Plantes de profit i animalons rústics del Collsacabra. Francesc Badia

PLANTES DE PROFIT I ANIMALONS RÚSTICS DEL COLLSACABRA Francesc Badia i Tejedor

© 2002

Al meu fill.

PRESENTACIÓ Permeteu-me quatre paraules per introduir aquesta petita guia que teniu entre les mans , de la que és autora la natura del Collsacabra.

Recordeu que, no sé qui, digué: "La terra no l'heretem dels nostres pares, ens la deixen els nostres fills". És molt important que no molesteu les bestioles que viuen de forma lliure o aquelles que podeu trobar a les masies de qualsevol indret. Feu servir els prismàtics i la càmera fotogràfica per atreure la seva atenció. No utilitzeu altres estris, aquests són els millors.

Respecteu les plantes. A l'hora de collir-les, talleu-les per les tiges, no pas de soca-rel, ni tampoc les arranqueu. Provocaríeu una progressiva desertització del terreny.

Plantes i bestioles són part de nosaltres mateixos. Estimem-les i ens estimarem. Bona passejada.

L'Autor.

ÍNDEX ALFABÈTIC DE PLANTES

A ALL DE BRUIXA AL• LIÀRIA ARBOÇ ARÇ BLANC/NEGRE ARGELAGA ÀRNICA B BARBA DE CABRA BERBENA BOIX BORRISSOL BROT DE PI BRUC BRUGUEROLA BUIXOL C CABEÇUDA CABELL DE BLAT DE MORO CABRUNA CAMAMILLA BORDA CENTAURA CLAVELL DE PASTOR BLAU CONNICABRA CONSOLDA CORRETJOLA CRESPINELL REFLEX CUA DE PORC D DONZELL E ESCABIOSA ESPINACAL F FALGUERA FARIGOLA FLORAVIA FONOLL FREIXE FUMARA PROCUMBENTS

G GAVARRERA GENCIANA VERNAL GINESTA GINESTÓ H HERBA DE LA PRUNELLA HERBA DEL FRARE HERBA DE MIL FULLES HERBA DE SANT JOAN HERBA DE SANT PERE HERBA FETGERA HERBA PRIMA HERBA SABONERA HEURA HISOP I INULA IRTA L. J JOLIU JULIVARDA L LLENGUA DE CÉRVOL LLET DE GALLINA LLIGABOSC LLI VISCÓS LLORER M MALVA MARFULL MARGARIDA ALTA MATAFOC MELERA MENTA MILL GRUÀ MOLSA MOSTASSA SILVESTRE O ORELLA D'ÓS ORENGA ORTIGA GROSSA

P PEU DE GAT PLANTATGE POLIOL R RATABOU REPALASSA ROLDOR ROMANÍ ROMEGUERA RUDA S SABATETES DE LA MARE DE DÉU SAJOLIDA SÀLVIA T TÀRREC TE DE ROCA TIL• LA TRÈMOL TREPADELLA BORDA V VALERIANA VEÇA VERÒNICA VIOLA X XIRIVIA SOBRE ELS HERBAIRES, SANT JOAN I ELS HERBOLARIS Diu el refrany: "Les herbes de Sant Joan, tenen virtut tot l'any". De fet, els herbaires eren molt fidels a pregonar la venda de plantes remeieres que eren collides la nit de Sant Joan. I és que Sant Joan havia estat patró dels herbaires, mentre que Sant Pere ho fou de les herbes remeieres. Ja és sabut que on hi ha patró, no mana qui té raó. Com que de tothom s'encomana quelcom, els herbaires que anaven pel bosc a cercar herbes aromàtiques i remeieres, s'encomanaven a l'Assumpció de Maria. Diem això, per explicar que l'Amades distingeix entre herbes remeieres i herbes aromàtiques, per fer aiguardents, licors i guisofis.

Les herbes eren cantades i venudes pels carrers amb carros i fires, però, els ungüents d'olor i perfums eren fets i venuts pels apotecaris, a part dels que feien les àvies pel consum familiar. Més

endavant, aparegué l'ofici d'aromaire. Pot ser, i sense saber-ho, estem parlant dels oficis més vells del món. Hi tornarem més endavant.

Seguint amb el patronatge, tot ofici tenia un protector. Sant Pere Màrtir, advocat de les herbes, ho era dels herbolaris; pot ser, ara ho és Sant Ponç. Santa Magdalena agremiava els apotecaris, herbolaris i barbers.

En Paracels (metge i alquimista suís, 1494-1541) deia: "Les prades i les muntanyes són farmàcies", i els animals ho han sabut des de sempre. L'home ha après d'ells.

Uns quants consells abans de sortir a l'era: els brots a la primavera, els fruits a la tardor i les arrels a l'hivern. Les flors abans d'obrir-se. I no renteu mai les plantes. Les herbes aromàtiques floreixen enmig de les cols, a cor que vols. No trepitgeu unes per collir les altres.

Per acabar aquesta introducció, tornarem, breument, a parlar d'oficis. Les antigues apotecàries eren dues dones que, passada la Pasqua, anaven pels pobles venent herbes i remeis de muntanya.

Se'n deien les trementinaires i duien resines i moltes plantes, entre elles, l'hisop i la til• la, que podeu trobar, si ho voleu, en aquesta guia.

A

a

ALL DE BRUIXA (Allium ursitum) (Altres noms) All dels óssos Llet de gallina All dels boscos D'alls, existeixen més de 90 espècies de les que tan sols hi ha tres o quatre de cultivades. La resta creix espontàniament. Aquest és el cas de l'all de bruixa que creix en boscos ombrívols i indrets humits, elevant-se del terra de 10 a 50 cm. Fa unes fulles d'uns 15 mm. d'amplada i té un pecíol llarg. Floreix entre l'abril i el maig. Les flors són de tres a cinc mil• límetres de llargada i de color blanc. Pot viure indefinidament. És dir, és una planta vivaç.

Nota d'autor. Advertim que la informació botànica facilitada en aquesta guia, no és gaire extensa.

Pretenem que la localització de la planta es faci mitjançant el dibuix que acompanya el text.

Només en els casos que, com el referit, les dades disponibles sian minses, el lector trobarà ampliada aqueixa.

AL• LIÀRIA (Altres noms) Allenc Floreix d'abril a juny en barrancs, llocs ombrívols i al peu de penya-segats. Prement-la amb els dits fa olor a all. És estimulant, diürètica i antiescorbútica. El seu suc fresc, a part de combatre el que acabem de dir, serveix per a guarir llagues. En canvi, no és convenient pel farratge o pastures de les vaques lleteres, doncs, la llet pren un fort gust a all.

L'al• liària és bona per a condimentar amanides d'enciam i escarola, en lloc de l'oli i la llimona.

Hi ha qui diu que és bona, afegida en entrepàs de formatge, "qui-sap-lo". Bullida com espinacs, en guisats i fregits, en dona gust.

ARBOÇ (Altres noms) Cirerer d'arboç Cirerer de pastor És un arbust de dos a tres metres d'alçada, que es pot convertir en arbre si no se'l talla. Floreix a finals d'estiu i dona fruit en la segona floració, al cap d'un any. Creix en boscos d'alzines i sureres fins els 1200 metres. Els fruits, tot i que farinosos, ben madurs, amb un percentatge de 0,5% d'alcohol, és quan són més bons. De l'arboç, les abelles en fan la mel amargant. És un bon astringent i antisèptic de l'aparell urinari. Bullit i macerat se'n fa una tisana per les diarrees fortes. Quan la seva fruita és madura, té l'inconvenient que si en mengeu massa us emborratxi o us doni un fort maldecap.

Confitura de cireres d'arboç 1 quilo de cireres d'arboç.

1 litre d'aigua.

Sucre.

Llimona.

Bullir 1 quilo de cireres amb 1 litre d'aigua fins que les cireres són toves. Es passa la pasta calenta per una bossa de trama clara, que es muny fins a treure'n tot el suc. Per un litre de suc cal afegir-hi 3/4 de quilo de sucre i una pela de llimona. Es fa bullir durant dues hores, aproximadament, bo i retirant l'escuma que s'hi va formant. És una confitura excel• lent i molt fina.

ARÇ BLANC (Altres noms)

Espinal Aquest arbust espinós floreix d'abril a juny i els seus fruits maduren a partir de l'agost. Creix al costat de camps i torrenteres, també al faldar de les muntanyes. Llurs propietats són molt valuoses.

Regula la pressió de la sang, és terapèutic en l'arteriosclerosi i l'angina de pit com a bon tònic de l'aparell circulatori, i és un bon sedant contra l'insomni. Prèvia consulta amb el facultatiu es pot prendre en tisana a baixes dosis.

Per les angines Sempre en dosis baixes i havent consultat el metge. Feu gàrgares, tres cops al dia, amb una infusió d'arç blanc (20 grams de baies per litre d'aigua). Afegiu sis cullerades soperes de mel per litre d'aigua.

Gelatina d'espinal Renteu 1 quilos d'espinals i poseu-los a bullir amb 1,5 litres d'aigua durant una hora. Aixafeu una mica els fruits. Filtreu amb un drap. Poseu a coure el líquid amb 400 grams de sucre i el suc d'una llimona per cada 1/2 litre de suc de fruita. Feu-ho coure uns 15 o 20 minuts, fins que estigui a punt.

Llenguatge de les flors: ENVEJA. ARÇ NEGRE (Altres noms) Aranyoner Arbust que floreix entre mars i abril fins el maig. Creix en riberes i vessants de llocs no gaire elevats. Els fruits o aranyons maduren a finals d'estiu, principis de tardor. Són rics en vitamina C. Es mengen secs com a panses, en compota o com codonyar. De la farina de mallols, abans se'n feia pa. Els fruits són astringents i les flors, preses en tisana, un suau laxant. Se'n fan vins i licors.

Antigament deien que obtenir arç florit era molt difícil. El cremaven quan es produïa una tempesta, per allunyar el llamp, o per esquivar embruixaments i mals donats. Posaven unes quantes fulles damunt una pala de cuina, d'aquelles de ferro, i, amb una braseta de carbó, s'anava seguint amb aquell foc tots els racons de la casa, fumigant-los i allunyant els mals esperits que hi poguessin raure.

L'aranyoner accepta molt bé l'empelt de: codonyer, nesprer i servera. No el cremeu, sobretot.

Melmelada d'aranyó Netegeu 1 quilo de prunells, trèieu les cues i les fulles, i poseu-los a coure durant una hora amb 3/4 de litre d'aigua, a foc baix. Aixafeu bé els fruits amb una cullera i coleu-los amb un colador fi, per treure pinyols i "peloies". Torneu-los al foc amb 1 quilo de sucre i deixeu coure a foc lent fins que sigui un xic espès. Escumeu i envaseu.

Llenguatge de les flors: DIFICULTAT.

ARGELAGA (Altres noms) Aulaga Aliaga Arbust molt espinós, de flors grogues, que floreix entre febrer i juliol, a gran part de casa nostra, entre la brolla de romaní i el bruc d'hivern. Aquesta curiosa planta és un bon tònic reconstituent, fermentant les flors amb sucre. Però, el més interessant és que, les mateixes flors esmicolades donen un polsim que serveix per tenyir llanes i draps. Diuen que les teles tenyides amb flor d'argelaga no són mai perjudicades per l'arna.

El ritual màgic de les fogueres, que és netament agrari, recull que per Sant Joan, en temps propers, es cremava argelaga i altres matolls per facilitar el creixement d'altres vegetals útils a l'home i no dificultar els esplets. ÀRNICA (Altres noms) Tabac de pastor Floreix a partir del mes de juny. Es cria en prats i boscos de coníferes aclarits. Els pastors fumaven les seves flors i fulles. Les flors han de ser recollides en tan bon punt s'obren i bullir-les per alliberar-les de les larves d'una mosca que les fa malbé de seguit. Macerades, donen una tintura que s'utilitza en cops i caigudes aplicant-la en aquella part de la pell que presenta tumefacció. Anotem que la solució té que ser prou diluïda per no provocar erupcions al• lèrgiques.

No aplicar en ferides obertes ni ingerir, és tòxica.

Tintura d'àrnica 20 grams de flors o fulles en 3/4 de litre d'alcohol. Macerar set dies, filtrar i aplicar en compresa.

Només ús exterior.

B

b

BARBA DE CABRA Planta bianual. Fa fins un metre d'alçada. Floreix entre maig i juny. Creix silvestre en prats i herbatges. És diürètica i obre la gana menjada crua. Bona pels diabètics i aquells que pateixen d'arteriosclerosi, hipertensió, reuma i gota. Destil• lada amb aigua és cicatritzant. Eviteu els fruits, perquè poden ésser tòxics.

Es menja amb amanida i es pot guisar amb carn, agafant fàcilment el gust d'aquesta. L'arrel cuita és molt nutritiva. A França, on és molt apreciada, es cultiva.

BERBENA (Altres noms) Herba verbera Verbera Gram negre Herba sagrada. Floreix a l'estiu i a la tardor. Creix pels costals dels camins, en camps sense cultivar i pels rostolls. Presa en tisana és depurativa de la sang i va bé en trastorns del fetge, de la melsa i dels ronyons. Les fulles tendres aixafades amb una mica de vinagre i col• locades com a cataplasma, van bé contra les erupcions de la pell i les ferides. L'herba fresca o seca, cuita amb vinagre, en forma de cataplasma, fa desaparèixer els dolors de costat o de qualsevol dislocació.

Llurs aplicacions remeieres són moltes, però, per la seva composició s'aconsella consultar amb un facultatiu.

Els antics la penjaven per les cases per purgar-les de les adversitats. Planta màgica o sagrada, com vulgueu, es recol• lectava la nit de la revetlla de Sant Joan. Pot ser és aquesta la seva relació amb el nom en castellà de la festa d'aquesta nit.

Es regalava a les noies? Mireu, pot ser si, perquè es diu si fregant les mans amb el seu suc, per desprès tocar la persona que hom vol festejar, té el rotllo assegurat. Advertiment: n'hi ha una que fa molta pudor.

Escolteu. En diuen una altra que no fa cap mal. Un grimoni de l'Edat Mitja recomana el següent: cinc fulles mesclades amb vi, abocat tot al terra de l'habitació on se celebra la disbauxa, fa brollar una gresca folla entre els convidats. De no provocar bon rotllo, si més no, no tindreu que patir pels penellons, en fregar-vos-la per les mans.

BOIX Aquest matoll floreix de juny en endavant. Creix en els plans compostos de pedres i roques de sílex, al capdamunt de les cingleres, a sol i a ombra; en vessant i serrats. Les fulles són sudorífiques i diürètiques. S'empren per a combatre el reuma, la gota, l'artritis i la ciàtica. És bona pels hipotensos, però, també és un estupefaent, a grans dosis, perillós. Sobretot, no en mengeu, és tòxic.

Els pastors del Ripollès, creien que els eclipsis de sol portaven malures al bestiar. Penjaven al coll dels manyacs i en els caps més estimats, fulles de boixerica, creient que la seva acció els protegia. En els padrons deixaven un branquilló de boix penjant de la reixa. A vegades, n'hi havia tantes que no es veia la imatge. També era penjat pels carrers en ramades. Quan era Festa Major i abans que arribessin les banderoles.

La gent de muntanya tenia per patró dels boixos, arbusts i arbres petits, a Sant Bernat. També ho era d'aquells que treballaven la fusta en petit. Culleraires, esclopaires, esquellotaires, etc.

Diuen que el mes de novembre es tallava el boix per a fer flabiols. Els flabiolaires, com d'altres instrumentistes, creien que la fusta tallada en aquest mes, era més sonora i donava més harmonia i dolcesa als instruments.

BORRISSOL (Altres noms) Picapoll Floreix a partir de febrer fins a final d'estiu. Neix i creix en camps de conreu, per tot arreu, cultivats o no. Tot i la seva toxicitat, que recomana la consulta del farmacèutic, com hemolític, és un bon cicatritzant macerat amb vi i aplicat en compresa, o preparat com a pomada. Expectorant, a molt baixa dosis.

Pot provocar seriosos problemes en el bestiar que el pastura.

BROT DE PI En el Collsacabra, dels brots de pi roig o de pinassa, s'extreu la trementina i la brea. Es recullen a la primavera. Macerats en aigua, són excitants molt coneguts a l'hora de guarir la impotència o impedir que aquesta es produeix-hi.

També va bé per les afeccions de pit i bronquis: Feu coure, tres minuts, quatre brots de pi per litre d'aigua.

Del cantó de l'Hostal del Grau, a Pruit, es poden trobar exemplars d'avet blau autòcton.

Llenguatge de les flors: ATREVIMENT. BRUC Aquest arbust floreix en ple estiu i creix a planes, roquers, vessants i serrats, d'aquells indrets sense calci i amb força presència de sílex, fins els 2600 metres. Presa en tisana, és diürètica i desinfectant de l'orina. Les flors i els branquillons florals, assecats a l'ombra i preparats en tisana, donen un te de bruc d'un gust molt agradable.

De les arrels es fan pipes excel• lents i figures decoratives com petites escultures. Malgrat el refrany: "Terra de bruc, terra de poc suc" De la qualitat "bruc de rabassa", de color blanc, i de llurs ceps, l'any 1945 s'exportaren 5 milions de quilos a l'estranger. Però això, era en altres temps.

BRUGUEROLA A ple estiu, floreix al Pirineu i a partir de setembre la seva floració va baixant de cota. Creix a prats, vessants de muntanya, colls i rocams de terres descalcificades, fins els 2600 metres. Forma amplis matolls a les terres silíciques més pobres. És diürètica i desinfectant. Bona per les inflamacions de bufeta, neteja d'orina tèrbola, augmentant-la i tornant-la a la normalitat.

Recepta de les propietats descrites Es couen una unça de branquillons tendres, amb flors o sense, per litre d'aigua. Feu bullir deu minuts i preneu tres o quatre tasses al dia, desprès de les menges, fins aconseguir l'efecte desitjat.

Les flors i les branques florides i assecades a l'ombra, es fan servir a Alemanya en lloc de te. La tisana té un gust molt agradable.

BUIXOL (Altres noms) Rosella borda Rosella de bosc

Floreix amb les primeres plantes de la primavera. Ho pot fer, fins i tot, a finals de febrer i primers de març. Creix en llocs baixos i temperats. Sobretot, en boscos d'arbres de fulla caduca; en llocs atapeïts de sotabosc i fullaraca, formant colònies amb rizoma molt ramificat. És metzinós, àcid i vesicant. Aplicat de forma tòpica i amb prescripció facultativa, de la planta fresca se'n fa vinagre per guarir les ampolles de la pell.

Hem recollit que en cataplasma té efectes iguals que els de la mostassa i és recomanable contra la bronquitis infantil.

c

C CABEÇUDA (Altres noms) Herba granera

Floreix l'estiu. Creix a les riberes, rostolls i terrenys no cultivats. És hipoglucèmica. Macerada en aigua a 80 graus i en tisana, pot exercir com a benefactora en la diabetis. No obstant i això, la seva administració té que ésser vigilada pel facultatiu. No és tòxica a baixes dosis.

CABELL DE BLAT DE MORO El blat de moro floreix a l'estiu i a la tardor. Els grans són madurs de l'agost en endavant. És planta de cultiu que creix en terrenys no massa rics. Si té sol i aigua, assoleix proporcions que van dels dos als sis metres d'alçada.

De les panotxes de blat de moro ja granades, per no fer malbé aquelles que encara no s'han fecundat i no han granat, s'arrenquen els cabells o barbes, deixant-les assecar a l'ombra. Ja seques, es posen en flascons de vidre, de color fosc, a l'abric de la llum i la humitat.

El cabell de blat de moro és diürètic i inofensiu. Tot i això, no es pot donar als malalts de

pròstata. Escombra els urats i l'àcid úric. Elimina impureses del ronyó, sorres i pedres.

CABRUNA (Altres noms) Herba cabra Herba cabruna Herba d'orenell Herba d'oreneta Floreix de finals d'hivern a finals d'estiu. Creix en llocs ombrívols i frescos, a prop dels penyasegats, en murs de masies i establies.

D'ús extern. El suc sortit de la planta va bé per a cremar berrugues, durícies i ulls de poll, mullant-los amb el seu làtex, tres cops al dia. Les fulles cuites amb aigua són bones pels banys de peus.

Tot i que hem recollit molta informació entorn a les seves qualitats oftalmòlogues, recordem al lector que és molt tòxica. A més, el làtex groc de llurs arrels i tiges és càustic. No usar internament.

Diuen que la nit del 23 de juny es fa trobadora, i, que la resta de l'any és impossible de trobar, perquè contínuament muda de forma, lloc i color. En canvi, la nit de Sant Joan pren un to daurat o llueix fins el punt de fer una claroreta enmig la fosca. Dona sort i porta ventura.

Es fa de bon conèixer, perquè si es tira a l'aigua puja corrent amunt. Si es tira enlaire, vola. I si es tira al foc, l'encén i arbora en lloc de consumir-se.

La cabruna, és molt coneguda de les orenetes. Neix quan elles arriben i es mor quan se'n van.

CAMAMILLA BORDA Floreix a finals de la primavera i a l'estiu. Creix entre sembrats i rostolls. És poc aromàtica. Té les mateixes propietats que la seva germana gran, la romana, i, a més, és emprada pels veterinaris per guarir les bèsties. No confondre amb la camamilla pudent, a distingir per la seva olor.

Diuen que collida a la nit de Sant Joan augmenta, de forma molt considerable, llurs propietats remeieres; esquiva i guarda dels llamps.

Les camamilles són tan populars i conegudes que gairebé no sabem què dir d'original. Però encara existeixen formules molt antigues que són difícils de trobar. Ens hi aturarem una estona.

Oli de camamilla Escalfar al bany Maria, durant dues hores, 20 grams de flors de camamilla (no importa la classe) en 100 grams d'oli d'oliva. Fer friccions en casos de reuma, gota i còlics.

Recepta pel mal de cap Fer bullir malves, verdolagues i plantatge. Mescleu-hi vi blanc (2/3 d'aigua i 1/3 de vi).

Remulleu-hi un drap empolvorat amb flor de camamilla esmicolada i feta pols. Poseu el drap damunt del front o en els polses. El dolor s'esvaeix tant aviat com arriba.

Per la fatiga i l'anèmia Macerar, almenys 48 hores, 100 grams de peles de taronja i 12 flors de camamilla en un litre de vi blanc bo. Prendre un got a cada àpat durant un mes.

Punts negres Feu una decocció de farigola i camamilla. Exposeu el rostre al vapor durant 10 minuts, posantvos damunt el recipient amb una tovallola al cap. Aleshores, podreu extreure fàcilment els punts negres. Tot seguit, apliqueu-hi suc de llimona per tancar els porus de la pell i renteu-vos la cara amb aigua de roses.

Llenguatge de les flors: FALSEDAT.

CENTAURA (Altres noms) Fel de la terra Pericó vermell Herba de Santa Margarida Floreix de juny a setembre. Creix en llocs humits, a l'hivern, fins els 1500 metres. És molt estesa.

Tònica, però amargant. Sedativa en dispèpsies. Excitadora de les funcions motrius i secretòries de l'aparell digestiu. També és bona pels diabètics. Una tassa d'infusió amb un rajolí d'anisat, per disfressar l'amargantor, abans dels àpats, obre la gana i tonifica l'estómac. Fins i tot, se'n fa vi com a aperitiu, amb xerès o d'altres.

Aquesta planta, però, i segons la tradició, serveix per moltes altres coses. En citem unes quantes.

Cicatritza ferides, neteja nafres, es fan lavatives contra la ciàtica, provoca la menstruació, regenera el fetge i la fel, torna els cabells rossencs i guareix els penellons. Tot i això, no es ven a Cal Ample de Rupit.

Heu sentit parlar abans de vi, doncs, heus ací la recepta.

Vi de centaura Centaura 20 grams.

Pal de quina 10 grams.

Vi blanc del bo 3/4 de litre.

Macerar set dies, filtrar i beure fins a tres copetes per dia, per treure les febres. Si no hi ha febre, amb una, abans de les menges, n'hi ha prou. Ja veureu que no cal recórrer a les marques estrangeres.

CLAVELL DE PASTOR BLAU Floreix en el decurs de la primavera i a llarg de tot l'estiu, a partir dels mesos d'abril i maig.

Creix en vessants solellosos i secs.

La seva aigua destil• lada és un bon col• liri pels ulls, relaxant i desinfectant. Beguda com a tisana ensucrada, té els mateixos efectes. També se'n fa vinagre.

El clavell de pastor blau, o clavell de bosc, és un dels ingredients del famós Chartreuse dels monjos cartoixans.

Llenguatge de les flors: AMOR VIU I PUR

CONNICABRA Suposem que el nom local d'aquesta planta correspon a una variant corrupta de cabruna, en contracció de dues paraules: conni i cabra. La segona la tenim ben definida i ubicada. La primera, per l’etimologia de la seva arrel, dóna a entendre que va estretament unida a la cabra.

D'ésser així, es tracta de la Psoralea bituminosa L. Floreix a l'abril, en el decurs de tota la primavera i en part de l'estiu. Es cria en terrenys no cultivats, fins els 1000 metres. Les fulles cuites serveixen per a guarir ferides i nafres. Antigament, es creia que anava bé per les mossegades de serps.

CONSOLDA Floreix de maig a juliol. És herba pirinenca que en el Collsacabra es troba a horts propers a esglésies, fossars o ermites. Tot i que es creia que soldava la carn de les ferides, de fet, només neteja nafres i crostes. Desinfectant, protegeix de llevats, fongs i bacils, afavorint la formació de cèl• lules noves.

La infusió de l'arrel s'aplica amb apòsit a les ferides. Rallant l'arrel, fent-ne polsim i posant-lo directament a les ferides, és també altra forma d'aprofitament.

Amb la userda, és l'única planta de superfície que conte la vitamina B12. A més de la resta de vitamines del grup B, té les del A i del C. Minerals com el ferro, el fòsfor, el manganès i el calci.

Molt rica en proteïnes. Les fulles tendres es mengen amanides i com a verdura. Per prendre vitamines es beu el seu suc. Però, en qualsevol cas, renteu-les i coeu-les al vapor i a foc lent, uns 10 minuts, per a fer desaparèixer els pèls. Prepareu-les com els espinacs i cobriu les tiges com els espàrrecs, per a substituir-los.

A part de dur alantoina, un bon cicatritzant, és un mucílag bo pels constipats, úlceres, tensions musculars, cops i, a més, cremades del sol. Una altra avantatge és que com a planta perenne pot utilitzar-se tant per primavera com a l'estiu.

Per mantenir sanes i netes les dents Feu servir el dentifrici fet de reduir a pols les arrels de consolda roja. Si les dents es descarnen, mastegueu l'arrel d'aquesta planta.

CORRETJOLA Floreix del maig en endavant, fins la tardor. Creix en terres de cultiu, sembrats, rostolls i voreres de camps de tot el país. És purgant. En tisana batejada amb anís, abans d'anar a dormir i pel matí en dejú, té efectes fulminants. Treu la set.

Ha despertat l'atenció de bruixots i sanadors. Les fulles verdes o seques, es fan servir per aturar la sang de les ferides.

CRESPINELL REFLEX (Altres noms) Raïmet de pastor

Comú a gran part d'Europa. Entre pedres, roques i terrenys sorrencs. Puja fins els taulats de les cases i és aromàtic.

Dona un gust picantó a les amanides. Es pot menjar també amb verdures. Dels crespinells coneguts, és el més tolerable. Però, menjar-ne molt pot provocar trastorns de panxa.

CUA DE PORC (Altres noms) Vibrera Floreix de l'abril fins ben entrat l'estiu. Neix en llocs sense cultivar, riberes, vores dels camins i per tot el país. És sudorífica i diürètica, però, la seva prescripció correspon als facultatius. En la seva composició, a baixa dosi, s'hi troben dos alcaloides paralitzants del sistema nerviós, similars, pels seus efectes, al curare dels indis americans. Tot i això, la planta no és considerada tòxica. Fins i tot, alguns autors la contemplen comestible, recollint les fulles bassals a l'hivern i principis de primavera, bullint-les o fregint-les. Des d'aquí, però, no recomanem la seva ingestió.

Antigament, es creia un bon antídot per les mossegades d'escurçó.

D

d

DONZELL (Altres noms) Encens Qui posa al covador d'una lloca un brot de donzell collit la nit de Sant Joan, tots els ous van bé i tots els polls són grans.

Floreix de juliol a setembre. Creix en riberes pedregoses i llocs no cultivats. És un bon aperitiu, molt estès i conegut: el wermut, que, en alemany significa donzell. Excel• lent tònic estomacal i vermífug. Afavoreix la menstruació. Cura els penellons. Però, atenció: és amargant i molt en

infusió o macerat en alcohol, crea hàbit; o sia, dependència, i, a la llarga, trastorns mentals greus.

Això no vol dir que no puguem prendre un vermut, de tant en tant. Si algun lloc fa mal, en fer-ho, no és altra que la butxaca. La infusió, d'ésser necessària, preneu-la amb mel dolça i poseu-vos una pinça al nas. La proporció és de 10 grams de planta per litre d'aigua.

Per arrodonir la informació preventiva del seu consum, recordeu que l'absenta era una beguda alcohòlica preparada amb donzell, anís i marduix. Potent i perillosa, tot i que fos la predilecta de Santiago Rusiñol.

Licor de donzell 80 grams de flors de donzell.

150 grams de sucre.

Un litre d'alcohol de 65 graus (620 cc d'alcohol de 96 graus i 380 cc d'aigua) S'engrunen les flors i es tiren dins una ampolla d'alcohol. S'hi afegeix mig litre d'aigua amb el sucre desfet. Es tapa i es deixa reposar durant quatre dies. Passat aquest temps, filtreu i serviu amb moderació.

Llenguatge de les flors: AMARGURA, AUSTERITAT, ABSÈNCIA.

e

E ESCABIOSA (Altres noms) Herba jueva o del jueu Mossegada del diable

Floreix pel maig i tot l'estiu, fins ben entrada la tardor. Creix en el planter, el rostoll, els marges i llocs erms. També se la veu en prats humits de muntanya fins els 2000 metres. És depurativa. En infusió o cocció, neteja les ferides, obre la gana, fa tossir, fa suar i va bé en casos de varicel• la i xarampió. Prepareu la mel, és amargant. Les cataplasmes són bones per atacar els carboncles i els pólvores de l'arrel, beguts, són vermífugues. Aplicats a la pell van bé per cops i cardenals.

Des de temps antics, es couen les arrels i ceps d'aquesta planta per a tractar les peülles dels cavalls afectats pels claus de les ferradures.

De l'anomenada herba jueva o del jueu, l'escabiosa mossegada, conten que, en Serrallonga, el bandoler, se la fregava pel cos i per això era invulnerable a les armes de foc.

ESPINACAL Floreix a partir del mes de juny i gran part de l'estiu. Creix en els marges, terrenys erms i rostolls fins passats els 1000 metres, entre calç i argila. Fàcilment localitzable en el camí de l'Avenc i la seva perifèria.

L'arrel és diürètica i, a més, obre la gana, si és presa en infusió. A casa nostra, la gent de pagès, fan servir les arrels per evitar les pelades de peus en les llargues caminades.

Conten que les fulles penjades a l'estable o corral, preserven el bestiar de tota malura i, especialment, de mal de ventre.

Les arrels tendres es couen i preparen com una verdura qualsevol. Les fulles tendres també es mengen treien les punxes i couen-les. És un bon aliment de no gaire bon gust.

A la guerra del carlí, els soldats eren obligats a dur a les butxaques dels pantalons arrel d'espinacal, com si fos un amulet.

F

f

FALGUERA

Una herbeta es cria al bosc, La falguera anomenada, que la nit de Sant Joan s'espolsa, floreix i grana.

"L'arrel de falguera mascle, contra els cucs fa miracle" "Regalèssia de falguera, el mal pit deixa enrera"

Llurs espores maduren a l'estiu i a la tardor. Creix en boscos i muntanyes humides i sorrenques, fins els 2000 metres.

Depurativa de la sang en malalties infeccioses i planta màgica per excel• lència. De les moltes que n'expliquen, en contarem unes quantes.

Les berrugues es curen si hom frega aquestes amb una falguera molla per la rosada de la nit de Sant Joan. D'ésser lligat el cos amb una tija de falguera, a tall de cenyidor, guardava d'agafar cap mal dolent tot l'any. Es donava a menjar als porcs, molla per la rosada de la nit de Sant Joan, perquè els guardés de tot mal. La grana, portada al damunt, té la virtut d'atreure el sexe contrari.

En aquest punt, comencen les dificultats. Hom creu que floreix i grana tot alhora. Cal cercar-la abans de la nit de Sant Joan, sabent la seva situació, per tal de poder anar-hi a les fosques. Però, pareu atenció, en tocar les dotze de la nit, teniu que ser asseguts a peu d'herba. La falguera és avara i, així que algú espera per a recollir-la, deixa anar una son molt profunda... Cal anar previngut amb un gerro d'aigua per refrescar-se cara i ulls. En recollir la grana, cal fer-ho amb un mocador de seda vermella, plegant-lo en set voltes. Quan la grana brota, cau tot sola dins del mocador. Quan floreix i grana fa uns sorolls esgarrifosos, a fi d'espantar a qui vol agafar el fruit.

No es val fugir, si no es vol caure en la pobresa i desventura. Es parla d'alguns que han millorat en la seva situació econòmica i amorosa. No es pot tocar la planta més que espolsant-la amb un bastonet.

En temps passats, la sega i la collita de la falguera era una de les feines més importants dins la vida agrícola i ramadera. Usada seca, pel jaç, i com a menja del bestiar, a l'hivern, era prou destacada com per fer-ne una cançó.

El pare en té una falguera, me l'ha donada a segar de tan petita que n'era a "luego" va brotar.

Vaja a la falguera, ninetes, vaja a la falguera a segar.

Però, en sabem més de la falguera. Els druides la combinaven amb l'avellaner i es feien

invisibles. Les bruixes alemanyes, la nit de Walpurgis (31 d'octubre) també es feien fonedisses. Tot i que us moriu de ganes, no en tinc la recepta.

FARIGOLA

(Altres noms) Timó Frigola (nom local) Del païdor, la farigola treu el dolor.

Per la gola, farigola.

Floreix a la primavera, a partir del mes de març. Creix a les collades, cimals i marges exposats al sol. Un consell per la seva recol• lecció: quan té flor, a l'abril o al maig, en un dia sense núvols, a mig matí, quan el sol s'ha endut totes les humitats de la matinada... Assecar a l'ombra, en lloc ventilat, ben repartit per acabar abans... Un cop sec, es fan sacs petits i es col• loquen en capses de fusta o llautó.

Digestiva, antisèptica, antiespasmòdica i vermífuga. És afrodisíaca, combat la tos ferina, el mal de queixal i els dolors reumàtics. Fa fugir els mosquits. Les seves virtuts donen lloc a un plegat d'aplicacions. En tisana és sedant.

El licor d'herbes de farigola és un digestiu de primera; calma els dolors d'estómac i les flatulències. Una infusió, ben concentrada, de farigola o de llur essència, abocada a l'aigua de bany, tonifica i a la vegada relaxa. Combinada amb romaní i espígol, convertireu el vostre bany en un balneari.

La farigola és un bon condiment per carns i escudelles; purés, estofats i amanides. Però també hi és present en rebosteria.

Si es tenen abelles, és convenient plantar timó, perquè dóna a la mel un gust molt bo. Malgrat tot, sapigueu que les abelles no xuclen el pol• len de llurs flors, si no fa molta calor.

Pertany a la mateixa família de l'orenga.

Bronquitis, refredats o tos Preneu infusions de farigola (50 grams de planta per litre d'aigua).

Dolors Apliqueu una cataplasma de farigola fresca. Escalfeu en sec les plantes damunt una estufa de

ferro colat, poseu-les entre dues teles i apliqueu-les sobre el punt dolorós.

Per pair bé Preneu una infusió de timó després de cada àpat (15 grams de caps florits per litre d'aigua).

Una de bona. Portar damunt set brots de farigola mascle, collits al punt de la mitjanit del 23 de juny, hom torna invisible i invulnerable a les bruixes i al diable.

El dimecres de lletanies, per l'Ascenció, a punt del migdia, a Vic, la gent sortia a collir-la, perquè hom creia que tenia virtuts excepcionals. Tant la farigola com el romaní eren penjats de portes i finestres de les cases perquè les protegís de bruixes i dimonis. Això era afavorit per certes llegendes de casori. Pagesos i hortolans en repartien per camps i conreus, perquè els alliberessin de pedregades, llamps i tempestes. També hi llençaven llor i olivera.

La sopa de farigola és molt bona per obrir la gana dels nens, una xica tèbia.

Sopes de pastor 2 o 3 bris de farigola Un ou 1/2 litre d'aigua Sal i oli d'oliva Un gra d'all Pa Talleu dues o tres llesques de pa, molt primes, i torreu-les. Sense deixar que es refredin, fregueuhi l'all i poseu-les en un plat soper, amanint-les amb un bon raig d'oli. Trenqueu l'ou sobre el pa. A part, feu arrencar el bull a l'aigua amb els bris de farigola i un pessic de sal. Escaldeu les llesques amb aquesta aigua bullent, procurant que la clara de l'ou quedi ben cuita. Deixeu reposar, una estona i ben tapada, abans de menjar-la.

Una altra mena de fer la sopa de farigola és posar un bri de farigola damunt de cada llesca de pa i escaldar-ho tot junt. S'obté una sopa de gust més suau que pas si es fa bullir la farigola amb l'aigua.

Llenguatge de les flors: ACTIVITAT.

FLORAVIA (Altres noms) Foravia Cagatripa

Floreix a l'estiu. Creix a la vora de camins i corriols, camps abandonats i llocs sense cultivar.

Diürètica i febrífuga. L'escorça del tronc de l'arrel és bona per combatre còlics nefrítics. Tota la planta i sobretot les flors contenen ferment lab, això dóna lloc al que es faci servir per a quallar la llet. Per immersió, cura els voltadits.

Diuen que recollida la nit de Sant Joan protegeix el bestiar si es penja als estables.

FONOLL

Floreix del mes de juny en endavant. Els fruits maduren a finals d'estiu i el decurs de la tardor.

Creix en marges, eres i rostolls.

Carminativa, diürètica i apetitiva. Substitueix amb escreix el fruit de l'anís. Desinflama els ulls combinat com a col• liri amb l'àcid bòric.

Si et fa mal el païdor, el fonoll és el millor.

Per expulsar els gasos intestinals Desprès de cada àpat feu una infusió. (De 15 a 30 grams de grana per litre d'aigua).

Per les mares que alleten Com lactògen augmenta la quantitat de llet.

20 grams de fulles i brots de fonoll.

Una tassa gran d'aigua.

Feu bullir mig minut. Deixeu reposar. Filtreu i preneu dues tasses diàries.

Per les joves anèmiques i anorèxiques 50 grams de llavors de fonoll.

Un litre de vi blanc, molt bo.

Macerar set dies, filtrar i beure una copeta o una cullerada, abans de cada àpat.

Com afrodisíac Preneu infusions fetes amb 20 grams de grana de fonoll per litre d'aigua.

Substitueix amb escreix reaccions químiques potents, produïdes per l'addicció de vinagre, sal i oli, a les amanides. A les patates, verdures i sopes; els brots tendres, donen un to aromàtic, i ells vells es fan servir per a salar olives. Les llavors, recollides a la tardor, s'empren per aromatitzar compotes, dolços i postres. S'aprofita tot. Especialment en els plats de peix, com el tradicional llobarro al forn. Però, també és excel• lent pels peixos en oli, com l'arengada i el verat. Obligat en els peixos farcits.

Tot i que ficat al forat del pany, detura el pas de bruixes i mals esperits, era millor costum, per Pasqua, menjar truita de fonoll. Deien que servia pel mateix, però, si més no, en aqueix cas alimentava.

Galetes de fonoll 300 grams de farina integral.

120 grams de mantega o margarina.

120 grams de sucre.

Un ou.

Una cullereta de fruits de fonoll.

2 culleretes de llevat.

Barregeu la mantega fosa i el sucre. Afegiu l'ou, la farina i el fonoll. Finalment, arreplegueu el llevat dissolt en una mica d'aigua tèbia i pasteu-ho tot junt. Aplaneu amb un corró i talleu a cuadrets o amb un motlle. Poseu a coure al forn, a uns 180 graus, durant uns 12 minuts.

Els fruits del fonoll són la base de diversos licors. Destil• lat amb alcohol, dóna un esperit semblant a l'anisat que els francesos en diuen fenouillette.

Vinagre del quatre lladres El fonoll era un dels quatre ingredients d'aquesta antiga fórmula. La resta: alls, ruda i romaní.

Tot plegat i bullit, era dut pels segadors al camp amb la intenció de poder calmar qualsevol malestar que els arribés.

Comprovat. Mastegant fonoll, no fumes tant.

FREIXE Floreix a la primavera. Després, fa fulles noves i a l'estiu maduren els fruits. Creix en boscos humits i ombrívols. A la ribera, en tota mena d'aigües, arreu del país.

Qui té dolor i pren freixe, el bastó al racó deixa.

Les baies guareixen les ferides. Les fulles són laxants i es fan servir, també, contra la gota i el reuma. Els fruits en pols són recomanables en casos d'artritis.

Pel reuma 15 grams de fulles seques de freixe.

Una tassa gran d'aigua.

5 grams de fulles de menta, per aromatitzar.

Sucre al gust.

Feu bullir un minut, filtreu i preneu tres tasses al dia, durant 15 dies.

Els fruits joves es bullen dos o tres cops i es posen en vinagre calent amb espècies, per afegir a les amanides.

Conta la tradició, des els temps de Plini el Vell, que les fulles van bé per les mossegades d'escurçó, fins l'extrem d'explicar que, en fer un cercle compost en la seva meitat per fulles de freixe i l'altra meitat per brases enceses, envoltant un escurçó, aquest, es deixaria rostir pel foc, abans d'atansar-se al freixe. A pagès, però, no era ben vist fer un bastó amb freixe. Hom creia que aquest atreia llamps, tempestes i tota mena de mals pel bestiar i el ramat. Deixem a la vostra elecció la proposta d'envoltar-vos amb fulles de freixe o cobrir-vos el cos amb elles, si sou jaguts o dormint al ras.

Llenguatge de les flors: GRANDESA.

FUMARA PROCUMBENTS (Altres noms) Herba dels innocents Herba de fum Julivert bord Una fumaria rara que floreix pel mes de març i es troba en parets i camps de conreu o sembrats de blat i civada. És tònica, depurativa i baixa la pressió de la sang. En cataplasma, va bé per fondre tumors diversos i calmar els dolors de gota.

Per una llarga vida Feu una infusió amb 25 grams de planta per litre d'aigua. Filtreu i preneu una tassa cada nit.

Afegiu-hi sucre o mel, és amargant.

Si hom arriba a vell, pot ser gràcies al fet d'haver pres fumara procumbents tota la vida.

Curiosament, el seu suc, treu els fogots de la cara. Aquelles taques vermelles i enceses del rostre, desapareixen en rentar-se la cara amb la seva saba.

G

G GAVARRERA (Altres noms) Roser de pastor Gratacul

Floreix de maig a juliol, a muntanya. Creix en marges, bardisses i turons poc elevats. És astringent, diürètica i febrífuga. De les fulles se'n fa aigua de roses, bona per la pell. El te, tonifica i baixa la febre. La cocció de l'arrel és bona per les diarrees.

El fruit té uns pèls rossos i fràgils que, d'haver-los menjat, en la darrera part de la digestió, quan es desprenen de l'hoste, produeixen una intensa picor al voltant de l'anus, gens agradable. Les llavors en forma de gra que hi ha a l'interior dels fruits, sobretot polvoritzats, no seran ingerits sense consultar el facultatiu. Tot i el que hem dit, els fruits, ben nets de pèls i grans, trets els pinyols i rentats, es mengen crus. Acció voluntària que ens aporta un plegat de vitamines: Fins 1,7% de vitamina C, 15% de sucres, 3% d'àcids orgànics, vitamines B, E, K i PP i provitamina A. El seu licor enforteix i tonifica. A finals de l'estiu o per la tardor, quan la carn és encara dura i la fruita és roja, es redueix la carn a polpa amb igual pes de sucre, en fred, aconseguint una melmelada rica en vitamina C. Melmelada de gavarrera Netegeu primer les baies, traient la cua, la petita corona negra, els pinyols i els pèls. És una feina entretinguda, que cal fer en equip. Quan en tinguem un quilo, les posarem a coure ben cobertes

d'aigua. Quan faci mitja hora que bullin, tanqueu el foc i passeu la fruita pel passapuré o per la batedora. Coleu-ho, doncs ha de quedar ben fi. Afegiu-hi trossos de poma, pera o remolatxa, el suc d'una llimona i una pell de taronja tallada ben fina. Peseu el conjunt i barregeu-hi 700 o 800 grams de sucre per quilo de mescla. Deixeu bullir una hora i mitja, a foc molt baix. Escumeu i envaseu.

Gelatina de gavarrera Trèieu la cua i la petita corona negra de les gavarres i poseu-les a la cassola amb aigua abundant. Feu bullir una hora, passeu el colador per treure els pinyols i torneu-ho al foc. Quan torni a bullir, feu-ho colar altra vegada per una estamenya, perquè marxin els petits pèls que tenen a l'interior. Si voleu, es pot passar pel drap dos vegades. Torneu el suc al foc amb 400 grams de sucre per mig litre de suc. Feu bullir uns 15 o 20 minuts, fins que faci la perla, és dir, arribi als 32 graus.

GENCIANA VERNAL Més pròpia de zones alpines, aquesta orquídia es troba al Collsacabra en indrets humits, prats i llocs pedregosos molls. Les flors són d'un blau viu amb gorja blanca.

No la colliu. Les orquídies són molt delicades i, com totes elles, mereix seguir present en aquests indrets.

GINESTA Floreix des de maig fins juliol, i per Corpus és esplendorosa. Creix, a ple sol, en vessants, barbacanes i terraplens. Terres remogudes i països d'alzines, com el nostre. És laxant, vomitiva i bona per alleujar les morenes. El seu ús té que ésser regulat i prescrit pel facultatiu. Llur contingut en cistina la fa molt tòxica.

Per la seva forta olor, semblant a la del violer, convé mantenir, per la nit, el gerro fora la casa.

Per les morenes Feu una cataplasma amb fulles de ginesta o ginestó i poseu-la damunt la morena o úlcera. Calma els dolors.

"Per Corpus, festa i ginesta"

Mal és el Corpus que la ginesta no va a mar.

(Molts anys per Corpus plovia) "Si la ginesta no floria, la festa del Corpus no es faria" "Quan la ginesta floreix, Corpus s'atansa" Ni Pasqua sense mona, ni Corpus sense ginesta, ni Sant Joan sense coca.

Per Sant Jaume, algunes esglésies, tenien per costum espargir per terra ginesta i espígol, per tal d'esvair el baf del gran nombre de gent que hi anava, i fer bona olor.

Els venedors ambulants cridaven: a la bona ginesta! Aquesta fou substituïda a les processons l'any 1870, segons recollí el Diari de Barcelona, pels paperets i les serpentines. Seguien sent vistoses i seguien constituint un bon negoci. La ginesta fou prohibida, i no ho diu el diari, per les autoritats, davant la possibilitat que llençades des els balcons, en grans quantitats, enfonsessin el pal• li. Parlem de Barcelona, on tot és crescut...

En alguns llocs, la mainada guarnia amb ginesta el maig o foguera. Tant per Sant Joan com per Sant Pere.

GINESTÓ (Altres noms) Assots Ginesta de boletes vermelles

Hem de suposar que aquesta planta, de la que res ens diuen els diversos autors consultats, és una classe d'assot (Osyris alba L.) Un arbust molt bell. Bastant alt, de tiges ramificades i fulles de forma ovalada. De creixement espontani, tot i que es pot cultivar en qualsevol jardí. Es troba entre garriga una mica humida, albereda i omeda. També a l'alzinar amb marfull. Fa unes flors groguenques, menudes i no gens vistoses, que obertes fan tres puntes. El fruit és rodó i vermell, de la mida d'un pèsol, amb tres fulles petites tocant a la base. Floreix entre maig i juliol. Dona fruit a l'agost i el setembre.

En tisana, va bé pels constipats i l'asma. Però, es recomana colar la infusió per evitar els pèls dels estams, que són irritants. La millor època per collir-ne és des del maig fins a finals d'estiu.

Les seves fulles s'empren per alleugerir les morenes.

Atenció! Recorda la ginesta, àdhuc per un dels seus noms, però no ho és.

(Veure l'apartat GINESTA a la relació de noms continguts en aquesta obra).

H

H HERBA DE LA PRUNELLA

Floreix a partir del mes de maig i durant tot l'estiu, en llocs alts. Creix en prats humits, bardisses i marges de riberes humides, fins els 1700 metres.

Astringent i cicatritzant. Les fulles fresques, menjades amb amanida, afavoreixen la curació de les morenes. Les ferides es renten amb la cocció de les flors amb aigua. Com hemostàtic intern, és eficaç pres en infusió. Cas que sospiteu una possible hemorràgia interna, el millor que podeu fer és recórrer al metge.

HERBA DEL FRARE (Altres noms)

Cagamuja Floreix i dóna fruit per primavera i en començar l'estiu. Creix a prop dels masos, aïlladament. A vegades, apareix espontàniament en tests.

Vomitiva i purgant. Atenció amb la dolçor de les llavors, és la part de la planta amb més gran força purgant.

Desconfieu de les plantes lletoses com aquesta, i, com sempre, consulteu el facultatiu.

HERBA DE LES MIL FULLES (Altres noms) Herba de talls Floreix a l'estiu. Creix en vessants i colls de muntanya. En prats i riberes de llocs no massa secs.

Fa olor a valeriana.

Guaridora de ferides, hemostàtica, reguladora de la menstruació, tònica del sistema digestiu, estimulant, antiespasmòdica, febrífuga i antihemorroïdal.

En cas de ferides Un cop netes, apliqueu-hi una compresa xopa del suc obtingut esclafant fulles de l'herba en qüestió. També és molt eficaç mesclar, a parts iguals, suc d'herba de mil fulles i oli d'oliva, aplicat en compresa.

Congelacions És un bon anticongelant corporal, o, més ben dit, descongelant. Feu unes compreses xopades amb una decocció d'herba de mil fulles (60 grams de fulles en un litre de cervesa) i bulliu-ho fins a reduir a la meitat.

Insomni, nerviosisme i espasmes Preneu tres tasses diàries d'infusió amb 30 o 50 grams d'herba de mil fulles per litre d'aigua.

Tendra, pot formar part d'amanides, combinada amb altres plantes de la seva espècie. Se'n fa vi i licor que, a l'hora, es pot prendre com aperitiu o digestiu.

Els pescadors d'altres temps, el dia de Sant Pere, es rentaven les mans en aigua bullida d'herba de mil fulles, ortigues i pedra de serp. Creguts que, els donava virtut per a poder agafar els peixos amb les mans i que no s'escaparien dels ormeigs cap peix dels que s'hi agafessin. Perquè s'acomplís, calia tirar al mar les herbes, la pedra i l'aigua que sobrava en rentar-se.

HERBA DE SANT JOAN

(Altres noms) Pericó (Del pericó vermell se'n diu Herba de Santa Margarida) Herba de cop Artemisa Floreix a partir de maig i durant tot l'estiu. La plena floració l'assoleix entre Sant Joan i Sant Pere. Creix en llocs sense cultivar, a la vora de rierols, torrents i regs. En bardisses i marges frescos. En prats, no massa humits, a qualsevol altura. Tallada a finals de juny, es penja en poms per eixugar-la.

De bon primer, hem d'obrir l'apartat de propietats i aplicacions, dient que l'arrel d'aquesta herba té caràcter d'antilèptic. Malgrat aquesta afirmació, i ésser considerat enèrgic amb aquesta malaltia, deposeu tota la vostra confiança en el facultatiu. Un cop consultat i amb el seu vist i plau, podeu prendre infusions fetes amb 15 grams de fulles per litre d'aigua. No ingerir en casos d'embaràs. El seu ús excessiu, pot produir hipersensibilitat a la llum solar. Mentre es consum, no és recomanable menjar formatges curats, carns en conserva, ni extractes de llevat o de vi.

Són nombroses les seves virtuts. És bona per les depressions. Ja les dones de les antigues Grècia i Roma la prenien per alleujar trastorns del sistema nerviós. Antivírica i antibacteriana. Mitjançant cataplasmes, és utilitzada com antibiòtic en infeccions.

Per les cremades, ferides i cops Si la preparem amb oli (40 grams de planta per litre d'oli) fent-ho bullir a foc lent. Una recepta semblant consisteix en la maceració, durant tres dies, de 500 grams de flors de pericó en una mescla de mig litre de vi blanc i un litre d'oli d'oliva. Tot seguit, feu-ho bullir al bany Maria fins evaporar el vi. Filtreu el líquid (ha de tenir un fort color vermell) i repartiu-ho en diversos flascons per no alterar les propietats. Aplicar en compreses. És un bon digestiu, regulador de la incontinència urinària. El borrissol és bo pels penellons.

També va bé pels peus cansats. I, àdhuc, se'n fa ratafia.

El seu significat, derivat del grec, es pot traduir com: ésser per damunt de tot l'imaginable (artemisa).

HERBA DE SANT PERE (Altres noms) Herba cargolera Herba apelagosa Morella roquera Floreix la major part de l'any. Creix en murs, esquerdes i fissures dels penya-segats. A peu de cinglera, en marges, arbredes de bosc i llocs ombrívols rics en nitrats. És diürètica. És bona per totes les malalties de les vies urinàries i per totes les afeccions agudes

de pulmó. Per exemple, la bronquitis.

Una beguda sana i refrescant, per l'estiu Feta la infusió de tiges i fulles amb una o dues unces per litre d'aigua, aromatitzeu amb una pela de llimona o taronja. Serviu freda o gelada. Endolciu amb mel o sucre. Se'n pot prendre tota la que vulgueu.

Es pot menjar en verdura i puré. Les fulles noves, es couen i es passen per oli, servint-se en minestra o truita.

A les gallines els hi agrada molt.

HERBA FETGERA (Altres noms) Viola de llop Viola de pastor Floreix a partir del mes de gener i en el decurs de la primavera. Creix en zones ombrívoles de muntanya, dels 100 als 2200 metres.

Fresca, és irritant de la pell; seca, és inofensiva, com el farratge del bestiar. La sobrecàrrega i infart de fetge, es poden combatre amb aquesta planta.

Per regular el fetge Assequeu l'herba. Macereu amb vi o aigua, durant una nit. Preneu-ne al matí, en dejuni.

Per guarir ferides Fregiu l'herba amb oli d'oliva. Un cop fet, net i refredat, es pot fer servir per guarir ferides.

HERBA PRIMA (Altres noms) Herba blava Herba de la tos Herba de la flor Polígala Floreix des de maig fins la tardor. Creix en llocs secs, pedregosos o sorrencs i calcaris, a muntanya, fins els 2000 metres.

Diürètica. Desfà les pedres i arenes de la bufeta. És bona per la inflamació de la gola. Tant en cataplasma com en gargarismes, sense endolcir. O bé, beguda en infusió o decocció.

HERBA SABONERA (Altres noms) Herba de bugada Floreix a la primavera i l'estiu, a partir del mes de maig. Creix als marges, riberes i talls secs dels cursos d'aigua que es produeixen a l'estiu. Les arrels són molt espectaculars. Quan envaeixen un jardí, donen força feina.

Voleu un bon sabó?

Tritureu fulles, flors i ceps. Poseu-los dins d'una ampolla amb una mica d'aigua. Remeneu bé.

Veureu com fa molta escuma. Quan més tard sia recollida, més bromera fa. Un cop comprovat que heu trobat la planta adient, assequeu les parts que hem citat i esmicoleu-les quan les tingueu que emprar. Poseu-les en foina tota la nit, i, l'endemà, podreu rentar teles fines i netejar-vos els cabells com si fos un xampú. Comprovareu que és un potent desgreixador.

Tot i que hem pogut recollir altres propietats com: depurativa, sudorífica o expectorant; no aconsellem el seu ús intern, pels nombrosos principis tòxics que allotja.

HEURA (Altres noms) Heurera Floreix a finals d'estiu i principi de la tardor. El fruit madura a la següent primavera. Creix en llocs rocosos, pedreres, a peu de murs i en boscos. Sempre a l'ombra, i en llocs no massa elevats.

Cuita i aplicada de forma externa, va bé en llagues i és cicatritzant de nafres. No l'ingeriu, és tòxica. Els pèls estrellats dels brots joves poden provocar, a més, importants irritacions al• lèrgiques. Les fulles, un cop cuites i esmicolades, es poden aplicar com a cataplasmes, en neuritis i neuràlgies, damunt la part dolorida del cos.

En cas de dolors reumàtics Apliqueu compreses calentes d'heura (200 grams de fulles per litre d'aigua). Feu-ho coure tres hores. Xopeu un drap en l'aigua de la bullida i poseu les fulles a l'interior del drap.

Pels ulls de poll Es poden guarir amb una fulla d'heura posada en vinagre tot el dia. Desprès, es talla un bocí d'aquesta fulla, es xopa en vinagre i es posa damunt l'ull de poll.

Expliquem una màgia. El vespre de la nit de Sant Joan, poseu un plat a la finestra amb fulles d'heura. Tantes com òrgans interns té el nostre cos. Aquella que, l'endemà, resulti més marcida per

la rosada, correspon a l'òrgan malalt o malaltia.

L'heura era posada, a pagès, en les catifes de Corpus. En altres llocs, però, era substituïda per la ginesta.

HISOP (Altres noms) Isóp (nom local) Floreix a l'estiu. Creix a les muntanyes de casa nostra. Tot i així, és una planta escassa i rara. A vegades, provinent de cultius abandonats de bell antuvi.

També és una planta d'ús controvertit. Per tant, intentarem reflectir ambdues postures.

Tot i la seva bona olor, és tòxica. Pot provocar episodis epilèptics. És per això que, malgrat llurs pretesos usatges i virtuts, no la recomanem a ningú, ni per a res. Aquesta és la nostra postura. A continuació, recollim altri, provinents de diversos autors. És pot consumir sencer amb amanides i verdures, malgrat ésser una mica amargant i picant. Té propietats estomacals. Per aquest motiu, se'n fan licors. Les fulles i els extrems de les tiges, són molt aromàtics i es fan servir en moltes viandes.

Plantat a l'hort, atreu les abelles. Aquestes fan la pol• linització dels cultius, en especial les mongetes.

Hisop, hisop, que el dimoni no em toc ni de lluny ni de prop ni a casa tampoc.

I

I

INULA IRTA L. Hem recorregut al seu nom llatí, donat que és una planta poc freqüent.

Floreix de juny a octubre. Les flors són de color groc. Pot viure indefinidament. El seu creixement pot arribar assolir dels 30 als 60 centímetres. La part superior de la tija és molt pilosa. Els pèls són ferms i força llargs, fan aproximadament 2 mil• límetres. Les fulles, vellutades i encercolades

de pestanyes, recobreixen la canya des de la base fins el pinacle.

Creix en prats de muntanya, una mica a tot arreu, però, de forma especial a països alpins.

J

J JOLIU (Altres noms) Pinya blava dels Pirineus

Es tracta de la Scilla liliohyacinthus. Una planta més pròpia dels Pirineus, tant d'un cantó com de l'altre de la frontera, que no pas del Collsacabra.

Floreix entre abril i maig. Les flors són blaves o violetes, en raïm. És una planta vivaç, és dir, pot viure indefinidament. L'alçada varia entre els 20 i els 40 centímetres. Les seves fulles fan de 8 a 20 mil• límetres d'amplada. Creix a prop de llocs erms.

JULIVARDA (Altres noms) Pesteganera Herba mosquitera Floreix a partir del mes d'agost fins ben entrada la tardor. Creix en llocs no cultivats, en terres remogudes o alterades, barbacanes, cultius abandonats, marges i ruïnes, com si l'hi agradés la proximitat humana.

Astringent. Bona per les malalties urinàries. En cops i caigudes, combat la tumefacció i el dolor.

La seva aigua és bona per les ferides. Els frares en feien ungüent per la sarna. Es diu que resulta mortal per les cabres; per tant, seria prudent utilitzar-la, només, per via externa.

En llibres molt antics s'explica que cremar-la defuig les feres, mosquits i puces. No feu foc al bosc! Les puces, els mosquits i les bestioles hi viuen sempre. Vosaltres hi aneu de tant en tant,.. de visita.

L

L

LLENGUA DE CÉRVOL (Altres noms) Herba melsera Les espores maduren d'abril a maig, en endavant. Creix en coves i avencs de terrenys calcaris, amb poca llum i sense sol, però, amb molta humitat. També es troba en murs ombrívols i escletxes de penya-segats, orientats al nord, de comarques amb pluges i boires freqüents, com el Collsacabra. Àdhuc, és present a les Illes i a tota la Mediterrània.

Les propietats atribuïdes a la melsera són: refrigerant, dessecant, astringent, atenuant, esplènica, hepàtica, pectoral, diürètica, apetitiva i vulneraria. Però, a casa nostra, tenim més fe en què serveix per a combatre infarts i obstruccions de la melsa, presa en tasses com a tisana. Aquesta tradició del nostre país, arrenca dels temps de Jesucrist. Si cura o no les borratxeres, com diuen els d'Aragó, ja no és tant demostrat.

LLET DE GALLINA (Altres noms) Llet d'ocell Floreix a la primavera. Creix als horts, marges de camps, sembrats i per tot el país.

Els bulbs són diürètics i laxants. La planta, en general, és suavitzant i calmant.

En alguns llocs, es recullen a mants i es venen com espàrrecs.

LLIGABOSC (Altres noms) Xuclamel (en forma arbustiva) Mare-selva Floreix entre maig i juliol. Tècnicament és una liana. Creix en rouredes de roure de fulla gran (roure martinenc) i també de fulla petita. En omedes i bardisses. Sol penetrar en fagedes i alzinars amb marfull.

Pessigar les flors oloroses i xuclar-les per darrera, és molt agradable; però, les boletes vermelles que apareixen a mitjà d'estiu, no són comestibles, perquè són purgants.

Les intoxicacions que produeixen els fruits a nivell gastrointestinal i cardíac, quan no general, provocà casos mortals en certs països. A Alemanya, l'any 1918, es produí un enverinament col• lectiu. És per aquest motiu que fou prohibit el plantatge en jardins.

Llenguatge de les flors: LLAÇOS D'AMOR.

LLI VISCÓS (Altres noms) Lli Floreix des d'abril fins juliol, segons l'alçada. Cada cop menys, creix en camps preparats pel seu

cultiu. Es troba pel camí i voltants de l'Avenc. És laxant. Bo contra les inflamacions de les vies respiratòries, digestives i urinàries. S'escalden les llavors i es pren la seva infusió, endolcida amb mel. En lavativa, calma les irritacions del tram digestiu final, incloses les morenes.

Furóncols, grans i tumors Feu servir cataplasmes de farina de lli feta farinetes amb aigua destil• lada o de pluja. En cas de ser destil• lada, a l'aigua de bullir se li fica un grapat de farigola que desprès es cola i que actua d'antisèptic i calmant. La pasta resultant s'aplica amb una gassa damunt la pell, on hi ha el furóncol, el gra o el tumor. La farina de lli, però, té que ésser recent perquè no provoqui irritacions a la pell.

Inflamació d'estómac i intestins Llavors en gra de llinosa, 15 grams.

Aigua, 1 litre.

Bullir un minut, filtrar i beure tres gots de tisana al dia. Endolcir amb mel.

Remei pels ulls inflamats Amb els cinc dits, preneu un pessic de llavor de lli i feu-ho bullir en una olleta nota, ben neta.

Amb l'aigua per la meitat, traieu l'olla del foc. Quan sigui tèbia, renteu-vos els ulls una estona, abans d'anar a dormir.

De les llavors de lli se'n fa farina i d'aquesta se'n treu l'oli de llinosa.

Què dir del teixit de lli, a més que ara és molt car...

Al Ripollès, sembraven el lli pel febrer i satisfeia les necessitats de cada pagesia. Era preferit al cotó forà, considerat insà i poc durable. Diu el refrany: El drap de lli cura set sagnies.

El segell de garantia, que en diríem ara, constituïa l'apel• latiu, drap de casa. Aquest definia la qualitat, durada i salubritat.

LLORER (Altres noms) Llorar (local) Lloret (topònim) Arbre celta, conegut per la seva olor i proximitat a l'arboç. Floreix a la primavera. Creix en barrancs ombrívols i humits però temperats. És un arbre resistent que, cultivat o desplaçat per les aus, és present en indrets que no li són propis.

Tònic estomacal, carminatiu i emmenagog. Tot i això, l'espècia del llorer no convé a la gent que té un excés de secreció gàstrica. La mantega de llorer, aplicada com a pomada en el ventre, és un bon calmant pels dolors de còlic, espasmes intestinals i trastorns de gasos en la mainada menuda, fregant-la al voltant del melic. Com a carminatiu és un remei excel• lent per a calmar els nervis, les malalties de l'oïda i dolences de ronyons a causa del fred. Les cataplasmes de fulles calmen les picadures d'abelles i vespes.

Mantega de llorer És molt fàcil de fer. Poseu les baies masegades dins d'un perol amb aigua i escalfeu-lo. Estant encara calentes, espremeu-les. La capa de mantega que sura, la recollim i l'endrecem en vasos ben tapats, per emprar-la quan sigui menester. A part de servir pel que hem dit, és eficaç en cops i luxacions. La mantega de llorer, es fa servir, també, en veterinària, per a combatre els paràsits del bestiar.

El llorer, símbol de la immortalitat pels antics romans, és un condiment sa que intervé de forma magistral en perols i guisofi. Les fulles, com sabeu, són molt aromàtiques i alegren estofats, guisats, pures, brous, escudelles i escabetxos. Són tantes les seves aplicacions, que en cuina se'n diu l'arbre dels cent usatges. En un estofat de perdiu, de llebre o de senglar, li dóna un punt aromàtic de categoria.

Els joves oferien, per Rams, un ramet de llorer embolicat dins d'un llonguet a les noies que pretenien. Aquesta lloança, esdevenia disputa si la noia en duia més d'un. Altres, menys romàntics, en tallaven branques, les beneïen el diumenge de Rams, o en feien la collita la nit de Sant Joan, i copejaven els borinots fins matar-los. Pel seu color negre, creien que eren l'encarnació del dimoni o de mals esperits.

Diuen, que cremar llorer fa defugir les tempestes i les pedregades. També, conten que Juli Cèsar era molt poruc dels llamps. En tan bon punt començava a llampegar es posava una corona de llorer, i, pot ser i tot, s'amagava sota el llit.

Ara us contaré la història del cabasset amb els quatre llibres. Per regla general, solien ésser Les Faules d'Hisop. Els Hisopets, com eren coneguts, se'ls considerava veritables manuals de la vida pràctica. A pagès també hi eren. En les cases que contaven amb un llorer secular, de fullam prou espès, cabàs i llibres eren guardats enmig del brancall. El dia 1 d'octubre, Sant Hisop, el cabàs era baixat i tenia lloc una sessió de lectura molt especial. Llegien els que en sabien i la resta escoltava.

En acabar, la gent gran feia comentaris i en treien conseqüències.

Llenguatge de les flors: GLÒRIA.

m

M MALVA

Floreix per primavera i a l'estiu. Creix a les vores dels camins i al costat dels corrals i estables; en cementiris i en molts altres llocs, ocupats per l'home i el bestiar, a muntanya.

Les fulles es cullen a la primavera i a l'estiu. Tingueu, però, en compte un parell de coses: no agafeu aquelles parts de les plantes afectades per un fong que es presenta com a pústules de color rogenc fosc, i, un cop recol• lectades, assequeu-les, de pressa, un dia de bon sol i aire sec.

Aquestes preciositats blaves, ja seques, s'endrecen en capces de llautó a redós de la humitat i la llum.

Acabades de collir, les malves es bullen amb aigua, s'amaneixen amb oli d'oliva i es donen a menjar com a laxant suau, adient per a nens i avis. Les flors en tisana estoven la tos i fan suar. Les malves es fan servir en cataplasma per dissoldre furóncols, grans i tumors.

En cas d'abscessos o furóncols Apliqueu una compresa calenta, prèviament xopada en una decocció de malva (50 grams de flors i arrels per litre d'aigua) i renoveu les compreses quan comencin a refredar-se. Per la nit, conserveu-les ben embolcallades. Una alternativa, consisteix en beure una decocció de malva (15 a 20 grams de flors per litre d'aigua).

Pels barbs Apliqueu, cada matí i cada vespre, una loció de decocció de malva (50 grams de fulles i arrels en un litre d'aigua).

Afeccions de la boca, aftes, gingivitis...

Feu banys amb una decocció de malva (30 o 50 grams de plantes florides per litre d'aigua).

Diarrea i disenteria Preneu tres tasses al dia d'una decocció de malva (35 grams de flors i fulles per litre d'aigua).

La malva, tot ho salva.

Els nens menjaven els fruits (en deien panets) les flors, els brots i les fulles. Totes les espècies de malva es poden menjar i quantes en vulgueu.

Una recepta culinària històrica Cuita com a verdura, s'hi afegeix una fregida d'alls i ceba, pebre o altres espècies; tot ben passat per la paella.

Sopa Melokhia És una sopa camperola típica de l'antic Egipte.

Mig quilo de fulles joves de malva.

Mig cubet de concentrat de pollastre o mandonguilles de pollastre, casolanes.

Pebre vermell.

Coriandre.

2 alls, sal i oli d'oliva.

Talleu el pecíol de les fulles. Trossareu-les ben menudes i bulliu-les amb les mandonguilles o cubet de pollastre, durant uns 10 minuts.

Al mateix temps, prepareu una salsa. Fregiu, fins que s'enrosseixin, dos alls trossats amb una mica d'oli. Afegiu-hi una cullereta de pols de coriandre, un pessic de pebre vermell i una mica de sal. Barregeu-ho tot, dins la cassola calenta, fins a fer-ne una pasta.

Afegiu aquesta pasta a la sopa. Deixeu coure, a foc lent i amb la cassola ben tapada, durant dos o tres minuts. Remeneu, de tant en tant, per evitar que les fulles caiguin al fons.

Serviu-la sola o amb arròs bullit, bocins de carn guisada, llegums o d'altres vegetals; segons els mitjans o preferències de cadascú.

No direm on, perquè ningú no s'ofengui... Les acabades de casar, en voler saber si tindrien fills, orinaven a les dotze de la nit de Sant Joan, damunt d'una mata de malva. Si es marcia serien mares, i, si reverdia, al contrari.

Qui la collirà la malva, la nit de Sant Joan, qui collirà la malva, si les minyones no hi van?

MARFULL (Altres noms) Picabaraia (nom local) Marfui (nom local)

És un arbust. Floreix a l'hivern i a la primavera donant fruit a l'estiu i a la tardor. Creix en boscos i matolls al voltant de l'alzina. Majorment en zones d'ombra i en barrancs. Li agrada la frescor.

Els seus exòtics fruits de color blau metàl• lic no són verinosos, però si, hidròpics i purgants. Per aquesta raó, poden causar problemes. En canvi, les fulles, tot i ésser molt amargants, són febrífugues i es prenen cuites.

Llenguatge de les flors: PETITES CURES.

MARGARIDA ALTA (Altres noms) Margarideta Margaridoia Tant alta com vulgueu, però es tracta de la margarida comuna.

Floreix una mica abans de començar la primavera en terreny fresc, i, durant tot l'estiu a muntanya. Creix en prats i llocs d'herba humida arreu, del país. És depurativa i activadora del metabolisme. Com hemolític és útil en ferides sagnants. En certs casos, intervé en tractaments contra la ciàtica.

Es pot menjar a l'amanida, barrejant-la amb fonoll i dent de lleó. D'aquesta menja, s'obtenen els beneficis de les cures de maig, és dir, allò que s'anomena purificar la sang. Les millors fulles per a ser menjades són les que es recullen per primavera. Sabeu què són, a més de bones, diürètiques, sudorífiques i estimulants?

MATAFOC (Altres noms) Herba de foc Floreix a finals de primavera i a l'estiu, a partir del mes de juny. Creix en murs i taulats, encara que també es cultiva en tests i tota mena d'estris. En els penya-segats se'n poden trobar de més petits.

D'ús extern. En cataplasma cura cremades, ferides, picades d'insecte, sedes i reblaneix calls i ulls de poll. És refrescant i vulnerari.

Un remei universal Les fulles, un cop llevada la pell de la part de dalt, s'apliquen per a guarir talls, penellons, picades de vespes, durícies, etc. Les fulles han d'ésser, sempre, fresques.

MELERA (Ophrys apifera Huds) (Altres noms) Pegamosques (nom local)

És poc freqüent i és una orquídia. La seva vellutada flor, té un color rosat/rogenc. En ella apareix un dibuix groc amb taca vermella i dues taques grogues. La planta és vivaç i fa de 20 a 50 centímetres.

Dóna uns tubercles que serveixen per preparar el salep. Amb 40 grams d'aquesta substància reduïda a pols i un litre d'aigua, es prepara, per cocció, un àspic insípid que qualla en refredar-se a l'aigua que s'ha cuit. Va bé per les diarrees, sobretot en medicina de la infància, i calma les irritacions gastrointestinals.

MENTA (Altres noms) Poniol (nom local) L'aigua de menta, tot mal repta.

La menta, la gana augmenta.

La menta, del païdor és la millor.

Considerada herba santa, la menta floreix a l'estiu. Creix a les hortes i en terres de cultiu molt

productives. És recollit quan comença a florir. És cultivada per la indústria química, farmacològica, licorera i essencial, excepte per aquelles empreses que l'obtenen de forma artificial.

Tònica, estimulant, estomacal i carminativa.

Un afrodisíac ben econòmic Feu una infusió de 100 grams de fulles de menta per litre d'aigua. Si més no, a l'estiu, ben fred, és un excel• lent refresc.

Pel mal de queixal o pel fred als peus, l'essència i les fulles de la menta minven les sensacions de dolor i de gelor. Presa en tisana, també activa la producció de la bilis i té efectes antiespasmòdics.

El licor, que pot ser de menta o d'aquesta combinada amb camamilla, va bé per les regles, marejos i esgarrifances.

Tot el que fa flaire de menta, n'és. N'hi ha de moltes classes i totes són bones. Per la cuina es fan servir les més fines a la flaire. D'entrada, dóna un toc especial a les amanides. Després, és excel• lent en salses i a l'hora de cuinar el peix. Al capdavall, és un bon condiment en rebosteria.

Però hi ha més. Casa bé amb el gaspatxo. Pel mal alè és l'únic caramel de menta, autèntic. I, en les farinetes, fa que els nens s'hi posin de manetes.

Per no passar gana Escaldeu unes llesques de pa integral, llenceu-hi bocins de menta, tapeu i deixeu reposar una estona. Bon profit!

Salsa de menta 130 cc de suc de taronja.

130 cc de suc de llimona.

Dues rodanxes de pinya fresca.

Una cullerada sopera de fulles de menta picades.

Sucre, segons el gust.

Es tallen a bocins les rodanxes de pinya i es barregen bé amb tots els altres ingredients. Abans d'utilitzar-se, es deixa reposar unes dues hores en un lloc càlid. Si es vol una salsa més homogènia, es pot triturar amb la batedora. És ideal per acompanyar plats de xai rostit, al forn o a la planxa; rosbif, etc.

Faves amb salsa de menta Un quilo de faves pelades.

7 o 8 fulles de menta.

150 grams de pernil dolç.

3 ous.

Oli, vinagre i mostassa.

Es bullen les faves amb aigua i sal. Quan són fredes, s'amaneixen amb la salsa que es prepara, així: Les fulles de menta es tallen a bocins i es barregen amb una cullerada de mostassa, sis cullerades d'oli i una de vinagre. Aquesta proporció, es pot canviar al gust de cadascú.

Per damunt de les faves, s'hi posa el pernil dolç a trossets i l'ou dur.

El poliol es feia servir per espantar les puces, igual que la menta de gat o matapuces.

A la nit de Sant Joan, al cim del Pedraforca, es reuneixen bruixes de lluny i de prop. Fent un gran ball, canten: Alfàbrega i valeriana, menta i ruda salven tota criatura.

Menta i alfàbrega, ruda i valeriana salven tota persona nada.

Ruda i valeriana, menta i alfàbrega tot ho cura i tot ho salva.

Ruda i valeriana, alfàbrega i sàlvia tot el món salven.

Mentre, el mestre boc salta i balla al mig de la rotllana i dient: Més val l'orella d'os que ho cura i ho salva tot.

MILL GRUÀ (Altres noms) Grans d'amor Mill negre Floreix del mes d'abril al mes de juliol. Creix en els marges de les hortes, en llocs d'herba una mica humida, fins els 1500 metres.

Si en preneu habitualment, mai no patireu de càlculs de bufeta, ni de pedres a l'orina, ronyó o bilis. És diürètica i estomacal. Descarrega el fetge. Es pren en infusió (com el te) desprès de dinar i sopar.

A diferents pobles d'Europa, inclòs el Ripollès, la nit de Sant Joan, qui es volia alliberar de les visites del follet, robava tres grapats de mill i els escampava per la cuina. Quan aquest arribava es posava a recollir el mill, però, com que tenia les mans foradades li queia al terra tal com l'arreplegava. Avorrit de no sortir-se'n, ja no tornava més.

Un dels beuratges més poderoses de les bruixes és: la que les fa volar, convertir-se en qualsevol animal, i fer maleficis i profecies. En diuen, el brou de bruixa. Un dels seus ingredients és el mill

negre. La fórmula màgica la podeu trobar al Costumari Català d'en Joan Amades.

MOLSA Aquest liquen es troba tot l'any, però floreix pel juny. Creix en el terra de boscos clars i entre matolls de muntanya.

La molsa és amargant. Aquesta propietat la caracteritza com a tònic i estimulant. És un bon reconstituent per a persones febles o esgotades. S'aconsella en casos de tisis per reunir propietats anticatarrals i nutritives. Abans se'n feien pastilles, però que ningú no les busqui.

La recepta Es tracta d'una tisana per la bronquitis, el catarro, la tos, la diarrea crònica, les inflamacions intestinals i els símptomes de la tisi.

Feu una infusió amb 20 grams de molsa per litre d'aigua. Filtreu i beveu tres tasses calentes al dia. La darrera, abans d'anar a dormir. Pels nens, en casos de tos ferina, la podeu fer amb llet en lloc d'aigua. No renteu la planta, abans de bullir-la, si voleu conservar llurs propietats amargants.

Pels trastorns intestinals Feu una decocció de molsa, afegint-hi esbarzer i flors de malva. Bulliu, durant 10 minuts, un grapat de cadascuna d'aquestes tres plantes. Preneu-ne dues o tres tasses al dia, en cas de diarrea o disenteria. Consulteu el facultatiu. Ell determinarà la gravetat i si és o no convenient una dieta de 48 hores.

MOSTASSA SILVESTRE Floreix a partir del mes d'abril. Creix en camps erms i a les voreres dels camins de la major part de casa nostra. S'agafa quan és a punt de florir.

Mostassa blanca. No és de cultiu. Se'n extreu oli dels seus fruits. Atura l'aparició de bacteris en els aliments. Les llavors són blanques i arrugades i tenen un gust semblant al de les nous.

D'elles se'n fan vinagretes, saons de col llombarda i guarnicions d'amanides vegetals. Unes poques fulles tendres donen gust a brous i escudelles. Es mengen senceres i cuites, llençant l'aigua; i, crues a les amanides. De tast similar als créixens, tot i que no tan fort, combina amb aquests alhora de preparar entrepans. Seca, en pols i en petites quantitats, intervé en nombroses receptes com a condiment.

Mostassa negra. De cultiu. Amb les llavors negres, en ocasions grogues, se'n fa picant. Els brots joves i tendres intervenen en la cuina anglesa per a preparar amanides.

La mostassa silvestre és diürètica, combat l'escorbut i fa passar el fred als peus.

El fred als peus pot fer venir mal de cap?

Doncs si. Per prevenir-ho, poseu cada matí dins els mitjons una mica de farina de mostassa,

blanca o negra.

Anem a fer mostassa Si ja teniu les llavors moltes finament, assequeu-les i guardeu-les. Quan us faci falta, mescleu la pols amb aigua i vinagre. Això és tot.

Un consell casolà Si mai voleu treure l'olor d'allò que hi teniu en ampolles o pots de vidre, agafeu mostassa en pols (millor la negra) afegiu aigua tèbia i, un cop dins el recipient, sacsegeu bé i esbandiu. Repetiu l'operació i l'olor haurà desaparegut.

O

o

ORELLA D'ÓS (Altres noms) Herba de la tos Més val l'orella d'ós, que ho cura i ho salva tot.

(Citat a MENTA, referent al personatge del mestre boc, dins del marc de la festa de les bruixes)

Floreix de maig a juliol. Conviu amb altres plantes als penya-segats calcaris i ombrívols, fins els 1800 metres.

Tota la planta, fulles incloses, es fan servir, en infusió o cocció, com a plantes pectorals.

S'endolceix amb sucre. La seva aigua combat la tos; d'ací un dels seus noms.

ORENGA (Altres noms)

Orega (nom local) Floreix a l'estiu. Creix en marges i arbredes poc espesses, entre matolls i als extrems dels boscos.

Li agrada la humitat. És tònica i digestiva. Fa fora la tos seca i la de pit. Alleuja la bronquitis i l'asma. L'oli fet amb les seves fulles cura les ferides infectades per fongs, llevats i bacteris.

Bona per amanides, guisats i estofats de carn. Es troba en plats fets amb olis, pel seu gust picant.

Saborosa i molt aromàtica, s'usa en la cuina de patés, pizzes, pastes, patates i escabetxos. Combina bé amb el tomàquet, les malves silvestres i la dent de lleó. Es fa servir per adobar olives, amb la farigola, la pebrella (piperotis), el serpoll i la sajolida. És un condiment essencial de les salses per a spaguetti, empanades de carn, i, fins i tot, en bistecs a la planxa fregats amb l'herba abans de coure'ls.

Amanida grega Tomàquets vermells i forts.

Formatge tendre.

Olives negres.

Orenga.

Talleu els tomàquets i el formatge. Empolvoreu per sobre amb l'orenga i poseu-hi les olives.

Amaniu amb un bon oli d'oliva, i, a la taula sou servits.

Galetes d'orenga (Per a servir amb carn rostida) 60 grams de mantega.

120 grams de farina.

Una cullereta d'orenga.

Sal i aigua.

Barregeu la mantega i la farina salada. Afegiu, una cullereta ben plena d'orenga seca i triturada i aigua freda en prou quantitat per a fer una pasta consistent. Pasteu bé i, després, talleu la pasta amb un ganivet, tot modelant galetes primes amb les mans. Fiqueu al forn, dins d'una plata untada amb mantega, durant un quart d'hora, aproximadament. Un cop perduda l'escalfor, ja podeu passar-les pel tastador.

ORTIGA GROSSA Floreix de juny en endavant. Creix veïna als corrals, masies, femers i on el camp s'hi trobin homes i bèsties, sobretot a muntanya. És del domini públic que dóna salut als cabells, pell i ungles. Als que pateixen d'artritis, retenció d'orina, gota i la febre del fenc, però, pot produir al• lèrgies. Per tant, aneu en compte.

Les ortigues són bones en infusió i en verdura, inclús, millors que els espinacs; essent diürètics i amb les mateixes virtuts. El suc és hemostàtic. Contraresta la intoxicació produïda pel marisc i crustacis. Bullida com a verdura és adient pels diabètics. Se'n fa xarop i tintura. Els diabètics prenen, també, l'aigua del bullit per ser bona en èczemes i afeccions de la pell. El reuma es veu alleugerit en copejar, suaument, amb branques d'ortiga acabades d'arrancar, les parts adolorides, uns quants cops al dia.

La nostra pell s'irrita quan toquem una ortiga. Doncs bé, els pastors freguen les parts que couen amb fulles d'arròs de pardal o d'arròs de paret refregades per la pell. En altres llocs del món fan servir les de malva i alfàbrega de pastor, o bé, menta de gat (matapuces). Tot i això, en contra del que es creu, un cop tallada, rentada i bullida, ja no pica ni cou.

Des fa centenes d'anys, forma part de la dieta purificadora de primavera. Bullides com els espinacs i fent servir les que no arriben al metre, per ser més tendres, les ortigues són un formidable complement minero-vitamínic. En ésser més altes que les anteriors, abans, es feien servir les tiges per a teixir, donada la seva duresa i filosia.

Tenen vitamina A, C, ferro, àcid silícic i proteïnes. El seu gust, una mica salat, afavoreix les dietes de reducció de sal, proporcionant minerals i sals naturals que no presenten contraindicacions.

Bronquitis, refredats i tos En tots aquests casos, preneu infusions d'ortigues. Feu-les amb 30 grams de plantes per litre d'aigua.

De l'ortiga se'n feia cervesa i te. Eren antics refrescos, molt populars, que, per barats, varen caure en l'oblit. Per no farcir massa el gall, no us direm la recepta, però, sabeu que el puré d'ortigues és ben bo. Si aquest el feu servir d'acompanyament amb una truiteta, d'ortigues, és clar, ací teniu com fer-la: Truita d'ortigues Bulliu les fulles fetes bocins. Escorreu i barregeu amb l'ou batut. Paella, oli i pols a l'hora de tombar...

Per a fer coure les carns d'olla ben de pressa Aquesta deu ser la recepta més curta de totes les que hem donat. Senzillament, la poseu a coure amb un manat d'ortigues. Tindreu, a partir d'ara, l'escudella de Nadal aviat enllestida.

Sopa d'ortigues Mig quilo d'ortigues tendres.

4 patates.

1 ceba.

Un quart de litre de crema de llet.

Sal, pebre i un polsim de nou moscada.

Un cop rentades les ortigues, poseu-les dins una cassola amb les patates trossades i la ceba tallada ben prima. Cobriu-ho d'aigua i deixeu coure, de 30 a 40 minuts. Passeu-ho pel passapuré o per la batedora. Tireu sal, pebre i nou moscada, al gust. Afegiu la crema de llet i serviu calent.

Espinacs amb ortigues

Una part d'espinacs.

Dues parts d'ortigues.

Cebes i alls.

Oli d'oliva.

En una cassola de terrissa poseu-hi l'oli, la ceba i els alls a trossets. Deixeu sofregir lleugerament i afegiu els espinacs i les ortigues. Ben tapat, a foc lent i amb la seva aigua, fins que sigui tot cuit.

Serviu amb puré de patates o amb patates bullides amb pela i tot.

Cervesa d'ortigues (Ens feia recança haver dit que no la donaríem)

Mig quilo d'ortigues tendres.

2 litres d'aigua.

Mitja llimona amb pela, tallada a rodanxes primes.

15 grams d'arrel de gingebre ratllada.

Mig bol de sucre.

Una cullereta de llevat de cervesa.

Feu bullir les ortigues, la llimona i el gingebre amb aigua, a foc lent, durant uns 40 minuts. Coleu i afegiu-hi el sucre. Quan sigui tebi, desfeu el llevat en un bol del mateix líquid i barregeu-ho bé. Si d'ací estant, no heu trobat gingebre, foteu-hi una mica de sàlvia (no hi ha cap ciència que sia exacta, ni cap cervesa igual a una altra). Un cop refredat, torneu a colar, embotelleu hermèticament i espereu 15 dies. Es beu freda. Segons diuen, és recomanable per aquells que pateixen de gota i de reuma.

L'ortiga estimula totes les plantes, en particular, les tomaqueres i les plantes aromàtiques.

L'aviram es veu afavorit, si en la seva alimentació afegim ortigues.

Abans, per l'abril, la mainada copejava amb bastons les ortigues i cantaven aquesta cançoneta: Ortiga maleïda: si em punxes et llevaré la vida. ...Coses de bordegassos, oi?

P

p

PEU DE GAT Floreix a finals de primavera i començament de l'estiu. Creix en collades d'herba esclarissada i en prats de pastura solejats i orejats, mai per dessota els 1500 metres.

Els brots florals primerencs es tallen amb una mica de tija. Les femelles, de color rosa clara, són més aromàtiques. S'assequen a l'ombra i s'endrecen en lloc sec, dins de saquets ben tapats.

El peu de gat calma la tos i va bé en catarros de procedència bronquial. És útil en els tractaments d'afeccions hepàtiques cròniques relacionades amb la secreció de la bilis, i en quadres d'icterícia.

Preneu-lo en infusió, com si es tractés de te.

PLANTATGE Floreix a la primavera, a partir del mes d'abril, fins la tardor. Creix en hortes, marges i terres humides o de regadiu de tot el país. És astringent. Pres en tisana combat catarros bronquials. Glopejat, dulcifica les inflamacions de boca. En gargarismes té el mateix efecte en coll i gorja. Abans, es feia ungüent amb mantega de vaca fosa i el suc de les fulles de plantatge masegades, per a calmar les morenes. Les fulles fresques escaldades són bones per les nafres, úlceres velles o varicoses i pústules ulcerades. Les protegeix, estimula la circulació i les cicatritza.

A casa nostra, una classe de plantatge, de fulla estreta, es fa servir contra les hemorroides, en cocció, per a prendre banys de seient.

Col• liri per a ulls irritats 100 grams de fulles de plantatge.

Un litre d'aigua.

Aigua de roses (25 grams de fulles per litre d'aigua).

Feu bullir durant un minut. Deixeu reposar, filtreu i apliqueu a l'ull amb compreses tèbies. Aquest col• liri és només per a ulls foscos.

Per a ulls clars (blaus) substituïu el plantatge per blauet (angelina) en la proporció de 15 grams de flors per litre d'aigua.

Angines Feu gàrgares tres cops al dia amb una infusió de plantatge (100 grams de fulles per litre d'aigua, deixant-les en infusió, de 20 a 30 minuts). Afegiu-hi sis cullerades soperes de mel per litre d'aigua.

Acne Renteu-vos, diàriament, la cara amb una infusió prolongada (20 minuts) de plantatge (100 grams de fulles per litre d'aigua) a part de prendre aquelles mesures que el dermatòleg vos indiqui.

Les fulles tendres collides abans de la floració es mengen amanides i cuites en sopes i verdures.

Perquè surtin més tendres es poden eliminar els nervis del revers com en els fils de les mongetes.

Són riques en vitamina C, però una mica amargants. Per aquest motiu, vos recomanem que combineu el plantatge amb altres plantes més suaus.

Sabeu que, amb els fruits immadurs del plantatge els ocells en fan festa major?

POLIOL (Genistella sagittata, Gams) (Altres noms) Carquèxia Llitja No confondre amb el poniol o poliol blanc (Satureja fruticosa, Béguinot).

El nom de poliol no és exclusiu del Collsacabra. En altres contrades de Catalunya, també s'anomena així. No recordo ara on, els pastors diuen: Ovella que menja poliol, cria el xai quan vol, fent referència al seu valor nutritiu.

Floreix d'abril a juliol. Creix en clars boscans, matolls i prats de muntanya; en terrenys solts i silicis o descalcificats.

Les seves flors són laxants i diürètiques, i les llavors vomitives.

r

R RATABOU (Centaurea scabiosa) (Altres noms) Centaura major

Creix en prats secs, sense ombra. Fa una flor en pinya de color vermellós o rosat. És de la família dels cards.

Només hem obtingut els noms que rep en els diversos indrets del nostre país. Sabem, però, que es

troba al Collsacabra, tot i que la totalitat d'autors consultats no la descriuen pels noms amb els que és coneguda.

A voltes, la fan servir, d'antuvi, per a guarnir amanides.

REPALASSA (Altres noms) Bardana Floreix a l'estiu. Creix per tot arreu on hi ha presència de l'home, d'animals o de restes nitrogenats d'aquests.

No serveix per tot el que es deia, però, és eficaç contra els furóncols i les afeccions de la pell, inclús, superior a l'heura espinosa o sarsa de la terra. En aquests casos calma el dolor, combat la infecció i prevé que aquesta es reprodueixi. És terapèutica en morenes, èczemes i picadures. Tant la repalassa prima com la gruixuda serveixen per igual. En alguns casos és bona per la gota, tota classe de ferides externes, cremades i úlceres. L'elevat contingut d'inulina en llurs arrels és un regal pels diabètics, menjades en llesques.

Les tiges tendres es bullen i es mengen com els espàrrecs. Talleu abans que la planta sia florida, al maig o abans. Netegeu i grateu per treure la pell que és dura. Feu petits manats i poseu-los en aigua bullent amb sal. Coeu-los, a foc lent, fins estovar-los.

Les arrels, que necessiten d'una bona navalla per a ser tallades, són, com les tiges, comestibles i expliquen que engreixen les gallines. Però també diuen que la repalassa prima (Xanthium strumarium) ha provocat casos d'enverinament en el bestiar.

A Boi (Lleida) tapen els forats de les rateres amb les càpsules que s'enganxen a la roba i les rates no els travessen.

ROLDOR (Altres noms) Emborratxacabres Molí del Roldor/Rodor (topònim local) Floreix d'abril en endavant. Els fruits maduren a l'estiu. Creix en marges, torrenteres i parts extremes dels boscos. Molt estès a casa nostra.

"Al roldor, ni acostar-s'hi, que fa por."

Serveix-hi o no, són el fito-terapeuta o el facultatiu els que en poden fer ús. És extremadament tòxic, sobretot en els seus fruits que alguns nens confonen amb les móres d'esbarzer. L'any 1955, a Terrassa, es va donar una intoxicació múltipla. Vuit nens, d'entre tres i nou anys, en varen patir les conseqüències. La coriaria, el seu verí, és mortal pels homes, especialment si es tracta de nens. Els gossos en són també víctimes i les ovelles pateixen avortaments. Les cabres tan sols s'emborratxen.

D'ací un dels seus noms.

ROMANÍ "De flors de romaní i noies per casar, tot l'any n'hi ha."

"Terra de romaní, terra de poc vi."

"Vi de romaní." (En què quedem?)

"L'esperit de romaní, el dolor prest a fugir."

"El romaní no es pot sofrir, diuen les bruixes."

Floreix, pràcticament, tot l'any. Creix en collades i vessants de terra baixa, majorment calcaria, acompanyat per alzina o matolls sotstinents fins els 1500 metres. És una planta o mata molt nostra.

Estimulant, antiespasmòdic, un xic diürètic, regulador de les secrecions biliars i tonificant muscular. Les nafres i les ferides poden ésser rentades amb la seva infusió.

Esperit o alcohol de romaní Barregeu 10 grams d'essència de romaní en un litre d'alcohol de 96 graus. Unes fregues desprès de la dutxa o el bany, et deixen com nou.

Els romans el feien servir com antisèptic. Pareu atenció, però, perquè les fulles de romaní, en grans quantitats, són tòxiques.

D'ungüent de flor de romaní se'n pot trobar, però, millor seria intentar-ho amb l'aigua de la Reina d'Hongria amb la que les dones del segle XVI tenien cura de la seva pell. Era tant apreciada com els cosmètics anti-envelliment d'avui dia. A més del que us hem dit, l'aigua de la Reina d'Hongria, aplicada amb fregues, és bona contra la gota, reumatismes i tota classe de dolors.

No farem esperar més a les dones. Des del segle XVI, que és ací a la cantonada, heus aquí la recepta.

Aigua de la Reina d'Hongria 10 grams d'essència de romaní.

Un gram d'essència de llimona.

200 grams d'alcohol rectificat.

Mescleu i deixeu reposar, 24 hores. El Doctor Cazin prescriu dues friccions diàries a la zona afectada pel dolor.

Encara no hem dit res per aquells que no tenen un pèl de beneits...

Contra la caiguda del cabell 20 grams de fulles i flors de romaní.

20 grams d'abròtan mascle.

Un litre d'alcohol de 90 graus.

Macereu set dies. Filtreu i practiqueu dues friccions diàries.

Per conservar el cutis Aquest és un consell del llibre de Cleopatra, que fou, segons diuen, molt presumida. Renteu-vos la cara amb aigua de romaní, mullant un drap de llenç. Si en lloc de coure'l amb aigua ho feu amb vi, molt millor. Cal fer-ho cada dia. Mai no se us arrugarà, ni us envellirà. Serà fresc i formós.

Resplendent i ni gota de tacat. Sense borrissol i més joliu que un sol. (El cutis!)

Aromàtic i de fort gust, el romaní, sap transmetre aquestes qualitats a les carns de graella (xai, porc, moltó...) escabetxos i guisats.

Conill amb arròs a la caçadora Mig quilo d'arròs.

El doble del seu volum d'aigua.

Un pessic de fulles de romaní.

La meitat de fulles de farigola.

4 cullerades d'oli d'oliva.

Un conill tendre.

3 cebes.

3 pastanagues.

300 cc de vi ranci.

Rostiu el conill fet a trossos amb les cebes i les pastanagues en una cassola fins que s'enrosseixi.

Afegiu-hi el vi i deixeu que faci xup-xup uns 15 minuts (si convé, afegiu-hi aigua).

A part, poseu l'oli en una olla o cassola i enrossiu-hi l'arròs amb el romaní i la farigola. Afegiu aigua bullent, saleu i traieu quan sia al punt de cuit, de manera que quedi ben solt.

Separeu el conill. Amb la resta, feu una salsa ajudant-vos de la batedora. Es presenten, el conill, l'arròs i la salsa per separat. Finalment, a l'hora de servir, aboqueu la salsa damunt l'arròs, segons el gust de cadascú.

Hom crema romaní quan tempesteja penjant-lo de portes i finestres. A segons quins indrets cremaven grans mates de romaní per a perfumar l'espai, a les fogueres de les nits de Sant Joan i Sant Pere. Un branquilló posat a una tomba i, diuen, el difunt descansa en pau tot el temps que sia.

Del romaní se'n diuen moltes coses, algunes relacionades amb el concepte sagrat de la llar que es tenia abans. Així, en canviar de casa, s'ha de dur romaní i cremar-ne una mica a cada peça (habitació). Antigament, terrissers, vidriers, carboners, ferrers i d'altres oficis que treballaven amb foc, encenien aquest amb un branquilló de romaní beneït.

Dins el capítol de creences i supersticions n'hi ha per triar i remenar. Al febrer, per la Candelera, floreix el romaní, i, diuen que si la festa s'escau en dissabte té set vegades més virtut que d'ordinari. Dijous i divendres Sant, el romaní té propietats especials. Daten pel vuit de setembre el naixement de la Mare de Déu i les tres festes restants dedicades a la Verge, la floració del romaní.

El diumenge de rams, els capellans aspergien l'aigua beneïda amb branques de romaní, per tot arreu. Acompanyats pels sagristans, aquests, recollien les dotzenes d'ous preparades com a pagament del salpàs. Si pagesos o menestrals es descomptaven, el capellà, tenia dret a reclamar el que li pertocava.

Per acabar, diem que diuen que les serps i els llangardaixos fugen del romaní, com el dimoni de la creu.

Llenguatge de les flors: LA TEVA PRESÈNCIA EM REANIMA.

ROMEGUERA (Altres noms) Esbarzer Bardissa "Cireres de verdoi, fan poi."

"Cada gra un poi fa."

(Creien que menjar els fruits de romeguera feia criar polls)

Aquest arbust floreix de finals de maig fins l'agost. Les mores maduren a l'estiu. Quan són més bones tenen color negre.

Fixeu-vos-hi bé en el dibuix per no confondre-les amb les del roldor, metzinós i descrit en aquesta obra.

Creix en torrents, marges i bardisses, a solella, però madura més de pressa si plou amb quantitat.

N'hi ha de moltes classes diferents i totes tenen propietats curatives. A veure-les. Per ser astringent és bona contra la diarrea, disenteria, hemorroides, inflamació de gorja, enforteix les genives i referma els queixals. També convé a moltes malalties de la boca. De fet, la podem prendre de moltes maneres: en tisana, compreses, cocció, xarop i, fins i tot, bullint els brots tendres com si fossin espàrrecs i menjant-los com verdura.

De les móres, com sabeu, se'n fa àspic, gelatina i confitura. Contenen tota una rica gamma de sucres, àcid nítric, àcid làctic i àcid oxàlic, a més de vitamines A i C, proteïnes, sals de calci i potassi. Tot això és imprescindible pel creixement dels nens. Un grapat de móres, són la millor "xuxe" (llaminadura) que els hi podem donar.

De les flors se'n fa vi i restreny. Com les fulles de la majoria de rosers, les de romeguera, es poden fer servir per fumar. Diuen que són inofensives i que el fum es tolera fàcilment.

Davant la creença que les fogueres representen la destrucció de les herbes paràsites i dolentes que dificulten el creixement dels conreus, cremaven gatoses, argelagues, romegueres i d'altres.

Aprofitem l'avinentesa d'aquest apartat, per recordar el que explicava en Pere Font, Pere de Can Cames, del mas del mateix nom, a Rupit-Pruit. En torn a la lluita immemorial entre la part bona i la part dolenta, citava aquests exemples oposats:

PART BONA

PART DOLENTA

Blat Ceps Herba del prat Gat Oreneta

Cugula Romeguera Cara lloba (probable flor dels cards) Rata Ratapenada

Vet ací per on, els catalans de cognom Sarsaneda tenien que donar un nom castellà que traduís l'esbarzeram: zarzaneda.

RUDA "Casa amb ruda al balcó, no hi entra mai el doctor."

"Una cataplasma d'arengades ben rovellades, barrejades amb ruda, aplicat als peus, cura el tifus."

Floreix per primavera i a l'estiu. Creix veïna a horts, generalment cultivats. Es fan servir les flors i és millor fresca. De gust picant i olor intensa.

Enforteix els vasos capil• lars evitant hemorràgies. És per això que es fa servir en cirurgia ocular. Rica en vitamina C. Antiespasmòdica, sudorífica i antihelmíntica. L'oli aplicat en fregues i compreses és bo contra el reuma. Fou emprada com a tònic ocular per la medecina natural i en perfumeria. És una planta tòxica. Per tant, malgrat que alguns autors inclinen la balança vers el cantó de les lloances populars, hem de dir, seguint la línia empresa, que el seu ús, fresc o concentrat, es reserva al facultatiu.

Recepta de l'ecònom de Montclús En un pot hermètic, feu bullir a bany Maria, durant una hora, un grapat de ruda i un altre de sàlvia amb un got de vi vell negre i un altre d'oli d'oliva. Al cap d'una hora, afegiu 20 grams de sucre i 20 de càmfora. Quan hagi bullit mitja hora més, coleu-ho. Fregueu les parts dolorides amb un tros de franel• la, dos cops al dia, envers la banda del cor. Cal escalfar, cada vegada que la feu servir.

Remei per l'erisipela Piqueu fulles de ruda en un morter i poseu-les en un plat. Afegiu una clara d'ou ben fresc.

Remeneu fins aconseguir una pasta. Amb cullera o espàtula, escampeu-la per una tela fina i apliqueu-la en cataplasma damunt la zona afectada. Es cura amb molta facilitat.

Un altre pel mateix Mitja lliura (200 grams) d'oli d'oliva, del més bo.

7 branquillons de ruda.

5 alls pelats.

Tot plegat dins un perolet nou, feu-ho bullir fins que la ruda i els alls sian ben cuits. Filtreu i tapeu dins d'una ampolla. Unteu la zona afectada.

La seva condició d'antiafrodisíaca ens duu a contar que els monjos en plantaven als claustres i en menjaven o en bevien per a guardar la castedat.

No sé si on hi ha ruda no s'acosten les serps, però, diuen si les mosteles que s'hi tenen que barallar en duen a la boca o en mengen.

Quan una ovella no pot parir, li posaven una creu de ruda a la creu dels ronyons, resaven, i, al poc, sortia el xai. I sense veterinari!

Recepta pel mal donat, mal d'enveja i dolences per l'estil Al punt de la mitjanit de Sant Joan, feu aquest ungüent: ruda acabada de collir l'any anterior, a la mateixa hora, del mateix dia; pastada amb llard, sagí salat i pols de colobra blanca ben picada.

No sabem si aquesta pols de colobra és vegetal o es tracta de fer pols a una pobra colobra. Per si de cas, investigueu-ho. Les vostres consciències us ho agrairan.

A Olot, els matalassos i els coixins, es feien i es refeien cada any per Sant Joan, de falguera i ruda. Pobra mainada! Quins esternuts!

A Figueres, la matinada del 2 de setembre (Sant Llerdó, patró de les dones brutes i poc polides) la mainada duia a penjar a les finestres d'aquelles dones poc curioses i malendreçades, mates de ruda i rumex. I és que, ben pensat, una olor sempre mata l'altra.

s

S SABATETES DE LA MARE DE DÉU (Altres noms)

Heura terrera Heura de terra Floreix a la primavera, a partir del mes de març. Creix en boscos i arbredes d'espècies frondoses, especialment de fulla efímer.

Tònica, diürètica i anticatarral. S'aplica en les afeccions de vies respiratòries i urinàries. Es pren en tisana, xarop o conserva. També és expectorant. Llevat tot plegat, a casa nostra s'empra molt poc.

A Alemanya, en canvi, la consideren comestible i és consumida i apreciada amb escreix.

SAJOLIDA (Altres noms) Herba d'olives Floreix a l'estiu i a la tardor, a partir del mes de juliol. Creix en marges i collades secs o pedregosos, en sardes i tota mena de matolls situats en terrenys calcaris de gran part del país. És estimulant, tònica, apetitiva i carminativa. S'administra en tisanes i lavatives. Desprès dels àpats, beguda, és digestiva.

En cas de digestió difícil Preneu desprès de cada àpat una infusió feta amb 50 grams de caps florits de sajolida per litre d'aigua.

Un bon afrodisíac Preneu infusions de 60 grams de sajolida florida per litre d'aigua.

Històricament s'afegia als guisats de carn, com la farigola. Actualment, acompanya el xai rostit i el peix guisat.

Com amanir olives?

Poseu-les en aigua varis dies fins que les olives verdes hagin perdut l'amargantor. A continuació, poseu-les en aigua amb sajolida i sal. Aquestes són les nostrades. Bon aperitiu!

Olives confitades Primer, poseu les olives en aigua uns quants dies, canviant-la sovint, fins que perdin l'amargantor. Després, fiqueu-les en un pot de vidre o de terrissa, amb aigua, sal i les herbes que esmentem a continuació. Sajolida, farigola, orenga, serpoll, pebrella i la pell d'una llimona o d'una taronja. Cal que espereu uns 10 dies o més, abans de consumir-les. Aquestes, també en són de nostres, però el seu gust és més fort.

SÀLVIA (Altres noms) Sauvia (nom local) "Qui pren sàlvia, sempre se salva."

Floreix a partir del mes de maig fins ben estrat l'estiu. Creix a les planures àrides de casa nostra, vessants, collades de muntanya calcària, marges, barbacanes i pels voltants de les cases de pagès, com a restes de cultius arraconats. És bona de conservar.

Estimulant, tònica i digestiva, i no desvetlla com el cafè. Diürètica, antiespasmòdica, febrífuga, antisèptica, antitranspirant, hipoglucèmica, emmenagoga, resolutiva i vulneraria.

Per lactants que tenen cacones Consulteu al pediatre la recepta: tisana de sàlvia amb xarop de codonyar.

Per a regular i calmar els dolors dels trastorns menstruals Preneu infusions fetes amb 40 grams de fulles de sàlvia per litre d'aigua. En la dona, també té efectes afrodisíacs.

Se'n fa tintura i vi Si us renteu la boca amb vi de sàlvia, sense anar pel dret, conservareu en bon estat la dentadura i enfortireu les genives.

Per a rentar ferides Feu servir 15 grams de sàlvia barrejada amb menta per tres tasses d'aigua bullent. Sense afegirhi sucre i sense superar les dosis indicades (l'essència de sàlvia és tòxica a partir de certa concentració) podeu rentar-ne les ferides.

Angines Els antics grecs ja preparaven infusions i tisanes amb la sàlvia. Si no voleu patir d'angines i fer com feien els grecs, prepareu una infusió amb 100 grams de fulles de sàlvia per litre d'aigua. Feu gàrgares tres cops al dia, afegint-hi sis cullerades soperes de mel per litre d'aigua.

Per cuinar es fa servir la varietat de fulla estreta i per a eixugar la varietat de fulla ampla. Les fulles estretes fresques intervenen en salses, mantegues, amanides, vinagretes i formatges curats.

Són proverbials en plats com les cebes farcides de carn de porc i el secret de molts embotits picants. No recomanem, per la seva fortor, combinar la sàlvia amb altres herbes aromàtiques.

Seca, la de fulla ampla, serveix com assaonador de pizzes, estofats, pèsols i formatges cremosos.

Fulles fresques de sàlvia arrebossades i fregides Netegeu, arrebosseu i fregiu. Quan sian daurades, acompanyeu-les amb salsa d'herbes o tomàquet. També són bones guisades en minestra amb l'afegitó d'allets silvestres.

(Recordem, de bell nou, que la sàlvia i d'ensems el romaní, en quantitat, són tòxics) Els paratges que les bruixes feien servir per a ballar en llurs reunions de la nit de Sant Joan, un cop trepitjats, s'encatifaven de ruda, alfàbrega, valeriana i sàlvia. Mentre ballaven, feien la collita per llurs remeis, encisos, maleficis, seguicis i encanteris per a fer-se estimar.

T

t

TÀRREC (Altres noms) Tàrrec de prat Floreix de maig a juliol. Creix en prats de pasturatges propers al Pirineu i muntanyes a partir dels 400 o 500 metres amb rouredes i alzinars, a Olot i els seus voltants. És molt eficaç en úlceres de les cames Poseu fulles seques de tàrrec en vi blanc calent. Passat un temps curt, apliqueu en compresa a l'úlcera.

Ferides de destral o ganivet Ràpidament, poseu les fulles fresques de tàrrec aixafades en cataplasma i les ferides es guariran en breu temps.

TE DE ROCA

(Altres noms) Te roquer Floreix del juny a l'agost. Creix n'esquerdes dels penya-segats calcaris, fins els 1500 metres.

Estomacal i contra les indisposicions del ventre. La tisana endolcida amb mel o sucre és bona contra els catarros pulmonars. Una tassa desprès de cada àpat, o quan convingui.

TIL• LA (Altres noms) Tei (nom local) Tell (nom local) "Ai, la mel del til• ler!.."

Floreix una mica abans de juny i juliol. Aquest arbre creix en muntanyes entre els 1000 i els 1500 metres, barrejat amb el faig, l'auró, el server o altres espècies amants de l'ombra.

Com recollir les flors Un cop les tingueu aplegades, assequeu-les ràpidament. Un jorn assolellat i ventós és el millor per a fer-ho. Ja seques, protegiu-les de la llum i la pols.

Calmant, sedant, diürètica i reguladora de les funcions intestinals. Redueix l'excés d'àcid a l'estómac. Una tassa en ben dinat o sopat. Si es vol potenciar la seva eficàcia, afegiu una cullereta d'aigua de tarongina. Sucre o mel, i, al cap d'una estona, preguntaran per vosaltres.

Insomni i nerviosisme (Aquesta recepta és vàlida per a totes les infusions recomanades d'aquest arbre)

Preneu tres tasses al dia d'una infusió feta amb 30 o 40 grams de fulles de til• ler per litre d'aigua.

Diuen que fa créixer els cabells i retarda la seva caiguda. No perdem res en provar-ho.

Proveu a canviar, en els entrepans, les fulles d'enciam per les fulles tendres de til• ler.

Una curiositat històrica. La fusta del til• ler no és mai atacada pel corc. No, al menys, la de

1570.

La tradició recull que plantar un til• ler davant la porta d'una casa protegeix llurs habitants, donant tranquil• litat i pau d'esperit. No marxeu, que n'hi ha una altra. La flor del til• ler porta la fecunditat i condueix els nobles sentiments. Ara, si!

TRÈMOL (Populus tremula L.) (Altres noms) Alba borda Àlber bord És un arbre alt (de 10 a 20 metres) que es troba en boscos de roure de fulla gran o en bardisses, poc desenvolupats. Les bardisses ocupen el lloc de rouredes martinènques, penolenques i de fulla gran; vernedes i avellanoses, empobrides o destruïdes per l'home. A vegades, forma part de boscos de roure de fulla gran o és entre brugueroles i brucs, en grans brolles que, abans d'ésser destruïdes per l'home, eren curulles de faig i roure.

El trèmol és considerat un arbre de muntanya mitjana, tot i que penetra lleugerament en la terra baixa.

La llenya s'usa per a fer llumins i paper de bona qualitat.

Parlant de fusta Us vull desvetllar un secret que només uns quants tenim la sort de saber. A Rupit, ja fa molts anys, dos germans, els Rovira, patentaren mundialment l'escuradents rodó. Després el comercialitzaren amb el nom Elefante. Amb fusta seleccionada, polien i donaven finesa, amb llur maquinària, a aquests útils estris. Encapsant-los en cartró, abans de dur-los a vendre.

TREPADELLA BORDA (Onobrychis viciaefolia Scopoli) (Altres noms) Esparceta Sanfuenc La millor planta mel• lífera Floreix a la primavera i a l'estiu. Creix en terres de cultiu, i, a l'hora, és cultivada pel farratge. És en els voltants d'aquests cultius on creix de forma lliure. Hi ha moltes variants i poques diferències entre elles.

Proteica i vitaminosa. És molt bona pel bestiar. Sudorífica i estimulant de la gana.

Si en trobeu, deixeu-vos de complexes, manies i punyetes i feu com els conills. Són vitamines i proteïnes que ens dóna la terra i, a més, fan bona olor i tenen bon gust. Què més voleu?

Diuen que les ases, en menjar-les, bramen de gust...

v

V VALERIANA (Altres noms) Herba de Santa Maria Herbacuquera "Valeriana prendràs i no et feriràs."

"Si vols tenir dona sana, dóna-li valeriana."

Floreix per primavera i a l'estiu, a partir del mes de maig. Creix en prats i boscos clars de les muntanyes, fins els 2100 metres.

Com a relaxant nerviós i sedant és bona en casos d'insomni, irritabilitat i tensió nerviosa. És un bon antiespasmòdic per a espasmes intestinals en còlons irritables. No té efectes secundaris. De la planta fresca o seca se'n fa tintura; en infusió extracte o pols. I si voleu fer-ne vi, sabeu que aquest és molt tolerable i no provoca seqüeles desagradables. Tot i que quan la valeriana és seca, fa olor a peus i és lleugerament hipnòtica. Amb un parell de tasses d'infusió al dia, ben colada i endolcida, el psiquiatre la té pansida.

Epilèpsia Diuen que l'arrel de la valeriana és bona per l'epilèpsia. Donat que no conté elements tòxics, us facilitem una recepta per aquesta malaltia.

3 grams de pols d'arrel de valeriana.

Una mica de mel.

Es pren barrejat. (Consulteu al vostre metge. Sobretot si esteu prenent medicació) Insomni i nerviosisme Feu una tintura de valeriana. Barregeu una part d'arrels per cinc parts d'aiguardent. Deixeu-ho macerar 15 dies. Preneu-ne tres o quatre cullerades al dia.

Abans de la seva floració, els brots tendres de valeriana es poden menjar amanits.

Diu la tradició que aquesta planta deu les seves propietats per haver estat formant part de la catifa del sol on Sant Jordi matà el drac. Per això se'n diu també herba de Sant Jordi.

Llenguatge de les flors: FACILITAT.

VEÇA (Lathyrus tuberosus L.) (Altres noms) Llegumet Garrofí Guixa borda Floreix a l'estiu, a partir del mes de juny. Creix en planters, barbacanes i marges, tot i que a casa nostra no és abundosa. És un llegum d'hivern.

Astringent i diürètica. Per tant, bona per la diarrea i disenteria.

Els tubercles de les arrels són comestibles. Es mengen bullits, tot i que la primera aigua és millor que la llenceu. És una fècula com la patata i, de no fer-ho, la trobaríeu força embafadora. Crues i un cop pelades, potser no sabran tant dolces. Els tubercles en forma d'ametlla, desprès de pelats, es mengen crus. Són dolços i de gust semblant a la regalèssia. Però, és millor no abusar de les plantes del gènere Lathyrus, totes elles comestibles, malgrat que, a llarg termini, poden provocar latirisme. Una malaltia que afecta el sistema nerviós de la musculatura.

VERÒNICA (Altres noms) Te del país Floreix de maig en endavant. Creix en boscos no massa espessos, landes, brugueres i en terres silíciques o descalcificades.

Té moltes virtuts. Combat els èczemes. Diuen que en tisana és com l'aigua amb sucre, però no en feu gaire cas.

Per a rentar èczemes i com a reconstituent Feu una infusió amb 20 o 30 grams de flors i fulles verdes de verònica per litre d'aigua. Una vegada tèbia, ja podeu rentar la part afectada.

Amb la mateixa infusió podeu combatre el sobre esforç mental si en preneu tres tasses al dia, desprès dels àpats. La seva fama, en casos com aquest, ve avalada pels propis investigadors.

Ferides Desprès de netejar la ferida o nafra amb sal marina dissolta amb aigua (una cullereta per got)

apliqueu-hi una decocció de verònica feta amb 50 grams de planta florida en un litre d'aigua.

Finalment, col• loqueu-hi al cim una fulla de plantatge.

Bronquitis, refredats i tos Preneu infusions fetes amb 50 grams de flors i fulles de verònica, verdes, en un litre d'aigua.

VIOLA (Altres noms) Violeta Floreix a finals de l'hivern i en començar la primavera. Creix en bardisses, boscos frescos amb roure i alzina, una mica aquí i una mica allà. No n'hi ha gaire, però, de salvatge.

Provoca la tos, és expectorant, sudorífica i secretora de les vies respiratòries. A l'arrel, que és vomitiva, s'hi troba el compost químic de l'aspirina, l'àcid acetilsalicílic. Es pren en xarop, infusió i decocció.

De saboroses flors fresques, forma part d'amanides. Aquestes mateixes flors, es confiten en pastisseria, essent venudes com a llaminadures, o formant part del guarniment de postres i pastissos. Les fulles aporten afegitons a les minestres.

No cal que us recordi que del seu perfum se'n fa colònia, sabó, sals de bany i tot allò que serveix per a posar-nos boniques i bonics.

Hom creu que les violetes boscanes comencen a fer olor pel febrer, a la Candelera, i deixen de llençar perfum per la Mare de Déu de Març (dia 25, anomenat de la Mare de Déu de les violetes).

Les violetes formen part de danses i cançons eròtiques, lúdiques i de festeig. Els ballesters tiraven, amb llurs ballestes, els rams de violetes a les noies que volien conquerir, en el decurs de les celebracions de la quaresma.

Llenguatge de les flors: MODÈSTIA.

x

X

XIRIVIA (Pastinaca sativa, L.)

Floreix en períodes biennals, entre juliol i agost, donant unes flors groguenques. La planta mesura entre 60 i 120 centímetres. Creix en prats, indrets no cultivats, camps i jardins. La varietat edulis és de cultiu en hortes com a planta alimentaria i de farratge. L'arrel és molt carnosa i conté una essència de color groc pàl• lid, sucre de cana, glucosa, pectina i molt d'oli.

Diürètica i apetitiva. Tot i que el seu ús és medicinal, s'ha perdut incomprensiblement. És potser per això que ens ha costat força trobar-hi dades.

Des els temps dels antics romans, sabem que l'arrel cuita de la xirivia dona una pasta tova que a segons quins llocs solen untar-hi el pa. També és un bon condiment per brous i verdures.

Sopa de pastanaga i xirivia 300 grams d'arrel de pastanaga.

400 grams 'arrel de xirivia.

100 grams de tronxo d'api.

80 grams de mantega.

Dues cebes.

Un gra d'all.

Un litre de brou (pollastre, vedella...)

30 grams de farina.

Julivert, alfàbrega i fonoll.

Peleu les arrels de pastanaga i de xirivia i talleu-les a làmines fines. Feu el mateix amb l'api.

Foneu en una cassola fonda 50 grams de mantega, sofregint-hi les cebes i l'all. Afegiu-hi les xirivies, les pastanagues i l'api, i deixeu estofar una estona. Tot seguit, afegiu el brou i deixeu coure a foc lent fins que les arrels siguin toves. Mentrestant, prepareu una pasta amb la farina i 30 grams de mantega. Afegiu-la a la sopa i remeneu fins que resti ben lligat. En el moment de parar la taula, escampeu-hi julivert, alfàbrega i fonoll, fets a bocins (dins la cassola, no pas damunt la taula). I, dellonsis,.. Ha arribat el moment de dir, bon profit!

FONTS I AUTORS CONSULTATS Plantes R. Folch Revista "Els Cingles" Jordi Sanglas Miquel Banús Revista "Integral" C. Donoso L. Mediano Editorial Millà Editorial Alpina Editorial Omega Agustí Cardós Fra Noi W. Boué L. Ripoll N. Duran M. Morguí M. Sallés Q. Parés Ganyet R. Vinyeta I. Roviró (GRFO) X. Roviró (GRFO) J. Aiats (GRFO) J. Amades F. Masclans S. Terrass

S. Pey G. Bonnier G. de Layens J. Callejo.

P. Font Quer J. Massacrier J. Seymour R. Genestar E. de Cabanyes R. Pascual

Animalons Història Natural dels Països Catalans Revista "Els Cingles" Editorial Alpina R. Vinyeta Agustí Cardós J. Maluquer Q. Parés Ganyet J. Amades J.A. Burton (Editorial Collins) J. Flegg (Editorial Collins) J. Ruiz-Olmo À. Aguilar A. de Andrés A. Sacristán V. Pérez Mellado F. Rueda J.M. Lobo _

ÍNDEX ALFABÈTIC D'ANIMALONS A ABELLA ÀLIGA ALIGOT ALOVA ANGUILA ARANYA B BAGRA BALLESTER BARB BECADA BÍBIA TRIDÀCTILA BITXAC BOTXÍ BUSAROCA C CABRA CADERNERA CARPA CERCAVORES CÒLIT GRIS CONILL CORB COTXA FUMADA CRANC DE RIU IBÈRIC CUCUT CUERETA D

DUC E ENGANYA PASTORS ESCORXADOR ESCURÇÓ ESPARVER ESQUIROL ESTORNELL F FALCÓ PELEGRÍ G GAFARRÓ GAIG GARSA GAT MESQUER GAVINA GORJABLANC GRALLA GUATLLA GUINEU I ISARD L LIRÓ LLANGARDAIX LLEBRE LLOP LLÚDRIGA M MALLERENGA MARTA MERLA MOSTELA/ERMINI MUSSOL O ÒLIBA ORENETA ORIOL

P PARDAL PASSERELL PASTORELLA GROGA/BLANCA PELA-ROQUES PERDIU PICA-SOQUES PINSÀ PIULA DELS ARBRES PORC PUPUT R REIETÓ ROPIT ROQUEROL ROSSINYOL S SALAMANDRA SARGANTANA SENGLAR SERP SERP AMFÍBIA SIT T TALP TEIXÓ TORD TÓRTORA TÒTIL/GRANOTA/GRIPAU TRITÓ TRUITA TUDÓ U ULL DE BOU V VERDEROLA VERDUM X XIXELLA XORIGUER

INTRODUCCIÓ Els animalons, quan tenen set, fan com nosaltres. Cerquen un rierol, una bassa o una font i beuen.

En el Collsacabra hi ha moltes fonts que tenen nom de bestiola, de les que en coneixem unes quantes. Aquest fet, ens ha animat a pensar que llur presència podria associar-se amb la del seu bateig. És per això que, en parlar de l'animaló al• ludit, fem esment, a peu de pàgina, dels cursos d'aigua i de llur ubicació. **

A

a

ABELLA "A fibló d'abella, cera d'ovella."

"La picada d'escorpí, amb mel s'ha de guarir."

"Nadal en divendres, any de moltes abelles."

Els ruscos on viuen les abelles és una colònia molt organitzada. La mare, les obreres (recol• lectores, guardianes, ventiladores i netejadores) i els abellots o mascles, formen aquesta col• lectivitat. Poden donar fins a 30 quilos de mel per temporada. La mare pon fins a 4000 ous en 24 hores, i viu de quatre a més de cinc anys. Els mascles no viuen més d'una temporada i les

obreres (entre 10 i 100 mil) tan sols de sis a deu setmanes.

Per abril, els eixams inicien, segons creuen a pagès, l'elaboració de la mel més selecta.

Per l'abril, l'arna febril, i cada abella val per mil i cada fiblada, per cent mil.

L'eixam d'abril el vull per mi, l'eixam del maig el dono a raig.

L'abella per l'abril dona la cera, l'ovella per l'abril dona la pella.

L'abril és, per tant, bon temps per a fer eixams nous i mudar les abelles d'arna..

"Per abril neteja les arnes i mata les rates."

Es perfumen ben bé les dues arnes, la nova i la vella. Es posen a tocar, de manera que les dues entrades o fonells estiguin ben encarats i com més a la vora millor. Amb una pedreta es pica l'arna vella, seguint el ritme de la següent cantarella: Cuques de Déu, passeu, que a casa nova aneu; una senyora hi trobareu, que és la Mare de Déu, passeu, passeu, passeu.

Cal vigilar si passa l'abella mare, que és una mica més grossa que les altres. Si passa, és senyal que les abelles volen mudar de casa i la muda ha anat bé. Si hom no la veu, significa tot el contrari. Per a fer aquesta feina cal estar en dejú i és encara millor que hom hagi dejunat tres dies.

Si les abelles, en abandonar llurs arnes, passen la ratlla de la propietat, resten sense amo i se'ls pot apropiar qui vulgui. Més endavant explicarem, perquè la mainada fa teps, teps, picant dues pedres o bocins de teula. De moment, sapigueu que això agrupa i congrega les abelles, mentre que les formigues fan tot el contrari. Aquestes no lliguen gota amb les abelles.

A les arnes que han estat habitades per altres eixams, les abelles no es resisteixen a establir-s'hi.

Les abelles, Déu cuida d'elles.

Qui una abella mata, de càstig no escapa.

Desfer un eixam duu mal averany.

Els primers que tasten les cireres són els estornells i les abelles.

Ja, respon l'esparver: I l'altra fruita també.

Diu l'abella al crestador: "La de sota és la millor." És molt estès que les abelles no es poden comprar ni vendre, sinó que cal canviar-les obligatòriament per blat. Es considera el dia de Sant Pere com el millor per a fer-ho. Picant l'arna suaument amb una pedreta, com hem dit que fa la mainada, les abelles rondinen si volen canviar d'amo i si no responen és que no volen fer-ho.

El melet o meler de cada casa, té la gràcia o do indicats per atendre i tractar amb les abelles.

Recau, per herència, en el més petit de cada família i el conserva mentre viu. El més curiós és que les dones no poden intervenir en el conreu de la mel. Segons diu la tradició, les abelles fugen o es moren. Les arnes no es poden comptar, però si posar-ne de més, per si les bestioles, l'os abans, o ara els lladregots, es puguin equivocar quan hi van de nit.

Diuen que si pel 11 de novembre, Sant Martí, fa fred, serà un mal any i que les abelles ho coneixen ja que surten de llurs arnes.

El valor mel• lífer del Collsacabra és molt alt. De les millors plantes mel• líferes, onze figuren en aquesta guia: arboç, bruc, centaura, lligabosc, romaní, til• ler, farigola, romeguera, viola i sàlvia.

La millor: la trepadella, també és a la comarca.

"Gener sense gel, any de mel."

"De la flor del gener, se'n fa el meler."

"Gener florit, abellar ric."

"Saó de gener, per les abelles va bé."

Per cap d'any, els pagesos que tenien arnes, anaven a veure-les i parlant amb elles els demanaven que fessin força mel. Si podia ser, més que l'any anterior.

"Eixam de març, poc profit te'n veuràs."

"Abelles i bestiar boví, pel març se sol morir."

La mel més exquisida és la mel de maig. Les flors són curulles de nèctar i ens ho confirma el refranyer: Maig corrent, la mel rossa com l'or. blanca com l'argent.

Mel de maig, rica mel; mel de juny mitja mel.

"La mel de maig, la reina de les mels."

"Mel de maig, mel de veí."

"Pel maig, la millor mel."

Pel juny, se sol sentir: "La mel i el pa venen plegats."

Per Sant Miquel cresta les abelles i tasta la mel.

Si vols tenir bona mel, ves a l'arna per Sant Miquel.

La bona mel per Sant Miquel.

Feu servir la mel com a substituta del sucre. D'ella podeu fer un vi excel• lent, aiguamel, vinagre i aiguardent. De la cera d'abella, espelmes i ungüent. No hi ha llavi tallat, que la mel no hagi curat. Àdhuc, la collita del blat i el crestat de les arnes són simultanis, de cara a fer pastissos.

Contra els refredats Una de les receptes més bones en la que intervé la mel, és aquesta: una cullerada d'oli d'oliva, un rovell d'ou i deu grams de mel. Debatut i pres, abans de posar-vos al llit. Oli en un llum.

Oli o ungüent, contra les abelles Terra cuita, ben picada i feta pols. Barregeu amb oli d'oliva i aiguardent del fort. Pasteu-ho bé.

Cara i mans untades. Sense picades de cap mena. Ni d'abelles, ni de fiblades, per verinoses que sian.

Per a polir l'argent Qui més qui menys té alguna cosa d'argent. Polir-la i netejar-la sense erosió, és fer una pasta amb cendra de palla, barrejada amb mel i aigua. Un cop fregats els objectes, eixugueu-los bé.

Es diu si les abelles van en barca, perquè se sol posar prop del rusc un abeurador on suren taps i trossos de fusta en el que les abelles s'hi posen.

S'explica del verderet (abellol o vesperet) gran menjador de vespes i abelles...

L'abellerol menja set vespes cada vol.

ÀLIGA DAURADA (Au protegida) (Altres noms) Àguila (Present fins els anys 60. Avui, d'aparició ocasional)

"Quan l'àguila és arribada (març) s'ha acabat la gelada." "Àliga abaixada a terra, dóna poca guerra."

"L'àliga no caça mosques."

"L'àliga vola molt alta, però el falcó la mata."

Adulta, pot arribar als 210 centímetres d'extrem a extrem d'ala. Gran planejadora. És més freqüent veure-les quan no han arribat a adultes. Tenen taques blanques a les ales que, en fer-se grans, desapareixen. Volen a poca altura inspeccionant les planures, Captura les preses al terra.

De poder veure-la ho farem en serralades, boscos de muntanya i penyes rocoses o cingleres rocalloses. Nia a les lleixes rocoses, i, en ocasions, en arbres. Tot i que és molt difícil de veure, no perdeu les esperances.

La capta de l'àguila Pel maig sortien a caçar-la. La penjaven d'un bastó i anaven de casa en casa cantant i demanant.

Les mestresses els donaven ous. En feien una truita gegant i amb els que sobraven els venien a mercat, al preu d'un diner cada un.

De la pretesa amistat entre l'àguila i el llop, els pastors, en mataven un per desfer-se'n de l'altre.

Per a Ripoll hom creien que les bruixes nues damunt d'un camp es tornaven àligues blanques que, en envolar-se, desprenien una fumarola grisa que, espessint, es tornava negra i esdevenia pedra en descarregar.

(Font del Prat de l'Àliga, a Falgars)

ALIGOT (Au protegida) D'uns 55 centímetres. Ales llargues, amples i molt digitades. Plomatge, sovint, bru fosc per dalt i més clar amb llistes ombrívoles per sota. És molt difícil trobar-ne dos iguals. Es remunta a gran altura. La cua és curta, extensa i arrodonida, amb taques negres a les zones més clares del revers, al canell. Els dos sexes són similars. Es troba en camp obert, muntanya baixa i erms. El niu és una voluminosa estructura de branquillons en un arbre i, de vegades, en el sòl.

Fa un característic miolar, com el gat, que se sent molt lluny. Difós, encara que a casa nostra se'n veuen molt pocs. Es posa dret i ferm en els pals d'enllumenat. Consum carronya, però no persegueix les preses al vol. Resta a l'aguait, immòbil i ben visible. Les caça per sorpresa. Menja mamífers nocius a l'home i insectes. No perjudica els altres ocells ni la cacera. Per aquesta raó, creiem injustificada l'animadversió de la que és objecte. A Catalunya nia i és sedentari. Se'n veuen de migratoris, provinents d'Europa, camí de l'Àfrica per a passar-hi l'hivern. Molts d'aquests es queden per les nostres contrades, escampats arreu. En terrenys muntanyosos i boscans; en grans planes occidentals del nostre país.

ALOVA (Au protegida) (Altres noms) Alosa Becuda "Val més una alosa al plat que una perdiu volant."

"Pel maig a caçar aloses, per vora els sembrats."

Si per l'octubre sents l'alosa en jorn bromós, no serà plujós.

Pel març, les aloves comencen a cantar: A mitjans de març el sol ja fa ombra i ja canta l'alosa.

Per la Mare de Déu. per tot arreu, bosquetes i papallones.

Au de terrenys oberts. Les plomes blanques marginals de la cua les fa identificables en vol.

El cant és un xirrup, molt melòdic i que es pot perllongar alguns minuts. Canta quan és en terra o en llocs baixos, però, quan més ho fa és en ple vol, en planar. A vegades, a tanta altura que quasi no se la veu. Es troba en camps oberts. A l'hivern és més gregària i prefereix les praderies i els rostolls.

ANGUILA "Quan les anguiles noten el fred van a corre-cuita riu per avall."

L'anguila és un dels peixos més rars que existeix. Fa un extraordinari viatge per reproduir-se. A finals d'estiu baixen els rius en direcció al Mediterrani, travessen l'Atlàntic en direcció al mar dels Sargassos, on es reprodueixen, i ja no tornen. Les larves sortides dels ous, retornen a les costes europees convertides en anguiles de cinc o sis centímetres.

L'anguila adulta pot viure hores fora l'aigua. És carnívora. La fase larvària dura tres anys. En estat adult pot assolir els 50 anys. La femella pot arribar al metre i mig i pesar, com a màxim, tres quilos i mig.

ARANYA "Sang al nas, amb teranyines l'aturaràs."

"Per estroncar les hemorràgies, cal posar-hi teranyines."

"El fil de l'aranya assenyala el temps: com més llarg, més bo.

Quan plou, s'arrupeix i no fila."

"Si l'aranya es posa a treballar cap el tard, farà bona nit."

"Els estables amb teranyines són bons per al bestiar."

En primer lloc, quatre dades de tot crèdit.

Les aranyes són sempre predadors. Amb verí, estaborneixen les víctimes i, mortes o no, absorbeixen els seus sucs. A partir d'ací, són de dos tipus. Les més evolucionades, que fan teranyines de seda com a parany per atrapar les víctimes; i les que corren per terra, entre la fullaraca, menjant insectes no voladors que emboliquen amb la seda. Amb aquesta també embolcallen els ous i construeixen caus i galeries. Les descrites en darrer lloc, són les aranyes més primitives.

El Collsacabra és un país d'aranyes. Si mai sou pessigats, per elles o per qualsevol altre insecte, us donarem un remei.

Què fer si sou picats?

En primer, poseu-hi aigua fresca. Desprès, col• loqueu-hi unes quantes fulles de cascall (potser en dieu herba adormidora) damunt la butllofa que sol aparèixer a la pell. Al cap d'una estona, com si res hagués passat.

Si la cosa es complica, feu-hi fregues amb dues parts d'oli d'ametlles i una d'amoníac líquid, procurant, abans, buidar el cos de tota mena d'aigües.

Per si no n'hi ha prou, poseu damunt el lloc on han picat, cendra de llenya de figuera mesclada amb fil.

De l'agermanament entre terra i plantes se'n diu que les aranyes en marquen el grau d'intensitat.

Estenen llurs teranyines per damunt del sòl, de terròs a terròs, i, com més filin i més grosses siguin, més bona serà l'anyada, perquè la terra a pastat més. Tot això, té que passar el mes de maig.

També conta la llegenda que les aranyes varen salvar Sant Fèlix. Perseguit pels saigs (una mena de sicaris) s'amagà dins d'una cova, tapant la boca de l'amagatall amb una cortina de teranyines.

B

b

BAGRA

D'uns 15 a 20 centímetres, tot i que pot arribar als 50 i pesar un quilo. Boca petita, molt obliqua, amb escates grans de color variable. La bagra comuna, arriba a viure un màxim de 13 anys, més les femelles que els mascles. Té el cap gros, la boca terminal i els ulls petits. El cos, en els exemplars grossos és força alt. El dors és fosc, a vegades, de tons brunencs blavosos. Costats i ventre gris argentat amb escates molt visibles per tenir el contorn pigmentat. Dents dispostes en dues fileres, acabades amb ganxo a la punta.

Pon, entre maig i juny, de 4500 a 60000 ous deixats sobre fons pedregosos. La bagra és omnívora. Menja larves d'insectes aquàtics, algues, i, quan són grans, peixos i amfibis. A l'hivern, consumeix més l'aliment que troba en l'element aquós i la resta de l'any, el terrestre o de deriva.

Només es troba als Països Catalans. En lloc més de la península Ibèrica.

BALLESTER ALPÍ Apareix a l'estiu, com la majoria d'aus migratòries. Fa uns 20 centímetres. De llargues i estretes ales en forma de falç o de ballesta, com ho preferiu. És bru argilenc amb el ventre blanc. De vol enèrgic i ràpid.

Nia a les muntanyes, a les ciutats i en penya-segats costaners. Amb colònies i dins de forats de penyals i edificis. Se'n va molt lluny a cercar aliments. De refilet molt alt. Se sent de la llunyania.

Molt difós i amb poblacions estables a molts llocs.

S'han dit moltes coses d'aquest ocell: que vola sense interrupcions al llarg de nou mesos, que les cries al mes i mig de vida es posen a volar i mai més tornen al niu... La veritat, i això se sap, és que s'acobla en vol, dorm mentre vola (baixant el nombre de batecs per segon) menja insectes amb el bec obert a ple vol i es banya en vol lliscant per la superfície de l'aigua. Per si de cas, no hi aneu darrera, volant.

BARB

Viu en aigües corrents, prop del fons. Al Collsacabra hi trobem el barb de muntanya. És petit.

Uns 30 centímetres, màxim. Quan creix es torna robust. Cos curt i alt. Cap, més aviat, petit. Boca amb llavis gruixuts i lòbul mitjà visible. Aletes baixes. Escates petites. Els adults són bruns grisencs amb taques negres per tot el cos. Les últimes són visibles tant en els adults com en els joves.

Es reprodueixen entre maig i juny. S'alimenta d'invertebrats. Viu en rius de muntanya, d'aigües ràpides i oxigenades. Sovint, acompanya la truita comuna. En rius mediterranis curts, abunda en els cursos mitjans.

És preuada pels pescadors i es consumeix localment. La seva carn és comestible.

BECADA (Altres noms) Becadell Aquesta és una au molt tímida. Normalment, s'amaga. Quan s'espanta, vola en ziga-zaga, amb el bec baix i canta un crieec sec i escarritxant. Jaguda a les rodalies, retorna, un cop passat el perill, al lloc on era. La punta del seu bec és flexible per a poder remenar els fanguers a la recerca d'aliment.

A l'hivern s'estableix prop de l'aigua, on aquesta hi és en grans quantitats i calmada. Poques crien en primavera per les nostres contrades. Més aviat, es desplacen vers a la resta del continent europeu.

Al març, desprès d'haver passat les fredorades a casa nostra, s'apleguen en estanys i paratges pantanosos per emprendre el viatge vers terres de tramuntana i fer el niu. Diu el refrany: Mare de Déu de març passada arriba el falcó i se'n va la becada.

Curiosament, l'any 1969, varen ser trobats uns pollets de becada al Corriol del Collsacabra.

Bruixots i guaridors venien becades als que patien de fel sobreeixida o icterícia. Creien que guarien només mirant-les als ulls. Que per efecte de la seva vista hom perdia el color verd característic d'aquesta malaltia i es tornava vermell com els ulls de les becades.

BÍBIA TRIDÀCTILA Pot arribar als 48 centímetres. Normalment, en fa uns 21 de cap a tronc. Les femelles són més grosses que els mascles. El cos és com el d'una serp. El cap és petit i té potes molt menudes, de només tres dits. La cua s'afina ràpidament i acaba en punta còrnia. Té escates lluents i envernissades. Un timpà molt gros. A casa nostra presenten nou línies longitudinals dorsals. El ventre és força clar. Els colors són molt variats: gris, oliva, bru, bronze, sorra, i, a vegades, amb toc metàl• lic.

Cerca la humitat i la vegetació densa, no alta (màxim 40 centímetres) Prats, camps propers a rierols, conreus i boscos humits esclarissats, són els seus hàbitats. Quasi mai supera els 1000 metres d'altitud. Es refugia en forats o entre vegetació densa. Fuig reptant com les serps, sense usar les potes. S'alimenta de petits insectes.

Per primavera, hi ha aferrissats combats entre mascles per aparellar-se. Cada femella pot portar

de 3 a 13 cries que neixen de finals de juny fins a mitjans d'agost. Tenen una longitud de 77 a 110 mil• límetres. Les cries mengen pugons i petits insectes diversos. Al tercer any de vida, ja són madurs sexualment.

Temen al fred i hivernen de setembre fins l'abril. La bíbia és activa de dia, llarga a la primavera i a l'estiu més matinera, però, no tant treballadora.

BITXAC El bitxac comú té el cap negre, el pit roig i unes taques blanques al coll. És molt visible quan vola per canviar d'emplaçament. La femella té el mateix plomatge que el mascle, però, de color més apagat. Normalment, van en parella i s'aturen en llocs descoberts i no massa alts.

Freqüenta matolls, costes i camps oberts (de cultiu, prats i eres) amb arbusts més o menys dispersos, però, sempre a prop de l'aigua. A l'hivern és més fàcil de veure per l'arribada de migradors continentals.

Per Sant Marc ve el papamosques i el bitxac.

Hi ha una llegenda, segons la qual el bitxac i el sit menjaven les mateixes coses. Per això, es barallaven contínuament. Un dia, van arribar a l'acord que el bitxac només menjaria cuques i el sit, mosques. Des de les hores, sempre més han estat bons amics i s'ajuden l'un a l'altre.

BOTXÍ (Altres noms) Garsa borda Es pot veure en llocs destacats, ben tibat. Des de cables, pals i branques; caça, rèptils, insectes i ratolins, organitzant veritables rebosts enganxats a branques d'arç.

Viu en zones poc arbrades o arbustives, en boscos no massa atapeïts. També se'l pot trobar en límits de bosc, horts i solanes.

BUSAROCA (Altres noms) Gamarús

És un duc en miniatura. Pel seu camuflatge passa desapercebut a les branques dels arbres. A diferència de la resta de ducs, la busaroca emigra a l'Àfrica quan arriba l'hivern, per tornar l'abril a niar.

Freqüenta pobles i camps envoltats d'arbres. És confiada. Activa de nit. Caça insectes a prop d'una llum, perquè els atreu. Captura ratolins i ocellets i els desploma abans de menjar-se'ls.

Nia als forats dels arbres, tot i que ho pot fer en nius artificials o en escletxes de tàpies velles.

Posa de tres a sis ous.

Viu a alçades inferiors als 1200 metres, perquè no suporta el fred que fa en altures superiors.

(Font del Gamarús, a L'Esquirol)

c

C CABRA Les cabres per llur culpa en porten la cua curta, per lluna plena en porten el ventre sota l'esquena, pels seus pecats en porten els genolls pelats.

Cabretes, cabretes de què en sou fartetes?

De troncs i barrancs, i de males maleses!

Pere Font, "Pere de Can Cames." (Rupit)

"El cabrit, d'un mes; l'anyell, de tres."

"Una mala cabra, tot el ramat llença a perdre."

"Quan les cabres salten i juguen, senyal de vent."

"Quan la cabra esternuda és que vol mudar el temps."

"Per l'Ascensió, a menjar cabra a Santpedor."

"Per veremar, la cabra s'ha de matar."

"Verema sense cabra, com núvia sense arracada."

Si tenim un petit local de sis metres quadrats, adossat a un reixat de 100 metres quadrats, ja ens pot servir per a dues cabres.

Se'ls dona farratge, molta herba fresca i calderada de cereals. Però, també són llamineres i mengen, quan poden, gotims de raïm.

La carn de llana era menjada per la gent pobra en dates senyalades, com ara Nadal. Els caps de les cabres, per la seva mida, hom podia fer-los arribar fins Cap d'Any o Reis. A Mallorca era típic, a més d'originari, el plat de fideus amb cabra.

Uns excel• lents postres de festa és el brossat de llet de cabra, fet a Gósol.

La figura de la cabra apareix en moltes danses i balls on intervenen pastors i pastores. La figura de la cabra, generalment, és femella i personificada per la dona.

Diu la tradició que la Mare de Déu de Cabrera fou trobada per cabres i venerada pels cabrers a Sant Julià.

En el calendari de fusta per analfabets, la figura de la cabra pot assenyalar el moment de les pastures.

Al vent del sud-oest, al capdavall del mes de novembre, en alguns llocs, en diuen vent matacabres, perquè perjudica molt el bestiar cabrum.

CADERNERA (Nom poètic) Cardina "Per la candelera, es casen els ocells i les caderneres." És considerat un ocell de cant. La seva participació en concursos d'aus cantaires era molt habitual.

Fàcil de veure a l'hivern quan es produeixen les reunions en grans grups. De plomatge vistós, groc i negre. Canta tant en vol com aturat en llocs alts i descoberts. El seu vol és ondulat com el dels garrafons, verdums i pinsans.

Arribat l'hivern, la vinguda de milers d'exemplars des el continent fa que es formin bàndols mixts amb garrafons, molt nombrosos. El cant, amb modulacions, fa chirriii.

CARPA

La carpa i la truita són els peixos de muntanya, amb diferència.

Crien en vivers i són presents a llacs i rius, en grans quantitats, si llur repoblació ha funcionat.

Importada del món antic, des de l'Extrem Orient, la carpa, s'ha adaptat perfectament a la totalitat d'aigües quietes i tèbies.

S'alimenta de cucs i mol• luscos que troba furgant els fons de llim.

Per fresar, va fins a aigües poc profundes on deixa els alevís a prop del marge, mentre els pares tornen al seu lloc habitual. Les carpes són molt prolífiques. La femella pon 100 mil ous per cada quilo del seu pes.

Conten que la carpa viu molts anys. Es coneixen exemplars que han arribat als 50 anys.

CERCAVORES ALPÍ Apareix a l'hivern en àrees d'alta i mitja muntanya. És més escàs que el cercavores boscà, amb qui té un enorme parentiu.

Pap gris brossat. Pit i flancs de color castany. D'uns 15 centímetres. El cap gris. Bec recte i punxegut. Potes rosades i fortes. Salta per terra i entre la vegetació, molt de temps.

Els dos sexes són similars. El niu és un petit pou folrat d'herba, ben amagat en un arbust.

La veu és estrident. Fa un gemec, siik, seguit d'uns refilets breus però melodiosos.

També és parent del pardal de bardissa.

CÒLIT GRIS Apareix per primavera. Cria, i s'entorna a l'Àfrica per la tardor.

Nia al terra i se'l pot veure tant en llocs elevats com arran del sol. També sovinteja les pedres, branques seques, fils de ferro o estaques. Té preferència pels llocs descoberts amb poca vegetació.

CONILL "Pel febrer, no hi ha cap gos coniller."

Abans, quan n'hi havia molts, només se'l trobava a faltar els mesos de gener i febrer. D'ençà la pesta de Mixomatosi, l'any 1955, duta pels conills australians, la seva presència ha minvat de forma important. La introducció d'aquesta malaltia viral en països com Austràlia, França i Anglaterra, que desprès s'estengué en altres, tenia com objecte reduir el seu nombre.

A part de menjar herbes i plantes fanerògames, quan van escurats d'aliment, mengen escorces i rebrots, fent malbé els cultius de cereals primerencs.

Una sola parella pot ser reproductora de més de 30 exemplars per any. A les cinc setmanes ja són independents.

Tots coneixem el conill. I tots, un dia o altre, n'hem menjat. Però, potser no sabem que és l'antecessor de totes les races domesticades. Que, a més de nosaltres, és un mos predilecte de mosteles, guineus i cabres pirinenques.

D'una nadala quatrecentista n'extrèiem aquests versos: Ay, donas, nostres veinas, No volem peix ni sardinas.

Ayam de grosas galinas que sien ben farsidas, E capons E tudons E cunils E perdigons E no hi haie falla.

CORB

"El corb li diu negra a la garsa."

"Corb, menja carn de burro mort."

"Crieu corbs i us trauran els ulls."

"Un corb no treu mai l'ull a un altre corb."

"Del mal que fan els llops, molt se n'alegren els corbs."

"Quan el corb ens visita és que se sent ferum de mort."

"El corb, quan el tanques, es fa el mort."

Ocell de força envergadura, sempre atent a la descoberta de carnussos. És molt abundant al Collsacabra.

Pel maig comencen a sortir les nierades i envaeixen les contrades properes als paratges on crien.

Mengen tan carn morta com hortalisses fresques, són omnívors. Sempre ho fan al terra, per on caminen molt a poc a poc.

El vol del corb és recte amb esbatecs regulats, i, a voltes, planeja a gran altura. Nia en arbres, rocams, cingles i penya-segats. És bastant solitari. Es troba en llocs apartats, pasturatges, boscos de muntanya, i, fins i tot, en espadats mariners.

Tots hem escoltat alguna vegada el seu cant profund i potent. Un grocc, sec, a intervals i perdurable, malgrat la llunyania.

Quan al vespre passaven a grans vols, la mainada els maleïa amb la següent cançoneta: Corb maleït, que corres de nit

i et vens a menjar les faves del favar. És un ocell considerat de mala malastrugança, portador de pestes i figura en la que s'encarnen els mals esperits.

En els plets de mal avenir, els casos difícils es resolien fent els encausats, cada un, una coca de carns i altres menjas agradoses al paladar dels corbs. Al punt de la mitjanit, les posaven a un cim molt visitat per aquestes aus. No trigaven en arribar i menjar-se-les. Hom creia que la coca que picaven primer era la que pertanyia al qui tenia raó.

El corb era domesticat per a trobar tresors i riqueses, fou la mascota de bruixes en exercici i au de mal averany.

Diuen que els nostres avis, quan volien que plogués, deien una oració estranya al corb negre.

Ocellot, immensament gros i negre, que té el niu a Roma i que cada dia estén el vol, provocant la pluja per tot arreu on va. Que cadascú cregui el que vulgui, però, jo m'he fotut un tip de riure d'allò més. I si no, llegiu amb atenció, i, amb intenció de treure-hi conclusions.

(Font del Corb, El Far i La Salut)

COTXA FUMADA Apareix per primavera. Sembla un ratolí traginant, pel terra, en tàpies o murs. Però és un ocell que cria en zones roqueres i espadats. Se'l pot veure en hortes, tanques, ponts i antics edificis. A l'hivern, és més freqüent el seu pas, per la presència d'ocells hivernants europeus.

De veu seca, tack, refilada breu, ràpida i grinyolant.

Té per costums, menjar al terra i viure en zones pedregoses i taulats.

CRANC DE RIU IBÈRIC Els astàcids, coneguts com a crancs de riu, són sedentaris i viuen en grups de més o menys deu individus, en marges de rius o en zones ombrívoles.

Surten, durant la nit, per alimentar-se. Són omnívors. Mengen crustacis, mol• luscos, plantes i amfibis.

El nombre d'ous que pon cada femella és de 50 a 100. Són de desenvolupament directe.

En l'actualitat, s'estan introduint espècies americanes i de la resta del continent, de creixement més ràpid. Tinguem en compte, però, que el cultiu artificial de poblacions pot provocar seriosos canvis en els microsistemes ecològics que els acullin.

Els crancs són bons per la cassola, però molt difícils de trobar i, no només perquè no n'hi ha tants com abans... Voluntat, paciència i coneixements, són qualitats que els vailets de les pairaries tenen,

per anar-los darrera.

CUCUT "Si per Sant Josep no canta el cucut, e és mort o s'ha perdut."

"Per Sant Macià, el cucut ve i el tord se'n va."

"Quan el camp veu garbes de blat, el cucut se'n va aviat."

"Sant Josep fa parlar el cucut i Sant Pere el fa callar."

"A la primera garbera, cucut enrera."

"El cant del cucut, Sant Josep el porta i Sant Pere se l'emporta."

Un altre de ben col• locat en la llista d'èxits dels cantaires és el cucut que, segons diuen, refila molt bé la nit de Nadal, tot i les baixes temperatures. Però de cantar, canta tot l'any, també per la primavera i a l'estiu. El típic cuc-cuu pot ser molt acollidor. És més fàcil escoltar-lo que veure'l. Freqüenta marges de boscos, matolls, camps i pasturatges arbrats. Les ales punxegudes li donen un vol molt directe.

No fa nius. Posa els ous, d'un en un, en els nius d'altres espècies més petites. El pollet surt de la closca abans que els altres i llença la resta d'ous per acaparar tot l'aliment que duen els seus padrastres.

Diuen que el càstig de l'Adam fou convertir-lo en cucut i el de l'Eva convertir-la en puput. Conta la tradició que l'any que el puput canti primer que el cucut, les dones governaran i manaran. Pel cinc de febrer, moltes dones sortien al camp i paraven gran atenció, no fos que escoltessin cantar el puput abans que el cucut. De fer-ho, havia arribat l'any de llur govern.

Apareixen per la quaresma, però, la tradició fixa com a data el 21 de març. En aquest sentit, diu el refrany: Per Sant Benet cada cucut canta en son indret, i, si no canta és mort de fred.

Sant Benet porta el cucut i Sant Benet se l'enduu.

Fent referència al Sant Benet de juny, diu l'adagi: Sant Benet fa cantar el cucut i Sant Pere el fa callar.

El cucut per son dret, ha de cantar per Sant Benet, però ha jurat i rejurat que no cantarà fins Sant Marc.

Això que pot semblar l'anunci de la temporada d'òpera del Liceu, té molt a veure amb l'aparició de les collites i la seva productivitat. La presència o no de certes espècies d'ocells, determina el fidel reflex d'un any de feina amb les corresponents inclemències meteorològiques.

Per la Mare de Déu de març

el cucut surt de Roma, i per Sant Pere se n'hi entorna.

L'ocellet dels rellotges és un cucut. I té un refrany que diu: Si pel trenta d'abril no sents el cucut cantar, senyal que el món s'acabarà.

Pel vol del temps en què ha de venir el cucut no és bo sortir de casa en dejú, perquè si la primera vegada que hom el sent cantar en la temporada ho és, aquell any passarà fam i angúnies per menjar. En canvi, si està satisfet, pot tenir per segur que no patirà en aquest sentit.

Segons la tradició oral, el cucut vell no tenia fills. Amb penes i treballs en tingué un. Se'l estimava molt. Una carreta curulla de garbes el trepitjà i el matà. És per això, així acaba el conte, que fuig desesperat quan veu una garba.

A la comarca veïna de la Garrotxa creuen que el cucut, caiguda la primavera, es torna duc petit, i, no és fins passada la hivernada que no torna a fer-se cucut. D'ací que, a l'estiu, la tardor i l'hivern hi hagi tants ocells d'aquests. Als de sempre, s'hi afegeixen tots els cucuts.

N'hi ha de més agosarats que el converteixen en sabater, esparver i teixidor. O, un poti-poti de tot això, segons l'època de l'any.

Acabem com hem començat, amb uns refranys: "Per Sant Pere, el cucut va a veure el Sant Pare."

"Per Sant Pere, el cucut enrera."

"No és nat ni naixerà, qui per Sant Pere sentirà el cucut cantar."

"Si sents el cucut per Sant Pere, mal any espera."

CUERETA (Tipus) Cuereta blanca Cuereta torrentera La blanca, no és només blanca, també és grisa i negra. És un ocell molt ben plantat i de cua molt llarga. Sovint és en terra, però, a vegades, es posa en tàpies, arbres i cables. A l'hivern, els mascles i les femelles són molt semblants. Es reuneixen per a passar la nit, dormint en arbres i edificis.

Fàcil de veure en llocs molt variats, quasi sempre caminant i remenant la cua. En ribes de rius i llacunes, horts, pasturatges, voreres de camins i carreteres, a prop del bestiar, i, amb freqüència, seguint els tractors per capturar les bestioles que al seu pas queden al descobert.

La torrentera és groga, gris i negra. La cua és més llarga que la de la blanca. A l'estiu té el coll negre. En el que s'assembla a la blanca és en el vol ondulat i en el crit que fan mentre volen: chichip, chi-chi-chip, chi-chi-chip. Als mesos freds arriben els hivernants i és quan més fàcil resulta veure-les. Això no vol dir que no tinguem poblacions permanents. I tant que si!

A l'hivern, les torrenteres s'assemblen totes; tant els mascles com les femelles; tant les adultes com les joves.

Els costums de blanques i torrenteres són similars. Llevat pel que fa als cursos i masses d'aigua de muntanya, llocs, aquests, solitaris i preferits per les cueretes torrenteres, d'on reben el nom.

D

d

DUC (Au protegida)

És el més fort i gran dels rapinyaires nocturns. Cria en repeus i cavitats dissimulades per la vegetació. A vegades, en forats d'arbres.

Tot i que pot caçar grans preses i rapinyaires diürns, pel general, s'alimenta d'aus i petits mamífers. En menjar rosegadors, com les rates de camp, beneficia els agricultors.

Aquesta espècie que, a la pràctica, no té enemics naturals, es veu amenaçada per l'home. Diuen que n'hi ha més de dissecats que vius i en llibertat.

Viu a les muntanyes, monts i boscos; en cingles i enclavaments roquers.

El que tothom creu que són les orelles, en realitat, són flocs de plomes.

Amb els ulls ataronjats ben oberts, udola per la nit amb gran i profund juu-ú. El duc petit és qualificat de gat del cel, perquè, quan crida, sembla un gatet miolant.

Per la Mare de Déu el duc petit ja fa meu-meu.

Es creu que beuen la llet de les cabres i que les munyen amb gran habilitat. Se'ls tracta de xuclacabres. Llur absència és interpretada com a signe dolent pel bestiar cabrum.

e

E ENGANYA PASTORS

En podríem dir, un altre xuclacabres.

Per la Mare de Déu els enganyapastors de deu en deu i, si no n'hi ha, mal any de cabres serà.

Fa uns 28 centímetres. És estilitzat. De camuflatge fantàstic. A taques i ratlles brunes, de tonalitats napa i gris. De potes curtes.

Es desplaça horitzontalment i el seu vol és silenciós com el d'una arna.

El mascle té unes taques blanques a les puntes de les ales i de la cua.

Li agrada estar-se en bruguerars secs, muntanyes baixes netes de brossa, en matolls i arbusts.

Un simple tall, ben amagat al terra, li és suficient com a niu.

A l'alba, se'l pot escoltar, i, pel crepuscle vespertí també. Fa un cant llarg i batega les ales en vol de festeig.

Es troba molt repartit, encara que només se'l veu habitualment a segons quins llocs. És poc

freqüent en grup nombrós.

ESCORXADOR Amida uns 18 centímetres. Només se'n poden veure algunes parelles.

El mascle té un bec gros i ganxut, una llista ocular negra i una vora blanca a la cua. La femella és més gris i mat, amb marques escamoses al pit, taca borrosa fosca a l'ull i cua bruna.

Visitat estiuenc, se'l pot veure en terrenys secs i despoblats amb matolls, brugueres, arbusts i en terres de cultius.

El niu és un petit pou d'herba, ben construït a la brossa.

El reclam, aspre, sona chack i el cant resulta inesperadament melodiós. És difós, però difícilment nombrós.

ESCURÇÓ "La picada d'escurçó, no dona temps a l'extremunció."

"El escurçons, quan tenen tres anys, es tornen serps."

Hi ha dues varietats: l'ibèric o Vipera latastei i la Vipera apis, el cleopatrià. Són els dos únics rèptils no protegits a casa nostra.

Pot arribar als 60 centímetres. El mascle és més gran que la femella.

Es troba en vessants pedregosos i secs, fins els 2500 metres.

Pot caçar de nit, sempre per menjar, petits mamífers. És agressiu, només quan se'l molesta. La seva mossegada és verinosa.

En la tradició catalana, de l'escurçó, es diuen molts disbarats. Si mai sentiu parlar de la pedra escurçonera, podeu creure en miracles, però, quan veieu un escurçó no li foteu un grapat de rocs al cim. Ell no té la culpa d'aquestes barrabassades.

Bestieses vàries, n'hi ha una de bona. Diuen que els escurçons, en anar a beure, es deixen el verí damunt d'una roca, com si fos la dentadura postissa o ara les ulleres, posem per cas... Hom suposa que, un cop acabat el beure, se'n van i se'l deixen... Si mai trobeu un escurçó, li podeu preguntar si el duu o se'l ha deixat, però, en cap cas el toqueu, car n'hi ha que, a més de despistats, tenen fama de mentiders.

ESPARVER CENDRÓS (Au protegida) "Pel gener, no hi ha esparver perdiguer."

"L'esparver, tot ho té."

"Fuig esparver, que l'àliga ve."

"Quan l'esparver envelleix, se'n burlen els ocells."

"L'esparver encanta els ocells que vol menjar, perquè es deixin agafar." És l'au més abundosa al Collsacabra i la més maleïda dels pagesos, pel seu atac constant al petit aviram.

L'esparver és molt esvelt. Vola molt baix, amb les ales en be baixa oberta.

Mentre és present a la primavera i a l'estiu, a la tardor emigra.

Ocupa terrenys plans i oberts: camps de cultiu, muntanya baixa, zones ermes i maresmes.

Si la seva població disminueix amb molta celeritat és a causa dels plaguicides, i, com nia al terra, entre la vegetació, moltes vegades arriba la sega abans que els pollets puguin desplaçar-se, essent destrossats per les recol• lectores.

Al mes de març, l'abundor d'ocells atreia els esparvers. Aquests els empaitaven al vol i els caçaven per endur-se'ls a llocs alterosos i esquerps, on fan posada.

Per l'Encarnació ja volen l'esparver i el falcó.

Per l'abril, els pollets resultants de les postes de febrer i les llocades de març, omplen els camps.

Els esparvers n'agafen a grapats. Per evitar-ho, a pagès, planten, al cim dels galliners i en els llocs freqüentats per les llocades, un estri de fusta, semblant a un penell de campanar, que el vent fa moure i s'anomena penella o esparver.

Els balls per espantar l'esparver han estat una constant a les nostres terres, sobretot entre la mainada. Donar un petit bocí de coca a l'aviram per protegir-lo de l'esparver, al voltant de Sant Joan, fou, com en el cas de les danses, un costum molt estès.

ESQUIROL ROIG L'esquirol roig, que és el nostre, viu en boscos de coníferes i arbrat mixt. Pot arribar a fer 25 centímetres amb una cua de 20 centímetres.

A vegades, menja ous i ocellets dels nius. Se'l considera diürn. Té el costum d'emmagatzemar menjar per l'hivern.

Fa nius en forma de bola en els que s'amaga quan fa mal temps o nota la presència d'un predador. Gran trepador i saltador, la cua li serveix de timó i paracaigudes en saltar pels arbres.

Malgrat que la seva població ha minvat molt, el fet de ser llest i prudent ha possibilitat llur

presència fins l'actualitat. Caçadors furtius, després de la lluna vella d'octubre, el sotmeten a caceres indiscriminades. És un animaló molt bonic que, dissecat, per alguns, fa patxoca. La seva pell és molt estimada i els caçadors saben que des d'octubre fins febrer no els cau el pèl i les pells es conserven bé.

Ha après a conviure amb l'home, el seu principal predador, juntament amb la marta. El seu instint de supervivència el duu, en situacions extremes, a jugar a fet i amagar amb el caçador.

Quan aquest erra el tret, es llença de la branca de l'arbre on és, en picat i com un pes mort. Cau al terra a sac, i, quan el caçador el vol recollir, creient haver-lo tocat, ja és lluny.

(Font dels Esquirols, a Les Gorgues i Les Paganes)

ESTORNELL Negre, rodonet i en convivència amb grups molt sorollosos.

Se'l pot veure al sol; en cables, arbres i teulats. És molt comú, i, a l'hivern, molt sociable. Cap al tard se'n reuneixen molts a fer soroll en torres elèctriques i altres llocs destacats. També és present en pobles i llurs voltants. En definitiva, on la presència de l'home és gran.

El vol és directe, potent; d'esbatecs ràpids i planejats curts.

Nia sota les teules i forats d'arbres. Els ous són de color blau pàl• lid. La població està en franc augment Té el bec groc i les potes rogenques. Quan és quiet es posa ben dret. Xiula molt fort imitant els cants de les espècies amb les que conviu.

Menja de tot i ho fa en terra. Cucs, insectes, larves, fruits i llavors. A l'hivern, consumeix moltes olives.

Una llegenda de fort regust racista diu que quan veiem un estornell menjar olives d'una olivera se'n porta l'oli cap a la Moreria, retornant el que potser és d'ells. I quan duu un branquilló d'aquest antic arbre, és un moro convertit, per art d'encanteri, en estornell que ens ve a robar, poc a poc, les olives.

L'estornell, sortosament, menja olives, perquè és allò que li agrada i agafa branquillons d'aquest arbre per a fer el niu. Com tothom!

F

f

FALCÓ PELEGRÍ

Amida de 38 a 48 centímetres. És de vol mol ràpid, forts batecs i llargs planatges. Ho fa a gran alçada, a voltes, en parella. Es llença en picat, quasi vertical, per a caçar aus, les seves preses més habituals, i molts animals de pèl. Quan baixa, ho fa amb les ales plegades per assolir més velocitat.

El robatori dels ous en nius per l'assortiment dels falconers, fa que la població hagi minvat molt.

També hi han contribuït els insecticides absorbits per llurs preses.

Tractant-se d'un rapinyaire, la femella és una mica més gran que el mascle. Té les ales llargues i punxegudes. La cua és gran. És mol cridaner, tant aturat com en vol.

Nia en cingles i parets rocoses, en ruïnes i altres edificis despoblats.

A l'hivern, és més fàcil de veure per tenir un hàbitat més variat i per l'arribada d'hivernants. Però és cap a la fi de març quan arriben els falcons, a grans vols. Llur presència és anunci de bonança i de bona collita de cereals. El refrany diu: Per la Mare de Déu de març, falcons per totes parts, i, si no els veus venir, prepara't a patir.

Les dades de les que disposem ens fan pensar que el falcó vesper, Pernis aviporus, nidificador en zones humides de la província (principalment, fagedes i rouredes) en altituds entre els 700 i els 1500 metres, és present a les nostres contrades.

El falcó vesper caça com el pelegrí, clavant els seus arpiocs (mot comarcal que significa urpes) damunt les preses.

G

g

GAFARRÓ És gregari a l'hivern. Petit, verdós i groc, i de cant xisclant.

Menja gra i llavors. Se'l veu en camps de cultiu, voreres de camins, parcs i jardins. La longitud del seu bec li permet treure les llavors dels cards, sense punxar-se.

Engabiats pel seu agradable cant, pateixen una indiscriminada matança pel seu consum en bars.

Tot i que, aquestes pràctiques estan prohibides per la llei.

GAIG "Gaig ets i gaig seràs i magre sempre estaràs."

"Gaig, gaig, gaig ets i gaig seràs i per més que mengis no engreixaràs."

Es troba en àrees de molt arbrat i és molt desconfiat. Quasi sempre va sol, en parella o petit grup.

Té una veu molt sorollosa, aspre i rasposa que fa scraac.

El seu vol és com el de la papallona, recordant el del puput i el de la garsa.

La seva zona d'influència són les àrees boscanes, principalment, voreres i clars.

Fa rebost, a l'hivern, de fruits que amaga en els forats dels arbres i el sol. Afavorint, sense proposar-s'ho, la germinació de les llavors.

La gradual substitució d'alzines, roures i faigs per pins no autòctons, tot i constituir una gran alteració ecològica, no ha posat en perill la població de gaigs. Però, no podem dir el mateix d'altres espècies del món animal. La realitat és que, el gaig ha aconseguit adaptar-se perfectament als pinars.

GARSA "El corb diu negra a la garsa."

"Prendre garsa per perdiu, no fa niu."

"Les garses roben tot allò que lluu i ho amaguen."

Gràcies a tenir la carn pudent i menyspreable, s'ha salvat de la persecució per part dels caçadors.

No se la pot confondre. Blanca i negra, de cua llarga i ales arrodonides. Molt abundant i fàcil de veure.

Agressiva, cridanera i perseguidora de rapinyaires, cries i d'altres aus.

La veu és un chak-chak-chak aspre i sonor.

Menja de tot i viu en zones d'ampla influència humana. De cua llarga i graonada que belluga sovint.

El vol és recte, suau, com si arrossegués la cua.. Semblant al d'una papallona, bategant contínuament les ales.

Fa un niu típic, de branques i fang, en copa, i, a vegades, amb sostre. Aquest és resistent a les inclemències del temps. Pot arribar a la tardor, fins i tot, a l'hivern en perfecte estat, essent aprofitat després per altres espècies.

Menja al terra. Va en parelles o petits grups. Camina a passes i saltirons. El seu aliment favorit són els ous de perdiu. Per aquesta raó, els caçadors enverinen els ous de perdiu quan volen eliminar les garses.

El calendari dels ocells ens diu de la garsa: Pel febrer, la garsa puja al joquiner, no per pondre ni per covar, sinó per veure el temps que fa.

A despit del febrer, pel març la garsa fa el niu i pon molt bé.

I el refranyer del dia de Sant Valentí: 15 de març, de no sabem l'any.., diu: "Per Sant Valentí, la garsa puja al pi."

Comptem que la Quaresma és temps de garses. Temps en el que festegen i fan gran cridòria i xerrameca. Se sent dir als garsots: -Si n fossis tan xerraire, ens casaríem, ens casaríem.

I elles, responen enfadades: -Més xerraire ets tu!

A Quaresma només parlen d'amoretes. Tot són moixaines. En canvi, quan són casades treuen el geni.

Es casen per Pasqua, que ja no és pecat. I duien que diuen: -Déu ens faci ben casats...

A partir d'ara, la xerrameca esdevé greu i seriosa. Només parlen d'afers domèstics i de l'endegament de la llar. Mal geni i algun renec, acaben per tombar la truita.

A molts llocs, hi ha la creença que les garses prevenen amb la seva veu: de serps i llangardaixos a messes i conreus; del llop a muntanya, i de la guilla als poblats. Fins el punt que la vigilància d'aquest sometent, es veia premiada no espigolant els camps en ben segat.

GAT MESQUER (Mamífer protegit) Genetta genetta (nom científic) Geneta (nom local) No confondre amb el gat fer o gat salvatge (Felis silvestris). El salvatge, ha escollit per pròpia voluntat viure als boscos en llibertat.

"Per Sant Sever, para el llaç pel gat mesquer."

El mesquer és mol escàs. Llur llestesa i precaució, potser l'han salvat del total anorreament.

Viu en boscos frondosos, rics en sotabosc i matolls.

Les llodrigades són de dues a cinc cries.

Pesa entre 3,5 i 8,6 quilos. És una mica més gran que el gat domèstic.

Solitari, discret i tímid. Viu en terra, però, a vegades, puja als arbres per prendre el sol en una branca.

S'alimenta de petits rosegadors. Tot i la creença, no menja ocells.

S'amaga en catafures abandonades pel teixó o la guineu, en forats d'arbres, o entre arrels.

GAVINA "La gavina, el temps que farà endevina."

En principi, ens feia gràcia pensar que a tants quilòmetres de la costa poguessin arribar-hi les gavines, però, la gavina present al Collsacabra és la gavina vulgar, l'única present a l'interior.

Petita i de plomatge molt clar. L'adult, a l'estiu, té el cap quasi negre. És molt sociable. Passa la major part del dia en menjadors diversos: abocadors, camps de cultiu,

garberes i zones humides. Quan es fa fosc, tendeix a reunir-se per anar a dormir en zones obertes com: embassaments, llacunes o maresmes.

A la tardor arriben per mil• liars. A l'hivern volen en formació de be baixa, en arcs o línies, canviant constantment de forma.

Adaptada a viure prop de l'home, aprofita qualsevol deixalla que sia comestible. En molt llocs adients, han format poblacions sedentàries.

Aquest ocell aquàtic només volta per terra quan fa molt fred: Si pel gener la gavina va per l'horta, fes foc i tanca la porta.

GORJABLANC Martes foina (nom científic) (Altres noms) Fagina Feixina "Quan la lluna està en rodó, caça la fagina, la guilla i el teixó."

Per Sant Sever, para el llaç pel gat mesquer; per Santa Caterina, per la fagina; per Sant Andreu, per la guineu, i per la Concepció, pel teixó.

Mustèlid més gros que la mostela, però semblant. De pèl bru al llom i blanc a la gorja i al pit.

A les nostres contrades es troba una mica per tot arreu. S'apropa a l'home, però s'escapoleix amb facilitat. És difícil de veure, llevat que tinguem la sort de poder-ho fer en zones de rocam, cingles i congosts travessats per rius i rieres. També freqüenta alzinars i conreus de secà. És un dels carnívors més abundant a casa nostra.

Fa caus a les cases de pagès i nius en els orificis de les cingleres. Per niar, vol tranquil• litat.

Cria una mitjana de tres individus per ventrada.

Menja fruits, petits mamífers i ocells; però, també consumeix insectes, rèptils, peixos, carronya i escombraries. A tot això, hi podem afegir la mel i el vesc, a la tardor i a l'hivern. El vesc el regurgita un cop l'ha empassat. Se'l considera omnívor.

A l'estiu és actiu tot el dia i a la resta de l'any ho és al capvespre i durant la nit.

Actualment, és una espècia atípica, perquè, tot i que no es caça, tampoc es protegeix. Amb la guineu són les dues bestioles carnívores més atropellades a casa nostra, però, tot i això, mantenen llurs poblacions estables.

Com que els mètodes de captura no selectius estan prohibits, caldria reglamentar definitivament l'espècie. Entretant, sabent que cau en basses, pous o dipòsits d'aigua, podríem deixar-hi un tronc repenjat i aconseguiríem salvar uns quants gorjablancs i d'altres espècies que solen caure-hi.

GRALLA DE BEC VERMELL És molt fosca, quasi negra. Sorollosa i gregària. Vola a mitja alçada amb batecs regulars. El seu clatell gris és molt visible en ple vol. El reclam, quiá-quiá, és aspre i sonor. Moltes vegades, treu de polleguera a les aus de rapinya.

Es poden veure algunes parelles en penya-segats, a camp obert, en ponts vells, al voltant de pobles, castells i esglésies. A l'hivern, n'arriben emigrades d'Europa.

Juntament amb la garsa, és l'espècie menys perjudicada en la destrucció sistemàtica que l'home fa de la natura.

La descripció feta fins ara correspon a la gralla comú.

La gralla de bec vermell, que alguns ornitòlegs la donen com a present al Collsacabra, té el bec roig corbat cap a baix i molt fi i les potes són del mateix color. No és un ocell de grans altures. El seu reclam més audible és el de kii-ou.

(Font de la Gralla, a Tavertet)

GUATLLA Quan el blat és segat, la guatlla diu: -Blatsegat..!!! Blasegat...!!!

La guatlla només sap un compte, puix no fa més que dir: -Set per vuit, set per vuit!

La seva popularitat potser deguda a viure, fàcilment, en captivitat. És petita, d'uns 18 centímetres. Ho és més que el tord. Sorollosa, escapadissa i de bon camuflatge. La part inferior és de color arenós, com el de la napa. La resta del cos és semblant al color del cervatell. El mascle té el pit negre.

Només vola quan no té més remei. Tot i que és au migratòria, en alguns llocs resideix de forma permanent. Se la pot trobar en camps, sembrats, prats i bruguerars.

Fa un niu amagat al terra, que és com un petit pou, folrat d'herba. Aquest es troba entre espigues de blat. Mentre nia no es mou dels sembrats.

La veu és un crit ventríloc.

No és nombrosa, més aviat, repartida i variable d'un any a l'altre.

Conten que la gralla ve a fer les messes i que tot el blat que recull és per ella. Quan canti, potser entenguem: Tot és meu, tot és meu. tot és meu.

Temps era temps, la guatlla envià com a emissari seu el cucut que, com sabeu, arriba uns dies abans que ella. Un cop sabedor de com estaven els bladars, s'envolava a dir-li-ho. Però sempre feia tard. La guatlla se'n cansà d'ell i en prescindí.

Amb cucut o sense, quan hi ha blat, poc o molt, la llesta sempre hi és, i, si no ni ha, les guatlles no venen. Com més bona és la collita més en venen.

"Any de guatlles, any de blat."

Abans de la sega, canten: Blat granat, blat granat, blat granat.

Per la batuda, repliquen: Blat batut, blat batut, blat batut.

Del refranyer dels ocells en fem sortir aquest: "Per Sant Valerià, la guatlla a mar."

En diu la gent: "Quan l'octubre va a la fi, tords i guatlles són aquí."

GUINEU (Altres noms) Guilla

"Quan la guineu caça grills, mal per ella i pels seus fills."

"Animal com la guineu, de tant brut no en trobareu."

"Guineu que dorm, no menja gallina."

"La guilla no va voler tirar-se dins l'aigua; no ho veia pas clar!"

(Pere Font "Pere de Can Cames")

Malgrat l'afany d'extermini dels pagesos per tal de lliurar-se de les seves malifetes, la seva astúcia ha permès llur supervivència a la zona. És un gran predador. Fa 120 centímetres de cap a cua. Un terç d'aquesta longitud correspon a la cua. Pot pesar fins a deu quilos.

Cria en guillaries subterrànies i té una llopada de tres a vuit cries, fins un màxim de 15, amb una gestació, fins a 56 dies.

Qualsevol oportunitat l'hi és bona a l'hora de menjar: ratolins, cucs, ocells, granotes i rates boscanes. Aquestes últimes són el seu mos predilecte. També menja carronya.

Les guineus vermelles s'han adaptat a l'home i els seus ambients. No és estrany trobar-los en àrees poblades. Les guineus joves, per exemple, són manyagues i es poden domesticar amb facilitat, però, en envellir, s'accentua llur caràcter salvatge.

Cria en captivitat, en benefici de la indústria pelletera. No ha estat retornat al seu hàbitat natural.

La llegenda explica que, abans, l'embaràs de la somera era de nou setmanes i la guilla li proposà de canviar-se l'embaràs. Aquesta acceptà i la guilla estigué llesta en quatre dies. Els rucs, però, anaven a trobar la guilla per desfer el tracte i perquè la somera pogués parir d'una vegada, però arribaren tard. El plet d'ases i guilles encara dura. Així que es troben dos rucs, es pregunten: "Com està? Com està?"

I l'interrogat respon: "Què sé jo, què sé jo."

Pel març creixen les guilles, i diu el refrany: Neixo pel març; per l'abril ja trec el nas; pel maig, a corre me'n vaig; per Sant Pere, que em vinguin al darrera; pel juliol, ja no m'atrapa el ca que vol, i per l'agost, ja soc tot un guillot dret i compost.

Direm, de passada, que a diversos pobles de la plana de Vic es ballava el ball de la post o del llop, on uns dansaires copejaven els altres recordant, potser, la figuració d'una escena de cacera.

Amb la guineu passa el mateix que amb l'esparver. Se li dóna un bocí de coca a l'aviram per protegir-lo d'ella.

Els guilloters protegien amb màgies el bestiar de la presència de guineus.

A Olot, creien que les guilles eren bruixes. Per això feien un ball rodó que aixecava polseguera, que es tornava fumarola, que pujava al cel, que formava un núvol, on s'hi enfilaven, i, feien pedregar on volien.

I

i

ISARD "És una cabra boscana de bosc. No els hi va agradar el país."

(Pere Font, Rupit)

És veritat. L'isard és un animal eminentment boscà que avui viu tant sols en reserves naturals, on la cacera és prohibida i la presència humana controlada amb comptagotes.

Entre femelles i cries, podia arribar a formar ramats de 30 caps. Els mascles feien l'arribada per l'hivern.

Per la seva pell, que colrada es feia servir per a netejar vidres i d'altres superfícies polides, la seva vianda i la seva cornamenta preuada com a trofeu, foren exterminats. És per això que llur repoblació no arribà mai en indrets com el Collsacabra. Només hi fou com el senglar, de pas.

Una dita explica com un bruixot pot transformar-se en isard, entre d'altres animals.

A Ripoll deien que portar un cinturó de pell d'isard, la nit de Sant Joan, donava una força genèsica excepcional, sostenible malgrat la senectut.

Tenim un testimoni d'uns caçadors d'altres temps que us volem oferir: "Córrer més que el llamp, sense ni tocar la terra. Se l'enduu lleugerament el vent per poc que en faci. Van en colles de sis i vuit. Tenen l'oïda i la flaire finíssima. Un vigila i la resta pastura. El vigilant és en el punt o pot presentar-se el perill. En escollir el lloc, demostren sagacitat i destresa sorprenent. Al més mínim moviment, soroll o flaire, que percep a gran distància, fa un crit d'alarma molt especial i l'escamot fuig vers els cims, pels indrets més difícils, impracticables per qualsevol altre animal. Van tan lleugers, que, sovint, ni hom pot percebre el nombre. Però cometen un parany, passen sempre pel mateix lloc."

La creença en la longevitat dels cérvols (3000 anys) i, per extensió, de parentiu d'aquests amb els isards, és el que possibilità que tothom volés tenir, bé un cinturó, o unes banyes o qualsevol part del seu cos.

L

l

LIRÓ GRIS Habita les fagedes. Es calcula que hi ha unes 14 espècies a tota Europa.

El liró comú passa la vida fent becaines en terrenys d'arbrat de fulla caduca, especialment avellaners. Va de bòlit per les avellanes i pels fruits del lligabosc, allà on n'hi ha. Li són de gran aliment. Fa estralls entre els arbres presseguers, delectant-se amb els fruits madurs.

A la tardor pesa uns 170 grams, però, a punt d'hivernar, cosa que fa d'octubre a abril, pot arribar als 300 grams.

Dorm de sis a set mesos l'any, tot i que la resta també ho fa en el decurs del dia. Només és actiu per la nit.

A les cases de pagès pot ser-hi fent companyia a la rata.

Són tan poc previsors que, en encauar-se per hivernar, només recullen l'aliment que necessiten a curt termini. Si l'hivern s'allarga i el fred els obliga a estar més temps encauats, es moren. D'ací la seva escassesa.

"Pel febrer, surt el liró del seu racó."

"El fred de febrer és lironer."

"El fred de febrer mata el liró en el lironer."

Tenim notícies de l'existència al Collsacabra d'una tercera espècie de liró, el liró verd, però no hem estat capaços de saber-ne res més.

Gastronòmicament, conten, si els romans en feien un confit del pobre liró com una altra menja de llurs bacanals.

El liró, de fet, és molt dòcil. La mainada el feia ballar al so de cançonetes, acompanyades amb flautes de canya, fetes per la mateixa quitxalla. Una d'aquelles cançons, deia: He caigut d'una soca de col,

cames i "piernes", cames i "piernes"; he caigut d'una soca de col, cames i "piernes", res me dol.

LLANGARDAIX (Rèptil protegit) "Pel mal de costat, oli de llangardaix."

El més comú és el llangardaix ocel• lat. El més gran de la Península Ibèrica. Pot arribar als 20 centímetres de cap a cua, sense contar aquesta.

Els mascles tenen el cap més ample que les femelles i escames al ventre. De petits són com les sargantanes adultes, amb el cap molt voluminós.

Quan és perseguit, puja a les branques dels arbres o descansa en nius abandonats.

Menja de tot. Caça escarabats i insectes. En ocasions, pot menjar sargantanes o pollets de petites aus.

Se'l pot trobar fins els 2000 metres, per tot arreu.

Si pel març plou, l'abril sol ser eixut i hom diu: Pel març treu el cap el llangardaix, i per l'abril acaba de sortir.

Coincideix amb l'època en la que revifen els rèptils.

LLEBRE BRUNA Abundoses en altres temps. També han patit la mixomatosi dels conills, dels que són parents.

"Llebre de gener, vora l'esquer."

"No hi ha gener sense llebre, ni maig sense perdiu."

"Pel gener i pel febrer, busca la llebre el seu joquer."

"Si cerques un gos llebrer, prova'l pel gener."

"Pel febrer, set gànguils per a un llebrer."

La llebre bruna viu per tot arreu, preferentment en terrenys oberts amb arbres de fulla caduca i terres cultiu. La població fluctua. A la dècada del noranta, un virus conegut com síndrome de la llebre bruna europea, sembla haver provocat la minva d'algunes poblacions.

El desenvolupament de les potes posteriors li permet fer salts i corre a una velocitat de 60 quilòmetres/hora.

En molts indrets, fins i tot, alguns de llunyans, es creu que l'esperit del blat està encarnat per una llebre, àdhuc, les darreres espigues són anomenades llebres. Això dona pas a balls de córrer i empaitar, i, a jocs, on el que es tracta és el mateix.

Un d'aquests jocs porta per nom la llebreta. És jugat per tres nens: un rei, un pagès i la llebreta.

Si n'hi han més, la resta, fan de gossos. El pagès demana al rei els gossos. Aquest dóna mil excuses. La llebreta fa babarotes i mirotes als qui fan de gossos i el rei accepta, desprès de molt insistir. Els gossos i el pagès surten rera la llebre, fins que l'enxampen. Aquest joc es fa trigar el que convingui i la cantarella del pagès al rei és la següent: Déu el guard el senyor rei, senyor rei del Monticlau, que en tinc la llebreta al camp, que en pastura, que en verdura, que se'm menja tot l'enciam.

Què em voldria deixar els gossos?

LLOP (Extingit a la comarca) Noms com Llobatera, Llobet, Puig dels Llops, serven perenne record de la presència dels llops, però, malauradament, des del segle XIX, no se'n veuen.

Tot i així, en homenatge a aquest fantàstic cànid, n'explicarem moltes.

Quan veiem un xacal, o, en un cas proper, un gos pastor alemany, guaitem reflectida la imatge del llop, de la mateixa manera que ho fa un mirall.

A vegades, assoleix una longitud de 160 centímetres, incloent una cua de 45 centímetres.

Suposem, però, que els llops de les nostres contrades, a diferència dels del nord d'Europa, eren petits i esvelts.

Antigament, a les contrades muntanyenques, creien en el personatge del Pare Llop que governava i dominava els llops. La seva amistat i simpatia eren molt importants, puix evitava que els llops manats per ell, ataquessin els ramats i malmetessin els conreus. De tal faisó, pagaven un tribut al Pare Llop que ell mateix passava a recollir el 21 de desembre, per tal de passar un bon Nadal.

Tothom li donava quelcom, però, els que tenien ramats i hisendes més que els altres, i també els carnissers en quins repercutia llur subsistència.

Els més creients recitaven una oració molt llarga per protegir-se del llop, coneguda pel parenostre del llop.

A finals del segle passat, creien que els llops no podien resistir la música i, per tal d'espantar-los, feien sonar el flabiol.

Els vells sastres de pagès que anaven a cosir per les masies, quan eren obligats a anar-hi de nit,

feien sonar el flabiol. No només serví per foragitar els llops, sinó que formà part de llur utillatge, com les agulles i les tisores. Molts sastres i d'altres que no ho eren, de tant tocar-lo, es varen fer concertistes de flabiol.

La darrera balada del ball de la post, a Manlleu, era qualificada de ball del llop. Aquest nom devia ésser, abans, el genèric del ball, i, a més de l'esmentat, es ballava a diversos pobles de la Plana.

Diuen que el 4 de maig, el llobató surt del seu cau acompanyat i ensenyat per la seva mare, que el comença a ensinistrar a viure i que campi per ell mateix.

"Per Santa Creu, el llop ja hi veu."

Sembla que, molt temps enllà, els pastors havien jurat ajut mutu. A més, no podien tastar ovella morta, sense haver fet, abans, la cerimònia de matar un xai i menjar-se'l en arribar a muntanya.

Era el mode de celebrar l'arribada, amb el desig que cap llop no s'emportés cap xai. Si algú no complia amb la seva obligació, era considerat un mal company i, a l'any següent, es quedava sense poder menjar xai.

Per poder allunyar el llop del bestiar, els pastors, feien les mil i una. Enterrar tres pedretes blanquinoses i planes a una fondària de set pams; plantar tres palets, més o menys rectangulars, drets a terra i alineats; penjar un gripau viu, cap per avall, al sostre de la barraca; enterrar els budells del llop mort, i un grapat de coses més que indicaven, a totes llums, l'aferrissada lluita de l'home contra el llop. Com si aquest fos el diable encarnat, i, sobretot, temut.

Pel Ripollès creuen que la nit de Sant Joan, el bestiar que pastura i menja herba molla de rosada, s'immunitza contra l'atac del llop. També tenien el costum de posar flors de Sant Joan a les sopes dels gossos, pel mateix motiu.

Antigament, existien els llobaters que guardaven els ramats del llop. Els pastors i els bosquerols els consultaven, com si fossin el metge o l'apotecari. A base de salms, màgies i oracions es guanyaven la vida, i, fastiguejaven tot el que podien el llop.

Pel juliol, el llop arriba a la pubertat i comença a caçar.

"Pel juliol, el llop fa el primer udol."

(Font del Llop. Amb aquest mateix nom n'hi ha una a cadascun d'aquests llocs: Falgars, Subiranes, El Far i La Salut.)

LLÚDRIGA (Mamífer protegit) (Nom local) Llúdria Abans, present i abundosa en els nostres rius. Ara, pràcticament extingida, tot i que s'ha intentat,

en certs indrets, la repoblació pausada. És per això, pel seu passat i en el desig d'un futur esperançador, que en fem esment.

Viu en estanys i rius. S'alimenta de peixos, anguiles, rosegadors, granotes, crustacis i carronya.

Arriba als 130 centímetres de longitud, inclosa la cua, i pot pesar uns 15 quilos.

En una llodriguera propera a l'aigua, la femella pareix unes cinc cries (de poc, dos o tres) a qualsevol època de l'any, i, desprès d'una gestació d'uns 60 dies. Les cries obren els ulls al cap de quatre setmanes, surten del cau al cap de sis i frueixen de total independència entre els sis i els nou mesos.

A la llúdriga li agrada jugar, relliscant per les ribes dels rius i lliscant per damunt la neu.

Tot i que es pot veure als zoològics, difícilment es reprodueix en captivitat. A Anglaterra s'han especialitzat en el foment i cria de la llúdriga europea.

Abans, podia ocupar més de 20 quilòmetres del curs d'un riu, però, la contaminació dels rius ha ocasionat la progressiva desaparició del cranc de riu, indispensable en l'alimentació i benestar de la llúdriga, i, de retruc, de la seva pròpia. La manca del cranc de riu pot ser una conseqüència lligada al fet que no reprodueix-hi en captivitat. La repoblació de l'espècie, en certs rius de casa nostra, té, com a condicions, la màxima netedat de les aigües i l'existència d'aquesta llaminadura que és el cranc de riu ibèric.

m

M MALLERENGA D'AIGUA (Au protegida)

D'uns 12 centímetres. Caputxó negre. De color bru mat per dalt i més clara, amb tonalitat napa, per sota. La seva constitució és molt peculiar. Té un pitet negre molt petit. És permanent. La podem veure en boscos i muntanya baixa. Nia en buits, no ocupats, dels arbres.

Té un reclam explosiu que fa, pit-chu. El cant, pitchauiiu, sona com un timbre.

Difós, però, pocs cops nombrosos.

MARTA Martes martes (Nom científic) La confonem amb el gorjablanc. Fins i tot, un dels seus sinònims en català, fuïna, és el mateix per ambdues espècies.

La marta, viu en el cor dels grans boscos. S'alimenta de petits mamífers i aus. És molt hàbil perseguint i capturant esquirols.

Hi ha dues espècies molt semblants i la seva pell és víctima de la cobdícia pelletera.

Refusa l'home i és molt difícil de veure pels seus hàbits arboris i nocturns. En els arbres fa arriscades acrobàcies. Baixa al terra en comptades ocasions. Com l'esquirol, corre i salta amb molta agilitat i rapidesa, fent servir la llarga i poblada cua a mode d'estabilitzador i paracaigudes, passant d'un arbre a l'altre.

Pel seu potencial, és l'únic enemic natural de l'esquirol.

MERLA COMUNA Es veuen algunes parelles. També en tenim de blaves i roqueres.

En la merla comuna, el mascle és negre i la femella fosca. La cua és llarga i el bec i anell ocular, taronja. Passa molt temps entre la vegetació. És un ocell molt tímid. En espantar-se fa un crit fort i estrident, seguit d'un choc-choc-choc. A continuació se'n va i s'amaga.

Viu en horts, matolls i zones amb molt d'arbust. Quan és al terra, puja i baixa la cua, repetides vegades. És al terra on menja llambrics, insectes i larves. La femella és la que té cura de les cries.

Diuen si és per això que posseeix un plomatge més discret que el mascle, i, així, passa més desapercebuda.

La merla blava és un moixó poc conegut, d'atractiu colorit. Fa uns 20 centímetres. El mascle és blau grisenc i la femella té un mantell brunenc cremat i, per dessota, nombroses i fines barres. És sedentària en indrets rocosos i a poca altitud. Esquerpa, defuig l'home i només es veu passar, ràpida, d'un penyal a l'altre.

Té un bell cant i nia als forats de les pedres.

La merla roquera amida 19 centímetres. La cua és de color castany rogenc. A la resta del cos el color canvia, segons el sexe i l'estació. Però, domina el bru amb taques. A l'estiu, el mascle té el cap, coll i dors blau, i dessota vermellós. La femella és més apaivagada i el plomatge més tacat, però, la cua és sempre de color rogenc.

S'endinsa molt més per les serralades de l'interior que la merla blava. Nia a casa nostra i migra quan arriben els primers freds de la tardor. Com la blava, és: solitària, malfiada i localitzable en indrets rocosos.

MOSTELA/ERMINI Mustela nivalis (nom científic) Mustela erminea (nom científic) Deuen quedar pocs exemplars, tot i la seva intel• ligència i prudència. Caçats per la seva pell, el tràfic internacional, s'estima en centenes de milers d'unitats.

Aquí parlarem d'aquestes dues espècies, cosines germanes: la mostela i l'ermini.

La mostela, té dues llopades per any, de màxim deu cries, amb una gestació de 35 dies. Pot arribar als 20 centímetres de longitud, amb una cua de sis centímetres. La femella és més petita. El mascle assoleix un pes de 130 grams. De la mostela s'ha assolit la seva reproducció en captivitat.

L'ermini,, té llopades anyals de cinc a sis cries, amb una gestació de dos dotze mesos. Pesa, quan és adult i mascle, 300 grams. Amida 40 centímetres de longitud, essent la cua una quartera part del total. Tot i la seva agilitat, no trepa als arbres, però, salta extraordinàriament.

El color del pelatge de l'ermini varia, segons el clima del lloc on viu. Bru, en zones temperades, i blanc en zones fredes.

Ambdós són d'entre els carnívors més petits, però, malgrat això, estan considerats com a predadors voraços i, de fet, s'enfronten a animals més grans que ells.

A l'hivern, el seu pelatge és blanc, tot i que l'ermini conserva negra la punta de la cua.

S'alimenten de rosegadors, aus terrestres, conills i altres animals.

Com la resta d'animals de pèl, des del mes d'octubre fins el mes de febrer, no perden el pelatge.

MUSSOL PIRINENC (Au protegida) "Qui viu sol sembla un mussol."

"El cant del mussol assenyala pluja."

"Si canta el mussol pel gener, és que encara ha de fer fred molt rigorós."

Aquest rapinyaire nocturn és petit i rodó. De dia, es pot veure aturat al descobert.

El cap és ample i pla. Les parts superiors tacades de blanc i els ulls grocs. Les parts inferiors són blanquinoses i barrades de fosc. La cua és curta.

Al capvespre i per la nit fa un plany com si miolés, curt i agut, que sona com un kiu.

Viu en terrenys àrids i pedregosos, en camps de cultiu uns xics arbrats, en roques ruïnes, conilleres i altres cataus naturals.

Té un vol directe, baix i ondulat. Arribat el crepuscle, caça insectes i rosegadors. El dia el passa al cim de cables, pals, arbres, pedres i tàpies.

Malgrat la seva protecció, pateix el robatori de nius i tanmateix la captivitat, però, per damunt de tot, és víctima de topades amb els cotxes en ésser enlluernats pels fars.

"El mussol, pel febrer, ja es menja un pa sencer."

Això vol dir que ja és prou gros per necessitar tot un pa per passar el dia.

En els calendaris del sol i de la lluna o en les auques de la fusta, de casa nostra, el mussol, típic de la tardor, pot al• ludir a la collita de l'oli. Una nota típica d'aquesta feina és la presència d'aquesta au, al cap tard.

O

o ÒLIBA (Au protegida) "L'òliba xucla l'oli de les llànties de les esglésies."

"L'òliba viu amb les bruixes i els bruixots."

Al llarg dels temps, se'n matat moltes per superstició, ignorància o simplement per ésser dissecades.

L'òliba és un rapinyaire nocturn. Només es pot veure de nit. Però, no us confondreu pas, perquè el seu aspecte és de ser totalment blanca.

Dues veus l'identifiquen: un sschh, fort i potent, com si demanés callar o el sinistre uurrrii que emet en vol.

Viu prop de l'home, en cases de camp, golfes, torres d'esglésies, graners, ruïnes, i, a voltes, en parcs amb arbres vells o cingleres. El dia, el passa amagada en edificis, arbres o coves.

Menja grans quantitats de rosegadors, per tant, és mol beneficiosa pels agricultors. Una bona petja que ens fa saber la seva proximitat, són les pilotes que vomita, amb les parts no païbles d'allò que menja.

Diuen que les òlibes viuen de l'oli que beuen en llànties de cementiris i esglésies. De nit, criden l'oli de les oliveres i fan posar-lo a les olives. Clar que, la tradició oral, molts cops, fa de les seves.

ORENETA (Nom local) Areneta (Tipus)

Oreneta cuablanca Oreneta vulgar "Per Sant Josep, cada oreneta a son indret."

"L'oreneta porta sort, i qui l'empaita és bord."

"Una oreneta no fa estiu, ni dues, primavera."

"Casa d'orenetes, casa d'amoretes."

"Oreneta arribada, hivernada acabada."

"Orenetes tardanes, hi ha hivern per setmanes."

"Orenetes pel febrer, mal any ve."

"Quan l'oreneta no ve pel maig, l'hivern és llarg."

"Orenetes, amoretes."

L'oreneta cuablanca és la que apareix a l'estiu. Ara parlarem d'ella.

Fa el niu exterior, situat en ponts, presses, etc. És insectívora, sociable i migratòria. Arriba per primavera, provinent d'Àfrica, i se'n va a finals d'estiu.

La població disminueix a causa dels verins agrícoles i de la manca de llocs de llocs on niar, a les cases de moderna construcció. Afortunadament, també nia a muntanya, en roquissers i a camp obert.

L'oreneta vulgar fa els nius oberts i de fang i palla, situats en interiors, estables, graners, patis...

Per dalt, és de color blau metàl• lic i per sota blanc nacrat.

Té la cua llarga i en forma de forquilla. És una excel• lent voladora. Fa ràpides ziga-zaga i pot arribar a beure de la superfície de l'aigua en vols rasants.

Es troba a prop de l'home, tant en ciutats com en pobles.

Si la candelera riu l'hivern és viu i no veuràs orenetes fins l'abril.

"Per Sant Macià, l'oreneta ve i el tord se'n va."

Per la Mare de Déu, orenetes i menjafigues per tot arreu.

"Oreneta ben arribada, tu que em portes la berenada."

(Dita de la mainada)

Per la Candelera,

la cigonya campanera, i si no fa fred, la cigonya i l'oreneta.

"Roquerols per les roquetes, al cap de vuit dies orenetes."

"Benvingudes orenetes, que us mengeu el corc de les favetes."

(Dita a pagès)

Diuen que, a muntanya, quan senten xisclar les orenetes, es posen a comptar calés. Com més en puguin comptar, mentre en veuen o en senten xisclar, més pròsper i venturós els hi serà l'any.

L'amo de la casa on niaven orenetes, en veure-les, convidava els veïns més immediats a pa i beure, per celebrar-ho.

"Orenetes per Santa Madrona, l'hivern és fora."

"Per Santa Madrona, canta l'oreneta i l'alosa."

"Per Santa Madrona i Sana Ramon, venen les orenetes de l'altre món."

També es diu que la conducta de les orenetes havia descobert molts crims. Un bon tema per una novel• la policíaca.

"Si vols saber si ja ha arribat l'abril, les orenetes t'ho vindran a dir."

"Per l'abril, orenetes mil."

"Xisclar més que les orenetes per l'abril."

A muntanya, les orenetes arriben pel maig. Ho creu, que les mosques d'ase, tortura del bestiar, són dutes per les orenetes, puix campeixen la mateixa temporada que l'ocell. Les darreres de venir, ho fan pel cinc de maig i les altres se'n van per Santa Creu, de setembre. Són les primeres d'anarse'n i les darreres de venir.

També conten, que les falzies i els falciots vigilen el comportament de les orenetes.

ORIOL És un ocell d'uns 25 centímetres, molt bonic i semblant a l'estornell.

El mascle és de tons daurats vius i negre. Amb bec rosat i curt. La femella és oliva daurada, per dalt, i blanquinosa per sota, amb línies apagades. Quan vola, aquesta, deixa veure les anques grogues i la punta de la cua que és del mateix color.

Visitant a l'estiu, l'oriol és pot veure en boscos de molta vegetació i fulla caduca, en espais buits, horts i petits grups d'arbres.

El niu és una hamaca d'herbes, penjat entre branquillons.

Els reclams són molt característics i aflautats: huila-ui i tu-lu-ii.

Difós, però no pas nombrós, l'oriol és més escoltat que vist. Malgrat el seu plomatge cridaner, és

invisible entre la fullaraca.

Arriben el mes de març, segons diuen, per fer madurar les cireres i les figues, i, si no vinguessin no podrien iniciar la maduresa. La gent, recull les cireres a corre-cuita perquè els oriols no se les mengin totes. Acabada la temporada encara en mengen de les que resten, perquè no han arribat a entendre si són madures o no. En comprovar que no s'entenen, se'n van tot seguit, però la temporada ja fa dies que és acabada.

Per l'abril, l'oriol ha de venir, i si no venia, les cireres no madurarien.

Quan l'oriol veu les primeres cireres, diuen que canta tot joiós: Tres! Tres!

Cireres.

A mitjans de maig, quan ja n'hi ha moltes, convida els visitants, tot dient: Volen cireres?

Volen cireres?

P

p

PARDAL De pardals n'hi han molts, però, ací parlarem de tres varietats que són presents al Collsacabra: el xarrec, el de bardissa i el roquer. D'aquest últim, malauradament, se'n veuen algunes parelles.

"El cap ple de pardalets, allunya els fadrinets."

"Dos pardals en una espiga, no fan lliga."

"Quan els pardals van a vols i s'empaiten, senyal de pluja."

"Per a fer sortir les dents a les criatures, els donen cervells de pardal."

"Per Sant Josep, és casa el pardalet."

El pardal xarrec és petit, uns 14 centímetres, i grassonet. Té un capell castany intens i una taca negra a la galta. Se'l troba en ambients rurals. El mascle i la femella no presenten diferències. El xarrec té un pitet negre, més petit que el del pardal comú.

A l'hivern, forma bàndols nombrosos amb caderneres, pinsans i passerells.

Els veurem als pobles, hortes, camps de cultiu i bosquines. Són sedentaris a casa nostra, i nien, gairebé, a tota Europa.

El de bardissa és un moixó típic de les mates, tant en zones altes com baixes. Pertany a la família del cercavores.

Fa uns 15 centímetres. Les ales i el cos són de color castany; el cap i el pit, de color gris.

Pastura, cercant l'aliment en terra. Cria al nord del Principat.

El roquer fa uns 14 centímetres. Té el damunt ratllat, una taca groga a la gola i dues bandes fosques a ambdós costats del cap.

El seu crit és fort i repetit, per a fer-se conèixer.

Sedentari en indrets rocosos. A casa nostra, es troba en els llocs convenients, tot i que, rarament, se'n poden veure més enllà d'algunes parelles.

Segons l'opinió popular, el pardal és l'ocell que té la vista més fina.

PASSERELL D'uns 13 centímetres. Petit i de tons foscos. Els mascles tenen l'esquena de color castany bru, cua negra i vores blanques. Les ales són ennegrides amb una mena de penell blanc. A l'estiu es fan veure pel rosa intens del caputxó, el to napa del cap i el rosat del pit. A l'hivern, tant el mascle com la femella, presenten un bru mat per d'alt, amb pit més clar i llistat.

Tenen un vol un tant bategant i molt ondulat.

Són permanents a les nostres contrades.

Se'ls pot veure en muntanyes baixes i terres de conreu.

El niu és un petit pou d'herba, ben construït i amagat en un arbust.

De reclam fort: suuiit, i cant refilat.

El passerell, que es troba difós i és molt corrent a molts llocs, és un gran cantaire i estimat participant de concursos organitzats per les societats d'ocellistes.

PASTORELLA Al Collsacabra en trobem dues classes: la groga i la blanca.

La pastorella groga fa uns 17 centímetres i té la cua curta. El mascle és grog en la part inferior i té la cua negra amb la vora blanca. El cap és gris, el pitet blanc i presumeix d'una taca gris al costat de l'ull. Totes les femelles són olivades per dalt i de tons groguencs mats per sota. A l'hivern, el seu aspecte és més apagat i pàl• lid.

Ens visita a l'estiu. La podem veure en terrenys espaiosos, terres de cultiu i prats.

El niu és com un petit pou folrat d'herba, ben amagat en terra.

La veu és un chiip que fa mentre vola, i, quan no, és un refilet.

Força corrent.

La pastorella blanca fa uns 18 centímetres. És argentada i té la cua amb una vora blanca. La corona és gris, les galtes són blanques i el pitet és negre. La femella és de tons més apagats que el mascle i les taques són menys marcades.

Sovint és gregària. De vol ondulat. Permanent i migratòria.

És visible en espais com: prats molt grans, terres de conreu i àrees urbanes.

El niu és un petit pou folrat d'herba, amagat de tota activitat.

La veu és un suau bisil• làbic: suii-iip, refilat.

Difosa i corrent, en segons quins llocs.

PELA-ROQUES (Au protegida) És un dels ocells més sorprenent que podem trobar a les nostres muntanyes.

Apareix a l'hivern i és parent del raspinell.

Fa un s 16 centímetres. Té el cos grisenc i les ales arrodonides (roges pel damunt i negres per sota i als extrems). El bec és llarg, prim i corbat a la punta.

Escorcolla els troncs cercant-hi insectes. Recorre caminant, no pas saltant, les parets verticals dels penya-segats. Menja insectes i aràcnids que viuen a les escletxes de les roques El seu vol és molt particular. Sembla el de les papallones. Apareix sempre a un mateix indret i per la mateixa època.

Nia en els forats de les penyes més inaccessibles. És molt rar de veure, però això no vol dir que sia escàs.

Fuig del fred de les altures vers altres comarques més temperades, quan arriba la tardor. En el Pirineu, és present per damunt els 2000 metres.

PERDIU ROJA "Val més una alosa al plat que una perdiu volant."

"La muller de la perdiu, tan aviat plora, tan aviat riu."

"Les perdius fan poagre."

"El cap d'una perdiu és maleït, per això no el menja ningú."

La perdiu roja és molt terrestre i gregària. És rodoneta. De tons foscos i flancs barrats. Quan vola es fa evident per la seva cua rogenca.

S'estima més caminar que pas volar. Quan s'astora, corre un tram i es posa a volar de forma molt sorollosa. El seu vol és curt i baix, amb fortes bategades alternades per un breu planeig. En aturar-se, canta un chac-chac-crrr, fort i molt audible.

Va en grups. Les femelles seguides, molt de prop, per les cries. Amb la perdiu, l'home col• loca

ous enverinats per reduir el nombre dels seus enemics naturals i preservar la seva cacera, però, l'efecte és que la població de perdius no augmenta, i, en canvi, moren molts animals que no són predadors d'aquesta espècie.

Tenen el bec i l'anell ocular vermells, així com les potes.

Viuen en terrenys secs, camps de cereals i muntanya baixa.

Els pagesos es queixaven que se'ls menjaven el blat del graner, d'ací la dita: ""Qui no sap segar, espigola."

Pel gener la perdiu busca el joquer; pel febrer, el niu a fer i pel març tres ous nats; per l'abril, quatre o cinc; pel maig piu piu per les mates; pel juny ja són com el puny i per l'agost ja corren de dos en dos.

La perdiu pel gener busca muller; pel febrer el niu ja té; pel març ja està covant; per l'abril tot el dia al niu; pel maig a fer piu-piu me'n vaig; pel juny ja són com el puny; pel juliol corren pel poliol, i per l'agost no les agafa qui vol.

"Pel setembre, les perdius són fetes."

PICA-SOQUES (Au protegida) (Nom científic) Sitta europea (Altres noms) Raspinell Pigot Picot També se'l coneix per bec-fort, puix hom creu que té tanta força al bec que podria foradar el terra.

El pigot fa el niu pel maig, dins la soca dels arbres, practicant una cavitat amb el bec.

Hi han moltes varietats. Ací parlarem del pigot garser gros o pigot garser negre, del pica-soques blau i del pigot verd.

"Quan canta el pigot, la pluja és ben a prop."

El pigot garser o pigot negre s'aprecia pel seu fort contrast entre el blanc i el negre. Per comunicar-se tabaleja ràpid i amb ritme, colpejant la fusta seca i buida El seu vol és ondulat. El crit és un agut quik-quik.

Se'l veu en pals i troncs. En l'escorça dels arbres hi menja insectes i fa nius en forats de pals o arbres vells i secs.

El mascle té la nuca vermella i la femella, negra. La base de la cua és de color roig.

Prolífic en boscos de coníferes, i no tant en matolls i boscos de frondoses.

El pica-soques blau és rodonet, gris blau per dalt i rosat per sota, amb llista ocular negra.

S'enfila pels troncs amb l'ajuda de la seva petita cua, en qualsevol direcció i fent postures acrobàtiques. Només se'l pot trobar en zones d'arbreda. En pinars, alzinars, boscos de fulla caduca i arbres vells. Més freqüentment en àrees de muntanya. És solitari i molt traginer. A voltes, baixa al terra. Ho fa molt seguit, és un neguit.

El pigot verd no és del tot verd. Va barrejat de groc. El seu vol és ondulant. La veu sonora i aguda fa ki, ki, ki, com un renillar aflautat. És més fàcil d'escoltar que no pas de veure.

Com el pica-soques blau, trepa, ajudant-se amb la cua. Viu en matolls, boscos caducifolis, alzinars, oliveres, hortes i també en zones sense arbrat.

La femella té una bigotera negra.

El pigot verd s'alimenta, principalment, d'insectes i formigues, i, menja al terra.

Poques vegades tabaleja.

Diu el ball d'en Serrallonga, en la seva lletra, referint-se a l'herba de pigot: En el cas que us convingui, jo sé fer uns instruments per entrar en qualsevol casa a pesar de molta gent; rossinyols i llimes sordes i la bona herba de pigot; sols portant aquestes coses ja podem anar pertot.

Aquesta herba anomenada de pigot o de tall, se'n diu així perquè, segons conten, només la coneix el pigot, i, se'n diu de tall, perquè la gent creia que era una herba tallant i corrosiva que cisava i foradava el ferro amb gran facilitat.

PINSÀ Hi han diferents varietats. Ací parlarem del pinsà comú, del pinsà borroner i del pinsà mec.

"Diu el pinsà: quan ve l'octubre, quin fred farà."

El pinsà comú se'l pot veure en parcs i jardins, els mesos freds, amb l'arribada d'hivernants. Pel seus colors és molt vistós. Menja al terra. El seu reclam és un agut piuc-piuc, semblant al de la mallerenga.

Hi ha una població permanent, acasat en àrees una mica arbrades, però, a l'hivern, quan són molts, se'ls pot veure en zones obertes, vinyes i camps de cereals.

El pinsà borroner fa uns 15 centímetres i és d'aspecte corpulent. El mascle té el caputxó negre, l'esquena gris i la part inferior vermella. La femella també té el caputxó negre, però, a dalt, és de tonalitat bruna i de pell de Suècia, i, per sota, rosa-cervolet. Són de cap pesant i de vol, lent. Tenen la cua de color negre i el bescoll blanc.

No és permanent. Se'l pot trobar en boscos molt atapeïts, matolls i terres de conreu amb bardisses. Difós, però, rarament nombrós; normalment, va sol o en parelles.

El niu és una plataforma fràgil i superficial feta de branquillons i colgada a un arbust.

El seu xiulet fa piiiuu i té un refilet molt baix. És l'ocell cantaire protagonista dels concursos organitzats per les societats ocellistes, en l'apartat d'ocells orbs (sense vista).

El pinsà mec fa uns 15 centímetres. El cap i esquena són negres brillants. En el mascle, el pit i les ales són taronjades, a l'estiu. La resta de l'any, el to negre combina amb el serrell de plomes taronja-napa. La femella és més fosca, però, també té un to ataronjat a la cara i el pit. En vol, s'observen les ales amb dobles bandes, blanc-taronja, i les anques blanques.

En arribar l'estiu, viu en boscos i terres de conreu. Es troba difós, però de manera irregular.

El niu és un petit pou, ben construït i camuflat, en un enforcat d'un arbre.

El reclam, en vol, és un perllongant chuuey. El cant, simple i repetit, fa: tuii. Hi ha qui diu que el seu cant fa com si digués: "La minyona de l'hostal té el cul tou, tou, tou... Tu l'has vist?"

(La primera frase es pronuncia lentament i la segona ràpidament)

Mira que en podem ser de enrevessats, en això del sexe!

PIULA DELS ARBRES (Au protegida) (Altre nom) Piula hortolana dels arbres Fa uns 15 centímetres. En la part superior és de tons grocs i napa i en l'inferior és blanquinosa.

El pit és llistat i les potes són de color rosa clar. La cua de plomes blanques és visible en vol.

Arriba a l'estiu. Se la pot veure en muntanya baixa amb arbres i boscos i en amplis espais buits.

Nia, com tantes altres, en un petit pou folrat d'herba, al terra i ben amagat.

La veu, en vol, és un peculiar tiis. Fa uns refilets descendents, que acaben amb un repetit si-ar. És difosa, i, en certs llocs, nombrosa.

Per Santa Mariagna ve l'ull de bou i se'n va la piula hortolana.

PORC "L'anyell sagnant i el porc cremant."

"Al porc més lletjós, les aglans millors."

"Mata el porc en lluna creixent, si no vols que se't torni dolent."

"L'ovella, el porc i la vaca, a l'hivern fes-los dormir a la palla."

"Esperant l'anyada dels aglans, s'ha mort la truja."

El porc jove i el vi novell, causen dolors al ventrell."

"En la mala anyada, hort i porc o porc i cabra."

"Any acabat, porc engreixat."

"Al porc, si li treuen la brutícia es mor."

Fem una mica d'història.

El porc de Vic procedia del tronc cèltic. Posteriorment, rebé la influència de races com la croanesa, la large-white i la landrace. Amb la segona de les esmentades, va ser tan intens l'influx que ara es posa en dubte l'existència de la raça vigatana.

Si mai veiem un porc de coll llarg, orelles endavant i caigudes, de color blanc rosat, de vegades, amb petites taques negres, com pigues, i, altres, amb taques més grosses, fosques al centre i més clares a la perifèria, és que estem en presència del porc, no direm autòcton, però si el més representatiu de les nostres contrades.

Els que ho saben entendre bé, fan de pastor a l'hivern, i a l'estiu, de porquer.

El porc, a l'antigor, era un dels animals que encarnava l'esperit de la vegetació. La seva matança donà origen a cançons, jocs i balls, per celebrar la fi de la sembra. Encetaven i tastaven el vi, just per la matança del porc. Fins i tot, les coques de la pastada de Nadal tenien, algunes, forma de porc i eren menjades als temples i dutes pels pastors.

Segons la tradició oral, els grans expliquen als petits que, la nit de Nadal, els porcs es vesteixen de persones, i, polits, fan de mestresses de casa, endeguen el menjar i fan la neteja.

A la comarca veïna de La Garrotxa, per la nit de cap d'any, els pagesos donaven els bons dies als porcs i els feien saber que havia començat un any nou, creguts de que així no es moririen i s'engreixarien d'allò més.

També era costum a les clàusules d'arrendament que el llogater fes constar l'obligació de mantenir el porc de l'amo. Això donà peu a un nombre no identificat de qualificatius comparatius, tals com: semblar un porc d'estaca (ponderatiu de brut) o semblar el porc de l'amo (ponderatiu d'estar molt gras). Les cases de les que parlem, eren les anomenades cases llogades a porc.

Hi ha qui diu que els porcs es troben millor entre la brutícia que no pas entre la netedat.

Per Sant Martí el porc para de grunyir."

"Per Sant Martí mata el porc i enceta el vi" La mort del porc es qualifica festivament com una de les tres alegries de l'home.

Per Sant Tomàs, en vigílies de Nadal, es feia el gran àpat de la matança. La família, les persones més volgudes i qui no podia anar-hi, rebia part dels productes de la matança. Però, es perdien, a més de la companyia i la germanor, les morterades d'all i oli.

"Durar tres dies, com la mort del porc." És la millor de les dites que es pot desprendre d'això que acabem d'explicar. Les cases fortes en mataven tres o quatre, i encara més.

Després de la primera gelada i en iniciar-se les fredorades, és el millor temps per conservar les viandes pròpies per a salar. També diuen que el porc ha de matar-se en lluna nova perquè es sala més, la carn és més gustosa i no es floreix. En canvi, les botifarres cal fer-les en lluna vella perquè

no s'hi facin cucs.

"Per Sant Tomàs, s'agafa el porc pel nas."

Per ordre, més o menys cronològic, desprès ve Nadal. De la mort del porc, en parla així el refranyer: "Per Nadal, posarem el porc en sal."

"Qui té un porc a la semal, no pot passar un bon Nadal."

"Per Nadal, sang de porc al rieral."

"Per Nadal, el porc en sal, i per Pasqua, al foc."

"Per Nadal, tot porc mataràs, estigui magre o estigui gras."

"Per Nadal, gras o magre, tant se val."

"Si vols passar un bon Nadal, tingues un porc en sal."

"Qui per Nadal compta amb son porc, al cap de l'any, molts n'haurà mort."

"Per Nadal el porc en sal i la porquera al funeral."

"Per Nadal, posa el porc al gavadal."

"Per Nadal el porc en sal, la gallina a la pastera i el capó dins el cassó."

Bon dia i bon any que Déu nos do, per Nadal bona porcella, i per Pasqua un bon moltó.

"Qui té consciència tot l'any, no mata porc per Nadal."

"Per Nadal, tripes de porc al caminal."

Els poc afavorits per la sort, rebien el brou bufat o suc que resta a les calderes desprès de cuites les botifarres. Era molt ben rebut entre les famílies necessitades. Al capdavall, us en donarem la recepta.

Com hem explicat, la matança a les cases de quartos, durava tres dies. Com per la Festa Major, es feia neteja general: fregaven l'aram i les vaixelles de cuina, escuraven xemeneies, i, fins i tot, emblanquinaven les habitacions. Les cases, però, eren més o menys importants, segons el nombre de porcs que escorxaven.

"La bona vella, mai mata el porc en lluna vella."

"La mestressa bona, mata el porc en lluna nova."

Mata el porc en el creixent i cada tall valdrà per cent; mata el porc en quart minvant, tot serà óssos i sang Per diverses creences es mata en dimecres. I per la mateixa raó, a muntanya, tenien una corda centenària que només servia per a conduir els porcs al llit de la matança, o bé, a la fira per vendre’l, lligat per una pota. A muntanya, tampoc maten el porc amb el bestiar encorralat, perquè creuen que la ferum de les feines de la matança fa agafar la pigota (verola) a les ovelles.

El matador era obsequiat amb dues llesques d’all i oli, aiguardent i figues d’advent. A la Garrotxa, quan hi mancava qualsevol d’aquests ingredients, li regalaven el pernil més gros de la peça esquarterada. Però, quan les coses anaven mal dades, els matadors tenien que demanar òbols a ciutat.

Recepta de la vella pagesia

Pans de figues, llescats, barrejats amb matafaluga, pinyons i gallons de nou. Un bon desdejuni per dies de certa solemnitat.

El matador, dels pels de la biga del porc en feia raspalls i pinzells. El sèu el venia a fusters i serradors, per untar les serres.

A l’hora del sacrifici, amos i parents sostenien el porc per les potes del davant i el cap. Els familiars llunyans, amics i presents, l’agafaven per les potes del darrera. La mainada per la cua.

Els postergats es donaven per molt ofesos.

Els homes que intervenien en degollar el porc, feien passar el fred agafant-se de les mans i donant unes quantes voltes saltant i guimbant, al so de la cançó del Ball dels Cornuts.

A les nostres contrades i també a la Garrotxa, amb la resta de llenya encesa, emprada per socarrar el porc, la mainada voltava la població anunciant al veïnat la nova i cantant: A ca l’avi han mort el porc sec i magre, sec i magre, a ca l’avi han mort el porc, sec i magre i cua tort.

Abans de la mondongada es fa un esmorzar. Sol ser la pellada de frescum. Consisteix en xulles amb un pessic de pebre.

Per dinar es menja, a corre-cuita, escudella i freginat. El freginat sol ser sang i fetge de porc, fregit amb ceba.

Pel cantó d’Olot, els matarifes, reben les bromes, mentre treballen, de penjar-los draps, llufes o galindaines a la esquena. També s’envia algú a cercar o portar els sac d'óssos. De fet, és un sac ple de pedres o rocs ben lligat i relligat que l’enganyat gairebé no pot ni arrossegar. És una forma com qualsevol altra de fer la polecra (expressió comarcal que significa fer la punyeta).

Quan arriba l’hora de berenar es fan tastets de magra fregida i amanida per fer botifarres.

Mentre en mengen, donen el parer del grau de salat o picant a fi de que la budellera pugui rectificar els condiments i les espècies.

Recepta del brou bufat Cuites diverses carns i greixums en la caldera per la matança, resulta un suc espès i greixós, de fort gust i de molt aliment. S’enviava un tupí a cada família i amb el brou es feien les farinetes de blat de moro, pel general, molt suculentes.

A la matança es convidaven dos veïns de llevant i de ponent, o de tramuntana i migjorn, calculant la distància més propera i amb independència d’enemistats o diferències.

De l’hora de sopar, les referències més properes que tenim de la nostra contrada parlen de: sopa, ceba amanida, fesols blancs a la vinagreta, arrós amb conill i pollastre i una botifarra fregida. De veure: un vi novell.

Els millors porcs són considerats els fiols. Es coneixen per tenir uns quants pèls drets damunt de la biga de l’esquena.

“El porc fiol, val a pes d’or.”

“De porc fiol, no en mata qui vol.”

Dret de cort.

Estretament lligat amb les cases llogades a porc i el porc de l’amo. Antigament, en tractes de masoveria o de molí, amb hort, el masover venia obligat a engreixar un nombre de porcs per l’amo, amb les deixalles i restes de l’hort, amb el dret de engreixar-ne un nombre igual pel seu compte. El gra era pagat a mitges. L’amo escollia els porcs, abonant la diferència de pes al llogater.

PUPUT “Per la Candelera, la puput amb sa bandera.”

“La cançó de la puput, qui gemega ja ha rebut.”

“Quan canta la puput, el bon temps és vingut.”

Viu en arbredes disperses, deveses, parcs i matolls.

El seu vol recorda el de les papallones.

Canta un “up-up-up” molt clar en llocs no massa alts.

Menja al terra en indrets descoberts o en troncs d’arbres on amb el seu llarg bec enxampa els insectes del seu gust.

En situacions d’alarma i quan és aturada desplega la cresta.

Arriba per primavera i cria en forats d’arbres, murs i tàpies. Les que no se’n van per la tardor, es desplacen vers el sud on hivernen.

Si pel març no canta el cucut, ni per l’abril la puput, tant de bo que l’any no hagués vingut.

El cucut i la puput els dos venen per l’abril, el cucut pel juny se’n va i la puput per Sant Urbà La puput fa mala olor.

Abans desprenia un delicat perfum, però era molt lletja. Va proposar a la rosa donar-li el seu flaire a canvi d’una mica de la seva bellesa. La rosa hi estigué d’acord, guanyant el perfum que no tenia i conservant el bon veure. En canvi, la puput, guanyà en gallardia però va perdre l’olor.

Hom diu que l’any que se sent cantar la puput abans que el cucut, governen les dones.

A muntanya, escampen cendra a la teulada per allunyar la puput, amb la creença de que porta desventura a les cases on nia o es posa.

r

R

REIETÓ (Altres noms) Rellentí Reientí (Nom local) Ropitet Ropitet és el nom amb el que a les Illes es coneixen el reietó i el bruel, anomenats, plegats, reietons.

Fa 9 centímetres de longitud total. És el moixó més petit, més eixerit i més rondallaire.

De cos arrodonit. Dors verd i abdomen blanc. Plomall de color taronja enmig del grog viu que cobreix la part superior del cap. El reietó té a la cara una sola ratlla negra. Aquesta comprovació cal fer-la amb uns bons prismàtics. És migratori a Europa, i, a casa nostra, immigrant d’hivern. Nia al cim d’una hamaca de molsa posada d’alt d’un arbre, als Pirineus.

Es pot veure als boscos i terres de conreu.

De crida molt aguda: chii i de cant amb una sèrie de notes agudes que fan sii i baixen fins un floreig.

Es troba difós i, sovint és corrent.

ROPIT

(La Enciclopèdia Catalana admet la grafia “Rupit”)

(Altres noms) Pit-Roig “Els ropits fan de dides dels cucuts.”

“Quan vegis baixar el rupit no tinguis flassada al llit.”

El pit i la cua són de color taronja. El coll és curt i arrodonit. És petit, d’uns 13 o 14 centímetres.

Se’l veu a l’hivern.

El seu reclam és un tic-tic-tic, a intervals curts, melodiós i sonor.

De bec fi, característic de les aus que s’alimenten de insectes.

El ventre és blanc i les parts superiors oliva fosc S’atura en llocs baixos i menja al terra en claps envoltats d’arbres o matolls, camins i corriols amb vegetació, guimbant com un ratolí.

Cria a les muntanyes.

A l’hivern és més prolífic per l’arribada de migradors europeus i se’l pot veure fàcilment en matolls, hortes, boscos, i, en general, en àrees arbrades amb vegetació de matoll.

El rupit i la resta d’aus insectívores estan protegides per la llei pel seu ajut a l’hora de lluitar contra les plagues. La seva matança indiscriminada ha estat determinant en la seva protecció i en la prohibició de l’us de carabines d’aire comprimit per la llei de caça.

Aquest túrdid pren el nom de ropit a Mallorca. És el moixó més estimat perquè s’acosta fins els peus de l’home. És sedentari a la majoria de terres catalanes. Fins i tot, se’n veuen a Barcelona ciutat.

Llegenda.

Diuen que el llenguallarg és agent secret del cucut. Arriba quinze dies abans que ell i pel seu compte, per tal de veure si encara hi ha rupits, a fi de poder-los fer covar els seus ous.

Així que el llenguallarg ha vist un rupit, ho envia a dir al seu amo el cucut, i aquest es disposa a venir, car sap que té la cria assegurada, perquè el rupit li covarà els ous i li peixerà el petit.

Si algun any, sigui pel que sigui, no hi ha rupits, tampoc no hi haurà cucuts. No vindran degut a la por de perdre la cria per manca de quins facin de dides a llurs menuts.

ROQUEROL (Au protegida) (Nom científic) Hirundo rupestris Apareix a l’estiu. Similar a la Riparia riparia. Gris fosc per d’alt i gris napa per sota. Greixonet i d’ales amples.

On es troba ho fa com a resident, permanent o ocasional. En aquest darrer cas, a les poblacions. De fet, és una oreneta i també l’ocell temporer que fa una estada més llarga a casa nostra. És el darrer en marxar i el primer en arribar, pels voltants del mes de març. Amb la seva arribada anuncia el bon temps i la seva presència és averany de bonança.

Quan arriba el roquerol, primavera, si Déu vol. quan arriba el roquerol, l’hivern al sòl.

Diuen si és emissari de les orenetes i si ve just una setmana abans que elles, a explorar l'atmosfera i els conreus.

Roquerols per les roquetes, al cap de vuit dies orenetes.

ROSSINYOL “Quan canta el rossinyol, planta el fesol.”

“El rossinyol gàbia no vol.”

“Lo rossinyol a la primera canta, s’alegra i fa el niu tot sol.” És petit, uns 17 centímetres i mat. L’espatlla és bruna. També ho és la part inferior, si bé més clara. La cua és rogenca i llarga. Les potes són de color rosat pàl• lid, llargues i fortes. Mascle i femella són similars.

Es troba amagat. Li agraden els boscos atapeïts i arbusts ben farcits, o els espessors fangosos.

El niu és un pouet de fulles amagat i proper al terra.

La veu és una crida fluida juu-it de refilets rics i variats, perllongats i melodiosos. Escolteu les notes inicials que fan pii-uu.

En alguns llocs és difós i molt corrent.

La nit de Nadal, la mainada imitava el cant del rossinyol amb instruments de terrissa, a tall de cantirets, que hom anomenà rossinyolets, i, altres, fets de canya, a tall de pipa, que en deien rossinyols.

La mainada de pagès imitava el seu cant amb aquests estris fets per ells mateixos. El broquet del rossinyol era fet amb una canyeta prima, i, el buc, amb un cap de canya més gruixuda. Hom creu que els rossinyols sonen més bé si s’omplen d’aigua beneita. D’ací que els infants se situessin vora de la pica, per tal de poder anar afegint aigua al seu instrument, tal com s’anava consumint.

Aquests instruments havien estat emprats per l’escolania de Montserrat en representar l’adoració dels pastors, per Nadal, a ensems d’una cobla formada per ells mateixos.

L’abril és el temps d’arribada de molts ocells que venen a passar l’estiu a casa nostra, i, entre

aquests hi ha el rossinyol.

Per l’abril ocells a mils.

Per l’abril el mascaret ja és aquí el llengut i el teuladí i el rossinyol de cant tan fi.

Hom creu que el rossinyol només canta de nit i que, quan s’adona que l’escolten, refila encara més bé.

Del refranyer de setembre n’hi ha un que diu: “Per Sant Miquel, el rossinyol travessa el cel.”

I tu, vinga saltar del goig a l’alegria, flautista de la nit i clarinet del dia!

No ho veus que no vas bé?

Si tot el món t’ho diu!

-Si tinc companya i fills al cim de la cerda escala i avui cap esparver no m’ha arribat a l’ala, perquè no refilar, joiós, vetllant el niu?

Lluis Badia i Torras.

La Font del Rossinyol, a Les Gorgues i Les Paganes.

S

S

SALAMANDRA (Rèptil protegit) “Si algú orina damunt la salamandra, mor enverinat.”

“Per més que es tiri una salamandra al foc, no crema.”

“Els galàpets i les salamàndries es fan servir per les farmàcies com a medicines. El seu verí pot guarir i el verí de la salamàndria pot ser bo pel ou de reig.”

(Pere Font, “Pere de Can Cames”)

La salamandra té una tonalitat virolada i és amiga de les aigües fresques i cristallines.

La salamandra comú arriba quasi als 30 centímetres. És molt llampant per les seves taques grogues o taronjades. El mascle és més esvelt que la femella.

Es troba en àrees boscoses de muntanya, fins els 2000 metres. Excepte en època de reproducció els seus hàbits són terrestres, no aquàtics.

Per Ripoll, creien que el basilisc, bèstia fabulosa que, segons la llegenda, podia matar amb la mirada, era una mena de salamandra o sargantana, petita, daurada i lluent, com si fos d’or.

SARGANTANA (Rèptil protegit) “A la sargantana, si se li talla la ma li torna a créixer.”

A part de la coneguda sargantana de paret, que corre per les vorades de les pastures humides i boscs caducifolis, n’hi ha moltes més. Però, les consultes efectuades ens encaminen a parlar de la més comuna i extensa: la sargantana ibèrica.

Fa uns 6,5 centímetres, sense cua. Es troba des de construccions fetes pel home, fins a zones roqueres de muntanya. En molts casos, no hiverna i es pot veure en temps solejat, al llarg de tot l’any.

Canvien de color per efectes sexuals, sexe o temps viscut. El mascle mossega la femella en el moment de la còpula.

La sargantana no resisteix els rigors de la hivernada i només viu en bon temps.

Pel juny, les sargantanes prenen braó i envaeixen els camps.

Per Sant Pere i Sant Pau la sargantana surt del cau.

Diuen de certes espècies de sargantanes que tenen la cua lleugerament bifurcada, que sembla que en tinguin dues. La creença popular afirmava que tenien dons i gràcies meravelloses. Les bruixes en criaven i les venien a preus pujats, a les valentes fadrines que volien saber, per no se sap quins encanteris, el nom, amb pels i senyals, de llurs pretendents.

SENGLAR “El senglar, en el Collsacabra, ni hi té jaguda.”

(L’avi de Comajoan)

Això vol dir que no hi té estada permanent. S’enfila, això si, esporàdicament quan es foragitat de les afraus guilleres.

Actualment se’l pot veure a La Garrotxa. Els caçadors del Collsacabra el van a trobar pel cantó de Montdois.

El senglar és l'antecessor del porc domèstic. Arriba als 1,8 metres de longitud, 1 metre d’alçada fins la creu i un pes de 230 quilos. Els mascles són més grans que les femelles i llurs ullals poden arribar als 30 centímetres.

Viu al bosc, tot i que s’apropa, cada vegada més, als habitats de l’home per raons de subsistència.

Menja de tot, principalment vegetals cultivats o en estat salvatge. Donades les grans destro ces que produeix en els cultius, és perseguit i caçat.

Viu sol o en petits grups. A vegades, arriben a ajuntar-se 100 o més exemplars.

Actiu de nit, a partir de quan es comença a fer fosc. El dia, el passa amagat a la boscúria.

A la primavera o inici de l’estiu, la femella inicia la gestació. Passats 140 dies, pareix una llopada de fins a 12 porcells, en un catau construït per la mare. D’ell en surten al cap d’uns quants dies. Són deslletats al cap de 3-4 mesos i assoleixen la maduresa sexual als 8-10 mesos.

Diuen si varen començar a ésser domesticats a Tailàndia, fa uns 12.000 anys.

El porc domèstic europeu era similar al senglar fins que en el segle XVIII fou creuat amb porcs orientals. En captivitat i en zoològics han arribat a viure 20 anys.

La femella, acompanyada de llurs cries és molt agressiva.

Al senglar li agrada passar-se hores tombat en el fang, refrescant-se i protegint-se dels paràsits.

Neda molt bé i és un corredor molt veloç.

Per contrades agrestes i emboscades fa estralls en conreus i horts. Cols i verdures, totes una mica crescudes, tantes com en troba. El morro furga i descolga les patates sembrades. Deixa la terra tan trasbalsada y remoguda que la sembra resulta inútil i cal repetir-la.

Segons diuen, hi havien bruixots que comptaven amb la facultat de tornar-se senglars. El que si és cert, i del tot, és que el senglar és l’origen del porc de granja actual, com ja hem explicat. A més d’una espècia que, degudament evolucionada en el temps, té llurs orígens a la Prehistòria.

SERP (Rèptil protegit) Al Collsacabra, a més de la serp d’Escolapi i la colobra llisa meridional, hi ha quatre o cinc espècies entre 40 i 200 centímetres.

“Qui menja serp no pateix de ronya.”

“La pell de serp dóna sort a qui la duu, sobretot si no sap que la porta.” “És bo tenir pell de serp, però no dintre casa, perquè porta raons.”

“Qui porta pell de serp a la butxaca, veu totes les trampes de quins fan jocs de mans.”

“Per matar una serp, val més un cop de canya que no un cop de barra de ferro.”

“No es poden tirar trets a les serps, perquè es rebenten les escopetes.”

Al Collsacabra se’n troben moltes. En aquest apartat, però, ens referirem a la serp d'escolapi i a la colobra llisa meridional, com a colobres. Remetem al lector a l’apartat escurçó com a vibra més comuna.

La serp d'Escolapi és una colobra que pot arribar fins els 2 metres. Es troba fins els 2000 metres d’alçada en zones seques. És molt sensible a fred. S’alimenta de ratolins i tal pets.

La colobra llisa meridional arriba als 50 centímetres. El mascle és més petit que la femella. És una serp de planura i de muntanya. Menja sargantanes. La seva voracitat la duu a menjar llurs cries acabades de néixer En Miquel Adillón, explicava a la revista “Els Cingles” de Tavertet que el 28 d’agost de l’any 1969, mentre rondava per les pinenques de L’Avenc, entre romegueres i brucs del Coll de Rajols, va veure una serp gruixuda com el braç. Era ratllada de marró i gris i d’uns quatre metres de llargada. Vuit anys més tard, ell mateix hi va trobar la pell.

L’avi del Perer veié, uns quants anys abans d’això que acabem de narrar, com una serp de grans dimensions s’agafava al coll d’un pollí, amb tres o quatre voltes, dalt els prats de la pineda de L’Avenc. El cavall, sortosament, va poder desfer-se’n.

De les pors a les serps se’n diuen moltes. En orinar al camp i perquè no entrin dins els cos i les infli de ventre, les dones, recitaven una oració que diu: Serp, serpònia, ves a la terra

de Babilònia; si no te’n vas et rebentaràs.

Si plou pel març, l’abril sol ser eixut. Pel març, quan això passa, comencen a sortir les primeres serps. La creença popular diu que les serps que arriben als set anys no poden morir de mort natural i només sucumbeixen per accident.

El vestit del flabiol.

Els flabiolaires del Ripollès, pastors i pagesos de les nostres contrades, folraven llurs flabiols, el mes de maig, amb pells de serp de la seva despulla. El sentit sagrat dels instruments musicals i la creença de que la pell de serp és portadora de ventura i esquivadora del mal donat i embruixaments, fou el detonant per a vestir el flabiol, cada any d’aquesta mena, sense perdre la tonalitat que degué tenir temps enllà.

“Pel maig la colobra, deixa la pell sota la pedra.”

Quan el maig és a la fi les serps deixen el verí; però quan el juny va entrar el tornen a agafar.

Les serps no només s’emporten la fama de xuclar la llet de les ovelles. En romanços de fil i canya, s’explicava que de nit xuclaven el pit de les dones de cria i li posaven a l’infant la cua a la boca com si es tractés del xumet. Per remeiar-ho resaven a la Moreneta.

SERP AMFÍBIA (Rèptil protegit) La colobra de collar és una serp robusta que pot arribar als 120 centímetres. De tronc no gaire gruixut i colors molt diversos.

Es pot veure a prop o dins l’aigua, on captura amfibis. Les àrees humides amb força vegetació són el seu hàbitat predilecte, quan aquest no es troba a massa altura. És bona nedadora. Neda a ran de superfície, tot i que se la veu, més aviat, a les vores que a dins. És de costums diürns.

A part de les granotes i els tritons, li agraden molt els gripaus, i, si s’escau, tots els que portin cua.

Peixos i algun vertebrat, de tant en tant. És molt voraç. Les petites es mullen més que les grans i els hi agraden els caragols.

Quan és molestada, xiula i colpeja l’agressor amb la boca tancada. Mai no mossega. Però és eficaç en la defensa. Si és manipulada, descarrega el contingut pudent de la glàndula anal. Davant d’una amenaça, fingeix ser morta col• locant-se panxa enlaire, amb la boca oberta i la llengua penjant.

Si no fos per l’aigua, el Collsacabra seria el seu terreny més favorable als Països Catalans.

La serp d’aigua escurçonera és mitjana, de cos relativament gruixut i pot arribar als 100 centímetres.

Sovint presenta un cos dibuixat en ziga-zaga i de molts colors. Les ninetes són rodones amb els ulls en posició cap enrere.

La podem veure a prop o dins l’aigua, si n’hi ha, en indrets com rius, torrenteres, basses i aigües quietes. Sempre en zones de mitjana altitud. Prefereix, en qualsevol cas, aigües amb molta vegetació aquàtica.

Pel matí és al sol. Quan és observada, resta quieta i immòbil entre les herbes, submergida. Neda molt bé. És ràpida i àgil, però quan es quieta se sap camuflar. S’alimenta de peixos i amfibis, també de llurs larves. És molt voraç. Rara vegada surt a menjar fora de l’aigua. Captura les preses a la vista o a l’olfacte.

S’aparella a la primavera, i, potser, també a la tardor. Pon de 4 a 20 ous, al juny o juliol, prop de l’aigua. Les cries naixen a l’agost o a primers de setembre, fent uns 18 centímetres.

Hiverna, tot i que és molt resistent al fred, mostrant-se activa a temperatures prou baixes.

Com la colobra de collar, descarrega el contingut pudent de la glàndula anal i pot fer-se la morta.

El més curiós del seu comportament és la imitació, quasi perfecta, de l’escurçó. Amenaçada, dilata la part posterior de les mandíbules, triangulant el cap. Aleshores, xiula, bufa i ataca amb la boca tancada, sense mossegar. D’ací el seu nom de colobra viperina. A més, algunes presenten un dibuix dorsal, semblant al de l’escurçó.

En alçades moderades, és present a tot arreu que hi hagi aigua, temperatures més aviat altes, tranquil• litat en el medi i no més enllà dels 1000 metres. A prop de l’home o en àrees explorades.

SIT (Au protegida) (Altres noms) Sit negre Papamosques Fa uns 16 centímetres. De plomatge grisenc i tons bruns. En el sit negre el cap és de color gris, creuat per ratlles negres. Una d’aquestes ratlles li travessa l’ull, i una altra passa per sota el bec i li emmarca el rostre. Altres travessen el plomatge que cobreix el crani. El pit és gris. L'abdomen i carpó són llisos i de color castany rogenc. Té el dors ratllat.

Són moixons de muntanya. Dels pocs que es poden veure en alçades de fins 2000 metres. A l’hivern, es desplaça per terres continentals de casa nostra com fan altres ocells muntanyencs.

Del seu acord amb el bitxac (veure aquest) al sit li queda una altra anècdota. En empassar-se les mosques, quan arriba a la setena, la mainada li sol preguntar: -Quantes mosques t’has menjat?- i ell, respon: -Sit,sit,sit.- Segons la gent menuda, d’ací li ve el nom.

T

t

TALP (Mamífer protegit) (Nom local) Taup Sense fer massa soroll, és el mamífer més divulgat del Collsacabra. A per tot arreu hi ha bonys.

Pasturatges, conreus i petits hortets, són els llocs on hi soterra llurs catafures (mot comarcal que significa amagatall, catau).

A últims de març comencen a sortir els primers, que han passat la hivernada encauats i esmorteïts, depenent de la temperatura ambient.

Li agrada que el xiulin i es delecta amb les cols i les verdures una mica crescudes. Es diverteix escampant patates i remou la terra millor que un tractor. Als horts i al llarg de tota la seva vida, excava amb les grosses urpes davanteres grans túnels.

L’home creia defugir-lo plantant en els camps d’userda, lliris blancs, herba d’ofec i carxofes. Fins i tot, el talp donà un bon nombre de llocs de treball, ben pagats, als talpers per a caçar-ne tants com podien.

Si els voleu veure, surten dels caus tres cops al dia: en fer-se clar, a migdia i en fosquejar.

Molt difós i amb moltes varietats, freqüenta boscs, prats i arreu on és fàcil obrir galeries subterrànies.

Els ulls estan atrofiats, en algunes espècies coberts per la pell.

El pelatge és curt, vellutat i inclinat vers qualsevol direcció, el que li permet recular amb facilitat.

Sovint, les talperes són clarament visibles, i, sobretot, els monticles de terra excavada. En els boscs, les galeries són tapades per les fulles. Quan el temps és sec, els talps apareixen a la superfície.

Les cries naixen sense pèl i desprotegides en un niu subterrani folrat d’herba.

S’alimenten de cucs. Algunes espècies de talps els conserven immobilitzant-los amb una mossegada.

TEIXÓ (Noms locals) Tuixó Toixó (Altres noms) Teixó porcí Teixó caní “Per la Concepció, para el llaç pel teixó.”

“Les cavalleries que porten un tros de pell de toixó a la retranca, no pateixen de mal de ventre.”

Encara troba refugi en els bacs de La Casassa, Rajols i Freixaneda.

Són animalons nocturns que viuen en xarxes de galeries subterrànies.

A principis de primavera i desprès d’una gestació de 65 dies, naixen dues o tres cries. Abandonen la teixonera a les sis setmanes de vida i arriben a assolir un metre de longitud, essent madurs sexualment als dos anys. Alguns exemplars han viscut en captivitat fins els 16 anys. El seu pes d’adult és d’uns 16 quilos.

Resulta molt difícil d’estudiar pels seus habitants nocturns. Camina com l’os. La teixonera té vàries sortides de ventilació i fugida que el teixó fa servir, cada dia, una de diferent. El niu el fa vora de l’entrada.

Tot i que és omnívor, s’alimenta, principalment, de llambrics.

TORD “Quan baixa el tord, el fred és més fort.”

Pel gener, els tords al paner.”

“Pel febrer, el tord se’n va i se’n ve.”

“Pel febrer, sort del tord quan es menja el corc.”

“Per Sant Macià, l’oreneta ve i el tord se’n va.”

“Quan l’octubre va a la fi, tords i guatlles són aquí.”

“Per Sant Francesc, agafa el tord amb vesc.”

El tord comú és fosc, de pit ocre tacat de fosc, ales acolorides per de sota en ocre i gris clar. És bastant terrícola. Cria en zones muntanyoses del nord d’Europa i a l’hivern arriba a les nostres contrades. La migració la fa de nit i en bàndols.

El reclam és un dèbil sic que també l’emet quan migra. Mentre vola són molt visibles les ales en

un fort contrast entre l’ocre i el gris clar.

Menja al terra i corre a petits trams. Quan s’espanta, canta i és fàcil de veure.

Hiverna en grans quantitats a les oliveres, vinyes, camps de cultiu i pastures amb una mica d’arbrat. És molt sociable.

Diu la tradició que la griva i el tord feien matrimoni. Varen tenir grosses disputes i es varen divorciar. D’això que en diuen que diu...

Per Sant Macià la griva ve i el tord se’n va. És clar que hi ha un altre refrany on la griva se’n va pel setembre i torna el tord. Si, per una mínima diferència, coincideixen un dia o dos, no pas més, les grives són vora mar i els tords terra endins.

En voleu més d’aquesta desavinença: Per Sant Valerià el tord ve i la griva se’n va.

Al Pirineu i contrades veïnes, en veure el primer tord es bevia un traguinyol de vi per celebrar-ho i convidaven els veïns a fer-ho. Per Sant Miquel, potser? La veritat és que sempre hi ha una bona excusa. Celebrar-ho, mai no està de més!

Hom creu que el blat el porten el tord i la grua: Tord arribat, sembra aviat, i si no ho fas, te'n penediràs.

TÓRTORA “Pel maig, la tórtora al faig.”

“Les tórtores porten desgràcia a la casa que en tenen.” És semblant a la coloma, però, més esvelta. De cua llarga i fosca envoltada de blanc. S’atura, molt sovint, en pals elèctrics. La seva veu és un amanyac curr-urr,curr-urr, més suau que el de les colomes, com un remoreig. És el soroll típic del camp a la primavera i a l’estiu.

Els colors predominants són el gris-blau, blanc, rosat i negre.

Arriba de l'Àfrica per l'abril. Cria en àrees de matoll al voltant dels boscs. És de vol ràpid i directe amb batecs irregulars a mitjana i baixa altura. Normalment, va en parella o en petits grups. La migració es produeix a la tardor i, aleshores, s'agrupa en bàndols molt

nombrosos.

L'observació dels seus costums ha donat lloc a aquest refrany: "Si per l'abril la tórtora no rondina, ja pots donar per perduda la collita" És pel maig quan arriben les tórtores a grans vols i envaeixen els boscs alterosos i espesos.

Hom mira la tórtora com una mena de fada o estadant sublim del bosc, que en copsa els secrets i penetra la sentor. En aquest sentit, la gent vella la contempla amb admiració i respecte. Per creurela missatgera d'amor i agent entre els mortals i els éssers fantàstics i sobrenaturals que habiten les boscúries.

TÒTIL (Amfibi protegit) (Parents propers) Gripau comú Granota roja "Qui una granota mata, les febres agafa."

A les rieres i rierols del Collsacabra, granotes, gripaus i tòtils conviuen amb cert aviram posat per particulars i Ajuntaments, com: ànecs collverds, cignes muts i oques.

Els gripaus, que jo sàpiga, mai no han tingut res a veure amb la cervesa, tot i això, ara s'han fet famosos per anunciar una coneguda marca d'aquesta beguda. Perquè dic això? Doncs, perquè si nosaltres utilitzem la seva imatge pels nostres interessos, perquè, em pregunto, tenim el dret d'aixafar-lis la guitarra, una nit d'estiu, llençant-lis una ampolla d'aigua amb cuques de llum, a la bassa on rauquen? Jo, la veritat, no recordo una cançó de bressol més bonica que el rauc dels gripaus, el clic-clic metàl• lic del tòtils o el cant del grills.

El gripau comú és el més gran dels amfibis de la nostra fauna. Quan són vells, poden arribar a fer 20 centímetres. La femella és més gran que el mascle. Es reprodueix per primavera i és fidel al lloc on cria. En casos excepcionals, cada femella té dos mascles. La posta és de 2000 a 7000 ous, negres i acordonats.

Mengen insectes i escarabats. Quan són amenaçats s'inflen. Són característics de les zones humides.

La granota roja fa uns 10 centímetres de longitud i és robusta. Se la pot trobar en basses i cursos d'aigua d'àrees muntanyenques. A vegades, és lluny de l'aigua. Llurs potes són molt llargues.

Un conte tòtil.

Sabeu que els tòtils són esclopaires i que van a vendre esclops al mercat d'Olot...

Un dia, se'n trobaren dos, i, fent petar la xerrada una estona, els vaig sentir que deien: -Tòtil, duus esclops?

-Jo, no.

-Jo, si.

-Jo tampoc.

-Tòtil, vas a Olot?

-Jo, no.

-Jo, si.

-Jo tampoc.

Els vaig veure un altre dia, tot enfeinats fent esclops. Escalfaven la fusta i encenien fogueres, i, clic, clic, clic... Se'n van trobar dos, i, un un li deia al altre: -Tòtil, tens foc?

-Jo, si.

-Jo, no.

-Jo tampoc.

El tòtil és un gripau petit i rabassut de uns 40 a 50 mil• límetres. Dors amb nombroses berrugues petites i ventre granulós. Les potes posteriors són, relativament, curtes i fa una olor feble d'all.

El mascle porta els ous i és una mica més esvelt que la femella.

A part de l'iris de l'ull que és daurat amb taques negres, la coloració del tòtil és variable i múltiple. És molt terrestre, llevat el mascle, que, en carregar la posta acudeix a l'aigua per mantenir la humitat necessària per els ous.

Si no plou, fan vida de dia. Són animalons solitaris. Només s'observen en grups sota fusta podrida o en cases enrunades, en períodes de reproducció. Freqüenten zones de bosc, prats, conreus, llocs humits i nuclis rurals habitats, fins els 2000 metres. Quan són adults són difícils de veure si no es tracte del mascle carregat amb els ous. Les cries són per tot arreu on hi ha aigua. En canvi, si que se'l sent cantar des del refugi.

El seu reclam és com una campaneta o un cascavell sords, modulats en LA natural. El crit isolat, pu-pu-pu, es repeteix cada un o tres segons. Ho fan en cor, prenent un to diferent en cada un d'ells.

Sembla que es responguin. Criden com el xot, i, de nit, en paratges isolats. Si mai passeu pel Collsacabra, espero que si, sabeu que en podeu trobar en muntanya mitjana de caràcter humit. El tòtil, és un dels habitants predilectes d'aquestes contrades.

TRITÓ

Els podem cercar a basses en ambients freds i humits. En tenim de tres classes.

El tritó pirinenc. És petit i fort. Fa uns 14 centímetres de longitud màxima. La seva pell és rugosa. Se'n poden trobar de blancs, sense pigment. Fàcil de veure en rierols i llacs d'aigües a menys de 15º. A l'estiu passa tot el temps al fons de les basses. Les truites el consideren un bon aliment.

El tritó palmat. No és més gran de 10 centímetres. Les potes posteriors són palmejades i negres.

De costums terrestres. És amant de les aigües netes, clares i lliures de contaminació.

El tritó jaspiat. Arriba als 14 centímetres de longitud total. És el menys aquàtic dels tres que es troben a casa nostra. Hiverna soterrat als boscs, molt lluny de l'aigua. La cloaca del mascle és més grossa que la de llur companya.

TRUITA (Peix protegit) "El barb, la truita i el gall, menjar de maig."

Parlarem de l'espècie en llibertat.

Encara es pot trobar en la part alta de rius d'aigües netes i ben oxigenades. Aquestes són condicions indispensables per poder alimentar-se i fresar.

A l'hivern, fa unes curtes vacances, deixa de menjar i queda com ensopida. A partir de la primavera es torna carnívora. Menja peixos més petits que ella i les cries i larves d'insectes.

Pot pondre 5000 ous, però molts alevins no arribaran a l'estadi d'adults. La seva pesca és restringida i vedada. En casos excepcionals, pot arribar a fer 70 centímetres i pesar fins a set quilos.

TUDÓ Té unes taques blanques a les ales, molt visibles en vol. Aquestes mateixes taques les té al coll. A la cua hi ha una franja terminal negra. El plomatge és blau grisós.

El tudó és sedentari, tot i que a la tardor se'l veu acompanyat per altres que venen de la resta d'Europa.

A l'hivern és molt fàcil poder gaudir de l'espectacle consistent en grans bàndols endinsats en boscs d'alzina que emprenen el vol, fent molt soroll en topar les ales amb la vegetació. I és que entre els alzinars, els tudons, hi troben el seu aliment en l'època en que són més nombrosos, l'hivern. Aquest, com haureu endevinat, no és altre que els glans.

La Font dels Tudons, a Pruit.

U

u

ULL DE BOU (Au protegida) (Altres noms) Cargolet Bosqueret Sageta "Quan arriba l'ull de bou, fred al nas i manta al coll." És un moixó que fa uns 10 centímetres, amb una veu molt potent per la seva mida. Els seus hàbits són gregaris i terrestres, com els del ratolí.

Presenta una posició arrupida. El seu plomatge és castany amb barres fosques. Té una llista ocular clara. La cua alçada i punxeguda. El bec corbat cap avall. Les ales són arrodonides i les batega contínuament. El seu vol és baix i directe.

Ens visita a l'estiu. Se'l troba entre vegetació densa i muntanyes rocoses.

Fa el niu en una estructura herbosa en forma de cúpula, amb entrada lateral, ben amagada entre la vegetació, o bé, en una cavitat.

La veu és un charr amb refilets sorprenents, sorollosos i musicals.

L'ull de bou és molt difós i, sovint, corrent. Segons en Joan Amades, és l'ocell més petit de casa nostra.

"No és més gros que un ull de bou."

D'aquesta apreciació popular li ve el nom. El cant del també anomenat ocell de març, és considerat com un presagi de mal temps. Diu el refrany: "Quan canta l'ocell marcenc, senyal de mal temps."

Per la plana de Vic escenificaven una farsa en que el caçador i la cacera eren ridiculitzats. Mentre, cantaven la cançó de l'ull de bou.

Una matinada fresca matinet me'n llevi jo,

trèc el cap per la finestra i sento cantar un moixó.

Avui farem gran cacera perquè canten els moixons.

Jo n'agafo l'escopeta i surto a donar un vol: no en trobo caça ninguna sinó un petit ull de bou.

Li tiro una escopetada i le'n faig caure al sòl, l'agafo per les alasses per carregar me'l al coll.

Com que n'és gran bestiassa no le'n puc moure tot sol.

Vaig a buscar la carreta i també un parell de bous.

La mare em diu tros d'ase i el pare, cap de mussol: ¡Anar a buscar la carreta per portar un ull de bou!

Farem una gran festassa que hi convidarem tothom; amb el cap i les alasses en soparem trenta-nou.

(Cançó recollida pel Joan Amades)

El refranyer del mes de setembre, diu això: Per Sant Miquel la busqueta fuig lleugera, i el ull de bou, al seu darrera.

v

V VERDEROLA (Au protegida)

Fa uns 18 centímetres i és groguenca. A l'estiu el pit és groc i el cap també, amb taques fosques.

Arribat l'hivern ambdós sexes són més foscs, tot i que conserven matisos groguencs al cap i a la part inferior del cos. El cobertor i les anques són de to castany, llistat de fosc.

Ens visiten a l'estiu. Se les pot veure a bruguerars, rostolls, terres de conreu i prats amb matolls.

El niu el fan en petits pous d'herba, a baixa altura i en un arbust.

De reclam abrupte tuick i cant familiar: un escabelleig de notes en zit que acaben en un chiii perllongat i xiuxiuejant. És difós i corrent en certs llocs.

VERDUM "Si passa baix, plourà."

"Quan un vol de verdums passa alt, farà bon temps."

De color verd oliva amb taques grogues a les ales i cua groga amb punta negra.

De vol ondulat, formant bàndols mixtes. A l'hivern és més nombrós i actiu. És un ocell de concurs i cant. Canta al cim dels arbres, i, tant bé ho fa, que molts acaben llurs vides engabiats.

El bec és ample i robust. Adient per menjar gra i fruits del bosc.

La femella té els colors més apagats que el mascle. La seva panxa és verd-groga.

Es pot trobar una població sedentària en pinedes baixes, arbredes, hortes, parcs i jardins. A la tardor arriben els hivernants de la resta d'Europa.

Baixen de les muntanyes al pla cercant temperatures no tan fredes. Quan es veuen a terres baixes sempre és indici de fred. A aquest propòsit, diu el refrany:

Quan el verdum baixa a la plana, sopluja't a la cabana.

x

X XIXELLA (Au protegida)

Fa uns 33 centímetres i apareix per primavera.

De color gris mat amb un pit rosat. En el coll i té unes marques verdes metal• litzades.

El vol és ràpid i directe. Les ales són triangulars amb vora negra. La punta de la cua és fosca.

A casa nostra es torna permanent. La veurem en terres de cultiu i muntanya baixa.

Nia en forats d'arbres i en catafures.

La veu és un ressonant cu-u o cu-rru-u.

Difós i corrent en certs indrets, baixa de la muntanya al pla a la recerca de zones temperades.

Quan la xixella baixa de muntanya, encén foc i entra a la cabana.

Quan la xixella baixa al pla, cerca llenya i vés-te a escalfar.

La xixella es sopluja en coves i baumes.

XORIGUER GROS (Au protegida)

Al Collsacabra, només en queden algunes parelles. És un falcó petit que vola suspès en camp obert. Com penjat a l'aire. Movent les ales molt ràpidament. Aquest és el seu terreny de cacera.

Aturat o en vol, atrapa petits mamífers. Li agrada passar molt de temps en miradors destacats, a l'aguait del més petit moviment.

Fa uns 35 centímetres de mitjana. D'ales i cua, llargues. A casa nostra és un resident solitari.

Les femelles ponen els ous en forats o cornises pelades. Quan cria, se'l pot escoltar. Fa un ki-ki-ki estrident.

La femella del xoriguer és bruna amb cua de múltiples bandes. El mascle, en canvi, té l'esquena castanya amb taques negres, el cap gris i cua amb banda terminal negra. Quan són petits, són com la femella, de tons més apagats.

El xorigueret és més petit i de color castany clar. És gregari. Ens visita a l'estiu i cria en colònies.

A diferència del seu germà gran, poques vegades envesteix les seves preses.

Observar aquestes aus de presa des del Pla Boixer, sota la Rocallarga, estès al terra i guaitant el cel, és una de les experiències més inoblidables de la nostra visita al Colsacabra.