El color de l’avantguarda
12
Miró, des del seu vitalisme radical, es retrata amb una camisa vermella (1919, Musée Picasso, París) que es manifesta com l’expressió autèntica d’una energia que el seu rostre sembla contenir pudorosament. En canvi, quan Vlaminck retrata André Derain (1906, Metropolitan Museum, Nova York), en plena explosió del fauvisme, pinta el seu rostre vermell, com si es tractés d’un re volucionari colèric. “N’y voir que du rouge”, es diu en francès quan es vol explicar que algú està sota el domini de la còlera, com si fos un filtre de ràbia. L’avantguardisme era foc, combat, revolució. En el retrat que Carrà fa de Marinetti (1911) ens mostra un home robòtic, roent d’energia i vehemència. L’alemany Franz Marc, també allistat amb entusiasme a la Primera Guerra Mundial, on moriria, va pintar unes Formes en lluita (1914, Munic, Pinakothek der Moderne) on un remolí vermell s’enfronta a un vòrtex negre. Al cèlebre cartell d’El Lissitzky (Colpegeu els blancs amb la falca vermella, 1919), ja amb
Titus, 1657. Rembrandt. Oli sobre tela. The Wallace collection. London. Wikipedia Commons
El vermell seria el color per excel·lència al segle XX, tal vegada perquè ens l’hem ima ginat com a època grisa. Gris és el color de la fotografia, del primer cinema i el que associem al nostre paisatge habitual, el de les grans ciutats. Per això, Albert Lamo risse, al seu film Le Ballon rouge (1956), quan celebra la imaginació i la llibertat de la infància davant la monotonia severa del món adult la representa com un globus vermell que s’escapa i travessa la ciutat. El vermell és la joia i la vida. Rembrandt retrata el seu fill Titus (1657, The Wallace Collection) amb tota la tendresa i admiració per la seva vitalitat destacant el seu barret vermell, descrivint l’elegància de la felicitat infantil. És, doncs, el color de l’energia i de la joventut. També pot ser el de l’agressió. El vermell serveix també per marcar, barrar, advertir, agredir: així el grafit vermell amb què es va vandalitzar el Guernica el 1974 o, de manera més prosaica i de difícil record per a molts, el que omplia de ratllats els nostres treballs a l’escola.
una clara connotació propagandista, el tascó vermell s’encasta en el cercle blanc que re presenta les forces oposades a la revolució soviètica en la guerra civil russa: el vermell perfora, victoriosament dinàmic. Malgrat el domini de la planor (flatness) en la pintura moderna, malgrat la retòrica de la puresa i la intensitat del color com a aspi ració quasi mítica, ocupant el lloc del daurat en la representació de la llum medieval o de la transparència en la claredat precisa del sistema visual renaixentista, el color s’ha tractat sovint com un intangible ine fable. Michel Eugène Chevreul, el teòric del color que va inspirar el neoimpressionisme (o millor, com l’anomenava el seu fundador Georges Seurat: el cromoluminisme), venia de la indústria tèxtil, però la seva definició de color era lumínica i etèria, centrada en la seva percepció. Seurat, aplicant els seus principis, cercava una metodologia científica i racional del color. La seva preocupació era assolir una harmonia cromàtica. Matisse advertia de la
importància dels rapports, de la relació dels colors entre ells, del joc d’equilibris que necessiten i que en certa manera generen una tercera naturalesa cromàtica. L’aproximació de Grau-Garriga, tot i recollir aquesta genealogia, afegeix una altra dimensió. En efecte, el color no és només llum, irradiant o percebuda, sinó que té textura, té un vincle indissoluble amb la matèria. L’art tèxtil permet desenvolupar aquesta qualitat física del color i aprofitar tota la seva expressivitat. El vermell de Grau-Garriga no és de pintor (ni tan sols quan pinta): no és una capa ima ginada-imaginària sinó que és un cos, una substància amb una presència tàctil. Això és fonamental per entendre’l. El seu vincle especial amb el vermell es pot interpretar en relació dialèctica amb altres colors-matèria explorats pels artistes de la segona meitat del segle XX: el gris-negre de l’informa lisme existencialista dels anys cinquanta o el beix sorra de les matèries terroses de Tàpies o dels rostolls de blat de Guinovart.
13
