Història de Roma (vol. II), de Titus Livi by Editorial Alpha

ESCRIPTORS LLATINS

TITUS LIVI

HISTÒRIA DE ROMA VOL. II

BARCELONA FUNDACIÓ BERNAT METGE MMXI

01 Plec_TITUS LIVI_vol II (001-006).qxt:Maquetaci n 1

24/10/11

08:29

P gina 2

01 Plec_TITUS LIVI_vol II (001-006).qxt:Maquetaci n 1

24/10/11

08:29

FUNDACIÓ BERNAT METGE ESCRIPTORS LLATINS TEXT I TRADUCCIÓ

TITUS LIVI

HISTÒRIA DE ROMA, II

BARCELONA

P gina 3

01 Plec_TITUS LIVI_vol II (001-006).qxt:Maquetaci n 1

25/10/11

11:03

L’edició d’aquesta obra ha comptat amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes © de la notícia preliminar, la revisió del text llatí, la traducció i les notes, Victòria Bescós Calleja © d’aquesta edició, Editorial Alpha, 2011 © Institut Cambó, 2011 ISBN 978-84-9859-198-9 (Volum II) Rústica ISBN 978-84-7225-797-9 (Obra completa) DIPÒSIT LEGAL:

B. 37.374-2011

www.institutcambo.org www.editorialalpha.cat

P gina 4

01 Plec_TITUS LIVI_vol II (001-006).qxt:Maquetaci n 1

24/10/11

08:29

TITUS LIVI

HISTÒRIA DE ROMA VOL.

[LLIBRE II]

TEXT LLATÍ REVISAT, TRADUCCIÓ I NOTES DE

VICTÒRIA BESCÓS CALLEJA

BARCELONA BERNAT METGE 2011

P gina 5

02 CONSPECTUS (007-010).qxt:Maquetaci n 1

24/10/11

08:30

P gina 6

Aquest volum ha estat sotmĂ¨s a les revisions de consuetud en les publicacions de la F.B.M.

02 CONSPECTUS (007-010).qxt:Maquetaci n 1

24/10/11

08:30

P gina 7

CONSPECTVS SIGLORVM

M Vorm. H K E O P U

Ω N Δ π

† <> []

= cod. Mediceus Laur. Plut. LXIII, 19, saec. X-XI. = Vormatiensis, nunc deperditus (ex Beati Rhenani excerptis), saec. X. = cod. Harleianus (Musei Britannici Harl. 2672), saec. X. = fragmentum codicis Hauniensis MS. 2ZT, saec. IX. = cod. Einsiedlensis 348, saec. X. = cod. Oxoniensis biblioth. Bodleianae Auct. T. I. 24, s.c. 20631, saec. XI. = cod. Parisiensis B.N. Lat. 5725, saec. X. = cod. Vpsaliensis biblioth. Academiae C908, saec. X. = consensus omnium codicum. = consensus Symmachianorum codicum. = consensus codicum HKEOPU. = consensus codicum EOPU. = locum desperatum. = inclusa sunt quae addenda uidentur. = inclusa sunt quae secludenda uidentur

EDITIONES

Rom. Parm. Sabel. Mediol. Par. Ald. Mog Frob. Glar. Sig.

= editio Romana (1470) = editio Parmensis (1480) = Sabellicus. Venetiis (1491) = editio Mediolana2 (1495) = editio Parisiensis (1510) = editio Aldina (1518) = editio Moguntina (1518) = editio Basiliensis aut Frobeniana (1531) = Henricus Glareanus. Basileae (1540) = Carolus Sigonius. Venetiis (1555)

02 CONSPECTUS (007-010).qxt:Maquetaci n 1

8 Mur. Lip. Gruter. Cluv. Gron. Dou. Periz. Cler. Crev. Bauer Doer. Drak. Rup. Alsch. Fabri Freud. Hertz Koch Mueller Weiss. We. Mue. Conway Ross. Bayet Mad. Og. Fon.

2/11/11

17:01

P gina 8

CONSPECTVS SIGLORVM

= Muretus (Muret, M.A.) Antuerpiae (1586) = Lipsius (Lips, Joost). Francofurti (1588) = Gruterus (Gruytere, Jan). Francofurti (1609) = Cluverius (Klüwer, Philipp). Lugduni (1624) = I. F. Gronouius. Amstelaedami (1645) = Douiatius (Doujat, Jean). Parisiis (1671) = Perizonius (Voorbroek, Jacob). Amstelaedami (1685) = Clericus (Le Clerc, Joannes). Amstelaedami (1710) = J. B. Crévier. Parisiis (1735) = C. L. Bauer. Lipsiae (1770) = F. G. Doering. Gothae (1796) = A. Drakenborch. Stutgardiae (1820) = G. Ruperti. Londini (1828) = C. Alschefski. Berolini (1841) = E. W. Fabri. Norimbergae (1842) = J. Freudenberg. Bonnae (1854) = M. Hertz. Lipsiae (1857) = H. Koch. Brandenburgi (1860) = M. Müller. Standaliae (1866) = W. Weissenborn. Berolini (1870) = A. Wesenberg. Lipsiae (1872) = H. Müller. Berolini (1875) = R. S. Conway-C.F. Walters, Oxonii (1914) = O. Rossbach. Berolini (1921) = J. Bayet. Parisiis (1941) = J. Madwig. Amstelaedami (1967) = R. M. Ogilvie. Oxonii (1974) = Antonio Fontán. Madriti (1997)

02 CONSPECTUS (007-010).qxt:Maquetaci n 1

24/10/11

08:30

T. LIVI

AB VRBE CONDITA LIBER II

P gina 9

03 N. PRELIMINAR (011-017).qxt:Maquetaci n 1

24/10/11

08:30

P gina 10

03 N. PRELIMINAR (011-017).qxt:Maquetaci n 1

24/10/11

08:30

P gina 11

NOTÍCIA PRELIMINAR

El llibre segon de la Història de Roma de Titus Livi narra els esdeveniments que van des de l’inici de la República, després de l’expulsió dels reis (any 509 aC), fins a l’any 463 aC.1 República significa llibertat; a partir d’ara, sense el jou dels reis, el poble romà és lliure, i per això la primera paraula que empra el nostre historiador per a començar el seu relat és Liberi ‘lliure’. Més endavant, en II 1, 7, en referir-se a l’inici del règim republicà, Livi escriu: Libertatis autem originem inde magis quia annuum imperium consulare factum est quam quod deminutum quicquam sit ex regia potestate numeres («de fet, podríem considerar aquest moment com el principi de la llibertat, sobretot perquè el govern dels cònsols esdevingué anual, més que no pas pel fet que s’hagués rebaixat el grau de poder que abans havia ostentat el rei»). És també en aquest primer capítol, després de considerar que la república o la llibertat ha començat en el moment oportú per al poble romà –perquè abans hauria estat, sens dubte, massa precipitat i prematur–, on Livi avança un dels temes principals d’aquest llibre: les baralles continuades entre els tribuns de la plebs i els senadors: Quid enim futurum fuit, si illa [...] plebs [...] agitari coepta esset tribuniciis procellis et cum patribus serere certamina [...]? («¿Què hauria passat, doncs, si aquella [...] plebs [...] hagués començat a esvalotar-se per les envestides dels tribuns i a entaular combats contra els patricis [...]?»). Tanmateix, la llibertat és fràgil i, per a conservar-la, no s’ha d’escatimar cap esforç. En aquests primers anys de la república, el poble romà veurà perillar aquesta llibertat contínuament, tant per les guerres contra els pobles veïns (etruscs, sabins, volscos, eqües, llatins, hèrnics i auruncs), com per les dificultats internes (el temor a la instauració de la monarquia, el complot frus1. Segons la cronologia de Livi; fins al 468 aC, segons la cronologia de Varró.

03 N. PRELIMINAR (011-017).qxt:Maquetaci n 1

24/10/11

08:30

P gina 12

NOTÍCIA PRELIMINAR

trat dels partidaris dels Tarquinis, el problema dels deutes o l’enfrontament entre patricis i plebeus, especialment a causa de la llei agrària). També això ens ho avança Livi al capítol primer: res pace belloque gestas [...] peragam («referiré els actes acomplerts en temps de pau i de guerra»). Davant els continus perills, la història d’aquests anys és plena d’herois que defensen la llibertat: el primer, Brutus, l’home que va expulsar els reis de Roma i que va preservar la llibertat fins al punt que es va veure obligat a presenciar com a cònsol l’execució dels seus dos fills, còmplices de la conjuració que pretenia restituir el tron a Tarquini el Superb; Valeri Publícola, el promotor de la llei d’apel·lació del poble contra el poder dels magistrats; Horaci Cocles, el soldat que va defensar tot sol el pont de fusta i va impedir que els etruscs ocupessin Roma; Gai Muci, anomenat després Escèvola; Clèlia, la noia que amb el seu valor va poder escapar dels etruscs creuant el Tíber; Coriolà, heroi i enemic alhora; Agripa Meneni, l’home que va aconseguir conciliar la plebs amb els senadors; Vetúria i Volúmnia, mare i esposa respectivament de Coriolà, a qui van convèncer que no lluités contra la seva pàtria i els seus Penats; Api Claudi, defensor acèrrim dels drets dels patricis i personatge odiat pel poble, però respectat per tothom; Letori, tribú de la plebs i líder populista; i finalment, el grup dels tres-cent-sis Fabis, membres de la mateixa família noble, que van lluitar contra els etruscs i van morir gloriosament en la batalla de Crèmera. Molts dels episodis que apareixen en aquest llibre són ben coneguts i han estat motiu d’inspiració per a artistes de totes les èpoques, tant en les arts plàstiques com en la música. Quant a la literatura, només cal recordar, a tall d’exemple, la figura de Coriolà, en la qual es van inspirar Shakespeare, Calderón de la Barca o Bertolt Brecht, entre altres. A més d’aquests episodis tan populars, que se situen entre la llegenda i la realitat històrica, Livi en transmet d’altres que no són tan coneguts, però que resulten igualment interessants, com, per exemple, l’episodi dels nexi (23), ciutadans romans obligats a viure com a esclaus a causa dels deutes, l’assassinat del tribú Genuci (54), la història de Voleró (55) o els somnis de Titus Latini (36). Entre els esdeveniments de caire religiós, podem citar la creació de la figura del rei cerimonial (rex sacrificulus) (2), un sacerdot encarregat dels actes religiosos que abans eren presidits pel rei, així com la consagració dels tem2. Raymond Bloch, en els seus comentaris a la setena edició del llibre II de Titus Livi de Les Belles Lettres, opina que l’edificació i la consagració de tants temples en un període de temps tan curt és un fet inconcebible en una Roma que passa per moments difícils i que exigeixen austeritat i sacrificis constants; i encara més si la decoració d’aquests temples era costosa i s’havia encarregat a grans artistes grecs.

03 N. PRELIMINAR (011-017).qxt:Maquetaci n 1

24/10/11

NOTÍCIA PRELIMINAR

08:30

P gina 13

ples de Júpiter Capitolí (8), de Saturn (21), de Mercuri (21), de la Fortuna de les dones (40), de Ceres (41) i de Càstor (42).2 I, entre els esdeveniments de caire polític, podem esmentar: la creació del consolat i l’ampliació del senat (1), la publicació de les lleis Valèries (8), la creació de la figura del dictador (18), la revolta de la plebs i la seva retirada al mont Sacre (32), la creació de la magistratura dels tribuns de la plebs (33) i dels comitia tributa (57) i el debat sobre la llei agrària (57). Titus Livi no sols narra com a historiador els esdeveniments dels primers anys de la república, sinó que també fa gala de la seva curiositat lingüística. Així és quan intenta explicar l’etimologia del mot conscripti (1), de l’expressió bona Porsennae regis uendendi ‘vendre el béns del rei Porsenna’ (14) o quan reporta el mite etiològic de la manumissio uindicta (5). El llibre segon és probablement el més popular de l’obra de Titus Livi, gràcies als episodis heroics que narra, a la dimensió gairebé èpica d’alguns dels personatges i a la fortuna que han tingut quant a la seva pervivència posterior.

Sobre aquesta edició Per a establir el text del llibre segon de Titus Livi m’he basat en l’stemma dels còdexs de l’edició de Robert Maxwell Ogilvie per a la primera dècada, que és molt similar al que estableix L. D. Reynolds (vegeu la pàgina següent). Per a aquesta edició no ha calgut tenir en compte el papir 868 d’Oxirrinc (p = Pap. Ox.), perquè només conté fragments del llibre primer, ni el palimpsest de Verona (V = Codex Veronensis), que és font complementària dels Codices Symmachiani (N) i que recull algunes seccions dels llibres III al VI, ni tampoc el bifoli de Marburg (W = bifolium Marburgensis), que només conté trenta-nou línies de fragments dels llibres cinquè i sisè.3 A l’hora de fixar el text llatí, generalment he acceptat les conjectures d’Ogilvie; tanmateix, algun cop m’he inclinat per les conjectures de Fontán i, en altres casos, per les de cap dels dos, ja que he preferit la lectio nicomaquea o aquella que transmet alguna de les editiones recollides en el conspectus siglorum d’aquesta edició. Quant a la traducció, he intentat respectar la literalitat del text llatí fins a on m’ha estat possible per a la seva comprensió en català. Tanmateix, he optat per traduir alguns dels passatges redactats, en llatí, en estil indirecte per estil directe en català, especialment en els discursos, amb la finalitat de con3. Per a la descripció dels manuscrits, vegeu Antonio FONTÁN, «Introducció», en TITUS LIVI, Història de Roma, vol. I, llibre I, Barcelona, FBM, 2002.

04_TITUS LIVI II_traduccio (18-105).qxt:Maquetaci n 1

24/10/11

08:24

LIBER II

I [1] Liberi iam hinc populi Romani res pace belloque gestas, annuos magistratus, imperiaque legum potentiora quam hominum peragam. [2] Quae libertas ut laetior esset proximi regis superbia fecerat. Nam priores ita regnarunt ut haud immerito omnes deinceps conditores partium certe urbis, quas nouas ipsi sedes ab se auctae multitudinis addiderunt, numerentur; [3] neque ambigitur quin Brutus idem qui tantum gloriae superbo exacto rege meruit pessimo publico id facturus fuerit, si libertatis immaturae cupidine priorum regum alicui regnum extorsisset. [4] Quid enim futurum fuit, si illa pastorum conuenarumque plebs, transfuga ex suis populis, sub tutela inuiolati templi aut libertatem aut certe impunitatem adepta, soluta regio metu agitari coepta esset tribuniciis procellis, [5] et in aliena urbe cum patribus serere certamina, priusquam pignera coniugum ac liberorum cari-

6 ab se auctae Î&#x201D; : absaucte M : abauctae Mc

P gina 18

04_TITUS LIVI II_traduccio (18-105).qxt:Maquetaci n 1

24/10/11

08:24

LLIBRE II

I [1] D’ara endavant referiré els actes acomplerts, en temps de pau i de guerra, per un poble romà lliure, les magistratures anuals i l’autoritat de les lleis, que és superior al govern dels homes. [2] El fet que la llibertat fos encara més delitosa, ho havia provocat la supèrbia de l’últim rei.1 Car els seus predecessors governaren de manera que tots, l’un rere l’altre, es van merèixer la consideració de fundadors de Roma o, si més no, d’aquells indrets de la ciutat que ells mateixos hi van afegir, com a nous assentaments d’una població que havien fet augmentar; [3] i hom no posa en dubte que Brutus, el mateix que va merèixer tanta fama per haver expulsat el rei superb, hauria causat un perjudici molt greu al poble, si, pel desig d’una llibertat prematura, hagués arrabassat el regne a qualsevol dels reis anteriors. [4] ¿Què hauria passat, doncs, si aquella colla de pastors i refugiats, desertors de llurs pàtries, havent aconseguit, sota la protecció d’un temple inviolable, la llibertat o, si més no, la impunitat, un cop alliberats del temor dels reis, haguessin començat a esvalotar-se per les envestides dels tribuns [5] i a entaular combats contra els patricis2 en una ciutat estrangera, abans que entre ells hagues-

1. Tarquini el Superb. 2. Livi ja avança aquí un dels temes principals d’aquest llibre II: els enfrontaments entre els patricis i els plebeus, especialment després de la creació de la magistratura dels tribuns de la plebs. El poble romà celebrava les assemblees en llocs consagrats a la divinitat, com ara els temples. Vegeu capítol 56, 9 i 10 i nota 122.

P gina 18

04_TITUS LIVI II_traduccio (18-105).qxt:Maquetaci n 1

24/10/11

08:24

AB VRBE CONDITA - LIB. II

tasque ipsius soli, cui longo tempore adsuescitur, animos eorum consociasset? [6] Dissipatae res nondum adultae discordia forent, quas fouit tranquilla moderatio imperii eoque nutriendo perduxit ut bonam frugem libertatis maturis iam uiribus ferre posset. [7] Libertatis autem originem inde magis quia annuum imperium consulare factum est quam quod deminutum quicquam sit ex regia potestate numeres. [8] Omnia iura, omnia insignia primi consules tenuere; id modo cautum est ne, si ambo fasces haberent, duplicatus terror uideretur. Brutus prior, concedente collega, fasces habuit; qui non acrior uindex libertatis fuerat quam deinde custos fuit. [9] Omnium primum auidum nouae libertatis populum, ne postmodum flecti precibus aut donis regiis posset, iure iurando adegit neminem Romae passuros regnare. [10] Deinde quo plus uirium in senatu frequentia etiam ordinis faceret, caedibus regis deminutum patrum numerum primoribus equestris gradus lectis ad trecentorum summam expleuit, [11] traditumque inde fertur ut in senatum uocarentur qui patres quique conscripti essent; conscriptos uidelicet <nouum senatum> appellabant lectos. Id mirum quantum profuit ad concordiam ciuitatis iungendosque patribus plebis animos.

1 adsuescitur HOPc : aduescitur MP || 4 libertatis McD : libertatem M || 5 posset MHOPc : possent Ald. || 7 regia Î&#x201D; (praeter P) : regiam M corr. Mc : regegia P corr. Pc || 21 post videlicet add. nouum senatum N : ante videlicet Fon. : secl. Og. : in nouum senatum Mog.

P gina 19

04_TITUS LIVI II_traduccio (18-105).qxt:Maquetaci n 1

HISTÒRIA DE ROMA - LLIBRE II

24/10/11

08:24

sin creat una aliança els lligams d’esposes i fills i l’amor a la mateixa terra, a la qual hom s’acostuma només després de llarg temps? [6] La discòrdia hauria dissipat un estat encara jove; tanmateix, la tranquil·la moderació del govern el va afavorir i, amb aquest nodriment, el dugué a tal punt que, ja en la plenitud de les seves forces, es podien recollir els agradables fruits de la llibertat. [7] I, de fet, podríem considerar aquest moment com el principi de la llibertat, sobretot perquè el govern dels cònsols esdevingué anual, més que no pas pel fet que s’hagués rebaixat el grau de poder que abans havia ostentat el rei. [8] Tots els drets, tots els distintius, els primers cònsols els van mantenir; només van procurar que no semblés que es duplicava el terror, com hauria passat si tots dos haguessin portat els feixos.3 Brutus fou el primer que, per concessió del seu col·lega,4 va obtenir els feixos; i amb el mateix fervor amb què havia reivindicat la llibertat, la va preservar després. [9] La primera cosa que va fer per tal que el poble, ara àvid de la nova llibertat, no fos després sotmès pels precs o els donatius reials, fou lligar-lo al jurament que a Roma no tolerarien cap més rei. [10] En segon lloc, a fi d’enfortir el senat també amb la presència de més membres, completà el nombre de senadors, que s’havia vist molt minvat després de les execucions del rei,5 amb l’elecció dels principals cavallers de l’orde eqüestre, fins a arribar a un total de tres-cents, [11] i hom diu que és a partir d’aleshores que, per tradició, eren convocats al senat els qui eren senadors i els qui eren conscrits; «conscrits», és a dir «senadors nouvinguts», era com anomenaven els elegits.6 Fou admirable com va contribuir aquesta mesura a la concòrdia de la ciutat i com va servir per a conciliar el tarannà de la plebs amb els senadors. 3. Conjunt de vares lligades al voltant d’una destral, símbol dels reis etruscs i després del poder dels magistrats. 4. Luci Tarquini Col·latí. Cf. TITUS LIVI I 60,3 (trad. Antoni Cobos, FBM 2002). 5. Tarquini el Superb havia ordenat executar els principals senadors perquè creia que Servi els havia afavorit. Cf. TITUS LIVI I 49, 2. 6. Livi explica l’etimologia de la paraula llatina conscripti i la raó per la qual els senadors, a la seva època, rebien el nom de patres conscripti.

P gina 19

04_TITUS LIVI II_traduccio (18-105).qxt:Maquetaci n 1

24/10/11

08:24

AB VRBE CONDITA - LIB. II

II [1] Rerum deinde diuinarum habita cura; et quia quaedam publica sacra per ipsos reges factitata erant, necubi regum desiderium esset, regem sacrificulum creant. [2] Id sacerdotium pontifici subiecere, ne additus nomini honos aliquid libertati, cuius tunc prima erat cura, officeret. Ac nescio an nimis undique eam minimisque rebus muniendo modum excesserint. [3] Consulis enim alterius, cum nihil aliud offenderit, nomen inuisum ciuitati fuit: nimium Tarquinios regno adsuesse; initium a Prisco factum; regnasse dein Ser. Tullium; ne interuallo quidem facto oblitum, tamquam alieni, regni, Superbum Tarquinium uelut hereditatem gentis scelere ac ui repetisse; pulso Superbo penes Collatinum imperium esse. Nescire Tarquinios priuatos uiuere; non placere nomen, periculosum libertati esse. [4] Hinc primo sensim temptantium animos sermo per totam ciuitatem est satus, sollicitamque suspicione plebem Brutus ad contionem uocat. Ibi omnium primum ius iurandum populi recitat [5] neminem regnare passuros; nec esse Romae unde periculum libertati foret, id summa ope tuendum esse, neque ullam rem quae eo pertineat contemnendam. Inuitum se dicere hominis causa, nec dicturum fuisse ni caritas rei publicae uinceret: [6] non credere populum Romanum solidam libertatem reciperatam esse; regium

2-3 necubi Mc : nec ubi H : necubi tibi M : necubi ibi OPU || 3 sacrificulum Rom. : sacrificolum MOPcUPcm : sacrificorum HP || 6 an nimis McPcU : animi MP : an nimii OH; minimisque MPcm : minimis quoque OH : minimus P : minimis PcU || 8 offenderit N : offenderet Bauer || 16 satus Og. : datus N : diditus Rup.

P gina 20

04_TITUS LIVI II_traduccio (18-105).qxt:Maquetaci n 1

HISTÒRIA DE ROMA - LLIBRE II

24/10/11

08:24

II [1] Tot seguit van tenir cura dels assumptes religiosos; i com que algunes cerimònies públiques havien estat habitualment celebrades pels reis en persona, per tal que mai no hi hagués el desig de tornar a la monarquia, crearen la figura del «rei cerimonial».7 Van sotmetre aquest sacerdoci a l’autoritat del pontífex perquè cap distinció afegida al nom no fos un obstacle a la llibertat, que era llavors la principal preocupació. [2] I em pregunto si, per l’afany de protegir-la massa, en qualsevol ocasió i en els afers més insignificants, no van ultrapassar els límits. [3] Tant és així que, quan res més no podia ser ofensiu, el nom d’un dels dos cònsols va fer-se avorrible a la ciutat. Hom comentava que els Tarquinis estaven massa acostumats al regne; tot havia començat amb el Vell.8 Regnà després Servi Tul·li; ni tan sols en aquest interval de temps Tarquini el Superb va treure’s del cap que el regne era d’altri i, com si fos una herència de la seva família, va reclamar-lo a la força i amb un crim; un cop expulsat el Superb, el govern era a les mans de Col·latí. Els Tarquinis no sabien viure com a persones privades; aquest nom no agradava a ningú i era perillós per a la llibertat. [4] Primerament aquestes paraules, pronunciades pels qui volien temptejar a poc a poc les opinions del poble, es van escampar per tota la ciutat i, després, un cop agitada la plebs per les sospites, Brutus decidí convocar l’assemblea. Allí, primer de tot va pronunciar el jurament del poble, [5] que no tolerarien cap rei, i va dir: «A Roma, no hi haurà res que posi en perill la llibertat. Això és el que hem de protegir amb tot el nostre esforç, i no hem de menysprear res que pugui alterar aquesta situació. Parlo a contracor per respecte a aquesta persona i no hauria parlat, si no fos encara més fort el meu amor per la república. [6] El poble romà no creu que hagi recuperat una llibertat ferma. El 7. DIONISI D’HALICARNÀS (5, 1) esmenta Mani Papiri, un patrici amant de la tranquil·litat, com a primer rex sacrificulus. Sobre la figura del rex sacrificulus, sacrificus o sacrorum, vegeu William SMITH, A Dictionary of Greek and Roman Antiquities, Londres, John Murray, 1875, i Cecil BENNETT, «Rex nemorensis», Numen XXIII, 1976, 23-29. 8. Tarquini el Vell. Cf. TITUS LIVI I 34, 10.

P gina 20

04_TITUS LIVI II_traduccio (18-105).qxt:Maquetaci n 1

24/10/11

08:24

AB VRBE CONDITA - LIB. II

genus, regium nomen non solum in ciuitate sed etiam in imperio esse; id officere, id obstare libertati. [7] «Hunc tu» inquit «tua uoluntate, L. Tarquini, remoue metum. Meminimus, fatemur: eiecisti reges; absolue beneficium tuum, aufer hinc regium nomen. Res tuas tibi non solum reddent ciues tui auctore me, sed si quid deest munifice augebunt. Amicus abi; exonera ciuitatem uano forsitan metu; ita persuasum est animis cum gente Tarquinia regnum hinc abiturum.» [8] Consuli primo tam nouae rei ac subitae admiratio incluserat uocem; dicere deinde incipientem primores ciuitatis circumsistunt, eadem multis precibus orant. [9] Et ceteri quidem mouebant minus: postquam Sp. Lucretius, maior aetate ac dignitate, socer praeterea ipsius, agere uarie rogando alternis suadendoque coepit ut uinci se consensu ciuitatis pateretur, [10] timens consul ne postmodum priuato sibi eadem illa cum bonorum amissione additaque alia insuper ignominia acciderent, abdicauit se consulatu rebusque suis omnibus Lauinium translatis ciuitate cessit. [11] Brutus ex senatus consulto ad populum tulit ut omnes Tarquiniae gentis exsules essent; collegam sibi comitiis centuriatis creauit P. Valerium, quo adiutore reges eiecerat. III [1] Cum haud cuiquam in dubio esset bellum ab Tarquiniis imminere, id quidem spe omnium serius fuit; ceterum, id quod non timebant, per dolum ac proditio-

4 meminimus Oc : meminimis O : memini meis MP : memini mecum U : memini cis H || 24 spe McΔ : spem M

P gina 21

04_TITUS LIVI II_traduccio (18-105).qxt:Maquetaci n 1

HISTÒRIA DE ROMA - LLIBRE II

24/10/11

08:24

llinatge dels reis, el nom dels reis, no solament són presents a la ciutat, sinó també al govern; això és un obstacle, això és un destorb per a la llibertat. [7] Aquesta por, tu, Luci Tarquini, aparta-la per voluntat pròpia. Recordem i així ho manifestem: vas expulsar els reis. Posa fi ara el teu servei, emporta’t lluny aquest nom reial. Els teus béns, no solament els ciutadans te’ls tornaran –t’ho garanteixo–, sinó que, si trobes que són insuficients, els augmentaran generosament. Vés-te’n com un amic; allibera la ciutat d’una por, potser infundada; però aquest és el convenciment que hi ha: que la monarquia no abandonarà Roma fins que no ho faci la família dels Tarquinis.» [8] En un primer moment la sorpresa davant un fet tan insòlit i inesperat havia deixat el cònsol sense veu; però després, quan començava la seva intervenció, els principals de la ciutat l’envolten i li demanen la mateixa cosa amb molts precs. [9] I l’opinió de la resta de les persones, certament, l’afectava poc, però, després que Espuri Lucreci, el de més edat i de major dignitat i, a més, sogre seu, va començar a procedir de diferents maneres, amb precs i alhora amb consells, per tal que fos manifest que acceptava el consens de la ciutat, [10] el cònsol, amb el temor que, com a persona privada, aviat no li arribessin aquelles mateixes desgràcies i també la pèrdua de les seves possessions i alguna altra ignomínia més, abdicà el consolat i, un cop traslladats tots els seus béns a Lavínium, abandonà la ciutat. [11] Brutus, a través d’un decret del senat, va proposar al poble que tots els membres de la família dels Tarquinis fossin desterrats. Va nomenar com a col·lega seu en els comicis centuriats Publi Valeri,9 amb l’ajut del qual havia expulsat els reis. III [1] Malgrat que ningú no dubtava que era imminent la declaració de la guerra per part dels Tarquinis, això es produí més tard del que tothom esperava. Tanmateix, va succeir el que ningú no temia: la llibertat va gairebé desaparèixer per

9. Segons Ogilvie (A commentary on Livy, books 1-5, Oxford University Press, 19702, 45) i altres estudiosos de Livi, el consolat de Publi Valeri és apòcrif.

P gina 21

04_TITUS LIVI II_traduccio (18-105).qxt:Maquetaci n 1

24/10/11

08:24

AB VRBE CONDITA - LIB. II

nem prope libertas amissa est. [2] Erant in Romana iuuentute adulescentes aliquot, nec ii tenui loco orti, quorum in regno libido solutior fuerat, aequales sodalesque adulescentium Tarquiniorum, adsueti more regio uiuere. [3] Eam tum, aequato iure omnium, licentiam quaerentes, libertatem aliorum in suam uertisse seruitutem inter se conquerebantur: regem hominem esse, a quo impetres, ubi ius, ubi iniuria opus sit; esse gratiae locum, esse beneficio; et irasci et ignoscere posse; inter amicum atque inimicum discrimen nosse; [4] leges rem surdam, inexorabilem esse, salubriorem melioremque inopi quam potenti; nihil laxamenti nec ueniae habere, si modum excesseris; periculosum esse in tot humanis erroribus sola innocentia uiuere. [5] Ita iam sua sponte aegris animis legati ab regibus superueniunt, sine mentione reditus bona tantum repetentes. Eorum uerba postquam in senatu audita sunt, per aliquot dies ea consultatio tenuit, ne non reddita belli causa, reddita belli materia et adiumentum essent. [6] Interim legati alia moliri; aperte bona repetentes clam reciperandi regni consilia struere; et tamquam ad id quod agi uidebatur ambientes, nobilium adulescentium animos pertemptant. [7] A quibus placide oratio accepta est, iis litteras ab Tarquiniis reddunt et de accipiendis clam nocte in urbem regibus conloquuntur. IV. [1] Vitelliis Aquiliisque fratribus primo commissa res est. Vitelliorum soror consuli nupta Bruto erat, iamque ex eo matrimonio adulescentes erant liberi, Titus Tiberiusque; [2] eos quoque in societatem consilii auunculi adsumunt. Praeterea aliquot nobiles adulescentes conscii adsumpti, quorum uetustate memoria abiit. 2 ii Rom. : hi N || 7 regem Δ : om. M, rest. Mcm || 8 gratiae MOPcU : gratiam P : om. H || 10 leges McΔ : lege M || 11 esse Δ : om. M, rest. Mcm || 14 sua sponte Δ : sponte M || 19 essent PU, Rom. : esset MH; alia Crev. : alii alia MHPcU : alia alia P || 21 uidebatur Δ : uidebantur M || 30 aliquot N : aliqui et Fon.

P gina 22

04_TITUS LIVI II_traduccio (18-105).qxt:Maquetaci n 1

HISTÒRIA DE ROMA - LLIBRE II

24/10/11

08:24

culpa de l’engany i la traïció. [2] Hi havia entre la joventut romana uns quants joves de famílies benestants, les disbauxes dels quals havien estat més consentides sota la monarquia, i, com a companys de la mateixa edat que els joves Tarquinis, vivien avesats als costums reials. [3] Ara, un cop igualats els drets de tothom, trobaven a faltar aquesta llicència i es dolien entre ells que la llibertat dels altres fos la causa de llur propi esclavatge: el rei era un home –deien– del qual hom obtenia un dret, just o injust, quan era necessari; en el seu esperit hi havia lloc per a l’agraïment i per als favors; podia arravatarse i perdonar; sabia diferenciar entre l’amic i l’enemic; [4] les lleis no escolten, són implacables i afavoreixen més el pobre que el poderós; no fan cap concessió ni deixen cap possibilitat de perdó, si hom ha ultrapassat els límits; és perillós, atès que és tan gran el nombre d’errors en què poden incórrer els homes, viure confiant en la innocència. [5] Així, enmig d’aquesta aflicció sorgida espontàniament, arriben els ambaixadors dels reis per reclamar només els béns i sense fer cap menció del retorn. Després que el senat escoltà llurs paraules, durant uns quants dies hom va debatre si el fet de no tornar els béns podia ésser un motiu de guerra i si tornar-los equivaldria a oferir mitjans i ajut per a fer-la. [6] Mentrestant, els ambaixadors maquinaven altres coses; públicament reclamaven els béns, en secret ordien plans per a recuperar el regne; i, com si sol·licitessin allò que aparentment negociaven, temptejaven els ànims dels joves de la noblesa. [7] A aquells que van escoltar de bon grat el missatge, els lliuraren les cartes dels Tarquinis, i hi parlaren sobre la manera de fer entrar els reis a Roma, de nit i en secret. IV [1] L’assumpte fou confiat primerament als germans Vitel·lis i als Aquilis. Una germana dels Vitel·lis estava casada amb el cònsol Brutus i d’aquest matrimoni havien nascut dos fills, que ja eren adolescents, Titus i Tiberi; [2] fins i tot a aquests, els oncles els fan partícips del complot. A més, s’hi afegeixen com a còmplices uns quants joves de la noblesa, el record dels quals ha desaparegut amb el temps. [3] Mentrestant, al senat havia guanyat la proposta favorable a la devolució dels béns i, amb aquesta sentència, els ambaixadors tenien

P gina 22

04_TITUS LIVI II_traduccio (18-105).qxt:Maquetaci n 1

24/10/11

08:24

AB VRBE CONDITA - LIB. II

[3] Interim cum in senatu uicisset sententia quae censebat reddenda bona, eamque ipsam causam morae in urbe haberent legati quod spatium ad uehicula comparanda a consulibus sumpsissent quibus regum asportarent res, omne id tempus cum coniuratis consultando absumunt, euincuntque instando ut litterae sibi ad Tarquinios darentur: [4] nam aliter qui credituros eos non uana ab legatis super rebus tantis adferri? Datae litterae ut pignus fidei essent, manifestum facinus fecerunt. [5] Nam cum pridie quam legati ad Tarquinios proficiscerentur et cenatum forte apud Vitellios esset, coniuratique ibi, remotis arbitris, multa inter se de nouo, ut fit, consilio egissent, sermonem eorum ex seruis unus excepit, qui iam antea id senserat agi, [6] sed eam occasionem, ut litterae legatis darentur quae deprehensae rem coarguere possent, exspectabat. Postquam datas sensit, rem ad consules detulit. [7] Consules ad deprehendendos legatos coniuratosque profecti domo sine tumultu rem omnem oppressere; litterarum in primis habita cura ne interciderent. Proditoribus extemplo in uincla coniectis, de legatis paululum addubitatum est; et quamquam uisi sunt commisisse ut hostium loco essent, ius tamen gentium ualuit. V. [1] De bonis regiis, quae reddi ante censuerant, res integra refertur ad patres. Ibi uicti ira; uetuere reddi, uetuere in publicum redigi. [2] Diripienda plebi sunt data, ut contacta regia praeda spem in perpetuum cum iis pacis amitteret. Ager Tarquiniorum qui inter urbem ac Ti-

4 a consulibus Î&#x201D; : consulibus M || 5 absumunt Î&#x201D; : adsumunt M || 24 regiis Gruter. : regis N : rgis U || 25 uicti ira McPcUO : uictura M : uictic ira P : uicturam H

P gina 23

04_TITUS LIVI II_traduccio (18-105).qxt:Maquetaci n 1

HISTÒRIA DE ROMA - LLIBRE II

24/10/11

08:24

un motiu per a romandre més dies a Roma, car els cònsols els havien donat el temps necessari per a preparar els vehicles amb els quals havien de transportar els objectes dels reis. Tot aquest temps el dediquen a deliberar amb els conjurats i, a força d’insistir, aconsegueixen que els lliurin una carta per als Tarquinis: [4] perquè, altrament, ¿com podrien creure, aquests, que els ambaixadors no els oferien paraules sense cap validesa sobre afers tan importants? La carta, lliurada com a senyal de lleialtat, va posar de manifest el crim.10 [5] En efecte, el dia abans que els ambaixadors dels Tarquinis havien de marxar, casualment es va fer un sopar a casa dels Vitel·lis; allí, sense testimonis, els conjurats van debatre entre ells moltes coses sobre el nou complot. Va sentir la conversa un dels esclaus, que ja havia sentit abans allò que hom debatia, [6] però que esperava el moment en què lliuressin la carta als ambaixadors, per tal que, interceptant-la, pogués tenir una prova del delicte. Un cop assabentat que la carta havia estat lliurada, va denunciar l’assumpte als cònsols. [7] Els cònsols van sortir de casa seva sense fer renou per tal de sorprendre els ambaixadors i els conjurats i van desbaratar el complot. Primerament, van tenir cura que la carta no desaparegués. Tot seguit van conduir a la presó els traïdors; quant als ambaixadors, hom va dubtar una mica més; i, malgrat que fou evident que havien actuat com a enemics, tanmateix va prevaler el dret de gents.11 V [1] L’assumpte dels béns reials, que abans havien decretat que serien lliurats als reis, es debat altre cop al senat. Els senadors, vençuts ara per la ira, van rebutjar de tornar-los i també d’ingressar-los al tresor públic. [2] Van proposar que la plebs els saquegés, per tal que, amb la participació en el saqueig dels béns dels reis, hom perdés per sempre l’esperança de fer les paus amb ells. El territori dels Tarquinis, que era en10. El tema del descobriment d’una conjura a través d’una carta és un motiu comú a la literatura històrica romana, que trobem també, per exemple, en la conjura de Catilina o en l’assassinat de Juli Cèsar. 11. L’anomenat ius gentium; per aquest dret els ambaixadors gaudien d’immunitat. Cf. TITUS LIVI I (FBM), nota 52.

P gina 23

04_TITUS LIVI II_traduccio (18-105).qxt:Maquetaci n 1

24/10/11

08:24

AB VRBE CONDITA - LIB. II

berim fuit, consecratus Marti, Martius deinde campus fuit. [3] Forte ibi tum seges farris dicitur fuisse matura messi. Quem campi fructum quia religiosum erat consumere, desectam cum stramento segetem magna uis hominum simul immissa corbibus fudere in Tiberim tenui fluentem aqua, ut mediis caloribus solet. Ita in uadis haesitantes frumenti aceruos sedisse inlitos limo; [4] insulam inde paulatim, et aliis quae fert temere flumen eodem inuectis, factam; postea credo additas moles manuque adiutum, ut tam eminens area firma quoque templis ac porticibus sustinendis esset. [5] Direptis bonis regum damnati proditores sumptumque supplicium, conspectius eo quod poenae capiendae ministerium patri de liberis consulatus imposuit, et qui spectator erat amouendus, eum ipsum fortuna exactorem supplicii dedit. [6] Stabant deligati ad palum nobilissimi iuuenes; sed a ceteris, uelut ab ignotis capitibus, consulis liberi omnium in se auerterant oculos, miserebatque non poenae magis homines quam sceleris quo poenam meriti essent: [7] illos eo potissimum anno patriam liberatam, patrem liberatorem, consulatum ortum ex domo Iunia, patres, plebem, quidquid deorum hominumque Romanorum esset, induxisse in animum ut superbo quondam regi, tum infesto exsuli proderent. [8] Consules in sedem processere suam, missique lictores ad sumendum supplicium. Nudatos uirgis caedunt securique feriunt, cum inter omne tempus pater uoltusque et os eius spectaculo esset, eminente animo patrio inter publicae poenae ministerium. [9] Secundum poenam nocentium, ut in utramque partem arcendis sceleribus exemplum nobile

1 campus fuit N : campus fit H || 5 immissa corbibus McU : immissa coruibus MP : immisam cordibus HO || 10-11 firma quoque templis Fon. : firma templis quoque Og. : firmaque templis quoque N || 15 amouendus Î&#x201D; : admouendus M || 28 eminente N : minime eminente Koch || 30 sceleribus McÎ&#x201D; : celeribus M

P gina 24

04_TITUS LIVI II_traduccio (18-105).qxt:Maquetaci n 1

HISTÒRIA DE ROMA - LLIBRE II

24/10/11

08:24

tre la ciutat i el Tíber, fou consagrat a Mart, i per això més endavant fou anomenat «camp de Mart». [3] Hom diu que en aquells dies casualment hi havia un camp de blat a punt per a la collita; com que era considerat un sacrilegi de consumir aquests cereals, un gran nombre d’homes, enviats alhora amb cabassos, van abocar les messes i la palla en un Tíber que baixava amb molt poca aigua, com sol passar cap a mitjan estiu. D’aquesta manera un munt de blat, en encallar-se als guals del riu, s’havia sedimentat, cobert pel fang; [4] després, a poc a poc i amb altres dipòsits que el riu arrossega a l’atzar cap al mateix lloc, es va formar una illa.12 Em penso que més endavant s’hi van afegir materials i s’hi va treballar a fi que el terreny tingués prou altura i solidesa per a suportar el pes de temples i porxos. [5] Un cop saquejats els béns dels reis, els traïdors foren condemnats i es va executar la pena, fet que fou prou remarcable perquè el consolat va imposar a un pare l’obligació d’aplicar la pena als seus fills i, qui hauria d’haver estat allunyat de l’espectacle, a aquest mateix home la fortuna el va fer executor del càstig. Els joves de les famílies més il·lustres estaven drets, lligats a un pal; [6] tanmateix, com si la resta fossin uns desconeguts, els fills del cònsol havien atret totes les mirades; la gent es planyia tant de la condemna com del crim pel qual l’havien merescuda: [7] «Com havien pogut, en aquest any, ficar-se al cap de lliurar a un home superb,13 rei en altre temps i ara un enemic exiliat, la pàtria alliberada, el seu pare llibertador, el consolat nascut de la família Júnia, els senadors, la plebs i tot el que pertanyia als déus i als homes romans!» [8] Els cònsols avançaren fins als seus seients i enviaren els lictors a executar el càstig. Un cop despullats els condemnats, els colpegen amb vergues i els decapiten. Tothom tenia tota l’estona els ulls posats en el pare, en el seu rostre, en la seva expressió, perquè sobresortia el sentiment patern per damunt del deure d’executar un càstig públic. [9] Després de l’execució dels culpables i per tal que fos un

12. L’insula Tiberina. 13. Tarquini el Superb.

P gina 24

04_TITUS LIVI II_traduccio (18-105).qxt:Maquetaci n 1

24/10/11

08:24

AB VRBE CONDITA - LIB. II

esset, praemium indici pecunia ex aerario, libertas et ciuitas data. [10] Ille primum dicitur uindicta liberatus; quidam uindictae quoque nomen tractum ab illo putant; Vindicio ipsi nomen fuisse. Post illum obseruatum ut qui ita liberati essent in ciuitatem accepti uiderentur. VI. [1] His sicut acta erant nuntiatis incensus Tarquinius non dolore solum tantae ad inritum cadentis spei sed etiam odio iraque, postquam dolo uiam obsaeptam uidit, bellum aperte moliendum ratus circumire supplex Etruriae urbes; [2] orare maxime Veientes Tarquiniensesque, ne ex se ortum, eiusdem sanguinis, extorrem, egentem ex tanto modo regno cum liberis adulescentibus ante oculos suos perire sinerent: alios peregre in regnum Romam accitos: se regem, augentem bello Romanum imperium, a proximis scelerata coniuratione pulsum. [3] Eos inter se, quia nemo unus satis dignus regno uisus sit, partes regni rapuisse; bona sua diripienda populo dedisse, ne quis expers sceleris esset. Patriam se regnumque suum repetere et persequi ingratos ciues uelle. Ferrent opem, adiuuarent; suas quoque ueteres iniurias ultum irent, totiens caesas legiones, agrum ademptum.

3 uindictae Rom. : uindiciae N || 4 obseruatum N : seruatum Rom. || 10-11 Tarquiniensesque McÎ&#x201D; : Tarquiniense M || 11 ex se ortum Drak. : se ortum N

P gina 25

04_TITUS LIVI II_traduccio (18-105).qxt:Maquetaci n 1

HISTÒRIA DE ROMA - LLIBRE II

24/10/11

08:24

exemple notable que evités nous crims en qualsevol dels bàndols, van atorgar al denunciant, com a recompensa, diners de l’erari públic, la llibertat i la ciutadania. [10] I hom diu que fou aquest el primer esclau alliberat per uindicta;14 n’hi ha que pensen també que la paraula uindicta prové d’ell, ja que el seu nom era Vindici. Després d’aquest precedent, es va observar la norma que els qui fossin alliberats d’aquesta manera rebessin la consideració de ciutadans. VI [1] Quan Tarquini va rebre la notícia d’aquests fets, es va aïrar no sols pel dolor de veure com queien al buit les seves grans esperances, sinó també per odi i per ira; i, després que es va adonar que la traïció era una via tancada, va pensar que fóra millor dur a terme una guerra oberta i va anar a suplicar a les ciutats d’Etrúria; [2] fins i tot demanava als habitants de Veios15 i als de Tarquínia16 que, a qui havia nascut de la seva nissaga, a qui portava la mateixa sang, no el deixessin morir ara davant els seus ulls, sense pàtria, sense recursos i amb els fills encara adolescents, quan poc temps enrere tenia un regne tan poderós. Els altres havien estat cridats al regne de Roma de terres llunyanes; ell, tanmateix, essent rei i havent augmentat el poder de Roma amb la guerra, havia estat expulsat per la conjura criminal d’uns parents.17 [3] Com que cap dels dos no va semblar prou digne per a regnar, s’havien repartit les parts del regne entre ells; van lliurar els seus béns al poble perquè els saquegessin i perquè ningú no quedés lliure del crim. Ell reclamava la seva pàtria i el seu regne i volia perseguir els ciutadans desagraïts; que li donessin ajut, que el socorreguessin –deia–, que prenguessin venjança també de les antigues ofenses, de la destrucció continuada dels exèr14. En la manumissio uindicta l’amo no s’interposava en la reclamació de llibertat de l’esclau (uindicatio in libertatem) davant un magistrat. En aquest capítol Livi exposa el mite etiològic d’aquest tipus de manumissio. Hi havia altres tipus de manumissiones, com, per exemple, la manumissio testamento i la manumissio censu. 15. Veios era la ciutat etrusca més important entre les més properes a Roma. 16. Tarquínia, ciutat etrusca al nord-oest de Roma, prop de la costa. 17. Brutus i Col·latí.

P gina 25

04_TITUS LIVI II_traduccio (18-105).qxt:Maquetaci n 1

24/10/11

08:24

AB VRBE CONDITA - LIB. II

[4] Haec mouerunt Veientes, ac pro se quisque Romano saltem duce ignominias demendas belloque amissa repetenda minaciter fremunt. Tarquinienses nomen ac cognatio mouet: pulchrum uidebatur suos Romae regnare. [5] Ita duo duarum ciuitatium exercitus ad repetendum regnum belloque persequendos Romanos secuti Tarquinium. Postquam in agrum Romanum uentum est, obuiam hosti consules eunt. [6] Valerius quadrato agmine peditem ducit: Brutus ad explorandum cum equitatu antecessit. Eodem modo primus eques hostium agmini fuit; praeerat [7] Arruns Tarquinius filius regis, rex ipse cum legionibus sequebatur. Arruns ubi ex lictoribus procul consulem esse, deinde iam propius ac certius facie quoque Brutum cognouit, inflammatus ira «ille est uir» inquit, «qui nos extorres expulit patria. Ipse en ille nostris decoratus insignibus magnifice incedit. [8] Di regum ultores adeste.» Concitat calcaribus equum atque in ipsum infestus consulem derigit. Sensit in se iri Brutus; decorum erat tum ipsis capessere pugnam ducibus; auide itaque se certamini offert; [9] adeoque infestis animis concurrerunt, neuter dum hostem uolneraret sui protegendi corporis memor, ut contrario ictu per parmam uterque transfixus duabus haerentes hastis moribundi ex equis lapsi sint. [10] Simul et cetera equestris pugna coepit, neque ita multo post et pedites superueniunt. Ibi uaria uictoria et uelut aequo Marte pugnatum est; dextera utrimque cornua uicere, laeua superata. [11] Veientes, uinci ab Romano milite adsueti, fusi fugatique: Tarquiniensis, nouus hostis, non stetit solum, sed etiam ab sua parte Romanum pepulit.

2 duce Δ : duci M || 8-9 agmini M : agminis Δ || 18 derigit Conway : dirigit OU : diregit P, add. i Pc : regit H : ruggit M : ruit Mc

P gina 26

04_TITUS LIVI II_traduccio (18-105).qxt:Maquetaci n 1

HISTÒRIA DE ROMA - LLIBRE II

24/10/11

08:24

cits i de la pèrdua del territori. [4] Aquests mots van commoure els de Veios. Tots a una vociferen en to amenaçador que s’han d’esborrar les ofenses, ara que tenen un cabdill romà, i que s’han de recuperar els territoris perduts en la guerra. Als de Tarquínia, els mou el nom i el parentiu: els semblava honorable que la seva gent regnés a Roma. [5] Així, dos exèrcits de dues ciutats van secundar Tarquini en la reclamació del regne i en la demanda de fer la guerra contra els romans. Tan aviat com arriben al territori romà, els cònsols surten a l’encontre de l’enemic. [6] Valeri dirigeix la infanteria en formació quadrada. Brutus va avançar-se amb la cavalleria per explorar el terreny. De la mateixa manera, un genet anava al capdavant de l’exèrcit enemic; era Arrunt Tarquini, fill del rei; el rei mateix el seguia amb les legions. [7] Quan Arrunt va reconèixer, primer de lluny pels lictors, que era un cònsol, i després de més a prop i amb més seguretat pel rostre, que es tractava de Brutus, encès per la ira va dir: «Aquell és l’home que ens va expulsar de la pàtria. Vet aquí com ell mateix avança amb orgull guarnit amb les nostres insígnies. Déus venjadors dels reis, veniu!» [8] Esperona el cavall i es dirigeix contra el mateix cònsol, disposat a atacar-lo. Brutus es va adonar que anava contra ell; en aquells temps era un gest honorable que els cabdills mateixos comencessin la lluita; i per això es lliura al combat amb ganes. [9] Van xocar tan aferrissadament que cap d’ells, mentre feria l’enemic, no es va recordar de protegir-se el cos, i tots dos van caure dels cavalls, ferits de mort per ambdues llances, que van travessar-los els escuts. [10] Alhora van començar els combats de la resta dels genets i poc després s’hi va afegir la infanteria. Hom va lluitar amb victòries alternatives i amb un resultat igualat.18 El flanc dret de tots dos bàndols va vèncer, l’esquerre fou vençut. [11] Els de Veios, acostumats a ésser vençuts pels soldats romans, foren desbaratats i van fugir: els de Tarquínia, enemics desconeguts, no solament van resistir, sinó que també van derrotar els romans per la seva banda. 18. Al text llatí, Livi empra el nom del déu Mart com a metonímia de guerra: aequo Marte.

P gina 26

04_TITUS LIVI II_traduccio (18-105).qxt:Maquetaci n 1

24/10/11

08:24

AB VRBE CONDITA - LIB. II

VII. [1] Ita cum pugnatum esset, tantus terror Tarquinium atque Etruscos incessit ut omissa inrita re nocte ambo exercitus, Veiens Tarquiniensisque, suas quisque abirent domos. [2] Adiciunt miracula huic pugnae: silentio proximae noctis ex silua Arsia ingentem editam uocem; Siluani uocem eam creditam; haec dicta: uno plus Tuscorum cecidisse in acie; uincere bello Romanum. [3] Ita certe inde abiere, Romani ut uictores, Etrusci pro uictis; nam postquam inluxit nec quisquam hostium in conspectu erat, P. Valerius consul spolia legit triumphansque inde Romam rediit. [4] Collegae funus quanto tum potuit apparatu fecit; sed multo maius morti decus publica fuit maestitia, eo ante omnia insignis quia matronae annum ut parentem eum luxerunt, quod tam acer ultor uiolatae pudicitiae fuisset. [5] Consuli deinde qui superfuerat, ut sunt mutabiles uolgi animi, ex fauore non inuidia modo sed suspicio etiam cum atroci crimine orta. [6] Regnum eum adfectare fama ferebat, quia nec collegam subrogauerat in locum Bruti et aedificabat in summa Velia: ibi alto atque munito loco arcem inexpugnabilem fieri. [7] Haec dicta uolgo creditaque cum indignitate angerent consulis animum, uocato ad concilium populo submissis fascibus in contionem escendit. Gratum id multitudini spectaculum fuit, submissa sibi esse

6 haec dicta N : del. Og. || 20 Velia McO : uella MP : uilla U : uelea H; ibi alto HOPcmU : ubi alto P : altoque M : alto Mc || 21 fieri Alsch. : fore Fon. : fieri fore N : fieri foro Hertz || 22 concilium HOc : concilio O : consilium MPU || 23 escendit MP : ascendit HOPcUc : asscendit Mc : uocat U || 23-24 gratum id MH : id gratum O : tum id gratum PU

P gina 27

04_TITUS LIVI II_traduccio (18-105).qxt:Maquetaci n 1

HISTÒRIA DE ROMA - LLIBRE II

24/10/11

08:24

VII [1] Un cop acabat el combat, un terror tan gran s’emparà de Tarquini i dels etruscs que, abandonant una empresa inútil, van marxar de nit els exèrcits de Veios i de Tarquínia, cadascun a la seva ciutat. [2] Hi ha qui afegeix prodigis a aquesta lluita: la darrera nit, enmig del silenci, es va sentir una veu extraordinària des del bosc d’Àrsia.19 Van creure que la veu era de Silvà,20 el qual va dir aquestes paraules: «Ha caigut en combat un home més dels etruscs; ha vençut en la guerra l’exèrcit romà.» I així, certament, els romans van abandonar el combat com a vencedors; els etruscs, com a vençuts. [3] A trenc d’alba, i després de comprovar que no hi havia cap enemic, el cònsol Valeri va recollir les despulles i va tornar cap a Roma. [4] Va oficiar el funeral del seu col·lega amb tanta sumptuositat com va poder; tanmateix, l’homenatge més gran que es va retre a la seva mort fou la tristesa del poble, especialment memorable perquè les matrones van dur dol per ell un any sencer, com per un pare, car havia estat un venjador tan enèrgic de la castedat violada.21 [5] Tot seguit –fins a aquest punt són canviants les opinions del poble– va sorgir contra el cònsol supervivent, que tan popular havia estat, no solament un sentiment d’odi, sinó també la sospita que cometia un acte gravíssim. [6] Corria el rumor que aspirava a ser rei, ja que no havia nomenat cap col·lega per a substituir Brutus, i també que es construïa una casa a la part alta del turó de Vèlia:22 allí, en un lloc elevat i protegit, esdevindria una fortalesa inexpugnable. [7] Com que el fet que la gent donés crèdit a aquests rumors va omplir d’indignació l’ànim del cònsol, després de convocar el poble en assemblea va pujar a la tribuna amb els feixos abaixats. Fou un espectacle agradable per a la multitud que les ensenyes del poder es re-

19. Àrsia és un lloc sense identificar, segurament pròxim al Janícul. Segons Dionisi d’Halicarnàs (5, 14) aquest lloc era el prat de Nevi, situat prop del bosc consagrat a l’heroi Horaci, també sense identificar. 20. Silvà, déu romà dels boscos (siluae), de vegades identificat amb Faune. L’episodi d’una veu divina enmig de la nit es repeteix en Livi V 32. 21. De la violació de Lucrècia. Cf. TITUS LIVI I 58. 22. Vèlia era un petit turó situat entre el nord-est del Palatí i l’Esquil·lí.

P gina 27

04_TITUS LIVI II_traduccio (18-105).qxt:Maquetaci n 1

24/10/11

08:24

AB VRBE CONDITA - LIB. II

imperii insignia confessionemque factam populi quam consulis maiestatem uimque maiorem esse. [8] Ibi audire iussis consul laudare fortunam collegae, quod liberata patria, in summo honore, pro re publica dimicans, matura gloria necdum se uertente in inuidiam, mortem occubuisset: se superstitem gloriae suae ad crimen atque inuidiam superesse; ex liberatore patriae ad Aquilios se Vitelliosque recidisse. [9] «Nunquamne ergo» inquit, «ulla adeo a uobis spectata uirtus erit, ut suspicione uiolari nequeat? Ego me, illum acerrimum regum hostem, ipsum cupiditatis regni crimen subiturum timerem? [10] Ego si in ipsa arce Capitolioque habitarem, metui me crederem posse a ciuibus meis? Tam leui momento mea apud uos fama pendet? Adeone est fundata leuiter fides ut ubi sim quam qui sim magis referat? [11] Non obstabunt Publi Valeri aedes libertati uestrae, Quirites; tuta erit uobis Velia; deferam non in planum modo aedes sed colli etiam subiciam, ut uos supra suspectum me ciuem habitetis; in Velia aedificent quibus melius quam P. Valerio creditur libertas.» [12] Delata confestim materia omnis infra Veliam et, ubi nunc Vicae Potae <aedes> est, domus in infimo cliuo aedificata. VIII. [1] Latae deinde leges, non solum quae regni suspicione consulem absoluerent, sed quae adeo in contrarium uerterent ut popularem etiam facerent; inde

3 iussis MHKOP : iussi Mc : iussit U || 3-4 liberata patria McHPU : liberatam patriam MOK || 5 in inuidiam K : in inuidia MHPcU : inuidia OP || 9 a uobis N : uobis Gron. || 12 si in HKOP : si M : in U : add. quamuis Uc || 17 Velia McHOK : uella MP : uilla U || 19 in Velia McHO : in uella MP : in uilla Uc || 21 Veliam McΔ : uellam M; post Vicae Potae add. aedes Og. : Vicae Potae Lip. : uicae pocae M : uice pocae HPU : uice poce O : uicus publicus Mc || 25 ut Δ : et M

P gina 28

04_TITUS LIVI II_traduccio (18-105).qxt:Maquetaci n 1

HISTÒRIA DE ROMA - LLIBRE II

24/10/11

08:24

tessin davant d’ells i que es proclamés que la força del poble era més gran que la majestat d’un cònsol. [8] Allí, després d’ordenar que escoltessin, el cònsol va començar lloant la sort del seu col·lega, perquè havia mort amb tots els honors després d’alliberar la pàtria, lluitant per la república i abans que la seva glòria esdevingués odi: ell, tanmateix, supervivent de la seva pròpia glòria, era encara viu per a suportar acusacions i odi; d’alliberador de la pàtria havia caigut fins al punt que el comparaven amb els Aquilis o els Vitel·lis.23 [9] «¿És que mai no veureu cap mèrit», va dir, «que no pugui ésser profanat per la sospita? ¿Havia de témer jo mateix, l’enemic més aferrissat dels reis, que suportaria l’acusació d’aspirar a ser rei? [10] I, si jo visqués en la mateixa ciutadella i en el Capitoli, ¿hauria de creure que per això els meus conciutadans tenen por de mi? ¿La meva fama entre vosaltres depèn d’un fet tan insignificant? ¿El meu nom està tan poc assentat que compta més on sóc que qui sóc? [11] No serà un obstacle per a la vostra llibertat, ciutadans, la casa de Publi Valeri; tindreu protegit el turó Vèlia; no sols traslladaré la meva residència a la part baixa, sinó que la situaré al peu del turó, per tal que vosaltres visqueu més amunt que jo, que sóc un ciutadà sospitós; que s’edifiquin cases al turó Vèlia per a aquells que creuen en la llibertat més que no pas Publi Valeri.» [12] Van baixar de seguida tots els materials al peu del turó Vèlia, i la casa fou construïda al començament de la costa on ara hi ha el temple de Vica Pota.24 VIII [1] Es van aprovar després unes lleis que no solament absolien el cònsol de la sospita de cobejar el tron, sinó que també invertien la situació fins al punt de fer-lo popular; a 23. Aquilis i Vitel·lis, familiars del cònsol Brutus que havien participat en la conjura de Tarquini. Cf. capítol IV. 24. Vica Pota era la deessa de la victòria i del poder. El seu nom prové dels verbs uinco i potior, tal com afirma Ciceró (Leg. II 28). Aquesta notícia també apareix en PLUTARC, Publ. 10: ἐδέχοντο γὰρ οἱ φίλοι τὸν Οὐαλέριον ἄχρι

οὗ τόπον ἔδωκεν ὁ δῆμος αὐτῷ καὶ κατεσκεύασεν οἰκίαν ἐκείνης μετριωτέραν ὅπου νῦν ἱερόν ἐστιν Οὐίκας Πότας ὀνομαζόμενον. Sobre aquesta divinitat, vegeu

Charles HOEING, «Vica Pota», The American Journal of Philology 24, 1903, 323-326.

P gina 28

04_TITUS LIVI II_traduccio (18-105).qxt:Maquetaci n 1

24/10/11

08:24

AB VRBE CONDITA - LIB. II

cognomen factum Publicolae est. [2] Ante omnes de prouocatione aduersus magistratus ad populum sacrandoque cum bonis capite eius qui regni occupandi consilia inisset gratae in uolgus leges fuere. [3] Quas cum solus pertulisset, ut sua unius in his gratia esset, tum deinde comitia collegae subrogando habuit. [4] Creatus Sp. Lucretius consul, qui magno natu, non sufficientibus iam uiribus ad consularia munera obeunda, intra paucos dies moritur. Suffectus in Lucreti locum M. Horatius Puluillus. [5] Apud quosdam ueteres auctores non inuenio Lucretium consulem; Bruto statim Horatium suggerunt; credo, quia nulla gesta res insignem fecerit consulatum, memoria intercidisse. [6] Nondum dedicata erat in Capitolio Iouis aedes; Valerius Horatiusque consules sortiti uter dedicaret. Horatio sorte euenit: Publicola ad Veientium bellum profectus. [7] Aegrius quam dignum erat tulere Valeri necessarii dedicationem tam incliti templi Horatio dari. Id omnibus modis impedire conati, postquam alia frustra temptata erant, postem iam tenenti consuli foedum inter precationem deum nuntium incutiunt, mortuum eius filium esse, funestaque familia dedicare eum templum non posse. [8] Non crediderit fac-

11 Horatium Ď&#x20AC; : oratium MHK || 13 memoria N : memoriam Par. || 22 crediderit Î&#x201D; : crediderint M

P gina 29

04_TITUS LIVI II_traduccio (18-105).qxt:Maquetaci n 1

HISTÒRIA DE ROMA - LLIBRE II

24/10/11

08:24

partir d’aquest moment va dur el nom de Publícola. [2] Per damunt de totes aquestes lleis, les que més van agradar a la gent foren la del dret d’apel·lació al poble contra la repressió exercida per un magistrat25 i la que permetia condemnar amb l’expropiació dels béns la persona que concebés plans per a ocupar el tron. [3] Només quan les lleis van haver estat aprovades i perquè el mèrit fos únicament seu, va convocar els comicis per nomenar substitut del seu col·lega. [4] Fou nomenat cònsol Espuri Lucreci, el qual, a causa de la seva edat avançada i sense les forces suficients per a dur a terme les obligacions del càrrec, morí al cap de pocs dies. El lloc de Lucreci fou ocupat per Marc Horaci Pulvil·li. [5] Entre les fonts d’alguns autors antics no trobo que Lucreci hagi estat cònsol. Posen Horaci darrere de Brutus. Jo crec que, com que no va produir-se res d’insigne en el seu consolat, va caure en l’oblit. [6] Encara no havia estat consagrat al Capitoli el temple de Júpiter;26 els cònsols Valeri i Horaci van sortejar qui dels dos el consagraria. La sort va recaure en Horaci. Publícola va marxar a la guerra contra Veios. [7] Els amics de Valeri van tolerar amb més desplaer que no pas dignitat que la consagració d’un temple tan important fos confiada a Horaci. Van intentar impedir-ho de totes les maneres possibles. I després que havien fet debades altres temptatives, quan el cònsol ja tocava amb la mà el brancal, enmig de la pregària als déus,27 etziben l’horrible notícia que el seu fill és mort i que, amb la família de dol, no pot consagrar el temple. [8] Si no va do-

25. La llei de la prouocatio és bastant posterior, però Livi l’atribueix a Valeri. 26. El temple fou edificat per Tarquini el Vell i acabat per Tarquini el Superb. Dionisi d’Halicarnàs (V 35) assegura que fou consagrat dos anys més tard. 27. La dedicatio la feia normalment un magistrat cum imperio, especialment el cònsol. La cerimònia consistia a recitar una pregària (precatio) amb les mans tocant la porta. Vegeu A. PAULY & G. WISSOWA, Real-Encyclopädie der Klassischen Altertumswissenschaft, Stuttgart 1900, IV-1; Charles DAREMBERG & alii, Dictionnaire des antiquités grecques et romaines, 41, i Carlos ESPEJO, «La consagración del espacio en Roma», Florentia Iliberritana 8, 1997, 55-84.

P gina 29

05 INDEX (106-107).qxt:Maquetaci n 1

24/10/11

08:30

P gina 106

05 INDEX (106-107).qxt:Maquetaci n 1

24/10/11

08:30

P gina 107

ÍNDEX

Conspectus siglorum . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Notícia preliminar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Text i traducció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

06 Coleccio titus livi (108-122).qxt:Maquetaci n 1

24/10/11

08:28

P gina 108

06 Coleccio titus livi (108-122).qxt:Maquetaci n 1

24/10/11

08:28

FUNDACIÓ BERNAT METGE Col·lecció dels Clàssics Grecs i Llatins INSTITUÏDA PER FRANCESC CAMBÓ PRIMERS DIRECTORS: JOAN ESTELRICH († 1958) - CARLES RIBA († 1959) MIQUEL DOLÇ († 1994) CONSELL

DIRECCIÓ:

FRANCESC J. CUARTERO, MONTSERRAT ROS, ANTONI SEVA, JAUME MEDINA, JOAN ALBERICH, JAUME PÒRTULAS, PERE LLUÍS FONT, PERE J. QUETGLAS, RAMON GUARDANS, JORDI PÀMIAS I MASSANA, ÀLEX BROCH Adreça: Via Laietana, 30, 7è. - BARCELONA

VOLUMS 1. 2. 3. 4. 5. 6. 7. 8. 9. 10. 11. 12. 13.

PUBLICATS

LUCRECI. De la natura (vol. I). Llibres I-III. Per Joaquim Balcells (2.a ed.). CORNELI NEPOS. Vides d’homes il·lustres. Per Manuel de Montoliu (2.a ed. a cura de Josep Vergés). XENOFONT. Records de Sòcrates. Per Carles Riba (2.a ed.). CICERÓ. Discursos (vol. I). En defensa de Quincti, de Rosci Amerí, de Rosci Comediant, de Tul·li. Per Josep M. Llovera, Prev., Joan Estelrich i Mn. Llorenç Riber. SÈNECA. De la ira. Per Carles Cardó, Prev. PLATÓ. Diàlegs (vol. I). Defensa de Sòcrates. Critó. Eutífron. Laques. Per Joan Crexells (2.a ed. a cura de Carles Riba). CICERÓ. Brutus. Per Mn. Gumersind Alabart (2.a ed. a cura d’Eduard Valentí). AUSONI. Obres (vol. I). Per Carles Riba i Mn. Antoni Navarro (2.a ed. a cura de Joan Petit). SÈNECA. De la brevetat de la vida. De la vida benaurada. De la providència. Per Carles Cardó, Prev. XENOFONT. Obres socràtiques menors. L’economia. El convit de Càl·lias. Defensa de Sòcrates. Per Carles Riba (2.a ed.). TIBUL. Elegies. Per Carles Magrinyà i Joan Mínguez (2.a ed. a cura de Josep Vergés). PROPERCI. Elegies. Per Joaquim Balcells i Joan Mínguez (2.a ed. a cura de Josep Vergés). PLATÓ. Diàlegs (vol. II). Càrmides. Lisis. Protàgoras. Per Joan Crexells (2.a ed. a cura de Carles Riba).

P gina 109

06 Coleccio titus livi (108-122).qxt:Maquetaci n 1

14. 15. 16. 17. 18. 19. 20. 21. 22. 23. 24. 25. 26. 27. 28. 29. 30. 31. 32. 33. 34. 35. 36. 37. 38. 39. 40. 41.

42.

24/10/11

08:28

QUINT CURCI. Història d’Alexandre el Gran (vol. I). Llibres I-IV. Per Manuel de Montoliu (2.a ed. a cura de Josep Vergés). PLINI. Història natural (vol. I). Llibres I-II. Per Marçal Olivar. SÈNECA. Consolacions. Per Carles Cardó, Prev. TÀCIT. Obres menors. Diàleg dels oradors. Agrícola. Germània. Per Francesc Martorell, Miquel Ferrà i Mn. Llorenç Riber (2.a ed. a cura d’Eduard Valentí). PLUTARC. Vides paral·leles (T. I). Vol. I, part 1.a: Teseu i Ròmul. Per Carles Riba (2.a ed.). ARISTÒTIL. Poètica. Constitució d’Atenes. Per Josep Farran i Mayoral (2.a ed. a cura de Josep Vergés). QUINT CURCI. Història d’Alexandre el Gran (vol. II). Llibres V-VII. Per Joan Estelrich i Manuel de Montoliu. PLUTARC. Vides paral·leles (T. II). Vol. I, part 2.a: Soló i Publícola. Temístocles i Camil. Per Carles Riba. SÈNECA. Diàlegs a Serè: De la constància del savi. De la tranquil·litat de l’esperit. De l’oci. De la clemència. Per Carles Cardó, Prev. HORACI. Sàtires i epístoles. Per Isidor Ribas i Mn. Llorenç Riber. PAL·LADI. Història lausíaca. Per Dom Antoni Ramon. PLINI EL JOVE. Lletres (vol. I). Llibres I-IV. Per Marçal Olivar. CATÓ. D’agricolia. Per Mn. Salvador Galmés. PLUTARC. Vides paral·leles (T. III). Vol. I, part 3.a: Aristides i Marc Cató. Cimó i Lucul·le. Per Carles Riba. PLINI EL JOVE. Lletres (vol. II i últim). Llibres V-IX. Per Marçal Olivar. OVIDI. Heroides. Per Adela M.a Trepat i Anna M.a de Saavedra. PLUTARC. Vides paral·leles (T. IV). Vol. I, part 4.a: Pèricles i Fabi Màxim. Nícias i Crassus. Per Carles Riba. LUCRECI. De la natura (vol. II i últim). Llibres IV-VI. Per Joaquim Balcells. CATUL. Poesies. Per Joan Petit i Josep Vergés. AUSONI. Obres (vol. II i últim). Per Carles Riba, Mn. Antoni Navarro i Joaquim Balcells. PLATÓ. Diàlegs (vol. III). Ió. Hípias Menor. Hípias Major. Eutidem. Per Joan Crexells, Carles Riba i Jaume Serra Hunter (2.a ed. a cura de Carles Riba). SÈNECA. Lletres a Lucili (vol. I). Llibres I-V. Per Carles Cardó, Prev. PLUTARC. Vides paral·leles (T. V). Vol. I, part 5.a: Coriolà i Alcibíades. Demòstenes i Ciceró. Per Carles Riba. VARRÓ. Del camp. Per Mn. Salvador Galmés. SÈNECA. Lletres a Lucili (vol. II). Llibres VI-IX. Per Carles Cardó, Prev. POLIBI. Història (vol. I). Llibre I. Per Dom Antoni Ramon. OVIDI. Les metamorfosis (vol. I). Llibres I-V. Per Adela M.a Trepat i Anna M.a de Saavedra. LÍSIAS. Discursos (vol. I). Sobre la mort d’Eratòstenes. Discurs fúnebre. Contra Simó. Per ferida amb premeditació. En favor de Càl·lias. Contra Andòcides. A l’areòpag. Acusació contra uns coassociats. En defensa del soldat. Contra Teomnest I. Contra Teomnest II. Contra Eratòstenes. Per Joan Petit. PLUTARC. Vides paral·leles (T. X). Vol. III, part 1.a: Demetri i Antoni. Per Carles Riba.

P gina 110

06 Coleccio titus livi (108-122).qxt:Maquetaci n 1

43. 44. 45. 46. 47. 48.

49. 50. 51. 52. 53. 54. 55. 56.

57. 58. 59. 60. 61. 62. 63. 64. 65. 66. 67. 68. 69. 70.

24/10/11