Articles de butxaca 2 Francesc Badia

Adéu !

A vegades anem despistats i no contestem quan ens saluden o no ens contesten quan saludem. Ho fem poc? Vull dir això de saludar-nos? És la manca de freqüència.

Al poble, on ens veiem cada dos per tres, varem començar amb un... - Hola! Què tal? Com estàs? Jo bé. I la teva família? - A dir, per contracció, - Ep! - I l'altre contestar, - Op! - El significat venia a ser el mateix.

Fer-nos trobadissos al poble era molt fàcil, però, a ciutat, llevada la part del barri que ens és més propera, no tenim masses ocasions.

A ciutat, quan saludem i per anar distrets no ens corresponen ens sap greu. En té la culpa la falta de costum que, si es vol, modifica hàbits. Allò que en dèiem la bona educació ha passat a ser la bona ocasió, i, com en el poble l'hem escurçat per pretext.

Aires de primavera.

Mirin. No sé si a vostès els hi passarà el mateix que a mi. Però, quan s'esdevé aquesta època de l'any, cada cop que surto al carrer, respiro uns efluvis jolius que em duen a pensar en les acaballes de l'hivern i l'arribada del bon temps. És com si l'esclat joiós de la primavera, com diuen els poetes, envaís els racons més allunyats de la part més esponjosa del meu cos. Com si el vent que fa circular aquest aire hi prengués part, empenyent amb la seva frescor les darreres anhelades de l'hivern. Quin goig per l'organisme que, prou trasbalsat amb constipats i trastorns digestius, té que fer hores extres.

Arriba la primavera i tot s'altera. La natura rebrolla. La gent es despulla. El turisme canvia de lloc.

L'ajuntament es folra. I què sé jo, quantes coses més... Però, el més curiós del cas és que no veiem a la gent respirar a fons, llevat en el cas de que estiguin fent exercici. Podríem assegurar que seguim consumint la mateixa quota d'aire que la resta de l'any. Com si res hagués passat. I això que no ens el cobren!

Quina pena. Veure com l'esperit, afectat i commogut pel canvi estacional, no resta reflectit en el mirall de les nostres vides. Com si no ens quedés més remei que pensar en les vacances i comprar bunyols els dimecres i divendres.

Tinguin-t'ho clar. El que fem tot l'any, arribada la primavera, pren un caire juganer que ens torna una mica xitxarel·los. El nostre sistema hormonal trontolla. Els mecanismes obtenen una resposta ràpida. És, si ho volen, un miratge democràtic que dura poc i ens té a tots en la llista d'espera. Femlo passar. Benvinguda primavera.

ALGUNES REFLEXIONS A L'OMBRA DEL TAMARIU

∆ Acabat el llonguet farcit amb un tall de no sé què i el carroll de raïm que l'àvia m'havia posat a la cabassa em vaig adormir damunt el cordam de cabotatge que dúiem al canto de popa. En despertar, el motor ja no feia fressa. L'únic soroll que podia sentir eren les veus dels mariners a coberta.

Mentre, el meu cos, menut llavors, intentava desfer-se del marcatge a que havia estat sotmès per les cordes.

Traient el cap per l'escotilla vaig demanar permís per a pujar. A bord, ningú estava aturat. Jo era assegut a prop del timoner. Des d'aquella posició podia veure com el patró havia encès tots els llums del bot. En el tros de mar que restava enlluernat hi brillaven els peixos com si fossin estels en un mirall. De vegada en quant, guaitava el cel cercant les estrelles que havia vist abans de baixar a la bodega sense aconseguir veure'n cap. Tampoc era negre com abans. S'havia tornat d'un color un xic blanquinós.

Sense deixar la seva feina, un dels mariners em va engegar per avall i els que eren més a prop d'ell varen fer el mateix, afegint-hi que no em mogués d'on era dormint. Em va saber greu no poder veure com recollien les xarxes, però, aviat entendria perquè m'ho deien.

El motor trigà poca estona en prendre embranzida i la barca començà a navegar un xic escorada a bavor per la càrrega de les caixes de peix que dúiem. L'enginy no sonava com de costum, l'hèlice feia una fressa poc tranquil·litzadora i la teranyina es movia de per tot arreu. El més bo és que no recordo haver-me marejat.

Devíem enfilar port, abans del que tothom es pensava, quan les primeres llums del dia encara no havien sortit del tot. En virar pel morrot de La Punta i a l'abrig de La Platja em varen cridar a coberta. De lluny, a la sorra, es podien veure les dones dels mariners i entre elles la meva àvia que destacava per la seva envergadura.

Els tinc que confessar que aquesta curta i intensa experiència em permetria descobrir, poc temps desprès, què vol dir això de ser un llop de mar. ∆ Si retrocedim en el temps ens trobarem en que a l'hora de viatjar en transport públic es feia en tartanes i en diligències. En els camins sovintejaven els perills i molta gent, abans d'emprendre viatge per anar, posem per cas, de Figueres a Barcelona, dictaven les seves últimes voluntats. Quins es dedicaren al transport de viatgers prengueren el nom d'allò que cobraven. Can 60, Can 30, i, fins i tot, Can 25, feien referència a la quantitat en cèntims del recorregut més llarg.

Encara tindria que ploure abans no apareguessin els primers cotxes de línia regular que alguns anomenàvem correus o autos. L'auto duia passatgers, els diaris, la saca del correu, paquets de tota mena, encàrrecs de viva veu, fórmules magistrals i un plegat de coses més que ara costarien d'imaginar. ∆ Quan la calor empenyia, no pas tant com ara, els pagesos posaven les ampolles d'aigua, de vi i la fruita que acabaven de recollir de l'hort en una cabassa, tot plegat, dins del rec. Ho solien lligar a les branques del matolls perquè el corrent no s'ho emportés rec avall. A l'hora de dinar tot era ben fresc.

Aquells que tenien, a més del tros, una casa i en ella un pou, hi posaven dins d'una cistella o cove les menges i les begudes que volien refredar.

Una altra manera de combatre la calor era fent un refresc basat en una recepta molt antiga. En una gerra de vidre hi posàvem litre i mig d'aigua, una llimona partida en quatre bocins, una cullerada petita de crémor tàrtar, comprat a la farmàcia, i dues cullerades de sucre. Ho deixàvem dues hores a la nevera, i, un cop ben remenat, en bevíem tant com volíem.

Cal explicar que les neveres d'aquells temps eren uns armaris compartimentats i una safata on es posava el gel que s'anava a comprar a la fàbrica. El feien en barres i el venien a talls o bé picat per a cobrir el peix.

Una de les coses que recordo amb més enyorança per a combatre la xafogor de l'estiu eren els banys en el rec del costat de l'hort o en la bassa a l'ombra d'una figuera que ens permetia fer, segons com, les dues coses: banyar-nos i anar menjant figues. En ambdós casos, la fredor de les aigües ens reanimava d'unes hores treballades a ple sol. ∆ Un dels oficis més antic i considerat era el de ferrer. Un treball per a gent de força.

Al principi, el ferro era sagrat i quins el treballaven tenien la categoria de sacerdots. Amb el pas del temps, aquests mateixos foren tinguts per bruixots. Encara ara, i, potser sense saber-ho, els pocs que queden, abans de començar la feina, repiquen l'enclusa amb uns quants cops de martell. No fan altra cosa que remembrar l'antiga creença de que la fresa que fa el contacte entre el martell i l'enclusa foragitava els mals esperits.

Per esdevenir ferrer i alhora manyà eren menesters quatre anys de pràctiques. Però, per assolir la categoria de mestre ferrer calien, a més, dos anys de fadrinatge a casa de l'amo.

Feien moltes coses. Més de les que hom pensa. Des de ferrar el bestiar de tir i càrrega fins a reixes o baranes de balcons i escales. Els serrallers, també feien baldes i panys de forrellat. Esmolaven les eines en un tornall, a prop d'una font d'aigua. Bé fos una riera, un pou o una sèquia. En aquests llocs hi havia un joc de moles, mogudes per mitjà d'una roda hidràulica, amb les que esmolaven fals, volants i altres eines de tall. ∆ El gavià i la gavina són l'home i la dona del temps, però també els indicadors de que les coses van mal dades. I això que no treballen a TV3! La seva presència en aglomeracions urbanes, i, no els faig referència a la gavina vulgar, que com saben era l'única present a l'interior, ha convertit aquest ocell aquàtic i sedentari en predador de coloms metropolitans i altres aus de parcs i jardins. Llençant-se en picat, pesquen el que troben de la mateixa manera que ho farien en la mar amb els peixos. Molt malament deuen anar les coses quan els gavinots es conformen amb un graó tant baix de la piràmide tròfica per a omplir el pap.

La dita de “la gavina, el temps que farà endevina” es justificava perquè quan l'ocell voltava per terra es que feia molt fred. D'aquesta se'n desprenia una altra que deia: “Si pel gener la gavina va per l'horta, fes foc i tanca la porta”.

L'augment de la temperatura a modificat els organismes marins i per extensió la presència de peixos que consistien la seva alimentació bàsica. S'ha adaptat a l'home, mentre aquest ha fet tot el que no tenia que fer per afavorir la seva supervivència.

Els convido a una reflexió col·lectiva, o, millor dit, a fer el que puguem, perquè les gavines segueixin enlairant-se, en magnífic vol, vers la mar. ∆ Es deia Caterina i era la telefonista del meu poble. D'això fa uns quaranta cinc anys. Quan per trucar per telèfon calia posar conferència, encara que es tractés d'una trucada local. Per

entendre'ns. Teníem que demanar a la telefonista que ens marqués el número amb el que volíem parlar. La majoria, no teníem telèfon a casa. Això representava anar al locutori i demanar tanda.

A còpia d'anys, la Caterina, ho sabia tot de nosaltres mateixos i de les persones amb les que normalment parlàvem. Les trucades ens costaven més barates quan les escoltava, perquè s'encarregava de tallar la comunicació, tot just, quan acabàvem de parlar. A més, recollia missatges i avisava a tercers si aquests no tenien aparell a casa. Només pel fet de passar de tant en tant pel locutori, sabíem: qui ens havia trucat, el motiu de la trucada i la totalitat de noticies d'àmbit local.

Afegim-hi que petàvem la xerrada i enfortíem amistats.

La Caterina era la nostra confident i una amiga desinteressada en la que podíem confiar, amb tot i per tot. Els interessos que representava mai varen ser obstacle. Des de l'ombra del tamariu, un emocionat record per a ella.

Als ulls de la quitxalla.

Amb la meva dona mantenim llargues converses. A la seva feina tracta amb mainada. L'aparca, com en diuen ara, mentre les seves famílies no poden estar amb ells. L'altra dia em comentava que quan n'hi arriba un que estar constipat té que fer sortir la resta de la piscina, no fos que el nouvingut volgués posar-s'hi.

El tracte diferenciat que la meva dona, com a professional, ofereix a la menuda clientela, en aquest cas, es veu globalitzat. Per evitar mals majors, talla pel sa i li costa aconseguir que la resta ho pugui entendre.

El nens veuen el món per una finestra i nosaltres els guaitem de l'altre cantó. Per ells, el grans, tenim unes mides considerables i les mesures que apliquem, molts cops, són impopulars. En canvi, nosaltres els veiem molt petits i per això els sobre protegim.

A aquest respecte m'afegia que sovint cal posar-se a la seva alçada, encongir-se, tornar a ser petits...

Un cop vaig tenir l'oportunitat de compartir uns minuts la seva feina i no és gota fàcil. La quitxalla sap molt bé el que vol. Pots anar desconfiant del que no és mou i no participa amb els demès en els jocs. Solen ser els més sensibles i els que requereixen més atenció.

Els grans potser no recordem de cóm veiem el món quan érem petits. Quan ens venen a veure a les escoles bressol, guarderia, o com en vulgueu dir tenim que obrir els nostres sentits i cercar, si queda alguna cosa, aquell nen o aquella nena que tots portem dins. Encara que, a voltes, tinguem que treure l'adult i globalitzar mesures per bé del col·lectiu. Oblidant-nos d'un cop de ploma d'aquell cavall de cartró que no creixia quan nosaltres si que ho fèiem.

Sé que la meva dona estarà parcialment d'acord en això que vaig a dir. Penso que la mainada tindria que estar més temps amb els seus pares perquè són una part important de la seva educació. Malgrat tot hi ha mainaderes que són recordades per aquells petits que han crescut gaudint dels seus serveis, del seu afecte i de la seva professionalitat. Una situació molt plaent, creguin-ho.

Amb el cul enlaire.

Què volen que els digui? Es primavera! La moda marca, com sempre, la diferència. Ara ens toca acostumar-nos a veure calçotets i calces de tota mena i coloraina. Pantalons que, amb diferència, hagués volgut el Mario Moreno en les seves aparicions cinematogràfiques. Curts de dalt i llargs de baix, per a poder escombrar el terra. Tots i cadascú de nosaltres hem viscut una u altra moda i això ens atorga, als que ja n'hem patit unes quantes, una certa capacitat de reflexió. El que també veiem

i no havíem vist mai anant pel carrer, a poc que els modistes (seguidors d'aquesta moda) s'ajupin, són culs. Culs enlaire que el refranyer fa bo en allò que se'ns pot veure més o menys afavorits.

Al capdavall tots i anem amb el cul enlaire. Com a mínim a finals de mes. Les targes es fan pols i les caixes ens procuren tapar el forat a costa de veure'l engrandit. Què volen? Demanar de prestat, sempre ha costat alguna cosa. Encara que hagi estat per quedar-nos a mig cobrir a ulls del prestador.

El refranyer és una de les meves debilitats. La seva saviesa aporta, amb diferència, matisos subtils.

No és el mateix emprar l'expressió “anar amb el cul enlaire” que “anar amb el cul a l'aire”. Mirin-ho per on s'ho mirin es tracta de la mateixa part del cos, però, no té igual significat. En una platja nudista, la gent que hi és, posa el seu cul a l'aire. L'exposa a la barreja gasosa que ens permet viure.

Rics i pobres no presenten, pel que això respecta, cap diferència. Una altra accepció seria “anar de cul”. No té res a veure amb el nudisme, ni amb la moda... Però si amb les preses, el caos desorganitzat, i, per associació d'idees, amb els finals de mes.

Seria agosarat per la meva part, recordar-los que, quan no arribem a finals de mes, probablement, sigui per haver posat, en escreix, el cul enlaire. Quant arribin les calors, el despullar-nos ens costarà calés? Tapem les nostres nueses. Fem estalvi. No molestem els empleats de les caixes. I, potser, amb una mica de sort, no se'ns veurà el cul.

Amistats perilloses.

Francesc Badia, per L'Escalenc.

Sembleu parracaires! Ens escridassaven les mares i les àvies quan érem petits. Quina visió de futur!

Els pares, en canvi, anaven massa atrafegats. Ells no ens ho deien. Pere a nosaltres eren sinònim de llibertat. Lo de parracs amb potes, s'entenia al capdavall d0una jornada que havia començat camí dels estudis, nets i polits. Les proclames reivindicatives: no t'estic amic, et ventaré un roc, en plegar entrenem; es barrejaven amb els crits de mares i àvies, que no ens veien, però, ens sentien.

Francesc! - Què mani, burra! - Què mani, què? - Què mani, mare..! Per això estem els amics. Tot seguit, arribava l'incontestable: Això no es diu! Quan el roc ja havia volat o trobat el seu objectiu.

Fèiem les primeres marrades de la ronda amb els tiradors a la ma, sortits de les carteres, arreplegant tot allò de mineral o vegetal que ens servis per a fer punteria. En el pati dels estudis ens esperaven uns quants arbres per a fer munició. Els teníem martiritzats. A dins, un mestre que tenia que aplicar les lleis docents del moviment i els càstigs d'acord amb la doctrina, si no volia que el depuressin orgànicament. Respirin!

L'hora del “recreo”, creo. Partit de futbol. El mestre era “pilotero” i nosaltres li teníem ganes, L'home es deixava flagel·lar... Els hi estalviaré el resta de la jornada. Una jornada que indefectiblement acabava quan entràvem a casa abaixant el cap per a evitar una ma que volava pel damunt, per a controlar l'existència d'una espardenya a la que li havien tret el fiador, o, simplement, per a mostrar una cosa que no sabíem: presumpció d'innocència. Potser sí que anàvem fets uns parracs?

Animalades.

Que l'home s'apropi cada cop més al món animal des del seu món artificial, pot semblar incongruent.

I és a les grans ciutats més que no pas en el medi rural on es troben els exemples més exòtics.

Porcs grisos, amb potes negres, lligats amb arnès i corretja, com els gossos, fent el que fan tots els porcs, furgar trumfes boscanes, en un parterre de parcs i jardins, enganyats per la seva memòria genètica. Serps nuades al coll dels que les duen a passejar. Lloros a les espatlles d'un individu que

duu un ull tapat. Visons estacats amb un cordillet per no perdre'ls. Autèntics esquitxos que recorden vagament el seu parentiu amb un gos i que l'amo o la mestressa els hi posa sabates, llacets, mantetes i els hi eixuguen el culet amb paper higiènic.

Que els de la protectora d'animals em perdonin, però, del porc no vaig tenir cap altre visió com no fos un bon plat de farcellets de pernil de gla. Una mica com aquell llamp de conill que sortia a la sèrie Veterinaris i que a la Festa Major del meu poble hagués trigat molt poc en fer-li companyia a la samfaina.

No fa pas massa, vaig veure un home, de certa edat, que es passejava vestit amb, només, uns parracs vells als peus, el tatuatge d'un tanga, els seus atributs (paraula que mai no he entès del tot) tatuats i un “pearcing” a la punta del seu atribut major. La meva sorpresa fou quan, un municipal com cal, hem va dir que no podien fer-lo vestir ni endur-se'l a comissaria perquè la normativa municipal no ho contempla.

Quan estudiàvem, ens deien que la noticia no era que un gos mossegués a un home sinó que fos l'home qui hagués mossegat el gos. Ben mirat, avui, això es queda curt o anem carregats de... noticies.

Ara, Ràdio 4 i el circuit català de RTVE. No els parlaré dels meus vincles afectius amb aquestes dues cases. Només els diré que vaig fer les pràctiques de ràdio en català a Ràdio 4 i que la major part del meus professors de televisió eren a la nòmina de RTVE Sant Cugat.

Ara, per decret de sis, es volen carregar la quatre i desconnectar d'una vegada per totes amb el circuit i centre de producció catalanoparlant. Volen suprimir les primeres que en el nostre país, i, encara en temps de la dictadura, emetien en català.

No es tracta només d'un atemptat a la llengua vehicular dels dos mitjans. La gravetat de la qüestió consisteix en carregar-se una bona part de la història de la comunicació catalana. Un decidit menyspreu als professionals que han passat per les seves ones i la seva trajectòria democràtica.

Aquella que en temps difícils varen defensar ambdós organismes.

Acabar amb l'existència de Ràdio 4 i Sant Cugat és fer taula rassa amb la segona millor fonoteca (la primera correspon a Ràdio Barcelona) i la primera videoteca històrica de producció pròpia en català.

Això fa mal i ho saben.

Volen impactar en el moll de l'os. Esborrar els antecedents perquè ningú no pari atenció en el currículum. A quatre dies de la apagada analògica que donarà pas a la ràdio televisió digital...

El que 200 persones puguin quedar al carrer tindrà els seus efectes. Però, es poden re col·locar fàcilment. Algun polític ha vist la conveniència de que la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió se'n faci càrrec. Cataplasma o drap calent, com vulguin. La realitat és que ja va essent hora de que el corporativisme dels mitjans públics pugui conviure amb altres d'independents on els professionals desenvolupin llurs tasques comunicatives de forma plural i amb tota llibertat. Pretensions que al llarg dels anys han palesat les gents del Passeig de Gràcia i de Sant Cugat. Fins i tot quan el llibre d'estil era difícil d'aplicar perquè no se sabia qui manava.

Àrea verda

El senyor Jordi Hereu i Boher, Regidor president de la Comissió de Seguretat i Mobilitat, em va adreçar una carta, com suposo va fer amb la majoria de ciutadans dels districtes de Ciutat Vella i els dos Eixamples, que, per pública, passo a contestar amb la mateixa amabilitat que em va ser dirigida.

Senyor Hereu: Les dades sobre la meva persona que manifesten conèixer en el paràgraf cinquè de l'esmentada carta (una mica lluny, no creu?) poden ser, per vostès, certes o no. Veurà. Jo li'n donaré tota la informació que pugui precisar i més.

L'únic padró que reconec com a meu és el del meu poble. Para una mica lluny, la veritat. I no té res a veure amb el que vostè fa referència.

L'únic vehicle del que disposo, que en cap cas es podria considerar de tracció mecànica, és un patinet que el meu fill em va donar quan ja no el volia. Mai no he tingut la necessitat d'aparcar-lo.

Tot i el llibre d'estil, no sóc gota partidari dels formalismes catalans de mots estrangers, per tant, m'expressaré parlant de l'arrendament amb opció a compra, o sense, de vehicles. En la lectura atenta d'aquesta carta, haurà comprovat que tampoc és el meu cas.

I ara, si m'ho permet, li parlaré en primera persona, sense fer servir el plural, sobre la Comissió que vostè presideix. La meva mobilitat, quan no agafo el patinet, té els seus entrebancs. I, quan l'agafo, ja no li explico. Miri, apreciat senyor Hereu. Jo el convido a acompanyar-me en una de les meves passejades, a peu, des d'on visc fins, posem per cas, fins a Vilapiscina o Pubilla Cases. Ens prenem un cafè i tornem. A més d'haver tingut l'ocasió de conèixer-nos i fer exercici, temps tindrem, podrem tastar els molts problemes de seguretat que representa caminar per la ciutat i escorcollar, de manera adequada, els greuges que s'esdevenen d'una mobilitat, que res no té a veure amb l'euro i el distintiu que ens demana. He dit que no faria servir el plural. Rectifico. Que em demana. Vol que li digui... Aquesta ciutat es força incivilitzada.

Miri. Ja acabo. Vostè és un home molt ocupat i no li vull treure més temps del que m'està dedicant.

Li estaria molt reconegut si, en el futur, m'estalvies, com a contribuent, les despeses derivades del full de paper, el sobre, la tinta de la impressora i el servei de correu.

Sempre que tingui el gust d'escriure'm, ho pot fer, amb tota llibertat i sense litigi de dades, a qualsevol dels meus correus electrònics. És molt més verd i sostenible.

La rebi vostè també, Francesc Badia.

Atlants.

En el número 18 de la sèrie “món . Cat”, on tocàvem el tema de L'Atlàntida, varem contraure el compromís de parlar dels atlants i els hiperboris. Passat tot aquest temps i revisada la documentació seguim pensant que 5500 anys enrere la gent no devia estar per masses excursions i que els pobles eren més sedentaris que no pas nòmades o transhumants. Entre altres raons perquè no sabien on anar ni on anaven. En Copèrnic no era ni projecte i la terra coneguda era plana i petita, per entendre'ns. No anem tant de pressa perquè no hi hauria article.

Els hiperboris són coneguts per ser un poble provinent de Jutlàndia. Parts de les actuals Alemanya, Suècia i Dinamarca. Aquests arriben a la zona de les Cíclades, on els ubiquem en l'article de L'Atlàntida, en vaixells, sense rems ni arquers, i, per quin trencall? Tot plegat és poc creïble. Tampoc ho és el parlar de la civilització dels minoics tot i el paral·lelisme existent i el haver pogut ser contemporanis.

Els hiperboris podien haver sortit per cames d'una sequera i elevades temperatures i haver arribat a enfrontar-se amb perses, egipcis, grecs i tothom que vulgueu. També els minoics, per altres raons, o, al capdavall, per haver estat víctimes d'un "tsunami".

La confusió d'efemèrides que parlaven de 8000 anys quan en realitat eren mesos també poden gaudir de crèdit. Però, resulta molt més creïble que la població del continent enfonsat fos autòctona. El seu nivell de benaurança i la seva superioritat cultural i tecnològica no corresponia a un poble obligat a fugir per manca de benestar. Les incidències que els fan desaparèixer sense temps a reaccionar són les que apuntàvem en l'article de la sèrie “mon . Cat”.

Entrem en els detalls. El pobre Jürgen Spanuth passà tota la seva vida investigant L'Atlàntida. Un gran trencaclosques on les peces eren de molt difícil encaix. Olaf Rudbeck va fixar la desaparició de L'Atlàntida 26 anys abans de l'arribada dels Pobles del Nord a Grècia. Fa gràcia. També en fa el que això mateix es mantingui en Plató i a la bíblia. Si les xifres a l'antic testament les comptéssim en mesos en lloc d'anys, la mort d'Adam no es produiria als 930 anys sinó als 930 mesos (77 anys). L'adagi fa que Matusalem que visqué segons la bíblia 969 anys podria aplicar-se a més gent de la que pensem.

No volem criticar per criticar. A més, el no disposar de massa base científica no ens acosta sinó que ens allunya a una possible existència 10.000 anys enrere. El que si és segur és la polseguera que ha aixecat el tema. Pertànyer a les aigües jurisdiccionals de l'europea Grècia a qui per lo vist no interessa la prospecció. Ja se sap que un misteri ven més que la millor de les coses conegudes. És l'altre parany.

Cert és, que els jaciments i els restes, no només són importants, sinó que són obra de la ma experta de l'home. Algú més, desprès nostre, voldrà aportar llum al tema, i, probablement, creix-hi un nou misteri afegit als molts que al seu entorn existeixen.

Bandolers del segle XXI. Ens arriba la noticia de que les forces de l'ordre han apressat una banda de presumptes lladregots provinents de l'est d'Europa en els boscos de Tarragona. Aquesta gent s'amagava de dia entre l'arbreda i traginava de nit per les hisendes del voltant. Els beneficis de les seves malifetes eren amagats en coves, no gaire lluny d'on s'estaven.

El seu coneixement de l'entorn ens fa malfiar del veí. Però, la seva preparació en tota mena d'actes vandàlics ens remembra molts casos viscuts en el bandolerisme català dels segles XVI i XVII. Soldats que, penedits d'haver servit al rei, consideren que l'estat els deu alguna cosa.

La dissemblança rau en que ara no es tracta de robar al ric per donar-ho al pobre. Es tracta de treure a qui té per invertir i blanquejar el botí en llocs on amb poc també es passa i qui té dos és el rei. Si això ho fan en cooperativa, tindríem una mena de gran associació mafiosa que faria que a la Europol i a la Interpol se'ls girés una feinada de caguera.

La presumpció d'innocència ja fa molts anys que existeix. Però, ja es sabut que en aquesta professió de teòric saltamarges, fa cinc o sis segles, a alguns els pelaven per no fer gasto en paper segellat.

Que aquests ciutadans barbres en prenguin nota i que no es pensin que d'enviar-los a la presó, desprès de les diligències oportunes, els hi estiguem pagant unes vacances a l'estranger...

No sé perquè, he recordat una frase que dèiem quan érem petits: Correu, correu, que encara ens fotran l'amagatall!

Brunyols de L'Empordà.

No els he convocat per a donar-los la recepta dels brunyols del meu petit país, entre altres coses, perquè es pot trobar fàcilment a qualsevol receptari de postres. Fet l'advertiment, el que si els hi explicaré són uns quants records d'infantesa relacionats amb aquesta llaminadura i un plegat de secrets que he servat gelosament a la memòria.

Moltes vegades m'he fet aquesta pregunta. Perquè nosaltres en diem brunyols i no bunyols? Serà perquè quan els traiem del foc són rossos?

Per l'olor a comí i anís que desprenien i la complicitat d'una mainada que cercava al·licients en una setmana carregada de tristor i misticisme religiós, els brunyols eren tota una festa. No eren de crema, ni de vent ni de cap altra invent. Tampoc eren els dimecres i els divendres els dies destinats a fer-ne com si és tractés de la paella dels dijous. En teníem tota la setmana de Pasqua, i, un cop fets, es mantenien de cinc a sis dies amb els seus diferents matisos i textures conforme anava passant el temps.

En començàvem a menjar l'endemà de ser fets. Els ingredients eren de primera qualitat. Feim una bona pasterada i la deixàvem reposar en un cossi d'argila esmaltat, cobrint-ho tot plegat amb un llençol de cotó blanc. La temperatura del lloc on pujava i reposava la massa era molt important. A l'hora de fregir-los, l'oli era molt calent. Un cop rossos anàvem ensucrant cada peça per separat i les col·locàvem per pisos en un altre cossi similar al que havíem fet servir abans. Un cop teníem completat cada pis el ruixàvem amb anís. Quan havíem acabat d'omplir el cossi, teníem cura de tapar-ho amb un llençol de cotó de color blanc com en el cas de la pastera, sense moure-ho de lloc.

Resistiu la temptació. No els enceteu fins l'endemà. És el temps que necessiten per escorres, reposar, barrejar aromes i sucar el sucre amb l'anís, l'oli i la resta d'ingredients. Això fa, també, que la seva textura sigui la més adient. Bon profit!

Darrera el seitó.

Al meu poble, les anxoves tenen reconeguda fama internacional. Parlant d'elles amb un amic, aquest es mostrà molt divertit quan li vaig dir que a L'Escala quan hi faltessin les anxoves no quedaria ningú perquè tots iríem darrera encara que fos nedant.

Venia a compte en parlar d'una confraria de confraries en les que el meu poble hi és adherit.

GIROPESCA, crec que se'n diu. No ho sé perquè tot ha canviat molt. En matèria de pesca, també. A mi si em treuen de la teranyina, la canya, les jumbines i un xic de plom, vaig venut. En aquestes modernes barques de pesca, jo m'hi perdria dins. Ara congelen en mar. Abans ens anàvem a buscar el gel a la fàbrica quan érem en terra. I que ningú ens digui que el peix no era fresc. Igual que el d'ara, però, en quantitats menors.

Tot queda lluny en la memòria i en el record, però, d'antuvi tornàvem amb anxova, sardina, verat i el que vulgueu. Hi havien nits dolentes, emperò, com ara no. D'això n'haguéssim dit “nit eterna”. Hem volgut treure-hi més del que devíem i ens han passat la factura.

Abans, posar en mar un bot, un bou o un llaüt no costava tants quartos. En els dies que corrent, una barca de pesca té que sortir, quasi havent pescat, sinó, és la ruïna. Els motors de les modernes embarcacions no van amb fuel i mengen com una família nombrosa. De pescadors n'hi ha que ho són.

Malgrat tot, desitjo a la confraria de la confraria de pescadors del meu poble èxits en la seva gestió, per no tenir que fer més broma d'un tema tant seriós.

De consumidors a consumits.

Des que la humanitat engegà el lliure intercanvi, jo et dono un tall de carn que necessito a bescanvi de les espardenyes que a tu et falten, hem recorregut un llarg camí. Si fem un salt en el temps, encara més gran, veurem com la aparició de la moneda, el mercat de treball i la producció fan que aquesta forma de comerç se'n vagi a norris. Però, el salt mortal es produeix en el fet de l'aparició d'uns excedents. És dir, produïm més del que necessitem. Aleshores, apareix la publicitat i aquesta s'encarrega de col·locar l'oferta augmentant la demanda. Ha nascut el sistema econòmic, dit capitalista, que acumula riquesa creant desequilibris.

Per damunt de tot això, se'ns planteja la paradoxa d'haver trencat una economia de subsistència, on es gastava tot el que es produïa, per un consum orientat a crear un sistema endogàmic al que hi hem arribat passant per: comprar el que ens era estricte, consumir tot allò que ens feien creure que ho era, i, finalment, tenir de tot i repetit.

Si ho volen d'una altra manera, la saturació del mercat a provocat un enfarfec en la segona part contractant. Ha donat lloc a un rebuig per part del comprador, fart de que se li encolomés de tot i repetit. Fins el punt, en el cas de les tecnologies d'avantguarda, de tenir que reemplaçar lo venut fa quatre dies sense haver-ho gaudit ni espatllat.

La fam de mercat fa que tot sia antiquat i caducat sense que hagi envellit per si sol. Com si en l'estrena d'això de consumir ens valguéssim d'aquell proverbi nadalenc: qui per Nadal res no estrena res no val.

En som molts. Cada vegada més. Els estrategues del mercat ho saben. Malgrat tot, tindrien que saber també que el consumidor pot arribar, per abatiment, a consumit.

Defensor de les causes perdudes.

Tots som producte d'una o altra generació. En algun moment de les nostres vides, simultani amb la jovenesa, hem aplegat amb obstinació tota una serie de pautes de conducta que ens han dut a qüestionar les relacions de parella, el matrimoni o el concepte de nucli familiar. Parlo de la meva de generació, perquè és la que conec. Una generació en la que cadascú tenia el seu ideari polític, però, el front contra el feixisme i la dictadura era comú.

Han passat els anys. Si ens posem a analitzar quantes coses de les que preteníem canviar han sobreviscut i quantes vegades hem tingut que lamentar haver-nos equivocat en les nostres realitats viscudes, el balanç, no només sembla poca cosa sinó que ens esguarda com a fidels representants amb compromís d'unes quantes causes perdudes.

De l'amor lliure s'esdevingueren les parelles separades amb fills. De la lliure emancipació en comunes a pisos de lloguer cada vegada més cars i més llunyans. De les cèl·lules trotskistes-anarquistesleninistes al carnet del PSC. De la terra és per qui la treballa a aquí no hi ha qui treballi la terra. De

la imaginació al poder, al poder de la imaginària...

Moltes de les causes que varem defensar continuen enfrontades. La pau, l'ecologisme i l'amor universal, per citar-ne algunes. Tot plegat don la sensació de que els problemes rauen en el temps.

Sense voler tenir la raó, els esdeveniments han demostrat que, en moltes coses, no anàvem desencaminats.

Poc o res hem pogut fer per evitar-ho. Si per cas, acceptar les poques satisfaccions que la vida ens ha donat i cercar la comparança del lletrat que s'enfronta a una causa i sap, per endavant, que la té perduda.

De reüll.

Per guaitar de reüll ens cal una bona vista lateral. Prou bona per crear un efecte estereoscòpic que ens permet-hi albirar que els extrems es toquen. Seria la forma de veure'ns dels polítics.

Des de la funció pública esbiaixada arriben les aliances, els pactes, el tots per un. Esdevé tot allò que desprès es converteix en escissions, fugues, trànsfugues i oblits. Molts cops intencionats.

Els partits polítics són pretendents que ens festegen i ens piquen l'ullet. Entre ells també. S'estimen i ens deixen estimar-los.

Amb la seva fal·lera de convèncer-nos, els polítics, ens observen per no perdre'ns de vista. Som vots. Útils o no, però, vots al capdavall.

En campanya mostren el seu millor aspecte. El que en diuen l'eròtica del poder. I observen, dèiem, però també són observats. No de reüll. De front i amb admiració. D'aquella manera que tant els hi agrada.

Ells ens contemplen d'una manera molt curiosa. Com mirant-se el melic. Això provoca situacions com els banys de masses. El confondre's amb el poble. I el poble, ja prou confós, té la impressió de que és guaitat amb l'ull equivocat.

Domini .cat Els que aportem el nostre granet de sorra en la difusió de la cultura i la llengua catalana a Internet estem més contents que un gínjol.

Abans de cap d'any es podrà fer efectiu el registre (.cat) i demanar als cercadors aquelles pàgines en català o que tracten la cultura catalana, de forma ràpida i selectiva.

Malgrat apuntar que el domini (.cat) no designa la zona geogràfica, una fita que tindrem que ajornar per a més endavant, ens deixa en una posició avantatjosa.

Els mitjans s'estan fent ressò i no envairem les seves parcel·les, però, noticies com aquesta fan que renovem la nostra il·lusió i les ganes de seguir treballant per la nostra cultura i la nostra llengua dins de les noves tecnologies.

Efectes secundaris Amb la ressaca d'uns dies passats fora del mundanal soroll, milers i milers de famílies han tornat a ciutat més carregats del que anaven a l'hora de marxar. També, més escurats de butxaca del que voldrien. No s'han deixat, però, ni la llonganissa del poble, ni el pa cuit amb llenya, ni la mala llet condensada en les cues de tornada. Tot plegat, si aneu a veure, compensa. Hi ha més de bo que no pas de dolent.

Enguany, jo no he anat enlloc. Entre altres raons, per afavorir el prompte restabliment d'un fort refredat que el meu fill i un servidor vàrem llogar alhora. Hem pogut gaudir, doncs, d'unes hores de sol i d'uns carrers buits d'amants de la metal·lúrgia motoritzada. No ben bé buits. De vegada en quant, teníem que lamentar el pas d'algun Nuvolari (pilot de cotxes prehistòric) que, no acostumat a trobar-se els carrers tant nets, es dedicava a córrer com si fos a Montmeló i a emprenyar-se perquè els semàfors, no havien marxat de vacances.

Els efectes secundaris dels que parlo són proporcionals i vàlids, tant pels que se'n van com pels que es queden. El botiguer o botiguera que, en circumstàncies normals, es desfan en atencions, no els he vist en quatre dies. El cafè me l'he tingut que fer a casa, perquè la granja, a la que normalment vaig, era tancada. A fora, no creguin que les coses són tan diferents. El cafè, no te'l fan com l'amic que, a més, és el cambrer, que te'l fa cada dia i que coneix els teus gustos. No senyor! I quan entres a una botiga de poble tothom et mira de dalt a baix, i, els que són d'allà, demanen tanda, cosa que no fan mai, perquè saben que quan et toqui a tu, hi estaràs mitja hora sense saber què demanar. Si senyor!

No em diguin que no els hi ha passat mai..!

Ens ho mirem com ens ho mirem, com ja he dit, compensa. Perquè, fer sempre el mateix és molt avorrit, a més d'estressant. Tot i que trigues molt a acostumar-te a que quelcom està canviant dins teu, ho agraeixes. Tens la impressió de que ja tocava. De que et devies alguna cosa. Però, no podem esperar, en aquest cas, a que algú vingui i ens digui: pren-te el que vulguis que ho tens pagat. Els quartos hi tenen que ser i els efectes secundaris, en aquells que tenint-los se'ls hagin gastat, també.

Tornem del poble petit al poble gran. El primer que fem és envair voreres per descarregar el cotxe.

En segon lloc ens barallem per un aparcament. Desprès anem al xinès a sopar, perquè, entre altres coses, n'estem farts de menjar embotits del poble i pa cuit amb llenya. Trobem a faltar el rotllo de primavera i el xop-suei. Trobem a faltar, la diferència...

No sé si és exagerat pensar, que si això ens passa en una setmana de cinc dies, que no ens passaria si ens toqués quedar-nos a viure-hi. Facin-me cas! No vagin a viure a un poble! Quedin-se a la ciutat!

Què farien els pobres de l'Ajuntament sense nosaltres? O, millor. Què faria jo, de tenir-los a vostès per veïns?

El dimoni de l'infern.

El concepte d'esperit maligne o àngel caigut que s'oposa a la voluntat divina és la descripció bíblica defensada per aquells que ens volen salvats eternament mentre nosaltres, entretant, els salvem de les despeses terrenals. Però, de dimonis n'hi ha per tot arreu i en totes les cultures. Dimonis que juguen amb les coincidències numèriques i dimonis amb els que juguem a tornar-los bons perquè és el que més ens interessa sota el punt de vista antropològic. És curiós que per explicar l'existència del bé i del mal ens haguem tingut que inventar les nocions de cel i d'infern. Dos termes diametralment oposats que no tindrien perquè trobar-se, però, que conviuen i es relacionen.

Els primers en parlar de l'existència del dimoni són les diferents religions animistes. Aquelles que ens

recorden des dels seus diferents altaveus que el dimoni surt, de vegada en quan, per recordar-nos que aquest món, pel fet de ser humà, estar molt lluny de ser perfecte.

Dins de les nostres contrades i a pagès, d'antuvi s'ha parlat de la part bona i la part dolenta. De la que fa conrear excel·lents collites i de la que fa congriar tempestes. De plantes i animals d'un bàndol i de l'altre. Del blat i la cugula, dels ceps i la romeguera, de l'herba del prat i la cara lloba, del gat i la rata, de l'oreneta i la rata penada... De la foscor de l'avern a la claror celestial. Com si es tractés, a través d'exemples pràctics, de trobar l'equilibri en el metabolisme de les nostres idees.

El misteri del pont de Vallcarca.

Amb el pas dels anys són moltes les coses que veuen la llum. Llurs protagonistes ja no són entre nosaltres i no podem ferir sensibilitats o atemptar honorabilitats que afectin a les vides privades de les persones. Per altri podria tractar-se, tant sols, d'hipocresia camuflada. Deixem-ho aquí.

Els hi explicaré un cas que succeí a finals del segle XIX, principis del XX. A sopluig del pont o viaducte, com vulguin, de Vallcarca es varen construir unes torretes que es convertiren en nius d'amor de les classes socials més benestants de la Barcelona de l'època.

Lluny d'acceptar com escenaris de les seves cuites amoroses el Raval o el Xinès, de la part baixa de la ciutat, molt menys anònims i amb altres pretensions en el mercat del sexe i en l'imaginari col·lectiu de la ciutadania; les senyores o els senyors que volien relacionar-se al marge de les seves parelles o lluny del ulls de la indiscreció, llogaven o compraven aquests habitatges i feien excursions setmanals a l'altra banda del Turó del Putget. Això coincidí en un tímid alliberament per part de la dona i en el fet de que la zona estava per urbanitzar. El reclam, a tenor de la necessitat d'evasió i les condicions que oferia l'entorn, arrossegà la bohèmia artística local i forenca del moment.

El o l'amant esperaven ansiós/sa el moment d'estretir amb els seus braços l'amistançat/da a dia i hora convingudes, mentre guaitava el crepuscle a través dels finestrals. Potser preocupat o preocupada perquè l'altre no arribava. Potser s'havia confós de dia o d'hora. En qualsevol cas, no podia trucar-lo al mòbil. Entretant, en el vial del pont els carros es confonien amb els camions i els cotxes de l'època mentre la gent anava una mica per tot arreu. Eren altres temps.

El mosquit tigre i el forat negre.

Tinc un amic. Es veu que, l'home, està molt preocupat per aquests dos temes. Tant és així que m'ha demanat en faci un article. A part d'ensabonar-me, no és per això que som amics, el David, està convençut de que el títol (que no és meu sinó seu) em farà pujar el nombre de lectors. Potser tingui raó. Els lectors de titulars, la majoria de nosaltres, fem com que no hem vist la resta. El més greu, potser en David no s'ho imagina, és que no sé què dir...

Suposo que el meu amic m'aprecia prou com per pensar que no sóc capaç de tocar temes com aquests. Una feina que habitualment cobreixen companys que es dediquen al periodisme científic.

Per quedar bé amb el meu amic no aniré a enemistar-me amb alguns que conec i es dediquen a aquesta difícil tasca. David, això no m'ho demanis!

M'agrada, però, tenir amics que es preocupen per temes com aquests. El que no sé és si tots tenim una opinió prou formada i els coneixements necessaris per admetre-ho com a premissa de l'existència d'un article que, de moment i com poden comprovar, res de res...

(El farem content.) El pobre mosquit tigre, que per picar no deixa de ser pobre, és prou petit, i, el

forat negre és prou gran, suposo, com per no buscar-hi comparacions. En el cosmos, en el nostre cosmos, si que hi ha qui no para de picar i no en veu els resultats. Potser els caldria disfressar-se de gats i mossegar com a tigres. Alguns ho fan. I et semblarà mentida, però, no els hi va malament.

D'altra, seria enviar pel forat negre aquells éssers cruels i sanguinaris que semblen d'un altre món i estan en aquest.

Ho sento, David. Potser t'he decebut. Tot i que, ara, de moment, no se m'acut res més.

El passaport americà Els mitjans s'encarreguen de recordar-nos-ho: les duanes del Estats Units exigiran la tinença d'un passaport amb un xip integrat on es reproduirà la fotografia i les empremtes digitals del beneficiari, tenint que coincidir amb les vistes en el propi document. Així, de ben arriats, tindrem que anar si volem entrar i moure'ns pel país del somni americà. Passaport biomètric, o, com en diguin, destinat a evitar l'entrada de terroristes i altres elements indesitjables. Una cosa plausible, i, àdhuc, inevitable.

Es veia venir. Però, serà efectiu i suficient? La resta de països, posem per cas Espanya, tindran amb tots aquells que vulguin traspassar les seves fronteres les mateixes o semblants exigències? No entrarem amb temes d'emigració.

A mi el que em sorprèn i em preocupa és la manca de mitjans. Caldria remuntar-nos a les acaballes de la segona guerra mundial... No es preocupin. No ho farem tant llarg...

Només voldria que reparessin en aquells confidents de la justícia americana cridats pel jutge, com a testimonis en qüestions d'estat. Fossin o no, membres de l'exèrcit, de la màfia o investigadors d'assumptes tèrbols. Que haguessin participat en projectes que afectessin a la seguretat nacional.

Del FBI, de la CIA, o, del que fos.

Segurament, hauran sentit parlar dels canvis: d'identitat, de fesomia, d'empremtes i d'unes vacances de per vida. Aprofundint una mica més sobre el particular. Per protegir la identitat d'un confident o treure's algú del mig, en molts casos, s'ha optat per enterrar l'existència d'aquella persona, certificant la seva defunció, enterrant un cos que no era el seu i fent-li un funeral en que la pròpia família hi fos present. Sense reparar en costos i com en les pel·lícules.

A diferència d'aquestes, l'operatiu acaba per amagar aquella persona lluny del lloc dels fets. En un breu termini de temps s'ha procedit a canviar totalment els seus senyals d'identitat. Cirurgia estètica, personalitat, morfologia, i, per descomptat, documentació: nom, cognoms, professió, estat civil...

Un cop acabada la transformació, toca allunyar-lo, encara més, per a fer-lo introbable. Una illa amb pocs habitants, li facilitarien unes bones condicions de supervivència. Però, existeixen llocs inversemblants molt més sofisticats. Amb això, els vull dir que tot és molt més complicat que pas no sembla.

A partir d'aquell moment, ningú, més que aquells que l'han dut, saben de la seva nova existència. Els arxius són matèria reservada d'alt secret. Aquella persona, senzillament, ha deixat d'existir. El psicòlegs i els psiquiatres que han treballat en la operació és el primer que li han inculcat. Vostè, no és vostè, és aquest altre...

Com veuen, la meva sorpresa i preocupació anaven encaminades vers una altra classe de passaport.

Per anar als Estats Units no crec que calgui arribar a aquests extrems, però, tampoc m'agradaria pensar que qui vulgui fer alguna cosa que no està ben feta opti per a fer-se'n un. Per altra banda, no seria millor treballar en el codi genètic del DNA? (Ho poso en anglès, perquè se m'entengui). Sense modificar-lo, es clar!

El plaer d'allò que és bell.

El nostre concepte d'allò que és bell es limita en el que ens produeix un cert plaer visual. De la manera que hem estat educats, és difícil que apreciem, en el seu just valor, una infinitat de coses que ens envolten. Les veiem passar i àdhuc ens passegem per davant, com si res.

El sentit de l'observança es troba en curs d'atròfia. Observar, convida a reflexionar amb serenor. Això és el que comencem per no fer. Ens privem del goig de l'observació i minvem, seriosament, la nostra capacitat de reflexionar. Al capdavall, restem serenitat a la nostra existència.

Res no hi ha, avui en dia, que parli de filosofia, en un món en que els filòsofs no tenen un futur massa falaguer. Quasi ningú s'atura a observar al seu voltant, ni tant sols al seu dedins. El filòsof d'avui, sotmès al ritme i les pautes de conducte que li marca la seva època, llença slogans, i, no seria d'estranyar que treballés per una agència de publicitat.

Es viu a velocitat de vertigen i això ens obliga a pensar amb enorme celeritat.

Un tercer ull observa per nosaltres al temps que ens presenta una realitat mediatitzada i força restringida, malgrat les aparences. Som víctimes del cinema, de la televisió, de l'informàtica, de l'esmentada publicitat, i, sobretot, del consum de masses. Quan sortim a passejar per les grans ciutats, anem pendents de la circulació i no veiem altra cosa que no siguin cotxes, aparadors i senyals. Si alcem la vista, per escapar inconscientment de tant alienant entorn, els edificis de proporcions desorbitades o les tanques farcides d'anuncis, ens tapen aquell bocí de cel, temps ha, blau. Res no escapa a l'enorme esforç que representa observar. Més, si cap, per no haver-hi ningú que s'esforci.

Acceptació, conformisme, desdeny i abandonament, estan acabant amb moltes de les capacitats de les que l'ésser humà, d'abans, en feia gala.

Com podem descobrir el plaer per allò que és bell si demostrem un desinterès olímpic en la seva recerca.

D'un temps a aquesta part, les possibilitats d'accés a l'observació de noves dimensions estètiques i estructurals s'han triplicat. La ciència, de la mà de la tècnica, ens ha mostrat dos cosmos nous. Un món dins d'un altre, majorment inexplorat. Ambos, contenen possibilitats insospitades, però, només són fórmules minúscules d'un univers inabastable. Recordareu, probablement, paraules com macro i microcosmos. Aquests termes fan referència a tot allò que pot ser observat o recollit, en una direcció o altra, per telescopis i microscopis electrònics, aparells i pel·lícules infraroges, ones de ràdio, espectrografia i làser. Aquestes avenços tècnics ens han obert noves fronteres en el camp de l'observació. L'ala d'una mosca o una simple gota d'aigua gelada ens han mostrat, amb aquestes aplicacions, un món d'estructures completament nou per l'ull humà. Amb potents telescopis hem pogut apropar la llum d'estrelles, existents a milions d'anys llum del nostre planeta.

Sens dubte, el progrés de la ciència ens crea, constantment, nous incentius que ens conviden a reeducar la nostra forma de veure les coses.

Cerquem, però, la bellesa en tot el que és novell, desconegut, i, ni tan sols ens aturem a contemplar com una família d'ocells construeix el seu niu i dona de menjar als seus pollets, o, com un banc de peixos troba sopluig en els esculls de corall.

Sortós qui encara troba plaer en l'observança del tamís galàctic del nostre firmament en una nit obscura.

El poll de l'ou.

Recordo que quan era petit a la polleria del meu poble hi havia una capsa de fusta pintada de negre amb un forat al mig. En el seu interior hi havia una bombeta que la gallinaire encenia atansant al forat, ou per ou, cada cop que en tenia que fer mitja dotzena, o potser més.

El misteri que em tenia bocabadat em fou desvetllat per ella mateixa. Sense tenir que endinsar-se en un altre de misteri, força més preocupant, el misteri de la reproducció, em va dir que la capça servia per veure si l'ou duia pollet.

A partir de la revelació adverteixo que la meva àvia es va tenir que sentir, cada cop que em feia una truita, que jo no la volia amb pollet. El meu esperit ecologista havia sofert una forta sotragada i no estava disposat a sacrificar un pollet cada cop que jo em menjava una truita. Ella, però, no estava gota disposada a que fes fàstics en el menjar i m'explicà que no tots els ous en tenien de pollet.

Només aquells que eren de gallina lloca i havien estat covats.

Jo ja sabia, aquestes coses al poble s'aprenen aviat, que volia dir tot allò de la lloca i el covar. Però, tanmateix, també covàvem un refredat i no era com per celebrar-ho.

Amb el temps he après, a propòsit d'incubar, que en el món de les idees se n'escalfen de gairebé apagades, fins que esclaten posant de manifest projectes sinistres. Aleshores ens adonem que alguns no tenien que haver fet el paper de lloca. Ans el contrari. Haver-se mantingut en el galliner, picant blat de moro, a cobert del despotisme del gall. Per no tenir que lamentar ous a mig covar com si fossin embarassos interromputs.

La meva memòria d'infant em diu, a més, que als galls se'ls tancava sovint o se'ls hi penjava una espardenya a la pota, per a no esvalotar el galliner, i, quan arribava la festa major els despullàvem sense gaires contemplacions.

El pot petit de confitura.

Abans deien que era on hi havia la bona. Ara ens venen el pot petit, però, no sabem res del seu contingut. No sabem què hi ha, ni què ens donen. Entre altres coses, perquè no ens dediquem a llegir les etiquetes ni li demanem a la caixera del supermercat que ho faci. Tot i ser la única interlocutora vàlida entre el producte i el client, jove i amb bona vista... Les cues serien eternes.

Si pensem una mica, resulta que el fabricant ha esmerçat en l'envàs més esforços que en el contingut, text de lletra minúscula inclòs. El pot petit és en un prestatge envoltat d'altres pots petits de diferents marques i productes semblants. Cal destacar perquè el comprador hi pari atenció. El provi i arribi a la conclusió de que era com volia que fos. L'escolli entre els de la competència i segueix-hi essent-li fidel.

Quan desprès de molts esforços esbrinem el generós contingut en sucre i el pobre en fruita no pensem en el benefici del fabricant. Al capdavall és una llaminadura i ell, el fabricant, sabrà perquè la fa així. És el tast el que ens acaba per decebre. Té el mateix gust la de préssec que la d'albercoc.

La dita de “en el pot petit hi ha la bona confitura” és de quan en els pobles, la gent gran feien les melmelades i els confitats per a omplir el rebost i menjar-ne a l'hivern. Potser es tractava d'aquella fruita escollida d'un arbre únic. En tot cas era feta amb molta estimació. I els pots d'aquella confitura es convertien en petits tresors.

El ral·li més sagnant del món.

El Dakar. En 27 d'història ha tingut que lamentar més d'una cinquantena de morts entre participants, periodistes, organitzadors i aborígens entre els que hi podem comptar, al menys, nou nens.

Aquesta prova constitueix un impressionant negoci explotat per una societat privada francesa i patrocinat per totes les grans firmes del món de la moto i l'automòbil. Permet la pràctica de la conducció temerària com a espectacle d'un món ric en una de les zones més pobres del planeta. Sega la vida d'un molt elevat nombre de caps de bestiar que són el medi de vida bàsic de la gent de països com Senegal, Mauritània o Mali. Provoca deixalles, residus de tota mena i impactes ecològics en el desert. No respecta els espais sagrats de la població autòctona ni els biòtops de la gent que hi viu.

Un negoci-espectacle immoral que no té en compte res ni ningú. On fins fa quatre dies no hi havia límit de velocitat i es travessaven els poblats sense previ avis. On les firmes comercials de les multinacionals del planeta carreguen les tintes en les seves campanyes publicitàries tacades de sang.

Amb el Dakar, la gent dels països que són travessats no obtenen cap benefici per tenir que suportar tota colla de malures. Al contrari. Formen part de l'espectacle tant si volen com si no. Son atropellats, en tots els sentits, perquè uns quants puguin celebrar el ral·li més dur del món. Una travessia que no es tindria que considerar esportiva atesos els resultats abans esmentats.

Tot i això, cada any, es segueix organitzant aquesta prova que només es pot titllar de neocolonialista i etnocèntrica per la manca de respecte concurrent en les gents i els llocs on es fa.

Ningú no ha plantejat seriosament la seva retirada com ha passat en altres escenaris. El cas nostre més proper fou la clausura del circuit de Montjuïc, consolidat com a gran premi de la Fórmula 1.

Els comptes d'un web.

Un web és un finestrell per on es veu part d'aquest món a través d'Internet. La grandesa del mitjà consisteix en la seva independència i aquesta en no remenar masses quartos. Hi ha pàgines, és cert, que estan concebudes per a vendre tota mena de productes i serveis, però, la majoria, s'autofinancen amb els anuncis i encara són d'accés gratuït.

Els “banners” ocupen, majorment, les columnes laterals del lloc web o les capçaleres dels continguts. Alguns d'ells ofereixen unes seqüències d'imatges com a petites pantalles de vídeo. Una altra fórmula són els enllaços, acompanyats de “banners” o sense que ens permeten viatjar d'una pàgina a una altra de diferent.

Hi ha portals que són pseudo-oficials i partits polítics o associacions de molt diferent tarannà es fan carreg de les seves despeses. Un web té com a despeses el donar-se d'alta, el servidor, la maqueta, el manteniment i el canvi d'imatge.

Quan un portal és en marxa, cal actualitzar-lo. La seva publicitat també. El que no es mou no ven.

Així, els enllaços o “links” actuen de pàgines recomanades i l'intercanvi de “banners” representa el de pàgines col·laboradores. El concepte, tot i que més ampli, pot resumir-se d'aquesta manera.

Per últim, diguem que, l'editor de la pàgina pot ser el mateix titular del web o bé quins per encarreg i previ pagament (n'hi ha de molt sofisticats) l'han confeccionat.

No sé si els he aclarit alguna cosa o els he complicat més la vida, però, de la meva modesta posició puc adreçar'ls a un lloc que els permeti de fer els webs amb un correcte català normalitzat. Es tracta

del TERMCAT del Departament d'Universitats, Recerca i Societat de la Informació de la Generalitat de Catalunya. Compta amb el suport del Consorci per a la Normalització Lingüística i el suposo de franc.

Els mestres Llach i Serrat Potser mai sabrem de què parlaven. Acabaven d'ésser homenatjats per formar part dels Setze Jutges.

Una mica tard, si bé és veritat. Moltes vegades s'ha dit d'ells que no congeniaven. Sovint he tingut que discutir amb l'amic i músic Josep Tero sobre el compromís d'un i de l'altre. Ell m'ho perdonarà.

No era per conceptes musicals, que d'això en sap molt més que no pas jo. Les seves discrepàncies anaven per un altre viarany.

Barrejar la política amb l'art sempre m'ha semblat una bajanada. Però, ho fem. Els artistes tindrien que ser valorats per la seva producció, no per les seves inclinacions ideològiques. Seria com comparar a Brassens amb Brel. Aquí els tenim i són de casa. Els dos són enormes cantautors amb trajectòries brillants que estan molt per damunt de qualsevol altra consideració.

Podrien comparar dos excel·lents vins, cadascun amb la seva personalitat i carregar-se'n, pel fet de ser diferents. A vegades, ens acompanya una evident manca de cultura que fa que menyspreem el que és bo.

Si la passió ens encega, sortosament, la música ens amanyaga. Aquí els tenen, passats els anys, els mestres Serrat i Llach, amics per sempre.

Els nens de Xernobil.

Un cop per any, coincidint amb les parades de la Mercè, la faig petar amb Jesús Romero Acevedo, President de Bombers Humanitaris...

JR – He trigat dos anys en dur a Bielorussia un camió de bombers, l'escala automàtica de 18 metres E-19, en homenatge a tots aquells bombers que varen deixar la vida en el desastre nuclear de Xernobil.

FB – I ara?

JR – Desprès de molts problemes, n'he aconseguit una altra.

FB – Cóm està la situació a Bielorussia?

JR - Ja t'he explicat que Bielorussia fou l'estat més perjudicat amb la deflagració. Les autoritats

reconeixen tenir 9 pobles tancats per la activitat radioactiva. És un tema que trigarà a desaparèixer uns 1000 anys.

FB – Com estan els nens?

JR – Són els més perjudicats. Passats 19 anys els casos de càncer s'han duplicat i la població infantil ha rebut les pitjors conseqüències.

FB - Per qui encara no ho sàpiga. Què és Bombers Humanitaris?

JR - Una Associació que ajuda els bombers bielorussos a bastir orfenats, policlíniques i l'únic hospital dedicat al càncer i finançat per Àustria.

FB – El tema dels medicaments ha estat resol?

JR – Ens demanen contínuament 4 classes per evitar moltes operacions a la mainada.

FB - Hauràs vist de tot?

JR – Què et puc dir. Jo he estat, fins i tot en un manicomi de nens i et cau l'ànima als peus al veure el que estàs veient. Hi ha més orfenats que desprès de la Segona Guerra Mundial... No tenen dutxes, l'aigua de les canonades surt negra. Alguns orfenats tenen moltes humitats i varis centres no tenen els medicaments més bàsics.

FB – Cóm us tracten els polítics?

JR - Bielorussia és un país vetat per la Unió Europea. Per aquesta raó no pots comptar amb la col·laboració de associacions com Creu Roja i Metges Sense Fronteres. Quan es barreja la política les conseqüències les paguen les criatures. Abans t'ho he començat a explicar... El medicaments no els pots entrar si no estan registrats. Un dels quatre bàsics fa uns mesos que el tinc a Paris en espera de ser catalogat.

FB – Ara, a part de les medicines, que més necessiteu?

JR – Roba, joguines, material escolar, cadires de rodes, crosses i diners.

Bombers Humanitaris - Bassegoda, 32, local 2 - 08028 Barcelona - Tel. 639380 682 www.bcn-associacions.org/bomberoshumanitarios

El tassó de xocolata.

Vaig trigar més del compte en sortir del lavabo d'aquella granja. Ella ja era asseguda a una taula.

Tenia al seu davant un tassó de xocolata desfeta que anava remenant en superfície per refredar-lo sense modificar la textura. No havia resistit a la temptació. En silenci, atansava la cullera als llavis tot i tancant els ulls. A poc a poc. Una i una altra vegada. En un moment que no recordo m'oferí una cullerada. Al principi em resistia. No volia privar-la d'aquell moment. Però, com que insistia vaig tenir que abaixar el cap.

Unes dones que eren a la taula del costat l'observaven meitat amb admiració i l'altra meitat com si dient, caram qui pogués estar fent el que ella fa. La meva dona, el possessiu no m'ha agradat mai, havia canviat de cara i el color de la seva pell havia enrogit. S'havia transformat per obra de l'alquímia de la xocolata en aquella nena que fou quan, a casa, l'àvia li'n devia fer un bon perol.

Gaudia, com poques vegades l'he vist, d'una d'aquelles petites coses que li donen sentit a la vida.

En acabar la xocolata del tassó li vaig suggerí que en demanés una altra. Sabia que hi havien poques probabilitats de que ho fes, i, no per falta de ganes, sinó perquè penso d'ella que és d'aquelles persones que consideren que el plaers són plaents amb mesura. Com si tot el que té una bona primera part es tingués que deixar reposar per que n'arribi una segona, igual de bona. Una dona assenyada.

El ventall de la misericòrdia.

Els que fa molts anys vàrem decidir escriure i parlar en els mitjans sobre ecologia i els efectes del canvi climàtic, molt abans de les cimeres d'estats, podran comprendre que hem vist de tot. Malgrat el crèdit històric assolit en tot aquest temps, no podem deixar d'estorar-nos davant de mesures com l'apadrinada pel Departament de Salut i Seguretat Social. Aquest organisme, que depèn de la Generalitat de Catalunya, regala uns ventalls de cartolina amb un reguitzell de normes impreses per a combatre la calor.

Sense entrar en la conveniència o no d'alguns d'aquests consells, per no haver pogut constatar si procedeixen del personal sanitari facultat o de la agència de torn que ha dut a efecte la campanya (tinc seriosos dubtes) ens atindrem al ventall. Amb els lemes “Que a l'estiu no us guanyi la calor” i “A l'estiu, fora calor!”, diferents models com un tall de síndria o un got d'aigua amb una rodanxa de llima, ens conviden a ventar-nos amb resultats força bons, tot sigui dit.

Aniríem desencertats si aquesta campanya de prevenció vingués acompanyada de material més profitós pagat, per descomptat, amb els nostres impostos? Vegem. Una crema solar amb superlatiu factor de protecció, unes xancletes que alliberessin la circulació de peus empresonats i adolorits o un gelat de vainilla que alimenta, refresca i és collonut per la mainada. Crec que ens hem passat del pressupost! Podem bromejar i donar consells, alhora, en temes tant seriosos com aquest, però, no jugar-nos la pell dia si i dia també.

Tot i que la gent continua exposant-se al sol i les mesures de protecció són, de fa molt, inevitables, seria convenient, d'una banda, que els que ho han fet malbé paguessin les despeses. Part dels guanyis generats per les multinacionals contaminants del planeta tindrien que destinar-se a investigació per a pal·liar els efectes del canvi que han provocat. Els serveis meteorològics ens tindrien que donar, puntualment i sense excuses, els índexs de radiació ultraviolada. Exigim la veritat! I, com que se'ns ha girat feina, els polítics podrien quedar-se a casa seva i no fer nosa.

Esmenar la plana.

Amb poc més d'una mesada hem passat de llençar les campanes al vol a parlar de redreçar el Fòrum.

De veure cóm connectar amb la població. D'obrir-lo per les nits, convertint-lo en discoteca amb zona de banys. De fer-hi present la totpoderosa cultura de la pilota amb pantalles gegants des d'on es podran veure els partits de la Eurocopa de futbol. Quan passen coses com aquestes és que, quelcom o tot, no va bé.

Qualsevol empresa agermanada, de nova creació, que pretén beneficis a curt termini, té una necessitat de primer ordre: cobrir les despeses que han anat sortint. Col·loquialment en diem, que se'ls ha disparat el pressupost.

Els detalls de construcció, com el trenet que trepitja la segona plaça més gran del món, mentre fa bellugar les lloses del terra, me'ls estalviaré. Si més no, aquest no és nou. Tots recordareu els terres dels exteriors de les instal·lacions olímpiques, vila inclosa.

Malgrat que el senyor Bassat, publicista, esmenti l'emoció com a ingredient bàsic en la publicitat i el

senyor Clos, alcalde, parli de connectar amb Barcelona; mai, segones parts han estat bones. Mireu, nois. Motiva més una sortida a un parc temàtic, amb el carisma del Tibidabo, abans de tenir que passar per les taquilles del Ajuntament, que una plaça de mercat buida en la que no saps què et vendran però que, des que entres, no pares de treure't la cartera de la butxaca. D'acord, estimat senyor Bassat?

No és que Barcelona no hagi connectat amb l'invent, senyor Clos. Barcelona connecta amb tot el que se li ofereix. No es queixa, pobreta. Ara bé, pretendre fer calderada amb els barcelonesos cada dotze anys, és agosarat. No troba? I no cal que hem recordi que si a la capital de Catalunya no es fan coses com aquestes, no se'n poden fer altres que li netegin la cara. Ja sap vostè el cost, per connexió, que els barcelonins tenim que tolerar cada vegada que connectem... No és de rebut que, cada cop que a la ciutat es fa el que sigui, tinguem que pagar-ho per duplicat. Potser em quedo curt!

Perdonaran la meva ignorància, però, què fan els vaixells escola de les armades de diferents països del món, donant suport a un esdeveniment que enalteix l'antimilitarisme i la pau arreu del món. No em recordin que són una meravella de la nàutica. M'agraden molt els vaixells, però, encara que ho sembli, no sóc imbècil!

Crec que ha arribat el moment de donar-los unes quantes idees, abans de que les facin seves. El que, a continuació, llegiran no esmenarà la plana, perquè aquesta ja no hi ha qui l'arregli, però, potser no tinguin més remei que fer el que encara no han fet... Mirin... Obrin les portes a tothom perquè puguin entrar, a més de les escoles, els “tours operators” i els iaios del Imserso; els aturats, els que tenen feina però no tenen papers (el senyor Bisbe els estarà molt agraït), els okupes (es deleixen pels espais buits), i, potser, no hi hagi ciutadans de primera i d'altres categories.

Pel que fa a la diversitat en el consum auto sostenible i el comerç just, comuniquin a les empreses que subministren el Fòrum (patrocinadors inclosos) que els seus productes queden substituïts, per aquests, a tot arreu on es permesa la seva venda i consum. A l'àrea de pícnic, habilitin una zona de fumadors, per si encara en troben algun, on una paradeta del col·lectiu, “Defensem la Maria”, no estaria de més.

Tinc la impressió, senyors organitzadors del Fòrum (plaça de mercat), que els esdeveniments els han superat. Però, l'edat, aquesta que no perdona, ha estat determinant. Votés i jo mateix, estem desfasats. Ja sé que això que acabo de dir, políticament és incorrecte... Però, és cert. No els explico res de nou. La gent, ara, no vol que se li expliquin mentides. I, ni de bon tros, tornar cap a casa havent pagat el gasto, amb el sentiment d'aquell que li han aixecat la camisa.

Ex ministre Josep Piqué.

Vostè coneix tots els partits polítics de l'arc parlamentari i algun que no ho era. Digui'm que hi fa en aquest que té les seves mateixes inicials? No pateixi, home. Que si es tracta d'un plat de sopa, encara que no crec que li sigui necessari, a casa, mai no li faltarà. Parlant de menjar, però, resulta sorprenent que havent tastat les delícies de la bona cuina s'hagi conformat, al capdavall, amb un simple bistec de dubtosa procedència. Cregui'm, no l'entenc senyor Piqué. Tindrà a veure el fet de que sempre dugui el mateix gec ideològic? Em refereix-ho a un servidor de vostè, es clar.

Miri. Pretendents d'aquells que li són familiars no li falten i la resta ens posaríem contents, encara que fos per fer-li la punyeta a un que mana sense manar. Vostè ja està, políticament parlant, prou promocionat com per que li ploguin les ofertes, home. I de segur que les té.

Sobre tot, no pateixi. Tard o d'hora ja sortirà algú altre ben preparat en el seu partit actual o això, almenys, és el que esperem. Però, no es faci mala sang si segueix rebent trucades d'aquí i de fora, convocatòries a reunions d'alt nivell o és objecte de referèndum.

Faci el que ja ha fet altres vegades i canviïs el gec. Potser torni a ser ministre i tot.

Per últim li diré una cosa que vostè entendrà molt bé. Economitzi paraules i posi la balança en el seu lloc. Si ho fa, és molt probable que es pugui menjar un “xatonet” a Vilanova sense ser xiulat.

Fem fum.

Es veu que si que en fem i en fem molt. Tant es així que no ens costaria gota de creure que el trèiem pels queixals quan ens enfadem, com els dracs de les llegendes. Ara, els fumadors, tenen un caire diferent. Aparcats a les voreres, procuren no molestar i seguir la normativa vigent. Si fossin dracs els veuríem enganxats a la paret fumant-se un parrac. A més, una mica de fum al carrer, segons a on, no es nota pas.

Els fumadors de pipa, que podríem considerar l'elit cremadora de tabac, reben unes instruccions precises a l'hora de l'encesa. Se'ls recomana no prendre-hi foc amb encenedors de benzina. No, per no cremar la pipa. Per no sentir l'olor a la benzina cremada. Els fumadors, àdhuc els de pipa, tenen els sentits de l'olfacte i el gust força atrofiats. Per això, el que ens venen per fer fum en els estancs va disfressat de gustos i flaires sofisticats, un pel pujats per assolir la cota exigible. Cal enganyar l'horrible gust amargant de la nicotina.

Una cosa que sempre m'ha fet gràcia, també essent fumador, són aquells que prometen no fumar perquè només cremen tabac. Com si cremar per aspiració fos diferent a cremar per ventilació. Quan la pregunta te la fa un especialista del pulmó, no respires millor... Vostè es traga el fum o no? Un dia vaig estar a punt de dir-li'n a un neumòleg: jo el fum el guardo en una ampolla. Quan la tinc plena la llenço al mar... No se sap mai?

El que si cremem són molts quartos, per unes quantes multinacionals. Aquesta seria la fumera més grossa de totes. La del paper moneda. Seria una fumada tant gran que els estancs deixarien de vendre tabac per oferir-nos una altra cosa. El monopoli és el monopoli.

Fer llenya de l'arbre caigut.

Aquest modern refrany que bé podríem aplicar en qüestions de reciclatge ens anirà com anell al dit per a parlar avui de música.

Els que som d'una determinada època estem una mica farts de que, per la manca de qualitat de la música actual, es facin servir temes irrepetibles. En espots de televisió, falques de ràdio i arreu on és necessari anunciar un producte; la seva qualitat acaba per associar-se a la impecable factura d'un tema que els que som de la generació corresponent recordem la tonada però no el nom de qui el cantava o el grup que l'enregistrà.

Aquest aprofitament sistemàtic ens fa pensar, en primer lloc, que l'arbre caigut devia ser de dimensions considerables a jutjar per la quantitat de bona llenya que encara s'està fent, i, segon, que ha tingut poca o nul·la descendència, per motius obvis. És una música que ven per si sola, amb independència del reste d'elements de la campanya. I això, els publicistes ho saben i ho valoren.

Però, la voracitat publicitària no manté els criteris adients per no cremar la resta. Es dir, alimentar la cultura del jovent al que va destinat l'anunci i fer justícia dels drets d'autor. Si es vol, també, refrescar la memòria d'aquells que fa més de quatre dècades teníem la sort de ballar i gaudir amb la música que ara fan servir de sintonies.

El mateix acut amb les versions que s'han fet de gent encara en actiu. Tot plegat, es pot qualificar de mal gust censurable. On la manca de qualitat i d'idees que, amb comptades excepcions, és el pa

nostre del món musical d'avui dia, fa que qualsevol temps passat fos millor. És un fet inqüestionable que posa a prova la nostra memòria històrica col·lectiva. Tot i que no cal remuntar-se al passat.

Creadors musicals de vàlua fan ara d'arranjadors de gent com: Serrat, Moncho, Lucrècia, Ríos o Dyango. Els mateixos cridats a ser els creadors de les sintonies de Catalunya Ràdio, Catalunya Informació, Catalunya Cultura i TV-3. Feina, sortosament, no els falta. Una feina que caldria considerar de feina a l'ombra.

Una dotzena de creadors sense afany d'un excessiu protagonisme. Que han fet allò que els ha tocat fer per a viure, com tothom. Que han provat altres camins sense assolir l'èxit, consistent en vendre molt fent una música de qualitat. En un país com el nostre de cultura musical més aviat encapsulada que tot el que ve de fora li'n sembla millor. Al capdavall, però, encara no s'ha fet justícia. Hem refereix-ho a col·locar en el seu lloc els que s'ho mereixen. És una feina en la que els mitjans i els que els fem tenim la nostra part de responsabilitat.

Algun dia, potser, sabrem qui hi ha darrera la música de les “3 Bessones” sense tenir que trucar per telèfon a la TV-3. I els diré més. Si repassen la trajectòria musical dels nostres compositors tindran, de ben segur, més d'una agradable sorpresa. Perquè no ho proven?

hem fet els 1000!

No puc dir de mi mateix que sigui massa amant de les estadístiques, però, hi ha fites que, quan s'hi arriba, cal fer-les saber amb generositat.

El maig d'ara fa dos anys vaig començar a escriure en català per Internet. No per sabut cal recordar que aquest mitjà ens dona l'oportunitat de que se'ns vegi, se'ns escolti i se'ns llegeix-hi arreu del món. En aquesta tessitura caldria pensar que hi ha molta gent darrera seu que ho fa possible.

Informàtics, telecomunicadors, programadors, dissenyadors i una llarga llista que seria poc més que impossible de recollir en tant poc espai.

Jo, com a autor, només he aportat cultura i a la llengua del meu país. retre el meu modest homenatge considerat que el que deia podia articles.

un petit gra de sorra amb el capteniment, això si, de ser útil a la Però, com a part inversemblant de tot el que ens envolta, voldria d'agraïment als 15 portals que, en un moment o altre, han ser llegit. Com qui no fa la cosa, entre tots, hem penjat mil

Només voldria dir, abans d'acabar esmentant-los, que l'única garantia que els he exigit, de les poques que l'autor es pot fer seves, han estat la continuïtat i la fidelitat a bescanvi del mateix.

A aquells que ens han seguit amb la seva lectura i les seves reflexions, gràcies per haver fet servir el mitjà donant culte a la lectura. Crec que puc dir, en nom dels meus companys, que aquesta ha estat la nostra principal preocupació. El dret a la informació dels que l'elaboren i dels que la reben no és una exclusiva dels que tenen molts mitjans. Difondre la cultura si és un dret i un deure de tothom envers tothom. Sense límits ni fronteres. Només aquelles que ens imposa la tecnologia. Internet ha estat un magnífic vehicle. Espero que continuï essent-ho.

Moltes gràcies als companys de: diarimataro.com, joescric.com girona.com vilanovadigital.com elbadiu.net egaraweb.net

osona.com massanet.info radiocatalunya e-noticies riberaonline bergueda.org whowmow.com diaridebadalona.net diaridetarragona.com

Humor propi Un amic, molt amic meu, i, quan dic això, em refereix-ho a mi mateix, escrivia "si et prens la vida a conya, trobaràs molts motius per riure". Malament està que jo mateix em doni la raó, però, en aquest cas faré una excepció. Encara que sigui per no contradir allò que Fernando Díaz-Plaja deia al respecte de la supèrbia nacional. Tenir la raó, comença per donar-te-la a tu mateix. Estar convençut d'allò que dius o fas. I és, potser per això, que tots volem tenir-la. Amb l'humor passa a l'inrevés.

Solem fer el 'fotendes' quan es tracta dels demés, però, poques vegades ho posem en pràctica en primera persona. I seria fantàstic riure'ns de nosaltres mateixos. Encara que fos un cop al dia, quan ens aixequem del llit i ens mirem al mirall. O potser més. Un acte d'autocensura sa i plaent que ens permetria reflexionar el perquè ho fem amb la resta i el cóm reaccionen quan són ells els destinataris.

No costa ni cinc, és plenament democràtic i ho pot fer tothom. Des dels polítics fins els nens en edat escolar. Un joc auto acceptat que ens alliberaria de remordiments i possibles enveges que no duen enlloc.

No és una moció que persegueix-hi la censura de res i tampoc de ningú. L'humor és sinònim de flegma. Allò que practiquen els anglesos, i, segons sembla, tan bé els hi va.

Quan dic, humor propi, faig un capgirell a una frase feta que podria no tenir-hi res a veure. L'amor propi. Tantes vegades invocat com si es tractés d'una medalla al mèrit pòstum i que, molts cops, suporta ferides prèvies que destil·len humors de revenja. Tindríem que estimar més amb el cap que no pas amb el cor. Sobretot, quan ens sentim ferits en el nostre amor propi. Per mirar de no fer mal amb reaccions viscerals que poc o res tenen de reflexives. Per intentar, com en el cas dels sentiments personals, que les relacions de parella mantinguin el seny en els pròpies mancances, sense que intervingui el sexe, al capdavall, una moció primària.

Res no és censurable si la llibertat no es veu entrebancada en el seu exercici. Res o quasi res que sigui fet amb vergonya aliena. Amb una bona dosi d'humor propi que ens permeti fotre'ns de nosaltres mateixos.

Els nens més petits són uns éssers formidables. Riuen de tot allò que els envolta. Àdhuc d'ells mateixos. Cap vergonya els impossibilita caure en el parany de l'egoisme. No són esclaus de l'enveja ni tenen cap tipus de limitació. Amb el somriure, són moguts a practicar, sense ells saber-ho, la millor de les teràpies.

Incendis forestals.

Sé que, dissortadament, quan aquest article vegi la llum haurem tingut que lamentar algun que altre foc i això em fa tremolar. Els que hem viscut la desagradable experiència de caminar per un bosc

acabat de cremar i hem experimentat la sensació de buidor més desagradable que l'home pot suportar, se'ns fa difícil analitzar amb objectivitat la situació. Se'ns fa molt feixuc entreveure amb una barreja de tristor i impotència el perquè de tanta animalada.

Un piròman és un malalt psiquiàtric, però, qui crema un bosc per interessos seus o de tercers és un delinqüent amb perillosos antecedents genètics per no dir res de quins el varen engendrar.

Qui menysprea la natura menysprea la seva mare. Maldiu la seva espècie i totes les demès. Són éssers tant baixos que fan pensar que la resta ens hem equivocat de món i que res de tot això no pot estar passant.

Què pot fer que un individus vagi abocant una llauna de benzina i que a cada raig li pegui foc amb un encenedor per sortir corrent com un conill? Gaudeix en veure com els demés es cremen intentant apagar el que ha encès? O, el mal parit, cobra per fer la feina a un usurer que necessitar el solar per a fer-hi xalets?

Vostès no sé que farien. Però, a mi se m'ha passat pel cap pagar-los amb la mateixa moneda. Veuran, si tant avall anem, no seria ni delicte.

Malgrat que el que acabo de dir pugui ser inconvenient, malgrat existir unes regles de joc, considero necessari fer-los una excepció. Qui això escriu, ha dedicat una bona part de la seva vida professional al periodisme ecologista. En aquells temps i amb l'ajut d'humoristes com el professor Perich, dèiem que quan un bosc es cremava alguna cosa del senyor comte es cremava. Ara, la majoria de boscos que es cremen de pertànyer a la noblesa, no tindrien on treure a passejar el cavall. Caldrà reposar la inquisició o treure els miquelets de casa seva?

Jo em torro, tu et torres, nosaltres ens torrem...

Quan la calor empenyia, no pas tant com ara, els pagesos posaven les ampolles d'aigua, de vi i la fruita que acabaven de recollir de l'hort en una cabassa, tot plegat, dins del rec. Ho solien lligar a les branques del matolls perquè el corrent no s'ho emportés rec avall. A l'hora de dinar tot era ben fresc.

Aquells que tenien, a més del tros, una casa i en ella un pou, hi posaven dins d'una cistella o cove les menges i les begudes que volien refredar.

Una altra manera de combatre la calor era fent un refresc basat en una recepta molt antiga. En una gerra de vidre hi posàvem litre i mig d'aigua, una llimona partida en quatre bocins, una cullerada petita de crémor tàrtar, comprat a la farmàcia, i dues cullerades de sucre. Ho deixàvem dues hores a la nevera, i, un cop ben remenat, en bevíem tant com volíem.

Cal explicar que les neveres d'aquells temps eren uns armaris compartimentats i una safata on es posava el gel que s'anava a comprar a la fàbrica. El feien en barres i el venien a talls o bé picat per a cobrir el peix.

Una de les coses que recordo amb més enyorança per a combatre la xafogor de l'estiu eren els banys en el rec del costat de l'hort o en la bassa a l'ombra d'una figuera que ens permetia fer, segons com, les dues coses: banyar-nos i anar menjant figues. En ambdós casos, la fredor de les aigües ens reanimava d'unes hores treballades a ple sol.

Fred per dins, calent per fora.

Són pocs els que posen en dubte l’escalfament progressiu del planeta. La majoria, fem tot el que podem per refrescar-nos per dins, quan l’escalfor estreny per fora. Explicat amb poques paraules, per fer fred, generem calor. Per exemple, els aparells d’aire condicionat que hem escampat per tot

arreu, havent començat per l’industrial, seguint pels edificis i locals comunitaris, per acabar pels pisos i els cotxes. Tots aquests aparells desprenen aire calent.

Un capítol apart mereixen les càmeres frigorífiques, les neveres i les arques de congelació. Hi ha neveres que semblen càmeres frigorífiques i congeladors, en moltes llars, que no tenen res a envejar als que trobem en moltes botigues de congelats.

Ens volem sentir frescos. Baixar la temperatura dels nostres cossos a través del fred.

Un fabricant de begudes que aconsellés prendre-les calentes en plena canícula d’estiu, faria fallida.

Tot i que els xinesos beuen aigua calenta i els ciclistes prenen infusions, a la resta de mortals, ignorants naltros, no ens demaneu sacrificis.

Quan fa calor, tot ho volem fresc. A les begudes, si no ho són prou, els afegim gel. Per fer gel, generem calor. Els gelats, els granissats i l’orxata que consumim, generen calor; a l’hora de elaborar-los i desprès per conservar-los.

Per no passar calor, per combatre l’augment de temperatura que nosaltres mateixos hem provocat, prenem tota una sèrie de mesures que agreugen el problema, en lloc de alleugerar-lo. Clar que, si ja ens va bé creure que l’increment global de la mitjana de temperatura del planeta (com diuen els homes del temps) fou motivada pels gasos fluoro carburats d’esprais, que ja no en porten, i emissions d’aquests per part de certes indústries, de certs països...

I és que l’excusa fàcil sempre la tenim a punt. El compromís seriós continua essent una assignatura pendent, entre nosaltres i el nostre planeta.

Sol, solet...

Recordo haver escrit, en aquest mateix mitjà, sobre el canvi climàtic. Les onades de calor o, més aviat, el temporal de calor que hem patit aquest dies em fan remembrar, de vell nou, allò que deien els avis del meu poble: “El temps és més boig que res”. Sens dubte. Però, com continuï així, nosaltres també hi pararem de boixos.

De res no valen, refranys com: “A Vic, nou mesos d'hivern i tres d'infern”. Els tres s'han reduït a dos, no arriba. La primavera i la tardor s'han tornat objectes de col·leccionista. I el sol, quan n'hi ha, no crema, socarrima. A més, passem de la calma a la tempesta abans que el mariner pugui guaitar si té la barca a lloc. És o no és normal el que estic dient? Podrà el nostre organisme suportar-ho? De moment, anem pel carrer cercant l'ombra com si fóssim perdiguers. Quan la tenim, no la soltem ni que ens empenyin.

Mentre, fem una cara de carallots de la vela... Bocabadats per la nostra felicitat temporal.

Aprofitem per fer burilles, parlar des del mòbil o les dues coses alhora. Fins que el llum verd del semàfor ens retorna a una realitat reescalfada. A un sentiment que, de poder, ens faria endur-nos l'ombra.

No som animals de sang freda.

Ans el contrari. Som animals de sang calenta. I això fa que el nostre cos tendeix-hi a escalfar-se.

Sobretot quan fa tanta calor. El cor treballa més del compte, bombejant la sang per que aquesta ens refredi. Però, enviant més sang a les extremitats que al cervell. Quan això passa, ens maregem i ens fan pujar les cames per damunt de la cintura fent que la irrigació del cervell augmenti.

Un altre sistema per abaixar la temperatura del cos és hidratant-lo. Per dins i per fora. Cercar l'ombra, ingerir líquids (evitant l'alcohol i els estimulants, com el cafè) remullar la pell amb aigua a

la temperatura del nostre cos i menjar amb una mica de sal (aquells que puguem fer-ho). Són un plegat de mesures a tenir en compte en els temps que corren.

Voldria estendrem una mica en el que acabo d'explicar. L'aigua i els sucs de fruita tenen que substituir les begudes amb contingut alcohòlic i el cafè, perquè aquests actuen com a dilatadors de les artèries i aporten calories que fan créixer la temperatura corporal. Una cosa semblant acut quan prenem begudes fredes i ens dutxem amb aigua per damunt o per sota de la temperatura dels nostres cóssos. Una tisana, un xic calenta, fa que el cos reaccioni baixant la temperatura, en canvi, una beguda molt freda fa l'efecte contrari. Una mica de sal a les menges, fa que l'hora de pair no perdem amb la suor una part molt important de ions i radicals que el nostre organisme necessita pel seu equilibri i bon funcionament.

Incendis forestals.

Sé que, dissortadament, quan aquest article vegi la llum haurem tingut que lamentar algun que altre foc i això em fa tremolar. Els que hem viscut la desagradable experiència de caminar per un bosc acabat de cremar i hem experimentat la sensació de buidor més desagradable que l'home pot suportar, se'ns fa difícil analitzar amb objectivitat la situació. Se'ns fa molt feixuc entreveure amb una barreja de tristor i impotència el perquè de tanta animalada.

Un piròman és un malalt psiquiàtric, però, qui crema un bosc per interessos seus o de tercers és un delinqüent amb perillosos antecedents genètics per no dir res de quins el varen engendrar.

Qui menysprea la natura menysprea la seva mare. Maldiu la seva espècie i totes les demès. Són éssers tant baixos que fan pensar que la resta ens hem equivocat de món i que res de tot això no pot estar passant.

Què pot fer que un individus vagi abocant una llauna de benzina i que a cada raig li pegui foc amb un encenedor per sortir corrent com un conill? Gaudeix en veure com els demés es cremen intentant apagar el que ha encès? O, el mal parit, cobra per fer la feina a un usurer que necessitar el solar per a fer-hi xalets?

Vostès no sé que farien. Però, a mi se m'ha passat pel cap pagar-los amb la mateixa moneda. Veuran, si tant avall anem, no seria ni delicte.

Malgrat que el que acabo de dir pugui ser inconvenient, malgrat existir unes regles de joc, considero necessari fer-los una excepció. Qui això escriu, ha dedicat una bona part de la seva vida professional al periodisme ecologista. En aquells temps i amb l'ajut d'humoristes com el professor Perich, dèiem que quan un bosc es cremava alguna cosa del senyor comte es cremava. Ara, la majoria de boscos que es cremen, de pertànyer a la noblesa, no tindrien on treure a passejar el cavall. Caldrà reposar la inquisició o treure els miquelets de casa seva?

O3 Aquesta fórmula química que denominem ozó, d'aparença inofensiva, correspon a una forma al·lotròpica de l'oxigen. És un gas. En el seu estat natural quasi embolcalla el planeta protegint-nos de les radiacions ultraviolades del sol.

També el podem obtenir de forma artificial cremant oxigen amb l'electricitat. Com en el cas d'algunes tempestes amb fort aparell elèctric que el generen i l'alliberen en petites quantitats a l'atmosfera.

Pot ser, com tantes altres coses, bo o perjudicial per la nostra salut. Ens beneficiem d'ell per a blanquejar roba i purificar l'aire de l'ambient de fums i males olors o bé aportar-hi vitamina “D” en alguns aliments Però, en canvi, ens irrita els ulls i ens fa plorar. Si la situació s'agreuja, el seu contacte, pot provocar la irritació de les vies respiratòries. La seva toxicitat es pot produir a molt baixa dosi.

Una altra aplicació favorable consisteix en el tractament d'aigües per a la seva potabilització. Fins i tot hi creem atmosferes per a conservar-hi els ous. Lluny de tot això que hem dit, l'ozó, és matèria de seriosa preocupació. Ens estem carregant el filtre protector de la terra d'ençà ja fa molt. Masses.

I, per moltes excuses i raonaments que hi posem, no hi tenim la solució. El que ens obliga a pensar que el mal ja es fet i que, inevitablement, el lleguem a les futures generacions.

Bon estiu!

LA CRIADA DEL SEÑORITO

Esta es una historia real con personajes fictícios. El entorno físico en el que se desarrolla, también es real.

Es una historia que se ha repetido, se repite y, probablemente, se repetirá.

Lo que en ella se cuenta y cómo se cuenta, no pretende ningún juício de valor ni agravio comparativo a quien o quienes por su contenido se vean identificados.

El autor.

Llegó a Barcelona con apenas 15 años a bordo de un barco carguero. Fue tomada como criada por una família bienestante de la parte alta de la ciudad.

Cási no salia de casa. Habia otra mayor que ella que se encargaba de hacer la compra y todo lo demás. Al princípio, su señorito se acostaba con ella cási todas las noches. Bueno, en cási todas aquellas que le apetecia. Llegó a pensar que seria una manera fácil de conseguir, en poco tiempo, su libertad y su independencia.

Ahora, Luisa, como así la llaman sus señores, tiene más de 55 años y lleva sirviendo para ellos cerca de 40. Luisa es algo mayor para ser criada. Sus compañeras son cási tan jóvenes como cuando ella entró en la casa de los señores. Todo y que ya no se acuesta con el señorito; este se casó, es padre de tres niños y ya no vive en la casa, sigue conservando su puesto de trabajo en agradecimiento por los servícios prestados.

Debió ser una mujer muy hermosa, a juzgar por sus rasgos: piel morena, ojos rasgados de color azabache, cabello ensortijado del mismo color y cuerpo de buenas formas, fibroso y de elevada estatura.

Luisa, sólo se ausentó de la casa, una vez, en todos estos años. Fue al poco de llegar a Barcelona. A requerimiento de la señora, era visitada periodicamente por el médico de la família. En una de estas revisiones, como la señora las llamaba, se enteró de que estaba embarazada. La señora le quitó importancia al asunto, y, al dia siguiente, el médico de la família y ella tomaban un avión hacia Londres.

En una clínica privada de las afueras de la capital interrumpieron su embarazo y le hicieron, no sabe

qué operación, con la cual ya no tendria que preocuparse núnca más por quedarse embarazada, le dijeron... En tres dias estaban de regreso, sin otra novedad que no fuesen las visitas del señorito a la habitación de Luisa,... en horas que ella no tenia por costumbre el recibirle...

Cuando Luisa recuerda sus primeros dias en la casa, le tiemblan las piernas. A pesar de los años de servicio, cási 40, ella sigue con la cuenta pendiente de su libertad como ser humano. No sólo como mujer, o la madre que núnca podrá ser...

Luisa salió de su pais escapando de la esclavitud que representa un pueblo dominado por los avatares de la política de un dictador. Con la esperanza de encontrar un lugar en la tierra donde el respeto por el indivíduo brillase a la luz del sol.

Ahora, Luisa, siente una mezcla de remordimientos. Piensa si no habria sido mejor quedarse en su tierra. Luchando por esos ideales que a su pueblo le venian siendo negados. Aunque la vida hubiese sido demasiado efímera. Y se arrepiente de haber pensado que iba a encontrar un lugar, un pedazo de tierra, donde el respeto a la libertad y a la independencia brillasen por encima de todo.

Ahora, Luisa, profundiza. Bucea en sus pensamientos. Se da cuenta que, pasado todo este tiempo, lo único que encontró allá donde fue a parar, fue un pedazo de tierra, donde los trapitos súcios se escondian a la luz del sol. Y que de estos habia un montón.

En estos momentos, cuando tanto se habla del hecho diferencial... Para Luisa el hecho diferencial, en sí, se podria resumir con el término, hipocresia, en mayúsculas. En su lejano pais, las gentes no necesitaban disimular, ni los sentimientos, ni las cualidades individuales. Cómo iban a fingir la opresión de una dictadura, si era una emoción de aflicción compartida. Cómo iban a fingir la condición de pobres, si allá todos lo eran. Pero habia un punto en común. De la misma manera que las desgracias de su pais eran fruto de la existencia de un tirano, su vida en casa de los señores de Barcelona, aunque de forma más sutil; todo y recubierta por una série de matices, estaba subyugada.

A Luisa, en la casa, se le exigia que fuese sumisa, servil, obediente, disciplinada... Son formas de esclavitud contenidas en los diccionarios de sinónimos.

De vez en cuando, Luisa, reniega de sí misma. Por haber sido y continuar siendo un ser oprimido y dominado al que no le han permitido ejercer líbremente su libertad.

Luisa sabe que de haber llegado sabiendo hablar y escribir correctamente. Contando con una pequeña formación, forjada en el transcurso de los años... Quizás no hubiese encontrado el trabajo que encontró, ni otro de mejor. De haber corrido los tiempos actuales..? (Luisa piensa que la igualdad de oportunidades, un dia u otro llegará...)

Hace poco me encontré con ella. Con Luisa. Es una mujer que habla más bien poco. Pero cuando lo hace es con sinceridad. Me contó que en su pais habia dejado una hermana. Un poco mayor que ella.

Ahora, rondará los 60. Luchó al lado de la guerrilla que devolvió la independencia a su pais derrocando el régimen dictatorial. En diez años, tuvo siete hijos de diferentes hombres. En la guerra perdió a séis y, acabada esta, no volvió a saber, núnca más, de los que habian sido sus padres. Ahora tenia un puesto en el mercado de telas, junto al único varón que le quedaba. Se llama Maria. No sabe leer ni escribir...

Por suerte, su sobrino, que sí sabe, escribe de vez en cuando a su tia, llevándole notícias de su família.

Luisa sigue orgullosa su relato...

Por lo menos, Maria amó cuando quiso y a quien quiso. Luchó junto a los suyos por su libertad, al precio que fue preciso. Ahora es libre. Pobre, pero libre...

Luisa se marchó. Iba a la farmacia. A por unos pañales para el señor. Se lo hacia todo encima, me dijo. Y, no sé qué carajo de pilas para el "cuenta-vueltas" de la señora.

Suerte! Luisa.

La disbauxa.

Encetem l'any. Tenim la butxaca escurada. Suportem la puja de quasi bé tot. Tenim els sous per dessota l'índex d'augments. Patim disfuncions orgàniques severes per tot el que hem ingerit. Les rebaixes ens demanen una mica més del que podem donar. I un paio ens amenaça amb fotre les forces armades al carrer. Que em fet la resta de pobres i simples mortals per tenir que suportar aquest reguitzell de greuges?

No tot l'any és carnaval, però, ho sembla. Anem disfressats per no ser reconeguts. Ballem tots a la mateixa rua. Ens deixem embadalir per tot allò que enlluerna. I rebem les conseqüències de tot plegat, sense poder dir aquesta boca és la meva.

Com si el no mantenir els excessos col·lectius ens fes perdre les nostres llibertats individuals.

Entretant, els polítics de casa nostra els tenim atrafegats en aconseguir unes quantes llibertats col·lectives més, amb el perill que suposa que ens pengin la pastanaga i la tinguem que anar flairant sense poder-la tastar. La història ens ha demostrat que això es possible. Es pot endevinar, a curt termini, pel que hem deixat entreveure abans. El cicle anyal ens implica a tots, fins el punt de considerar que el que no hem aconseguit aquest any ho podem complir l'any que ve.

Clar que hi ha que preservar i perseverar, però, sense caure en la disbauxa. Ja sabem que les desmesures són contraries a la moderació. No fos que cosa que els resums de l'any s'assemblessin massa els uns als altres. Que caiguéssim en la monotonia d'una realitat no desitjada. Amb aquests bons propòsits que expresso com a desig particular que passin un bon any.

La dona del mariner.

La tradició ho fa. La dona es queda i l'home se'n va. Se'n va en mar i ella s'ho mira pensant si tornarà. És de matinada. La barca vira per la punta i enfila la creu. A bord, el soroll es fa silenci. Un gavià de fusta, com si fos penell, gira empès pel vent, fins a trobar el nord. Allà és ella. Quaranta anys desprès. Tant se val quants ports hi han hagut en les seves vides. A la mar se'n fan moltes de singlades i a la vida també.

Un dia, ella, també es va fer a la mar. Ara és ell qui l'espera. A redós d'aquella cala on més a prop l'un de l'altre varen ser... L'aigua és un mirall on es veuen els seus cabells rossos i llargs mentre se'ls recull. Els peus són tot just on tenen que estar. Els dits acaronen el maó queixalat. Els braços enrere.

No s'ho pensa dos cops. Ja és dins! L'aigua quasi no s'ha mogut... Ha trigat en sortir. Més va trigar ell en acostumar-s'hi. Però, encara no és freda l'ànima. Mai no ho ha estat. Són mariners.

Sabem que, un dia o altre, la mar els acollirà. Mentre, cal fer un tomb pel poble i seure's en el banc del “si no fos”. Escoltar la veu de la saviesa, i, agafant-se de la ma, dir-li tot el que no li va dir... Li fa mal aquí. Li fa mal allà. Li fa mal el cor, qui ho hagués dit!

Són d'on són i s'ho tindran que sentir: què fan aquest dos fent el pop? Són com són, i, os clar! Què els hi fot?

Quan un mariner, els dos ho saben, comença de notar que li queda poc per a quedar-se en terra és un moment molt fotut. En tenen l'experiència. Però, la melangia, perillosa companya de la distracció, fa que la mar, amb la seva profunda saviesa, els jubili a temps. Ell voldria, abans de que això els arribés, fer-li el petó que mai no l'hi ha donat. Allà on ella sap. On el fons és fa negre, i, quan gires, es torna blau.

La fam d'afecte.

Els coloms a ciutat es mengen els brots de les plantes i les gavines es foten els coloms. És que la piràmide tròfica trontolla o és que hi ha fam?

El professor Sebastià Serrano mostrava la seva preocupació en una entrevista concedida a un mitjà d'Internet afirmant que la fam que hi haurà en un futur serà la fam d'afecte. Una i altra són prou preocupants. Si perdem afecció pel món que ens envolta perdrem, d'ensems, l'estimació que reclamem per nosaltres mateixos. Ens veurem avocats a un procés de solitud difícilment reversible.

Una situació semblant a la de voler amb totes les teves forces que algú et truqui, encara que sigui la Telefònica. O en el cas més remot, a donar-te per assabentat de que estàs parlant amb les fotografies que tens penjades a casa teva.

La qüestió de fons, potser, rau en la manca de comunicació. No la que se'ns ofereix a través de les diferents tecnologies. La que ens permetria tocar-nos i relacionar-nos d'una forma més estreta i no tant distant. Aquesta és la proposta a la que feia referència el professor Serrano. No podem permetre que la incomunicació ens aboqui a la solitud i aquesta a una manca de sensibilitat que ens faci descuidar l'entorn. No, si no volem que la fam d'afecte ens condueix-hi a invertir la piràmide tròfica dels nostres sentiments.

La finca singular de Cala Salpatx.

Francesc Badia, per L'Escalenc.

El Ministeri del Medi Ambient vol comprar l'únic paratge verge que ens queda, amb el raonament de defendre'l de la invasió immobiliària. Un indret que fou ocupat per l'exèrcit per a defensar-nos d'un hipotètic atac per la costa. Un exèrcit que estava defenent, sense pretendre-ho, el mateix que els del departament del costat volen preservar ara.

Per comprar una cosa, però, té que haver-hi qui la vengui. Un propietari. Si és de L'Escala, es dir, de tots els escalencs, ho seria l'Ajuntament. D'allà on hem sentit dir que el ministeri, a canvi, ens cediria unes quantes vessanes, per a fer-hi el que volguéssim sempre i quant féssim bondat. Per anar embolicant la troca, alguns dels nostres administradors, no només donaven el seu vist i plau en aquesta, podríem qualificar, expropiació continuada per part de l'estat, sinó que, fent veure que havien fet els deures, exposaven l'idea de fer un parc urbà sostenible, per a dur a passejar la mainada. Com vostès saben, un parc urbà no té res que veure amb un parc temàtic. Ho dic, més que res , perquè no fos que algú pensés amb un Port Aventura Cala Salpatx.

Si volen, acabem per embolicar-ho tot. El que estan llegint, si és que encara hi són i no m'han enviat a fer punyetes, és un article. Si tenim que tornar a parlar de la qüestió (m'agradaria que fos en aquest mateix mitjà) serà un reportatge, on em podria aventurar a dir que enraonarem d'ictiologia (la ciència que estudia els peixos), d'un centre d'estudi i recuperació de fauna i flora marines, d'una granja on criar les nostres anxoves, o, potser, de tot plegat... També podria ser que parléssim del que no farem mai. Ni nosaltres, ni el Ministeri, ni la Diputació, ni tampoc la Generalitat. I saben perquè? Per les “legis castrorum”. Que no són lleis castradores... No, fins que els hi tornem. La llei de costes, on es fa difícil esbrinar què és civil i què és militar, o, aquella que sempre m'ha fet molta

gràcia, la de les aigües jurisdiccionals. Aturin-se, que ara torno.

Mirin. Senyors de la toga, vostès em perdonaran. Jo puc entendre lo d'aigües brutes, fecals o contaminades, però, no sé què són les aigües jurídiques. Potser, m'ho expliquin! I, mentre s'ho pensen, vagin presentant mocions a llei que serveixin per a fer coses, no per a impedir que es facin.

No es pas cap pecat, com dirien les nostres àvies, que fem el que calgui amb el que és nostre, havent-ho sabut defensar. De la punta del Bol Roig fins el Trenca Braços. I amb l'ajut i l'experiència que els de Torroella han assolit amb les Medes, si cal.

La força de l'amor.

Els especialistes intenten mesurar els nivells de certes hormones, segregades per no sé quines glàndules, que ens tenen que dir el perquè d'allò d'estar enamorat. Qui pugui posar mesura a un sentiment més fort que la raó, podria modificar-lo o provocar-lo?

L'amor, de comparar-lo amb la fe, mouria muntanyes? Caldria creure-s'ho. En un món materialista com el nostre l'egoisme, l'ambició o l'enveja es converteixen en pràctiques habituals a l'hora de tenir més, pujar més amunt o desitjar el que no és nostre... D'ésser així, l'única muntanya que mouríem seria per a fer-hi un túnel per anar més de pressa o una urbanització per fer el que normalment no fem.

De moment, l'amor no globalitzat, deixa molt que desitjar. És per amor que es maltracten les parelles? És la gelosia la que fa que aquestes es separin? O és, per cas, la poligàmia la que els fa més feliços?

Són una serie d'interrogants que ens duen a pensar no tant en la seva força com amb la seva feblesa.

Els confesso de que estic enamorat i que visc una vida rica i plena. Els ho dic, no perquè em felicitin, però, si perquè em tinguin una enveja sana que els ambicioni a aconseguir-ho. Els que ho estiguin, no cal que ho emboliquin... Però, facin-ho sense pretensions i sense desitjar la parella del veí. Ben vist, pot ser la seva! No vulguin arribar de pressa. Creguin-me. Jo he trigat molts anys.

No sé qui va dir que les relacions de parella són com una mútua cooperativista, perquè tot es té que fer en el marc de l'acord. De l'estima, el respecte, i, potser, d'allò més important, amb el mirament a la llibertat.

L'individu ja s'estima. Som un xic narcisistes. Uns més que altres. Però, necessita d'un complement: la parella. Amb aquesta, s'estimen els fills i desprès els nets. Potser som, en la força de l'amor, producte de molts bocins d'una mateixa ànima bessona.

Que vostès s'estimin bé.

La globalització a la xarxa dels mitjans interactius.

La CCRTV ha dut a terme la incorporació de iCat FM. Aquesta iniciativa, que no és nova, respon a la necessitat de remodelar l'antena de Catalunya Cultura. Una emissora de la corporació que tenia els índexs d'audiència cada cop més baixos. De la forma més senzilla i barata possible s'ha incorporat a

Internet. Ha estat un canvi institucional d'aquells que no es noten massa.

Per altra banda, això és el que tenim a la cantonada. La infografia , la ràdio, la televisió, la premsa escrita, la publicitat, el cinema i la música passaran a la xarxa; de forma global, interactiva i majorment gratuïta pel usuari.

Els monopolis de la comunicació s'han inventat l'apagada analògica per seguir amb el privilegi de les capces de pagament. A la curta o a la llarga tindran que acceptar la seva presència a la xarxa amb el que té d'oberta i universal, sense que això suposi una plataforma de llançament dels seus productes convencionals. Sense retards en la transmissió de so i imatge i sense que semblin ràdio fórmules, estimat Puyal. Amb una audiència planetària i un fotimer d'idiomes, inclòs el nostre, que no entraran ni en rivalitat ni en perill. T'imagines, Sarsanedas, Catalunya Ràdio en xinès? Home, hi ha un japonès que envia informació dels partits del RCD Espanyol al país del sol ixent!

Ordinadors, cada cop més compactes i portàtils, competiran amb la telefonia mòbil formant part de la informàtica de butxaca.

Fa anys que diferents col·lectius dels anomenats alternatius fan estudis i proves en aquest sentit. Són indicadors d'avantguarda, crítics, que no necessàriament assumeixen com a propi el fet participatiu... Fins ací puc llegir.

Tot el que es pugui veure, escoltar o imprimir acabarà formant part de la xarxa. Un estudi fet a la premsa escrita ha posat en evidència els guanys de la gratuïta envers a la de pagament i el nombre de lectors que la de franc ha aconseguit en molt poc temps. L'avidesa d'informació sense tenir que pagar ha fet que els anunciants es veiessin cridats a multiplicar els seus anuncis en aquests mitjans.

La publicitat o mare dels ous cercarà un mercat potencial milionari. Els autors i creadors de qualsevol àmbit percebran un cànon com si es tractés d'un macrofons bibliotecari. Les coses, poc a poc, es posaran al seu lloc. I jo, potser, ja no podré veure-ho.

Tinc la impressió d'haver explicat masses coses. Malgrat això, m'agradaria acabar tenint un record pel teòric que va tenir la visió d'una aldea global. Els temps, no obstant ser uns altres, li han donat la raó.

La llei de l'embut.

L'aplicació de la llei que regula el consum de tabac pot acabar com la llei de l'embut. On cadascú faci el que cregui més convenient. Però, una primera lectura ens podria donar a entendre que la despesa en el camp sanitari, pels perjudicis del tabac, deu ésser superior als impostos recaptats en la seva venda. L'estat és una empresa i nosaltres els seus clients.

Una simple observació ens informarà de en quins locals estar permès fumar i en quins no. Els de menys de 1oo metres estaran molts pendents de la caixa que fan, per canviar o no la seva decisió. Els més grans podran tenir una zona acondiciada per fumadors. Tindrem que anar acostumant-nos a fer noves amistats i descuidar aquelles que ja teníem.

Una allau de preguntes s'acumulen. Algunes sense resposta. Per exemple, a les discoteques que es farà amb la pista de ball? Ni haurà dues? Una per fumadors i una altra pels que no ho són?

De moment, les màquines expenedores de tabac han vist censurats els anuncis lluminosos de la seva part davantera per tota una sort de cartrons i cintes adhesives d'aspecte deplorable.

La seva venda en els mostradors no preocupa els propietaris de bars i restaurants, pel poc guany que hi tenen. No és el cas dels estancs. Aquests esperen en candeletes la puja de la totalitat de marques,

per cobrir les possibles pèrdues que de ben segur tindran.

Parlant de les incoherències a les que fa esment la Consellera de Sanitat de la Generalitat de Catalunya una seria la que en el termini de vuit mesos, quan els locals de més de 100 metres ja hagin arranjat la zona per fumadors, la llei es modifiqui i la prohibició sigui total, amb la intenció de protegir al personal no fumador. Un altre aspecte que s'haurà tingut en compte a l'hora de gestar la llei és la bona convivència entre consumidors i no consumidors, no fos cosa que la intolerància per manca d'educació d'uns i altres pogués generar enfrontaments entre ambdós bàndols.

Pel que fa a les empreses, en moltes, ja fa temps que els seus treballadors surten fora a fumar o s'estan de fer-ho. Mentre, els seus caps fan el que volen tancats als seus despatxos.

Tenim servida una llei de caire punitiu amb una aplicació tan heterogènia que es pot convertir en una ampla mànega, només pendents d'una puja de preus que ens pugui aclarir, en termes econòmics, per on van els trets.

La mala educació.

Els valors amb els que ens han educat els nostres antecessors i que nosaltres hem tramès als nostres fills estan en clar retrocés. Uns valors que, si ho volen, estaven immersos en una etapa política de manca de llibertats. No és el cas actual. Sortosament, l'educació viscuda en democràcia i aplicada sense coerció tindria que ser modèlica. Dic, tindria. La realitat és molt diferent. Tristos exemples els tenim per tot arreu. No cedir el seient del metro a una persona gran. No ajudar a baixar a qui ho necessita de l'autobús. Pintar-ho i ratllar-ho tot. No recollir les caques de gos. Llençar papers, ampolles i gots per les voreres...

De tot això, ara, en diuen mostres d'incivilitat. Abans en deien urbanitat. Però no són exclusius de les ciutats. Als pobles es repeteix el fenomen. Les administracions locals posen tots els mitjans al seu abast per tapar forats. Netegen, fan campanyes, canvien el mobiliari urbà. Això no soluciona el problema, els fa el llit. Aquesta no es pot considerar una manera d'educar.

La responsabilitat de que existeixin brètols i persones mal educades la té la societat en els seus diferents àmbits. Les famílies, les escoles i la sensibilitat social orquestrada per les campanyes d'educabilitat.

Hi ha pares que passen molt per la seva pròpia comoditat. Hi ha mestres que estan cremats i farts de fer una feina que no només els correspon a ells. I la publicitat institucional és, a vegades, tant ensucrada que no es correspon amb la realitat.

Potser hem privat a varies generacions de les normes més primàries de convivència i el transit de certs valors ha trontollat. No voldria pensar, com en tantes altres coses, que hem arribat tard.

La manca de valors. Un mal menor?

La sociologia ha encasellat el mot "valor" fen-lo servir a tort i a dret, i, sense cap precisió, per etiquetar idees moralitzadores i d'imatge en les societats. Unes i altres, regides per unes normes regulades pels diferents drets vigents, i, despreses de les decisions i les accions exercides pels éssers humans lliures.

A través de l'educació disposem i donem forma al comportament de les generacions novelles, almenys, en aquells aspectes considerats pels adults com desitjables. Ara bé, hi ha tota una sèrie d'influències i d'efectes que són exercits sense cap intenció educativa. Els que incideixen en grups, societats o en el mitjà ambient. El que, tècnicament, se'n diu educació funcional.

Hem arribat al capdavall d'un raonament. Observem que ens queden dos conceptes. El d'educació, ja

destriat pel que fa al contingut de la proposta i el de funcionalitat. D'aquest, m'agradaria que es fixessin en la seva validesa intemporal, i, sobretot, en el seu compliment quan es donen unes condicions necessàries. Posem un exemple: les coses funcionen perquè hi ha la necessitat de que funcionin. Però, si àdhuc, va bé, sense a penes modificacions per més temps que hagi passat des del dia del seu establiment, podem felicitar-nos per haver creat un valor en escreix.

Ara, capgirem la situació. Partim de la base que que la manca de valors existeix. Que la nostra societat no ha prioritzat els valor morals per damunt dels materials. Que aquests tampoc han sabut substituir una sèrie de necessitats, malgrat els esforços d'uns i d'altres per convertir-los en insubstituïbles. Que l'educació i els seus responsables (pares i educadors) han contemplat, amb impotència, com la seves formacions no podien fer front a l'allau d'intencions i tecnologies que la societat els imposava.

Resulta trist pensar, encara que sigui en detall, que una crisi de valors ens envaeix. Que el primer que ens passi pel cap sigui el ser un número carregat de papers. Que ens tinguem que replantejar, seriosament, l'educació funcional com a compensatòria, i, fins i tot, bàsica. A posar en pràctica, de forma urgent, l'educació vial, la de convivència i la ecològica de les noves generacions. Des de les escoles fins el metro. De les noves tecnologies fins les cases de cadascú de nosaltres. En definitiva, de la base fins on ens creiem capaços... Retornar valors com el civisme, el respecte pel pròxim i el conviure preservant la llibertat del altres, no és una tasca d'eslògans. Tampoc resultarà fàcil, perquè, ens han prescrit sense fer-los cas.

Anem tant capficats en valors a l'alça com el preu de la gasolina que ens el compten en mil·lèsimes..?

L'amic xinès.

No sé perquè dic 'amic xinès'... En realitat, la única relació que sempre he mantingut amb el poble xinès ha estat amb la seva restauració. És veritat que, molt sovint, i com a client d'un restaurant d'aquests, que a més tinc com a veí, consumeix-ho les seves especialitats, i, si no me'ls enduc a casa ho faig com a comensal en els seus menjadors. És un lloc net, com la majoria, de tracte agradable... Com la majoria. La filla de la casa parla català i ho fa de forma fluida. De fet estudia a la universitat i no té cap problema alhora d'escriure'l. La mare parla castellà i entén el català. Seria una família força integrada si no fos pel pare. Fa 18 anys que és a Catalunya. No diu una paraula que no sigui en xinès. La única motivació que se li coneix amb la cultura del nostre país són les màquines escurabutxaques controlades per la Generalitat i el tenir un cotxe de marca alemanya, d'aquells que se'n diuen com les dones que se'n diuen. Com que no hi té que parlar-hi, pot conduir-lo. A les màquines ho té més senzill. Hi fot el que més endavant li'n tornen.

Avui acabarem d'hora. No sé perquè em capfico si les meves relacions són bones. Em donen de menjar. I jo els pago amb allò amb que ell s'escura les butxaques i el fa anar a cavall.

La muntanya vella del Carmel .

A diferencia d'una de nova, una muntanya és vella quan pren forma arrodonida fruit de l'erosió i de les intemperàncies. La muntanya del Carmel és una muntanya, si voleu dir-ne turó, vella. Com ho són les que la precedeixen en ordre de pendent: el Collserola i la del Guinardó. A cavall d'un desnivell de 300 metres, si fa o no fa, abans de deturar-nos en la cota 200.

De la muntanya o turó, com vulgueu, s'han dit aquests dies un munt de bajanades. Deixeu-me ser sincer. Cap d'elles m'ha convençut prou. Això ha anat més enllà del que ens tenen acostumats.

Amb l'apreuament que em mereixen els veïns del barri que té en els seus peus aquesta muntanyeta vella i l'admiració que em mereixia la meva professora de biologia, he repassat amb deteniment els meus apunts d'estudiant.

L'aigua, aquest bé tant preuat que a vegades pot fer malifetes, quan cau del cel o s'escola, allò que en diem aigües d'escorrentia, ho fa cercant la pendent i per filtració. De la primera ja n'he parlat. No hi tornaré. Quan troba un terreny abonat, o impermeable, ho fa per superfície com és el cas de la pissarra. En canvi, quan el terreny és argilós o fangós la travessa i passa al subsòl.

Se sap l'edat d'un sòl quan, per mitjà d'estudis geològics o de la mateixa observació, aquest es presenta en estrats o capes compactades i no massa gruixudes. Això es degut a l'acumulació dels materials que hi ha en aquell subsòl, al pes i a la pressió als que han estat sotmesos. Si perllonguéssim aquesta pressió i aquest pes acabaríem tinguen sorra de platja, bé, no exactament.

Però si aconseguiríem un terreny, esmicolat, humit i inestable.

Tornem a l'aigua. En el seu avanç, no tant sols arrossega materials sinó que els desplaça i els diposita, però, també s'enllota quan troba capes de matèries no poroses per les que, en principi, no pot sortir. Aleshores es formen bosses d'aire i agua com en el cas d'un brollador.

Tothom sap que és una xemeneia. Bé, tothom, no... Per això que va bé recordar-ho de vegada en quan. Una xemeneia subterrània és com una llar de foc . Un lloc on hi posem llenya a cremar i el fum s'escapa per la sortida que li hem fet amb la campana, el coll i el que en diem forat.

En una bossa d'aigua estancada bé sia per la pressió pels gasos acumulats, de la modificació dels organismes vius o del mateix escalf, el líquid element sempre troba una sortida que, abans, era tapada. El que no s'evapora, considerem. Sense proposta prèvia ens trobem amb el concepte de guèiser. Per no anar tant forts, el de brollador termal. Al capdavall, però, tenim una xemeneia natural.

Ara ve la part més peluda del tema. Aquest forat es pot engrandir per moltes coses. Per exemple, el pes d'allò que hi hem posat damunt... Ara, no sé perquè, estava pensant en els cotxes i camions que aparquen a les voreres... Per ser la caverna de mides considerables o haver-ne fet una d'artificial.

Per moltes raons, com us he dit.

L'aigua, però, no té cap tendència a sortir cap a munt, si no hi té més remei. Cerca el llit, el pendent i el lloc més fàcil. Està sotmesa a la llei gravitacional. Com nosaltres. Per tant, pot foradar, i, de fet ho fa, aturant-se de nou quan torna a trobar materials impenetrables i formant noves capes freàtiques.

Els que ens agrada la muntanya sabem que un petit esvoranc pot donar lloc a una cova i una petita gatera, per la que en prou feines hi passa el cap, pot conduir-nos a una sala de grans dimensions amb un fantàstic llac en el seu centre. L'espeleologia és una activitat fascinant, però, tampoc hi entrarem...

En la muntanyeta del Carmel hi ha un parc. No estaria de més comprovar la fixació en el sòl d'allò que hi ha plantat. A vegades, més sovint del que pensem, els arbres i les plantes ens donen referents de moltes coses que sabent-les, ignorem. Com a ignorant que sóc, jo no deixo de fer-me la mateixa pregunta: perquè, amb els anys que fa que hi ha metro a Barcelona, no ha estat fins ara que s'han decidit ampliar la línia 5?

Per no tenir més goteres, ja en parlarem un altre dia, perquè no donem per acabat el que ja tenim fet, no fos que ens toqui agafar el rem quan la barca s'enfonsi.

La paperina de crispetes.

En una de les edicions del programa “El cafè de la República” de Catalunya Ràdio, en Joan Barril feia servir la metàfora de les crispetes referint-se a que afarten però no engreixen. Venia a conte de tot allò que ens arriba de fora en els darrers temps.

D'ençà la presentació de l´Estatut, el meu país té que suportar, al menys, un acudit cada dia. Uns acudits de mal gust, cal dir-ho, que no conviden al somriure. Que creixen com el blat de moro i s'estenen com una taca d'oli pels mitjans de comunicació afectes a tendències.

La procedència dels humoristes és diversa: un president autonòmic, un militar, un locutor de ràdio, un jutge, un parlamentari europeu... Em deixo algú? Probablement si, però, m'és absolutament igual.

No m'agrada l'humor negre.

Un blat de moro, aparentment sa, pot estar corcat per dins. Això no vol dir que no si puguin fer crispetes. Si bé la sensació d'estar-ne tips d'engreixar la resta, prou que la tenim. Mentre, ens anem menjant les crispetes que, fins i tot, ens cauen al terra.

Ja se sap que la mala llet, si es condensada, on millor estar és al pot i ensucrada, però, d'això a tenir que fer contínuament el paperina ho considero un insult a la nostra intel·ligència col·lectiva.

Per cert, i, pel que a mi depèn, les crispetes ja se les poden confitar.

La visita al metge.

Quan vas al metge perquè et trobes malament i no és res greu, et mira, fa el diagnòstic, la recepta i t'acomiada amb un torni d'ací vuit dies.

La cosa canvia quan es tracta de visitar el facultatiu de forma continuada. De seguiment, crec que en diuen. El teu cos ja ha respost correctament a la medicació i ha recuperat el seu equilibri. Aleshores, el metge et pregunta com et trobes i tu li contestes que be. Si prens la medicació i tu li dius que si. I això es repeteix visita rere visita fins que arriba un moment que en lloc de sortir reconfortat en surts aplomat.

Serà que pensem que només necessitem el metge quan ens donem compte que alguna cosa no funciona. Un cop aquesta ha estat reparada ja no ens recordem del mal tràngol que varem passar.

En malalties cròniques o de llarga durada les visites es converteixen en un rosari que obliga a tenir cura del dietari. Sort que la sanitat pública, que ara cobreix moltes coses que abans no cobria, és gratuïta. De tenir que anar per la privada tindríem que preparar la cartera, i, com sempre, carregarnos de paciència.

L'entorn Aquest mot rescatat quasi de l'oblit s'ha posat de moda d'ençà fa uns anys, no sé si molts o pocs, en el món de l'esport.

L'entorn hi és, però, a tot arreu. Des de la pròpia família fins a la política. Allà on hi ha activitat humana. Minimitzant el seu abast podríem considerar que en una parella hi ha entorn.

No entrarem a fiscalitzar la qualitat, però, si que els voldria distingir la seva immutable immediatesa. No hi ha entorn, com diu la definició, si no es troba en els voltants més pròxims. Com les afores d'una població. Les viles fronteres a una gran ciutat serien l'entorn d'aquesta.

D'exemples en trobaríem a l'abast per fer-ne un article de sinònims. La meva intenció, però, és ferlos pensar. Que es qüestionin si darrera d'un entorn té que haver-hi un líder o si és aquest el que el fabrica. No sembla tant fàcil d'esbrinar.

La relació que s'esdevé de tota activitat humana crea lligams molt diversos i una munió de relacions que podrien estar relacionades amb l'entorn. La productivitat dels obrers d'una fàbrica i els seus nexes amb l'empresa i el teixit social que representen.

Sense voler caure de nou en el parany de l'exemple, cosa per altra banda inevitable i que ja hem fet, l'entorn manté una serie de components volguts o desitjats i d'altres subjacents que es mantenen per connivència.

El mot ha fet córrer rius de tinta per la seva implicació social en el tema sempitern del futbol, però, ningú a anat més enllà del valor restringit. O molt pocs en destriat la seva importància social a nivell global.

Les flors de maig. És un dels records més estèril que tinc de la meva etapa escolar a ciutat. En data prefixada, cada un dels alumnes teníem que dur una flor a classe. Ni havien tantes que omplien un gerro de considerables dimensions que col·locaven damunt de la tauleta del professor. Tant és així que nosaltres no el veiem. Només veiem poncelles. Ara, el professor/a tampoc veia els capolls que tenia de l'altra costat. Això venia bé, a uns i altres, a l'hora de fer exàmens. Ells no tenien que obrir el diari per fer veure que no s'assabentaven del que passava i nosaltres podíem copiar a plaer. Els estic parlant del mes de Maria, sense article.

Tot i que es tractava d'un col·legi seglar, ens feien anar a missa cada primer divendres de mes. En el mes de maig, però, era obligatori anar-hi un cop cada setmana. Tots els divendres del mes, per ser exactes i per concelebrar el que ja els he explicat.

Uns quants anys més tard, no masses perquè en l'època de la que els parlo ja érem granats, vaig fer el descobriment de que en el carrer Flors de Maig de Barcelona hi havia un ateneu llibertari... Per allò de que les contradiccions es donen: si mai el nen o la nena els diuen que tenen que dur una flor a classe per lloar el mes de Maria, pensin en que una flor no fa estiu ni dues primavera. O és a l'inrevés?

Les parades de setembre.

Un dels millors records que tinc de la meva infantesa són les parades que, un cop acabada la Festa Major, muntàvem pel carrer, imitant els firaires que farts de tramuntana recollien els seus pertrets.

Era el moment de la nostra pròpia Festa Major i de fer més llarga la de debò. La de fer possible imitar aquells grans que vinguts de fora es feien seu un territori que no ho era. Se'ns permetia jugar a ser grans. Imitant-los. La nostra eterna preocupació. Descobrir el comerç primer amb cromos (sants) més endavant amb cèntims de pesseta.

La temàtica era molt diversa. Les parades de tir amb pilotes de drap, les rates amb goma i algunes mecàniques a corda, s'alternaven amb les baldufes i les bales de vidre o fang i les xapes de les begudes. Sempre hi havia premi. La que recordo amb major afecció era una parada feta en una tina que els paletes havien omplert d'aigua per remullar-hi maons. El nen que en tenia cura l'havia reconvertit en una parada de tortugues. Quatre suros pintats de verd amb un número sota, una mica de fil de ferro i quatre bocins de canya, ens permetia de pescar-les.

La pitjor de les nostres desgràcies fou quan les monedes que substituïren als sants donaren pas a les desavinences entre fills, pares i avis.

Ara desprès de tants anys he vist complagut com les parades al carrer tornen com si no hi hagueren deixat d'estar-hi mai. Els nens de poble venen coses senzilles amb cèntims d'euro i els de ciutat més complicades i també cares. Tot i que han desaparegut els cromos de la xocolata, autèntiques obres d'art, i els altres també, sembla que les nenes i nens d'avui dia han après dels seus pares, avis o de la memòria genètica d'aquests una cosa d'antuvi tant nostrada com les parades de setembre.

L'illa de la fantasia.

Tots tenim o hem tingut alguna vegada un país imaginari en el nostre subconscient. Per apaivagar les nostres frustracions, superar les nostres limitacions o fer tangibles els nostres desitjos.

Amb la nostra fantasia hem fabricat un escenari idíl·lic. Una illa personal i intransferible que s'acabava semblant més a un parc temàtic del carib que no pas a una altra cosa. Això si. La nostra illa era envoltada d'aigua pels quatre cantons, com correspon a tota illa exempta de no ser aïllada. En un mar que en cas de tenir taurons eren dels bons. Dels que no mosseguen. Podíem fer tot el que volíem sense que ningú no ens ho impedís. Menjar i beure a plaer. Aixecar-nos del llit sense pensar en tenir que anar a treballar. I sentir-nos sols. Profundament sols.

Un cop desperts del somni i amb la imaginació tancada dins de la seva capça ens hem adonat que era molt més difícil convertir en realitat el que somniàvem que no pas seguir amb la rutina de la realitat viscuda. Vaja. Que tot i els maldecaps provocats per viure en un món real, res no era comparable a poder flairar, tocar , tastar, veure i escoltar. Hem preferit viure amb cinc sentits retallats, com l'Estatut. Amb la companyia d'una societat sotmesa a lleis, poders fàctics, normes de comportament i altres condicionants.

Finalment, la intel·ligència ens ha donat el seny suficient per entreveure que no tot el que hom vol es pot aconseguir. Serà per això que de conformats i conformistes el món n'és ple.

Liquidació a deshora.

Quan arriba el bon temps, diguem-ne estiu, molts negocis desapareixen fent abans liquidació de les seves existències.

No és concebible per part de ningú que munta un negoci, ni pensar-ho pel capbaix, el tenir que penjar-hi el cartell a poc d'inaugurar-lo. Seria de beneït o, si més no, d'inconscient el començar una cosa sabent la seva interinitat.

Hi ha d'altres, però, que s'abonen com a clients, en negocis i punt, on el negociant mor al peu del canó, com l'avi. Són els que duen els nens a la guarderia els dissabtes, els diumenges i les festes de guardar, perquè els hi guardin les criatures mentre ells es dediquen a fer immersió. Fidelitat? Serà a la immersió, no al servei! I que consti que no els explico cap sopar de duro... És hora de liquidar. Això vol dir, vendre el que ens queda per salvar els mobles? Pagar el personal i els subministraments i fotre el paquet de subministradors a la bossa de suspensió? Quina gràcia! Però, passa i passa molt sovint.

Una altra consistiria en traspassar el local net o el negoci amb un canvi d'orientació. A més els nouvinguts ja sabrien què fer en cas de trobar-s'hi al cap de poc temps.

Blanquejar calés. Una alternativa corrent gents menyspreable. Muntem amb la mateixa celeritat que desmuntem i venem el local a La Caixa. Però, no ens serveix perquè ens donaria quartos i seria un negoci. Llampeg, però, negoci a la fi.

A vegades, més val liquidar a deshora, no creguin. Abans de que netegin els altres i s'ho quedin per quatre rals, local inclòs.

L'uniforme.

Quan la majoria d'escoles ja fa temps que han abandonat l'habit de considerar l'uniforme com obligatori, a la jovenalla compresa en un determinat fragment d'edat no els sap greu anar tots igual.

En el cap, cabells curts amb punxes engomades fan joc amb ulleres policromes de dubtós coeficient de protecció solar i tota mena de penjolls metàl·lics sustentats per una dermis foradada d'un rosat reactiu que fa bona la frase: què hòsties fa això aquí! Els tatuatges afloren per entre samarretes curtes i cenyides que fan desviar l'atenció a ronyonades, malucs i melics. Els pantalons, de cintura pràcticament inexistent, deixen al descobert part de les natges i el més ampli catàleg de calces i calçotets, per acabar amb cuixots folgats i camals que arrosseguen el terra i l'escombren. L'hàbit, que en aquest cas si fa el monjo, es corona amb unes espardenyes amb cordons descordats o dels que no es corden, amb diferents alçades de sola, algunes per tota la vida i un cinturó que fa bonic.

Com que la moda no està renyida amb la cultura, un país del nord d'Europa que lamento no recordar, ha suprimit el servei de préstec en les seves biblioteques a aquell jovent que faci ostentació, a despit, de la seva roba interior. Es veu que, lluny de passar per casa i canviar-se per anar a treure un llibre de la "biblio", el que fan es pujar-se els pantalons i baixar-se les samarretes tot el que poden mentre sol·liciten l'exemplar de la signatura. Es veu que funciona. I jo que m'alegro. Perquè, una cosa és anar a la moda i l'altre no perdre l'afició per la lectura. O el que és el mateix, no prescindir d'una ni tenir que lamentar l'absència de l'altra. A tot arreu, no podem dir el mateix.

Monomanies.

No si val confondre-les amb els divertiments o afeccions que podem tenir i de fet tenim en diferents camps de l'oci. Les monomanies són manies en una sola direcció. Recurrents i sense que, necessàriament, intervinguin el temps i l'espai.

La paraula melòman es refereix a qui és amant de la música. De fet, si la melomania fos una monomania, mai seria en una sola direcció i es diria estereomania. D'acudits se'n podrien fer molts, però, voldria mantenir una certa seriositat a l'hora de parlar del tema.

Moltes vegades som mono maniàtics en petites coses o detalls de la vida quotidiana. En canvi, hi ha cops que la monomania pren cos i creix com un gelat dels d'abans. Els mono maniàtics de la neteja estarien dintre d'aquesta proporció. I en l'altra podríem encabir els que omplen els cendrers de paperets. Hi ha, però, un ampli terme mig. On hi podríem fotre els que mai no veuen aigua desprès de fer-ho amb la llet. Com si les vaques la fessin amb Cointreau i aquest, vet a saber amb què...

De les monomanies més generalitzades, que segons cóm se'n diuen modes, tenim la de fer petar els

nusos de les mans. Greuge que amb els anys pot afavorir l'artrosi en trencar les bosses sinovials i deixar les articulacions sense el líquid lubricant. A part esgarrifa. A vostès, no ho sé. A mi, molt.

Tant, com la d'escopir el terra. D'aquesta, recordo haver-ne parlat extensament en un altre article.

Desprès hi ha tot un reguitzell de manies que deuen provenir del mal d'ull o de la mala astrugància: el no passar per sota una escala, no girar un paraigües obert, no casar-se (almenys en dimarts i tretze), trobar-se un gat negre... Clar que amb tot hi ha la part bona. Una papallona rossa que ens ve a veure a casa i s'hi queda és senyal de bona fortuna, o tenir l'habitatge curull de budes, o, si ho prefereixen, penjar a la porta una ferradura i una pota de senglar...

Els efectes secundaris dels que confessen tenir-ne de monomanies són molt positius i reconeguts, segons ells. Dels que diuen no tenir-ne, també. En van carregats, però, no en són conscients. El desenllaç és positiu perquè no en fan gota de cas d'allò que diuen no afecta'ls-hi.

Mossèn Xirinacs, l'últim passeig en pau.

He trigat més del compte, periodísticament parlant, alhora de parlar del traspàs d'en Xiri perquè sempre ha estat un home que ha volgut que el deixéssim en pau. Un lluitador que anava per lliure.

Tant lliure va voler anar que, com passa en aquests casos, es va quedar sol.

He pogut parlar amb ell en tres ocasions, si mal no recordo. Quan compartíem aules als Consells Populars de Cultura Catalana, a la Plaça de Sant Jaume i a la vorera del davant de la presó Model.

Tant poc rellevant és el que ens vàrem dir, que potser no paga la pena que els hi comenti. En les tres ocasions, però, vaig copsar l'interès que despertava. A les seves xerrades feia el ple. A la Plaça de Sant Jaume anava per feina repartint pasquins i saludant a un i a un altre, sense tornar enrere. I a la vorera del carrer Entença hi anaven els polítics a fer-se la foto. En aquells temps no estàvem acostumats a sentir-les de tant grosses. Quan als del davant els hi semblava que ho eren massa, només tenia que travessar el carrer i ja hi era per una temporada.

El Xiri era amic de Can Bardina. En una vetllada del “Glaciar” un company que dibuixava molt bé em va fer arribar un manifest d'en Xirinacs, il·lustrat per ell. Encara el tinc, però, he de confessar, que donada la seva enorme extensió, m'ha passat com el Quixot, que encara no l'he acabat de llegir.

He sentit alguna que altra bajanada sobre la mort del Xiri. Que si immolació, que si no sé quants...

Les últimes vegades que hem coincidit ha estat en el carrer Pau Claris. Ell pujava per la mateixa vorera per la que jo baixava, camí de la feina. Duia el cap cot i la mirada extraviada. Amb prou feines si era capaç de distingir els semàfors. Se'l veia un home absent de la realitat que l'envoltava, cansat de tanta lluita sorda, i, probablement malalt. Una de les seves darreres voluntats, ha estat la de que el deixéssim en pau. Fem l'hi cas, encara que sigui per una vegada.

No arriba a metro Ara que tenim el metro de trista actualitat, sembla que no es el moment més adient per furgar amb el dit la ferida. Tampoc és la meva intenció. Voldria reflexionar, si m'ho permeten, del metro que funciona. No del que encara s'està fent.

En el capítol de queixes. Tots en tenim. A qui les fem, on les fem i en quin idioma; ja és més complicat d'esbrinar. Però, per regla general, el metro de Barcelona funciona bé. (El senyor Clos respira i jo segueix-ho.) Bé, sempre i quan, tots ho sabem, no caiguin quatre gotes que, en algunes estacions, es converteixen en degotalls; que a l'estiu no puguis seure perquè la condensació de l'aire condicionat hagi mullat els seients; que no et sigui possible fer els enllaços perquè vas en cadira de rodes; per culpa d'una incidència que, en el cas de no ser mecànica, ha estat produïda per algú que

ha caigut o s'ha llençat a la via (quan tinguem les estacions amb les andanes cobertes, això ja no ens passarà) i poca cosa més...

Abans, no cal que reculem massa, en els passadissos hi havia botigues que han anat desapareguen. Hi havia quioscos, que s'han anat traspassant. Hi havia taquilles amb caps d'estació que han estat substituïts per màquines expenedores i tota mena de fulletons que ens diuen com ens tenim que comportar. Hi havia informadors, alguns, prou amables, que no només coneixien l'ofici sinó que, per nadius, també coneixien la ciutat.

Ara, uns megàfons ens recorden la prohibició de fumar i que per la nostra "seguretat" les estacions disposen d'un circuit tancat de televisió. Els guardes de seguretat, que cada vegada tenen més competències, van acompanyats de gossos ensinistrats, en els interiors del vagons, amb la presència de moltes criatures i on només es permesa l'entrada de gossos pigall. Molts cops, m'he preguntat si aquests gossos de presa saben, en un moment donat, a qui tenen que intimidar o agredir?

Tornant al vestíbul. Si no ens aclarim amb les complicades i sofisticades màquines de vendre bitllets, podem pitjar un botó que ens posarà en comunicació amb el personal de TMB. Al cap de no res, una senyoreta o un senyor sortiran, curiosament, de la porta del costat de la màquina, on abans hi havien les finestretes i ens ajudaran a solucionar el problema.

La única cosa humana que no trobo a faltar són els venedors ambulants, els músics dels passadissos i els vagons (en alguns casos, amb un control de qualitat gota envejable) i els pidolaires. Éssers entranyables que fan pensar que res no és perdut. Quan dic res vull dir res que no haguéssim deshumanitzat amb el nostre intent d'abaratir costos, per dir alguna bajanada!

Mecanitzant-ho tot, i, no s'escandalitzin que encara no hem acabat... Quan acabem amb la primera fase d'automatització de les estacions, desapareixeran els bars i ens prendrem el cafè en màquines expenedores, foten cara de pomes agres davant el foto mató i comprant l'últim èxit editorial a la mateixa andana. Per agafar un tren, sense conductor.

Abans d'acabar em deixaran que els digui un parell de coses més. L'altra dia, una forta pudor a goma cremada en el vagó en el que viatjava em va fer córrer per l'andana de la Zona Universitària amb la intenció de fer-ho saber al conductor. La cursa la guanyà el tren que s'adreçà a la zona de maniobres. Però, ep! De veure'l el vaig veure. El conductor encara hi era! A l'estació de Diagonal, una dona estrangera, va estar a punt d'acabar amb una tarja de deu viatges nova, passant-la repetidament pel cancel·lador de la dreta, mentre, amb les cames, pretenia que se li obrís el torn de l'esquerra. Són persones les que necessitem. No clientes expertes en agafar el metro tots els dies de l'any. La majoria de ciutats del món no tenen metro, però, tenen persones i aquestes són humanes.

Jo, com vostès, també crec en les persones, tot i que, a vegades, també m'equivoco.

No és que els fantasmes no existeixin... És que alguns no paren de veure'n. Com els de la dreta recalcitrant i carpetovetònica de no importa on que, aferrats al passat, neguen qualsevol possibilitat d'avenç. Aquesta curtesa òptica els fa veure molts fantasmes que només existeixen en el seu subconscient. Fantasmes que justifiquen la seva existència. Només la seva. Altres, van més lluny.

Els dedicats a perseguir armes de destrucció massiva inexistents, els encaparrats en la fragmentació d'unitats, per ells, indivisibles o els que creguts de que, per tenir petroli, ens poden dur agafats pels pebrots. I no parlem dels que creuen haver vist la imatge del profeta islàmic en unes vinyetes, com si la fotografia s'hagués inventat fa 1.400 anys.

El meu amic Jaume Bordas que, a part de ser un bon professional, és molt bromista, m'explicava un dia que aquells que havien vist el fantasma del senyor Johnie Walker eren els que en duien dues

ampolles. No es d'estranyar que alguns d'aquests visionaris estiguin sota la influència d'alguna que altra reacció etílica similar.

Els que han fet apologia de les seves idees i certes religions (l'adjectiu és pot descartar) que practiquen el sectarisme a l'hora de fer parròquia són els fantasmes que han deixat la seva impregnació en el seu pas per la vida terrenal;”visarmes” com li agrada dir a l'amic Bordas.

En canvi, hi ha fantasmes que són vius. Els que miren sense ser vistos. Els que fan veure que no hi veuen. Els que senten però no escolten. Els que van pel carrer com si no hi fossin. Els que voldries absents i són omnipresents. Els que viuen amb el neguit permanent de no veure manllevat el seu estatus i els seus hàbits carlins.

No vàrem trobar a faltar els polítics.

De la manifestació sota el lema “SOM UNA NACIÓ”, pel dret a l'autodeterminació dels pobles catalans, se'n poden desprendre diverses lectures. Pel que fa al titular d'aquest article, no vol dir que no hi foren alguns polítics que de no haver-hi estat ja no sabríem què pensar. Alguns, potser, anaven a títol particular. Fos com fos va ser un acte amb un principal protagonista: la ciutadania. Per ser més exactes, catalanes i catalans provinents de tot el Principat i que omplien més de 300 autocars.

Es fa difícil de saber quants n'érem, però, n'érem molts. El ball de xifres en aquests casos fa recomanable no parlar de guarismes. La concentració tingué, al principi, alguns problemes perquè la Guàrdia Urbana no tallà la circulació de la Gran Via fins passats vint minuts abans de l'hora prevista posant en perill la integritat física de vianants i manifestants.

Tot i que la capçalera arribava a la plaça de Catalunya amb poc més d'una hora i quart, segons s'explica, el gruix de la manifestació omplia tota la Gran Via fins el lloc d'origen. En el decurs de l'acte es va fer palès el caire festiu i civilitzat dels seus participants en una tarda que convidava a passejar. Nens amb cotxet, pares, avis i gent amb cadires de rodes omplien calçades i voreres.

La qüestió mediàtica, i, no em refereixo als mitjans de comunicació que se'n varen fer ressò, quedava coberta pels mòbils que aconseguien que la gent es trobés, les càmeres digitals que immortalitzaven la primera “mani” viscuda i la música de grups i cantautors catalans com en Llach i en Raimon, mentre les senyores comentaven enfervorides la presència d'actors com Joel Joan o Carles Canut.

Al final ens esperaven un petit escenari per a fer-hi els parlaments i dues pantalles que servien imatges en directe. La gent seguia dempeus, sense moure's del lloc, com si res no hagués començat.

L'acte va donar motius més que sobrats per a pensar que si no ho som ja ho serem. Però, també va servir per a demanar que ens deixin viure en pau i repetir fins l'esgotament que no reclamem res que no sigui nostre tot i tenir que pagar arrendament.

O3 Aquesta fórmula química que denominem ozó, d'aparença inofensiva, correspon a una forma al·lotròpica de l'oxigen. És un gas. En el seu estat natural quasi embolcalla el planeta protegint-nos de les radiacions ultraviolades del sol.

També el podem obtenir de forma artificial cremant oxigen amb l'electricitat. Com en el cas d'algunes tempestes amb fort aparell elèctric que el generen i l'alliberen en petites quantitats a

l'atmosfera.

Pot ser, com tantes altres coses, bo o perjudicial per la nostra salut. Ens beneficiem d'ell per a blanquejar roba i purificar l'aire de l'ambient de fums i males olors o bé aportar-hi vitamina “D” en alguns aliments Però, en canvi, ens irrita els ulls i ens fa plorar. Si la situació s'agreuja, el seu contacte, pot provocar la irritació de les vies respiratòries. La seva toxicitat es pot produir a molt baixa dosi.

Una altra aplicació favorable consisteix en el tractament d'aigües per a la seva potabilització. Fins i tot hi creem atmosferes per a conservar-hi els ous. Lluny de tot això que hem dit, l'ozó, és matèria de seriosa preocupació. Ens estem carregant el filtre protector de la terra d'ençà ja fa molt. Masses.

I, per moltes excuses i raonaments que hi posem, no hi tenim la solució. El que ens obliga a pensar que el mal ja es fet i que, inevitablement, el lleguem a les futures generacions.

Planeta Tierra La Tierra no es redonda. Ni a los ojos de los niños, ni a los de Colón. La Tierra es una masa informe de materiales diversos que no para de dar vueltas. Aso sí, algo achatada por los polos.

De tantas vueltas como da, andamos algo mareados.

Los niños ven la Tierra como una gran pelota. Una pelota que, de dejarse, recibiria tantas patadas como niños hubiese, más uno.

Para ese indivíduo, Colón, era plana. Para sus secuaces, una forma de escapar a la justícia manteniendo sus más profundos princípios a salvo. Es decir, seguir cometiendo fechorias. Para la iglesia de la época de ése indivíduo, al que a partir de ahora le llamaremos así, la Tierra era un paraíso donde implantar, a la fuerza, una fe monogámica. Para los Reyes Católicos que, según cuentan, financiaron la empresa de descucbrir sin sacarse el sacarse el sombrero, una forma de hacer un bonito dibujo geométrico consistente en unir el norte con el sur y cablearlo cons los puntos cardinales restantes.

España, ése invento, injustícia de la historia, expandia sus domínios como lo hiciese en su dia Napoleón o Hitler... Maticemos. En estos casos, no se habló para nada de evangelización, porque la iglesia no tuvo un papel tan relevante. Claro que, este es otro tema.

Volvamos por unos instantes a los niños. Desde su privilegiada situación, los niños, dibujarían a los habitantes de esa pelota llamada Tierram más o menos derechos en el hemisferio norte y más o menos boca abajo en el hemisferio sur. Esto, visto con los ojos de un adulto, plantea diversas reflexiones. De entrada, y suponiendo que ése hipotético dibujo fuese realizado por niños del hemisferio norte, podríamos preguntarnos si, por una igual privilegiada situación, los niños del hemisferio sur, aceptarían verse en esa poco afortunada posición. Quizás, sentirían la tentación de ivertir los hemisferios, para poderse dibujar en una posición más racional y de mayor paridad.

Siguiendo con esa série de reflexiones, son muchos los que viven en esa inmensa pelota deforme. Al revés, patas arriba, cabeza abajo, sin que los pies les toquen el suelo, o rematadamente locos, como prefieran.

Una última reflexión. Un niño de la época de ese individuo, al que le habían enseñado que la tierra era plana, hubiese dibujado sus moradores de pié. Uno al lado del otro. Muy juntitos para que cupiesen más...(?) Pero todo dibujo tienen sus limitaciones... ¿Imaginaría ese mismo niño lo que pasaría si alguno de los del centro decidiese, por decir algo, empujar a los demás? ¿Qué pasaría con los dibujados en los extremos? ¿Se caerían, irremediablemente, al vacío lleno lleno de monstruos y otras horripilantes criaturas, como reflejaban las cartas de navegación de la época?

Rematemos el tema. Me imagino a ese niño, de la época de ese indivíduo, ante el dibujo, un tanto acongojado...

Lamento, de veras, no tener la suficiente ignoráncia en materia histórica, como para poder imaginar a ese indivíduo, con su tropel de secuaces, a bordo de su tres barquichuelas, caiendo por ese averno abismal, como cáscaras de podrida nuez. Claro que, a estos habria que sumarles los siguientes.

El pecado original de hombre no fué la manzana de Eva. Ha sido, es y va a seguir siendo la ambición y la soberbia. Y si la ignorancia tuviese dos madres, serían estas que acabo de citar.

Volvamos al tema. No ocurrió nada de lo que tenia que haber ocurrido. El indivíduo en cuestión, navegó de oido, sin saber donde iba y fue a parar a lo que se bautizó como nuevo mundo. No dio una a derechas. Ni era nuevo, ni era donde debia haber estado Marco Polo. Ni la Tierra era plana.

Después de varios dias de navegación, seguían todos en pié. Tampoco era suyo. I, en canvio, tomó posesión, esclavizó, mató, desembarcó un montón de enfermedades, inexistentes en aquellos lugares y sometió, Evangelio en mano, a la población indígena. Usó el trueque de charlatan, estafando a troche y moche... Seguro que esto no es todo.

A los niños de nuestro mundo se les ha enseñado, en demasiadas ocasiones, que, merced a los viajes que realizó ese indivíduo, el viejo continente pasó a cultivar patatas, tomates y maíz. A tener espécies como la canela, el azafrán, la nuez moscada y el clavo. A tomar café y fumar tabaco. A comer sabrosas frutas tropicales y un sinfín de exquisiteces más.

El rigor histórico y la necesidad de hacer justícia, tardía, pero útil a la memoria colectiva, nos obliga a los adultos a acercar nuestros niños a la verdad. En hechos como éste o cualquier otro que se produzca en el planeta que les ha visto nacer. Evitar un error histórico no es imposible si conseguimos que ese error no se vuelva a producir. Y eso sólo se consigue diciendo la verdad. En esto consiste la llamada enseñanza de calidad.

Instrumentalizar la falacia para favorecer la ambición y la soberbia, tanto en el plano individual como en el colectivo, convierten la história de éste planeta en un atroz cuento de hadas.

Un artículo periodístico de fondo no es un libro de texto, pero tiene una ventaa evidente: nadie se ve obligado a su lectura. Invirtamos los términos. El libro de texto tiene un importante inconveniente: obliga a leer y aprender lo que en él se escribe. Ahora, lleguemos a una conclusión, previa premisa: si el contenido de libro de texto es una sarta de mentiras, la asimilación por parte del alumno es un grave atentado de maniqueísmo ideológico.

Volvamos a la cuestión que nos ocupa y digámoslo claro: ese indivíduo lo que se trajo, y se dio toda la prisa que pudo en traerlo, fue: el oro, la plata, las esmeraldas y los diamantes... No todos, porque a medio camino les esperaban otros. Igual de ladrones que ellos, pero no tan imbéciles. Que hacían bueno el dicho aquel de: quien roba a un ladrón, tiene cien años de perdón.

Las frases, el oro de las Américas o vale un Potosí hacen referencia al vil metal que, para los indios era motivo de lucimiento y para el invasor de codícia.

Pobre planeta Tierra. Cuantas lágrimas y cuantos sufrimientos has tenido que soportar por la ignomínia de tus habitantes. Y todavía pretendemos de ti que, al salir el sol por el horizonte nos sigas dando frutos a cambio de patadas.

Posar-hi tanques al camp.

Tot i que hi ha qui manté que no es pot fer, no parem de veure camps plens de tanques que limiten

propietats o preserven els bens de llurs amos. El blindat d'espais de lliure circulació ens faria pensar que som esclaus de nosaltres mateixos. Però, la por a que ens treguin el que considerem nostre ens empeny a posar panys a les portes, tanques al camp i fronteres que en separen dels estats veïns.

De extrapolar-ho al fenomen de l'emigració caldria saber de qui fugen, el perquè fugen i d'on fugen.

Moltes vegades només ens parlen dels efectes d'aquests fluxos migratoris quan les pasteres han arribat o s'han quedat pel camí, quan els avions de l'exèrcit els han conduit a diferents aeroports i quan embarcats en autocars els han deixat en el centre de les ciutats “d'acollida”. En llurs països de procedència només tenen les tanques d'aquells palaus on manen reietons i presidents dèspotes que acumulen riqueses. En llurs llocs d'origen, els que tenen treball, tenen sous tant miserables que no poden mantenir els membres de les seves famílies. Venen de països on el primer món els hi ha tret tot el que de bo tenien, abans de marxar sense donar-los ni les gràcies...

I ara que reclamen acollida als mateixos que varen marxar, sense donar-los ni formació, es troben amb un bitllet de tornada que només poden aprofitar els que hi arriben.

Ningú no ho sap, perquè la història no ens ho ha deixat veure, si a la terra de promissió n'hi tindrien que haver-hi de tanques. Però, a aquesta gent ningú no els hi ha promès res. Són els condemnats de la terra. Els sentenciats per haver nascut on han nascut. Per haver comès l'únic acte lliure de les seves vides.

Quan la gana empeny.

Avui, en sortir de casa, he contemplat una escena que m'ha deixat corprès. A la cantonada, un gavinot (gavina de considerables dimensions) era damunt d'un contenidor menjant-se un colom urbà.

D'aquests pobres coloms que, per no tenir, s'ho foten tot. No sé, perquè quan he arribat ja era tard, si anava a peça morta o era ell qui l'havia caçat. Un cop acabada la feina de nodrir-se, s'ha envolat, i, amb dos girs d'orientació, l'ha emprès en direcció al litoral.

Aquest acte, evidentment nutricional, que a trenc d'alba han vist els meus ulls, m'ha recordat “Els Ocells” d'en Hitchcock. La meva primera impressió ha estat pensar que molt malament deuen anar les coses en la cadena tròfica quan, malgrat ser una espècie que menja tota mena de deixalles, el gavinot, s'estès conformant amb un graó tan baix de la piràmide per a omplir el pap.

Quan era petit, al meu poble, sempre els he vist menjar peix o gra, en qualsevol cas. Hores abans, i, sense saber el que em trobaria, ho vàrem comentar amb la meva dona, que és del mateix lloc...

Coincidíem amb l'apreciació de que els costums alimentaris d'aquestes aus de mar les feien allunyarse cada cop més de la costa. Que la pesca havia minvat en el nostre atrotinat litoral, perquè als peixos no els hi quedava gaire cosa que menjar. Que les garotes havien estat enretirades perquè no punxessin els soferts peus dels banyistes estiuejants. I que l'alguer del que s'alimentaven ha desaparegut o ha mutat en altres espècies que han arrelat afavorides per un augment en la temperatura del medi.

Tot plegat, convida a la reflexió col·lectiva. O seria millor dir, al fem el que puguem. Perquè les gavines segueixin enlairant-se, en magnífic vol, vers la mar.

Que bons que són, que ens duen d'excursió!

Hi ha coses que es fan per a recollir quartos. Que serveixen per cobrir despeses i no generen beneficis. Com les ONG. Massa modernes, potser. Ja fa anys que corren agrupacions culturals formades per jovent i dutes per grans que apliquen els mateixos paràmetres en tresoreria. De la pràctica d'una activitat de lleure, competitiva o no, i, més o menys cultural, patriòtica o nostrada, la mainada o el jovent, gaudeixen d'una sèrie d'avantatges a través d'unes activitats que els

proporcionen uns ingressos. A ells, no. Al col·lectiu al que pertanyen. Ells, són part d'aquest col·lectiu. Part activa en allò que fan, en tant que passiva en allò que reben. I, damunt, els costa diners. S'assemblen molt als casals d'estiu del meu poble a la meva època d'estudiant. Amb la diferència de que aquestes agrupacions hi són tot l'any, de forma permanent.

A més del que acostumen a fer i que, en definitiva, és el perquè la gent s'apunta, organitzen tota mena d'activitats com si fossin un calendari perpetuu. La família veu la jovenalla i comparteix el temps de lleure, sense traves, un mes a l'any, per vacances. Solen coincidir, inevitablement, amb el mes d'agost. Quan les associacions també les fan.

Com en el cas dels pares escolapis, són bons perquè pensen per nosaltres... En el què volem fer? Per quan ho volem fer? O cóm ho volem fer? Sense tenir en compte les nostres individualitats, les nostres relacions interpersonals o familiars. Vaja. Com si es tractés de l'empresa per la que treballem...

A poc que analitzem els hàbits de conducta dels membres de les juntes d'aquestes colles, en donarem compte de que fan el que volen. Però, només en el context en el que es troben. Aquesta servitud els duu a apartar-se'n, de forma pausada en el temps, dels principis estatutaris que en el seu dia els varen animar. Si aquests hàbits esdevenen coercitius, la cosa es complica. Es complica per dues raons. Moltes d'aquestes organitzacions mantenen activitats competitives reglades. Federades o confederades, mantenen disciplines en que la competència, la rivalitat i el concurs justifiquen mesures com, cobrar a la mainada petites quantitats per arribar tard. En els casos en que participar s'ha convertit en competir, fa pressuposar que el jovent manté una dedicació més propera a la professionalitat que no pas a l'esbarjo. En podríem trobar d'altres que per la seva contextualització, mereixen un article apart.

Tinc entès, per referències properes, que existeixen unes entrades de calés de diferents procedències. Algunes derivades de la competició, i, altres, d'actes diversos. Aquests diners es fan servir, com he dit al principi, per cobrir les despeses dels col·lectius organitzant sopars de germanor, colònies d'estiu i sortides de caps de setmana. Aquells que ho organitzen, els membres de les juntes d'aquestes diferents agrupacions, són els que escollen, "sine qua non", el que volen. Em sembla poc democràtic. I diré més. Aflora la manca de principis i la falta de respecte a la mainada i els seus familiars. De ser consultats, uns i altres, ni la cosa seria igual, ni com ells volen que sigui.

Els que som pares, sabem que la paternitat, doblega voluntats. No fem o deixem de fer algunes coses perquè els nostres fills no es sentin contrariats o perjudicats. Esperant que quant aquests tinguin la personalitat prou formada puguin decidir, si això o allò altre, els hi convé o no. Seria bo, entretant, que sabéssim discernir entre el que creiem que els és convenient i la nostra aportació al respecte. El seguir amb convenciment erroni l'activitat d'aquestes agrupacions, per poder estar amb la mainada, pot fer que aquesta pensi que la nostra presència reforça els postulats del col·lectiu.

Quan ens atrevim a dir als nostres fills que podem anar al teatre o al cinema o simplement que ens quedem un cap de setmana a casa, treballant en una maqueta, ens miren estranyats i ens responen: mare/pare, no te'n recordes que tenim competició?

Què m'estan venent?

Permeteu-me que, com a català, em faci aquesta pregunta. Sóc d'una desconfiança total en la classe política. I em trobo entre els que pensen que no val la pena fer coses que no serveixen per a res. En aquest punt, torna a florir la meva catalanitat. I això, quant costa? Doncs, mireu. Tot i no sentir-me vinculat. Malgrat la meva natural difidència. Per mi, ja poden anar fent consultes. No seré jo qui, quan em trobi amb la senyora de la neteja a l'escala de casa, li digui deixi de fer el que fa. És la seva feina. Amb això es guanya la vida. És per això, que la paguem entre tots.

Fora diferent si la senyora de la neteja o l'empresa per la que treballa em consultessin si jo vull

seguir comptant amb els seu serveis, sense que la meva resposta fos vinculant? Doncs, no. Però, ep!

No badem. Aquest lligam entre l'empresa de la neteja i la meva comunitat de veïns no té perquè posar en perill la meva llengua materna, la llibertat del meu país ni els seus fets diferencials.

Tampoc cap dret que m'afecti. Ni a mi, ni a la senyora de la neteja, ni a l'empresa per la que treballa, ni a cap dels meus veïns...

Siguin quins siguin els resultats de la consulta veïnal, sempre hi haurà qui vegi l'ampolla mig plena o mig buida. A l'escala de casa meva, que no som tant fins, ho fem amb garrafes. Però, quan els resultats són monocolors o serveixen per amagar amb un sol uniforme les singularitats dels pobles que no han tingut la sort històrica de ser ciutadans amb cos polític, les ganes de qüestionar tot plegat, són lícites.

Dissortadament, ens trobem geogràficament encaixats allà on som sense poder donar-li la volta al mapa. (Proveu-ho. Us endureu més d'una sorpresa.) Som la porta d'Europa, pel que fa al que tenim darrera. O si ho preferiu, som, com aquests diuen, el motor. Tot i que pot sonar a lloança, no ens enlluernem... Pensem, en primer lloc, que una porta oberta pot provocar un corrent d'aire i més d'un refredat i que un motor no és el mateix que un "motoret". El que ens pot ser útil en determinades circumstàncies no ho té perquè ser-ho sempre. Una porta, ens pot agafar amb els pantalons abaixats.

Si això sovinteja, pot arribar a ésser crònic, es clar. Amb dos o quatre cavalls podem navegar per les cales que tenim en el nostre litoral. Mai no podem pretendre dur petroli fins el mar del Nord.

Pertanyem a un continent. No es cap descobriment. Com tampoc ho era Amèrica quan hi va arribar en Colom. Als polítics, però, els hi agraden les apostes. Les apostes al cavall guanyador. I a què ens conviden? A apostar per un món amb fronteres o sense?

Què prefereixes...

Un exèrcit d'ases tirat per un tigre, o un exèrcit de tigres tirat per un ase? La pregunta la feia un amic del meu fill a un altre amic comú. Després de pensar-ho molt, cosa poc habitual entre l'adolescència, la resposta fou: depèn de qui sigui el tigre i l'ase.

Els que ja pentinem cabells blancs i se'ns queden a la pinta, faríem un giravolt a la frase per a trobar-li un sentit que potser no té. Inclús donaríem part de les nostres neurones, i no en són masses, per escurar allò que sembla inversemblant.

De forma desordenada, ho admeto, podríem partir d'aquest exemple dient que el tigre, que sempre té gana, es pot menjar l'exèrcit d'ases, si bé, l'ase, en la seva tossudesa i manca de gambals, pot enviar l'exèrcit de tigres a fer dides.

Una altra lectura no menys desordenada, consisteix en partir del mateix exemple. Reconèixer que, el tigre i l'ase tirants, són el mateix. I, per ensems, tant l'exèrcit de rucs com el de zebrats. Ja se sap que qui mana i qui es deixa manar; en aquest cas, mai més ben dit, gaudeixen del mateix coeficient d'intel·ligència.

En el cas dels burros, sense comentaris. En el cas dels bengalís manats per burros, què voleu que us digui, em fan llàstima...

Nota marginal. L'autor demana disculpes a les espècies Equus asinus i Panthera tigris per haver manllevat llurs noms a l'hora de confeccionar un article que poc o res té a veure amb ells.

Quin gust de mani!

Acabo de presenciar una mani. Fa temps que no en veia cap, des de fora, vull dir. Participar-hi, no fa tant que ho he fet, però, no és el mateix. He notat lleugeres diferències pel que fa al que ara se'n diu: lliure acte d'expressió col·lectiva on es reivindiquen uns drets que es fan saber al reste de la societat i als poders fàctics. Consubstancialment, l'escenari, no ha canviat pas massa amb el pas dels anys. Plaça Universitat amb Pelai. El jovent que la forma, uns 500 segons la Guàrdia Urbana, ballaven i cantaven la música que sortia d'una furgoneta amb disc jockey inclòs. Però, el més fort del cas, és que anaven caminant! Quan nosaltres, anys enrere, en aquella mateixa cruïlla, anàvem que les cames ens tocaven al cul. Una altra cosa que m'ha copsat han estat les banderes. N'hi havia de la CNT, d'anarquistes, de catalanes, d'estelades, de La República, i, fins i tot, de l'antiga Unió Soviètica.

Diguin-me dolent, però, he guaitat el calendari del meu rellotge per assegurar-me que era el Primer de Maig i no el cinc de gener. Tot i que en la cavalcada he vist molts reis blancs, alguns reis rossos i un pilot de reis negres. L'operatiu de la policia era d'allò més corrent en els casos on la possibilitat de disturbis per part d'una massa social tant nombrosa... Vint-i-cinc furgons i una Land Rover Santana de color verd fosc que, en passar pel meu davant, per un moment, he pensat que li havien canviat la pintura i anava en sentit contrari. Les dues coses.

Darrera, tancant la comitiva hi havia un jove que anava amb una bicicleta de dos pisos i barret de copa. Si se'ns hagués ocorregut anar així a nosaltres en aquella època, els puc assegurar que el capell l'haguéssim tingut que anar a pescar al Tibidabo. No els hi explico res de nou si els dic que els temps no són els mateixos. Ara ni els eslògans tenen mala llet. Són frases que rimen amb amabilitat. Estic convençut que la majoria dels que anaven a aquesta mani no sabien ni perquè havien estat convocats. Són col·lectius que es mouen en una marginalitat acceptada i que ho fan el millor que les coordenades socio-polítiques actuals els permeten. Nosaltres teníem una causa comú que ens movia a tots i en el mateix sentit. L'enemic era el feixisme i el règim imposat per les armes. Poques eren les confusions. I en aquest mateix punt on avui era observant la mani, de córrer com esperitats passàvem de córrer davant a fer-ho darrera. Era quan ja els hi dúiem una volta!

De l'altra mani, poques coses més. Darrera eren seguits pel seguici fúnebre. Ordenat, amb vehicles nous i números, cada cop més joves. No m'he quedat a veure cóm s'acabava. Desitjo que no hagi hagut un ball de bastos. Seria la no diferència més remarcable de temps que espero no tornin mai més.

Sabotatge.

Els del país veí de dalt fan servir aquesta expressió quan alguna cosa els hi surt malament. No cal, o, si cal, que els digui que a nosaltres ja fa temps que les coses ens hi surten de malament. Que som objecte de sabotatge per activa i per passiva sense dissimul que valgui. Ens perjudiquen en l'esport, en l'economia, en l'estatut i en la llengua. I no ens sabotegen el tòtil de can Nando, perquè no saben què és. Els hi traduiré perquè no en tinguin dubtes i tampoc pensin que és un atac a la llengua de Castella.

El tòtil de can Nando és “la babieca de casa Fernando que el macho lleva los huevos a lomo y va andando”.

Perdonin el parèntesi. Seguint amb el veí del país de dalt, ja fa anys, la seva oficina de turisme va treure l'eslògan “fa un milió d'anys que som veïns”. Nosaltres tenim la mateixa relació numèrica de paciència amb el veí de l'altra costat. Això ens duu a pensar que el sabotatge al que som sotmesos no té cap importància. És qüestió de temps i de despropòsits. D'aquests últims n'estem fent collita en un bon any. I ja és sabut que qui planta llampecs conrea tempestes. Perquè se'ns acabi d'entendre: qui llença pedres enlaire potser que li caiguin al cap.

Salvar els mobles.

Tinc la impressió de que últimament ens ha agafat la fal·lera de salvar els mobles. Els polítics esdevenen acusació particular o els hi fan una foto per cada paraula que diuen. Els perjudicats per les cases en runes intenten salvar el que poden, si els deixen. Les consultes populars distreuen l'atenció de temes més punyents. Un embús a la M-30 allibera un seient de la llotja de can Barça. Els anglesos s'inventen coses que no han passat, però, segueixen preferint els mecànics andalusos per reparar els submarins nuclears. Dos fantasmes intenten salvar-ne algun a la torxa olímpica. L'autoria de l'acudit, no es meva. Els veïns de Gavà es tapen les orelles. Els aranesos volen seleccions. A la universitat es continua estudiant en aules de fa 50 anys i encara hi ha barracons. Són algunes fórmules que fan pensar en que els braços de la sinonímia són inescrutables.

Quan és que salvem els mobles? Quan tenim que sortir corrent arreplegant el que podem? Quan ens foten fora? Quan salvem una dificultat?

Pensem que hi ha mobles inamovibles. Intocables! Recordo de quan estudiava que hi havien quatre temes dels que no en podíem parlar: el règim, l'exèrcit, el sexe i l'església. Han passat els anys.

Molts. Masses. Deixem-ho córrer... La dictadura a donat pas a una democràcia amb una monarquia orgànica de la que es pot parlar, amb reserves. La mili no és obligatòria, però, l'exèrcit és professional. El sexe ha sortit de l'armari tot i que alguns col·lectius encara pateixen llacunes socials.

En el Vaticà, encara hi han mobles que de tenir-los que salvar no sabríem per on començar...

La situació és palesa. Estem empesos a pensar en que els mobles, no tots són bens. Alguns són mals.

Mals endèmics que no valen la pena de ser salvats. No per les majories. Ara recordo un acudit molt vell de caire masclista, però, il·lustratiu. Un marquès al que se li està cremant el castell li diu al majordom que salvi primer la col·lecció de quadres i desprès la senyora marquesa. Molts tenen un interès tant desmesurat pels bens personals, posició o càrrec que són capaços de posar estalvi als seus estatus abans que a les persones.

De salvar els mobles a llogar-hi cadires la distància que separa els dos conceptes és, molt sovint, tant curta que es toca. Qui ens digui que estem davant d'una situació "per llogar-hi cadires", abans ha intentat salvar els mobles. No ho poso en dubte. Però, només a pogut salvar les cadires.

Les empreses intenten salvar els mobles quan les coses van mal dades. Els treballadors procuren salvar les garanties salarials i els bens de producció quan l'empresa fa fallida. Tots els col·lectius esmentats en aquest article salven els mobles, els seus mobles. Quan perilla el seu darrera. Com fem la resta dels mortals. Però, caldria plantejar-nos si aquesta postura ens convé en el si de la societat.

No sigui cosa que posi en perill les normes més elementals de convivència.

Se'n recorden de l'IVA? Facin memòria que d'això fa quatre dies. Quan anàvem a comprar i preguntàvem el preu afegíem, “amb IVA o sense IVA”.

D'ençà la introducció de l'euro sembla com si ens haguéssim oblidat de que encara el paguem. Ara, el que ens preocupa és la nova moneda que malgrat les expectatives ho ha tornat tot més car. Del “què hem traurà l'IVA?” hem passat a associar la unitat monetària actual amb una moneda de vint duros de les d'abans.

A vostès, com a mi, ens faltarien 66 pessetes amb 386 fraccions per pagar el que ara se'ns demana per un cafè. No creguin que exagero. L'he arribat a pagar més car. M'he queixat? Ni gota ni mitja. I déu me'n guard d'haver demanat el tiquet pensant en una possible desgravació, com si es tractés de l'IVA d'empresa.

He pagat l'encariment del producte per diverses raons d''indole econòmica. Una de justificada.

L'encariment del cost de la vida. Però, moltes altres que no hi ha qui les justifiqui. La apreciació d'una moneda a l'alça, de la mida del dolar. Les preses per quedar bens situats en la Comunitat Econòmica Europea. La logística del transport. Ningú mai no ens farà creure que una cosa que ve o és enviada de més lluny pugui ser més barata. (No els parlo de la Xina. Aquest és un tema molt diferent.) La reeducació del mercat intern. Aquelles dues lletres que perquè te les posin als envasos es veu que tens que fer la prova del cotó. I, faltaria més, l'Impost del Valor Afegit... Com si poguéssim anar afegint-hi sense parar. Sé que me'n deixo. Però, quan anem al metge i ens diu que tenim els dies comptats, mai no solem preguntar-li que tenim que prendre pel refredat.

Disfressar una situació d'endeutament dels països pobres en vers els rics amb dispenses i almoines, mentre Europa, la vella Europa, emprèn la cursa econòmica de l'imperialisme, l'immigrant fa la feina bruta i els autòctons tenen cada cop la butxaca més escurada. És molt fort. No els sembla?

Senyor premi Nobel de la pau.

Vaig tenir l'ocasió d'escoltar-lo en una entrevista que l'Antoni Bassas li va fer al “Catalunya Matí” de Catalunya Ràdio. Deixi'm que el feliciti pel guardó. Probablement si no li hagessin donat li hagués passat com a la seva mare que, de viure, segons li vaig sentir dir, no s'hagués imaginat mai que vostè pogués estar a Barcelona, entre altres coses, perquè no sabia on era.

En les seves declaracions a la mencionada emissora, em sembla recordar que vostè es declarà partidari de la unió europea. D'una sola nació, amb un grapat de països que, fins fa no res, eren enemics enfrontats. I va dir més. Que potser en un futur no molt llunyà, el món seria una sola nació.

No ho digui gaire alt, home. No fos cosa que els senyors de la fundació de qui, per cert, fou l'inventor de la dinamita, qüestionin el veredicte, per entendre que vostè és anarquista. Que no. Que els calerons van prou bé, i, ara, el convidaran a tot arreu. A la capital de Catalunya, també.

Si no estic confós, vostè és de Eire. Un país que fa poc, i, per motius religiosos, com fa nou-cents anys, tenia un important conflicte armat amb la gran mare britànica. La mare de qui? De tots vostès?

Voldria saber què opinen d'aquesta qüestió els escocesos, els gal·lesos, o, els mateixos irlandesos. No cal que sortim del continent que veu tant unit...

Un home format, com és vostè, no pot desconèixer la realitat històrica. En el món, hi ha països que tenen tota mena de retards, polítics també. Diguem que la història no els ha estat propícia. Països que no tenen estat perquè mai no els hi han deixat que el tinguessin. Motors de l'economia d'altres països amb estat que els hi ha convingut sotmetre'ls. Fixi-s'hi bé. També a Europa. Uns parlen de globalització perquè els seus interessos són globalitzants. Els altres parlen d'unir Europa. Ja sé que tenim l'avió més gran del món. Però, de què ens servirà? Entretant, i, perdoni l'expressió, vostè somia truites amb la visió d'un món unit. De quin? Perquè, ja n'estem buscant d'altres...

No seria més raonable, sota el meu modest punt de vista, equiparar drets i deures. Abolir les diferències que aquesta situació ha generat al llarg del anys. Mantenir els senyals d'identitat.

Recuperar la memòria històrica i posar les coses, simplement, en el seu lloc. I miri, senyor premi Nobel de la pau... Potser tots veurem, o, algú veurà, que la terra d'acollida serà un món millor.

Això és tot el que li volia dir. Moltes gràcies per escoltar-me.

Si de mi depèn!

Recordo haver manifestat en alguna ocasió que, com autor, no mantenia cap correspondència amb el lector. Sóc fidel als meus principis i estic en el meu dret. Comprenc, però, que certs mitjans mantinguin la possibilitat de que el lector pugui manifestar la seva opinió, i, fins i tot, qualificar el

que llegeix, per qüestions d'imatge. Bé. L'internet és interactiu, la ràdio també ho és, la televisió podria ser-ho i en premsa se'n diuen "cartes al director". Ara, no hi entraré.

Potser hi hagi companys als que els faci gràcia contestar l'opinió dels lectors dedicant-los un article.

O que, tanmateix, els hi fa patxoca que la gent els escrigui... A tots ens agrada saber que som llegits! Les idees, per altra banda, són lliures, i, nosaltres també ho som, per escollir el cóm i on expressar-les. Té la mateixa validesa, des d'aquest punt de vista, un article de fons que unes línies de xat. He dit validesa, que consti en acta. Deu me'n guard d'escriure un article en la pàgina del editorial d'un diari, criticant el del dia abans. Potser, em fotrien al carrer i tot. És allò que els castellans en diuen: "no ser de recibo" i l'avi Pujol, "no toca".

Aquí, de moment, tot si val que si val tot. Algun dia, potser jo no ho vegi, deixarem de entomar-les per anar més ben vestits. Qui no ho hagi entès, que no es prengui la molèstia de preguntar-m'ho.

Recordin que no em cartejo amb el lector. O molt tindrien que canviar les coses. No, només, les econòmiques...

Mirin. Si de mi depèn i em deixen, seguiré molestant-los amb els meus articles. Això estableix uns principis. Els seré sincer. Vostès em paguen amb la seva lectura allò que jo obtinc en popularitat.

Cosa molt difícil d'aconseguir en la resta de mitjans. Però, res més. Aquí s'acaba el nostre contracte virtual.

Intentaré ser més clar pel que fa "al món vist per una finestra", definició poètica d'internet. De remenar, en remenem, però, no masses. D'aquí la nostra independència. Hi esmercem un temps, això segur. Seguim?

Potser s'hagin preguntat què són els anuncis anomenats "banner" que ocupen, majorment, les columnes laterals del lloc web? O els "link", aquests enllaços, acompanyats de "banner" o sense, que ens permeten viatjar d'una pàgina a una altra diferent? Perquè hi ha portals que semblen de l'ajuntament o de les administracions publiques i no ho són? Encara que ho semblin i ens costi de creure... Tot plegat, forma part d'una exigua part de les finances de l'internet, que em comprometho explicar-los, amb pèls i senyals, si segueixen amb fidelitat la lectura dels meus articles... Ara que, de moment, poden fer-ho de franc.

Quan estudiava, em varen ensenyar que en els articles d'opinió s'expressava el lliure parer de l'autor, i, quan aquest recollia el criteri del col·lectiu del mitjà se'n deia editorial i anava signat pel responsable legal de la publicació. El seu director/a. D'un temps ençà, aquest gènere periodístic va a la baixa i els editorials ja no els signa una persona.

Si de mi depèn, els tinc que dir que l'opinió genera opinió. Benvingut sigui, per tant, un mitjà de darrera volada en el que es respecta i valora l'existència d'aquest estil.

Som, com som.

Francesc Badia, per L'Escalenc.

Ha plogut molt d'ençà deixàvem les portes de les cases obertes. De L'Escala estant, quan anàvem a veure algú, entràvem sense trucar i cridàvem pel nom o dèiem... A(ve) Maria! Si no obteníem resposta, ens he seiem en una cadira d'aquelles que a l'estiu servien per a prendre la fresca i esperàvem a que els de la casa tornessin. Podia passar força estona, i, que en arribar, ens trobessin adormits. Què fa molt que t'esperes? Pregunta a la que responíem amb un... Poc ho sé pas!

Un dia, algú entrà en un comerç i prengué el que no era seu. A partir d'aquell moment, les cases posaren pany i tancaren amb clau i baldons les seves portes i finestres. La confiança es tornà en malfiança. Les coses, mai més tornarien a ser com abans.

La semàntica havia creat un llenguatge que ens permetia mantenir l'alerta en certes situacions que ens eren estranyes. El foraster, era sinònim de nouvingut que tenia la intenció de quedar-s'hi a treballar. Però, forasters ho podien ser des dels vinguts de molt lluny als nascuts a la mateixa comarca. No depenia del seu lloc de procedència. Un exemple d'integració per a forasters de pas la tenim en aquells que venien de València a recollir l'arrós. La gent del poble els hi donava oli, tomates i sal, per sucar el pa que es menjaven amb sardines, a les voreres dels carrers, camí de Castelló. Un grapat s'hi varen establir, s'hi varen casar, varen tenir fills i bescanviaren la condició de forasters per la d'aforats.

El turista o estiuejant, arribava, es deixava els calés i tornava a marxar. No generava sentiments més enllà dels purament crematístics. A L'Escala, tothom era benvingut. Sempre ha estat així. Però, en el cas dels visitants, devíem de pensar: a aquests potser no els tornarem a veure mai més...

Als escalencs ens preocupa molt, sabent com som, que els demés se'n aprofitin. Intentaré explicarho. Quan obrim el nostre cor, no és per una estona, és per sempre... Això ens fa desconfiar per principi i semblar desconfiats per qui no ens coneix. El mateix que ens fa aplicar el llibre d'estil amb expressions tals com: Qui és? On s'està? No sabia pas qui era! És com una consigna que ens serveix per a reconèixer, identificar i saber amb qui ens la juguem. En llenguatge mariner, en podríem dir: posar-se a la capa, per si ve mal temps. En terra la maniobra no és pas tant complicada. Sempre se sent un que diu: - És la Pepeta de Cal Pebre. La de davant de Cal Gambo. Un xic molla, per cert! Aquest supòsit, si fos autèntic, consistiria en una bona informació que deixaria tranquil el nostre fur intern.

Voldria acabar amb un acudit. Eren dos escalencs fent un toc a Can Paciència. Quan un li diu a l'altre: - Tu, noi, em sembla que t'acaben de fotre la cartera - L'altra li'n respon. - Hòsties. Sí! Sort que l'he reconegut! No és que ens deixem fotre la cartera. Ni tampoc és a la cartera on hi duem els sentiments. Se'n fan càrrec, oi?

Trencaré una llança per vosaltres.

A la recta final del programa “El Matí de Catalunya Ràdio” de l'Antoni Bassas, els escriptors Quim Monzó i Empar Moliné tenen, quan toca, una breu intervenció. Vaig sentir com l'Empar i el Quim es queixaven amb resignació dels saturats blocs de publicitat que tenien que patir en les seves intervencions. Em va fer parar l'orella. Es veritat. La franja dedicada als talls publicitaris és quasi superior a la que se'ls dedica.

No descobrim res en dir que són autors mediàtics i que l'audiència en aquell punt horari d'un magazín de cinc hores augmenta i es manté per ser quins són. Tot i ser un conveni acceptat entre el Bassas, la Moliné i el Monzó; els que ho escoltem podem tenir les nostres sensacions i la nostra opinió.

Malgrat ser un petit espai distés on l'humor fa el reste, penso que el Monzó i la Moliné mereixen un respecte per part del medi on fan les seves intervencions i l'oïdor també. No oblidem que sense els que l'escolten la publicitat en ràdio no té raó de ser.

Reunir els dos autors és un encert i una fita perseguida llargament pel responsable del programa de ràdio amb més audiència a Catalunya. Per compensar el greuge, diguem-ne inevitable, que suposa postergar dues magnífiques plomes del nostre país a la servitud del consumisme i el món de la publicitat, suggereixo al benvolgut Antoni Bassas que els convidi a menjar un bon ànec amb peres en el nostre estimat Collsacabra. Jo els hi puc dir als tres que tenen pagada una Ratafia. Cadascú dins de les seves possibilitats, però, en terra de bandolers.

Una festa senzilla i prou.

Una rosa, un llibre i dos petons. O moltes roses, molts llibres i molts petons. Sóc partidari d'aquesta segona fórmula. Del que no ho sóc és de la massificació i de l'excessiu mercantilisme de Sant Jordi.

Una festa nostrada, i, en el meu mode de veure privada, que primer va ser venuda als japonesos, desprès es convertí en el Sant Jordi de “El Corte Inglés” i ara l'inclouen com un acte més de l'any del llibre dedicat al Quixot.

L'essència de la diada, a casa nostra, a més de ser el dia dels enamorats, coincideix amb el dia del llibre i el de la rosa, símbol georgià. Tot el simbolisme aliè que pugui desvirtuar la celebració el devem a un desmesurat afany de vendre no importa què aprofitant-hi l'oportunitat.

Mai abans s'havia vist que en anar a comprar una barreta de pa ens regalessin una rosa o que en anar a veure un partit de futbol ens obsequiessin amb un llibre. No és que no hi estigui d'acord. Al capdavall, en el cas dels espectadors d'un partit de futbol, un grup no massa representatiu en el món de la lectura, ho trobo encertat. Sempre i quan no siguin ells qui a la vegada obsequiïn la gespa i quins s'hi mouen amb els exemplars rebuts.

Aquest any, tot i això, no s'ha sentit parlar massa dels autors anomenats mediàtics. S'ha tingut molta cura a l'hora de parlar dels autors. De la qualitat d'aquests i de les obres premiades. No han notat una certa neteja en tot plegat?

Com podem garantir el contingut de les properes edicions de la festa de Sant Jordi? Tindríem que ser oracles i no ho som. Seguirà essent una festa? A això ens hi apuntem tots. Però, serà senzilla i prou?

Això no depèn dels autors ni dels editors. Perquè la festa la fa la el public de l'espectacle. De la mateixa manera que els cultivadors de roses intenten any rere any millorar i innovar les espècies i els autors i els editors es reserven l'aparició de la seva producció per aquestes dates. Són la part que configura l'aparador.

Els petons que es fan les parelles tenen el significat que justifica tota la resta. No oblidem que l'amor és, per damunt de tot, l'essència d'aquesta festa. Per un home. Per una dona. Per una terra. Per un país...

Una secundaria de segona.

Els previnc. Aquest article serà més curt del que és habitual. No els vull avorrir amb conceptes que la majoria coneix per activa i per passiva. Només permetin-me unes reflexions que, no per sabudes, són menys il·lustratives.

Molts hem tingut que esperar 40 anys per sentir que la religió no és assignatura obligatòria a les escoles. Per exemple. Emperò, en els temps que corren, també hem tingut que escoltar els polítics de casa nostra desfer-se en elogis de legislacions avançades amb les que, suposadament, érem capdavanters.

Els que venim de temps de repressió ens podem sentir contents per temes com el de la religió i el de l'educació laica, però, la raó que els polítics es fan seva (no dic que no la tinguin) és bo que la qüestionem. La llei que s'acaba d'aprovar, com diuen els juristes, té defectes. Fruit de la no observança de la realitat. Una professora meva que cito molt sovint, en els pocs canvis que en aquella època d'estudiant es produïen, deia al respecte: "són els mateixos gossos amb diferents collars". Això que ara podria ser tranuitat, no és més que una trista realitat. M'explico.

El passar curs amb menys de quatre assignatures suspeses, sempre, absolutament sempre, ha representat un esforç addicional per l'alumne que, en molts casos, no ha reeixit, engruixint el fracàs escolar. Un esforç en les butxaques del seus pares que ha beneficiat a l'escola privada. Quan dic això, parlo de classes de recuperació particulars impartides fora de l'horari lectiu i que mai s'han fet de franc. Desconec quantes assignatures tenen avui dia els cursos de secundària. Segur que els alumnes

saben amb tota claredat el que significa sumar-ne, una, dues o tres més, a les del curs actual.

Per últim, em permetran dir-los que responsabilitzar el claustre de professors en la figura del o la cap d'estudis; del director/a del centre, alhora de decidir si l'alumne passa o no passa de curs, representa agreujar la situació del col·lectiu docent. Un gremi, i, permetin-me l'expressió, que ja suporta prou pressions i amenaces. Situació, aquesta, que tindríem que alleugerir en lloc d'engrevir.

Tant de bo m'he equivoqui en les meves sospites i tot vagi molt be.

Un bucólico paisaje tailandés.

Estaban tres tristes tigres, léase (TTT), a cobijo de un bucólico paisaje tailandés. En la escena apareció un resuelto pollo gringo. Este, sentóse sobre sus patas, traseras. Una enorme pegatina colgaba de su cuarto trasero: “I Love Kentuky”. No se trataba de una declaración de amor. Ni de una declaración de princípios. Más bien, era una marca de fábrica.

Para entonces, los tigres andaban jugándose a los chinos, una intervención rápida, sin demasiado alboroto. Los antidistúrbios, perdón, los tigres de la (TTT) mostraban una gran calma. El pollo también.

Este, el pollo, escondió la cabeza al regazo de la pechuga y contempló la escena con una serenidad digna de encómio,.. Del tamaño de su cerebro.

En aquellos instantes, el cielo se cubrió de espesas nubes que hacian presagiar una repentina, pero abundante, lluvia. Y, efectivamente, así fué.

Creció la impaciéncia entre los tigres, creció el rio, crecieron los charcos hasta convertirse en lagunas... Lo único que no creció fué el pollo. Más bien menguó. Cási se le veian los huesos. Así pelado y tiritando de frio, parecia menos pollo y más gringo.

Los tigres, que se mojaron pero no mojaron, guardaron sus monedas, tragaron saliva y fueron a por él, o, mejor dicho, a por lo que de él quedaba.

El pollo soltó un estornudo provocando un movimiento disuasorio irrelevante. Una repentina e involuntaria ola de la charca que le mantenia a flote, salpicó los hocícos de la plana mayor de la (TTT). La reacción no se hizo esperar. En un abrir y cerra de plumas, el pollo con cara de gringo pasó a pollo listado. Envuelto quedó por un sinfín de rayas negras que le recordaron un enorme paso cebra que iba desde los muelles en Manhattan hasta el Bronx. Para su desgràcia, esta vez, no iba en la furgoneta de reparto...

Queria salir de allí para explicarle a la (p) de la gallina de su madre porqué (h) eso le tenia que pasar a él?.. De pronto, tuvo un escalofrío que le recorrió hasta la pluma de escribir... Seis ojos, más grandes que la pegatina que debia estar en su trasero, estaban pendientes de su pobre persona...

Tres bocas, con un montón de colmillos, regalimando saliva, recogida, de vez en cuando, por tres lenguas que parecian pistas de aterrizaje.

Un futuro, de poder llamarle así, poco esperanzador...

Un fred que pela.

Mai no he sabut exactament que volia dir això del 'fred que pela'. Però deu ser semblant al que em va passar l'altra dia anant amb metro. Davant meu hi havia un parell d'homes asseguts parlant en rus.

Per un moment hem va semblar entendre'ls. Em vaig dir, cony, fa fred!

Diuen que el fred conserva. Serà les idees congelades. Quan fa fred anem encongits i tapats. Més pendents del termòmetre que quan tenim febre. Ens fa il·lusió de que nevi. Sobretot quan és lluny de casa. Diem, a Mallorca a nevat. Oh, que guapo! En canvi, ens consta acceptar certes situacions. En un semàfor, al meu costat, hi tenia una parella que s'estava menjant un gelat quan la temperatura al carrer era de cinc graus.

Una altra cosa que ens arriba amb el fred són els constipats. A les farmàcies es formen unes cues que semblen administracions de loteria per Nadal. Els bars van atapeïts de gent que demana cafès amb llet ben calents o coses més fortes.

El més curiós del cas és que lluny d'entrar en estat d'hibernació com fa la mare natura sortim de casa per passar fred. Entrem en contacte amb la neu o fem surf amb la temperatura de l'aigua propera als cero graus.

Però, quan fa un fred que pela, sortosament, cerquem l'escalfor dels cóssos en lloc de rebutjar-la com fem a l'estiu. Ens apropem a un estat més pur de l'ànima. Lluny, molt lluny de la fredor.

Benvinguda sia la gelor.

Vendre o promocionar.

Quan sento l'alcalde del meu poble parlar de vendre la població, tinc una doble impressió que, al capdavall, em deixa indiferent. Per un costat, penso, amb força indignació, que el patrimoni, allò que és nostrat, no pot ésser objecte de bescanvi. Per l'altre, li'n dono la raó: o vendre o morir. En molts llocs ja fa temps que toquen agonia. És potser que, quan m'arriba la indiferència de la que acabo de parlar, cerco un sinònim no tant punyent, potser tampoc tant comercial en la seva aplicació, però, que em fa sortir de la insuportable apatia. En dic, promocionar. Aquest moure's en una mateixa direcció és, en el cas d'un col·lectiu representat per la figura de l'amic que li toca fer d'alcalde del meu poble, una missió de compromís global. No té pas res a veure amb una creuada. Però, si que ens caldrà trobar-nos en una cruïlla de camins on hi anirem a parar amb els nostres respectius tarannàs, ideologies i bagatges culturals.

En Josep Maria, l'amic de la infantesa, que l'hi ha tocat ser l'alcalde del meu poble, potser, arribat en aquest punt, em demanaria que en penso sobre el particular. I jo li diria que el mateix que ell. Amb un subtil matis, però. Cal vendre i comprar perquè el poble així ho demana. Seguint les pautes d'una promoció ben estructurada. Tenint present, en tot moment, el lema promociona'l. El poble enamora i ens hi té d'enamorats. Molta cura a l'hora de les transaccions. No venem els sentiments a mal postor.

Jo m'hi apunto. També espero veure'ls a tots. Hi penso ser-hi. No em fallin. Cauria en l'apatia, i, això, no és bo ni pel poble ni per qualsevol col·lectiu que s'aprecii. Per cert el meu poble és L'Escala.

Permetin-me la promoció.

Vermut d'estiu.

Com cada any, i, de manera més o menys puntual, intentem oferir una sèrie de consells per a fer front a la canícula estiuenca. Que ningú no s'enganyi. No parlarem de fer una absenta amb olives farcides d'anxova. Això és molt personal i la temperatura desaconsella el consum d'alcohol.

“D'abord”, com diuen els francesos o “en terra”, com entenem nosaltres: cal banyar-se per dins i per fora, a l'alba o cercant l'ombra si el sol ja ha sortit. Amb roba fresca o sense roba. Alentir en el possible l'activitat motriu. No fer competicions amb un mateix. Temps en tindrem la resta de l'any.

Menjar amanides i coses fresques amb una mica de sal. La fruita és aconsellable, però, com tot el que fa anar per avall arrossega ions i deshidrata. Tingueu cura de rentar-ho bé.

L'aigua és la millor de les begudes. L'orxata i els sucs de fruita són aconsellables. No abuseu de les begudes gasoses. Tampoc de les que contenen graduació alcohòlica per ser-ne vasodilatadors. Les salses picants, el marisc i les begudes que duen cafeïna o teïna tenen el mateix efecte. Són productes o substàncies conegudes com a excitants.

Per últim, aconsellem com altres vegades els sidrals sense carbonats gasosos preparats amb suc de llimona i sucre, ben fresc de la nevera, com a refresc . És una excel·lent alternativa a tota mena de begudes que prioritzem a l'hora de fer el vermut a la fresca.

Bon estiu!

Xarxa tren.

Hauran observat que, de vegada en quan, dedico un article al tren. A casa, tant el meu fill com jo en som afeccionats. En això que, l'altre dia, ens varen donar una bona noticia. Els Catalans traurien profit de les velles rutes on Renfe no hi fa res i se'n faria una de nova: l'eix transversal ferroviari.

Podrem anar de Lleida a Girona sense passar per Barcelona. Les noticies són molt bones, però, tot això cal veure-ho. I saber quin material hi circularà. Modernes unitats dels Catalans o els Catalunya Exprés de Renfe. Què tant de pressa si vol anar?

En un proppassat article (Un tren amb cara i ulls) reivindicava l'existència d'una xarxa pròpia que recuperés vies fèrries obsoletes pel pas del temps amb combois moderns i ràpids sense arribar a l'alta velocitat. Radial o amb corones intercomunicades, aquesta 'xarxa tren' s'integraria en el territori molt abans que l'avançada alta velocitat. Parlo d'integració, no de tenir-ho enllestit.

En aquest article apuntava la possibilitat de fer justícia a 117 anys d'història del ferrocarril del nostre país (Palamós-Flassà-Girona). Des del 1887 hem fet una col·lecció de 960 Km en 25 línies diferenciades i 3 amples de via. Cal aprofitar-ho, perquè hi ha molt que aprofitar. I els traçats són coherents i sostenibles.

Fa molts anys que es diu que el tren serà el mitjà de transport del futur. Però, al futur ja hi hem arribat. No abaratim ni cremem tot el que és gras. Fem les coses amb cap i peus i la xarxa tren catalana podrà arribar ser un model a Europa. Quan dic Europa, sé de que parlo. No somnio en baixar d'un tren ràpid i pujar en un de vapor a la mateixa andana, o si?