Naturalment... Lluitem per la igualtat

“Aquest article ha participat en el Xllé concurs d’articles de Ilibret Falles 2023 organitzat per la JLFC sota el patrocini del Molt I•lustre Ajuntament de Cullera”

Segons la UNESCO, cada segon naixen dos nadons al món. És a dir, en aquest mateix segon dues dones estan donant a llum en diferents parts del nostre planeta. El més natural seria pensar que aquests dos bebés tindran expectatives de futur semblants, drets pareguts i les mateixes oportunitats, però, malauradament, res és el que hauria de ser.

És la igualtat natural? A la natura podem veure rols diferents depenent del sexe, però aquests existeixen per evolució. Per exemple, en el cas dels mamífers, és comú que siguen les femelles les qui assumim la càrrega de la cura dels fills menuts, pel fet evident que som nosaltres les qui podem alletar-los de forma natural. Però en altres espècies, la cura dels descendents, o dels ous en el cas de les espècies ovípares, pot estar a càrrec dels mascles o tindre aquesta responsabilitat compartida amb les femelles.

En el cas dels humans, com a éssers mamífers, a les dones ens ha tocat des de temps immemorials la cura dels fills… Però continua sent un tema evolutiu? És clar que no. Hui en dia, els humans, ja no necessitem a la mare per alimentar-nos en els primers anys de vida i cada dia existeixen més famílies no convencionals en les quals no hi ha mare i, tot i això, els bebés poden sobreviure. En el nostre cas, a hores d’ara, el tema s’esdevé d’una imposició social. En la major part dels nuclis familiars és la dona qui carrega amb tot allò que ha de veure amb la cura dels fills i filles, i també som les dones les qui assumim la responsabilitat de l’atenció de les persones grans, fins i tot, en moltes ocasions, de les persones grans de la família política. Tot açò és un greuge comparatiu quan necessitem trobar feina o quan ens hem de reduir les jornades laborals per a poder dur a terme totes aquestes responsabilitats que la societat ens ha imposat, i que generalment no compartim amb ningú.

Podem dir sense por a estar equivocats que els éssers vius convergim entre nosaltres i creem grups per a ser més forts, relacionar-nos i reproduir-nos. Els humans creem les famílies i els grups d’amics, i a la natura hi ha diferents formes d’unions depenent de cadascuna de les espècies. Però, és molt important afegir açò, en cap altra espècie existeix la violència de gènere. Aquesta naix de la necessitat d’alguns homes de ser superiors a les dones, de crear una barrera entre ells. És una forma de supremacisme completament inacceptable i que s’ha d’erradicar més prompte que tard. Cada dona que hui en dia continua patint violència de gènere és una víctima, primer de la seua parella i després d’un sistema que no l’està protegint com ho hauria de fer.

La igualtat, al capdavall, és una meta a aconseguir. Una meta de la qual si bé estem prop, encara ens queda un llarg camí per recórrer en tots els aspectes de la societat. Cert és que en uns llocs més que en altres, i en eixe sentit tornem als dos xiquets dels quals parlàvem al principi. I és que segons el lloc de naixement d’aquests dos bebés, tindran una vida més o menys igualitària depenent del seu sexe. Encara que no hauria de ser així, el lloc on naixem és un dels trets més condicionants de la nostra existència, ja que determinarà molts aspectes d’aquesta. Podem estar segurs que la nostra vida no seria la mateixa d’haver tingut uns altres pares o d’haver vingut al món en un indret diferent, sobretot si parlem d’un altre país o fins i tot d’un altre continent. Per això la lluita per la igualtat ha de ser global, però s’ha de començar a casa nostra.

A casa nostra, per exemple a les Falles, la igualtat és un tema complicat. No ens podem enganyar, les comissions falleres són institucions amb molts protocols, molts costums i molta gent en contra dels canvis, encara que cada vegada hi ha més gent que lluita a favor d’aquests. Naturalment, hem avançat.

Fa uns anys era impensable tindre dones presidentes a les comissions i ara com ara al nostre poble és una cosa molt comuna. De fet, inclús hem tingut dones presidentes de Junta Local Fallera. Però açò és un xicotet avanç enfront de tot el camí que ens queda per recórrer. A les Falles no es pot aconseguir la igualtat fins que no ens puguem vestir amb la indumentària que preferim, siga d’home o de dona, fins que no tinguem representants d’ambdós sexes (en el cas que un home vulga ser-ho), fins que no s’eliminen les posicions privilegiades o diferenciades en determinats actes o cercaviles, fins que no tinguem més dones artistes falleres o fins que canviem els rols de les feines que es fan al casal. Potser podran paréixer ximpleries, potser ho són. Però si ho són, per què no les canviem?

Aquestes normes (en molts casos normes no escrites) no són més que anys i anys de tradicions i folklore. Potser no podem esmicolar en un dia el que ha estat anys i anys formant part de la nostra festa, però podem començar per canviar xicotetes coses perquè, a poc a poc, puguem desmuntar el trencaclosques fins que les peces queden igualades i mai tinguem unes per damunt d’altres. Com a la vida, a les Falles necessitem que el feminisme es faça fort i comence a tindre una major visibilitat. Necessitem que les Falles siguen un trencaclosques igualitari, obert i inclusiu.

En definitiva, som a temps de canviar les coses i de deixar un món millor a les futures generacions. Estem a hora de desmanegar el masclisme, d’eliminar les desigualtats i d’acabar amb el patriarcat. Som a temps i tenim les ferramentes per a fer-ho perquè sols l’ésser humà pot canviar les coses que ell mateix ha creat. Hem de creure’ns que la igualtat és possible. Canviem el món fins que els dos bebés que naixeran tot just en aquest segon no s’hagen de preocupar mai de saber el que vol dir la paraula desigualtat.