EXPLICACIÓ

Lema: “El Gran Teatre del Món”

Artista: Francisco Vizcaíno Palacios

Autora: Lucina González Domínguez

2 1

El món és un gran teatre on tots interpretem breument on sols es lliuren quatre d’actuar sense patiment.

Aquest suposat apoderat, també anomenat director decideix qui som i què fem sempre a cada segon, encara que ho vulguem, ni narrem ni som l’autor, sols humils figurants en aquest teatre que és el món.

Moltes són les escenes que representem, molts els escenaris on toca estar, moltes són les màscares que portem els diàlegs sense preparar.

Però, qui ens dirigeix en aquestes representacions?

Un Espantaocells sense cara, que coordina les nostres accions mou els fils al seu antull, des d’aleshores fins ara.

Anem a la primera escena que l’Espantaocells ha preparat un galliner ple de lloques, lluitant pel mateix corral a alguna cosa ens recorda aquest escenari arreglat, a un tancat que ple està, on es parlen de vostè i com les factures, mensual.

Ocells sempre l’acompanyen, símbol de la llibertat, però estem molt enganyats si pensem poder volar, l’Espantaocells tot ho pensa i el que ho intenta, engabiat que qui pensa a ser lliure, ja ha fet l’acció de pensar.

Moltes coses es retrauen en aquesta lluita constant el que l’altre dia valia, ara ja no es pot aguantar sempre amb la llengua esmolada, però “espai”, què estan gravant! no siga cosa que diga allò que no puc piular.

Molt modernes aquestes lloques viatgen pel “meta vers” navegant, sempre pendents, de tot allò que es difonga no fora que naufragaren per culpa d’un vent advers així que sempre a l’aguait a la qui li corresponga...

3

Al segon escenari ara ens dirigim altra escena agrícola trobem, unes vaques solitàries sentim i unes ovelles tristes percebem.

4 una escena repetida, explicada treballada de com el sentit d’una vida es plora com una pena en lloc de com ha de ser: feinejada amb una aixada.

Són gallines ponedores, les aus d’aquest tancat algunes ponen ous simples, d’altres de rovells variats això sí, totes han d’aponar-se a l’hora de deixar-lo plantat, unes es queden i els cuiden i d’altres, els deixen oblidats.

Prop d’aquestes bestioles guipem el ramader que voltes i voltes li dona al cap, de com omplirà el seu graner i així superar el gran hàndicap

Com li passa al ramader, tres quarts al llaurador carabassa li ha eixit aquell que el producte compra no li paga el que pertoca, ni en estiu ni a la tardor, ni resposta ni condol, sols diu: -Si no tens, ampra!

Tot galliner té un gall aquest no és l’excepció: un gall que sempre canta allà cap on bufa el vent, un gall que no s’immuta davant de cap mena d’acció per molt que el vent bufe de llevant, llebeig o ponent.

Bona llet donen les vaques les ovelles llana excel lent de les primeres no ven ni les taques, de les segons ni el pèl ben lluent.

Pels núvols estan ara els preus, els queviures un ronyó ens costen i els ramaders sols obtenen menyspreus sense que el treball i l’esforç importen.

Carabasses li han donat al valent agricultor però no les de menjar, que d’eixes es trau profit de les de “si t’he vist no me’n recorde, ací et quedes al tractor” que jo amb les butxaques plenes em trobe amb un bon confit.

Una vegada més carrega el que no li toca el que sense demanar res, treballa sense descans perquè tots tinguem tomaques, melons i bajoca, aquell que per eines compta sols, amb les pròpies mans.

Així el ramader segueix avant sense poder maleir i intentant no repartir eixa immensa “mala llet” amb l’important agreujant de no poder-ho deixar, perquè deixar-ho és morir.

Per últim la darrera escena,