JOSEP BERNAT I BALDOVÍ UN DELS PARES DEL SAINET

Josep Bernat i Baldoví (1809-1864) fou un escriptor i poeta suecà, cèlebre fonamentalment pels seus sainets, sobretot per la seua obra satiricoeròtica El virgo de Vicenteta –malgrat que el seu títol real El virgo de Vicenteta i l’alcalde de Favara o El parlar bé no costa un patxo–, escrit en 1845

Fill d’Antonio Bernat Fuster i de Francisca Baldoví Cubells, va nàixer el 19 de març de 1809 en el si d’una adinerada família. Va estar intern en l’Escola Pia a València, on es va formar en literatura, poètica i retòrica, i va continuar estudiant posteriorment en la Facultat de Dret a la Universitat de València, doctorant-se en Jurisprudència. Destacà sempre com un molt bon estudiant, dotat d’una memòria prodigiosa i d’una imaginació ben nodrida.

Al llarg de la seua vida va alternar la seua residència entre Sueca, València i Madrid, on va viure alguns anys. Va exercir com a advocat i algun temps com a jutge, també va decidir dedicar-se a la política, arribant a alcalde major del partit judicial de Catarroja i diputat de les Corts Espanyoles pel districte de Sueca. Anys més tard va ser alcalde de la seua localitat natal.

Respecte al seu esperit creador, sent diputat a Madrid es va consagrar més a la poesia humorística que a l’oratòria parlamentària, publicant poemes jocosos en castellà en revistes i almanacs, alguns recollits en un llibre anomenat El Sueco És per això que el número més gran dels seus epigrames romanen dispersos per periòdics i almanacs.

Va retornar a València després de l’experiència a la capital de l’estat, començant a publicar en les revistes humorístiques El Tabalet i El Sueco, i on de nou participà de forma activa en la vida política de Sueca. Fou a València on es va iniciar la seua passió: l’escriptura. Va compondre poesies festives i satíriques, amb intenció i picardia, a més de ser un element clau en el món faller. El nom de Josep Bernat i Baldoví és de gran importància per a la literatura fallera, ja que és considerat l’inventor dels llibrets fallers. És, probablement, l’iniciador d’aquest gènere amb el llibret més antic datat, el que ell mateix va escriure per a la falla de la Plaça de l’Almodí de l’any 1855 –fou el resultat de l’experiment que va realitzar en 1854: va plantar per iniciativa pròpia una falla rodant prop de la seua casa, en l’encreuament dels carrers Mare de Déu i Figuera, la qual responia a la crítica satírica I si t’adobes? i que va iniciar el camí de les falles a la ciutat de Sueca.

Cal assenyalar que el sainet valencià va pretendre ser un reflex de la vida social de la població d’aquell moment. Malgrat ser un gènere que ha anat adaptant-se a la societat valenciana al llarg del temps, una de les seues característiques recurrents és que els personatges de les classes

RAQUEL BLANCH CLAVER MEMBRE DE L’EQUIP DE LLIBRET I FALLERA DE L’AC FALLA EL PORTAL

Bernat Baldoví, a més de ser un dels exponents del sainet, és fill il·lustre de Sueca.

IMATGE: RAQUEL BLANCH baixes parlaven valencià, mentre que els forasters, els membres de la burgesia o tot aquell que tenia una voluntat de no ser classificat o d’aparentar més riquesa i educació, parlaven un castellà plagat de valencianismes i d’incorreccions. La crítica que es realitza d’aquesta presumpció és moral i, evidentment, sociolingüística.

Així mateix, Bernat i Baldoví fou un home inquiet culturalment parlant: va fundar a València diversos setmanaris festius com El Turia La Verdad El Moles o El Cisne; amb la col laboració de Josep Maria Bonilla Martínez i Pascual Pérez Rodríguez va fundar el periòdic de caràcter satíric La Donsayna (1844-1845), amb qui també farà equip per taure endavant els setmanaris El Tabalet i El Sueco (1847).

Va ser el màxim exponent de la sàtira valenciana en el segle XIX, sent molt conegut tant pels seus textos festius com per les seues obres de teatre i les seues poesies, producció literària carregada d’enginy, humor i tocs picants, escrita amb un llenguatge pròxim al poble. En la majoria dels seus escrits reflecteixen el malestar econòmic del camp valencià durant la primera meitat del segle XIX i transpiren un irònic escepticisme cap a les institucions constitucionals i administratives de l’època. La utilització del valencià respon a l’objectiu de l’autor d’arribar a les classes populars en una època en què aquestes s’havien erigit per mèrits propis en protagonistes dintre de les diferents classes socials. És per això que conrearà una literatura sense pretensions cultes, satírica i marcadament dialectal que va obtenir una gran audiència i ressò.

El virgo de Vicenteta i l’alcalde de Favara o El parlar bé no costa un patxo és, sense dubte, l’obra que va enfilar a Bernat i Baldoví dintre del gènere del sainet. Una obra carregada d’erotisme a la valenciana, la qual es va publicar originalment en 1845, realitzant-se una versió suavitzada un any després, la qual fou signada amb pseudònim. El més probable és que aquesta obra tinguera com a destí circular de forma clandestina entre els senyors benestants i el seu entorn, ja que per la seua gosadia i els apunts escènics hilarants, sembla una obra que ha estat concebuda per a ser llegida més que no representada –cosa que és coherent amb l’estricta i falsa moral de l’època.

A més, l’obra fou rescatada més de cent anys després per a convertir-se en una pel lícula. El director valencià Vicente Escrivá va adaptar el sainet a la pantalla gran amb el mateix títol l’any 1979. Entre el repartiment es troben noms valencians destacats com Pepe Sancho, Antonio Ferrandis, Josele Román, Queta Claver i Joan Monleón –entre altres– i la italiana Maria Rosaria Omaggio. Fou molt popular a l’època i més prompte que tard es va convertir en tot un mite de l’imaginari col lectiu, destacant dintre del moviment conegut com a cinema de destape Es va rodar una segona part: “Visanteta, estate queta”

Però, la producció literària de Bernat i Baldoví abasta altres obres com L’agüelo pollastre –paròdia del Don Juan Tenorio de Zorilla –, La tertúlia de Colau Un assaig fet en regla Un fandanguet a Paiporta o Qui tinga cucs que pele fulla també destaquen els tres miracles que va escriure: en 1859 El mocador i La lletjor i la bellesa i en 1860 El rei moro de Granada

Malgrat que els últims anys de la seua vida estigueren marcats per la soledat i el rebuig de bona part del món cultural valencià –una religiositat retrobada el va portar a rebutjar gran part de la seua obra, a més de patir una campanya de desprestigi–, en l’actualitat és una figura reconeguda, sobretot, a la seua localitat natal Sueca.