Monografies

Mono Grafies francesc badia

Article salat Al salar d'Uyuni, Bolívia, hi ha un hotel fet de sal. La gent llepa les parets per veure si és veritat. Ací, la sal la fem servir per altres coses. Per condimentar o coure la daurada. Per a conservar salaons, com ara les anxoves, el bacallà o les arengades. Abans, però, la sal era moneda de canvi i servia per a pagar els impostos i fotíem la sal en alfolís, lluny de captenir-se en aquella mania nostra d'entaforar-ho tot dins d'un forat. I, abans d'abans, en temps de ploma i paper o sia de Maria Castanya, es feia servir per assecar la tinta en l'escriptura. Un altre us ben diferenciat i no tant carrincló consisteix en llençar sal a les carreteres per a llevar el glaç o impedir que s'hi formi.

A L'Escala ens havia servit per a guarnir unes figures fetes amb filferro que posàvem a la Cova de la Sal o en les que li són properes. També havíem parlat el salat com a Ses Illes. El mateix que, segons diuen, encara parlen a Cadaqués.

El tast del salat és aspre i els articles que els preparem també ho seran. No farem servir cap desaladora. Preferim que la seva ingesta els provoqui sed, els obri la gana i facin gasto, que renoi.

No ho sé, perquè fins i tot les meves notes han perdut la memòria, si fou en Pla qui digué que els de El Pedró érem selencs. Si en Pla ho va dir, ja ens està bé.

Però, jo no hi estic gaire d'acord. En Pla menjava al Passeig i bé. I els de El Pedró no érem pas més rics que els de Cal Panxo. Clar que si ho digué en Pla, ja ens està bé... Sobretot, si tenim en compte que en Pla no només jugava a fer un fàcil joc de lletres, sinó que sabia molt bé el que es deia. Com quan els de L'Escala rebaixem tensions diguent el contrari del que varem dir. I, ja sabem.

De dir-ho per quedar bé i calmar els ànims a fer el ridícul més estrepitós, no hi va tant.

El saler no hi pot faltar a cap taula, entre altres coses, perquè la sal la fotem a dojo quan el que estem endrapant no val un pebre. Hi ha qui diu: qui guisa dolç guisa per molts i qui guisa salat guisa per cap. Frase que obliga al cuiner a guisar dolç i a cadascú afegir-se la sal que li don la gana.

No m'està bé dir-ho, però, per ser el primer dia, un xic més i fem salat. Que els col·legis de metges em perdonin.

En les grans ciutats preocupa la pol·lució nocturna. La llumínica o la sonora, s'entén. Aleshores, les administracions fan el que poden perquè a ciutat, dormim bé i no baixi el nostre rendiment. Una prova del que els estic dient són els nous camions de recollida d’escombraries que l’ajuntament de la capital ha comprat. Aquests vehicles que poden recollir dos contenidors alhora són força silenciosos, però, la brossa fa el mateix soroll de sempre.

En un poble petit com en el que hi tinc part del meu cor, fa uns anys, les escombraries es recollien amb tractor i remolc. Qui feia la feina era un jubilat que havia estat alcalde en època de La República. Quan sentíem la fresa del motor del tractor quedàvem avisats de la seva imminent arribada i ens donava temps de treure la galleda o el que fos, si ens l'havíem descuidat. Cap el tard, feia el seu recorregut sense que ningú es sentis perjudicat pel soroll.

El fet que els explico em fa pensar, molts cops, si els nostres alcaldes, quan es jubilin, tindran la mateixa voluntat i els veurem a bord d'aquests sofisticats camions no sorollosos, en aquests o altres, recollint els detritus dels seus pobles, viles o ciutats. Potser, nosaltres ens quedarem amb les ganes de veure-ho i ells no tindran cap ganes de que els veiem. Però, no és molt més digne fer d'escombriaire en el teu poble que sortir de l'ajuntament, per la porta falsa i de la ma de la guàrdia civil?

Aquesta és la pol·lució nocturna, no acústica, que no ens deixa dormir per la humitat dels calçotets.

La gent, abans, anava a reviscolar per vinyes, camps de sega i de fruiters.

Aprofitaven allò en que només els ocells els feien la competència i en treien guanys per a la seva manutenció.

Hi havia, però, unes regles que es tenien que respectar. Les espigues es recollien havent segat els camps. La fruita només si havia caigut de l'arbre. Els horts tenien un amo, i, sense el seu permís no s'hi entrava. I en les vinyes s'hi fotia el peu quan la verema era feta.

Ara, ens seria difícil d'entendre perquè anàvem a recollir tot allò que, de no haver-ho fet, s'hagués malmès. Sinó fos perquè, ara, no costa pas gaire veure gent que es capbussa en contenidors i remena papereres.

El metall o el que poden empescar aquests indigents del benestar, és venut. Si més no, el mateix que feien els que es dedicaven a reviscolar. En quan en tenien prou ho venien a mercat. La petita gran diferència, si m'ho permeten, rau en que ara furguen en el que els demés llencen i són molt joves, mentre que abans cercaven el que s'havien descuidat i solia ser gent molt gran sense pensió o amb ajuts molt minsos que tenien que ser auxiliats sovint pel mateix veïnat.

No sé si algú de vostès estarà d'acord amb mi en que d'aigua anomenada de boca n'hi ha de dues classes. L'aigua de classe B i la de classe A. Entenem per aigua de classe B aquella que tots paguem malgrat tractar-se d'un bé d'us públic universal. Amb la de les fonts públiques, que també paguem, no es pensin, és aquella sotmesa a tractament químic i a tota mena de conversions que la fan tenir mil gustos, cap d'ells bo. L'aigua de la classe A o de brollador és la que un cops fets els anàlisis de salubritat en el laboratori del Doctor Rodés, el pobre té una feina que no se l'acaba, és envasada, embolicada i duta a la quinta forca amb tot un reguitzell de noms possibles.

Dins de la classe A, però, hi una sots classe. En podríem anomenar classe A extra i estaria formada per aquelles que formen part de les anomenades cartes d'aigua dels restaurants de disseny. Presentades i embolicades com si es tractés d'un gran reserva i de colors, algunes, que fan sospitar de la seva naturalesa com a líquid element. Per a paladars exigents i butxaques acomodades.

Podran suposar que, em els anys que tinc, he begut molta aigua. També he sentit alguns disbarats d'aquells que es diuen, perquè, necessàriament, no hem nascut ensenyats. En el meu poble, no recordo haver begut mai aigua que tingués bon gust. Però, de biberons n'he pres uns quants i ací segueix-ho, fins quan tingui que ser. Els parlo d'una època on els talls en el subministrament no

sorprenien a ningú i on s'anava a veure si el rec baixava sec o moll per saber quan podríem obrir l'aixeta. En canvi, també m'he trobat en un rierol de muntanya amb uns quants que li feien fàstic. Una aigua amb insectes i tota mena d'éssers vius que eren xalant en una piscina que no tenia necessitat de ser tractada.

Si no ho estem de d'acord, com els hi deia al principi, és potser perquè a ningú no se li ha ocorregut convertir l'aigua en coca cola.

I tornem a les classes, per anar acabant. L'aigua de la classe B és la que ens serveix per omplir piscines? O és la que fem servir per a regar els camps de golf? No ho sé molt bé. Crec que la de la pluja, convertida en aigua freàtica la fem menester per regar carrers, parcs i jardins. No per omplir piscines. I que els bombers o les empreses que netegen pous o aigües fecals tampoc no fan ús de les boques d'aigua potable. Els tinc que confessar que el tema ja se'm escapa del tot quan es tracta de la classe A. Una aigua, manyaga, que ha vingut del cel, com totes, i que un cop arribada en terra fem amb ella el que volem fins que arriba a la mar, on tenim dipositades les nostres més fermes esperances. La mar. Amb la que tenim un idil·li sàdic masoquista. I tot i així pensem que ho arreglara tot. Els ve de gust un got d'aigua?

L'any passat, a la capital, va fer-hi una forta ventada. Jo era al carrer caminant per una cantonada quan una senyora o senyoreta, desconec el seu llinatge, empesa pel vent, em va caure al damunt. Tots dos varem anar pel terra. Potser de forma instintiva vaig intentar protegir el seu cos de la caiguda i a mi em va toca el rebre. En resum, em vaig endur la patacada.

Ella, duia un carro d'aquests d'anar a comprar que va passar pel nostre costat com un autèntic fórmula u. La senyora o senyoreta, no feia altra cosa que allargar l'únic braç, que feia el que tenia que fer, demanant-me que l'anés a buscar. -Deixi-hi el carro!- li cridava jo -Ja l'irem a buscar després!- Entre mi pensava: he vist tantes coses que sortien empeses pel vent i no hem sabut mai més d'elles...

No sé si l'ensurt de la senyora o senyoreta venia provocat pel fort cop de vent o per la posició del meu cos envers el seu. Li vaig dir, per tranquil·litzar-la, que en el meu poble estàvem molt acostumats a aquests tipus de ventades i que era d'allò més corrent el sortir volant. Què devia de pensar dels del meu poble? La situació, no era com per dir, alça Manela! Tant se me'n refut com es deia. Els hi ben juro que m'hagués agradat fer com el vent: arribar i marxar corrent.

D'ençà que ens va entrar l'afició pels monuments en tenim, no em facin fer l'inventari, des de Sant Martí fins el Port. Som un poble monumental i de bons escultors.

De monuments en tenim de fixos i d'itinerants, com els de l'avi Xaxu o el de la Sardana que de la platja anà a parar al passeig Lluís Albert empès per la llei de costes. Ara n'estem rumiant un que commemori la designació de Ciutat Pubilla de la Sardana 2010. Per alguns, Capital Mundial de la Sardana. Quants més disbarats sentim, millor. Més llarg serà l'article.

El pubillatge el rebem d'una ciutat, Mataró, que té 220.000 habitants, és capital del Maresme i el 2009 no l'hi ha canviat gaire les coses pel fet de ser Ciutat Pubilla de la Sardana. L'Escala és un poble. Alguns, voldríem que ho fos eternament. Les nostres pubilles són petites, com correspon a la majoria d'aquelles que han estat designades. Les rotllanes que podríem fer recollint tots els dansaires possibles arreu del món no arribarien ni ha ser anècdota.

La sardana és la dansa nacional de Catalunya. Un país petit, i, fins fa no res, pràcticament desconegut en un món més enllà de les seves fronteres culturals.

L'Escala tampoc és capital com no sia d'ella mateixa i del seus nuclis de població. Prou feines en tenim. Suposo poc prudent entrar en conflictes de termes amb Bellcaire, Albons o Torroella.

Ara bé, si això del pubillatge serveix per a donar a conèixer una de les danses més nostrades i part de la cultura del nostre país arreu del món: els nostres cuiners ja poden anar fent plats commemoratius del pubillatge, la Principal omplir l'agenda de bolos, les anxoves, anava a dir, les fotrem en rotllana dins del pot, però, ja hi van, i tot anirà d'allò més rebé.

Quan vàrem rebre la flama dels déus, pels Jocs del 92 molt poca gent tenia coneixement d'allà on s'anaven a celebrar i poc o molt importava si la capital era la de Catalunya o si tant sols ho era. L'impacte que aquella flama, que no era la del Canigó i que si s'apagava poc que passava res perquè n'hi havia cinc o sis més d'enceses, provocà que tothom volés venir a la terra de promissió. La capital esdevingué cap i casal de somniades oportunitats i sous que, per alguns, podien semblar fabulosos. El resultat del que va passar, ara fa 17 anys, pot captenir només a uns quants, poc representatius entre els que pensen que la capitalitat del país tindria que representar altres valors que no passen, en cap cas, ni per les transformacions que s'hi varen fer, ni pel combat econòmic que encara es manté, ni pels guanys polítics assolits.

La sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan, deia en Verdaguer. Estarem d'acord, sentiments a part, en que per desfer-la l'hem tingut que fer, no pas a l'inrevés. Seria com abaixar els braços a l'hora de ballar els curts.

Jo faré la carta als reis. El que no sigui monàrquic no hi té res a veure. El que passa és que ja m'han enganyat tantes vegades que no en ve d'una. I parlant d'enganys. El Nadal és un engany? O potser és un gran supermercat amb una clientela fidel on, d'una manera o altra, ens hi trobem tots?

Per un casual, algú de vostès sap què és el Nadal? No vull pas dir que la celebració anyal a la que l'església catòlica ens té acostumats amb motiu del natalici a Betlem d'un nen que va viure, segons diuen, 33 anys i que la litúrgia resumeix en un, no formi part del Nadal. Però, la campanya publicitària cíclica de la mateixa freqüència i puntualitat fa que ens preguntem: si ens agrada que ens diguin la veritat o ja ens va bé sentir-nos enganyats, conscient o inconscientment, quan fem alguna pregunta?

Han vist el conte de Nadal, en format de pel·lícula i tres dimensions, que el cinema ens ofereix any darrera any? Un conte que no ens creiem però que ens fascina i ens fa anar a tots de cul. Disculpin. Amb el Nadal, doncs, ens passa igual.

Mirin. Com aquell que no vol, la cosa comença amb el sopar de la nit de Nadal.

El dels galets i la carn d'olla. Aquell que, a pagès, fem a córrer cuita per anar a concelebrar la missa del Gall. Recordo, de petit, haver-hi anat amb els torrons a mig camí de Xixona i amb l'esperança de veure un gall que mai no he vist. De

granat vaig comprendre que en deien missa del Gall perquè a l'hora que acabava quasi que es podia sentir el seu cant albirant el nou dia. En la maduresa, he comprovat que res del que pensava era cert. En ser una missa cantada el nom venia dels galls que fotia la gent en entonar les lletres que es passaven de ma en ma.

El dinar de Nadal, en el que ens reunim amb tota la família, té com a protagonista una menja, anomenada neula. Un parent meu la feia servir com a galet per beures el cava i no els hi explico com va acabar. Sí és veritat, però, que quan arriben al capdavall de la taula, el gos es tapa els ulls amb les orelles, fart d'óssos que es trenquen i tenen gust a vainilla.

Per Sant Esteve, aprofitats com som, fem amb les sobres una cosa italiana semblant als rotlles xinesos de primavera que en diem canelons. Pel cap d'any ens inventem un personatge, l'home dels nassos, que com és de suposar només en té un i ben vermell. Acabem l'any regalant calces i calçotets, també vermells. Com aquella dona que n'hi va comprar uns al marit i quan els hi va donar, li digué: -Té, noi, a veure si te'ls canvies de vegada en quan!I el comencem amb una borratxera d'ordi, una bossa plena de paperots que en diem cotilló i els bons propòsits que oblidarem al cap de vint-i-quatre hores. Hi ha qui ho ha tingut pitjor quan ha tractat d'empassar-se dotze raïms, a tota pastilla, pensant que els quarts eren les hores.

La frase de: per Nadal qui res no estrena res no val, té un component diferencial. Cada any no llencem el mateix. Més aviat renovem el que fa poc varem comprar. Els desaprofitables que enguany podem trobar dins i fora dels contenidors són els ordinadors de sobre taula que han estat substituïts pels portàtils i els televisors que no tenen la TDT incorporada.

Jo no sé què és el Nadal. Es dir, no entenc el que justifica tot el que fem amb religiositat, abnegació i paganisme absoluts. El que fem amb immutable cronologia em treu de polleguera. És de debò que els hi dic. D'ençà encenem els llums nadalencs i estrenem les primeres fires fins que cau el teló, ha passat el mateix temps que gaudim com a dies festius en el calendari laboral. Primer, tornem a casa, com deia l'anunci del fabricant de torrons. Com si no hi podéssim anar en qualsevol altre moment. Enllumenen els carrers per fer-nos sortir a comprar tot el que les botigues no venen el reste de l'any.

I penso quan ens entaulàvem per menjar el que tocava, ens agradés o no. I que, en acabat, sortíem a buidar el païdor, fent un volt per La Punta, quan el temporal ens deixava. L'ajuntament solia posar un arbre de mides pirenaiques, que anàvem voltant com si fóssim la processionària.

Què volen? Jo no entenc el Nadal i m'és igual.

En un sol dia he acabat per globalitzar el meu estomac. De totes les globalitzacions és la que m'agrada més. Unes hores desprès d'ingerir un desdejuni anglès em reunia amb un grup d'amics per coure amb el nostre sistema digestiu un bufet lliure japonès, i, quan ja tenia per fet que la botifarra amb seques, que m'esperava a casa, seria el meu sopar, se'm presentà un berenar d'aquells on cadascú hi duu el que li sembla. Digne d'aquells que es feien quan s'anava a la sega. Fritanga, feijoada, camote, pique a lo macho, cebiche i humitas. El meu estómac ja es podia considerar, per aquell dia, plenament globalitzat.

En arribar a casa vaig tenir que suportar les concebudes lloances de la carta magna, aquella que ens ofereix caramels a dos rals a l'auspici d'una unitat en lo indivisible. Al mateix temps vaig tenir la decepció de no haver rebut el regal que ens esperàvem. I això que l'havíem escollit, pagat i embolicat. Acostumats com ens tenen a fer les coses dos cops i que encara que estiguin ben fetes amb un no n'hi hagi prou, anava rumiant, quan el meu globalitzat estómac es tornà, de sobte, contestatari. Retronaren els canons.

Els canons independentistes no havien fet més que començar, quan vaig tenir que pair com uns i altres em desitjaven bon nadal. Allò que vostès saben que jo no sé què és! Em sentia sol enmig de tot aquell bombardeig, quan aparegué la meva estimada botifarra amb seques. Sortida del congelador, com aquelles

idees que per manca d'usatge romanen hivernades per sempre més. Abans de cruspir-me-la vaig dedicar un pensament a les anxoves del meu poble que havia dut al dinar de germanor, mentre un peruà s'excedia explicant-me que, de les anxoves, en el seu país hi feien farina pel pinso del bestiar. Senyores i senyors, hi ha coses, de veritat, que jo no suporto.

A voltes, penso que la vida és una gran partida d'escacs que es juga en milions de taulers on s'analitzen les jugades de taulers propers i llunyans. Crec que es degut a una meva dèria per aquest esport medieval. Quan en una partida d'escacs et proposen taules, cal acceptar-les. Qui ho fa, normalment, en sap més que tu i és molt probable que se't ofereix-hi l'oportunitat de jugar-ne una altra. No podem defugir les regles del joc, que en aquest esport i en tants altres venen marcades pel reglament. Tenim que meditar de pressa si les acceptem o no. El rellotge ens podria fer perdre la partida.

El senyor González, fou president del govern estant. N'hi deien Isidoro. Jugava al billar a la Bodeguilla. Feia promeses electorals de 200 mil llocs de treball. Era ferm partidari de l'alta velocitat ferroviària. Se li atribueix la frase 'un cafè per tots'. Dades pels més joves que no l'han conegut al front de l'executiu.

Felipe González s'ha despatxat en unes declaracions, ha proposi del tema arrancat pel consistori vigatà, en matèria d'immigració, on feia una comparativa entre el metro japonès en hora punta i una hipotètica situació que ens faria pensar que ací, tots, no hi cabem. Des de la seva privilegiada posició en un estament europeu que estudia l'envelliment de la població en aquest continent i les pensions contributives d'una tercera edat disposada a contribuir, si no hi ha més remei, jo li diria, senyor González, que en el metro japonès, com vostè sabrà cansat d'agafar-lo, a la gent se l'empeny mentre van donant les gràcies.

Perquè no deixem, senyor González, que els trets d'identificació d'uns col·lectius, el japonès i català, ben diferenciats per cert, es manifestin segons les seves necessitats? No recordo que cap avantpassat de vostè, en arribar a Barcelona, per treballar i viure-hi, se'l fes pujar a un metro atapeït de gent, en hora punta. Aquesta bajanada que acabo de dir el tindria que fer pensar en la seva antítesi comparativa.

El senyor González, continuà dient que d'ací, lamento no recordar quants anys, ens faltarien actius. Amb les pensions que cobren els passius no sé de què haurà servit allargar-nos tant la vida? Si ens van traient d'ací i d'allà el que faltaran seran passius i no pas actius. Ens morirem abans d'hora. Fixi's, senyor González el que són les contradiccions de la vida. Vostè no cobra pensió. Tinc entès que té una formosa paga de per vida com a ex cap del govern estant.

Però, pensi que en el Consistori vigatà no els hi en falta de raó. La gent que els arriba de fora tenen molts de problemes. I els quartos que remenen no els hi han arribat de La Moncloa. Els han fet venen fuets.

Miri, senyor González, el que més m'emprenya es que vostè fa veure que en sap, però, no sap res. Faci un tomb per Osona i veurà que d'immigrants no només n'hi ha a Vic. Tenen més fills que no pas nosaltres. Actius i motius importants per integrar-los i que se sentin integrats. No creu que això és molt més important que un paper?

Pensi que ara, en lloc de crear-los, n'hem destruït molts més de 200.000 llocs de treball i si tinguéssim que passar amb un cafè per tots, com vostè deia, l'empadronament no els serviria, políticament parlant, per a res. El vot, el seu i el del senyor Mohammed Ab-el-Haram, espero no haver comès masses errades, passen per figurar en una llista pública i degudament autoritzada on es relacionen tots els habitants d'un terme municipal, en una data determinada.

Sap, un dels significats històrics de la paraula 'padró' és: darrer senyor d'un esclau emancipat. Ja sabem quin paper ens toca aquí. I quan dic aquí, ja sap d'on li parlo. Li proposo taules i que comencem una nova partida. Jo també llegeix-ho els diaris, senyor.

Els que només sabem les quatre regles bàsiques de l'aritmètica podem entendre, no obstant, que els economistes vulguin fer-nos creure que la crisi provoca un mecanisme de guerra psicològica que fa, a tots plegats, que ens inhibim en el consum. De fet, a la batalla de les Termopiles també hi anaven d'acollonits.

La recessió consumista, continuen dient els entesos, es veuria apaivagada si, de cop i volta, en lloc de comprar menys de tot, ens llencéssim a invertir la tendència amb unes vacances de rauxa i disbauxa. Aquest argument no s'entén, de cap manera, com no sigui per un sobtat canvi en la medicació. Amb sous congelats o abaixats, que seria comprensible en els preus dels productes de mercat, pretenen que ens llancem a la piscina.

Per acabar-ho de arrodonir, el publicista Bassat, feu fa temps una dissertació retòrica del manual del bon anunciant en la que ens recordava que en època de crisi és quan més necessària i útil es torna la publicitat. La teoria no li discuteixo. Jo, també ho sóc de publicista. I té raó. Però, vet ho ací. Un petit detall. Amb què pretén que li paguem la campanya? Pensi, amic Lluís, que el que ens queda per fotre al perol i que vagi fent xup-xup, no és brou de gallina, som nosaltres mateixos.

Se'n recorden d'aquelles patates anomenades de la crisi, per les que fa molt de temps els convidava a reservar taula? Doncs, a part del nostre nivell de

compromís, si la crisi ens arriba fins a la patata, ja no ens quedarà altra remei que pelar-la a casa.

En unes imatges de l'atac a les torres bessones, publicades ens diversos mitjans digitals, el rotatiu El Periódico de Catalunya s'ha vist obligat a precisar que aquelles imatges ja les havien publicat ells, al temps que ens explicaven cóm varen actuar quan varen arribar a la redacció.

Inèdit no és el que no sabem si existeix. Ni el que hem trobat, creguts de que ningú més ho tenia. Tampoc és tot allò que havent anat a parar a les nostres mans, hem publicat i ens hem quedat tan amples. Els d'aquest ofici no fem literatura. No som autors d'una obra no editada. Publiquem el que esdevé, sense inventar-nos els fets. Tot i això, la caguem molt sovint. Contínuament passen coses i la nostra obligació és explicar-les, sense deixar de pensar que hi ha un munt que no sabem.

El que no és inèdit i mai no podem fer és contravenir els principis d'actuació i deixar de contrastar, per laxitud, la veracitat d'una font; d'una informació que ens podia semblar inèdita, sense que ens afalagui la llepolia de l'exclusiva. Cal que recordem que les millors exclusives han estat les que no s'hi ha fet res perquè ho fossin.

Seria bo que practiquéssim el periodisme amb seriositat. Que no ens desprestigiéssim, tots sols, per manca d'aplicació d'un codi que ens és comú.

Que no convertíssim temes com el 11S en un ball de fanalets. I que no ens creguéssim tot el que surt per Internet. Començant per nosaltres mateixos.

Camí de la feina em trobo una parella, de noia i noi. Van carregats amb motxilles. Vesteixen, de capa a peus, roba tècnica d'última generació. Els pregunto: “Què? De càmping?” I em responen: “No. A una casa okupa que hi ha una mica més amunt”. Comencem per riure, i, a vegades, acabem per plorar. Tot seguit, he pensat les aparences enganyen. Si en un hotel de quatre estrelles del nostre poble s'hi presenta un cotxe de gama alta i baixa un personatge amb un vestit de disseny de 21 botons, a la recepció, segur que li demanen quants dies s'hi pensa estar. En canvi, és del tot probable que qualsevol de presència estrafolària, no cobert per les aparences, li ensenyin el cartell de reservat el dret d'admissió.

A L'Escala, hem dut a terme una consulta no vinculant en la que, aquells que ho han volgut, han pogut manifestar el seu desig d'independència pel país petit, sense més romanços. Bé estar. Seria convenient, però, que aquesta independència també la demanéssim per l'individu. Pel seu dret a no ser agredit. A no ser menystingut. A no ser marginat. A no ser cremat per les aparences. Un dret natural. Que la persona pugui caminar sense tenir que estar per la cartera. Que pugui trucar a una porta sense ser rebut pels trets d'una escopeta retallada. Que l'alcalde de La Jonquera pugui trucar a Movistar, o a on sigui, i no es tingui que sentir que ara ja saben on és La Jonquera: un poble que té un prostíbul amb 600 habitacions. Batlle i màrtir...

Si m'ho permeten, deixarem per un altre dia els dos puticlubs que volen fer a Mataró, el cementiri nuclear d'Ascó i el molins de vent de L'Albera.

L'home és un submís esclau que mentre circula i no crea problemes tant se'ns en fot si treballa o deixa de fer-ho; si menja o passa gana. Això no ens converteix en més independents.

El dret fonamental de les persones inclou la seguretat ciutadana. No patir ni practicar la xenofòbia, el racisme, l'assetjament ni la violència de gènere.

Etiquetes penjades per recórrer a remeis com la intervenció policial o els judicis ràpids. Els nostres drets es converteixen en un munt de paperassa. Al capdavall, la llibertat, la independència de l'individu té: bonys, estreps, parracs i paranys.

Atrafegats com estem atenent la clientela, potser no és el moment més oportú pel record de fets recents, encara calents. Deixem-nos de subtileses. És clar que ens hem vist perjudicats i que encara ho estem. I és clar que vulguem cobrar danys i perjudicis. I demandar a les elèctriques. I que la justícia faci la seva feina. Penso, en però, que hem estat de molta llet, com diem per aquestes contrades. Pensin per un moment que a tot el que anava mal dat i beneït se li haguessin afegit uns quants dies més de ventades, neus i temporal en mar...

Entre la nostra distingida clientela comptem amb gent provinent de països del nord d'Europa on hi neva un dia rere l'altre sense tenir que patir per restriccions elèctriques. Gent que, per educació, escoltaria el que ens ha passat, però, per dins es fotria un tip de riure. I si sabessin que el material de les nostres torres d'alta tensió és obsolet mentre que el veí el té de darrera generació, passaríem per carallots.

No cal que ens remuntem a l'època de l'avia quan hom podia morir per escalfar-se amb el braser o patir restriccions, cada vegada que un llamp queia en el transformador o cremava la línia de tot un carrer deixant els fils elèctrics socarrimats, penjant de les façanes. Serà cert allò que diuen que els extrems es toquen?

Ara que la telefonia no necessita pals, els ordinadors no necessiten fils i ens podem escalfar amb una bona calefacció a gas, sense perill de cremar-nos, seguim a les fosques, pendents de l'electricitat i dels lladres que ens la cobren.

Jo no els hi puc explicar si necessitem de la 'molta alta tensió' però, crec que la tensió que ens fa falta, la mateixa que hem trobat a faltar, és la que les estructures de les torres poden suportar quan els cables estiren. Imaginin que en la caiguda, aquests cent i pico d'estenedors haguessin plegat cap dins en lloc de plegar cap enfora. S'hagués produït l'efecte dòmino, en un pam de neu acumulat?

A L'Escala, en matèria de turisme, som gent d'ofici. Déu nos en guard si ara que, aparentment, tot ha quedat enllestit, la nostra distingida clientela se'ns queixés de que no poden fer servir el portàtil perquè el repetidor ha patit una baixada de tensió, que no poden trucar amb el mòbil perquè l'endoll de la paret de l'habitació no té corrent, que no poden veure la tele perquè Rocacorba o allà on sigui ha sofert una apagada no lògica, o que els àpats els tenen que fer a l'hotel del costat i dutxar-se en el del costat del costat. Parin amén amb el que li va passar a l'alcaldessa de Verges!

Tot plegat, ens ha dut a pensar que si declarem zona catastròfica no cobrarem un duro i de no fer-ho tindrem que anar a per la valenta si volem cobrar. Estem tant acostumats a que els que denuncien són els únics a treure-hi calés, que la judicatura i els malversadors, un dia d'aquests, canviaran els papers.

Com que ja deuen tenir endreçada la cuina i el menjador preparat pels esmorzars, els hi explicaré una de bona. Tinc un amic advocat. Un dia el vaig necessitar, i, un cop explicat "l'asunto", em va dir: “Vols guanyar una batalla o la guerra?” Jo que sóc de l'època del 'fes l'amor i el que puguis' i que duia una flor ""hippie"" a la jaça, li vaig dir: N'hi ha per tant? La resposta no me l'esperava: “Pitjor del que estem ja no hi podem pas estar”.

La modernitat és la culpable de que ens enviem la rosa per Internet privantnos del seu flaire. És la culpable de que puguem llegir llibres digitals privantnos del tacte dels seus fulls i de la intimitat de les seves belles enquadernacions.

Hem passat d'enfonyar la rosa posant-l'hi una aspirina a obrir una carpeta amb el nom de Sant Jordi amb totes les roses digitals que ens han anat enviant.

Hem passat de nodrir els prestatges de la nostra llibreria a buidar-los amb purgues bibliotecàries i descarregar-nos de la xarxa, títols i més títols.

Diu la llegenda que Sant Jordi va matar un drac. Nosaltres estem llancejant, amb celeritat, un pòsit cultural mil·lenari. Amb la desaparició dels suports físics de la rosa i el llibre no farem altra cosa que incorporar icones paradigmàtics de la nostra cultura a un món, el digital, sense massa continguts que poguéssim considerar tangibles.

La festa de la rosa i el llibre embolcalla una llegenda. És una festa bonica que s'ha demostrat exportable. Però, per damunt de tot és una diada econòmicament rentable. És venen més llibres que la resta de l'any i els cultivadors del Maresme en viuen.

No sabem que passaria si els llibres d'impremta foren canviats pels digitals. No sabem, tampoc, que passaria si les roses digitals arribessin a substituir les

naturals. Per moltes raons, no m'imagino una manca de coexistència d'unes i altres. Ni un Sant Jordi amb els autors signant llibres digitals i les/els floristes enviant roses per telèfon i/o ordinador.

No podem endevinar ni tampoc preveure esdeveniments que encara no s'han produït. Una noticia respon a fets consumats. Altrament, tenim poc marge de maniobra. Dit d'una altra manera: podem esperar a que passi i tenir-ho tot a punt en espera del desenllaç. De fet, en el món de la comunicació, treballem així. No som, però, endevins. Encara que massa sovint juguem a contravenir les normes del nostre propi codi deontològic.

Vaig contraure un compromís: parlar-los del dret a la informació. Títol d'un llibre que dec tenir en un racó de la meva biblioteca, d'ençà la meva època d'estudiant. No me'l facin buscar. No sabria per on començar. Sí recordo, algunes de les coses que aquest llibre ens volia ensenyar. Que en una societat, en la que el poble és sobirà, el dret a la informació és un dret indiscutible, que forma part de les constitucions més avançades, de les lleis orgàniques de països, amb estat o sense, fins a les redaccions dels mitjans més modestos.

Quan una llei parla de drets contrau un deute amb les obligacions que es deriven d'aquests drets. La balança de la justícia necessita un contrapès que l'anivelli. El dret a la informació assoleix la seva raó de ser perquè existeix l'obligació d'informar. És recurrent que els parli de futbol perquè ens entenguem? Imaginin una final europea en la que el Barça sigui un dels protagonistes. Imaginin que es juga a

Madrid, on els seguidors d'un i altre equip són una minoria. Suposin, sé que els hi sonarà descabellat, que el partit no es dona per televisió. Tindríem un munt de gent emprenyada reclamant el seu dret a ser informats. Les plataformes televisives haurien infringit el dret a la informació en el seu segon supòsit: l'obligació d'informar.

La retransmissió en directe d'un torneig d'escacs té el silenci com un element propi i els comentaris s'han de fer des d'una sala annexa. També s'escau en altres esports. Quina raó o vàries d'elles podrien fer canviar els plans del realitzador o de la cadena per emetre el torneig en diferit? L'horari podria ser un dels motius. No obstant i això, ens trobaríem amb un cas d'infracció de la immediatesa informativa. Primer supòsit d'obligatorietat. El segon, seria el dret que tenen la totalitat de ciutadans lliures a ser informats del que està passant.

Els aficionats als escacs, també.

Aquest cop tenia pensat parlar-los d'un tema apassionant. El creixement descontrolat dels bonsais. Aquests arbres i arbusts petius, originaris del Japó, que caben en qualsevol lloc. Però, no volia posar-me malament amb la societat protectora de plantes.

També podia haver-ho fet amb el Triumvirat. Segur que hagués ofès els deus de l'Olimp i la deessa Diana, a part de deixar algun indiget un xic emprenyat.

D'aquest cap de setmana tant atapeït d'esdeveniments que han cridat la nostra atenció, veuran que he dit 'cridat', no monopolitzat, em restava poder-los dir alguna cosa dels actes que s'han celebrat amb motiu de l'any en que hem estat anomenats “Ciutat Pubilla de la Sardana”. Però, a casa tinc un ex dansaire i no he volgut que el meu fill tingués que suportar la ignorància del seu pare.

Així que, només em quedava escriure sobre l'arribada de les aranetes i la seva peculiar puntualitat, fent-ho en data senyalada. Que tampoc hagués estat gota pràctic si tenim en compte les relacions que he fet al cap dels anys amb la societat protectora d'animals i articles com “El burro que es volia menjar la llengua” o “El burro català”. I això que el guarà feia el paper de bo!

No em quedava una altra cosa per fer que uns breus comentaris sobre l'últim partit del Barça. Se'n recorden. En el que no semblaven els mateixos, perquè

els altres tampoc ho eren. Però, i si donava un disgust, abans d'hora, a algun madrileny d'aquests de casa que també els tenim? O algun periquito es molestava perquè en Laporta és encara president?

Per tot plegat, aquesta setmana he decidit no parlar de res. He fet, com se'n diu, mutis i a la gàbia i he dedicat el meu temps i els meus esforços a passarm'ho bé i a llegir una gramàtica de Pompeu Fabra, perquè cada cop escric pitjor.

Tot i que, amb la garbinada d'avui, tenia que fer alguna cosa. Amb prou feines si són les set!

Cortesia és sinònim d'amabilitat i protocol ho és d'obligació. Ambdues fórmules són normes. De conducta, de comportament, de reaccionar amb sentit. Les fem servir de forma molt diversa.

Per cortesia de l'hotel on ens allotgem, podem fer us de cotxes, bicicletes o paraigües, personalitzats, que l'establiment posa a la nostra disposició. Segons la categoria de l'hotel, deixem-ho clar. Són demostracions d'urbanitat extrema.

El protocol, en canvi, marca el lloc o seient que tenim que ocupar en una taula de conferències o en la d'un menjador ocupat per comensals de rang social elevat. Dos exemples d'un extens cerimonial diplomàtic o palatí. Molt sovint es tracta de llocs on no voldríem anar a parar-hi mai. Seure al costat del pesat o pesada de torn no li agrada a ningú.

Quan tenim la cortesia de prestar una cosa, molts cops ho fem per amistat, ens agrada que ens la tornin, passat un temps que ens pot semblar prudencial.

Quan no ho fan, l'atenció que hem mostrat pot esdevenir inconsideració per part nostra. I, activant les regles que marca el protocol, podem fer seure, en el seu lloc, al beneficiari de la nostra cortesia, recordant-l'hi que allò que té és nostre i vol ser tornat. Amb les mateixes condicions d'integritat que quan li varem prestar.

L'Estatut el varem deixar per cortesia. Esperem que ens el tornin, sense haverlo fet malbé, quan ho marqui el protocol.

Com vostès saben, hi ha coses en aquesta vida que són inevitables. Que el Woody Hallen toqui jazz perquè li agrada i nosaltres tinguem que suportar-lo.

Que defenestrin els jutges que volen fer justícia perquè la caverna segueix present en la professió judicial. Que l'alcalde de la capital vulgui canviar la Diagonal i s'entesti en fer uns Jocs Olímpics d'hivern quan en realitat el que li han canviat és dos cops la medicació. Parlant de medicació. El Madrid és un genèric inevitable del Barça? Perquè si no hi fos ens el tindríem que inventar.

La mort és inevitable. Forma part de la vida. I, com suposaran, no sé més que vostès. Si els proposo compartir l'adjectiu d'ignorant, a que no m'ho tindran en compte?

A L'Escala tenim com inevitable que ens recordin per pelar-nos l'esquena empenyent les barques en mar, al crit de oi...va, au...va, o el que vostès vulguin. Fa tants anys que no ho fem! En fa tants que no ens apleguem a un cop de veu, que potser ja ningú no se'n recorda de que ens deien esquena pelats.

Arribem al món, ens pengen un número i ens carreguen de papers. També ho és d'inevitable. Ho és, fins que ens arriba l'hora del certificat que ens ho deixa de tenir en compte.

És menys inevitable que els fills ens prenguin el pel i ens aixequin la camisa quan nosaltres hem fet o fem el mateix?

Hem convertit en inevitables coses que abans poc que ho eren pas. Com tenir que atendre el telèfon en una posició compromesa o tenir que pagar per veure la televisió. He dit pagar, no apagar. Servituds de la tecnologia i el progrés. És inevitable que els parli del què és inevitable o ens ho hauríem pogut estalviar?

Algú s'ha descuidat un llibre a la platja de les Dunes. La tramuntana l'ha obert i el fulleja. Mentre, la sorra el va tapant. El vent de tramuntana no sap llegir, tot i haver escrit les millors pàgines de la nostra història.

Poc he arribat a pensar mai que el vent del nord fos parent de la cugula. Ni que se'l tingués que vèncer com si fos, part de la part dolenta d'un calendari de pagès. A la tramuntana, hi ha que fer-nos-la nostra.

Les arenes de les dunes de la platja de Sant Martí, estan fent amb aquest llibre perdut, oblidat, que quasi no se'l veu, el mateix que varen fer amb aquells emporitans que tingueren que refugiar-se a L'Escala. Una pàgina de la nostra història, escrita pel vent, que va bressolar els nostres orígens.

Dir port, per en Brel, era dir Amsterdam. Dir port, per nosaltres, és dir “scala”.

En un port o escala, la gent i les mercaderies embarquen i desembarquen i també es fan malbé quan ningú les passa a recollir. Mentre uns hi resten, els altres guillen.

L'Escala va néixer pel seu port i pels que s'hi varen quedar. És per això que el mot desembarcar, pels escalencs, té un doble significat. Baixar de la barca i tornar a casa per quedar-s'hi, encara que sigui per unes hores.

L'us de la paraula salpar el tenim restringit. Salpar, és llevar àncores i fotre el camp. Agafar la barca i sortir en mar, maniobra que fem cada dia si el temps ho permet, i, que seria del tot inútil si no podéssim tornar a port.

Aquest anar i venir, aquest tràfec portuari, com el d'Amsterdam o com el de qualsevol altre port, petit o gran, és el que ens ha fet créixer i ens ha captingut, d'ençà que va arribar la primera de les barques.

Aquest llibre que algú s'ha descuidat ja deu ser ben tapat per la sorra. La tramuntana l'havia obert i l'havia fullejat. Però, com no sap llegir, no ha entès un borrall. Potser ens contava la història d'una vila joliua i marinera... Sí, com la nostra.

El fòrum, a l'antiga Roma, era una plaça on es tractaven temes públics. El centre vital de totes les ciutats romanes i el geogràfic. El fòrum era el punt neuràlgic de: la religió, la política, la societat, la justícia, l'administració i el comerç. Els grecs en deien àgora i ens la descriuen com una superfície de planta rectangular, envoltada de porxos. Dins s'hi podia trobar la cúria, on es reunia el senat local de les colònies i del municipi; integrat per cent membres que formaven l'ordo decurionum. També hi havia la basílica, meitat palau de justícia i meitat administració mercantil; el temple, a voltes més d'un, dedicat als déus, i, per últim, les tabernae o botigues.

Les ciutats o civis que gaudien de dos fòrums, un era dedicat al comerç i al tractament local i en l'altre es celebraven les assemblees jurídiques de la província. Com el de Tarragona (Tàrraco).

A nou municipis del nostre país, entre ells, Barcelona (Bàrcino), l'esmentada Tàrraco i Empúries (Emporion) lloc de fires i mercats com indica el seu nom en llatí, hi havia, al menys, un fòrum.

A la ciutat romana d'Empúries, del seu fòrum, en queden restes molt ben conservats. El mes de febrer de 2003 s'hi inicià una profunda restauració i reemplaçament perquè fos accessible i visitable pels voltants del 2008. Tot i que no ha estat fins aquest any que s'han pogut inaugurar les obres. Emporion

forma part d'un dels conjunts arqueològics greco-romans més importants de la península ibèrica. La seva existència es remunta entre els segles I-III aC. A diferència de Barcelona, on el fòrum tenia per emplaçament la part més elevada de la ciutat, a Tarragona, el fòrum de la colònia o popular, era a la part baixa, arran de mar. En canvi, el jurídic o fòrum de la província era a la zona alta, on hi ha l'actual plaça del Fòrum. Els separava una doble línia formada, de dalt a baix: pel circ, la Via Augusta i sis travessies, en quadrícula, com les de l'eixample barceloní.

Cal esmentar que a Roma tot era més gran. No obstant i això, a les seves colònies, els romans intentaven reproduir a escala i a mesura de les seves possibilitats, tot l'espai viari i de lleure de la capital de l'imperi.

Etimològicament, el mot fòrum prové del llatí. Un substantiu, neutre, de la segona declinació que ells varen inventar i en varen fer ús. Significa, a més del que entenem en català, plaça de mercat. Un lloc on, a més, hi tenien tractes comercials i feien actuacions públiques. Si derivem el mot, a partir de la seva arrel, en trobem d'altres que pel seu significat podríem confondre com a sinònims. Per exemple, fora, forans, foragitar... Però, no ho són pas. Al contrari del que sembla, el significat de fòrum no té res a veure amb el concepte de fer fora o excloure. Ans el contrari. Sense oblidar l'arrel del terme llatí, fòrum, es pot relacionar amb for (dir, parlar) i és probable que també amb foris (porta, entrada). El que vol dir que té un clar significat d'invitació, de crida al diàleg i d'espai fet exprés per a aconseguir-lo.

En principi, el fòrum era a l'encreuament de dues vies principals, el cardo (muntant) i el decumanus (travessia que va de llevant a ponent). A vegades, però, no era tan cèntric.

En els campaments militars, davant de la tenda del general o praetorium, hi havia un fòrum, on es feien els parlaments adreçats a les legions. Molts donaren lloc a veritables ciutats, com en el cas d'Empúries.

La degradació de les ciutats satèl·lit de Roma, és a dir, les colonials, tenien com a conseqüència, en diversos casos comprovats, l'enderrocament prematur dels fòrums. Això es produí a la ciutat d'Empúries. La causa, coincident en la resta de ciutats, fou l'abandonament per part de la població del nucli ciutadà. La fi de la decadència de l'imperi romà i la progressiva desaparició de les urbs perifèriques varen anar plegats.

Els fòrums tarragonins foren una de les meravelles de l'imperi romà. S'hi articulaven les dependències i els serveis de la administració provincial. A la part alta de la ciutat es celebraven les assemblees dels diferents convents jurídics de Tarraconensis. Encara es conserven dos edificis en forma de torre, coneguts com el Pretori i l'Audiència.

Les institucions que mantenia Roma a la perifèria, a les seves colònies i on tingué domini, eren les mateixes que regien a la capital. Les dimensions dels fòrums i de llurs dependències depenien de la província a administrar.

S'acosten els festivals anomenats d'estiu. Els que hi participen no tenen que demostrar, per la via del concurs, que són els millors o que són capaços de convertir la cançó guanyadora en la cançó de l'estiu. Si la memòria no em traeix, festivals com els del Mediterrani o el de Benidorm, varen donar a conèixer a gent com el Miguel Rios, la Salomé o el mateix Bosé. Ara els festivals d'estiu són una altra cosa. Amb que la gent que hi vingui pugui omplir l'aforament, ja n'hi ha ben bé prou.

Venen de lluny, després d'haver-hi estat nosaltres i d'això en diem intercanvi de cultures. Festivals com els de Peralada, la Porta Ferrada, Cadaqués, S'Agaró, un de més llunyà com el Grec o el nostre Portal Blau, reuneixen un estol d'artistes, cadascun segons les seves possibilitats econòmiques i el patrocini amb el que compten. Es curiós, però, que en cap d'ells tinguin massa pes els músics locals. És veritat, en el nostre cas, que Portal Blau els ha convidat en alguna edició i és veritat també que el pressupost de Portal Blau no és ni de bon tros comparable als esmentats, ni la seva trajectòria tant llunyana en el temps.

No oblidem, però, els escenaris naturals que tenim per esdeveniments d'aquestes característiques. Aquí tenim les de guanyar, si el temps ho permet, siguem sincers. Nosaltres hem tingut, a més, la sort de poder veure en un

mateix escenari: la Bonet, el Moustaki i en Tero. Si cerquem coses impagables, aquestes ho són.

Ja està bé que els polítics facin d'això, de polítics. Que vulguin soltar els seus discursos aprofitant una àmplia quota de pantalla, mentre es passegen entre ruïnes que són autèntiques i dels nostres avantpassats. Tot això, està molt bé i és inevitable. Però, ara que hem recuperat el fòrum podríem acollir al visitant, en lloc de fer-ho sota terra, en un fòrum blau, amb les torxes flamades i un estrellat cel emporità mentre toquen i canten els de casa. L'espectacle, és un altre.

Els meus pares varen posar la meva llavor aprofitant el viatge de noces en un conegut hotel de la nostra vila. Per no fer-li publicitat, fins que ells no ens la demanin, direm que era vora la mar, en el poble de L'Escala i l'acabaven d'inaugurar. D'això que els hi explico fa, exactament, 57 anys i vuit mesos que va passar i quatre dies que em vaig assabentar.

Donades les gràcies als meus pares per la feina ben feta, va ser un dels dies més feliços de la meva vida.

Tres mesos desprès d'haver nascut em varen fer passar llargues temporades en el nostre estimat poble. Anys dels que en tingué cura la meva avia. El meu bateig fou a la mar de L'Escala. El meu primer mestre va ser escalenc. Els meus primers amics són escalencs. No n'he trobat de millors. La meva primera hòstia, la vaig rebre de mossèn Joan. Creguin-me, donava gust veure'l repartir!

La meva primera xicota fou escalenca. A L'Escala vaig aprendre, del que sé, tot el que m'ha servit.

Desprès d'aquesta declaració de principis ja puc donar-los el meu parer de cóm som els escalencs veient-me implicat.

El que de fora es fa pel poble, sempre ha tingut una premsa poc favorable i el que fem des de dins, molts cops, genera una mena de recel i de desconfiança que mai no he acabat d'entendre.

Quan vaig escriure que els escalencs guaitem l'horitzó i només hi veiem el nostre propi melic, sense voler fer cap referència al nostre caràcter endogàmic, va aixecar ampolles. Clar que també som generosos, despresos i disposats a ajudar a qui sigui i on sigui. No tot són flors!

Els músics cobren per tocar, com vostès saben, i, si no poden fer-ho al carrer perquè fa mal temps, també se'ls hi paga. El meu pare és músic. Ho fou de la cobla Barcelona que, com vostès saben, de la capital només hi tenia el nom.

Tots, menys un, precisament ell, eren de la província de Girona. Doncs bé. El meu progenitor va venir molts cops a tocar amb la cobla orquestra a L'Escala. I no només es quedaven a dinar. Es quedaven a sopar, a dormir i a esmorzar.

Pensió completa a casa de qualsevol que els volgués. Segons m'ha contat, hi havien raons per tenir-ne un o més. I si l'auto arribava tard, els anaven a esperar a Can Japot o més lluny. Se'ls hi pagava el que tenien convingut, se'ls tractava molt bé i fins l'any que ve. El tema el duia la comissió de festes. De festes. No era una comissió permanent. Quan s'havien acabat, no es tornaven a reunir fins que no en tornés a haver. El mestre Josep Vicens era, sortosament, encara entre nosaltres i d'haver-nos dit ciutat ens hagués fet un xic de gràcia. Corrien altres temps. Els problemes eren uns altres. Ara, en tenim de grossos.

Invoquem el seny col·lectiu per a no tenir que barrejar la política i els seus representants amb “la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan”. Fem catarsi col·lectiva per solucionar coses que ens apleguen a tots. I que quan l'últim compàs, de la darrera sardana, de l'aplec, hagi sonat, no desfem les mans per marxar cadascú a casa nostra.

Saben quina és la feina més fotuda de fer? Jugar amb els sentiments de la gent. És com jugar amb les nostres pròpies basardes. Polític no és el sogre, la sogra, el gendre o la nora. Polítics ho som tots. No vulguem tocar-nos el contrapunt! Vostès saben la feina que té l'equip de govern i l'oposició? Doncs, a partir d'ara, a tocar d'eleccions, ja no els hi explico.

Han tingut quatre anys i molt de temps sense fotre ni cop per aprendre en quina data queia Sant Pere. Per aixafar-nos, un cop més, la truita i la revetlla més nostrada. Per deixar-nos sense res pel que brindar i amb la coca travessada. Ja n'estem farts de fer el paper de la ventafocs dels polítics. De fet, estem farts dels polítics amb honorables excepcions que no ens guareixen el malestar. Estem farts de que ens diguin: el què, el cóm, el quan, amb qui i de quina manera tenim que fer les coses.

Si Espanya ens necessita no cal que ens vingui a buscar. Tots ens necessitem els uns als altres. He dit els uns als altres. No a l'inrevés i en una sola direcció.

A més, obligatòria. S'ha acabat de ser el motor de ningú. El que vulgui anar a cavall, que se'n compri un. I qui passi basarda a perdre la nostra companyó, que sàpiga que amb França fa un milió d'anys que som veïns. Seguirem essent-ho. Això, no ho podem canviar.

Ara, no es desterra a ningú. Tothom pot seguir representant el paper que més li convingui.

Aquests perepunyetes, mai millor dit, amb tots els respectes, no són pares de cap constitució, però, sí que els paguem entre tots per fer disbarats. Cóm accepten revisar un text aprovat pel Parlament i referendat pel poble català, a l'empara d'unes mocions presentades per un partit polític minoritari en les cambres catalanes? El text que han tingut els magistrats del suprem en les seves mans, per ells, era un estatut; per nosaltres, una constitució.

En el camp de les idees, ens guardarem de pensar que els jutges del més alt poder judicial, en un estat democràtic, siguin asèptics i estèrils com un quiròfan.

Són persones que, com tothom, tenen les seves idees i les seves afinitats en matèria de pensament. Però, s'han preguntat quants porten el carnet del partit a la butxaca? Podem despolititzar el tema quan una mica més ens envien a la França?

Han començat per censurar la portada i segrestar la publicació, com s'havia fet en temps de la dictadura, amb la llei de premsa i impremta, de la ma d'un personatge que encara es viu, i, casuística política, pertany al mateix partit d'aquells que ens han volgut esmenar l'Estatut.

Irem a la manifestació, i, en acabat, farem el que ens diguin que tenim que fer...

Hem va semblar entendre-li a en Rajoy. Aquesta és la dissort de no saber mai on som. Ni abans del 1714, ni desprès. Perquè, malgrat els dolgui, formem part d'un invent del que no en som pas els inventors.

Quan la dictadura fou enterrada en la seva llosa principal, recordo haver guardat un exemplar del primer Estatut de l'època moderna. Fent-li companyia en el prestatge hi vaig posar l'Estatut dels Treballadors i el llibre roig del “cole”, per si de cas!

Fins ací podíem arribar! He dedicat part de les meves vacances a perseguir anxoves... Pensaran que he anat a pescar. No. A perseguir-les en terra, no pas en mar. M'he trobat amb sorpreses. D'agradables, poques, i, de les sobrants més hagués valgut no trobar-les.

Les anxoves de L'Escala han assolit el preu de la fama, avalat per la qualitat i el bon ofici. Hem eixamplat mercats en països bressol d'altres espècies com el salmó. Això ens ha obligat a fer menester envasos, presentacions i embalatges que havíem desestimat reiteradament. De les galledes i pots de vidre hem passat a les llaunes i les bosses de plàstic embolicades amb cartolina. Una presentació que, de no ser pel buit atmosfèric, recorda els xiclets de nova generació. No els sabrà greu si els dic que també sembla una capça de preservatius.

Les llaunes, les pots comprar i tenir-les a casa, en el rebost, per quan tens una celebració, emergència o les dues coses alhora. Et poden treure del compromís quan no tens una altra cosa per sopar.

El preu de la fama, al que feia referència, té els seus paranys. Un restaurant de la rambla de Catalunya, de Barcelona, té unes serigrafies en el taulell de benvinguda que reprodueixen l'etiqueta d'Anxoves de L'Escala S.A. Quan, per no tenir, no tenen ni anxoves. Ni de L'Escala, ni d'enlloc. Potser que els anem a veure!

Serà veritat que la fama té un preu i també altres extravagàncies? No soms refractaris a les innovacions, però, el gelat d'anxoves amb pa i tomata mereix un comentari. Ens podem imaginar uns pares que han donat uns cèntims a la seva mainada perquè es comprin un gelat i desprès se'ls tinguin que menjar els progenitors, perquè els minyons han coincidit en demanar el mateix: d'anxoves amb pa i tomata. Ni l'he tastat ni el tastaré mai. Que no sigui refractari a les innovacions no vol dir que no prefereix-hi la textura de les anxoves, la del pa i la de la tomata, al desgavell d'una trituradora-batedora. O la temperatura ambient en comptes de la d'una geladora. Qüestió de gustos!

el pati Algú es devia empescar la frase de que la nuesa de pensament és com la nuesa de cos. Ben vist anem més tapats en una que no pas en l'altra. Com si no fos igual de plaent exhibir el nostre cos quan fem sexe, quan fem art, o, per no estendre'ns, quan fa calor. En canvi, quan expressem als demés els nostres pensaments, les nostres idees o els nostres anhels, no ens obrim del tot als altres. Més aviat, ho maquillem perquè quedi vistós. Per a posar un exemple.

Seria el procediment habitual en el sí de la classe política.

Tot i que varem tenir un polític, de fet encara el tenim, que en la seva primera campanya electoral es mostrà nu en els cartells de propaganda del seu partit.

Que dit sigui de pas, sol ésser una cosa molt mal vista en ideologies de dreta recalcitrant.

Fet el parèntesi, d'allò que confirma la regla, no serà que patim moments d'indecisió? No estarem tots plegats molt lluny de poder escollir entre blanc o negre, anar ben tapats o ben despullats, o fer-nos valedors de qualsevol color de la gama cromàtica. O és que no sabem decidir en el camp de l'emprenedoria ni en el de la innovació?

Innovar pertany al món de les idees i emprendre al de les inversions. Podem canviar l'enfoc d'un negoci enlloc de traspassar-lo, però, no podem fer front al gasto que això suposa. Es dir, el canvi de filosofia costa calés.

Hem posat les idees a concurs, hem intentat salvar els mobles i per manca de finançament hem acabat per tencar la barraca.

Ara que tant de moda s'ha posat la paraula innovació, considerada com a necessària per la creació de llocs de treball entre la joventut, a aquests, se'ls demana el mateix que a qualsevol treballador inscrit com autònom en el règim corresponent.

Ha estat inevitable. I el que ens ha quedat en pilotes és una economia submergida creixent, l'aparició de bosses de treball amb contractes escombraria, i, de seguir amb aquesta tessitura, potser tornem a l'estraperlo.

Hi ha, però, una consideració que els voldria fer, per acabar. No és el mateix parlar d'economia submergida que d'economia anegada. Com tampoc ho és no tenir més remei que sobreviure i afogar-nos en l'intent.

Quan et fan un truc de màgia, d'aquells espectaculars i increïbles, acabes per creure que la màgia existeix i els reis d'Orient també. En canvi, quant ets tu qui, sense proposar-t'ho, t'has trobat un bitllet de cinc euros en una butxaca del vestit que anaves a dur a la bugaderia... No ho consideres una aparició sorprenent, mèrit no en té cap, però, fots un bot que toques el sostre.

Aquesta petita il·lusió que no et permet cap equilibri em fa pensar en els espectacles de circ instrumentats pels polítics de la comunitat. Els que ens passen una bossa de diners pel rescat financer mentre sentim com els bancs i les caixes ens diuen que no en necessiten.

Aquests 'fons de salvació' cobren uns interessos que “bueno”. I, qui els paga?

Els de sempre. El poble. I el poble que està fins les pessigolles de fer equilibris i que els hi desaparegui el que els fa xalar, no ho sap. Ni ganes.

Pel camí, la comèdia del gasto s'està cobrant pensionistes que amb la misèria que cobren tenen que ajudar els seus nets perquè els pares s'ha quedat sense feina.

Mentides com ara: cobrarem més, gastarem més i no serem sempre els mateixos, tenen la mateixa lectura que aquelles dones de carretera que quan passes et saluden, com si et coneguessin de tota la vida. Una casa de barrets!

Volen una realitat d'estadística fiable? Preguntin a les organitzacions humanitàries quants àpats serveixen ara de més.

Clar que sempre hi ha qui està pitjor. Al continent africà pateixen la terrible situació de trobar-se sense aigua potable i, per ells, un bidó de vuit litres d'aigua mineral és millor que si, a nosaltres, ens hagués tocat la loteria. Podem seguir jugant-hi com si res hagués passat?

L'ensenyament en el nostre país va la mar de bé. Tinc uns quants amics mestres i m'estimo molt la seva amistat. Perquè se m'entengui, voldria seguir conservant-la. No obstant i això els faré uns quants apunts del que penso en quant educar a les criatures en aquest país de meravelles: el nostre.

Jo creia que els llibres de text s'havien esborrat del mapa. Que els estudiants de batxillerat havia après a prendre apunts. Que el que s'ensenyava als instituts era a guanyar-se la vida. Que no era imprescindible el fer-ho en un batxillerat de ciències o de lletres. Que el professorat ja no escombrava cap a casa amb el convenciment de que la seva matèria era la més important...

Quan jo estudiava es respirava un futur d'idees més negres que el carbó que fèiem servir a les cuines, però, ja teníem assignatures en les que no ens calia passar cap llibre. Preníem apunts i donàvem conferències. Han llegit bé.

No fa massa he tingut ocasió de seguir molt aprop l'encàrrec editorial d'un llibre de text. La enorme complexitat que es barreja en aquest material, fet amb fitxes, és més apropiat per l'equip de redacció que no pas pels alumnes de secundària. Hi ha més. El treball s'encarrega a professors especialistes en la matèria. Si són professionals millor. Posem per cas, un mestre de música que a la vegada és concertista de piano. I si, a més, és de tarannà enciclopedista millor que millor.

Vestits d'aquesta manera i amb la mateixa incertesa de no saber el què faran l'endemà ni si els hi servirà el que estudien, amb la sempiterna espasa de Dàmocles de que ho tenen que aprovar tot, ve que...

Si afegim les vagues, els dies de lliure elecció, que ara es fan coincidir en cap de setmana, si pot ser amb una festa de per mig i les excursions facultatives, se'ls ha girat una feinada al nostre alumnat.

Jo puc comprendre que alguns vulguin sortir per cames a guanyar-se quatre cèntims, les coses estant. En altres circumstàncies no hi estaria d'acord, però, també comprenc que deixebles i docents no tenen la culpa de l'anomenat fracàs escolar. Els fracassats són el sistema i els de l'administració que no tenen ni punyetera idea del que tenen entre les mans ni de per què serveix.

Un cop d'ull al titular d'un diari, tot i que saben que no en llegeix-ho de diaris,

m'acostava a la bona nova que any rere any ens apropa el calendari: “L'atur ha baixat menys que l'any passat per aquestes dates”. La primera part de l'anunciat és com dir que demà sortirà el sol. Ja ho sabem que quan es prepara la temporada d'estiu, l'atur en matèria de serveis baixa per desprès tornar a pujar. I també sabem, com acaba encapçalant la noticia del diari, que si la demanda baixa en el mercat laboral l'ocupació també.

Els treballs que no són de temporada són aquells que s'han empescat, en les grans ciutats, els que recullen cartró, mobles, metall o tota mena de deixalles que la gent aboca en les voreres dels carrers. Amb unes furgonetes que no recorden l'última vegada que varen passar la ITV i sense cap mena de documentació. Quan els atura la urbana els fa tornar el cartró dins dels contenidors, d'on acaben de treure'l, quan el que es dins encara no s'ha assabentat de la maniobra.

Mentre reciclem per a fer parcs per la mainada, ens foten la cartera per donar de menjar a la seva. Un axioma al que ens tenim que anar acostumant. La torna de l'abundància!

Mentre la parella de la guàrdia urbana em deia que no tenien eines judicials suficients, jo pensava en cóm sortiria el que era dins del contenidor sense el contrapés del cartró.

Una altra manera de fer baixar l'atur per treballadors de nova incorporació, consisteix en muntar botigues d'alimentació amb el nom de famoses i antigues cadenes del ram, convertint el negoci, abans d'haver-lo estrenat, en franquícies a cura de gent vinguda del mitjà i llunyà orient que de nits dormen en les mateixes dependències on de dies hi treballen. Tampoc es tractaria de feines de temporada si no fos que, com en el cas dels serveis, esmentat al principi, les castes que controlen aquests petits supermercats no sabessin que, en acabar l'estiu, poden traspassar-los a altres membres de les seves nombroses “famílies”.

Quan vagin a la farmàcia a comprar fàrmacs amb receptes de la seguretat social no oblidin deixar en el cim del mostrador un euro per cada recepta que els tenen que despatxar. No sabem perquè serveix ni on va a parar, però, per poc que estiguin atents a l'actualitat veuran que com a contribuents hem deixat una pasta gansa. Això sí, facin-ho abans de que els seus farmacèutics o farmacèutiques els hi demanin. Ja van prou atabalats com per tenir que lliurarlos-hi l'imprès d'objecció de consciència o que a vostès el fisc els vulgui embargar el compte corrent per no haver dipositat l'almoina en el raspall.

Un altre punt de vista propi seria que la guerra els anés tant malament que tinguessin que cridar als reservistes. La comparança amb els malalts crònics, com el que això escriu, es podria acceptar sinó fos perquè un gest de bona voluntat, de misericòrdia pia, no és solament atribuïble als malalts crònics, ni

tenir que anar a la guerra una obligació dels reservistes, en tant que ara l'exèrcit és professional i no de lleva.

Serà veritat que no feien prou calaix apujant els impostos de l'alcohol i el tabac que ara ens els tenen que fotre per la via de la salut. El més curiós és que per un cantó ens retallen les receptes perquè no tinguem a casa farmacioles que afavoreixin l'automedicació, mentre que per l'altre ens demanen part del que la seguretat social s'estalvia en la compra dels medicaments. La part del cost que aquesta institució se'n té que fer fer càrrec amb el que treu dels nostres sous.

Si tot va tan malament com diuen que va, el negoci de la morterada que estan traient de les receptes o de l'impost turístic, el poden fer extensiu al tabac, a l'alcohol, als bolquers i a la xocolata, amb o sense necessitat de que es tracti d'un gravamen impositiu.

Arribat el cas, esperem que no, els que treballem en el sector dels serveis turístics, li tenim que demanar a un foraster que ha vingut a passar les seves vacances que pagui un euro per deixar l'habitació, per comprar-se un paquet de tabac, per prendre's una cervesa a la Platja o perquè tenia cap rodo de prendre el sol i a l'ambulatori li han dit amb una recepta que anés a buscar no sé què a la farmàcia..?

Si això passa, confiem que passi de llarg, voldrà dir que més que un país necessitat de ser rescatat serem presos d'un país amb unes ganes boges de que ens enfonsin. I el pobre passavolant, que potser no s'ho acabi de creure, haurà tingut que presentar en la frontera de la seva destinació: el carnet, el passaport i qualsevol document que l'acrediti com a filantrop.

Els pares que hem tingut mainada en edat preescolar, sabem molt bé quina importància varen tenir en els primers anys de vida dels nostres fills, amb diferents noms: la guarderia, el jardí d'infància, l'escola bressol, i, com a receptors directes: la mainadera o els caganers. Els nostres passats i els dels nostres fills determinen, encara ara, la necessitat de que la canalla es quedi, bona part del dia, en escoles bressol mentre els pares no es poden ocupar d'ella per raons de feina. Les mares no s'estan a casa tot el dia. Ja fa temps que s'han incorporat al món laboral. I els pares no excel·leixen a l'hora de demanar permisos o excedències per paternitat.

La senyoreta que duia els caganers en el pis de casa seva, amb més bona voluntat i experiència que no pas coneixements, esdevingué amb el pas dels

anys una professional altament qualificada i formada per desenvolupar una tasca gota senzilla: relacionar els nens, socialitzant el col·lectiu i treballant la seva psicomotricitat. Però, sobretot, substituint, per unes hores, la presència dels pares i la figura de major recurs, els avis.

Aparegueren les escoles bressol municipals, les privades i d'altres depenent d'algun centre educatiu. De la majoria del treballadors de les privades que varen voler fer el salt a les públiques, no per la necessitat de passar a treballar per l'ajuntament; encara que ser funcionari pot semblar seductor, ho fou per una qüestió vocacional i d'autoformació. Més preparats per un esforç comú, en podríem dir.

La nostra llar d'infants, Ballmanetes, trasllada els seus trepaus després de 20 anys en un mateix lloc. Em recorda el que esdevingué amb el col·legi de les monges o els que varen tenir que marxar dels Estudis (IES Pedró). Nosaltres poc en teníem cap més. Ens podria moure a la reflexió, si qui cobra el lloguer volgués deixar-lo de cobrar.

Tanmateix, desitgem que el canvi deixi a tothom en el seu lloc i que el veïnatge sigui prou profitós com per a pensar que hi hem sortit guanyant. Gràcies, en nom de tots els noms que hi han passat.

Tot i que el nostre masoquisme no arriba a aquests extrems tenim que tornar a parlar de les tisorades i de les obres de caritat.

Jo tenia entès que als pobres se'ls hi don caritat no se'ls hi demana i tampoc conec cap pobre que sigui masoquista. Vete-ho aquí, però, que els que tant se'ls hi en fot l'activa com la passiva ens han pres la mida. Com diu mossèn Ballarin, “a Catalunya ens han ben trinxat” i no crec que pensés amb el platillo de la Cerdanya.

D'entre les mesures que han posat en marxa “por el mando y ordeno”, l'augment del IVA provoca esgarrifances. En lloc d'abaixar els preus, convertir-

los en sostenibles, alleugerar el poder adquisitiu, fomentar el consum i nyigonyigo; els pugen!

No entrarem en el per què fou creat aquest impost que, dit sia de pas, potser no tindríem sense la Comunitat Econòmica Europea, però no podem discutir el seu oportunisme quan el que es tracta és de fer arribar els fons a aquests que ens els demanen. Un impost, no badem, que grava tota mena de productes i serveis. Ara bé, que s'apugi el IVA en els serveis funeraris o... Que el mort tan se l'hi en fot, ja ho sabem, però, d'entre els que quedin algú ho tindrà que pagar. Lleig, molt lleig.

Ara, a més del metge de família, tenim el lladre de família.

Perquè anem cada vegada més lluny a buscar gent que inverteix-hi a Catalunya, per ser exactes, a Barcelona? No serà perquè per ells, en aquest cas els xinesos, cada vegada és més a prop?

Que l'alcalde Trias té molta paciència, ja ho sabem! Però, no tots la compartim.

Clar que els xinesos no són “tontos”, però, això ens afavoreix a nosaltres que sí que ho som?

Ens fa més patxoca que els de fora inverteixin a casa que no pas que nosaltres ho fem a casa seva? “Tontos” sí, però no tant... Per invertir a fora es necessita una cosa que es diu capital i és precisament això el que no tenim ni podem demanar. Quin valent és el que s'atreveix a anar a una financera a demanar un préstec? Ara, entres a un banc o a una caixa a demanar quartos, que no siguin teus, i es foten un panxó de riure.

Penso que, al capdavall, la vida que ens ha tocat de viure és com un trencaclosques: desfem les peces per a tornar-lo a refer. Paciència.

Els focs que hem patit aquesta setmana i la gent que malauradament hi ha deixat la pell mereix una reflexió en profunditat.

Pel que fa al canvi climàtic, les condicions meteorològiques i la sequedat del sòl no hi podem fer-hi res, d'un dia per l'altre. Es suposa, però, que hem crescut.

Perquè les desgracies ens fan créixer i ens fan madurar. I som o tindríem que ser prou assenyats per no jugar amb el foc, per no llençar merda al bosc, ni cigarretes enceses. Aquesta última, és la causa més probable que ha donat origen als incendis de La Jonquera i de Port-Bou.

Es poden creure que en un embús, enmig del foc, el cap d'intervenció dels bombers, va tenir que veure com des del cotxe que tenien aturat davant del seu, algú llençava una cua de cigarreta per la finestra.

Aquest algú, no és una excepció en l'evolució de l'espècia humana. És un trist cas més, d'allò que abunda. Del que, com segons sembla, ha provocat el desastre.

Desconec si aquests fets delictius estan tipificats com a delicte en el codi penal, ni amb quin grau d'aplicació, però els hi asseguro, que pel que a mi respecta no contemplaria ni la presumpció d'innocència, ni el sobreseïment, ni la llibertat sota fiança. Garjola i prou.

Si per casualitat al·lotròpica fóssim cada dia una mica millors, segur que amb el pas dels anys, retrobaríem valors com el civisme i ens adonaríem que el pròxim som nosaltres mateixos. Tot i que els pot semblar un sermó de púlpit, es tracta d'un prec. Perquè si ens importen les generacions futures més val que intentem posar-hi remei.

Les desgracies creen llaços entre les gents que no s'obliden fàcilment. Aquests dies n'hem tingut sobrades mostres. Tots hem estat empordanesos.

El meu sincer agraïment per l'excel·lent tasca de ràdio servei feta pels companys de la CATi.

Poc entendré mai les frases en les que l'adjectiu és l'antítesi del seu significat i que les emprem per expressar el contrari del que vol dir.

Exemples, com “forces de pacificació” o “forces d'ordre públic” i, fins i tot, exèrcit de salvació són epígrafs de marcat caràcter bèl·lic, vist per on es vegi.

D'altres fan referència a la temperatura com “guerra freda” o a la “bugada”: “bomba neta”. Que també val a dir que són prescriptives a ser administrades per via rectal.

Com a teològics podem considerar certs eslògans que no tenen desaprofit: “serves esclaves del senyor”, “immaculada concepció” o “braç incorrupte”.

Històriques que no tenen malbaratament: “santa inquisició”, “creuada santa” o “paraula de l'altíssim” que modificada en la lectura d'ofici de la Bíblia es converteix en un presumpte plagi d'un excel·lent “bestseller”.

Del llenguatge col·loquial: “color de gos quan fuig”. O jo he vist pocs gossos, que no és el cas, o no n'he vist cap que fugi desprès de fer-ho. Sí que n'he vistos molts que no ho recullen quan ja ho han fet.

Abans, les potes del conill les penjàvem a les portes i finestres de les cases, desprès d'haver-lo pelat i haver-nos-el menjat. Superstició o màgia, no ho sé.

Ara, a ciutat, els duen al veterinari i els hi tallen els cabells. No es tracta d'una frase adjectivada, però, tampoc ho entenc.

El pati el tenim esvalotat. El nostre, el de casa el veí i el del veí del veí. I saben per què? Perquè tothom s'ha posat a protegir el que és seu com si els hi anés la vida. Mentre, fan veure que el que volen fer és ajudar i amb aquest tripijoc hi fan negoci.

Els diré per què he començat parlant del pati. En temps passats a les cases benestants, no ho dic pas perquè fossin rics, tenien un pati. Bé fos al costat del habitacle, bé a la part del darrera, quan l'habitatge tenia sortida per l'altre

carrer. S'hi tancava el bestiar, guardar-hi encenalls i algú que altre hi tenia un petit hort.

Estem molt ocupats. Ocupats de que ens ocupin i de no ser ocupats. Ocupats no només per saber si el nivell d'ocupació de l'agost serà millor que el de juliol, cosa que no sabrem fins setembre. Un cop acabem una festa major plena de retallades on tindrem que pagar, fins i tot, per anar a pixar.

Però, no creguin. El que més ens ocupa és pensar si l'any que ve podrem contractar el mateix personal. Serveixin per l'esquerra o per allà on vulguin.

Aboquin el vi a la copa o pixin fora del test. Si tindrem habitacions de sobres per llogar-les la resta de l'any als avis de l'Imserso o si ens caldrà canviar les cadires de la terrassa o avisar els clients de que aquella o aquella altra tenen

una pota coixa. Si contractar un músic perquè amenitzi els sopars de la terrassa o fer que un altaveu s'encarregui de fer solfeig.

Quan va ser la moda de pagar per endavant i que el personal et marxés al cap de quinze dies, ja poc anàvem bé. Però, ara, ho tenim molt pitjor. Ara, et venen per quatre rals, “serveixen” les taules mentre es furguen el nas i sèpien el terra, són més ganduls que el jeure de l'ase i s'hi volen estar tota la vida. Cóm hi ha món! Ja veuen que aquest cop vaig en “plan fi”.

De normal ja hi anem sempre a l'agost d'ocupats. Aquest seria l'únic discurs vàlid per altres temps. En aquests de temps, la cosa canvia.

Amb els impostos que ens cardaran, el que deixarem de guanyar, el maitre fent de rentaplats, tenint que retallar el menú, amb cartes a base de patates de la crisis i vi de laboratori, paga més tencar la barraca i gastar-nos-ho, tot plegat, en una jubilació, anticipada o no, de peti qui peti.

Sense entrar en cóm ha evolucionat la forma de fer preguntes i de ser

contestades, voldria dir, si m'ho permeten recordar, que és el públic, en aquest cas els lectors, els que no els hi fa cap gràcia que els posin pals a les rodes en el seu dret a ser informats.

Quan els polítics retallen els seus sous, el funcionaris deixaran de percebre les pagues de Nadal, i, la resta, no parem d'est renye'ns els cinturons (a dedicació plena, com si fóssim l'alcalde de Sant Jaume de Frontanyà) parlar de no sé quantos, per no tenir que fer-ho d'allò que no et convé, em sembla egoista, immoral i un fet punyent per la memòria de la gent.

Quan les entrevistes les signa l'entrevistat i aquestes són acceptades, algú tindria que dir si paga o no la pena de ser feta. La informació és un dret i les professions tenen un codi deontològic de lliure aplicació.

Ho he intentat descriure sense mala... intenció. Crec que m'hauran entès quins em tenien que entendre. Excel·lent entrevista històrica. Esperem noticies.

En el pregó de les festes de la vila de Gràcia, un personatge gracienc, no massa conegut, en aquests casos ja va bé no ser-ho, venia a dir que en els temps difícils que corren cal deixar-ho córrer i passar-s'ho bé. Jo pensava, mentre l'escoltava per la ràdio, que era el millor que podíem fer.

Quan tres o quatre empreses tenen beneficis, quatre o cinc ajuntaments contemplen un exercici sanejat i unes quantes fortunes privades segueixen sense nota la crisis perquè sempre han cregut que no anava amb ells, era la

millor manera de donar el tret de sortida a unes festes com ara, per exemple, les del nostre poble.

Escalencs! Bona Festa Major!

El poble gran cada cop és més gran. A la capital de Catalunya es parlen més de 150 llengües diferents a més d'altres tants dialectes. Fenomen que compartim amb altres grans ciutats que no són del nostre país. A Madrid, Nova York o Sidney, passa el mateix. I no cal exagerar la seva grandària. Ciutats com Badalona, Las Vegas o Toronto gaudeixen d'un multilingüisme immigratori que fa goig.

Quan passejo a ciutat i sento parlar la nostra llengua, m'emociono. Tinc poques oportunitats...

Un fet sovint observat quan viatgem lluny de les nostres contrades, acompanyats per la tieta: “Oi! Quina alegria, sentir parlar català! D'on són, vostès, d'Olot o de la Garrotxa?” ... I quan veig que qui parla en català és de procedència xinesa, del continent africà o de l'altiplà bolivià, em sento corprès i profundament agraït. Penso, amb el seny que ens és propi, que tinc que agrair-los l'esforç que han fet per aprendre'l i que no saben prou bé el pes que m'han tret de damunt. No tindré que emprar algunes de les llengües que conec i que no ens són comunes. M'hi podré entendre en català. La llengua del país on, en definitiva, som.

Per la majoria s'han acabat les vacances. Cada ovella al seu clos. Hi ha qui diu que encara els queden uns dies. Altres, però, no n'han fet. I alguns no les han 'volgut' fer.

A les cues dels embussos de vehicles que es formen a la tornada de vacances, enguany, hi tindrem que afegir les cues per pagar si ens ha sobrat amb què ferho. Ens cosiran a impostos, però no ens caldrà preocupar-nos per tenir-los que

afegir a tot allò que vàrem deixar de pagar quan, amb alegria plena d'inconsciència, varem marxar pensant: “quan tornem, ja veurem què passa”.

Les ovelles són obedients si un bon gos d'atura les sap dur dins del seu tancat.

Nosaltres no tenim gos que ens lladri, si més no, en aquests menesters. Devem ser parents del guarà. D'això s'encarreguen els bastó i la pastanaga. Les bastonades les rebem i la pastanaga poques vegades passem de flairar-la.

Si una cosa és del tot certa és que podem anar on vulguem, quan vulguem o deixar d'anar-hi. Res no ens fa pensar que qui ens tingui que ajudar deixarà de fer-ho. I és que el convenciment de la nostra infal·libilitat és el que ens fa ser imprudents de forma col·lectiva.

Al voltant de les 7 de la tarda, del divendres 24 d'agost, en Jordi i un servidor érem plegant dels ordinadors. Havíem acabat d'actualitzar L'Escala Digital. El nostre company entrava en el digital de El Punt/AVUI, per fer no sé què.

Recordo que el seu colze arribà al meu braç al temps que em deia: “Hòsties, Francesc... S'ha fotut foc a L'Escala”. No els vull deixar amb la història a mitges. Vaig tenir dos pensaments inicials i una sensació molt desagradable.

Que no era cap innocentada i que ningú no volia prendre el pèl, al temps que em tremolaven les cames.

“Intenta localitzar en daixonses. Envia un correu al Sergi i guaita que en diuen els altres mitjans”. Mentre, recollia i transmetia el despatx de la Agència Catalana de Noticies, com havien fet els companys de redacció de El Punt/AVUI. En aquell moment, la nostra preocupació era saber que ningú no havia pres mal i ens fotia un pebre haver estat els segons o els tercers en difondre la noticia.

Tot va anar molt de pressa d'ençà Turisme va donar l'avís als bombers, aquests varen intervenir, els habitatges propers varen ser desallotjats i es cremaven unes 8 hectàrees de rostolls, en el terme de Sant Martí. Una anècdota, si es vol, a la que li varen fer companyia tres focs més amb poc temps de diferència.

Per què els parlo aquí de tot plegat? Els més escèptics, els més ignorants i aquells que no essent-ho ens volien fer passar pel que no som, ja no posen pas en dubte el canvi climàtic. Ara ens toca vigilar els focs que es puguin produir com si fóssim una tribu d'apatxes. Són missatges que tenen com a llegat les futures generacions i seria honest de la nostra part deixar-los-hi per escrit, perquè no hi hagi cap dubte sobre l'autoria. Que sàpiguen que la punyalada per l'esquena els hi hem donat nosaltres, no el rei Pere III. I, en qualsevol cas, desitjar que la mare natura no s'acabi d'emprenyar del tot i ens envii la pilota còsmica, més petita que una de futbol, a fer companyia, no per curiositat, a l'andròmina que hem facturat a Mart.

Entretant, tinguem molt present que hi ha tres tipus de combustió: l'espontània, l'ozotròpica i la provocada. Evitar-la, no necessita massa ciència.

Els he escrit aquesta columna a tota metxa. En els temps que corren, tot passa a corre-cuita.

Que quedi clar. El President Mas no és el dofí natural del President Pujol.

Recordo una fotografia recent en la que Jordi Pujol dona una ma al seu fill Oriol i l'altra a Artur Mas. La imatge, que vol ser llegida en clau de partit, a mi em va semblar generacional.

El President Mas no és dofí de ningú, tot i que sap nedar en tota classe d'aigües. Ell recorda sovint les nits de pesca a bord d'embarcacions de la nostra flota. Colze a colze amb els mariners escalencs. De quins ha après moltes de les coses que repeteix, fent us de la metàfora, en els seus discursos i intervencions públiques.

El President Mas, que no és cap dofí, ens ha sorprès a tots, favorables i destructors, per nedar com les noies de la sincronitzada. Això no vol pas dir que tots ens tinguem que tornar convergents. I no dic d'Unió perquè s'ha vist, d'una vegada per totes, que més que unir, desuneix.

Ara veig al President Mas amb uns altres ulls. El veig com una barreja de la nostra pròpia història. A ell, li ha tocat assumir el paper d'ordinari. De dur-nos a les portes d'una llibertat llargament anhelada. Per la que molts catalans hi han deixat la pell, en diferents episodis de desencís històric, que no ve del 1714, sinó d'un veïnatge geogràfic que els francesos han mesurat en un milió d'anys.

Potser les generacions futures puguin veure una altra imatge: la del President Mas flanquejat pels presidents Macià i Companys. Com si es tractés d'una orla de fi de curs. I quan la història s'expliqui i s'expliqui bé, ja no farem el paper d'apatxes ni els veïns del setè de cavalleria, com cantaven els de La Trinca.

El sacrifici personal del President és una mostra més de patriotisme, no polític, que tant poc ens tenen acostumats els de la seva professió.

Hem sentit el President dir que ell ha esdevingut un gestor, i, com sabem, per les mans d'un gestor passen molts papers. A partir d'ara, té la feina garantida.

De papers en tindrem un munt.

la columna

És molt probable que el coronel Gutiérrez hagués passat a la reserva sense pena ni gloria de no haver estat per qui se li va ocórrer posar el seu nom a la línia defensiva mediterrània que el dictador va anar nodrint del 1939 al 1953.

Sota la temença de no ésser atacat per terra es negà a canviar l'ample de via i amb la possibilitat de que ho fos per mar i per aire va engegar una mena de línia Maginot a l'espanyola, la línia Gutiérrez, també anomenada línia “P” (Pirineus). Aquesta línia defensiva va necessitar de tota mena d'espolis i la seva laboriosa execució mantingué alt l'esperit castrense de l'època, mentre ell, en Franco, es passejava a bord del iot Azor sense atansar-se a cala Port Lligat per no trobar-se en Dalí. L'ample de via de tren va donar feina a la família de l'enginyer Goicoechea.

Aquest breu apunt històric ens serveix per explicar que entre les finques expropiades per ser reconvertides en búnquers, nius de metralladores, bateries antiaèries, guarnicions, campaments militars i tota la parafernalia bèl·lica, es trobava la nostra cala Salpatx i la finca Dels , terrenys que ens han estat retornats a l'Ajuntament, això si, quasi 60 anys desprès d'haver-nos-els tret.

Alguns mitjans de comunicació digitals, punt "es", s'han referit a la noticia com una “cessió” del ministeri de defensa envers l'Ajuntament de L'Escala. La cessió suposa una tinença de propietat. Podem cedir una cosa que és nostra i fer-ho a qui vulguem. El que resulta difícil d'imaginar és que amb una espoliació per part del bàndol guanyador d'una guerra, en terreny enemic, sense haver existit el pagament d'una indemnització, es pugui parlar de legítima propietat.

On és l'escriptura que ha certificat durant tot aquests anys que es tractava d'una expropiació de l'exèrcit, ministeri de defensa o com prefereixin? Els principals sindicats laborals d'aleshores, que no daten de l'època d'en Plini i que segueixen plenament vigents, varen patir l'espoliació per part del règim dictatorial de bona part dels seus patrimonis. Ja sabem que la història té dues cares. En una guerra, civil o no, tothom fa de les seves. Però, qui agafa el que no es seu i en gaudeix fent-s'hi la caseta a peu de carretera, un dia o altre ho té que tornar i això és el que entenem que ha fet el ministeri de defensa de l'estat veí.

Malgrat tot, sentirem aquelles veus crítiques que agafaran aire per dir: “això s'ha fet a tocar d'eleccions”. Quantes vegades tenim que tocar campanes o convocar comicis per fer coses ben fetes entre tots plegats?

Els hi volia parlar del tabac, paraula que no tornaré a fer servir perquè perjudica la salut, i, perquè la inquisició amb prou feines si interessa algú; i del cafè o “solo”, mot que em produeix esgarrifances. Dues substàncies associatives. Drogues socialment tolerades. La nicotina i la cafeïna.

Els en volia parlar, però no ho faré. Els explicaré perquè. No fumo, no prenc cafè i fins ací puc escriure. Els dic això perquè, de moment, ningú no ha prohibit les mentides pietoses. Aquelles que, segons la religió, no fan mal a ningú. Tampoc sentiran queixar-me d'aquell fum que no és el meu. Vull dir del cotxe que mai no he tingut. No del fum d'estampa.

Malgrat això, la prohibició de fumar en espais públics tancats i alguns d'oberts, quan el que es tracta és de protegir col·lectivament la mainada, no és cap cacera de bruixes. Una anècdota viscuda. Un home fumava fora de l'àrea reservada a la mainada. Un nen que era amb la noia que el cuidava, muntat en un gronxador, estirà el braç i senyalant l'home amb el dit acusador, li digué a la mainadera: “Tata, aquell senyor fuma!”. La distància que separava l'observador de l'observat era com mig camp de futbol.

Aviat veurem, si la cosa continua, a un jovent reivindicant lemes que no varen mamar, reinventant el prohibit prohibir, mentre la resta es dedica a posar la palla en ull aliè.

turisme de temporal

Aquesta frase, escrita pel company Robert Carmona, en una xarxa social d'Internet ens convidava a immortalitzar les inclemències meteorològiques d'aquests darrers dies. En Robert, com el Sergi, l'Ildefons o en Quim són aficionats a la meteorologia i a la imatge. No és d'estranyar que com ells, de ben segur, en podríem aplegar uns quants més.

La gràcia de la frase rau en un parell de lectures que m'atreveixo a fer. La primera i més senzilla consisteix en trobar una agència turística que, com en el cas del turisme cultural, vulgui incloure l'oferta en els seus fulletons de promoció. Com si es tractés de trobar-hi les neus tiroleses, els guèisers islandesos o els maelstrom. La segona de les lectures precisa desplaçar el determinant convertint-lo en subjecte: “un temporal de turisme”. D'ençà fa un temps estem lluny dels plens ocupacionals, de les dilatades temporades d'estiu, repartides en mitges i baixes, que ens feien exclamar: “A Roses n'hi ha hagut...

Nosaltres n'hem tingut!” Ja ni tant sols frega el 90%. Però, el peix al cove és tant cobejat que sembla que tornéssim amb la barca a vessar.

Apunts a part, confesso que vaig riure amb ganes l'eixida del company Carmona. Tot plegat hem va fer reflexionar en el fet de que amb el material digital modern pots fer la foto amb la dreta i el vídeo amb l'esquerra. Sense tenir que esperar el revelat d'en Gildo i veure-les en el programa de la Festa Major. En els temps que corren, immortalitzar, aconseguir conservar el que és història, resulta prou senzill. Només cal entaforar-ho a l'ordinador i penjar-ho a la xarxa. Per cert, se'n recorden de quan parlàvem de la nevada de l'any tal, el temporal del qual i l'apagada del transformador? Doncs ara, poc o gens tindríem que parar-hi amén amb les dates. De temporals en tenim cada dos per tres, i, de neu i a les fosques, ja no els hi explico.

Si els estudiosos, diguem-ne científics, els tècnics o els funcionaris volen datar els crèdits i els peus de tot allò que la iconografia genera, ells sabran perquè!

l’analítica

Els hem donat mànega ample. Allò que els castellans en diuen “cancha”. Era tot el que calia per engruixir les files d'un exèrcit de corruptes. País de corrupteles. On han anat a parar els polítics i els titulars de les fortunes més ostentoses del planeta? Aquests que ens han apujat els impostos amb la pretensió de tenir-nos contents. Una almoina en qualsevol raspall, de qualsevol església. Vaja, com si el lladre que ens ha robat ens tornés una part d'allò que ens ha fotut. Els mateixos que quan reclamem el que és nostre ens diuen que els hi devem calers.

Aquest apartat de l'analítica ens porta a parlar en clau local. Fins fa quatre dies el nostre ajuntament no tenia que demanar cap préstec perquè no devia res a ningú. Aquest ningú s'ha assabentat i ha inflat uns quants capítols del pressupostos municipals, perquè no sigui dit.

Vostès creuen en les coincidències? Perquè, si no és així, no cal que continuïn llegint. Sembla evident que ens han fotut la cartera desprès d'haver pagat el beure. Quan ens hem aturat a parlar amb aquells que s'han auto convidat repetides vegades ens hem tingut que sentir la cantarella de l'autofinançament a termini. Marejar els quartos del centre a la perifèria i san tornem-hi és el mateix que muntar un sopar per idiotes on aquests són sempre els mateixos.

Per resumir. Els hem deixat fer el que han volgut amb total impunitat parlamentaria perquè perpetuessin la poltrona amb aliances de casori dubtós. I quan hem sortit al carrer a fer-los saber que ja n'hi havia prou ens han ensenyat a cop de porra democràtica els estats de la matèria. Els que no sabíem i algun de nou, també. L'estat sòlid, l'estat líquid, l'estat gasós i l'estat de dret.

Part de l'adagi diu que el ric no paga al pobre per a continuar essent ric. Però, del pobre no diu que... Pobre d'ell que deixi de fer-ho.

Els metges fan repetir les analítiques quan observen paràmetres dubtosos. Es volen assegurar. En ecologia aquests paràmetres és converteixen en paracaigudes tancats i en caiguda lliure, on els metres, veuran, tenen poques probabilitats de ser comptats. Avui pararem d'ecologia. D'ecologia del reciclatge.

Amb anterioritat al ressorgiment de la figura del professor Margalef ho aprofitàvem tot. Des d'una llauna rovellada per a recollir aigua fins els mobles d'una habitació de matrimoni. No es tractava, ni de bon tros, d'un comportament malaltís. Eren, diguem-ho així, hàbits culturals adquirits.

Si comparem passat i present sense analitzar les tones de residus, amb la salubritat que desprèn el consum turístic, ens adonarem que si aleshores teníem que guardar la fusta tot l'any per a poder fer el maig, fins ara, que no podem fer foc ni a l'hora d'encendre una cigarreta, passem la brossa d'un lloc a un altra perquè algú ens la compri i en puguem fer parcs per la mainada.

Enlloc de reduir el volum de residus intentem treure-hi guanys. No deixem de consumir bosses de plàstic, les cobrem. Reciclar no tan sols vol dir aprofitar o re aprofitar. També consisteix en evitar tenir que fer-ho. El volum de tot el que no aprofitem, amb el temps, ha augmentat de forma exponencial. La població mundial, com si parléssim no d'aquest sinó d'un altre planeta que no fos el nostre, augmenta en una proporció que, d'ací poc temps, no ens permetrà pensar què fer amb tot allò que no volem. Una forma d'allargar l'agonia i fer-nos la vida una mica millor seria recuperar els hàbits culturals dels nostres avis educant-nos en no consumir allò que no necessitem i aprofitar el que llencem pel perillós i dubtós plaer de voler tenir més del que podem suportar.

L'analítica del reciclatge pateix d'uns paràmetres tant anòmals com qualsevol estat de la matèria. Els que no sabem i algun de nou, també. L'estat sòlid, l'estat líquid, l'estat gasós i l'estat de dret. El metge signaria la defunció del malalt sense poder curar-lo. Senzillament el prendria per mort.

Quan s'acosta la Festa Nacional de Catalunya alguns polítics es veuen afectats brots esquizofrènics i mania persecutòria per tot el que, segons ells, és representatiu del nostre país. El quadre recurrent, observat de forma anyal, conté quatre paràmetres que deixen estorats a observadors ben llunyans. A aquells que no els hi ve ni els hi va. La reforma unilateral de la constitució, els retalls (tisorades) de l'estatut, la immersió lingüística i la llei de banderes.

Diran... Només quatre? Sí, perquè per anar com anem ja n'hi ha prou.

La reforma de la constitució no ens tindria per què preocupar. Nosaltres no en tenim de constitució. Com no sigui per fer-nos combregar amb rodes de molí.

Les tisorades de l'estatut que, en aquest cas, sí és nostre, manté engreixada la maquinària judicial i ens confita les nostres llibertats com a poble. Una putada de molt mal gust.

La immersió la llengua es preocupa de preservar la llengua de Castella, a cadascú el que és seu, sense preocupar-se de cap altra.

Un cos jove, en trànsit, que crema les etapes del creixement amb sobresforços físics i intel·lectuals vol ser alimentat adequadament. En canvi, els nostres adolescents i joves s'han llençat a consumir uns beuratges que, a no ser per la publicitat, serien mera anècdota. Begudes que lluny de recuperar ions, radicals i sals perdudes en un esforç físic perllongat, les anomenades isotòniques, són inhibidores de la gana. Molts d'ells solucionen l'àpat del migdia, com qui pren un cafè, amb efectes molt més mossegadors que els de la cafeïna. Acompanyen la beguda 'refrescant' amb una bossa de patates fregides o un parell de donuts. I ja hem dinat!

Els components d'aquests beuratges presenten poques diferències l'un de l'altre. La cafeïna, comuna en tots ells, la nou de macadàmia i el guaranà treuen la gana. El ginseng i la taurina són potenciadors de l'efecte de les restants. La sensació que obtenen amb la seva ingesta, dit d'una altra manera, és la d'estar fart.

Els miners que treballen a les mines bolivianes masteguen fulles de coca per a suportar l'esforç físic en condicions adverses. Necessiten, a part d'un inhibidor de la gana, un energitzant poderós.

La diferència, si és que en podem trobar alguna entre potenciador i productor d'energia, fent esment a aquests tipus de begudes i el seu contingut no presenten grans diferències entre la varietat de marques que es poden trobar a les lleixes d'un supermercat. No obstant això, la publicitat és enganyosa i el seu gest, dit sigui de pas, recorda el d'un xarop de farmàcia de mal prendre. En qualsevol cas són beuratges que creen addicció per ingesta continuada.

Tots hem sentit parlar de que les coles, preses amb freqüència, creen hàbit.

Doncs, curiosament, les dues marques més conegudes del mercat contenen l'extracte de la planta de la coca havent-li tret els seus principis alcaloides.

Un temps després de l'aparició de la Coca-Cola en el mercat se'ls hi va fer un seriós advertiment. S'havia observat que els nens que prenien aquesta beguda gasosa refrescant, en les festes d'aniversari dels seus amics, els costava de dormir. Quasi al mateix temps, la companyia internacional d'aquest producte, no negava els efectes observats en la mainada, però, sí que aquest fossin produïts per l'esmentat refresc. Segons la Coca-Cola Company si els costava dormir era per l'excitació que els havia produït la festa.

Poc temps més tard se'ls hi va obligar a posar en les ampolles que aquestes contenien cafeïna.

L'organisme en fase de creixement no pot deixar de menjar, no pot deixar de dormir, ni pot estar sotmès a hàbits que alterin el seu bon funcionament.

Clar que no hem parlat de l'alcohol, la nicotina i altres estupefaents. Avui nomĂŠs hem analitzat algunes begudes refrescants mal interpretades.

De casa estant, embolcallats entre cotons o submergits en formol, depenent de l'estat de conservació de cadascú, sortim al carrer i passem de tocar mare a recordar-nos de la mare d'algú altre que res no ens ha fet. A la vorera: motos, cotxes, bicicletes, mono, di i multi patins; cagarades de gos, ampolles trencades, llaunes de tota mena, sèpies dels que encara no s'han acostumat a la nicotina o al que sigui que es fotin. De no ser per les brigades de la neteja la merda ens arribaria a les orelles. La situació no necessita ser analitzada. És una qüestió d'educació. De manca de respecte al pròxim.

Mai no he sabut a qui penjar l'etiqueta d'educador. Als pares, als avis, a l'escola... Certes pautes de comportament apreses al carrer actuen de forma inconvenient en l'educació de la gent, fins arribar a considerar que el pròxim, a part d'un mateix, no existeix. Per molts no és ni un supermercat de proximitat.

Hem sentit a dir que la societat està malalta. Qui ho ha dit és un polític, d'un país considerat dels més civilitzats del món, a propòsit d'un terrible i sagnant atemptat.

Aquesta malaltia es manifesta en brots que poden arribar a ser epidèmics. És contagiosa. I reactiva amb l'anomenada pèrdua de valors. Si apartem els individus malalts i parlem de reinserció social, anem com el burro, amb el pal i la pastanaga. I si ens pengem medalles per haver fet les coses bé i no molt bé, no podem presumir de societat lliure i avançada.

Trobo urgent la incorporació en els plans d'estudis d'un manual Dalmau i Carles sobre urbanitat i bons costums, per no acabar a mossegades els uns amb els altres.

L'ésser viu neix, creix, es reprodueix i mor. Aquest cicle vital que ens afecta a tots, quan es tracta de l'ésser humà es veu afectat pel que podríem anomenar cicle vital contributiu. No em refereix-ho a pagar impostos. Tot i que també. La contribució a la que ens veiem abocats és la de comprar i vendre. Comprem, ens compren. Venem, ens venem i ens venen. L'ús reiterat de la conjugació modal dels verbs vendre i comprar obeeix a un procés globalitzador on venedors i clients intercanvien els seus rols. Això fa que tinguem que atendre, que tinguem que despatxar o que tinguem que ser atesos, que ens despatxin.

Per molt de temps, el client va ser el més important de tot i aquesta divisa, no només eslògan publicitari, es va incorporar en la majoria de sectors. El tracte afable, l'amabilitat i la professionalitat de la que gaudien els que ens donaven a guanyar les garrofes, ha esdevingut desgana, posat de pomes agres i passotisme. Sense cap tipus de preparació per l'activitat a la que han estat destinats. Ara, el client és un virtuós de la cartera i poca cosa més. Del que desconfiem només veure'l. Si podem cobrar abans d'atendre'l, millor! Ens queixem, no ens falta raó, quan estem de l'altre cantó del taulell i som atesos amb despit, però, no ens adonem que, quan som nosaltres els que estem darrere, fem altre tant del mateix.

El cicle contributiu, del que parlàvem al principi, el tenim en crisis. La nostra contribució és tant precària, de tant poca qualitat, que fa pensar en la frase de si el home ve del mono o més aviat hi va.

Entrem a un forn, i, quan encara no ens han posat la barra que hem demanar, ja ens estant preguntant, què més? Si triguem a demanar, el que ve darrere passa per damunt nostre! En un restaurant on hem demanat el primer i el segon plat d'un menú, quan ens posen el primer plat al davant, aprofiten per a dir-nos que del que hem demanat de segon ja no en queda. Tu, combina i ja t'ho faràs! Me'n descuido moltes. Com el què passa quan demanem un cafè.

En la propera entrega els hi donaré unes quantes recomanacions.

Imaginin per un moment que hem fet un viatge en el temps Corren els anys 60 del segle passat. Som asseguts a la terrassa de Can 30. Surt en Pepitu amb la safata i ens demana: Què hi posarem? Li demanem “un solo” i en Pepitu ens respon: Això, demaneu-ho a la cobla que la teniu allà al davant!

Aquesta renominació d'una paraula tant estesa i versemblant en un grapat de llengües, obeeix, segons m'han explicat, a que no hi hagin confusions a l'hora de posar la tassa a la cafetera.

Alguns mantenen que l'origen objecte de la discòrdia és que si vas a Madrid i demanes “un café”, no pas per tothom, només per tu, et poden posar qualsevol cosa.

Cert o no, els catalans per estalviar-nos paraules demanem un cafè o un cafetó. Donant per entès que de voler prendre un cafè amb llet, un tallat, un cigaló, o, fins i tot un trifàsic, un cafè amb gel, un perfumat, un suau o un bombó, tot i ser un insult al bon cafè, sabem cóm fer-ho i tenim cóm dir-ho.

Existeixen, però, diferents matisos en això del cafè. Alguns difícils de pair com el cafè americà.

No creguin que he oblidat el que els vaig prometre. Per quan ens apliquin la pregunta: “solo?” a la proposta d'anar a fer cafè, els recomano unes quantes alternatives que depenen del bon humor de vostès, el del cambrer que els atén i la nostra sana mala llet. Mai, però mai diguin que sí. Contribuirien a institucionalitzar i substituir el mot cafè pel mot “solo”.

La pregunta que no repetirem per a no contribuir al què acabem de dir, pot tenir aquestes següents respostes.

-Avui no vinc acompanyat.

-No. Amb el plat, la tassa, la cullera i el sucre.

-No! En la vostra companyia.

-Cafè solo?- -Amb el cafè ja en tinc prou, gràcies.-No! El Hans, el Napoleon i el Harry, avui no han vingut.

-No. Americà, descafeïnat de màquina, amb llet semi descremada, mig i mig, molta escuma i sacarina... Si no en té, sucre moreno, si us plau. Els aconsello que no ho provin. No prendrien cafè mai més a la vida i el cambrer acabaria passat de voltes.

Podem considerar el cafè com una de les coses més corrent del món, però, un de ben fet, és una petita obra d'art pel paladar d'aquells que ens agrada, es clar. Motiu més que suficient per a dir-ne pel seu nom.

Un columnista d'un conegut rotatiu, deia: “si això del neutrí fos cert tindria que venir algú a explicar-nos-ho. Ens caldria un altre Einstein que fos capaç de fernos-ho entenedor, i, evidentment, demostrar-ho.” Per què un altre Einstein? No tenim investigadors altament qualificats com els que asseguren l'existència del neutrí. Suposo que es tracta d'una qüestió de crèdit. Una personalitat incontestable, per la seva època, com la de l'Albert Einstein tindria, encara ara, tota la parròquia al seu favor.

També cal saber quina autonomia té aquesta partícula que viatja més de pressa que la llum. Per entendre'ns. Quan li duren les piles? Una altra pregunta: de què ens servirà aquest neutrí com no sigui per seguir girant al voltant de l'àtom?

La imaginació, que ens va més lluny del que moltes vegades voldríem, ens fa parlar de viatges a través del temps. Si aquest, el temps, fos relatiu, com deia l'Einstein en la seva teoria de la relativitat, potser no ens tindríem que preocupar tan per anar a Mart, posem per cas. El que sí és veritat és que, amb els nostres sistemes de propulsió actuals i el nostre 'temps' biològic, ens caldrien uns quants anys de la nostra curta existència per anar a Mart o a on fos que anéssim a cercar possibilitats de supervivència per la nostra espècie.

Em confesso prou ignorant per a no parlar-los d'una possible reunió amb una Confederació Intergalàctica d'éssers tant poc intel·ligents com per a voler establir contacte amb nosaltres.

El problema d'anar on sigui no rau en el bitllet d'anada sinó en el de tornada.

Ara, sense haver anat enlloc, comencem a despertar a la realitat quotidiana...

Som a mitjans d'octubre. Tenim els pantans entre el 40 i el 60%. La desalinitzadora en marxa. Tan si plou com si no plou, moltes empreses tancaran per Nadal. Mentre, ens tenen entretinguts amb una partícula que la majoria de nosaltres no ha vist ni en fotografia. Potser que ens despertem. No ens deixem enlluernar per una cosa que no ens duu enlloc. No ens fotem en un forat negre dels que sí podem entendre, sense saber com tornar.

L'àvia Neus devia ser molt gran quan jo era molt petit. Potser no l'he coneguda mai. Tinc esborronades unes imatges d'una dona esclofollant, no sé pas el què, en una cuina. De ser ella, cosa que poso en dubte, es tractaria de la cuina de l'antiga fonda Neus. A més, hi tinc una llegenda. Aquella en la que se m'hauria parlat de la seva mort ens circumstàncies estranyes. Una cosa així com un braser al que se li havia calat foc i que per aquest o per ofegament, l'àvia Neus, hi havia deixat la vida. Això segon, també ho poso en dubte. Per dir-los la veritat, mai no ho he intentat esbrinar.

Sí que tinc, però, un record del que els puc certificar la seva autenticitat. Quan vaig fer la comunió, la vaig fer sol. Vull dir que no la vaig fer amb els demés nens amb els que havia passat la catequesis. De fet, am la majoria dels meus amics, com m'hagués agradat a mi. El “banquet” de la celebració el vaig fer en el menjador de l'antiga Ca la Neus, acompanyat per la família i els amics...

D'aquells amics que varen voler i els varen deixar venir.

Recordo, també, que ens varen donar molt bé de menjar i que, acabat l'àpat, gaudirem de tota la llibertat del món per a dedicar-nos a les nostres juguesques. Teníem entre set i nou anys. Mossèn Joan i mossèn Marcel·lí em perdonaran per no saber l'edat exacta en la que ens varen fer combregar. De tots els que érem convidats a fer-la, potser ara ningú no la faria. En això, els dispensaria de l'absolució.

Cal que els expliqui el motiu del per què he plantat melons i no xíndries en aquesta analítica setmanal. Estan en el seu dret. Del que més content estic de la meva possible no relació amb l'àvia Neus (a L'Escala, ho dic per la resta, sempre hem vist com una cosa normal anomenar-la la vella de Ca la Neus) és el recent interès d'haver-me assabentat que l'àvia Neus i un servidor compartim el mateix cognom: el d'ella era de segon, però. Sí. L'àvia Neus es deia Badia per part de mare i jo me'n dic per part de pare. El meu és originari de la Vila de Gràcia i el seu, no ho sé. No és que vulgui trobar-hi un parentiu inesperat que en permeti d'anar a dinar al Neus Mar, aquest cop de franc. Em plau saber, però, que compartim un cognom català, antic i mariner, com el tros de mar que banya la nostra costa, l'interès per unes menges que ja no sabem on paren i l'amor infinit pel nostre poble.

Les corrandes d’en Pitu i en Ton Plaça de l'Ajuntament (Plaça de la Vila de L'Escala)

Què te sabrà greu dir-me què fotem aquí, sota aquesta palmera, asseguts en un banc de pedra? Què se suposa que tenim que passar per beduïns?

Ja t'ha entrat el put neguit de fer gasto... A Can 30 no hi podem anar, a Can Panxo tampoc, ni a Can Paciència... Què hi vols fer? O anem a Cal Mossèn, que ens posarà una penitència per tots els anys que fa que no anem a missa, o, anem a Can 113, on cada cop és més car... O a Can Bonachera, que el tenim tot just darrera?

Anem-hi que em sembla haver vist l'Antonio!

Què hi ha algú?

NO!!!

Quan un amic et diu que ets a casa teva...

En el fons, saps que no és veritat.

Què hi has pensat amb lo del Lau? Sí, collons, no em deixa pas dormir!

Doncs, t'ho dic molt en serio... Jo he trobat el per què... Té dos sous, que sabem. Li abaixen un i ell s'apuja l'altre...

Deu tenir l'excedència del magisteri...

Aquí volia anar a parar. A la seva edat potser no el vulguin tornar a agafar.

Haurà pensat, farem quatre anys de guardiola, agafarem la jubilació anticipada i a banyar-se a la Creu...

No és pas gota descabellat el que tu dius. I la política?

No crec que se'n vulgui anar més enllà de Figueres.

Antonio!! Demana-li a la mare si ha fet calamarcets?

No t'ha sentit.

Té feina!

Cony, si és buit!

Veus aquella barca..?

Si jo tingués la teva vista, ara, seríem al Port.

No, home, aquella que es veu en el quadro que hi ha penjat d'aquella paret..

Tampoc.

Doncs, jo m'hi vareig embarcar. Anàvem pel calamar...

De calamars només n'hi ha per un. Us els repartiu. I de beure, dues birres. Oi? Hòsties, Antonio, vols avisar que vens o fer més fressa! Em cardes cada “susto”!

Quan més gran et fas, més fi et tornes. Ah! No cal que marxeu sense pagar i aquí també tenim cafè.

Ja t'ho deia... Quan un amic et diu que ets a casa teva... ...És per una estona, i, desprès cadascú a la seva.

(La Platja del Riells)

Ep! Què fa estona que t'esperes?

Op! Un rato llarg. En què has vingut que t'he vist arribar a peu?

He sortit de casa. He agafat el cotxe. L'he aparcat a Miramar. He estat esperant el bus, i, en veure que no venia, he fet el resto a peu.

Què dius, que has estat esperant el bus? Si ja fa temps que no n'hi ha.

I tu, en que has vingut?

Amb el carrilet.

On irem a seure?

Vols anar a Cal Pepe?

Els gelats no m'agraden pas, però, com que ara tenen de tot (...) (...) Saps què és el Riells?

Cony, una platja de L'Escala.

Això és del domini públic... El Riells és un alfolí de sorra de mar. Un immens sorral que, de Roses a Palamós, i, fins i tot els de la capital el voldrien. Un negoci desaprofitat...

Qui et va matricular! Seria car, improductiu i on es banyarien els que no en saben de nedar?

Els hi fotrien una piscina a l'Univers i de la bassa de la Poma se'n podria fer un altre “bany de les senyores”, com a Tossa.

Et noto entramuntanat. La bassa de la Poma, com tu en dius, fou un estany d'aigua dolça...

Un estanyol i gràcies.

Aquest estanyol, com en dius tu, tenia una filtració, que anava a parar en mar, d'aquell cantó de la llongada. I quan érem petits, xalàvem d'allò més, fent-hi tastets. Era en mar i sortia dolça!

Jo te'n explicaré una altra no pas tant innocent. De l'altra banda de la llongada hi havien tres o quatre barques on, de nits anàvem a acompanyar les xicotes perquè no es perdessin...

Tu vols dir que hi anàvem a fotre'ns el lot...

Al "menos". I quan no, ací al Riells, hi veníem a fotre el ridícul. Recordot un que tenia un bot, un xic gran, i que va enredar una mitja dotzena per anar a fer immersió amb botelles. Havíem salpat de la Creu, voltat el Cargol, virat per la Punta, fondejat a l'Olla i enfilat cap al Riells. Tot anava de perles fins que el malparit va voler aturar el motor, tot just, on comença el sorral. On s'acaba el fondal, ja saps on te vull dir. "Bueno". Ja érem en el bancal, del cantó de dins, quan el pirata ens va donar el senyal de saltar per la borda...

Fer l'ànec?

Què collons! El què vàrem fer, va ser la tortuga. Com les de la festa major.

Només ens faltava el número pintat... Les ampolles varen quedar clavades en el fons mentre els peus d'ànec sortien de l'aigua saludant a tot cristo. Recordo una dona amb la seva criatura que, primer, es va espantar i després es varen fotre un tip de riure.

I, tot plegat, cóm es va acabar?

Pel resto, no ho sé ni ho vaig voler saber. Com que les botelles eren del paio de la barca, vaig estirar de l'anella i li vaig dir, mentre marxava caminant, que si la volia que se l'anés a buscar.

Tu te'n recordes del "puesto" de cavalls que hi havia al costat de la Poma?

Sí, prou, però jo no he anat mai a muntar-hi.

Jo hi vaig estar un cop. No sé pas qui em va enredar. "Bueno", em varen donar una euga, pobrota, que fotia una cara de no haver menjat calent en un grapat de dies. Li podies comptar les costelles! En lloc de pujar-hi li vaig dir: Arre!!

Passa tu davant que quan jo arribi ja t'esperaré.

“Dos blanco i negro?”

Sí, home, sí... Ja vols cobrar?

Escolte'm, cóm és que el Petit Príncep no guaita cap a l'Univers? És veritat. Guaita cap al Montgó, tot i no veure'l.

Ara que ho dius. Quan irem a fer la passejada pel Montgó?

Quan sabem de qui és.

Què vols dir? Ja t'ha sortit la vena patriòtica?

Vull dir, quan sabem qui és el que se'n cuida.

Sí, noi, és una llàstima, però, és terra de ningú.

“Terreno apache!”

Reserva...

De quatre aprofitats.

Vols que et canti una cançó?

Home, si no trobes a ningú més...

La lletra és d'en Piqué i la música dels 3 Paraguayos... ... Tot, tot em recorda, amor meu, prop de l'aigua blava, del vell Riells.

Tot, tot em recorda, jo et crido torna, torna a prop meu...

(El Passeig Lluís Albert)

Què hem vingut a fer-hi aquí? A parlar amb els músics?

Hòsties, sempre em preguntes el mateix! A ballar sardanes! Hem vingut a ballar sardanes!

Deixa't de “cuentos” i anem a seure al Sinofós!

A mi no m'hi veuràs pas, assegut en aquest banc.

I això?

No tinc l'edat.

Cóm vols dir que no tens l'edat?

Que encara soc jove i no et vull atabalar amb què em fa mal o si jo soc més jove que no pas tu. Perquè és d'això del que es ve a parlar, oi?

No exactament. Els que hi eren asseguts, quan passava una pamela de bon veure, i totes ho eren, començaven: “si no fos per allò o allò altre li'n... "Bueno", tu ja saps com les gastem.

Ara que deies de parlar amb els músics, l'altra dia, vaig veure en Lluís com sortia de casa seva amb la carpeta de partitures sota el braç. Es veu que anava a veure si li volien tocar una sardana que acabava de fer... Vaig estar a punt de dir-li: Ep, on vas! Què aquests no tenen gota de bufera! No, però, t'ho juro que m'ho vaig imaginar.

Ara, de vius, en tenim dos de compositors...

Prou! Un que en fa i l'altre que en copia.

Cóm hi ha món! I no fa altra cosa que donar-la perquè li toquin en el poble del que l'ha escrit.

I va quedar retratat perquè, en allà mateix, hi varen gravar un disc... ... Només faltava que l'hagués convidat a sopar.

I cóm se'n té que dir d'això, còpia o plagi?

Diguem-hi rèplica.

Doncs el replicat li devia de dir al replicant: “No em repliquis!”

Tu que els has vistos... Els de Barcelona, ja ballen com nosaltres?

Què vols dir?

Que si ballen els curts igual que els llargs: amb el braços enlaire?

Cóm hi ha món! Encara ho fan millor. Les colles, ballen de fantasia. Veuràs, Creuen els braços, creuen les cames i es fan un petó...

Atura't!! Poc han inventat res. Fantasia en diuen? L'avi de Can Gàbies i en Queco Pastanagues... Saps de qui parlo?

Sí, home. En Gàbies era aquell que se li escapaven els conills "abanses" de la Festa Major i la dona hi anava al darrere. Pla si els he va recuperar! I en Palangana era aquell dròpol que se'n va anar a Venècia a donar classes de rem als gondolers... ... Doncs, aquests es posaven entre dues forasteres i remena que remenaràs.

Els peus fotien el que volien i anaven tant de pressa que els que tenien al davant amb cara de repartir compassos, demanaven al cel que la cobla acabés de tocar. Quan s'acabava la sardana, les mosses els hi deien que ballaven molt bé, però, que no havien aprés un borrall i que marxaven a la rotllana del costat per no marejar-se més.

"Goita", irem sota aquell tamariu i veuràs quines vistes!

Què hi ha d'especial?

De la dreta, e llampant passeig que ja veurem quan el temporal ens el torna a fotre enlaire...

Amb uns tamarius que jo no penso quedar-me a veure com creixen...

Davant una platja de còdols, sense sorra, plena d'algues seques, rocs i tota la merda que arriba de llevant.

I, de l'esquerra, ja t'ho diré jo. La meravella de les meravelles: la primera piscina d'Europa al cim de la mar... ... On en Gumà, veient que això del Codolar no funcionava, va fer unes terrasses, hi va posar sorra... ... I les llevantades i alguna marinada forta se l'enduia, com si res.

I si anéssim a berenar?

Tu, a l'hora de fer gasto, vas pujant el llistó... I a on? A per qui, no hi ha res.

A Cal Galan.

Què vols fer-te passar el llibre?

A mi ja m'està bé.

Doncs, au! A mi també.

(Cementiri del Mar)

Tenim que quedar al cementiri?

De quedar, res! Hem vingut de visita. Quan ens tinguem que quedar ja ens hi duran.

T'he vist a venir pel carrer dels “Morts”...

Voldràs dir dels Horts!

Què no en dèiem així quan érem canalla?

Sí. I te'n recordes del cotxe fúnebre?

Travessava l'Ave Maria com si el dugués la tramuntana i s'aturava davant de la reixa. Si feia mal temps, encara en feia més via.

Sí. Com si el que anava a dins tingués pressa per arribar.

Era com un cotxe oficial... Amb aquells fanals, el tiro de cavalls i els taüts, als que ja havíem fet passar el control de qualitat...

De categoria! Hi havia pocs pobles que podessin dir que en tenien un d'igual...

Què hi vols entrar?

Tu, primer!

"Bueno". Però, sàpigues una cosa. Que a mi no m'hi duran al cementiri. Ni a aquest, ni el de fora vila.

Què no te penses morir?

Sóc més gran que tu, però, si ho dius perquè vols anar a enterro, l'has ben cardat! Jo vull que em fotin foc i el que quedi ho llencin en mar, on tu i jo varem aprendre de nedar...

A la Creu?

I a on, sinó?

Això, no és pas gota ecològic...

El que no és lògic és el que dius... Cony! Representa com si t'haguessis fumat un parell de “senyorites”.

Al capdavall, si hi vas a pensar, tota la merda va a parar en mar.

T'estic guaitant perquè em fa la impressió de que fas mala cara. Què l'has trepitjat en entrar?

No! He entrat volant!!

Què, avui ens quedarem sense ajudar a missa?

Caso'n la pell d'en Barrabàs. Un dia és un dia... Et convido a fer el vermut!

Sí, i a on?

A Ca la Neus!

Ara ja ser perquè fas mala cara.

No et preocupis pas per la meva salut.

No és pas per tu que em preocupo, és per la teva butxaca.

(Pavelló Multifuncional)

T'he dut aquí perquè puguis criticar tot el que vulguis fins que n'estiguis fart...

Et presento la joia de la corona.

De què en dius tu la joia de la corona? Del pati dels estudis?

“Ojo!” El que tenim davant no és pas el pati dels estudis, és el Pavelló Municipal Muntifuncional!

I per què li varen fer?

Per a practicar esports que no es poden fer de fora.

I quants en tenim?

Ara, el bàsquet i el tennis de taula.

Una inversió mal aprofitada. Ja no tenim hoquei, no s'hi fa handbol, ni futbol sala, ni gimnàstica, ni tornejos d'escacs... Cóm no hi fem una trobada de col·leccionistes?

O coses de tipus cultural o d'esbarjo...

Tu l'has vist ple algun cop?

Home, a les graderies sempre he vist poca gent, i, a baix, a l'aforament de platea, ja n'he vistos més, però, no masses.

Encara li tindrem que proposar al mossèn de fer-hi la processó... Cóm vols escoltar un concert de música clàssica amb les cistelles del bàsquet penjades al sostre i els del costat jugant a tennis? Amb les cadires amunt i avall...

“Aquesta és vostra?”. “No, és meva!” “Aquesta altra la agafo jo perquè sembla no ser de ningú!” Lleig, molt lleig! I, per acabar-ho d'adobar, quan faci mal temps, fem pujar la cobla del passeig, ara que ja hem descobert que els músics cobren igual tan si toquen com si no...

El ball de la Festa Major és força lluït!

De sempre, l'hem fet a la Platja i ara que no podem dur la Meravella a l'envelat, ni a la bolera, perquè no els hi tenim... Cóm dir-li a la parenta enmig d'un passo-doble: “Noia, em sembla que hem fet passos a la zona de tirs lliures.”

Seria emprenyador i poc romàntic, però, què hi vols fer? És el progrés!

Quan el poble tingui el doble de gent o potser més; quan arribem a Viladamat, a Albons i més enllà del Montgó, L'Escala tindrà un edifici on s'hi podrà fer de tot!

Tu, avui, vols cobrar... I què creus que hi estan fent aquí al costat?

Que jo sàpiga: una sala de ping-pong, perquè el CER pugui fer-hi cabre la gentada que els he va a veure; una sala d'actes, on els polítics hi puguin fer conferències i un rocòdrom, per la secció de muntanya del Centre... Ja en parlarem quan tot plegat sigui enllestit.

Què, anem a estirar les cames fins els Tres Pins?

Poc hi són pas!

No m'ho discuteixis... Si jo et dic que els he vistos, és que els he vistos!

S'HA FET DE NITS. EN TON I EN PITU SÓN BUSCANT ELS TRES PINS I UN ARBRE ON FA MOLT DE TEMPS HI VAREN ESCRIURE ALGUNA COSA. L'ESPERIT DE LA PEROTA VIGILA PERQUÈ NO TRASPASSIN ELS LÍMITS.

(Banc d’en Sinofós) En el banc d'en Sinofós en Pitu i en Ton la fan petar.

Pitu: Avui en dies les platges de l'Escala són ben buides. Abanses eren plenes com un ou! La saps aquella que em va passar amb la barca quan sortia del Riells..?

Ton: Què tinc que dir, què no me'n recordo't?

Si, home, arrio't el bot en mar, en això que tinc la proa enfilada al rumb i em veig a venir, pel dret, una dona amb un parell de suros que si volia agafar...

Cony, precisament aquell dia, m'havia deixat la perxa a la barraca...

I cóm t'ho vares amanir?

Collons! Saltant a l'eiga i separant-la perquè no embarranqués!

I te la va tocar?

No, perquè no va ser-hi a temps!

D'accidents com aquest, els que vulguis!

La dona m'anava explicant en francès que no sabia nedar i que volia agafar-se al que fos...

I el “cuento” cóm el tenim que acabar..?

Madama, li vareig dir: teniu un bon calat, un bon desplaçament i toqueu de peus en terra. Poc que necessiteu el meu bot!

mesura rasa per L'Escrivà Els del MAC encara creuen en pardals perquè han entapissat la façana i els fanals. De la cloenda han fet traca per a treure'n profit. I a bombo i plateret han cardat un comiat per deixar aigualida la tornada. De Sant Narcís A Sant Ròmul anirem tots ben mamats, perquè han organitzat una sèrie d'activitats.

El cartell té disseny, però, la pel·lícula ja l'hem vista. La que encara no hem vist és “El Déu retorna a casa” (serà de pagament per veure?). Ens ensenyen un peu, jugant a fet amagar. No era un braç el que li faltava? De què ens el volen disfressar?

Diuen que és una ocasió única per a gaudir d'una peça singular. Voldran dir, que és l'última ocasió que l'ensenyaran! Qui ha escrit: “Aviat tornarà al seu emplaçament original” i “just desprès tornarà a Empúries”, que sàpiga que a estudi hi falta gent.

El que reproduïm, no té parió: “Abans de veure al déu, caldrà que el visitant passi pels diferents àmbits de la mostra i conegui diversos aspectes vinculats a l’escultura. Només després d’aquest recorregut, el visitant podrà accedir a la segona part de l’exposició: un espai buit, absolutament net, que el visitant podrà compartir amb el déu. Tot un privilegi.”

S'entendria d'haver contractat el David Copperfield i que l'estàtua, per art de màgia, ja fos a Empúries, mentre els altres la busquen per Montjuïc. És un suggeriment.

Ja fa temps que des del Consistori es va dir que amb braç o sense, l'Esculapi el volíem a casa. El braç, tant si el tenen fet, a mig fer o per a fer... Ja se'l poden confitar! Només volem el que és nostre. I si el problema és el transport o la logística, que massa lògica no té, que ens ho diguin i l'irem a buscar.

frases Un és tonto, perquè es creu els demés.

Tenim la capacitat de crear un excés d'auto estima que ens fa creure immutables en el temps i l'espai.

Sense capficar-te, no oblidis el passat. És l'únic referent que tens.

La terra no l'heretem dels nostres pares, ens la deixen els nostres fills.

Si et prens la vida a conya, trobaràs molts motius per riure.

No s'escriu amb llapis, sinó amb goma.

Fortes són les arrels que fermen nostra estimada terra a l'esguard d'uns anhels que potser no podrem veure.

Abans era una dictadura obligada, ara és una dictadura consentida. (Enric) Que amb l'esperança del demà, la felicitat d'avui et sigui propícia.

Text que Shackleton publicà en la premsa britànica per reclutar la seva tripulació amb la intenció de fer una expedició a l'Antàrtica: "Es busquen homes per a un viatge perillós. Sou baix. Fred extrem. Llargs mesos de completa foscor. Perill constant. No s'assegura retorn amb vida.

Honor i reconeixement en cas d'èxit."

Abans, els pares solien cercar pels seus fills nuvis i núvies, quina gràcia! Però, ara, és quasi al revés; el que tampoc té cap gràcia!

El sentit comú és el menys comú del sentits.

A vegades, podríem substituir una mica d'amor propi per altre tant d'humor propi.

Els àngels són aviadors que varen decidir prescindir del sexe per a seguir volant.

Hom s'avorreix, la major part del temps, no ens enganyem.

Ignorància és el nom de la mare d'aquells que creuen saber-ho tot.

El que restarà de la Barcelona olímpica, amb el pas del temps, serà el mateix que queda de la Grècia olímpica: un munt de ruïnes.

A la superfície de la Lluna, l'home deixà un munt de ferralla. No sé si té previst enviar escombriaires a Mart?

Quan observem el cel de nit, quasi sempre comentem la grandiositat de l'univers; és només, a vegades, que parlem de l'exigüitat de les nostres persones.

No siguis tant dolç que et mengin, ni tant amargant que t'escupin.

Sabeu què es fa desprès de Nadal? Baixar!

L'endogàmia no és un joc d'ordinador.