SILENCI,

Ram N Ahull Hermano

Mestre Especialista En M Sica En La

Generalitat Valenciana I Professor

ASSOCIAT EN LA UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Contràriament al que convida a pensar, podríem dir, sense por a equivocar-nos, que el “Mestre Serrano” és un desconegut per a la majoria dels seus conveïns. Tot i la mitja dotzena de llibres que recullen l’obra i/o vida del compositor valencià, només uns quants paisans tenen coneixement de la figura de Serrano, més enllà de ser l’autor de la música de l’Himne de la Comunitat Valenciana. Aquesta ignorància abasta no solament el plànol musical, sinó també el vessant humà i, fins i tot, l’àmbit estètic i ideològic del músic de Sueca. A hores d’ara, ens sona el “mestre Serrano” –o maestro José Serrano– per ser el nom d’alguna avinguda, carrer o teatre que podem trobar-hi per diferents localitats de la geografia de l’estat espanyol (Saragossa, Sanlúcar la Mayor en Sevilla o Caudete en Albacete tenen un carrer amb el nom Maestro José Serrano) i, de manera especial, per tot arreu de la geografia valenciana. Aquests espais intenten perviure la memòria del músic nascut a Sueca, que va ser un dels protagonistes de la societat del primer terç del segle XX.

Com bona part dels músics i artistes de la seua època –també, d’abans i després–, l’entorn familiar va ser determinant per desenvolupar les seues qualitats artístiques. El seu pare, José Serrano Marí, era una persona polifacètica molt coneguda en l’entorn artístic-cultural suecà i dels voltants. Tot i que portava la comptabilitat en un molí arrosser, Serrano Marí estava al càrrec d’una acadèmia de música; dirigia les orquestres que acompanyaven funcions líriques del poble; feia audicions amb el seu violí; era animador de vetlades musicals domèstiques i, fins i tot, practicava l’art de la composició poètica. Però, sobretot, el pare del “Mestre Serrano” va dedicar part dels seus esforços a la composició musical i la direcció de la banda de música local, que ell mateix va fundar.

Aquestes dues últimes facetes de Serrano Marí resulten de gran transcendència en l’esdevenir del Mestre Serrano. D’una banda, els treballs creatius del pare suposaran un estímul per al jove músic, que rebrà els primers coneixements compositius de la mà del seu progenitor, en veure que el xicot no acaba d’acoblar-se a l`ofici que li havia triat: aprenent d’apotecari. El pare no va tindre més remei que cedir als desitjos de jove Serrano: “Pare, vull ser músic”. Així, doncs, aquell repte va comportar el que, a més de la instrucció de son pare, Serrano fill rebera classes en el domicili particular d’un dels grans mestres valencians: Salvador Giner. Va ser aquest qui va incitar al jove aprenent de músic a dur a terme uns estudis reglats en el Conservatori de València. Tot i provar-ne d’altres, l’instrument triat per Serrano seria la viola. Aquelles lliçons del mestre Giner, l’entorn musical de la capital i les relacions personals dins l’àmbit del Conservatori resulten, a hores d’ara, d’especial relleu per completar l’estudi musicològic del músic suecà. Una part desconeguda de la seua obra roman lligada a aquesta etapa.

El Mestre Serrano és una figura molt present en la vida dels suecans les suecanes. L’últim homenatge de la nostra ciutat ha sigut la rotonda dels il·lustres

IMATGE: JOSEP OSCA

Retall de premsa on es fa referència a la fi dels esdeveniments celebrats a Sueca en 1998 pel 125 aniversari del compositor. Imatge: arxiu Kiko Ortolá

IMATGE: JOSEP OSCA

Per altra part, Serrano Marí, amb la intenció de què el seu fill entrara en contacte amb l’entorn bandístic, durant l’estiu, deixava al seu fill a càrrec de la banda del poble, “Música de Sueca”. Fou així com Serrano trobà l’oportunitat de provar sort en la capital del Regne d’Espanya, en setembre de 1895; atés que Simón Vila Vendrell –altre il lustre suecà desconegut–, li va suggerir al jove músic que es traslladara a Madrid per continuar els estudis amb el suport d’unes ajudes-pensions dins l’àmbit artístic. La fallida de l’ajuda, els diferents quefers que Serrano va tindre per poder viure en Madrid, esperant l’oportunitat per mostrar les seues qualitats, són altres episodis poc coneguts del mestre valencià. Aleshores, sembla que tot comença amb l’estrena de l’entremés El motete el 24 d’abril de 1900.

El relat de la vida compositiva de Serrano, a partir de 1900, és reflectida en bona quantitat d’articles i ressenyes. Com en tots els artistes, èxits i fracassos es barrejaren. Dels primers, en foren uns quants; però també tingué fracassos. Més enllà de les seues obres desconegudes, dins l’àmbit simfònic, el teatre líric de Serrano s’ha etiquetat de manera poc rigorosa. Sembla que dins el sac anomenat “sarsuela” cap tot. Així, mentre el llibret i la música del viatge còmic-líric El perro Chico (1905); la humorada còmic-lírica; El trust de los tenorios (1910); o l’opereta La canción del Olvido (1916) mostren pocs trets de la sarsuela, El olivar (1902);

Moros y cristianos (1905), Los de Aragón (1927) o La Dolorosa (1930), s’identifiquen clarament com a “sarsuela de costums”.

Amb tot, Serrano es va arrimar a diferents gèneres al llarg de la seua trajectòria creativa. Tant és així que, amb la intenció d’emular als seus mestres –Giner i son pare–, va compondre una Missa de Gloria, en llatí, per a orquestra, tres veus solistes i cor; una joia de tractament melòdic. Molts anys després tornaria a apropar-se musicalment a un acte religiós en ¡Valencia, canta! (1924), un homenatge a les floristes de València. En sintonia amb el vessant hímnic, a més de l’Himne de la Comunitat Valenciana va compondre la Canción del soldado (1917). D’altra banda, va provar la composició orquestral amb un poema simfònic inspirat en una de les llegendes de Bècquer, titulat el Miserere de la montaña. Tot això, mentre feia petites composicions per a quartets de corda i piano.

Aquest grup de creacions té poc a veure amb el conjunt de la seua obra per a teatre musical, amplament reconeguda i igualment variada. Enfront de les composicions més acendrades en la tradició espanyola, Serrano va voler fer una incursió en el gènere de la revista amb El príncipe Carnaval (1914-1920) i ¡El príncipe se casa! (1922), i va compondre números sols per a veu i piano.

Precisament aquestes darreres peces són una mostra del reconeixement de la música de Serrano fora de l’Estat Espanyol. Així, El príncipe

Carnaval es va estrenar, de forma exitosa, en Buenos Aires (Argentina) en 1914; mentre que en 1916 es va interpretar la jota del Trust de los tenorios en el Coliseum de Chicago (EEUU). D’altra banda, la cançó hongaresa del sainet Alma de Dios “Canción del Mendigo eErrante” va ser editada en França, per a cant i piano. Aquests detalls només fan que reafirmar la gran popularitat de les seues melodies. Tal com publicava la Societat Espanyola d’Autors, Serrano es trobava entre els autors (tant literats com músics) que més havia vist representades les seues obres en diferents punts de la geografia espanyola i fora d’ella.