ENTREVISTEM A...

Ngeles Gonz Lez

DIRECTORA DE LA MOSTRA INTERNACIONAL DE MIM –MIM– DE SUECA

Conta’ns un poc, abans d’entrar en matèria, com entres en el món de les arts escèniques?

Per pura casualitat (riu). Vaig estudiar psicologia i la meua intenció era especialitzar-me en psicologia empresarial o esportiva, però em vaig posar a treballar –en feines alienes a la Psicologia– perquè feia any i mig que no trobava feina relacionada amb els meus estudis. Un dia, tornava a casa després d’acabar un curs ofert pel SEPE i, en arribar, mon pare em diu “ha eixit en Teletreball –un programa de l’extinta televisió pública valenciana Canal 9– que busquen a una persona que sàpiga parlar anglés per a treballar en una oficina, el pare t’ha apuntat el telèfon”.

Total, que agafe i telefone al número i em contesta Josep Policarpo, fundador i director artístic de Bambalina Teatre Practicable, qui em va preguntar si coneixia la companyia i jo, la veritat, vaig maquillar un poc la contestació (risses). Em van citar per a fer l’entrevista, em van fer una prova que consistia a traduir del castellà un fax que anaven a enviar a un festival, i ho havia d’escriure en valencià i en anglés. La prova, realment, no va ser res de l’altre món, però he de reconèixer que jo estava una mica nerviosa... a més, no havia estudiat mai el valencià i vaig tindre un poc de “jaleo” escrivint la traducció. Al cap d’uns dies, vaig rebre una telefonada i em van dir que era la primera seleccionada; aleshores em va entrar la rissa perquè vaig pensar “com serien els altres!”.

Jo coneixia a Abel Guarinos i es va alegrar moltíssim quan va saber que treballava a Bambalina; és més, em va ajudar molt i em va dir que allò que necessitara, l’avisara. Fou durant el primer any a Bambalina quan em va oferir treballar al MIM, concretament a la taquilla. En acabar-se aquella edició del festival, em va preguntar que tal havia sigut l’experiència i jo, desvergonyida (riu), li vaig dir que em trobava desaprofitada a la taquilla. L’any següent vaig passar a ser ajudant de producció i al següent ja vaig botar a la direcció de producció.

La teua formació acadèmica et marcava un camí totalment diferent d’aquest, però, en quins aspectes t’ha ajudat?

El que més m’ha aportat el món de la psicologia és que m’ha preparat molt per a escoltar. Evidentment, has d’escoltar i saber detectar els senyals per veure que és allò que realment passa. Soc una persona que escolta, que dona lloc a l’altre, que incorpora tot allò que l’altra persona pot proposar per a millorar i que enriqueix el resultat final. Açò és el tàndem de la formació i de la mateixa personalitat.

Ángeles González, actual directora de la Mostra Internacional de MIM a Sueca

IMATGE: ÁNGELES GONZÁLEZ

Tots els espectacles conten una història i, dintre d’aquesta, hi ha moltes contades des de formes o disciplines diferents. La companyia francesa Kadavresky amb l’espectacle Les madeleines de poulpe en la 32a edició del MIM

IMATGE: FRANCESC VERA

Quina és la teua trajectòria professional dintre del món del teatre?

Vaig compaginar la meua feina a Bambalina, al MIM i de psicòloga esportiva a l’equip de Tir al Plat de la Comunitat Valenciana durant una temporada, però va aplegar un moment que vaig haver d’escollir. Després de quasi vint anys, vaig haver de deixar Bambalina per a reestructurarme en l’àmbit personal, trobant en a+ Soluciones Culturales la solució de compatibilitzar la vida personal i professional a Sueca, ja que no calia que viatjara tant.

En quants festivals has treballat en la coordinació i quants has dirigit?

He treballat en la “Mostra de Titelles de la Vall d’Albaida” tot el temps que he estat en Bambalina, en la producció i en la coordinació, Josep era el director i érem un tàndem. Posteriorment i ja en solitari he portat dos anys la direcció d’aquesta mostra. En el “MIM” amb la coordinació en Abel Guarinos i en Joan Santacreu –els anteriors directors artístics– en dues etapes diferents, l’última marcada per la pandèmia.

També he fet alguna col laboració dintre de l’equip de a+ Soluciones Culturales un parell d’anys amb la Mostra de Teatre d’Alcoi i també amb “Para l’Orelleta” d’Aldaia, unes jornades musicals i gastronòmiques.

Treballar en diferents processos dintre d’una companyia o d’un espectacle t’ajuda posteriorment a l’hora de buscar, programar o muntar un espectacle o un festival?

Totalment; perquè quan una companyia decideix fer un espectacle hi ha molts aspectes que cal tenir en compte. Per exemple quina necessitat artística hi ha, que és allò que volem contar i com eixa necessitat de contar una història es pot encaixar dins d’una estructura empresarial, perquè no ens oblidem que, al capdavall, una companyia de teatre és una empresa.

Tenir en compte la proposta que anem a fer, si ens encaminem en una línia adulta o més familiar, el format de l’espectacle, si és gran o xicotet, internacional o nacional. Quin possible mercat pot tindre, quina inversió econòmica cal fer, amb quin equip hem de comptar. Tot això, en el fons, és molt semblant a quan tu estàs parint –em referisc al procés més primigeni– un festival.

En el cas del MIM, jo m’he trobat un festival fet, consolidat, on jo he d’aportar la meua mirada, que per a això estan els canvis de direcció artística.

Totes aquestes coses que he comentat de la companyia, també ho tinc en compte a l’hora de dissenyar el programa artístic del festival, que no només és programar propostes que encaixen aparentment amb el que és el MIM: hi ha altres coses darrere de tot allò que es veu que cal tenir en compte més enllà del mateix espectacle, com per exemple si es pot o no assumir econòmicament i de recursos humans i materials; si el MIM és el festival que pot acollir-lo, si a altres professionals del sector els interessa, si a les companyies els interessaria participar i si creuen que és una bona plataforma per a exhibir la seua creació; i al cap i a la fi això és molt semblant a l’hora de tirar endavant un espectacle

Al final es busca que tot tire endavant i sempre tens en compte tots els condicionants. Haver-hi treballat en companyies i anar de gires i “bolos” et dona un coneixement que després apliques, com per exemple a l’hora de tenir presents les necessitats d’una companyia quan va a un festival. Detalls tan insignificants com estar a gust a l’hotel, arribar al lloc on actues i tenir fruita o aigua, amb una disposició del públic cuidada en l’espai poden canviar molt l’estada d’una companyia. I açò, malauradament, en tots els llocs no es troba. Però, per sort, al MIM s’ha fet sempre, des del minut zero, i és una cosa que jo, com a companyia visitant, m’agradaria trobar-ho i jo, com a directora artística o de producció, m’agrada oferir-ho.

Quines diferències ens pots assenyalar a l’hora de vendre un espectacle i a l’hora de programar-lo?

Hi ha una cosa que molta gent s’oblida en la distribució, i és que tu has de saber quin espectacle tens i on pot encaixar a priori. El que no pots fer és, a un festival com per exemple el MIM, enviar una proposta de teatre textual. Quan t’aplega alguna proposta així i ho lliges dius “aquesta persona no sap que és el MIM”. Jo, com a distribuïdora, he de mirar molt bé si el meu espectacle pot entrar dintre de la programació d’eixe festival a priori. Després, entren moltes particularitats.

Hi ha moltes variants en joc, i cal haver-hi un equilibri entre propostes de carrer, de sala, de xicotet i gran format, per a tots els públics, per adults... Encara que no ho semble, al MIM –que és un festival gestual– poden haver-hi propostes de dansa o de circ perquè poden entrar dintre del món gestual sempre que trobes eixe equilibri idoni. Tots els espectacles conten una història i, dintre d’aquesta, hi ha moltes i contades des de formes o disciplines diferents. I la tendència artística des de fa ja uns anys, és la creació de propostes multidisciplinàries on els límits entre les diferents disciplines artístiques estan molt difuminades. També cal tenir en compte que cal tenir una diversitat territorial. Dintre de les nostres fronteres, la comunitat que despunta en el teatre gestual i físic és Catalunya i això és inqüestionable. Però, clar, has d’oferir i buscar propostes d’altres comunitats, no sols et pots quedar amb les produccions catalanes. Internacionalment, és França el país que més renom té. Dintre de la teua programació has de tenir ofertes de diferents procedències –nacional i internacional– per enriquir l’edició i al mateix festival.

De vegades hi ha apostes personals dintre dels projectes: fas un espectacle que no siga excessivament comercial, però per una necessitat artística el vols tirar endavant. I de vegades, un festival determinat, té propostes que tu saps que no són per a la major part del públic, però que artísticament han de tenir el seu punt d’exhibició. Al capdavall, un festival és un fet artístic, social, cultural... Partint que estàs treballant amb creacions artístiques – algunes més arriscades, menys populars – i que tenen un treball tan exquisit, que saps que han d’estar en una programació i que s’ha d’apostar per elles. A vegades, hi ha espectacles únicament festivalers, que la seua existència es deu a plataformes com per exemple el MIM i que, en altre registre o programació tindria més difícil veure la llum o ser vista.

En resum, com a companyia has de conèixer a la perfecció l’espectacle que tens per poder vendre’l i com a directora has de poder veure si és o no l’adequat, considerant totes les variables de les quals hem parlat.

A l’hora de programar un espectacle, en quines coses et bases per a fer-ho? El tipus de públic té un pes important en la programació?

Sí, té un pes molt rellevant. Per exemple, jo el punt de partida sempre és espais i tipus de públic. I, a partir d’ací, quan comence a veure espectacles el meu cap ja està col locant-lo en un espai determinat i visualitzant-me asseguda en el pati i rodejada del públic del MIM. Durant tot eixe procés que estic veient l’espectacle, sé si és o no és. I no és una qüestió de gustos personals, és una qüestió de les variables que abans t’he dit.

I reconec que la mirada del públic en Sueca cal tindre-la molt present, però no em referisc que vol veure, “cuidao”. Inclús, és donar-li, a vegades, al públic el que podia pensar que no volia veure i sorprendre’l. Perquè el públic suecà està molt format i és molt exigent i això no s’hi ha de perdre de vista mai. Cal ressenyar que després, evidentment, et pots equivocar, però en principi ho tens tot clar al teu cap. Quan açò passa, prens nota d’allò que no ha funcionat per corregir-ho. Si alguna cosa tinc present sempre és l’exigència del públic, que no els gustos, perquè els gustos són com els culs, cadascú té un (risses).

Quins són els principals festivals de teatre que has visitat?

Uf! Al llarg de tants anys han sigut molts... En l’àmbit nacional destacaré “Temporada Alta” de Girona; el “Festival de Teatro Clásico de Almagro”, “Clásicos en Alcalá” d’Alcalá de Henares, el “FETEN” de Gijón, el “TAC” de Valladolid, “FiraTàrrega” i el “Festival de Teatro de Málaga”

Internacionalment he estat al “Beijin Arts Festival” i “Wuzhen Theatre Festival” (ambdós de La Xina); el “Miryang Summer Performing Arts Festival” i “Gyeonggi Puppet Festival” de Suwon (ambdós de Corea del Sud); “El Cervantino” de Mèxic, la “Muestra de Teatro Internacional de Lima” (El Perú), el “Festival Internacional de Teatro de Manizales” (Colòmbia), la “Mostra Internacional do Teatro de São Paulo” (Brasil); el “Latino International Theater Festival” de Nova York i del “IPAY Showcase” de Pittsburg (ambdós dels Estats Units d’Amèrica) i del “Festival International Des Arts de la Marionnette” a Jonquière (El Canadà). Ja a Europa, he gaudit del “Festival MIMOS” de Périgueux (França), del “Festival of Spanish Theatre (Fest London)” de Londres (Regne Unit), del “Pop Arts Festival” d’Amsterdam (Països Baixos) i el “Stockholms Mimfestival” de Suècia.

L’equip MIM sempre ha destacat per ser una maquinària suïssa, molt ben engranada. Des del teu punt de vista, com es viu, primer ser part de l’equip i, després, ser la directora d’ell?

Des del punt de vista de l’equip de producció, tu treballes amb una part –molt gran– de tot el festival, del que és portar el festival; però hi ha altra part que ho porta la direcció artística que no

L’equip del MIM sempre ha mimat ha cuidat del festival al llarg de les més de tres dècades d’existència d’aquest. Fotografia de l’equip 2022

IMATGE: FRANCESC VERA

El MIM abasta un segment de la població molt ampli, des dels cinc anys fins als huitanta; és per això que s’han d’emprar diferents canals -els de tota la vida com els més actuals- per arribar a tota la població possible

IMATGE: FRANCESC VERA te n’adones, és a dir, a l’hora de fer feina, però si reps informació, és clar.

Que et dona treballar a la producció? El coneixement real de tocar terra i de tenir en compte totes les variables presents perquè els cinc dies de festival tot vaja com toca. La producció s’encara en què els dies del festival tot el treball que tu has anat fent i preparant durant tot l’any, tota la producció, de tenir present eixa escaleta detallada que s’ha dissenyat, el que ha de passar en cada moment i les persones implicades, vaja complint-se. A mesura que açò està més detallat, tens la possibilitat de tenir una resposta més ràpida a qualsevol imprevist. Durant els dies grossos eres el cap de què tot açò s’execute i saps el que està passant en set llocs diferents alhora i estàs connectat amb tots els equips que conformen el MIM.

Pel que respecta a la direcció artística, no oblidem que no és només la direcció del festival, sinó que també s’assumeix la producció fins que s’incorpora la resta de l’equip, sobretot Loles Peris, qui és l’ajudant de producció i després, durant els dies del festival, la directora de producció. La diferència més gran entre producció i direcció es produeix durant la part final del procés i els dies del festival. La direcció artística aplega un punt que està cap a fora, és a dir, el teu paper és ser l’ambaixadora o amfitriona dels equips i professionals que venen, dels professionals del sector –com per exemple, programadors– i de les personalitats que ens visiten, estar pendent dels mitjans de comunicació, ja que l’estratègia de comunicació és fonamental, de les relacions amb l’Ajuntament, de com està responent el públic... Així com en la producció has d’estar controlant absolutament tot el que passa cap a dins en els diferents espais, la direcció s’encarrega d’estar “cap a fora” i pendent dels detalls. És aleshores quan la part interna l’assumeixen Loles i Anabel Calderón, pendents del compliment de tot el previst, resoldre dubtes i possibles problemes que puguen donar-se.

Aquest ha estat el “clic” més difícil d’enguany, fins que divendres l’equip em va pegar un crit (risses) i em van recordar que de la producció ja es feia càrrec qui ho havia de fer. Has d’estar pendent de què tot allò que tenies en el cap està eixint com toca per a prendre nota; has d’anar als espais com a observadora, no com a executora; si s’ha plantejat l’espai com estava previst, si s’han col locat les coses de la millor forma, artísticament si les propostes encaixen segons tu pensaves o no...

Dintre del MIM, l’equip de producció i comunicació és fonamental perquè aquest festival implica a tantíssima fent, que des de fora no es poden fer una idea. Començant pels diferents departaments de l’Ajuntament de Sueca implicats –serveis, cultura, policia...– i continuant per l’equip de producció, tècnic i comunicació, des de taquilla, voluntariat, coordinadors dels espais... sense tots ells no es podria fer res.

Des de la producció artística jo tenia com a objectiu que es creara un ambient propici –el qual ha existit sempre–, còmode per a tots: companyies, treballadors, Ajuntament... sense tot això, el MIM no pot anar endavant. Hem tingut la immensa sort que sempre ha estat un festival molt cuidat, però estic contenta que continue sent així, ja que han aplegat felicitacions –un any més– de totes les companyies cap als diferents equips. I no s’ha d’oblidar, perquè és molt important; sempre s’ha de tindre molt present.

I, per a finalitzar: quina gran diferència has trobat a l’hora de difondre el MIM abans i després de l’aparició de les xarxes socials?

El canvi s’ha notat en moltíssims aspectes, però tot no és de color rosa. El món del mass media et dona una immediatesa que és brutal. Aquest any passat, per exemple, estaven impresos els programes de mà quan Ariel Doron va tenir, malauradament, l’accident. Gràcies a aquest món de les xarxes socials poguérem avisar i difondre a l’altra companyia que cobria la baixa de Doron.

Però, no tota la població empra les xarxes i això cal tenir-ho en compte. Hi ha un segment de la població que no es mobilitza per xarxes, i no és una qüestió romàntica, és una qüestió real. Molta gent no té xarxes, jo per exemple no en tinc, és un món que m’ha esgotat per saturació. El MIM abasta un segment de la població molt ampli, des dels cinc anys fins als huitanta, i tots ells no les utilitzen, així que hem de seguir utilitzant altres canals de comunicació més convencionals per intentar arribar a tots.

Evidentment, el món digital s’ha convertit en una ferramenta molt útil perquè a l’hora de treballar és molt eficient i t’atorga una comunicació i visibilitat immediata.