COMENÇA... TOT

S’apaguen les llums; s’alça el teló. Hi ha silenci en el pati de butaques, comença la funció.

Si alguna cosa té la història de la meua falla, és que va lligada a la història del grup de teatre. Va ser per l’any 1960, sent President Manuel Cortés, quan se li va fer l’encàrrec a Francesc de Paula Burguera, periodista i polític local, de constituir un grup de teatre format per membres de la falla: Isauro Cebolla, José Carrasquer, Mari Fletes i Alejandro Granell, entre altres. Les circumstàncies polítiques de Burguera el portaren a Madrid a continuar amb la seua carrera política i, al cap de dos anys, va haver de deixar el grup de teatre. Així fou quan Manuel Cortés va depositar la seua confiança en el gran Alejandro Granell.

Granell havia començat a fer teatre baix dels Porxets, juntament amb Juan Ortolà, i després passà a ser faller d’aquesta falla. Formant part del grup de teatre catorze anys i creant així una escola. Alejandro Granell ha sigut un dels grans del teatre local, per la seua forma d’interpretar, la manera d’articular les frases i, sobretot, la seua manera peculiar d’aparéixer a escena.

Així començava a consolidar-se un grup que encara donaria molt de si. Obres com Modus Vivendis Fora baix L’escaleta del dimoni, L’afició i L’Alcalde de barrio, entre altres, donaren nom i reconeixement a aquest grup. Però com tot en aquesta vida té un punt d’inflexió, arriba el moment en què Alejandro es retirava d’escena després de vint-i-quatre anys actuant i dirigint catorze anys aquest grup.

L’any 1974 fou Javier Matoses, el seu dofí a l’ombra, qui reprendria el testimoni, marcant una línia continuista, però amb noves cares: Juan Daniel Tomàs, Manolo Morell, Manola Andrés, Fernando Matoses, Amparo Franco, Angel Albuixec, Rafel Tomás, Pascual Sancho (com apuntador). Després vindrien Mari Lola Llopis, Guillermo Bonet, Tere Moll, Manuel Micó. Aquest grup va saber fer-se també un bon nom en el mon teatral, amb obres com Deixa’m la dona Pepet L’erotissima Doña Inés, El Drama de la bolseria, L’ou milagrós, Dos toreros de cartó Una conferència De Sagristà a Torero, Visites de l’altre món Un jutjat de Pau...

Però com ja he dit abans, tota etapa arriba a la seua fi i també li arriba el torn a Javier l’any 1987: comunica la seua decisió de deixar el grup, després de vint-i-tres anys actuant i de tretze com a director. Com havia succeït abans, fou Manuel Micó qui agafà el relleu i continua endavant amb aquesta llavor.

L’any 1988, un jove Manuel comença una altra etapa de teatre amb obres com Per la fam d’heretar, Mosquit de tenda, Xeperut i coixo El Sant dels Miracles o Si jo fora ric. Formaren part d’una nova família de teatre fallers i falleres com Manola Andrés, Victor Moreno, Sergio Bonet, Òscar Bonet, Mari Carmen Iborra, Pepe Micó, Jordi Vidagany, Toni Ferrer (apuntador)... Tots formen part d’aquesta història i de segur que em deixe algú, així que em perdonaran perquè no puc nomenar-los a tots i totes.

Eren les falles de 1989, jo tenia quinze anys quan comencí. Amb huit anys somiava asseguda en l’escaleta del teatre poder eixir i actuar, però el meu somni hui va més enllà i soc directora també del grup artístic.

Quan comencí en el grup, en el 2004 érem Arturo Falcó, Pepe Micó, Sara Mancebo, Fran Tarazona, Mariano Hervàs, Pepe Rodenes, James Granell i Mariví Escorihuela. Però la gran família que som, ha anat al llarg dels anys sent més gran, i dic som, perquè aquell que pertany al teatre, sempre és i serà part d’ell: Angelines Ferrer, Sara Burguera, Diògenes Carbonell, Laura Iborra, Toni Meseguer, Pepe Santamatilde, Mª Cruz López-Egea...

Inmaculada Ortells Rodenes

DIRECTORA DEL GRUP DE TEATRE DE LA FALLA VERGE DE SALES /

El quadre artístic posant per a una fotografia després de l’entrega de premis

IMATGE: LORENA SENDRA

El grup actual format per Javi Bonillo, Mª Cruz Bolufer, Sheila González, Antonio Cebolla, Jesús Mañez són part d’aquesta gran història, però no vol dir que els altres no estan ací, sinó que les circumstàncies de cada any canvien i sempre no es té la mateixa disponibilitat.

Buscar Una Hist Ria

Triar el guió no és fàcil, però si tinc en compte les opinions dels membres del grup, jo aporte l’obra i si en començar no agrada, la canviem. Poques vegades ha passat, perquè normalment ens agrada i saps que cada any el repte és diferent. Però una vegada escollit, comença la part més divertida: preparar el paper, els assajos; que a la vegada resulta la part més sacrificada.

Tal vegada una de les obres més carismàtiques que hem realitzat és Estranys hàbits, o com segueix coneguen-la molta gent: la del capellà Altres com On està el president? o Un gitano en Santa Barbara han estat una mescla d’obres actuals i obres més clàssiques. Però sempre intentant fer passar una bona estona i que el públic se’n vaja amb un somriure en la boca.

ASSAGEM!

Els assajos són una part molt important del grup de teatre. Com he dit abans, tots no poden vindre de dilluns a dijous, després de sopar a partir de les 10 de la nit per formar part de l’obra. És un sacrifici molt gran després d’estar tot el dia treballant, deixar a la família casa, buscar moments per llegir-te el guió i estudiar. No és fàcil. Però les risses i l’ambient i passar una estona divertida, fa que en el final del dia se t’obliden els problemes.

Ploga, neve, faça aire, o molt de fred. Seguim ací cada nit. Hem assajat en mantes, damunt de cartons, al carrer en més de 30 graus. Quasi tota classe de clima, que no ens ha fet tirar enrere per tal de dur endavant l’obra que volíem representar. Com he dit abans, el sacrifici es recompensa amb les anècdotes i els bons moments passats.

Si ens posem a recordar anècdotes dalt de l’escenari, no tindria prou folis per a omplir, però quan la família del teatre ens reunim sempre acaben eixint aquests moments tan divertits.

Recorde en l’obra Un gitano en Santa Barbara la següent escena: estàvem sopant a taula i per fer com un guisat, vaig pensar a posar cereals amb llet. Els cereals començaren a unflar. Manuel Micó, estava en escena amb Javier Bonillo i jo els servia el sopar; en unflar els cereals a Manuel se li feren tot un embolic en la boca i a Javier se li pegaven els pèls de la perruca que portava també en la boca. Manuel que ho veu, esclatà i li va eixir tot de la boca com una font, a Javier li passa el mateix. Tot seguit jo mirant l’escena també vaig esclatar amb una rialla, que juntament amb el públic no poguérem evitar. L’aplaudiment del públic va ser el millor, ja que s’adonaren que no estava preparat.

Altres anècdotes com oblidar-se dels guants i nomenar-los en escena i la gent del públic veure que no els portes posats; eixir abans a l’escenari i deixar descol·locat al que està, ja que no era el moment; així podríem estar hores i hores. Perquè si d’alguna cosa s’aprén, és dels errors realitzats dalt d’escena i queden per sempre a la memòria del públic.

UN GRUP, UNA FAMÍLIA

Heu comprovat que no som sols un grup de teatre. Som una família, tots el que hem format part d’aquest grup tenim un vincle especial. Des del seu inici ens ho ha transmés i cadascuna de les persones que hem dirigit el gruo hem intentat transmetre aquest sentiment d’unió.

Per ací han passat moltes persones, de diversos caràcters i manera de ser, però a tots ens unia el mateix: el cuquet de la interpretació. Amistats que perduren, que al llarg del temps, no tots estan i no tots continuen sent fallers o falleres. Però són saineters i porten en el cor tots els moments que dia a dia es comparteixen en els assajos i a l’escenari.

S’APAGUEN LES LLUMS, S’ALÇA EL TELÓ

Hi ha silenci en el pati de butaques, comença la funció.

L’adrenalina puja, el cor batega cada vegada més ràpid i estàs desitjant eixir a escena, oblidar-te de tot i ser eixe personatge que has creat, que durant mesos has interpretat i forma part de tu. Fins i tot, el fet de posar en el dia a dia frases de l’obra que cada nit repeteixes, fins que estiga perfecta.

Xafes l’escenari i al moment sents la primera rialla, i penses el públic gaudeix i jo amb ell. Cada hora de son, sense la família, anar corregents perquè has d’arribar a les 22 hores, absolutament tot, se sent recompensat quan sents la rissa i l’aplaudiment del final.

Acaba la funció i sols penses: quan començaré la pròxima obra?, quin personatge serè...?

S’apaguen les llums, s’alça el teló. Hi ha silenci en el pati de butaques i... comença la funció.

El quadre artístic posant per Coneixes a ta muller? fou l’última obra que va interpretar la falla Verge de Sales

IMATGE: LORENA SENDRA