2
Comunicació
2.2. El codi lingüístic i el no lingüístic. El llenguatge La comunicació, doncs, només és possible si el receptor i l’emissor comparteixen (totalment o en part) el mateix codi, el qual pot ser lingüístic, si fem servir el llenguatge, i no lingüístic, si emprem sistemes de signes gestuals, iconogràfics, etc. Tots els éssers vius ens comuniquem. Així, alguns animals ho fan per mitjà de codis no lingüístics: orinen als arbres o s’hi refreguen per deixar-hi l’olor i marcar el territori; mostren gestos d’ansietat, d’alegria, d’agressivitat o de submissió, etc. També els éssers humans fem servir codis no lingüístics: senyals de trànsit, gestos amb les mans, amb el ventall, amb banderes, etc.
Però el codi lingüístic només és possible en la comunicació entre persones i permet dos tipus de canal: l’oral i l’escrit. L’oral és el canal natural de la comunicació i en permet la immediatesa. Però l’escriptura n’ha permés la durabilitat. El llenguatge, per tant, és la capacitat, exclusivament humana, de comunicar informació, sentiments, etc., mitjançant signes lingüístics.
El signe lingüístic, base del llenguatge La naturalesa del llenguatge és oral, ja que els sons que intervenen en l’acte de parla estan organitzats de manera que formen signes amb caràcter simbòlic que representen convencionalment la realitat. Segons això, el signe lingüístic està construït, d’una banda, per sons articulats voluntàriament —no emesos instintivament—, que formen el significant i, d’una altra, per una idea de la realitat (concepte) que s’hi associa: el significat. El signe lingüístic (és a dir, l’associació del significant i el significat) evoca un referent o objecte de la realitat. Aquesta capacitat de representar mitjançant sons (significant) un objecte de la realitat (referent) dona al signe lingüístic, i per extensió al llenguatge, un caràcter simbòlic. Diem que el signe lingüístic representa convencionalment, de manera arbitrària, la realitat perquè l’associació entre el signe i el referent és producte d’un acord social entre els parlants d’un idioma. El signe lingüístic, a més, té un caràcter generalitzador. És a dir: un conjunt de referents que comparteixen una sèrie de característiques poden ser designats per un 24
