De l'alçada d'un campanar Francesc Badia
(Espero aconseguir que m'excomuniquin o que m'estigmatitzin)
ESTACIÓ I Si bé és cert que 2000 anys d’història (de la era cristiana) donen per a fer-ne de l’alçada d’un campanar, l’objecte d’aquestes recerques no consisteix en ferir les sensibilitats d’aquells que encara són vius, ni posar en dubte les idees religioses o atemptar la fe dels que en tinguin. Aquí hi trobaran el relat d’uns fets que deixen en evidència, amb el cul enlaire, per dir-ho ras i curt, a quins han practicat amb l’apologia de la vida eterna, rescabalant els bens terrenals i sotmetent amb el seu poder la ignorància dels altres. Els fets són els que són i la seva execució ha deixat petjades que perduren i empremtes que encara les patim. S’han fet moltes i de molt grosses a l’empara del temor a Déu, a la ignorància de la gent i a la supremacia divina. Estan davant d'un recull de disbarats. D'imperialisme hegemònic i efectes devastadors. Els comesos per l'església catòlica d'ençà aquesta existeix. Ben poc temps, si es compara amb els orígens de la humanitat . Observaran que en els enunciats de les entradetes hem emprat la paraula estació, també anomenat quadre, que amb numeració romana es feien servir per aturar els passos, en els viacrucis de les processons de la setmana santa. ESTACIÓ II Tot plegat, degué començar amb el incompliment del pecat original. En si fou pecat, no hi entrarem. Però, "original" no devia ser-ho massa. La poma diabòlica del pecat original és alliçonadora. El paradís creat per una divinitat es veu dilapidat per les escriptures eclesials: desobediència, càstig, penitència i tots a formar en el mateix ramat. Si teníem
fam, del que fora, ens teníem que fotre. ESTACIÓ III Saltem-nos uns quants anys. L'acte de revenja per part de l'església catòlica pels màrtirs de l'imperi romà es perllonga fins els nostres dies. Com si es tractés de l'acadèmia de la llengua, l'església: netejà, polí, fixà i donà esplendor a tot el que consideraven pagà. Se sap, amb quasi tota seguretat, que els temples dedicats a l'emperador August, que es tenia per una divinitat, tot i aixecats al déu Júpiter, a Catalunya, es troben sota les catedrals de Tarragona, Barcelona i Girona. ESTACIÓ IV Per la seva l’autoprotecció, l'església catòlica ha creat en el seu interior cèl·lules hermètiques, sectes i cossos armats que quan no han convingut se'ls ha declarat enemics. Si les llegendes tenen, en aquest cas, algun fonament, el Priorat de Sió seria un exemple. Protegint-se han arribat a atresorar riquesa. La construcció de temples i edificis destinats a culte foren encarregats a vàlids i protegits. L'execució de les obres d'art que decoren els seus interiors foren contractades a artistes que, farts de pintar retrats de la noblesa, podien desenvolupar les seves aptituds creatives i la seva imaginació. En poques paraules: pintaven per quatre rals, una gerra de vi i un plat de llenties, però, pintaven el que volien (Da Vinci, Micaelangelo, El Bosco). L'església catòlica s'imposà la clausura en convents, abadies i monestirs. Tancà homes i dones, amb vocació o sense, amb el supòsit de servir a Déu, a Jesús o a la verge Maria. La formació feta en seminaris adoctrinava i practicava la demagògia. La reclusió en un convent obeïa a casos particulars que no sempre eren d'ordre espiritual. En el si d'una família amb més de dos fills (l'hereu i la pubilla, a casa nostra) era ben vist i força convenient que algun o alguna estudies per capella o per monja, tot i que la formació i la disciplina foren diferents. Però, fins i tot els anacoretes i els monjos eremites i cenobites es tancaven en coves o cabanes apartant-se del mundanal soroll. Els eremites, els cenobites, els monjos i les monges de clausura, i, m'atreviria a dir que tots els membres de l'església catòlica que han practicat l'ascetisme, el recolliment i la meditació, més que per apropar-se a Déu, ho han fet per allunyar-se de la resta de mortals. Els que hem tingut accés a un convent, aprofitant un dia de portes obertes, tot i la cordialitat de la rebuda, hem pogut observar un distanciament propi d'aquell que ve d'un altre món. Del món que ells van voler abandonar per no haver d'enfrontar-s'hi. Acabo de dir 'per no tenir què' no 'per no poder'. Seria una diferència individual a tenir en compte. Personal i no gregària. De l'individu, no pas de la col·lectivitat. Plausible i probable en segons qui. La millor forma de complicar-se la vida comporta una sèrie de servilismes. Tots els ordes religiosos en tenen. Però, qui decideix viure en una cova, amb un petit hortet a la barbacana, un parell de cabres, dues ovelles i quatre draps per posar-se, només pot dir: gràcies a Déu! I nosaltres veure'ls embotits en un gran condó que els protegeix i els allibera.
ESTACIÓ V De la formulació “ho ha dit l'església, serà veritat”, a l'axioma “és veritat, ho ha dit l'església”, molt més consensuat, hem acabat per pronunciar: “això va a missa”. Amb la dificultat afegida de “amb l'església ens hem topat”. La indefensió contemplada en els tractats de jurisprudència més inversemblants, com els de països de règim dictatorial, no té cabuda en els textos de l'antic i nou testament, com no sigui pel que fa a l'hipoteca. Per damunt de la Bíblia, un ésser immortal, infinitament superior a la resta, a nosaltres els mortals, ens recorda amb la seva paraula que tot allò que diu “va a missa”. ESTACIÓ VI Viure del record i no evolucionar, ni en el fons ni en la forma, els ha creat una sèrie de fongs mentals que han degenerat en desviacions malaltisses, com la pràctica de la pederàstia. ESTACIÓ VII És probable que ningú els hagi obligat ni res els hagi demanat mantenir un sistema defensiu tan exagerat. L'excessiu paternalisme de l'església catòlica sí que els ha afavorit en el fet que molts l'han aprofitat per anar a cerca aixopluc i protecció... L'església dels pobres d'esperit i els altres. La diplomàcia vaticana ha fet córrer rius de tinta. L'església catòlica ha manifestat la seva por a perdre els privilegis del poder dominant i les prerrogatives que la feien poc menys que intocable. Exemples com permetre que el dictador Franco anés sota pal·li, quan es tracta d'un privilegi reservat a certes imatges religioses o als més alts càrrecs de la cúria eclesial; que els representats de l'església saludessin aixecant el braç a la Itàlia d'en Mussolini, l'Alemanya d'en Hitler i l'Espanya d'en Franco, mentre altres ho feien alçant el puny tancat en els països comunistes de l'est d'Europa, no obeïa a normes de protocol, era, senzillament, una manera de protegirse, de perpetuar l'espècie, de mostrar-se incondicionals per no ser declarats enemics. Encara que fos creant un cisma i tenint que lluitar entre ells en bàndols diferents. Això últim ho podríem deixar en entredit. No sempre es pot atribuir a dissidències que han donat lloc a cismes que foren clarament divisoris. ESTACIÓ VIII Per tenir accés al claustre o a la catedral de Barcelona es tenen que pagar 6 euros. Demanen 10 euros per la pedra i ajut per restaurar el campanar. Les espelmes d'interior són electròniques i d'obligat pagament. Amb un cost proper a 0. Com en la censura carpetovetònica dels còmics de la post guerra, es reserven el dret d'admissió per faldilles, mànegues i escots de la indumentària de la dona, considerada per ells com a irreverent. ESTACIÓ IX Les monges es veuen, per obra i gràcia de la clausura, apartades de la realitat. Un capellà pot penjar els hàbits, una monja no. Un seminarista pot deixar els estudis sense tenir que fer cap noviciat. Una monja pot abandonar el noviciat, però, un cop investida, no pot deixar de ser monja. Pel fet de ser esposa de Jesús?
El seminari conciliar de Barcelona es mantenia, fins no fa massa temps, amb sis seminaristes que tenien de tot i no els faltava de res. ESTACIÓ X En temps de la dictadura franquista tots els llibres i demés mitjans de difusió passaven la censura eclesial. El "nihil obstat" era l'últim obstacle que el producte tenia que franquejar desprès del censor polític. ESTACIÓ XI Jesús és l'estereotip que l'església catòlica explota perquè la joventut es vegi reflectida com si es tractés d'un cantant de moda. Si la sinergia es produeix, crea adeptes. Seguidors o fans en el cas de la música. Fenòmens com el de familiaunida.es són dignes d’una reunió de Tupperware. A Juan de Ribera se li atribueix aquesta frase: "Tot l'or d'aquest món, posat als peus de l'altar, estarà ben empleat”. Hi ha diferents esglésies dins l'església catòlica? Si, ho mirem per on ho mirem. De la mateixa manera que hi ha comunitats religioses pobres i altres que són riques. Les unes i les altres pertanyen a la mateixa confessió. Però, de forma voluntària o expressa, no compten amb els mateixos recursos. Això no vol dir que les Germanetes dels Pobres siguin pobres ni que Càritas Diocesana pugui amb tot el que li va a parar. No tampoc que els monjos cartoixans tinguin comptes corrents com el ministeri de finances del Vaticà. ESTACIÓ XII Resulten més fàcils d'endevinar els disbarats comesos per l'església al llarg dels segles que narrar-los amb objectivitat històrica. La realitat supera amb escreix la ficció. La dificultat consisteix en que la institució de l'església els accepti i els reconeix-hi. Sermó d'un capellà inventat, des d'un púlpit inventat, d'una església inexistent i d'uns fets històrics creïbles. - Germans! En els temps que ens ha tocat viure, les noticies corren com el vent. I mai més ben dit. A Roma, fa només 169 anys, dos desgraciats de la cúria, es jugaven el pontificat a veure qui la ventava més fort. Els molt bacons es varen posar d'acord en que, qui fos capaç d'apagar en tres hores el major nombre d'espelmes prendria possessió dels més alt càrrec de l'església... D'aquesta església, en la que sou asseguts! Un tribunal de porprats s'encarregava d'aguantar los ciris, sense apropar-los massa per no cremar-los el cul. Tampoc era convenient no allunyar-se massa, perquè els gasos de la ventosa produïen petarrelleigs, però, no apagaven el foc... -Germans, havien perdut l'oremus... - Vos alabem, senyor! - ...I tenien un greu problema de balística. Els canons retronaven i els altros cridaven: volem la pau..! -
- Que la pau sia amb nosaltres! - ...No en tingueren prou. Un dia abans de la justa, els d'un bàndol menjaren mongetes estofades, i, els de l'altre, fesols bullits amb oli, vinagre i molta ceba. Resultat: onze ciris a nou i un Medicis pontificat. Lleveu-nos senyor, d'un pet malintencionat! ESTACIÓ XIII Por, no al dimoni i a la manca de fe, invents de l'església. Una por més racional: al càstig i a la pèrdua d'hegemonia (evangelització massiva) i pactes amb el poder polític. ESTACIÓ XIV Parin atenció a aquesta seqüència: església de poblet retirada del culte, el bisbat retira els icones representatius (retaule, talla, altar, campana o pica baptismal), ben aviat marxen els seus habitants i el nucli de la població desapareix. L'espoli del lloc d'oració per part de la jerarquia eclesial ha estat la causa de l'abandonament del poble. Sant Miquel de Cladells. En el darrer quart del segle XIX la indústria tèxtil catalana va canviar la seva localització. Moltes fàbriques van abandonar el nucli urbà i es van establir a les conques dels rius Llobregat i Ter, dels quals aprofitaven l'aigua com a font d'energia per moure les màquines, més barata que el carbó importat d'Anglaterra. Moltes d'aquestes fàbriques es van organitzar com a colònies industrials, que oferien als obrers habitatge, església, botigues i altres serveis. D'aquesta manera, alhora, els obrers estaven més controlats pels propietaris i n'eren més dependents. Amb tot, a finals de segle, els conflictes socials també van arribar a les colònies. ESTACIÓ XV Un altre disbarat com una casa de pagès: La regla de Sant Benet, a principis de l'edat mitja, pregonava el "Ora et labora". Prega i treballa. No, el resa i no fotis ni truja. Bisbes i abats varen esdevenir senyors feudals. ESTACIÓ XVI Un dels aspectes més característics de la manera de pensar de la societat medieval consistia a creure que la vida terrenal era una circumstància necessària per poder accedir a un món millor, el cel, en què la persona podria gaudir d'una felicitat eterna en companyia de Déu. En cas de tenir un comportament que no s'ajustés al que es considerava virtuós, és a dir, que es transgredissin les normes establertes per la religió (manaments), s'anava a l’ infern per haver pecat. Altrament, l'existència humana era efímera en aquells temps a causa de les deficiències de la medicina i de la manca d'higiene que també hi havia. Així, l'esperança de vida era molt baixa, al voltant dels quaranta anys. Les culpes considerades més importants s'anomenaven pecats capitals. Supèrbia, avarícia, luxúria, ira, gola, enveja i peresa. Per tant, per la societat medieval, ser en
aquest món era un mer tràmit pel qual s'havia de passar, inevitablement. ESTACIÓ XVII Fragment del poema "Sermó" de l'escriptor català Bernat Metge (Barcelona, 1340/451413). Cal saber que aquesta obra és una sàtira o crítica burlesca de la moral oficial defensada per l'església catòlica del moment. Per facilitar la comprensió mostrem una versió actualitzada: Mai no doneu almoina que això us durà a la ruïna; no us confesseu si heu de dir la veritat; no oïu missa en dejú, ni begueu poc. Si avui dia voleu assolir un bon càrrec, aduleu; i no vulgueu els favors d'una dona casta. No podreu tenir grans riqueses si no robeu. No tingueu consciència, si voleu viure. Sigueu esmunyedissos amb les obligacions. I mai no dejuneu si no és quan dormiu. Mai no tingueu per amiga una persona que us apreciï i, si la veieu morir de fam, no l'ajudeu. Si habitualment proferiu injúries i cometeu errors, aconseguireu una bona posició i una gran anomenada i us lliurareu de les flames que hi ha a l’ infern. ESTACIÓ XVIII Cavalleria: institució militar medieval creada a Europa occidental al segle XI. Els seus membres eren nobles i hi accedien a través de la cerimònia d'armar cavaller. Havien d'anar armats i posseir un cavall. Tenien diverses obligacions les principals de les quals eren: a) la defensa i la fidelitat a l'emperador o al rei i al seu senyor feudal, b) la defensa de la religió cristiana, c) la protecció dels sers desvalguts que eren els qui no duien armes i no tenien prou força per fer front a eventuals enemics o perills (infants, ancians, malalts, pelegrins, religiosos, dones...),
d) havien de cercar sempre l'ocasió en què demostrar el seu valor, e) havien de procurar trobar motius a través dels quals obtinguessin fama i glòria, f) havien de deixar sempre en bon lloc el seu honor i la seva dignitat i e) havien de menystenir la por al dolor i a la mort. ESTACIÓ XIX La misericòrdia és un element que sobresurt en els seients del cor d'una església a fi que qui ha de pregar-hi o de cantar-hi dret, durant molta estona, pugui repenjar-s'hi a fi de descansar una mica. ESTACIÓ XX ELS 3 ESTUDIANTS I LA CARITAT DE CONDREU (Coll de Condreu) Aquest relat, molt estès entre la gent de la contrada, presenta una semblança sorprenent amb la narració "Dos albats de mitja pompa" que M. Genis i Aguilar va escriure l'any 1958. Segons sembla, a principis del segle XIX, fou imprès un romanço d'aquesta història que la gent gran encara recorda. Aquest fou objecte de lectura i de culte entre els que en aquella època no havien penjat més de quinze calendaris. Era l'any 18... Per Pasqua. Tres seminaristes de Vic havien estat convidats a passar uns dies a la parròquia de Sant Feliu de Pallerols. Varen decidir anar-hi a peu. Primer, per la carretera de Vic a Olot i desprès agafant el camí de ferradura que duia de la Vall d’Hostoles a les Guilleries. Es trobaven a 1020 metres d'altitud quan, és molt probable, que en la primera jornada fessin nit a l'hostal del Perai de L'Esquirol o a Ca La Rotllada. L'endemà, un cop recomençat el camí, se’ls girà temporal de tramuntana i, a trenc d'alba, en lloc de minvar, ensopegaren una forta i freda ventada del cantó dels Pirineus. Aviat, la neu i el fred feren acte de presència. Tot i que el seu ànim era més fort que les adversitats, la boira, la neu i el desconeixement del terreny, foren determinants a l'hora de perdre's. En lloc de prendre el camí que per la Balma dels Murris i el Coll d'Uria baixa a Sant Feliu, varen tirar avall pel clot del Papalló. Ja era captard quan es varen trobar amb el bosc de la Coma de Maria. Amb la neu per damunt del genoll, xops de cap a peus; les forces feien figa i la por era més que justificada. En aquestes, varen sentir els lladrucs d'un gos. Amb prou feines seguiren en aquella direcció. Un cop creuat el torrent del Goleró, i remuntades unes feixes de conreu, aparegué l'ombra de la masia des on bordava el ca. Era l' Om de la Gallissana. Els de la casa es negaren a acollir-los en la temença de que fossin bandolers, tot i que aconseguiren que els indiquessin el camí de San Feliu. Un pendent més, nous lladrucs i una altra masia: la de les Vinyes. Aquí tampoc tingueren
més sort. La darrera parada fou el Coll de Condreu. Esgotats i esmaperduts, esbrinaren la possibilitat de trobar-hi un camí planer o, fins i tot, un pendís. I així fou. Però les condicions del terreny feien que la freda tramuntanada aboqués encara amb més força la neu que no deixava de caure. Dos d'ells caigueren exhaurits al peu d'uns ginebrons. La propera presència de la casa de El Masnou, obligà al darrer seminarista a fer un últim esforç. La vella de El Masnou Els crits d'auxili es varen fer sentir un cop més. La vella de la casa, a quina el romanço no deixa molt ben parada, es va negar a ajudar-los al temps que els aconsellava tornar a pujar el Coll de Condreu on hi trobarien més cases. La casualitat, potser, va fer que el seminarista retrobés els seus companys. S'arraulí al seu costat i abraçant-los, tancà els ulls per darrer cop. Va ser a l'endemà, al peu del Coll de Condreu on, precisament, el pastor de El Masnou trobà el cossos dels tres joves. La tragèdia s’estengué com la pólvora. El remordiment del pagesos fou unànime. De L'Om, Les Vinyes i El Masnou sortiren mantes i llençols per embolcallar els cadàvers, però, segons sembla, foren trobats bons i plegats en llurs calaixeres, tot just en tornar a les cases. D'ençà això que expliquem, vingueren anys de sequera, pedregades i collites malmeses a les tres pagesies. La caritat de Condreu En el coll, i, per indicació d’un sacerdot, foren aixecades tres creuetes i, cada any, en acomplir l’aniversari del tràgic fet, els pagesos de les tres masies aplegaven en aquest lloc tots els captaires i rodamóns del contorn oferint-los sopa de farinetes i una moneda d’aram a cada un d’ells. Aquest costum es perpetuà durant algunes generacions com a pràctica d’una penitència compensatòria de llur manca de pietat. Es veu que els de la cas de El Masnou en l’aniversari de la mort dels tres xicots, veien sortir uns llums en el Coll de Condreu, fins que pagant un tant anyal a la església per a misses d’ofrena, aquestes desaparegueren. ESTACIÓ XXI Ramon Folch. En alguns sectors del catolicisme espanyol indigna que el que ells consideren pecat no sigui legalment delicte. L'església catòlica és una institució sòlida i seriosa. Si en situem l'origen al principi del cristianisme (altres confessions cristianes no hi estarien d'acord) tindria quasi dos mil·lennis. No hi ha cap institució més antiga enlloc del món. Hi ha religions més velles, però no són entitats civilment reconegudes. L'església catòlica, sí. És una organització amb tots els ets i uts. És anterior a qualsevol registre d'institucions, i per això no té estatuts, sinó consuetuds. Consuetuds que es mesclen amb creences, d'aquí ve la seva proteica capacitat de nedar i guardar la roba. Quan convé és una religió, quan cal és una institució, sempre és un poder.
Em sorprèn la frivolitat amb què algunes persones s'acosten a l'església catòlica. Els catòlics, sobretot. Em penso que els perd la litúrgia, com a Francesc Josep, que acabà confonent l'imperi austríac amb els valsos de Strauss. Troben normal el que és excepcional. L'autoritat infal·lible del Papa, per exemple. La seva opinió esdevé llei. Llei religiosa, però també llei civil segons quan i on. *El Papa és el vicari de Crist a la terra. Per això alguns sectors del catolicisme espanyol estan tan revoltats. Els irrita que el dret civil no assimili a delicte el que ells consideren pecat. És al revés: per què les seves creences han d'obligar legalment a qui no les professa? Ho trobo una falta de respecte religiós. Suposa la supeditació de la transcendència al pietisme, la suplantació de l'espiritualitat pel dret canònic. Un mal costum que ve de lluny, tanmateix. La Conferència Episcopal ho hauria de saber. Excepte el cardenal Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona, l'episcopat espanyol en pes va qualificar de croada la sublevació militar contra la Segona República. Un disbarat colossal. Però qui va morir a l'exili va ser Vidal i Barraquer, mentre el cardenal Gomà, primat de les Espanyes, saludava a la romana com un feixista qualsevol. Les festes nadalenques (el solstici batejat, no ens enganyem) són un bon moment per recordar aquestes coses. Commemoren el inici d'una nova era, l'heterodòxia cristiana enfrontada a l'ortodòxia farisaica. Jesús de Nazaret no va fundar res, però Pau de Tars ho organitzà tot. Els catòlics actuals són més paulistes que cristians, em temo, sobretot alguns bisbes. Massa jerarquia tirant la primera pedra, gens evangèlicament. Martiri. L'església catòlica considera el martiri com la més sublim de les actituds. Té per costum elevar els màrtirs als altars. Deixar-se matar és la més gran prova d'amor. Deu ser cert. I matar-se un mateix pels mateixos motius? No, això és pecat. És una gran sort: el terrorisme catòlic no existeix. L'islàmic, sí. És una gran desgràcia. El islam, que tragina una història fascinant, aquí ha perdut els papers. Avui dia, pateix una derrota moral completa davant del cristianisme. Se n'hauria d'adonar. El màrtir jihadista no es deixa matar, sinó que es mata matant. Això és apostòlicament nefast en qualsevol creença salvífica. S'havien estalviat jerarquies i drets canònics i ara ho llencen tot per la borda. És de doldre. I els agnòstics, què? Què hem de fer la bona gent que creiem en els valors espirituals i, com a bons occidentals, administrem principis judeocristians sense ser creients? Aiatol·làs fonamentalistes, bisbes ultramuntans i rabins ortodoxos asseguren anticlericalisme i sofriment. Quin greu. ESTACIÓ XXII Escàndol del Banc Ambrosià. La P2 fou objecte de màxima atenció quan féu fallida el Banc Ambrosià (un dels principals bancs de Milà), i la sospitosa mort el 1982 del seu president Roberto Calvi el “Banquer de Déu” a Londres, inicialment presentada com un suïcidi però més tard registrada com assassinat. Molts varen sospitar dels membres de la P2, per ser Calvi el
custodi dels seus fons. ESTACIÓ XXIII Aldo Moro i l'estratègia de la sanció. S'ha repetit que la P2 s'involucrà en l'assassinat del Primer Ministre Aldo Moro, assassinat per les Brigades Roges, desprès que els Serveis Italians de Seguretat refusessin donar un cop contra els segrestadors, tot i que hi ha proves concretes de que això for cert. Aldo Moro s'havia convertit en una persona molesta, per defensar la coalició amb el partit comunista, que podia haver guanyat les eleccions. Aquest projecte preocupava tant els Estats Units, pel perill comunista, com a la pròpia Unió Soviètica, en tant que la proposta d'Aldo Moro consistia en una democratització del projecte comunista. També es sospita que la P2 hagués estat involucrada en la massacra de Bolonya del 1980, com part de l'estratègia de la tensió induïda per la clandestina estructura secreta “stay-behind” Gladio (OTAN), investigada en els anys 1990 per la Cambra de Diputats d'Itàlia. ESTACIÓ XXIV Efemèrides. Aquestes, com moltes altres, no les celebrem cada any. Hi ha, però, l'excepció dita església catòlica que es desmarca, any rere any. No només pel que fa a la vinguda al món de Jesús i els seus fets miraculosos, sinó, en tota la seva vida. Resumida pel culte catòlic, va de finals de desembre fins, més o menys, l'abril. La vida d'un home que, segons diuen ells mateixos, va viure 33 anys, queda enllestida en no arriba quatre mesos. De solemnitzar la seva mort, trigaríem 33 anys en poder-ho tornar a fer. D'aquesta manera, basant-se en el calendari, per ells inventat, que marca l'any cero de la nostra era coincidint amb el naixement de Jesús, poden capolar la fe dels que en tenen, com si es tractés d'una sèrie per capítols en el que cada d'any se'ns recorda el mateix. Un capítol a part mereix la concepció de la verge Maria, la mare de Jesús. Amb l'agenda a la ma, el seu fill triga 16 dies a arribar al món en carn i ossos. L'embaràs, el més curt d'un homínid, va del 8 al 24 de desembre. Si en el camp de les efemèrides, que fan referència a l'església catòlica, aprofundíssim en el santoral ens trobaríem amb coses curioses. Els personatges que formen part de la vida de Jesús tenen dates destinades per ordre cronològic, lligades a la vida del profeta. Són festivitats prou assenyalades. Cito obviant l'ordre de l'almanac: Sant Josep, la Mare de Déu d'agost i Sant Antoni, patró del bestiari. Ja tenim el pessebre a punt. Per Santa Llúcia. I que aquesta ens conservi la vista, diuen. Efemèride i calendari, són sinònims. No es pot destriar el fet de donar lloança sense una data a termini. Curiosament, quan demanem festa o cerquem un forat per fer una escapada hi anem a parar de pet. I, fins i tot, en èpoques no tant llunyanes, els col·lectius que volien celebrar el que fos, posant un dia per termini, tenien que consultar al bisbat.
ESTACIÓ XXV La religió és l'opi del poble. No recordo qui va dir aquesta frase. Una mica adormits, prou que hi van, i, és cert que ens hi tenen. A propòsit, el meu avi deia que per creure, només cal fer bondat. Hi ha un aspecte històric que no podem destriar de la resta. La por. La temença enfront a tot allò que ens és desconegut, ha jugat un paper fonamental a l'hora d'aplegar, per part de les diferents religions; els col·lectius, tribus i pobles de més baix nivell cultural del planeta. Certs sectors de la població s'han enganxat a cultes, que molts cops eren sectes, com si fossin paparres. Fugint de la ignorància, s'han trobat amb unes creences que els enfondien cada cop més en tota mena de supersticions d'obligat compliment. Que ni els formaven, ni els alliberaven de llurs basardes. ESTACIÓ XXVI El rector de Sant Bartomeu del Grau. Deia des la trona que els seus feligresos mai tindrien seny. Farts d'escoltar cada cop la mateixa canterella, anaren a Vic a comprar seny. Pel camí varen fer nit a un hostal. Explicaren a l'hostaler el motiu del viatge i aquest els oferí una capça de setze unces (uns 226 grams). Si més no, no massa. I els demanà que no destapessin el paquet fins a arribar al poble. La curiositat pogué més que els consells de l'hostaler. En això que, a una costa propera varen obrir la capça. El colom que hi havia va volar i la faula acaba dient que mai més varen tenir seny. Un paral·lelisme entre el que ens ven la religió i el que a bescanvi obtenen els practicants, feligresos o com en vulgueu dir. Si fa o no fa, és com la capça del colom, però buida. El seny, és la fe. Els de Sant Bartomeu, els seguidors d'aquesta fe (els creients incrèduls). L'hostaler, un dels que hi fan negoci amb la fe dels qui no tenen fe... Els únics que representen el mateix paper en la vida real que en la ficció són, si m'ho permeteu, el capellà que atemoreix amb llurs predicacions i el colom, que de ser-hi, segur que seria l'esperit sant. ESTACIÓ XXVII És curiós que per explicar l'existència del bé i del mal ens haguem tingut que inventar les nocions de cel i d'infern. Dos termes diametralment oposats que no tindrien perquè trobarse, però, que conviuen i es relacionen. Els primers en parlar de l'existència del dimoni són les diferents religions animistes. Aquelles que ens recorden des dels seus diferents altaveus que el dimoni surt, de vegada en quan, per recordar-nos que aquest món, pel fet de ser humà, estar molt lluny de ser
perfecte. Dins de les nostres contrades i a pagès, d'antuvi s'ha parlat de la part bona i la part dolenta. De la que fa conrear excel·lents collites i de la que fa congriar tempestes. De plantes i animals d'un bàndol i de l'altre. Del blat i la cugula, dels ceps i la romeguera, de l'herba del prat i la cara lloba, del gat i la rata, de l'oreneta i la rata penada... De la foscor de l'avern a la claror celestial. Com si es tractés, a través d'exemples pràctics, de trobar l'equilibri en el metabolisme de les nostres idees. Fos el dimoni un invent de la religió catòlica o de qualsevol altre confessió inconfessable, és evident que els hi ha anat molt bé per atemorir i crear sentiments de culpabilitat en ànimes innocents d'estrats culturals més aviat baixos. Fins els nostres dies. Recordem que la crema de esglésies que a Noruega varen coincidir amb la gira d'un conegut grup de “heavy metal” fou atribuïda a aquest fet. Les lletres i la imatge que aquest grup oferia als seus seguidors eren pretesament diabòlics. El documental METAL recull la opinió del seu líder, on aquest es mostra partidari en acabar amb l'església catòlica i incentivar els incendis del seus llocs de culte. Dit d'una altra manera, quan estàs fart dels disbarats de segons qui et passes a l'enemic. És una resposta de rebel·lia davant de la disconformitat d'un atac depenent. ESTACIÓ XXVIII La immaculada concepció, que l'església celebra a bombo i plateret, nega la possibilitat de que qualsevol altre concepció ho sigui. D'aquesta manera s'explicita que en la natura, creada pel diví, concebre (donar existència dins si mateix a un nou ésser per la fecundació) sense màcula, ja no direm per obra de l'esperit sant, no és possible. Qualsevol creació, no només biològica, està tacada. Les cagades que puguin trobar en aquest llibre són taques parides per l'autor. ESTACIÓ XXIX La voluntat entesa, “versus” caritat Més gran per aquells que més tenen. Sense menystenir els que només poden posar en el raspall de la església. (Més d'una vegada ho hem sentit en un míting des de la trona en la missa dominical) Sant Josep passant el ribot, Sant Pere amb un grapat de peixos i Sant Honorat (el de “los cojones te ato") amb uns quants panets, són els subministradors de la santa cena. Per acabar el miracle, Sant Vicent hi col·laborà amb un xic de vi. ESTACIÓ XXX Look. Capellans amb el tupè de “arriba España”. Frares i monges amb sandàlies, hivern i estiu. Vestits de penitent: Els de les dones eren de color morat amb un cinturó groc. Els encaputxats de les processons de Corpus eren gent que l'havia fet grossa i expiava llurs pecats.
ESTACIÓ XXXI Som hereus de la tradició i el pubillatge folklòric. La religió catòlica a Catalunya és de caire folklòric i tradicionalista. És el cas de les mares de déu trobades. Hem amagat els símbols d'una religió perseguida i dominant i desprès els hem retrobat i hem fet gatzara, com si d'un miracle es tractés, amb llegenda notarial inclosa, sempre benvinguda en els estaments eclesials. La troballa d'aquests icones, amagats en el seu dia, fugint de guerres, epidèmies i terrabastalls i retrobats en temps posteriors, foren la causa-efecte i l'efecte es traduí en la construcció de nombrosos llocs de culte. Santuaris, ermites o esglésies com ara: Montdois, El Roure, El Far, La Salut, o Montserrat, per dir-ne uns quants. La cosa es complica quan les llegendes entren en joc. El pastoret, poques vegades pastoreta, que en trobar la imatge i voler dur-la al poble se li escapa del sarró per tornar en el lloc on ha estat trobada. Un, dos i tres cops per a deixar ben clar on vol que se li faci el santuari. ESTACIÓ XXXII Que el mossèn de la parròquia de Sant Julià de Vilatorta premií els seus feligresos per assistir a missa de diumenge amb coca ensucrada o que a l'església de Sant Just de Barcelona la comunitat de Sant Egidi organitzi un sopar per Nadal a l'interior de la nau consagrada diu molt en favor del tarannà casolà de l'església catòlica en el nostre país. ESTACIÓ XXXIII La deessa romana Cibeles fou substituïda per la verge Maria? Les deus dels monestirs construïts en les fonts dels rius tenen a veure amb aquesta suplantació? El ritus de fecunditat que a Núria s'atorgava a les dones, desprès de molts anys de casades, i que Amades recorda en el seu costumari, parlant de la dona, mai de l'home, i consistent en seure damunt de pedres estranyes, en forma de fal·lus, o fregar-se amb elles la panxa. ESTACIÓ XXXIV Els uniformes del clero han evolucionat amb una lentitud no comparable a la resta d'uniformes coneguts. Molt més de pressa han anat en el menjar i beure. En infusions tranquil·litzants de plantes que han pres noms populars del santoral fins a les tisanes euforitzants com el cafè descobert, segons diuen, pels frares en haver observat el comportament esbojarrat d'unes cabres que, acompanyades pel seu pastor, menjaven la planta del cafè. De la fondària d'un mitjó eren les ingestes de substàncies químiques com el clorhidrat de iohimbina per pujar la libido i el bromur de potassi per rebaixar la pujada. Mentre els postres han estat sempre monacals els licors han estat cosa de frares i el vi (Bacus profanis) de missa. ESTACIÓ XXXV Ordres monacals: Monges Serves i Esclaves del Senyor. Esclavatge residual.
Quan a finals del segle XIX es va donar oficiosament per abolit l'esclavatge, l'església catòlica donava llum verda al projecte d'una tal Joana Maria Condesa i Llach, consistent en la creació d'una congregació religiosa femenina anomenada Esclaves de Maria Immaculada. L'obra es dedicà a la "protecció d'obreres". Les Esclaves o Serves Esclaves de Maria, com en vulguin dir, tingueren la seva fundació a València, allà pel 1892, tot i que desprès estengueren el seu camp d'operacions pel País Valencià, fins arribar al costat de casa meva, on hi tinc un convent. Jo, no. Elles. L'església, catòlica en qualsevol cas, ens té acostumats a presentar el seu teixit social com un rusc, organització interna inclosa. No pensin malament. No ho dic per la protecció d'obreres. Tot i que les que han penjat els hàbits, se senten més obreres que mai. Faig referència a l'estructura geomètrica que la sustenta. Una piràmide perfecta i cohesionada que ha superat cismes i dissidències, pecats i rere pecats, guerres santes o no, i, darrerament, desviacions malaltisses. La societat, amb la meitat de tot això, trontollaria. Ella no. Però, sempre hi ha un però, la societat es reestructura a passes de gegant. O, el que és el mateix, crea noves estructures que l'allunyen de les formes impertorbables que l'església ha mantingut per segles i segles, sense canviar una coma de lloc. Tant lluny ha anat a parar que ni la veuen. Formes i comportaments recollits en textos tant antics que la biblioteca del Vaticà no sap que fer per evitar el seu esmicolament. Sala de préstecs, exclosa. L'esclavitud no només es don pel fanatisme imposat d'unes idees. Esclau, no és només aquell que li tenen, sinó també el que és tingut. Desprès, parlen de llibertat. Al cementiri hi anem a parar tots, i, no precisament de forma lliure. Cal que fem coses mentre som vius. És l'únic menú del dia que la vida ens ofereix. Potser, ells mengen a la carta i poden escollir plats que desconeixem. Àdhuc, què els manté tan entretinguts, sense fer res..? Protegir les obreres..? Són, a cas, un sindicat? ESTACIÓ XXXVI Des del punt de vista dels miracles o de les curacions miraculoses, l'església catòlica mai no ha volgut negar cap possibilitat tot i que ha sotmès els casos recurrents a una mena de tribunal de taxació. En canvi, quan el que es tractava era de fer fugir el dimoni del cos d'un esperitat o de netejar un espai o vivenda d'aspecte maligne ha fet us d'exorcistes preparats per la mateixa església. ESTACIÓ XXXVII I tot per una poma? Germans! El sermó d'avui pot fer trontollar les vostres fes i remenar les vostres consciències... De vegada en quan, ja va bé! Els capellans diuen que patim les conseqüències del pecat original. Un pecat de desobediència consistent en fotre un parell de mossegades a una poma. Per això, que pot semblar-vos una bajanada, germans, ens varen deixar sense paradís. Varem passar de no fotre un brot a tenir que encomanar-nos, tots els dilluns, a Sant Tornem-hi. I direu, germans, el treball dignifica? Sí. Sobretot, quan el creador s'emprenya. Perquè se m'acabi d'entendre. Quan ens fem vells emmalaltim i acabem per descansar en pau. Amb la
factura de la seguretat social pagada, tot sia dit. Quan la santa mare església barreja conceptes tant allunyats, estimats germans, com els d'una poma i un pecat de desobediència a nostre senyor gloriós, per alguna cosa serà. La santa mare església té tota la llibertat del món per a dir tots els disbarats que vulgui i nosaltres, germans, també. Atemorir a les criatures amb un acte tant natural com la fornicació, fins aconseguir que moltes no hagin volgut menjar mai més una poma, no és pecat! Anar en contra de les lleis naturals de la reproducció, germans, no és desobeir les sagrades lleis de la supervivència? El creador n'està al corrent de quin personal té a la fàbrica? Perquè, d'estar-ho, estimats germans, ja fa temps que n'hauria fotut uns quants a fora. Esteu tranquils germans i mengeu quantes pomes vulgueu que no passareu pel purgatori. La poma és restringent. ESTACIÓ XXXVIII Dels petits poders fàctics. Quan el capellà d'un poble sermonejava des del púlpit a algú dels presents, les seves reiterades al·lusions feien que les mirades de la resta de parroquians es clavessin com a ganivets roents en els renyats pel seu comportament. A voltes, l'escarniment públic els hi tancava el crèdit de per vida, fins el punt de tenir que marxar del poble. ESTACIÓ XXXIX Castell d’ Altafulla. Però, el cas que ens ocupa en la llegenda és, més aviat, el d'una dona maltractada pel seu marit i tinguda per bruixa per l'església. Un cas molt freqüent en l'època de la persecució de la bruixeria on en masclisme fou imperant.