SUECA,

Cremar una falla en maig, envoltada de gent que ni tan sols coneix les falles, sense poder cantar ni aplaudir, amb una Fallera Major que plora de mentida i una traca, de veritat, això sí; portar rodets fets a mà en ple segle XXI o fer una ofrena de duració d’un metre, dos com a molt, acompanyats d’una xaranga que no sap tocar i on la majoria de falleres que mai hagen desfilat; en una despertà on no hi ha música ni una bona xocolatada, quin desbarat!

Tota una aventura! Una aventura que, com moltes, començà per una telefonada: “Alicia, tu vols ser la fallera major de l’any 82?” i jo, que de natural tinc més fàcil el “sí” que el “no”, allà que vaig acabar, muntada en un balcó d’una casa abandonada en el poble del costat, fingint unes albades a plena llum del dia i envoltada de gent que simulaven ser amics i família, però que jo no havia vist abans...

La telefonada seguia explicant l’embolic en el qual ja m’havia clavat. Es tractava de participar com a figurant en una sèrie de televisió creada pel grup Atresmedia que anava a reflectir la realitat del moment viscut a Sueca en l’època de la Ruta del Bakalao. Una realitat que recrearien amb les vivències d’un grup d’amics que, com no podia ser d’altra forma a Sueca, acabaven en una bonica “cremà”. Volien figurants tan reals com fora possible, i si hi havia falles pel mig, ahí estava jo! Jo i uns quants bojos més! Tots de cap a descobrir la màgia de la televisió.

Primerament, férem una reunió amb l’equip de rodatge en la que intercanviàrem opinions, els donàrem la nostra visió d’aquella realitat, aportant imatges o l’experiència viscuda per part d’alguns membres de la Junta Local. Ells volien assessorament i nosaltres teníem infinits consells a aportar. Aquella reunió ens va generar una il lusió comparable a la d’un xiquet amb un joguet nou: “jo portaré”, “jo buscaré”, “jo avisaré a...”, “ho difondrem a les xarxes”, “segur que participa molta gent!”. Era la nostra oportunitat de mostrar a tots, una part del nostre món. Necessitàvem trobar indumentària de l’època completa, tant de dona com d’home. Així que ens posàrem a treballar!

En pocs dies ens trobàrem de front en la realitat: molts “jo portaré” i “jo buscaré” es convertiren en “no he pogut trobar”; “jo avisaré a...” i “segur que ve molta gent” en “la gent no pot participar”. Els horaris de rodatge eren incompatibles amb pràcticament qualsevol jornada laboral, eren a deshores i moltes hores, així que no va ser fàcil, però finalment aconseguirem un grupet molt encertat, amb molta il lusió i molt variat; altra gent va aportar indumentària, altres oferiren la seua ajuda per a assessorar, vestir, pentinar...

Grup de fallers falleres que participaren en l’ofrena de 1981 rodada per a la sèrie La Ruta

IMATGE: ALICIA FALCÓ

Moments abans de rodar l’escena de les albades (encara que siga de dia...)

IMATGE: ALICIA FALCÓ

I aplegà el primer dia de falles al rodatge de La Ruta. En pocs minuts descobrirem la “cara B” de la pantalla gran, el món ideal del tot perfecte que és creat de miquetes de moltes parts, que no existeix, que tot està perfectament pensat i dissenyat per a agradar, tot un art. Les falles les viuríem al cor de la comissió de la falla Mercat, encara que els exteriors del casal corresponien a la falla Avinguda 18 de Juliol; la despertà es va fer en la barriada de la falla El Portal i les albades en Riola, el poble del costat. La màgia de la televisió... per a tornar-se boig!

Aquell primer dia tocava anar d’ofrena! Un caos de gent, figurants de totes parts de València, alguns semblaven més bé de Venècia, no havien vist mai una fallera; gent i més gent, vestits i més vestits, cues per a tot, PCR per a tots, beguda, entrepans i molt de soroll! Quin comboi! En aplegar, el primer que férem va ser descarregar tot el que portàvem i espantar-nos! Estaven pentinant amb els monyos cosits a totes les figurants! No teníem prou mans per a anar llevant monyos i explicant com es feien, a mà; recol locant mantellines, vestint com cal... ens posàvem les mans al cap! En eixe moment, prenguérem consciència que això que per a nosaltres és tan fàcil com posar-se un calcetí és un món per als qui no ho han vist mai. Tractàrem d’ajudar per tal que tot s’ajustara el màxim possible a la realitat, volíem reconéixernos quan ens veiérem, no a nosaltres, sinó a les nostres arrels, de la forma més fidel. I quan ja ho teníem tot preparat... MOTOR, SILENCI, ACCIÓ!

Anem a escena. De sobte em vaig sentir com a un capítol de Cuéntame: cotxes, motos i bicis antics, pintades urbanes i rètols en castellà, estilismes propis dels huitanta i alguns molt estrambòtics per als temps d’ara, tot fet per a l’ocasió, quant d’esforç! Falleres i fallers amb vertaders tresors ja guardats, i el més bonic: un fum d’històries d’amagat. La majoria lluíem les millors gales de les nostres mares, o pares, inclús dels iaios; altres pogueren vestir aquell vestit que feia anys van estrenar, poder-nos pentinar com abans, posarnos eixa mantellina amb què la mare ofrenava. La Ruta ens va regalar reviure moments que ja havíem arxivat.

Ens trobàrem envoltades en un 19 de Març suecà, una escena de la concentració d’abans de l’ofrena, al costat de la falla; rams cap ací, rams cap allà, unes falleres per ací, altres fallers per allà, i de sobte: “qui sap fumar?”. Ho tenien tot pensat: algú hauria d’estar fumant, per fer-ho més real; alguns havien de parlar (en silenci, clar està), altres moure’s i tots, sense saber, actuar; i la xaranga tocar sense bufar.

En acabar l’ofrena de cartó, un canvi de vestuari a brusó negre, un entrepà, algunes picades de mosquit i a seguir: a l’escena del sopar... tots callats, però fent com si parlàrem, i menjant papes ja caducades de tant d’esperar; tornant a sopar, en els actors asseguts al nostre costat, però nosaltres sense poder-los a penes tocar, tots ben concentrats, que el cansament feia força i era hora d’acabar. I del sopar, a ballar! Un ball que acabà pràcticament a hora real. “Ha valido”, uns quants aplaudiments, dues fotos amb els artistes i primer

Un dels actes que també es va recrear fou les típiques despertades

IMATGE: ALICIA FALCÓ

dia superat!

Segon dia de rodatge: ens tocava “cremà”. Va ser una escena realment especial, molt menys cansada perquè no teníem més d’una falla per a cremar; ho havíem de preparar molt bé abans, però l’escena havia d’eixir en una sola toma. Ens digueren “sigueu lliures” com en un dia de “cremà” real, però sense cantar cap cançó (difícil, però ho intentàrem). Vam ser tan lliures que oblidàrem per uns instants on estàvem i ens ajuntàrem en el sentiment més pur d’una nit de 19 de març.

Per a continuar amb el rodatge, altre dia férem la “despertà” (una mica peculiar), amb soroll i molt de mans dels Amics de Coet, però molt estàtica, no ens deixaven ballar ni moure’ns més enllà dels coets. Viure una despertà en maig va estar genial; vam interactuar molt amb els actors que ens veien des d’un balcó de la barriada de la qual simulava ser sa casa. Aquells que no havien sentit els coets mai, no sabien on amagar-se. Va ser una experiència realment divertida, gens mal per anar acabant.

Últim dia, anem d’albades! Feia una calor espantosa: passàrem tot el matí preparant-nos per a gravar a la vesprada, dinàrem a pocs metres dels actors i fins i tot tinguérem temps de parlar amb ells, va ser un dels dies més divertits. Jo era la Fallera Major a qui cantarien, tenia una mare i un pare que acabava de conéixer que pujarien al balcó amb mi. Espai no en sobrava allí dalt, però va ser molt emotiu i graciós veure tot el que ens estava envoltant uns fallers als meus peus, entregats, una música valenciana de dolçaina i tabal (aquesta vegada real) i un “ha valido, muchas gracias por todo” entre aplaudiments com a bonic final.

Van ser dies de carreres i pauses, tots al lloc, ordres clares, i les seues paraules més emprades: “motor”, “silencio”, “grabamos”, “acción”. On “motor” significa que estan preparant-se monitors, càmeres, micròfons, llums i tota mena de menesters per a gravar, “silencio” clarament significa que no es pot fer cap classe de soroll, moltes vegades volien que ens donàrem per entesos amb dir “motor”, però estàvem eufòrics i comboiats, no podíem callar. “Grabamos” no té més misteri que el de ser l’últim avís abans de la botonada definitiva i “acción” és quan va de bo! Tots eixos mots sumats a la paraula “primera”, que acabàrem avorrint perquè significava que tornàvem a començar de nou l’escena o a les paraules “ha valido”, que era la preferida, perquè significava que havíem acabat, es van convertir en el vocabulari d’aquells dies. Unes paraules que mai oblidarem perquè es pronunciaven entre boniques converses i somriures sincers.

Una experiència per a guardar en la caixeta dels records de les falles, sens dubte, molt valuosa per la gent amb qui compartirem hores i deshores, i per les falleres i fallers del meu poble als qui vaig poder conéixer amb més detall i als qui hui ens uneix una sana amistat. Però sobretot, una experiència que ens ensenya que la perfecció sols es toca quan una escena, persona o lloc es compon de fragments d’altres, que no hi ha res perfecte per si mateix, que és l’equip, la col laboració i la suma de parts, el que fa que un tot lluïsca bonic. Així és la màgia de la televisió, un treball incansable per a provocar els sentiments dels espectadors, un viatge en el temps; un motor, silenci i acció, un final amb ovació.

Preparant-se per a la nit de la “cremà”

IMATGE: ALICIA FALCÓ