Jovent 116

NÚM. 116

JOVENT

MARÇ 2016

R EV I STA J U V E N I L A LT E R NAT I VA

res ecte rgull divers tat c nvivència e ucació

elorgulnostlre

p. 4 ¿ES NECESARIO SEGUIR CONMEMORANDO EL 8 DE MARZO EN EL SIGLO XXI?

p.5 L’AMENAÇA CONSTANT A L’EBRE

Amparo Tomé

Susanna Abella

revistajovent.cat

p. 8

p. 14

TEMA CENTRAL

ENTREVISTA A GEMMA GALDÓN CLAVELL Alba Molina Serrano

SOCIETAT PATRIARCAL, ESCOLES PATRIARCALS Daniel Barral twitter.com/eljovent

facebook.com/revistajovent

SUMARI

3

10

Editorial

Resistències

El jovent, motor per a la transformació social

Cinta González Sentís

4 www.joves.cat

Observatori contra l’homofòbia

¿Es necesario seguir conmemorando el 8 de marzo en el siglo XXI?

11 Una finestra al món

Syriza post-trendy

Amparo Tomé

Lluís Camprubí

5

12

twitter.com/eljovent

L’amenaça constant a l’Ebre

Cultura

FACEBOOK

Susanna Abella Codorniu

WEB

revistajovent.cat TWITTER

facebook.com/revistajovent

JOVENT és la Revista Juvenil Alternativa de Joves d'Esquerra Verda Fundada per la JCC l'any 1977 Edició: Joves d'Esquerra Verda

Per un model d’educació artística per a tothom Lluís Vallvé Cordomí

6 Lesbos, la doble cara d’Europa Juli Tello

13 Las gafas del cerca

14

7 Cinc cèntims...

Consell de Redacció: Natalia Martínez Rodríguez Júlia Boada Danés Lourenço Viana Montserrat Mompió Gallart Pau Planelles Oliva Anna Rovira Prats Júlia Sánchez Riera Alba Molina Serrano Sofia Valverde

...sobre LGBTIfòbia

Director: Gerard Sentís Garcés

EL JOVENT D’AVUI...

Entrevista

Gemma Galdón Clavell Alba Molina Serrano

8 Tema central

Societat patriarcal, escoles patriarcals Daniel Barral

Adreça: c/Armengol 2-8, 08003 Barcelona Web: www.revistajovent.cat c/e: jovent@joves.cat Disseny i Maquetació: Natural. www.designisnatural.com Impressió: Cevagraf, s.c.c.l.

Dipòsit legal b-38.281-81 Tirada 15.000 exemplars JOVENT expressa la seva opinió a través de l’Editorial.

Els articles signats són responsabilitat dels seus autors i autores.

A JOVENT intentem escriure en un llenguatge no sexista ni discriminatori.

JOVENT s'imprimeix en paper ecològic en defensa del medi ambient.

Totes les imatges utilitzades en aquest número estan lliures de drets.

2 | JOVENT NÚM. 116

VOLS DIR QUE LA INFANTA NO EN SABIA RES?

RES DE RES, TAMPOC SAP QUE ELS REIS SÓN ELS PARES

Il·lusió

EDITORIAL

EL JOVENT, MOTOR PER A LA TRANSFORMACIÓ SOCIAL La crisi que va començar l’any 2008, i que des d’alguns entorns sense escrúpols s’afanyen a donar per superada, va ser l’excusa perfecta perquè des del poder polític, seguint el que dictaven els poders econòmics, s’apliquessin mesures neoliberals basades en la precarietat normalitzada.

Precarietat i austeritat no han fet res més que agreujar la crisi a base d’empobrir cada cop més la ciutadania corrent.

Els i les joves, ja de per sí un col·lectiu precaritzat, conillet d’índies anys abans d’allò que la crisi ha generalitzat, ens trobem hores d’ara en una situació de manca d’oportunitats i de perspectives vitals frustrades.

Per una banda, pel patiment econòmic i social que provoquen les taxes d’atur desorbitades, la falta d’oportunitats laborals, el treball precari, la privatització de l’educació pública i l’exili juvenil forçós, a la qual cosa cal afegir altres desigualtats socials que, lluny d’haver-se superat, segueixen agreujant-se (masclisme, lgtbifòbia, xenofòbia...). D’altra banda, per un sistema caduc i immobilista que no ens representa, que no dóna respostes i que crida, de forma inevitable, cap a una nova transició que està de camí.

Així doncs, cal que les persones joves fem un pas endavant i lluitem per aconseguir un canvi global. Una transformació des de les esquerres que no ha de venir donada per una simple oposició a tot allò en què no creiem, sinó que passa per una alternativa clara, contundent, feminista, ecologista, radicalment democràtica i en defensa de les classes populars. La necessitat de transformar passa, inevitablement, per la necessitat de participar.

El futur és de moment incert, però l’esperança i la il·lusió per poder aconseguir una societat políticament i socialment més justa i democràtica ens ha d’empènyer a treballar junts i juntes de forma valenta i decidida. I ho hem de fer unint esforços, perquè, com ha quedat demostrat els últims temps, la unitat és un factor clau per poder fer realitat l’alternativa.

JOVENT NÚM. 116 | 3

¿ES NECESARIO SEGUIR CONMEMORANDO EL 8 DE MARZO EN EL SIGLO XXI?

C

ada día es más urgente que resolvamos las desigualdades que perviven en el mundo y entre ellas las que tenemos pendientes las mujeres y los hombres tanto en la esfera pública como en la doméstica. Desde hace un siglo, todos los 8 de marzo se conmemora la dura y larga lucha de las mujeres por conseguir su integridad física, su emancipación y la participación activa en todos los ámbitos de la vida.

Desde hace ya unos años, leemos y escuchamos con rotundidad y simpleza que la igualdad entre hombres y mujeres está conseguida. La igualdad está lejos, muy lejos de haberse conseguido. Las nuevas formas de manifestación del sexismo lo mantienen siempre vivo, latente y naturalmente normalizado gracias a hombres, mujeres y jóvenes que mayoritariamente son inconscientes de sus consecuencias.

Nacemos en sociedades clasistas, racistas y sexistas y dónde los poderes económico, religioso, político y militar comparten y refuerzan un modelo de estructuras basadas en relaciones jerárquicas, discriminatorias y desiguales en las que vivimos y convivimos mujeres y hombres. El “pater familias”, los CEO´s (consejeros delegados), los generales, el Papa, el Rey, son las puntas del iceberg jerárquico. Es urgente, por tanto, desmontar dichas jerarquías para poder vivir con justicia y dignidad, valores opuestos a los que representa el sistema capitalista y el patriarcado.

Los poderes comparten y refuerzan un modelo de estructuras basadas en relaciones jerárquicas, discriminatorias y desiguales Para poder conseguir que el 1% de la población mundial disfrute de la riqueza del otro 99%, no debe extrañarnos que el capitalismo y el patriarcado necesiten establecer y perpetuar relaciones jerárquicas, discriminatorias y desiguales capaces de mantener monopolizado todo el poder de forma omnipresente, represiva y violenta.

especulando con la vidas de millones de personas que se ven obligadas a desplazarse de sus países en busca de comida, hogar y trabajo.

Tanto el capitalismo como el patriarcado cuentan con, o crean, toda una estructura institucional adecuada para cada momento histórico. Hace medio siglo durante la dictadura franquista en nuestro país fue la Iglesia católica la encargada de dictarnos cómo teníamos que vivir la vida unas y otros teniendo que obedecer una serie de preceptos y normas basadas en el castigo y en el miedo para obtener el premio de “ir al cielo” después de la muerte. El régimen franquista secundó a la iglesia encargándole la educación del país. Ahí aprendimos a ser niñas y a ser niños, mujeres y hombres sexistas.

En estos momentos las instituciones encargadas de la transmisión ideológica del sexismo/machismo han dejado de ser la Iglesia y el franquismo y han ocupado su lugar, los medios de comunicación, la publicidad, la legislación, el mercado, la educación y la familia con una importante salvedad, la coacción, el miedo, la culpa y el castigo han sido sustituidos por la seducción, por el agrado, por el sueño de la gloria, por el deseo, por el todo vale, por la confusión, por el engaño: “utiliza este perfume, esta ropa, este gimnasio… y estarás bella, conseguirás éxito, serás deseada por los hombres”. Jóvenes mujeres, no caigáis en estas simples trampas que nos hacen más frágiles, más sumisas, obedientes y encadenadas con grilletes de brillantes a una vida sin proyecto propio.

Y vosotros, hombres, sed conscientes de que estáis siendo utilizados igualmente: “trabajo, trabajo, ves al gimnasio, ponte estos perfumes, conduce esos coches, usa estas tecnologías, ten sexo, haz deportes, consume pornografía, relaciónate de manera violenta contra otros hombres, contra ti mismo y contra las mujeres y así, cada día incrementará más tu ansiedad por conseguir más poder, más dinero y más ¿éxito social?…. Vosotros, jóvenes compañeros, por favor, no caigáis en esas trampas indignas y violentas que os cuestan vuestras vidas y las nuestras.

Amparo Tomé // Maestra feminista jubilada

Un ejemplo desgarrador de esto último es que existan una serie de países dueños de otros muchos a los que discriminan y utilizan a su antojo. Países de segunda disponibles para ser invadidos, destruidos y colonizados (Irak, Siria..), o de los que se puede disponer para especular con sus viviendas, extensiones de terreno y materias primas (África, Argentina, Asia..). Lo que inevitablemente conduce a estar

4 | JOVENT NÚM. 116

Llegeix “El 8 de març i els homes”: www.revistajovent.cat/2016/02/ el-8-de-marc-i-els-homes/ article complet a:

revistajovent.cat

L’AMENAÇA CONSTANT A L’EBRE

U

na vegada més, les Terres de l’Ebre i Catalunya ens trobem en alerta per la planificació hidrològica que es fa a l’Estat espanyol sobre el riu Ebre. Aquest cop, el motiu és el Pla Hidrològic de la Conca de l’Ebre, recentment aprovat.

La Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE), des de la derogació del transvasament l’any 2004, ha treballat intensament perquè des de les administracions competents mai més no es fiquessin damunt la taula transvasaments com el de l’any 2000, amb el famós Plan Hidrológico Nacional del Govern d’Aznar, amb el ministre Jaume Matas al capdavant.

En aquest moment, en la redacció dels plans de conca, no tenim damunt la taula directament cap transvasament. Als plans de conca es determina l’estat de cada riu, es fixa quin rius tenen aigua i a quins els fa falta, seguint la lògica franquista de “la España húmeda y la España seca” de fa 70 anys, amb l’objectiu de portar aigua del nord cap al sud.

En el cas del Xúquer i del Segura, els plans aprovats recentment fixen uns dèficits de 400 hm3 a la conca del Segura i 275 hm3 a la del Xúquer. També el Pla de Conques Internes de Catalunya fixa un dèficit a curt termini de 62 hm3, ampliables en el futur fins a 189 hm3, mentre que a l’Ebre es fixa un irrisori cabal ecològic entorn als 100 m3/s de mitjana anual, totalment insuficient per mantenir el tram final de l’Ebre, el Delta i la mar de l’Ebre, la gran oblidada.

Aquests plans de conca s’havien de fer seguint els criteris de

Els plans de conca estan fets a gust dels interessos econòmics i poders fàctics existents a cada riu la Directiva Marc de l’Aigua (DMA), i estaran vigents des de l’any 2015 fins al 2021. A la pràctica, els plans de conca estan fets a gust dels interessos econòmics i poders fàctics existents a cada riu i totalment d’esquena als requeriments de la DMA i de la pròpia Comissió Europea que, en diverses ocasions, ha alertat el Reino de España del fracàs absolut que representa la implantació de la Directiva d’Aigües.

El proper Govern espanyol, durant el període 2015-2021, haurà de fer un nou Plan Hidrológico Nacional, on ajuntarà tots els plans de conca existents i intentarà donar la mateixa “solució” que es ve donant des del franquisme, la de connectar “la España húmeda con la España seca” amb transvasaments i, més concretament, amb el transvasament de l’Ebre, ja que el del Tajo al Segura ja el tenen exprimit al màxim.

Aquesta és la lluita de fons de la Plataforma: evitar que aparegui de nou una llei o un reial decret amb un transvasament. Per sort, tenim una eina immillorable com és el Delta de l’Ebre, un espai estratègic a escala europea en la migració de les aus, amb un gran reconeixement ambiental tant europeu com internacional i, fins i tot, recentment declarat Reserva de la Biosfera.

El Delta de l’Ebre és un espai extremadament fràgil i malalt, amb greus problemes fins al punt de desaparèixer físicament per la manca de cabals i sediments i amb l’espasa de Dàmocles del canvi climàtic; alhora, però, és la millor eina que tenim per cohesionar el territori més enllà de les Terres de l’Ebre, i també per ficar damunt la taula els problemes de gestió de l’aigua, tant en la quantitat (cabals) com en la qualitat (contaminació) i els usos (abastament i regadius).

No és feina fàcil qüestionar la planificació hidrològica perquè, en definitiva, estem qüestionant els models de desenvolupament socioeconòmic i el desequilibri territorial, però la tasca feta durant tants i tants anys per molta gent anònima deixa en evidència que amb constància es va avançant.

Des de la PDE ens reactivem en tres fronts de treball per treure’ns de sobre aquesta amenaça constant del transvasament. Un front jurídic, amb una denúncia al Tribunal Suprem; un front adreçat a les institucions europees, tant del Parlament com de la Comissió, perquè penalitzin l’Estat espanyol per l’incompliment de les Directives d’Aigua, Hàbitats i Aus; i, finalment, un front de mobilització social al carrer que va començar amb la manifestació d’Amposta del 7 de febrer i que tindrà continuïtat la propera primavera amb més mobilitzacions de caire europeu.

Us convidem a participar a aquestes mobilitzacions, fer del blau de l’Ebre el vostre color per cridar ben fort LO RIU ÉS VIDA! Susanna Abella Codorniu // Membre de la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE) @pde

Per saber-ne més: www.ebre.net plataformadefensaebre@gmail.com

JOVENT NÚM. 116 | 5

LESBOS, LA DOBLE CARA D’EUROPA

H

i ha viatges que et canvien la vida, o, com a mínim, que et donen una altra perspectiva de com funciona la realitat que ens envolta. És la sensació amb què hem tornat els companys i les companyes de la Plataforma Stop Mare Mortum després de visitar l’illa grega de Lesbos, un dels principals punts d’entrada per a milers de persones que fugen de conflictes armats, persecucions o situacions d’extrema pobresa. Només cal sobrevolar l’illa els instants previs a l’aterratge per intuir que Lesbos ha passat a ser més que un simple punt d’arribada per a turistes. Capes taronges ocupen part de les platges properes a l’aeroport. Es tracta de fileres d’armilles salvavides que els refugiats duen en el seu trajecte de Turquia a Grècia, centenars d’armilles que ens adverteixen de la magnitud del drama.

segons dades de l’ACNUR, ja ha deixat durant el 2016 (escric a 14 de febrer) 403 persones mortes o desaparegudes.

Cal recordar que el 2015 va acabar amb 3.771 morts, xifra que eleva el total de víctimes des de l’any 2000 fins a les més de 30.000 persones. Analitzant les dades, em vénen al cap les paraules de Candel a la seva obra mestra “Els altres catalans”: Quan em diuen “hi ha mil persones que es moren de gana a tal lloc” m’estremeixo perquè no penso en totes mil alhora, sinó en totes mil una per una, amb tota l’angoixa i el dolor que cada ésser enclou individualment, i és aleshores quan, sumant totes aquestes individualitats analitzades, veus tot l’horror de la tragèdia.

Si els governants europeus haguessin visitat l’illa de Lesbos, segurament Capes taronges ocupen part de les platges properes a l’aeroport. Es tracta haurien entès que no podem seguir de fileres d’armilles salvavides que ens posant “portes” al mar. adverteixen de la magnitud del drama. En aquest punt, em pregunto si els governants europeus El mar està mogut, plou i la temperatura no supera els 5 graus centígrads. Acabem d’arribar i ja ens creuem amb famílies caminant sota la pluja. Es dirigeixen cap al ferri que les portarà cap a Atenes, on seguiran el seu camí fins a països com Alemanya o Àustria. Nosaltres ens dirigim a Skala Sikaminias, situada al nord de l’illa i el punt més pròxim a la costa turca, a uns 11km. de distància. La morfologia del terreny és completament diferent de la del sud de l’illa, on es troba l’aeroport de Mytilene i on també es concentren les arribades de refugiats. Al sud predominen les platges, mentre que la costa nord destaca per ser una zona amb penya-segats rocosos on les onades trenquen amb força.

Al nord visitem els camps a peu de platja de Light House Relief i de Platanos, dues iniciatives que van néixer de la mobilització ciutadana. La seva tasca consisteix a donar una primera assistència als refugiats que arriben a l’illa, i que, en molts casos, ho fan en estat de shock i amb símptomes d’hipotèrmia. També coneixem Dirty Girls, un projecte promogut per una dona australiana, l’objectiu del qual és recollir i netejar la roba mullada dels refugiats per a que pugui ser reutilitzada als camps d’acollida. Al nord també actuen els socorristes de Pro Activa Open Arms, tot i que no podem oblidar que la tasca inicial de rescat l’han dut a terme durant molts mesos els mateixos pescadors de la zona.

Tant al nord com al sud de Lesbos trobem múltiples iniciatives socials que busquen reduir l’impacte d’una crisi que,

6 | JOVENT NÚM. 116

han llegit Candel o si han visitat l’illa de Lesbos. Suposo que la resposta és no, ja que, si ho haguessin fet, segurament haurien entès que no podem seguir posant “portes” al mar.

Segurament haurien entès que, si volen ser fidels als valors fundacionals de la Unió Europea de solidaritat i respecte als drets humans, haurien de posar tots els esforços possibles per acabar amb aquesta tragèdia. Això passa, entre d’altres, per establir vies segures d’accés com els visats humanitaris, o per facilitar l’accés a la protecció internacional des d’ambaixades europees situades als països de trànsit. De moment, la ciutadania està liderant la resposta humanitària que es mereixen els milers de persones que es veuen obligades a fugir de casa seva. Ara els toca als governs.

Juli Tello @juli_tello // Plataforma Stop Mare Mortum @stopmaremortum

...sobre LGBTIfòbia

5 cèntims...

QUÈ SÓN ELS COL·LECTIUS LGBTI+?

QUÈ ÉS LA LGBTIFÒBIA?

L’acrònim LGTBI+ s’utilitza per a referir-se a aquells col· lectius formats per persones lesbianes, gais, trans, bisexuals, intersexuals i d’altres o bé que tracten sobre aquests col· lectius. Aquesta fórmula d’acrònims és relativament nova i ha servit per integrar a col·lectius a part dels gais que també lluiten per al reconeixement de la seva orientació sexual (per exemple, els bisexuals) i/o per la seva identitat sexual/ de gènere (cas de transexuals/transgènere o Intersexuals).

La LGBTIfòbia engloba totes aquelles actituds de violència, odi i discriminació vers les persones Lesbianes, gais, bisexuals, trans o intersexuals pel sol motiu de ser-ho. Tot i que molts aspectes de la discriminació és compartida per tots els col·lectius, es cau molt sovint en l’error d’englobar totes les discriminacions en la paraula homofòbia, que es refereix només a homes gais. La lesbofòbia, la transfòbia o la bifòbia tenen trets i discriminacions específiques.

Font: L’estat de l’homofòbia a Catalunya 2014

DISTRIBUCIÓ DE DIVERSOS 10%

CLASSIFICACIÓ PER CATEGORIES DISCRIMINATÒRIES

Dret d’admissió - 3,5% Penitenciari - 3% Salut - Serofòbia - 2% Discriminació religiosa - 1,5%

LABORAL 5%

AGRESSIONS 51%

EDUCACIÓ 5%

Físiques - 19% Insults - 24% Assetjament - 5% Hostilitats - 3%

INSTITUCIONAL 7% (serveis públics i administració) DISTRIBUCIÓ D’INTERNET I MITJANS 8% Internet, xarxes socials 6% Mitjans de comunicació 2%

TOTAL CASOS 394

ODI I EXALTACIÓ DE L’HOMOFOBIA 14%

CLASSIFICACIÓ PER COL·LECTIUS GAIS

LESBIANES

TRANSGÈNERES

BISEXUALS

PERSONES NASCUDES AMBGENITALS INTERSEXUALS

LGTB+I (TOTS/ES)

55%

21% 12% 10%

2%

0%

JOVENT NÚM. 116 | 7

TEMA CENTRAL

SOCIETAT PATRIARCAL, Darrerament podem sentir tant als mitjans de comunicació com en incomptables espais polítics una creixent preocupació pel fenomen de l’assetjament escolar per raó de sexualitat i gènere, fenomen més conegut sota el terme de “bullying LGTBIfòbic”. Casos recents d’aquest tipus de violència com la mort de l’Alan, un noi trans que es va suïcidar per causa de la persecució transfòbica que patia, han sacsejat la consciència col·lectiva, escandalitzada a l’adonar-se que les aules poden ser i, de fet, són espais no només d’aprenentatge acadèmic, sinó d’aprenentatge del càstig i la persecució que s’imposen a allò que se surt de la norma.

Aquesta indignació pregona, expressada mitjançant concentracions, manifestos i d’altres tipus d’accions polítiques destinades a exposar la ràbia al mig de la plaça pública, aquesta inusitada resposta social, no pot sinó explicar-se en darrera instància com a manifestació de dol per l’enderrocament de la imatge idealitzada que com a societat tenim de l’escola i de la infantesa.

Ens agrada pensar que som una societat avançada, progressista, civilitzada, en què la persecució de minories i la violència institucionalitzada són coses del passat. Ens agrada mirar-nos al mirall de la història i veure-hi el reflex autocomplaent de la democràcia occidental. Igualment, ens agrada creure amb fe inamovible en la innocència de les més joves i en la santedat dels espais on les eduquem, assenyalant el trencament del seu ordre com a casos aïllats amb causa purament individual.

L’AULA MAI NO ÉS UN ESPAI NEUTRE, ESTÀ TRAVESSADA PER JERARQUIES DE PODER I RELACIONS DE DOMINACIÓ La realitat és, però, ben diferent, i és quan ella ens colpeja a la cara que veiem que la violència no és l’excepció, sinó la norma. El sistema educatiu és, en tota formació social, la principal via

de transmissió ideològica, d’inculcació dels valors dominants (dominants, precisament, perquè beneficien la classe dominant). A les aules, la transmissió de continguts acadèmics és indissociable del modelatge de la consciència per adaptar-la als paràmetres normatius de pensament i de conducta. Així, d’una societat patriarcal solament pot néixer una educació patriarcal.

En aquest sentit, l’educació és una indústria de producció de normalitat, de fabricació de subjectes normatius que sabran relacionar-se, expressarse, identificar-se i mantenir relacions sexuals “com és degut”. L’aula mai no és un espai neutre, està travessada per jerarquies de poder i relacions de dominació que constitueixen un reflex de les estructures d’opressió existents fora dels murs de l’escola. No hem de caure en l’error de pensar-hi com quelcom abstret del conjunt de la societat sinó com una de les potes més importants del sistema patriarcal, fins i tot, com la més important d’entre elles. És entre taules i pissarres que rebem, durant anys capitals en el nostre desenvolupament com a éssers humans, el millor ensinistrament per convertir-nos en les dones i homes cis i heterosexuals que perpetuïn l’espècie i les relacions d’opressió fins ara existents.

Cada vegada que sentim “jugar al futbol és de nens”, “no ploris, que sembles una nena”, “si portes una samarreta rosa vol dir que ets gai”, “les nenes no tenen penis”, “no diguis mariconades” i tantes altres expressions d’aquest estil, no podem, no hem d’acceptar-les com a simples coses que es diuen, frases fetes o vestigis desafortunats d’un pensament retrògrad.

Hem d’observar-les com a enunciats prescriptius de com les coses han d’ésser segons la norma patriarcal, com a forma de vigilar i castigar tot comportament que se surti, de regular

8 | JOVENT NÚM. 116

TEMA CENTRAL

ESCOLES PATRIARCALS i administrar els processos de conformació identitària.

LA VIOLÈNCIA NO ÉS NOMÉS DISCURSIVA. LA PARAULA ÉS NORMALMENT SOLS EL PRIMER PAS No obstant, la violència no és només discursiva –sí, des de comentaris com els mencionats fins a agressions verbals directes constitueixen una cara més de la violència que sosté el patriarcat—, ja que la paraula és normalment sols el primer pas. Si qui infringeix la norma no cessa en el seu atac a “la naturalesa”, “l’ordre moral” o qualsevol altre sistema d’idees emprat per justificar la dominació, es dóna el pas de la mera paraula a actes de diversa gravetat, tal com la marginació, escarni o, fins i tot, agressions físiques.

Tota manifestació de la violència contra la diversitat de sexualitat i de gènere té un objectiu i un origen clars: salvaguardar l’estabilitat de les categories que el patriarcat necessita per funcionar i mantenir l’opressió del subjecte masculí sobre el femení.

Conscient o inconscientment,aquesta és l’arrel d’aquest tipus d’assetjament, sigui dut a terme per l’alumnat o pel propi professorat, el qual és també, sovint, còmplice i executor d’aquesta persecució.

Dit això, no hi ha lloc per a una altra manera d’entendre l’assetjament per raó de gènere i sexualitat que com a una cara més d’un sistema patriarcal sustentat pel masclisme, l’heterosexisme i la transfòbia. Donat que per a problemes estructurals calen solucions estructurals, no hi ha una altra manera d’eliminar completament aquest assetjament que no sigui la destrucció i superació

total del patriarcat. En aquesta tasca cobra radical importància la feina d’associacions, grups i qualsevol altre tipus d’espai polític que lluiti per transformar els fonaments de la concepció social al voltant del sexe, el gènere i la sexualitat.

Només mitjançant l’acció política col·lectiva i coordinada des d’una òptica antipatriarcal podem fer front a l’estat material de dominació i a la seva hegemonia ideològica, entenent l’acció política com a praxi conduïda a transformar les relacions de poder existents.

SI VOLEM QUE TOTES LES VIDES SIGUIN VISIBLES I VIVIBLES, HEM DE COMENÇAR PER EDUCAR EN LA DIVERSITAT I EL RESPECTE Qualsevol tipus d’intervenció contra aquest assetjament haurà de partir d’aquesta visió de conjunt, bevent dels coneixements i experiències

de les pròpies víctimes i dels seus col·lectius. En cas contrari, quedarà en una lleugera reforma sense incidència real.

Així mateix, hi insisteixo, hem d’ésser conscients de la gegantina importància que té l’educació a l’hora de construir una societat més justa i equitativa. Si volem que la diversitat de gènere, corporal i sexo- afectiva sigui un valor a reivindicar, i no un estigma a amagar dins l’armari; si volem que totes les vides siguin visibles i vivibles, hem de començar per educar en la diversitat i el respecte, hem d’introduir el pensament feminista a les escoles, però no reclòs de forma edulcorada en una assignatura que hagi de competir amb l’ensenyament religiós, sinó de forma transversal i integrada a tots els espais i continguts de l’àmbit educatiu. I si volem unes escoles lliures de violència patriarcal hem de aspirar igualment a una societat lliure de violència patriarcal en tota la seva extensió.

Daniel Barral // Joves Trans de Barcelona @JTransBcn

JOVES TRANS DE BARCELONA Joves Trans de Barcelona és, com el seu propi nom indica un grup de joves trans de Barcelona, els quals, mancant espais trans conduïts des d’una perspectiva jove, van decidir crear-ne un. Tot i que l’organització té un recorregut escàs i encara està immers en un procés de conformació i definició orgànica, neix amb la clara intenció de servir com a punt de trobada pel jovent trans de Barcelona i el seu voltant, teixint una xarxa de referència i suport mutu, i alhora com a eina per desenvolupar la lluita per l’alliberament de la població trans.

JOVENT NÚM. 116 | 9

Observatori contra l’homofòbia

L

’Observatori Contra l’Homofòbia (OCH) va ser creat l’any 2000. La seva tasca se centra en rebre denúncies de persones que han patit discriminació o agressió per la seva orientació sexual i identitat de gènere i assessorar-les i acompanyar-les. Va ser arran de l’assassinat de la transsexual Sònia que el Front d’Alliberament Gai de Catalunya va considerar necessari donar més cos a l’Oficina per la No Discriminació (OND), ampliar el seu marc d’acció i acompanyar les víctimes de LGTBIfòbia per a fer tràmits judicials i assessorar-les.

Les víctimes de discriminació poden fer una denúncia on-line (no vàlida oficialment) per tal que l’OCH l’estudiï i, si es considera que pot tenir recorregut legal, es posen en contacte amb la denunciant. S’informa la víctima sobre com i on s’ha de denunciar el seu cas de discriminació o agressió i se’n fa seguiment. Des d’aquesta associació també s’efectuen denúncies com a entitat contra campanyes, jocs, etc. que vulneren els drets LGTBI. A més del seu paper en denunciar casos de LGTBIfòbia i acompanyar les víctimes, actua en altres camps per visibilitzar el col·lectiu LGTBI i la seva lluita, com per exemple a través de la reivindicació de la memòria històrica LGTBI, una eina per no oblidar la lluita pels drets d’aquest col·lectiu, fer-la pròpia i visibilitzar-la. Una de les maneres d’aconseguir-ho és fer que dates d’esdeveniments històrics en el moviment LGTBI i persones lesbianes, gais, bisexuals, trans i intersexuals donin nom a carrers i places de tots els pobles i ciutats.

L’Observatori Contra l’Homofòbia, a més, lluita per garantir la igualtat i acabar amb la discriminació per raó d’orientació sexual i de gènere en tots els aspectes, per exemple exigint que les lesbianes i bisexuals tinguin els mateixos drets que dones heterosexuals amb parella pel que fa la reproducció assistida i assegurant-se que les mesures antidiscriminatòries de les persones trans arribin de manera efectiva al món laboral.

L’Observatori considera que el fet que s’aprovés la llei contra la LGTBIfòbia va suposar un canvi de paradigma i que és tota una fita. Però, tot i que la llei és una eina potent, també és lenta. Així doncs, a Catalunya lluiten per la implementació de

Més informació: observatori-contra-homofobia.blogspot.com.es https://twitter.com/@OCL_H

10 | JOVENT NÚM. 116

Resistències

la llei contra la LGTBIfòbia (aprovada pel Parlament de Catalunya l’octubre del 2014) i a nivell de l’Estat Espanyol demanen més normes i lleis que garanteixin els drets del col·lectiu LGTBI i complementar-los amb una llei a nivell estatal.

Cinta González Sentís @cinta_gsentis

Syriza post-trendy

F

a poc més d’un any de la victòria electoral de Syriza a Grècia. En un context d’una crisi sense precedents al nostre entorn i amb unes polítiques aplicades que havien contribuït a fer caure el PIB un 25%. I amb uns memoràndums basats en una condicionalitat regressiva –contrareformes estructurals–, una austeritat procíclica i la no assumpció de la insolvència de l’estat grec. Els mèrits propis de la victòria de Syriza van ser una proposta solvent d’alternativa a l’austeritat i l’encert de la política unitària.

L’onada d’esperança que va generar arreu sembla, però, que ha decaigut.

Cal entendre l’asimetria de força negociadora entre l’aliança de països creditors vers la capacitat d’un estat perifèric i deutor És obvi que el que ha marcat aquest canvi és l’acord del tercer “rescat/memoràndum” al juliol i la consegüent implementació. Sabem que aquest implica una continuació de l’austeritat, de contrareformes i algun excés “punitiu”.

Dit això, cal entendre l’asimetria de força negociadora entre l’aliança de països creditors, satèl·lits i institucions vers la capacitat d’un estat perifèric i deutor. Al marge “d’assegurar el retorn dels préstecs”, sembla clar que la majoria dels països de l’Eurogrup (mitjançant la Troika) tenien tres objectius: fracturar Syriza i/o fer-ne caure el Govern; enviar una senyal a Espanya per frenar Podemos i amics; i tapar la primera escletxa significativa que des d’un govern qüestionava el consens “gran-coalició”.

Una finestra al món

tat de refinançar-se i cap mena de perspectiva d’inserció en el seu entorn productiu a mitjà termini era quelcom a oferir al poble grec. Aquest era el dilema a mitjan juliol. Només des de la irresponsabilitat (o arresponsabilitat) l’escenari de ruptura amb els creditors (i amb els marcs de la UEM/UE) era plantejable. És en aquesta complexitat on afloren tres actituds no massa útils: la interpretació dels fets en base a judicis morals sobre els actors (traïcions, covardia, manca de voluntat...); la pulsió pel replegament (com que el camp de batalla és dur, retirar-se a l’estat-nació); i caure en el nihilisme de l’omnipoder de l’adversari.

Té més sentit (com Syriza ja ha anat fent després de la “batalla”) extreure’n algunes lliçons: a) fer servir com a estratègia negociadora implícita la sortida caòtica del país de l’eurozona és un error, especialment quan la contrapart ho “compra”; b) les propostes unilaterals queden esterilitzades pel xoc i per la confrontació de legitimats nacionals (la grega vers la d’altres governs); i c) són necessàries àmplies aliances (polítiques i geogràfiques) per canviar el curs i la correlació de forces a Europa (un sol país perifèric no pot).

A Syriza li segueix quedant per davant una tasca immensa A Syriza li segueix quedant per davant una tasca immensa: desenvolupar tot el seu programa “off-memorandum”, disputar cada centímetre obert de l’acord per una concreció justa i assolir una reestructuració significativa del deute passada la revisió de seguiment (a l’abril, possiblement, si s’assoleix un pacte intern sobre pensions i fiscalitat).

Aquí hi tenim alguns reptes relacionats. Entre ells, defensar el Govern de Syriza; no per amistat o perquè siguin els “nostres” (o nosaltres allà), sinó perquè és un focus clau en la recomposició de les forces antiausteritat a Europa. I ampliar els espais polítics actuals i dotar-los d’una agenda comuna i coordinada amb la resta de països.

És lícit, doncs, preguntar-se si es podia haver dit que “no” a aquell acord. El cas, però, és que el sistema bancari grec estava a dies de quedar-se sec (procés accelerat pel constrenyiment de la liquiditat d’emergència del BCE), circumstància amb capacitat de desencadenar un col·lapse econòmic i del propi Estat esfereïdor. La qüestió és si l’escenari de “sobirania de la misèria”, d’una economia devastada, sense capaci-

La batalla a Europa serà –no únicament vers els del “retorn a l’estat-nació”, sinó– entre els que aposten per una major integració intergovernamental tecnocràtica (normes + policia fiscal) i els qui plantegem que es pugui fer política comuna europea legitimada democràticament. Escenari on Syriza també és imprescindible.

Lluís Camprubí // Responsable de l’Àmbit de Política Europea i Internacional d’ICV

JOVENT NÚM. 116 | 11

Cultura

PER UN MODEL D’EDUCACIÓ ARTÍSTICA PER A TOTHOM a fa anys que, tant des de l’àmbit de la cultura com des de l’àmbit educatiu, es denuncia la situació de l’educació artística al nostre país. Per posar un exemple, l’oferta pública a Barcelona es limita bàsicament a l’àmbit musical. Tret de l’escola Oriol Martorell i les quatre escoles de música municipals, la resta d’oferta artística pública queda relegada als ensenyaments específics post obligatoris i al més o menys encert dels centres educatius en l’àmbit artístic.

J

Hauríem de tenir la capacitat d’imaginar uns centres de les arts encaminats a donar cabuda a totes les manifestacions artístiques i que facilitessin les interaccions que l’art contemporani explora actualment. Les performances, el video-art, les accions o intervencions i altres formes d’art emergent, on les situaríem si separem la formació per escoles independents? S’arribarien a produir? No cal partir de zero: hi ha algunes poblacions que han fet assajos en aquesta línia i que podrien ser un bon punt de partida.

Això ha provocat que sorgeixin iniciatives privades molt variades i lloables, però que en conjunt no podem considerar que configurin cap model sòlid d’educació artística. I és que, amb una oferta tan reduïda i poc coordinada, podem garantir una formació artística potent per a tothom?

Caldria pensar en unes escoles de les arts capaces de generar múltiples interaccions entre les diferents disciplines artístiques, edats i col·lectius. Aquests nous centres d’art podrien ser nodes que enriquissin tant el teixit veïnal, com els centres educatius i alhora esdevinguessin l’enllaç, la porta d’entrada al gran patrimoni artístic que tenim al país i als col·lectius d’artistes.

El model actual d’escola de música dóna resposta a un tipus molt concret de necessitat El model actual d’escola de música dóna resposta a un tipus molt concret de necessitat: infants i joves (o famílies) que mostren interès per la música i que tenen la capacitat de poder comprar un instrument. Doncs, malgrat haver-hi un sistema de bonificacions i ajuts, la majoria dels qui accedeixen a aquest tipus de formació pertanyen a un entorn sociocultural ben situat.

La seva estructura podria ser difosa, amb un nucli motor arrelat en un centre cívic, una fàbrica de creació o un centre educatiu; tot aprofitant i treient rendiment d’estructures ja existents per establir tentacles i enllaços amb altres centres.

Així, contaminarien d’art la ciutat i podríem arribar al teixit dels barris on actualment l’oferta artística està més migrada.

Perquè no tenim escoles públiques de dansa, de teatre, circ o d’arts plàstiques?

En general el desplegament que fan la majoria dels municipis a nivell artístic se centra en escoles de música i, tot i que en alguns casos han obert centres exemplars en altres disciplines artístiques, es tracta d’un desplegament molt més reduït. Per què no tenim escoles públiques de dansa, de teatre, circ o d’arts plàstiques? Com hauria de ser un bon model d’educació artística, per tal que pogués arribar a totes les edats, a tots els nivells socioculturals i que apropés a totes les arts?

Aquest centres no els hauríem d’imaginar amb una estructura reglada tancada, sinó com ateneus culturals oberts.

La seva estructura hauria de permetre múltiples itineraris, de manera que s’establissin diverses línies de continuïtat, facilitant l’orientació tant a joves que vulguin encetar ensenyaments post obligatoris amb vinculacions artístiques com a qui cerqui espais on cultivar les arts com a afició o les arts com a punt de trobada.

Caldria disposar d’un pla d’educació artística amb voluntat universal que pogués donar resposta a les necessitats d’avui, necessitats cada cop més complexes tant pel que fa a la realitat social i cultural dels diferents barris i racons del país com per la pròpia complexitat de les arts del segle XXI.

No es tracta de suplir les escoles específiques, com les de música ja existents, més aviat al contrari. Si en aquests centres es comencessin a oferir espais de creació des d’edats primerenques, esdevindrien segur els seus principals proveïdors.

Lluís Vallvé Cordomí // Area d’innovació del Consorci d’Educació de Barcelona @LluisVallve

12 | JOVENT NÚM. 116

Las gafas del

cerca

SANTA RITA, LO QUE SE DA...

“El PP blinda Rita Barberá fent-la senadora en la diputació permanent davant unes hipotètiques noves eleccions” ARA, 09/02/2016 “Mi madre siempre me decía: si has de parecerte a alguien, que sea a Rita Barberá” SORAYA SÁENZ DE SANTAMARÍA ARA, 09/02/2016

“¿Es que puede haber una alcaldesa mejor que Rita?”

JOSÉ MARÍA AZNAR, JUNY 2003

“¿Quién puede alardear de excelente gestión?”

MARIANO RAJOY, MARÇ 2015

LA PELA ÉS LA PELA ...EN PEKÍN I EN POKÓN

Homs: “Fa mal veure Pujol a l’Audiència Nacional […] Hi ha coses del passat i fins i tot de la mateixa obra de Jordi Pujol que són certament bones.”

ARA, 09/02/2016

Matas: “Vam pagar a Urdangarin per fer d’aconseguidor […] Ens interessava estar bé amb Urdangarin i la família real, per això vaig ordenar contractar-lo.”

ELPERIODICO.CAT, 11/02/2016

Barberà: “Parece que tienen mucho interés en todos estos temas y no estamos hablando nada de Irán, por ejemplo. ¿Hablamos de Irán?”

ELDIARIO.ES, 19/01/2016

TUITS

Les piulades són reproduccions exactes a les originals

@encampanya Aplaudim molt fort el pacte progresista, no

@norcoreano Me parece exagerado calificar de etarras

@Sr_Dios Pedro Sánchez propone un Gobierno de centro izquierda con Ciudadanos, que es como proponer ir a comer hamburguesas a un vegetariano

@Obrero_Liberal No sé si me estaré volviendo loco pero

nacionalista i entre partits nets de corrupción de Tarragona

@nicolastomas La independència l’han de votar només els catalans perquè “som sobirans” però el BCN World tots els catalans perquè “ens afecta a tots” <3 @ForcadellCarme Avui hem defensat la nostra sobirania. El futur del territori català ha d’estar en mans dels ciutadans de Catalunya. CF #LoRiuEsvida @gerardotc “Cuando ETA existía, iban a la Audiencia

Nacional unas 3 denuncias de apología del terrorismo al año. Ahora, unas 30”. Joaquim Bosh. Juez

a unos titiriteros sin ni siquiera comprobar si tienen el pelo más largo por la nuca

hoy he visto a unos niños jugando a explotar globos y les he denunciado por enaltecer el terrorismo

@Cunado_Liberal Yo pensaba que las falsas acusaciones al Santo Oficio por enaltecimiento del satanismo eran propias de mis tiempos pero veo que no es así @marianorajoy Prioridades del @PPopular: defensa de la unidad de #España, crecimiento y empleo, bienestar,

lucha contra el terrorismo y la corrupción

Segueix-nos a @elJovent

JOVENT NÚM. 116 | 13

ENTREVISTA

GEMMA GALDÓN CLAVELL “La nova política tendeix a pensar que la privacitat és una cosa que no és important” Et defineixes com experta en tecnologies intensives en dades. Com a tal, podries explicar-nos quines són aquestes tecnologies i quina és la seva importància a nivell social?

Efectivament, jo sempre dic que treballo amb tecnologies intensives en dades. Tecnologies que per definició basen la seva operativa, o una part d’aquesta, en la captura de dades personals i en la creació de registres, uns registres que en darrera instància esdevenen inesborrables. Quan tu generes una dada queda per sempre; el que jo intento estudiar és l’impacte social d’aquesta perdurabilitat, i també, quines maneres hi ha de minimitzar les conseqüències negatives d’aquests processos de registre constant de la nostra activitat que tenen enormes implicacions socials en termes de privacitat.

Gemma Galdón Clavell (@gemmagaldon) és doctora en Polítiques Públiques i màster en Gestió Pública, sòcia fundadora i directora de l’empresa tecnològica Eticas Research & Consulting i membre del consell assessor de Privacy International. Les seves àrees de recerca són la proliferació de la vigilància en entorns urbans, les polítiques locals de seguretat, la policia de proximitat, la seguretat en grans esdeveniments, la relació entre la privacitat i la tecnologia i les ciutats intel·ligents. És la responsable de l’àrea de Tecnologia, Privacitat i Seguretat de Podemos.

Hem d’entendre que la incorporació de les noves tecnologies a la nostra quotidianitat comporta, per se, un impacte social i ètic negatiu?

No, el que comporta sempre és un impacte. Tota incorporació d’una tecnologia en una societat té conseqüències, bones i dolentes. El problema és que, com que les tecnologies ens sedueixen a tots tant, ens costa molt ser crítics i tendim a minimitzar les conseqüències negatives. Jo crec que el nostre repte és seguir creient en la tecnologia perquè ens aporta moltes coses positives. Però precisament per mantenir aquestes coses bones hem de ser capaços de capar aquestes conseqüències dolentes, o com a mínim d’entendre-les per a tractar-les.

La privacitat és un dret fonamental i tant els poders públics com la societat han de vetllar per protegir-lo Entenent que actualment la xarxa és la tecnologia intensiva en dades més utilitzada, quina opinió tens de com la utilitzem? Som prou curosos alhora de fer-la servir?

entrevista completa a:

revistajovent.cat

14 | JOVENT NÚM. 116

Segurament en el nivell individual falta formació i sensibilització, però a mi no m’agrada posar només la responsabilitat en el consumidor/ciutadà. Penso que hi ha altres entitats que tenen més responsabilitat: el regulador, el govern i també les empreses que participen d’aquest espai. La privacitat és un dret fonamental i, com a tal, tant els poders públics com la societat en el seu conjunt han de vetllar per protegir-lo. La privacitat no és només un tema individual, és un tema col·lectiu. Quan tu et baixes una aplicació que et

ENTREVISTA

llegeix les dades del mòbil, no només estàs compartint les teves dades, estàs compartint les meves si em tens a mi com a contacte telefònic o si m’envies un whatsapp o si interactues amb mi d’alguna forma. Per tant, és un dret que quan tu decideixes vulnerar-lo no estàs decidint només sobre tu, sinó sobre el teu entorn.

De vegades, vivim la xarxa com un espai on trobem més llibertat que a la vida analògica, amb menys barreres a l’expressió, a l’accés a la informació... Més regulació comportaria necessàriament menys llibertat en aquest entorn?

La xarxa és un espai que té una particularitat, no menor, que encara ens costa d’entendre i conceptualitzar com a societat.

Tot el que fas a la xarxa queda registrat. És a dir, qualsevol cosa que fas a la xarxa es converteix en memòria obligatòria i, per tant, no tens la possibilitat ni de reinventar-te ni de canviar de poble ni de canviar-te el nom. Per tant, hi ha decisions que pots prendre ara mateix que en el futur poden anar en contra teva i que pots voler eliminar. Hem de saber en quines condicions hem de poder eliminar aquestes dades, per exemple, o hem de ser molt conscients d’on quedaran guardades aquestes dades i qui podria anar a rescatar-les.

La regulació al final és posar normes, normes que no tenen perquè limitar, si no donar-te la seguretat de saber que t’estàs movent sobre un terreny sòlid.

Qualsevol cosa que fas a la xarxa es converteix en memòria obligatòria Com poden regular els estats una xarxa que és global? Si no són els estats, qui ho hauria de fer?

La xarxa no és una cosa aïllada, és un espai global on el que hi ha són diferents ens (essencialment empreses) que l’alimenten. Aquest fet planteja el repte de que cada ens-empresa que hi opera es deu a la legalitat del seu país. Però per la globalitat d’aquest espai interacciona amb d’altres empreses i amb usuaris que tenen marcs legals diferents - l’europeu i el nordamericà- sense que hi hagi una regulació global amb capacitat de donar una resposta harmonitzada. En aquest sentit, segurament, s’haurà de caminar cap a un model de regulació global i la pugna serà sobre quin model normatiu s’imposa. En aquesta decisió també jugarà un paper l’opinió que com a ciutadans de la societat global tinguem respecte d’un sistema o d’un altre.

Sovint la ciberseguretat ha tendit a plantejar-se com a excusa per exercir un major control sobre la ciutadania mitjançant el pretext dels riscos tecnològics. Què hi ha de realitat i què de mite?

Crec que és una realitat incontestable. I, de fet, és una cosa curiosíssima, tothom vol que l’altre sigui transparent però ells volen mantenir-se opacs. A més, a més, penso que hi ha una deriva molt perillosa, la de demanar absolutament tot sota una premissa que és molt falsa: la premissa de que si tinguéssim accés a les dades, si tinguéssim la informació,

podríem prendre millors decisions. I això no és així.

Històricament no ha estat així. Hi ha molts problemes globals que no resolem tot i que sabem que existeixen i quina és la solució. Coses molt concretes i molt presents: el drama dels refugiats. Tenim la capacitat i els coneixements per rescatar-los a tots. Tots tenen telèfon mòbil i, per tant, els podem geolocalitzar. No tenim un problema de falta d’informació, no és que ens falti el coneixement, és que ens falta voluntat política.

La nova política se sent orgullosa de tenir registres de participació electrònics i estem generant bases de dades que no sabem protegir La venda de dades de persones usuàries de la xarxa s’ha convertit en una font de finançament per a moltes empreses. Hi ha marxa enrere? Estem totalment venuts? Què podem fer?

En aquest tema hi ha una distorsió entre realitat i aspiracions i és que si bé es cert que molts accionistes creuen que a la llarga el valor de les dades serà molt, encara no està demostrat que les dades siguin el petroli del segle XXI. De fet, els guanys econòmics de les empreses que es dediquen a la venda de dades no són tants. Per tant, hi ha una promesa que no s’està acomplint. El que passa és que els accionistes, els inversors, creuen que en un futur sí que es guanyaran molts diners, i això ha fet que hi hagi moltes empreses molt capitalitzades en base a una bombolla. Ara haurem de veure si la bombolla es consolida i es converteix en un nou mercat o si explota. I jo penso que té molts números d’explotar perquè es vegi que al final tenir moltes dades no et permet vendre més productes, que és el que interessa.

Ets responsable de l’àrea de Tecnologia, Privacitat i Seguretat de Podemos. Quins són els reptes del proper govern de l’estat en aquesta àrea?

Els reptes són tots. Però el primer es que els actors de la nova política siguem capaços d’entendre com d’important és la privacitat. La primera guerra és que s’ho creguin internament. Això és una tasca molt i molt difícil perquè la nova política encara està molt venuda al paradigma de la total transparència a molts nivells i tendeix a pensar que la privacitat és una cosa que no és important. Em temo que ens en adonarem quan ja sigui massa tard. M’explico.

Per exemple, la nova política es sent orgullosa de tenir registres de participació electrònics i el que estem fent és generar bases de dades de la gent que ens dóna suport que no sabem protegir. En un context polític diferent això és terriblement perillós.

Alba Molina Serrano @AlbaMoSe

JOVENT NÚM. 116 | 15

lvergonya a nostra

discriminació violència assetjament agressivitat fòbia NÚM. 116 MARÇ 2016

Butlleta de subscripció Si ho prefereixes, pots omplir aquesta butlleta i enviar-la a: Joves d’Esquerra Verda, c/ Armengol 2-8, 08003 Barcelona

Revista Juvenil Alternativa

nom i cognoms adreça

municipi

telèfon

correu electrònic

CP

data de naixement estudies?

què?

treballes?

en què?

Troba’ns on-line Connecta’t i fes la subscripció a: www.revistajovent.cat/vols-rebre-el-jovent/ WEB

revistajovent.cat

on?

TWITTER

twitter.com/eljovent FACEBOOK

què et sembla aquesta revista?

Desitjo rebre gratuïtament el JOVENT a casa

JOVENT

facebook.com/revistajovent

Vull adherir-me a Joves d’Esquerra Verda

Vull més informació de Joves d’Esquerra Verda

També pots contactar amb nosaltres a jev@joves.cat www.joves.cat