J’AURAIS VOULU ÊTRE UNE ARTISTE, POUR POUVOIR FAIRE MON NUMÉRO!

Elena Villagrasa Palacios Funcion Ria Al Departament De

Vaig nàixer l’any 1970, en París. Soc la quinta progenitura d’una família de sis filles i fills d’emigrants suecans que buscaren, després de la coneguda “riuà” del 57, un futur incert però esperançador. Vaig ser francesa la meitat de la meua vida... i quina meitat! De la meua infantesa i joventut a la capital de La France sols em queden els bons records; segurament serà perquè no hi hagués cap de roí. Si bé es repara, les dificultats no deixen de ser les millors lliçons de la teua vida.

Al país de Molière hi vaig descobrir el Teatre gràcies a una extraescolar que duia una professora de francés en l’institut Voltaire de l’avinguda de la República. Era adolescent, m’agradava cantar, ballar, recitar poesia i veure pel lícules. Després del maig del 68, en la ciutat de l’Amor, l’accés a la cultura era inevitable i en done les gràcies cada dia. Sobretot, als meus pares per haver lluitat tant per nosaltres... si sabéreu com n’estic d’agraïda! Lamente no haver-los-ho dit quan tocava.

I va passar el que havia de passar: el grup d’adolescents del club de teatre d’institut “tocats” per la gràcia del teatre decidírem muntar una companyia! La Compagnie Les Vilains Mômes

–Els Nens Enjogassats– la parírem quatre incondicionals de la comèdia: Sylviane, la meua germana de l’ànima, sempre t’estimaré, estigues on estigues; Franck, el millor actor que he vist mai i Grus amb qui ens pixàvem, literalment, de riure. Vàrem escriure nosaltres les obres que també muntàvem... ens ensenyàrem a fer de tot: cosir vestuaris, fer cartells i dossiers de premsa, fabricar escenografies, cridar a directors i directores de teatres i festivals, a periodistes, fer programes de ràdio en directe, carregar i descarregar material, fer fotografies artístiques, dissenyar fitxes tècniques i enredar a familiars i amics i amigues en la gran aventura teatral que donava sentit a les nostres vides. No ho férem malament: estiguérem programats en sales parisenques i fins i tot, participàrem en la gran marató teatral que és el festival d’Avinyó (sur le pont d’Avignon, on y danse, on y danse...).

La primera etapa d’una vida et marca per a sempre. El que he aprés del teatre m’ha seguit, m’ha ajudat i sostingut sempre. El teatre és una experiència P-E-R-S-O-N-A-L (si, amb totes les lletres) i qui haja xafat les taules d’un escenari em donarà la raó. Una experiència vital!

Per a pagar factures tots treballàvem: o bé en una productora o bé en una sala d’espectacles... o en ambdós llocs. Jo vaig estar en un café-teatre, Le Point Virgule (el Punt i Coma), ubicat en el barri llatí de París, venent entrades, aposentant al públic, duent comptabilitat, pintant decorats i fins i tot netejant vàters, no ens pesava res!

A més, a boqueta nit, tocava assaig amb la companya. No hi ha pràctica més terapèutica (al meu gust) que assajar... ai! M’ha donat la vida, que no me la lleven! Ja vos ho imagineu: rèiem a ple pulmó i també ploràvem desesperadament. Passàvem hores determinant si havies d’entrar en eixe precís segon o si el to de veu utilitzat era l’adequat... Les hores són minuts quan gaudeixes. Vaig tindre l’oportunitat de veure centenars i centenars d’obres que varen deixar en mi un pòsit cultural que encara faig servir.

Després passà la vida i durant dècades el teatre i les arts escèniques no tornaren a formar part de la meua vida, almenys, amb tanta intensitat. Però el destí va voler que conegués a un genial i joveníssim creador com és el director de la multiguardonada companyia suecana Maduixa i, amb ell, vaig tornar a eixir de “bolo” –com a acompanyant– per França. Vaig tornar a descobrir com naix i creix un espectacle, a meravellar-me i emocionar-me amb actuacions en directe. Mil milions de gràcies, Joan, per deixar-me contemplar sigil losament i des de molt prop els teus projectes. Va ser com pujar a una màquina de remuntar el temps: el teatre tornava a fer-me vibrar i quan més ho necessitava, sí... m’ajudà a lluitar. No obstant això, no era suficient, n’era espectadora i precisava més! Necessitava tornar a donar-li ànima i cos a personatges. Tornar a vibrar d’emoció dalt d’un escenari. A sentir-me més viva que mai.

No sé si sabreu que la professió d’actor o d’actriu és l’única que és auto-proclamativa. M’explique: vos heu adonat que una persona és actor o actriu perquè decideix ser-ho? Un dia s’alça i diu «soc actor!» i ho és, sense més! No hi ha edat per a ser actor o actriu. No importa l’altura, el pes, l’origen. Sempre trobaràs un paper que s’ajusta. No necessàriament es cursa un conservatori d’Art Dramàtic o altra escola de teatre per a ser actor o actriu de teatre o cine. No vull dir que no siga la millor de les opcions, que ho és. Però el que vull dir és que encara que no tingues formació teatral pots declarar alt i fort que eres actor i després la vida t’ho permetrà o no. Ara, també he de dir que ser famós no fa de tu un bon actor o actriu, molts actors i moltes actrius amb una mestria de les arts escèniques envejable no són famosos al nostre país.

Una bona actriu i un bon actor no fingeix els seus sentiments, els sent quan els expressa. Si la situació i les circumstàncies són artificials, l’emoció és real. Has de submergir-te intensament en el personatge i la seua història. A l’escenari, et converteixes en aquesta persona, et fas un amb ella. En aquest precís moment, sents, vius, pateixes amb això. L’empatia és clau: “Has de posar-te a la pell d’una altra persona”. Les expressions facials, les postures, el vestuari, la decoració i altres companys ajuden a submergirse de ple en aquest univers imaginari. Passes les portes del teatre, surts de la llum del dia. L’escenari està a punt, la teua disfressa t’està esperant. S’instal la un altre univers i esdevé teu durant una, dues o tres hores.

Fa tres anys vaig decidir apuntar-me al Taller Municipal de Teatre de Sueca perquè el que volia era actuar, i des de llavors no hem parat! He tingut l’ocasió d’actuar per al meu poble tragèdies, comèdies, fins i tot recitar a Joan Fuster i –el que més em va emocionar– actuar amb el meu fill a qui li vaig contagiar el verí del teatre. Tenim algun “bolo” i això em fa feliç... L’adrenalina, la serotonina, la dopamina i totes aquestes hormones del plaer afloren naturalment. Actuar insufla energia positiva. Així que, tinc ganes d’acabar aquest relat aconsellant a tots i a totes provar açò de fer teatre i veureu que agafar distància sobre el dia a dia i observar la naturalesa humana des de l’humor o la ironia ens ajuda a entendre’s millor; ens empodera.

Alumnes del Taller Municipal de Teatre després d’una interpretació

IMATGE: ELENA VILLAGRASA