Senyores i senyors... desig complit!

Això era i no era, si és cert bé i si no també, un xicotet circ que viatjava pels pobles alegrant la vida de la gent amb els seus espectacles diversos. Aquest circ comptava amb integrants molt peculiars com Bemut el presentador dels espectacles, un home capaç d’explicar-te en un minut tot el que hi havia a l’interior del circ! Clowni i Gastor, una parella de pallassets menuts que es passaven el dia, i part de la nit, fent riure a qualsevol persona, bestiola o cosa que es creuara al seu camí. Silas, l’home més forçut del món, capaç d’agafar amb una sola mà tot el circ i deixar-lo dalt del tren llest per al pròxim viatge. Una altra parella molt especial eren Linos i Leika, un matrimoni d’equilibristes i malabaristes que poques vegades veies en terra ferma; segons ells, perquè es marejaven veient tanta superfície als seus peus i per això preferien estar dalt d’una pilota, un monocicle o qualsevol altre objecte, això sí, sempre amb les mans ocupades fent volar per damunt dels seus caps una pila d’artefactes. I per finalitzar, l’última component d’aquest circ era Dània una ballarina aèria que captivava a la gent d’una manera inexplicable amb la seua coreografia amb teles, entre altres aparells, penjada a 6 metres d’altura.

Però aquests no eren tots els membres del circ. Encara que aquest no feia espectacles amb animals, tenien amb ells a un xicotet elefantet anomenat Norsu i a dos foquetes que es deien Sel i Sinet Aquests animalets foren rescatats d’un altre circ que no tractava gens bé a les bestioles i per desgràcia, de totes les criatures que formaven part de l’altre circ cruel, sols havien pogut sobreviure aquests tres animals. Ara tenien una vida molt feliç juntament amb la resta d’artistes del circ, entre tots els cuidaven: Bemut sempre els donava a menjar i mentre ho feia, els entretenia amb el seu interminable discurs on els contava com havien anat les actuacions, la classe de gent que havia vingut o com eren els voltants del poble on es trobaven i tot açò, abans de soltar el plat del menjar, perquè mentre menjaven, encara podien sentir un fum més d’històries. Silas sempre estava ahí quan es quedaven adormits fora de les seues caravanes, que era la majoria de les voltes perquè als tres amics els encantava gitar-se sobre la gespa i jugar a dir la forma que tenien els núvols que passaven. Aquest joc tampoc durava molt, ja que els tres animalets veient el ball dels núvols en passar, pegant-los un agradable solet a la cara i bressolats per una suau brisa, es quedaven adormits a l’instant. I aleshores arribava Silas i, com sempre, amb una sola mà agafava a les tres bestioles i les deixava suaument als seus llits quan l’acollidora brisa es transformava en frescoreta i el sol ja feia per amagar-se.

Tan Linos, Leika com Dània també gaudien molt amb els tres animalets, sempre jugaven amb ells perquè estigueren entretinguts. El matrimoni de malabaristes intentaven que Norsu fera equilibres al damunt d’una enorme pilota, però no tenien molt d’èxit amb l’empresa, ja que l’elefantet no aguantava ni dos segons a la pilota. Més fortuna hi havia amb Sel i Sinet que sí que feien equilibris impossibles amb el seu nas i no tan sols amb una pilota, sinó amb qualsevol objecte que trobaren a prop.

Feia uns dies que Sel i Sinet havien notat que el seu amic Norsu estava trist, ja no gaudia com abans amb les aventures tots tres junts, ni amb les històries de Bemut, ni amb els jocs amb Linos ni Leika, fins que un dia Sinet es va acostar a Norsu i li va preguntar:

- Et passa alguna cosa Norsu? Et veig molt trist i no m’agrada gens que estigues d’eixa manera, puc fer alguna cosa perquè et sentes millor?

- Sí que em passa alguna cosa, però em fa vergonya dir-ho –va dir Norsu abaixant el cap i amb la cara més trista.

- No tingues vergonya, som amics i estem per a ajudar-nos quan ho necessitem –contestà Sinet.

- D’acord, t’ho contaré –afegí Norsu– tinc un somni: vull ser ballarí!

- Un elefant ballarí? –preguntà Sinet estranyada–. M’encanta! –digué a continuació.

- Corre, contem-li-ho a Sel que a ell sempre se l’ocorre alguna cosa!

Els dos amics anaren corrents buscant a Sel i el trobaren observant una marieta que se li havia parat just al nas.

- Sel, Sel! –va cridar Sinet–. Hem de contar-te una cosa!

- Què passa? –contestà Sel.

- Norsu ha de contar-te una cosa molt important i ens has d’ajudar –li digué Sinet.

De seguida Norsu li explicà a Sel el seu desig de ser ballarí i que no ho havia contat abans per vergonya i per si es reien d’ell.

- La vergonya cria ronya! –li contestà Sel–. No has d’avergonyir-te per tindre un somni. Sé exactament el que hem de fer, seguiu-me.

Els dos amics seguiren a Sel, que els portà fins a la caravana de Bemut; allí li explicaren l’ànsia de Norsu i que si li permeteren fer-ho seria una molt bona oportunitat per al circ, ja que tindrien una nova actuació que atrauria molta gent.

- Un elefant ballarí és una cosa mai vista al món del circ! –digué Sel.

Els tres amics es miraren convençuts de què a Bemut li encantaria la idea, però no va ser així. Bemut es quedà mirant-los amb els ulls com a plats i començà a explicar-los amb un miler d’arguments, que això no era una bona idea, que mai s’havia vist cosa igual i que muntar un espectacle de hui per a demà per un caprici costava massa esforç i diners. Quan acabà, els va dir amablement que deixaren de fer-lo perdre el temps i que anaren a jugar fora que feia molt bon dia.

Sel, Sinet i Norsu eixiren de la caravana molt decebuts, però de sobte Sel exclamà:

- Ja ho tinc, seguiu-me!

I com havien fet abans, Sinet i Norsu seguiren una volta més a Sel. Aquest els va conduir a la caravana d’un personatge nou que havia arribat al circ feia una setmana i, segons li havia contat Silas a Sel, era un mag anomenat Taikuri, que podia realitzar tota classe de trucs i conjurs. Arribaren a la caravana i cridaren a la porta.

- Avant! –digué una veu des de l’interior.

Els tres animalets passaren amb un poc de recel, ja que no coneixien al nou artista. La caravana per dins estava plena de caixes, gàbies, daus, baralles de cartes i altres artefactes propis d’un mag, i de colp i volta, sota un núvol de fum, aparegué Taikuri el mag. L’elefantet i les foquetes s’espantaren un poc i després començaren a tossir perquè les finestres de la caravana estaven tancades i amb el fum no podien respirar, cal dir que a Taikuri li passà el mateix i fins que no obriren finestres i portes no pogueren començar a parlar.

Aleshores Taikuri els preguntà què feien allí i en què podia ajudar-los, si és que necessitaven alguna cosa.

- Sí que la necessitem –va dir Sel–, explica-li-ho Norsu.

Norsu començà a parlar un poc atemorit, pensant que li diria el mateix que Bemut, però no va ser així: Taikuri va accedir a ajudar-lo, no pensà en cap moment que un elefant ballarí fora una idea estranya. El mag havia viatjat per tot el món i en tots els seus viatges, sempre col leccionava objectes curiosos que li pogueren servir per al seu espectacle. Es va posar a buscar pels diversos baguls que tenia.

- No és molt ordenat –va dir Sinet en veu baixa.

- Calla! –li contestà Sel.

Després d’estar un grapat de temps buscant per tot arreu, tot d’una Taikuri va exclamar:

- Ací està!

En eixe moment va traure un curiós instrument, era com una flauta, però amb unes tecles de piano en lloc de forats. S’acostà a Norsu i li digué:

- Amb açò podràs ballar tot el que vulgues.

- Com? –respongué Norsu.

- Sols l’has de tocar i al moment ballaràs. I ara deixeu-me que he de preparar la meua actuació.

Tornà a aparèixer un núvol de fum i com encara estaven obertes les finestres del primer núvol, es lliuraren una vegada més de tossir, però també va fer que el fum desapareguera més de pressa i van veure com Taikuri corria per amagar-se darrere d’un bagul.

- No és un mag molt bo –va dir Sinet.

- La veritat és que no –contestà Sel.

- No digueu això, almenys ens ha volgut ajudar –replicà Norsu.

Els tres amics se n’anaren de la caravana del mag amb l’estrany instrument que els havia deixat i s’adonaren d’una cosa molt important, ningú dels tres tenia dits per a poder tocar-lo! A Sel se li va ocórrer altra idea ràpidament, com era de costum, anirien a demanar-li ajuda a Clowni i a Gastor, ja que en una de les seues actuacions, Gastor tocava una guitarra. Dit i fet, es presentaren a la caravana dels pallassos, però no els trobaren allí i de tornada veieren a Silas que els digué que s’estaven a la pista central assajant junt amb Linos, Leika i Dània. Les tres bestioletes cap allà que anaren corrents i quan arribaren tingueren la sort que els pallassos ja havien acabat el seu assaig i com sempre, estaven fent bromes a la resta de companys. Norsu es va acostar a Gastor i li va dir:

- Toca aquest instrument per favor, vaig assajar el meu número.

Gastor va mirar l’instrument amb una enorme cara d’estranyesa, però tant com per a ell com per a Clowni, la vida estava feta per a gaudir-la i que millor que provant una cosa nova. Sense saber, Gastor es posà a tocar i màgicament els seus dits treien una melodia encisadora. En el moment que les primeres notes arribaren als oïts de Norsu la resta del seu cos començà a moure’s al ritme de la música, ballava i ballava sense parar, per fi ho havia aconseguit i se sentia molt feliç, com si estigués dansant als núvols. Però de sobte, com si eixira d’un somni va veure que no sols ell estava ballant, tota la gent que es trobava a la pista ho estava fent també, però a diferència de Norsu, els altres no estaven tan feliços. Linos i Leika no deixaven de cridar amb cara d’espant i sense parar de ballar i això que es trobaven dalt dels monocicles! Dània que estava en eixe moment practicant el seu número a les teles, es movia d’una part a l’altra movent braços i cames al compàs de la música i al mateix temps intentant no caure des de les altures. Fins i tot, Sel i Sinet movien les seues aletes davanteres i del darrere sense parar seguint la música i per molt que no volgueren. Norsu mirà estranyat perquè no entenia el que estava passant i pensava que els altres ho estaven fent sols per a burlar-se d’ell. Aleshores, quan intentà parar de ballar per a parlar amb els altres, s’adonà que no podia per molt que ho intentava, el seu somni s’havia convertit en un malson!

Tots els protagonistes d’aquest gran ball no feien més que cridar desesperats i sobretot a Gastor perquè deixara de tocar, però aquest estava en una espècie de trànsit, en el que no sentia res ni a ningú i continuava amb la melodia. Bemut i Taikuri que es trobaven pels voltants de la carpa parlant, sentiren l’escàndol i acudiren ràpidament. Quan arribaren es trobaren a tots ballant al ritme d’una estranya música i demanant angoixats que per favor parara. De seguida Taikuri caigué en la seua errada, no recordava que eixe instrument, que havia comprat en un dels seus viatges a Viena, era màgic, i feia partícips a tots els que es trobaven al voltant, del desig que es demanava amb més força, que en aquest cas era el de Norsu de ballar. A continuació li va dir a Bemut que es posarà als oïts qualsevol cosa que li impedís escoltar la música i així ho feren els dos. Taikuri es va dirigir corrents cap a Gastor i li llevà l’instrument. Al moment de deixar de sonar la música tots pogueren parar de ballar alleujats.

- Ho sent molt –va dir Taikuri– se m’havia oblidat el poder que tenia aquest instrument, quin cap el meu!

La resta de companys es dirigiren cap a ell amb una mirada d’incomprensió i Bemut va anar cap on estava Norsu, preguntant-li perquè l’havia desobeït quan li digué que no podia fer l’actuació. Norsu es va posar a plorar dient-li que el seu somni era ser ballarí, que ell sabia que ho podia fer i que era l’única cosa en el món que desitjava de veritat. Aquelles paraules van commoure tant a Bemut com a la resta d’artistes del circ i entre tots acordaren que cadascú ajudaria amb el que fos a Norsu perquè poguera complir el seu somni. Això sí, amb instruments normals d’eixos que sols et feren ballar de forma voluntària...

Al cap d’unes setmanes Norsu, amb l’ajuda de Bemut, Solas, Linos, Leika, Clowni i Gastor, que feien sonar els instruments, els seus inseparables amics Sel i Sinet que l’acompanyaven cantant, i fins i tot el mag Taikuri, que li ensenyava passos de ball nous provinents dels diversos països per on havia estat, començà a mostrar unes qualitats per al ball que ningú s’haguera esperat.

- Veus Norsu, amb ajuda, treball, esforç i paciència s’aconsegueixen les coses, no tot pot ser de hui per a demà, però les coses arriben si ho treballes per a aconseguir-ho –li va dir Bemut.

- Tens raó Bemut, vaig a treballar com el que més i quan em faça major, seré el millor elefant ballarí del món!!

I així va ser, Norsu fou el primer elefant ballarí del món i la seua fama es va estendre per tot arreu, sense que li fera falta cap instrument màgic, el qual Taikuri havia perdut no sabia quan, ni com, ni on... Sel i Sinet també es convertiren en unes dives de la cançó i tots junts formaven a part d’una gran família, que al cap i a la fi era el més important, un circ molt especial amb increïbles artistes que donà més de mil voltes al món portant a tots la seua alegria i també, la seua màgia. I ja sols queda dir que: el conte contat ja està acabat i per la xemeneia se’n puja al terrat.

Comprensi Lectora

Del conte Senyores i senyors... desig complit! quin és el personatge que més t’ha agradat?