ENTREVISTEM A... TONI LLOPIS I EMÍLIA CARLOS

CREADORS DELS PREMIS NEL·LO, JUAN ORTOLÁ I SOCARRAT

L’any 1999 es reformula el Concurs de Teatre Bernat i Baldoví en l’actual Concurs de Sainets. Dintre d’aquesta reformulació apareix una escultura-premi que dota d’homogeneïtat a tot el concurs. Qui es va posar en contacte amb tu Toni per a realitzar-la? En què t’inspirares per a dissenyar el guardó?

Toni: Això fou cosa de Kiko Ortolà, qui en aquell moment era el President de JLF –i que, a més a més, és amic meu des que anàvem a l’escola–, va vindre i em va comentar un poc la idea que ell portava i el Nel·lo no sé perquè va dir el nom del Nel·lo...

Emília: Seria pel “Nelo Bacora” pel sainet.

Toni: Em va vindre la “pensamentà” que seria per això, i jo li vaig dir “ja se m’ocorrerà a mi alguna cosa”. Clar... ell (Kiko) estava pensant en el famós premi Goya... jo que el conec sé que pensava en això. Però jo pensava, “ara jo no vaig a fer un ninot semblant al Goya” pel que fa al realisme de la peça. Jo volia fer una cosa més de disseny; alguna cosa que sí que agafara l’essència del llauro, per això té tant de protagonisme la boina, el garrot... Que recordara a una persona, però que realment fora una escultura moderna, la intenció era eixirme’n del tipus del Goya i tot aquest tipus de guardons.

A partir de rebre l’encàrrec, et marquen com ha de ser l’escultura-premi o tens total llibertat per a crear la peça?

Toni: No, vaig tindre total llibertat per a crear el disseny i la peça.

Conta’ns el procés de creació de la peça.

Toni: Hi ha dos processos. El procés del disseny és un i el procés de reproducció és un altre. El procés del disseny és pensar en una idea i materialitzar-la primer en un paper i, després, en una escultura. A partir d’aquesta escultura, si és per a una escultura única, com estem parlant de ceràmica, la buides, la cous, la decores, l’esmaltes... En aquest cas, com no era sols per a una, sinó que havíem de fer moltes, una vegada tenim l’escultura feta, traguem el motlle en escaiola. Aquests s’ompli amb el fang blanc –el qual és una espècie de “pastetes”, és a dir, no està com si fos plastilina–, que és una espècie de caldo i, durant un temps...

Emília: Quan tu veus que ja ha agafat la grossària que a tu t’interessa, perquè si és massa gros no s’acaba de collar i si és massa fi és més fàcil que es trenque.

El primer motlle d’on va eixir la figura del Nel·lo obra de Juan Antonio Llopis

IMATGE: JOSEP OSCA

Toni: En ser el motlle d’escaiola, aquesta absorbeix l’aigua i les partícules de fang van quedant-se adherides a les parets del motlle. Com més temps estiga, més grossa serà. Vas calculant... també s’ha de tenir en compte si el motlle està humit o més sec... Si està sec es fa més ràpidament que si el motlle està humit.

Emília: Això és el que has de controlar perquè si no pot fer un Nel·lo molt gros que no tinga trellat.

Toni: Després, quan es trau del motlle, sempre hi ha juntes que s’hi han de repassar. Es cou i després de cuit és quan s’esmalta, es decora. Es fan dos cuites més, no?

Emília: Tres. Es fan tres cuites: un del fang, un dels esmalts transparents i un dels esmalts del verd i daurat.

Toni: Malgrat que jo vaig dissenyar el Nel·lo, Emília és la que ha estat fent-los des del primer any. Treballem en equip des de fa més de trentacinc anys. En el moment de rebre aquest encàrrec –1998–, jo estava fent falles i no podia absorbir aquesta feina. Ací és on entra Emília que, com a bona alumna avantatjada, es va convertir en la mà executora del projecte.

Emília: Així és.

Cada any realitzes el nombre de premis que es necessita per a l’edició o fas un número gran i quan aquest s’acaba tornes a preparar-los?

Toni: Cada any es realitzen els guardons que es necessiten per a l’edició que se celebra; abans el número oscil·lava entre els set i huit guardons, però en l’actualitat s’atorguen tres: a millor obra, al millor actor principal i a la millor actriu principal.

Emília: Nosaltres sempre fem un parell més per si de cas, ja que pot passar que algun d’ells no isca pel que siga i s’ha d’haver de reposar.

Anys després de crear el Nel·lo, concretament en 2011, tornen a comptar a tu per a un nou premi. En aquesta ocasió per al guardó Juan Ortolá, el qual s’atorga als millors secundaris –en la categoria d’actor i d’actriu. Conta’ns com va ser aquest encàrrec.

Toni: Temps després d’haver realitzat el Nel·lo torna a parlar amb mi Kiko i em diu “xe, mon pare era una figura important en el sainet local...”. Jo vaig conèixer de menut a son pare, ja que érem amics d’escola i, a més, ens asseien junts a classe. Igual que ell venia a ma casa a fer els deures, jo anava a la seua a fer-los també. Fou allí on vaig conèixer a son pare, que era més “bruto” que un forcat (risses). A més, mon pare també el coneixia.

Emília: Son pare (de Kiko) també feia molt de sainet.

Toni: Ahí és. Jo recorde quan son pare feia els sainets en el Teatro Serrano i recorde un, que no recorde el nom de l’obra, on interpretava a un tonto.

Emília: Ei “collins”, feia més l’animal...

Toni: Feia de “tonto” i recorde que deia “aiguaferro, aiguaferro...”. No sé que voldria dir, jo era xicotet, igual tenia deu o dotze anys.

Emília: I baix dels Porxets també va fer teatre.

En què t’inspirares per a dissenyar el premi?

Toni: Recorde al pare Ortolá pelat, socarrò, en una risa fins allà, les galtes roges... i eixa cara és la que jo tenia en la ment i vaig plasmar en el guardó.

Emília: Sí, es pintava molt roges les galtes.

Conta’ns el procés de creació de la peça.

Toni: El procés d’aquesta peça és diferent. Es fan dos planxes, una de la base i altra de la cara. Vaig fer el dibuix, ho passarem a un cartó i sempre és el mateix disseny. A partir del format de la base i de la dimensió de la cara, es calca –per dir-ho d’alguna forma– els ulls, perquè està ginyant un ull, el somriure... i després posem les grenyes als laterals, ja que ell estava pelat i tenia pèl als costats del cap. Això es fa tot manual, en aquest no hi ha motlle.

Emília: Per això, cadascun pot eixir d’una forma diferent pel que fa a les grenyes, ja que en un seran més altes, en un altre més pegades al cap.

Toni: Per a mi era la cara de Juan Ortolá, i a partir d’ací el mateix... com jo no podia fer-ho, Emi es tornava a encarregar i ho feia perfectament. En aquesta ocasió el material emprat és el gres, que es cou a 1300 graus, és més fort. Dona uns acabats diferents. És més rústic.

Emília: Aquest guardó pot canviar la fisiognomia perquè és un peça feta a mà, cosa que en el Nel·lo únicament pot canviar els colors de la decoració, poden eixir més lluents, o més verdós. En ser manual, sempre pot variar el resultat final.

Anys després d’instaurar-se el premi Juan Ortolá, es crearà el premi Socarrat per a la tercera i segon millor obra. Emi, conta’ns com va sorgir aquell encàrrec?

Emília: En Sueca no s’havien fet socarrats mai, i jo vaig començar fa molts anys a fer-ne. En aquell moment, la mateixa JLF va decidir donar-li més importància i protagonisme al Nel·lo decidiren fer menys Nel·los per edició perquè en fèiem sis o set. Fou aleshores quan es va decidir que, en la categoria de millor obra, el segon i tercer lloc tingueren un premi diferent del Nel·lo. Fou aleshores quan em buscaren a mi per a fer el premi socarrat.

Des del primer moment el premi havia de ser un socarrat o et donaren llibertat per a crear el que tu volgueres? Presentares a la JLF diferents opcions o tenies clar el que anaves a plasmar?

Emília: Sí, l’encàrrec era expressament un socarrat. Fou aleshores quan vaig fer uns esbossos i ells triaren. El que va guanyar fou unes cortines amb dues màscares.

Conta’ns el procés de creació de la peça.

Emília: El socarrat és, o fer tu un rajol de fang, o comprar-lo fet. Aleshores nosaltres optarem fer un 20x20 perquè quedara elegant. Si fas el taulell també són dos cuites, una per al fang i altra per a la decoració. Agafes l’engalbe i pintes el taulell amb aquest. Els socarrats més autèntics són en negre i roig, que foren els colors que nosaltres decidirem posar. Una vegada està sec es pinta, primer es dibuixa calcant-lo en carbonet i després el pintem en roig i negre.

Toni: El roig és un roig caldera, que no és un color viu. És el color que toca.

Emília: Una vegada el tens fet, no hi ha tornada enrere. Si t’equivoques cal fer-lo de nou, no hi ha forma de corregir-lo.

Toni: Si taques el fang, és difícil d’arreglar. Has de posar un color damunt que canviara...

Emília: I si està cuit, oblidat!

Cada any realitzes el nombre de premis que es necessiten per a l’edició o fas una quantitat gran?

Emília: Cada any faig els que toquen, sí. Mira, tinc una anècdota: un any em vaig equivocar posant l’any i va vindre Bernardo –actual President de JLF– i em va dir “eh, que són X anys, no els que has posat!” i des d’aleshores ho tinc gravat. Aquests dos que eixiren mal, els tinc guardats en casa perquè no valien.

Que ha suposat per a tu que un premi del Concurs de Sainets, que enguany assoleix la quaranta edició, tinga la teua signatura?

Emília: El meu no saben que l’he fet jo perquè no estan signats. Els que coneixen són els que ha fet el mestre.

Toni: Ara diré jo una cosa, que de segur que Emília estarà totalment d’acord amb mi. Nosaltres diferenciem la feina d’artista de la feina d’artesà. El que és feina d’artesà jo no ho he firmat mai.

Emília: Nosaltres açò no ho firmem mai... el socarrat sí.

Toni: El que són els Nel·los i l’Ortolá crec que únicament vaig signar els primers. La meua norma i que crec que Emilia també ho fa és, si és un disseny, una cosa original, sí que ho signem. Però si és una cosa que cada any es fa, no ho fem perquè al final prostituïm la mateixa signatura; ja que són còpies i còpies i còpies. És el meu costum, si l’obra és meua i és “única” sí, ho signe. Però per a això està aquesta entrevista, perquè la gent conega qui som els que hem fet aquestes escultures.

Emília: Ell era el dissenyador i jo les realitzava.

Toni: Normalment, els primers anys, sí que guarde reculls on es feia menció a la implantació del Nel·lo i qui l’havia fet... és cíclic, després hi haurà gent que no sap qui ho va fer i ara, amb la vostra iniciativa, que teniu interès de saber l’origen, tornem a eixir a la palestra. Tampoc podem estar dient cada dia que ho hem fet nosaltres. Ho fem perquè ens agrada.

Toni i Emilia posen amb els guardons creats per ells mateixos: el Nel·lo, el Juan Ortolá i el Socarrat

IMATGE: JOSEP OSCA