Anàlisi topogràfica del jaciment

Un cop recollida tota la documentació publicada sobre el jaciment i revisats els diversos lots de materials ceràmics coneguts (almenys tots aquells que tenen una certa entitat i significació), creiem que només resta desenvolupar una tercera font d’informació que pot ser útil i rellevant per al coneixement de la naturalesa i les característiques del nucli ibèric de la muntanya de Sant Miquel: l’anàlisi de la seva ubicació topogràfica i, per extensió, de les seves dimensions.

Les publicacions antigues no hi han dedicat gaire espai (estan molt centrades en la descripció dels materials arqueològics recuperats), tot i que ja s’hi troben algunes referències explícites. Creiem interessant partir de les descripcions realitzades pels mateixos excavadors del jaciment:

«El poblado se halla situado sobre la cima de una montaña que se alza bruscamente hasta la altura de 410 m. y que forma parte de la Sierra Litoral o de la Costa, dominando un espléndido panorama sobre el Vallés, por la parte norte, noroeste, y asomándose al mar, por encima de las cumbres de otras estribaciones, situadas al sudoeste de este sistema montañoso.» (Ripoll, Barberà i Monreal 1964, 3).

«[...] se obtuvo la impresión de que el poblado es muy extenso y que ocupa la plataforma de la cumbre de la montaña, en la que en la Edad Media se edificó el castillo de San Miguel [...]. El poblado se extendió también por las vertientes oeste y sur, llegando hasta una cota inferior en 40 metros a la altura que ocupa el castillo, y se asentó en un amplio rellano situado al sudeste de la cima, en el que es muy posible que se encuentre el acceso al poblado y donde se practicó la tarea principal de la primera campaña de excavaciones en 1963». (Ripoll, Barberà i Monreal 1964, 4).

En aquestes descripcions queden ben establertes dues evidències: que es tracta d’un assentament que s’estén per, almenys, dos vessants d’una muntanya, des del seu cim

58 |El jaciment ibèric de la muntanya de Sant Miquel. Montornès del Vallès i Vallromanes

Plana vallesana des del cim de la muntanya de Sant Miquel.

Corredor a través de la Serralada Litoral cap al Maresme des del cim de la muntanya de Sant Miquel.

Anàlisi topogràfica del jaciment| 59

fins a un punt indeterminat de la base, i que la superfície ocupada seria important. En aquest darrer sentit es dóna una dada concreta significativa: els quaranta metres de diferència de cota d’alçària que hi ha entre el cim del turó i el replà on es van realitzar les principals troballes d’estructures ibèriques.

No hi ha dubte que aquests dos paràmetres (ubicació topogràfica i extensió del nucli) són claus per a la correcta valoració històrica del jaciment. De fet, al treball de síntesi més recent sobre el poblament ibèric en aquest sector de la Laietània (Zamora et alii 2001), aquests factors serveixen per definir els dos tipus bàsics d’assentament que existeixen a la zona: a) oppida o vilatges fortificats petits, d’una superfície inferior o al voltant dels 5.000 m2 , ubicats sempre en la plataforma superior de turons elevats, que tindrien unes funcions eminentment estratègiques, de control militar del territori. Aquests serien, d’oest a est, els següents: Puig Castellar (Santa Coloma de Gramenet, Barcelonès), Turó de les Maleses (Montcada i Reixac, Vallès Occidental), Castellruf (Santa Maria de Martorelles, Vallès Oriental), Turó Gros de Céllecs (Òrrius, Maresme), Turó Cremat (La Roca del Vallès, Vallès Oriental), Turó del Vent (Llinars del Vallès, Vallès Oriental) i el Puig

Castell (Vallgorguina, Vallès Oriental). b) nuclis de dimensions mitjanes o grans, d’entre dues i deu ha de superfície, ubicats més aviat al llarg dels vessants de les muntanyes, que s’interpreten amb un caràcter urbà més desenvolupat, com a ciutats mitjanes i petites en les quals es trobava el centre de l’activitat econòmica i política dels territoris circumdants. Entre aquests s’esmenten els següents jaciments, també d’oest a est: Turó de Ca n’Olivé (Cerda nyola del Vallès, Vallès Occidental), Turó d’en Boscà (Badalona, Barcelonès), Cadira del Bisbe (Premià de Dalt, Maresme), Burriac (Cabrera de Mar, Maresme), Torre dels

Encantats (Arenys de Mar, Maresme) i Montpalau (Pineda de Mar, Maresme).

Tot i que les descripcions conegudes del jaciment de la muntanya de Sant Miquel concorden plenament amb els assentaments de l’apartat b), en l’enumeració dels jaciments d’aquest grup es pot comprovar que no hi figura (Zamora et alii 2001, 222). De fet, al llarg del treball, el nucli ibèric de Montornès/Vallromanes apareix esmentat només dins l’apartat d’«altres jaciments», en el qual es comenta que no hi ha prou informació per a la seva correcta inclusió dins d’un tipus determinat d’assentament (Zamora et alii 2001, 220-221). És per aquesta raó que hem cregut del tot convenient aprofundir tant com fos possible en aquestes qüestions bàsiques sobre la posició topogràfica del nucli ibèric i les dimen-

60 |El jaciment ibèric de la muntanya de Sant Miquel. Montornès del Vallès i Vallromanes

sions hipotètiques que hagués pogut tenir. En primera instància hem procedit a visitar diverses vegades el jaciment amb el propòsit d’efectuar una prospecció visual a la recerca d’indicis sobre la seva extensió. En aquest sentit, cal dir que les dificultats són molt grans, ja que la vegetació de la muntanya és molt densa, molt més del que deixen entreveure les fotografies antigues de les excavacions dels anys 1963-1964. Malgrat tot, la presència de materials ceràmics i afloraments d’estructures antigues és més que evident en tot l’espai que hi ha entre el replà, on encara es veuen les cales excavades per l’equip de J. Barberà (l’anomenat rellano amesetado), i el cim de la muntanya, amb les restes del castell medieval. Entre unes i altres hi ha una distància d’uns 100 metres lineals.

Torre del castell medieval, al cim de la muntanya de Sant Miquel.

Ara bé, per sota d’aquest replà, seguint un estret corriol o caminet que baixa muntanya avall, encara hi ha un tram notable de vessant en el qual no seria impossible pensar que hi apareguessin estructures ibèriques. Al llarg de bona part d’aquest caminoi afloren parets, la major part de les quals deuen correspondre a feixes o bancals, amb tota pro babilitat construïts per habilitar terrasses petites per al conreu de la vinya. Tanmateix, alguns d’aquests murets tenen una aparença constructiva que recorda els murs ibèrics,

Anàlisi topogràfica del jaciment| 61

Vessant per sota de l’àrea del replà.

tant en les característiques del parament com en l’aparent presència d’argamassa de fang lligant les pedres. De la mateixa manera, és important fer notar que durant bona part d’aquesta baixada, del replà en avall, el que es trepitja en tot moment és un nivell de terra, de sediment amb moltes pedres soltes, mentre que a partir d’un punt determinat del vessant (a uns quinze metres per damunt d’una petita construcció quadrangular moderna, que fa de suport de la instal·lació d’una antena), el terreny de base ja és sempre sauló, és a dir, directament la roca natural; i això ja segueix així fins a la base de la muntanya. En definitiva, en un espai d’entre quaranta i cinquanta metres lineals a partir del límit del replà, muntanya avall, hi ha un dubte raonable sobre la presència, o no, d’estructures i nivells antics.

Pel que fa a l’eix est-oest, les observacions basades en la prospecció visual de l’indret són força més complexes ja que no hi ha camins que travessin transversament el vessant de la muntanya (o no els coneixem). L’única via que es pot resseguir és la del camí forestal obert l’any 2007 pel Consorci del Parc de la Serralada de Marina. En aquest, a banda de les estructures escapçades descrites més amunt, hi ha una bona part del tall que ressegueix el vessant meridional de la muntanya en el qual, per damunt de la roca natural, s’observa un important paquet de sediment sobreposat del qual no es pot descartar que, en part, estigui format per nivells arqueològics antics (nivells de runam i pedres similar al que va aparèixer a l’interior del recinte tallat per les màquines). Això és evident al llarg, com a mínim, de cinquanta metres lineals respecte del final del camí forestal

62 |El jaciment ibèric de la muntanya de Sant Miquel. Montornès del Vallès i Vallromanes

i de les restes de l’estança escapçada. D’altra banda, des d’aquest punt, i més enllà del replà amb les estructures excavades als anys seixanta del segle XX, vers l’est, el terreny és impenetrable a causa de la vegetació.

Sigui com sigui, de seguida va quedar ben clar que aquestes consideracions i observacions no es poden presentar de manera adequada i intel·ligible si no van acompanyades d’una reproducció topogràfica moderna. Sens dubte, precisament aquesta representació gràfica del jaciment i de la ubicació de les restes conegudes és una de les mancances fonamentals de la documentació existent sobre la muntanya de Sant Miquel (en les publicacions antigues no hi ha res de res, ni tan sols a nivell esquemàtic) i aquesta pot haver estat la causa principal que la recerca actual no hagi estat capaç de valorar convenientment aquest important assentament laietà.

Per tot plegat, en aquest informe presentem una nova topografia del turó que inclou el conjunt de les restes arqueològiques disperses al llarg dels seus vessants meridional i occidental (restes del castell i esglesiola medievals, estructures ibèriques excavades d’antic, estructures aparegudes recentment), a més de les observacions realitzades més amunt, producte de la prospecció de l’indret. Aquesta nova planimetria ha estat realitzada per

Vessant per damunt de l’àrea del replà.

Anàlisi topogràfica del jaciment| 63

Josep Maria Puche i Fontanillas, de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC).En concret es tracta de dos plànols a diferent escala (1/500 i 1/1.000), a més de dues seccions del turó (eixos nord-sud i est-oest) molt significatives de l’orografia per la qual s’estendrien les construccions i la trama urbana de l’enclavament ibèric.

Aquests plànols són un instrument bàsic que resta a disposició d’una hipotètica i futura recerca històrica i arqueològica sobre aquest jaciment. No obstant això, a dia d’avui ja permeten extreure dades objectives de gran importància: fan possible, per exemple, concretar les distàncies exactes entre les restes conegudes, així com avaluar amb fonament les hipòtesis sobre l’extensió del jaciment. Així, ja podem avançar que el triangle format entre la vora del replà on hi ha les restes excavades, el cim del turó i la part central dels vessants meridional i occidental de la muntanya proporciona una superfície d’1,5 ha. Aquesta és l’extensió mínima que creiem que devia tenir el nucli ibèric de la muntanya de Sant Miquel, seguint un criteri més aviat estricte (primer límit hipotètic, línia verda). Si considerem la possibilitat de la continuació del nucli muntanya avall, passat el replà i fins l’alçada de l’antena moderna, les dimensions podrien assolir les 2,5 ha (segon límit hipotètic, línia blava). I tot això tenint en compte que aquest sector representa encara una part relativament petita de les més de 7 ha que tenen el conjunt de les vessants meridional i occidental del turó, des del cim fins a la seva base (tercer límit hipotètic, línia vermella).

64 |El jaciment ibèric de la muntanya de Sant Miquel. Montornès del Vallès i Vallromanes

1r nucli hipotètic del nucli ibèric 2n nucli hipotètic del nucli ibèric 3r nucli hipotètic del nucli ibèric

Límits hipotètics de les restes ibèriques de la muntanya de Sant Miquel.