EL VERÍ DEL TEATRE

Això era una vegada, en un temps no molt llunyà, quan la setmana fallera durava una setmana i tots els saraus els celebràvem en el casal, que notí com una punxada, una espècie de cosquerelles que no vaig saber identificar. Amb el temps, però, vaig descobrir que havia sigut inoculada amb el verí del teatre.

De sempre m’han agradat les paraules: contes, històries, faules, xafardejos, converses... i de sempre també m’he sentit atreta pel teatre. Quan m’apuntí a la meua falla, la falla Xúquer, no representaven sainets en aquell moment, però la gent parlava i contava tant com havien rigut amb l’art dels nostres artistes fent representacions en el casal i com aplaudien les seues actuacions. Contaven que feien concursos pels pobles i que participaven i que de vegades guanyaven i de vegades no, però sempre es divertien i coneixien altres fallers i falleres amb les mateixes ganes de fer falla i fer teatre.

Aleshores pensí, “per què no? I si ho intentara?” I ho vaig intentar. I ho vaig aconseguir. Vaig tindre sort perquè la gent estava ganosa de sainet i no em resultà gens difícil fer un bon grup de teatre disposat a vindre als assajos malgrat el fred, la son, el treball i tots els entrebancs que solen eixir mentre dura la temporada assagística. Trobàrem també gent disposada a fer un decorat com si la representació anara a tindre lloc en el teatre més afamat del món i no en el nostre casal de llanda. Em posí a buscar obreta i trobí a Darío Fo, un dramaturg del qual ja coneixia alguna cosa i m’agradava el seu estil. Adaptí l’obra Ací no paga ni Déu per al nombre d’artistes que teníem en el grup, la retallí perquè durara el temps que solen durar els sainets (uns 45 minuts) i, després de moltíssimes hores d’assaig (era la primera volta i volíem quedar bé), molts nervis, moltes de temps repassant una vegada i una altra l’attrezzo, i moltes vivències i rialles compartides, arribà el dia de la representació i allí dins, tancadeta en la meua capsa de cartó i fent d’apuntadora (des d’ací reivindique la figura de l’apuntador, injuriada en l’actualitat, però intrínsecament lligada al sainet) vaig gaudir amb les rialles del públic, compost de fallers i falleres i d’una gran part del veïnat que no volia perdre’s l’espectacle. En acabar, tot el món ens donava l’enhorabona, agraït per la bona estona que els havíem fet passar i nosaltres, contents i pagats com se sol dir, de la representació que havíem portat a terme.

D Lia Serra Rosell Fornera I Delegada De Tetatre De La Falla X Quer

Hi ha moltes diferències d’actuar en el cau en el CC Bernat i Baldoví, com per exemple, la pressió

IMATGE: DÚLIA SERRA

IMATGE: DÚLIA SERRA

Des d’aquella primera representació han passat més de vint anys, i encara continuem oferint un espectacle teatral, però les circumstàncies han canviat molt. Ara ja no ho fem en el casal sinó que ho fem en un teatre “de veritat”, competint amb altres falles en el concurs de sainets que organitza la Junta Local Fallera de Sueca. Personalment no sabria dir quina opció m’agrada més. L’actual comporta l’avantatge que el públic és molt respectuós i està en silenci, l’obra llueix molt més si es representa en un escenari professional i com es fa prou abans de falles, quan ve la setmana fallera, els components del grup de teatre estem lliures per a viure altres coses i no estar pendent de la representació. Per contra, el fet de participar en un concurs, comporta certa competitivitat entre falles; a més a més, sempre n’hi ha fílies i fòbies i de vegades o quasi sempre, no compartim la valoració que fa el jurat de la nostra l’actuació i de la resta de falles, cosa que provoca cert sentiment d’injustícia en la repartida de premis, inherent a qualsevol concurs local on tots veiem el treball de la resta.

En definitiva, portem en la nostra història sainetera unes quantes obretes ja representades: Colombaire de profit El fantasma de l’agüelo Per la fam d’heretar Una herència inesperà, La barraqueta del nano, Los matariles, Efectes secundaris... i unes quantes més amb les quals hem gaudit moltíssim i esperem que, si no som nosaltres, que siguen els que vénen darrere, continuant aquest camí difícil i gratificant alhora. Així és que, sempre...