Naturalment... Defensem el valencià

Àngels Falcó González

Professora de Valencià

Viure plenament en valencià a les nostres terres no és gens fàcil. Dia a dia els valencianoparlants constatem que és molt difícil fer-ho. El món que ens envolta està fortament castellanitzat des de les arrels. Premsa, televisió, administració, justícia... El castellà hi és per tot arreu.

És per aquest motiu que els qui defensem la nostra llengua (verb que connota, per tant, l’existència d’un conflicte, en aquest cas lingüístic) només tenim una eixida: parlar-la. No obstant això, trobem molts entrebancs en el nostre dia a dia. No puc queixar-me de la meua contornada perquè és majoritàriament valencianoparlant.

Recorde que donant classe a Dénia els alumnes em preguntaven que quan utilitzava jo el valencià. Quan els vaig respondre que cada dia, a tota hora i per tot arreu, no s’ho creien. Ells estudiaven valencià com qui aprén un idioma estranger: fan tres hores setmanals a l’aula i quan ixen al carrer se submergeixen en un món ben diferent. Allí el castellà és la llengua que més se sent, però al mateix temps l’alumnat nouvingut sol relacionar-se amb gent només del seu país, cultura i llengua, per descomptat. Aleshores difícilment s’integren en els nostres costums i tradicions i molt menys els fem valorar un idioma que aprenen i al qual no li veuen utilitat. I ací rau el problema: no el fan servir perquè els d’ací, els autòctons, no els fem veure que la nostra llengua té molt de valor; no els parlem en valencià, canviem al castellà amb tot el que comporta.

Així trobem que els bilingües som els valencianoparlants perquè som capaços d’usar indistintament valencià o castellà segons el nostre interlocutor. Però què ocorre quan eixe interlocutor és castellanoparlant? Doncs que només fa valdre eixe idioma i deixa de costat tota la riquesa que li ofereix parlar una altra llengua amb tanta història com la nostra.

Aleshores hem de continuar donant suport a la nostra llengua perquè com a tal compleix al cent per cent la seua tasca: la comunicació i la transmissió de cultura i tradicions. Però no ens centrem només en les tradicions més folklòriques, sinó també en la forma de veure el món que tenim els valencians i les valencianes.

Per això, parlem-la, utilitzem-la... És la nostra llengua natural, la que hem mamat a casa i la que hem de seguir transmetent a les futures generacions. Perquè és la millor herència que podem deixar-los. Un idioma, una cultura, una forma de veure el món...

La vida no s’entén sense les diferències. Les observem en la natura que ens envolta, en les cares de la gent amb qui convivim, en la forma d’entendre certs costums... En tot. I cal valorar la riquesa que ens ofereix una altra llengua. Sempre he dit que m’agradaria parlar moltes llengües, com més, millor. Malauradament en conec només dues en profunditat i n’estic orgullosa de conéixer-les i emprar-les indistintament; la que faria tres no la domine d’igual manera. Tanmateix, no deixe de reconéixer que hi ha gent que no ho valora de la mateixa manera i pensa que la supremacia d’una sola llengua el porta a tots els llocs. Que trist és pensar així! I més quan moltes d’eixes persones porten tants i tants anys i, fins i tot la seua vida sencera, convivint amb una altra llegua que ignora i, de vegades, maltracta.

Així doncs, l’hem d’utilitzar en tots els àmbits: quan anem a comprar, quan anem al metge, quan anem pel carrer i algú ens pregunta qualsevol cosa... Sempre. També quan anem a l’església, o quan ens dirigim a l’administració, quan signem una hipoteca o quan anem a cal notari, per què no? Si probablement en el nostre dia a dia quasi tots l’emprem. Però hi ha alguns àmbits molt, massa, castellanitzats que haurien d’anar modernitzant-se en tots els aspectes, el lingüístic també. ¿No és curiós que pel carrer, a casa, amb amics i familiars fem ús del valencià, però no veiem normal utilitzarlo quan fem altres tasques com les econòmiques, per exemple? Ho és i molt.

Amb les noves tecnologies observem que el valencià pot ser usat per a tractar qualsevol tema des d’un punt de vista més modern. Es pot parlar de moda, de música, del que passa dia rere dia... No només disposem d’un canal de televisió autonòmic. Tenim unes xarxes socials plenes de gent jove que posa a l’abast de tot el món la nostra llengua, la nostra forma de ser i de pensar. És un goig l’impuls que li podem donar gràcies a aquests mitjans. I tampoc podem deixar de costat la música en valencià que ompli places, auditoris... que fa concerts multitudinaris, que se sent per tot arreu i sona amb força. Aquest és el futur de la llengua, la nostra gent jove que el parla i el canta.

Així que llancem un crit des d’aquestes línies per a fer servir diàriament el valencià, clar que sí. És la llengua natural d’un gran nombre de parlants als quals també els hem d’escoltar quan reclamen ser atesos sempre en valencià, sempre, en el seu territori i en qualsevol circumstància.

Naturalment, el valencià és una llengua amb una gran història, però és també una llengua de present i ha de ser-ho per a les futures generacions. Naturalment, el valencià és una forma de viure i de conviure. És la nostra forma d’entendre el món. No s’entendria el nostre futur sense arrelar la nostra mirada en el passat i sense obrir les nostres ments i el nostre cor a la diversitat.