El llenguatge

2.2. El codi lingüístic i el no lingüístic. El llenguatge

La comunicació, doncs, només és possible si el receptor i l’emissor comparteixen (totalment o en part) el mateix codi, el qual pot ser lingüístic, si fem servir el llenguatge, i no lingüístic, si emprem sistemes de signes gestuals, iconogràfics, etc. Tots els éssers vius ens comuniquem. Així, alguns animals ho fan per mitjà de codis no lingüístics: orinen als arbres o s’hi refreguen per deixar-hi l’olor i marcar el territori; mostren gestos d’ansietat, d’alegria, d’agressivitat o de submissió, etc. També els éssers humans fem servir codis no lingüístics: senyals de trànsit, gestos amb les mans, amb el ventall, amb banderes, etc.

Però el codi lingüístic només és possible en la comunicació entre persones i permet dos tipus de canal: l’oral i l’escrit. L’oral és el canal natural de la comunicació i en permet la immediatesa. Però l’escriptura n’ha permés la durabilitat. El llenguatge, per tant, és la capacitat, exclusivament humana, de comunicar informació, sentiments, etc., mitjançant signes lingüístics.

El signe lingüístic, base del llenguatge

La naturalesa del llenguatge és oral, ja que els sons que intervenen en l’acte de parla estan organitzats de manera que formen signes amb caràcter simbòlic que representen convencionalment la realitat. Segons això, el signe lingüístic està construït, d’una banda, per sons articulats voluntàriament —no emesos instintivament—, que formen el significant i, d’una altra, per una idea de la realitat (concepte) que s’hi associa: el significat. El signe lingüístic (és a dir, l’associació del significant i el significat) evoca un referent o objecte de la realitat.

Aquesta capacitat de representar mitjançant sons (significant) un objecte de la realitat (referent) dona al signe lingüístic, i per extensió al llenguatge, un caràcter simbòlic. Diem que el signe lingüístic representa convencionalment, de manera arbitrària, la realitat perquè l’associació entre el signe i el referent és producte d’un acord social entre els parlants d’un idioma. El signe lingüístic, a més, té un caràcter generalitzador. És a dir: un conjunt de referents que comparteixen una sèrie de característiques poden ser designats per un

mateix signe. Així, un mot com ara cotxe serveix per a tots els automòbils de turisme que existeixen. El valor simbòlic del llenguatge es pot transferir a altres codis que també solem considerar sota la denominació de llenguatge: l’escriptura, els codis visuals dels sordmuts, els tàctils dels cecs i l’alfabet Morse. Fora d’aquests casos, el terme llenguatge, el fem servir de manera figurada com, per exemple, quan ens referim al «llenguatge de les plantes» o al «llenguatge dels animals». Finalment, cal dir que la comunicació lingüística sol anar acompanyada de tot de gestos que la recolzen, com ara el moviment de les mans o de les celles. La gestualització és efectiva quan l’emissor i el receptor comparteixen el temps i l’espai de l’acte comunicatiu, i és essencial quan no comparteixen un mateix codi lingüístic.

2 Llig aquest text i fes les activitats proposades.

Activitats

Text 10. El llenguatge

El llenguatge és un mètode exclusivament humà, i no instintiu, de comunicar idees, emocions i desitjos mitjançant un sistema de símbols produïts de manera deliberada. […] No hi ha en la parla humana, com a tal, una base instintiva apreciable. […] La comunicació, humana o animal, produïda per crits involuntaris instintius, no té res a veure amb el llenguatge. […] L’essència del llenguatge consisteix en el fet de prendre sons convencionals, articulats de manera voluntària, o els seus equivalents, com a representants dels diversos elements de l’experiència. […] Aquesta associació a què ens referim (entre els «sons articulats» i els «elements de l’experiència») ha de ser purament simbòlica: dit d’una altra manera, la paraula ha de denotar la imatge, ha de retolar-la, i no ha de tenir cap altra funció que la d’un paral·lel seu en un altre plànol, i a aquest paral·lel podem acudir cada vegada que siga necessari o convenient.

Extret d’El llenguatge. Edward Sapir. Ed. Empúries.

a) Relaciona els conceptes següents referits al llenguatge i al signe lingüístic amb els fragments trets del text, com hem fet en l’exemple.

Significant, referent, significat, codi no lingüístic, codi lingüístic, caràcter simbòlic.

– Elements de l’experiència. – Sistema de símbols produïts de manera deliberada. – Comunicació produïda per crits involuntaris instintius. – Sons convencionals articulats de manera voluntària.

– Representants dels elements de l’experiència, imatge. – La paraula ha de denotar la imatge, ha de retolar-la. ➜ Elements de l’experiència: referent.

b) A partir del text i de la informació que t’hem donat, elabora una definició de llenguatge i de signe lingüístic que entengues i pugues memoritzar.