JOVENT
núm. 108
MARÇ 2014
R ev i s ta j u v e n i l a lt e r nat i va
(in)COMUNICAR LA DEMOCRÀCIA
p. 4
p. 5
p. 6
p. 14
Emancipació, una utopia hipotecada Eva Díaz
Pobresa energètica
Borrar las barreras Plataforma Gritos contra el muro marroquí
ENTREVISTA A Magda Bandera (La Marea) Gerard Sentís Garcés
revistajovent.cat
Joana Mundó
twitter.com/eljovent
facebook.com/revistajovent
sumari | JOVENT Núm. 108
www.joves.cat
3
8
Editorial
Tema central
Ara és demà, la urgència de la confluència
Comunicar la democràcia
4 Emancipació, una utopia hipotecada Eva Díaz
WEB
revistajovent.cat TWITTER
5
Pobresa energètica Joana Mundó
6 Fora els rosaris dels nostres ovaris Júlia Mas Maresma
JOVENT és la Revista Juvenil Alternativa de Joves d'Esquerra Verda Fundada per la JCC l'any 1977 Edició: Joves d'Esquerra Verda Consell de Redacció: Laia Andreu Autrand Júlia Boada Danés Aritz Cirbián Casado Santi Demajo Meseguer Eva Díaz Gerard Domínguez Reig Ramon Gutiérrez Illana Montserrat Mompió Gallart Pau Planelles Oliva Anna Rovira Prats Joan Vallvé Navarro
10 Resistències Micromecenatge contra els silencis mediàtics Roger Palà i Balanyà
twitter.com/eljovent facebook.com/revistajovent
Marc Rius Piniés
7
11 Una finestra al món Borrar las barreras Plataforma Gritos Contra el Muro Marroquí
12 Cultura La taquilla inversa
Cinc cèntims... ...sobre les tertúlies polítiques a Catalunya Joan Vallvé Navarro
Sixto Paz Produccions
13 Miscel·lània
14 Entrevista Magda Bandera Gerard Sentís Garcés
EL JOVENT D’AVUI...
Director: Gerard Sentís Garcés El jovent d’avui no està informat..!
Adreça: c/Armengol 2-8, 08003 Barcelona Web: www.revistajovent.cat c/e: jovent@joves.cat Disseny i Maquetació: www.designisnatural.com Impressió: Cevagraf, s.c.c.l. Dipòsit legal b-38.281-81 Tirada 15.000 exemplars JOVENT expressa la seva opinió a través de l’Editorial. Els articles signats són responsabilitat dels seus autors i autores. A JOVENT intentem escriure en un llenguatge no sexista ni discriminatori. JOVENT s'imprimeix en paper ecològic en defensa del medi ambient.
2
...molt Twitter però no saben ni qui és la duquesa de Alba!
Editorial | JOVENT Núm. 108
ARA ÉS DEMÀ, LA URGÈNCIA DE LA CONFLUÈNCIA Fa mesos, en aquest mateix espai, fèiem una crida a confluir i sumar per poder fer realitat les alternatives als governs de dretes que, sota el dictat de la Troika antidemocràtica, imposaven i segueixen imposant unes mesures d’austeritat generadores de desigualtats, pobresa, atur i exili juvenil i un llarg etcètera de despropòsits econòmics, socials i democràtics. El dia 1 de febrer, promovent la convocatòria de l’assemblea oberta “Ara és demà” per part d’ICV-EUiA, aquesta confluència per fer possible l’alternativa va començar a ser una mica més tangible, una mica més pròxima. L’interès in situ d’un miler i mig de persones i la necessitat de moltes altres de crear aquest espai van quedar més que demostrades quan, superant les expectatives i desbordant l’espai disponible, ens vam trobar a l’antiga fàbrica Fabra i Coats del barri de Sant Andreu de Barcelona per debatre sobre la connexió de les lluites i la conversió d’aquestes en accions prioritàries; què ha de ser aquest espai unitari i com l’hem d’organitzar. Érem 19 grups de més de 50 persones dividits en un centenar de subgrups d’entre 10 i 20 persones, en el marc dels quals vam debatre tan críticament com cadascú va voler durant dues hores. I ho vam fer d’igual a igual, promovent un espai que deixi de banda les sigles i aprofiti el bagatge de tots els projectes polítics d’esquerres. Vam extreure’n algunes conclusions que gaudien d’un ampli acord entre els assistents a l’assemblea oberta. Es va posar de manifest la necessitat que un grup dinamitzador doni continuïtat al moment 0 que havia significat la trobada de l’1 de febrer, així com la de promoure l’experiència a escala territorial i local. Només junts i juntes podrem fer front a les lluites que entre totes i tots considerem prioritàries: la ILP de la renda garantida de ciutadania, l’auditoria ciutadana del deute, el dret a l’avortament lliure i gratuit, el dret a decidir, frenar les polítiques de la Troika, les marxes de la dignitat del 22 de març, combatre els processos de privatització, etc. Dissabte 1 de febrer érem quasi 1.700 persones, de procedències molt diverses i amb cultures organitzatives ben diferents, però la immensa majoria de nosaltres exigíem que la unitat és necessària i urgent; que, per separat, no podríem fer front a aquells que, tal com titulava JOVENT en el número 102, “ens ho estan robant tot”. Malauradament, aquell dissabte també coincidíem en una altra cosa: no érem prou, hi faltava gent. Totes aquelles persones que no hi eren però dia a dia també lluiten per canviar el model econòmic i social. Que lluiten per una participació real de la ciutadania en la presa de decisions, per la justícia social, per la sostenibilitat ambiental, pels drets de les dones (com el Tren de la Llibertat) o des del jovent associat. L’1-F, conscients de la necessitat de la confluència i que com més protagonistes corrents siguem més possibilitats de guanyar tindrem, ens vam marcar un gran repte: sumar-nos per atrevir-nos a guanyar.
3
D E M A R A
JOVENT Núm. 108
Emancipació, una utopia hipotecada
A
Catalunya, només el 24,3% de joves de 16 a 29 anys han marxat de casa, segons les últimes dades de l’Enquesta de Població Activa de 2013. Una xifra que torna a marcar un mínim des de l’inici de la crisi i se situa a nivells de fa deu anys, i vuit punts per sota del percentatge assolit el 2007. Durant la primera part de la dècada passada, la bonança econòmica, els baixos tipus d’interès i la generalització de les hipoteques a llarg termini van contribuir a millorar la taxa d’emancipació, malgrat l’increment en els preus dels habitatges. Tot i això, les taxes juvenils d’emancipació a l’Estat espanyol, i en concret a Catalunya, mai no han estat significatives si es comparen amb les de la resta d’Europa. Segons l’Enquesta de Condicions de Vida, Catalunya està cinc punts percentuals per sobre de la mitjana de l’OCDE de 25 països en relació amb joves de 20 a 34 anys que encara viuen a la llar familiar. Fins i tot durant l’època de creixement econòmic, el percentatge de joves que vivien fora del nucli familiar era inferior al 35 per cent.
percentatge que dobla el que es considera com a raonable quant a costos d’habitatge respecte a les rendes disponibles de les persones, que és del 30%.
Una persona jove catalana hauria de destinar més del 60% del seu salari a pagar un habitatge L’altra cara de la moneda són aquells joves que sí van poder emancipar-se a través de la compra d’un habitatge i, ara, incapaços de fer front als costos, es troben en processos d’execució hipotecària. Durant l’època de l’anomenat miracle econòmic espanyol, moltes persones menors de 30 anys es van veure atretes per la febre de la totxana, els tipus d’interès baixos després de l’entrada de l’euro i la desregulació del mercat hipotecari, seguint la tendència de la resta de la població.
La taxa d’emancipació juvenil a Catalunya és del 24,3% i se situa a nivells de fa deu anys
“La PAH ha convertit la por que tenia en ganes de lluitar”
Arran de l’esclat de la crisi econòmica, el 2008, aquesta tendència s’ha intensificat. Les dificultats per accedir al mercat laboral s’accentuen i molts joves opten per quedarse a la llar familiar. La població jove és la que s’ha vist més afectada per la crisi econòmica a escala laboral, i aquest fet repercuteix directament en la configuració dels seus projectes biogràfics personals. La taxa d’atur a Catalunya entre els menors de 29 anys és del 37,1%, i més de la meitat de joves que treballen ho fan amb contractes temporals. La precarietat laboral, la inestabilitat dels contractes, la reducció progressiva dels salaris i l’elevat cost immobiliari provoquen una “crisi d’accessibilitat” a l’habitatge, tant de compra com de lloguer. El doctor en sociologia Alessandro Gentile, autor de l’Informe sobre l’emancipació juvenil en temps de crisi, considera que “el col·lectiu jove es troba en una situació particularment crítica i difícil. L’emancipació juvenil es veu frustrada, estancada i no només ajornada”. Segons Gentile, es tracta d’una situació que s’ha anat gestant abans de l’esclat de la crisi, i que amb les actuals dificultats econòmiques s’ha intensificat.
Aquest va ser el cas de la Mònica, una mare soltera de 31 anys a càrrec d’un fill de quatre anys, que ara es troba en un procés d’execució hipotecària per no poder fer front als elevats costos de la seva hipoteca (1.200 euros mensuals). La Mònica i la seva exparella van comprar un pis a Barcelona per 260.000 euros l’any 2008, just abans que esclatés la bombolla immobiliària. Ell com a autònom i ella encadenant contractes temporals al sector dels serveis, aviat es van veure arrossegats pels efectes de la crisi. La Mònica va decidir deixar de pagar la hipoteca fa un any, quan va perdre la seva última feina i la seva parella va marxar. “És molt més important alimentar el meu fill que alimentar el banc”, explica. Gràcies al suport i l’assessorament de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, fa dos mesos va poder aturar el desnonament del seu pis i ara intenta negociar amb el banc perquè li concedeixin la dació en pagament. La Mònica explica que “la PAH ha convertit la por que tenia en ganes de lluitar”. “Ara sé que compto amb el suport de milers de persones que estan com jo i que sí que es pot”, comenta.
La compra d’un habitatge s’ha convertit en una pràctica completament excloent en l’imaginari de moltes persones joves. Actualment, una persona jove catalana hauria de destinar més del 60% del seu salari a pagar un habitatge, un
Eva Díaz // Periodista
4
DA DA A L
JOVENT Núm. 108
El 18% de les famílies declara que no pot mantenir una temperatura adequada a la llar (Enquesta Condicions de Vida INE 2012)
Pobresa energètica
E
s calcula que gairebé un milió de persones no hauran pogut encendre la calefacció aquest hivern perquè no poden pagar-la. És un dels símptomes de l’anomenada pobresa energètica, un fenomen que podem definir com la dificultat o la incapacitat de mantenir l’habitatge en unes condicions adequades de temperatura a un preu just, i que es tradueix principalment en problemes de salut i d’endeutament i en una major degradació dels habitatges.
necessitades. No obstant, si la pobresa energètica es tracta de forma específica i des d’un enfocament preventiu, es pot disminuir considerablement la despesa energètica i millorar la qualitat de vida de moltes persones.
La pobresa energètica té solució, i es pot combatre amb voluntat política
L’accés a l’energia està directament lligat al benestar de les persones: és necessària per cuinar, il·luminar-nos, conservar els aliments, tenir aigua calenta sanitària i escalfar la llar, serveis bàsics que tota llar hauria de tenir coberts per tal d’assegurar-ne unes condicions mínimes de confort. Malgrat aquest caràcter bàsic que té l’energia, cada vegada trobem més gent amb dificultats per cobrir les seves necessitats bàsiques d’energia.
La pobresa energètica té solució, i es pot combatre amb voluntat política, aplicant mesures com disminuir l’IVA de l’energia; millorar el bo social existent i establir-ne un per al gas; o millorar la regulació relativa als talls de subministrament per tal que s’hi puguin acollir més famílies que pateixen pobresa energètica. És important dur a terme mesures d’eficiència energètica a llars de famílies en risc, habitatges socials o zones deprimides, així com adequar els serveis contractats a les necessitats reals de la llar i educar la ciutadania en qüestions d’energia. Fomentar l’autoconsum energètic també contribuiria a disminuir la vulnerabilitat dels usuaris a les pujades de preu de la llum i el gas. És responsabilitat de tots i totes reclamar que es prioritzi el benestar de les persones per sobre dels interessos privats.
Hi ha diversos factors que han portat a un augment de la pobresa energètica al nostre país. Per començar, tenim un parc d’habitatges de mala qualitat, atès que més del 50% va ser construït abans que s’apliquessin normatives de regulació tèrmica. A més, l’elevat cost de l’habitatge fa que, per accedir a un habitatge en bones condicions, s’hagin de destinar molts recursos i, per tant, no està a l’abast de tothom. Per si això fos poc, a Espanya paguem una de les electricitats més cares d’Europa. Si a tot això li afegim el creixent empobriment de la població, ens trobem que cada vegada més famílies no es poden permetre pagar el rebut de la llum o el gas, de manera que moltes opten directament per no encendre la calefacció a l’hivern.
Joana Mundó // Tècnica d’Ecoserveis @ecoserveis
A Espanya paguem una de les electricitats més cares d’Europa El dret a un habitatge digne també inclou el fet de poder mantenir la casa a una temperatura adequada per a la salut. Viure amb fred i humitats permanents té impactes directes sobre la salut física i mental, que afecten l’estructura familiar i, sobretot, els més vulnerables. És important destacar que Espanya és un dels països d’Europa amb més mortalitat addicional a l’hivern, un dels indicadors que es fan servir per quantificar la pobresa energètica.
Per saber-ne més: ECOSERVEIS http://ecoserveis.net/pobreza-energetica/ SOM ENERGIA @somenergia
Actualment, el marc polític i legal espanyol ofereix molt poca protecció als consumidors d’energia, i la pobresa energètica s’està tractant d’una forma generalista, aplicant mesures correctives, com pagar les factures a les persones
http://www.somenergia.coop/ PLATAFORMA POR UN NUEVO MODELO ENERGÉTICO http://nuevomodeloenergetico.org
5
Decàleg d’accions polítiques per fer front a la pobresa energètica
JOVENT Núm. 108
Fora els rosaris dels nostres ovaris
Jovent 23 (Hivern 1997)
Jovent 89 (Maig 2009)
E
l progressista del PP, un oxímoron en tota regla, ha sortit de l’armari, i ha decidit “acabar amb la violència estructural que ens obliga, a les dones, a avortar”, tot presentant una de leslleis estatals més restrictives d’Europa pel que fa a la interrupció voluntària de l’embaràs. No hi ha cap llei que obligui cap dona a avortar, però ara en volen (re) escriure una que ens obligui a ser mares. Només té el suport de la Conferència Episcopal i de la dreta més retrògrada i rància, amb tensions internes dins del partit i un rebuig social massiu. Alberto Ruiz Gallardón s’atreveix adir que “cap insult, cap crit o cap desqualificació” no el farà canviar d’idea. Les que defensem la vida traiem la pols dels lemes que van cridar les nostres àvies i mares i que donàvem per fet que ja eren drets consolidats. Innegociables. El dret a decidir sobre elpropi cos, sobre el teu present i el teu futur. Perquè l’avortament és un dret i no és cap delicte. I comencem a fer guardioles i caixes de resistència per, si arriba el moment, poder marxar fora a avortar i no morir en la clandestinitat.
Júlia Mas Maresma @julia_mas
6
CINC CÈNTIMS... | JOVENT Núm. 108
CINC CÈNTIMS sobre les tertúlies polítiques a Catalunya Joan Vallvé Navarro @joanvallve
Tertúlies, cosa d’homes? Composició mitjana de les tertúlies
ELS MATINS TV3
Tertúlies sense cap tertuliana
3,1 homes
1,5 dones
5% EL MÓN RAC 1
3,2 homes
0,6 dones
42% EL MATÍ CATALUNYA RADIO
3,6 homes
MITJANA TV3 RAC1 CATALUNYA RADIO
0,2 dones
3,2 homes
77%
0,8 dones
42%
Els nostres tertulians: sempre els mateixos? Plantilla
Composició mitjana de les tertúlies Assidu
ELS MATINS TV3
Habitual
Altres
Esporàdic
162 12
ASSIDU
21 48 81
EL MÓN RAC 1
1,5
1,7
1,0
0,4
Assistència quinzenal o major (1 o més tertúlies de cada 10)
17
23 18
Assistència setmanal o major (1 o més tertúlies de cada 5)
HABITUAL
70
12
EL MATÍ CATALUNYA RADIO
Dimensió, rotació i repetició a les principals tertúlies dels mitjans de comunicació catalans. Dades extretes de l’estudi “els nostres tertulians 2012”. Estudi complet publicat a tertualians.joanvallve.cat
2,6
0,9
0,3
0,1
67
esporàdic Assitència a només una tertúlia al llarg del 2012
15 11
altres
24 17
2,4
0,9
0,4
7
0,1
Ni assidu, ni habitual, ni esporàdic
TEMA CENTRAL | JOVENT Núm. 108
COMUNICAR LA DEMOCRÀCIA “Sou molt joves encara per fer males notícies”, li diu en el primer capítol de ‘The Newsroom’ MacKenzie McHale (productora de l’informatiu) a Will McAvoy (presentador de les notícies). Una gran frase per posar de relleu la necessitat d’un canvi profund en l’enfocament de l’informatiu que protagonitza la sèrie, lluny dels ‘vicis’ i les servituds acumulats per la professió, i que ofereixi una informació crítica que permeti als espectadors formar-se una opinió sòlida sobre el que passa. ‘The Newsroom’ és una sèrie nordamericana, sobre televisions i periodistes nord-americans, amb un fil conductor, però, idèntic al que avui ens preocupa aquí: crisi del periodisme, propietat dels mitjans de comunicació, relació entre qualitat de la informació i qualitat de la democràcia, la compatibilitat entre entretenir i informar, centralitat –encara– de la TV. Crisi del periodisme, o crisi dels intermediaris? Parlar de crisi del periodisme, o del model de negoci periodístic fins ara conegut, és descriure una realitat. Però obrim el focus. El que està en dubte no són els periodistes, polítics, bisbes o catedràtics, cadascun d’ells per separat. Estan en dubte, qüestionats, fins i tot deslegitimats, tots els intermediaris en general, aquells qui medien, filtren, seleccionen davant dels
El que està en dubte no són els periodistes, polítics, bisbes o catedràtics per separat. Hi estan tots els intermediaris en general
ciutadans. Potser més que discutir-nos sobre si la premsa ha de ser en paper, o digital en obert o tancat (debat necessari, però sectorial), el debat de fons, polític i democràtic, hagi de ser per a què necessitem intermediaris i, si en necessitem, amb quines funcions. I el més rellevant: quina nova relació han de tenir amb la ciutadania.
El debat de fons ha de ser per a què necessitem intermediaris i quina nova relació han de tenir amb la ciutadania Quan el teu entorn és un canal d’informació Un dels nous paradigmes de la informació és l’impacte de les xarxes socials. Ciutadania que es pot infor-
mar amb rapidesa i fora dels canals tradicionals: primaveres àrabs, valencianes, marees, 15M… El gràfic mostra aquest fort increment els darrers anys (si el segmentem per edat, entre la gent jove encara seria més evident). Més enllà de les xarxes socials, cal destacar que, a banda de TV, ràdio, premsa i Internet, moltes ciutadanes i molts ciutadans s’acostumen a informar dels temes polítics també a través d’amics, coneguts i familiars. Segons el darrer baròmetre del CEO, un 33,4% utilitza aquesta via (compatible amb les altres). És una dada per reflexionar, i que potser explica per què determinades notícies corren malgrat, o en contra de, la línia editorial dels
Prenguem-ne nota: la quotidianitat, la proximitat són política, i són comunicació
Espanyols que parlen o s’informen de política un cop per setmana o més (%) 59%
56%
51% 46%
43% 40%
39%
Parlen de política amb amics o familiars Premsa Llegeixen la secció política Radio i televisió Veuen programes sobre política, més enllà de les notícies Internet Obtenen notícies o informació política
18%
2006
2013
8
Font: CIS El·laboració: Kiko Llaneras Politikon.es
TEMA CENTRAL | JOVENT Núm. 108
Quan pensem en la revolució egípcia, recordem un tuit? O més aviat una imatge de la plaça Tahir emesa per Al Jazeera? mitjans. O l’amplifiquen. Prenguemne nota: la quotidianitat, la proximitat són política, i són comunicació.
Reconeixent l’impacte que les xarxes socials estan tenint, subestimar la TV és un greu error Quan pensem en la revolució egípcia, recordem un tuit? O més aviat una imatge de la plaça Tahir emesa per Al Jazeera? Reconeixent l’impacte (radical, històric, definitiu) que les xarxes socials estan tenint en les nostres vides, subestimar la TV és un greu error. I em temo que part de l’esquerra el comet. Avui, fenò-
mens com Rivera, Revilla, –o, des de perspectives radicalment oposades– Forcades o Pablo Iglesias s’expliquen per la seva presència a la TV. Sí, fan un ús intensiu i intel·ligent de les xarxes, que es retroalimenta amb les seves aparicions televisives. Però algú creu que sense el seu pas per la TV estarien en el posicionament mediàtic (i polític) que ocupen ara? Com s’informa l’esquerra a catalunya? Que no hi hagi una ‘TV d’esquerres’ no vol dir que la TV no sigui pas important. I aquest és el problema, que una TV informativament d’esquerres (concepte discutible, però ja ens entenem…) no se sap exactament si existeix. Això és un dèficit greu quan més del 80% de la ciutadania afirma que la TV és el seu mitjà habitual d’informació. Un altre aspecte a retenir és que els diferents electorats d’esquerres catalans tampoc no consumeixen la mateixa
Que no hi hagi una ‘TV d’esquerres’ no vol dir que la TV no sigui pas important TV per informar-se. El d’ERC opta en un 83% per TV3, xifra que baixa al 52,9% en el cas de la CUP, 48% en el cas d’ICV-EUiA (un 17% opta per La Sexta) i 16,5% al PSC (per sota de TVE1, empatada amb A3 i T5). És a dir, l’electorat d’esquerres té poques TV d’esquerres… i al final opta per coses diferents (si bé el referent és TV3).
9
Aprofitem que el mòbil, l’ordinador i la tauleta s’han convertit en eines polítiques. No ens oblidem del comandament a distància Una conclusió ‘políticament incorrecta’ Davant d’un escenari d’oligopoli informatiu, les alternatives poden semblar poques. No és cert. A banda de la creixent oferta en paper i digital de productes de qualitat i crítics, com a ciutadans tenim una eina que no hem de subestimar. Les protestes i accions reivindicatives sobre educació i sanitat tenen el seu trasllat en termes comunicatius. També són les nostres lluites. I, com a consumidors, tenim una responsabilitat: optar per determinades propostes (també a la TV) i deixar-ne de banda d’altres. Sabem que el mòbil, l’ordinador i la tauleta s’han convertit en eines polítiques. I ho aprofitem. No ens oblidem del comandament a distància. Marc Rius Piniés @marcrius1 // Secretari de Comunicació d’ICV. Professor associat de la UB.
RESISTÈNCIES | JOVENT Núm. 108
Micromecenatge contra els silencis mediàtics
L
’anuari Mèdia.cat, el projecte del Grup de Periodistes Ramon Barnils per treure a la llum els silencis mediàtics dels mitjans catalans, ha assolit amb èxit els seus objectius inicials de microfinançament. Aquesta és la tercera vegada que l’Anuari recorre amb èxit al crowdfunding per finançar-se. Ara, quan ja hem assolit la fita que ens havíem marcat d’entrada, fa de mal dir i semblarà falsa modèstia, però no les teníem totes. Hi havia dubtes. Resistiria la fórmula un tercer any de microfinançament? Què podríem oferir de diferent i engrescador? Seguirien els micromecenes apostant per un producte en certa forma consolidat i que ja no era “nou”? Tot això flotava en l’ambient dissenyant la campanya. Tanmateix, el tercer Verkami de l’Anuari ha estat un èxit. El primer any vam assolir l’objectiu marcat (3.200 euros) en 24 hores. El segon any, vam arribar als 7.000 euros en set dies. La marca d’aquest 2014 (8.000 euros en dues setmanes) no està gens malament.
amb Edicions Saldonar, i l’imprimirà la cooperativa El Tinter, la impremta que s’ha fet càrrec de la impressió de l’Anuari des de la seva primera edició.
Un cop assolit l’objectiu i encara amb 25 dies de campanya per endavant en què podíem seguir recollint aportacions, se’ns plantejava un nou dubte: què fer? Ens marquem nous objectius o ho deixem aquí? Fer l’Anuari ja suposa prou feina, els dies tenen 24 hores i tots tenim família. Té sentit afegir-nos un plus de pressió, encara que això ens permeti recaptar més diners? Al final vam prendre una decisió: #seguim. Seguim perquè amb l’impacte de l’actual campanya tenim l’oportunitat d’aprofundir en el periodisme d’investigació, reivindicar-ne la importància a escala social i revelar silencis amb més intensitat. Ens hem proposat un nou experiment: si assolim els 13.000 euros, un dels temes que publicarà l’Anuari Mèdia.cat 2014 es convertirà en un llibre que publicarem durant la segona meitat de l’any. Els micromecenes en decidiran el tema a través d’una consulta digital. El llibre ampliarà i aprofundirà en el reportatge en qüestió, aportant dades noves i visions diferents. Formarà part de la col·lecció Periodistes, que impulsa el Grup Barnils
La data límit per invertir en l’Anuari és l’1 de març. Cada cop són més els micromecenes que s’afegeixen a l’aventura, els qui no es conformen i creuen que un periodisme millor és possible i necessari. Això només té sentit si ho fem entre tots i totes. Fem-ho possible un cop més: #OmplimElsBuits.
Sabem que 5.000 euros és un objectiu molt ambiciós. Suposa més del 50% del finançament que enguany havíem requerit per a l’Anuari. Però creiem que, si cal tirar endavant un objectiu d’aquest tipus, hem de ser una mica realistes. Els diners recaptats serviran per pagar el disseny, la maquetació i la impressió del llibre, i per realitzar un avançament editorial al o la periodista que s’encarregà de desenvolupar-lo. En cas que no assolim els 13.000 euros, no cal patir: el finançament de l’Anuari està garantit i els diners que haguem recaptat de més serviran per reforçar l’estructura del Grup Barnils i Mèdia.cat i millorar una mica les condicions de totes les persones implicades en el procés de producció de l’Anuari 2014.
Roger Palà i Balanyà @RogerPala // Periodista. Coordinador de l’Anuari Mèdia.cat @MediacatCat.
Per saber-ne més: Observatori crític dels mitjans www.media.cat Grup de Periodistes Ramon Barnils @GrupBarnils www.grupbarnils.cat
10
Verkami Anuari Mèdia.cat 2013
UNA FINESTRA AL MÓN | JOVENT Núm. 108
Borrar las barreras
E
l punto muerto en el que se encuentra el conflicto saharaui es más que preocupante. La aparente estabilidad que se vive en los campamentos saharauis corre un serio peligro de venirse abajo. Con el paso del tiempo parece que los saharauis estamos condenados a recibir palmaditas en la espalda, probablemente sin antes ser escuchados. La pasividad de los organismos internacionales (encargados de velar por la paz y la seguridad), los continuos ataques del enemigo hacia los saharauis en los territorios ocupados y las duras condiciones de vida en los campamentos hacen que los jóvenes seamos hoy una bomba de relojería, a punto de estallar.
esfuerzo, la valentía y la voluntad, sobre todo la voluntad de todo un grupo, se cumplió ese objetivo. Todas y cada una de las acciones eran iguales, pero a la vez diferentes. Cada una tenía un significado especial pero con calor, frío, lluvia o siroco, mes a mes, el grupo de la PGCMM estaba cara a cara con la artillería marroquí. Acampadas de hasta cuatro noches, manifestaciones en el mismo muro o debates; este es el contenido de las acciones que organizamos mes a mes. El grueso de trabajo está en los campamentos donde se organizan las manifestaciones mensuales. Es sorprendente ver cómo sale todo con tan pocos recursos. Pero en España está el otro pilar de esta organización; otro grupo de trabajo encargado de dar publicidad a todo lo que ocurra en las acciones del muro. La misión de este grupo es llevar el grito contra el muro (que nos une) a todas las partes de España.
Foto: Alba Benedicto
Estamos perdiendo la fe en la vía pacífica. No hay duda de esto. Los encargados de hacer justicia han sido cegados por sus intereses, olvidándose de la justicia que les toca impartir. Difícilmente se harán con nuestra confianza. Mientras tanto nos toca actuar, por nosotros mismos. No podremos borrar el muro marroquí de la historia, pero sí de nuestra tierra. Adelante, pues. M.S.Z. // Plataforma Gritos Contra el Muro Marroquí @GritosContraMur
ALGÈRIA
Y, por si no fuera poco con todos los efectos de la ocupación marroquí, que todas las potencias europeas hacen que sea posible, los saharauis tenemos la desgracia de incluir en nuestro territorio a uno de los muros más largos del mundo, pero quizás el más olvidado. Un muro de 2.720km, con 10 millones de minas rodeándolo (muchas de ellas de producción española) y con una factura de 15 víctimas anuales. Víctimas olvidadas que siguen presentes solo en el corazón de sus familiares.
MARROC
ZONA CONTROLADA PEL MARROC ZONA CONTROLADA PEL FRONT POLISARI
La Plataforma Gritos Contra el Muro Marroquí (PGCMM) es una organización juvenil nacida el 1 de enero de 2013 a escasos metros de este muro que divide a todo un pueblo. Somos los jóvenes saharauis los que queremos ir tomado las riendas de esta lucha que siglos atrás comenzaron nuestros abuelos. La historia nos ha dejado claro que nadie resolverá nuestro conflicto. Queremos hacer visible este muro tan presente en nosotros. Este muro que influye a diario en nuestras vidas.
FRONTERES INTERNA CIONALS MURS DE DEFENSA MARROQUINA ZONA OCUPADA PEL MARROC
En nuestro primer año de existencia hemos propuesto el objetivo de organizar 12 acciones en 12 meses. Con el
MAURITÀNIA
11
CULTURA | JOVENT NÚM. 108
La taquilla inversa
T
ots som conscients del període convuls que estem vivint. Més intens encara a Espanya, on l’atur ha arribat al 25% de la població per primera vegada en la història. La crisi financera ha afectat el país enormement i les retallades del Govern estan sent greus i constants. Aquestes han afectat també el sector cultural: a més de perdre una gran quantitat de subvencions i ajudes, l’IVA va augmentar del 8 al 21% a principis de 2013. Des de llavors, el públic va disminuir significativament.
A dia d’avui, podem dir que hem augmentat un 30% el preu mitjà de les entrades de la Sala Beckett (el teatre on les dues obres s’han dut a terme), que va passar de facturar una mitjana de 400 euros diaris a uns 1.450. Això també va ser possible gràcies al fet que vam decidir canviar la distribució de butaques per duplicar la capacitat de la sala, tot i que abans tampoc no l’estaven omplint. Aplicar la taquilla inversa significa desfer-se de tots els canals de venda tradicionals i tots els agents de descomptes. Això vol dir que aquesta feina que normalment et fan aquests canals ha de ser assumida per la productora. A més, decidir-se per la taquilla inversa també significa assumir el risc de confiar en els consumidors i la valoració que en facin.
D’altra banda, durant els últims anys hem anat veient com la presència d’agents que anomenem “agressius” ha crescut considerablement. Aquests han protagonitzat el llançament de descomptes massius que han afectat el preu de la majoria d’entrades venudes. Per tant, aquesta iniciativa ha fet que es devaluïn els preus dels productes. Com? Les persones consumidores i usuàries s’han acostumat als descomptes i, per tant, han canviat la seva percepció sobre els preus. Aquest canvi ha fet que molts considerin que el preu que paguen per algun producte està per sota del que hauria de ser perquè el producte fos rendible. Davant d’aquest context, la productora Sixto Paz Produccions vam pensar en una alternativa per al nostre primer espectacle “Si existeix, encara no ho he trobat”, anomenada taquilla inversa. Aquesta iniciativa, que ara repetim amb l’espectacle “Pulmons” (Sala Beckett), vol promoure l’economia empàtica.
Però, d’altra banda, la reducció de la percepció del risc en les decisions de compra i confiar en el boca-orella és la clau per augmentar el nombre d’espectadors, evitant gastar diners en la publicitat del producte. Més enllà del debat, vam tenir grans resultats inesperats i totes les previsions van ser superades. El preu mitjà de l’entrada va ser més alt del que esperàvem. De fet, la companyia que entrava darrera nostre va demanar al teatre utilitzar el sistema, i la institució l’està recomanant. Sixto Paz Produccions @SixtoPazTeatre
L’objectiu de la taquilla inversa és el d’ampliar el públic objectiu. Quan es proposa un preu fix per una entrada de teatre, s’intenta triar el preu que la majoria de la gent està disposada a pagar i el preu que és millor per al balanç de l’empresa. En fixar el preu, totes aquelles persones que estan disposades a pagar més vindran a veure l’espectacle, però pagaran allò que tu els dius que paguin (el preu fixat), i aquest és el problema que volíem resoldre. I, un cop ideada la taquilla inversa, com la vam fer real? El teatre informa que el nostre espectacle funciona segons el mètode de taquilla inversa, i ofereix un número de telèfon i una adreça de correu electrònic per poder fer reserves. La gent pot reservar les seves entrades per a l’espectacle, però no les ha de pagar en el moment de la reserva. Un cop al teatre, agafen el seu tiquet d’entrada i esperen per entrar a la sala. Llavors, entren i veuen l’espectacle. Després dels aplaudiments, un dels actors explica com procedir a efectuar el pagament a la sortida. Aquest procediment inclou fer cua i pagar el que cadascú pensa que és just per l’espectacle que acaba de veure, i assequible segons la seva economia.
Llegeix la versió completa de l’article a revistajovent.cat
12
MISCEL·LÀNIA | JOVENT Núm. 108
ppebrots verds “85 ricos suman tanto dinero como 3.750 millones de pobres del mundo” El País, 20.01.2014
ZASCA! “El Consell d’Europa rebutja que Espanya negui atenció sanitària a immigrants sense papers”
“Casi tres millones de niños viven en riesgo de probreza en España” Público, 29.01.2014
El Periódico, 29.01.2014
#etfelicitoerc
“““““““ Demòcrates ”””””” “Gallardón renueva otro título de marqués concedido por Franco a un militar golpista”
“Aprovats els pressupostos de Catalunya per al 2014 amb vots de CiU i ERC” El Periódico, 23.01.2014
Público, 04.01.2014
CORRUPPCIU
“La Iglesia homenajea a Blas Piñar” Público, 04.02.2014
NÓOS
(capítol 2.321)
“Un informe oficial situa Espanya entre els països més corruptes de la Unió Europea”
“La Infanta, imputada por segunda vez”
El Periódico, 03.02.2014
“Correa va untar càrrecs del PP amb regals”
El País, 08.01.2014
El Periódico, 04.02.2014
“El rei assigna un sou anual de 131.000 euros a la reina i de 102.000 a la princesa d’Astúries”
“Aplazado hasta febrero de 2014 el juicio a Fèlix Millet y Jordi Montull por el desfalco del Palau”
324.cat, 03.02.2014
20 minutos, 03.05.2013
TUITS
Les piulades són reproduccions exactes a les originals
@IaiaToneta Jordi Cañas, de PORTAVEU al
@revistamongolia Este dato del paro es menos
@encampanya La Vanguardia tope a favor del comerç de tota la vida. Però oju, que de la seva redacció centenària a Pelai en van fer un hotel.
@SrJimVill Estos son los mejores datos del paro
@elmundotoday Pedro J. Ramírez deja El Mundo
DEFENSORS DE LA TERRA, BON COP DE FRAU. #CANYAS
Parlament a PORTAR EL BEURE al Parlament.
negativo que el del verano de 1897.
desde que las magdalenas se llaman cupcakes.
@Mas_Enfurecido BON COP DE FRAU,
para dedicarse al periodismo
@masaenfurecida ESTE ES EL MEJOR ENERO
DE ESPAÑOLES EXPULSADOS DE ESPAÑA POR MOTIVOS DE SAQUEO DESDE 1492.
Segueix-nos a @elJovent
13
ENTREVISTA | JOVENT Núm. 108
Magda Bandera “Ningú no ens podrà condicionar” La Marea és un dels projectes que surt després del tancament de Público. Com va sorgir el projecte?
Abans de conèixer el tancament definitiu de Público ja vam començar a pensar que els treballadors potser podríem comprar el diari muntant una cooperativa. Vam fer una campanya de microfinançament, on demanàvem 30.000€ per comprar la capçalera que estava a subhasta. A l’últim moment va entrar una altra oferta dels mateixos accionistes (Jaume Roures i companyia) i la van comprar. Llavors vam demanar als mecenes si volien constituir un altre mitjà amb els diners recollits.
Per què una cooperativa? Foto: Fernando Sanchez
Vam començar a funcionar de forma assembleària i, malgrat tenir la idea de muntar una cooperativa, el mateix funcionament ja ens portava cap allà. El setembre de 2012 vam fer l’assemblea constituent i vam decidir el nom. La cooperativa es diu MásPúblico per fer el joc de paraules. Volíem que Público continués i que fos més autèntic, respectant els principis editorials, com el treball digne. Malgrat tot, la paraula “público” pesava molt. L’hem deixada a la cooperativa, Cooperativa MásPúblico, però el mitjà havia de començar de zero, sense vicis ni peatges. Entre tots vam decidir el nom, els principis editorials i el codi ètic, a proposta d’un soci lector
Magda Bandera (@magdabandera) és la coordinadora editorial de La Marea (@LaMarea_com). Anteriorment, ha estat cap de la secció d’Actualitat del diari Público i ha treballat a La Vanguardia, El Periódico, TV3 i La Sexta, entre molts altres mitjans.
Van ser sobretot els lectors que trucaven sense parar per oferir la seva ajuda
A La Marea ningú no pot trucar per fer fora el director
Qui forma aquesta cooperativa?
Ara mateix som 125 persones, integrada pels treballadors (periodistes i administració) i pels lectors i lectores. Alguns són els qui van participar a la campanya de microfinançament, que van convertir la seva aportació en capital social. En el fons, van ser sobretot els lectors que trucaven sense parar per oferir la seva ajuda perquè Público no desaparegués. I, després, s’hi han anat afegint més lectors, de totes les edats i d’arreu de l’Estat.
Per què aquest nom, “La Marea”? Té alguna relació amb les marees ciutadanes?
És obvi que hi ha una connexió, però la persona que va proposar el nom diu que es va inspirar un dia a la platja, i va començar a pujar la marea i “a lo tonto a lo tonto”... Quina força! I era una mica aquesta idea, construir entre tots gota a gota una cosa que tingui molta força, sense agressivitat però molta força. I també és cert que tenim molta sintonia amb les marees que defensen els espais i béns públics i els drets de tots.
En la suposada crisi del periodisme en què vivim, i apostant per un mitjà en paper, és viable la cooperativa? Ara mateix el periodisme és difícilment viable en qualsevol forma. La cooperativa és més complicada de posar en marxa, però després no hi ha gaire diferència, no afecta la nostra competitivitat. El que sí afecta és haver començat amb tant pocs diners, 74.000€. Però la cooperativa ens dóna una força que no tenen altres mitjans. Avui llegia a les xarxes que “a La Marea ningú no pot trucar per fer fora el director”. Tenim una protecció que no tenen altres models empresarials.
14
ENTREVISTA | JOVENT Núm. 108
Us heu marcat l’objectiu de 5.000 subscriptors, però malauradament n’esteu força lluny. Fins quan podeu aguantar aquest ritme?
i molta gent es comença a interessar per fer publicitat a La Marea perquè, per a ells, és un segell també. A mitjà termini pot ser un avantatge.
Mira, som tan burros que podem aguantar, i molt. Ens podem permetre autoregular-nos: ens vam abaixar el sou tres mesos i esperem, a partir de l’abril, cobrar-lo sencer. Aquí no et pots posar malalt perquè som quatre gats, però la cosa va bé. Per exemple, ens agradaria desenvolupar més el nostre web. Si volem que la gent ens conegui, hem de tenir més força i, per això, ens calen més subscriptors.
Els models d’organització de la feina sí que han canviat, però els models empresarials no
Ara heu celebrat el primer any de publicació de la revista. Quina valoració en fas i quins reptes us plantegeu a curt termini?
Eldiario.es, Alternativas Económicas, Revista Mongolia, La Marea... Què està passant? El periodisme està en crisi o ha aprofitat la crisi per redefinir-se?
La valoració del primers 13 números és molt bona. Tot i que hem fet moltes coses malament perquè només érem periodistes, no sabíem com portar una empresa. Només volíem fer informació. Hem construït un mitjà, una marca molt poc coneguda però molt ben valorada. Tenim una llibertat brutal. Com a periodista, poder dir no a la cap de comunicació d’una gran empresa que et diu que relaxis el teu codi ètic per publicitat, perquè et pot donar molts diners, i tu dir-li “no m’importa”, és brutal. Ningú no ens podrà condicionar. Per a aquest darrer número, el Ministeri de Justícia ens ha hagut de respondre una entrevista; ja som un mitjà professional conegut. A més, els lectors són molt actius i organitzen els nodes que et permeten distribuir la revista a molts llocs de la península on no arribàvem, i munten debats mensuals sobre els temes de La Marea. La gent diu “igual que milito a l’assemblea del barri, també milito a un mitjà, a La Marea, perquè vull que sigueu sostenibles”. Això és preciós. Avui, per exemple, estrenem l’aplicació a l’App Store. I, entre altres reptes, aviat farem un pas endavant amb el web, fent temes més específics, i publicarem més llibres com el de “La uni en la calle”.
Alguns d’aquests mitjans ja s’estaven gestant abans que caigués Público. Nacho Escolar ja tenia registrat eldiario.es, per exemple. Però sí que, si la crisi no hagués existit, molts mitjans no haurien sortit. Alguns han buscat un lloc de feina i altres són més idealistes... Els models d’organització de la feina sí que han canviat, però els models empresarials no. Només hi ha dues cooperatives: Alternativas Económicas, cooperativa de treballadors, i La Marea, que és cooperativa mixta. Les redaccions han de ser petites, això sí que coincideix, però el model no canvia.
El periodisme no es pot convertir en un hobby perquè llavors no podrem fer bones investigacions D’aquests mitjans, alguns seran absorbits o desapareixeran. Cada cop estem fent més aliances per no duplicar esforços.
Hi ha públic per a tots aquests mitjans, especialment si el model es basa en bona part en subscripcions?
Mencionaves aquesta pressió d’una gran empresa. Heu perdut molts anunciants per aquest codi ètic tan estricte?
Hi ha públic. El que no hi ha són diners. Estem mirant de fer subscripcions conjuntes perquè molts subscriptors estan a més d’un d’aquests mitjans, o compartir-ne distribució. Però, evidentment, el periodisme no es pot convertir en un hobby perquè llavors no podrem fer bones investigacions. No pot ser un hobby perquè hem de menjar.
És que no es pot ser una mica ètic o molt ètic. O ho ets o no ho ets. No ens ho plantegem. Hem fet un camí sense retorn
No es pot ser una mica ètic o molt ètic. O ho ets o no ho ets
Gerard Sentís Garcés @gsentisgarces
15
Transport públic a preus populars! Aturem les pujades! T10 (1 zona) 2011: 8,25€ 2014: 10,30€
+25% +2,05€ T50/30 (1 zona) 2011: 33,5€ 2014: 42,5€
+27% +9€ Artur mas, amb quin transport públic vas? El 84% de les persones usuàries utilitza la T-10 i la T-50/30. Les targetes de 2 a 6 zones han patit percentatges similars d’increments dels preus.
Butlleta de subscripció Envia aquesta butlleta a Joves d’Esquerra Verda:
Núm. 108 FEBRER 2014
JOVENT
c/ Armengol 2-8, 08003 Barcelona
R ev i s ta j u v e n i l a lt e r nat i va
nom i cognoms adreça
municipi
CP
telèfon
correu electrònic
data de naixement estudies?
què?
treballes?
en què?
Desitjo rebre gratuïtament el JOVENT a casa
on? Vull adherir-me a Joves d’Esquerra Verda
què et sembla aquesta revista? Si ho prefereixes, pots contactar amb nosaltres a jev@joves.cat www.joves.cat
Vull més informació de Joves d’Esquerra Verda