EL IAIO

Recorde els Nadals de la meua infància. Quan arribava el dia 22 de desembre a casa tots ens revolucionàvem. Era el dia de preparar maletes i borses per a començar el gran viatge. La meua mare, és a dir, la vostra besàvia, tenia la família a Barcelona i fins allí viatjàvem per a passar tots junts les festes. A casa érem cinc i havíem d’anar amb el 600 del meu pare. Era un cotxe vell i en tots els viatges ens donava alguna sorpresa.

Ma mare preparava una “nevereta” amb entrepans, truita de creïlles, sucs i fruita. Clarejava el dia 23 i amb els meus germans, corríem a la porta del cotxe per triar seient, jugant a pedra, paper i tisores. Qui no ha fet això alguna vegada? Ningú vol mai que li toque el centre! Un any, als cent quilòmetres, el cotxe va decidir que era hora de fer una parada. Començà a eixir un fum blanc de la part davantera del cotxe i el meu pare va parar al primer descampat que va trobar. Vam aprofitar aquell paronet per a estirar cames, jugar a baló i menjar els entrepans tan deliciosos que la mare havia preparat.

De tant en tant, donàvem una ullada al cotxe i quan ja no es veia fum, el pare cridava: “tots al cotxe, continuem!” i es repetia la mateixa seqüència, fins que el cotxe es va refredar i ens va deixar continuar.

Vam tardar més de deu hores en arribar! Quan vam arribar a Barcelona la família de ma mare ja havia cridat als mossos d’esquadra dient que havíem desaparegut per la carretera! Quina risa!

I així eren els viatges de Nadal, amb un 600 que ens convidava a descobrir llocs i gaudir de la natura.

- Pare hem arribat ja? – van preguntar els xiquets.

- No, encara ens queda una estona.

- Doncs ara em toca a mi - digué entusiasmada l’avia.