Jovent 118

UNI VER SI NÚM. 118

JOVENT

OCTUBRE 2016

R EV I STA J U V E N I L A LT E R NAT I VA

p. 4 POBRESA: EN PARLEM MOLT, NO FEM MAI PROU

p.5 LA MUTILACIÓ GENITAL FEMENINA

p. 8 TEMA CENTRAL DRET A L’EDUCACIÓ AL LLARG DE TOTA LA VIDA I PER TOTHOM

p. 14

Teresa Crespo

Maria Segura

Alba Molina

Héctor Solà

revistajovent.cat

twitter.com/eljovent

ENTREVISTA A TANQUEM ELS CIES

facebook.com/revistajovent

SUMARI

3

10

Editorial

Resistències

El TTIP i les sobiranies europees

www.joves.cat

revistajovent.cat TWITTER

twitter.com/eljovent FACEBOOK

facebook.com/revistajovent

JOVENT és la Revista Juvenil Alternativa de Joves d'Esquerra Verda Fundada per la JCC l'any 1977 Edició: Joves d'Esquerra Verda Consell de Redacció: Cinta Sentís Gonzàlez Montserrat Mompió Gallart Miguel Martinez Baena Gabino Martinez Muñoz Lourenço Viana Directora: Alba Molina Serrano

@SomConnexio

4

11

Pobresa: en parlem molt, no fem mai prou

Una finestra al món

Teresa Crespo WEB

Eticom-Som connexió

5 La mutilació genital femenina Maria Segura

6 Destrossar-nos a base de desencís Maria Freixanet

7 Cinc cèntims...

8

Fugir del replegament nacional Oriol Costa

12 Cultura

Botiguers culturals Guiomar Sánchez

13 Las gafas del cerca

14 Entrevista

Entrevista a Tanquem els CIEs Héctor Solà

Tema central

Dret a l’educació al llarg de tota la vida i per tothom Alba Molina

Adreça: c/Armengol 2-8, 08003 Barcelona Web: www.revistajovent.cat c/e: jovent@joves.cat Disseny i Maquetació: Natural. www.designisnatural.com Impressió: Cevagraf, s.c.c.l.

Dipòsit legal b-38.281-81 Tirada 15.000 exemplars JOVENT expressa la seva opinió a través de l’Editorial.

EL JOVENT D’AVUI...

Els articles signats són responsabilitat dels seus autors i autores.

A JOVENT intentem escriure en un llenguatge no sexista ni discriminatori.

JOVENT s'imprimeix en paper ecològic en defensa del medi ambient.

Totes les imatges utilitzades en aquest número estan lliures de drets.

@tuitTres

2 | JOVENT NÚM. 118

EDITORIAL

EL TTIP I LES SOBIRANIES EUROPEES A Europa coexisteixen, amb més o menys fortuna, moltes sobiranies.

Algunes són complementàries, altres contraposades, sobiranies populars, de mercat... El TTIP és un bon exemple de xoc entre sobiranies a diversos nivells. En els últims temps hem vist com anava creixent la mobilització popular contrària al mateix, no només a Europa, sinó fins i tot dins dels EUA. Una mobilització que fa referència, principalment, a dos elements: per una banda la confrontació al fet que la sobirania popular cedida a governs democràtics pugui regalar-se, encara més, a grans corporacions privades amb interessos molt allunyats de la ciutadania; i, per altra banda, al secretisme, la manca de debat i la transparència de les mateixes negociacions.

Aquestes últimes setmanes hem vist aparèixer noves veus, suposadament crítiques, que provenien dels propis impulsors del TTIP. Ministres francesos o alemanys han donat gairebé per mort el tractat. Però realment ho està? Segurament no. Però això denota que la pressió popular pot fer, finalment, decantar la balança. Cal tenir en compte que els EUA estan negociant en paral·lel altres tractats, per exemple amb Canadà, i l’èxit o el fracàs d’aquestes negociacions tindrà conseqüències sobre el TTIP. Però a més, el que és realment interessant és com Europa, amb un decadent Estat del Benestar i un sistema de drets greument en perill, no pot justificar davant l’opinió pública la pèrdua de sobirania nacional.

Si la Unió Europea no ha estat capaç de crear un marc de sobirania europea d’èxit, difícilment pot pretendre que la ciutadania accepti que les seves sobiranies siguin venudes a tribunals privats i multinacionals diverses.

Atemptar contra la pròpia normativa que ha vertebrat el Parlament Europeu, l’única administració escollida per sufragi universal de la Unió, sembla que no era suficient argument, calia posar entre les cordes als governs estatals davant la pèrdua de sobiranies nacionals.

Ni el TTIP està encara mort, tampoc CETA ni TISA, ni es pot afluixar la mobilització. Hem de tornar a sortir al carrer i hem de seguir demostrant el nostre rebuig arreu. Ara més que mai cal dir no al tractat que pot dinamitar la malmesa i feble legislació europea.

JOVENT NÚM. 118 | 3

POBRESA: EN PARLEM MOLT, NO FEM MAI PROU

S

’acosta el 17 d’octubre, una data que des de 1992 i gràcies a l’acord de l’Assemblea General de les Nacions Unides, recorda a la societat que la pobresa existeix i que, lluny de desaparèixer, cada dia augmenta en nombre i en severitat. En conseqüència, el compromís per eradicar-la no s’està complint. De fet, ni tan sols s’ha aconseguit reduir-la a la meitat, que era un dels vuit Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni aprovats l’any 2000 amb el 2015 com a data límit per al seu compliment.

La renovació dels compromisos internacionals contra la pobresa, signada l’any passat a la Cimera Mundial sobre el Desenvolupament Sostenible, es concreta en uns Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) que tenen com a número u posar fi a la pobresa en totes les seves formes arreu del món en els pròxims quinze anys. Inclouen també reduir la vulnerabilitat, la fam i la desigualtat en i entre els països durant aquest període.

Però, encara avui, un de cada cinc habitants del planeta viu en situació de pobresa. I per això anualment cal alçar la veu per generar consciència, mobilitzar la ciutadania i fer que tots plegats, començant pels poders públics, reaccionem davant d’una situació injusta, indesitjable i inacceptable. Forma part de la lluita per reduir els índexs de pobresa que avui tenim arreu del planeta.

NOVA MIRADA SOBRE LA POBRESA Entendre per què hi ha persones empobrides i què significa per a elles viure en la pobresa és el primer pas per combatrela. Ja fa uns anys que, a casa nostra, denunciem una pobresa cada dia més extensa i més severa. Això significa que s’incrementa el nombre de persones que pateixen situacions de risc d’exclusió i que els dèficits i les dificultats que els impedeixen sortir del cercle de la pobresa són cada vegada més greus.

La pobresa la determina, d’entrada, la insuficiència d’ingressos, però aquest indicador és només un dels factors que la defineixen. N’hi ha d’altres que ens proporcionen una imatge més acurada de la pobresa, com ara l’índex AROPE (At-Risk-Of Poverty and Exclusion), que mesura diverses variables complementàries als ingressos que tenen a veure amb l’exclusió. Tots dos indicadors són relatius: el llindar de la pobresa s’estableix a partir de la mitjana de la renda nacional (es considera pobres aquells que viuen en llars amb ingressos inferiors al 60% de la mitjana), mentre que “en risc de pobresa i exclusió” hi estan també les persones que pateixen

4 | JOVENT NÚM. 118

una privació material severa (mesurada a partir de nou ítems bàsics, dels quals no en podrien pagar almenys quatre) i les que viuen en llars amb baixa intensitat de treball (segons el nombre de mesos treballats al cap de l’any per part dels membres en edat laboral). Aquesta nova manera de mirar la pobresa ens indica que es tracta d’un fenomen multifactorial. En la realitat de cadascú hi intervenen nombrosos elements i la persona empobrida pateix múltiples situacions que interactuen i que la poden portar no només a l’exclusió, sinó també a circumstàncies amb problemàtiques diverses. Pensem, per exemple, en l’estat de salut –física i mental, amb patologies de tot tipus—, en problemes relacionals o en el deteriorament de les competències i les capacitats individuals.

Cal recordar que la pobresa es genera en una societat fonamentada en un sistema socioeconòmic que busca el benefici individual i oblida l’objectiu fonamental del bé comú i la construcció d’una societat justa i equitativa, on es doni una veritable redistribució de les riqueses. Avui aquesta no es produeix i al nostre país les desigualtats són cada dia més grans; la riquesa material es concentra en menys mans i els rics són cada cop més rics, mentre que la població empobrida augmenta i pateix dificultats i mancances amb una severitat impensable fa uns anys.

DIA INTERNACIONAL PER A L’ERADICACIÓ DE LA POBRESA La plataforma Pobresa Zero - Justícia Global –formada per més de 3.200 entitats socials, de pau, drets humans i cooperació, així com sindicats, col·legis professionals, universitats i altres organitzacions— denuncia cada any aquestes injustícies amb motiu del Dia Internacional per a l’Eradicació de la Pobresa, el 17 d’octubre. Apel·la a la corresponsabilitat de tota la societat, i en especial dels nostres representants polítics, per canviar la tendència actual i atacar-ne les causes.

Aquest any ho farem un cop més. Prenent com a referència les demandes plantejades en la darrera campanya, ‘Posa-t’ho a l’agenda! 12 fronts en la lluita contra les desigualtats’, concretades en 41 mesures, el 7 d’octubre celebrarem una jornada de treball amb les administracions públiques, els grups parlamentaris i el tercer sector social per avaluar els avenços assolits en el darrer any i traçar un full de ruta viable de cara al proper. Debatrem amb experts i representants polítics al voltant de tres eixos –Benestar i Drets Socials, Fiscalitat i Migracions— per contrastar visions sobre el grau de compliment de les 41 mesures i, a partir d’una diagnosi acurada de la situació, formular el nostre pronunciament d’enguany, que farem públic el dia 17 d’octubre.

Teresa Crespo // portaveu de Pobresa Zero – Justícia Global

Més informació: www.pobresazero.wordrpress.com

LA MUTILACI GENITAL FEMENINA

L

a mutilació genital femenina (MGF) és el terme que es refereix als procediments d’extirpació parcial o total dels genitals femenins, com també la lesió d’aquests òrgans, per motius no mèdics. Està reconeguda com una forma de violència de gènere i violació dels drets de les dones i, segons l’Organització Mundial de la Salut, s’estima que entre 100 i 140 milions l’han patit globalment. Tot i que l’edat en què es duu a terme pot variar àmpliament, depenent de la comunitat o grup ètnic, es reconeix que la franja amb major incidència és entre els 0 i els 15 anys.

La mutilació genital femenina està reconeguda com una forma de violència de gènere i violació dels drets de les dones Es tracta de pràctiques ancestrals que expressen i perpetuen profundes desigualtats de gènere basades en una sèrie de factors culturals, religiosos i socials en el si de comunitats patriarcals i que responen al propòsit de mantenir les estructures de poder establertes per tal sistema als col·lectius on les dones i el seu “honor” es valoren deliberadament com objectes i propietats dels homes.

La MGF ha estat documentada a 28 països africans, on s’estima que 92 milions de nenes majors de 10 anys l’han patit. Tot i que actualment es considera que no es porten a terme iniciacions del ritual al territori europeu, la Resolució del 24 de març del 2009 del Parlament Europeu indicava l’afectació de fins a mig milió de dones al territori i el risc de que 180.000 nenes i dones que viuen a Europa hi siguin sotmeses anualment.

Tanmateix, el passat mes d’agost, el Parlament de la Unió Africana va avalar la prohibició de la MGF a tot el continent. Però malgrat el positiu gest per avançar en la seva supressió, degut al caràcter consultiu i no legislatiu d’aquest òrgan, si aquest posicionament no s’acompanya d’una dotació econòmica adient i metodologies de treball holístiques, els resultats trigaran dècades a ser constatables.

La comunitat internacional també s’ha posicionat en contra d’aquesta pràctica

La comunitat internacional també s’ha posicionat en contra d’aquesta pràctica en el marc de la CEDAW (Convenció per l’Eliminació de totes les formes de Discriminació Contra les Dones). Una convenció que, ratificada per tots els Estats Membres de la Unió Europea, estableix que el treball preventiu – a nivell sanitari, social, educatiu i judicialcontra la MGF és una obligació dels signants per la defensa dels drets humans. També en aquest sentit, la Directiva europea dels Drets de les Víctimes fa referència explícita a les afectades per la MGF i responsabilitza els estats de la capacitació del cos policial i de tribunals capaços de donar resposta a les necessitats de les víctimes.

A l’Estat Espanyol va ser durant la dècada dels anys 80 quan es va començar a evidenciar-se aquesta problemàtica. Els primers casos denunciats pel personal sanitari van donarse a Catalunya a començaments de l’any 1993 sense que s’arribessin a materialitzar condemnes; i només a través de la mediació, enriquida per la perspectiva antropològica, es va poder assolir un compromís per part de les diferents comunitats africanes residents a Catalunya de no realitzar el ritual al territori estatal.

Des de l’any 2001, la legislació catalana ha anat impulsant el desenvolupament d’instruments dirigits a protegir la integritat de les nenes des de perspectives multidisciplinàries, actualment integrades al vigent protocol estatal per a l’Actuació Sanitària en relació a la Mutilació Genital Femenina que va ser aprovat el gener del 2015.

Un dels grans reptes que presenta la lluita contra aquesta xacra és el fet que moltes de les dones, malgrat neixin al territori espanyol, no tinguin la nacionalitat espanyola Un dels grans reptes que presenta la lluita contra aquesta xacra és el fet que moltes de les dones, malgrat neixin al territori espanyol, no tinguin la nacionalitat espanyola i, per tant, romanguin subjectes a la situació jurídica dels seus progenitors: d’aquesta precarietat legal se’n deriven majors dificultats a l’hora d’establir processos d’integració social i de materialitzar les mesures de lluita per l’eliminació de la MGF. L’hostilitat creixent de les actuals lleis d’immigració europees i el present afebliment del dret d’asil desencadenat arrel de la recent crisi migratòria, plantegen greus interrogants i conseqüències sobre els mecanismes de coordinació entre les administracions i l’eficàcia per a donar una resposta pertinent a aquesta problemàtica, contribuint a l’accentuació de la vulnerabilitat de les dones.

Maria Segura // Llevadora voluntària a Nurture Project International

JOVENT NÚM. 118 | 5

DESTROSSARNOS A BASE DE DESENCÍS

L

a política espanyola (la catalana també) continua a la deriva i aquest setembre hem viscut un debat de (no) investidura fictici. El discurs de Rajoy, aquell moment en què se suposa que ha de convèncer l’hemicicle perquè li doni la seva confiança, va ser extremadament continuista [ho hem fet tot bé, sortim de la crisi, hem fet més que ningú contra la corrupció, i agraïm a Ciutadans que per fi ho vulgui veure] i exaltadament nacionalista: Espanya és una (y no cincuentay-una) gran nación indivisible desde el día de San José de 1812, i només li faltava lligar-se la corbata al cap al crit de “yo soy español, español, español”. Un parlar autocomplaent i reaccionari, que indignava absolutament a tothom, inclòs el PNB, Convergència, Ciutadans o el PSOE. A nosaltres ens explotava el cervell.

Generar tanta grisor, tant desencís, que la gent es quedi definitivament a casa La meva convicció profunda (aquí va la meva tesi): Rajoy no vol que ningú li doni suport. Si volgués guanyar una investidura, no posaria bombes a les possibilitats que té. Crec que pretén repetir eleccions fins que la resta ens morim de fàstic. Que la seva estratègia és cansar les esperances de la gent. Generar tanta grisor, tant desencís, que la gent es quedi definitivament a casa. Que pleguem. Que us abstingueu. Que només quedin ells, allà on eren, i la desafecció general per la política els deixi sols allà al poder, a l’opacitat, on fan sempre els seus negocis. Tot en ordre.

I dit això us convido a llegir l’entrevista a Gabriel Elorriaga – responsable de comunicació del PP – al Financial Times titulada “La estrategia del PP para ganar”, on explica que tota la seva estratègia està centrada en desincentivar els votants socialistes [i jo diria que uns quants més]; “sabemos que ellos nunca nos votarán” així que proven de “sembrar dudas para que se queden en casa”. Guanyar a còpia de crear abstenció; el PP sempre fomentant la democràcia.

Rajoy i la investidura, on ell res tenia a perdre; doncs havia vingut a perdre i això ja ho tenia guanyat I torno a Rajoy i la investidura, on ell res tenia a perdre; doncs havia vingut a perdre i això ja ho tenia guanyat. Tan evident era la situació que inclús el portaveu del PNB li va haver de dir: “el PP no ha hecho ni una señal, ni un gesto, para buscar

6 | JOVENT NÚM. 118

esos votos que le faltan. No me sorprendió lo que pensaba sobre la unidad de España, sino la forma avasalladora en que lo planteó, que falta al respeto a todos los demás”.

I és que la cosa no anava de guanyar cap investidura ni de fer cap President; la cosa anava de col·locar al fons dels vostres cors un cansament, un fastigueig, un No se puede, un perfecte discurs de No hi ha alternativa. El realisme és complir l’austeritat, les retallades i els dictats dels mercats.

I no hi ha res més a fer. Un missatge que diu així: gent del carrer, desanimeu-vos, absteniu-vos, abandoneu l’interès per la política, que ja ens hi quedem nosaltres.

Contra aquest emplaçament al no-res, la nostra obligació és forjar una alternativa; que la gent malviu i no aguanta més.

Necessitem que el PSOE es decideixi, la dreta o l’esquerra, i tant de bo ho faci per construir un país amb nosaltres. Per

Necessitem que el PSOE es decideixi, la dreta o l’esquerra, i tant de bo ho faci per construir un país amb nosaltres altra banda, indepes, crec que tot indica que de moment ni hem marxat d’Espanya ni fa pinta que estiguem unilateralment gaire enllà, i ni que això de veritat estigués passant i resultés que jo no ho sé veure, trobo que de tota manera no hauríem d’eludir la responsabilitat del que és tenir la possibilitat de fotre fora el cinisme, la corrupció i el dolor que avui governa l’Estat. Que per això estem a Madrid, entenc; i ens hi estem jugant les condicions de vida de la gent, de l’espanyola i de la catalana, i l’acumulació de forces que necessitem per a canviar el rumb de les coses. Llegint a Elorriaga, de fet; inclús perilla la democràcia.

Maria Freixanet @MariaFreixanet // Senadora d’En Comú Podem @EnComúPodem

Pots seguir les aventures de la Maria al Senat al seu blog: https://mariafreixanet.com/author/mariafreixanet/

...sobre universitats

5 cèntims...

ENTRE EL 2009 I EL 2012, LA IMPLANTACIÓ DEL PLA BOLONYA I LA CRISI ECONÒMICA VAN PROVOCAR UNA REDUCCIÓ DEL FINANÇAMENT EN UN 45% PER PART DE LES ADMINISTRACIONS, QUE VAN PASSAR A COBRIR UN 77,8% DEL COST DEL SISTEMA UNIVERSITARI CATALÀ A COBRIR-NE MENYS D’UN 70%.

1

PRIVATITZACIÓ DE MOLTES UNIVERSITATS

GALICIA

PRINCIPAT D’ASTÚRIES

CANTÀBRIA

13 / 80

3 / 19

3 / 17

Una de les estratègies de privatització de les universitats públiques ha estat l’aposta pel 3+2 acompanyada de l’externalització de la formació de màster mitjançant la creació de centres adscrits. Centres privats adscrits a universitats públiques amb capacitat d’expedir títols que compten amb el segell de la universitat a la qual estan adscrits.

Al darrer curs 2015-2016 a Catalunya, dels 160 centres que impartien estudis oficials universitaris, 50 han estat centres adscrits.

PAÍS BASC 5 / 47

LA RIOJA

COMUNITAT FLORAL DE NAVARRA 0 / 22

1 / 16 ARAGÓ

CASTELLA I LLEÓ

5 / 26

CATALUNYA 50 / 164

10 / 93 COMUNITAT DE MADRID

COMUNITAT VALENCIANA

32 / 160

9 / 85 CASTELLA LA MANXA 0 / 41

BALEARS 3 / 13

2

L’AUGMENT DEL PREU DE LA MATRÍCULA

REGIÓ DE MÚRCIA

EXTREMADURA

5 / 40

1 / 18 ANDALUSIA

Del curs 2011-2012 al curs 2012-2013, el preu del crèdit ECTS per primera matricula va pujar de 15,16¤ a 25,27¤ pels estudis amb menor grau d’experimentalitat, i de 23,72¤ a 39,53¤ pels estudis amb major grau d’experimentalitat.

16 / 159 CANÀRIES 3 / 17

COMUNITAT AUTÒNOMA CENTRES ADSCRITS TOTAL CENTRES QUE IMPARTEIXEN ESTUDIS OFICIALS

ESTUDIS AMB MENOR GRAU D’EXPERIMENTALITAT

ESTUDIS AMB MAJOR GRAU D’EXPERIMENTALITAT

2011 — 2012 1ECTS = 15,16¤

2011 — 2012 1ECTS = 23,72¤

2012 — 2013 1ECTS = 25,27¤

12 CAFÈS

21 CAFÈS

2012 — 2013 1ECTS = 39,53¤

33 CAFÈS

55 CAFÈS

FONT: Estadística de Universidades, Centros y Titulaciones. Sistema Integrado de Información Universitaria (SIIU).

JOVENT NÚM. 118 | 7

TEMA CENTRAL

QUE ES GARANTEIXI EL DRET A L’EDUCACIÓ AL LLARG DE TOTA LA VIDA I PER TOTHOM És un fet reconegut que l’ESO, l’última etapa educativa obligatòria, no garanteix la integració social i laboral de les persones i per tant, si volem lluitar contra l’atur estructural, és una prioritat que les polítiques educatives contemplin una oferta universal i assequible que permeti accedir a la formació post obligatòria.

ÉS UN FET RECONEGUT QUE L’ESO, L’ÚLTIMA ETAPA EDUCATIVA OBLIGATÒRIA, NO GARANTEIX LA INTEGRACIÓ SOCIAL I LABORAL DE LES PERSONES En aquest sentit, han estat moltes les veus que han alertat que l’elevada taxa d’Abandonament Escolar Prematur, que fa referència a les persones d’entre 18 i 24 anys que assoleixen com a màxim la titulació d’ESO, té actualment un impacte directe en termes estadístics sobre l’índex d’atur juvenil i en termes humans en la limitació d’oportunitats d’ascens social de milers de joves.

Algunes d’aquestes veus, però, han trobat oportú responsabilitzar d’aquest índex a la condició juvenil, a la irreverència pròpia de l’edat; per culpa de la qual, segons dades de l’Idescat, el 2015 un 18,9% dels joves catalans va decidir no cursar estudis postobligatoris.

8 | JOVENT NÚM. 118

ÉS UN FET RECONEGUT QUE L’ESO, L’ÚLTIMA ETAPA EDUCATIVA OBLIGATÒRIA, NO GARANTEIX LA INTEGRACIÓ SOCIAL I LABORAL DE LES PERSONES Malgrat l’atractiva simplicitat de l’argument, resulta difícil sostenir aquesta afirmació si un atén al context educatiu català pre i post LOMCE. Un context on l’educació secundària, així com els nivells anteriors, han patit unes retallades brutals que junt amb la manca de protocols per a l’orientació dificulten enormement l’atenció individualitzada i l’assessorament per a una transició adequada cap a l’educació post obligatòria.

52,45% D’ALUMNES QUE DESITJAVA CURSAR UN CGM I UN 70,62% QUE VOLIA INSCRIURE’S A UN CGS VAN QUEDAR FORA DE L’OFERTA DEL CONSORCI D’EDUCACIÓ DE BARCELONA A tall d’exemple, resulta revelador que un 52,45% d’alumnes que desitjava cursar un grau mig i un 70,62% que volia inscriure’s a un grau superior

quedessin fora de l’oferta del Consorci d’Educació de Barcelona.

L’OFERTA FORMATIVA POSTOBLIGATÒRIA NO MANTÉ CAP CONNEXIÓ EN EL SEU DISSENY AMB LA DEMANDA DE PERFILS PROFESSIONALS DEL MERCAT LABORAL Per si fos poc, l’oferta formativa post obligatòria no només és escassa i resta desconnectada dels interessos d’aquells que aspirem que la cursin, sinó que a més a més, no manté cap connexió en el seu disseny amb la demanda de perfils professionals del mercat laboral.

D’aquí que la inèrcia i falta d’inversió, porti a situacions educatives tan paradoxals i poc empoderadores com ara la següent: ampliar les places dels cicles formatius “clàssics” amb baixa inserció laboral, com ara el de Serveis Socioculturals i a la Comunitat, mentre en d’altres de més nous, com ara el cicle de Cuina i Gastronomia, l’oferta pública només compta amb una plaça per cada 7 sol·licituds tot i gaudir de més d’un 90% d’inserció laboral.

TEMA CENTRAL

En aquest sentit, no és baladí assenyalar que apostes educatives tan continuistes com la de l’exemple anterior, no fan més que reforçar els rolls culturals i de gènere que tradicionalment s’han vingut donant al mercat de treball. Rolls que de per sí, cada cop es veuen més desfasats dins una economia que tendeix a reinventar-se per la via del coneixement.

Per descomptat, aquests desincentius a la formació continuada que permeti fer-se un lloc al món laboral, créixer professionalment, reciclar-se... En definitiva, poder comptar amb els recursos materials per a poder exercir el dret a una vida digna, plena i autònoma, no els pateixen aquelles i aquells que tenen la sort que els hi puguin pagar una formació privada.

DAVANT EL DESMANTELLAMENT DE L’EDUCACIÓ PÚBLICA, LA PROLIFERACIÓ DE CENTRES D’ENSENYAMENT PRIVATS DE TOTA MENA NO DEIXA DE COBRIR LA DEMANDA SOCIAL QUE ELS PODERS PÚBLICS ESTAN DESATENENT

Tant és així que, replicant el pioner model de privatització universitari, pagant, podem trobar escoles d’oficis i centres d’ensenyament de la professió més estrambòtica que se’ns acudeixi.

Inclús en no pocs casos, sempre que es pagui suficient i si dediqui un any, el títol el podrà expedir un centre privat adscrit a una Universitat Pública amb la seva conseqüent signatura i un encapçalament de “Postgrau en...” encara que ningú t’hagi exigit més que l’ESO i una suculenta matrícula per accedir-hi.

Un títol, que a aquells que se’l puguin permetre, obrirà les mateixes portes que als qui gràcies a la pèssima i interessada aplicació del Pla Bolonya a Catalunya per part del govern de Convergència paguem ni mes ni menys que 6.628,48€ per tenir un grau universitari expedit per una universitat pública. I això, només en el millor dels casos, havent triat una branca d’estudis amb baixa experimentalitat (de lletres) i sense haver repetit cap assignatura.

PAGUEM NI MÉS NI MENYS QUE 6.628,48€ PER TENIR UN GRAU UNIVERSITARI EXPEDIT PER UNA UNIVERSITAT PÚBLICA Però és aquest el model educatiu que volem? Un model educatiu públic precaritzat que ha de reinventar-se per la via privada? Volem assolir individualment els costos del nostre èxit passant per alt que l’èxit social és una qüestió col·lectiva?

Seria millor, i sobre tot, més just, que es garanteixi el dret a l’educació al llarg de tota la vida i per tothom.

Perquè tothom tingui accés a l’ascens social i a la millora continua i perquè tothom puguem gaudir d’una societat rica. Rica en capital humà i rica en benestar.

Alba Molina @AlbaMoSe // Directora de la revista Jovent @elJovent

GRÀCIES A LA PÈSSIMA I INTERESSADA APLICACIÓ DEL PLA BOLONYA A CATALUNYA PER PART DEL GOVERN DE CONVERGÈNCIA

JOVENT NÚM. 118 | 9

EticomSom connexió

L

a Cooperativa Eticom-Som connexió pretén donar una alternativa ètica als serveis de telefonia i internet.

El primer trimestre del 2015 va començar a operar tot oferint serveis de telefonia mòbil gràcies als seus 500 socis.

La seva intenció és caminar cap a la sobirania de les infraestructures de telecomunicacions i promoure un model econòmic just social i ecològicament. És a dir, s’emmarca dins l’esfera de l’economia social que busca la manera de poder equilibrar d’una forma justa la relació entre les persones, el consum i el medi ambient.

Eticom no veu el consum telefònic com quelcom destriable dels principis que sostenen el seu projecte Eticom no veu el consum telefònic com quelcom destriable dels principis que sostenen el seu projecte. Per això treballen en xarxa amb projectes de tot el món, buscant la manera que reduir l’impacta negatiu de les telecomunicacions - un dels sectors que més ha crescut els últims anys, i un dels que més externalitats ha generat- tant ecològica com socialment. De fet, en l’àmbit social cal destacar que l’impacte de les TIC va molt més enllà de la relació establerta entre consumidors/es-empresa, ja que des d’aquest camp s’ha produït una revolució pel que fa a les relacions interpersonals, els hàbits comunicatius i el processament i tractament dels fluxos d’informació.

En aquest sentit, podem afirmar que Eticom s’ha convertit en la primera cooperativa a escala estatal que mira d’obrir escletxa en el sector de les telecomunicacions. La seva inspiració prové d’altres projectes que han mirat de fer el mateix des del sector energètic, de la banca o comercial; Som Energia, Fiare i Coop57. Projectes que comparteixen l’ambició de fer-se un lloc en camps controlat per grans operadores que acaben imposant models de consum cars i insostenibles.

Eticom s’ha convertit en la primera cooperativa a nivell estatal que mira d’obrir escletxa en el sector de les telecomunicacions A dia d’avui els socis d’Eticom poden contractar línies de telefonia mòbil que són gestionades amb transparència per una entitat que, en tant que cooperativa, col·lectivitza els beneficis de la seva activitat. No obstant això, la regulació actual fa que la concessió de les infraestructures segueixi

10 | JOVENT NÚM. 118

Resistències

Objectius principals — Oferir accés de qualitat a serveis de telefonia i internet — Incidir en un canvi de mentalitat col·lectiva entorn de la capacitat transformadora que pot tenir el consum cooperatiu en un marc d’economia social i solidària.

— Reduir impactes ambientals i socials que genera el sector de les telecomunicacions

estant només en mans de les quatre grans operadores, reduint la capacitat alternativa del projecte, i establint els seus serveis, a ulls legals, al que és un operador mòbil virtual.

Per aquest motiu , des d’Eticom-Som connexió, es proposa continuar pressionant al sector a base de sol·licituds dels seus serveis.

Per altra banda, Eticom encara es troba en fase d’aconseguir oferir, definitivament, serveis de telèfon fix i internet. Aquest procés es troba en una fase d’estancament a causa de les dificultats que suposa obrir-se camí en un camp on les grans operadores controlen totes les infraestructures existents i compten amb clars interessos i alts beneficis com per voler mantenir així l’estat de les coses.

Des d’Eticom-Som connexió, es proposa continuar pressionant al sector a base de sol·licituds dels seus serveis Per això des d’Eticom-Som connexió, es proposa continuar pressionant al sector a base de sol·licituds dels seus serveis, doncs fins ara no han aconseguit una oferta que els permeti operar a preu de mercat o que els permeti tenir les línies al seu nom, entre altres condicions que per la cooperativa són essencials per poder crear un sistema vertaderament alternatiu.

Més informació: https://eticom.coop/es/ @SomConnexió

Fugir del replegament nacional

Una finestra al món

S

embla que hem oblidat que els governs de l’Europa continental van respondre a la crisi de la dècada dels 70 amb programes que aprofundien en la lògica del pacte social de postguerra. Van fracassar tots; i on es va fer més latent el fracàs de les sortides a escala estat-nacional, més latent i més dolorós per l’esquerra, va ser amb le tournant de la rigueur de Mitterrand, el 1983, després d’haver emprès un programa de nacionalitzacions, despesa pública i augments salarials. Les normes del joc havien canviat també pels estats del continent.

En aquell context, a les classes dirigent europees se’ls plantejava un repte amb dos fronts: en primer lloc, ¿com es combinava l’entrada en crisi de les estructures sociopolítiques dels estats europeus amb un projecte de cooperació regional que requeria previsibilitat?, i en segon, ¿com es procedia a la destrucció d’unes estructures i cultures domèstiques que, tot i que ja incapaces d’actuar de manera eficaç, encara alimentaven les expectatives de la ciutadania i mantenien la capacitat de desestabilitzar els equilibris de la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i de dificultar la seva submissió al que ara anomenem globalització neoliberal?

La integració europea, convenientment reorientada, va proporcionar la tecnologia institucional, política i cultural per fer-ho La integració europea, convenientment reorientada, va proporcionar la tecnologia institucional, política i cultural per fer-ho. Per dir-ho breument, la Unió Econòmica i Monetària (UEM) ha dislocat la sobirania econòmica nacional. I això ha tingut un efecte doble: ha reduït el marge de maniobra del governs (esbiaixant la seva política econòmica cap a la dreta) i, alhora, n’ha augmentat l’autonomia respecte de la societat (blindant la tendència contra qualsevol pressió popular).

Tot i això, qualsevol opció renacionalitzadora està condemnada a fracassar. En primer lloc perquè una ruptura amb la UE (i encara més sent membres de la Unió Econòmica i Monetària) té implicacions econòmiques molt greus. Fins i tot més enllà dels problemes tècnics, hi ha les desinversions, la contracció del crèdit i la combinació d’estar endeutats en euros i cobrar en pessetes; a més de la dislocació de les relacions comercials i polítiques amb el nostre entorn.

Qualsevol opció renacionalitzadora està condemnada a fracassar En segon lloc perquè, tal i com ens ensenya l’experiència de la dècada del 1970, els estats europeus no estan en condicions d’enfrontar-se a una economia globalitzada i financiaritzada.

Replegar-se en l’estat-nació no és més que triar una austeritat autoimposada. Només l’extrema dreta podria capitalitzar políticament una situació així.

I finalment, perquè si alguna cosa ens mostra l’experiment natural que ha suposat el referèndum del Brexit és que els partidaris de la desintegració toquen d’oïdes. Pregunteu als vostres companys que estan fora. Volen seguir usant l’euro des de fora de la UEM, o no? I com s’ho fan en cada cas?

Volen estar a l’espai econòmic europeu, o no? Quins sectors es veuen afectats com, sota cada opció? I quines en són les implicacions democràtiques? I a la unió aduanera, hi volen ser? Sovint es diria que ni tan sols albiren la rellevància enorme d’aquestes qüestions. No són preguntes tècniques. No són preguntes de qui s’ha rendit a la lògica gerencial. Són les preguntes a les que s’enfronta realment qui decideix replegar-se.

Prou d’acceptar que el debat tingui lloc només en el pla de la indignació moral.

Així doncs, estem obligats i obligades a plantar batalla per construir a Europa les condicions de la sobirania popular que la UE ha contribuït a desmantellar. Això vol dir fugir del replegament nacional i construir l’existència d’un demos europeu. En altres paraules, fer a escala europea el camí a la inversa que l’any 1989 van recórrer a Alemanya Oriental i passar del Wir sind ein Volk al Wir das Volk: de la reivindicació de la unitat nacional, domesticada i funcional als interessos de la dreta, a la reivindicació popular i democràtica en allò polític i econòmic. No ens queda cap altra opció Oriol Costa // Professor de Relacions internacionals a la Universitat Autònoma de Barcelona

JOVENT NÚM. 118 | 11

Cultura

BOTIGUERS CULTURALS

S

ol Lewitt, artista minimal de la dècada dels setanta, abans de convertir-se en una de les peces clau que farien avançar la història de l’art cap endavant, treballava a la botiga del Metropolitan Museum de Nova York.

Somiava en poder fer exposicions tan grans i de qualitat com les del museu en el qual es trobava. Això ens passa també, avui dia, a molts joves. Però amb un futur una mica més incert que el de Lewitt.

Artistes, crítics, comissaris, músics, etc. Han de malviure amb sous baixos —els que poden exercir!— combinarho amb altres feines Les sortides professionals en el sector de la cultura mai havien estat d’allò més encoratjadores. La cultura, com qui diu, sempre ha estat en crisi, però l’agreujament de la situació dels darrers anys ha fet que viure de la cultura sigui pràcticament inassolible. Artistes, crítics, comissaris, músics, etc. Han de malviure amb sous baixos –els que poden exercir!- combinar-ho amb altres feines –que no solen tenir relació amb el que han estudiat- o senzillament deixar-ho córrer i com a molt practicar-ho com a hobbie, desinteressadament i gratuïtament. Ho fan per amor a l’art, mai millor dit, amb qualitat i deixant-s‘hi les banyes. Però clar, també s’ha de viure, menjar, pagar el lloguer...

De feina, però, n’hi ha? Doncs com a tot arreu, mal repartida De feina, però, n’hi ha? Doncs com a tot arreu, mal repartida.

De la mateixa manera que hi ha museus grandiosos que fan exposicions de Caravaggios i Ai WeiWeis, amb museografia puntera i milions d’euros invertits, hi ha també petits museus que sobreviuen a base de l’enginy dels treballadors i de quatre duros. Així passa amb les feines, algunes tan ben pagades, tan preuades, i d’altres, en canvi, lideren els rànquings de les males pràctiques, de sous baixos i condicions pèssimes, com ho són les àrees d’educació, informació i ticketeria.

La cara visible del museu és la més oblidada, la més precària.

Allí és on hi van a parar tots els joves que, com Sol Lewitt, somien en fer exposicions, compondre música o filmar pel· lícules i que veuen que passa el temps, i es troben ancorats en un vaixell que navega erràtic, i no se’l senten propi.

12 | JOVENT NÚM. 118

PINTO

PER

AMOR

L’ART

A

La cara visible del museu és la més oblidada, la més precària Què es pot fer davant d’una joventut que es va fonent entre les sales dels museus? Serveix de gaire portar grans icones de l’art, si qui les ha d’explicar a la gent no sap si el mes següent continuarà a la feina, si podrà marxar per cap d’any, si mai podrà fer una exposició pròpia?

Guiomar Sánchez @guiomar_sp // Gestora cultural i redactora del Cultius Culturals @CultiusCultural

#investiduraRajoy

Las gafas del

cerca ¡SI ME QUERÉIS IRSE!

SOLUCIONS DE LA CEOE A STIDUR TS E V N I A L LES ELI E D A FALLID

Felipe VI renuncia a fer una nova ronda de contactes per una altra investidura PALACIO DE LA ZARZUELA, 5.09.2016

IBEC’s 35 C’S, o la xupipandi de l’IBEX35, celebren ser capaços de fer govern amb qui s’encarti. @InesArrimadas “No podemos perder más el tiempo. Seguiremos trabajando para desbloquear la situación” #investiduraRajoy

TUITS @marujadepatio @PPopular Un partido tan corrupto

debería ser como el dopaje. Eres corrupto, te quedas fuera de las elecciones. #investiduraRajoy

@protestona1 Pos resulta que la regeneración de Cs era

apuntalar a los gobiernos más indecentes del país pero poniéndoles cara de asco. #investiduraRajoy

@abelazcona Ana Pastor más de diecisiete años de

política activa con el Partido Popular. Claro que sí Albert, nuevos tiempos.

“Una votación secreta de los diputados sería la solución al bloqueo en la investidura” JUAN ROSELL, BOLSAMANIA, 05/09/2016

MALEÏDA HERNANDOTECA! RAFAEL HERNANDO, PORTAVEU DEL PP AL CONGRÉS

“Sería absurdo ir a una investidura si no se cuenta con los votos suficientes” ABC.ES, 25/07/2016

@Mojorrontxos Bueno, ahora que ya se ha hecho el paripé con la #InvestiduraRajoy vamos al lío, no? Que nos tenéis #Venezuela olvidada. Siguen vivos o qué?

Les piulades són reproduccions exactes a les originals

@gerardotc Yo respeto el derecho de Cebrián a escribir con tres gintonics, pero que no lo llamen editorial. @quiquepeinado A Méndez de Vigo le parece bien lo de Soria y el Banco Mundial porque él está muy a favor de la reinserción. @cristina_pardo Día de sofá, PSOE y mantita. @PiedrahitaLuis Abandona el PP pero no el Senado porque #SantaRitaSantaRitaLoQueSeDaNoSeQuita Segueix-nos a @elJovent

JOVENT NÚM. 118 | 13

ENTREVISTA

TANQUEM ELS CIES “Independentment de les condicions arquitectòniques del CIE, aquest segueix privant de llibertat a les persones, tancant-les en cel·les, sotmetent-les a un règim carcerari i a l’angoixa de no saber si finalment seran o no expulsades.”

Des de l’estiu del 2006 està obert a la Zona Franca de Barcelona el CIE, el Centre d’Internament per estrangers. A l’estat espanyol hi ha 7 centres més. Podries fer-nos cinc cèntims de què és el CIE? Com funciona i quina és la seva finalitat?

El CIE és una mena de “presó de durada mitjana” (màxim 60 dies) per a persones immigrants. La seva finalitat formal és assegurar que es porti a terme la deportació efectiva de les persones estrangeres, que tenen una ordre d’expulsió. Però a la pràctica, en tant que les persones internades no acaben sent expulsades i que les condicions carceràries en les quals te lloc l’internament no són acceptables, constitueix una forma de càstig totalment discriminatori que pateixen les persones migrants.

La Cristina Fernández és membre de la Plataforma Tanquem els CIEs (@TanquemElsCIEs) i especialista en l’anàlisi dels sistemes de control migratori, concretament en els CIEs i les deportacions. Anteriorment havia participat en el Grup de Recerca i Acció sobre Fronteres i Controls i en l’Espai per la desobediència a les fronteres. És doctora en Dret, investigadora de l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans a la UB i professora de grau i màster en Criminologia.

Parlem amb ella perquè ens expliqui tot l’entramat que envolta el CIE, centres que vulneren els drets humans i on es posa en pràctica el racisme institucional, amb el teló de fons de la trista reobertura del CIE de la zona franca de Barcelona.

L’any 2012 neix Tanquem els CIEs arran de la mort del guineà Idrissa Diallo al CIE de Barcelona. Quin ha estat el vostre paper aquests darrers 4 anys i com heu articulat la lluita pel tancament i denúncia dels CIEs?

El nostre paper ha estat donar a conèixer què són els CIE i que els hi passa a les persones que hi són internades, vigilar, denunciar en cas que es produeixin vulneracions de drets.

La lluita s’ha articulat en dos eixos fonamentals: portar el tancament del CIE a l’agenda política dels moviments socials i de les institucions i denunciar les vulneracions de drets que s’hi produeixen. Per això es realitzen visites al CIE, denúncies judicials i als altres mecanismes de garantia dels drets, però també s’organitzen protestes, actes de difusió, xerrades, accions comunicatives a les xarxes socials i s’ha pressionat a les institucions perquè es pronunciïn per al tancament del CIE.

Heu denunciat redades al carrer vers persones migrants aleatòries, amb la connivència de les diferents autoritats policials amb el ministeri de l’Interior. Quins són els criteris perquè es pugui internar a algú en un CIE, no existeix una llei d’estrangeria que regula aquestes pràctiques?

Pots llegir l'entrevista completa a www.revistajovent.cat

14 | JOVENT NÚM. 118

Si bé és cert que fa uns anys les redades podien ser més indiscriminades, avui en dia són molt més selectives i van dirigides vers els migrants que puguin ser més fàcilment expulsables.

Els criteris per internar una persona al CIE són els que pauta la llei d’estrangeria, i en casos d’expulsions penals, el Codi Penal, però de les prescripcions legals al que passa a la

ENTREVISTA

pràctica hi passen un munt de factors, com ara les instruccions policials, l’aparença física d’una persona, que tingui o no una bona defensa jurídica, que hi hagi places al CIE, que hi hagi un vol de deportació amb sortida immediata, etc.

El CIE es va tancar a finals del 2015 per ordre d’una jutgessa que instava a fer reformes al centre i aquest juliol ha reobert. Al CIE s’hi han denunciat vexacions, una total manca de drets, restriccions en les visites, unes condicions de vida pèssimes... Heu tingut ocasió de visitar el CIE després de la reobertura? Ha estat un simple rentat de cara?

Jo encara no l’he tornat a visitar, però altres companyes de Tanquem sí. Vaig estar parlant molt amb elles durant els dies que van estar fent visites, però en cap moment vam parlar de les obres o les millores. El tema sempre era la situació en què estava la persona internada, entendre perquè estava al CIE, el seu estat físic i mental, les possibilitats que l’expulsin, etc.

Independentment de les condicions arquitectòniques del CIE, aquest segueix privant de llibertat a les persones, tancant-les en cel·les, sotmetent-les a un règim carcerari i a l’angoixa de no saber si finalment seran o no expulsades.

Gràcies a la feina de denúncia que heu fet es va aconseguir que diverses institucions donessin suport al tancament del CIE. El parlament de Catalunya va votar favorablement una resolució l’estiu del 2015 per tal de tancar-lo i l’Ajuntament de Barcelona recentment s’ha posicionat en contra de la reobertura. Amb aquest suport institucional al darrere, com és possible que s’hagi reobert el CIE, què està fallant?

No només l’Ajuntament de Barcelona s’ha pronunciat pel Tancament del CIE, també ho han fet molts altres municipis catalans que aproven mocions instant el tancament del CIE en els plens municipals. Al setembre va arribar per exemple una moció de l’Ajuntament de Vallirana i de Sant Cugat.

La política d’estrangeria i els CIE són de competència estatal, per això s’ha reobert en contra de la voluntat de la societat catalana i les seves institucions. Ha estat una mostra més de l’autoritarisme de l’Estat espanyol. En la línia iniciada per l’Ajuntament de Barcelona, a més de les manifestacions i compromisos simbòlics, calen fets institucionals en pro del Tancament. Des de la Generalitat, per exemple, no es podria fer res més?

A l’Estat Espanyol existeixen 8 CIEs, però al conjunt de la Unió Europea n’existeixen uns 473, una xifra molt elevada. Existeix un marc legal comú que reguli els CIEs o cada Estat els interpreta com vol?

Des del 2008 existeix l’anomenada Directiva de Retorn, més coneguda com a Directiva de la Vergonya. Aquesta normativa europea aporta el marc comú al qual s’han d’adaptar les diferents legislacions nacionals, però deixa marges per a les diferències. A la pràctica, tot i que a tots els països de la UE hi ha CIE, aquests funcionen de manera diferent, respecte al límit màxim d’estada, als motius per ingressar-hi, etc.

Recentment heu explicat que els mecanismes de detenció de migrants s’han sofisticat, i ara estem parlant del fet que en 72 hores poden expulsar una persona a través de les anomenades expulsions exprés, i sense necessitat d’internament al CIE. Podries explicar com funciona aquest mecanisme?

Des de l’Associació d’Expresos Polítics vam reclamar en un acte que vam fer fa anys al Teatre del Liceu un Memorial Democràtic. Quan ho vam aconseguir, després de lluitar molt, es volia crear un espai amb equipaments diversos perquè, sobretot la gent jove, pogués anar a reclamar la història recopilada pel Memorial Democràtic. Aquesta era la idea però després de les retallades al final el que es va aconseguir era un petit espai situat a Via Laietana, a Barcelona. Però amb el canvi de govern, després del tripartit i amb l’entrada de CiU, es va clausurar el Memorial Democràtic, tancant la seu de Barcelona i acomiadant-ne el seu director. Nosaltres ens vam queixar, des de l’Associació i de forma conjunta amb les associacions memorialistes, i vam continuar la nostra protesta.

Nosaltres volem imposar el Memorial perquè faci el que ha de fer i serveixi pel que va ser creat.

Recentment heu explicat que els mecanismes de detenció de migrants s’han sofisticat, i ara estem parlant del fet que en 72 hores poden expulsar una persona a través de les anomenades expulsions exprés, i sense necessitat d’internament al CIE. Podries explicar com funciona aquest mecanisme?

Les expulsions exprés funcionen gràcies a la proliferació dels coneguts com a vols de deportació: vols per a portar a terme expulsions conjuntes a un determinat país. Els vols, són organitzats per la Policia Nacional i sovint finançats per l’Agència europea de fronteres exteriors (FRONTEX). Quan hi ha un vol planificat per una determinada data els cossos policials han d’encarregar-se d’omplir-lo i per això han de localitzar i detenir a persones que presumiblement siguin de la nacionalitat de destinació del vol. Per això es recorre a realitzar citacions a comissaria a persones amb ordres d’expulsió no executades o fins i tot, a anar a determinades zones de la ciutat a buscar a persones que compleixin el perfil de “deportabilitat”.

Aquests dispositius d’expulsió cada vegada més sofisticats, més ràpids i més inhumans, a qui beneficien?

El dispositiu d’expulsió no beneficia a ningú, al contrari perjudica tant a les persones migrants que són expulsades com a la societat dels “països expulsors” que d’aquesta manera esdevenen menys democràtiques, més discriminadores i més autoritàries. Si per benefici entenem guanys econòmics, les beneficiàries no són altres que les companyies aèries que guanyen les licitacions per dur a terme les deportacions conjuntes.

Héctor Solà @sola_hector

JOVENT NÚM. 118 | 15

REFLEXIONEM SOBRE EL FUTUR DE L'EDUCACIÓ SUPERIOR 11 DE NOVEMBRE LLIBRERIA DOCUMENTA

Llibreria Documenta Pau Claris, 144 08009 Barcelona http://documenta-bcn.com

L2, L4 Passeig de Gràcia, L4 Girona i L5 Diagonal Provença

NÚM. 118 OCTUBRE 2016

Butlleta de subscripció Si ho prefereixes, pots omplir aquesta butlleta i enviar-la a: Joves d’Esquerra Verda, c/ Armengol 2-8, 08003 Barcelona

Revista Juvenil Alternativa

nom i cognoms adreça

municipi

telèfon

correu electrònic

CP

data de naixement estudies?

què?

treballes?

en què?

Troba’ns on-line Connecta’t i fes la subscripció a: www.revistajovent.cat/vols-rebre-el-jovent/ WEB

revistajovent.cat

on?

TWITTER

twitter.com/eljovent FACEBOOK

què et sembla aquesta revista?

Desitjo rebre gratuïtament el JOVENT a casa

JOVENT

facebook.com/revistajovent

Vull adherir-me a Joves d’Esquerra Verda

Vull més informació de Joves d’Esquerra Verda

També pots contactar amb nosaltres a jev@joves.cat www.joves.cat