Mort de riure. Francesc Badia

mort de riure

primera part

francesc badia En homenatge a Manuel Vázquez Montalbán.

Premisa bàsica del GEI (Grup Especial d'Intervenció del Mossos d'Esquadra): Un bon servei, el que està planificat i ben acabat, és aquell que no dona temps a l'enfrontament armat i no es dispara cap tret.

Lo difícil ho fem, ja!

L'impossible, ens costa una mica més.

Pels miracles, ens estem entrenant.

Dimecres, 23 gener 2008, 7:00 am Una dotació dels Mossos d'Esquadra ha trobat el cos d'un home, aparentment sense vida, en un carreró del districte de Ciutat Vella. Requerida la presència d'una unitat del SEM, aquesta ha arribat al lloc dels fets 15 minuts desprès. La metgessa de la ambulància ha certificat la mort, cobert el cadàver i obert les diligències oportunes amb la policia.

L'arribada del metge forense s'ha produït mitja hora més tard i s'ha procedit a l'aixecament del difunt.

10:30 am Aquell matí de dilluns, a la redacció de El Periódico, no hi ha res d'especial que cridi l'atenció de cap departament. Es tracta de fer el diari del dimarts i tothom se sap la seva feina a la perfecció. A successos hi ha arribat un despatx d'agència. Un dels redactors de torn l'ha encolomat a un becari amb les gràcies habituals de la professió. L'Oriol Deltell ha passat a tenir entre les mans el seu primer despatx d'agència i tot el que se li ha ocorregut al redactor contractat: a veure què en farà d'allò.

12:00 am A la caserna del Mossos del carrer Nou de la Rambla, els membres de la dotació que han trobat el cos sense vida en el carrer Malcuinat són redactant l'informe que donarà el seu torn per acabat.

1:30 pm A l'Institut Anatòmic Forense, el cos d'un indigent és despullat, les seves pertinences precintades i un metge forense li practica una primera exploració en espera de ser autoritzat pel jutge a fer-l'hi l'autòpsia.

1:35 pm L'Oriol Deltell lliura un article, acabat de redactar, al seu tutor. Aquest el llegeix. −Deltell! A la facultat no t'han ensenyat a redactar una noticia? Això és un article i jo no t'he demanat un article. I en què hòsties t'has basat per escriure'l? −En casos d'arxiu i en les dificultats per travessar les fronteres protegides pel Tio Sam. −Mira. Quan et demani una cosa, fes-la... No t'inventis res més! Al diari fem periodisme, no literatura! Imagina't, Oriol, que duc això a la taula de redacció i me la jugo... Què en trauríem? −El no, ja el tenim! −Faré el que pugui, però, no et facis il·lusions.

1:45 pm El comissari Casadelles dels Mossos d'Esquadra rep, de mans del seu ajudant, l'informe redactat per la patrulla, on es descriu l'aspecte que presenta el mort: "la boca és oberta, la mandíbula inferior desencaixada i els llavis estirats, presentant un rictus mortis rialler".

El comentari del comissari Casadelles no es fa esperar... −Fixi's, Gonsales, ara saben llatí. Hi ha que veure! Aquests nanos, cada dia estan més preparats! Espero que això vagi a parar a la judicial i l'expedient sigui flor d'estiu... −De les que no fan primavera, veritat comissari? −Goit'hi, en el temps que porto en aquest ofici, de casos com aquests n'he vistos a grapats i tots ells han acabat, en tres i no res, arxivats.

Dijous, 24 gener 2008 Al voltant de les 10 hores del dia següent el metge forense rep l'autorització judicial per efectuar l'autòpsia. El cos reposa en un frigorífic de la sala de necròpsies. El metge vol assegurar-se de que el cadàver té els orgues interns en perfectes condicions i lliures d'objectes estranys. Per això, li demana al radiòleg unes plaques abans de fer servir les eines de tall.

11:30 am A la sala de radiologia de l'Anatòmic Forense salten les alarmes per fuga radioactiva. Es precinten les instal·lacions seguint la normativa vigent i els bombers reben la trucada de sortida per radioactivitat. El personal especialitzat ha estat posat en estat d'alerta.

El comissari Casadelles, és acabant de fer un mos quan rep la trucada a la seva taula. −Gonsales!! Deixi el donut que sortim petant! −On anem comissari? −Tenim una emergència a l'Institut Anatòmic Forense. −Algun mort que s'ha trencat la cama? −No. Una fuga radioactiva a la sala de radiologia. I a què no sap qui ha dins, a part del radiòleg? −Algú que ja tant se li en fot quedar irradiat! −El mort rialler, Gonsales. El mort rialler.

Quan arriben el comissari Casadelles i l'inspector González, els Mossos d'Esquadra ja tenen l'àrea acordonada amb tres corones de seguretat. El bombers són dins de l'Institut amb els vestits protectors per mesurar i intentar neutralitzar la possible fuga. El personal del IAN ha muntat una unitat exterior de rentat, alhora que mesura els voltants amb els comptadors per si fos necessari desallotjar la gent dels habitatges propers. La guàrdia urbana ordena el trànsit en els carrers del voltant. −Gonsales! −Mani, comissari Casadelles! −Ja duem ací més del que el contribuent estaria disposat a pagar per nosaltres. Reservi una taula a Casa Leopoldo i em segui el jutge que porta el cas, el metge forense, que de bona s'en ha lliurat, i, dugui els informes de la patrulla, del forense i del jutge. No vull tafaners. La taula del racó! Pago jo! −A l'ordre, comissari! −Vagi passant... Jo arribaré quan hagi pogut convidar a un radiòleg.

15:00 pm. Casa Leopoldo.

S'han posat d'acord amb el bacallà amb mel a la mostassa. En acabar l'àpat, el comissari Casadelles treu de la gavardina un bloc de notes i sentencia: −Vagin demanant cafè que la sobretaula serà llarga. Gonsales, que hi tenim? −Comissari, no s'emprenyi, però, no tenim res. Res de res! El cos encara no ha estat reclamat, no presenta signes d'haver estat violentat, net d'alcohol i drogues...

L'inspector, passa a llegir la còpia de l'informe. −...Defunció produïda per aturada cardi-respiratòria, no hi ha pertinences que l'identifiquin, les proves dactiloscòpiques i antropomètriques són desconegudes per l'ordinador central... −L'iris? −S'ha quedat per fer, en el decurs de l'autòpsia. −O sigui, senyors, que ja ens podem morir tranquils!

El jutge, el forense i el radiòleg fan cara de pensar, avui hem dinat, però, no soparem. El comissari s'aixeca de la cadira. −Em perdonaran si els deixo uns moments. Vagin preparant tot el que els suggereix-hi el cas, mentre faig unes diligències.

El comissari Casadelles abandona la taula camí del vàter.

Una estona més tard, retorna de més bon humor... −Comissari! −Digui, Gonsales. −Em permet d'obrir el foc. −Dispari! −Mentre reunia aquests senyors, m'he pres la llibertat de demanar al nostre laboratori d'enviar les empremtes dactilogràfiques i una fotografia postmortem a l'Interpol, a les policies dels països de la Comunitat i als consolats de la ciutat. −Brillant, Gonsales, brillant! S'ha deixat les ambaixades de la capital i les cases de beneficència. Home, vostè té ofici, però, que vol que li digui, no li veig gaire benefici... No tenim res i els hi envia tot!

L'humor del comissari ha pujat de to. El radiòleg, s'excusa i intervé... −Si em permeten? El que si tenim és un munt de merda escampada per l'Institut Anatòmic Forense. Un company que aquesta nit soparà a la "morgue" i a saber si en podrà sortir...

Sona el mòbil de l'inspector González... −Perdonin, acabo de rebre una informació confidencial, senyor. −En aquesta taula no hi ha res que sigui confidencial. Què hi ha? −Els bombers diuen que el nivell de radiació ha estat en tot moment baix i que els aparells sensors han detectat la fuita perquè són molt sensibles a diversos tipus de radiació, incloses les partícules alfa... −Al gra, Gonsales, al gra! −Les emanacions les produeix el cos del mort i l'element radioactiu és el poloni 210, comissari.

Els convidats es queden muts. Només se sent el comissari com diu en veu baixa... −Collons de deu..! Senyor jutge? −Senyors. Això pren una envergadura que potser vagi més enllà de les nostres possibilitats. D'un cas amb un presumpte indigent trobat mort i que ningú reclama, a enfrontar-nos a un sense nom, presumptivament assassinat amb poloni... Depassa amb escreix les competències de la justícia local. Crec, i, és tan sols una opinió, que ens podríem trobar davant d'un cas polític que podria afectar a la justícia internacional. −Senyor jutge! Vostès s'expressen molt bé, però, amb tots els meus respectes, l'hàbit no fa al monjo... I vostè, doctor... Què hi té que dir?

El comissari Casadelles interroga el forense. −Poca cosa que no s'hagi dit, comissari. Només recordar-los que jo podria haver estat contaminat per la radiació i que seria convenient que ara fos passant les proves pertinents en lloc de seguir la sobretaula amb vostès... −D'aquí no es mou ningú fins que jo no ho digui. Per la seva seguretat i per la de la resta.

Jo els he dut i jo els trauré... Gonsales, avisi a la unitat especial i que no facin gaire enrenou! −A l'ordre, comissari!

Al cap d'una estona, una unitat especial d'intervenció dels Mossos d'Esquadra fa acte de

presència, podent confirmar que els nivells de radiació existents en la persona del forense i la resta d'entaulats no presenten cap problema.

Divendres, 25 gener 2008, 9:30 am Comissaria del carrer Nou de la Rambla.

El comissari Casadelles es acabant el cafè amb llet amb pastes que comparteix amb l'inspector González tots els matins. −A dormit bé, avui, comissari? −No gaire, Gonsales. No he parat de donar-li voltes al cas del sense nom... On és el diari? −Damunt de la seva taula, senyor.

El primer dels titulars li crida l'atenció i el llegeix en veu alta. −"Intensa activitat policial en el Raval." Gonsales! Sap, per casualitat, si ahir era el patró de la policia? −Perquè ho diu, senyor? −No. Per res.

El comissari Casadelles, com bona part de la resta de mortals, té el costum d'endur-se'n el diari a l'hora d'anar de ventre. La lectura d'una columna de la pàgina 5 li fa estrènyer les cames...

El passaport americà.

Les duanes del Estats Units exigiran la tinença d'un passaport amb un xip integrat on es reproduirà la fotografia i les empremtes digitals del beneficiari, tenint que coincidir amb les vistes en el propi document. Així, de ben arriats, tindrem que anar si volem entrar i moure'ns pel país del somni americà. Passaport biomètric, o, com en diguin, destinat a evitar l'entrada de terroristes i altres elements indesitjables. Una cosa plausible, i, àdhuc, inevitable. Es veia venir. Però, serà efectiu i suficient? La resta de països, posem per cas Espanya, tindran amb tots aquells que vulguin traspassar les seves fronteres les mateixes o semblants exigències? No entrarem amb temes d'emigració.

A mi el que em sorprèn i em preocupa és la manca de mitjans. Caldria remuntar-nos a les acaballes de la segona guerra mundial... No es preocupin. No ho farem tant llarg... Només voldria que reparessin en aquells confidents de la justícia americana cridats pel jutge, com a testimonis en qüestions d'estat. Fossin o no, membres de l'exèrcit, de la màfia o investigadors d'assumptes tèrbols. Que haguessin participat en projectes que afectessin a la seguretat nacional. Del FBI, de la CIA, o, del que fos.

Segurament, hauran sentit a parlar dels canvis d'identitat, de fesomia, d'empremtes i d'unes vacances de per vida. Aprofundim una mica més sobre el particular. Per protegir la identitat d'un confident o treure algú del mig, en molts casos, s'ha optat per enterrar l'existència d'aquella persona, certificant la seva defunció, enterrant un cos que no era el seu i fent-li un funeral en que la pròpia família hi fos present. Sense reparar en costos i com en les pel·lícules.

A diferència d'aquestes, l'operatiu acaba per amagar aquella persona lluny del lloc dels fets. En un breu termini de temps s'ha procedit a canviar totalment els seus senyals d'identitat. Cirurgia estètica, personalitat, morfologia, i, per descomptat, documentació: nom, cognoms, professió, estat civil...

Un cop acabada la transformació, toca allunyar-lo, encara més, per a fer-lo introbable. Una illa amb pocs habitants, li facilitarien unes bones condicions de supervivència. Però, existeixen llocs inversemblants molt més sofisticats. Amb això, els vull dir que tot és molt més complicat que pas no sembla.

A partir d'aquell moment, ningú, més que aquells que l'han dut, saben de la seva nova existència. Els arxius són matèria reservada d'alt secret. Aquella persona, senzillament, ha deixat d'existir. Els psicòlegs i els psiquiatres que han treballat en la operació és el primer que li han inculcat. Vostè, no és vostè, és aquest altre...

Com veuen, la meva sorpresa i preocupació anaven encaminades vers una altra classe de passaport. Per anar als Estats Units no crec que calgui arribar a aquests extrems, però, tampoc m'agradaria pensar que qui vulgui fer alguna cosa que no està ben feta opti per a fer-se'n un. Per altra banda, no seria millor treballar en el codi genètic del ADN? Sense modificar-lo, es clar! O.D. No és que l'inspector González cronometri el que el seu cap triga a sortir del Felip V, però, avui, el comissari Casadelles, bat records amb diferència. Pujant-se els pantalons i amb el diari entre les cames, surt al passadís cridant... −Gonsales! Vull el que ha escrit això en el meu despatx, abans de que pleguin els de tràfic, i, si no li deixen endur, perquè no és l'hora de plegar, els hi diu que ara treballa pels mossos! No l'espanti, però, me'l porta amb la sirena posada! −Ha cagat bé comissari? −Millor que mai!

10:45 am Comissaria dels Mossos d'Esquadra, a Ciutat Vella.

L'inspector arriba al despatx del comissari. −Comissari, el senyor Deltell. −Passi, passi... Segui, que no tenim pressa. Vostè és el que ha escrit això?

Diu ensenyant-li el diari. −Sí senyor. −Li tinc que demanar que ens perdoni per haver-lo segrestat... Es preguntarà, perquè l'hem fet venir... Tenim un mort, dels que anomenem 'sense nom', farcit de poloni 210.

Digui'm somiatruites, però, el que ha passat i el que vostè ha escrit en el seu article podria lligar com l'all i oli. −Miri, senyor comissari, lo del mort ja ho sabia. El meu tutor hem va passar un despatx d'agència perquè fes pràctiques amb la noticia i a mi se'm va ocórrer fer l'article que ha sortit publicat. −Pràctiques, diu? −Sí senyor. Sóc estudiant de periodisme i estic en el diari com a becari. −Sense cobrar un duro, suposo? −Sí senyor... No senyor! En pràctiques no cobrem un duro. −A veure, jove. Tindria algun inconvenient en treballar per nosaltres, una temporada, com assessor d'informació? Cobrant, naturalment! −Comissari, el que jo vull és ser periodista i per això m'estic preparant... −Deltell, deixi'm que jo li arregli l'assumpte amb la facultat i el diari... Els mossos estem molt ben pagats i aquí, vostè, no vindria a treballar de franc. −Per quant de temps, senyor comissari? −Això no li puc assegurar, però, pot estar convençut de que no li crearem cap compromís a llarg termini. −No! No crec que m'hagi entès... Si el cas pren envergadura, la investigació va més enllà de les nostres fronteres i a vostè el foten al carrer, ens trobaren sense feina i més sols que aquell pobre desgraciat sense nom. −Gonsales, aquest "nano" parla com un policia! Demani a recursos humans que vagin preparant la paperassa del contracte. Estem d'acord, senyor Deltell? −Veurà, comissari... Si això no m'impedeix seguir estudiant i fent les pràctiques al diari...No es preocupi, d'això, m'encarrego jo. I si ens foten fora, com deia, a vostè li quedarà una bonica història que contar, i, a mi, una merescuda jubilació per gaudir.

−Quan comencem, comissari? −Ara mateix, fill. Ara mateix!

El telèfon mòbil de l'inspector Gonzáles sona a trucada... El consolat rus de Barcelona reclama, per via diplomàtica, el cos de la víctima. Tenen proves de ADN que l'identifiquen amb les empremtes i la fotografia difoses pels mossos. −Comissari Casadelles, el consol rus vol tenir una entrevista amb vostè! Veu, home, com que per pescar cal grumar abans! −Gonsales, vostè faci el que li he dit! Ens veurem a l'hora de dinar. Deltell, som-hi!

El comissari Casadelles fa servir la sirena del cotxe patrulla per anar de Nou de la Rambla a l'avinguda Pearson. L'Oriol Deltell fa cara de no veure-ho clar. El comissari, com si estès llegint els seus pensaments, el posa en antecedents. −En circumstàncies normals, amic Deltell, la sirena no seria necessària. Però, vostè i jo, en aquests moments, tenim llicència diplomàtica.

El consolat rus a Barcelona es troba en una torre d'un barri benestant. El cònsol és un home afable de fort accent. Fetes les presentacions, els rep en el seu despatx. Quan van per entrar, però, el cònsol demana al comissari que el seu acompanyant resti a la avantsala. −Comissari Casadelles, l'he fet venir perquè, a part del que he explicat al seu company i que vostè segurament ja sabrà, el cos que hem reclamat pertany a un ciutadà rus, de l'antiga Unió Soviètica, que havia treballat pel govern. −Senyor cònsol. Em vol fer veure que tenim un espia rus irradiat i que vostès estan disposats, amb tots el meus respectes envers vostè i el seu país, a menjar-se la merda per patriotisme...

Al cònsol rus, li canvia el color de la cara. Ha fet venir a un comissari de la policia catalana que sembla un ministre d'afers exteriors. −...Jo sóc policia, senyor cònsol. I m'he vist, molts de cops, amb la necessitat de lliurar un cos en mig d'una investigació. Un cos que, aparentment, no tenia ni familiars, ni amics, ni consolats que el reclamessin... Ja em dirà vostè, si és que vol o pot dir-m'ho, qui ha reclamat el cos? De moment, li recordo que el traspàs de la víctima ha tingut lloc en terres catalanes i que el cos, foten merda, el tenim nosaltres. −Comissari Casadelles, li dic amb tot el respecte... Vostè no hagués sortit massa ben parat a la policia de l'antiga Unió Soviètica. Però, té raó i tot el dret a saber-ho. El cos ha estat reclamat per una història que li pot semblar surrealista... A les dones dels equips olímpics de l'antiga Unió Soviètica, per no caure en el parany del dopatge, els hi feien tenir relacions sexuals amb homes, que algunes vegades eren escollits, per deixar-les embarassades. Quan això s'havia produït, se'ls hi provocava la interrupció de l'embaràs.

Amb això, s'aconseguia una modificació de les hormones femenines que donava a les atletes major resistència a l'esforç... Amb tot, s'estarà preguntant què hi té a veure el cos sense vida que vostès han trobat? En Vladimir, així és com li deien, va ésser un d'aquells donants... En concret, el d'una atleta de l'equip de natació. −La història, senyor cònsol, la trobo apassionant, però, continuo pensant que el poloni 210 és de mal pair. El cos no els hi podem entregar nosaltres, com vostè sabrà. El seu govern té que reclamar-lo a les autoritats espanyoles i no només per la gravetat dels fets... No em pregui per babau! No em vulgui fer creure que la reclamació del cos la fan per un afer d'amor a la força... −Comissari Casadelles, lamento que no puguem fer-hi res. Vostè sembla un home intel·ligent, però, també tossut. Què hi farem! Gràcies per haver vingut i sort amb la investigació. Perquè, seguirà investigant, no? −Senyor cònsol, és la meva feina! Com la de vostè, procurar tornar el seu Vladimir sense massa enrenou. No és exacte?

El diplomàtic rus somriu, li don la ma, però, no li contesta. L'Oriol Deltell és esperant-lo fora... −Còm ha anat comissari? −Li deien Vladimir! −Res més? −Aquest, el cònsol, es pensava que li regalaríem el mort. Se'l tindran que suar. Com hi ha món! −Ens han fotut una multa, comissari! −Sí, ja ho veig. Als vigilants de parquímetres no els han ensenyat a llegir una matrícula.

Camí de la comissaria, l'inspector Casadelles es requerit per la emissora del cotxe patrulla.

Se l'informa que es té que personar a la central de la Travessera de Les Corts. El major l'espera en el seu despatx. −Deltell, sap posar el pirulí? −He vist com ho feia. −Doncs posi'l i truqui a en Gonsales. Té el meu telèfon damunt de la safata... Expliqui-li a on ens fan anar i que comenci a dinar sense nosaltres.

La secretaria d'un dels caps de l'escala superior de la policia autonòmica catalana, anuncia pel dictàfon l'arribada d'en Casadelles i en Deltell. −El comissari Casadelles i el senyor Deltell, major. −Què passin, Mariona! −Volen passar, si us plau. El major Veciana els espera. −Comissari Casadelles, aquest és el jove que col·labora amb nosaltres?

Pregunta, donant-los la ma. −Sí senyor...

OD −És un honor conèixer-lo, senyor.

El comissari Casadelles es quadra, saludant el seu superior. −Deixis de formalismes, Casadelles... Si volen seure? Prendrien un cafè o algun refresc? −No senyor. Gràcies... S'acosta l'hora de dinar.

L'inspector en cap mira l'Oriol Deltell... −Jo tampoc, senyor. Moltes gràcies. −No els entretindré més del que sigui estrictament necessari. Estic al corrent del cas. Bé, tot el cos ho està. Són vostès molt populars... El seu segon m'ha informat de la visita al consolat rus. Què n'han tret? −Gairebé res, senyor. Sabem que en deien Vladimir, era de nacionalitat soviètica i funcionari de professió. Identificat per una fotografia i unes empremtes digitals enviades per nosaltres al consolat, que han estat contrastades pel govern rus, a través d'unes mostres de ADN que tenien de la víctima. El cònsol m'ha demanat el cos i m'ha explicat una història rocambolesca del perquè les autoritats russes reclamaven les despulles. Vol que li'n faci cinc cèntims? −No cal, comissari... Si li sembla bé, esperaré a rebre una còpia del seu últim informe. En quan a vostè, Deltell, que li diu alguna cosa el seu sisè sentit? −La veritat, major, em sento afalagat per les circumstàncies, però, tinc que confessar-li que estic igual de desconcertat. Aquest pobre diable d'en Vladimir era més emmerdat del que ens pot semblar i se'l varen carregar, probablement, no pel que va fer per la Unió Soviètica... −Què vol dir? −Veurà, major... I si jugava a dues bandes? −Es refereix a contraespionatge.

−Vostè ho ha dit, senyor! −S'ha buscat un bona peça Casadelles, però, senyors, els tinc que fer oficial que, a partir d'ara, el cas del mort rialler serà decretat, en aquesta casa, matèria reservada. Podran seguir amb les seves investigacions i els donarem suport amb tot allò que puguem. Vostè comissari, rebrà l'excedència, i, vostè, Deltell, seguirà exercint d'estudiant de periodisme en pràctiques... −Una jubilació acceptada i una bona història.

Diu l'Oriol en veu baixa. El major Veciana, l'ha sentit... −Li desitjo una bona història, però, no els jubilem. Seguiran pencant... El cas, ha passat a mans del CESID i el govern central ens ha reclamat el cos. De forma oficial, no tenim cap competència en matèria d'investigació entre estats. No som un estat! Però, com a policies podem exercir el nostre ofici per a facilitar a la justícia aquells elements que esclareixin la veritat. Lamento que les coses tinguin que anar d'aquesta manera. No és decisió meva.

M'estan demanant explicacions des d'interior, i, no voldria tenir que plegar abans d'hora.

Si és tant amable, comissari, a la planta baixa rebran els seus atributs policíacs.

En sortir del despatx del major Veciana, l'Oriol fot un "boli" del pot de la secretària. El comissari Casadelles el reprèn... −Què fa? −Endur-me'n un record de la meva estada en els mossos d'esquadra.

A la planta baixa, els envien al soterrani primer. El comissari Casadelles lliura a una mossa, que és darrera un taulell, les eines de l'ofici. A canvi, els hi entreguen dues Blackberry amb les instruccions a la memòria, un password exclusiu i una tarja de crèdit carregada. −Veu, comissari, com que ens tenien que regalar alguna cosa? −Deltell, tinc gana. I si no menjo no puc pensar. Truqui en Gonsales i digui-li que ara hi anem. −A on anem? −A dinar, beneit, a dinar.

L'inspector González és assegut en una taula de "El Cafetí", un restaurant amb "glamour" del passatge Bernardino Martorell. Menja, amb fruïció, les postres del menú de 12 euros.

Un preu que cobreix, amb escreix, la dieta que els mossos de la seva categoria tenen assignada per l'àpat del migdia. El comissari excedent Casadelles i el becari Deltell, arriben i ocupen els seus llocs a taula, desprès de saludar a la mestressa. −Què, comissari, com els hi ha anat pel consolat? −Volen el cos passant per damunt de Madrid. El cònsol ens ha explicat una estranya història en la que la víctima, que es deia Vladimir, havia estat funcionari de la KGB, havia fotut un clau amb una nedadora de l'equip olímpic, l'havia deixat embarassada i l'havien fet avortar... Total, per aconseguir unes hormones que milloraven el seu rendiment en la competició, sense poder-ho considerar dopatge. Ah! I ens han fotut una multa. −No es preocupi. Ja li'n faré treure, senyor. I a la central, què volien? −Cony, Gonsales, com es nota que vostè a dinat!

Mentre el comissari Casadelles diu això, arriben els seus primers plats... −...El cos ja no el tenim nosaltres. Si no és a Madrid, serà a punt d'arribar... El cas el durà el CESID. Hem arribat a tocar fons en el nostre propi nivell d'incompetència. Ens hem quedat sense cos, sense cas i amb els ous agafats per governació, que hauran rebut ordres de la capital... L'única forma de poder seguir amb la investigació és des de l'excedència. Això vol dir, amic Gonsales, que ja no té que aplicar-me el protocol. Jo, ja no sóc el seu superior. En Deltell torna a a redacció del diari. I, quan acabem de dinar, vostè marxarà al quarter a acabar la jornada, mentre en Deltell passarà per la redacció per

retrobar-se amb els seus companys...

Intervé l'Oriol Deltell. −I vostè, comissari, se'n anirà a casa a descansar amb la seva família.

L'inspector González s'ennuega amb el cafè, al temps que dibuixa el signe de negació amb el dit índex de la ma esquerra. −No, fill... La meva família són els Mossos d'Esquadra i casa meva és el número 74 de Nou de la Rambla. −Ens veurem, no, comissari? −Sí, Gonsales, abans del que vostè es pensa.

4:00 pm L'inspector González és camí de la caserna. Ha deixat el comissari Casadelles i a l'Oriol Deltell acabant les postres. −Té alguna cosa a fer, aquesta tarda, Deltell? −En la conversa, vostè, m'ha enviat a la redacció del diari! −No s'ho cregui tot, home... Volia plorar una mica per entendrir en Gonsales. El necessitarem! Acabi el cafè que anem a fer una trucada. −A on? −A Madrid! On conec un "paio" que ens pot "ajudar". Trucarem des d'una cabina. −No se'n fia dels mòbils que duem? −Sí, però, aquest que anem a trucar és capaç de localitzar-nos, abans de parlar amb ell.

El comissari Casadelles treu 10 euros de la seva cartera i els hi don. −Faci'm el favor d'anar a buscar canvi en monedes. L'espero en aquella cabina de la Rambla del Raval. −En monedes d'euro, li va bé? −Sí, sí! Perfecte!

4:30 pm En poca estona, Deltell torna amb deu monedes d'euro. El comissari treu de la butxaca una vella agenda de pell i col·loca dues monedes a la ranura... −Collons, se les ha empassat com si res! −Vostè es creu, comissari, que els contribuents ens queixem per vici? −Massa paciència és el que tenim, Deltell, massa paciència.

L'altra cabina més propera és a Santa Madrona. Aquest cop, la cosa a anat més bé. El comissari demana a l'Oriol Deltell que gravi la conversa amb l'agenda electrònica... −¿Diga? −¿Richi? −¿Quién llama? −Soy Casadelles. −¡Maricón! ¿Cómo estás tio? −De pié, en una cabina. O sea que no te molestes en saber dónde estoy.

El tinent Ricardo Contreras del CESID fa un gest amb el dit polsar passant-lo per devant la gorja. Un seu company, atura la possible localització de la trucada. −Joder, Gonzalvete... ¿Quién te ha dado mi número de móvil?

−¡El que jodes eres tu! A ver si te aprendes mi nombre de una puta vez. Me llamo Gonçal, aquí y en la República China Popular, y, el número de tu móvil me lo distes tu mismo una noche que fuimos a tomar unos vinos a la Mercè y pillaste un pedo... −!No exageres, Gonzalo! Fue una medio paternalis, de nada, jolín. −Fue un pedo de no te menees y el número me lo distes por si a mi me pasaba algo, cabrón. I si tenemos que seguir hablando de tu vida y la mia, cuelgo y vuelvo a llamar a cobro revertido... −No. Espera. No seas capullo... ¿Me llamas de forma oficial, no? Y yo que creia que te habían dado por excedente de cupo. ¿O es que estás en Madrid y quieres que te lleve a tomar un chocolatito con porras? −Yo, fui a Madrid a hacer la mili y a conocer a cabrones como tú. A mi, en Madrid, no se me ha perdido nada. Y la porra, si por mi fuera, ya hace tiempo que la llevarías tú, dirigiendo el tráfico. −Bueno, tu dirás, sojopútidas. −¿Puedes hablar, o no? −¡Sí, claro! −¿Qué sabes del caso del ruso del polonio? I no me menees la perdiz. −¡Qué mamón! Ya suponía que me llamabas para eso... Bueno, que lo hemos mandado a su casa. Precisamente, me tocó a mi, acompañarle y embarcarle en Barajas. En un avión de línea convencional. No veas, la que se armó. Tuvimos que forrarlo con plomo, el bulto pesava de la hostia y los empleados del aeropuerto se cagaban en la puta madre del muerto... Y encima, con prisas. Se ve que estos rusos tenían miedo a que le dieramos pol culo a éste... Como se llama? −¿Tú sabrás, no? ¡Oye, pollo! Por cierto... ¿Todavía tienes ese Maserati de mierda..? −¡¡Maricón!! ¡No me lo recuerdes! Un dia te lo dejé y me lo devolviste lleno de abolladuras, cabrón. ¿A qué no tienes huevos de pedírmelo otra vez? −Te lo puedes meter pol culo. ¿Y, de las putitas qué? ¿Todavía sigues dándoles audiencia diaria en La Zarzuela? −Cuidado con lo que dices Casadeles. ¡Qué las paredes oyen! −¿Las tuyas o las mías? No me digas que ahora en Moralavieja tenéis invitados de postín. −¿Qué más quieres saber, Travolta? −De momento, nada más... Perquè, la trucada la pago jo, Ricardito!

El comissari Casadelles penja l'auricular. −Puc saber comissari qui es el paio de Madrid que ens té que ajudar? −Un fill de mala mare, agent del CESID, amb el que vaig fer la mili i de dida, cada cop que l'enviaven a Barcelona en missió oficial. Si tenim sort, demà el veurà. −Ara, on anem? −Vostè a comprar tres bitllets, en classe turista, pel pont aeri, de demà, al voltant de les onze. Quan els tingui, ja se'n pot anar a descansar. Demà tindrem un dia feixuc. Ens trobarem a les 10, en el punt de trobada de nacional. Alguna pregunta, Deltell? −No senyor. Que descansi, comissari. −Abans de poder-ho fer...

Assenyala l'agenda que té a les mans. −...Tinc que trucar amb aquest trasto al major Veciana, perquè ens deixi un parell de dies a en Gonsales. Que tingui un plàcid descans. −I la gravació de la conversa? −No l'esborri!

5:30 pm El comissari entra al bar Pedret a prendre's un cafè. Els que no el coneixen surten corrent.

Tres o quatre despistats que el suposen un "madero" de malfiar. Els parroquians el saluden i el tracten d'inspector. El bar és petit. Tens que pujar uns graons per entrar. En temps de la dictadura, es venia tabac de contraban.

Acabat el cafè i unes xerrades curtes, però, afables, creua el carrer i fa una trucada amb el mòbil, des de la vorera del Bagdad, a pocs metres del quarter. La trucada es atesa des de la central per una mossa que és a la centraleta. −Digui, comissari Casadelles? −Caram! Quina eficàcia! Voldria parlar amb el major Veciana? −Lamento fer-lo esperar, comissari. El major Veciana es a Palau. Mantingui la comunicació que li transfereix-ho la trucada al seu mòbil. Gràcies, senyor!

El comissari queda meravellat per l'eficàcia de les comunicacions en el cos i valora la preparació dels seus companys. Es sent orgullós de ser mosso d'esquadra. −Sóc en Veciana. Digui'm Casadelles? −Senyor, l'Oriol Deltell i jo marxem a Madrid. Podríem necessitar algú que ens guardés les espatlles. Què ens podria deixar en Gonsales per un parell de dies? −Per un parell de dies, Casadelles... No puc deixar-li per més temps... Pensi que ara, i, fins que vostè torni, ocupa el seu lloc. −Ho tindré present, senyor. −Còm el vol, on li envio i quan? −De servei, en el Prat, punt de trobada de nacional, demà a les 10. −Ara mateix li'n faig saber. −Gràcies, senyor. −Suposo que tindran que menester un vehicle? −Sí senyor. Què el podríem recollir a Barajes? −En arribar, passin pel taulell de l'empresa Avis. −A l'ordre, senyor! −Sense formalismes, Gonçal, sense formalismes...

El comissari Casadelles, travessa els jardins de Sant Pau del Camp, camí de casa seva. La Urbana escorcolla petits camells. Els indigents dorment pels efectes d'uns paquets de dubtós contingut vinícola. Els horts numerats, esperen unes mans que els regui...

Dissabte, 26 gener 2008, 9:45 am. Aeroport del Prat.

Gonçal Casadelles és el primer en arribar. L'inspector González i l'Oriol Deltell arriben plegats, cinc minuts més tard. Es saluden. −He tingut que fer de xofer, comissari. A part d'acompanyar en Deltell, he deixat el cotxe a l'aparcament per quan estem de tornada. −Gonsales, em sorprèn! −Té els bitllets, Deltell? −Sí, comissari. −A quina hora sortim i amb quina companyia volem? −A les 11:10, amb Vueling. −Han desdejunat?

Els dos fan que no amb el cap. −Doncs, anem a fer un toc!

L'inspector González fa un mos a la seva torrada... −Comissari Casadelles, vostè a volat algun cop? −No, Gonsales. Jo en aquest tema encara sóc al niu. −I vostè Deltell? −Si li serveix l'avió del Tibidabo? −Segons el protocol -diu l'inspector González- em tenen que esperar a la porta d'embarcament del pont aeri. Aquella que veuen allà d'alt... Mentrestant, jo seré passant els controls que m'acreditaran com a escorta i faré els tràmits per embarcar les eines.

−No se les deixi remenar, Gonsales! −Farem el que podrem, senyor. −A veure. Repassem l'equipatge... Gonsales! A vostè què li han donat? −Una palm com la que tenen vostès i una pistola curta amb adaptador de tir d'abast mitjà, amb mira telescòpica de visió nocturna i raigs infraroigs. −Deltell? −La Blackberry i una micro gravadora. −Comissari Casadelles, i vostè que duu?

Li demana l'inspector González. −A vostès dos! I recordin que a partir del moment en que entrem a l'avió, no farem us dels càrrecs ni dels cognoms. Ens adreçarem pel nom propi.

10:45 am La porta d'embarcament del pont aeri ha estat tancada als passatgers del vol de les 11.

L'Oriol Deltell i el comissari Casadelles no poden dissimular un cert nerviosisme. El seu neguit, però, s'esvaeix quan apareixen per l'escala mecànica l'inspector González i un sergent de la Guàrdia Civil d'uniforme. Els dos números de la benemèrita que són en el control d'accés saluden als nouvinguts. El sergent respon la salutació i la fa extensiva al comissari Casadelles i a l'Oriol Deltell, a part de donar-los la ma. −Vamos a ver. Estos senyores, són compañeros nuestros de los Mossos d'Esquadra, que van a Madrid en viaje oficial. Yo les acompañaré por el finger hasta la puerta del avión.

Ustedes, mantengan el control cerrado hasta mi regreso. Tienen los pasajes para entregar a la azafata que les aguarda al final del pasillo?

El tres, mostren els bitllets com si fossin entrades de cinema. −¡Pués, no se hable más!

Els dos números es quadren, quan la resta enfila el passadís. Mentre caminen pel finger, el sergent es dirigeix a l'inspector González... −Su equipaje le serà entregado en el control de seguridad de Barajas, pocos minutos después de su llegada. Se le pedirá la acreditación. Por último, si necesitan cualquier cosa, no duden en pedirlo a la azafata que ahora conocerán. És una miembro de información de la Guardia Civil. ¡Buen viaje i que no se hable más!

La "hostessa", degudament uniformada, els hi agafa els bitllets, i, els hi diu, en un perfecte català de L'Empordà... −Bon viatge a Madrid, senyors!

Empès per la novetat, la sorpresa i el físic de la "hostessa", el comissari Casadelles ensopega on no hi ha graons.

El vol s'enlaira 10 minuts desprès de l'hora prevista... El tres homes comparteixen filera.

L'avió sembla un autobús sota serveis mínims. L'inspector González, sabedor de que els seus companys fan el bateig d'ales, intenta tranquil·litzar-los... −En poc més de vint minuts, serem a Barajes! −Goiti, Manel... Desprès d'haver sentit aquest bombó parlant en català i d'haver format part de la operació Berlanga, no sé si estic volant o estic somiant.

L'Oriol Deltell, pren la paraula... −Quin serà el dispositiu, Gonçal?

−El sabran quan siguem a Madrid, i, a mesura que vagin passant les hores. Per cert, Oriol, a vostè li agraden les novel·les policíaques? −He llegit alguna de Pepe Carvalho... Perquè ho diu? −No! Per res.

Se'ls atansa "l'hostessa"... −Desitgen alguna cosa?

El comissari Casadelles intenta saber la seva graduació... −Senyoreta...? −No..! Senyora, senyor.

El comissari es desfà el nus de la corbata, per tirar avall, i, diu en veu baixa... −Discreció!

L'Oriol Deltell guaita enrere per assegurar-se de que "l'hostessa" és lluny del seu radi d'acció, abans de preguntar...

OD −Què els molesta si parlo?

CC −A mi no, si el que diu és interessant d'escoltar.

IG −Li ha faltat el, 'com quasi sempre'.

OD −A l'arxiu del diari he trobat un cas recent de persona emmetzinada amb poloni. El 23 de novembre de l'any passat fou assassinat un espia rus a la ciutat de Londres...

CC −Ens està recordant el cas Litvinenco, oi, Deltell?

OD −Sí senyor. El d'Alexander Litvinenco... Devia suposar que n'estaven informats...

En el moment en que les rodes de l'avió prenen contacte amb el ferm de la pista de l'aeroport, se sent el comissari aixecar la veu... −Ja som a Baralles!!

Al cap de mitja hora, en una sala de control de Barajas, completament buida de passatgers, uns guàrdies civils lliuren a l'inspector González el seu equipatge de ma, sense les salutacions protocol·làries dispensades en El Prat.

Al fons d'un passadís els hi ha semblat veure "l'hostessa" de la benemèrita. En tot moment s'han sentit observats. Com aquell català que ho explicava, cada cop que arribava a Madrid.

12:00 pm En Gonçal, en Manuel i l'Oriol s'adrecen al taulell d'Avis, un dels molts despatxos de lloguer de vehicles que hi ha en el vestíbul. Un empleat, d'uniforme impecable, s'aixeca de la seva taula i s'acosta al mostrador amb la intenció d'atendre'ls.

–¡Buenos días! ¿En qué puedo servirles?

CC –Venimos a recoger un vehículo que tenemos reservado.

–¿Me pueden decir a nombre de quién se ha hecho la reserva?

–Oriol Deltell.

–Un momento, por favor.

OD –Gonçal, però, si jo no tinc carnet de conduir!

–Vostè tregui el DNI, que de conduir ja m'encarrego jo!

L'empleat arriba al mostrador, amb uns papers que ha recollit de la seva taula...

–Aquí lo tenemos. ¿Me permite su carnet de identidad?

–El carnet es de este amigo nuestro que ha hecho la reserva.

–¿Es él, quien conduce?

–No. Conducimos nosotros dos.

Diu assenyalant a l'inspector i a ell mateix.

–Bueno. Esto, ya casi está. ¿Si me permiten ver sus carnets de conducir?

El comissari i l'inspector, mostren els documents demanats...

–¡Perfecto! ¿Si quiere firmar aquí, señor Deltell..? ¡Gracias, señores! Recuerden que antes de abandonar el cotxe, tienen que llamar a cualquiera de los números que tienen en el bloc, para que podamos pasar a recogerlo. Aquí tienen las llaves. Un empleado les acompañará hasta el aparcamiento. ¡Què tengan buen viaje!

IG –I aquest, de quin cos és?

CC –Del nostre, Manel, del nostre!

–Com ho ha sabut?

–Perquè, a Madrid, només un català és capaç de dir Deltell amb doble ela, sense menjarse'n cap, i, per la pulcritud alhora d'atendre la botiga.

–Em sorprèn, senyor, em sorprèn!

El segon empleat els deixa en el soterrani d'un aparcament amb molt pocs vehicles. Tots ells semblen cotxes oficials. Predominem els colors foscos, les antenes de telefonia, les grans cilindrades i les marques de renom...

–Éste es su coche. ¡Que tengan un buen dia!

Davant seu tenen un Nissan Terrano II, de color negre, amb els vidres fumats i ordinador de a bord. Quan l'empleat gira cua, l'inspector González intervé... −Senyor! Ens els tenien que fotre de la funeraria? −Què volia? Que ens el donessin amb els colors del Barça?

IG −Gonçal! No seria millor que algú agafés un taxi i la resta el seguís... Ho és que vostè ja sap anar on tenim que anar?

CC −No cal que enlairem més la perdiu, Manel. Entrin i seguin! Vostè en el lloc del copilot i l'Oriol darrera.

CC −Veu aquesta tapadora del servant? Aixequi-la, Manel!

IG −I ara, què hi tenim?

CC −Home, no cal que li digui que això és l'escut de la Generalitat i el que sentim és el Cant dels Segadors... Deu ser la pantalla d'inici!

OD −Perdonin... També s'hi poden veure anuncis?

CC −Són uns desagraïts! Ens posen a la nostra disposició un tot terreny, amb un ordinador a bord, connectat a Internet, amb GPS/GPO... A què no ho havien somiat mai, això?

OD −Sí senyor, cada cop que poso la tele!

CC −Doncs, vagi's preparant Oriol, perquè, ens esperen uns dies de pel·lícula!

1:00 pm. Madrid, per la M-30 Finalment, han posat al descobert el GPS/GPO i programat la ruta que els té que dur a la luxosa urbanització de La Moraleja, a la localitat de Alcobendas...

CC −Nois, tenim el migdia lliure i jo tinc gana!

IG −Doncs, coneixent-lo com el conec, serà millor que anem a dinar...

OD −En triat el restaurant?

IG −Dessota el seu cul, Oriol, hi trobarà una carmanyola en la que hi ha tot el que podem necessitar, per un parell de dies. Espero que el menú sigui del seu gust.

El tot terreny enfila un camí de carro. A l'horitzó es veu la Sierra de Guadarrama, i, enmig, l'amplitud de la meseta castellana.

CC −¡Ancha es Castilla..!

El comissari vol recitar el fragment d'un poema. L'inspector i l'Oriol Deltell, tenen sort de que no se'n recordi.

Desprès de l'improvisat pícnic, l'inspector se'n fa carreg del volant i agafen direcció a Alcobendas. De camí, el comissari Casadelles, els explica quina té que ser la seva actuació... −Quan arribem a La Moraleja, deixarem el vehicle aparcat, el més a la vora possible de la casa d'en Contreras, sense que la seva presència aixequi sospites. Vostè, Manel, se les veurà amb el terrat de l'altra banda del carrer. Ja sap què li demanem que faci. −Preparat per obrir foc real, senyor? −Sí, però, només en cas de defensa pròpia. Quan el cotxe d'en Contreras arribi a la rampa del garatge jo iré a rebre'l i vostè Oriol anirà darrera meu i activarà la gravadora. És molt important que en cap moment ens posem en la trajectòria de tir. No en tinc ni idea de com reaccionarà.

OD −A quina hora l'esperem, senyor? −Bona pregunta. Aquest tio és molt puntual en els seus hàbits. Solia arribar a casa al voltant de les cinc. Preparava l'escenari del crim i rebia a la puteta de torn, a l'hora que li havia demanat que hi fos... Normalment, al voltant de les set. O sigui que si tot continua igual, tenim dues hores per fer-li cantar la Traviatta i el bisos... Quan hagem acabat, ell serà al terra desempallegant-se d'aquests grillons que vostè, Oriol, li haurà posat. Per últim, caminarem a trobar el cotxe amb el que tornarem a Barcelona, fent una aturada en una àrea de servei de l'autopista, on canviarem de conductor. Alguna pregunta, senyors.

IG −Puc saber qui és l'afortunat, senyor? −Dispensi'm! A l'Oriol li'n vaig fer cinc cèntims, però, a vostè, no li he dit res... L'afortunat, és un tinent del CESID, amb un perfil psicològic prou deficient per dedicar-se al que es dedica. Ha intervingut en el cas del mort rialler. No sé fins quin punt... Això és el que intentarem esbrinar.

IG −Els grillons, són necessaris? −Les meves manilles, Manel, són en un armari de la central, i, els grillons, els tenia a casa, d'ençà me'ls va regalar un màgic amic meu.

OD −Tindrà feineta per treure-se'ls! −Una miqueta!

IG −Tindrem que improvisar bona part de l'operatiu... −Sí, Manel, però, no ens queda cap altre remei! Per cert... Què m'ha dit aquest matí, que li han donat com a equipatge? −No he estat molt precís, senyor. Els companys del GEI m'han passat un MP-5s amb visió nocturna i punter làser... Vol que li doni més dades? −No, gràcies. Per acollonir una mica més en Contreras, ja n'hi ha prou.

4:00 pm. Urbanització La Moraleja.

Han estacionat el cotxe a uns 100 metres, de la parcel·la número 69, propietat de Ricardo Contreras. El comissari, és inspeccionant una reixa de clavegueram, a l'altra costat del carrer...

IG −No me'l imagino a vostè foten aquestes tasques. −Cóm diu? −Perdoni senyor. Volia fer un acudit fàcil. −No, Manel. Intento esbrinar de quin cantó pot haver-hi més merda... Vinga! Aquella és la rampa d'accés al garatge. Manel, vostè al terrat! Oriol, vingui amb mi! Li explicaré com té que posar els grillons. Bona sort, senyors!

El comissari i l'Oriol Deltell s'han amagat en una arbreda que envolta la casa, a tocar de la paret lateral del garatge...

5:05 pm Els llums i el soroll d'un motor, els alerten de la seva presència. El conductor deixa el carrer i gira el vehicle enfilant la suau rampa del garatge. El Maserati blau metal·litzat de l'inspector del CESID s'atura. L'ocupant es disposa a obrir la porta automàtica, quan el comissari Casadelles es fa visible, plantant-se en el cantó del conductor... −¡Hombre, Richi, puntual como siempre!

Ricardo Contreras, obre la finestra electrònica... −¡Casadeles, capullo! Podías avisarme de que ibas a venir... −¿Qué pasa? ¿No te alegra verme? −¡Sí, hombre, joder..! ¡Pero, esto se avisa! −Pues no te alegres tanto y ya te pagarás algo otro dia. Mira chico, te voy a ser franco... −¡¡Gran hombre!!

El comissari Casadelles no mou ni una pestanya, mantenint-se en la seva posició. −Alguien, en estos momentos, te está contando los pelos del cogote con un MP-5 especial.

A partir de ahora, habla cuando te pregunte y haz, exactamente, lo que yo te diga... −¿Oye, esto será una broma entre compañeros de profesión, no? −Saca la llave del contacto. Pon el freno de mano. Baja despacio, ponte boca abajo, delante del coche; con los brazos i las piernas separados i las palmas de las manos hacia arriba. ¿Estamos? −¡Joder, tio! ¡Te vas a complicar la jubilación! −Haz lo que te digo y mantente callado mientras no te haga ninguna pregunta.

El tinent-inspector Ricardo Contreras surt del cotxe i mentre s'estira al terra... −Me cago en la puta, Casadeles, me vas a joder un traje de Emidio Tucci. −Si no te callas te voy a joder, algo más.

El comissari Casadelles fa un senyal amb el dit index i l'Oriol Deltell surt de la foscor. −Tregui-li la pistola! La té sota el faldó de la americana, del cantó dret. I, llenci-la per la reixa de la claveguera que he estat mirant. −¡Qué coño haces, chaval! Desarmar a un agente del servicio de inteligencia puede llevarte ante un consejo de guerra y pudrirte en la carcel. Casadeles, estas arruinando a este muchacho. ¡No seas mamón!

L'Oriol Deltell, torna havent fet el que el comissari li ha demanat... −Richi... Este señor te va a poner unos grilletes. Estate quietecito... Mi otro yo, se aburre mucho cuando no dispara. Por decirlo de otra manera; tiene el gatillo fácil.

L'Oriol li posa els grillons com si ho hagués fet tota la vida... −Chaval, no le hagas caso. ¡Te estas creando problemas, muy serios!

OD −Senyor, li puc fotre una cossa als ous? −No es molesti, fill. Això no és possible. No en té!

En Ricardo Contreras remena els canells, com si volés saber que té entre les mans... −¿Qué coño és esto Gonzalvete? ¿Un regalo de tu abuela?

−De mi abuela, no. De un mago amigo mio. Ah! Me dijo que para quitarlos es mejor cortar las manos por la muñecas... Y ahora, cuéntame todo lo que sepas del caso del ruso del polonio. −¡Ya te dije todo lo que sabia cuando me llamaste por teléfono!

El comissari guaita l'interior del Maserati... −¡Bonito tapizado! ¿Pero, no lo llevabas de color crema, creo? Así tan blanco parece un inodoro... ¡Y me estan entrando unas ganas de mear..! −¡Espera..! !Joder, serás cabrón..! −Si te das prisa, podrás recibir a la putita, a la misma hora de siempre. −¿Qué quieres saber? −Todo lo que no sepa. −El muerto risa lo creó la KGB al final de la guerra fría. La CIA le ofreció más pasta. Luego se encargó de jubilarlo. ¡Joder! ¡Así no puedo hablar! −¡Sigue! −Una vez sacado del medio, decidieron eliminarlo. De eso, nos encargamos nosotros. −¿Con polonio 210? −Esos tios son muy escrupulosos, sobre todo, cuando no les toca hacer el trabajo a ellos... −Disculpa mi ignorancia. ¿El polonio quién lo puso? −Entre la CIA y el CESID hay intercanvio de material, de herramientas y de recursos de todo tipo. ¡No me seas inocente, Gonzalo! −¿Cómo lo ejecutasteis? −Es algo difícil de detectar en un primer examen médico. Le inyectamos la substancia en la parte inferior de la lengua, a través de unas micro cápsulas disparadas con una jeringuilla, más parecida a una pistola que no a otra cosa. −Y luego, lo dejasteis en el callejón donde estiró la pata... −No, tio. Ahí debía de llegar por su propio pié. Nosotros le dejamos, donde estaba cuando le encontramos. En un banco del paseo de Monjuich... Esas cápsulas se disuelven, al cabo de un cierto tiempo y los efectos letales, pueden tardar días. Ve tu a saber la de vueltas que pudo dar antes de caer frito. −¿Porqué os tomasteis tantas molestias? ¿La CIA y vosotros? −Para nosotros era un encargo. Ya sabes el compadreo que existe entre ambas agencias... −¡Claro! Aviones que vuelan por el espacio aéreo español, dando bandazos, por las hostias que se reparten dentro... Aeropuertos franquícia, que parecen paradas de metro en hora punta... Eso la sabe todo el mundo, Richi... ¡No me has contestado la pregunta! −Para los americanos, el muerto risa, era un segunda división que había que quitar del medio... Desconozco las razones. −¿Un segunda división? ¿En qué asuntos estaba metido? −¡Ni puta idea! Nosotros: hicimos el trabajo, le colgamos la mortaja y lo mandamos con Rasputin. −¿Os dijeron cómo vino a parar a Barcelona? −Le buscábamos hace tiempo. Los de la CIA nos informaron que, últimamente, venia mendigando por Catalunya. Yo no sé chico... ¡Quizás era del Barça! −Te recuerdo que muestres un poco más de respeto por los muertos, Contreras. Por cierto. ¿Estas seguro de que la CIA no os ha dicho nada sobre sus actividades cuando estaba en activo? −¡No, tio, no! Puede que sea materia reservada. A nosotros, nos dio la impresión de un contra agente de segunda para asuntos de poca moña... −Una curiosidad... ¿La sonrisa del muerto era provocada? −¡No tenemos ni folla! No hay ningún examen médico, ni de laboratorio, que lo relacione. ¡Jolín! I mira que tuvimos que hacerlos, porque los rusos son más quisquillosos que la madre que los parió. −¿La CIA, ha recibo los informes de la operación y los exámenes post mortem? −¡Gonzalo! ¡No me jodas! Tu ya sabes, que eso forma parte del contrato. −¡Bueno, chaval! Ahora empieza a contar hasta 1975, y, cuando acabes, te levantas despacito, y, sin hacer ruido, te sacas los grillones... ¡Ah! Y si esta noche no se te levanta, no te apures... A mi, me hubiera pasado lo mismo.

El comissari fa un senyal amb el dit índex senyalant l'orella dreta i l'Oriol fa la trucada perduda a en Manel, perquè deixi la posició i es reuneix-hi amb ells a l'interior del vehicle.

Mentre s'allunyen del lloc dels fets, envers el punt de trobada, se sent la veu d'en Ricardo Contreras... −¡¡Estos putos grillones estan abiertos!! −¡¡Ya te dije que son mágicos!!

OD −Però, Gonçal... Vostè no m'ha dit que els tanques ben tancats? −El primer cop, amic meu, per molt bé que els tanquis, queden oberts; però, el segon, la feina es teva per obrir-los!

L'inspector González, els ha sentit mentre arribava i no desaprofita l'oportunitat del comentari... −S'imaginen una hipotètica sessió de "sado" amb la que està esperant?

Tots tres riuen i es feliciten perquè l'operació ha estat un èxit i la investigació progresa, adequadament.

L'inspector González és al volant. El cotxe es desplaça suaument per l'autopista, camí de Barcelona. A la parcel·la 69, de la urbanització La Moraleja, població de Alcobendas, província de Madrid, és negra nit. Molt llarga és la distància que separa els visitants del visitat, perquè puguin sentir el crit esfereïdor, que fa saltar del llit als veïns més propers al xalet d'en Contreras... −¡¡¡MARICONES DE MIERDA!!!

11:00 pm En una àrea de servei de l'autopista, els tres homes prenen cafè i mengen uns entrepans mentre comenten les incidències de la jornada. (El comissari ha insistit que pel preu que cobren a les autopistes, paga la pena treure els sandvitxos de la carmanyola del cotxe).

CC −Com ha quedat la gravació, Deltell? −Molt bé, senyor. L'he vingut escoltant pel camí. Per cert, inspector. Vostè hagués fet us de l'arma? −Si la integritat física de vostès hagués estat en perill o en cas de defensa pròpia, sí. −Aquí on el veu, l'inspector Gonsales és un especialista en moltes coses. La majoria de mossos que hem assolit una graduació de nivell executiu o superior, fins i tot, els que ens toca ser excedents, hem passat pels grups especials d'intervenció... En Gonsales, on posa l'ull, posa la bala!

Ara, vostès dos faran una becaina, mentre condueix-ho jo. Deltell, el necessito fresc per demà la nit. Si puc confirmar el contacte i obtenir una cita, ens envolarem rumb a Washington... I vostè, Gonsales, a part de les seves obligacions, tindrà un llarg informe que redactar. Tregui una còpia de la gravació, com a prova testimonial, i, li faci saber al Major Veciana les nostres intencions.

IG −Sempre em perdo el millor!

CC−Vostè és un valuós préstec, però, a crèdit. Ens varen concedir un termini de dos dies.

Ara, té que fer de mi. Em sap greu no poder comptar amb vostè. El trobarem a faltar...

En entrar a la demarcació de Lleida, el comissari veu pel retrovisor un cotxe patrulla dels Mossos que circula amb els llums i la sirena. Sense moure el vehicle del carril dret, posa l'intermitent esquerra i aixeca el peu de l'accelerador.

OD −Ja som a casa!

IG −Quin goig, no tenir que anar amb presses!

CC −M'han llegit els pensaments!

***

mort de riure segona part

Diumenge, 27 gener 2008, 1:00 am Pàrquing de l'Aeroport del Prat.

–Gonsales, vostè torni amb el cotxe patrulla. Jo acompanyaré en Deltell a casa seva amb el Nissan i desprès trucaré al cos perquè el passin a recollir... No oblidi fer un informe detallat del desplaçament a Madrid. D'aquesta manera, quan parli amb el major, podré anar de cara a barraca.

–Molt bé, senyor.

–Som-hi, Deltell?

–Quan vostè vulgui, comissari.

Camí de Barcelona, el comissari Casadelles explica a en Deltell els detalls de l'operatiu pel que fa als properes hores...

–Vostè té passaport, Deltell?

–Sí senyor, però, no l'he fet servir mai...

–Tant li fa. Que me'l podria passar quan ens veiem demà?

–Cap problema, senyor... Si recordo on el vaig posar!

–Vull demanar-li al major Veciana que ens faci uns visats oficials d'estada temporal pels Estats Units. Però, abans, tinc que localitzar una vella amistat, si encara es troba en els despatxos de la CIA...

–La propera escala serà Washington, senyor?

–Per ser-li més exacte, serà Langley, a l'estat de Virgínia. On es troba la seu del que fou l'organisme més secret del món.

El comissari deixa en Deltell a casa seva, citant-lo per aquell mateix matí en el Caixa Fòrum. Una estona més tard, el parc mòbil dels mossos reben la trucada del dispositiu telefònic d'en Casadelles...

–Comissari, ens pot donar la seva localització per passar a recollir el vehicle?

–El tenen ben aparcat, davant de casa meva.

–Gràcies, senyor. Les claus les pot deixar dins el cotxe amb les portes tancades. Bona nit, comissari.

Es talla la comunicació...

–Sorprenent!!

11:30 am. Explanada del Caixa Fòrum.

Quan l'Oriol Deltell arriba, el comissari ja fa estona que l'espera.

–Bon dia, comissari!

–Bon dia, Deltell. Què ha esmorzat?

–D'aquella manera, senyor.

–Doncs, en primer lloc, anem a fer un toc a la cafeteria. Duu el passaport?

–Si senyor, aquí el té. Què hi anem a fer al Caixa Fòrum, a part d'esmorzar?

–Goiti! És obert en diumenge... És un lloc tranquil... Magníficament equipat per dedicar-se a la investigació... Què més vol?

Un cop asseguts...

–Què pretén, aprofitar el suport mediàtic que ens ofereix el lloc per avançar en la investigació del cas?El cambrer fa acte de presència...

–Tenen pastís de xocolata?

–Sí, senyor!

–Li'n va bé, Oriol?

–Oh, sí senyor!

–Dos pastissos de xocolata i dos cafès amb llet, si us plau.

–El meu, amb la llet freda i sense sucre, gràcies!

–No exactament... Vull saber on posarem el cul quan aterrem a Washington. Perdoni un moment...

El comissari Casadelles truca des de la Blackberry a la central. Li respon una mossa que és de servei a la centraleta de trucades...

–Bon dia, comissari Casadelles! En que puc ajudar-lo?

–Bon dia, senyoreta! Voldria parlar amb el major Veciana.

–Un moment, si us plau, li passo la trucada.

–Hola, Casadelles! M'enganxa vostè de casualitat... Cóm va tot?

–Força bé, senyor... És diumenge, fa sol i en Deltell i jo estem treballant al Caixa Fòrum...

–A Caixa Fòrum..? Jo creia que s'hi anava a veure exposicions?

–Sí senyor! I també és un lloc molt tranquil, on meditar el futur i fer teràpia de vides passades...

–Vostè és un filòsof, amic Casadelles. Però, no m'haurà trucat per parlar de filosofia?

–No, major. L'he trucat per demanar-li un parell de visats oficials, per una estada d'un parell de dies als Estats Units... Veurà... Crec tenir un contacte en el servei d'intel·ligència nord-americà que ens pot redreçar la investigació.

–Això ens pot trigar de dos a tres dies, ho fem anar per on sigui que ho fem anar. Ja sap, comissari, que arrel dels atemptats a les torres de Nova Iork, els controls duaners i els tràmits per entrar i sortir d'aquell país són molt estrictes... Aquest contacte que li sembla tenir, no podria fer-ho una mica més fàcil?

–Ja ho havia pensat, senyor. Però, abans de sol·licitar-ho, volia que vostè n'estès al corrent.

–Molt bé. Tingui'm informat, i, si no els aconsegueix, faci-m'ho saber... Vostè no pateixi que no es quedaran sense els salvo conduits. A propòsit! He llegit l'informe de l'inspector Gonzáles. Què creu que va passar amb el grillons del seu amic el màgic?

El major somriu i se li nota amb la veu.

–Doncs, senyor, que els devia de fer funcionar en el moment més inoportú... El tinent inspector del CESID, que vostè ja coneix, excel·leix per la seva curiositat...

–Crec que, tot plegat, ens ha estalviat una reclamació oficial. Bé, Casadelles, no l'entretinc més. Bona sort i ja sap que el nostre suport, encara que limitat per la distància, el tindran en tot moment. Records al senyor Deltell.

–No, major. El que l'entretinc sóc jo. Moltes gràcies. Els records li seran donats. El tinc davant meu.

–Molt bé. Adéu-siau, comissari!

–Adéu, major!

–Records del "quefe" per vostè, Oriol.

–"Sólos ante el peligro", comissari?

–No del tot, fill. No del tot. Au! Acabi d'esmorzar que tenim feina.

El comissari Casadelles, saluda a una hostessa en el taulell d'informació del vestíbul.

Aquesta, treu una clau d'un petit armari, i, obre una porta, que dona accés a una sala annexa.

–Si desitgen alguna cosa més, ens ho facin saber.

–Moltes gràcies, Verònica.

OD –Tracte de favor, comissari?

–Companya de col·legi de la meva neboda... I ara, a veure si tenim, en vostè, a un futur i brillant periodista...

Els ordinadors de la taula ja havien carregat els seus programes d'inici...

–Busqui'm tot el que pugui sobre el poloni 210. Mentrestant, jo faré una telefonada, amb aquesta andròmina híbrida, que tothom ven i compra, sense saber cóm va... Asseguris de que la impressora té prou paper. Si no n'hi ha prou, demani-li a la Verònica.

–Em deixa que li pregunti una cosa, comissari?

–Digui'm!

–Perquè no em demana cercar tot allò que relacioni el poloni 210 amb la víctima, abans del seu traspàs. Vull dir, senyor, quan era contra agent en actiu?

–Collons, Deltell, vostè parla com un policia! Si ho aconsegueix, el proposaré per la medalla d'or al mèrit policial.

–Es paguen bé, senyor?

–No. Aquestes no!

1:00 pm El comissari Casadelles ha decidit fer la trucada a Langley, Virgínia. La seva Blackberry rep els dígits de la centraleta de l'agencia, i, via satèl·lit, els transmet a un dispositiu internacional, automàtic, de recepció de trucades.

(En anglès a l'original) Bona tarda. Ha entrat en comunicació amb l'agència de la central d'intel·ligència dels Estats Units de Nord Amèrica. Si vol ser atès amb un altre idioma digui sí, quan el nom li sigui pronunciat... Anglès, xinès, indi, espanyol...

–Sí!!

Por favor, espere un momento. En breve, será atendido por la operadora de español.

Gracias.

Al cap d'una estona de barres i estrelles, s'interromp la música...

–Buenos días. Le atiende la operadora de español... ¿En que puedo servirle?

–Buenos días, señorita. Soy el profesor Gonçal Casadelles... Quisiera hablar con la coronel inspectora Cris Mendoza, de recursos humanos.

–¿Espera su llamada?

–No señorita y desconozco si todavía trabaja con ustedes.

–No se preocupe, señor. ¿Se trata de una llamada oficial o personal?

–Es un asunto oficial.

–¿Miss Mendoza, le conoce a usted?

–Nos une una buena amistad.

–Un momento, por favor. Miraré de localizarla.

Més barres i estrelles amb orquestra de cambra...

–Profesor Casadelles... ¿Dígame que no estoy soñando..? ¿Es usted?

–Sí señora. Un servidor de usted.

–Cómo me alegra oir su voz... ¿A qué debo el placer de su llamada?

–A un asunto oficial, inspectora... Y, a su vez, a un deseo personal, si me lo permite.

–Cómo no, mi querido profesor...

–Verá. Tengo un tema entre manos que quisiera tratar personalmente con usted, en calidad de mosso d'esquadra en excedencia. Mi intención pasa por venir a verla. Pero, ocurre que los trámites aduaneros con su país són demasiado lentos para el curso de la investigación. Estamos, como si dijésemos, en un "embús" de tráfico: sabemos lo que tenemos detrás, pero, no lo que podemos encontrar por delante. Comprenderá que no puedo darle más detalles por teléfono.

–¿Qué necesita, licenciado?

–Una cita con usted, dos visados diplomáticos para una estancia de un par de días, a mi nombre y a nombre de un compañero que viajará conmigo, en calidad de asesor de información, y, si no es mucho pedirle, señora, que nos recomiende un hotel en Washington DC. –¡Con gusto! ¡Lo dé por hecho, profesor! ¿En qué vuelo llegarían?

–Puedo pedirle que mantenga la comunicación unos instantes mientras, mi ayudante, el señor Deltell, consigue las reservas a través de Internet?

–Ahorita, no más, me agarra levantándome, profesor... Hoy, supuestamente, es mi dia libre. Se me da que voy a pasarle el número de mi celular, en abierto, para que cuando lo tenga listo pueda recibir su llamada. ¿Okey?

–Entendido, inspectora. Gracias y disculpe si la he despertado... Luego la llamo.

–¡Okey!

–Deltell, sap fer la reserva d'un vol a través de l'ordinador?

–Crec que sí, senyor. Per quines dates?

–Hòsties, Deltell! Sembla una agència de viatges...

–A Washington, dos passatges, sortida del Prat a les 20 hores... Amb Air France o Lufthansa, senyor?

–El Díaz-Plaja deia, en un del seus llibres de viatges, que a Air France és on es menja millor...

–Ho doni per fet, senyor... En tenim per onze hores de vol, via París...

–Diferència horària de... 5 hores. Ho té?

–Sí senyor! Hem de ser al Prat tres hores abans de l'embarcament... Tancats o oberts?

–Només anada.

–A l'ordre!

–Ja els he tenim?

–Gairebé sí, senyor.

–Vostè és una bala, d'aquelles que no es veuen de passar...

–No senyor. No he fet una altra cosa que deixar de fer el que m'havia demanat i sol·licitar la reserva... Pel to de la seva veu, en la conversa amb la inspectora, m'ha semblat que feia el que tenia que fer...

–Doncs, acabi-ho i no vulgui saber més, fins que no li expliqui... Estem, Deltell?

–Okey, McKey..! Miri, miri! La impressora ens ho està donant per escrit.

–Abans de posar-se amb el que li he demanat, seria tant amable de trucar a la central i deixar-li un missatge al major?

–Contingut, senyor?

–Els conduits, ja els tenim a salvo.

L'inspector Casadelles passa per la impressora i torna a agafar la Blackberry per a fer la trucada a la inspectora Mendoza...

–¿Hallo?

–Cris, sóc en Gonçal...–Hola, mi amor... ¿Ya consiguieron las reservas?

–Sí! Arribem a l'aeroport internacional Dulles, a les 2 de la matinada, del dimarts, hora WDC, amb el vol AF638, de l'Air France, en classe executiu...

–O sea: a las 2 horas, del dia martes, con el 638 de Air France y en Dulles. ¿Listo?

–Correcte!

–Me llamas desde un celular con el número reservado. Pero la conversación la puedo considerar como privada... ¿Cierto?

–Sí, estimada.... Estem sols, tu i jo!

OD –Què entén el català?

–Vol callar i seguir fent el que l'hi he demanat..! No, "chaparrita", no... Estava parlant amb el meu ajudant, que em preguntava si entenies el català...

–Qué bueno, no! Pero, es que él no es catalan?

–Sí. De soca-rel!

–Bueno, mi amor, me das el nombre y apellidos de tu "ajudant"... Oriol Deltell Preses, tomé nota. No olviden los pasaportes... ¿Se me hace que no van a llevar armas de ninguna clase?

–Dues agendes Blackberry, dels Mossos d'Esquadra. D'aquestes, de nova generació, saps?

–Mi amor, lo de nuevas será para ustedes... ¿Porqué siempre nos compran lo último que les vendemos?

–Perquè encara hi ha qui es creu que és fet a can Tio Sam, Cris!

–¡Listo! Les recibiré en mi despacho de la agencia, a las 12, del dia martes... ¿Le parece bien?

–Perfecte!

–El tratamiento y el rango deberán ser, en todo momento, respetados, comprendes?

–Por supuesto, mi coronela.

–No se preocupen de nada que no sea coger el avión y llegar acá. El protocolo y la recepción corren de nuestra cuenta. ¿Okey?

–Okey, McKey! –Ahora, escuche... Les vendrá a recoger un carro, con un agente de la agencia, a pié de pista. Lo tendrán a su disposición mientras dure su estancia. ¿Comprendió, mi amor?

–Si vols, podem agafar un taxi fins a l'hotel i us estalvieu molèsties?

–Vos, siempre tan catalán... Forma parte del protocolo de bienvenida. ¡No te apures! Hasta dentro de unas horitas... Y, ante cualquier eventualidad, me dan un bocinazo, oyó?

–No t'amoïnis! Fins el dimarts! Un petó. Adéu!

–Un altre per tu. Adéu!

1:20 pm –N'està molt d'aquesta senyora, oi, comissari?

–Quan estiguem camí de Washington, recordi'm que li dec una resposta...

El comissari Casadelles canvia la conversa.

–Què ha trobat, Deltell?

–Mai no ho diria... Però, tinc que menester informació contrastada. Aquesta tarda, si no em necessita, passaré per l'arxiu del diari...

–Precisament anava a donar-li la tarda lliure. Dinaré pel voltant i tornaré al Caixa Fòrum per agafar documentació sobre Langley... No em podria avançar res?

–Vostè fuma, senyor?

–No. I vostè?

–Tampoc, comissari... Però tenim una sòlida base per pensar que el poloni 210 i el tabac estan relacionats.

–I, amb això, què vol dir?

–Procuraré que ho sàpiga demà quan ens envolem.

–No m'estarà fent xantatge?

–Em sorprèn, comissari!

Donen gràcies a la Verònica i surten de l'edifici... Mentre pugen les escales mecàniques que donen al carrer...

–Deltell! Què vol venir a dinar amb mi?

–No tinc la tarda lliure, senyor?

–Sí home, sí! L'espero demà, en el punt de trobada d'internacional, a les cinc de la tarda.

No es deixi el mòbil, i, recordi que el seu passaport el tinc jo.

–Està en bones mans!

–I agafi roba d'abric, perquè allà baix, en aquesta època de l'any, fa molt de fred.

–Sembla la meva mare, comissari.

–De ser-ho, no li serviria de res, Deltell. No sé canviar bolquers!

4:30 pm Arxiu de la redacció de El Periódico de Catalunya.

L'Oriol Deltell demana a la Carme, una companya de l'arxiu del diari, les noticies que s'han publicat sobre el poloni 210 i la seva relació amb el tabac, a partir del 23 de novembre del 2006...

–Què estem buscant, Oriol?

–No ho sé, Carme!

–És veritat que treballes pels Mossos?

L'Oriol li pica l'ullet.

–Sóc un agent secret, no t'ho puc dir..! Escolta..? Tu, ets fumadora, no?

–Sí.

–Si tinguessis que verificar una informació sobre tabac radioactiu, de quines fonts beuries?

–Dels principals països productors de tabac.

–Què són?

–No els sé tots... Estats Units, Xina, Mèxic, Filipines, Cuba...

–I ara, diguem, quins són els països on es consumeix més?

–Els Estats Units, la Xina, la Gran Bretanya i crec que... Espanya.

–Bingo!!! Done'm el que t'he demanat. Corre, corre, corre...!

L'Oriol passa tota la tarda davant d'una terminal de l'arxiu del diari. En sortir...

–T'he estat útil, Oriol?

–Oh! Sí, sí. Molt. Gràcies, bonica!

–Ja m'explicaràs cóm t'ha anat, no?

–Fil per randa!

8:15 pm El comissari Casadelles fa estona que ha sortit del Caixa Fòrum. El seu mòbil rep una trucada.

–Digui'm, Deltell!

–Perdoni, comissari. Tinc que parlar amb vostè...

–És una qüestió d'estat, Deltell?

–No senyor, tot i que se'n farà creus!

–Miri, fill... No sóc d'església. Si de cas, m'ho explica demà quan siguem a l'aeroport. Ara descansi, i, pensi que quan arribem a Washington haurem guanyat cinc hores. Bona nit, Oriol!

–Bona nit, senyor.

Dilluns, 28 gener 2008, 5 pm Aeroport del Prat. International Meeting Point.

–Bona tarda, Deltell!

–Bona tarda, comissari!

–Ho tenim tot?

–Sí, senyor.

–Seria bo que anéssim a recollir els passatges...

–El taulell d'Air France és tot just ací al costat. L'he vist en arribar.

Una hostessa de la companyia els atend en el taulell de les línies aèries franceses...

–Bona tarda. En què els puc servir?

OD –Venim a recollir dos passatges a Washington que hem reservat per Internet, a nom de Gonçal Casadelles i Oriol Deltell.

–Un moment, si us plau... Sí, efectivament, en el vol de les 20 hores, via Paris... Tenen els seus passaports?

L'hostessa comprova la identitat dels dos passatgers...

–Perdonin. En altres circumstàncies els hi demanaria el visat d'entrada als Estats Units, però, en el seu cas, ens ha estat notificat que el motiu del seu viatge és professional, i, que en arribar a Washington, es faran càrrec de vostès les autoritats nord americanes...

CC –Sí senyoreta, però, no pensi que som delinqüents!

–Oh! No senyor! Disculpi, però, no era la meva intenció... El que els hi volia dir és que vostès viatgen en qualitat de VIP'S, convidats pels serveis diplomàtics dels Estats Units de Nord Amèrica.

OD –Vol dir que els bitllets estan pagats?

–Sí senyor! Per descomptat..! Els bitllets i tot el que vostès tinguin el gust de consumir a bord... Els tenen en classe "bussines". Una hostessa de vol d'Air France els esperarà, mitja hora abans, a la porta d'embarcament i els acompanyarà fins que aterrin a Washington.

Aquí tenen els seus passatges. L'auxiliar els hi recollirà els equipatges i s'encarregarà de facturar-los. Si volen fer servir la sala de VIPS? CC –Gràcies, però, no serà necessari.

–Els desitjo bon viatge a Washington!

CC/OD -Moltíssimes gràcies!

–Això, Deltell, es obra de la inspectora Mendosa!

–Això, senyor, és una meravella i còm continuï així, no torno!

–En tenim per dues hores de no fer res. Què li sembla si comencem per prendre cafè?

–I vostè m'explica la seva, immillorable, relació amb la inspectora.

–Fet! 5:30 pm Aquelles taules petites dels bars de l'aeroport donen cabuda a dues tasses de cafè i unes quantes confidències...

–El 1990, dos anys abans dels Jocs, el cos tenia la necessitat de crear una unitat d'elit, el Grup Especial D, dels GEI. Teníem encomanada la vigilància de dues sot seus olímpiques...

Nou mossos varen ser enviats al centre de formació del SEK, a Baden-Würtemberg, per a rebre una formació de cinc setmanes. Desprès varem tenir formació de part dels GEO. Entre ells i era jo. A Baden i per una raó semblant, la protecció de la delegació dels Estats Units, si trobava un grup d'agents de la CIA, entre els que hi era la inspectora Cris Mendosa... Ens varem conèixer a Alemanya i ens vàrem tornar a veure a Barcelona, dos anys més tard... El reste ja se'l imagina, no?

–Quan vostè va parlar ahir amb la CIA es va fer dir, professor... Va ser professor de la senyora Mendoza?

–No pas d'ella. Els mossos que vàrem anar a Baden devíem d'acabar com a alumnes avantatjats, perquè, arrel d'això, els americans ens varen enviar uns quants policies de diferents estats per a ensinistrar-los en tècniques d'intervenció ràpida. La inspectora va intervenir en la logística i jo era, pel meu rang, un dels designats per a donar alguna de les classes.

–És nord americana?

–Té passaport dels Estats Units, però, va néixer a Mèxic. El seu pare era mexicà i la seva mare catalana...

El comissari mira el rellotge –...Bé, Deltell, s'acosta l'hora de volar!

–Cóm ens reconeixerà l'hostessa d'Air France?

–Nosaltres serem els que la reconeixerem, i, com en les pel·lícules, suposo... Amb una flor al trau i estirant el coll.

7:30 pm. Porta d'embarcament del vol 638 d'Air France.

El comissari Casadelles no s'havia equivocat...

–Vestida de blau, estirant el coll i amb una rosa al trau... Comissari, vostè no juga mai a la loteria?

–No! Mai... Però, el detall de la flor, m'agrada molt.

–La flor, senyor?

–No, si bonica ho és, com hi ha món!

–Gonçal Casadelles i un servidor, l'Oriol Deltell... Vostè deu ser la nostra hostessa?

–Sí senyors. Em dic Solange i estaré a la seva disposició fins que arribem a Washington. Si són tant amables de entregar-me el seus passaports els faré passar els tràmits d'embarcament. El seus equipatges ja són a bord. Mentrestant, si ho desitgen, poden esperar-me en aquesta saleta. No trigaré més de cinc minuts.

CC –Serà un plaer. Gràcies senyoreta.

En pocs minuts, la Solange torna amb els passaports a la ma i els hi lliura...

–Confio no haver-los fet esperar massa.... Si em volen acompanyar? Embarcarem pel "finger" de la tripulació.

L'Oriol, li diu al comissari, en veu baixa...

–Un altre cop, per la porta del darrera!

–Per on ella vulgui, Deltell. Per on ella vulgui...

Pel "finger" de la tripulació, s'accedeix a la proa de la nau, per la banda d'estribord, just al costat de la pre-cabina de pilotatge. El capità és esperant-los a peu de porta. L'hostessa els presenta.

–Commandant Dupont je l'honneur de vous presenter les messieurs Casadelles et Deltell.

CC –Enchanté, monsieur le commandant!

OD –Molt de gust, senyor.

–Soyez bienvenus a bord! Je vous souet en bon voyage dans Air France. Nous changerons d'appareil à Paris. Si vous avez besoin de... n'emportez quoi, demandez-le à mademoiselle Solange. Elle vous accompagnera a vos places. Bonne journée, messieurs!

CC/OD –Merci, monsieur le commandant!

Mentre l'hostessa els acompanya als seients de la classe "bussines"... L'Oriol ha flairat alguna cosa.

–No troba que fa una olor molt agradable, aquí dins?

–Estem en un avió francès, fill!

–Aquests són els seus seients, senyors. Quan ens enlairem els servirem el sopar. Bon viatge, i, si mai desitgen alguna cosa...

CC –Serà la primera persona en saber-ho... Gràcies, Solange!

A les vuit en punt, les rodes del tren d'aterratge del vol 638 deixen el terra de la pista principal de l'aeroport de Barcelona. El passatge rep la salutació del capità i les instruccions pertinents de part de la tripulació...

–Bé, Deltell! Ara li'n toca a vostè!

–Em promet no interromprem, encara que el que li digui no sembli tenir cap sentit?

–Li ho promet-ho!

L'Oriol Deltell treu la seva Blackberry i llegeix part de les seves anotacions...

–Tenim un cadàver, assassinat a Barcelona pel CESID, amb poloni 210, previ encarreg de la CIA. El cos, és reclamat per el FSB rus i lliurat pels mateixos que se l'han carregat.

Sabem que es tracta d'un ex agent del KGB soviètic, de la fi de la guerra freda. Que practicava el contraespionatge tenint com a client la agència d'intel·ligència nord americana. La mateixa que s'encarregà de convertir-lo en un sense nom. El que no sabem és on i en què treballava. Tenim, també, una coincidència i una sèrie de fets. La mort per poloni 210 del ex espia de la KGB Litvinenko. Segons Scotland Yard, la contaminació per poloni 210 de la ex dona de l'empresari rus Dimitri Kovtun, una de les últimes persones que va veure en vida Litvinenko, els seus dos fills i l'actual company sentimental de la seva ex. La policia britànica aconseguí indicis d'aquesta substància en l'apartament del magnat rus Berezovsky, a Londres... Podria seguir amb un reguitzell de llocs i persones afectats pel poloni 210, però, no el vull cansar, comissari. En quan a la relació d'aquesta substància amb el tabac...

La Solange fa acte de presència...

–Disculpin senyors, els podem servir el sopar?

CC –Si us plau!

–Tenim tamborí de verdures fresques amb coulis "parmentier" i filet de rap Orly amb mousse de taronja. A les postres hem preparat bescuit de la reina amb salsa de gerdons frescos. Els hi sembla bé?

CC –Superbe, mademoiselle! Ens duria una mica de pa, si us plau?

–I tant, senyor! Li va bé de pagès?

CC –Tot un detall, Solange. Gràcies.

–Voldran, abans, un aperitiu?

OD –Podria demanar-li una cervesa alsaciana?

–Serà un plaer! I vostè senyor Casadelles?

–Una copeta de xampany!

–De xampany o de cava, senyor?

–De xampany... Farem una excepció.

–Puc recomanar-los un vi per l'àpat?

CC –Recomani, recomani!

–Potser, una ampolla de blanqueta de Limoux?

CC –Perfecte. Moltes gràcies, bonica.

Mentre sopen, l'Oriol continua el discurs amb les anotacions electròniques damunt de la taula.

–Com li anava dient, comissari, el tabac dels Estats Units, que en bona part és comprat a Mèxic, el tracten amb fertilitzants industrials, altament fosfatats, per millorar el creixement de la planta i el rendiment de la producció. Aquestes substàncies s'associen amb l'urani i el poloni que es troben al terra. El poloni 210 es absorbit per les arrels i concentrat a les fulles on hi roman en el decurs del procediment d'assecat i d'industrialització. La seva concentració en el tabac nord-americà s'ha triplicat en els darrers anys. El 1968, la American Tobacco Company inicià una investigació per saber quan poloni hi havia en el tabac. Els fumadors de tabac nord-americà inhalaven 04 pico curis de poloni 210 per cigarreta i els filtres no eren efectius a l'hora de retenir-lo.

L'intens calor produït per la combustió de la cigarreta, volatilitza els metalls radioactius i aquests es dipositen per inhalació en els teixits respiratoris, des d'on emeten les radiacions que produeixen els seus efectes. El reste, el que es exhalat, queda en partícules suspeses a l'aire. Aquest aerosol és respirat pel que en diem "fumadors

passius". Una mica més sobre el particular, senyor... A les plantacions mexicanes treballaven nens i nenes de curta edat, en contacte amb plaguicides i sotmesos a unes condicions més properes a l'esclavitud. El poloni 210 és 10 vegades més efectiu inhalat que ingerit, no el detecten els arcs de radiació beta ni els comptadors Geiger. Es necessiten comptadors de centelleig (comptaminòmetres de superfície) per detectar les partícules alfa. Cada 138 dies es desintegra la meitat, però, no desapareix... Per cert, segons sembla, és fàcil d'obtenir en quantitats letals sense tenir que accedir a un reactor o a un accelerador de partícules...

–Deltell! He promès no interrompre'l. Però, crec que trencaré la meva promesa... Estem sopant, home!

–Disculpi comissari, però...

–El però, si no li sap greu, deixi'l per ben sopat.

La Solange arriba com anell al dit...

–És tot del seu gust, senyors?

CC –Excel·lent, Solange. Gràcies!

OD –Molt bo tot, moltes gràcies!

–Quan estiguin, els servirem les postres.

A les postres li'n segueixen els cafès i l'armanyac. És el moment escollit pel comissari Casadelles...

–Au va! Acabi-ho d'explicar, abans de que arribem a Paris.

–Pensi, per un moment, en els països que produeixen i consumeixen tabac. Són, per una banda, els més poblats, i, per l'altra, els que han assolit més addicció. A la vegada, són dos blocs ideològicament enfrontats: comunistes i capitalistes. Alguns, considerats imperialistes pel seu grau d'hegemonia. Els Estats Units són productors de part del tabac que consumeixen i exporten arreu del planeta. S'abasteixen de Mèxic, Filipines o la República Dominicana. No obstant, mercats com: el rus, el xinès o l'indi compraran tabac cubà...

–I Espanya?

–Segons les meves notes, és un cas a part. Produeix poc tabac, el compra a tot arreu i és el primer país consumidor de la comunitat europea, de llarg.

Ara, vull fer-li un apunt que no és d'ordre econòmic. Del 20 al 23 de juliol del 2006, en Fidel Castro, que aleshores tenia 79 anys, va ésser a l'Argentina, en un viatge poc usual per un dictador. El cap de quatre dies era operat d'urgències per una hemorràgia intestinal. Suposadament, es tractava d'una hernia a l'interior de la paret del còlon.

Segons un metge de Madrid que va ser cridat d'urgència, el mes de novembre, d'aquell mateix any, en Castro: "no tenia càncer i es tractava d'un procés benigne amb una sèrie de complicacions". El comandant era molt aficionat a fumar cigars...

–Sí, però, si no ho tinc mal entès, fa cosa d'uns vint anys que ho va deixar!–Això, només ell ho sap. De fet, no hi ha ni déu que es posi d'acord. El que sí sembla cert és que de les 702 pàgines que a la dècada dels 60 varen ser publicades als Estats Units, entorn a l'activitat d'un possible assassinat d'en Castro... Les receptes anomenades "les joies de la família", tres eren dedicades al tabac: explosius, una forta toxina i un al·lucinogen tipus LSD. Segons el ministeri de l'interior cubà, en Fidel Castro a sobreviscut a 630 atemptats. És una possibilitat que ens caldria considerar...

–Un presumpte cas de magnicidi?

–Cóm li queda el cos, comissari?

–En descomposició! Perdoni, Deltell. Voldria apartar-se? Tinc que anar al vàter!

11:15 pm L'avió es disposa a aterrar a l'aeroport internacional de Paris-Orly. El passatge ha estat advertit d'ajustar-se els cinturons de seguretat. El comissari Casadelles retorna, precipitadament, de la seva visita habitual...

–Ja patia per vostè, comissari!

–Perdoni, Deltell. Si no cago, vaig que peto!

Arriba la Solange...

–Vinc a seure amb vostès. Aterrarem en uns minuts, i, en poca estona, haurem canviat d'avió.

11:30 pm El vol 638 d'Air France pren contacte amb la pista de l'aeroport Paris-Orly i s'adreça als molls de transbordament.

CC –Ja som a terra?

–Sí senyor! Ara, quan l'avió estigui en posició, m'acompanyaran a una de les portes de popa, per fer el canvi d'aparell.

La Solange els emmena a través del "finger" de sortida. Travessen un passadís i s'endinsen pel "finger" de recepció, que els dona accés a l'aparell, que els conduirà a Washington.

–Aquest és el sistema més ràpid de transbordament. Disposem d'ell en, relativament, pocs aeroports com el de Paris. D'aquesta manera, el passatge s'estalvia passar per la sala d'espera...

CC –Molt pràctic!

–La tripulació serà la mateixa. Nosaltres farem nit a Washington, com vostès. Quan ens hagem aviat els servirem uns canapès, unes pastes i unes begudes... I els recomana-ho que, en acabar, dormint una mica. El viatge, fins a Washington, dura unes set hores i l'espera se'ls hi farà més bona de passar.

OD –Solange! Passarem pel triangle de les Bermudes?

–Lamento decebre'l, Sr. Deltell, però, les illes Bermudes no estan en el nostre trajecte.

CC –Deltell, si vol desaparèixer, ja li'n faré jo la feina!

El comissari Casadelles i l'Oriol Deltell prenen possessió del seus seients.

CC –En una investigació, Deltell, no hi caben les filigranes. Treballem amb hipòtesis que permeten ser contrastades. No ens podem imaginar un magnicidi, com vostè m'apuntava, si no tenim cap prova, cap sospita fundada, cap indici del que estem dient. Li diré amb altres paraules... La imaginació no ens serveix per una puta merda. No ens dediquem a escriure. Ens dediquem a anar al darrera d'aquells que han transgredit les lleis, i, un cop els hem trobat, entregar-los als jutges perquè aquests facin justícia. Amb totes les evidències possibles. A vegades, ens toca de treballar com si fóssim formigues. I ens importa un pebre si aquests resulten culpables o innocents. Perquè la nostra feina és executar, no jutjar. I molt menys, imaginar. Li queda alguna cosa en el tinter, Deltell?

–Només una, comissari.

–Vostè dirà!

Dimarts, 29 gener 2008, 0:05 am L'avió deixa enrere la capital francesa, el comandant dona la benvinguda a bord i una hostessa imparteix les instruccions de seguretat. La Solange s'atansa a les places que ocupen el comissari i l'Oriol.

–Els hi podem servir el ressopó?

CC –Sí, gràcies, Solange.

–Què els hi ve de gust beure?

CC –Un suc de taronja, si us plau.

OD –Un cafè amb llet, sense...

–Sense sucre i amb la llet freda?

–Sí, gràcies!

Un assortiment de canapès dolços i salats i uns petits "gâteaux four" omplen les seves safates. Les begudes són servides al mateix temps.

CC –Què s'ha quedat mut?

–No senyor... Volia esperar a que acabés de menjar...

–No. Ja pot tirar... Pensi que quan acabi iré al vàter i desprès ens enviaran a fer nones!

–Cóm podem pensar, senyor, que la guerra freda comencés el 1945 i la donessin per acabada el 1990? El Pentàgon ha irradiat a milers dels seus propis soldats, en proves nuclears a cel obert. Milions de persones, en set estats diferents, del país paradigma de la democràcia, han estat exposades a pluges radioactives. El Pentàgon i la OTAN, des de 1991, han emmetzinat a centenars de milers dels seus propis soldats i a les poblacions d'Iraq, Iugoslàvia i Afganistan, fent servir munició radioactiva, anomenada d'urani empobrit. A la segona guerra del Golf, probablement, aquesta mateixa contaminació, hauria afectat la nostra estimada Europa. D'això, se'n diu guerra calenta! Sap que li dic: que els míssils soviètics apuntant a la costa est dels Estats Units des de sol cubà varen ser una pantomima...

–On vol anar a parar, Deltell?

–La Cuba de Castro, senyor, ha resistit, fins ara, a tots els bloqueigs i demès salvatjades del cregut gendarme del món. Fins i tot en els moments més difícils. Quan es quedà sense el seu principal aliat: La Unió Soviètica. Quan tot semblava perdut, li han sortit dos socis menors: en Chávez i en Morales. Als Estats Units ja fa anys que voldrien veure en Fidel Castro a l'altre barri. Cuba és com un furóncol al cul pels seus interessos... Miri. A la Gran Bretanya el lema és "Déu salvi a la Reina". Als Estats Units és "amb l'ajut de Déu, combatrem el mal i salvarem al món"... O el que vol dir el mateix: nosaltres som el bé, el que no estigui amb nosaltres és que està en contra nostra i així salvem el món dels nostres interessos. Que no són pocs, comissari. Quan volen fer trontollar el Dew Jones, tots els demés van de cul!

–A mi la política, amic Deltell, no m'interessa gaire. Jo sóc policia, perquè alguna cosa hi té que haver, i, si no hi fórem, tot bulliria d'una altra manera... Però, pensant en el que vostè deia... Aquell alt càrrec de l'administració nord americana... Cóm es diu... Pontenegro?

L'Oriol es posa a riure.

–Negroponte, comissari! John Dimitri Negroponte.

–Perdoni la meva ignorància... El paio aquest i en Fidel Castro no estan com per a partir pinyons, oi? No fa pas massa vaig llegir que el que desitjava d'en Castro era veure'l fora vila.

–Tinc un informe de set pàgines, en el meu porta folis, que està a la seva disposició, sobre aquest mala peça. Des del mes d'abril del 2005, que va ser nomenat cap de la intel·ligència nacional dels EE.UU: ha sobreviscut a dues presidències, ha estat el braç executor de Kissinger, ha participat i creat esquadrons de la mort i grups paramilitars que han escombrat tot allò que a Vietnam, Hondures o El Salvador feia olor a comunisme... Fou el primer en declarar a la ONU la tinença d'armes de destrucció massiva per part del Iraq de Saddam Hussein. Ara, segons sembla, s'ha fixat amb Veneçuela, i, el més greu de tot, és que té tot el suport de la maquinaria d'intel·ligència i del departament d'estat...

–Cenyim-nos als fets, Deltell, i, anem a estirar les cames i a buidar el païdor?

El comissari i l'Oriol Deltell deixen els seus seients i s'encaminen als lavabos. Quan tornen es troben amb les mantes damunt del seients, els coixins en posició, les safates recollides i la dolça veu de la Solange...

–Si no desitgen res més?

CC –No, gràcies, bonica.

–Per la seva seguretat, recordin de cordar-se els cinturons abans de dormir. Són les normes.

OD –Vol dir que dormirem bé, així lligats.

–I tant, senyor Deltell! Aquests cinturons s'adapten perfectament en qualsevol posició.

CC –Excitant!

Dimarts, 29 gener 2008, 1:45 am (WDC) A punt de complir-se les set hores de vol, l'avió es a tocar la seva destinació.

–Senyors, què han dormit bé?

OD –Una mica rebregats, però, sí. Gràcies Solange!

CC –Estic al cel i he vist un àngel!

–Doncs, si s'afanyen, en deu minuts serem a terra. Ja fa una estona que estem sobrevolant l'espai aeri de Washington DC. Estem esperant a que ens donin permís per aterrar. El comandant m'ha demanat que els doni les seves salutacions i jo els he dut unes taronjades i una mica de cafè. Voilà!

–Ja li deia, Deltell, he vist un àngel!

–Si volen posar els seus rellotges en hora... Ara són la 1 i 52 minuts!

Com si es tractés de guanyar temps al temps, l'Oriol i en Gonçal, passen pel "cabinet". En tornar s'empassen els sucs de taronja i es traguen els cafès amb el cinturó posat. L'avió pren terra amb un descens suau i sense que els frens facin grinyolar les rodes. L' hostessa, és asseguda en el seient del davant...

–Quin goig que fan, senyors!

CC –En terra hi continuo veient un àngel. No l'oblidarem. Gràcies, Solange!

OD –No és lliurarà de nosaltres tant fàcilment, Solange.

–No senyors! Els tinc que acompanyar a la porta, on estem preparant una escala mecànica que els durà a peu de pista. Els seus equipatges, han viatjat de Paris a Washington a la cabina dels pilots. El comandant, els farà arribar al vehicle "d'accueil", que els espera al final de l'escala de desembarcament. M'ha demanat que els digui que la temperatura exterior és de 2 graus sota zero i que fa una estona estava nevant. Si són tant amables de seguir-me?

La Solange, acciona el sistema d'obertura de la porta, quan per l'intèrfon se li fa saber que l'escala és en posició...

CC –Solange, ha estat un plaer. Moltes gràcies per tot!

OD –Tenia un concepte equivocat de les hostesses de vol... No pensava que hom hi podés sentir-hi tendresa.

–Molt bonic, senyor. El plaer ha estat meu, senyor Casadelles... Espero que tornin a volar amb nosaltres!

2:10 am. Aeroport Internacional de Dulles (Washington) Zona de pistes.

A un parell de metres de l'escala de l'avió hi ha una limusina negra, de considerables dimensions, amb els vidres fumats. Dempeus, un home jove i alt com un Sant Pau, amb un impecable abric de Burberry's, s'atansa per a donar-los la benvinguda.

CC –Hello, mister! Who are you?

L'home alt, d'impecable abric, els encaixa la ma...

–Ja em poden parlar en català, senyors. Em dic Bachs, Vicenç Bachs, i, sóc de Palau de Plegamans. Treballo en qualitat d'oficial a l'Agència Central d'Intel·ligència. Vostè és el comissari Casadelles, i, aquest senyor que l'acompanya deu ser el senyor Deltell?

–Exacte! Encantat de conèixer-lo Bachs.

OD –Molt de gust, señor.

–Acabo de comunicar la seva arriba a la inspectora Mendoza. Aquest és el vehicle que els hi han assignat. Servidor, els faré de xofer, guia i guardaespatlles per tot el temps que estiguin als Estats Units de Nord Amèrica. Si volen pujar, els duré a l'hotel. El seus

equipatges són al porta maletes. Si volen agafar alguna cosa d'abric?

L'oficial Bachs obre el porta maletes i les portes del darrera del vehicle. El comissari i l'Oriol treuen uns anoracs de les seves maletes i seuen, precipitadament, a l'interior del vehicle... Abans de posar-se en marxa, l'oficial de la CIA els fa cinc cèntims del que es trobaran abans de sortir de l'aeroport.

–Veuen aquell túnel que tenim a la dreta, al costat de la zona d'arribada del seu avió?

OD –Sí!

–Doncs, per sortir de la zona aeri portuària, el tenim que travessar. Si em poden deixar els seus passaports?

Els dos viatgers fan el que se'ls hi demana.

–No voldria que s'emportessin una mala impressió quan tot just acaben d'arribar als Estats Units. Per tant, crec que els hi dec una explicació... Un cop hagem passat el control d'accés, circularem a través del que anomenem túnel d'abducció. La limusina quedarà estacionada damunt d'una cinta transportadora i aquesta ens desplaçarà fins la sortida.

Observaran uns feixos de llum de diversos colors que trenquen la foscor del túnel. Aquest espai garanteix la privadesa i comoditat dels nostres convidats, i, a la vegada, protegeix la seguretat nacional.

Quan el vehicle arriba a la porta, un guàrdia de seguretat amb pinta de boina verda, surt d'una garita lateral. L'oficial li lliura els passaports, i, el guàrdia li explica, en anglès, que els podran recuperar a la sortida. La limusina queda calçada, en tota la seva longitud, a la banda transportadora i les portes es tanquen. Aparentment, i, en principi, el túnel es veu immers en una total foscor.

–Estem a l'interior d'un gran escànner. Tot allò que està circulant pel túnel és analitzat per uns sistemes molt sofisticats. Fins i tot, el timbres, els matisos i els tons de les nostres veus, queden enregistrats per a ser reconeguts. Les llengües que fem servir són traduïdes de forma simultània a l'anglès. El personal especialitzat fa la resta, però, absolutament tot és automatitzat.

CC –Tot plegat, per a preservar, com vostè diu, la seguretat nacional?

–Doncs, sí senyor! Per a defensar-nos, abans de que ens ataquin. Per ser més ràpids i més bons... En l'atac a les torres bessones de New York i el Pentàgon, no vàrem saber ser ni una cosa ni l'altra...

OD –Sembla com si fóssim els protagonistes de una pel·lícula de ciència ficció?

L'oficial Bachs, canvia el to de la seva intervenció...

–De les que surten extraterrestres, vol dir?

–Cóm l'he sentit anomenar lo de 'túnel d'abducció'?

–No tele transportem a ningú, Sr. Deltell. No en sabem tant!

CC –Estic sorprès, oficial! Anem a suposar que duem una cosa inconvenient, molt petita i amagada en el cotxe... Què seria detectada?

–No ho dubti, comissari!

OD –La tecnologia amb la que diu que està equipat aquest túnel, sembla d'un altra món? I no cregui que ara li parlo d'homenets verds amb les antenes parades... Tothom ho sap i no es cap secret. Si vostès són els primers en tecnologia punta és pel seu esperit de compartir-la, amb la resta del món, al cap de molts anys d'haver-la creat...

El comissari Casadelles, venta un lleuger cop de peu a la sabata esquerra de l'Oriol... Uns feixos de llum maragda, violeta i ambre, es fan visibles en totes direccions..

–Senyor Deltell, no és tan enrevessat com sembla. És més senzill que tot això...

CC –Sempre és igual de senzill, oficial... Vull dir que en aquest túnel es deuen de trobar amb algun ensurt, de vegada en quant?

–Naturalment, senyor. A vegades, no es tant agradable... Gairebé, em acabat!

El vehicle s'atura i unes comportes s'obren al seu davant. Un oficial de la marina, amb uniforme de cerimònies, els lliura els passaports, els don la benvinguda als Estats Units i els saluda marcialment. En Vicenç Bachs, gira el cap...

–Si no se'ls hi ofereix res? Propera parada: Hotel George!

La limusina negra amb els vidres fumats, travessa el riu Potomac, pel pont Theodore Roosevelt, a la velocitat màxima que li permet el reglament, i, enfila cap a North Capitol Street, el nucli financer de la capital.

3:45 am Hotel George Luxe, 15E Street NW, Washington DC El grum s'acosta al cotxe. Obre les portes i recull les claus de mans del xofer. Un seu company, molt més jove, recull els equipatges. La comitiva es dirigeix al taulell de recepció, mentre el cotxe és dut a un garatge privat.

El recepcionista, que s'expressa en castellà, els fa entrega de les claus...

–Si no els importa, compartiré hotel amb vostès. Forma part del protocol.

CC –Si vostè no té inconvenient de compartir hotel amb nosaltres? Encantats!

Un cop, a dins de l'ascensor...

–Recordin (mira el seu rellotge) que, d'ací a unes hores, a les 10 del matí, els vindré a trobar per anar a desdejunar, abans de sortir cap a Langley.

CC –D'acord, Bachs.

Dimarts, 29 gener 2008, 10:00 am El comissari Casadelles surt de la seva habitació. En el passadís és esperant-los l'oficial Bachs.

–Bon dia Bachs!

–Bon dia, senyor! Ha pogut descansar?

–Oh, sí! Perfectament... On és en Deltell?

–Encara és a la seva habitació.

El comissari colpeja la porta de l'habitació de l'Oriol...

–Deltell! Que s'ha adormit?

–No senyor, no! Vagin passant que ara els agafo. No trigo, ni cinc minuts!

Són a mig camí de les escales, quan l'Oriol Deltell ja és al seu darrera...

–Bon dia tinguin! Perdonin, però, era escoltant la ràdio per Internet i m'ha passat l'hora.

CC –La ràdio? Quina ràdio?

–Sí senyor! Catalunya Informació.

Un cop entaulats al menjador del primer pis de l'hotel davant d'un desdejuni continental amb ous a l'americana i cervesa del país...

CC –Bachs, cóm li va la vida als Estats Units?

–No em puc queixar, senyor.

CC –Diuen que la vida dona moltes voltes... La seva, Bachs, no haurà estat una excepció?

Tot i que se'l veu amb poques ganes de parlar, l'agent Bachs respon a la pregunta...

–No crec que la trobin apassionant... Quan vaig acabar els estudis de diplomàcia, a Madrid, creia que em sortiria alguna oposició per agregat d'alguna ambaixada. Era molt jove! Volia viatjar i veure món. En una bossa de treball internacional, vaig veure un anunci de la US Navy, on oferien l'ingrés a les forces armades. Em vaig fer marine, i, quan vaig aconseguir l'ascens a oficial, la coronel Mendoza, que aleshores era una de les meves superiors, em va cridar a Norfolk i em va fer saber que estaven reclutant oficials de l'armada, per convertir-los en agents de la CIA. El sou i les condicions laborals eren tant bones que no m'ho vaig pensar gaire. Això és tot!

L'Oriol, agafa la cafetera...

–Vicenç, què vol cafè?

–Sí, gràcies!

10:35 am L'oficial Bachs ha demanat la limusina a la porta de l'hotel. Ha obert una de les portes de darrera i el comissari Casadelles i l'Oriol Deltell s'han ficat dins. Les comoditats del vehicle els permeten trucar per telèfon, veure la televisió, escoltar música i fer una partida d'escacs, mentre es prenen un "ginger ale". Tot sembla previst perquè els 140 kilòmetres, que els separen de Langley, es converteixin en un passeig.

Manquen deu minuts per les dotze del migdia, quan arriben al George Bush Center of Intelligence, on hi ha el quarter general de la CIA, envoltat pel George Washington Memorial Park. Dos immensos pàrquings, a cada costat d'un conjunt d'edificis, recorden, vistos des del cel, a la joguina d'un robot transformable. Abans de creuar la primera de les portes de seguretat, la limusina gira a l'esquerra i s'allunya del circuit de logística i acreditació de visitants. L'edifici de la CIA, on els espera la inspectora Mendoza, és el més petit del conjunt, en aparença. En el hall, són acreditats. L'ascensor els duu a la segona planta. L'oficial Bachs els acompanya fins al vestíbul. El comissari, seguit per l'Oriol, truca a la porta del despatx de l'inspectora.

12:05 pm Despatx de la coronela inspectora Cris Mendoza.

–¡Ándele!

CC –Senyora inspectora, dóna vostè el seu permís?

–¡Cómo no! ¡Pasen, licenciados, pasen!

–Li presento a l'assessor d'informació i ajudant meu, el senyor Oriol Deltell.

La inspectora Mendoza els hi encaixa la ma...

–Gusto en conocerle, señor Deltell. ¡Bienvenidos a Langley! Tomen asiento, por favor. ¿Les apetece un cafè, o, tal vez un té?

Ambdós, refusen amablement la invitació... Tot i que compren les circumstàncies, l'Oriol no deixa de sorprendre's per la fredor i el distanciament que la inspectora mostra pel comissari.

–Me comprenderán si les ruego que en el transcurso de la entrevista y en el interior de nuestras instalaciones se abstengan de realizar grabaciones de cualquier tipo. ¿Listos?

Al mateix temps que els advertia, els seus preciosos ulls ambres feien un recorregut per bona part de l'estança mentre el seu dit índex de la ma esquerra seguia la mateixa trajectòria. Els dos convidats havien comprès el missatge... L'Oriol Deltell, a més, pensà que la pel·lícula era a punt de començar.

–Li volem donar les gràcies, inspectora Mendosa, per les moltes molèsties que s'ha pres amb nosaltres. Miri. No venim a fer el turista. Venim amb la intenció de demanar-li

informació i poder contrastar amb vostè la que tenim. En un carreró de Barcelona ens varem trobar el cos sense vida d'un doble espia de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques i dels Estats Units de Nord Amèrica, de finals de la guerra freda, conegut per Vladimir, assassinat amb poloni 210 i executat pel CESID, per encàrrec de vostès. Entraré en detalls. El difunt fou reclamat pel SFB i és a Moscou. La merda, perdoni, la tenim escampada per l'Institut Anatòmic de Barcelona. No sabem perquè va morir amb una rialla als llavis ni perquè el varen matar. Li puc assegurar, però, que no pararem fins que l'informe que de nosaltres espera el cos dels Mossos d'Esquadra sigui degudament redactat i estigui a disposició de les lleis internacionals. Si vol afegir-hi alguna cosa Deltell?

–Sí senyor, gràcies... Inspectora em don la impressió de que tot el que li estem explicant, vostè ja ho sap. Per tant, li voldria fer unes quantes preguntes per si de les seves respostes podem deduir quelcom que no sabem... No pateix-hi, comissari. Intentaré no fer una entrevista... Qui era aquest Vladimir? Un espia de segona divisió, com ens han intentat vendre?

–Licenciados. He supuesto que éste era el motivo de su visita. A tal efecto, me permití la libertad de prepararles un pequeño dossier...

La inspectora Mendoza treu dues carpetes del prestatge d'un moble de paret i les lliura als visitants.

(En anglès, a l'original.)

NIVELL 1 Escut de la CIA. Foto de l'agent.

Nom: IURY Cognom: POPOV Àlies: "Vladimir" Edat: 43 anys Talla: 1 metre i 85 centímetres.

Pes: 85 kilos.

Data de naixement: 18 de maig del 1946.

Lloc de naixement: Vladimir (URSS) Rang: Comandant de l'exèrcit soviètic.

Idiomes: Rus, anglès i castellà.

Especialitat: Comunicacions.

NIVELL 2 ACCÈS DENEGAT Aquesta informació és propietat dels Estats Units. L'us de la present documentació i llurs continguts estan rotundament prohibits. S'adverteix a quins no facin cas d'aquests advertiments que seran sancionats segons les lleis de la justicia federal del Estats Units de Nord Amèrica.

NIVELL 3 ACCÈS DENEGAT

–...Vladimir, licenciado Deltell, era el nombre de guerra de un espia soviético que, más allá de la guerra fría, trabajó para nosotros. Su verdadero nombre era Iuri Popov. Se hacia

llamar Vladimir porqué nació en la ciudad, del mismo nombre, que se halla a 180 kilómetros de Moscou. En cuanto a la división que ocupava en una hipotética liga de espías, senyor Deltell, no les puedo facilitar información. Como ustedes podran comprobar en el dossier que les he dado, cualquier otro dato figura como materia reservada. Me hubiera gustado que la consulta al ordenador central de la agencia nos hubiera ofrecido una mayor información. De hecho, lo intenté, però, mi nivel de acceso, en tanto que recursos humanos, es limitado.

–Inspectora Mendoza. Vostè treballa per la CIA. Si tingués que optar, com agent del servei d'intel·ligència, entre la traïció i el contraespionatge per on es decantaria?

–Oriol! Es necessari sotmetre a la inspectora a un interrogatori?

–No, deje comisario. Responderé con gusto a la pregunta del señor Deltell... Mire usted, querido amigo: si usted se refiere a mi persona, de elegir la traición, seria juzgada por un consejo de guerra. Si fuera una agente de inteligencia que colaborara facilitando información a dos países enfrentados, seria puesta fuera de circulación y juzgada por aquel que lo descubriera. La dignidad de nuestro oficio, querido amigo, reside en la fidelidad a la nación para la que trabajamos, no lo dude.

–Segons diuen, senyora, la CIA és la cuina on es couen els problemes del món... Pensa, vostè, que estem davant d'un d'aquests problemes o que ens hem equivocat a l'hora de venir a parlar amb vostè?

–Pienso, señores, que va siendo la hora de comer... Tenemos un restaurante en el complejo donde se come muy bien... ¿Les importaria acompañarme?

CC –Som els seus convidats, inspectora. Vostè mana!

–Licenciado Deltell, me recordará la pregunta?

–Lo haré. No lo dude.

Precedits per la inspectora Mendoza, travessen una sala farcida de quadres. L'Oriol s'atura, uns instants, davant d'una tela on es contempla un avió B-26, camuflat amb les insígnies de la Fuerza Aérea Revolucionaria de Cuba, bombardejant una columna de l'exèrcit cubà, que camina cap a la platja, per afrontar la invasió...

–Perdoni, inspectora Mendoza! Desconeixia que la força aèria cubana tingués avions com aquests.

–Se trata, sin duda, de una interpretación libre del autor, licenciado.

El restaurant, consisteix en un autoservei ubicat en un edifici enmig del bosc, a uns 200 metres del despatx de la inspectora Mendoza.

***

mort de riure tercera part

Dimarts, 29 gener 2008, 12:45 pm Fent camí per damunt de l'asfalt, la inspectora Mendoza i el comissari Casadelles xerren animosament. A certa distància, l'oficial Bachs i l'Oriol Deltell, es fan companyia. Un, pel seu paper d'escorta; l'altra, per no destorbar uns moments d'intimitat fora del protocol.

Un cop dins del restaurant, en Vicenç Bachs s'ofereix a agafar taula, mentre la resta entren en una línia que no és, precisament, la més curta entre dos punts. Una associació d'amanides de diferents procedències i colors, compresos entre el rosa pantera i el groc Piolín, donen pas a un assortiment de pollastres fregits i refregits. Els segueix una planxa

on desapareixen hamburgueses i s'evaporen talls de carn de mesures variables. La línia s'acaba en un punt, farcit de begudes i postres típicament americans.

Que la inspectora esculli una amanida verda, un suc de taronja i un púding de poma, no sorprèn al comissari. Sap que menja molt poc. Sobretot, el migdia. L'Oriol recull el que agafa el comissari: un "steak" tàrtar, una cervesa i un pastís de poma.

A l'hora de pagar, Gonçal Casadelles fa el gest de treure la Visa de La Caixa, però, la inspectora ha estat més ràpida amb la seva American Express...

–Gonçal! Vostès, són els nostres convidats!

Arriben a taula. Les taules són com pupitres de col·legi i la gent que les ocupa semblen congressistes amb uniforme, corbata, mocador al coll i credencial penjada. L'oficial Bachs s'aixeca per a cedir-los l'espai que havia estat reservant.

–Què vagi de gust! Si mai em necessiten seré, ací al costat, a la cafeteria. Senyor Deltell, té vostè el meu número de mòbil, oi?

–Sí, Bachs. Ahir, quan me'l va donar, el vaig anotar a la agenda.

L'oficial Bachs se'n va, deixant-los sols...

–Inspectora! Perquè no dina amb nosaltres, en Bachs?

–Perquè està de guàrdia. Ell, no fa el meu horari. Però, no pateixis, Gonçal! A la cafeteria, pot fer el mateix que estem fent nosaltres.

–Senyora Mendoza, parla vostè un català excel·lent... Ah! Per cert. Li recordo que ha promès contestar a la meva pregunta...

–No sigui mal educat, Deltell, i deixi dinar a la inspectora!

–Gonçal..! Miri, Deltell... El català el vaig aprendre de la meva mare. A casa, sempre parlava amb ella en la seva llengua, i, si em deixa que els expliqui cóm fem aquí les coses, no només contestaré a la seva pregunta, sinó que aprofitarem el temps que tenim, que no és massa.

–Disculpi, no volia molestar-la...

–No hi fa res.

La inspectora Mendoza agafa el setrill d'oli per la nansa i amaneix tot allò de verd que té al plat.

–Veuran. Els expedients del personal contractat per nosaltres, amb contingut que pot afectar a la seguretat nacional, duen la informació classificada per nivells. Per accedir-hi, el personal qualificat utilitza un codi alfanumèric. Tots en tenim un. Segons el nostre rang o grau d'autorització, podem accedir a algunes de les aèries restringides. Ara bé, això no vol dir que, introduint aquest a l'ordinador, tinguem accés a la totalitat... Depèn de factors tals com: la antiguitat d'un document, hi ha classificats que no es poden consultar fins passats 50 ó 60 anys; si és qualificat com a molt secret, si s'ha pogut demostrar que les persones que hi figuren són vives o mortes...

–Dispensa, Cris! Això que ens expliques em recorda les credencials que vàrem fer servir en els Jocs del 92...

–Molt bé, Gonçal! Així és. Aquestes credencials, de les que tu parles, ens donaven accés a certes àries restringides. Segons el distintiu i el guarisme que ens havia estat assignat. La diferència consisteix en que, aquí, parlem de blocs d'informació.

OD –Si es tracta de temes que afecten a la seguretat del país, deu haver-hi algú que hi té accés total i permanent?

–Per descomptat! El director de l'agència, el cap de seguretat nacional, el secretari d'estat i el propi president, tenen, introduint el seu "password", tota la informació que disposem al seu abast.

CC –Àdhuc, la d'aquells països considerats "amics"?

–En alguns casos, sí.

OD –Inspectora... Es modifiquen els continguts d'aquests expedients? Vull dir, canvien els

seus nivells de accés, i, si és així es pot saber en quines dates han estat modificats?

CC –Brillant, Deltell!

–De debò, senyor?

–Ara, sí... Disculpa, Cris.

–És una bona pregunta, Oriol. Però, descarti-ho. La dates són dins dels nivells incorporats o modificats i l'ordenador no les facilita. Aprofitaré per contestar-li a la pregunta que m'ha fet en el meu despatx. S'ho ha guanyat!.. Vostè deia que la CIA és la cuina on es couen els problemes del món... Seria un bon titular de premsa, sens dubte! Jo en diria, més aviat, la cuina on van a parar certs problemes del món. Alguns, se'ns cremen; altres, els cremem, i, pocs, en surten ben parats desprès de la nostra intervenció. Malgrat tot, penso que en aquesta cuina malmetem molts plats per aconseguir uns quants en condicions. L'equilibri, en política, Oriol, és molt difícil d'aconseguir. Sobretot si considerem que uns som els bons i la resta els dolents; que els que estan amb nosaltres són amics i els que no hi estan són enemics...

CC –A casa, en diem la part bona i la part dolenta...

OD –El bé i el mal...

Una cambrera dominicana, passa per les taules, amb un carret de rodes, repartint cafè,...

–Coffee, sirs?

Serveix dos amb sucre i un sense. El comissari el pren tallat.

–Aviat tindré que tornar al despatx i encara no els he pogut dir el que volia... He parlat amb alguns companys que varen col·laborar en les accions en les que va intervenir en Vladimir. En els últims anys operava a Cuba. Encara no treballava per nosaltres. Només ho feia pel SFB. El varem enviar a Guantanamo, i, abans de sortir, ja s'havia compromès a col·laborar en operacions de la CIA. Probablement, relacionades amb la migració... És tot el que he pogut saber. Dues coses, per acabar... Jo, de vostès, conduiria les meves investigacions en l'extrem sud-oest de l'illa de Cuba. Fa temps que el tràfic d'emigrants ha canviat les seves rutes. Abans, intentaven travessar l'estret de Florida, des de La Habana fins a Miami. Ara, són les màfies qui ho fan, amb llanxes i iots molt ràpids, creuant l'estret de Yucatan fins a Mèxic, des d'on arriben a nosaltres. I sàpiguen, que un classificat de nivell tres em sembla excessiu en casos de migració. La seva execució, tampoc és un fet que ho justifiqui... Aquest ex coronel de l'exèrcit soviètic i ex agent de la KGB, era bo de debò. Sincerament... Penso, senyors, que tenen entre mans un cas interessant. Sento no disposar de més temps...

CC –Moltes gràcies, Cris! Demà, emprendrem viatge cap a Cuba. Ens han informat que tenim que sortir des de Canada...

–Bé? Si volen anar amb un helicòpter de l'armada fins a Guantanamo i espavilar-se per entrar en territori cubà?

CC –Només pensar-hi, em marejo!

–Aquesta nit et passo a recollir per l'hotel? Tinc un parell d'invitacions per anar a escoltar jazz!

–Ja saps que el jazz m'agrada, però, prefereix-ho que sopem a l'hotel i les entrades que les gaudeixin en Deltell i en Bachs... A vostè li agrada el jazz, Oriol?

–A l'ordre, senyor!

–Ja veig que no gaire... Té la nit lliure, l'escorta d'en Bachs i dues entrades per... D'on són, Cris?

–Del Blues Alley Club, de Washington, amb sopar inclòs.

–Bufa! Deltell, no s'ho perdi!

–Gonçal, a les 7 et va bé?

–Perfecte! Fins més tard.

–Fins demà, Deltell. Que tinguin una bona vetllada!

–Gràcies inspectora! Fins demà.

L'Oriol Deltell i el comissari Casadelles es posen dempeus, per deferència...

–Vols que t'acompanyi, Cris?

–No, gràcies! Desprès del que els he contat, és millor que no em vegin més estona amb vostès, dins del complexe. La visita oficial, la donarem per acabada... L'agent Bachs els acompanyarà fins la sortida. Bona tarda i bona sort!

2:30 pm –Deltell, truqui en Bachs, i, marxem cap a l'hotel.

A bord de la limusina, camí de Washington, els tres homes fan plans per la resta del dia i l'endemà.

–Bachs, en Deltell i vostè quedaran fora de servei, des que arribem a l'hotel fins demà, a l'hora d'esmorzar. La inspectora i jo hem pensat d'obsequiar-los amb dues invitacions pel Blues Alley, sopar inclòs. Jo, de vostès, ho aprofitaria. Abans, però, ens aniria bé que ens preparés dos visats per volar demà cap a Cuba, que es fes amb un cotxe de lloguer no tant cridaner i que ens acompanyés fins a la frontera canadenca...

–Li fa res que els demani de quin aeroport volen sortir?

–O deixem a la seva elecció.

–El millor, en aquests casos, és el de Toronto. El fan servir els turistes nord americans per anar a Cuba. Han vist les cataractes del Niagara?

CC –En pel·lícula, com tothom.

OD –Vol dir que hi passarem?

–Serem ben a la vora... La frontera de Buffalo és a uns 50 quilòmetres de Niagara, camí de Toronto. Els visats, els tindran demà matí, a primera hora, en el pas fronterer. Els hi va demanar la inspectora Mendoza quan va saber que tenien que visitar-nos. Ah! I el cotxe, poden escollir el que més els hi agradi, en el fullet de l'Avis que tenen en la safata del darrera. Si desitgen alguna cosa més?

CC –De moment, no. Gràcies Bachs!

–De res, senyor.

L'Oriol té el fulletó entre les seves mans. El comissari escull un Opel Signum, gris, de quatre portes.

–Aquest, li sembla bé, Bachs?

–No ens deixarà tirats, comissari!

–Oriol, si no suposo malament, en la seva agenda deu haver-hi la suficient informació com per fer una excursió, a peu, per l'illa de Cuba?

–No tant com això, senyor!

–N'hi ha prou per fer unes reserves d'hotel a La Habana?

–Sí, senyor!

–Doncs, posi-s'hi en quan arribem a l'hotel.

–No teníem festa, comissari?

–Quan acabin els deures. Abans, no... Bachs, què ens podria acompanyar fins a l'aeroport de Toronto i encarregar-se de comprar els passatges? Soc una mica perepunyetes en el tema dels avions i no voldria equivocar-me de companyia, comprèn?

–Vol dir, si estic autoritzat a creuar la frontera amb vostès?

–Exacte! Però, que quedi clar. Les despeses en territori canadenc corren del nostre compte.

–Els puc acompanyar i ho faré amb molt de gust. A més, si van amb mi, en faran més via a l'hora d'embarcar. Seria bo que fessin el viatge amb Air Canada. Si no recordo malament, el vol surt a un quart de deu, del matí.

–Gràcies, un cop més!

3:50 pm. Hotel George, Washington DC A la sala d'estar de l'hotel es troben reunits l'agent Bachs, el comissari Casadelles i l'Oriol Deltell.

VB –Acabo de fer les reserves amb Air Canada a través de l'ordinador.

OD –Em pot dir, Vicenç, a quina hora arribarem a La Habana?

–Tres hores i mitja desprès d'haver-se enlairat. A tres quarts d'una, del migdia.

–Gràcies! Si em perdonen, vaig a fer les reserves d'hotel.

–Un moment, Oriol..! Bachs, sap quants kilòmetres tenim que fer per arribar a Toronto?

–690 fins a Niagara i uns 170 fins a Toronto. Responen a la seva pregunta, uns 860 kilòmetres.

–Un dia sencer?

–Anant tot bé, unes nou hores de tirada.

–No ens ha preguntat, venint cap a l'hotel, si coneixíem les cataractes del Niagara?

–Sí senyor! He pensat que els hi agradaria veure-les.

–Doncs, l'ha encertat, noi. Pot canviar el dia de vol?

–No és problema, comissari. He fet una reserva oberta i encara la tinc que confirmar. Per altra banda, aquesta companyia té vols diaris amb Cuba.

–Si no he interpretat malament els seus horaris, Bachs, en tenim per unes set hores de cotxe fins a Niagara. Això vol dir, que si sortim al voltant de les nou del matí, arribarem a les quatre de la tarda...

–Una excel·lent hora, per arribar a l'hotel... El Crowne Plaza és un dels millors. Tindríem tota la tarda per visitar les cataractes a través dels túnels escènics, si no ens volem mullar, i, per la nit, soparíem en el mirador. Què els hi sembla?

–De conya! Deltell, faci les reserves d'hotel a Niagara per demà, a partir de les quatre, i a La Habana, per passat demà, al voltant de l'hora de dinar... Semblem una agència de viatges!

Dimecres, 30 gener 2008, 8:30 am Són al voltant de la taula. Tots fan cara de no haver dormit massa. El cambrer no fa altra cosa que omplir i buidar cafeteres. Només un, d'entre els quatre, encara li queda esma per explicar el que varen fer la nit anterior...

–Sortíem de l'hotel a quarts de sis. En Vicenç sabia on anàvem... Em va dir: deixarem la limusina al garatge de l'hotel, no sigui cosa que ens apedreguin... Obren a les sis, però, com que anem a sopar no és convenient que arribem abans de les set. Varem agafar un taxi. Poden imaginar l'arribada... En Vicenç i jo érem els dos únics blancs que hi havia fora del local. El taxista ens va deixar a la cantonada, al costat del parc de Georgetown. El Alley és en un carrer estret, humit i ple de forats al costat del canal Towpath. En uns baixos semi soterrats, d'un edifici de planta única, d'aquells que surten a les pel·lícules de barris marginals, freqüentats per mafiosos... Els músics toquen en una tarima, no gaire més alta que la resta i les parets són d'obra vista... Ens varen recollir les invitacions i ens acompanyaren a una tauleta on amb prou feines hi cabia l'espelma. El piano era l'únic que tenia lloc. El pianista, el contrabaix i el bateria, anaven un damunt de l'altre...

CC –Ens pensa explicar el sopar, Deltell?

–Si no els hi fa res?

–No, home, no... Vostè tiri... És l'únic de la taula que sembla despert!

–...Els plats de la carta duien noms relacionats amb les grans figures del jazz, tot i tractarse de simples hamburgueses...

IM –Deltell, vostè no es va llegir bé la carta!

–Ja pot ser, inspectora... En Bachs no parava d'explicar-me coses... Que si el jazz és com una religió pels seus seguidors... Que si és un sentiment compartit que converteix aquesta música en universal... Que si naps, que si cols...

VB –No exageri, Deltell... Tampoc n'hi va haver-hi per tant!

–Cony, clar! Com que era vostè qui garlava! Ara ve quan la maten... En Vicenç i jo anàvem sopant i el trio anava tocant... En això que passa pel nostre costat un tio alt, de cabells blancs, amb un estoig a la ma. Vaig tenir la impressió d'haver-lo vist per la tele. Li dic a en Vicenç, què el coneix? Diu, és el president... El president? Sí, el president Bill Clinton! Per cert, toca millor el saxo que la...

Tothom es va posar a riure. Tothom, menys el comissari Casadelles...

–No segueix-hi Deltell! L'hem entès a la perfecció!!

9:00 am El xofer de l'Avis arriba a l'hotel amb el vehicle i lliura les claus i la documentació a l'agent Bachs.

VB –Senyors, tenim el cotxe a la porta.

CC –Gràcies Bachs, ara venim.

IM –Vicenç! Truqui a la central perquè passin a recollir la limusina.

–Ho acabo de fer, inspectora. Gràcies!

IM –Bé, senyors. Que tinguin molta sort a Cuba i no subestimin la policia de duanes d'aquell país. No són un model d'eficàcia, però, són malfiats... Gonçal, espero que no triguem tant en tornar-nos a veure, tot i que no ens queda gaire per la jubilació.

–Jo, en això, vaig per davant teu, inspectora! Moltes de gràcies per tot el que has fet per nosaltres, Cris, i, si mai passes per Catalunya i et ve de gust anar a fer un toc, prop de la Plaça de Vi..?

–Et trucaré... A Girona, no conec cap altre guia millor que tu... Deltell, ha estat un plaer.

Facis periodista! Alguns no cobren gaire, però, la política, per ells, no passa de ser una secció.

–El plaer ha estat meu, inspectora. Recordaré el seu consell.

2:30 pm. Duana de Buffalo.

Els passaports del comissari Casadelles i de l'Oriol Deltell són segellats per la duana canadenca. L'acreditació de l'agent Bachs fa que els tràmits a Buffalo siguin bufar i fer ampolles... El comissari pren el relleu al volant del Opel Signum i el viatge continua.

VB –Ací tenen el visats per entrar a Cuba. Vostès, oficialment, no han estat mai als Estats Units de Nord Amèrica. Quan arribin a territori cubà i mostrin els seus passaports, aquests acreditaran la seva estada al Canada per visitar Niagara, i, aquestes vises, obtingudes a través del consolat cubà de Toronto, els hi permetran una estada a Cuba de màxim 30 dies, com a turistes...

CC –Molt rebé, Vicenç.

La PDA del comissari rep un correu electrònic del major Veciana.

–Perdoni, Deltell. Pot agafar la meva agenda i fer-se càrrec del missatge que acabo de rebre?

–És del major Veciana... Vol que li llegeix-hi?

–Endavant! *Senyors, sol·licitat informe d'una possible detecció de la víctima en la via pública, abans de la data del seu decés, la Urbana de Barcelona ens ha notificat que no en tenen coneixement. O se'ls hi ha passat per alt, o, els del CESID, el van deixar on ens varen dir que l'havien trobat. Descartem, per manca de pertinences, que s'amagues o fos amagat prèviament. Salutacions, Veciana.

–Amb el que ens explica el major, ja no hi podem fer pas res... Això no treu que no sigui una mentida més del pixa freda del Richi. Respongui al major, el que li dictaré...

–Necessito el seu password, senyor.

–És el mateix que el seu.

–Quan vostè vulgui, comissari.

–Esborrall d'informe rectificat, senyor. Sóc del seu parer. Moltes gràcies. Casadelles.

CC –Saben en què estava pensant?

VB –Que té que agafar la carretera de la dreta.

CC –No. Això, no. Però, ja va bé que me'n faci memòria!

OD –Amb una inspectora que hem deixat enrere?

CC –Això no m'ho recordi, home! Estava pensant que amb les Blackberry's aquestes, dels

dimonis, ja no ens poden tallar el telèfon, com abans...

VB –Què diu! Què no? Pregunti-ho als del FBI... Els varen deixar muts per no pagar els rebuts... Tenien un deute acumulat d'un colló de dòlars.

CC –La mare del tano!

3:30 pm. Hotel Crowne Plaza, Niagara, Canada.

El cotxe ha passat pel túnel de rentat del pàrquing. Els equipatges són a les habitacions.

Han gaudit d'un bany reconfortant, un aperitiu a la cafeteria i una curta becaina. Una hora i mitja, més tard, l'encarregat de l'aparcament de l'hotel, parla en anglès amb l'agent Bachs...

–El cotxe del senyors és a la porta principal. Aquestes són les seves claus. Si no necessiten res més?

–No, gràcies!

CC –Vicenç, condueix-hi vostè! Jo, les cataractes no les trobaria ni a can Barraquer!

OD –Podríem celebrar el comiat d'en Vicenç, tot i sopant en el mirador, com ell deia, però, fent-ho a la catalana... Vicenç, no trobaríem qui ens servis un pa amb tomàquet amb anxoves?

–Deixi'm fer!

Els túnels escènics deixen perplexes els espectadors. Les masses d'aigua es barregen amb multitud de reflexes, generats pel moviment i les llums. Colors, com el blanc lletós i el blau turquesa, es projecten en una escuma cendrosa de capvespre. La sensació: haver-se capbussat en aquelles aigües, sense remullar-se un dit.

7:30 pm Restaurant del mirador de les cataractes del Niagara.

Des de l'altra banda dels vidres del restaurant, es pot contemplar una postal cobejada pels nombrosos clients que el visiten. Embadalits per la visió que l'indret els hi ofereix, el comissari Casadelles i l'Oriol Deltell, no han parat esment en la presència del xef... L'agent Bachs els fa sortir del somni...

–Senyors, no sé si es coneixien d'abans... Els presento en Santi Santamaria, el xef i propietari d'aquest restaurant... El comissari dels Mossos d'Esquadra, Gonçal Casadelles i l'assessor d'informació del mateix cos, el senyor Oriol Deltell.

Els dos s'aixequen per donar-li la ma.

CC –Qui ho anava a dir! Com hi ha món! Vostè ho sabia, Bachs, i, no ens va voler dir res!

Quina sorpresa! Poc que m'ho puc creure... Vostè és el Santi Santamaria, de veritat?

–Sí, senyor... Ja veu, a tants quilòmetres de casa i em tenen que venir a trobar aquí!

OD –Veu, comissari, com que allò del pa amb tomàquet no anava tant desencaminat. No sap com m'alegra trobar-lo!

–Per encetar-ho, desitjo que se sentin com si fossin a casa. Què els hi ve de gust?

VB –Unes llesques de pa de pagès amb tomàquet...

CC –Amb unes anxoves de L'Escala, és clar..!

OD –I una ampolla d'extrissim Bach sec, en honor al nostre convidat, amb porró i ben fresc!

–Això pinta bé! I a les postres, si es deixen dur... Un pastis que ha fet la meva germana, inspirat en el sallent que tenim aquí fora. Què els sembla?

VB –Collonut! Gràcies, Santi.

Al comissari Casadelles se li humitegen els ulls. L'Oriol se'n ha adonat...

–Què li passa res, Gonçal?

–Perdonin! M'arriba sovint, quan els sentiments patriòtics em surten a flor de pell...

Santamaria, procedeix-hi, si us plau.

–No es disculpi, comissari. A mi em passa sovint. Tant és així que, a vegades, aigualeix-ho la sopa!

El primer que arriba a la taula, és una fantàstica amanida de ceps amb formatge de cabra, seguida d'una escaliva amb oli tebi de Les Borges i dues ampolles en porró, del vi que han demanat. Un dels cambrers es justifica en anglès...

–El senyor Santamaria els prega que acceptin la amanida i l'escaliva... Ara els servirem el que han demanat.

El pa torrat amb tomata, lleugerament perfumat amb all, i, amanit amb oli verge de Reus, acompanya les anxoves filetejades, amb flaire de farigola.

Les postres, consisteixen en una onada de pa de pessic, farcida de sorbet de fruites del bosc; amb escuma de gerds, mores i raïm de pastor.

La sobretaula la celebren amb uns cafès i gotes de marc de cava.

10:30 pm. Hotel Crowne Plaza.

CC –Bachs, recordi'm a quina hora surt el nostre vol?

–A les 9:15, comissari.

CC –Ahir ens va dir que hi havien uns 170 kilòmetres fins a Toronto. És correcte?

–Sí senyor... Una hora i tres quarts, per carretera.

CC –Bé. Bona nit, nois! Ens veiem demà en el restaurant de l'hotel, a dos quarts de set...

Deltell! Posis el despertador i no s'entre tingui escoltant Catalunya Informació.

–No! No voldria que per culpa meva els fes anar malament. Bona nit, senyors!

Dijous, 31 gener 2008, 8:30 am Aeroport Internacional Pearson, Ontario, Canada.

A les carreteres del Canada es pot anar una mica més de pressa que als Estats Units. Amb en Bachs al volant, han arribat abans del previst. Un cop enretirades les reserves en el taulell de Air Canada, creuen la porta d'embarcament. Els hi ha estat assignat el vol AC971...

CC –Bachs, moltes gràcies per tot. Quan passem per Palau de Plegamans, donarem records de part seva.

–No cregui! Cada any hi vaig, per vacances... Ja els hi faré saber quan hi sigui. Què tinguin bon viatge!

OD –Merci, Vicenç! Saludi a la inspectora i faci-li saber que tot ha anat bé.

–Ho faré, tant prompte arribi a Washington.

Per la megafonia s'anuncia que el vol AC-971, de les 9:15, amb destinació La Habana, ha sofert un lleuger retard de 15 minuts. Els passatgers es troben en una sala anexa al passadís d'embarcament.

–Deltell, truqui a en Gonsales i digui-li que al voltant de les tres serem a La Habana. Que ja ens posarem en contacte amb ell quan arribem a l'hotel. Jo tinc que fer una altra trucada, abans de que ens fotin a dins de l'avió.

–Estic fent-ho, senyor...

–Inspector González! Digui'm, Oriol?... A Cuba?... No es preocupin, estaré pendent... Que tinguin bon viatge.

–Núria! Sóc el tiet Gonçal. No! No vull parlar amb el pare. Vull parlar amb tu... Escolta'm bé. Sóc al Canada amb un company de feina... Estem a punt d'agafar un avió que ens durà a Cuba... Sí, collons, quines vacances! Un moment, carinyo... Deltell, allò que hi ha al costat de la màquina de l'aigua, és una impressora de targetes?

–Crec que sí, senyor.

–Doncs, si funciona amb tarja de crèdit, faci unes quantes amb aquestes dades... I, espavili!

El comissari entrega a l'Oriol Deltell un paper amb unes anotacions.

–Núria! Et puc demanar un favor, sense que em facis preguntes..? Goita... Tu te'n recordes que, quan eres petita, el tiet et duia als Lluïsos de Gràcia, a veure teatre? Doncs, bé. Quan arribem a la frontera cubana, pot ser que tinguem que fer un xic de comedia per justificar la nostra estada, amb alguna cosa més que no sigui turisme. Si en els propers tres dies et truca algú, que no pots identificar, contesta: La Flor del Principat! Sóc la Núria. En què puc atendre'l? A partir d'ací, improvises... M'has entès? És molt senzill..! Què se'n fotran de tu?

No, dona no! Escoltem! Ens ajudaràs molt! De veritat! Tens que fer veure que som una empresa d'Andorra dedicada al comerç de tabac.... Si demanen per mi o per l'Oriol Deltell, tens que dir-los que no hi som, però, que treballem en aquesta empresa. Pren nota de l'adreça: avinguda Meritxell, sense número, d'Andorra la Vella. Has comprès, bonica? No! No cal que et canviïs el nom. El teu és prou bonic... Sí!! Et durem alguna coseta i una ampolla de rom pel papa... Tu, també en vols? Noia, no me'n recordo mai que ets major d'edat! Molts de petons i d'abraçades per tu i pel papa...

–Comissari, estem per embarcar!

–Adéu, carinyo. Que ja marxem i no puc seguir parlant amb el mòbil... Jo també t'estimo...

Au! –L'importaria dir-me amb qui parlava?

–Amb la Núria, la meva neboda.

–Aquí té les tarjes..! Què també treballa pels mossos?

–No. És infermera, i, avui, pot ser que debuti fent teatre.

9:30 am L'avió és camí de La Habana. L'Oriol Deltell, ha demanat a l'hostessa un cafè per ell i un tallat pel comissari.

–Si a la duana ens demanen quin és el motiu de la nostra visita, recordi-ho, Deltell: turisme i negocis. Hi anem amb la intenció de veure plantacions de tabac. Farem veure que treballem per la Flor del Principat. Li queda clar, perquè li he fet fer les tarjes?

–Sí, senyor. El número de mòbil que m'ha demanat que poses és el de la seva neboda i aquesta es farà passar per la nostra secretaria, si fos que la truquessin, oi?

–Això mateix... Espero, però, que no sigui necessari... Per cert, quin hotel ha reservat, Deltell?

–El Melià Habana, senyor.

–Per alguna raó especial?

–Estarem ben situats per anar i tornar de l'aeroport, per a desplaçar-nos a la punta oest de l'illa i és d'una empresa catalana.

–Em sorprèn, Deltell! Em sorprèn! Sap que n'hi havia un que en deien Cuba Libre i li varen canviar el nom?

–Devia ser de la Coca-Cola, senyor...

1:00 pm. Aeroport Internacional José Martí, La Habana.

El passatge baixa de l'avió per unes escales que els deixen a peu de pista, on els espera un autobús que els duu fins la terminal.

–Deltell, vol dir que no ens hem equivocat? Aquest és l'aeroport José Martí de La Habana o el mercat de Santa Caterina?

–Sí que ho sembla!

–Quan passem la duana, Deltell, deixi'm dur la veu cantant.

–Les seves ordres, són per mi desitjos, senyor.

–Què s'ha marejat a l'autobús?

–No senyor... Perquè m'ho pregunta?

–Deixi-ho córrer!

Recullen els equipatges i passen el control de la duana. Un agent de la policia, es mostra especialment curós amb ells dos.

–Viajan juntos?

–Sí señor!

–Por favor, dejen el equipaje en la cinta... ¿Me permiten ver sus pasaportes y sus visados...?

El comissari entrega al policia la documentació que li demana. La seva i la del Oriol Deltell. ¿Cual es el motivo de su visita a Cuba?

–Turismo y trabajo, agente. Mitad y mitad... Tenemos una empresa tabacalera en Andorra y venimos a ver unas plantaciones de tabaco.

–¿Cuanto tiempo piensan quedarse?

–No tanto como desearíamos. En cuanto hayamos acabado nuestra tarea, se habrán acabado las vacaciones... Por cierto, si alguna vez va por Andorra, estaremos gustosos de recibirlo...

El comissari Casadelles es treu una targeta de la butxaca i li entrega a l'agent de policia.

–Muchas gracias, señor, pero como funcionario cubano no gano lo suficiente para aceptar su invitación... Esta es la empresa que representan?

–Sí, señor. La Flor del Principat. En Andorra tenemos tabaco, però, no se puede comparar en calidad ni en cantidad con el de ustedes.

–¿Su pasaporte... Es español?

–Somos catalanes... De Barcelona. Pero, la empresa, la tenemos ubicada en el Principat de Andorra.

–Si me permiten una pequeña comprobación, habremos terminado...

–Faltaria más!

El funcionari s'allunya un metres i despenja un telèfon, que hi ha damunt d'una taula, en un petit despatx...

–Disculpe señorita... Le habla Oswaldo Cifuentes, oficial de la policia cubana de fronteras.

No se alarme... Recién recibimos la visita de dos señores que dicen trabajar en su empresa... Exacto! Oriol Deltell y Gonçal Casadelles... Entonces.. ¿Puede confirmar su relación con La Flor del Principat? Ah! Ya entendí! Se trata del director y el subdirector...

Pues, muchas gracias. No la molesto más. Buenas tardes!

–Perdone, escuché, sin querer, su conversación... La señorita Núria es nuestra secretaria...

No sé que haríamos sin ella...

–Aquí tienen sus documentos. Los visados, les permiten una estancia de máximo 30 días.

En cuanto a sus actividades comerciales, sabrán que tienen que dirigirse a un agregado comercial de su embajada, acá, en La Habana. Bienvenidos a Cuba!

OD –Si todos son tan amables como usted, seguro que debe de ser un país maravilloso.

CC –Muchas gracias, camarada oficial.

–¡A sus órdenes!

En el vestíbul de l'aeroport, veuen un cartell: MOTO-CONCHOS (RENT A CAR).

–Deltell, creu que ens llogaran un cotxe, aquests d'ací davant?

–Si més no, és el que posa el cartell.

Darrera el mostrador, un home parla amb tres joves, amb cara d'avorrits, que són asseguts al voltant d'una taula... El comissari Casadelles el saluda.

–¡Buenas tardes! Querríamos alquilar un coche.

–¿Con chófer o sin chófer?

Els tres joves, s'aixequen...

–Sin chófer.

Els tres joves, tornen a seure.

–¿De dos o tres plazas?

–¿No tiene de cinco?

–¡No senyor!

–Pues, de tres... Iremos más anchos.

–¿Quién pedalea?

–Verá. Yo, de joven, hice ciclismo... Pero, no le entiendo la pregunta..!

–¡¡Ya!! ¡Lo que ustedes quieren es un carro!

–Bueno... Si no empeoramos la situación, puede que usted tenga razón.

–Ustedes, los europeos, al carro, le llaman coche. ¿Cierto?

–Eso es precisamente lo que le pedía. Un coche.

OD –¿Y un coche, para ustedes, qué es?

–Un carruaje tirado por caballos. Como el de los muertos... Pero, de esto, no tenemos, ¡chico!

L'home toca la fusta del mostrador, per dos cops, amb la ma sencera.

–Por ahora, lo del 'coche', vamos a dejarlo... Si acaso, más adelante...

–Miren. Tengo un precioso Ford Fairline del 57, con un motor V8, de 112 HP y el depósito lleno. ¡Van a lucir con él! El pago de la fianza es de 100 dólares convertibles, por avanzado, y, el resto para cuando nos devuelvan el carro. ¿Cómo van a pagar?

–¿Tiene la Visa de La Caixa?

–Sí, amigo. Y tuve un abuelo catalán, como casi todo el mundo acá, en Cuba.

–¡De acuerdo! Pero, como nos deje tirados, vamos a venir a hablarle de su abuelo.

–¡Palabra de comerciante catalán! Por tratarse de ustedes, se lo dejo en 50 dolares convertibles, por dia!

–¡Trato hecho y cobra en euros!

–¡Gracias, señor! ¿Quién de ustedes maneja?

–Conduciré yo.

–Tengo que ver su licencia.

El comissari li mostra el document i li deixa la Visa. Acabada la transacció bancaria...

–Acá tienen sus llaves. Un chico les acompañará hasta el aparcamiento. ¡Buen viaje!

2:15 pm Un impressionant descapotable de color verd poma, els espera en una àrea reservada de l'aparcament de l'aeroport. Una propina pel "chico" que els ha acompanyat fa que aquest els indiqui la direcció a ciutat de La Habana com si fos Cristòfol Colom. Abans de posar-se en marxa...

–Oriol, connecti el GPS i programi'l per arribar a l'hotel. Quan ho tingui, truqui a en Gonsales i li doni el nom i el número de telèfon del nostre hotel.

–Què el vol posar en nòmina a La Flor del Principat?

–No sigui graciós, Deltell... Què ja li he passat una! Si ens fotem en un merder, és l'únic capaç de treure'ns.

–Què no ha..?

–No! No he cagat! I friso per arribar a l'hotel. Ja té la ruta?

–Sí, senyor! Veu, aquest punt verd, som nosaltres.

–Inspector González! Digui'm, Deltell..? D'acord! He pres nota. Doni records al comissari.

–En González, li envia records.

–Molt bé, vagi'm donant les indicacions. Vostè fa de copilot. Però, no vagi molt de pressa.

M'he d'acostumar a tenir el canvi en el volant i a girar sense direcció asistida...

–I amb els 25 graus d'escalforeta... A tenir el cul enganxat al seient... Vol dir que no hem fet el negoci de cal espàrrec?

–No, fill. Segons el moto-conxos, lluirem tant que enlluernarem! Vinga! Dicti, que jo copio!

–Surti de l'aparcament i giri a l'esquerra, per desprès tornar a la dreta...

–Deltell, això és políticament correcte, però, vol dir que no em fa examinar altre cop?

–No home, no! Vostè faci'm cas, i, si ens equivoquem, l'haurem cagat... Aquesta població que es veu a l'esquerra es diu Wajay i el carrer per on anem, és el carrer de Las Murgas...

–No em parli de cagar! I ara?

–Ara, pugi tot dret per Boyeros, fins a la Avenida Independencia. D'un mateix carrer, en diuen de dues maneres... Com si fos Pau Claris.

–Deltell, ha vist l'anunci del Tropicana?

–Sí senyor, però, no l'hi he dit res, per no distreure'l. Sap què vol dir això..? Què anem bé!

–Com no sigui, per anar a Sants!

–Ara, escolti'm! A l'esquerra, trobarem el carrer 31. Agafi'l, i, quan arribem a la cruïlla del Tropicana, giri altra cop a l'esquerra i agafi el 70. Ja l'avisaré, perquè hi ha que travessar dos carrers que acaben o comencen en el 31.

–Cóm m'agrada l'eixample de Barcelona!

–Aquest edifici que es veu a la dreta és una clínica oftalmològica...

–Deltell, per a conduir, no necessito les ulleres!

–Doncs, obri els ulls, giri a l'esquerra, i, passats dos carrers, torni a girar a l'esquerra...

–I ara, tirem per aquest que és ample?

–Sí senyor! És el carrer 70. No el deixi fins al final.

–On va a parar?

–Al mar!

–No foti cagarel·la! Ai!! No ho volia dir..!

–Abans de tocar l'aigua, giri a l'esquerra per la 3a. avinguda... En pocs metres, irem a parar, de pet, a l'hotel.

–Deltell!!

–Senyor?

3:15 pm. Hotel Melià Habana.

Els càlculs, les maniobres i el GPS no han fallat. El Ford Fairline, reserva del 57, fa la seva entrada triomfal. Sota la marquesina d'acollida, lliuren les claus al mosso de l'aparcament.

El comissari Casadelles dona instruccions al grum que recull l'equipatge, perquè pugi les maletes a l'habitació. Formalitzen els registres d'entrada en una recepció privada i s'adrecen al restaurant Vip Bar Vedado, prop de la piscina, on els han informat que poden gaudir d'un variat bufet exclusiu.

–Deltell, vostè va demanar, quan va fer la reserva, el servei reial?

–Sí senyor. Tinc un amic que hi va ser i em va explicar meravelles...

–I aquestes meravelles, quant li costaran al cos?

–Uns 100 euros per persona i dia... Com un tres estrelles del Passeig de Gràcia.

–Vagi passant... Tinc que anar al lavabo!

Havent dinat, passen per les habitacions per a fer una petita migdiada, prendre un bany i canviar-se de roba. El comissari Casadelles, a més, sol·licita el servei de bugaderia i unes camises d'estiu per ell i per l'Oriol Deltell. Un cop enllestits, demanen el cotxe a la porta...

5:00 pm –Aquests cotxes, Deltell, tenen un bon dipòsit de benzina!

–Sí senyor! I ja ens va bé. Perquè aquesta illa té uns 1200 kilòmetres de llargada.

–Vinga! Pugi, que anem a fer turisme.

–Jo creia, que havien vingut a treballar?

–A veure! Què diuen els nostres visats?

–Que som turistes.

–I, els turistes, no són els que fan turisme?

–Sí senyor.

–Doncs a què esperem, Deltell?

A bord del Ford descapotable es passegen pel districte de Miramar, el Malecón, Riviera i la Plaza de La Revolución. Per Carlos III, arriben a un carreró del barri vell, on aparquen el coche. Davant seu, se'ls presenta un rètol que els hi és familiar: Calle Barcelona. Uns metres més enllà, en troben un altre que els hi comença a ser necessari: Restaurante La Habana Vieja.

7:30 pm –Què, Deltell, anem a fotre'ns alguna cosa de calent?

–Vol dir que ací sopen tant d'hora?

–Si no entrem, no ho sabrem.

El local consisteix en un altell amb dos petits menjadors, una petita barra amb tamborets, a peu de carrer, i, un estret passadís que acaba en una petita cuina. El comissari i l'Oriol seuen en una taula del primer menjador, al costat de les escales i la barana exterior... Al cap d'una estona, s'atansa un home de certa edat, amb una descurada barba blanca, cobert per una boina blava, on llueix una estrella vermella de cinc puntes...

–¡Buenas noches! Soy Martín, el propietario del local... Desean comer algo?

CC –Sí, gracias..! Algo típico de La Habana...

–Hoy tenemos yuca con mojo cubano, ropavieja, ajiaco a la criolla, frijoles negros, y, si quieren más de un plato; bistec en cazuela, crudo de pescado, cafiroleta y langosta Varadero... Tomarán un coctel Habana Vieja, obsequio de la casa..? Lo hacemos con rom, limón de Pica, azúcar y hielo...

–¡Muchas gracias! Oriol?

–Sí. Y de comer ropavieja y bistec en cazuela.

–A mi, tráigame ropavieja y langosta. ¡Gracias!

–De beber, cerveza Cristal?

CC –Sí, estupendo.

Acabat el sopar, el propietari del restaurant puja a veure'ls...

–Les gustó la cena?

CC –Todo muy rico, muchas gracias.

OD –Lo mismo digo... ¿Qué tienen de postres?

–Coco con queso, pudin de guayaba, yemitas o arroz con leche de coco...

OD –Puding de guayaba, gracias.

CC –Arroz con leche de coco.

Acabant les postres...

–Què li passa alguna cosa, Deltell?

–Dues taules darrera de vostè, un paio acaba de fotre un moneder, de la bossa de la senyora que té a la seves espatlles.

–Se n'ha adonat de que el veia?

–No senyor. Era d'esquenes.

–És el que ha passat ara mateix pel nostre costat?

–Sí, senyor!

–Escolti'm bé. Passi el que passi, no es mogui, ni faci res. D'acord, Oriol?

–D'acord, comissari.

El comissari Casadelles, s'aixeca de la taula i se'n va pel dret als lavabos. Abans, però, fa un senyal amb la ma i en Martín puja les escales el més de pressa que pot...

–Martín, tenemos un ladrón en los lavabos. No se mueva de la puerta hasta que no se lo pida.

–¿Quiere que avise a la policia?

–No creo que, por el momento, sea necesario.

Una porta retractil separa el segon menjador del lavabo. Un cop dins, el comissari colpeja la porta del vàter sense posar-s'hi al davant...

–Chico, escúchame con atención porque no te lo voy a repetir. Tienes dos opciones: pasarme el monedero que acabas de quitarle a la señora, por debajo de la puerta, y, salir tranquilamente...

El comissari veu que la porta del vàter té una obertura a la part superior que permet enfilar-hi un cubell d'aigua.

–...O, salir después de haber tomado un baño de agua fría... No te molestes en esconderlo en el depósito de agua o en la taza del water. Eso ya no funciona.

–¿Es policia o un puto pendejo?

–¡Martín! Tiene usted algun aljibe, cubo grande o jofaina?

–Sí, señor!

–Pues, tráigamelo lleno de agua fría, por favor.

–¡Huy! Esto le va a doler...

–¡Tú, gringo! ¡Si quieres lo de la vieja y tienes pelotas, vas a tener que venir a por ello!

El comissari agafa el cubell d'aigua que acaba de dur en Martín i aboca tot el seu contingut per l'espai obert de la porta...

–¡¡Hijo de puta!!

–Tienes tres segundos para salir por tu propio pie y entregarme el monedero... Uno, dos...

La porta s'obre lentament. Apareix el lladre remullat i renegant, amb l'objecte a la ma. El comissari agafa el moneder i li don al Martín.

–¡Martín! Entréguelo a la señora con la que está hablando mi amigo... Y tu, ponte de cara al espejo, abre las piernas, estira los brazos y pon las palmas de las manos contra la pared. No intentes nada... Con una mano, te puedo romper el cuello. ¡No te miento!

El lladre fa el que li demana el comissari Casadelles i aquest comença el registre trobant una navalla automática amagada en un mitjó.

–¿Esto, para que lo quieres? ¿Para limpiarte las orejas? Saca todo lo que lleves encima y déjalo en el lavamanos. Cuando acabes: te la sacudes, sales de forma digna del local y cuando vuelvas, como cliente, tras haber pagado la cuenta, éste señor, que és el propietario, te devolverá lo que es tuyo. Todo, menos el limpia-orejas. ¡Venga! Date prisa, que tengo que tomar café.

En Martín i la senyora que ha estat objecte del robatori, donen les gràcies al comissari, mentre el lladre surt del restaurant. Acabats els cafès, als que són convidats, i, pagat el compte, surten de La Habana Vieja. El comissari gira a l'esquerra, en lloc d'anar en direcció a on és aparcat el cotxe...

–Comissari, em sembla que anem en direcció contraria?

–Sí, Deltell. No s'hi ha fixat que, davant del restaurant, hi ha aparcat un coche, amb tres individus dins, i, un d'ells, va un xic moll?

–Ara que ho diu, què en vol la matrícula?

–No es giri i segueix-hi caminant per aquesta vorera... Quan veníem, m'ha semblat veure, uns metres més amunt, una comissaria de policia.

El cotxe que els vigila es posa en marxa, seguint-los a poc a poc, sense avançar-los...

CC –Ja hi som! Entrem-hi!

Darrera del taulell, un caporal passa comptes a uns mots encreuats. Asseguts, al voltant d'una taula, dos agents peten la xerrada...

CC –¡Buenas noches! ¿Cabo, está usted al mando?

–Sí senyor.

–Mire, mi amigo aquí presente y yo estábamos cenando en La Habana Vieja cuando un carterista ha sustraído un monedero a una señora del local. El monedero ha sido recuperado, pero, cuando hemos salido, el carterista y dos individuos más, nos estaban esperando en el interior de un coche, que nos ha seguido hasta aquí...

–Bueno, verá, señor... Esta noche estamos faltos de personal, pero, si quiere, puede usted poner una denuncia relatando los hechos...

El comissari el deixa amb la paraula a la boca, es treu de la butxaca la Blackberry i simula fer una trucada... Al cap d'una estona...

–¡Buenas noches! Quisiera hablar con el Comandante en Jefe... Soy su amigo Gonçal Casadelles... Sí, gracias... Espero... ¡Fidel! ¡Querido amigo y camarada!... Sí, soy Gonçal..! No, no te llamo desde Barcelona.

Estoy en La Habana... ¡Chico! Claro que iré a verte... ¡Nada, hombre, esto són achaques revolucionarios! ¡Tu, estás hecho un chaval! Bueno, mira... Estoy con un amigo en una comissaria de La Habana Vieja... Sí, cerca de tu casa... ¿Qué, porqué..? Porqué hemos tenido un altercado, con tres individuos, a la salida de un restaurante... Uno de ellos, ha robado un monedero a una señora que estava cenando y tuve que intervenir... ¡Ya tu sabes..! Uno es, o, no es...

El color de la cara dels agents de policia, pren una tonalitat propera a la dels seus uniformes... Els que eren asseguts parlant, s'han posat dempeus com si anessin a passarlos revista... El caporal, comença a repartir ordres, empès per una molla imaginària...

–¡Vayan a por los carros y den con ellos! ¡Los quiero de vuelta y media y con las manijas puestas!

–No, mi comandante... Estamos bien... Lo que pasó fue que nos siguieron con el carro hasta la comisaria... ¡Sí, chico! Como lo oyes... ¡No! Ningún problema... Los camaradas policías se pusieron, de inmediato, manos a la obra... ¿En casa? ¡Bien! Ya te contaré... Tú, te me cuidas mucho, que todavía tenemos que ir a echarle plomo...

La conversa s'allarga fins que la porta de la comissaria s'obre, deixant pas als tres delinqüents emmanillats i els policies que els acompanyen. El que havia furtat el moneder s'atansa al comissari, però, el policia que té darrera li fot un calbot...

–¡Pendejo! ¡El señor, está hablando con el Comandante en Jefe!

–Bueno, Fidel, los ladrones acaban de ser detenidos... ¡Nada! ¡Faltaria más! ¿Sigues recibiendo de madrugada?... Pues antes de regresar a Barcelona, te llamo y nos vemos... ¡Claro, que sí! ¡A tus ordenes, comandante!

El caporal s'atansa, amb timidesa, fins on es troba el comissari.

–Perdone, señor. Estaba, usted, platicando con..?

–¡Con Fidel Castro! ¿Con quién, sinó?

–Es un honor para nosotros, haber tenido en nuestra comisaria, a unos amigos del camarada, Comandante en Jefe, Fidel. Si necesitan alguna cosa... Lo que sea... No duden pedirlo...

–¡Gracias, cabo! Deltell, anem a buscar el coche?

Un cop al carrer...

–Què s'ha quedat mut?

–Una mica més i sóc jo qui s'ho creu! Vostè juga amb foc, comissari!

–Depèn de qui tingui les brases, amic meu.

–Tornem a l'hotel, senyor?

–Què està cansat?

–No. Li preguntava perquè, abans, tindríem que treure uns quants dòlars de les nostres nòmines, en un caixer que accepti les targes de La Caixa... Vostè cobra per La Caixa?

–A sant de què i perquè tot aquest misteri, Deltell? No em voldrà vendre un pla de jubilació?

–Tenim, quasi totes, les despeses cobertes pel cos. Quasi totes! Però, imaginis que, aquesta nit, ens ofereixen el "servicio buenas noches" i tenim que donar una propina...

–Perquè ens vinguin a donar la bona nit, ens tenim que gratar la butxaca..? No estem en un cinc estrelles, xalant del que en diuen, servei reial?

–Precisament per això, senyor, li demano que s'aturi en algun caixer automàtic, i, li recomano que tregui uns 100 dòlars de la seva butxaca, perquè no em tingui que recordar que hi ha coses que els Mossos d'Esquadra no ens cobreixen... Què m'entén?

El cotxe frena, sobtadament, davant del caixer d'un banc de l'avinguda Carlos III...

–Deltell..! Som-hi!!

10:30 pm. Hotel Melià Habana.

–Que passi una bona nit, Deltell.

–Igualment, senyor... Què havia pensat esmorzar demà a l'habitació?

–Doncs, no. Però, ara que ho diu! Ens veurem, a les nou, a la porta de l'hotel... Tingui el cotxe a punt!

–A l'ordre!

Habitacions 569 i 570.

Dues cambreres, de color, amb minifaldilla, arriben amb un carret de servei, en el que hi duen: un ram de flors aromàtiques, una cistella de fruites tropicals, rom, ous, un forn elèctric, una caixa de cigars i un estoig de preservatius. Es piquen l'ullet i truquen a les portes de les habitacions del comissari Casadelles i l'Oriol Deltell.

Habitacions 569 i 570...

–¡¡Adelante!!

El discurs de les nouvingudes és el mateix...

Vengo a ofrecerle el servicio de 'buenas noches', señor. ¿Le preparo un ponche caliente de ron y un baño perfumado, o prefiere un cigarro habano y un rato de compañía?

Resposta de l'habitació 569...

–¡No fumo, gracias..!

Resposta de la 570...

–¡Un poco de todo!

Divendres, 1 febrer 2008, 8:30 am Habitació 569 de l'hotel Melià Habana.

–¡Señorita! Póngame, por favor, con la habitación 570... Bon dia, Deltell! Abans de baixar,

faci una copia de la foto del Vladimir amb la Blackberry... Fins ara!

9:00 am –Ha fet la copia que li he demanat?

–Sí, senyor! La tinc en la memòria.

Arriba el mosso de l'aparcament amb el coche...

–Señores, aquí tienen su vehículo. Llené el depósito como pidió.

El comissari afluixa una propina...

–¡Gracias, chico!... Deltell! D'aquí, fins el capdavall de l'illa, per quanta carretera en tenim i on ens duu?

–Uns 225 quilòmetres, fins a La Fe. És la darrera població de la provincia de Pinar del Rio. –Posi en marxa el GPS i obri bé els ulls. En marxa!

–El camí més planer passa per agafar l'autopista Est Oest fins a Pinar del Rio i seguir per carretera principal fins a La Fe...

–Passi davant, que jo el segueix-ho... Què també li van remenar els ous, a vostè, ahir?

–I com a vostè, suposo que també, me'ls van posar en remull a la banyera!

–Suposa bé!

Al cap d'una hora i mitja de viatge arriben a Pinar del Rio, deixen l'autopista i segueixen el viatge per la carretera principal. Arribant a San Luis, s'aturen per estirar les cames en unes plantacions de tabac que hi ha a peu de carretera.

–Deltell, envii un missatge a en Gonsales, fent-li saber que anem a La Fe. –D'acord, senyor.

No massa lluny d'on són, uns homes, fan feixos amb les fulles que han tallat.

–Quan acabi, posi'm en pantalla la fotografia d'en Vladimir... A veure si algun d'aquests homes el reconeix.

–Fet! El comissari s'apropa a un dels homes que és treballant...

–¡Buenos días y perdone..! Estamos buscando al hombre de la fotografia. Lo conoce?

L'home contempla la fotografia en la pantalla de la PDA. –No señor. Yo no soy de por acá, pero, si se acerca a la casa de curar... Aquella que se ve junto al palmeral... Encontrará a Pedro, el capataz de la plantación. Él es de la provincia y conoce a mucha gente. Si ese hombre por el que preguntan es de Pinar, seguro que él lo conoce... Pueden andar con el carro, si quieren. El camino es bueno.

–¡Muchas gracias, amigo! Deltell! Au! Anem a l'hort!

–Gravem la conversa, senyor?

–Per descomptat!

La "casa de curar" és una cabana d'obra, amb el sostre de fulla de palma, per a tenir-lo ventilat, que es fa servir per assecar les fulles de tabac. En Pedro, sent el soroll del motor i surt de l'edifici.

–¡Buenos días..! ¿Usted, se llama Pedro?

–Sí señor, para servirles...

–Verá... Yo me llamo Gonçal y el amigo que me acompaña Oriol... Encantados de conocerle. Estamos buscando al hombre de la fotografía...

El comissari li atansa la PDA amb la foto d'en Vladimir.

–...¿Lo conoce?

–¡Claro que sí! Es Vladi. El ruso. Hace tiempo que no lo veo... ¿Són ustedes policías?

–¡No! Somos historiadores. Estamos haciendo un trabajo de investigación para un periódico de Barcelona, sobre el final de la guerra fría... Qué sabe de Vladi?

–Hace mucho que no anda por acá. Cuentan que los yanquis se lo llevaron a Guantanamo.

Puede que lo matasen o que lo detuviesen en el campo de concentración. Mire, señor... Lo único que le puedo decir es que era un hombre bueno. Que ayudó al pueblo cubano. Que tuvo fuertes lazos de amistat en Cuba y que tenia una excelente relación con todo el mundo...

OD –Perdone, Pedro. ¿Vladi, qué hacia en Cuba... A qué se dedicaba?

–Se cuenta que hacia fáciles las cosas a aquellos que querían marcharse de la isla y que contaba con la amistat del camarada Fidel...

–¿Y usted, qué piensa?

–Yo no fui nunca balsero, pero, sí sé que iba, a menudo, a nuestra fábrica del Laguito, en La Habana. Recogía las cajas de Lanceros del 5 y los llevaba al camarada Fidel, para que los regalara a sus amigos...

CC –¿Vivia por aquí?

–Vivia en una hacienda, frente al mar, en el pueblo de La Fe...

–¿Sabe si tiene familiares en Cuba?

–Maria, su mujer. Ella todavía vive en la casa.

–¿Estaba casado?

–Bueno, no creo... En el Caribe, cuando uno vive con su pareja, ya es su mujer, y, cuando su pareja vive con uno, ya es su hombre... ¿Quieren compartir un pocito de Bacardi conmigo?

–No soy muy bebedor, pero, haré una excepción.

OD –Le digo lo mismo que mi amigo.

Pedro, serveix una mica de rom en unes tasses de llautó. Es mira l'ampolla...

–Esta empresa la fundó un catalán. ¡Acá, en Cuba!

CC –Siempre hemos tenido fama de emprendedores... ¿Dígame, qué más sabe de Vladi?

–Era muy reservado en sus cosas y poco hablador... Ayudaba a quien lo necesitaba y siempre estaba dispuesto a echar una mano. Entonces, apenas habían teléfonos celulares ni cabinas en la zona de La Fe. Vladi tenia en su casa un radio, y, en caso de emergencia, pedía socorro a las autoridades... Si van ustedes a escribir sobre él, pongan que fue un valiente y un gran camarada...

OD –Dice usted que daba facilidades a quienes querían abandonar la isla... Las autoridades eran permisivas, en este sentido?

–Hubo un tiempo en que no se impedia salir a nadie que lo quisiera. Llegar a Miami por la Florida sin ser atrapado por las patrulleras yanquis o comido por los tiburones que les aguardaban en 145 kilómetros, era conseguir el título de refugiado político. Presumo que cuando Vladi estuvo metido en ese bochinche fue cuando, los que se iban, elegían las islas Caimán, para pasar después a los Estados Unidos a través de México. Un asunto controlado por la mafia de tres países y que costaba a las familias de los emigrados entre 10.000 y 12.000 dólares, pagaderos cuando estos llegaran a destino... La Terminal 3, como le llamaban, era Pinar del Río y los embarcaderos de la costa oeste...

Les ganes del Pedro per contar-los coses es veuen afavorides pels efectes de l'alcohol...

–Quieren otro pocito de ron?

CC/OD –No, gracias!

–Les voy a contar un caso que me sorprendió... Una vez, llegó al embarcadero una chiquita con ropa de domingo y tacones... El contacto, se enfadó: "¿Pero adonde te crees que tu vas? - Le dijo... -"Búscate unas zapatillas y una mochilita"-. Tras llegar a Miami, la joven telefoneó a sus familiares en Cuba para relatarles su angustiosa peripecia. Los habían recogido en La Habana con unas camionetas para llevarlos hasta Pinar de Río, desde donde partieron en lanchas rápidas hacia la península de Yucatan, a 225 kilómetros

de la costa cubana. Poco después de llegar a México, los encaminaron hacia la porosa frontera con Estados Unidos. Una línea de más de 3.000 kilómetros, donde los polleros les facilitaron el cruce por mugas de los estados de California y Tejas. A diferencia de lo que ocurría con el desierto de Arizona donde, durante años, murieron por falta de agua cientos de ilegales mexicanos. Esa chica, tuvo mucha suerte. No fue detenida por la Patrulla Fronteriza y pudo contar con el amparo de la ley que autorizaba su ingreso en Estados Unidos. Pero, cuando las cosas empeoran y los emigrantes se amontonan, una flotilla de yates equipados con motores capaces de desarrollar una velocidad inalcanzable, cargan la mercancía transbordada desde las lanchas rápidas y no hay guardacostas o patrullera que los huela... Eso, resulta más costoso.

Como sea, se trata de bandas muy bien organizadas...

OD –¿Cómo consiguen reunir el dinero para la travesía?

–Es mucha plata... A veces alquilan habitaciones a turistas o venden clandestinamente langostas a los extranjeros residentes en la isla... ¡Se pagan muy bien!

CC –¿Desde Méjico a los Estados Unidos, quién se hace cargo de los emigrantes?

–En México son alojados provisionalmente en casas, antes de arrancar hasta la divisoria norteamericana. Los guías utilizan los derroteros de los indocumentados centroamericanos, mientras bandoleros mexicanos acechan sus desplazamientos para robarles lo poco que tienen.

OD –¿Qué ocurre si no pueden pagar lo que les piden?

–El impago de la cantidad apalabrada por parte de los familiares, no por no querer sinó por no poder, puede llegar a saldarse a la brava. Eso significa que su hijo, su novia, su padre, su madre o su hermano, deben pasar a Estados Unidos con un alijo de cocaína encima. Los grupos de contrabandistas, con cuartel en Mérida, capital del Estado de Yucatan, utilizan a los sicarios del narcotráfico, conocidos como Los Zetas, para algunos trabajos... ¡Un asunto muy feo!

CC –Pedro, gracias por su información y por su compañía. Hemos tenido suerte al encontrarle. Ahora, si nos disculpa, mi amigo y yo, seguiremos nuestro viaje a La Fe. A ver si nuestra suerte continua y podemos hablar con la señora Maria...

–Les será fácil encontrarla... La Fe es un pueblo pequeño donde todo el mundo se conoce.

Cuando lleguen, diríjanse a la playa y pregunten por Maria, la mujer de Vladi... Cualquiera les dira dónde para la casa.

***

mort de riure quarta part

Divendres, 1 febrer 2008, 11:45 am Carretera San Luis - La Fe. Provincia de Pinar del Río.

El Ford del 57, escalfat pel fort sol de l'illa, arranca a la primera. El comissari Casadelles i l'Oriol Deltell triguen una mica més a reaccionar...

–Anem pel bon camí, comissari?

–Què s'ha tornat missaire, Deltell?

–No, home! Vull dir que...

–Ja l'he entès... No s'esforci..! Estem conduint la investigació de forma correcte i som a punt de trobar-nos amb la vídua de la víctima. Confiem en que tot el que ens queda per saber ho trobem a casa d'aquesta dona. Això no vol dir, ni de bon tros, que tinguem el cas resolt... No sé si m'explico?

–Cóm un llibre sense fulles, senyor!

–Goiti, Deltell... Estem teixint una teranyina, cada cop més més estreta... Sap que vol dir,

això?

–No! –Què ens acostem a l'aranya!

–Creu que la inspectora Mendoza ens va dir tot el que sabia?

–Ens va dir tot el que ens podia dir... El cas, Deltell, el tenim que resoldre nosaltres... Si podem! I si la inspectora no ens hagués dut pel camí que ara anem, vostè i jo, encara seriem caçant bolets en el parterre de la Casa Blanca.

–Perdoni, però acabo de veure un cocodril, enorme, darrera de la tanca de filferro que tenim a la dreta!

–Mentre sigui darrera de la tanca i no ens prengui per la femella!

–En el cas dels balseros, cóm s'explica, comissari, que alguns es puguin arribar a jugar la vida per fugir d'aquest paradís, i, altres, a folrar-se les butxaques a les seves espatlles?

–Deltell, si sabéssim totes les barrabassades que es fan en el món, tots els dies de l'any, no hi hauria prou policies, ni fiscals, ni jutges que se'n poguessin cuidar... Perdoni, però, ens tenim que aturar!

–Me'n faig el carreg! Vigili el cocodril!!

Amb la feina enllestida, el comissari Casadelles torna a ser al volant...

–Cóm dimonis es diu aquesta població a la que estem arribant?

–Segons el GPS, es tracta de Sandino. La següent és La Fe. La tenim, tot just, darrera.

–Què va fort en qüestió d'antenes de ràdio?

–Ho tinc una mica oblidat, la veritat! Vol que li miri a Internet?

–No! Truqui en Gonsales i passi-me'l... Fa temps que no hi parlo.

–Inspector González... Digui'm, Deltell?

–Bon dia, Manel! Li passo el comissari...

–Cóm estem Gonsales? Va tot bé per la comissaria?

–Això vostès, que s'estan foten unes vacances de pilotes... A la comissaria va tot bé, però, d'ençà varen marxar, que ens tenen pendents... Ni que fossin el cor de la ciutat..! Què han dit, què han fet, a on van, per on són..?

–Ara que ja m'ha dit que som famosos... Què sap si tenim en el cos alguna unitat especialitzada en ràdio transmissions?

–Sí senyor! Els de Teleco... Què volen saber?

–Tot el que puguem sobre comunicacions per ràdio des de La Fe... Incloses, les marítimes...

–Els hi corre pressa?

–No! És per abans d'ahir!

–Ara m'hi poso, senyor!

12:00 pm Arribant a La Fe, el comissari gira a l'esquerra i segueix un camí de carro que envolta un cercle de vegetació verda.

–Un lloc perfecte per a fer aterrar un helicòpter, no creu?

–I molt adient, donat el punt geogràfic en el que ens trobem.

Acabada la volta al suposat heliport, aparquen el cotxe al costat d'uns habitatges, a pocs metres del mar. Uns nens, que juguen amb una pilota feta amb parracs, s'atansen per a veure el vehicle. L'Oriol aprofita per parlar amb ells.

–¡Hola! ¿Sabéis donde vive la señora Maria, la mujer de Vladi?

–¡En la casa que hay p'allá bajo, hacia el fanguito!

–¿Cual de ellas? ¿La última?

–¡No! La de antes.

–¡Muchas gracias!

El temps esplèndid, amb un sol castigador, que lluïa moments abans, ha donat pas a uns

núvols amenaçadors i a una fina, però, persistent pluja freda. El comissari i l'Oriol, col·loquen el capó retractil del cotxe i agafen l'impermeable de l'interior del maleter.

–Deltell, deixi que sigui jo qui condueix-hi la investigació i només intervingui en allò que se'ns pot escapar de les mans. Recordi que ens farem passar pel mateix que li hem explicat a en Pedro. Tenim que actuar com a historiadors i preguntar com en els interrogatoris. Si abriguem aquesta dona amb l'esperança de que en Vladi és viu, en traurem més que si l'hi expliquem la veritat del desenllaç...

–I, si ja sap que és mort?

–És un risc que correm, però, amb un testimoni com aquest, no ens podem quedar a veure com plou.

–No troba que és una putada, comissari?

–Deltell, li'n respondré amb dues dites: "ulls que no veuen cagarada que trepitjo" i "l'esperança, és l'últim que es perd". Obri bé els ulls i pensi que aquesta pobre dona no té res a perdre... Nosaltres, sí!

–El què senyor?

–L'esperança, fill, l'esperança...

Caminen per una platja, sense sorra, on la vegetació arriba a ran d'aigua. Seguint en la direcció que el nen els hi ha senyalat, es troben amb unes quantes cases de fusta, pintades amb blaus impossibles i cobertes amb teulades d'uralita, per on s'escola i degota l'aigua. Totes, tenen petits porxos d'on hi pengen hamaques que es remenen amb el vent.

–Segons m'ha dit el nano, té que ser aquesta!

–A veure si tenim sort i la trobem a casa.

La casa de la señora Maria és com les restants. Una moderna adaptació de l'antic "bohío", la cabana dels "tais". En la porxada, al costat de l'hamaca, hi ha una cadira de fusta. Un petit hort, amb diferents cultius, envolta l'habitatge fent de jardí. A diferència de la resta, però, aquesta té un gran estenedor de filferro, amb rengles a diferents alçades.

El comissari posa en marxa la gravadora de veu de la seva PDA i truca a la porta.

–Vostè estigui pendent de la trucada de la comissaria. La conversa, ja la gravo jo.

–D'acord, senyor.

Els rep una dona, de mitjana edat. El seu somriure els franqueja l'entrada.

–¿La señora Maria?

–¡Para servirles! Pero, pasen, por favor, afuera llueve y andan ustedes mojados.

–¡Muchas gracias! No quisiéramos molestarla... Mi nombre es Gonçal Casadelles y mi compañero se llama Oriol Deltell. Venimos, desde muy lejos, con la intención de verla.

–¡Siéntense! ¿Quieren un poco de ron para entrar en calor? ¡Andan ustedes aguados!

OD –Muchas gracias, señora... Yo tomaré un poco, si no le importa.

–!Se lo acepto, gracias! El senyor Deltell y un servidor somos historiadores. Hemos viajado desde Barcelona con la intención de elaborar un reportaje de investigación, para un periódico de nuestra ciudad, sobre el final de la guerra fría. Nuestro trabajo consiste en obtener información de las personas que han destacado, por una u otra razón, en este periodo de la història de Cuba... Entre ellos, según hemos podido saber, se encuentra su marido Vladi.

–Si vienen a verme a mi, aquí me tienen. Pero, a mi marido... Hace tiempo que se lo llevaron y no he vuelto a saber de él.

–De camino, señora Maria, nos topamos con Pedro, el capataz de una plantación de tabaco de San Luis, que nos puso en antecedentes...

–Pedro... El capataz de Cohiba... Es un buen amigo... Esto es chiquito i acá nos conocemos todos...–...Le mostramos la foto de Vladi y nos aseguró que no nos habíamos equivocado de persona. ¿Le importaria verla?

–No, señor! Le digo... ¡Nunca vi a Vladi en fotografia!

–Oriol, si és tant amable?

L'Oriol entrega la seva PDA a la senyora Maria. Quan aquesta veu la foto se li humitegen els ulls.

–Es él... Un poco más joven y buen mozo.

–Nos ha dicho que se lo llevaron... ¿Quienes?

–¡Sí señor! Vinieron cuatro hombres en un helicóptero. Dos, entraron en la casa.

Recogieron los papeles y el radio de Vladi... Él, se encontrava sentado en la mesa. Se levantó y los siguió...

–¿Sin oponer resistencia?

–No señor. Como si supiese que se lo iban a llevar...

OD –¿En què idioma hablaban?

–!No dijeron palabra! ¡No sé!

–¿Dice usted, que se llevaron una radio?

–Sí. Vladi hablaba a menudo por el radio... Yo no entendía lo que decía, pero, sí sé que hablaba en inglés y en ruso...

OD –Conserva usted algun escrito de su marido, que nos pudiese ayudar en la investigación...

–Poco tiempo antes de que se lo llevasen, me entrego un cuaderno para que lo guardase, por si a él le pasaba algo... Nunca pensé que lo iba a necesitar... ¡Ahora se lo traigo!

La señora Maria, treu del calaix d'una raconera un petit bloc i l'entrega al comissari Casadelles. El comissari li don a l'Oriol.

–Pueden quedárselo, si lo desean... No creo que Vladi vaya a volver a por él.

–En cuanto hayamos sacado una copia fotográfica, se lo devolveremos, con mucho gusto...

–¡No tienen porqué! Ese cuaderno es el culpable de todo el bochinche que se armó...

OD –Gonçal, una trucada d'en González, li passo?

–Disculpe, señora... Tengo que atender una llamada... Gràcies, Oriol.

El comissari pren el mòbil i surt fora de la casa.

–Casadelles! Digui'm Gonsales...

–Senyor, li paso el sergent Aguilar, de comunicacions...

–Gràcies, Manel!

–Comissari Casadelles, tenim la informació que ens han demanat... Per no fer-li perdre el temps, i, atesa la ubicació que ens han facilitat, els puc assegurar que les comunicacions, via ràdio, des de La Fe, són òptimes en qualsevol banda i freqüència. De nit, encara són millors... En quan a l'abast, aquest, depèn de la potència de l'emissor i el tipus d'antena receptora. Li puc garantir la cobertura en un radi que abasta la península mexicana de Yucatan i la de Florida, en els Estats Units. El mateix passa amb les bandes costaneres i de ràdio navegació, tant en superfície com en profunditat...

–Vol dir, submarins?

–Submarins i qualsevol cosa que vagi sota aigua, senyor.

–Podrà semblar-li estrany el que li demanaré, però, no cregui que vaig mamat... Uns estenedors de filferro poden fer d'antena?

–Me'ls pot descriure, comissari?

–Imaginis tres línies de filferro, d'uns sis metres de longitud, paral·leles al terra i penjades de dos pals, un a cada extrem... En té prou o vol més dades?

–Em podria dir, senyor, la distancia aproximada del rengle inferior al terra i la separació entre ells?

–Uns dos metres del primer filferro al terra i com un metre entre ells.

–Com a estenedors, senyor, no són massa pràctics, però, donades les condicions de la zona, li puc assegurar que es tracta d'una perfecta antena de recepció, suficient per emetre en bones condicions de propagació. També li tinc que dir, comissari, que, en aquest cas, és molt important la potencia del transmissor i el seu rang de freqüències.

–Moltes gràcies, sergent... Bon servei!

–Dispensi, senyor... Una última cosa... Quan s'estableix una comunicació multibanda, amb

constants canvis de freqüències, acordats a temps real, per dos o més usuaris, ens resulta molt difícil detectar i interceptar la comunicació. Vull dir que és una forma, molt bona, d'escapolir-se.

–Excel·lent, sergent Aguilar.

–Gràcies, senyor... A les seves ordres... Li paso l'inspector González.

–Inspector González, alguna cosa més, senyor?

–De moment no, Manel... El tindrem informat de la nostra situació, i, si mai penso en comprar-me una emissora de ràdio, li demanaré consell al sergent Aguilar.

–És un dels enginyers de telecomunicacions del cos, senyor.

–Manel, ja no em sorprèn res..! Però, em sento...

–...Orgullós de pertànyer al cos del Mossos d'Esquadra... Però, ara, no se'm posi a plorar!

–Sí, home, recordi-m'ho! Records!

–Igualment, senyor.

El comissari entra a la casa. La senyora Maria és en una part de l'habitació, que fa de cuina, remenant un perol, damunt d'un petit fogó.

–Mentre vostè era fora, la senyora Maria ens ha convidat a menjar un "sancocho" de peix amb "frijoles" negres... Jo he acceptat!

–¡Señora Maria, cuente conmigo!

Mentre eren dinant, la senyora Maria, obre tres ampolles de cervesa "Cristal".

–No recuerdo en qué año conocí a Vladi... El tenia 43... Me dijo que recién salía de Guantanamo, dónde lo habían retenido los yanquis, por motivos políticos, y, me pidió quedarse a canvio de la manutención de la casa. ¡No sabia qué hacer..! Era buen mozo y se le veia buena persona... Un chirrisquín serio y poco hablador, pero, al paso, le dije que sí. Al poco, se trajo el radio... Era de noche... Después supe que ayudaba a los balseros.

Estuvimos juntos 17 años. En todo ese tiempo, lo único que me pidió, fue que no hablase con nadie de sus cosas... Era muy reservado, muy cumplidor y amigo de sus amigos...

OD –Perdone si la interrumpo... Pedro, nos contó que Vladi era muy amigo de Fidel Castro.

Que le llevaba tabaco de la fábrica y que tenia una muy buena relación con el Comandante...

–¡Cierto! Llego a recibirlo, dos veces por semana, en el Palacio de la Revolución. Volvía al dia siguiente, después de haber pasado la noche en La Habana. El Comandante recibe de madrugada, chico. ¡Sí! Tuvieron una buena amistat. Cuando lo fueron a operar, me dijo: -Maria, voy a estar presente en la operación y voy a quedarme unos días junto a Fidel...

–¿Le contó Vladi, quienes más habían estado presentes el dia de la operación?

–¡Oh! ¡Sí! Fidelito, su hijo; Eugenio Selman, su médico; el coronel José, su jefe de seguridad; Carlitos, su asistente; su hermano Raul y los vicepresidentes Lage y Fernández.

–¿Ese dia fue, el 27 de julio, de hace dos años?

–¡Sí señor! Esa fecha sí que la recuerdo.

CC –¿Señora Maria, recuerda cuándo fue que vinieron a buscar a Vladi, los hombres del helicóptero?

–Al poco de regresar de La Habana... Unos dos o tres días después de la operación del Comandante.

–¿Cuanto tiempo se mantuvo Vladi en La Habana?

–No llegó a una semana... Unos cinco o seis días... ¿Toman café?

CC/OD –¡Sí, gracias!

La señora Maria serveix café, d'una vella cafetera que manté al costat del foc.

CC –¿Cuando su marido usaba la radio, conectaba algun cable al tendedero que tiene fuera de la casa... Quiero decir... ¿Lo hacia servir de antena?

–Sí señor... Tendia la ropa cuando acababa de hablar y la dejaba colgada hasta que volvía a usar el radio... Yo, por mi altura, no alcanzaba el alambre.

OD –Señora, según mis datos, del 20 al 23 de julio, de ese mismo año; antes de ser operado, el Comandante viajó a la Argentina... ¿Su marido lo acompañó?

–No señor. Por esas fechas estuvo en casa, conmigo... Bueno, y con su radio...

CC –¿No tiene idea de dónde puede estar o con quién?

–¡Bajo tierra..! Si estuviese vivo, estaria sentado en esta mesa... ¡Se lo juro! Vladi era muy responsable con los suyos y con Cuba.

–Señora Maria... Esté donde esté, se sentirà orgulloso de usted... Ahora, con su permiso, tenemos que regresar a La Habana. Muchas gracias por todo, señora.

–¡Como no! Gracias a ustedes por su interés y que tengan buen viaje.

La señora Maria els acompanya fins la porta. Ha deixat de ploure, però, el cel es manté núvol i encara fa vent.

OD –Gracias, señora... ¿Si podemos hacer algo por usted?

–¡Huy! ¡Ya lo hicieron..! ¡Comieron con buen apetito!

CC –¡Casi se me olvida! ¿Vió que dirección tomó el helicóptero que se llevó a Vladi?

–¡Voló p'allá..! Hacia México.

–¡Gracias, señora... El sancocho con fréjoles estaba buenísimo!

3:00 pm El comissari Casadelles i l'Oriol Deltell passegen pel costat del mar en direcció a on han deixat el cotxe. Acaben seient-se en una roca. L'Oriol, li entrega el bloc del Vladi. És d'espiral. Escrit en llapis de grafit per una sola cara. Els tres últims fulls estan en blanc. El comissari es posa les ulleres, l'obre i l'examina...

–Està escrit en caràcters de l'alfabet ciríl·lic. Probablement és rus... Però, fixis en una cosa.

Perquè separava tant les línies i perquè, de tant en tant, i, entre les línies, es veuen ratlles, com si el paper hagués estat gratat? Miri-ho vostè mateix, que té millor vista que jo.

–Sí señor, es cert!

–Vostè ha sentit parlar de l'escriptura amb tinta simpàtica?

–Tinta invisible..?

–...Feta amb una solució que, un cop seca, no es veu, però, en aplicar-li un reactiu o una font de calor, es fa visible.

–Cóm la llimona!

–O la llima!

–Crec, senyor, que se'ns ha girat feina...

–Doncs, no la fem esperar.

Camí de La Habana...

–Comissari, ens saluden!

–Els cocodrils?

–No senyor..! Els obrers de la plantació de Cohiba.

El comissari aixeca el braç dret i torna la salutació. Els treballadors de tabac queden enrere.

–Deltell, quan arribem a l'hotel demani una lupa i prepari la càmera de la Blackberry per a retratar les, quasi, cinquanta pàgines del bloc. També, necessitarem una font de calor que no cremi...

–El secador de cabell, senyor?

–Brillant, Deltell, brillant!

–No sé mai si m'ho diu en serio, o, se'n fot de mi?

–De veras..? En la conversa amb la senyora Maria ha tingut un parell o tres d'intervencions collonudes.

–Gràcies, senyor!

–Sobretot, quan ha decidit que ens quedàvem a dinar...

5:15 pm. Hotel Melià Habana. Habitació 569 L'Oriol Deltell truca a recepció...

–¡Recepción, buenas tardes! ¿Dígame?

–¡Buenas tardes! ¿Que nos podrían subir una lupa de aumento?

–¡Ahora mismo, señor!–¡Gracias!

En el bany de l'habitació, el comissari Casadelles passa el secador de cabell per sota el primer full. Com per art de màgia, entre les línies escrites amb caràcters ciríl·lics, apareixen d'altres escrites en anglès...

–És probable que hagi fet servir el suc de llima o de llimona, com deia vostè...

–Vol que li tradueix-hi, senyor?

–La feina fina ja la faran a comissaria... Jo escalfo i aguanto els fulls del bloc, mentre vostè va retratant les pàgines... No es pensi que la tinta es fa visible per massa estona. Un cop li traiem la font de calor, desapareixerà altra cop... En quan ho tinguem enllestit, enviï-ho per correu electrònic al major Veciana.

–D'acord, senyor... Lo de l'antena m'ha quedat clar... Però, si no era un estenedor, encara que l'aprofitessin... Perquè tornava a penjar-hi la roba quan acabava de parlar?

–Això, Deltell, és el mes bo... Perquè, des de qualsevol punt de la costa, podessin saber, amb uns senzills prismàtics, quan hi era i quan no.

–Elemental!

7:30 pm El comissari Casadelles es posa en contacte telefònic amb el seu superior.

–Major Veciana! Hola, Casadelles! Cóm els hi va per Cuba..?

–Veurà, senyor... Vostè ja sap que, precisament, jo no peco d'optimista, però, li tinc que dir que força bé... En Deltell es acabant d'enviar-li per correu electrònic una cinquantena de pàgines fotografiades, d'un bloc que en Vladimir feia servir per rebre i enviar missatges, a través de la ràdio. L'original d'aquesta prova ens ha estat cedit per la seva vídua. En la seva meitat ha estat escrit en caràcters ciríl·lics i amb llapis de grafit. Deduïm que és rus.

Per la resta, ha fet servir l'anglès, però, escrivint-ho amb pluma de mànec i tinta simpàtica, probablement, d'algun cítric... Llima o llimona.

–Casadelles, els felicito... Però, ara, no em parli de cítrics que estic a punt d'anar a dinar...

Suposo que voldran que els fem la traducció?

–Sí, senyor! Lo abans que els sigui possible.

–Ara mateix dono l'ordre, perquè en González se'n encarregui de passar-ho a paper i demani un traductor de rus i un d'anglès... Alguna cosa més, comissari?

–Li digui, senyor, que no estaria per demés l'opinió d'un grafòleg especialitzat en llengües eslaves.

OD –Correu enviat, senyor!

–Demà matí, si no hi ha cap entrebanc, ho tindran a la bústia, de la PDA, d'en Deltell.

–L'Oriol m'acaba de fer saber que el correu ja és enviat i aprofita per menar-li les seves salutacions.

–Molt bé! Gràcies als dos, i, enhorabona!

–Igualment, senyor!

–Cóm s'ha quedat el "jefe"?

–Imperturbable, com sempre...

–I... Res més?

–En Gonsáles es quedará sense dinar... Quan ell s'hi quedi, el major, es quedarà sense acabar de fer-ho; aquesta nit, hi haurà tres que no dormiran i...

–...I vostè i jo, tindrem que fer front a la dura situació del "servicio buenas noches".

–Tenim que anar fins al caixer, altre cop?

–Ens ve de camí, de La Bella Cubana.

–Una altra?

–No, home, no..! És el restaurant gurmet de l'hotel, on podríem anar a sopar...

L'Oriol mira el seu rellotge de polsera. ...Fa una hora que és obert... Posis la corbata!

8:15 pm. Restaurant La Bella Cubana.

Visitat el caixer automàtic, entregada la lupa a recepció i amb el nus fet, el comissari Casadelles i l'Oriol Deltell celebren un petit "tête-à-tête" al voltant d'una taula, ben parada.

Un recomanat coctel Presidente dona pas a una "langosta a la mariposa" i a un "asado de cerdo a la púa". Rematen el sopar amb uns "boniatillos de coco" i uns "cascos de guataba".

A l'hora del cafès...

–Senyor, no fem esperar les dides..!

–A dides, em convides!

En aquell moment, es produeix el so d'una canonada, des de la fortalesa de San Carlos de la Cabaña...

–Tremolin els canons, si aquesta nit, Deltell, no ens lliguem els cordons...

–Com a poeta, senyor, no li veig gaire futur.

Dissabte, 2 febrer 2008, 9:00 am. Hotel Melià Habana.

Habitació 570.

–¡Señorita! Con la habitación 569, por favor... Bon dia, Casadelles..! Acabem de rebre la traducció amb una nota del Major Veciana que diu: "Tenen el cas solucionat. Tornin quan vulguin. Felicitacions!"

–Vingui a la meva habitació, que esmorzarem plegats... Si no l'importa?

–Si no l'importa, a vostè, què vingui..?

–No s'entre tingui!

Habitació 569.

L'Oriol Deltell, arriba, uns minuts més tard...

–Passi, Deltell! Mentre arriba l'esmorzar, agafi el meu mòbil de damunt de l'escriptori, posi'l en mans lliures i truqui al major Veciana, si us plau. D'aquesta manera podrem parlar plegats.

–El vol trucar a dos quarts de cinc de la matinada?

–Collons! Té raó! No havia parat amén amb la diferència d'hora.

–No anàvem a esmorzar, senyor?

–Desprès! Primer, deixi'm fotre un cop d'ull a la traducció.

En Deltell, li passa la seva PDA. El comissari, comença la recerca...

–Ha vist que ens han numerat les pàgines?

–No senyor, encara no he obert el correu.

–I ens han separat els idiomes... Del rus al català... De l'anglès al català... Traductors jurats

i tot... Són bons, molt bons!

Una cambrera truca a la porta de l'habitació...

–¡Sus desayunos, señores..!

–¡Gracias, señorita! Déjelos encima de la mesa...

–¿Desean algo más?

–Ahora, no. ¡Gracias!

9:45 am En ben esmorzat, al comissari Casadelles li arriba una idea "brillant".

–Si em dispensa, passaré pel Felip V, i, quan hagi acabat, podríem anar a fotre'ns un bany en una de les collonudes piscines de l'hotel... Què li sembla?

–Li prenc la paraula, senyor. Però, vostè està esperant alguna cosa, o m'equivoco?

–Poder fer la trucada al major, sense que ens maleeix-hi, Deltell. Demani a recepció un parell de banyadors de la nostra talla.

–Vostè, és una mica masoquista, oi? No li pica la curiositat per saber què hi ha en el bloc?

–Goiti, Deltell... Vostè seria, amb tota probabilitat, millor policia que no pas jo, però, a la professió, parem molta atenció a una cosa que es diu, subordinació. I el major Veciana, és el meu superior més immediat.

–A les seves ordres, comissari Casadelles!

La piscina que han escollit, envoltada de vegetació tropical i petits salts d'aigua, es troba a l'interior de l'hotel. Amb el banyador posat i dins l'aigua...

–Això, Deltell, a Barcelona no ho podríem tenir.

–Ho diu per la vegetació?

–No! Per l'aigua!

Se'ls hi acosta un empleat de l'hotel...

–¿Los señores Casadelles y Deltell?CC –En remojo, pero, somos nosotros...

–Recién ha llegado un señor que quiere verles... Me dijo que se llama... Oswaldo Cifuentes.

–¿Se ha fijado si lleva uniforme?

–No senyor, va vestido de calle.

–Pues, ofrézcale un bañador e invítelo a que se reúna con nosotros.

–¡Así lo haré!

OD –Què voldrà aquest, ara?

–La veritat és que no ho sé pas... Per si de cas, posis el barnús, pugi a la meva habitació i baixi'm la cartera que és en el calaix de l'escriptori...

–Què el vol sobornar?

–No home, no! Faci el que li he dit!

Al cap d'una estona, arriba l'oficial de la policia cubana de duanes Oswaldo Cifuentes amb el barnús i el banyador posats.

–¡Chico! No era necesario que se tomasen tantas molestias conmigo, venia a verles por un asunto privado...

–Faltaria más, Cifuentes... Me aseguré de que no venia usted de servicio y pensé... ¡Seguro que le apetece un baño, con el calor que hace!

Arriba l'Oriol Deltell i saluda a l'oficial Cifuentes. El comissari, surt de la piscina i agafa la cartera.

CC –¡Bueno! ¿Usted dirá?

–Verá... Hablé con mi mujer y la medio convencí para que este verano vayamos de

vacaciones a Andorra, pero, como le dije, acá ganamos poca plata. En los últimos 20 años de casados, se lo juro, no hemos salido para nada de Cuba... Y a ella, yo ya sé, le hace ilusión... Seran boverias mías, si ustedes quieren...

–¡Ni hablar! ¡Y con la gente que ve pasar todos los días, para arriba y para abajo! ¡Ha hecho usted muy bien..! Si no fuera porque en Andorra los comercios y las empresas sufren altibajos... Es un pequeño país sometido a la oferta y la demanda de sus vecinos: los franceses y los españoles. No sé si me entiende, Cifuentes..? Unas cierran, otras se van y las que se mantienen no tienen el futuro asegurado. ¿Ustedes tienen hijos?

–Sí señor, cuatro.

–¿Y, piensan llevarlos con ustedes?

–¡No señor! Se quedarán, acá, en Cuba, con mami... La abuela, como dicen ustedes.

–Mire... ¡Qué casualidad! Llevo en mi cartera dos tarjetas que les van a ir de perlas...

El comissari treu dues targes, d'un del departaments de la cartera, amagant la credencial, i, les lliura a l'oficial.

–Esta, es del hotel que les recomiendo... Se llama La Font del Marge. Y esta otra, de un sitio donde se van a chupar los dedos: el restaurante Hostal Calones... ¿Si puedo hacer alguna cosa más por usted?

–No señor... Muchas gracias... No les molesto más...

OD –¿No se irá usted, sin tomar un baño?

CC –Y después, se pasa por la sauna, el masaje y el gimnasio... Su puesto de trabajo, camarada oficial, me pareció propenso al estres y a la falta de ejercicio.

–¡Bueno! ¿Si insisten?

Oswaldo Cifuentes es capbussa en la piscina.

–Em pensava que li anava a donar una altra cosa...

–Tinc unes entrades per anar al Tibidabo, però, com que m'ha dit que els nens no se'ls enduien... Quan pugem a l'habitació, faci'm pensar en trucar a la meva neboda Núria.

–Què li vol demanar que es canvii el número de telèfon?

–Justa, la fusta!

L'oficial Cifuentes surt de l'aigua, s'acomiada d'ells i se'n va a la sauna.

–Què, comissari, anem a que ens facin un massatge?

–Ja estem bé on som..! No voldria que ens tornéssim a trobar el Cifuentes... En lloc de les entrades pel Tibidabo, tindria que treure-li de la cartera la tarja d'identitat dels mossos, i, no sé com reaccionaria... Podríem engegar-ho tot a norris... En qualsevol cas, un policia en calçotets, barnús i posició de ferms, no és massa encoratjador.

–Vostè li va dir a la duana de rebre'l a Andorra, no pas de pagar-li la lluna de mel.

–A nosaltres, Deltell, ens han dit com podia ser la policia cubana, i, n'hem tingut una petita experiència; però, ningú no ens ha parlat de cóm és aquest personatge.

–A mi, comissari, em sembla un fantasma amb molt de morro.

–Poc a prejutgi mai, Oriol... Pugem a l'habitació i fem la trucada al major!

–Ens dona temps a dutxar-nos, senyor?

El comissari, mira el seu rellotge.

–Tenim mitja hora... A les 12, que seran les 7 a Barcelona, despertarem el major.

–Bon dia, són les set!

–No foti conya!

12:00 am. Habitació 569 L'Oriol Deltell truca a la porta de l'habitació del comissari.

–Passi..! Sap que s'ha deixat el seu mòbil a la meva habitació? Tingui! Posi el meu en mans lliures i marqui el número de la central.

–Bon dia, comissari Casadelles?

–Bon dia, senyoreta! Voldria parlar amb el Major Veciana...

–Encara no arribat a comissaria. Mantingui la comunicació, si us plau... Li transfereix-ho la trucada al seu mòbil.

–Major Veciana... Bon dia, Casadelles..! Què han dormit bé?

–Bon dia, major... Com a nadons! Què ens podria explicar, què vol dir amb això de cas solucionat? L'estem escoltant, atentament, en Deltell i jo...

–Doncs, miri, ja em va bé! Deixi'm que els digui que en González va arribar ahir a les quatre de la tarda a la central i es va quedar reunit amb els texts, els traductors i el grafòleg, fins acabar la feina. Eren les dues de la matinada quan em va trucar i em va dir que el cas es podia donar per resolt. Però, que donada la transcendència del desenllaç, era convenient que m'afegís a la reunió... Els seré breu, en els detalls tècnics. El traductor de rus, encara és ara fent-se creus... Vàrem necessitar de la col·laboració d'un especialista en llengües eslaves, perquè era escrit en rus antic, i, curiosament, era amb el que escrivia per a comunicar-se amb els americans. L'anglès, molt lluny de ser un model de la llengua d'en Shakespeare, el feia servir per les comunicacions amb els russos i no hi ha res que sembli relacionar-lo amb els "balseros".

OD –No ens tingui intrigats per més estona, major...

–Sento dir-li que, per línia telefònica, no puc fer una altra cosa que donar-los els números de les pàgines del bloc, on la víctima deixa constància, en primer lloc, d'una comunicació dels americans, i, posteriorment, d'una altra, en la que fa saber als russos la seva decisió.

La primera comunicació és una recepció de missatge i la segona és una emissió. No sé si em faig entendre..?

CC –Perfectament, senyor!

OD –Vol dir, dels americans a la víctima i de la víctima als russos..?

–Correcte, Deltell! Les pàgines, són la 46 i la 47... Les dues últimes que va escriure en el bloc. Ara, em sabran perdonar, però tinc assumptes que atendre a la comissaria... Espero que no hagin gravat aquesta conversa, i, si ho han fet, esborrin-ho. Repeteix-ho el que els he dit... Donin la investigació per resolta i tornin quan ho creguin convenient... Casadelles, esperem el seu informe.

–Doni-ho per fet, senyor!

–No cal que corri a escriure'l... Se'ns giraria molta feina en l'avaluació, les propostes i els homenatges... Bon dia, senyors!

CC/OD –Bon dia, major!

L'Oriol Deltell posa en la pantalla la pàgina 46 i seu al costat del comissari.

–Llegeix-hi vostè, Oriol... No duc les ulleres posades.

L'Oriol, fa un repàs a la pàgina i s'atura en unes frases destacades.

–...Data: 26 de juliol del 2006.

Ordre: Executar el Comandant en Cap. Procedència de l'ordre: Consell d'Intel·ligència Nacional.

Data de l'execució: 27.07.06.

Lloc d'intervenció: Hospital Oncològic de La Habana.

–Quan érem a l'avió, camí de Washington, em va dir que la imaginació no ens servia per una puta merda i que ens teníem que cenyir als fets... Estem somiant, vostè i jo, ara?

–Estem flipant, Deltell..! Miri la pàgina següent!

Passa el full i llegeix la nota traduïda de l'anglès.

–...Data: 26 de juliol del 2006.

Rebuda ordre execució Comandant en Cap a quiròfan.

Ordre desestimada.

Incorporo protecció.

Assumida responsabilitat.

–El felicito, Deltell! Si fos una dona, li'n faria un petó... Ara, em perdonarà...

El comissari Casadelles agafa el seu mòbil i se'n va al bany. Mentre, fa una trucada.

–Núria! Sóc el tiet Gonçal... Cóm estàs, reina?

–Jo bé! I tú..? Encara sou a Cuba?

–Ara... No t'ho puc pas dir! Però, sí! Encara som a Cuba... Escòlta-me! Ho vares fer molt bé en el paper de secretaria... Tant bé, que hi va haver-hi un que s'ho va creure.

–El poli de la duana?

–Sí! Tindràs que canviar-te el número de telèfon... No fos cosa que pensés anar a Andorra, amb la dona, a passar unes vacances de franc.

–Cap problema, tiet.

–Si tens que fer alguna despesa, m'ho fas saber.

–No pateixis..! Quan torneu?

–Dins de les properes hores... Perdona, però, tinc que penjar!

–Adéu i no et descuidis el rom!

–No, dona, no... Au! Adéu!

Quan el comissari surt del bany, troba l'Oriol estirat en el seu llit, llegint les traduccions de la PDA. –Què no tenim que anar a dinar, Deltell?

–Quan vostè vulgui... Aquest Vladi, devia ser d'una pasta especial?

–Això és, precisament, el que em ve de gust... Un bon plat de pasta!

1:00 pm. En un dels menjadors de l'hotel.

–En quan acabem de dinar, faci les reserves, per un vol que surti aquesta mateixa nit.

–Alguna preferència, senyor.

–Iberia, vola directe a Barcelona, oi?

–Tinc entès, que sí.

–Doncs, amb Iberia mateix.

3:00 pm Mentre l'Oriol es fent les reserves i l'equipatge, el comissari, baixa al vestíbul de l'hotel, a comprar dos cofres de cigars i dues ampolles de rom. Desprès, puja a la seva habitació, fa la maleta i es retroben a recepció.

–Ja tenim les reserves, senyor.

–Quan sortim?

–Aquesta nit, a tres quarts i cinc minuts d'onze.

–Molt bé! Mentre liquido el compte, vostè, demani el cotxe i que el grum s'endugui les maletes.

3:45 pm El magnífic Ford Fairline, model del 57, anava a fer-los l'últim servei.

–On anem, comissari?

–A acabar una feina.

4:00 pm. Calle Barcelona.

Restaurante "La Habana Vieja".

CC –Buenas tardes, Martín. ¿Se acuerda de nosotros?

–¡Cómo no, señores! ¡Bienvenidos a su casa!

–Teníamos un asunto pendiente... ¿Vino el muchacho a por sus cosas?

–A la mañana siguiente... Se tomó una piña colada, sin alcohol, pagó la cuenta, y, como

usted me dijo, le devolví sus cosas...

–¿Eso, fue todo?

–Sí señor... Sin más problemas...

–Quizás algun dia volvamos a vernos, Martín... Fue un placer el conocerle.

–Lo mismo les digo, señores.

OD –Martín, guárdenos una Cristal, fresquita, para cuando volvamos.

–¡No se apure, señor! ¡Ahorita se las llevan, para el camino!

5:30 pm. Aeroport José Martí.

El comissari s'arriba al mostrador de l'empresa MOTO-CONCHOS, per a pagar el reste del lloguer del cotxe i tornar les claus amb la documentació. L'Oriol l'espera a la zona d'embarcament.

–En tenim, ben bé, per quatre hores fins que no ens facin passar la duana... Algun suggeriment, senyor?

–Comencem per fer cafè?

–Acceptat!

El bar, a l'aeroport de La Habana, consisteix en petites taules al voltant d'un recinte que fa de barra. D'un reixat, hi pengen banderoles de diferents països, com si fos un carrer guarnit per fer-hi una revetlla.

OD –Què s'hi juga, què ens el trobem?

–A qui ens tenim que trobar?

–Al paladí del suborn.

–Parli clar, Deltell!

–En Cifuentes!

–Està per veure..! Però, si l'encerta, deixi que parli jo... No fos cas que fotéssim la pota.

–Tot seu, senyor..! Li'n sembla bé que aprofitem el temps foten un cop d'ull a la traducció del bloc?

–Amic Deltell... Estic alliberat de les meves funcions i se'ns ha fet saber que donem la feina per acabada...

L'Oriol, fa cas omís, i, obre el correu de la seva Blackberry.

OD –Hi ha una cosa que em fa rumiar.

–El què?

–Que la majoria de les anotacions escrites en rus siguin versemblants... Hora. Dia. Missatge rebut. I, a continuació... Hora. Dia. Missatge enviat... Sense cap més contingut?

–I bé?

–Quan vostè em va demanar si anava fort en antenes de ràdio, vaig recordar que tinc un amic que és radioafeccionat. Estant un dia a casa seva, em va ensenyar una llibreta, que en deia el llibre de guardia, on hi tenia anotats tots els contactes que havia fet...

–Recordi, Deltell, que en l'expedient de la CIA hi diu que en Vladi era especialista en comunicacions, però, d'aficionat... Res de res!

–No pretenc relacionar-los, senyor. Faig el raonament per si la forma d'operar d'en Vladi, en aquest cas, fos la mateixa que hagués pogut fer servir un radioafeccionat.

–Esperis un moment... No es mogui!

6:15 pm El comissari, fa una trucada, des del seu mòbil.

–Inspector Gonzáles! Amb que puc ajudar-lo, comissari?

–Manel, estem a l'aeroport de La Habana per agafar l'avió cap a Barcelona. Sortim amb Iberia, a tres quarts i cinc d'onze de la nit, hora cubana... Què em podria localitzar el sergent Aguilar?

–He pres nota del seu vol, senyor. No pengi. Miraré de passar-l'hi, tant prompte el tingui

en línia...

–Sergent Aguilar! Molt de gust de tornar a parlar amb vostè, comissari.

–Igualment, Aguilar. Escolti el que li vaig a dir. Quan em va fer arribar el radi de cobertura fins a les penínsules del Yucatan i La Florida, què va pensar en la part contraria, envers a Guantanamo?

–Sí senyor! Però, pensi que en en aquest cas en tenim per uns 1000 quilòmetres, i, abans d'arribar-hi, les ones es trobarien en una dificultat afegida... Una serralada amb cresta d'uns 2000 metres. No obstant això, un radio transmissor multibanda a làmpades, de gran potència, amb l'antena que em va descriure, podria permetre que l'operador fes diversos radioenllaços, fins que la comunicació arribés, en aquest cas, a Guantanamo. Com solen fer-ho els radioafeccionats del món sencer. Aquests operen fent, el que en diem, un o diversos ponts, on la informació es transferida d'un a l'altre.

–Això, sergent, sembla gaire fiable?

–De fet, no gaire, comissari...

–I, aleshores?

–Tingui per segur que, si l'operador tenia la necessitat de comunicar-se amb Guantanamo, devia d'escollir aquesta forma d'operar, a hores convingudes, o, amb còpies simultànies.

Tot i que sembla ridícul, pels equipaments amb que compta aquesta base i que els permeten operar via satèl·lit, recordi la conversa que varem tenir la vegada passada... El sistema emprat per l'operador, malgrat ser rústic, resulta molt eficaç alhora d'escapolir-se de l'escomesa del contrari, com diria en Puyal. En canvi, la moderna tecnologia del satèl·lit esdevé més vulnerable per ser, precisament, el sistema que tothom ha incorporat.

–Sergent Aguilar, ja li vaig fer saber a l'inspector Gonsales que si mai decidia comprar-me un a emissora de ràdio, li demanaria consell a vostè... Ho ratifico!

–Moltes gràcies, senyor!... Tindré molt de gust en servir-lo.

–Gràcies a vostè, sergent. Bona tarda.

–Bona tarda, comissari.

–Deltell, l'ha tornat a encertar..! Es probable que fes de pont entre els americans del continent i els de la base de Guantanamo...

–E tutti quanti!

–Què parla italià?

–No..!

–Ah..!

–O sigui, senyor, que s'ho muntava com a especialista amb els ianquis, protegia el régimen castrista amb els russos i enviava a un destí incert als cubans que volien plegar veles..?

–Seria un resum prou acceptable si no s'hagués deixat una cosa...

–El seu acte de rebel·lia?

–D'immolació!

–El que no sabrem mai és si va prendre partit per la causa cubana en rebre l'ordre d'execució, o, ja l'havia pres, abans de passar per Guantanamo?

–Amic Deltell, deixem-ho ens mans dels historiadors, de debò.

–Ho trobo super encertat, senyor.

–M'ajudarà a redactar l'informe final de la investigació..? Li demano, com un favor personal.

–Amb molt de gust, senyor... A més, em servirà per començar a construir l'esquelet de la meva història.

–Perfecte! I a mi, per avançar, un xic, en la meva jubilació. Encara, un petit favor més...

Perquè no s'arriba a la barra del bar i demana un parell de Fidel Castro..? Convido, jo!

–Vol dir, un parell de Cuba Libres?

El comissari es posa a riure...

–Amb una en tindríem prou, no creu?

–Per qui vol brindar?

–Per vostè i per mi, li'n sembla poc?

–Ja estem fora de servei, comissari?

–Oficialment, mai no ho hem estat!

Els brindis i la conversa han escurçat una llarga espera a l'aeroport. Són les 9:50 de la nit.

A la cua de la zona d'embarcament, el comissari Casadelles i l'Oriol del Deltell són reconeguts, ràpidament...

CC –Sort que no ens hem jugat un pèsol... Ja el tenim aquí!

Oswaldo Cifuentes se'ls apropa, amb un ridícul pas marcial, i, es quadra, saludant-los...

–¡Ustedes dos, vengan conmigo!

El segueixen a la petita sala, on el policia de duanes havia fet, en la seva arribada, la trucada a la Núria.

–Si hubiera sabido de su amistat con el camarada comandante, chico, se habrían ahorrado molestias en su llegada al país...

–Esto, no es exacto, Cifuentes. El amigo del camarada Fidel, soy yo. No el señor Deltell. I, verá... No voy contándolo al primero que me encuentro, y, menos aún para pedirle favores.

–Verá usted... Tengo amigos en la comisaria del Malecón que sí me lo explicaron... No es que a mi me importe...

–Ve usted? De amigos, tenemos todos!

–Ahorita, cuando hayan abonado las tasas de salida y declarado lo que tengan que declarar, podrán embarcar en su avión sin más problemas y se ahorrarán la vez y toda esa confiteria... Los equipajes, pueden dejarlos acá... Nosotros nos encargaremos de su embarque.

–Llevamos dos botellas de ron y dos cofres de cigarros puros, para los compañeros de trabajo... ¡Ah! ¿I, dígame cuánto le debemos?

–¡Dos cofres de cigarros puros..! ¡Chico! Si que tiene usted, compañeros fumadores...

–¡No puede usted imaginárselo!

–Las tasas deben pagarse en la ventanilla de al lado, pero, tratándose de ustedes, haremos una excepción... Son 50 pesos convertibles... 25 por cabeza.

–¿Tienen la Visa europea?

–¿No llevan metálico?

–¿Si quiere cobrar en euros?

–¡Sea! Oswaldo Cifuentes, agafa el bitllet de 50 euros, de mans del comissari Casadelles, quan intervé l'Oriol Deltell.

–¿Alguna cosa más, agente?

–¡No señor..! Solo que, en Cuba, nos gusta solucionar nuestros propios problemas y por ello nos pagan... ¡Qué tengan buen viaje..!

L'agent Cifuentes es queda mirant el comissari...

–¡Ah! ¡Se me olvidaba! Los gastos que se derivan de la salida de los cofres de tabaco, considérenlo un obsequio del comité de despedida del pueblo cubano, comisario...

–¿Cómo sabe..?

–¡No somos tan malos como dicen, señor!

Quan encara no han caminat un parell de metres, pel curt passadís que els té que conduir fins l'autobús, l'Oriol, es gira per acomiadar-se de l'agent Oswaldo Cifuentes.

–Comissari! Cóm feia aquella cançó del Luis Aguilé?

El comissari ha entès el missatge. Els dos, es posen a cantar...

–¡Cuando salí de Cuba, dejé mi vida, dejé mi amor... Cuando salí de Cuba, dejé enterrado mi corazón..!

11:00 pm A bord de l'avió de la companyia Iberia, els serveixen el sopar.

OD –Aquest, en Cifuentes, ha resultat ser qui no semblava!

–Sí, noi! Cóm ens ha descobert..? Si teníem dit a l'hotel que prohibissin l'accés a les nostres habitacions a ningú que no fos del personal, i, quan érem a la piscina, vostè va pujar a la meva habitació per agafar la cartera de la tauleta de nit... Algú, infiltrat en el servei de neteja o de cambrers, li devia fer la feina abans.

–Creu que es tracta d'un agent dels serveis secrets cubans?

–Possiblement, destinat a la protecció de la família Castro Rua. Crec que si ens haguéssim volgut apropar al líder cubà, fent anar més enllà de la ficció el que només era un vodevil, ens haurien pelat com a conills...

–Vol dir?

–D'aquests que semblen mosques mortes, no te'n pots fiar un pèl, Deltell. Malgrat tot, bo és el que bé acaba... A més, ens ha costat de franc..! No varem necessitar, ni les entrades del Tibidabo!

Acabat el sopar, l'Oriol Deltell i el comissari Casadelles es tapen amb les mantes que tothom se'n duu a casa, mantenint un merescut descans que, només, interrompen quan l'hostessa els fa saber l'imminent aterratge de l'avió, onze hores més tard.

Diumenge, 3 febrer 2008, 5:10 pm Vol IB6620, sobrevolant l'aeroport del Prat.

–Señores, tienen ustedes que atarse los cinturones de seguridad. Vamos a aterrizar.

CC –¿Podemos ir al servicio?

–No señor, lo siento... He esperado hasta el último momento para despertarles... No disponemos de tiempo.

–¡Pues, sí que estamos bien!

L'avió aterra a l'aeroport del Prat. Per una de les portes de desembarcament, dues figures, fugen pel passadís del "finger", en direcció al control d'arribada...

–Li prenc la davantera?

–Ni se li acudeix-hi, Oriol!

En plena carrera, el comissari treu la cartera, fent visible la seva tarja d'identificació, mentre s'abalança damunt d'un del guàrdies civils de la porta, que s'ha esverat en veure'ls arribar.

–Mossos d'Esquadra! On tenen el vàter més proper?

–Facin servir el nostre..! És ací, a l'esquerra!

OD –Gràcies, agent!

Alliberats del binomi pressió-micció, es troben amb les seves maletes. Les duu el segon comandant, acompanyat per una hostessa.

–Aquí tenen el seus equipatges, senyors... El coronel Cifuentes, em va demanar si podíem dur-los a la cabina. Gràcies per volar amb Iberia!

CC –Gràcies, a vostès, per haver-nos dut a port, comandant.

OD –Coronel?

CC –Bufa!

Una altra sorpresa els esperava en el vestíbul d'internacional.

–A qui busca, comissari?

–Busco el petit comité de recepció, Deltell... Miri'l, és allà baix!

L'inspector González arriba i els abraça... L'Oriol Deltell recorda la seva pretesa imitació amb els personatges dels Tele-Tubbys, però, es reprimeix un cop més.

–He vingut a buscar-los d'amagatotis... Tinc que recollir un passatger a Can Brians i duc una 'furgona' del cos... La tinc aparcada aquí davant mateix. Si els hi va bé, els deixaré a casa seva..?

–Comissari, ja tenim taxi!

Mentre s'apropen a la furgoneta...

–Gonsales!

–Senyor?

–Em sembla que ens està aixecant la camisa... A Can Brians, a buscar un passatger, amb una 'furgona' d'intervenció i sense parella..?

–A vostè, no se li escapa una, comissari..!

–Home! Forma part de la nostra feina!

L'inspector González truca a la porta lateral de la furgoneta.

–Ja pot obrir la porta, ens han descobert!

Per sorpresa del comissari i l'Oriol, es fa present, en el seu interior, el major Veciana.

CC –Què, senyor, vostè també va a Can Brians?

A l'Oriol Deltell, li fa mal la panxa de tant riure.

IG –A mi, no em miri, comissari... La idea ha estat del major...

MV –Benvinguts a casa, i, altra cop, moltes felicitats... Pugin, que els espera una de bona a la comissaria!

–Anem a la central, senyor?

–No, Casadelles. La festa, a la Travessera, la farem demà, quan hagin descansat... Ara, anem a casa seva... A la de Ciutat Vella... Si sabessin... Ja fa hores que els esperen..!

–Estan lliures de servei, senyor?

–Home! N'hem deixat a uns quants treballant, però, no cregui... Ens ha estat difícil, no convertir-ho en Xauxa! I, vostè, Deltell, cóm està..? S'ho ha passat bé?

–Veurà, senyor... Estic fart de "jet-lag", però, m'ho he passat de conya!

6:20 pm. Comissaria dels Mossos, a Ciutat Vella.

Els tres, han pujat fins el despatx del comissari Casadelles. Damunt de la taula, algú, ha deixat una nota. El comissari la llegeix.

"Senyor: Com que anem de paisà i estem lliures de servei, l'esperem al Bar Valira. Els seus companys" –Gonçal! Abans de que baixem... Crec que els hi falta alguna cosa...

El major Veciana, treu d'un calaix, de la taula de despatx del comissari Casadelles, els seus atributs policíacs i els hi entrega.

–Gràcies, major!

–Oriol! El que tenim per vostè, sé que li farà molta il·lusió...

L'Oriol, recull, de mans del major, un sobre obert... En el seu interior, hi troba: una carta d'agraïment pels serveis prestats, el seu full de nòmina posat al dia, i, el comprovant d'una transferència bancaria, per un import, que cobreix els seus estudis de periodisme, fins acabar la carrera.

–La transferència bancaria, Oriol, és una promesa que el comissari Casadelles li va fer quan el va rebre, per primer cop, en aquest despatx. Nosaltres, no hem fet altra cosa que donar suport a la idea.

–No sé què dir, senyors... Moltes gràcies..! Ha estat un plaer col·laborar amb vostès...

CC –Ara, Deltell, no se'ns foti a plorar!

MV –Ja ho tenim tot! Anem a baix, què ens esperen!

Diumenge, 10 febrer 2008, 8:30 am (Una setmana més tard) El comissari Gonçal Casadelles, és treballant en el seu despatx del carrer Nou de la Rambla. L'Oriol Deltell, és a la redacció del carrer Consell de Cent. Ara, escriu a la secció d'internacional. Ambdós són felicitats, com si fos el seu aniversari. Els dos tenen un cita, que no poden ni volen anular.

Un cotxe dels mossos, amb xofer, és aparcat a la porta principal de la caserna. El comissari, es saludat pels companys que duen uniforme, des que surt del despatx fins que puja en el vehicle. Precedits per una escorta de dos motoristes, arriben, minuts més tard, a la seu del diari, on els espera l'Oriol Deltell. Aquest, seu al costat del comissari, el saluda i fa el mateix amb el mosso que condueix...

–Quan vostès vulguin, senyors?

–Som-hi, Joan! No els fem esperar.

–Sap què pensava, mentre baixava de la redacció, comissari?

–Si no m'ho diu?

–Que la glòria és efímera, senyor. Sobretot, per aquells que, havent-ho fet bé, hi han trobat la mort.

–I que uns, tenint més sort que no pas altres, no ens ha calgut fer tant, per a tenir tota mena de recompenses. És això, el que vol dir?

–Sí senyor! Això és!

10 am. Palau de la Generalitat de Catalunya.

Sala de premsa anexa al despatx de Presidència.

El comissari Casadelles i l'Oriol Deltell són rebuts amb aplaudiments per una nodrida representació del govern i la pràctica totalitat de la cúpula jeràrquica dels Mossos d'Esquadra. L'acte, que es fa a porta tancada i sense la presència dels mitjans de comunicació, s'inicia amb un breu discurs del major Veciana. A continuació, aquest, atorga el grau de major a Gonçal Casadelles i el títol de Membre d'Honor dels Mossos d'Esquadra a l'Oriol Deltell. Seguidament, el President de la Generalitat, els imposa les medalles d'Argent al Mèrit Policial i la d'Or Especial al Mèrit Policial, respectivament. Per acabar l'acte, i, abans d'un refrigeri, el President de la Generalitat els adreça la paraula.

–Moltes gràcies, senyors, per la seva tenacitat, professionalitat i honradesa, en una qüestió d'aquesta complexitat. Els catalans i les catalanes ens sentim orgullosos de vostès. Visquen els Mossos d'Esquadra!! Visca Catalunya!!

En el decurs de la recepció, l'Oriol Deltell s'atansa al major Casadelles.

–Perdoni, major, no li han dit mai que té una retirada a l'Albert Boadella?

–I a vostè, Deltell, no li han dit mai que se sembla a en Tinky Winky?

Anava a demanar-li una abraçada, però...

–En sortir, té alguna cosa a fer, senyor?

–Què vol que anem a passejar les medalles?

–Miri! No s'hem havia ocorregut, però, ara que ho diu!

12:30 pm. Carrer Malcuinat.

–Major, què li puc fer una consulta professional?

–Digui, Deltell!

–És a propòsit dels poders fàctics de la societat als que vostè va fer referència quan volàvem cap a Washington... En aplicació de la llei, hem fet una serie d'investigacions que han donat lloc a un extens informe policial, i, ara, qui jutja a qui, senyor?

–Els Mossos d'Esquadra lliurarem l'informe i les proves pericials al tribunal superior de justicia, i, aquest, ho farà arribar als respectius tribunals internacionals, perquè dictaminin él o els culpables... En altres paraules, Deltell, caldrà que surti un magistrat com en Garzón o en Grande Marlasca, que es vulgui mullar.

–Els polítics, sabran respectar la llibertat i la independència d'aquests tribunals internacionals dels que parla, senyor?

–Jo, Oriol, sóc policia. Només puc parlar-li de la meva feina... De posar en mans del jutge a gent, amb presumptes delictes de tota mena i que, just dos dies abans, havien passat per les mateixes dependències. Com a policia, també en sóc conscient que molts altres, que han delinquit o han fet delinquir, mai no han vist els pixadors d'un jutjat.

–O sigui que, aquí és on en Vladi va deixar d'existir amb un somriure als llavis..? I, seguim sense saber perquè reia..?

–La rialla, o, "rictus mortis", Deltell, com deien els companys de la patrulla, podia haver estat produïda per aquella pel·lícula que, sembla passar-nos pel davant, un xic abans de morir, amb tot el que s'ha fet a la vida.

–Major, i, si el que va veure abans de morir, va ser..?

L'Oriol, assenyala amb el dit la inscripció del Fossar de les Moreres: AL FOSSAR DE LES MORERES NO S'HI ENTERRA CAP TRAIDOR, FINS PERDENT NOSTRES BANDERES SERÀ L'URNA DE L'HONOR.

***

EPÍLEG Uns mesos més tard, a la central dels mossos, es rep un paquet. Desprès de passar els controls, arriba a mans del seu destinatari, el major Gonçal Casadelles. Aquest, es posa en contacte amb l'ascendit comissari González, per telefonia interna.

–Gonsales, vingui al meu despatx i no s'entre tingui!

–Què hi ha res de greu, major?

–No ser, si dir-ne així... Hem rebut un paquet, amb dos exemplars, d'un llibre escrit per l'Oriol. Em sembla que ens hi fa protagonistes. N'hi ha un amb el seu nom i l'altre amb el meu. Els dos, tenen la mateixa dedicatòria: “Com que no sé el seu domicili, li he enviat a casa. Oriol.”

En el cel de la plaça de Catalunya, de Barcelona, una bandada d'estornells dibuixen figures acrobàtiques en formació, sense que els mossos, que els guaiten des del terra, els demanin: d'on venen, a on van, o si tenen papers... ***

El major Gonçal Casadelles, amb el carnet de jubilació a la butxaca, accepta el compromís de treballar en un programa d'educació vial per les escoles. Un refredat, que es manifesta enmig del carrer, el fa entrar en una farmàcia a per aspirines. Quan surt, llegeix el rètol de la botiga: "Farmàcia Veciana".

L'Oriol Deltell, acaba la carrera i s'incorpora a la plantilla de "El Periódico" com a redactor d'internacional, però, abans, escriu una història sorprenent... Una història que en el temps esdevindrà ficció. Com moltes que corren, sense que sabem si són certes o inventades. ***