Els mitjons by KENKU

Els mitjons Roser Rovira i Gemma Rosas Amb la col.laboració d’Amira Pérez

De la Comunitat Catalana a l’exterior participant a la Marató TV3 de 2020

Els mitjons

Crèdits Copyright del text Roser Rovira Copyright de les il·lustracions Gemma Rosas Cromàtica i Maquetació Amira Pérez Aragón Desembre 2020 Conte publicat per a recaptar diners per a la Fundació de la Marató de TV3, a través de la Comunitat Catalana a l’exterior

“Si em pregunten per què escric en català, se m’acuden tres raons: primer, perquè és la meva llengua; segon, perquè és una llengua literària; i, tercer, escric en català perquè em dóna la gana.” Montserrat Roig “Oh, the places you’ll go!” Dr Seuss Pels avis. Per la gent gran. Perquè ells ens han cuidat, mimat, ensenyat, ajudat. Sense demanar res a canvi.

Pròleg Els mitjons La natura ens havia donat avisos, cada any anava creixent el nombre de nous virus que amenaçaven al ser humà. Però, ningú havia previst, o per dir-ho d’una altra manera, molt pocs havien volgut pensar, que algun d’aquests virus pogués produir un canvi tan rotund en la nostra manera de viure. Podria haver passat en qualsevol altre moment, però va ser just en el canvi d’any del 2019 al 2020, que de manera sobtada, l’arribada del SARS-CoV-2 ens va canviar. Hem perdut éssers estimats, ens hem empobrit econòmicament i socialment, i sobretot hem canviat la nostra manera de relacionar-nos amb les altres. Pensant en perspectiva, és potser la nostra manera de viure la que ens ha portat fins aquí. Les megalòpolis i els continus desplaçaments de la població a nivell mundial han estat un terreny adobat per a la ràpida disseminació del virus a tot el planeta. De fet, fa anys que el concepte Salut Global, que engloba la salut humana, animal i ambiental, havia agafat forma en el mon científic per intentar entendre les amenaces a les que la humanitat havia de fer front. Clarament, aquesta pandèmia, que afecta totes tres saluts, ens ha vingut a confirmar la vigència i utilitat d’aquest concepte de Salut Global i estic fermament convençut que ens ha d’ajudar a millorar el nostre sistema sanitari i la gestió de la nostra interacció com a espècie amb la natura. 6

A part d’aquest canvi social i conceptual, els científics hem viscut unaltre canvi important. De cop i volta ens hem sentit el centre de totes les mirades. Mirades d’inquietud, buscant respostes i certeses per dibuixar un futur. No se si hem estat a l’alçada, perquè els científics vivim en la incertesa permanent, només us puc assegurar que la comunitat científica ho ha donat tot per avançar el més ràpidament possible, i els fruits en forma de vacunes i tractaments seran aviat una realitat. Si us plau, no deixeu de mirar-nos quan tota la pandèmia s’hagi acabat. Els mitjons de la Roser Rovira és una excel·lent metàfora que ens recorda la fragilitat del ser humà com a espècie, però també la nostra capacitat d’adaptació i la voluntat de sobreviure i de preparar-nos pel futur, encara incert però esperançador. Julià Blanco Investigador sènior Institut de recerca de la SIDA/ Institut Germans Trias I Pujol Badalona

La Sara és una nena molt divertida, amb un gran somriure als llavis, i sempre amb ganes d’aprendre coses noves. Però la Sara necessita una cosa, cada dia, de bon matí. Quan ja ha acabat d’esmorzar, es renta les dents, es pentina i es vesteix. El primer de tot que es posa són els mitjons. Li encanta posar-se els mitjons! I en té escollits uns, per cada dia de la setmana! 9

Els dilluns, els mitjons que es posa són els grocs amb grans rodones verdes de totes mides.

Els dimarts, els mitjons són de color gris clar, amb escales fúcsies on hi pugen petits monos.

Els dimecres, els mitjons són de color blau cel, amb arcs de Sant Martí escampats pertot arreu.

Els dijous, la Sara porta uns mitjons de color violeta, amb moltes abelles dibuixades fent zum zum.

Els divendres, es posa uns mitjons de quadres de tots colors.

Els dissabtes, uns de vermells, amb llamps de color groc, que sembla que il·luminin l’entorn.

I els diumenges, uns de blau marí amb rodones de tots colors.

Un cop s’ha posat els mitjons, s’acaba de vestir i se’n va contenta cap a l’escola, o a donar un volt amb bicicleta, o a passejar pel barri.

Però vet aquí que un bon dia, quan la Sara obre el calaix dels mitjons, només en troba un parell. I, que a més a més, no és cap dels mitjons seus d’abans! Què ha passat? On han anat a parar tots els mitjons? I per què tinc aquests, que no semblen ni meus? Es pregunta la Sara, agafant aquells mitjons negres, que només tenen una filera de puntets vermells, que sembla que vagin fent camí, des del principi fins a la fi. Jo no vull aquests mitjons! Exclama la Sara, enfadada, mentre els deixa a dins del calaix.

Al dia següent, però, la Sara veu que aquells mitjons, aquells mitjons tan lletjos, i que a més a més no són seus, continuen a dins del calaix. I no aconsegueix trobar cap dels altres. On són els mitjons grocs amb grans rodones verdes de totes mides que em poso sempre els dilluns? I els de quadres de tots colors dels divendres? És que no tornaré a tenir mai els meus mitjons, altra vegada? Jo no vull aquests mitjons nous tan lletjos! Però sap que les sabates li faran mal, si no es posa els mitjons, i, tot i que està enfadada, sobretot amb els mitjons nous, al final decideix posar-se’ls

Amb mala cara, primer se’n posa un i després l’altre. Que lletjos! Es diu, mentre tira una llengota a aquells mitjons que no semblen seus. Però se’n va a l’escola, amb aquells mitjons. Durant tot el dia els troba incòmodes, li fan picor, i sembla que l’apretin massa. Quins mitjons més horribles! Es diu la Sara, que se’ls treu de seguida, quan torna a casa seva. A veure si demà els puc perdre de vista! 15

Però l’endemà al matí, quan obre el calaix dels mitjons, troba els mateixos mitjons negres amb fileres de puntets vermells que l’esperen. Aquests i només aquests. La Sara esbufega, però, resignada, se’ls posa, i surt de casa seva. Aquesta vegada, aquells mitjons no li fan tanta picor com el dia abans, tot i que, quan se’ls treu, desitja no veure’ls mai més.

Passen els dies, i la Sara només troba aquests mitjons al calaix, dia rere dia. A vegades se’ls mira fent una ganyota, però sap que, com que són els únics que té, són els que ha de posar-se. Un dia, ni es recorda que en tenia d’altres, i sense queixar-se ni una mica, se’ls posa mentre xiula una cançó.

Al cap de moltes setmanes, quan la Sara obre el calaix, veu que, al costat dels mitjons negres amb puntets vermells n’hi ha uns altres de diferents tons de blaus, com si dibuixessin unes onades del mar. Es mira els dos parells de mitjons, indecisa, sense saber quin escollir. I si em poso els negres amb puntets vermells? Ara ja m’hi he acostumat i són prou còmodes. I si em poso els nous? Semblen molt bonics!

Amb afany d’aventura, decideix que ha de posar-se els de tons de blau. Se’ls emprova, i es mira els peus. Fan goig. Abans de sortir de l’habitació, però, mira a dins del calaix, on encara hi han els mitjons negres i de puntets vermells. Somriu. No marxeu! Els hi diu, assenyalant-los. Potser us necessitaré demà.

Epíleg Els mitjons La meva vida era un tragí constant. Llevar-me d’hora, esmorzar, treballar, portar els nens cap a les seves diferents activitats extraescolars, preparar menjar, una estona de sofà i dormir. Cada dia de la setmana tenia un horari programat, diferent del dia abans i del dia després. Cada setmana era anar amunt i avall amb activitats programades, que omplien les busques del meu rellotge i les pàgines del calendari. Però, de cop i volta, el món es va aturar. El dotze de març del 2020, les autoritats ens van dir que es cancel·laven les classes dels nens, les feines dels grans també, i que ens havíem de quedar a casa. Tancats. Protegits. Un virus invisible circulava entre nosaltres, i el més prudent era estar confinats a casa. Aquelles setmanes de confinament, vaig aturar el despertador, la meva feina es va transformar en remota, els nens no tenien classes, i tampoc activitats extraescolars. I els dilluns s’assemblaven als dimarts, als dimecres, als dissabtes. Ja no distingia quin dia de la setmana era. Només sabia que, quedant-nos a casa, ajudàvem a aturar la propagació del virus. Però els dies es feien llargs, i homogenis. I iguals. Molt iguals. 22

Això és el que intento explicar en aquest conte. “Els mitjons” són, en realitat, els dies de la setmana. Els dilluns d’abans del confinament tenien una dinàmica perfectament programada, i eren diferents dels dimarts, i dels dijous i dels diumenges. Però “els mitjons” (els dies) del confinament eren tots iguals. Sense horaris, sense fites per complir. Contemplant el món des de la finestra. La finestra real, on veia florir les flors, lluir el sol, i caure la pluja, i la finestra virtual, que em permetia connectarme, ara més que mai, amb els pares, familiars i amics que també estaven tancats a casa seva, esperant la solució desitjada. He après a tenir paciència. A esperar. A canviar de rutines, a gaudir de les petites coses. He tingut por, he rigut, he plorat. Ara toca aprendre d’aquesta experiència que ha fet adonar-nos que no som invencibles. Roser Rovira Lexington, Massachusetts, novembre de 2020

Els mitjons La Sara té uns mitjons per cada dia de la setmana. Els grocs amb rodones verdes pels dilluns, els grisos amb monos pujant per escales els dimarts, ... uns de diferents per cada dia. Però vet aquí que un bon dia només troba un parell de mitjons al calaix, molt diferents de tots els seus! Què ha passat? Amb aquest conte volem evidenciar com ens han canviat els dies, des de l’inici de la pandèmia, més concretament, des del confinament.