el poblat ibèric

Conclusions de la recerca. Estat actual dels coneixements sobre el poblat ibèric

El conjunt de documentació presentada fins al moment, tot i ser molt parcial i desigual, permet establir un seguit de consideracions bàsiques sobre l’estat del coneixement actual del jaciment ibèric de la muntanya de Sant Miquel. És obvi que el més rellevant de l’estructura, la naturalesa i l’evolució històrica d’aquest nucli laietà no podrà ser afrontat fins que no s’engegui un programa d’excavació i recerca arqueològica amb un mínim d’entitat i continuïtat. Tanmateix, les dades disponibles, recopilades i revisades en aquest informe, no poden ser negligides; al contrari, són suficients per avaluar la importància del jaciment i han de constituir el punt de partida necessari per a una futura explotació científica i cultural d’aquest element del patrimoni.

En primer lloc, la revisió dels diferents lots de materials existents (almenys dels més significatius) permet desenvolupar un seguit de consideracions referents a la cronologia de l’ocupació ibèrica. Consideracions que tenen més valor si fem l’exercici d’intentar associar-ho amb el que sabem de l’estratigrafia del jaciment i amb els indicis sobre la presència, o no, de diferents fases constructives. En aquest sentit, cal assenyalar que a la major part dels sectors excavats o coneguts la sensació és que moltes de les estructures conservades pertanyen a una mateixa i única fase constructiva, sobretot pel fet que es descriuen associades a un estrat únic d’enderroc o amortització. Això és el que es documenta en dos dels tres sectors intervinguts durant la campanya del 1963-1964, però també és el que s’observa en l’estança retallada l’any 2007 pel nou camí forestal.

Precisament, l’estudi del lot de materials ceràmics extrets d’aquest àmbit per un excavador clandestí pot tenir una significació especial, ja que es tracta d’un conjunt limitat però extraordinàriament homogeni i del qual no tenim cap dubte sobre la seva procedència concreta.4 En aquest lot destaca, en primera instància, la presència de ceràmica campa-

4. Això és molt complicat d’afirmar en el cas dels materials de les excavacions antigues conservats al MAC,

66 |El jaciment ibèric de la muntanya de Sant Miquel. Montornès del Vallès i Vallromanes

niana A: un perfil gairebé complet d’una escudella de la forma Lamboglia 27b, amb decoració de palmeta central impresa i diverses bandes concèntriques d’estries a rodeta (làmina 11, 1); dos fons, un amb tota probabilitat de la mateixa forma Lamboglia 27b, amb decoració de quatre palmetes radials impreses i una banda d’estries a rodeta (làmina 11, 2) i un tercer d’un bol de forma indeterminable, amb decoració de roseta central impresa (làmina 11, 4). Totes aquestes peces responen de forma inequívoca als trets propis de l’anomenada «fàcies antiga» d’aquesta producció itàlica de vaixella fina de vernís negre. També cal fer esment d’una peça completa d’una àmfora grecoitàlica amb els paràmetres formals (llavi de tendència horitzontal, coll i nanses curtes, espatlla ampla molt carenada, etc.) típics de la forma Lyding-Will B o C (làmina 12, 1).

Aquest grup de ceràmiques importades, totes elles de procedència itàlica, ens situa sense cap mena de dubte en un moment cronològic dins del darrer quart del segle III aC o primers decennis del segle II aC, és a dir, pels volts del 200 aC. Aquesta data coincideix plenament amb uns fets històrics transcendentals que s’esdevingueren en aquest moment i en aquesta zona: la gran conflagració bèl·lica de la segona guerra Púnica, amb el desembarcament d’exèrcits romans a Empúries l’any 218 aC i, tot seguit, la successió de reaccions derivades de la victòria romana i la seva voluntat de permanència en el territori, entre les quals un seguit de rebel·lions indígenes i les consegüents campanyes repressives, com la duta a terme el 195 aC pel cònsol Cató. Aquests anys de conflictivitat continuada tenen un reflex fidel en el registre arqueològic català, ja que són nombrosos els nuclis indígenes de tota l’àrea del quadrant nord-est de la península Ibèrica que documenten clars nivells d’abandonament o, fins i tot, de destrucció ràpida o violenta (incendis, etc.) precisament amb aquestes datacions d’entorn el 200 aC. Com que és impossible fer un llistat exhaustiu, esmentarem només aquells nuclis laietans més propers en els quals la recerca arqueològica actual ha pogut constatar aquest fenomen. Aquest és el cas del Puig Castellar de Santa Coloma de Gramenet (Ferrer i Rigo 2003), el Turó de Ca n’Olivé de Cerdanyola del Vallès (Asensio et alii 2002), Castellruf, a Martorelles (Asensio, Principal i Sanmartí 1995), el Turó del Vent de Llinars del Vallès (Asensio et alii 1998), la Cadira del Bisbe, a Premià de Mar (Coll et alii 2003-2004) i el nucli de Burriac, a Cabrera de Mar (Garcia i Zamora 1993; Zamora et alii 2001).

El lot de materials de la teòrica UE 2 prové d’un nivell de runam que és, com descrivíem abans, l’únic estrat d’entitat visible associat al mur ibèric aparegut al tall practicat al nou

els quals, com ja hem comentat anteriorment, han perdut (o no han tingut mai) referències precises respecte a la seva procedència estratigràfica i, de fet, apareixen barrejats com un conjunt únic.

Conclusions de la recerca. Estat actual dels coneixements sobre el poblat ibèric| 67

camí forestal. Això podria fer pensar, amb molta versemblança, que el nucli ibèric de la muntanya de Sant Miquel hauria estat un més dins d’aquesta cadena d’amortitzacions forçades d’entorn el 200 aC, en el marc de les primeres fases de romanització del territori laietà.

Les dades de les excavacions dels anys seixanta del segle XX reforçarien aquesta idea. Tant en les publicacions antigues de l’equip de Josep Barberà com en el lot de materials dipositats al MAC, pràcticament no hi ha cap peça amb una datació inequívoca posterior a aquesta fase de, com a molt tard, el primer quart del segle II aC. De fet, tant sols hi ha una peça que es pugui datar dins del segle II aC o, més genèricament, amb posterioritat al 175 aC. Es tracta d’un fragment de nansa d’àmfora itàlica que, per la seva forma i dimensions, s’ha d’atribuir de forma inequívoca a una àmfora itàlica de la sèrie de les Dressel 1 (làmina 2, 1). És significatiu, però, que a la muntanya de Sant Miquel no es tingui constància de cap exemplar de campaniana A de la fàcies clàssica, cap fragment de campaniana B,5 ni un sol fragment de ceràmica comuna itàlica o dels característics gobelets de parets fines, etc. Això mateix s’observa als dos lots diferents de materials conservats a l’Arxiu de l’Ajuntament de Montornès.

Als dos sectors en què s’esmenta la conservació d’un estrat únic d’amortització, és a dir, als quadres del replà i al sondeig de les dues cases i l’escombrera, es documenta de manera exclusiva la presència de ceràmica campaniana A i també de fragments d’àmfora itàlica, amb un paral·lelisme total amb el que hem localitzat en el lot de l’estrat del camí forestal. L’únic esment que es fa de formes concretes fa referència a alguns exemplars de campaniana A provinents de l’escombrera del sondeig, que són plats del tipus Lamboglia 23 i una copa amb nanses de la forma Lamboglia 42 (Barberà i Pascual 1969-1970, 281). Aquestes peces no apareixen en les publicacions antigues però creiem que, amb tota probabilitat, els primers es corresponen amb els dos fragments de vora que hem identificat i dibuixat en el lot de materials del MAC (làmina 1, 8 i 9), tots dos inqüestionablement pertanyents a la producció campaniana A. Sigui com sigui, aquestes dues formes són de les més representatives i exclusives de la fàcies antiga d’aquesta ceràmica, ben datada dels volts del 200 aC.

5. En la primera publicació de les campanyes del 1963-1964 es fa més d’una referència a la presència de «fragments de Campaniana B» (Ripoll, Barberà i Monreal 1964, 6 i 10). En canvi, a l’article del 1969, tot i descriure per segona vegada els mateixos conjunts ceràmics, no es fa cap esment a l’existència de campaniana B (Barberà i Pascual 1969-1979), fet corroborat per la nostra revisió dels materials d’aquestes excavacions conservats al MAC.

68 |El jaciment ibèric de la muntanya de Sant Miquel. Montornès del Vallès i Vallromanes

Pel que fa al tercer sector excavat a les campanyes del 1963-1964, el de la cala clandestina amb una estratigrafia complexa, la descripció que se’n fa també és molt significativa en el mateix sentit. Els estrats superiors estan formats per un nivell de runa i pedres sobre una capa amb terra cremada, cendres i carbons. És en aquest segment de l’estratigrafia en què es documenta exclusivament la presència de peces de campaniana A i àmfora itàlica, elements que ja no es troben entre les importacions del estrats inferiors (Ripoll, Barberà i Monreal 1964, 8).

De fet, la presència de ceràmiques importades pròpies d’aquest horitzó cronològic d’entorn el 200 aC és molt important entre els materials de les excavacions antigues conservats en els magatzems del Museu d’Arqueologia de Catalunya. Pel que fa a la vaixella fina importada, a més de les dues vores esmentades de plats de la forma Lamboglia 23, hi ha també una vora i tres bases de bols, tots ells molt probablement de la forma Lamboglia 27ab, una de les quals amb restes de decoració d’una palmeta impresa i estries a rodeta (làmina 1, 10), a més de diversos fragments informes. També poden ser d’aquesta fase els dos exemplars de campaniana A, una vora de bol de la forma Lamboglia 27ab (làmina 9, 1) i una base de bol (làmina 9, 2), presents en el lot del Museu de Granollers. D’altra banda, la gran majoria de peces d’àmfores importades són d’aquesta mateixa cronologia. És el cas d’una vora d’àmfora púnica de procedència ebusitana del tipus T.8.1.3.1. de Joan Ramon (làmina 2, 2) i d’un fragment del llavi d’una àmfora grecoitàlica de la variant Lyding-Will B (Làmina 2, 3). S’ha d’esmentar, també, el pivot d’una segona àmfora punicoebusitana, igualment del tipus T.8.1.3.1 de J. Ramon, provinent del lot de materials sense context conservat a l’Ajuntament de Montornès (làmina 5, 6) i els tres individus d’àmfora púnica de la Mediterrània central identificats al lot de materials del Museu de Granollers, una de la forma T.7.2.1.1. (làmina 9, 8), una segona de la T.6.1.2.1 (làmina 9, 5) i la darrera del tipus T.5.2.3.2. (làmina 9, 7).

D’altra banda, el sector del sondeig antic ampliat és l’únic en el qual hi ha evidència directa de l’existència d’una estratigrafia complexa, amb estrats arqueològics per sota dels nivells d’enderroc i ús de la fase més moderna, la que va estar en funcionament durant el segle III aC i restà amortitzada, com s’ha vist, a partir de les darreries d’aquest segle. Així, en aquests nivells inferiors, les importacions que s’esmenten a les publicacions dels anys seixanta del segle XX són únicament ceràmica hel·lenística de figures roges, ceràmica precampaniana i àmfora grecopúnica (Ripoll, Barberà i Monreal 1964, 8), la qual cosa fa inqüestionable l’existència d’una fase arqueològica que hagué d’estar en funcionament amb anterioritat; com a mínim, al darrer quart del segle III aC.

Conclusions de la recerca. Estat actual dels coneixements sobre el poblat ibèric| 69

Aquesta constatació s’adiu perfectament amb el comportament ceramològic que s’observa entre els materials que hem revisat amb motiu de la realització d’aquest informe. Amb excepció feta del petit conjunt provinent de l’àmbit escapçat l’any 2007, molt homogeni i puntual, als altres lots hi ha una presència constant i notable de ceràmiques importades, fonamentalment vaixella de vernís negre de produccions anteriors al darrer quart del segle III aC. La presència de ceràmiques de tallers occidentals de ple segle III aC, sobretot de vernissos del taller de Roses, és quantitativament rellevant en el conjunt de materials conservats en el MAC.

Entre aquests, el més destacable és el grup de tres petits bols complets de la forma Lamboglia 25 (làmina 1, 3 a 5), que van aparèixer agrupats en els nivells d’amortització de l’anomenada habitació sud del sondeig més occidental efectuat l’any 1964. En la publicació de Barberà i Pascual es descriuen com a «pàteres campanianes» (Barberà i Pascual 1969-1970, 278) però no hi ha cap dubte que es tracta de peces produïdes al taller de Roses. En aquest treball es fa una enumeració detallada i precisa dels conjunts ceràmics procedents del nivell únic de l’interior dels dos habitatges excavats, i aquestes tres peces del taller de Roses són els únics materials d’importació que s’esmenten. Per contra, entre els materials de l’escombrera d’aquest mateix sondeig sí que s’especifica la presència de ceràmica campaniana A. Malauradament no es dóna cap dada sobre la relació estratigràfica o física entre l’escombrera i les dues parts posteriors de les cases. No podem saber, doncs, si van funcionar contemporàniament o l’escombrera se superposava a l’amortització dels habitatges. En el primer cas, tot es dataria en la fase dels volts del 200 aC, mentre que en el segon caldria pensar que els habitatges d’aquest sondeig s’havien abandonat o remodelat en un moment anterior al que s’observa en l’àmbit del camí forestal o en les estructures dels quadres de l’àrea del replà i, per aquesta raó, caldria atribuir-les a una fase més antiga, en ple segle III aC.

Altres materials d’importació mostren que en el període anterior al 225 aC hi hagué una ocupació ibèrica del jaciment de la muntanya de Sant Miquel que podia ser intensa. Així, en el lot de materials del MAC, a banda dels esmentats bols complets de la forma Lamboglia 25, hi ha un parell de vores de plat de la forma Lamboglia 23 (làmina 1, 11), una vora més de bol de la forma Lamboglia 27, una base d’escudella, molt probablement de la forma Lamboglia 26, amb decoració de palmetes impreses i estries a rodeta (làmina 1, 7), a més d’un parell de fragments informes, un d’ells amb la característica decoració agallonada. A tot això cal afegir-hi una base de bol de la forma Lamboglia 27, amb decoració de roseta central impresa (làmina 5, 3), que prové del lot de materials sense context conservat en l’Ajuntament de Montornès (UE 1). De ple segle III aC disposem d’un

70 |El jaciment ibèric de la muntanya de Sant Miquel. Montornès del Vallès i Vallromanes

únic exemplar d’àmfora importada, la vora d’una T.8.1.2.1 punicoebusitana present en el lot de materials descontextualitzats del Museu de Granollers (làmina 9, 4).

Entre les darreries del segle IV aC i el primer quart del segle III aC arribaren a la península Ibèrica peces de vernís negre del taller itàlic anomenat de les Petites Estampilles, de les quals, entre els materials de Sant Miquel, n’hem identificat una petita vora de bol de la forma Lamboglia 27 i un fragment de base de bol, també molt probablement de la forma Lamboglia 27, amb restes de decoració d’una roseta impresa (làmina 1, 6). Tots dos exemplars estaven dins dels materials de les excavacions dels anys seixanta guardats al Museu d’Arqueologia de Catalunya.

Finalment, si tenim en compte la documentació coneguda de vaixella fina àtica, hem de concloure que el nucli ibèric de la muntanya de Sant Miquel estigué igualment actiu al llarg del segle IV aC. D’entrada, cal destacar que disposem d’un parell d’exemplars de ceràmica àtica de figures roges i una vora d’un escif (làmina 1, 1) provinent dels materials del MAC, i d’un fragment de la part inferior de la paret d’un crater de campana (làmina 5, 2), localitzat entre el lot de ceràmiques sense context de l’Ajuntament de Montornès ( o UE 1). La resta d’exemplars àtics de vernís negre del segle IV aC formen part dels materials de les excavacions antigues. Es tracta d’un petit fragment de la vora d’un escif, el peu d’una escudella de la forma Lamboglia 21 o 22, una base de bol de la forma Lamboglia 21/25, amb decoració d’estries a rodeta (Làmina 1, 2) i un fragment de nan sa d’una cílix de forma indeterminada. Finalment, entre els materials d’importació del segle IV aC cal esmentar la presència d’un exemplar d’àmfora importada.Es tracta d’una vora d’àmfora punicoebusitana, del tipus T.8.1.1.1. de J. Ramon, provinent del lot de materials del Museu de Granollers (làmina 9, 3). A tot això hi hem d’afegir una última peça provinent, en aquest cas, del conjunt de materials descontextualitzats de l’Ajuntament de Montornès (UE 1): la base d’una copa amb nanses de la variant coneguda com a Castulo Cup (làmina 5, 1). Aquesta peça és destacable perquè constitueix la importació amb la datació més alta coneguda al jaciment, ja que aquest tipus de copes són representatives d’un horitzó cronològic de la segona meitat del segle V aC.

En definitiva, l’esquema evolutiu i cronològic que podem traçar del nucli ibèric de la muntanya de Sant Miquel seria el següent: l’origen de l’ocupació ibèrica es pot remuntar, almenys, fins a la segona meitat del segle V aC i perdurà, aparentment sense discontinuïtats, fins a les darreries del segle III o primers decennis del segle II aC. Almenys això és el que es desprèn de l’evidència ceramològica, amb una representació significativa de totes les produccions ceràmiques d’importació que se succeïren al llarg d’aquest perío-

Conclusions de la recerca. Estat actual dels coneixements sobre el poblat ibèric| 71

de (ceràmiques àtiques, taller de les Petites Estampilles, taller de Roses, tallers occidentals i campaniana A de la fàcies antiga). Molt més difícil és discernir quina era l’entitat del jaciment en tot aquest arc cronològic, si va mantenir-se estable des del seu inici o si hi va haver fases d’expansió constructiva en moments determinats. En la major part dels casos, les restes conegudes semblen presentar una fase única que s’amortitzà molt probablement en un moment avançat del segle III aC, considerant l’evidència del sector nou del camí forestal, en relació als episodis militars d’entorn el 200 aC. No és impensable pensar que construccions bastides en els segles V o IV aC encara estiguessin en ús en el moment del seu abandonament al segle III aC. Però també és possible que al llarg d’aquest període hi hagués hagut una fase de reformes constructives que tingués com a resultat un canvi urbanístic intern d’importància. Això és el que podria reflectir la documentació dels quadres del l’àrea del replà, amb un garbuix d’estructures que difícilment poden haver funcionat de manera simultània; o també la de l’ampliació del sondeig antic més occidental, en el qual es va obtenir una estratigrafia complexa amb pavimentacions successives.

Ubicació del nucli de la muntanya de Sant Miquel, en el context de l’estructura del poblament preromà de la Laietània ibèrica.

72 |El jaciment ibèric de la muntanya de Sant Miquel. Montornès del Vallès i Vallromanes

En última instància, resta oberta la qüestió d’una reocupació o perduració del nucli ibèric posterior als abandonaments, aparentment generalitzats, del 200 aC, tot i que cal dir que l’evidència en aquest sentit és, ara per ara, molt feble. En canvi, sí que hi ha algun indici de l’establiment d’un assentament nou a la base del turó. Els mateixos excavadors dels anys seixanta del segle XX es fan ressò d’aquesta possibilitat: «[...] después de haberse encontrado al pie del monte los restos de un núcleo habitado, en el que se halló una ánfora itálica, que presenta una inscripción pintada, con los nombres de los cónsules, del año 119 aC (Rovira i Pascual 1970), cuyo examen detenido podría arrojar mucha luz sobre la época de transición en que la población iba abandonando los poblados de las cumbres para instalarse en el llano.» (Barberà i Pascual 1969-1970, 273).

Al nostre parer, el que resta ben establert és el fet que, almenys en el període ibèric ple (segles IV-III aC), a la muntanya de Sant Miquel s’hi desenvolupà un nucli laietà d’importància, tant a nivell urbanístic com socioeconòmic. L’evidència de les dimensions que abastaria el jaciment, que s’hauria estès per bona part dels vessants meridional i occidental de la muntanya, és el factor que justifica aquesta afirmació. Recordem que a partir de la nova topografia que presentem en aquest informe, es pot calcular una superfície molt versemblant d’entre 1,5 o 2,5 ha, sense descartar que el nucli s’estengués per una àrea encara més gran del vessant meridional de la muntanya.

En el marc del poblament ibèric de la Laietània, un assentament d’aquestes dimensions se situaria entre els nuclis de primer nivell, aquells que tenien un indubtable caràcter urbà i un paper de lloc central, de vertebració de l’estructura econòmica i política d’un territori determinat. Es tractaria de ciutats mitjanes, anomenades també nuclis de segon ordre, que estarien únicament per sota de les grans ciutats amb funcions de capital del territori laietà. Aquesta capital tradicionalment s’ha identificat, amb total versemblança, amb el nucli de Burriac (Cabrera de Mar, Maresme) (Sanmartí 2001), on sabem que hi havia un nucli urbà d’entre 7 i 10 hectàrees de superfície que, a més, tingué una intensa ocupació periurbana amb la identificació de diversos sectors de necròpolis, camps de sitges, assentaments rurals i, fins i tot, un santuari en cova (García i Zamora 1993; Zamora et alii 2001). Darrerament s’ha plantejat el dubte de si el nucli ibèric ubicat a la muntanya de Montjuïc (Barcelona) no podria haver tingut un rol similar, i haver funcionat com una segona capital dels laietans (Asensio et alii 2009), fet difícilment contrastable pel coneixement molt parcial del jaciment.

Després d’aquests dos nuclis de primer ordre (un de segur i l’altre probable) el poblament del territori laietà se seguia estructurant, de forma piramidal a partir de les anome-

Conclusions de la recerca. Estat actual dels coneixements sobre el poblat ibèric| 73

Principals jaciments ibèrics del Maresme, segons Zamora et alii 2001.

nades ciutats o nuclis de segon ordre (Asensio et alii 1998), una mena de capitals provincials, totes elles amb un seguit de trets comuns: dimensions al voltant de les 2 ha; ubicació en elevacions amb domini visual de l’entorn, però generalment ocupant el vessant de migdia de turons fàcilment accessibles i ben comunicats (no en els cims de turons molt alts i de difícil accés); desenvolupament d’una arquitectura militar i domèstica amb certa complexitat; associació amb camps de sitges externs que mostren una alta capacitat d’emmagatzematge d’excedents agrícoles; presència de conjunts ceràmics en els quals les peces importades són rellevants des del punt de vista quantitatiu i qualitatiu, és a dir, en què hi ha indicis d’activitat comercial intensa; i presència de materials poc habituals o de prestigi (joies, monedes, ploms inscrits, etc.). Els darrers factors assenyalen, bàsicament, que aquests assentaments podien ser la residència de sectors socials preeminents.

En el treball de síntesi més recent sobre el poblament ibèric al Maresme (Zamora et alii 2001) es fa una enumeració de tots els jaciments de la zona que es poden incloure en aquesta categoria, que són, com comentàvem en l’apartat anterior, els següents: Turó d’en Boscà (Badalona, Barcelonès), Cadira del Bisbe (Premià de Dalt, Maresme), Torre dels Encantats (Arenys de Mar, Maresme) i Montpalau (Pineda de Mar, Maresme). En aquest treball es posa èmfasi en el fet que tots ells estan ubicats gairebé a primera línia

74 |El jaciment ibèric de la muntanya de Sant Miquel. Montornès del Vallès i Vallromanes

de mar. Aquest grup de ciutats costaneres, a les quals caldria afegir la gran capital de Burriac (Cabrera de Mar, Maresme), formarien part d’una estructura complexa que es completava amb una línia defensiva interior, constituïda per un reguitzell de petits enclavaments fortificats situats als cims de la cara interna de la Serralada Litoral Catalana. Els més ben coneguts d’aquests serien els de Puig Castellar (Santa Coloma de Gramenet, Barcelonès), Turó de les Maleses (Montcada i Reixac, Vallès Occidental), Castellruf (Santa Maria de Martorelles, Vallès Oriental), Turó Gros de Céllecs (Òrrius, Maresme), Turó Cremat (La Roca del Vallès, Vallès Oriental), Turó del Vent (Llinars del Vallès, Vallès Oriental) i el Puig Castell (Vallgorguina, Vallès Oriental).

Si acceptem, o confirmem en el futur, la consideració del jaciment de la muntanya de Sant Miquel com una d’aquestes ciutats de segon ordre, això obligaria a matisar aquest esquema, ja que seria un cas únic a la zona de nucli d’aquesta categoria en una ubicació d’interior i no costanera. Aquesta evidència no trenca per res la lògica del model d’organització territorial plantejat (Zamora et alii 2001) sinó que demostraria que l’estructura d’aquest model era encara més complexa del que semblava a partir de la documentació disponible. D’altra banda, en l’estudi del sector més meridional del territori laietà (Asensio et alii 2001) ja s’identifica algun assentament d’aquest mateix tipus en una ubicació no estrictament costanera, com seria el cas del Turó de Ca n’Olivé (Cerdanyola del Vallès), ubicat en l’estribació interna de la Serra de Collserola, o, fins i tot, a l’altra banda de la plana vallesana, molt més interior encara, el cas del Turó de la Roca Roja (Caldes de Montbui, Vallès Oriental).6

En definitiva, de la tasca desenvolupada en aquest informe (tant de revisió de la documentació antiga com d’estudi de materials o d’elaboració de noves dades planimètriques) es pot concloure que ens trobem davant d’un jaciment l’entitat del qual creiem que havia estat menystinguda o passada per alt per part de la recerca especialitzada. El nucli ibèric de la muntanya de Sant Miquel es configura com una probable ciutat laietana que fins ara no existia o no es considerava com a tal en les reconstruccions històriques de l’estructura política i territorial del poble dels laietans. Confiem que aquest treball sigui una aportació que permeti esmenar aquest buit i que, d’altra banda, esdevingui la base d’una futura recerca arqueològica en un jaciment amb un interès històric i patrimonial més que evident.

6. Fet que la recent represa de les excavacions en aquest jaciment corrobora (Fortó et alii 2006).

Conclusions de la recerca. Estat actual dels coneixements sobre el poblat ibèric| 75

Ciutats / capitals

Nuclis 2n ordre

Burriac

Turó de la Rovira

Turó de ca n’Olivé

Vilatges fortificats / fortins

Castellruf Puig Castellar

Esquema dels diferents tipus d’assentament laietà, a escala.