Captures francesc badia tejedor

Auto captura. Trobada NIkon. MaremĂ gnum (Barcelona)

captures Vol ser un recull d’imatges, algunes inèdites, i un plegat d’anècdotes que mai no s’han publicat i que varen sorgir en el decurs d’una dècada de dedicació als diferents gèneres.

Per exemple, perquè en Dalí no volia ser retratat en l’entrevista que li varem fer a la seva casa de Port-Lligat.

Siguin benvinguts i capturin tot el que vegin i llegeixin. Ens sentirem captivats!

captures ELS ORIGENS Aquesta fou una de les primeres imatges. Probablement d’un primer rodet de 12 exposicions. Amb el anys, el seu contingut esdevingué històric.

Camí ramader del Pedró (L’Escala)

captures PECATS DE JOVENTUT

captures PER AMOR AL MEU PAÍS

El Riuet (L’Escala)

Esculls (L’Escala)

Posta amb espigues (L’Escala)

Posta amb vent de tramuntana (L’Escala)

Tramuntana vermella (L’Escala)

Posta El Riuet (L’Escala)

Posta estereoscòpica (L’Escala)

captures ENTREBANCS La primera de les anècdotes com els he promès.

El geni de Figueres no es deixava retratar en les entrevistes perquè ell era una còpia de la seva imatge. Una còpia volguda, evidentment. I ja la tenia venuda a certs fotògrafs de la seva confiança. La imatge d’en Dalí no anava associada a la signatura de qualsevol, tot i que els drets fossin seus. Això si, signava autògrafs on, a vegades, se li escapava algun dibuix, signava còpies litogràfiques per imposició i donava a beure un escumós rosat de dubtosa procedència. Mai no convidava a menjar.

L’entrevista, concedida a hores convingudes, a través de gent de la seva coneixença, la varem intentar col·locar a La Vanguardia. El bufa planetes, traducció lliure al català de “gilipollas”, que ens va rebre, ens digué que ells no publicaven res de cap pallasso. Anys més tard, el mateix diari, fou un dels principals patrocinadors de l’exposició antològica que es celebrà al Palau Reial de Barcelona. Amb l’entrevista varem fer el que varem creure convenient i en sortir d’aquella casa no hi vaig tornar mai més. Jo no, però una de les meves imatges si.

Era costum entre alguns fotògrafs novells que intentàvem obrir-nos pas el fer una tria de l’arxiu per treure-hi uns calerons sense pencar gaire. Dúiem les fotos a agències que eren autèntics bancs d’imatges on hi entrava de tot. Ens demanaven els negatius suportats per fulls de contacte i diapositives emmarcades i classificades. Ens retenien el material un temps per si sortia comprador, i, passat el termini ho podíem passar a recollir. Això és el que vaig fer sens, segons em varen dir, haver gaudit de cap pretendent.

Al cap de poc temps, una foto meva, una aèria feta al cim de l’ermita de Santa Maria de la Quart, fou publicada en les pàgines de La Vanguardia, acompanyant un article de Vladimir de Semir. Sense signatura i sense haver cobrat un duro.

captures DEBATS Quan en Francesc Català-Roca ja treballava el color, com la resta, varem coincidir en una taula rodona. No recordo si era a Can Bardina o al Club de la Imatge. Érem convidats a debatre entre la fotografia en blanc i negre o la de color. En un moment de la seva intervenció, en Català-Roca sentencià que la vida era en color i es va quedar tan ample. Jo li vaig respondre que el blanc, el negre i tota la gama de grisos també eren colors “vius”. Cóm podia ser que un “nano” com jo s’atrevís a dur-li la contraria? Visiblement nerviós i alterat va repetir una vegada i una altra el que li havíem sentit dir i com a cloenda, va afegir: “I s’ha acabat”. Excusant-me, vaig abandonar la reunió. Amb el temps, continuo pensant que un home a qui els encàrrecs editorials amb plomes com les d’en Pla o amb artistes com en Gumí, mai no li havien fer tremolar el pols, perquè no se’l podia contradir en llurs opinions.

Sóc un admirador de l’obra d’en Català-Roca, sobretot del seu treball en blanc i negre, dos colors vitals que es troben en els extrems de l’espectre lumínic visible.

captures DOCÈNCIA Donar classes de fotografia fou una tasca molt gratificant i tenir la sort de compartir claustre amb gent com l’Espinàs, la Maria Antònia Oliver, l’Albó, en Carbonell, en Bastardes, en Ramon Folch, en Xirinacs, en Chalaux, l’Auladell, en Vinent, la Isabel Clara-Simó, l’Emili Giralt, en Miquel Sellarès i els que em deixo que em perdonin, fou una passada.

La part més plaent pel que fa al temari eren les sortides de camp en acabar el curs. On tothom posàvem en pràctica el que havíem après i que, com la fotografia no era digital, calia una propera reunió per veure i discutir els resultats. Varem tenir el goig i l’oportunitat de fer-ho realitat a la facultat de Ciències de la Informació de Bellaterra (segona promoció) a l’Ateneu Sempre Avant de Sants, a l’Associació de Veïns i Veïnes de l’Esquerra de l’Eixample i en els Consells Populars de Cultura Catalana.

captures CONCURSOS 1976. Institut d’Estudis Nord-americans . 1er. premi Ajuntament de Barcelona.

1976. Festa Major de La Bordeta. 3er. premi.

1976. 50è. Aniversari de la Caixa de Barcelona. Finalista.

1977. IEN Accèssit.

1977. Festa Major de La Bordeta. 1er. premi.

1978. Fujigràfic de Fuji. Premi especial.

El concursos no són un pas previ per a poder exposar en galeries com molta gent pensa. Poden ser complementaris tot i que en cap cas definitoris.

Aleshores, presentar-se a un concurs i acceptar unes pliques representava, en la majoria dels casos, sotmetre’s al judici dels membres d’un jurat sol·licitat per qui feia la convocatòria del premi, quasi sempre, a la AFC (Agrupació Fotogràfica de Catalunya). La solera d’aquesta entitat se’n anava en norris quan podies ser testimoni d’un fallo públic. Sempre en trobaves uns quants a quins els hi agradaven les nenes maques primes de roba i en aquesta tessitura veies desolat com imatges prou bones i plenes de contingut eren passades del davant al darrere i les que acabem d’esmentar, del darrere al davant o directament en posicions de premi.

La idea de deixar de presentar-me als concursos, aquest podria haver estat un motiu més que suficient, la vaig substituir per assabentar-me, abans de presentar-me, de la composició del jurat i llur procedència.

captures EXPOSICIONS 1982. Galeria Camp 5. Barcelona.

1982. Fòrum d’ Altafulla.

1983. Foto-Cine Casanovas. Barcelona.

1985. Ajuntament de la Vila de Gràcia.

1985. ANFA. Audiovisual “Notes i Llum”. Barcelona.

Donar una digna acollida a la gent que has convidat a la inauguració és més important que el que penges. En un concurs entres a formar part d’un sorteig, aquí vens. El 90% es col·loca el dia de la inauguració i el 10% restant serveix per cobrir beneficis, un cop coberts tiratge, emmarcat, tant per cent de la galeria o lloguer d’aquesta. L’amic i gran fotògraf Beto Casanovas, malauradament desaparegut, i un servidor varem penjar a la sala Camp5, de la plaça Adrià, de Barcelona. En el moment de tancar l’exposició, havíem venut un mínim de tres vegades el nombre d’imatges incloses a la mostra.

Tot i que el seguiment és important, molts artistes, de camps diversos, només fan acte de presència el dia de la inauguració. Alguns, ni tan sols això.

Perquè existeix la figura del marxant?

captures MODELS La mare dels ous. El/la model necessita tres coses: un compòsit o tarja de presentació, un book o currículum on van afegint mostres dels treballs fets i molta sort.

Hi ha agències que en lloc de donar feina i formar la model es dediquen a vendre compòsits. Si el model encarrega el compòsit fora i el presenta a l’agència no li posaran cap problema, simplement li oferiran el book amb les feines que vagi fent.

La mecànica no és tan senzilla, però el negoci fàcil fa que molts models muntin la seva pròpia agència, poc temps desprès d’haver començat.

captures PUBLICITAT Si hem dit que la fotografia de models és la mare dels ous, la publicitat és la gallina i els ous són d’or.

Cal tenir molt present que la fotografia publicitària té que ser estètica, impactant i amb el màxim de continguts. El client posa en mans de d’una agència o departament un producte o servei. Pel seu llançament al mercat, per mantenir-los en quota alta, per augmentar les vendes o per eliminar la competència, però, en qualsevol cas, el seu objectiu final és vendre. La dignitat i honestedat, en aquest cas, és com el valor dels soldats de lleva: se’ls hi suposa.

Una agència publicitària sol tenir els seus fotògrafs; col·laboradors habituals, externs o de plantilla. El client es presenta a l’agència sabent el que vol.

Desprès de ser escoltat se li presenta una idea o vàries, i, un cop discutides, si el client dona el seu vist i plau, rep el pressupost. Cas de ser aprovat, es posen en marxa de 15 a 20 persones, en tractar-se de una agència mitjana.

Evidentment, a pressupost inflat. El client rep el compromís d’entrega de l’art final en data a termini, que de no complir-se entren en joc les penalitzacions per ajornament. Tot està previst, però. És la feina de l’executiu de comptes.

Pel fotògraf, treballar per una agència de publicitat significa anar de pressa i cobrar tard. Generalment quan la campanya ja és al carrer.

Quants més coneixements tingui el fotògraf que es vulgui dedicar a la publicitat més a prop estarà de fer-se ell mateix el major nombre de coses i substituir, en molts casos, la agència abaratint els costos al client. Continuen essent vàlids els estudis de publicitat i arts gràfiques, amb les noves incorporacions del disseny gràfic i el tractament d’imatges per ordinador.

captures ESPORT DE RISC La fotografia no és un esport, però barrejada amb la inconsciència del fotògraf pot ser motiu de risc. Perseguir un abegot que era, xucla que xuclaràs la flor d’un ametller, sona, fins i tot, bucòlic. Però, anar-hi darrere amb el peu muntat en la càmera, fent el funambulista, pel cim d’un marge de 3 metres d’alçada, és buscar “peligru”!

captures SUCCESOS En una època on no existien els telèfons mòbils o es tenien contactes amb les casernes de la policia i els bombers o teníem que aprofitar les freqüències de ràdio, fàcils de sintonitzar, aleshores, d’aquests serveis, empescant-nos un receptor multibanda que els radioafeccionats anomenaven “rateta”. Amb la rateta i la càmera, estri imprescindible que havíem de dur contínuament amb nosaltres com si es tractés d’una extensió del nostre cos, un servidor era baixant la Rambla dels Estudis quan em vaig assabentar pel canal dels bombers que l’ascensor del monument a Colom s’havia avariat amb gent al seu interior. El Portal de la Pau em quedava relativament a la vora. Vaig baixar el passeig a corre-cuita i vaig buscar una visió òptima des del cantó de l’edifici dels Docs. El monument havia estat acordonat i els bombers i la urbana ja hi eren. Aquelles escales, d’aquells camions, del parc de Provença no arribaven, a tot estirar, ni a la meitat del monument. Tenien que treballar per dins. Era pensant que no havia vist mai a Cristòfor Colom tant enllumenat quan aparcà davant meu l’Emilio Pérez de Rozas. El seu receptor de ràdio era molt millor que el meu tot i que va arribar més tard, perquè venia de més lluny. Va sortir disparat com un llamp i mentre marxava cap el cordó policial per veure si el deixaven passar li vaig demanar de recolzar la càmera en el capó del cotxe... –Vale, y vigila, que dejo el cotxe abierto!-

captures PROTOCOL No faltàvem a la cita de la inauguració de fires, congressos i altres trobades, on solien fer acte de presència personalitats “notabilíssimes”. A la Fira Internacional de Mostres ens barrejàvem entre els companys de la premsa per a fer la fotografia de torn, amb el ministre de torn i en els diferents estands on s’anava aturant. Els empresaris es desfeien com la mantega per tenir una imatge amb franquistes com el Cerón Ayuso, aleshores, ministre de comerç i turisme. I qui els hi feia la foto? Nosaltres, per suposat! Un la feia i l’altre els passava el paperet.

captures LABORATORI Quan vaig fer les pràctiques de color a PROFO, un reconegut laboratori industrial de Sants, un meu company es va deixar la clau de pas del nitrogen oberta tota la nit. A l’endemà tingueren que venir els bombers per treure l’escuma que omplia la totalitat dels locals.

Havia arribat l’hora de muntar el laboratori i l’estudi a casa. En uns prestatges, ordenats darrera la taula de tiratge i revelat, tenia una modesta foto-biblioteca amb uns 200 exemplars, curosament arrenglerats pel llom.

Una mania que sempre m’ha acompanyat. Mentre no tenia el llum vermell encès, el meu fill entrava i s’entretenia a enfonsar-los i a sortir corrents, fins aconseguir que la meva dèria no esdevingués una infermetat. No sé si, a hores d’ara, encara li’n dec les gràcies. (Nil! Me caso’n la pell d’en Barrabàs!!!)

Ja veuen que el laboratori també en té de riscos. Sàpiguen, però, que la cambra fosca és el 50% de la fotografia, i, en segons quins casos, potser més.

captures TREBALL EN EQUIP (Mereixeria un capítol a part) “Reportgraf” fou un col·lectiu creat amb el lema “fotografiem des d’un elefant de color rosa a una agulla de cosir.” L’Alfred Coduras, el Joan Ramon Rams i un servidor ens varem posar d’acord per treballar en qualsevol camp.

Cadascú aportava la seva cartera de clients i les despeses i els beneficis eren a repartir, a parts iguals. Amb el suport d’una botiga de fotografia on, diguem-ho així, l’amo no estava disposat a complicar-se massa la vida i ja li anava bé vendre el que tenia l’aparador i amb uns laboratoris industrials que treballaven les 24 hores, set dies a la setmana, ens varem presentar en societat.

La competència, sobre tot en matèria de cerimònies i celebracions era aferrissada. La nostra màxima consistia en fer-nos primer el client i deixar, desprès, amb un pam de nas a la competència. Totes les esglésies tenien el seus fotògrafs. Nosaltres teníem el que s’anava a batejar, fer la comunió o casar. Els acompanyàvem des d’abans de sortir de casa fins que hi volien tornar. Molts cops de matinada, en el cas de nuvis i convidats.

La cosa anà prou bé. Fins el punt de que quan un nostre company va tenir que marxar a milícies, anàrem enviant-li la seva part de beneficis.

L’aparició del vídeo, però, provocà tota una revolució en la forma de treballar.

Els clients volien les dues coses: fotos i vídeo. L’Alfred i jo érem aferrissats partidaris de la fotografia i sabíem que el canvi no ens aportaria res a nivell particular. En Joan Ramon volia plegar i nosaltres aprofitarem l’avinentesa.

captures PREMIS I RECONEIXEMENTS

Sargint xarxes (L’Escala)

Pidolaire. Carrer del Bisbe (Barcelona)

Catalunya endins 1 (Gisclareny)

Catalunya endins 2 (Viladonja)

Catalunya endins 3 (La Quart)

captures ART Per obra i gràcia de la secretaria de direcció d’una de les entitats financeres més importants de la Gàl·lia, vaig ser contractat per retratar uns quadres de grans dimensions dipositats a la caixa forta d’aquest banc. Ai, perdonin! No els he dit que es tractava de la Société Générale de Banque.

A hora convinguda, m’esperaven en el sotano de l’edifici que ocupaven a la plaça de Catalunya: la meva xicota, que feia de secretaria, el director de la central de Barcelona, un munt de guardes de seguretat i els empleats del banc.

Eren uns retrats horribles, clar que jo no entenc de pintura. Els quadres sortien, d’un en un, d’una cambra cuirassada que no tenia parió com no fos la del banc d’Espanya. Feia les fotos i tornaven a entrar. Se’m va demanar una còpia en blanc i negre, una en color i els negatius de tota la sessió. Ningú no em va discutir els meus honoraris. I de propina em van informar que

necessitaven les fotos per passar la frontera. Algun client al que li havien cobrat en espècies?

captures ARQUITECTURA Recordo que era de vacances a Rupit quan vaig demanar permís a l’amo una casa per accedir al seu jardí i poder fotografiar unes flors que em varen semblar prou interessants. Un cop fet li’n vaig donar les gràcies i fou aleshores quan em demanà si podia fer unes instantànies de la casa per si, alguna vegada, se la volés vendre. Li vaig fer veure que era de vacances i ell insistí de la millor de les maneres. Em digué que el preu no era cap problema.

Automàticament, la meva companya i jo ens varem posar a treballar, mentre ell tocava el piano dins de casa seva. Parlo del cunyat d’en Josep Maria Farràs. Recordo, fins i tot, el que li vaig cobrar. Però, no els hi diré, em fa vergonya!

captures POBLES Un dels meus projectes inacabats fou la preparació d’un llibre de fotografies de 100 pobles de Catalunya de menys de 100 habitants. Entre setmana, la meva companya i jo preparàvem els texts i la documentació i el cap de setmana ens desplaçàvem per a fer les fotos i la feina de camp.

Per la meva experiència en el tema, vaig ser treballant-hi dos anys, els hi tinc que dir que ací el fotògraf es converteix en antropòleg, sociòleg i observador privilegiat d’una realitat desapareguda. És molt trist veure com queda el nostre patrimoni per obra i desgràcia de l’abandó.

captures MÚSICS, PINTORS I LITERATS Em va caure la baba, com afeccionat al jazz, poder treballar a pocs metres del Duke Ellington en el concert de gospel que oferí a Santa Maria del Mar.

Recordo amb gratitud la primera actuació de la Dixieland Jazz Band a les Reials Drassanes de Barcelona quan encara vestien de carrer. Vaig flairar part de la nostra història en contemplar i retratar, amb tota mena de facilitats, el Felip V de la casa d’estiueig d’en Serafí Pitarra. O treballar, a trenc d’alba i d’amagatotis, en el pati de la casa de Salvador Dalí. Conversar amb Fernando Díaz-Plaja mentre li cercava un seu perfil que no fos pecat capital.

O que la Maria del Mar Bonet em donés el seu vist i plau a unes meves fotografies, cosa gens fàcil!

El meu fill Nil en el seu primer dia de vida. Clínica La Aliança (Barcelona)

captures DE FAMILIA

Tenir un fill fotogènic, cal aprofitar-ho! A la seva habitació de la casa de Sants.

Una foto d’època amb personatges contemporanis. El meu fill Nil i la seva germana Iris per Carnestoltes. (Sants)

Viatge al fons del mar, amb un excel·lent submarinista.

No sempre estĂ vem fent fotos! (Figueres)

captures FOTOPERIODISME El gènere del fotoperiodisme consisteix en la captura d’imatges sense contemplacions. Una bona imatge de premsa és la que explica una noticia per si sola. La que fixa l’instant que precedeix, sense consideracions estètiques, morals o de qualsevol ordre. La foto periodística només pot oferir al lector el que el fotògraf veu en el moment de fer la fotografia. Si la imatge no li explica el que estava passant, aquesta no tindrà una altra oportunitat.. És un moment únic. I el reportatge periodístic n’és un conjunt homogeni.

La màquina d’escriure podria passar la mar de bé!

Tinc que dir que, quan m’ha tocat escriure, quasi mai el meus texts han anat acompanyats per imatges meves. La majoria de vegades han estat companys de professió i excel·lents fotògrafs els encarregats d’aquesta tasca. Gent com

els germans Madueño, l’Alfred Coduras, el Jordi Aparicio o l’Antonio Montesinos, han fet créixer els meus articles i reportatges.

He estat contemporani d’una fantàstica plèiade de companys dedicats al fotoperiodisme: Madueño, Alguersuari, Armegol, Seguí, Pérez de Rozas, Elvira. Sé que em deixo un grapat! Amb alguns he treballat colze a colze i he aprés que una empenteta, de vegada en quan, espavila.

La Cuadra de Sevilla. Salvador Távora. Cité (Carcassona)

Maria del Mar Bonet. Plaรงa del Rei (Barcelona)

Nen amb roca (Narbona)

Manolo Santana. Torneig de Llegendes. RCT Barcelona.

Marcel Marceau. Festival de la CitĂŠ (Carcassona)

Terenci Moix (L’Escala)

Fou President de la Generalitat. Ciutadella. Barcelona.

Fou President del COI. Palau de Congressos (Barcelona)

captures FOTOESPECTACLE Tot allò susceptible a sortir en els papers no sempre es considera fotoperiodisme. En aquesta tessitura ens trobaríem amb les imatges promocionals del món del espectacle. Se’ns va oferir la oportunitat de treballar pel grup Teulada on varem conèixer i retratar a gent com: José Velez, els Pecos, Celdoni Fonoll, Miquel Lluís... I treballant pel Club de Vanguardia: l’Albert Mallofré, el grup Coses... Qui ho hauria de dir! El cobriment d’aquesta sèrie d’actes ens donava la possibilitat de moure’ns calentonets i amb tota llibertat sense quasi precisar de credencials. A més aconseguirem alguna portada de disc.

Pedro Ruiz. Teatre Barcelona.

La Núria Espert o el Vittorio Gassman foren un punt i a part. En un estiu del Grec de Barcelona vaig decidir que, si mai volien, estava disposat a dur-los-hi les maletes. Malauradament no em trobo en disposició de mostrar-los la feina que vaig fer en l’esmentat teatre, dues nits d’aquell estiu, on l’escenari es va quedar petit amb la presència d’aquest dos grans representants de l’art de Talia. El meu arxiu, amb més de 12.000 imatges, va patir una purga primerenca, però, el monòleg shakespearià del Gassman em va deixar paralitzat i la Ronda d’amor a Sinera, de l’Espert, captivat.

captures FOTOGRAFIA ESPORTIVA El meu pas per aquest tipus de fotografia fou breu i efímer. Varem cobrir les últimes curses oficials de fórmula 1 en el circuit de Montjuïc, abans de la seva clausura, i algunes edicions de les 24 hores, prèvia desaparició. Malgrat els greus accidents que van enterbolir el món del motorisme i l’automobilisme en el si de la muntanya màgica, en aquell circuit urbà vaig aprendre que el risc no és un aliat de la feina del fotògraf, sinó un enemic i que treballant al costat de gent com el Jaume Alguersuari s’aprenen moltes coses.

captures FOTOGRAFIA INDUSTRIAL Dos records destacables. En uns laboratoris d’àrids on ens varen contractar, teníem que pujar a la part superior d’una cinta transportadora de formigó, i, amb les cames eixarrancades fer unes tomes del material que pujava pel “skip”. Sense cap protecció i a més de 15 metres d’alçada, la primera fou la bona, s’ho poden ben bé creure!

En l’interior del laboratori ens varen demanar de retratar un bufador que donava una flama constant de color blau. Al cap d’una bona estona va passar el director del laboratori. Sort que ja havíem acabat! Una mica tard, ens feia saber que la proximitat a la flama podia haver provocat una deflagració.

- Què ningú no els ha avisat?

- Doncs, no!

captures RETOC Els retocadors d’imatges que eren uns autèntics artistes i uns grans dibuixants, ens renyaven cada cop que els dúiem fotografies de maquinaria de grans dimensions. En no poder-les transportar a un estudi, les teníem que retratar amb un fons de paper d’embalar i no quedaven, precisament, com una capça de bombons.

captures NOSTRADES

En Caiot (Rupit i Pruit)

El CapitĂ Enciam. Ciutadella. (Barcelona)

Passar la frontera sense res que declarar.

“Papeles”

captures PENSAMENT FINAL Quan a la universitat ens deien que teníem que aprendre a llegir i escriure amb imatges se’ns feia estrany. Ara hi ha els mateixos analfabets. Tot i que és just considerar que, per la pràctica digital, molta gent ha après o està aprenent a llegir i a escriure.

I sempre he cregut que no hi ha gent lletja, hi ha fotògrafs dolents. Tots tenim una part de fotogènia que el fotògraf té la obligació de descobrir.

captures EL COMIAT Fou força lluït. En els locals de l’Associació vaig oferir un audiovisual amb 200 imatges multi projectades. Cursades les invitacions, feta la promoció amb el concurs de la FOTO GUIA i organitzat el vernissatge, un cop acabat l’acte,

vaig saber que no només plegava jo. L’Associació també tancava les portes.

Fou doblement emotiu!

Podríem estar parlant de fotografia: hores, dies, mesos i potser anys, però, segur que els cansaria i això no seria fotogràficament correcte. Sé que tinc treballs per acabar i altres que, tot i haver-los acabat, encara es troben en el calaix sense haver vist la llum. Totalment incorrecte, tractant-se de fotografia.

Mentre escric el que vostès llegeixen, tinc damunt del meu escriptori uns quants folis mecanografiats que vaig començar a escriure a finals de 1.983 (“Reflexions sobre la imatge fotogràfica”). Al final del darrer capítol, “L’ofici de fotògraf”, es pot llegir el següent: “La tècnica sempre ha estat objecte marginal de l’art, mai un fi en si mateixa, recordem-ho. La fotografia com un mitjà de comunicació amb un llenguatge propi, amb connotacions i influències socials evidents i amb una completa teoria en torn a si mateixa, va més enllà del propi art i no té que caure en el pobre servilisme científic o purament tecnològic. Lo contrari seria voler canviar les directrius de comportament del ésser humà. El que la ciència avanci i la tècnica evolucioni és positiu per la pròpia fotografia. El que és inadmissible és que aquest avenç i aquesta evolució juguin en desprestigi propi. Juguin amb el futur de l’exercici d’escriure amb la llum.”

captures AXIOMA “La fotografia és un negoci per anar tirant.”