GEST I PÚBLIC

DOS INDISPENSABILITATS I UN ÚNIC FESTIVAL: LA MOSTRA INTERNACIONAL DE MIM A SUECA

En essència, el teatre és un comunicant o emissor o actor i un comunicat o receptor o espectador compartint un mateix espai físic real (teatre o recinte per a la representació) i un mateix espai temporal. Per a aquesta comunicació directa no serveixen ni espais virtuals ni emmagatzemaments del missatge o representació en arxius o formats audiovisuals. El teatre és el directe més simple i, també, el més pur.

La presència física de l’intèrpret o actor és insubstituïble. L’intèrpret podrà actuar amb ornaments o sense (escenografia, vestuari, atrezzo...) perquè perfectament pot fer-ho nu; amb ajuda tècnica o sense (il·luminació, efectes de so, dispositius tecnològics...) perquè perfectament pot fer-ho a plena llum del dia; amb text o sense (tot i que no sense guió, per molt obert que estiga a la improvisació)...; però del que no podrem prescindir mai serà de la seua presència física, dels seus gestos, dels seus moviments, encara que només siga amb l’aparent immobilitat més absoluta.

És en aquesta gènesi on rau la importància del gest, del mim o del teatre gestual i, per tant, la importància del seu estudi, aprenentatge, formació constant i exercici: «Mimar és un acte fonamental, l’acte primigeni de la creació dramàtica, per a l’actor, per a l’escriptura i per a l’actuació. Jo situe l’acte de mimar en el centre, com si fora el cos mateix del teatre» escrigué el mestre de mestres escènics Jacques Lecoq.

1 Fuster, Joan. Les idees religioses i l’existencialisme en el teatre modern Paiporta: Editorial Denes, 2014, p. 69 1 Lecoq, Jacques. Le Corps Poétique, un enseignement de la création théâtrale. París: Actes SudPapiers, 1997, p. 41.

ABEL GUARINOS VIÑOLES

DIRECTOR DE LES PRIMERES 25 EDICIONS DE LA MOSTRA

INTERNACIONAL DE MIM A SUECA I ACTUAL DIRECTOR GENERAL DE L’INSTITUT VALENCIÀ DE CULTURA

La mateixa indispensabilitat de la presència física de l’actor la requereix i la té la presència física del públic: de milers d’espectadors, o de centenars, o de desenes, o d’una parella... Com a mínim sempre necessitarem de la connivència d’un espectador per tal que el teatre es materialitze. El públic és, al mateix temps, el destinatari i l’objectiu dels esforços de l’actor i de tots els que ens sentim sanament enverinats pel teatre i que som conscients dels seus poders formatiu, educador, transformador, reflexiu, sanador i d’entreteniment. Sense l’aquiescència —com a mínim— d’un espectador és impossible la representació, una funció qualsevol; i sense la participació activa, festiva i reflexiva, lúdica i lúcida, de milers d’espectadors és impossible fer tot un festival.

La Mostra Internacional de Mim a Sueca sempre ha sigut —i és!— plenament conscient del pes d’aquestes dues indispensabilitats i és per això que, pel que fa al vessant artístic, ha mimat i programat tant com ha sabut i pogut els espectacles fonamentalment gestuals, intentant abastar tot l’ample ventall de possibilitats escèniques que el mim conté i proposa —pantomima, commedia dell’arte, bufons, clowns, màscara, nouveau circ, dansa, teatre de sala, teatre de carrer, teatre en espais no convencionals...— però incidint, sobretot i sense embuts, en els espectacles innovadors i de creació contemporània on el resultat és la barreja o melànges de diferents disciplines o vessants artístics.

Potser un dels majors encerts en la gènesi del festival fou el de no incidir en la programació del que popularment i erròniament es coneixia per «mim»: mimodrames a càrrec d’actors de cara blanca. Aquests virtuosos però reiteratius intèrprets han sigut els qui menys han trepitjat els escenaris de Sueca perquè són els menys creatius, en tant que copien i repeteixen els encerts d’avantpassats cèlebres, de Marcel Marceau sobretot. I açò també s’ha fet pensant en el públic, pensant en el seu interés per descobrir noves propostes escèniques, sorprendre’s i, arribat el cas, apassionar-se’n.

Permeteu-me un símil gastronòmic: per molt que ens agrade un plat i les seues mínimes variacions, si ens el menjàrem cada dia, el mateix!, acabaríem avorrint-lo, acabaríem perdent el plaer de menjar. «En la varietat està el gust», diu sàviament el refranyer valencià. I aquesta diversitat és tan aplicable al contingut com al continent, als recintes de la representació —teatre o sala a la italiana carrer, places, patis interiors, espais no convencionals, cafés-teatre...— doncs qualsevol lloc és òptim per a fer un tipus o altre de teatre si amb això podem acontentar els públics àvids de noves emocions o si ens serveix per a convertir en espectadors els ciutadans a priori no enjogassats amb les arts escèniques, per no haver ensopegat encara amb els seus encants. El públic decideix el teatre que vol anar a veure, però també el teatre —en aquest cas, el festival de Sueca— decideix anar a buscar més públic. «El públic és el MIM» he escoltat i llegit i dit en més d’una ocasió, bé en referència a com en un moment concret fou el públic el qui va salvar el pressupost del festival, bé en referència a la seua massiva i —de vegades— passional assistència tant als recintes tancats com als espais oberts... o bé en referència al suport incondicional que el MIM —com popularment es coneix el festival, pel seu acrònim— ha rebut del seu públic, incloent-hi ací els professionals valencians de les arts escèniques i, també, molts polítics locals i —també ara— d’abast autonòmic i estatal, gestors culturals i periodistes de tot arreu.

És cert que l’excepcionalitat, promoció i singularitat d’un festival aclaparen l’atenció del públic amb més facilitat que una programació estable i diversificada. Tot seguint amb la similitud culinària, podem afirmar que l’important i necessari és menjar cada dia, sense excessos (anar al teatre —o a qualsevol altra activitat cultural— amb regularitat, al llarg de tot l’any), però també ens ompli l’ànima i el cos una celebració gastronòmica excepcional i copiosa per tal de festejar qualsevol cosa de l’àmbit familiar o amical (ens sentim atrets per la singularitat d’un festival o pels valors que l’envolten i en cinc dies veiem tant de teatre o més que en cinc mesos). «Una cosa no lleva l’altra» i seria molt convenient que poguérem consolidar i fidelitzar per a les programacions estables, de tot l’any i de qualsevol ciutat, els nous espectadors que fem en un festival o en una trobada o en una mostra concreta.

IMATGE: FRANCESC VERA

Pel que fa a receptors, pel que fa al públic, el repte de la Mostra Internacional de Mim a Sueca sempre ha sigut anar molt més enllà de les mitjanes valencianes, estatals o sudeuropees, i és per això que compta amb una mitjana d’ocupació del 99% en els espectacles de sala i aconsegueix, any rere any, penjar el cartell de No queden localitats en moltes de les funcions programades. Potser en això haja sigut fonamental el primer impuls de la societat civil suecana i de la Ribera Baixa (amb l’associació cultural Lluna Plena Teatre al capdavant) que el 1990 va posar dempeus el festival. Potser tinga influència el fet de considerar el MIM com un servei públic, com una oferta a tota la ciutadania valenciana. Potser la col·laboració amb el sector privat també haja sigut determinant. Potser siguen rellevants les polítiques de foment de públics i d’estimulació de la demanda que, modestament —en la mesura de les seues possibilitats—, el festival ha emprés, experimentat i, fins i tot, copiat: preus assequibles; cocktail d’espectacles de sala amb espectacles de carrer; pica-pica d’espectacles amb contingut i reflexió amb d’altres aparentment frívols; promoció específica entre els membres de les corals valencianes quan s’ha programat un espectacle gestual i musico-vocal; promoció específica entre els que comencen l’ESO als instituts de la ciutat quan s’ha programat un espectacle idoni per a joves i adolescents; promoció específica amb les associacions per la investigació i el coneixement de l’Alzheimer quan s’ha programat un espectacle que tractava aquesta malaltia; promoció específica entre els actors valencians quan s’ha programat una estrena absoluta a càrrec d’una companyia valenciana; promoció específica entre les associacions valencianes de circ quan s’ha programat un espectacle de circ considerat d’imprescindible visió per als professionals de la matèria; promoció específica entre els aficionats a les arts plàstiques quan s’ha programat qualsevol performance plasticoescènica; promoció específica a les guarderies, ludoteques i associacions de mares i pares quan s’han programat espectacles per a bebés o xiquets molt xicotets; promoció específica entre el públic del MIM per tal que perderen la por a entrar en les classes magistrals i activitats paral·leles incrementant d’aquesta manera el seu coneixement com a públic; promoció específica entre les falleres i els fallers de la Falla El Portal i espectacles de l’Off-MIM en el Casal del Portal pel fet de deixar-nos el solar del cau faller com a pàrquing gratuït els dies de MIM, quan encara no hi havia aquests espais públics d’aparcament en la ciutat...; i així fins a mil-i-una (millor dit: MIMi-una) promocions específiques que, al remat, en són una sola: la necessitat del públic i del seu creixement, en quantitat i en qualitat.

El camí ja ens el va fer veure Joan Fuster quan un grup de joves llunapleners el visitàrem la primavera de 1990 per tal de contar-li el projecte. I, fins i tot, ja ho havia deixat ben escrit un grapat d’anys abans, com una prescripció: «El drama, evident, és que la “cultura-cultura” només ha estat accessible per a un sector minoritari de la societat. Ho diré bruscament: era —i és— cara. No solament són cars els seus productes —un llibre, una entrada de teatre o de concert, un desplaçament per a visitar museus—: ho és també l’educació prèvia que faça això atractiu. Tal com funciona el món en què vivim, si la “cultura” ha de ser “popular”, o volem que siga “popular”, només té un camí: el de ser barata i preparar-ne o estimular-ne la demanda»2 .

Una societat aficionada al teatre, d’igual manera que una societat lectora, és una societat que es coneix més a si mateixa, és més crítica, sap discernir i és més lliure.

Una societat aficionada al teatre, d’igual manera que una societat acostumada a escoltar concerts en directe i a veure el cinema en sales d’exhibició cinematogràfica, és una societat que sent el plaer i la necessitat de pertànyer a un col·lectiu humà concret, que valora el que fan els seus conciutadans i té més sentiment de poble, de país, de comunitat...

Una societat aficionada al teatre, d’igual manera que una societat que gaudeix de les arts plàstiques, és una societat que sap veure i entendre la bellesa i la diversitat del món i de les seues gents.

Una societat aficionada al teatre, d’igual manera que una societat que enalteix l’educació com a valor insubstituïble de l’ésser humà, és una societat en constant creixement, en harmònic i pacífic progrés capaç de contribuir a la Pau, a la prosperitat i a l’entesa entre els pobles.

Una societat aficionada al mim sap on està l’essència de la comunicació i de la vida i és capaç de mimar tots els éssers vius.

Una societat aficionada al seu teatre és una societat que no mor i que viu en plena vitalitat i consciència del què és i del què es vol arribar a ser

2 Fuster, Joan. “Cultura popular” en Sagitari València: Diputació de València, 1985.