Món.cat. Francesc Badia

món . Cat © el món, des de Catalunya i en català

Articles de fons publicats a Internet per Francesc Badia

A l'enterrament d'una fulla seca hi van dos cargols.

El seu pare li havia dit: “Quan siguis gran, et sortirà pèl a l'entrecuix. Desprès, coneixeràs una noia. T'hi casaràs. Tindràs fills. Formaràs una família...” Ell, recorda haver-li preguntat: “I desprès?”. Però, no recorda haver obtingut resposta.

El seu pare ja no hi és. No té família. Ni fills. Ni dona... Els pèls de l'entrecuix, no creu que comptin massa, o si?

Sovint repassa mentalment la seva infantesa. Cercant un motiu, o uns quants, que justifiquin la seva existència. Observa l'entorn. Les coses no han crescut. Algunes les veu més petites. D'altres, s'han fet velles.

El pas del temps. Per uns, passa a poc a poc. Per altres, massa de pressa. El contempla com si veiés sortir el sol. D'haver fet cas al seu pare, a part del pèl a l'entrecuix, tindria dona, s'hauria casat... Fills. Una família... O, dos!

Si la seva vida guardés una sèrie de referents viscuts. Una seqüència d'esdeveniments en el pla afectiu. Quelcom que el permetés adonar-se'n del què ha fet o ha deixat de fer. De qui és o com és... Sabria explicar als seus fills allò que el seu pare no va saber respondre?

El destí no està escrit, perquè ningú no ha pogut escriure'l. No per manca de ganes.

En el jardí, entre la gespa molla pel gebre de l'alba, dos cargols enterren una fulla seca. ... A l'enterrament d'una fulla seca hi van dos caragols? Perquè? Tot i que som part de la natura, ens és impossible saber-ho. Les fulles seques són la vida que anem esgotant. Les cremem. En fem cendres. Al capdavall, és tot el que resta. I els cargols? Què en fem dels cargols? Ens en fotem d'ells perquè van a poc a poc. Porten banyes. Els cau la bava. S'arrosseguen. Fotre! Però, ens els mengem! I això que els cargols tenen relacions força completes, molts fills i formen famílies...

Però, no tenen pels a l'entrecuix. És poc probable, que aquest parell que enterren la fulla estiguin preocupats pel pas del temps. No saben un borrall del seu futur com espècie. Tampoc d'un estri anomenat cassola...

Deixa el jardí i s'endinsa al bosc. Hi ha tantes coses que no comprèn. L'arbre que té al davant no el deixa veure els altres.

Si anem al final del bosc i tallem la resta, el podrem veure? Què fem, sinó? Tallem la soca per l'arrel. Arrabassem la vida dels demés. Menyspreem l'existència. La nostra existència. Quina bajanada!

Resum del que no sabíem: A l'enterrament d'una fulla seca, no hi va ningú. No ens enganyem.

En canvi, ens passem la vida enterrant-ho tot. Records, disputes, assumptes bruts, i, també, parents o amics... Mentre que la natura ens enterra a nosaltres, fins arribar a l'estadi de la fulla seca i més enllà.

a pinyó fixe Si no heu anat mai amb una bicicleta de pinyó fixe, no ho proveu, podríeu prendre mal. Però, no cal anar en bicicleta. Les celebracions puntuals que ens marquen els calendaris i tot el que portem a cap cada dia, ens fa córrer a pinyó fixe. Ja ho diu el refrany: som animals de costums. Apresos o adquirits. Nostrats o importats. Datats o imposats.

Ens hi apliquem com si es tractés d'aquelles velles disciplines de pupitre. Amb un conformisme que esparvera. És així... Sempre ho ha estat i no pot ser d'una altra manera. Qui parla d'improvisació?

Pobre d'aquell que es deixi-hi dur per la vena creativa! Tard o d'hora, acabarà per sentir-se que va contra corrent...

Pels que fem cas del calendari, podríem partir de les festes de Nadal i Any Nou. En aquestes, hi ha menges que, de seguir la tradició, no poden ésser consumides la resta de l'any. Són festes que, segons com s'escauen, venen a ser unes mini vacances que celebrem quatre mesos després d'acabades les d'estiu. Ho dic així per no guanyar-me a pols l'antipatia de les agències de viatge.

Tot i que sabem que va ser abans el calendari que no pas aquestes, sembla haver estat al revés. És reiteratiu fer venir els reis mags, cada sis de gener? Sense entrar en el desencís que suposa per la mainada la descoberta del parany, la dinàmica anyal, resulta avorrida en extrem. Si més no, tot plegat, genera despeses a pinyó fixe, a bescanvi d'una colla d'il• lusions artificials que no tant sols recull la Festa de Reis.

Entre març i abril arriba la Setmana Santa. A casa nostra són cinc dies, pel cap baix, de vacances ensucrades amb “brunyols” i mona de Pasqua.

L'u de maig, és la Festa del Treball. Una festa en la que no treballen ni els que ho fan en altres que no són aquesta. Pont o setmana anglesa, a part...

Sant Joan, puntual cada 24 de juny, ens canvia el solstici i ens don la benvinguda a l'estiu, amb coca, cava i xocolata a la matinada. És la nit dels pets i els petards.

Poc a poc, arribem a las vacances d'estiu. Les grosses. També són les cares. Només una reflexió, que pot ser tant puntual com vulgueu. Qui vol trencar normes fent vacances per setembre, en lloc del sempitern agost, va lluit! Amb tota la sort del món, les empreses preferiran pagar-l'hi els dies d'agost que treballi, deixant-lo per inútil, que no pas canviar-l'hi el torn.

En els darrers quatre mesos del l'any apareixen en el calendari del nostre país, almenys, una festa per mes. Local o compartida. Això fa que les possibilitats de pont es multipliquin per cinc. La millor de les excuses per agafar “carretera i manta” i no parar fins una segona residència d'esbarjo. Com si es tractés d'un ritual acceptat per: pares, fills i Esperit Sant, sense possibilitat de transgressió.

Encara ara, la tradició fa que les bodegues venguin més cava i les pastisseries més tortells, els diumenges, que qualsevol altre dia de la setmana. Aquesta obligació de menjar tortell i beure cava, diumenge rera diumenge, és un dels molts exemples de que suportem el pinyó fixe, d'ençà fa molts i molts anys.

En altres camps de la conducta humana hi ha coses que atabalen la raó. Per exemple: consumir de forma compulsiva, fumar i voler deixar de fer-ho, aprimar-se per seguir la moda, gastar-s'ho tot en una màquina escurabutxaques enlloc d'anar a comprar els queviures per tota la setmana, auto medicar-se per hipocondria tenint a casa veritables farmacioles, cultivar la mala educació...

Aquest llarg etcètera, que no podem acabar, ens fa rodar a pinyó fixe, corrent el màxim de riscos possibles. Comproveu en el que acabo de dir que, sense defugir de res, només he parlat de les conductes socialment acceptades. Per moltes d'altres que infringeixen les lleis i la seva pràctica és perseguida, no parlaríem d'anar a pinyó fixe. Tot i el risc social que representen, més aviat, ens duria a parlar, d'haver perdut el nord. En molts casos, ja ho anem de desorientats!

Quan ets damunt d'una bicicleta que sempre va endavant i saps que no pots llevar els peus dels pedals, més val que no t'espantis si no vols rebre un sang tret o anar pel terra. Tens que reduir les revolucions amb les cames, poc a poc. Vèncer la inèrcia que t'empeny a anar més de pressa del que pots. O, canviar de bicicleta i optar per una més convencional. No tots sabem rodar a pinyó fixe.

Simplement, hi ha qui tampoc sap anar amb bicicleta. Potser, aviat, ens toqui replantejar-nos l'aprenentatge de base.

Resum d'allò que no sabíem: Llevat d'algun malaguanyat experiment dut a terme en certes proves de ciclisme en pista, ara, tant les bicicletes de competició com les d'usuari, van equipades amb pinyons lliures. Aquest pinyó va proveït d'un cadell que li permet: girar en un sentit, engranant amb la cadena de transmissió, i, en desengranar-se, girar lliurement en el sentit contrari.

abans de Bracons A l'amic Quirze Parés i Ganyet, qepd

Quan et toquen el teu país petit, i, allò que esteu pensant, és fàcil que et trobin de front.

La collada de Bracons com li agradava dir-ne a l'amic Parés, és a la continuació natural de la serra dels Llancers, poc desprès de creuar els límits del Collsacabra (sots-comarca natural d'Osona, a la demarcació provincial de Barcelona).

Ara, hi estan fent un túnel. Per quina malèvola raó? Per fer passar els autos, pel dret, de Manlleu o Torelló fins a Joanetes i Olot? Sens dubte, s'estalviarien corbes. O per fer una altra variant de “mínim impacte ecològic”? Potser, només es tracta de fer la “polecra”, com en diem per aquí d'alt, a una sèrie de poblets, d'una zona envoltada per carreteres, que s'han fet passar per on s'ha pogut. Amb prou desviacions, ara si, per arribar a tots els nuclis de població.

Voleu saber com va començar tota aquesta història? Un dels que fou ministre de Antonio Cánovas del Castillo, abans de ser nonimat per la cartera de Foment, fou convidat per un grup de propietaris del Collsacabra a passar l'estiu. L'amfitriona era la família Bac. El pretendent, que es deia Linares Rivas, tingué que pujar des de Manlleu, fent el viatge amb matxo. Quan va arribar als 1000 metres, a Can Bac, no se'n recordava ni de què hi anava a fer. Li feia mal tot. Absolutament tot... Passats uns dies, el conservador Linares Rivas, ja reconstituït, es reunia al voltant de la taula de la Font de Rajols, amb diferents propietaris de la zona, per donar compte d'un suculent àpat.

Allà estant, el que seria ministre de Cánovas, els va prometre, a canvi de vots, que si sortia designat, faria una carretera que anés de Vic a Olot. Ocupat el ministeri, va rebre una carta, signada per tots els que varen ser presents en el moment de la promesa, on se li recordava el que els havia dit. Poc temps desprès, sortia l'ordre ministerial publicada al “Boletín”. I des de 1897 ja es va poder pujar en tartana, de Manlleu al Collsacabra. Si estem parlant de vots, això devia de costar, per aquella època, uns 400 i escaigs. A més, el paper protagonista de les grans cases esperonà els sentiments republicans i catalanistes. Tot plegat, un preu força mòdic.

Entre d'altres, en el famós dinar, hi foren presents els amos del Bac, La Fontana i El Corriol.

Aquest últim, que es deia Rafel Puget, és el protagonista del llibre de Josep Pla, “Un senyor de Barcelona”. Fins aquí, la història.

Ara, perquè no parlen de fer-la zona protegida, desprès de tants anys de reivindicacions? Va en contra dels seus interessos? Què ja no s'hi passa per la carretera que va de La Vola a Joanetes, travessant la collada de Bracons?

Què en saben d'ecologia tots aquests que no han trepitjat el país com els Parés, Vinyeta, Sanglás i Banús, al llarg de totes les seves vides? Jo no em puc considerar un referent, perquè només fa 33 anys que m'hi moc.

S'han tingut en compte les veus autoritzades? Quins han estat els tècnics que han pujat a mesurar l'impacte ambiental? Saben els d'obres públiques que allà on ells estan fent un forat hi neix un riu?... El Fornés, afluent del Ges, un emissari del Ter. Algú vol dades hídriques d'aquest riu? Amb molt de gust els hi donaré, si no es tracta de fer el pasterot... Saben, en termes mediambientals, què vol dir treballar entre 1200 i 1500 metres d'alçada?... Saben alguna cosa?

Prou i bé res... Que no sia fer llenya del tronc caigut, i no sempre. El govern actual de la Generalitat no ha fet altra cosa que revalidar el projecte encetat per Convergència i Unió. Ja hem begut oli!

Tots es diuen nacionalistes, quan els convé. L'amor al país, no es mesura per conveniències, ni per avinences, i, molt menys, enganyant-se a un mateix... Quina realitat deformada pot convèncer a les futures generacions. Als amants del demà?

Mireu com ho mireu, esteu fent un disbarat en terra de bandolers. Aquells que donaven als pobres part d'allò que als rics els sobrava. Ara, més aviat, no ens sobra res. Però, penseu, que les ombres d'en Serrallonga, en Ganyada, en Felip i en Ferriol, planen damunt dels vostres caps com si fos boira. No emprenyeu més “la pubilla” perquè se'ns podria revoltar.

Resum del que alguns no saben: “La pubilla” és per la gent d'Osona, senzillament, la boira.

aspersió/immersió No es tracta d'expirar i inspirar, perquè tan lluny no hem arribat, però si sembla molt. Quan arriba l'estiu, aquest articulista deixa anar, com qui no vol, uns quants consells. Pocs, si bé és veritat.

Sempre he pensat que allò que es fa massa, enfarfega. Un dels temes, que no recordo haver tocat mai, és el que fa referència a les plantes d'aquests jardins, més o menys babilònics, que llueixen els balcons i terrats. Hi pots trobar de tot. Des d'inofensives flors en tests fins a arbres fruiters o exòtiques espècies provinents de la selva amazònica.

Tot va bé fins que, per exemple, surts de casa a quarts de dues de la tarda, acabat de dutxar, i, t'obsequien amb una mullena addicional. Deixeu-me que faci un punt i a part.

L'hora de màxima insolació no és la més recomanable per a regar les plantes. Són molt calentes i es cremen. No cal ser de pagès per saber que els millors moments són: abans de la sortida del sòl i un cop aquest se'n ha anat a dormir.

Les plantes de les que gaudeix-ho en el meu petit balcó de ciutat són un pi que m'han donat per trasplantar al poble i una jardinera amb herbes aromàtiques o medicinals, com vulgueu. Doncs bé.

Us explicaré què faig a l'hora de regar sense tenir que mullar els demés. És molt senzill. Avui dia, les jardineres de terrassa van equipades amb una safata on hi han posat una obertura per omplir la cubeta. Les arrels surten per els forats de la jardinera submergint-se i agafant l'aigua de la safata. Quan tinc la necessitat de regar un test sense plat, faig servir una pistola d'aigua que ofereix un reg d'aspersió que mai no arriba al terra, perquè, s'evapora abans. Aquest sistema m'és molt útil quan tinc que remullar les tiges, branquillons i fulles. Així no tinc que patir mai, a l'hora de calcular si la terra és prou xopa d'aigua.

Per no fer-me pesat, acabaré dient que tot i que les plantes volen aigua en mesures diferents. Quan la terra és prou molla i no en pot absorbir més, això és molt fàcil de veure en el materials plàstics que ara es fan servir en els recipients, no cal seguir amb l'aixeta oberta. Estem fent el pòtol negant la planta i afavorint la descomposició del vegetal per putrefacció.

Resum d'allò que no sabíem: El que hem dit és especialment observable en els casos que el reg es produeix des d'un terrat, balconada o galeria. Moltes són les cases que no disposen de desaigüe o tenen les canonades embussades, produint un saltant d'aigua d'escorrentia que banya tot el que troba pel camí.

AVE = espai : temps = • Recordo que, quan anava a col• legi, a l'assignatura de física, ens feien aprendre, com a lloros, una equació que parlava de la velocitat. L'enunciat, si mal no recordo, deia que la velocitat era igual al quocient entre l'espai recorregut i el temps emprat en recorre'l.

Jo em pregunto: si apliquem aquesta fórmula al tren d'alta velocitat, acabarem algun dia per veure'l?

El meu desconeixement en la matèria és total. L'única experiència que puc dir que tinc amb l'AVE

es remunta a quan el meu fill era petit. Ell, afeccionat com el seu pare al món del ferrocarril, tingué l'oportunitat de tastar un simulador de conducció en un Festival de la Infància. I fent honor a la veritat, us tinc que dir que l'experiència ja no fou del seu gust. Quan li vaig preguntar, perquè, em va contestar que per ser de gran velocitat, corria poc...

El que m'ha empès a fer aquest article han estat les declaracions de la Ministra de Foment. Segons aquesta senyora, el tren arribarà tard a Catalunya, entre altres coses, perquè en les proves efectuades a 215 quilòmetres l'hora, aixecava pedretes del balast de la via. Pedretes, paperets, fulletes, i, al seu pas, jo de vostè no m'atansaria, senyora ministra. Però, no cal que vagi a veure com passa l'AVE. En que es posi a l'andana de l'estació de Cubelles quan passa l'Euromed, a voltes, sense senyals acústics, n'hi ha prou! Com pot dir aquesta dona, des del seu càrrec, disbarats d'aquesta envergadura?

Pel vist, ara no toca parlar de les escletxes, les esllavissades i els esvorancs. Tampoc de la desena de morts que cal lamentar des que es va iniciar la construcció del trajecte Madrid-Barcelona. Ni dels desajustos en la senyalització, motiu, més que suficient, en molts països per suspendre la circulació de trens.

Senyora Ministra de Foment: perquè no fomenta una altra fórmula més convenient i sostenible per nosaltres els catalans. Una solució racional que alguns reivindiquem. Aquí tenim una companyia ferroviària, modesta per espoliada, però, amb excel• lents professionals que, al menys, mai no farien allò que saben que no poden fer. L'únic que necessitem de vostès és que ens cedeixin la infrastructura viària del nostre país. Si, senyora, aquella que, en bona part, la RENFE es va fer seva en temps de la dictadura. De la que caldria dir, què no hi han fet res. I no pateixi perquè, nosaltres mai no hem confós l'ample internacional amb la via estreta. Miri. Per salvar distàncies extremes que en el nostres país, parlo de Catalunya, no van més enllà de les tres hores i trenta minuts, vol dir que cal anar a 300 quilòmetres per hora? No es pot circular a velocitats que ens permetin no passar de llarg pobles que varen confiar, en el seu dia, en el ferrocarril per sobreviure. Això, a més de sostenible, seria de “foment” , senyora Ministra del Foment. Els medis de transports, serveixen per comunicar poblacions. Per fomentar l'intercanvi. No perquè caiguin en l'oblit, passant-hi de llarg.

Quins llegeixen aquest article no tenen cap culpa, però, escolti'm be; voten... No li explicaré, i, en aquest cas no és per que no ho sàpiga, com articular una xarxa en territori català, amb trens còmodes, puntuals i sostenibles, unitats de velocitat adaptada a la xarxa, un radi de corba que els permeti arribar a tot arreu amb el major respecte per l'entorn. Donis una volta per la xarxa ferroviària alemanya, suïssa o la de qualsevol país de centre Europa. Segur que troba el que li vull dir. Refresca la memòria, com jo he fet, amb l'equació que dona títol a aquest article, i, aprèn alguna cosa sobre el principi d'acció i reacció. Per cert, a la xarxa alpina de la DB no s'estranyi si troba en una mateixa estació, compartint andana, en una via, una unitat de vapor i a l'altra una unitat de les considerades ràpida i pot fer el canvi de tren en només baixar i pujar. Són països amb un concepte del ferrocarril, molt llunyà al que vostè representa.

Resum del que no sabíem: La incògnita té una lectura més complicada. En el cas de disposar de totes les variants, és un misteri. Que el meu professor de matemàtiques em perdoni la llicència.

benvinguts al circ!

El cap de pista era un home de cabells blancs, d'una certa edat, que molt bé podia haver estat metge, però, avatars de la vida, l'havien dut a treballar en un circ. A un gran circ. A l'anomenat major espectacle del món.

Benvinguts al circ! La frase pronunciada per l'home de cabells blancs, donava pas a un espectacle que, tot i les pròrrogues, tenia una data de caducitat més aviat reduïda i una infraestructura a base de carpes i material de munta i desmunta...

Quan era petit i anava al circ, recordo que era sempre al mateix lloc. Ocupava un descampat ple de rates on el gossos feien les seves necessitats. Any si i any també. Fins que, una vegada, ja no hi va tornar més. Havien edificat pisos...

Per anar-hi, agafàvem el tramvia. I per tornar a casa, també. No és que el metro no funcionés, no.

A mi, m'agradava més el tramvia, i, els de casa em feien cas.

De quan us parlo, jo ja era granadet. Desprès ho vaig viure de pare, amb el meu fill. En en aquells circs, els de debò, hi podíem menjar sense que ningú ens digués res. No calia amagar-se. Quan els trapezistes feien el trapella, ens tapàvem la cara, però, era de por... No perquè penséssim que ens renyarien per tenir la boca plena.

Amb l'us de raó, arriben moltes decepcions. Algunes, fruit del coneixement.

El circ, a les ciutats de l'antiga Roma, es muntava per donar al poble pa i festes, amb que tenir-los contents. Hi menjaven fins els lleons. Curiosament, era molt a prop del fòrum (llegiu, món.cat nº 1), però, no a dins. En els antics fòrums, hi havia guarnicions i també més públic que ara. No se sap de l'existència de pallassos. En cas de haver-n'hi hagut, mai no em posaria amb la professió.

Tornem al circ. Al de debò.

Doncs, com us deia... Mai no he vist a un empleat, entrar, a corre-cuita a la carpa amb un entrepà amagat sota el braç. I dic jo. Tot i que la cuina forma part de la cultura, la llibertat per cruspir el què, el cóm i on ho vulguem, també forma part dels drets del poble.

Clar que el circ és un negoci! Un negoci que dona de menjar a vàries generacions... Però, no he sentit mai de cap que especulés per enriquir-se. I molt menys, que es fes seus els postulats dels parcs temàtics, per assegurar-se la subsistència.

Els nens estimen el circ. Bé, els nens estimen tot el que és novador, espectacular i està fet amb imaginació. Em pregunto. Quin pare deixaria anar els seus fills a un espectacle que, per raons de seguretat, fossin vistos a través d'una mira telescòpica, per tiradors d'elit, en la presència d'un cap d'estat? ...Finalment, hem decidit anar a veure l'espectacle. Tot i que no sabem exactament què ens oferiran, tenim una idea del que hi anem a trobar. Aprofitem el descompte d'uns vals que reparteixen pel carrer. Dins la carpa, som quatre gats. L'espectacle, començà puntual i ens ha estat ofert en la seva integritat. Mentre gossos i micos juguen com si es tractés de la mateixa espècie, penso,.. Avui no han fet calaix. I, aquí cobra tothom... No hi ha voluntaris, amb dietes o sense. Especialitzats o no. De protecció civil o d'organitzacions no governamentals. En definitiva.

No hi ha ningú que prostitueix-hi la seva dignitat. Més aviat, s'hi troben bé...

Bé. Acaba l'espectacle. Acaba, l'encara més difícil. Tinc el dissortat sentiment de que em resten poques tardes de circ. El meu fill es fa gran. Però, si algun dia sóc avi, i, encara hi ha circ, del de debò, hi duré els meus nets...

D'això que acabo de dir, ja fa 12 anys. Al cap del temps, no només refermo l'opinió, sinó que considero el circ prou vàlid com a olimpíada i fòrum alternatius.

Resum del que no sabíem: En els circs d'arreu del món hi podríem aplicar una locució adverbial d'us comú, que en italià diu: “Si non è vero, è ben trovato”.

Bolívia

Zudañez (Chuquisaca) © Alfonso Sancho /Carlota Oliver (MEDICUS MUNDI)

Imagineu-vos un país 34 vegades més gran que el nostre, amb quasi el mateix nombre d'habitants.

On la taxa d'immigració és molt baixa i la gent se'n va a Europa i als Estats Units. Pels que es queden, en un kilòmetre quadrat pots trobar-hi set persones. Aquests quasi 8 milions pertanyen a 32 grups ètnics sedentaris, ubicats en 66 ecosistemes diferents. El 70% viu a l'Altiplà, això vol dir, per damunt dels 4000 metres de mitjana. L'esperança de vida per terme mitjà és de 51 anys. Entre 75 i 150 nens, de cada mil, segons siguin les fonts, moren abans del primer any de vida. Són literalment pobres en habitatge, nutrició, educació, sanitat i higiene. Treballen la terra, el bestiar, l'artesania, la mineria, i, el contraban allà on hi hagi frontera. Creuen en la pachamamao mare terra i en el déu que els hi han imposat. És un país de vertigen.

Per qui no s'hagi marejat... Els esperits, les deïtats i qualsevol altre element, contenen els dos sexes. Tot és home i dona a la vegada. Això es pot fer extensiu als cultius bàsics de l'economia camperola boliviana: las papas (patates) i el choclo (blat de moro). De patates hi ha

200 varietats, totes elles catalogades pel seu nom (chuño, tunta, pureja, imilla, pié de gato, oca, o el mateix camote, una patata dolça, semblant al moniato). De blat de moro en tenen 60 varietats.

Pels pobles quechua, aymara, guaraní i tupiguaraní és una planta sagrada. Els pobles indis, li atorgaven el tractament de “sa mercè”. Del blat de moro, s'aprofita absolutament tot. A part de ser un aliment amb un alt contingut nutritiu, en fan un aiguardent fermentat, la chicha, amb el que miners i camperols suporten les dures condicions del treball en les mines estatals o a l'hora de conrear la terra en altures més pròpies per un alpinista. On s'esdevé, en aquest cas, la punao soroche, el mal de les altures. Per tenir contenta la mare terra i que no s'enfadi el tio, o diable dels miners, challan. Fan libacions amb l'aiguardent de blat de moro i el primer glop, que escampen, és sempre per la terra. Això també ho fan amb el gra de morisc i la resta d'aliments. Àdhuc, amb les fulles de coca que masteguen (acullican) per suportar les dures condicions de treball.

El segon país més gran d'Amèrica del Sud, amb uns recursos naturals inimaginables, és també un dels més pobres. Cóm es pot entendre? De fet, són diversos els factors que contribueixen a que les coses siguin així. La redistribució interna de la població, feta a través del segles, fa que una part s'hagi quedat aïllada en les altures de l'altiplà, havent-se adaptat al medi. Tenen una caixa toràcica molt desenvolupada i un múscul cardíac potent i eficaç. En ser l'aire extremadament pur i sense gèrmens, amb el temps, s'han vist privats de molts anticossos. Si baixen a cotes inferiors, i no dic a les grans ciutats, emmalalteixen per manca de mecanismes de sosteniment. Si són els de baix els que pugen, passa el contrari. Sofreixen el mal de les alçades perquè el seus organismes no estan adaptats al medi.

Una altra raó evident, és l'econòmica. A Bolívia encara es treballa la terra practicant el sistema de ayllú prehispànic. Una part d'un terreny comunitari, la marca, a l'antigor manada pel mallcu, una especie de cacic que tard o d'hora esdevingué com un monarca. Una economia basada en la subsistència, no només pel que fa al camp. O l'intercanvi i el compartir el que un té amb els demés.

Motius més que suficients per a donar-nos compte que, en els temps que corren, van abocats al fracàs. La pràctica del AINI, o intercanvi de serveis, que creiem haver inventat nosaltres, és com si diguéssim la moneda de canvi boliviana. L'indi, i, quan parlem de Bolívia hi ha que parlar d'indis, no li don cap importància a la retribució en metàl• lic. Parlo del 66% del total de la població. I, per acabar-ho d'enllestir, són profundament tradicionalistes i molt aferrats a la seva cultura, que dit sigui de pas, dona per molt.

Altres raons de tipus econòmic que han dilapidat, una economia basada en el sobreviure i un tarannà de deixem per a demà el que no puguem fer avui, és el dolar, la moneda amb la que compten a l'hora de la transacció; l'explotació de la mà d'obra; la manca de terres de cultiu; el programa dels governs nord-americà i bolivià per suprimir la producció de coca i el haver-se vist privats pels xilens de la seva sortida natural al mar. Però, hi ha altres arguments històricament enquistats. L'anorreament cultural per part de la mare pàtria. Llegeixis: missioners amb tota la seva càrrega, invasió i colonització de terres verges, el turisme que fa estralls, el racisme de ciutats com La Paz, o el tripijoc de la droga. I no parlem, o si, de l'esclavitud. Segons l'organització Medicus Mundi, uns 7000 membres del clan guaraní mantenien, fins fa poc, la seva condició d'esclaus. Treballant pel senyor o patró, a canvi de salaris que fan plorar. Privats de drets elementals i bàsics com: l'educació, l'accés a la sanitat i la pròpia llibertat. Acumulant deute amb l'hisendat i transmetent-lo de generació en generació. Lligats de mans i peus als seus respectius cacics.

Cal que ho expliquem. Mereix un paràgraf a part. Segons l'enciclòpedia Espasa, en la seva edició de l'any 1995, l'epígraf coca, en la quarta accepció, diu el següent:

coca cola o cocacola. Nom comercial d'una beguda gasosa d'origen nord-americà, preparada a partir de les fulles de coca un cop eliminats els alcaloides. La cita és textual, feta la traducció del castellà. La multinacional Hornimans a cedits els drets d'imatge i marca a la empresa Pacheco y Cia, de La Paz, per envasar i comercialitzar la fulla de coca en bossetes per fer infusió.

Cóm és que el principal client del govern bolivià en aquest tipus de cultiu, de cop i volta, tanca l'aixeta i modifica la política agrària (en aquest cas ens referim a Bolívia, però, podrien ser altres) ordenant cultius alternatius que proporcionen als camperols bolivians quatre rals, com si fossin almoines?

No és per tocar la fibra sensible. La que tenim o tindríem que tenir. La nena que apareix a la fotografia que il• lustra l'article, no és de les més pobres de Bolívia. Aquesta, encara ha tingut la dissortada sort de poder ser acollida per una organització no governamental, que ha fet amb els seus mitjans, tot el possible perquè no tingui que pensar, el dia de demà, que no hi ha gent bona al món...

Bolívia és un país que no te l'acabes mai. De gent acollidora. Disposada a ensenyar-te a compartir amb humilitat. Que encara cultiva valors que alguns hem perdut en la recerca de no se sap molt bé què. N'hi ha per escriure dos llibres... Creieu-me, perquè és veritat.

Resum d'allò que no sabíem: TAQUIPUNIW AKA PACHAUX MAYAKI. (Tot el món és una única realitat) Màxima aymara.

bruixa per necessitat Quan acabeu de llegir aquest article sabreu què feien les bruixes per volar amb una escombra. He dit bruixes, perquè la condició era ser dona. La història de la bruixeria no ha recollit mai l'existència d'un bruixot cavalcant damunt d'aquell estri que ens serveix per treure la pols del terra. L'hàbit, en aquest cas, no fa el monjo. Fer passar l'escombra, s'ha considerat, per massa temps, una tasca exclusiva de la muller.

L'eròtica del poder s'ha manifestat amb força en el món de la bruixeria i el satanisme. Mentre el paper del mascle cabró ha estat delegat en la figura del diable, les bruixes, han servit al rei de l'avern, ballant i mostrant la seva nuesa amb forta càrrega luxuriosa. Les fogueres, els conjurs, les potingues, els beuratges i l'eunuc tocant el flabiol, conformaven l'espectacle que, a vegades, comptava amb un públic d'excepció. La implicació d'aquests que, en principi, no se sap que foren convidats, afinaven la peça amb tota la seva dramatúrgia. Però, sobretot, generaven una distracció que sovint els homes no podien trobar en els llogarrets perduts de la nostra geografia.

El perfil de la bruixa era, en qualsevol cas, “una dona rara”, mare soltera, d'una certa edat, amb poques possibilitats econòmiques i molt mal vista per la resta del poble. A part de la seva implicació amb els nounats, també se les ha vinculat amb la prostitució encoberta i amb la intenció d'allunyar els marits i els promesos de llurs respectives parelles.

De què eren acusades les bruixes? En tots els llocs on la tradició els ha fet fer estada tenien un cap i casal, relativament allunyat de la població. Masies abandonades, molins anorreats o esplanades al voltant d'ermites i castells, eren indrets preferits per a fer-hi sàbats (reunions) en nits de lluna plena, conjurs satànics, saraus i gresques, on intervenia el dimoni per al• ludit i invocat. Pensem, però, que el jovent d'aquells temps no tenia els llocs d'esbarjo d'avui dia, i, qui més qui menys, anava estret i mancat d'alguna que altra folgança bacallanera. No seria d'estranyar que s'amaguessin al bosc per veure com les bruixes dansaven, cantaven i bevien en cercle, al temps que un monjo tocava el flabiol, esperançat de poder-hi participar d'una forma més carnal i no tan tonal. Posant-hi més pa que formatge, o si voleu, explicant-ne més que no pas en caçava, aquest mateix jovent, s'imaginava l'aparició del diable i com aquest se'n duia les bruixes i deixava el monjo posant-hi música, tant penjat com ells mateixos...

En el segle XVII, foren processades per bruixeria, i, això no forma part de la imaginació col• lectiva, moltes de les considerades bruixes. Per convenciment i judici popular, eren penjades a la forca. Acusades de donar golls, enverinar el bestiar, fer neulir collites i congriar tempestes. La inquisició i la caça de bruixes es perllongà abans i desprès de l'esmentat segle. Si desapareixia un nadó o aquest queia malalt i es moria, el fet, era atribuït a les males arts d'alguna bruixa.

Aquells eren temps de necessitat, i, les bruixes, abans que res, eren dones. La seva condició era un greuge afegit. Tenien fills que alimentar. Més que fills del diable, ho eren del pare que havia fugit amb la cua entre les cames. Moltes d'aquestes dones es dedicaven a guanyar-se la vida d'una manera poc convencional i força mal vista en aquella època. Feien d'endevinadores, herbaires o pidolaven. Algunes, fins i tot, demanaven quartos per a fer dir misses a les ànimes, per encàrrec d'ultratomba. Fa uns cent anys, aquestes misses, valien tres pessetes de l'època. Altres, feien dues coses, o més, alhora. El que cap no podia endevinar, ni les que es dedicaven a dir la bonaventura, era com guanyar-se la vida d'una altra manera que no fos enredant.

L'estat mental de certes personalitats les duia a dèries exhibicionistes... Els temps canvien sense voler, i la semàntica també. Un cas força estès era el de dones que en despullar-se es sabien transformar en tota mena d'animals. Dels que volen, també. Us explicaré el cas d'una bruixa, d'aquestes que ara en diríem transformista, que un cop nua es transformava en guilla. Uns masovers que solien freqüentar la “performance” en nit de lluna plena, varen veure on havia amagat la roba i li van prendre. Quan es tornà a convertir en dona, tingué que anar-se'n cap a casa de pèl a pèl.

Les bruixes alemanyes es feien fonedisses, el dia 31 d'octubre, la nit de Walpurgis. Tot i que us moriu de ganes, d'això no en tinc la recepta. Però, si us voleu tornar invisibles, que està prou bé, i, invulnerables a les bruixes i al diable, porteu al damunt sis brots de farigola mascle, collits al punt de la mitjanit, del 23 de juny.

Parlant de plantes, les que més por fan a les bruixes són: la farigola, el romaní i el fonoll. Aquest últim es posava als panys de les portes perquè no poguessin entrar. Per contra, n'hi ha que els hi són favorables com la ruda, l'alfàbrega, la valeriana i la sàlvia. S'explica que, quan les bruixes trepitjaven el terra, mentre ballaven la nit de Sant Joan, el sòl restava encatifat amb totes elles. I, mentrestant això passava, anaven fent collita pels remeis, encisos, maleficis, seguicis i encanteris per a fer-se estimar.

He promès, en començar, de que us parlaria sobre què feien les bruixes per volar, sense tenir-hi que posar motor a l'escombra. Del beuratge més poderós, per fer l'encanti més fantasiós, del món de la bruixeria, en Joan Amades, recull en el seu “Costumari Català” que, per convertir-se en qualsevol animal, fer maleficis i profecies i emprendre el vol, preparaven el brou de bruixa.

Consistia en untar-se les sot aixelles amb untets o brou, fet amb: carn de penjat, infants vius (amb preferència nounats), mill negre i gram del mateix color. Calia bullir-ho, tot plegat, en una calderassa on hi cabien set bruixes.

Resum d'allò que no sabíem: Les bruixes que trobem en els contes que s'expliquen a la mainada són éssers màgics i vulnerables que es poden combatre, quan la por arriba, en un obrir i tancar d'ulls.

cannabis Malgrat la controvèrsia mantinguda des dels seus orígens, la cannabis indicao cànem de la Índia, ha esdevingut un mite poc freqüent en el món vegetal. Els arguments amb els que detractors i partidaris s'han fet seves llargues etapes de la seva existència; la ingesta, principalment per combustió o per altres formes; la bellesa de les seves fulles i els efectes narcòtics, han provocat la seva expansió arreu del planeta.

Aquest article no té altra pretensió, en l'espai que s'emmarca, que oferir unes anècdotes de les diferents etapes de la vida de la planta amb relació a la història de la humanitat, a més dels productes que se'n deriven i llurs usatges.

Es coneix la seva existència des de fa uns 5000 anys, al menys pel que fa a documents escrits que expliquen les seves bondats curatives. Personatges com Dioscòrides, Plini El Vell, Galè i el mateix Hipòcrates recomanaven el seu ús. L'obscurantisme religiós de la edat mitjana dugué a terme la primera intervenció prohibitiva. Les campanyes de Napoleó a Egipte i la presència anglesa a la Índia varen situar el cannabis i derivats en un lloc preeminent de la farmacopea. John Russell, el metge privat de la reina Victòria, n'era partidari. També, la prestigiosa revista mèdica “Lancet”, en el seu primer número, explicava que a les farmàcies hi havia més de 30 productes contenint extractes de cannabis. Quaranta anys més tard, la CIA i la DEA varen finançar falses investigacions que afirmaven la existència de danys orgànics produïts per la marihuana. A principis dels 80, la ciència digué la veritat en els seves investigacions. La descoberta dels cannabinòides endògens i els seus receptors específics donà pas a la identificació d'un sistema que controla múltiples funcions orgàniques i mentals. Això facilitava la comprensió de les accions terapèutiques del cannabis. Entrats els 90, arribaren temps de desmitificació pels efectes nocius i els reconeixements oficials mèdics, polítics i legislatius de llurs virtuts. Si bé, no a tot arreu, en alguns països com Alemanya i Holanda era tolerat o despenalitzat de forma parcial; en altres, és encara perseguit el seu ús i tinença.

Fem una mica de miscel• lània per ordre cronològic: Estudis arqueològics, xifren en 10. 000 anys la seva antiguitat pel que fa al consum i l'elaboració de teixits. Probablement, així ho mantenen els estudiosos, fou una de les primeres plantes cultivades per l'ésser humà.

100 a.C - Els xinesos fabricaven paper, a partir del cannabis.

800 a.C – Mahoma permet el cannabis, alhora que prohibeix l'alcohol.

- Entre 1545 i 1554 els espanyols duen la planta a Xile i Perú.

1631 – És utilitzat com a moneda de canvi entre les colònies americanes.

1776 – La declaració d'independència americana és redactada en paper de cannabis. Llurs redactors, els pares de la nació americana, són, en la seva majoria, reconeguts consumidors de la planta.

1791 – El president Jefferson, abraonant la indústria domèstica que havia començat a potenciar el seu predecessor, anima els grangers en la necessitat de cultivar cannabis en lloc de tabac.

1835 – Baudelaire i altres artistes bohemis, funden el club “Hashichines”.

1876 – A l'exposició del centenari americà, és ofert haixis.

1890 – El metge personal de la reina d'Anglaterra receptava a sa majestat cannabis pels dolors menstruals.

1895 – Apareix per primer cop la paraula marihuana,inventada pels seguidors de Pancho Vila, a Sonora (Mèxic).

- Entre 1915 i 1923, la planta és declarada il• legal als estats de Califòrnia i Texas.

1928 – És prohibit a la Gran Bretanya.

1941 – La revista “General Mechanics” fa public que en el cotxe de plàstic de Henry Ford s'havia fet servir fibra de cannabis. Malgrat la prohibició, Ford seguí cultivant la planta, amb la intenció de romandre al marge de la indústria del petroli.

1943 – La guerra fa canviar el parer de alemanys i americans. Tant uns com altres donen per bo el consum per part de les tropes i demanen als camperols que practiquin amb generositat els cultius.

Per part dels americans, amb pel• lícula inclosa que desprès no fou reconeguda.

1945 – La molt prestigiosa revista “Newsweek” informa als seus lectors que 100. 000 americans usen cannabis.

1951 – El butlletí de drogues i narcòtics de les Nacions Unides, calcula que, arreu del món, hi ha uns 200 milions d'usuaris.

- Del 1931 al 1962, l'oficina federal de narcòtics dels Estats Units, es comandada por un individu que no en dona una a dretes. Es diu Anslinger. Desprès de molts disbarats és acomiadat pel president Kennedy, fumador habitual de cannabis a la Casa Blanca, segons diuen.

1967 – Jimi Hendrix financia una tramesa de 3000 “porros” a partir de d'adreces obtingudes mitjançant la guia telefònica, acompanyats d'una nota on els hi recordava que la tinença il• lícita de la substància els convertia, automàticament i segons la llei, en delinqüents.

1968 – Es prohibeix el consum de cannabis entre el soldats americans destacats a la guerra del Vietnam, mentre se'ls atipava amb grans quantitats d'amfetamines i heroïna. Molts dels que varen tornar, s'havien convertit en drogo-depenents d'aquestes substàncies.

1976 – Robert Randall és el primer nord-americà en rebre, per part del govern, cannabis en un programa d'investigació. Fixeu la data i el nom del personatge...

1994 - El mateix Robert Randall de fa dues línies, és detingut a la duana anglesa per posseir cannabis. El Sr. Randall, Bob pels amics, havia estat convidat a una reunió que a Londres tenia que reunir a polítics i científics amb la intenció de discutir sobre una campanya de legalització de l'us mèdic del cannabis. El Sr. Robert Randall patia un glaucoma, i, de no consumir diàriament cannabis, en poc temps hagués quedat cec.

Entrem a l'apartat de productes derivats del cannabis i de què serveixen.

Serem planers. Hi ha més de 25. 000 productes amb aplicació directa de la planta. Des del paper, ja esmentat, fins la dinamita. Passant per: pasta medicinal per nombroses malalties cutànies, alimentació, cosmètica (l'oli de cànem forma part , si més no, d'un producte, en tots els laboratoris de cosmètica), productes tèxtils, materials de construcció, indústria del automòbil (pastilles de fre i combustibles), olis industrials renovables i un molt llarg etcètera. La seva explotació podria anar orientada a substituir el petroli.

La popular Maria, també serveix per cuinar. Existeixen complets llibres de receptes, on en els plats hi consta com a ingredient. Fa molts anys, en un del meus viatges a Eivissa, vaig tenir la possibilitat de tastar, al mercat hyppie d'es Canà, una deliciosa truita, un tall de pastís i una infusió; tot plegat, fet amb marihuana.

El seu ràpid creixement (algunes varietats poden arribar als cinc metres) fa que protegeixin el sòl, evitin l'erosió i impedeixin el creixement de males herbes. No precisa de pesticides. És refractaria a les plagues. El cannabis és una planta biològica que de ser tractada amb fertilitzants o pesticides, es mor. És el seu certificat de puresa. La Comunitat Europea està fomentant les plantacions de cànem industrial per protegir el medi ambient i produir productes més sostenibles.

Hi ha dos tipus de cannabis més, a part de la sativa indica: la sativa sativa i la sativa ruderalis. A part, hi ha altres varietats de cultiu, que es diferencien entre les d'interior i les d'exterior.

A casa nostra i al segle XVIII era plantat a Sils amb les mongetes (cultiu de rotació). Es feien bones collites, sense regar! A les rodalies de Berga i al Pla de l'Estany hi fou present, durant 40 anys, en vida del dictador. .

Resum del que no sabíem: Al barri gòtic de la ciutat de Barcelona hi ha el Palau Mornau. D'ací poc temps, aquest serà la seu del Museu del Cànem, més gran del món. El seu propietari, l'holandès Ben Dronkers, li agrada explicar que de no haver existit el cànem, Colom no hauria descobert Amèrica. Perquè la seva roba era de cànem, el menjar contenia cànem, les veles dels vaixells eren de cànem i la Bíblia que duien era feta, de cànem.

cuina per mussols En aquest hemisferi som a l'estiu. Una estació que convida a parlar de temes frescos. La cuina seria una bona excusa. Sobretot per aquells que no tenim l'oportunitat de cuinar. Els que de forma acceptada, o no, vivim sols per raons diverses i mantenim una pobre complicitat amb nosaltres mateixos que, quasi mai, ens fa arribar a posar-nos davant del fogons. Això no vol dir que no ens agrada la cuina, clar.

Temps fa que vaig escriure l'article, “A taula i sense crits”, publicat a la xarxa i que podeu trobar amb el cercador, on donava una sèrie de “consells” per menjar fora. El que normalment fem; quan no volem, no podem o no sabem cuinar. Del no saber cuinar, sempre he mantingut les meves sospites. N'hi ha molts que es fan el ronsa. Però, què passa quan els àpats els fem a casa?

Jo us puc donar, si voleu, els meus arguments. Convidar-vos a sopar, no. Tot i que, de vegades, ja m'agradaria. Perquè, com diu en Santamaria, el cuiner, es té que menjar acompanyat. Compartir la taula amb les menges de per mig, sense donar-hi importància al que tens al plat. Segons aquest mestre de la cuina, la convivència i la complicitat que s'estableixen entre els que envolten la taula, és la part més transcendental de la trobada. I, per descomptat, mai no hi ha que parlar del menjar.

D'això, mut i callat. Ja se'n cuida el paladar...

Quan treballo, no puc escriure pensant en que tinc que anar a comprar, i, molts cops, m'oblido de cuinar. Desprès, tinc que escoltar en Ferran Adrià com explica que, crear una cosa tant senzilla com una truita de patates fregides de xurreria, t'eleven a la categoria de cuiner de la Michelin. Jo no puc tancar el meu estudi nou mesos, per treballar-ne tres. El meu estómac no té llista d'espera!

Malgrat això, procuro aprendre amb el diuen i publiquen els entesos. Com la Ruscalleda, jo també sóc de poble. I em confesso partidari dels productes de la terra. Però, quan vaig al supermercat només trobo un grapat de llaunes, de difícil identificació. Senyora Ruscalleda, vol saber on paren les trufes de les que vos parleu? A la panxa dels senglars del Collserola, i no l'estranyi si els hi han estat servides amb safata de plata.

La cuina del mussol, és dir, del que està sol, comença pel que us he dit abans. Manca de temps per comprar, oblits en el cuinar i molta mandra. Pensareu, amb tots aquests ingredients s'hi pot fer alguna cosa? Doncs, mira, si. Perquè, la gana espavila!

Pel matí, tenim un costum poc saludable. Quan els sucs gàstrics semblen una cursa de Fórmula 1, nosaltres, ens preocupem de posar-nos guapos mentre, per dins, sentim allò que de petits en dèiem, “pupa” panxa. Mal rotllo... Ja fa molts anys, no cal que pensem quants, em vaig acostumar a esmorzar, només posar peu al terra. Ara ve, el què? Ni croissants, ni cafè amb llet. El cafè, per les postres, i, les banyes, tenim tot el dia perquè ens les posin. Un parell d'ous: passats per aigua, remenats, al bany Maria, en truita o com vulgueu i un bocí de cansalada salpebrada. Si teniu quatre seques, millor... Un rajolí de vi, amb porró, i, ja podeu anar pel cafè (us l'heu guanyat).

El pa amb tomàquet ens identifica als catalans més que no pas el nostrat porró o la botifarra amb mongetes. Si teniu pa de pagès amb certes garanties, guardeu-lo i acostumeu-vos a menjar-lo de fa dos o tres dies. Això, pels que no són molt panarres, és força normal. Pels que ho som, pensem que el nostre sistema digestiu té moltes mancances en l’ús que li fem. Un pa reposat, d'un parell de dies, és més bo pel païdor que no pas un acabat de fer. Dit això, el llesqueu, un xic gruixut, i el suqueu amb el tomàquet per les dues cares de la llesca. Afegiu-hi oli verge d'oliva i sal marina al vostre gust i comenceu a pensar amb què us el menjareu... Ara, no si val a badar. Per exemple: una bona llonganissa de Vic, prou llarga per anar tirant sense imposar-se límits ni restriccions; uns flocs a tocar d'os, d'un bon pernil de gla. (No em digueu el que no sóc. Els bons porcs, sempre s'han alimentat amb aglans.) O bé, unes anxoves marinades de L'Escala, que ja les venem perquè no hi tingueu que fer res més que menjar-les. Ja heu vist que el pa amb tomàquet dona per molt i més. Una escalivada freda, al cim, fa meravelles!

Ara, cal pensar amb què regar-ho. Per menjar jo sóc partidari del vi. Amb tot el que us he contat abans, podeu anar triant un suc novell d'un o dos anys, a base de Tempranillo i Cabernet Sauvignon. No us espanteu. El més semblant a un Bordeus, fet a Extremadura, que el podem trobar per poc més d'un euro.

Per aquells que encara s'han quedat amb gana, podem rematar-ho amb un xic de fruita. A l'estiu n'hi ha per triar i remenar. Una que va farcida de vitamines i és vistosa per fer-ne amanides és el kiwi. Tingueu en compte, si de cas, la seva procedència. Els de Nova Zelanda són els millors.

Rebutgeu imitacions, no valen la pena. Entre el dilema consistent en escollir meló o síndria, jo ho tinc molt clar. Del meló, quan no surt del tot bo, els nostres germans valencians diuen que, per on passa banya. Com el Ebre. A les postres, millor no tocar el tema... Bany per bany, prefereix-ho la síndria. No és tant dolça, però, és més sucosa i es paeix millor. Amb tot plegat, prou que faríem una bona amanida. Si teniu ganes i temps.

Jo acostumo a berenar. No us en diré res, perquè no vull que em denuncieu per maltractaments...

A l'hora de sopar segueix-ho, sempre que m'és possible, la tan nostrada austeritat. Una mica de verdura, que bull sola, amb un bocí d'arengada i una peça fruita o un iogurt. Una alternativa. Sopa de farigola escaldada amb un xic de pa torrat del sobrant i un tall de carn. Ràpid i sa. Senzill i econòmic.

Mussols que viviu sols: Feu el que vulgueu, però, feu-ho. Per imperatiu categòric. El pitjor que ens pot passar, no és el que ens estar passant. El més fotut de tot, seria no poder explicar-ho...

Resum del que no sabíem: El mestre Domènech, cansat de cuinar pels rics, va fer un llibret en el que parlava de la cuina per muntanyencs. Si mai trobeu aquest petit tractat anomenat, “Carnet de cuina de l'excursionista”, compreu-lo, o si més no, llegiu-lo. De ben segur que us aportarà un plegat de bones idees.

cultures Ens trobem amb un altre mot llatí. El substantiu femení de la primera declinació, cultura, que significa cultiu, i ens introdueix de forma magistral en el tema de les cultures.

Amb el pas del temps, però, certs conceptes canvien de significat. Per mitjà de l'arrel de la paraula, cerquem l'origen etimològic que ens dona informació sobre el seu significant, facilitant la modificació. Sigui per un modisme, neologisme, sinònim, al• literació o muda conceptual.

Si ho extrapolem, el que s'esdevé en conceptes més globals és la ètnia, del grec éthnos, que designa una agrupació natural d'individus amb unes característiques pròpies.

El cultiu o conreu, des del punt de vista etimològic, és del que tenim cura quan ens referim als coneixements i a les facultats de l'home. La ciència que s'ocupa de estudiar el conjunt de tradicions i formes de vida, materials o anímiques; d'una tribu, un poble, una societat o de tota la humanitat, és l'antropologia cultural.

El concepte de cultures és tant ampli com la seves interaccions. Es poden classificar, però, no aïllar. Es pot parlar de cultures espirituals, materials, de la pobresa, avançades, megalítiques o underground. Totes, són formes d'una herència social global i per la sociologia i la etnologia, indissociables.

El cultiu i conreu als que fa referència el mot cultura, són molt semblants als que practiquem a pagès, i, una part de si mateixos. Quan en un petit hort intervenen cultius d'altres horts veïns.

Quan canviem el tipus de planter. Quan esclaten les llavors de plantes i rostolls que creixen de forma lliure i espontània, sense haver-los plantat de forma intencionada. Quan fem un llaurat diferent o canviem el tros de lloc. Quan el camp es torna erm per l'abandó o el convertim en un verger de regadiu. Tot plegat és una part de les cultures. L'exemple de la cultura agrària, de la cultura del camp, no fa altra cosa que apropar-nos una mica més a un nou argument.

De la mateixa manera que les flors són fertilitzades pel pol• len quan és transportat pel vent, algunes llavors també ho són. Amb permís de la llicència que pot semblar poètica, la situació, en origen, és exactament la mateixa. Acabem d'introduir el concepte de mestissatge cultural. Moltes vegades, producte de la no intencionalitat, però, amb uns orígens biològics i antropològics clars.

Les raons, són moltes i molt variades. No hi entrarem per no depassar l'objectiu de l'article.

L'aiguabarreig de cultures, no ha tingut fronteres. Ni administratives ni naturals. Ha enriquit enormement les cultures autòctones i la seva interacció les ha fet, sense cap propòsit previ, diferencials. Guaitem en el temps, sinó, les influències que en els ibers varen tenir els fenicis; el que varen aportar els grecs i els romans; o els visigots i els àrabs. Sense moure'ns de l'àrea estrictament mediterrània.

Aquestes grans fusions que ens han fet diferenciats, no diferencials, tenen el seu moment en la història de la humanitat. El fet global, que ho abasta tot, i, que també passa per èpoques de convulsions i temporades de construcció i de pau, en el cas de les cultures, molts cops ha volgut ser excloent i repressiu. Com en el cas de fer-hi planter, la grana ha arribat a bon termini. Per poca cura que hi haguem dispensat, el sol i la pluja; una mica de llum i un poc d'aigua, no ens han fet tan diferents.

Resum del que no sabíem: Les cultures són uns cultius.

Dalí

He vist en Dalí en tres ocasions. La primera vegada fou a L'Escala, el meu poble. Era assegut amb la Gala, a la terrassa de “Can 30”. Assetjat per una colla que li demanava autògrafs. Anys desprès, quan es passejava per la platja de Cadaqués, amb la seva dona. Eren a bord d'un Cadillac descobert, envoltat de gent que l'impedia el pas, intentant obtenir un record del diví. L'últim cop, va ser a casa seva, amb motiu d'una entrevista. És a dir, només conec la imatge pública del personatge. Una imatge molt allunyada d'aquella que oferia als seus amics. Els veritables amics.

Un dia de tramuntana del mes de setembre de 1975 vaig tenir accés a la botiga que en Dalí tenia a Portlligat. Havia demanat tanda per les cinc de la tarda. No recordo qui em va obrir la porta. Sé que vaig saludar un ós bru dissecat que es feia servir, amb irreverència, de penja-robes. Unes escales estretes i una petita rampa duien a una peça en forma d'ou, no massa gran, envoltada per bancs d'obra encastats a la closca. L'espai era ocupat per llibres, animals de taxidèrmia i coses estranyes. Un cadafal en forma de cadira reial, curosament disposat en un dels angles, era prest a rebre les natges del mestre. I uns canelobres amb les espelmes tortes cap avall, feien trontollar el conscient més enllà del realisme.

Dalí rebia en grups de cinc o sis persones, amb la presència de la seva dona, cas de que aquesta fos a casa. Mai no convidava a menjar. Donava a beure un vi escumós de color rosat, per dir-ne alguna cosa, del que t'acabaves la primera copa, per educació.

No parlaré ni de la forma com anava vestida la parella, ni tampoc del contingut de la entrevista.

Ho sento. La xerrada amb el pintor fou oferta a “La Vanguardia”. El diari, restituí el text, amb el veredicte: “no publiquem res d'un pallasso”. L'entrevista, amb els anys, ha guanyat enters, com el bon vi. Seguirem amb cura el seu envelliment. Enguany, per celebrar el centenari del naixement del pintor, els diaris en van plens. Fins i tot, alguns, han canviat d'opinió.

Abans que res, en Dalí era un empordanès tocat per la tramuntana. Desprès, si es vol, podem parlar d'un Dalí artista del que destacaria el dibuix, per damunt de tot el que va fer. Mentre ell, en Salvador; produïa, promocionava i venia l'obra, la Helena, administrava i també feia gasto dels guanys. Al seu voltant, però, els considerats amics i col• laboradors del pintor, acaparaven parcel• les de protagonisme. En Sabaté, un secretari que feia de xòfer, de masover, de confident, de majordom, de barquer i de marxant. De tot una mica. Com els mossos de quadra a les curses de braus. En Moore, un militar retirat, del que no se'n parla gaire a les seves biografies. Fou l'escurçó negre del seu entorn. En Descharnes, un marxant, aquest si ho era, que amb el temps esdevingué biògraf controvertit. Aquests personatges que voltaven com a corbs l'entorn d'en Dalí, tenien una cosa en comú. Tots eren estiuejants, pels voltants de Cadaqués, coincidint amb l'arribada anyal del pintor, per aprofitar-se'n tant com podien.

Dalí era conscient d'aquesta connivència i acceptava, de bon grat, un munt de coses. La seva dona, Gala, tenia especial predilecció pels jovenets que podien satisfer la seva vida sexual. Cosa que en Dalí mai no va tenir previst en la seva agenda. Però deu ser cert que se l'estimava, perquè, per complaure els seus desitjos més íntims, li va comprar un castell, marquesat postmortem inclòs, el de Púbol. L'amoralitat a la que fa referència la germana d'en Dalí, Anna Maria, quan parla de tots aquests personatges que rodejaven el pintor, va més enllà del triumvirat esmentat. En els darrers anys de la vida d'en Dalí s'hi van afegir altres, com el llavors batlle de Figueres i el mateix Pichot.

Els esdeveniments es varen precipitar. Foren creats el Teatre-Museu, la Fundació Gala-Dalí i la societat DEMART. A les acaballes, segons diuen, el pintor, fou obligat a signar; per uns, teles inacabades; per altres, quadres que no varen ser pintats per ell, i, pel domini públic, el que tan sols eren litografies fetes com a xurros.

El fet més tràgic, que mai no s'ha investigat prou, fou l'incendi de la cambra del castell de Púbol, on s'havia traslladat en Dalí, arran de la mort de la Gala. El sinistre, estigué a punt de costar-li la vida. El que si es pot comprovar amb dades de taquilla és que mentre en Dalí fou tancat a les dependències de la Torre Galatea, per allunyar-lo dels fets tràgics, recentment viscuts, el rosari de visitants al Teatre-Museu s'incrementà de forma considerable. Les circumstàncies es repeteixen, quan les seves despulles són enterrades a la cripta del museu.

Ideològicament en Dalí fou, anarquista, comunista, franquista, monàrquic, demòcrata i hagués estat el que fora menester. Una de les seves principals preocupacions, era tenir convençut el poder dominant. Això el permetia fer, gairebé, tot el que volia per vendre el producte del que era autor.

Conten que Franco no s'atreví a entrar amb el iot Azor a la badia de Port Lligat, uns mesos abans de rebre'l.

Contràriament al que pot semblar, era molt tímid. Això el feia tancar-se en un món interior, lluny de l'espectacle al que ens tenia acostumats. I, aleshores, creava. En una ocasió, que es sàpiga, es tancà dos mesos a pintar en una habitació d'hotel, sense sortir per a res.

Com és sabut, Dalí repartia el seu temps entre Nova York, Paris i Portlligat, amb les anades i vingudes a Figueres, i, molt poques a Púbol. Als Estats Units feia l'espectacle que el permetia promocionar la seva obra arreu del món. A Paris alternava amb la “crème de la crème” i respirava art pels quatre costats. A Portlligat, pintava i descansava. Era ell mateix. A Figueres, anava a veure els amics i a canviar les coses de lloc en el seu museu. A Púbol visitava la seva dona i se'n enduia algun disgust.

Dalí era un treballador del art que sabia vendre com pocs. Tenia quadres venuts al capital Suïs, que encara no havia pintat. Un ésser que vivia tancat en un món quimèric i imaginatiu que el protegia del cantó obscur i voraginós. Enamorat d'una dona que va convertir en mite, sense tenir en compte el joc de l'adulteri. Generós amb aquells que es volia creure que eren els seus amics.

Altruista, en molts casos. Ajudant a famílies sense recursos de Figueres i de Cadaqués. Pagant-leshi costoses operacions.

Recordo, com si es tractés d'un dibuixant de còmics, que poc tenies que insistir perquè et fes un dibuix amb el seu autògraf. Lamento, de veritat, haver-ne perdut un. I si em voleu entendre, no pel seu possible valor material.

(He intentat, amb aquest apropament, fer bona “l'excusa dels enigmes dalinians”, com en el seu moment varen escriure Màrius Carol i Josep Playà) Resum del que no sabíem: Dalí era, simplement, Dalí.

El bosc. De fades?

Som lliures de creure en fades, però, som molt lluny de poder demostrar la seva existència. Els boscos, aquests fantàstics escenaris on les fades dels contes tenen les seves cuites, mantenen la seva existència com si fossin una faula que ha esdevingut real. Els boscos, com aquelles, les fades, volen de la nostra intervenció imaginativa per a poder subsistir. Però, què reben a canvi de nodrir la nostra imaginació o de fer possible la nostra salud? Els boscos, tales indiscriminades i molta brutícia. Les fades, l'oblit de les tradicions allèn de la tristor.

Encara que soni estrany, això que vaig a dir, hi ha boscos privats i boscos públics. Això, sembla ser que fa impossible una gestió de tipus coordinat. Però, el bosc és molt més que el poder considerar qui en manté el seu títol de propietat, o qui, segons això, en tindria que tenir cura. Per definició, el bosc, és un lloc de més o menys extensió, poblat d'arbres i plantes silvestres. Llurs funcions ecològiques, que a pagès coneixen molt bé, són nombroses i molt variades. Es tracti d'alta, mitja o baixa muntanya; sigui de litoral, de plana o de ribera; el bosc és un biòtop complexe.

Les seves funcions són nombroses i la seva interacció en les nostres vides és cabdal. A part de considerar el gran nombre d'organismes i éssers vius que s'hi aixopluguen tenim que considerar les avantatges que ens suposa el manteniment de la seva existència. El planter (arbres, arbusts, matolls i plantes) fixen amb les seves arrels el sòl evitant la seva erosió i desertització; purifiquen l'aire equilibrant els continguts gasosos; col• laboren en els diferents canvis climàtics humectant l'atmosfera; nitrifiquen i enriqueixen el terra; mantenen els cursos d'aigua, equilibrant els cabdals; proporcionen fusta; retenen l'aigua, filtrant-la i emmagatzemant-la en el subsòl...

Actualment, els perills més greus que el bosc suporta són: el foc, les deixalles i la tala descontrolada. Del foc se'n parla molt com una conseqüència del canvi climàtic global, però, el cert és que la major part de boscos cremats en els darrers anys, a tot el món, són provocats per accelerar la venda de terrenys i fer-hi urbanitzacions; o, si més no, per quatre arreplegats que en lloc de immolar-se, li prenen foc. Les deixalles, tota la porqueria que s'hi aboca, forma part de la incultura del civisme, si es pot parlar de tal, i abona les condicions per afavorir els incendis forestals. Hi ha boscos arreu del món, a més, que tenen la “desgràcia” de comptar amb arbres de fustes molt preuades. Les anomenades “nobles”. Cobejades, i, per tant, altament cotitzades.

Dues actuacions, una de paraula i l'altra de fet, ens fan tornar els pèls de punta pel que fa a la massa forestal del nostre planeta. En refereix-ho a les recents declaracions del màxim responsable polític dels Estats Units, un país que destaca per les seves boscúries, quan afirmà que la solució per acabar amb els incendis forestals consistia, segons ell i ningú més, en talar tots els arbres.

Ningú no nega els desastres provocats a llocs com l'Amazònica, amb el cautxú. Els arbres que varen sacrificar per fer-hi camins que els permetia el transport del latex, eren d'un bosc de ribera, únic al món. Considerat el pulmó del planeta.

Com voleu que no estiguin tristes les fades? Si hem fet tot el possible perquè es plantegessin, un i un altre cop, la seva possible existència.

Resum del que no sabíem: El bosc, embolcalleu-lo, no fos que el destí, digueu-li fada d'aigua, us girés la cara en un gorg, un dia humit de primavera.

el burro català Voleu dir que no afavorim la clatellada? Posem per cas. Ens va al darrere un cotxe de fora i ens veu l'adhesiu en el nostre. Comentari fàcil d'endevinar. -Ahí va el burro catalán!- Som soferts.

Expiatoris, diria jo. Però, sembla que ja ens està bé pagar sempre el gasto... -On vas?- -Al casino, a fer la partida!- (Al burro). Fins i tot, el burro se'n cansa de fer el burro. I, nosaltres, en fem un joc...

No en tenim cap més d'animal representatiu, autòcton, nostrat..? Clar que si! El pollastre de El Prat, el cabirol, l'isard dels Pirineus, el gat mesquer, la llúdriga, el gos d'atura (ves tu, que aquest és intel• ligent), l'esquirol del Cabrerès, el tòtil de bassa, el rossinyol que se'n va a França... Què sé jo! Però, li tenia que tocar al burro català. Un animal en perill d'extinció. De repertori... Estic esperant que alguns diguin, allò tant bonic.., i de raça! De què?

Sense necessitat de parlar de sementals, de pedigrís ni de la mare que ens va parir. Què és una raça? Segons el diccionari, que ja fa una distinció prèvia entre humana i inhumana, que no entenc; diu ésser: “una varietat, concepte del sistema biològic per la descripció de sots unitats d'un grup o espècie a la que pertanyen tots els individus que poden tenir descendència fèrtil de manera natural”. Pobre burro català!!!

Si entrem en el camp de la genètica, acabarem per perdre'ns. De totes maneres apuntem que aquesta, la genètica, admet que cap individu és idèntic a un altre. El burro que portem penjat, per tant, és únic per si mateix.

Morfològicament, el burro català és del tipus fi. Com la resta de burros europeus. Aquesta aparent saviesa de la genètica, contrasta amb la rucada col• lectiva quan es tracta de donant-se a conèixer a través d'un símbol, encara que pugui semblar més o menys simpàtic. Si com sembla el guarà és en perill d'extinció, vol dir que nosaltres també hi som? Estic segur de que aquesta pregunta serà recollida per més d'un.

Si no hi ha més remei, seguirem parlant del burro. El guarà català fou declarat, l'any 1916, per part de la revista The Farmer, de Nova York; la millor raça del món. En alguna cosa ens teníem que destacar. Per la senzilla raó de que aquest semental té com a objectiu principal muntar eugues que pariran excel• lents mules de treball. Però, ara el camp és mecanitzat i l'exèrcit motoritzat.

D'això ja se'n va donar compte, fa més de 30 anys, un ramader visionari anomenat Joan Gassó.

Aquest va compra totes les femelles que quedaven a les comarques prepirinenques. Unes 36. Però,

eren massa velles per a criar. Amb la col• laboració d'uns mascles de l'exèrcit, i, sense masses esperances, aconseguí que algunes es quedessin prenyades. A Fuives, el fill de'n Gassó, continua la tasca del seu pare, criant rucs. Alguns, mediàtics, com la “Boira” de “Veterinaris” i el “Tevetrès”.

A part del “prenyat de la burra”, que tots sabem què és, no es tracta d'un animal complicat.

L'única cosa que demana, a l'hora de beure, és aigua pura i neta. Amb la comercialització dels bancs de semen s'ha trobat una sortida per finançar-se arreu del món. Molts compren exemplars d'aquesta raça per a tenir-los com a mascota.

El ruc català, a l'hivern, té el pel llarg i rogenc, però, a l'estiu, és curt i gairebé negre. La vora dels ulls, el ventre i el morro són blancs. Les orelles sempre les té tibants i els ulls són grans. Fins el punt de l'esquena on s'uneixen les espatlles i coll, o sia, la creu, en alguns mascles actuals supera els 1,64 metres. Pesa uns 350 quilos i en trobem dues variants: el de Vic i el d'Urgell.

A aquesta meravella d'animaló li queden poques oportunitats per a ser útil. En tan que semental, prenyar eugues angleses que donin mules ràpides amb les que organitzar curses de muntanya, i, pel que fa a la seva antiga relació amb l'home, passejar turistes o dur a terme llargues expedicions com a traginer.

Que llunys són els dies que aquest, el guarà, ens feia el mateix servei que ara ens fa la furgoneta.

Totes les cases d'alta muntanya, i, fins i tot, alguna de la plana o vora mar, en tenien un per anar al poble els dissabtes o el dies de mercat. Ous, pollastres i conills; de pujada. Sal, arròs i oli; de baixada. Clar que, som lliures de pensar que si a Kentucky hi ha burros és gràcies als nostres rucs... Què anàvem dient?

Resum d'allò que no sabíem: Amb tot plegat, és curiós que per trobar un nom comú a la llengua, hi estem donant més voltes que uns cavallets. Que per aprofitar un espai que tots sabem perquè ha de servir, tinguem que finir imaginant-nos l'alcalde de Barcelona venent xurros en una paradeta. Ja ho sé que són figues d'un altre paner! Ara bé, per trobar un símbol que identifiqui la nostra hegemonia aviat ens hem posat d'acord. No serà, com diu la cançó, que les figues són toves.

El meu estimat rat penat fumador.

En certes latituds, la gent aprofita les hores de son d'aquests rosegadors per posar-los a la boca una cigarreta encesa. Els rats, més penats que mai, es veuen obligats a fumar, si volen seguir respirant. És una bretolada com una casa de pagès, però, dona peu per parlar del què les indústries tabaqueres fan amb els fumadors d'arreu del món.

Als que fumem no ens han posat cap cigarreta encesa a la boca. Ens l'hem posat nosaltres mateixos. Però, tampoc mai no ens han fet signar cap contracte on posi que mentre siguem fumadors tindrem que pagar els plats trencats de les economies dels nostres països respectius, ni que, per deixar de fumar tinguem que pagar més que en tota la nostra vida de fumadors, brindantnos la possibilitat de seguir fent-ho.

Les indústries tabaqueres amb interessos para i supra nacionals, fan el paper de la puta Ramoneta,

amb eslògans de molt mal gust i imatges endoscòpies de pulmons quitranats, mentre la mainada compra tabac a les màquines expenedores com si fossin xiclets.

La ingesta de tabac, que jo mai no defendré, provoca una addicció: el tabaquisme. Com les begudes de cola (veure, Enciclopèdia Espasa, pàgina 678, veu “coca”, entrada 4) provoquen una dependència la cafeïna del cafè, les màquines escurabutxaques i els ús indiscriminat dels mòbils. Si es tracta de considerar a aquests i d'altres com a tics socials productius, que no vol dir no perniciosos, seguirem fent el paper esmentat abans i aquí no haurà passat res.

En canvi, entretant ens agafaran dormint com a les rates-pinyades i ens faran fumar, no dic per on, consumint tot allò que resulta ser prohibitiu i perjudicial, però, que genera uns beneficis inqüestionables.

El que realment els faria la punyeta seria que deixéssim de fumar, de beure cola, d'escurar-nos les butxaques a les màquines i de trucar o el que sigui amb el mòbil. Tot plegat, ens faria menys indefensos. Sona a entelèquia utòpica.

Resum del que no sabíem: No només ens estimem allò que ens beneficia. A vegades aquest sentiment l’aboquem en coses que ens perjudiquem. Que cadascú faci el seu propi examen de consciència.

En Blanquet En Blanquet era un gos a qui la sort, la dissortada sort, l'havia dut sota un pont. A la carretera que uneix l'Hospitalet de Llobregat amb Barcelona, per Collblanc. Aneu a saber si en algun moment tingué amos o si aquests el batejaren. Només ell ens ho podria dir. La seva presència i l'indret on se'l podia veure es varen tornar indissociables. Blanquet, era el color que més s'apropava al del seu pelatge. Tot i que era blanc, el seu color no es podia associar amb aquell que llueixen altres gossos que, a més d'ésser blancs, acaben de sortir de la perruqueria.

Abans d'arribar al seu catau, ja de lluny, fèiem vista per si era a la cruïlla dels semàfors. No era ben bé sota el pont. Tenies que començar a baixar un terraplè per trobar-te un porticó de finestra i un bidó de plàstic, tallat, amb aigua a dins. Quan no el vèiem, ens tenia una estona ocupats i preocupats. Ens abocàvem a la barana del pont i el cridàvem. A vegades, ens sorprenia. Remenant la cua i corrent vers on érem, es deixava acaronar. Quan no sortia, per consolar-nos, ens l'imaginàvem rondant alguna gossa, tot i que era difícil deixar de pensar en el pitjor. La carretera en aquell tram és molt perillosa...

Era un petaner sense arbre genealògic, manyac i afectuós del que per no saber no sabíem ni el seu nom. Un gos com el que ni ha molts. Potser, fidel company d'un indigent que n'estava d'ell, i, que els dos estaven prou malament. Però en Blanquet no passava gana. Se'l veia prou content, grassonet i eixerit. Qui sap si, de no tenir amo, alguns li en donaven de menjar. Un gos abandonat s'agafa a un ferro roent i per la teca hi fa estada, com les persones.

No us podria explicar la sensació que em produí una brigada d'obres obrint una rasa des la vorera fins l'antic llit del riu... Tot i que l'amagatall restà tal i com havia estat sempre, l'animaló va deixar de freqüentar aquell lloc. Això, els obrers no podien evitar-ho. Potser s'havia mudat, tot i esperant que les obres acabessin.

Quina historia hi ha darrera la presència d'aquest i d'altres gossos de carrer? En la majoria dels casos, no ho sabem. Aquesta, tampoc us la puc explicar del tot.

El meu fill, l'altra dia, em va proposar d'escriure un relat en que el protagonista fos un gos. Segur que, en el fons del seu ànim, hi era en Blanquet. No m'ho va dir. M'ho va demanar. En Blanquet no és fruit de la imaginació creativa. Les pàgines viscudes de la seva vida, l'hi pertanyen a ell. Són seves i de ningú més. Nosaltres, no podem ni tenim el dret d'inventar-nos res que desconeixem. Si, però, mostrar el nostre respecte per uns moments compartits, amb tota la càrrega emocional implícita.

Ara, ens tindríem que posar, tots, a pensar seriosament. Què fan els que deixen un animaló, gos o el que sigui, al bell mig d'una carretera, com qui baixa a fer un riu, i, desprès marxen de vacances?

Resum del que no sabíem: Siguis on siguis, Blanquet, tint per segur que, si aquestes ratlles serveixen per que la gent tracti una mica millor els animalons que han adoptat, el teu pas per aquesta vida s'ha haurà vist, en certa manera, compensat.

en clau de Jazz “En un món tan poc convencional com el del jazz, les anècdotes estan a l'ordre del dia”... És el comentari que em feia un amic amb el que compartim l’afecció per aquesta música, si voleu, heretge. Em deia això, mentre érem a la ràdio, davant d'un micro, intentant fer un magazí de l'anomenada música clàssica del segle XX. Han passat els anys, i, sense pretendre-ho, m'ha vingut al cap, en compàs sincopat, la frase i l'idea d'escriure un petit recull de curiositats relacionades amb la bohèmia sòrdida d'un estil que allibera la inspiració i fa volar els sentits. Com deien a les fires: “Pasen y vean”.

Un dels millors guitarres de jazz d’Europa. Sens dubte, i, sé que sona estrany, el senyor Sacha Distel. Aquell que cantava coses com: “Monsieur Cannibal” i “La manguera dónde está, dónde está la escalera...” Comproveu-ho vosaltres mateixos escoltant el disc amb el que es donà a conèixer en aquesta faceta: “My Guitar and All That Jazz” (Pablo Records, 1983) El gran bateria de jazz Charlie Watts, que també ho és dels Rolling Stones, tenia problemes amb la hisenda pública. L'home, tenia que blanquejar un quants números. No podia amb tan benefici.

Pensant en que seria una ruïna, va muntar la big-band més grossa de la història del jazz.

Malauradament els seus càlculs van anar al revés. Va tenir tal èxit que no sabia com dir que no, per poder tocar amb el seu grup. “Financerament” havia estat un fracàs i no tingué més remei que plegar l'invent.

La veu del “Satchmo”. En Louis Armstrog tenia la veu que sabem que tenia. A part de la seva corda natural, patia les influències de l'alcohol, el tabac i d'altres que també se li saben. Quan el metge el visità, afectat per un fort constipat, li recomanà, previ examen, que s'operés. Molt afectat, en Louis, li demanà de deixar-ho com estava. Li feia por modificar la ronquera i que l'èxit se'n anés al carall.

La fórmula secreta d’un mafiós anomenat Franky. El nom d'aquest “rei de les Vegas”, parlem de jazz, era Francis Albert Sinatra, àlies “la veu”. El cantant tenia per costum afinar les cordes bucals, abans, en el decurs i després dels seus concerts, amb uns generosos gots de Jack Daniel's amb té i llimona.

El “Tete” va tocar a les fosques. El millor pianista de jazz català de tots els temps va ésser convidat a tocar amb el seu trio en el marc d'una edició del Sonimag, d'ara fa molts anys. El concert es retransmetia, en directe, per ràdio i per televisió. El petit “set” era ple com un ou. Tot anava com la seda. Fins que, enmig d'una peça, el regidor de la televisió espanyola, que en direm Paco per no complicar-l'hi més la vida, va donar l'ordre de tallar la connexió. Dient que allò s'havia acabat, va fer apagar els llums i l'equip començà a recollir-ho tot. La gent va seguir en els seu seients fins que foren comminats a abandonar-los, perquè també retiraven les cadires. El comentarista de televisió va anar a fer companyia al de la ràdio, que seguia transmetent. Molts, mai agrairem prou les paraules d'estupefacció de l'Àngel Casas i l'Albert Mallofré, que no paraven d'explicar allò que estaven veient i no es creien.

Com que ningú no li havia dit res, el “Tete” Montoliu seguia tocant, mentre l'Horacio Fumero i el Peer Wiboris es miraven sense saber què fer. Al final, l'Horacio li va dir al “Tete” que no calia que seguís, si no volia. El contracte, si més no, pel que fa al trio, s'havia acomplert.

Les successores de la veu femenina del jazz català. La veu a la que fem referència és, sens dubte, la de Núria Feliu. Tot i que encara continua cantant, discogràficament parlant i pel que fa al jazz el seu últim doble enregistrament va ser “Núria Feliu 25 anys” (PD1-1990). No és cap secret que veus que han fet algunes incursions en el món del jazz, com la de la Nina, la Lucrècia i la Mònica Green, serien excel• lents successores de la Feliu. Però viure del jazz no és fàcil. Es tenen que tocar altres músiques si es vol arribar a finals de mes. Al menys, en el nostre país.

Hi ha, però, una veu perduda pel món del jazz. La de Maria del Mar Bonet. El pianista i compositor Manel Camp intentà en un parell d'ocasions l'apropament de la Bonet a la música de jazz. Si no recordo malament, amb un recordatori de la Billie Holiday, i, l'altra, amb temes d'en Gershwin. Els afeccionats lamentem que la cosa no anés més enllà.

No tot és jazz, el que llueix. Podria ser el que ens va passar, ja fa molts anys, a l'actual President de Catalunya, quan era batlle de Barcelona, i un servidor, al Palau de la Música Catalana, quan allà estant, sortí a actuar a l'escenari el saxofonista Ornette Coleman. Sabut és que al Senyor Maragall li agrada el jazz. Ell, es trobava en la llotja central del primer pis i jo ocupava la del costat. L'espera se'ns va fer llarga, però, la sortida del Palau va ser ràpida. Quan el Coleman va començar a fer sonar el saxo de plàstic que duia, el Senyor Pasqual i jo ens vàrem mirar, tancarem els ulls fent una esgarrifança, i, per educació, varen esperar a que acabés el primer tema o el que fos...

Com empesos per una molla, sense la mediació de cap mòbil (en aquella època no n'hi havien) vàrem sortir de les llotges... Emprenyats, això si. Al capdavall de les escales, ens vàrem desitjar, bona nit.

El concert més desgraciat de la meva vida. El que això els escriu ha tingut la sort de veure en directe, entre altres, el Duke Ellington, el Joe Pass i la Ella Fitzgerald. En el concert que aquesta va fer al Palau Municipal d'Esports de Barcelona, malgrat la prohibició i estricte control per part de Pablo Records, vaig gravar, amb cinta, la totalitat del concert. Poc temps desprès, em varen robar els cassets. És una anècdota, en aquest cas dolorosa, que recordaré tota la vida.

Un enterrament amb jazz. És públic i notori, dins de la comunitat afro-americana, que ens els

enterraments, de la mateixa manera que el dol és blanc i no negre, tant si es tracta d'un músic com si no, la persona que s'acomiada va acompanyada per un seguici amb el que no hi manquen dues coses: una banda de jazz, més o menys nombrosa segons les possibilitats econòmiques dels que queden i una bona ampolla de guisqui a la cabassa de les dones o a l'aixella dels homes.

Un cop el finit ha estat posat sota terra, la tornada és una disbauxa. Les ampolles surten d'on eren amagades i la música de jazz, que abans havia respectat el dol amb els temes que eren en vida del gust del traspassat, ara, acceleren el ritme. Tot plegat fa que una mena de catarsi transformi l'estat d'ànim dels congregats, com potser li hagués agradat al que no pot ser-hi. Irreverent. Potser si, però, en altres contrades.

Resum del que no sabíem: La clau no depèn del tipus de música sinó de l'instrument. De la tessitura d'aquest. El jazz ha estat la bèstia negra per moltes músiques, inclosa la clàssica. Al capdavall, la clau en el jazz resideix en la seva universalitat, que si no estic errat és una escala natural que va del Do al Si. Em perdonaran els músics. Jo, no ho sóc.

És quan es fa fosc que començo a veure-hi clar.

La solitud de l'autor.

Aquest encertat i poètic tall de veu de Catalunya Cultura, és coherent amb la solitud de l'escriptor.

La foscor és la necessitat d'aïllament que possibilita l'encontre entre la creació i l'autor. La mancança de companyia. I no sempre vols estar sòl. A la foscor pots estar molt ben acompanyat.

No tots els escriptors escrivim de nit. Altres són les sensacions que et mouen a fer-ho. Però, quines són les implicacions que fan que la solitud de l'escriptor i llur necessitat de companyia facin de la seva existència una permanent contradicció?

Quan la reclusió que t'imposes a l'hora de crear es veu trencada de forma imprevista, et molesta.

En canvi, hi ha moments que voldries rompre amb allò que estàs fent. Aparcar-ho. Deixar-ho per una altra estona... Tenir al teu costat aquella persona amb la que t'hi trobes a gust. Què egoista!

Demanaries que sonés el telèfon, reclamant la teva presència. No importa on. Aparcaries, de bon grat, la solitud de l'ofici per la companyonia transitòria. No per cansament. Moltes vegades t'arriba quan només duus quatre ratlles, ben comptades...

No sempre, però, cerques un contacte directe amb els demés. De tant en tant, l'únic que fas és aparcar els estris de la feina i sortir al carrer a fer un tomb. A més de fer exercici, prens la fresca i veus gent. Intentes desconnectar, per complert, d'allò que estaves escrivint. Molts cops, no és tan senzill. A vegades, tornes a casa, com un autòmat, rumiant quina en faràs, sense haver gaudit de la passejada. D'altres, t'ha servit per deixar-ho mig embastat.

L'escriptura. Signes bàsics descriptius.

El gest fa servir un mínim de components bàsics per descriure l'acció. Quan tenim que dibuixar un paisatge amb un mínim de pinzellades, tendim a simplificar el contingut. A vegades, en detriment d'una riquesa de matisos. En bona part, depèn dels límits del marc i de l'abast del contingut. Si es tracta de pintar o de contemplar una figura, un retrat o un bodegó, la complexitat del contingut ens

vindria marcada pel grau de detall de l'obra. En un paisatge, a més dels detalls ampliadors de conceptes, hi ha una realitat més complexa que fa d'aquest, un tot que va més enllà del propi marc.

En canvi, el gest, la mímica del gest, avarca en llur concepte una amplitud i una intensitat que el llenguatge pictòric no pot assolir, partint del suport i les eines amb que es treballa.

Si podem escriure com el que descriu un gest: de forma breu, clara i colpidora. Si podem fer arribar el missatge, gravant en la retina de la memòria del lector, com fa el mim amb l'espectador, podrem enriquir el conjunt de l'obra amb: major nombre de continguts, major atenció del lector i major intensitat del clima a crear.

Llenguatge i tècnica. Narrar en primera persona, sense defugir d’altres recursos, emprant un llenguatge, planer, simpàtic i evocador. No repetir al lector, allò que ja sap. Finalment, proposar una mena de joc on la sorpresa sia el premi.

Estil. Escriure com hom creu que ho té que fer. Si no t’agrada el que escrius o com ho escrius, difícilment agradarà a la resta. Fer-ho actual, sense dependre de l’actualitat. En això rau ésser rellegit, com si el text fos un vi de qualitat que desprès de passar per la taula roman disponible al celler.

Continguts. El nombre de continguts depèn de la quantitat i de la qualitat. Dir moltes coses o contar el que no interessa a ningú no és productiu. Farcir-ho de detalls que no tenen a veure amb el fil conductor, desmereix la recerca, i, tot plegat, fa que el lector es perdi i s'acabi avorrint. Un escrit mereix: l'aplicació d'unes fonts de consulta rigoroses, que no estiguin a l'abast de tothom; una bona i ordenada compilació de la documentació amb un guió ben estructurat, que no mantingui la rigidesa d'un tot ja escrit. Que sobri la informació més que no falti. I, per últim, uns escenaris presents en la ment de l'autor, que li donin en tot moment una correcta visió de l'acció i dels esdeveniments sobre els que vol parlar.

Els personatges. Mereixen una menció a part. Són la part més complexa. A més de mantenir-hi uns clixés mentals acurats, seria bo poder-hi treballar amb fitxes acompanyades de dibuixos o, fins i tot, de fotografies. Com en un cas policíac, en el que calgués reconstruir els fets. El personatge o personatges són sospitosos d'haver fet coses prou interessants com per ser contades. Poden o no tenir a veure amb els fets, però cal ubicar-los. I mantenen en tot moment la seva presumpció d'innocència. Això, complica les investigacions. Moltes vegades fa que coneguem més coses d'ells que ells mateixos.

Resum del que no sabíem: Ara, cal agafar la canya, penjar-hi el fil, posar l'esquer a l'ham i anar a per peixos... Paciència i que us ho passeu bé!

fòrum A l'antiga Roma era una plaça on es tractaven temes públics. El centre vital de totes les ciutats romanes. I el geogràfic. Punt neuràlgic de la religió, la política, la societat, la justícia, l'administració i el comerç. L'àgora, com en deien els grecs, era de planta rectangular, envoltada de porxos. Hi eren presents la cúria, on es reunia el senat local de les colònies i municipi; els cent membres que formaven l'ordo decurionum. La basílica, meitat palau de justícia i administració mercantil. El temple, a voltes més d'un, dedicat als déus. I per últim, les tabernae o botigues. En aquelles ciutats o civis que gaudien de dos fòrums, mentre un era dedicat al comerç i al tractament local, en l'altre es celebraven les assemblees jurídiques de la província. Per exemple, el que a

Catalunya teníem a Tarragona (Tàrraco). A nou municipis del nostre país, entre ells, Barcelona (Bàrcino), l'esmentada Tàrracoi Empúries (Emporion) lloc de fires i mercats com indica el seu nom en llatí, hi havia, al menys, un fòrum.

A la ciutat romana d'Empúries, comarca de l'Alt Empordà, en queden restes molt ben conservats que estan sotmesos, des del mes de febrer del 2003, a una profunda restauració que els farà accessibles i visitables pels voltants del 2008. Formen part d'un dels conjunts arqueològics grecoromans més importants de la península ibèrica. La seva existència es remunta entre els segles I i el III a.C. (Veure, Punt Diari, 22 febrer 2003).

A diferència de Barcelona on el fòrum tenia per emplaçament la part més elevada de la ciutat, a Tarragona, el popular o fòrum de la colònia era a la part baixa, arran de mar i el jurídic o fòrum de la provincia a la zona alta, on hi ha l'actual Plaça del Fòrum. Eren separats per una doble línea divisoria formada, de dalt a baix, pel circ, la Via Augusta i sis travessies en quadrícula com les de l'eixample barceloní.

Cal esmentar que a Roma tot era més gran. No obstant i això, a les seves colònies, els romans intentaven reproduir a escala i a mesura de llurs possibilitats, tot l'espai viari i de lleure de la capital de l'imperi.

Etimològicament, el mot fòrum prové del llatí. Un substantiu, neutre, de la segona declinació. Ells el varen inventar i en varen fer ús. Significa, a més del que entenem en català, plaça de mercat. Un lloc on, damunt, tenien tractes comercials i feien actuacions públiques.

Si derivem el mot, a partir de la seva arrel, en trobem altres que pel seu significat podríem confondre com sinònims. Per exemple, fora, forans, foragitar... Però, no ho són. Al contrari del que sembla, el significat de fòrum no té res a veure amb el concepte de fer fora o excloure. Ans el contrari. Sense oblidar l'arrel del terme llatí, fòrum, es pot relacionar amb for (dir, parlar) i és probable que també amb foris (porta, entrada). Té un clar significat d'invitació, de crida al diàleg, en un espai adient.

En principi era emplaçat a l'encreuament de dues vies principals, el cardo(muntant) i el decumanus(travessia que va de llevant a ponent). A vegades, però, no era tan cèntric.

En els campaments militars, davant de la tenda del general o praetorium, hi havia un fòrum, on es feien els parlaments adreçats a les legions. Molts, donaren lloc a veritables ciutats, com en el cas d'Empúries La degradació de les ciutats satèl• lit de Roma, és a dir, les colonials, tenien com a conseqüència, en diversos casos comprovats, l'enderrocament dels fòrums. Això es produí a la ciutat d'Empúries.

La causa, coincident en la resta d'ocasions, fou l'abandonament per part de la població del nucli ciutadà. El fi de la decadència de l'imperi romà i la progressiva desaparició de les urbs perifèriques varen anar plegats.

Els fòrums tarragonins foren una de les meravelles de l'imperi romà. S'hi articulaven les dependències i els serveis de la administració provincial. A la part alta de la ciutat es celebraven les assemblees dels diferents convents jurídics de Tarraconensis. Encara es conserven dos edificis en forma de torre, coneguts com el Pretori i l'Audiència.

Les institucions que mantenia Roma a la perifèria, a les seves colònies i on tingué domini, eren les mateixes que regien a la capital. Les dimensions dels fòrums i de llurs dependències depenien de la província a administrar.

Resum del que no sabíem: El fòrum era una plaça.

Heavy Metal

Metall dur. Fort i pesat com l'acer. El pare, William Burroughs. Un tio que tacava, l'any 1961, un relat underground...“Chico Heavy Metal”, o què sé jo!

Aplicat al rock dels 70/80, època de constant evolució... Aquest no podia morir... Alguns rockers dels 60 començaven a flairar el canvi. Beatles, amb “Get back”, gravat en directe des del terrat de l'Apple amb Billy Preston als teclats; o, Iron Butterfly, amb “In-a-gadda-da-vida”. La revolució sònica del 69. Feia cridar ben fort. Una passada!! Festivals com els de Woodstock, Wight i Canet.

Gran Reserva del 69.

Arriben els 70. De la mà de Jeff Beck Group, Rare Earth, Led Zeppelin, Kiss o Who, bons padrins, arriba el hard rock de Deep Purple i el seu super ben treballat àlbum “In Rock”. En tres anys, sis àlbums i un tema: “Smoke On The Water”. Tots els solistes se la volien pelar,... La pua! Anaven al darrera per casualitat històrica: Huriah Heep i Black Sabbath. En tornarem a parlar.

Capítol a part mereix el grup Free (només per iniciats). Tenien que tancar cartell en els concerts de l'Iris, a Barcelona, quan pegaven fort amb “All Right Now”. L'Oriol Regàs ho tenia tot a punt, però, ells, ens van fotre el salt... (1971). L'agenda “underground” del nostre país, no només tenia bons productors, també tenia bons músics. El que no hi havia eren calés. Smash i Màquina pertanyien a la discogràfica Els 4 Vents. Per vendre un disc, tenien que fer descompte i, molts cops, acabaven regalant-lo. Noms com Tapiman, Màquina, Crac, Jarka i Fusioon, barrejaven gent com Max Sunyer, Emilio Baleriola, Salvador Font, Carles Benavent, Jordi Sabatès, Santi Arisa, Manel Camp, Martí Brunet i Jordi Camp. Uns nanos, que no ho feien malament! La majoria, encara fan carretera. Anys 71 i 72.

1976. Quan alguns dels grups, que hem esmentat, desapareixen, com Deep Purple, els seus components creen les seves pròpies bandes. Cas de Rainbow, Whitesnake, Gillan o els mateixos AC/DC. Totes sonen semblant. També surten grups minoritaris que, amb el temps, alguns els hi han passat al davant, com: UFO, Scorpions i Judas Priest (per molts, els creadors indiscutibles del só heavy metal).

La dècada del 70, la deixarem aquí. I passarem de matisos que, més aviat, podrien ser efectes col• laterals. Noms, com heavy o heavy rock,... Seria com mossegar el peix per la cua.

Arriben els 80. Ara si, podem començar a parlar de heavy metal sense que ens acompanyin etiquetes com les esmentades, o tòpics, per alguns respectables, com els “suaus” Jhonny Winter i Rick Derringer; els esbojarrats Blue Cheer, Grand Funk Railroad i Three Dog Night; o, els pseudosatànics Black Sabbath (ex Earth).

Temps de variada oferta i de tenir molt on escollir. Surt Motörhead. Es pot considerar heavy metal fins la publicació de “Bomber” i “Overkill”. La barreja posterior amb punk, donà lloc al

hardcore. De Judas Priest, Scorpion i Accept, els del moviment nomenat “New Wave Of British Heavy Metal”, varen arribar com hereus: Iron Maiden, Saxon, Raven i Venom (considerats els pares del Black Metal actual). És la meitat de la dècada dels vuitanta, l'època daurada del heavy metal? Manowar, Helloween i Stratovarious són tela heavy. I, Metallica, Slayer i Megadeath assoleixen l'Olimpi anhelat pels déus. Ara toca fusionar. Sonar diferent. Crear estils d'ara i per avui. Seguir l'evolució sense fer el mico. Amb detractors i partidaris. Com en tot temps, a tot lloc i amb totes les músiques.

Dir-ne heavy rock o heavy metal, no obeeix a un canvi d'estil musical, és una forma de treure una etiqueta per penjar-ne una altra.

El moviment punky s'havia fet seves les indumentàries del rock dur. Clàssiques samarretes.

Caçadores de cuir. Conseqüència: el consum d'aquest tipus de moda queda frenat. El comerç i la demanda havien dictat la moda. No, les consciències de cadascú.

En aquest moviment musical hi trobem des de sofisticats instrumentistes que són capaços de tocar un solo de bateria, en directe, acompanyats de música clàssica orquestrada. Ens referim a Cozy Powell, del Jeff Beck Group. O de fer-ho, a través d'un doble àlbum, amb tota una orquestra de cambra, com en el cas de Metallica. Fins a tios que gaudeixen fent soroll i d'altres amb que els hi facin.

Sense fer apologia de costums i hàbits. Els partidaris del HM cuiden la imatge. Cabells llargs.

Samarretes serigrafiades. Accepten jeans personalitzats. Tot el cuir possible. El negre és el seu color. Des de Judas Priest, incorporen l'estètica dels cinturons, gorgeres i canyelleres, de cuir negre, amb motius metàl• lics. Fins aquí, la passarel• la!

La saga continua. Podem apreciar-ho amb Hammerfall i Sonata Arctica. Un munt de petites bandes, arreu del món, fan que res mori. Nous músics, cada cop més joves, aporten noves petjades.

Amb una mica de psicodèlia, un bon patró rítmic, dues guitarres que saturen (la solista i la de suport) un baix que la broda, una bateria com un mall i una veu potent i peculiar,...

Abans de fotre el camp. Llarga vida a la quinta de Chapa Discos: Barón Rojo, Obús, Leño i Ñu, dels 70 i...

Resum del que no sabíem: L'expressió “heavy metal” fou popularitzada per Barry Gifford a la revista “Rolling Stone”.

Jocs que s'han perdut Arreu del món i en totes les èpoques, els nens han jugat a coses que, per estrany que pugui semblar i per lluny que es trobin els uns dels altres, tenen moltes semblances. Hi ha, però, una altra característica que els hi és comú. La complicació del joc, que depèn de si és inventat per ells o ensenyat pels grans.

Tot i que molts jocs no necessiten per ésser jugats, més que la participació de la mainada, d'altres, precisen d'un material, més o menys sofisticat, no diem costós, que, com en el cas precedent, pot ser fet per ells mateixos, amb o sense l'ajut dels adults, i, en alguns casos, segons la complexitat de la joguina, de l'exclusiva mà d'obra dels majors.

Quan parlem de jocs que s'han perdut, parlem d'aquells que, si més no, s'han perdut del tot.

Expliquem que ara el nen no ha deixat de jugar. No ha deixat d'exercir el que per ell és una necessitat i per nosaltres, la societat, una obligació. Aprofundir sobre aquest tema no és el que pretén aquest article, però, és indestriable amb el fet de que molts jocs i maneres de jugar s'hagin malaguanyat o hagin mudat.

Dèiem que els nens no han deixat de jugar. Però, amb que juguen? I, cóm juguen? Al no ser les joguines les mateixes, han canviat els seus hàbits lúdics. Això, ha provocat que els nens, no privats d'imaginació, l'apliquin d'una altra manera en funció dels estris al seu abast. Afegim que la sofisticació de les joguines, dificulta la complicitat del nen en el paper que ha de desenvolupar dintre del joc mateix. La situació, no posa en entredit la capacitat del infant, però, limita les possibilitats cognoscitives i educatives. Per acabar-ho de arrodonir, els grans no els ensenyen a jugar... Els perllonguen l'estada a la guarderia, els hi lloguen monitors d'esplai o animadors de ludoteca, els treuen a passejar o els envien a colònies. En qualsevol cas, no existeix l'aprenentatge per transmissió oral quan es tracta de nens de famílies acomodades. La resta, curiosament, té més possibilitats de fer trapelleries, i, amb pocs mitjans, la fan córrer com nosaltres quan érem petits.

Tot i això, manca la figura i implicació per extensió, de l'adult. Posaré un exemple que m'escau.

Un fuster del meu poble, ens ensenyava de petits cóm fer tota mena d'objectes en fusta. De pau i de guerra, no creieu! El seu taller era per nosaltres com el “sancta sanctorum” de la joguina. Hi teníem via lliure, i, a més de jugar, hi varem aprendre moltes coses... He de dir que mai li estarem prou agraïts i que no fou l'únic.

Per acabar d'entendre perquè molts jocs s'han perdut, cal que parlem d'alguns. Tots no hi cabrien.

He escollit tres o quatre que tenien molt bona rebuda, sobretot, quan estàvem rebentats de córrer.

Els solíem jugar per la tarda o al capvespre, abans de que ens cridessin a sopar.

Pel mocador fèiem menester un drap. Si teníem sort, podia ser un de debò. L'avi, l'àvia o algun parent, que no tenia perquè ser el nostre, ens el deixava. Pintàvem una ratlla al terra amb un pal o una pedra. El carrer, no era asfaltat. A un cantó i a l'altra, hi pintàvem una de més llarga, procurant que les dues estiguessin a la mateixa distància del centre. Qui parava, es posava a la ratlla del mig, amb el mocador a la mà i el braç estès. Darrera les línies, d'ambdós cantons, si col• locaven els equips, a ser possible, amb el mateix nombre de jugadors. Aquests tenien cadascú un número. Quan el que parava deia en veu alta un número igual o inferior al nombre total de jugadors per equip, els al• ludits de cada bàndol sortien com a llampecs i procuraven endur-se'n el mocador, sense que l'altre els toqués abans d'haver arribat darrera la ratlla del seu equip. Qui perdia quedava eliminat, però, no així el seu número que era assumit per un altre company a més del seu. I així fins que d'un equip no en quedés cap. No us explicaré el munt de tàctiques i de musteigs que fèiem servir per a guanyar. En podríem escriure un tractat!

El telèfon era un joc força descansat, molt divertit i carregat de disbarats. Anem a veure. Primer, farem la descripció. Asseguts al terra, aprofitant el bordó, quan n'hi havia, ens posàvem un al costat de l'altre per poder-nos parlar a cau d'orella sense que els veïns que eren al costat en pesquessin una sardina. Ara veureu perquè se'n deia telèfon. El primer de la filera tenia que dir una paraula o una frase molt curta al que tenia al costat i ben a prop del pàmpol. Aquell que ho havia sentit, no sempre bé, ho repetia al del costat afegint-hi una de la seva collita. I així successivament fins arribar l'ultim que tenia que dir en veu alta, tot el que els demés havien dit. Us tinc que advertir que en aquest joc hi carregàvem les intencions i el guirigall que es muntava era considerable.

Una variant, molt nostrada, era el joc dels disbarats. És jugava en cercle y es feien preguntes i respostes que, desprès, de forma alterna, es tenien que explicar en veu alta.

Del joc de boles, que en dèiem bales, no us explicaré com jugar-hi perquè és molt estès i hi ha infinitat de variants. El que si recordo amb enyorança és cóm les fèiem. Si, les fèiem! Amb argila que recollíem del terra descarnat per les bombes de la guerra civil. Les clapes d'asfaltat deixaven veure clots de fang de diferents colors. Rogencs, ocres, sèpies i també grisencs i negres com un carbó. Aquests últims no eren pas bons, hi havia massa quitrà. D'aquests forats, que anàvem fent cada cop més grossos, en trèiem, quan plovia i era moll, una argila de força qualitat. L'anàvem pastant al pomell de la mà fins que escorríem l'aigua i la fèiem prou pastosa per a arrodonir-la.

Un cop teníem la bala feta, la posàvem, amb molta cura, a assecar al cim d'una saca si feia sol. Si era núvol, l'endreçàvem a casa fins que ho podíem treure, tot plegat, al carrer. A mig assecar, les agafàvem i les políem amb un xic més d'argila, per treure-les-hi els porus. Altra cop al sol i, quan eren ben seques, ja s'hi podia jugar. Els colors eren únics. Recordo que, en algun cas, el forn de cal flequer hi havia col• laborat de forma magistral.

Si mai veieu els vostres nens, un al davant de l'altra, fent les mateixes coses, no estan malalts.

Paguen una penyora o juguen al mirall. Ah! I , per si no ho sabíeu, no si val a riure!

Resum del que no sabíem: Si de infants ens haguessin dit que els nostres jocs es perdrien, ens haguéssim emprenyat molt. I emprenyats, nosaltres, no semblàvem els mateixos.

La globalització àrab Si resulta difícil parlar de globalització, un terme que confonem per generalització, més ho és barrejar aquest parany que s'estén com una taca d'oli amb el concepte àrab, un del més difícils de fixar i que nosaltres apliquem amb alegria no dissimulada quan ens referim a l'Islam.

Clarifiquem les definicions per no induir a errors que desprès tinguem que lamentar.

Globalitzar és, de forma empírica i didàctica, copsar una totalitat per desprès comprendre els elements que la integren. Per exemple, agafar un barri d'una gran ciutat i fer un estudi dels habitants que hi són censats.

Històricament, l'àrab, era un poble de raça blanca i origen semita que, segon l'etimologia del terme, “parlaven amb claredat”. I se'n deien àrabs, aquelles tribus que vivien a la península d'Aràbia. Es distingien tres grups:

*Els àrabs perduts o tribus perdudes a que fa referència l'Alcorà. *Els descendents de Qahtan, pare dels àrabs del sud, probablement el Iemen. Eren beduïns nòmades i han estat considerats per la història com els autèntics àrabs. *Els descendents del patriarca Adnan. Situats al nord i anomenats “àrabs arabitzats”.

Amb tot això, arribem a l'any 610, quan apareix Mahoma i el concepte de l'Islam. Conjunt de homes i dones; pobles, en definitiva, que creuen i accepten la religió de l'Islam o islamisme.

Fem una mica d'història entorn a aquest darrer concepte. L'Islam neix quan apareix Mahoma.

Aquest predica, profetitza i unifica, a través de la religió, les diferents tribus beduïnes de la península aràbiga. El 622, Mahoma fuig de La Meca cap a Medina i els musulmans, ara si que podem parlar d'ells com a tals, experimenten un ràpid desenvolupament que els duu a unificar la política i la ideologia. Aràbia s'expandeix per Bizanci, Síria, Egipte, Persia, India, tot el nord d'Àfrica i arriba a la Península Ibèrica. Creen els emirats i mantenen, això fou el més important, la unitat cultural i religiosa. Es destaquen per assimilar les poblacions que van conquistant i tenir el capteniment d'unir les lleis religioses amb les civils sota un estat profundament teocràtic.

Quan aquest expansionisme es frenat, es repleguen i tornen, de forma més o menys generalitzada, als seus llocs d'origen. On han fet estada, han quedat les petjades de: la ciència, la tècnica o les arts; però, s'han endut sense poder col• locar-ho: la religió, les tradicions i la forma de viure.

Aquesta lectura parcial, ens duu a fixar la data al voltant del 1350. Més que res, per a poder parlar d'aquests sis segles i mig que ens separen. Hem fet esment del que varen deixar, però, no del que se'n varen endur. Ningú no ho sap.

Quan parlem del món àrab, tendim a generalitzar. Com si ens estesi'm referint a una gran reserva global. De ser-ho, presentaria tres aspectes. Hi ha països àrabs pobres i països àrabs rics, malgrat les reserves del únic recurs destriable, cobejat per la indústria dels països de tecnologia avançada.

Tant uns com altres han quedat ancorats en la història, sense modificar habits ni costums, que els fan, diguem-ho clar, diferents a la resta. Algunes tribus, no han sofert cap evolució en 14 segles.

Per últim, la religió. Aquesta segueix dictant les mateixes pautes de conducte que en vida del profeta.

Abans d'acabar, voldria fer unes quantes reflexions entorn a la religió del Islam. L'Alcorà és el llibre cabdal de la literatura àrab. Els seus capítols o “sures” estan escrits en prosa rimada sense alteració en el temps. Quan va ésser recopilat, existien greus mancances en molts ordres. Aquest llibre va aconseguir, en matèria de fe, el que molts altres, malgrat les seves possibles interpretacions no han assolit mai. Als àrabs se'ls hi prohibí menjar porc, perquè la triquinosi i les infeccions feien estralls entre la població. Se'ls manava que deixessin el calçat fora de la Mesquita i es rentessin els peus abans d'entrar-hi, perquè els seus costums higiènics tenien molt que desitjar.

Els exigia que viatgessin almenys una vegada a la vida a La Meca, perquè era el lloc de comerç i intercanvi més important del món àrab. És cert que, tot plegat, inclòs el que per necessitats d'espai ha restat al tinter, provocà una submissió i un tancament que, a hores d'ara, no han pogut superar. Un poble que de nòmada se'l va convertir en sedentari. D'aventurer, passà a captiu i de conqueridor, esdevingué conquerit.

Altres condicionants podrien dibuixar amb claredat els fluxes migratoris, avui distorsionats per l'actualitat. La vergonya, fins i tot la por. La manca d'espai on conviure. La integració i l'obertura als altres. La connivència, com a mal menor...

Resum del que no sabíem: El món àrab seguirà essent un misteri, si no fem l'esforç de descobrirlo.

la millor botiga del món Les ciutats del món són com grans botigues, on hi ha de tot. En aquest tot, que sembla il• limitat, hi trobem dos grans blocs: els serveis lligats a l'oci i al turisme i allò que els arriba de fora; és dir, tota la resta. No hi ha indústria, perquè fa temps va decidir que els costos no eren sostenibles. No hi ha agricultura ni ramaderia, per raons obvies. Però, les botigues es barallen per aconseguir els emplaçaments més selectes. Davant d'aquesta oferta, ens podríem demanar si tots aquests establiments són necessaris per a tenir atesa la població de les grans aglomeracions urbanes.

La botiga, que és aquell lloc on uns venen i els altres compren, a les grans ciutats, ha donat un tomb. Es tracta de vendre car, tant allò que ho és, com el que no ho és. Això provoca, el que els economistes en diuen, una fixació de preus a l'alça. I dona lloc a un fenomen curiós, que només apuntaré. Els botiguers que tenen més d'una botiga o moltes, en lloc de vendre, ara, compren; i, els compradors, que no poden suportar o no estan disposats a suportar més la pressió, venen el que tenen i se'n van fora.

A la ciutat on visc, que és Barcelona, es pot observar que en els darrers anys, sobretot pel que fa a les zones altes de la ciutat, sembla que la gent hi tingui la seva segona residència en lloc de l'habitual. La població dels barris benestants de Barcelona, amb prou capacitat adquisitiva, ha anat desplaçant el seu temps d'estada, fins el punt de que a ciutat s'estan uns dies i el resta el passen a la que era residència d'estiueig. Acabant per convertir-se en meitat turistes i meitat pobladors d'una ciutat dormitori. Molts, ja passen, inclòs, de dormir-hi. Surten de la feina, agafen el cotxe i se'n van cap a la mansió que tenen fora. La de la ciutat pot arribar, fins i tot, a ser venuda a un matrimoni estranger de jubilats, amb moltes possibilitats econòmiques, o, a una financera que la lloga com a oficina de “consulting”, de “management” o de “advertising” .

Les grans ciutats han escurat la butxaca dels que hi vivien i es troben en situació de remat final amb els que encara hi malviuen. Tots els esforços destinats a fer més atractiva una gran ciutat, van encaminats al turisme de pas. Procurant que s'hi estiguin el major temps possible. Substituint l'oferta de mar i muntanya per l'oci del ciment. Les agències de viatge, a l'hora de vendre una metròpoli, mai no ens proposen els pulmons verds que l'envolten ni les meravelloses platges del seu litoral. Llevades comptades excepcions, són efectes col• laterals sense suc ni bruc. El que venen: monuments, exposicions, museus, concerts, i oci nocturn. Principalment, això.

Ben mirat, els bitllets d'anada i tornada per l'immigrant que té la necessitat d'anar a veure la família, cada dos anys, a l'altra punta del planeta; en part, cobreixen les necessitats, en temporada baixa, d'aquestes oficines expenedores de títols de viatge.

Un sector emergent en aquests tipus de societat, són unes botigues que venen de tot i fan un horari, de 10 a 12 hores per dia, els set dies de la setmana. Moltes d'elles són el que en diuen franquícies.

Locals habilitats en baixos buits, que el propietari lloga a gent que hi vol posar un negoci, exonerat de certs drets i impostos per tractar-se d'un servei públic o de la comunitat. Aquest privilegi ha afavorit a botiguers nouvinguts, en diversos sectors: alimentació, botigues de “tot a 100”, bars, pubs i tota mena de timbes.

Havent fet un parèntesi obligat i poc reconegut, què més venen les grans ciutats? Doncs, per exemple, ensenyament. Les principals universitats privades i centres d'estudis reconeguts arreu del món, es troben a les grans concentracions urbanes. Això provoca que la població flotant estudiantil, faci gasto, en període lectiu, a aquelles ciutats on han trobat el centre d'ensenyament desitjat.

L'administració també es despatxa a gust. Les seus o delegacions dels principals organismes oficials del planeta rauen a les metròpolis. I no són un mal negoci, que diguem...

La mobilitat pertany a una categoria que necessita ser explicada. Una gran ciutat genera, almenys, dos tipus de mobilitat. La que presenta el desplaçament intern dels que hi viuen i d'els que estan de pas. Això ha provocat la creació d'una xarxa que inclou el transport públic i el privat. Aquestes xarxes estan unides a altres que cobreixen les necessitats dels extraradis i les agermanen amb altres grans ciutats.

L'altre tipus de mobilitat és la del paper moneda. Amb la diferència de que se'n diu circulació. A ciutat, és molt difícil sortir de casa sense tenir que gastar diners. Es tracta de que surtin amb la mateixa velocitat que entren. Tren de vida que poques locomotores aguanten. Mentrestant els tenim poc temps amb nosaltres. El que provoca gran circulació de diner. Quan aquest és “de plàstic”, molt més.

El que en altres indrets com, ara bé, ciutats petites o pobles amb una oferta variada, ens permetrien, tenint el rebost ple, passar dos o tres dies sense tocar la cartera; a les grans ciutats, és impensable. No hi ha botiga sense consum ni hàbit sense monjo. És potser per això que les nostres oracions matinals van encaminades a pensar, què tenim que comprar i les vespertines a repassar el què hem comprat, no fos que ens haguéssim descuidat això o allò altre. Segur que en aquest article ens hem descuidat quelcom. No importa, demà ho comprarem.

Resum del que no sabíem: Quan un negoci no va bé, s'acaba per tancar la paradeta. Encara que sembli mentida, moltes grans ciutats de l'historia de la humanitat, que foren grans botigues, no varen tenir més remei que fer-ho.

L' Atlàntida

En un moment en el que parlem de convertir els continents en estats-nació, constituir federacions de països i mantenir associacions derivades d'antigues colònies... És la millor de les tessitures, per parlar d'un “continent” submergit, d'això fa, entre 7.500 i 3.500 anys?

Hem elaborat aquest article moguts per la curiositat. Sempre s'ha parlat dels atlants com un poble

enormement avançat per la seva època. Quasi de ciència ficció. Les diferents teories a l'entorn s'han mogut per interessos clarament partidistes. Tothom ha volgut creure que l'Atlàntida és a prop de casa seva.

Quan vàrem començar a reunir informació, sobre el possible origen dels atlants, fou interessant comprovar que el misteri aportat per l'antigor ens desviava de l'objectiu. Teníem que centrar-nos en on i perquè es va esfondrar.

De teories sobre l'Atlàntida n'hi ha tantes com disbarats. Si tinguéssim que parlar d'unes i altres, trobaríem una Atlàntida a qualsevol indret del planeta. No ens podíem deixar arrossegar per tot el que s'explica. Teníem que fer l'esforç d'aprofundir en aquelles branques del coneixement que donessin credibilitat a l'existència de vestigis i troballes arqueològics. Calia tenir cura d'una documentació que aportés crèdit a la desaparició de la terra dels atlants. I fer-ho amb: lògica, el suport d'unes quantes ciències i el concurs del sentit comú.

Un dels supòsits més creïbles, situen l'Atlàntida (continent o illa) al nord de Creta, formant part de les actuals illes Cíclades. La superfície del territori atlant s'estima que fou de 5.300 quilòmetres quadrats. Llur existència, segons estudis recents, es data amb força aproximació del 10.000 al 5.500 aC. Aquests quatre mil• lennis i mig d'història d'una civilització, segons sembla, extraordinàriament avançada pel seu temps, fan pensar i molt. Un amic em comentava, fa poc, que l'Atlàntida havia desaparegut perquè els atlants no havien sabut dominar l'àtom. Aquesta afirmació, si voleu agosarada, ens durà a parlar, però, de les conseqüències del seu esvaniment.

Vers l'any 5.500 aC es produí la inundació de l'Atlàntida amb un increment de dos a tres metres per dia, per un període de dos a tres dies. Les zones planeres varen restar colgades a una profunditat sobre el nivell del mar de 10 a 15 metres. Les valls de l'Atlàntida restaren inundades a 65 metres de profunditat. Això donà origen a l'arxipèlag de les Cíclades. Un conjunt de 211 illes, disposades en cercle, amb 2.572 quilòmetres quadrats de terra ferma. Els efectes que provocaren la inundació es remunten a la última glaciació, la de Würm (entre el 80.000 i el 10.000 aC). La profunditat del Oceà Atlàntic a la zona de l'estret de Gibraltar era de 30 a 130 metres. Mentre que del cantó de la Mediterrània era de 95 metres. El coll d'ampolla estava servit. L'estret, amb un ample de 30 quilòmetres, suportava la doble decantació de sediments que xocaven afavorits pels vents i corrents que empenyien d'una i altra banda, provocant el tancament de la Mediterrània. El nivell d'aquest mar baixà i l'Atlàntida podia haver existit en el lloc on l'hem volgut ubicar. Quan aquest fenomen de glaciació donà pas al desglaç, primer molt lentament i al capdavall amb molta rapidesa, la pressió exercida per les aigües de l'Atlàntic, trencaren el talús de l'estret i inundaren la mar Mediterrània.

La prova més seriosa que tenim, d'un efecte que no només afectà aquesta zona, fou la transformació del mar Negre, que havia estat un llac d'aigua dolça, en un mar salat. Les proves fetes amb carboni 14, en els sediments d'aquest mar, confirmen aquest fet i el situen fa 7.500 anys.

Fent un salt en el temps ens trobem amb un altre fet puntual. A uns 100 quilòmetres de Creta, en direcció nord, dins l'arxipèlag de les Cíclades, hi ha la més gran d'aquest conjunt d'illes, la de Tera o Santorini. A l'antigor era anomenada Kallisté (illa molt bella) i Strongulé (illa circular). Els egipcis en deien Keftiú. La part central de Tera és un con volcànic de 1.600 metres d'alçada que, segons sembla, entrà en erupció, fa uns 3.500 anys, acompanyat per moviments sísmics que provocaren ones expansives a més de 160 quilòmetres de distància. L'explosió volcànica sepultà amb una capa de cendra de 60 metres d'espessor, tot allò que trobava pel camí. L'existència d'aquesta cendra ha estat benefactora per la història, perquè ens ha permès, passats 3.500 anys, conservar amb tota perfecció alguns habitatges i llurs pertinences. L'increïble escalfor provocada per l'erupció, creà corrents d'aire calent que cremaven tot el que arreplegaven. El terrible “tsunami”.

Aquest cataclisme, que es compara superior al de Krakatoa, aixecà a la Mediterrània ones de 100 metres que negaren les valls de Tera colgant una superfície de 125 quilòmetres quadrats i donant lloc a una fosa marina de 1,5 quilòmetres de profunditat. Els efectes col• laterals varen fer que a Turquia, Grècia i l'illa de Creta, amb distàncies de fins a 200 quilòmetres de Tera, les terres quedessin en forma de falca, i, onades de 250 metres, arribessin a 50 quilòmetres terra endins.

Sembla, que bona part de la població va poder fugir cap a Creta. Es conte si són els originaris dels minoics. Una civilització molt avançada que fou dominada pels grecs, aprofitant el desolador panorama que la poderosa natura els havia fornit.

Què ens queda de tot plegat? La planura de les Cíclades es troba, tan sols, entre 10 i 15 metres sobre el nivell del mar. Si els càlculs fets en el conjunt de l'arxipèlag són certs, podem pensar que les valls es troben a 65 metres de profunditat. Amb la tecnologia actual, l'exploració arqueològica submarina no representa cap problema. Altrament, es pensa que si la Mediterrània baixés el seu nivell 95 metres, l'Atlàntida emergiria.

L'antiga Tera tenia de 16 a 18 quilòmetres de diàmetre i la seva capital podia haver estat Akrotiri, on s'han trobat importants vestigis. En canvi, sembla que les investigacions més importants s'han dut a terme en terreny grec. Concretament, a la antiga Helice o Helike, segon l'idioma. Daten els orígens d'aquesta ciutat envers l'any 373 o 372 aC. Apareix en els estudis d'un tal Marinatos (1960) que la situa a la costa grega. D'ella se sap que fou esfondrada pel terratrèmol, afectada pel “tsunami” i desplaçada de la seva ubicació actual.

Resulta curiós que es parli de l'oricalc, l'ambre i els marfils de mamut i morsa (dels que no hi ha vestigis) quan tenim terrissa, objectes de metall (coure blanc: aliatge de coure i argent), un horòscop i habitatges sencers...

En aquesta ocasió no direm gaire cosa més. Deixarem per més endavant el parlar dels possibles atlants i de si aquests teníem quelcom a veure amb els hiperboris. Sembla evident que d'haver existit una civilització tant avançada; els egipcis, el grecs i fins i tot els romans, se'n devien veure beneficiats.

Resum del que no sabíem: Vull agrair les aportacions que en documentació, interès mostrat i llargues converses han aportat, el bon amic Esteve M. Costa i el meu fill Nil Badia i Peiró.

licors casolans Que ningú no cerqui, a continuació, la forma més nostrada d'agafar un pet. Tampoc barreges exclusives del món de la cocteleria. Aquí parlarem, amb modèstia, i, probablement, amb un grapat d'inexactituds i oblits no pretesos, dels licors anomenats purs. Els que, a través dels temps, han arribat fins a nosaltres, mercès als artesans i mestres licoristes que han sabut preservar, de bell antuvi, fórmules gelosament guardades. És dir, una feina feta a mida pels nostres avis i les comunitats religioses.

Com diuen a França, amb total encert, hi ha dues classes de licors: els aperitius i els digestius. O el que és el mateix, els que es prenen abans i desprès del àpats. Encara que sembli mentida, el grau de dolçor no és un factor determinant. Un aperitiu pot ser dolç i un digestiu, lleugerament amargant. Perquè, en definitiva, prenem xarops que ens condicionen el sistema digestiu, preparant-lo per engolir o per a pair.

Li donarem un ordre comarcal, mentre aquest sigui políticament correcte. Procurant fer-vos arribar alguna recepta, sense estendre'ns massa. És bo, però, saber què bevem, i, sempre, fer-ho amb mesura.

Alt Urgell: Significarem un plat molt típic de la comarca. El bou adobat. I direu, amb què? Amb vi ranci i aiguardent. Bon profit!

Alt Empordà: No som massa licoristes, però tendim, per allò de les havaneres, a practicar el cremat que, com sabeu, és cafè amb rom flamejat. A Garriguella fan la garnatxa. S'obté de la fermentació del raïm de la varietat del mateix nom. És dolça, però, un pel més àcida que el moscatell. Es beu freda o a temperatura ambient.

Baix Empordà: Els nostres veïns que també les canten, les havaneres, bé que també en beuen de cremat. Recordem, de pas, que el famós estomacal Bonet el fan a Sant Feliu de Guíxols.

Un bon cremat empordanès (n'hi ha per vuit, canteu la Bella Lola o no): Una ampolla de rom de les Antilles (a cadascú, el que és seu).

50 grams de sucre.

Un bocí de canyella (no us passeu).

La pell de mitja llimona.

Preneu-hi foc, atansant un llumí.

Remena que remenaràs, fins a reduir un terç el contingut de la cassola (si no és de fang, ja podeu tornar-hi).

Apagueu tapant o amb un raig de cafè.

Si ho heu fet tapant, podeu llençar-hi uns grans de cafè (del bo) abans de servir.

Baix Penedès: Amb aquesta comarca entrem a parlar dels rosolis. Ni ha de molts tipus. El de les fassines del Vendrell es fa amb aiguardent aromatitzat amb anís o canyella. Heus ací una recepta molt encertada.

3 litres d'aiguardent anisat.

1 quilo i 200 grams de sucre roig.

32 grams de canyella d'Holanda.

8 grams de marialluïsa seca.

8 grams de nou moscada.

1 pessic de malvapoma.

(Deixeu-ho tot en maceració: 30 dies a sol i serena, remenant dos cops cada dia).

Bages: Els monjos de Montserrat tenen en els licors de l'abadia una de les fonts d'ingressos més importants. En tenen molts i de moltes classes. Inclòs el de crema catalana. Però el més famós és, sens dubte, el comparat amb el Chartreusse dels benedictins francesos. Parlem de les nostres Aromes de Montserrat.

Barcelonès: No. No m'he equivocat. Barcelona, ara, és poc recordada per ser la ciutat del nostre país amb més vermut, tertúlia i concert... Precisament, un barceloní conegut com Santiago Rusiñol, era un devot consumidor d'absenta. Un destil• lat dolç i molt fort, mescla d'anís, fulles de donzell i marduix, que es rebaixa amb aigua freda, molt gel i sucre o caramel. Es té que tenir molta cura d'aquesta beguda, perquè el donzell barrejat amb alcohol crea dependència, i, a la llarga trastorns mentals greus. Això no vol dir que no puguem prendre un vermut de tant en tant. Donzell, en alemany, és “wermut”.

Garraf: A Sitges tenen moltes coses bones. Entre elles la malvasia.

Garrigues: A part de les ratafies, m'agrada poder-vos parlar del que en diuen “beguda de pobre”.

Consisteix en mesclar amb saviesa: taronges, anís i sucre.

Garrotxa: Terra de ratafies. Diuen si són les millors. En fan, per altres comarques veïnes.

Maresme: Té una localitat que és Arenys de Mar, on es produeixen licors industrials que, com sol passar, abans havien estat casolans.

Osona: Com que sempre que puc escombro cap a casa, a la vila de Rupit, no descarto que encara algú, no sé qui, faci aromes i ratafia, perquè, de nous bé que ni ha...

Pallars Jussà: La ratafia és un licor molt nostrat i al Pallars també s'hi apunten.

Pla de l'Estany: Ratafia. Què us acabo de dir?

Ribera d'Ebre: Ens costa començar, perquè no sabem per on fer-ho. Anisats, ratafies, licors d'herbes i vins rancis, es donen la mà amb l'avellà, la mistela, el moscatell i la malvasia. Per si no en teniu prou, a Vinebre fan el “vinblanc”.

Ripollès: Especialistes en ratafia. A Ripoll en fan de cafè. I a la comarca, en ruixen l'ànec quan el cuinen.

Per fer ratafia de cafè: 500 grams del bo.

Macerar amb 3,280 litres d'aiguardent, durant 8 dies.

Colar i afegir 665 grams de sucre.

Dissoldre, colar, filtrar i embotellar.

Segarra: A Cervera hi ha una licorera que fa estomacals d'herbes (Aromes de la Segarra) com el timó i la camamilla. Licor de cireres, ratafia de nous tendres... Però, a Guissona tenen una ratafia feta amb nous verdes, que “bueno”!

Terra Alta: Preparen una beguda batejada amb el nom de Beata Maria. Però són famosos els aiguardents anisats d'Horta de Sant Joan i d'Ames.

Resum d'allò que no sabíem: Si alguna cosa tenim que els demés no tinguin, són carxofes.

D'aquesta verdura tant sana se'n va fer un aperitiu amb unes propietats dignes de consideració.

No va tenir cap èxit i l'empresa es veié obligada a plegar.

lo cataló Remenar més la qüestió de la llengua és una pèrdua de temps. Quan ho fan els polítics és una pèrdua de temps que ens costa calés. I quant només són uns quants els que ho fan, queda palès que no cal néixer amb una carrera per fer el ruc.

Voldria dedicar aquest últim article de la sèrie, encara que no sé si val la pena (la seva dedicatòria), a uns quants impresentables, acadèmicament parlant. Individus que quan obren la boca ho fan per dir bajanades i ferir els altres. Éssers, tant vinguts a menys, com els Rodríguez Ibarra, Zaplana i Aceves. A aquests “tíos” que, en altres temps en deien malfactors, deu fer molt que no els hi cobren el carnet del partit. Perquè, del que en tenen ganes és de que marxin... La veritat, se me'n fot si entenen el català en cercles íntims... Ja n'hi ha prou!

D'entre les llengües que es parlen al món, dues de les més esteses i tant tribals com les nostres, són el swahili i el mandinga. Ja fa anys, que un dels departaments especialitzats de la televisió estatal alemanya, produeix documentals i programes educatius en aquestes llengües. El català, com qualsevol altra llengua romànica, ho té molt millor, per ser dialecte del llatí. Però, cap tracte de preferència. El quítxua i l'aimara són parlats per més d'onze milions de persones a la Amèrica Llatina. En l'àmbit del català (oriental i occidental) la xifra supera els 12 milions de catalanoparlants.

He posat aquests dos exemples per dir una cosa que tinc ganes de dir. No tenim que demostrar res!

Un idioma, quin sigui, té el dret a ser reconegut i preservat: pel que fa al seu lloc d'origen, en reconeixement de llurs arrels culturals, i, per respecte a la llibertat sense fronteres, com a valuós instrument de comunicació entre les gents i els seus pobles.

Qui no entengui això, dit amb bones paraules, és que fuig d'estudi, o no hi ha anat mai. Ni noms, ni denominacions d'origen, ni presidents fent de lingüistes, ni “carallos” de la vela, senyor Fraga...

No ens hem begut l'enteniment. Tot i que fa tants anys, que sembla mentida...

El titular podria donar idees, del que no es té que fer. Però si serveix, d'una vegada per totes, per tancar el tema i anar a per coses més importants, que no semblin el partit del Madrid en èpoques passades, haurà valgut la pena. Una altra cosa. D'anar a Madrid amb la paella agafada pel mànec roent (xantatge, no) perquè en arribar, ja ens haguem cremat... No, home, no! El que és normal, no és excepcional. Ho dic, però, tots ho hem fet. Qui no ha premiat el seu fill per dur aprovades les assignatures? Quan era la seva obligació! El premi arriba quan hom fa de més. Ara, fer el brètol, tampoc. Seria el cas d'aquesta patuleia que he anomenat abans, i, torno a la càrrega, que sembla que estan on estan perquè els hi han donat un premi. No dic que fos per haver aprovat...

Si hi ha algú que desitja íntimament veure el català catalogat com una llengua morta, és que vol enterrar la que considera seva i totes les demés. Els noms no ens fan cap por. El que ens fa basarda és la ignorància.

Per últim. Si algú hi ha que vol fer la punyeta amb el tema de les seleccions nacionals, que no es preocupi que ja li deixarem jugadors, si és que en necessiten. Mai ho hem fet a l'inrevés. I si per aquells dallonses, només volen fer la “polecra”, que remenin la cua... Que és senyal d'estar content.

monarquies Ara que tant es parla de sostenibilitat, que tot allò que no podem convertir-ho en sostenible esdevé, per defecte, insuportable... Són sostenibles les monarquies? Si fem un breu repàs històric, veurem tres conceptes molt clars d'aquest, digueu-n'hi, règim polític o forma de govern. Els llaços consanguinis entre el membres de les diferents cases reials han provocat, a través dels temps, alteracions genètiques considerables. En segon lloc, el degoteig d'aquelles famílies de reis que s'han vist empesos a abandonar per desterrament, “voluntari” o no, quan les circumstàncies ho demanaven. El què demanaven? Que el poble fos sobirà i que en les relacions entre ciutadans hi manquessin les diferències prepotents i classistes. Per últim, el preu o el cost de les corones, que ha gravat i encara grava els pressupostos dels diferents estats monàrquics.

No són moltes, tampoc sé si en són masses, les monarquies que, arreu del món, representen els interessos legitimats per reial decret d'alguns estats-nació. Les monarquies absolutistes anteriors a la il• lustració, han donat pas a les monarquies constitucionals. Aquestes són monarquies consort.

Dit d'una altra manera, es tracta d'aquelles monarquies que amb connivència amb els textos de les diferents constitucions, es veuen legitimades amb el dret a ser-hi. De les altres, les absolutistes, que en podríem dir dictatorials, encara n'hi ha unes quantes.

Fem un petit repàs històric a la recent situació de les cases reials europees, que foren les causants de moltes altres, de petites, arreu del món, en la devolució de la sobiranies colonials. En començar el segle XX s'acabava el regnat de la Reina Victòria d'Anglaterra. Només França, Suïssa i San Marino eren repúbliques. El resta de països del continent eren governats per monarquies. La primera guerra mundial va donar per acabades les monarquies de Rússia, Alemanya i els imperis Otomà i d'Àustria-Hongria. Amb posterioritat, els moviments feixistes i comunistes, que s'estengueren a bona part del continent, varen provocar l'exili d'altres tantes monarquies, convertint-se en nacions republicanes. Ara són deu les corts reials amb garantia institucional que sobreviuen al vell continent. Vuit, les exiliades: Itàlia, Bulgària, França, Grècia, Iugoslàvia, Romania, Rússia i Albània. D'això s'extreu una idea clara: la ràpida decadència de la institució. Si ens remuntem als inicis, David i Samuel ja ho eren de reis. La monarquia és d'origen jueu. I podríem dir, de passada, que han existit altres formes paral• leles amb continguts semblants,..

Múltiples imperis, reialmes tribals, reietons que s'han inventat a ells mateixos, i, un llarg etcètera.

L'acceleració d'aquesta decadència a la que hem fet esment, ens parla d'agonia,.. Podríem dir que estan tocant a agonia.

Els suports amb els que històricament han comptat les monarquies han estat: el vàlids, per elles nomenats (preferits, membres de la noblesa i algunes ordres hermètiques), les diferents religions, i els pobles que les han mantingudes. Aquesta situació de privilegi, mentrestant ha durat, els ha permès gaudir d'immunitat. Un respecte més semblant a la por que no a una altra cosa. I a guanyar-se el menyspreu quan no han sabut valorar, en la justa mesura, el que la majoria de constitucions democràtiques consideren com a drets igualitaris de les persones.

Conscients de que sempre ens deixem alguna cosa, oferim, a continuació, una relació de monarquies per continents: Àsia Aràbia Saudi = Monarquia tradicionalista islàmica Bahrain = Monarquia tradicionalista islàmica Butan = Monarquia absolutista Cambotja = Monarquia semi constitucional Emirats Àrabs Units = Federació d'emirats (monarquies islamites tradicionals)

Japó = Monarquia constitucional Jordània = Monarquia constitucional Kuwait = Monarquia constitucional Malàisia = Monarquia constitucional federal Nepal = Monarquia constitucional Oman = Monarquia absolutista islamita Qatar = Monarquia absolutista islamita Tailàndia = Monarquia constitucional Àfrica Lesotho = Monarquia constitucional Marroc = Monarquia constitucional Maurici = Monarquia parlamentaria (Commonwealth) Swazilàndia = Monarquia tradicional Amèrica Granada = Monarquia constitucional (Commonwealth) Sant Vicent i les Granadines = Monarquia constitucional (Commonwealth) Sants Quids i Nevis = Monarquia constitucional (Commonwealth) Europa Bèlgica = Monarquia constitucional Dinamarca = Monarquia constitucional Espanya = Monarquia Parlamentaria Liechtenstein = Monarquia constitucional Luxemburg = Monarquia constitucional (gran ducat) Mònaco = Monarquia constitucional Noruega = Monarquia constitucional Països Baixos = Monarquia constitucional Regne Unit = Monarquia constitucional Suècia = Monarquia constitucional Oceania Illes Salomó = Monarquia constitucional (Commonwealth) Samoa Occidental = Monarquia tradicional constitucional Tonga = Monarquia constitucional En quina imaginació hi cap un estat plurinacional, format de la unió de diversos estats-nació i comandat per un rei o una reina? Un acudit, n'hi ha que són lleigs, podria fer seva la teoria de que s'ha obert a concurs una plaça: la de rei d'Europa.

Resum del que no sabíem: La frase, “Le roi est mort: vive le roi!”, la varen inventar els francesos. Ara França, si no recordo malament, és una república.

mutis pel fòrum Fa 33 setmanes, que són, si fa o no fa, vuit mesos, vaig iniciar aquesta tanda d'articles amb un títol prou significatiu: “fòrum”. El contingut del qual, i, sense cap més pretensió que la d'educar, consistia en explicar, per qui no donava símptomes de consciència, què era una plaça abans de que nosaltres la tornéssim a inventar i perquè servia en l'antic imperi romà. Déu n'hi do! La de coincidències que al capdavall si poden trobar amb un invent que fa pocs dies a baixat el teló. A aquest article li seguí un altre que duia per títol: “cultures”. En la mateixa línia que l'anterior i amb una dicotomia conceptual, acceptada i malintencionada. Ho dic, en tant podia semblar un full del calendari del pagès, per les seves contínues al• lusions a la jardineria i a la agricultura mateixa. No obstant, ni un ni altre, no han servit en els seus objectius pedagògics...

No em considero decebut. De fet m'ho veia venir. Però, és trist. No dic que ho estigui, però, ho és. I és vergonyós per aquells que tinguin que sentir vergonya. El mateixos que no sabien què estaven fent, ni perquè. Com que no s'ha fet mai! I ara? De veritat es creuen que ens xuclem el dit cada cop que els sentim dir què hi podrem fer? A cas, no ho teníem que haver-ho pensat abans?

Per a ser sincer, en el moment d'escriure els articles als que he fet menció, em vaig reservar un significat de cada terme que, poc o molt, tenen a veure amb els contextuals. Si bé, això, vol una acurada lectura, un petit esforç per part del lector, un cop arribi al final...

Feta aquesta declaració de principis, altres tenen que passar comptes. Aquells als que els hi ha estat difícil dormir amb la consciència tranquil• la.

Despropòsits dels 141 dies amb les seves corresponents nits.

Conversa amb un confident.

- ...Sabedors de que la història no tindria un final feliç hem esmerçat esforços per omplir un recinte que no s'ha pogut concebre més gran perquè no hi havia més gent per treure. Resultat: ni convidant l'hem pogut omplir.

Vostè conti que aquest paper no s'acaba...

- Home, amb la UCS fent rotllanes, la UCC fent castells i un munt que feien el que volien, és dir, feien tossa... Si! Si. Però, un bany de catalanitat, pel 11 de setembre, no fa estiu... Escolti: Se'ls hi varen mullar els guerrers, els hi varen caure elements del sostre, hi havien goteres a tort i a dret, varen tenir restriccions, la gent demanava veure i menjar puguent-s'ho pagar, els pannells solars feien ombra i el terra de seient, quan aquest trontollava és que la gent caminava per damunt (és curiós, això ja ens va passar a la vila olímpica), alguns van dir que per a fer el ridícul no venien, varen ser envaïts per mar per una colla d'inofensius pirates que tractaren com a malfactors, varen liquidar tot el que hi havia com en els súpers (te'n portes tres i pagues dos), han aconseguit que els del metro i el bus treballessin una hora més cada nit sense canvi de conveni, una mica més i provoquen una vaga de tramvies, i, digui'm, llogaven les sabatilles de bany o les venien? Tenien manifestacions a fora i a dins. Les de fora anaven en contra seu i les de dins els demanaven més calés. El voluntaris no varen respondre com pels Jocs del 92. Però d'haver-n'hi, cobrint tasques de seguretat, n'hi havia. Varen fer el pallasso ballant damunt d'un supositori en el Passeig de Gràcia.

Tampoc varen canviar el món, escolti. El varen fer més ridícul...

I que me'n diu dels mitjans?

- Alguns s'han cansat de venir i d'explicar sempre el mateix. Altres han fet el que han pogut i més.

Algun presentador s’hi ha quedat a viure...

Tot això costa quartos...

- Si, no ens ho feien de franc.

El que potser sorprèn més és el que es feia sota sostre, que no tenia res a veure amb la resta.

- Aquesta manca de coherència que hem tingut que suportar de principi a final ens ha dut a ser considerats, una mica, com una fira de mostres de dubtosa universalitat.

Com en la trobada de joves, potser?

- Si. No hi varen ser tots els que en principi estaven inscrits. L'organització ho ha fet anar per cobrir en tot moment l'expedient i prou.

Quins?

- Tots. Del primer a l'últim. Era la consigna.

Allargar més la conversa seria abundar en el que ja sabem. No val la pena. Del que queda i no s'ha remogut, recollim un excel• lent reportatge de la companya Mònica Bernabé, en l'edició de Barcelona, del diari “El Punt”. Sota el títol “Unes 200 persones viuen en l'extrema pobresa en el perímetre del Fòrum”, conte com gent de totes les edats malviuen sense aigua ni llum, entre brutícia, andròmines i aigua estancada. Com altres que varen ser desplaçats del mateix lloc, han anat a parar al districte de Sant Andreu, on els tenen en una espècia de reserva amb dret a vet pel que fa als mitjans. El super districte 22@ també es veu afectat per la presència d'aquestes famílies que, en molts casos, figuren en el padró municipal i de les que, sortosament, tots els nens estan escolaritzats. Són, portuguesos, gallecs i “romà”, d'arreu del món. Gent que compleix els canons de la multiculturalitat. Que es mereix una oportunitat a una terra de acollida i promissió. O alguna cosa així m'ha semblant sentir en el contingut de 141 nits.

Fòrum i cultura tenen, ho apuntava unes línies abans, altres accepcions que ens permetran acabar la tasca empesa. El primer dels mots, en el món del teatre, és la part posterior de l'escenari. Una part no molt brillant que diguem. D'aquí s'escau la frase, “fer mutis pel fòrum”. Quan els actors, un cop acabada la representació, marxen per aquest cantó, és per no tornar a sortir. Pel que fa al segon mot, a poc que us fixeu, veureu com que l'arrel morfològica de la paraula designa una part de la fisiologia, que ja ens hi va bé.

Resum del que no sabíem: Insisteixo. Al capdavall “fòrum” no ha deixat de ser una plaça, ni “cultures” un cultiu. Què hi plantaríeu?

ni terrat, ni balcó A les grans ciutats que encara en tenen, els balcons i els terrats estan clarament infravalorats.

Malauradament, el tema es veu agreujat pels grans edificis de moderna construcció i dubtosa funcionalitat, on les façanes consisteixen en grans superfícies de vidre i acer, i, els terrats són esplanades senyalitzades per l'aterratge de helicòpters.

En els habitatges vuitcentistes, els noucentistes i en els de la majoria de les primeries del segle passat, les habitacions de les façanes que donen al carrer tenen, quasi totes, un balcó de mesures variables. Moltes d'aquestes cases disposen, també, d'un espaiós terrat comunitari. I, àdhuc, a la part de darrera, gaudeixen d'àmplies galeries que, de mica en mica, el jovent converteix en petits solàriums.

Sense entrar en les característiques particulars de cadascun d'aquests elements arquitectònics, val la pena que ens aturem a observar l’ús que se'n fa.

La seva concepció, em temo, no responia a conceptes merament ornamentals, pel que fa als balcons, ni per endreçar tot allò que a casa no ens cap, en el cas dels terrats. A les façanes de cases que tenen 100 anys, o més, ha calgut rentar-li'n la cara i les balconades que també formen part d'aquest decorat de tramoia s'han omplert de testos amb plantes i flors. En molts casos, es presenten cossos estructurals romàntics com: glorietes en els vèrtex de les illes de cases, recarregades marquesines adossades o fórmules mixtes on si fa festa, llevat en algunes ciutats holandeses, de portes endins.

Els terrats, lluny d'haver vist eliminades les antenes de TV, a més d'estendre-hi la roba (sempre hi ha qui no té eixugadora) i de fotre-hi allò que no convé llençar, per si de cas, però, que a casa no hi té cabuda; serveixen per a fer-hi un pis més, sense que es noti massa. L'especulació a les grans ciutats és bestial. Clar que n'hi ha de més bèsties que altres... Aquests sobreàtic de terrat es tenen que construir a una distància prudencial de la façana. En l'espai mort que queda entre el fronts de l'habitatge i el del pis acabat de construir, s'hi fa un jardí que, a vegades, sembla una selva. Amb palmeres, piscina i tot el que vulgueu... Per fer-hi tot això, tampoc cal aixecar-hi res. N'hi ha prou amb ser el propietari de la finca i tenir prou calés.

La guinda d'aquest pastis són els repetidors de telefonia mòbil i els aparells d'aire condicionat.

Potser hi trobem a faltar un senzill endoll elèctric o una simple aixeta d'aigua, però, cables... N'hi ha, per quedar cablejat!

Força més llunyà i planer és, en el cas del balcó, l'ús que se li dona als pobles. Des del balcó si veuen les celebracions publiques. És tribuna. Es parla amb la gent que passa pel carrer. Amb el veí o la veïna, de balcó a balcó o d'aquest a finestra. I això que, potser, s'acaben de veure... Tant si val. Si és estiu, al capvespre, se surt a parar la fresca. Cadascú amb la seva cadira. Bé sia la carrer o a la balcó. I, Sant Tornem-hi!

Balcons i terrats, o, terrats i balcons que ningú no fa servir per res més que per allò que hem manifestat. Amb tot el que ens costa tenir-los, bé podríem treure-hi més profit.

Del terrat, a part de rostir uns quants petards mal llençats, un cop a l'any, hi podríem llegir bons llibres, els bons dies d'hivern, ben abrigats, prenent el solet. A l'estiu, una piscina plegable i la fresca de la nit, ens aproparíem a un infinit estelat. O perquè no muntar-hi un pub privat on el nostre jovent no tingués que córrer amb els creixents perills de la nit a la gran ciutat.

En els balcons, a part de regar les plantes com si se'ls hi hagués fotut foc, mullant tot Crist que

passa per sota, a l'hora de més solana... Pengem les banderes i els pendons. Totes les que vulguem i tinguem. I fem mítings. Diguem allò que pensem i de qui ho pensem, des la nostra tribuna d'orador: el nostre balcó. Esmorzem-hi, dinem-hi, berenem-hi, sopem-hi, penem-hi una copa, toquem-hi la guitarra i fem l'amor. No he dit de fer-ho amb els llums encesos... Amortitzem balcons i terrats, aquestes parts desaprofitades de casa nostra.

Resum d'allò que no sabíem: Ara, l'habitatge és molt car. Un terrat és un bé aprofitable per a treure-hi diners i els balcons són la perfecta excusa per inflar el preu del pis que ens estan venent. Tot plegat, fa que els agents de la propietat immobiliària tinguin, els terrats i els balcons, com aliats de primera fila alhora d'intentar convèncer-nos de que allò que ens ofereixen és per nosaltres i per ningú més.

no-media Amb els auspicis dels teòrics de la comunicació, hem anat treballant sota diferents epítets que, d'alguna forma, convidaven al reciclatge professional, ens mantenien a l'aguait de les noves tecnologies i modificaven l'ús de llenguatges i estils en els mitjans.

Dels avisos i notícies de “los medios de difusión” fins arribar als no-media actuals, han aparegut altres etiquetes en les que el salt semàntic més gran ha consistit en substituir la paraula informació per comunicació. Em refereix-ho als mass-media o comunicació de masses. Hem passat de considerar la professió com a part del camp de les arts i els oficis, a tenir-la com una ciència. La tendència actual, però, amb el concurs de les universitats privades i els tres anys d'estudis, ens retorna una mica als orígens. El que no podem qüestionar és la colla de professions d'aprenentatge reglat que han sorgit amb l'aparició de les noves tecnologies. Més que aquelles que varen desaparèixer, d'ensems, amb la linotípia i l'heliogravat.

La “culpa” la té un concepte nou. Un concepte que respon a una parcel• la abans inexistent. Se'n diu no-media. Són, en lo bàsic, el Internet i el mòbil. Unes tecnologies que ens permeten la comunicació multimèdia, de forma pluridisciplinària i alhora interactiva. De la barreja: telefonia, ràdio i TV digitals, com a elements propagadors; transmissions via satèl• lit i “galàxia” Internet, com a vehicles difusors; i, DVD, CD-ROM i disc dur integrat, com a suports físics de presentació; la ciència ficció, no sembla que sigui tant de ficció. Poder fer-ho tot, amb un sol aparell, que no és més gran que un paquet de tabac!.. Això, a la curta o a la llarga, ens farà replantejar l'existència dels mitjans actuals, tal i com els coneixem.

Sense anar més lluny, l'any 2011, la ràdio i la televisió seran digitals i les actuals seran història. I qui no ens diu que, d'ací a no res, els mitjans de transport no aniran equipats, d'origen, amb aquesta tecnologia com si es tractés d'un ordinador de bord o un auto ràdio dels d'abans. Cotxes, avions, vaixells, motos i alguna bicicleta... Arribarem a pensar que el nostre vehicle és el “Air Force One”!

Fent un salt, el més llarg que ens permet la memòria, tornem a la feina. En poc més d'un quart de segle, hem passat de passejar amunt i avall la màquina d'escriure portàtil, amb pesants carteres on s'amuntegaven els papers, cercant un raconet per diferents redaccions de diaris i revistes, a controlar-ho quasi tot, amb un senzill aparell, que cap en el palmell de la mà. La qüestió, tal i com l'entenc, no és entestar-se a pensar que el suport paper no desapareixerà mai. El problema són els elevats costos editorials i la premsa gratuïta. El més sorprenent i que no depèn del nombre de

lectors és, segons les estadístiques, la tendència actual d'aquest tipus de publicacions a ser llegides per més d'una persona. Tot plegat, ens fa pensar en que la gent no només vol una informació lliure en la que se sent-hi protagonista; a més, la vol de franc, participativa i reciclable.

De la democratització i participació dels nous mitjans, en tenim proves ben properes en la intervenció decisiva del futur polític de cert país. Canviar, decidir o redreçar l'opinió de bona part de l'electorat, ha estat tant senzill, com prémer una tecla i enviar un missatge a tants altres com hi havia a l'agenda, abans de rebre'l. Efecte piràmide invertida. No entrarem a analitzar-ho. S'ha fet, abastament.

Aquest fet inqüestionable, en les darrers comicis electorals espanyols, ha provocat una reacció en cadena, semblant a la que els MSM causen, a tot hora, arreu del món.

Comunicadors, polítics, empresaris i forces de seguretat de tot el planeta estan estudiant el nou fenomen comunicatiu. El que ells mateixos han creat, sense parar esment a la causa-efecte. Tot i que aquesta duplicitat, quasi filosòfica, pugui estar donant-se en aquest precís instant, el que no sabem és el seu potencial. Ningú no en té ni idea del poder de convocatòria dels no-media. Sabem que la seva audiència és enorme, però, no sabem quants són, ni qui s'hi amaga al darrere.

Demanar transparència a un sistema que no disposa d'horaris, ni de graella, ni de centre emissor, ni de ningú que doni la cara, si no vol, és una entelèquia. Tampoc podem fer un anàlisi mínimament acurat de cóm els estem utilitzant i de quina manera els podríem fer servir. La ciència i la tecnologia ens han dotat d'uns mitjans molt senzills, a l'hora d'emprar-los... Amb la introducció massiva al mercat i la bona acollida per part d'aquest, d'uns productes a l'abast de bon nombre de butxaques; el silici i la silicona, han complert.

D'altres, estudiaran els desequilibris que això genera i quan enganyats anàvem tots...

No hi ha comunicació, si no hi ha informació. La quantitat d'informació és directament proporcional al treball necessari per elaborar-la. Això precisa temps. Una feina ben feta, vol el seu temps. Hi ha que autentificar la informació, redactar-la i presentar-la aplicant un codi; digueu-li, deontologia o moral acceptada. Molt útil, si no volem trepitjar la llibertat dels demès al excedirnos en l'ús de la nostra. Per una banda, ens hem sabut adaptar a les noves tecnologies. Aquestes tindran que adaptar-se a les nostres necessitats de comunicació. No n'hi haurà prou en canviar l'aparell per un altre de més modern, abans de saber com funciona el primer. Qui explicarà perquè serveix aquesta macro xarxa? Tot plegat, és molt més complexe del que sembla.

La informació, en tan que dret, té l'obligació d'arribar a tothom. També a aquelles persones que per manca de recursos no hi tenen accés o no convé, a alguns, que el tinguin. Si volen. És clar.

Igual estan bé com estan!

Resum del que no sabíem: Els no-media han convertit l'usuari en protagonista actiu. De moment, en tant que consumidor, no té altres necessitats i el sistema queda cobert. Quan el conscient col• lectiu, li expliqui el què pot fer i ell sàpiga què vol fer, la xarxa planetària tindrà un exponencial que depassarà la nostra capacitat de càlcul. Probablement, i, segons els analistes informàtics, es col• lapsin els ordinadors més potents del món.

plantes màgiques No sé si hi ha plantes que són màgiques o bé la màgia rau en que les necessitem per viure i que, algunes, ens poden canviar de barri, per poc que badem. Ho tindríem que preguntar a la fito antropologia o a la etnobotànica, si aquestes especialitats existissin. En qualsevol cas, la tradició oral i els folklores de tribus d'arreu del món, han mantingut vives llegendes mil• lenàries, algunes de les quals intentarem reproduir en clau d'humor, per a guarir, si més no, els patiments de l'esperit .

ALL. No hi busqueu connotacions esportives, però, els grecs, prohibien la seva entrada als temples de la deessa Cibeles. O sigui, deduïm que no s'hi podia fer all i oli. Fotut! Des de temps de Virgili, se'ls donava als segadors per a enfortir-los. Poètic, si repasseu els costums del camp a casa nostra. Era la càmfora dels pobres. Es devia saber la seva condició per l'olor que el hi feia la roba. Tenien l'avantatge, però, de no ésser mossegats per les serps. Aquestes no suporten l'all.

Els egipcis, el consideraven un afrodisíac i un potenciador de la fertilitat. I els reclutes de lleva, el feien servir com a supositori per apujar la febre, donar símptomes de tuberculosi i lliurar-se'n del tràngol. Com sigui, el Dr. Wasserman, un multimilionari de l'industria farmacèutica, va sentenciar que els bacteris de la sífilis eren abatuts per l'all. ÀLOE. A petites dosis és bo. La farmacèutica de la cantonada ens el ven, com a ingredient, formant part de nombrosos productes de bellesa.

Un gnom en perill, rebé l'ajut d'un àrab. Aquest li demanà, a bescanvi, una planta que li garantís una llarga existència. El gnom li dugué l'àloe, en molts països anomenada planta dels Cent Anys.

Els turcs tenen per costum posar a les portes de les cases de camp una pell de cocodril i una planta d'àloe, per garantir-se una llarga vida.

API. No es tracta de cap Agent de la Propietat Immobiliària. Repeteix, però, no ho és. Diuen que es tracta d'una planta que per les dones és com la purga Benet.

A Grècia, les tombes es cobrien amb apis perquè el difunt fos conduit a una nova vida. Si encara no l'havien palmat, i els galenes ja no en sabien més, s'encomanen a l'api com a únic recurs possible. També es conta que els vencedors de les festes o gladiadors, eren guarnits amb apis i roses.

CAFÈ. No és cap error involuntari. És just el que volíem dir.

En el convent de Cafea (Etiòpia) d'on ve el seu nom, un pastor de cabres i camells va consultar els frares en el perquè el bestiar no havia pogut pegar ull, la nit que havien menjat amb fruïció una planta per ell desconeguda. Els frares, tot escoltant-lo, devien pensar, fill, “con la iglesia has topao”. Quan va acabar de fer el beneit, li explicaren que ja feia temps que la prenien en infusió. Afegint: que era d'ells, que els hi havia donat Déu, que ningú no en tenia que saber res i que no els hi fotés el xiringuito enlaire. El pastor devia d'ésser un hàbil negociador, perquè, gràcies a la seva intervenció, ara en prenem tots.

CEBA. Torna la vista, però, fa plorar. Serà de l'alegria.

També és màgica. Els indians d'Amèrica i algunes tribus de l'Àfrica, l'apliquen amb resultats, diuen que positius.

L'anècdota és que Pitàgores va escriure un voluminós llibre sobre la ceba, en el que n'hi ha un munt de classes. Clar, era matemàtic...

CICUTA. En català també en diem FONOLL DE BOU. La part baixa de la tija és del color del vi negre.

En Sòcrates fou un filòsof força actual per dues raons: pensava que ningú no feia mal de forma voluntària, sinó per ignorància, i, fomentava el diàleg. Però com que tenia una classe força revolucionària, no escrivia un borrall i anava a missa al poble del costat, no el podien veure.

Fins al punt de que un dia en anar a la peixateria del Pireu, li varen regalar un manat de julivert, que no era altra cosa que cicuta. Varen ser els darrers popets amb all i “julivert” dels que va poder gaudir.

FARIGOLA. La millor espècia és considerada la catalana. Grecs i romans ja la feien servir com a condiment. Àrabs i druides ja coneixien llurs propietats.

Un antic déu egipci l'oferí als gitanos de tot el món. Aquests trobaren en la seva forma de viure, una de molt semblant a la que té la planta.

Permeteu-me la rauxa patriòtica. Entre la farigola i els gitanos catalans, no podíem tenir res millor.

HERBA CAIXALERA. A part de fotre una pudor que t'hi cagues, és un component important en potingues de bruixes, quan aquestes volen aixecar el vol, i en màgia negra com el tinyo.

La mare Renata, que no era mare de ningú sinó una monja austríaca, va mantenir en permanent excitació a tot el convent. El símptomes observats en tant il• lustres senyores varen ser: excitació sexual, satiriasis i nimfomania. Explicat per a fer-ho entenedor: el més semblant a una bacanal actual. La cosa va anar tant lluny que fou necessària la intervenció de l'emperadriu. La monja Renata fou cremada per ordre de les autoritats clericals.

Si de cas, consulteu abans d'usar-la.

MANDRÀGORA. Planta màgica per excel• lència. Les bruixes d'Euskalerria la feien servir en els aquelarres. Era l'ingredient bàsic en maleficis i sortilegis.

Té una llegenda surrealista que ja l'explicaré en una altra ocasió.

Es cultivada al Tibe't i a la resta de l'Himalaia pels monjos tibetans. Fou motiu de preocupació per part de Josafat, Buda, Confuci i Mahoma. Per la Inquisició, la seva manipulació era el cos del delicte. El 1066, un malefici fet amb mandràgora dugué a la tomba a un bisbe.

L'arrel pot recordar la figura humana, sobretot, quan és manipulada per fer-hi negoci.

Maquiavel, escriu en el segle XVI una peça teatral que porta el seu nom, on parla de les seves virtuts fecundants i afrodisíaques.

El beuratge que fra Lorenzo dona a beure a Julieta, l'enamorada de Romeu, és mandràgora.

De les dues varietats, mascle i femella, només aquesta es pot trobar a la península Ibèrica.

El seu nom en xinès és ginseng A que sona!

RAÏM. Quan Ulisses passava de la nimfa Calypso, es posava a beure vi de l'Olimpi. En una de les torrades, va caure presoner del Gegants i aquests el varen assassinar. El cos fou abandonat i qui se'l va trobar pogué comprovar que del seu cor havia brollat una raïmera. El primer cep que donaria de veure vi a la resta del món.

Els d'aviació diuen, però, que va ésser a la mort d'Icar. La seva filla es llevà la vida penjant-se en un arbre que desprès es convertiria en raïmera.

Steinner, que admet l'existència de l'Atlàntida, parla de l'aparició del vi poc desprès del seu esfondrament. Com que no sabem els orígens, deixarem que aquest pensador ens aporti la seva teoria sense entrar en el sentit superior de la Humanitat, ni tampoc en el desenvolupament astral.

VESC. És un paràsit de plantes i arbres. El de roure i el de pomer són molt apreciats. La mitologia cèltica fa matar i reviure el personatge de Baldur, el rei de l'ou dur (personatge d'un conte d'aquest autor) fill de l'Odí i la Freia, com qui no fa res. És una planta druídica per excel• lència i de guarniment nadalenc per negoci de qui ens la ven.

Diuen que guareix l'arteriosclerosi i que allarga la vida. També serveix d'amulet. Per teràpies es fa servir el de l'àlber.

Resum del que no sabíem: En Paracels, avui, tindria una farmàcia.

projecte AURORA

Quan es tracta de negar l'existència i qualsevol rumor a possibles indicis, en temes de tecnologia militar avançada, apareixen dues corrents d'informació ben diferenciades. La que demostra, fins el més mínim detall, la presència d'allò que es suposa altament reservat i la que ho nega. En països com els EUA, aquests secrets, a veus, són del domini públic. Les parleries que semblen creades i provocades a exprés, justifiquen la existència de tanta pallassada. Seria com dir: cal que alguns creguin que tot això existeix, per distreure l'atenció que altres li dediquen, mentre els hi ocultem la veritat. El cas Aurora, va com anell al dit.

Aurora és el nom en clau d'un projecte que apadrina un aparell volador hipersònic capaç de superar, en vol, una velocitat de mach 6. Unes sis vegades la velocitat del só. Aquesta xifra podria semblar ridícula, davant d'altres badomies, sinó es tractés d'un enginy amb un programa d'explotació perfectament dibuixat, fins els seus mínims detalls.

En els decurs de la dècada dels 80 i fins a principis dels 90, el projecte Aurora fou desenvolupat per l'armada dels EUA per reemplaçar el SR-71 Blackbird, de tecnologia similar al F117 Stealth, que fou operatiu l'any 1989. Parlem d'aparells que, com el YF-22 o el X-15, pertanyen a una categoria de privilegi. La resta, o no arriba a mach 3 o són excel• lents maquetes que corresponen a tants altres magnífics dibuixos fets amb generosa imaginació. Però no és el cas del Aurora. La majoria de la informació que pot ser consultada, des de fa poc més d'una dècada, el vinculen amb l'hangar 51. On es presumeix l'existència de materials i tecnologies vingudes de l'espai, o, si més no, molt superiors a tot allò que ens és conegut. S'hi ha posat més pa que formatge? No n'estic del tot segur... Però, tard o d'hora, tot arribarà.

En treballar la documentació, desprès de molt triar i remenar, he parat atenció en un punt: cap de les imatges de la nau és igual a una altra, i, com sempre en aquests casos, un comandant retirat de la força aèria dels EUA deixa anar informació reservada pels descosits. Davant d'aquesta tanda de despropòsits, no he tingut més remei que treballar en el que, a l'ofici, en diem la franja baixa.

Considerar, quan es parla de velocitat punta, aquells documents que fan referència als 6 mach com a més creïbles que els que ho fan en el llindar dels 8, sense arraconar, en cap cas, les moltes reserves que el tema mereix.

L'Aurora no és ni un avió, ni un caça bombarder. Tot i que compleix les seves funcions. Es tracta d'una nau espacial capaç de ser operativa més enllà de l'atmosfera. Però, curiosament, amb una autonomia de vol i una velocitat de vertigen. Posats a comparar-lo amb la llançadora Columbia seria com si voléssim fer extensiva la comparació entre un cotxe de fórmula i una calessa tirada per cavalls. Com si es tractés del primer prototip d'un objectiu llargament acaronat per les potències del planeta, i els EUA en particular, en el que intervenen satèl• lits militars, làsers de gran potència i naus, encara mai vistes. Una peça clau en el domini militar de l'espai que envolta el nostre planeta. Un domini que convertiria en ridícules les defenses terrestres.

Un sistema que, amb el mínim esforç, faria valdre la seva hegemonia. Si voleu, fem volar una mica més la imaginació.

Quant es fa referència a la tipologia de la nau, es manté la tesis de que es tracta del tipus interceptora. Però, com en el cas dels F-117 es pot dedicar a tasques d'espionatge per la seva invisibilitat als radars. En canvi, resulta sorprenent, que el seu vol hagi estat filmat en territori canadenc, on es creia haver albirat un OVNI (Montreal, estiu de 1967) i en l'espai aeri de sobirania xinesa.

En el cas d'un coet o d'una nau espacial, cal considerar un factor bàsic: el sistema impulsor. Hi ha que cremar una substància per aconseguir, a través de la seva combustió, una potencia que ens doni l'impuls necessari amb el que vèncer una serie de resistències que ens permetin avançar. Per assolir les velocitats del projecte Aurora, la qüestió és complicada. No serveixen ni els derivats del petroli, ni tampoc l'hidrogen líquid. Són motors que pels seus règims de potència tenen que treballar amb comburents emmagatzemats a temperatures criògenes. Això només és abastable emprant matèries en estat gasós. I perquè? Molt senzill. La temperatura de treball exigible es tant gran que el pas des de l'estat de la matèria (gas congelat) no aprofitable a l'altra que si ho és (gas a temperatura de combustió) es vertiginós. Una fuga seria fatal o un luxe per l'autonomia en vol, cas de no produir-se un accident. Sofisticats instruments de seguiment detecten la presència d'aparells, considerats hostils, per l'emissió de calor del seus sistemes de propulsió. El que es

tracta és de conseguir una propulsió “freda”. En el sistema de l'Aurora, diferent del seus cosins germans, es parla de metà criogènic. El metà, permet la compressió mitjançant elevades pressions, el que multiplica per molt la seva capacitat de magatzematge, i, per tant, la seva autonomia, sense la necessitat de reposar en vol. A més, es tracta d'un gas barat i de fàcil obtenció que, paradoxes de la vida, el podríem considerar ecològic. En conseqüència, i, sense tenir que sortir de l'atmosfera, seria capaç de volar de Nevada a l'est d'Europa i fer el viatge de tornada, en 15 minuts, havent obtingut una sèrie de fotografies electròniques impreses en un disc dur, llestes per a ser usades.

Pel que fa a l'armament, la nau va equipada amb bombes sòniques. Aprofundim sobre el particular tot el que ens permet la censura militar. La seva força no radica en l'armament d'atac. Tot el seu potencial està basat amb la velocitat d'entre 5 i 6 mach, a la que pot volar, a una alçada de 40 kilòmetres. Això el fa invulnerable. No hi ha cap força aèria coneguda que el pugui interceptar des de l'aire o des de terra. Amb altres paraules, no existeix cap míssil amb unes característiques semblants per a poder abatre'l. Malgrat s'admet que pot carregar míssils SAM de llarg abast, insisteixo en que la seva eficàcia radica en la dissuasió.

Aquesta joguina, d'existir, costaria un bilió de dòlars del any 75. Contràriament al que es deia, va tripulada, i, per més d'una persona. No per passar-hi llargues temporades ni amb massa espai per a poder-se bellugar. Les comunicacions entre la tripulació es fan de forma virtual, com correspon als caça bombarders ultra ràpids.

Resum del que no sabíem: Aurora, a la mitologia grega, és la deessa encarregada d'obrir les portes del cel al carro del Sol. Deessa de l'albada, identificada pels romans com la grega Eos.

radiografia a la ràdio De la galena a la digital, la ràdio, ha evolucionat i molt. Tant, que d'aquí a pocs anys els populars transistors, que varen substituir les ràdios de vàlvules, no ens serviran per a res... Tampoc es podrà sintonitzar la FM, ni qualsevol altra banda d'amplitud modulada, al menys, com ho venim fent fins ara. El mateix que té que arribar amb la televisió, passarà amb la ràdio. Es parla del 2012 com a data per entrar de ple a l'era de les comunicacions digitals. Les que ens tenen que oferir una qualitat de recepció del senyal comparable a la dels reproductors més moderns.

A escoltar la ràdio com si fóssim a una sala de concerts s'ha arribat desprès de que Marconi descobrís què fer amb les ones hertzianes. El camí ha estat llarg i no cal refer-lo. Però, caldria fer justícia a una colla de professionals des de tècnics fins a locutors que, amb pocs mitjans i sobrades dots d'improvisadors, varen fer ràdio quan era tota una aventura.

La radionovel• la, un gènere que ha caigut en l'oblit, obligava als tècnics de só a fer tota una sèrie de filigranes per embolcallar les veus dels actors i crear una atmosfera que ens permetés veure tot allò que passava i que per més que guaitéssim l'aparell de ràdio no hi havia cap pantalla que ens ho pogués mostrar. Era un teatrí on els personatges els podies escoltar, però, tenies que imaginarlos per a poder veure'ls. Convertir en real allò que no era més que una il• lusió, va ser la tasca encomanada a una sèrie de professionals que esmerçaven dies i dies de provatures. Perquè dos cocos partits pel mig es convertissin en el galop d'un cavall ferrat, un grapat de papers de ceba arrugats provoquessin l'efecte d'un incendi o una làmina metàl• lica sacsejada esdevingués un tro, calien hores de feina i molta imaginació.

Els locutors, molts d'ells treballaven sense guió o quasi. Posant i traient ells mateixos els discos i atenent una única línia telefònica, eren autèntics mestres de la improvisació. D'això se'n deia, fer ràdio a la americana. Clar que, segons d'on parlem, tot era molt més senzill! Els mitjans, sempre els mitjans... Recordo quan feia les pràctiques de castellà a Ràdio Joventut i de català a Ràdio 4 que escoltar veus com les de Romero, Pallardó, Comelles o Estadella, era per nosaltres, elements d'una estudiantina, com haver tocat el cel. Quan vaig veure per primer cop en Josep Maria Bachs treballant a l'estudi, em vaig passar una bona estona mirant al terra... Com qui busca un parell de coses que li han caigut! El senyor Bachs parlava amb una oïdora, a través de la línia telefònica.

Semblava, talment, com si la tingués al seu costat. Jo crec que, fins i tot, la veia...

Parlar d'en Beut, d'en Túria, d'en Soler Serrano o del mateix Estadella, ja esmentat, era fer-ho dels grans mestres. Una pinzellada, o no hi hauria prou article... Quan en Màrius Beut tenia que intervenir en un directe amb públic, abans de dir aquesta boca és meva, ja tenia l'audiència femenina guanyada! En Rafael Túria era i és un animal del micròfon. La majoria de pel• lícules infantils que arribaven de fora i les poques que es feien aquí, duien les veus de'n Túria, en Bachs i l'Estadella. Però, és que a en “Rafaelillo” li anava bé tot, fos quin fos el personatge. No només és un mestre en el doblatge sinó també un excel• lent imitador. De'n Joaquín Soler-Serrano, un breu, però, significatiu apunt. Era capaç d'aixecar una emissora amb fórmules tant senzilles com multiplicar per tres les falques de publicitat d'un programa, fent-les més curtes i radiant-les com no he vist altre. Tinc que tornar a referir-me al Constantino Romero. Els de la meva generació ens hem deslletat amb la música que el Tino duia del Soho de Londres, aprofitant els caps de setmana i pagant-ho de la seva butxaca. Però, sens dubte, ens hem fet grans amb els Tito B. Diagonal i Tato Ganduxer, inefables personatges creats pel Jordi Estadella.

Els clans mediatics, no són exclusiva dels temps actuals. Aquest grapat de bons professionals ja eren acreditats en la matèria. Voldria destacar, però, el seu grau de cultura. Si dic cultura i no

formació, m'hauré d'explicar. La majoria provenen d'altres camps, no necessàriament de la comunicació. Tots ells són, d'alguna manera, autodidactes, i, si això és cert, uns quants, no tenien la més mínima intenció de dedicar-se a la ràdio.

Una radiografia, allò que ens fan quan ens trenquem un os, té tres components bàsics: la “placa” que seria el suport tècnic i que a la ràdio en diem estudi (on hi ha el que en argot anomenem la “peixera” i el locutori); el personal sanitari que la remena, que a la ràdio serien els guionistes, els productors, els documentalistes, els correctors d'estil, els redactors, els locutors, els tècnics de so, els tècnics de suport, les unitats mòbils (un poti-poti de recursos més o menys estructurats) i l'os trencat. El moll de l'os, diria jo. L'oient. Parlem una mica d'ell?

L'oient és el client final de tota aquesta moguda. El que escolta què diem quan fem ràdio. De no existir, seria com intentar fer-nos entenedors obrint la boca en el buit de l'espai exterior. I aquest, l'oient, marca el que es coneix per audiència. Un programa, una franja horària composta per diferents espais i una emissora, tenen molt en compte els seus nivells d'audiència. Per no complicar-vos la vida us diré que el tenir-ne més o menys fa que les empreses vulguin o no anunciar-se. Això fa que un programa, una franja o una emissora siguin rendibles.

Els oïdors o clients tenen, però, un altre paper assignat. Consisteix en la participació. Donat que és un mitjà de comunicació fet en temps real, permet la interacció amb els que la fan i els que l'escolten. A part de la immediatesa del directe, això, li garanteix credibilitat. Tot plegat, és molt més senzill encara. La ràdio, conté un component, mescla de complicitat i anonimat, que la fa diferent, i, on la imaginació és cabdal. És com una botiga que, com diu el senyor Bachs, quan arriba l'hora, tanques la paradeta. Però, la botiga continua oberta... Desprès d'un programa en ve un altre i un altre. I el client, molts cops, és fidel seguidor d'allò que li estàs venent. A més, sap que, si no vol, no tindrà que rascar-se la butxaca.

Acabarem com hem començat. Moltes seran les coses que ens tindrem que replantejar si, a partir de cert moment, ens veiem obligats a afluixar la mosca per escoltar la ràdio, com ho fem per veure la televisió de pagament. Sens dubte, el mitjà tindrà que adaptar els seus continguts tendint a l'especialització amb nous canals temàtics, o, aneu a saber. El més preocupant és que conceptes com les ràdio formules del tocadiscs o programes de baixa qualitat i continguts dubtosos tinguin un esdevenidor que no depengui d'altra cosa que estar o no punxats al satèl• lit de torn.

Resum del que no sabíem: La ràdio, per la seva immediatesa a l'hora de difondre les noticies, ha prestat innombrables serveis en casos d'excepció. Els efectius d'emergència estan en permanent disposició de connectar amb els centres emissors i són, d'ensems, receptors de la informació que aquests difonen.

ràdios lliures Sota la premissa de que el espectre radioelèctric no és propietat de ningú, un col• lectiu de moviments amb necessitats objectives de comunicació, que no troben canals d'expressió en els mitjans establerts, aprofiten les avantatges tècniques de la freqüència modulada, donant pas a les ràdios lliures. A l'empar d'una situació administrativa d'al• legalitat, que en molts països encara subsisteix, un bon grapat de centres emissors, mantenen una graella més o menys estable. Són les anomenades ràdios alternatives, comunitàries, pirates... Marginals, en tant que marginades. Perseguides, clausurades, tolerades, i, fins i tot, pioneres en certs sectors del dial, o si més no, pobladores de freqüències envejades per emissores comercials..

El fenomen de les ràdios lliures, si bé, en el seu moment, es produí arreu del món, tingué un tractament ben diferenciat, segons el país, les seves lleis i el nombre de emissores.

En països com França, Estats-Units i, sobretot, Itàlia per la seva permissivitat; aquesta activitat radiofònica està contemplada per les respectives legislacions. Però no són casos únics. Holanda, els Països Escandinaus, Bèlgica, Anglaterra, Alemanya i Canada, també han cregut convenient regular el seu funcionament. Són països on s'ha contemplat el pluralisme comunicacional sense la intervenció del monopoli de les institucions.

Algunes de les consideracions que dibuixen el marc de les ràdios lliures són: la propietat comunitària del mitjà, l'actitud contra informativa amb valors de renovació social, la no lucretivitat, una estreta relació entre l'emissor i el receptor, i, per descomptat, la manca de publicitat comercial.

Ens tindríem que remuntar a l'any 1964 quan, amb la intenció de difondre grups i estils musicals apartats dels circuits comercials, apareix Ràdio Caroline. Ronan O'Rahilly, un irlandès, ex membre del grup The Animals, compra un vaixell de segona mà. En el pal hi munta una antena i se'n va fins a aigües internacionals, davant de la costa anglesa. Així va néixer, la que diuen fou, primera ràdio pirata. Un exemple més proper, però, no menys històric a casa nostra, seria Ràdio Pica. Tot i que en Salvador Picarol, el seu promotor, explicava per antena, amb la intenció d'eludir el control de la dictadura, que sortia des d'un vaixell a alta mar, en realitat, ho feia des de la cuina de casa seva. El règim de l'època tampoc no comptava amb els mitjans tècnics per a poder localitzar la portadora. Corria l'any 1981.

Sortint més enllà del que és recomanable, si parlem de freqüència modulada, l'any 1976 nasqueren, a Bolonya, Radio Alice, i, a Roma, Controradio. La coincidència en el temps i la posterior implicació d'aquests col• lectius en la lluita estudiantil, autònoma i llibertària del país dels Alps, varen dur a l'empresonament dels seus membres i al tancament dels centres emissors.

Val a dir que, no tot allò que és ben vist per uns ho és també per la resta. A Itàlia, en aquella època, la Democràcia Cristiana anava farcida d'escàndols i corrupcions que varen provocar, poc temps desprès, la dimissió del President de la República. La tolerància al• ludida, fou posterior a aquesta conjuntura històrica.

A França en deien “ràdios diferents”. Epítet força amable si es compara amb el de ràdios estranyes, marginals i subversives que també feien servir. Les primeres emissores amb volada foren, a Paris: l'any 1977, “Ràdio Vert”, de continguts ecologistes, trepitjada contínuament per la RTL; “Radio Active de Jussieu”, camuflada d'emissora de barri i “Radio Abbesses”, a Montmatre.

En altres indrets del país podríem citar: “Radio Beau Delire” (Lille), “Radio Libre 44” , “Radio Larzac” i “Radio Fil Bleu”, una de les més contestatàries. El cas de “Radio Zone 93” és molt curiós. Els seus tècnics varen decidir emetre amb aparells reciclats per ells mateixos amb tot allò

que anaven arreplegant. Amb tot, alguns d'aquest col• lectius varen aconseguir, a Paris, treure al carrer uns quants números de la revista INTERFERENCES, cosa gens fàcil, per tractar-se de França.

Aquests són alguns exemples forans que ens serviran d'excel• lent pòrtic per introduir, breument, això si, l'àrea lingüística pròpia. Esmentada “Ràdio Pica” , capdavantera d'aquesta fórmula comunicativa, foren vàries les lliures amb la mateixa problemàtica, continguts i intencions.

“Contrabanda FM” (Barcelona), “Ràdio Music Club” (Reus), “Ràdio Bronka” (BCN, Nou Barris), “Via Lliure”, “Ràdio RSK” (BCN, Sant Andreu - Nord), “Taller Ràdio Ikària” (Barcelona), “Taller Ràdio Wad-Ras” (Barcelona), “Ràdio Garraf” (Baix Garraf), “Ràdio Gràcia”, “Ràdio Frenopatik” (BCN, Guinardó - Nou Barris), “Ràdio Inoksidable” (Sta. Coloma de Gramenet), “Ràdio Korkó” (L'Hospitalet de Llobregat), “Contraràdio” i la històrica “Campana de Gràcia”. No voldríem deixar en l'oblit a la primera de l'estat espanyol, per ordre cronològic, en l'etapa de tolerància de l'ensurt. Lluny, però, de la clandestinitat que havia patit “Ràdio Pica”. El mèrit, fou per “Ràdio Ona Lliure” de L'Hospitalet de Llobregat, que sortí a l'aire el 4 d'Abril de 1979 i que va ser tancada, per primer cop, passats 15 dies. Amb un indicatiu germà aparegué a Madrid “Radio Onda Libre” i un altre a València.

En cap moment, la intenció d'aquest article ha estat parlar de les emissores de barri, les municipals o locals, ni tampoc d'aquelles que amb molt baixa potència obsequiarem al veïnat amb els darrers “hits” del nostre gust, amb l'esperança de que algú ens punxés, amb molt encert i sense saber on apuntava.

La ona lliure, com a moviment radiofònic alternatiu, va ésser i és una plataforma comunicativa bidireccional, perfectament vàlida. Per dir, amb tota llibertat, el que hom vol dir, sense que li manin: on dir-ho, cóm dir-ho i de quina manera. Per escoltar, de forma lliure, el que normalment no li diuen tots aquells que li han manat cóm dir-ho. I per fomentar la participació d'aquelles col• lectivitats que “no han trobat” una plataforma vàlida de diàleg on expressar llurs necessitats vitals.

Resum d'allò que no sabíem: Les ràdios lliures, són mitjans de comunicació. Potents, incòmodes i desaprofitats.

reserves Si féssim l'afirmació, “aquest món és una gran reserva”, tindríem que reservar un espai d'aquest escrit per explicar-nos. I això és precisament el que farem. Mantenint la premissa i amb exemples colpidors. Però, sense caure en la temptació de l'enutjosa comparació. Convido, doncs, al lector, un cop feta la seva reserva, a que entri en el seu contingut amb la tranquil• litat que don no tenir que trobar-se amb un cartell que digui: “reservat el dret d'admissió”.

Des del moment que les nostres mares fan la reserva a la consulta del ginecòleg perquè aquest els digui si estem o no en camí, fins l'hora de reservar el forat perquè, quan ens toqui, ens hi fotin sense crear aldarulls d'ordre públic, mantenim l'habit de la reserva durant tota la nostra vida.

Però, no de forma individual. També col• lectiva.

Els Estats Units varen fer la vida impossible als indians fins a tenir-los confinats en reserves.

Catalunya, era la reserva d'un estat feixista que, alhora, s'autodefinia com la reserva espiritual d'Europa.

Cal reservar l'església, el capellà i el jutge per casar-se. Per dir allò de, “fins que la mort ens separi”. Direu, hi ha reserves que s'anul• len. D'acord. No masses, però, perquè sinó la cosa no funcionaria. Parlant de esglésies... Qualsevol d'elles ens reserva el cel. Havent fet abans una sèrie de reserves a la terra que els permeti seguir rutllant i bé.

Els bons llibres, estan reservats. Els bons vins, són reserva. Reservem per no perdre allò que volem tenir. No fa massa, a les taquilles dels cinemes i els teatres es donaven sucoses propines a canvi de la reserva de les millors localitats. Fem reserves a hotels, agències de viatge, pistes de tennis, restaurants i tota mena de locals d'oci. És d'allò més normal arribar a un lloc amb la intenció de menjar una mica i trobar: les taules plenes, la gent dempeus fent cua, i, en un racó dues taules parades, però, buides. No preguntis, perquè. Et diran que estan reservades.

En el món del treball, quan estàs de baixa per qualsevol raó, l'empresa et tranquil• litza dient-te que et reserva el lloc. Com quan et concedeixen una excedència.

Abans, quan hi havien milícies, a partir de certa edat, havent o no fet el servei, passaves a la reserva i, en cas de guerra, se't considerava reservista. Per tota la teva punyetera vida.

Els governs d'arreu del món mantenen les seves reserves en certes matèries, per raons, diuen, de seguretat. Quan se'ls pregunta per aquests temes se'n guarden bé i prou de dir-ho. Es reserven el dret a no parlar.

Les autoritats tenen, allà on van, uns seients reservats. Això que acabo de dir em recorda la meva joventut. Quan anàvem al cinema i era ple com un ou, l'acomodador ens deixava seure en unes butaques que donaven al passadís i eren tancades pels dos cantons amb una cadena. Ens passàvem tota la pel• lícula guaitant enrere. No fos cosa que vingués l'autoritat!

Els animals i els vegetals els hem posat en reserves tement la seva desaparició. En l'àmbit de la cacera es parla de vedat quan es tracta de caça menor, però, en la major se'n diu reserva. Aquest és un bon exemple per introduir un concepte estès en l'univers de les reserves: l'elitisme. Digueume que no. El rètol de “no s'admeten reserves” li dona a la cosa un aire de populatxo amb el que alguns caurien d'esquenes. Fer una reserva representa contraure un compromís que et lliga a un contracte. Qui no té possibilitats econòmiques, tampoc les té per fer una reserva, posem per cas, immobiliària, llevat que no vulgui incórrer en el més esperpèntic dels ridículs.

Les cues i les reserves poden semblar inversament proporcionals, però, estan íntimament relacionades. Si no vols fer unes, apunta't a les altres. Això no treu que, en certs llocs, on no s'admetin les cues, o si no és amb reserva no puguis entrar.

Tots, alguna vegada, hem anat a algun lloc on, només ensumar la porta, ens han preguntat si dúiem reserva. El que equival a dir que ens han fotut fora abans d'entrar.

A la mainada, els fem reservar les joguines dels Reis Mags als patges, per nosaltres fer-ho desprès a les botigues i grans magatzems. La follia de la reserva arriba al mal de queixal. Reservem hora al dentista perquè se'ns endugui, peça a peça, la nostra malmesa dentadura.

La finestra d'un avió es la plaça més sol• licitada per futurs astronautes que fan cabrioles des de la zona de facturació fins albirar l'hostessa de vol, com si es tractés d'aconseguir l'autògraf d'un famós. L'argument més emprat per assolir aquesta reserva consisteix en dir: -”Senyoreta, és que jo

em marejo”El totpoderós automòbil no el podem excloure. De demanar un model adaptat o d'un determinat color, fins a aconseguir una plaça d'aparcament, tot és susceptible de reserva. Fer-se amb una plaça de guarderia pel cotxe, allò que en diuen pupil• latge, també és motiu de reserva.

Quan comprem una cosa que no ens podem endur caminant, el botiguer, sol• lícit, s'apressa a dirnos: -Vol que li reservi?-. Com si es tractés de l'aixovar o la llista de noces...

En èpoques de carestia o procurant que aquesta no arribi mai, fem reserva de tota una serie de queviures degudament condicionats. Abans, a les cases pagès, era d'allò més habitual. De les persones se'n deia fer rebost i dels animals carregar el paller. Aquestes poden semblar reserves un tan oblidades. Però, no penseu, en segons quins llocs encara es fan.

Fem un gir de malabars. Resulta d'allò més normal veure com els executius reserven el seu temps en un estri anomenat agenda, més complet que el calendari del pagès. Parcel• lar el temps és tant vell com l'invent del rellotge. Tot i que aquest no ens ha dit mai quan tenim que fer-ho amb la parenta. Tot plegat ens duu a parlar del calendari. Dient que, tot ell, és una reserva hauríem acabat... Potser, serà millor que ho fem.

Resum del que no sabíem: El verb “reservar”, com tants d'altres, prové del llatí. El significat més directe és el de “guardar” o “salvar”. Mots molt emprats per l'església, sobretot, en les oracions.

Sense voler ser irreverent, per no ferir sensibilitats, en aquest cas concret, estaríem davant d'un reserva any 0. Que no estaria gens malament. No senyor!

servei public L'article d'avui vol ser un sentit homenatge a totes aquelles persones que d'una forma gris, a vegades desinteressada i sempre fora de tot protagonisme, ens varen oferir amb el quefer dels seus oficis quelcom més que un simple servei. Ells ja no hi són, però, alguns dels que varem tenir la sort de conèixer-los, no només els recordem sinó trobem a faltar el tracte interpersonal. Quelcom, malauradament, irrepetible.

Agutzil: funcionari de l'ajuntament que igual anava de porta en porta a cobrar els arbitris, llegia comptadors, tancava i obria l'aigua des de la tapadora del carrer en èpoques de carestia, llegia pregons quan el pregoner no hi era o es posava malalt, repartia les circulars de la Casa de la Vila... Servia per tot i més.

Amanuense: escrivia per qui no en sabia. Que calia fer una carta o omplir qualsevol document, anava a les cases que el demanaven, llegia el que no entenien i redactava allò que li anaven dictant, fent-ho entenedor.

Barber: La barberia era com un club social. Es llegia el diari, s'arreglava el govern, s'explicaven acudits i es cantaven cançons. A més, el barber, afaitava i tallava cabells. Els massatges podien durar hores, si no hi havia gent. Alguns, solien tenir coneixements de medicina i no s'estaven

d'aconsellar fregues i ungüents a pagesos i pescadors amb l'esquena malmesa. N'hi havia que eren músics afeccionats amb bona lletra. Si la feina els ho permetia, els dissabtes cap al tard, feien autèntics concerts a la porta de la barberia, generalment, acompanyant al sastre.

Bosquerol: A part d'ajudar als carboners vigilava i netejava el bosc. En desaparèixer l'ofici de carboner, el bosquerol es quedà sense feina i el bosc sense qui el cuidés. Prengui nota l'oficialitat.

Abans, dels boscos se'n tenia cura perquè en ells s'hi treballava de forma racional, la major part de l'any, extraient-hi un profit.

Campaner: No era un ofici a plena dedicació. Sense anar més lluny, el campaner del meu poble feia de fuster i tenia el taller just davant de l'església. Quan tenia que tocar les campanes no en tenia més de cinc minuts fins dalt de tot del campanar. El campaner donava les notícies a toc de campana. Els repics podien sonar a: bateig, comunió, casament, agonia, mort, festa, missa i alarma. La feina més habitual consistia, com haureu endevinat, en tocar les hores. La gent gran feien apostes per a veure quants quarts es descuidava, per arribar-hi tard o pel que fos.

Carter: A carter, crec que ja s'hi arribava per oposició. A més de repartir, guardava la correspondència i la paqueteria. La llegia, la contestava i enviava telegrames sense moure't de la cadira. Es a dir, cobria l'absència del destinatari, oferia els seus serveis a qui no sabia de lletra i redactava les telegrafies en brut per desprès passar-les quan arribava a correus. Si el servei de correus en troba algun com aquest que el posi a la vitrina del museu.

“El correu”: Es tractava del cotxe de línia. A part de passatgers, duia tota mena de encàrrecs, la premsa, paquets, ànecs i aviram per la Festa Major. Però si era menester, lliurava missatges personals en llocs inversemblants. Era d'allò més corrent veure com el xofer desviava l'auto de la ruta i s'endinsava per camins carreters a una masia que era prou lluny de la carretera com per pensar-s'ho dos cops.

El “recader”: De fet, era el mateix que és ara. Però, li tenies tanta confiança que quan sabies que era el del teu poble qui tenia la mercaderia, ja estaves tranquil. Costa d'explicar, perquè també sé que costa d'entendre-ho... Hi havia cops que enviaves miralls o qualsevol altre tipus de mercaderia fràgil. Doncs, donat el cas, et trucaven per telèfon per dir-te: No t'amoïnis que ha arribat sencer! I anar a recollir la mercaderia no corria cap pressa. La guardaven el temps que fos necessari sense cobrar consigna.

Metge de poble: No tant sols era el metge. Era el confident, l'amic de la família, el padrí dels nens que duia al món i el forjador de possibles noves vocacions. Mireu si era important el metge de poble que s'atrevia a dur-li la contraria a l'àvia. I el que és més gros. Era, en tot cas, el primer en saber que la dona d'algú havia quedat embarassada... Delicada professió.

Pregoner: Tenia la gràcia de donar les males noticies com si fossin bones. Recordo que el del meu poble va arribar de Madrid sense saber ni què era l'embut. Espavilat com pocs, aviat feia els pregons meitat en castellà castís i l'altra meitat en català de L'Empordà. Tot i que no sabies on parava un, ni on era l'altra, “tenia la gràsia del sielo, Maria Dolores”... Ens l'estimàvem molt.

Sereno: A diferència que a ciutat eren distribuïts per barris, en el pobles feia el servei de nit i, normalment, només hi havia un sol funcionari. El meu poble (cadascú té el referent que li ha tocat tenir) era un poble mariner. Aleshores, més de la meitat de la població, d'una manera o altra, treballava a la mar o de la mar. Els pescadors anaven a dormir molt d'hora perquè es tenien que aixecar al pic de la matinada per anar en mar. El patró de la barca, no podia anar-los avisar, a tots, d'un en un. Aquest era un avis convingut, bé fora per la mandra del mariner o de comú acord.

Al sereno que, com entendreu, se sabia de memòria allà on vivíem tots, li posàvem unes pedres en el marc del portal de la casa. La grossa marcava les hores, la mitjana les mitges hores i les petites els quarts. A la primera ronda el sereno feia deguda anotació de los hores que indicaven les pedres

que havíem col• locat, i, segons això, ens venia a despertar, cridant: el nostre nom, l'hora que era i el temps que feia.

Telefonista: Abans, per trucar per telèfon, encara que fos una trucada local, calia posar conferència. Per entendre'ns, calia demanar a la telefonista que ens posés amb el número amb el que volíem parlar. La majoria, no tenia telèfon a casa. Això representava anar al locutori i demanar tanda perquè l'operadora ens marquès el número. A còpia d'anys, les telefonistes ho sabien tot de tu mateix i de les persones amb les que normalment parlaves. Si escoltaven les trucades, aquestes et costaven més barates, perquè elles s'encarregaven de tallar la comunicació tot just quan acabaves de parlar. Recollien missatges i avisaven a tercers, en els casos de que no tinguessis aparell a casa. Amb la simple molèstia de passar pel locutori de vegada en quan, sabies qui t'havia trucat, perquè i la totalitat de noticies d'àmbit local. Petaves la xerrada i enforties amistats.

Vigilant: A ciutat, funcionari de nit. Anava acompanyat pel sereno de barri. En els pobles, el vigilant era com en el cas del sereno un funcionari de l'ajuntament. Sortien, un per cada cantó, fent-se trobadissos en un lloc determinat, no massa lluny de cal metge o de la farmàcia. La missió del vigilant era mol semblant a la del sereno. Llevat quan calia anar a buscar alguna medicina, avisar el metge, despertar el capellà, avisar l'agutzil o ajudar a qui ho necessités. Duia les claus de l'ajuntament i de totes les dependències municipals Resum del que no sabíem: Dissortadament, “el progrés” fa que tot això soni a tranuitat. Penseu el que vulgueu, però, no sabria a què atribuir les mancances, de tot caire, que els serveis públics pateixen avui dia.

tafurs de l'atzar Tinc un veí que és jugador retirat. Es coneix, almenys, tots els casinos d'Europa. L'altra dia me'l vaig trobar a l'escala, i, com que cap dels dos tenia massa pressa, vàrem aprofitar per petar un xic la xerrada. Desprès d'explicar-li que la meva intenció era la d'escriure aquest article em va demanar que no parlés d'ofici ni de benefici. Segons ell em va dir, no existeixen els jugadors professionals perquè res no et garanteix un sou just i estable, ni seguretat social que et valgui. Que el més important, és saber-se'n sortir a temps, i, responent a la meva pregunta, que mai no havia vist a ningú fer trampes. Les estadístiques, segons ell, donen prou números guanyadors perquè el casino no perdi mai i el jugador pugui comptar, de vegada en quant, amb una que altra ratxa de sort. Qui volgués trencar aquest conveni, no podria posar mai més els peus en una timba.

Sense voler portar-li la contrària al meu veí, en el món del joc i a través dels temps, han estat molts els tafurs que han passat a la història per fer trampes. Si prenem la paraula joc en el sentit més ampli, podríem anar des del context de la ficció fins el de la realitat. De l'il• lusionisme entès com l'art de enganyar divertint, fins l'enginy d'uns quants per decantar l'atzar envers els seus interessos.

Un dels temes que va fer córrer rius de tinta consistia en un presumpte autòmat, jugador d'escacs, anomenat “El Turc”, que desafiava a tothom que volgués fer-li una partida. El parany, inventat pel baró austríac Wolfgang von Kempelen, l'any 1776, consistia en un jugador polonès, anomenat Worowski, amb les dues cames amputades a causa de la gangrena. Aquest sortia a jugar amagat a l'interior d'una falsa màquina presidida per la figura d'un ninot vestit de turc. El tema va fer anar de bòlit el mateix Edgar Allan Poe, qui va escriure “El jugador d'escacs de Maelzel”. En aquest

assaig, Poe, analitza el fenomen de l'enginy comprat, posteriorment, pel mecànic alemany Maelzel.

Encara que les repercussions econòmiques hi són de forma permanent, deixem els tafurs romàntics per passar a parlar dels “cavallers” de fortuna fàcil.

La paraula “grec” fa referència a un personatge d'aquest origen que es feia passar per il• lustre a la cort del Rei Sol. A través de falses recomanacions aconseguí ésser acceptat a palau pel mateix Lluís XIV on va desplomar a tothom i tot don amb hàbils trampes. Aquest, l'Apoulos com se'n feia dir, fou enxampat i condemnat per frau i patota a 20 anys de galeres.

Alguns dels tafurs que manipulaven cartes varen equivocar la professió. Podien haver estat, sens cap dubte, autèntics prestidigitadors. Entre aquests cap destacar en Mirabel. Un gran manipulador que va fer anar de bòlit, els casinos de tota Europa, a principis del segle passat. Quan fou descobert i vedat en tots els locals del nostre continent, viatjà a Buenos Aires. Inexplicablement s'arruïnà. O bé l'Ardisson, que amb grans dots d'actor es feia passar per artrític i a través d'unes ulleres de color blau podia veure les marques fluorescents fetes en el dors de la baralla. En l'època a la que fem referència, el jugador podia exercir de banquer i les cartes no anaven contingudes pel “sabot”.

No podem deixar d'esmentar els daus. En argot, quan aquests són trucats, es diuen brotxes.

Consisteix en carregar el dau amb una làmina molt fina de plom que el faci caure en el punt desitjat. El 6 en ú i 1 en l'altre, que dona un total de 7, el punt guanyador. Tres milions de francs amb 20 minuts, guanyaven tres americans amb aquest sistema. Eren al casino de Monte-Carlo i corria l'any 1956. Fins que un altre jugador va demanar al crupier el canvi de daus. Els americans varen sortir per cames . El local va fer una verificació aquella mateixa nit, descobrint el daus trucats. La policia acabà amb la aventura dels ianquis, quan aquests eren a punt de treure uns bitllets d'avió cap a Hong-Kong, en una agència de Niza. Les seves maletes contenien 85 parells de daus trucats, dues brotxes verdes i un segell de bronze amb la inscripció “Monte-Carlo”.

No deixem aquest casino. M'acompanyeu a la ruleta?

En François Blanc, un dels fundadors del casino monegasc, va arribar a somniar amb un enginyer anomenat Jaggers. Aquest, va fer un minuciós estudi d'una de les ruletes que semblava tenir una especial predilecció per la seqüència: 7, 8, 9, 17, 18, 19, 22 i 29. S'adonà que cobrint amb les apostes, només aquests números, es feia amb uns guanys 35 vegades superiors. En quatre dies aconseguí 150.000 francs. Els tècnics del casino varen trigar una setmana a prendre la decisió de canviar la ruleta “afortunada” de la taula sis a la u. Jaggers va fer el mateix, en no reconèixer la ruleta de la taula habitual com la que li estava donant els guanys. Desprès de detallats exàmens, el casino comprovà que la ruleta en qüestió era defectuosa. Tenia el cilindre lleugerament ratllat.

L'afortunat Jaggers, veient-la venir, apostà a números perdedors uns 150.000 francs, abans d'abandonar el Principat de Mònaco amb uns beneficis de 200.000.

Sistemes de joc tant populars com la loteria, han ofert als tafurs amplis horitzons. D'una família humil que posava les xifres en cautxú, enganxades amb bastonets de fusta en els cartrons, fins la picaresca monàrquica d'un que tenia que ser rei carlí de la dinastia borbònica. Es tracta d'en Joan III, comte de Montizón. Aquest personatge que va viure del 1822 fins el 1887. Un cop va haver abdicat en el seu fill, fou desterrat. La veritat és que les passava canudes per arribar a finals de mes. En això que, demanant ajuts pel triomf de la seva causa política, rifà el reial parc del Retiro de Madrid, com qui no fa la cosa, a mil peles la pape-la. Prometent lliurar la finca a qui sortís beneficiat, en tant bon punt posseís el tron hispànic.

Resum del que no sabíem: Fer trampes en el joc, és lleig i és un delicte. Una immoralitat social refutable i rebutjada. Però, sens dubte, quan hom se les fa a si mateix, arriba a ser una malaltia.

Tancat de 0 a 7 Aquest cartell o algun de semblant tindria que ésser penjat a l'entrada de les grans ciutats.

Projectat en el cel negre de les grans aglomeracions urbanes on la gent sofreix d'insomni i s’atapeeix de somnífers.

Les metròpolis no tanquen mai. Si de cas, afluixen l'activitat. De forma sistemàtica, un dia si i l'altre també, els que vivim en municipis superpoblats, som víctimes de sorolls i de llums que envien al carall el nostre descans nocturn.

Les urgències es presenten, sense poder-les preveure. Però, en una ciutat n'hi ha moltes més que en l'àmbit rural. A bombers, policies i ambulàncies, afegim-hi: el servei de recollida d'escombraries, rentat de carrers i contenidors, locals nocturns, cotxes convertits en discoteques, motors d'aquests, autobusos i motocicletes... Exemples del que en diuen pol• lució acústica. Amb ells omplim les cinc primeres hores del dia.

En la mateixa franja horària, o, tindria que dir des el capvespre, l'enllumenat dels carrers i edificis ens regala una claredat de la que el nostre organisme es ressent. No oblidem que, els fanals públics de la majoria de carrers depassen els dos pisos d'alçada. Si pensem en els que viuen en pisos baixos, podríem endevinar que aquests no necessiten encendre el llum quan arriben a casa.

Aquest tipus de pol• lució, que en diuen lumínica, és objecte d'estudi, amb l'acústica abans esmentada, per part de metges i psiquiatres de tot el món.

De cinc a set. Dues hores en les que el cos, fatigat i cansat de suportar el nerviosisme i desànim que produeix no poder conciliar un son reparador, venç o es don per vençut...

Arriba el repartiment matinal de mercaderies. De tot tipus, a tota mena de comerços. Portes metàl• liques amunt i avall. Terrasses de bars que van prenent posicions a les voreres. Botzines de cotxes que no poden sortir perquè altres els hi ho impedeixen. Quioscs que reben els paquets de diaris. Alguns, per via aèria... En fi, tota aquella fauna que matina i que no és poca.

Influenciat potser pels colors tornassolats de les primeres llums de l'alba, algú va escriure, que la ciutat despertava lentament. Però, la poesia té tantes llicències com manca de rigor. Una cosa si és certa. La ciutat no pot despertar perquè no dorm mai.

Una dubtosa qualitat de vida que necessita un replantejament. Si més no, ens caldria intentar-ho.

Tal vegada, anàvem equivocats. O les coses se'ns han complicat sense voler-ho. Com sigui que així estat, rectificar és de savis i preservar, pot ésser, de necis.

Resum del que no sabíem: Vivim a on vivim, mai sabrem que ens proveirà el futur. Només podem fer que aquest sigui per les futures generacions una mica millor que el nostre present, tot recordant les errades del passat.

un tren amb cara i ulls A diferencia de la resta de països del món, a Espanya, l'ample de via considerat normal és el de 1674 mm. Segons la legislació espanyola, tots els amples inferiors són considerats de via estreta..

Resulta que, la via que s'anomena “normal” a la resta d'Europa, la d'ample 1435 mm, aquí es considera estreta.

Cóm podem admetre que tots els ferrocarrils de mes enllà de les nostres fronteres són de via estreta? Ja és, ser estrets de mires!

Per a dissimular l'errada, varen batejar l'ample de via de 1435 mm com ample “internacional”. La normalitzada entre països que permeten la lliure circulació de trens a través de les seves fronteres.

Una avantatja de la que encara no gaudim.

A tot Espanya hi va haver un sol cas de ferrocarril que tingués via “internacional”. Es tractava dels Ferrocarrils de Catalunya i Sarrià, que naixent al cor de Barcelona, tenien d'enllaçar amb la xarxa europea, però, no varen passar de Sabadell i Terrassa.

El ferrocarril de Langreo va ésser considerat com de via “internacional”. Aquesta informació no es del tot correcta doncs el seu ample de via era de 1441 mm. Era “internacional” pel règim i ningú més.

Ambdues varen passar a dependre de FEVE, l'organisme gestor de la via estreta. La dimissió de les cúpules directives, no es va fer esperar.

I el darrer en arribar es el tren d'alta velocitat que, ara per ara, només uneix Madrid, amb Sevilla i Lleida i també és d'ample “internacional”. Però, segons la legislació espanyola, es don la paradoxa, de que en ser inferior a 1674 mm, se'l considera un tren de via estreta.

Aquestes notes que acabeu de llegir, no són meves. Estan extretes d'un estudi sobre la via estreta espanyola que córrer per Internet. El fet de recollir-les i adaptar-les obeeix a un oportunisme meditat. Una bona manera d'introduir un tema que, com a ferroviari afeccionat, em colpeix i em crida l'atenció.

Davant de tantes animalades, m'he permès considerar la via estreta com es fa a qualsevol altre país d’Europa. Per tant, en aquest article, s'entén com a via estreta la que tingui qualsevol ample inferior a 1435 mm i és d'aquestes de les que se'n parla.

Des de 1887 fins els nostres dies, Catalunya ha creat una xarxa ferroviària, de via estreta, d'uns 960 Km, amb 25 línies diferenciades i amples de 600, 750, i 1000 mm. Això té una lectura immediata. Les tenim? No. Les vàrem tenir. Ens les varen treure i no hi varen fer res. Per ser exactes: ni feren ni deixaren fer.

Han passat 117 anys des del moment que varen començar les obres a la línia més antiga de la nostra xarxa, la Palamós-Flassà-Girona, per Palafrugell i La Bisbal. Quaranta-nou kilòmetres i mig, un ample de 750 mm, i una forta implicació amb la indústria del suro entre Palafrugell i Palamós. La seva arribada a Girona convertí aquesta ciutat en eix radial de línies posteriors trobant correspondència amb la via ample de Barcelona a Portbou (Olot-Girona, Girona-St. Feliu

de Guíxols i Girona-Banyoles). Si em permeteu les anècdotes, l'Olot-Girona, circulava en un temps en que a la capital de La Garrotxa s'hi fabricaven avions. Vull recordar que els olotins també feien ús del tren per transportar les peces de imatgeria amb les que són famosos arreu del món. El carrilet que feia el trajecte de Girona a St. Feliu de Guíxols, i que en deien “El Feliuet”, anava carregat amb suro i passatgers que, molts d'ells, aprofitaven per anar a la Font Picant, a prendre aigües al balneari o a fer un mos a la posta de l'estació, ara convertida en restaurant. Del GironaBanyoles en deien “el tren pinxo” i arribava fins el barri de Pedret i d'aquest a terme. A part del que hem comentat, el 1919 es posava en marxa la construcció del tren cremallera de Ribes de Freser a Núria, un tren d'alta muntanya amb un recorregut de 25 Km. Si seguim les demarcacions comarcals per províncies com, en els escrutinis electorals, és hora de parlar de les barcelonines. El trajecte més important i que encara perdura és el MartorellIgualada/Barcelona-Martorell, gestionat a l'actualitat pels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, amb una distància de 67,7 Km. De Martorell, important nus ferroviari, partia la línia de Martorell-Suria, per Manresa i d'aquesta ciutat sortia el recorregut: Sallent-Balsareny-OlvanGuardiola-La Pobla de Lillet-El Clot del Moro. Es va fer amb un pilot d'anys i per motius que afavorien la industria i la mineria de la zona. El tram final d'aquesta línia fou servit per una locomotora de vapor que es convertí en mite, la celebre “Garrafeta” dels FGC. D'Olvan a la Colònia Rosal i d'aquesta a Berga, hi ha tant com 5 Km en línia recta. Tot i això, el tren no arribà mai a la capital del Bergadà, segons els constructors, per raons geogràfiques.

Encara que no respon al objecte d'aquest treball, voldria recordar que la línia de via amb ample modificat, Mollet-Caldes de Montbui, un ramal que ajuntava amb la de Barcelona-Port-Bou, fou feta exprés per fornir de granit el llambordinat de Barcelona. L'obra, s'inicià el 1880 i es mantingué en servei fins el 1932.

A la demarcació de les comarques tarragonines es produeix un cas molt interessant. Catalunya s'unia a l'Aragó i per tan a la resta de la xarxa de l'estat espanyol, per dos punts estratègics comandats de la vesant tarragonina per Móra d'Ebre i Tortosa que enllaçaven Casp i La Puebla de Híjar, i, per part de les terres de ponent, amb la ciutat de Lleida que prosseguia fins Saragossa.

Parlem de via ampla. L'estreta, aparentment testimonial, tenia un parell de recorreguts molt curts al temps que molt importants. La línia Reus-Salou, de 11 quilòmetres, dedicada al transport de vi (semals), productes de l'horta i el camp, i molts passatgers que anaven a la platja. Si tenim en compte que aquest tren es començà a construir l'any 1887 i no deixà de funcionar fins el 1975, ens trobem davant del primer tren turístic mixt a casa nostra. Tenia que arribar fins Mont-roig del Camp, però, no ens consta que s'arribés a fer. L'altra, fou la línia Tortosa-La Cava, el tren del Delta. Amb ampla de 60 cm i un recorregut de 27 Km, transportà arròs i gent que anava a treballar, precisament, l'arròs.

Dins de les comarques lleidatanes, es fa un enllaç de 50 Km, entre Tàrrega i Balaguer, per no tenir que donar la volta passant per Lleida. En tractar-se de dues ciutats prou importants, l'operació, es considerà rentable. Més conflictiva fou la línia Mollerusa-Balaguer/Menàrguens-Térmens, de 27,6 Km, construïda el 1905 i tancada el 1951. Un any, aquest últim, en el que s'inicià tot un seguit de clausures, fins deixar-nos sense via estreta.

Entre 1963 i 1975 es van produir tot un seguit de tancaments. Reflectim, a continuació, la majoria de línies que ja no existeixen i alguna de conservada o recuperada.

Girona-Flassà (1921-1956) 15,5 Km. Via 0,75m.

Pont Major-Banyoles (1928-?) 14 Km. Via 0,75m.

Palamós-Girona (1887-1956) 49,5 Km. Via 0,75m.

Palamós-Flassà (1887-1956) 34 Km. Via 0,75m.

Girona-St. Feliu de Guíxols (1892-1969) 40 Km. Via 0,75m.

Olot-Girona (1895-1969) 55 Km. Via 0,75m.

Ribes de Freser-Núria (1931) 25 Km. Via 1m. (cremallera) Tour de Carol-Vilafranca de Conflent 63 Km. Via 1m. (Tren Groc) Mollet del Vallès-Caldes de Montbui (1880-1932) 16 Km. Via 1m.

Monistrol-Montserrat (Cremallera) (1892-1957) Ara, recuperat i en funcionament. 8,625 Km. Via 1m.

Monistrol Vila-Monistrol Nord (Cremallera) (1905-1957) 3,2 Km. Via 1m.

Reus-Salou (1887-1975) 15 Km. Via 1m.

Manresa-Olvan (1887-1972) 46 Km. Olvan-Guardiola (1879*1883-1904/1972) 24,8 Km. Via 1m.

Manresa-Balsareny (fins 1973) 20,1 Km. Via 1m. (industrial) Martorell-Igualada (1892-1977) 39 Km. Via 1m.

Guardiola de Berga/Castellar de N'Huc (1914-1963) 12 Km. Via 0,60m.

Girona-Banyoles (1928-1956) 16,1 Km. Tàrrega-Balaguer 50 Km. Tortosa-La Cava (1926-1968) 27 Km. Via 0,60m.

Mollerusa-Balaguer/Menàrguens-Térmens (1905-1951) 27,6 Km. Via 1m.

Manresa-Clot del Moro (1881-1924) 78,1 Km. Via 0,60 i 1m.

La Bordeta-Port de Barcelona (1926-1977) 5,7 Km. Via 1m.

Barcelona-Martorell (1912-1977) 5,7 Km. Via 1m.

Martorell-Manresa (1924-1977) Via 1m.

Resum del que no sabíem: Als que ens agrada el tren, lamentem tenir que explicar coses com el que diré tot seguit. Una iniciativa que duu per nom Vias Verdes Españolas, pel que fa a Catalunya, ha condicionat els següents recorreguts perquè es pugui anar a peu, amb bicicleta, amb somera o dur el gos a fer pipí.

Recorregut número

Nom

Trajecte

Longitud

14

Carrilet

Girona-Olot

55 Km

15

Ruta del ferro

Ripoll-St. Joan Abadesses

16

Llobregat

Colònia Rosal-E. Baells

51

Girona

Girona- St. Feliu de Guíxols 39 Km

60

Vall Fosca

Estany Gento- Espuí

12 Km 6 Km 5 Km

Xernobil: els nens de l'oblit Encara que sigui jo qui signa la sèrie, tinc que dir-vos que aquest article no és meu. El que esteu a punt de llegir és un manifest de l'organització BOMBERS HUMANITARIS. Jesús Romero Acevedo que treballa de bomber a la Zona Franca de Barcelona és el seu principal promotor i qui, a partir d'ara, té la paraula.

El dia 26 d'Abril de 1986 es produí una explosió a la central nuclear de Xernobil, ciutat d'Ucraïna, fronterera amb la República Bielorussa. Coneguda com la blanca Rússia, per les seves baixes temperatures.

El desastre de Xernobil equivalgué a 500 bombes d'Hiroshima. La deflagració provocà que l'aire arrossegués el núvol radioactiu cap a la zona de Gomel, que pertany a la República Bielorussa.

Les autoritats russes varen trigar tres dies a comunicar-ho a la població i la situació es va agreujar. Camps, animals i persones varen quedar contaminats. De fet, es va saber de l'accident per un increment en el índex de radioactivitat detectat a una central nuclear de Suècia.

L'incendi que s'originà posteriorment a la central, no fou extingit abans de 14 dies, donada l'elevada calor acumulada pel grafit. A Bielorrussia, ni les terres ni els boscos podran ser usats en els propers 100 anys. Segons l'Organització Mundial de la Salut, el càncer de tiroides supera, 300 vegades, els nivells registrats abans de la catàstrofe. Els nens són els més afectats i les malformacions entre els nounats s'han duplicat en els deu últims anys.

Actualment, a l'antiga Unió Soviètica, hi ha 13 reactors nuclears en funcionament. (Alguns, amb la mateixa tecnologia que el de Xernobil).

Segons dades del “Periódico de Catalunya”, del 27 d'abril del 2004, un expert, xifra els afectats en 500 milions de persones en el decurs de vàries generacions.

Avui dia, a la República Bielorussa, romanen tancats nou pobles a causa dels nivells de radiació.

Aquests efectes trigaran un miler d'anys en desaparèixer.

He visitat l'únic hospital que hi ha a Bielorussia, finançat per Àustria. Veure el que hi veus, impressiona molt. Ens demanen, amb urgència, medicines com: Foscavir, Omeprazol, Colistin...

Estem fent una campanya per enviar aquests medicaments, crosses, cadires de rodes, roba i material escolar... També ajudem a un orfenat de nens invàlids, a Ibenes.

Una associació que porta per nom “Nens del Desastre” i que agrupa 14 centres repartits per tota Bielorussia, dona sopluig a 2400 nens afectats de càncer. Compta amb la col• laboració del Ministeri d'Emergències, dirigit pels bombers d'aquell país, i els concurs de la Redacció de Bombers i Bombers Voluntaris.

Demano a totes les ONG i associacions que se'n recordin de totes aquestes persones que necessiten tot el nostre ajut, sense trobar qui ho faci.

Gràcies a tots, per la seva col• laboració desinteressada.

Resum del que no sabíem: Segons en Jesús, hi ha moltes coses d'aquest tema que no sabem. A aquesta manca d'informació hi podem sumar la temuda indiferència que afavoreixen la distància, l'aïllament i l'estupidesa dels polítics. Hem volgut oferir el nostre petit granet de sorra a una causa que mai no és perduda si una persona, només una, se la fa seva.

.