5 minute read
S’OBRI EL TELÓ 3, 2, 1...
Molta Merda. Expressió que, tot i no ser molt refinada, s’utilitza per desitjar bona sort als actors i actrius al teatre. És una expressió de llarga tradició, i el seu origen té dues vessants.
Per una banda, aquella que es remunta a l’Edat Mitjana, en la que els artistes que viatjaven de poble en poble, es basaven en la quantitat de fem que hi havia a l’entrada de les poblacions. Si hi havia molta, significava que s’estava celebrant alguna fira o esdeveniment important, la qual cosa implicava més aglomeració de gent. Amb això, veien un bon motiu per entrar i mostrar-los el seu espectacle.
Advertisement
Per altra banda, i més coneguda que l’anterior, la que procedeix dels segles XVI i XVII. Les classes riques acudien al teatre amb els seus cotxes de cavalls. Per tant, a major afluència de gent, major era també el nombre d’excrements que s’acumulaven a la porta. Amb això, augmentava la probabilitat d’incrementar el seu benefici, ja que aquest es basava en la quantitat de monedes que el públic tirava a l’escenari, en funció (mai millor dit) del que els haguera agradat l’obra.
Amb el dubte de si ompliríem l’escenari d’objectes circulars i brillants, o més bé de fruits esfèrics, acolorits i utilitzats en les ensalades; un grup de persones de la nostra comissió reprenguérem l’art del sainet. Grup de totes les edats, alguns sense experiència i altres que ja havien trencat la mà en això de pujar a un escenari. I és que, l’Avinguda ja havia fet teatre ens els seus inicis.
Es movia l’any 1984. El president, junt amb una colla d’actrius i actors aficionats, feren del sainet una activitat més dins de la nostra comissió. Varen debutar amb l’obra Martingales dels marits. L’any següent, i amb la mateixa il lusió que l’anterior, donaven vida al sainet Colombaire de profit. La primera d’elles fou interpretada en el ja desaparegut Cine La Paz
I parada… No sé ben bé per què…
Fins que en 2009 li vàrem donar una nova oportunitat. Encara recorde el nom de l’obra: El trovador en un porxe, que ens anava com anell al dit… Tractava d’una colla de teatre que anava a interpretar la seua primera funció. Ideal! Però un colp dur per a la nostra comissió, va fer guardar els nostres papers en un calaix, per no traure’ls durant uns anys. Aquell president que va apostar pel teatre feia 25 anys, ens deixava… Coincidències amargues de la representació de la vida. Fins al moment, havia sigut el nostre únic espectador. I sense ell, res no seria igual…
El 2013, quan la ferida va cicatritzar un poc, deixàrem que aquella il lusió teatral tornara a ressorgir. Però amb prudència: no anàvem a pegar el bot directe al Centre Cultural Bernat i Baldoví, ni a presentar-nos al concurs de la Junta Local Fallera. Res més lluny de la realitat… Trencaríem la mà en la nostra casa de llauna. I, depenent de les impressions de la gent, i de les ensalades que ens poguérem fer amb els fruits recollits, ja decidiríem com actuar l’any vinent.
Edith Llop Rosell
Dissenyadora Gr Fica I Web
I SECRETÀRIA DE LA FALLA AVINGUDA D’ESPANYA /
Martingales dels marits és el primer sainet que va interpretar el quadre artístic de la falla Avinguda d’Espanya en l’any 1985 en el desaparegut Cine La Paz
No elegiríem la mateixa obra, ja que hi havia massa records que ens removien. Les nostres veus no podien tornar a interpretar aquells diàlegs oblidats. En el seu lloc es va elegir el sainet Una bala perduda. I amb l’esperança de no perdre’ns en eixe món desconegut per a nosaltres, el nostre cau es va convertir en un teatre improvisat. La quantitat de nervis que es varen acumular en tan sols una hora va ser incalculable… Però les felicitacions a l’acabar i les palmades a l’esquena, ens varen fer dir: I per què no? A l’any que ve, a Junta Local!!.
I així va ser: amb la mateixa obra, ens ficàvem en les files de les comissions que feien possible aquest concurs de sainet. Tot i que l’escenari ara imposava molt més, ens movia la il lusió d’haver recuperat allò que estava tant de temps en l’ombra dins de l’Avinguda. Quan es va obrir el teló, vaig pensar: Viu tot el que ocórrega en escena, oblida’t de la gent de baix i imagina’t que estàs en el cau, un any enrere... Aquests pensaments van funcionar, i vaig poder assaborir la meua primera vegada al grup de sainet.
Des d’aquell any, la nostra comissió no va parar de fer sainets. Any rere any intentàvem millorar, basant-nos en l’experiència pròpia que anàvem acumulant. Recorde que fins i tot quedàvem per veure els sainets que les nostres companyes de concurs interpretàvem en el mateix escenari que nosaltres mateixa ja havíem xafat, o xafaríem en uns dies.
Amb el pas del temps, el grup s’anava consolidant: anaven despuntant els actors o actrius principals; l’apuntador es transformava en el nostre motor motivador, la gent encarregada de decorat i vestuari ens consentia com la que més; els traspunts es convertien en els nostres suports en aparéixer o desaparéixer d’escena…
I els sopars del dia d’abans de la representació (perquè eixa nit no s’assajava) s’anaven convertint en una tradició inviolable…
Les recompenses també anaven arribant, en forma de mencions especials. Unes mencions que et motivaven de cara a l’any següent. I, a poc a poc, també es convertiren en premis. Entre tots els sainets representats, dos foren els grans vencedors: Ànima infidel (amb els seus efectes especials provinents d’ultratomba) i No hiá marit fiel” (amb pastissos i mans voladores). Sobretot aquest últim, en el que fórem premiats en totes les categories. Els comentaris generals així ho apuntaven, però per a nosaltres era irreal, a causa de la nostra curta trajectòria.
I de sobte, l’arribada d’un “bitxo” va paralitzar el món: una congelació del temps i l’activitat, que afectava també al món de les falles. I, en conseqüència, al nostre grup de sainet; un grup que no ha tornat a reunir-se fins a la data, guardant un molt bon sabor de boca de la seua última representació.
El sainet, són moltes hores de sacrifici. Però també et fa estretir llaços amb gent que no està dins del teu cercle d’amistats. I és que, en època d’assajos, les veus mínim dues nits a la setmana. Som companys aguantant fred, aire i pluja que, moltes vegades, i amb el ressò de la llauna del nostre cau, ens dificultava els diàlegs. Però, sobretot, et fa desconnectar de la rutina diària i la vida real, per convertir-te en un personatge que viu en un temps que no té res a veure amb el teu. Personatges als quals agafes estima, una estima que perdura malgrat passar els anys.
Són moltes les anècdotes que es guarden d’aquella època, i seria difícil elegir-ne una. No obstant això, em quedaria amb aquella que va marcar un abans i un després… Aquella en la que la nostra comissió pensava haver-ho vist tot amb aquest grup de teatre, i es va adonar que estava molt equivocada…
Dins del programa faller de l’Avinguda, quan s’apropava la setmana fallera, era tradició tornar a representar el sainet al cau. Per aquesta representació, els assajos ja eren menys freqüents i la relaxació es multiplicava exponencialment. Tant és així, que un any vàrem decidir eliminar la meitat de diàlegs. En el seu lloc, clavàrem cançons que no tenien res a veure amb el que estava ocorrent en escena. L’únic nexe d’unió era una paraula comuna que apareixia en l’última frase dita per l’actor o actiu, i es repetia en la cançó interpretada. Amb coreografia i tot! Encara recorde els ulls oberts com a plats dels fallers i de les falleres assistents com a públic, i les rialles fortes i incrèdules, plantejant-se si era veritat això que estaven veient. Deixàrem el llistó tan alt que, tot i intentar repetir-ho en anys posteriors, veiérem que era impossible. El factor sorpresa s’havia perdut… De fet, va ser tan forta la sensació, que ja no tornàrem a repetir les obres al cau. I és que l’any anterior ens ho havíem passat tan bé preparant aquell musical, que ja no tenia sentit tornar a la versió seriosa i oficial de les obres entre les parets de llauna.
Espere que, algun any, el teló de l’Avinguda torne a obrir-se amb més força que mai! Fins que arribe eixe moment, seguirem sent fidels espectadors…