Vicent Escriva

"MOMENTS, RECORDS I VIVENCIES DEL MEU POBLE"

Dels 31 pobles que inclou la comarca de la Safor, de la que Gandia és la capital, no tenim, afortunadament, eixa angoixa amb la que s’han quedat alguns pobles de caràcter rural d’altres comunitats i que es coneix amb el desagradable sonsonete de “l’Espanya vaciada”, tantes vegades repetit. Podem afirmar amb tota certesa que els pobles de la Safor, continuen tenint, més o menys, el mateix aforament des de la dècada 50-60 del segle passat fins hui.

Comencem per Palma, que és el meu poble. Allí vaig nàixer fa molts anys. Quants? Sols diré que fou l’any 1937 en plena guerra civil, i, per tant, sóc octogenari llarg. Aquests moments que vaig a recordar comprenen la meua infància i adolescència allí. Vaig deixar el poble acabada esta última, és a dir, molt jove i encara crec que no me n’he anat. Sóc dels que creuen que no per estar més junts s’està, més prop, perquè totes les vivències han deixat una estela i una marca imborrables en el meu cor i en la meua ànima a estes altures de la meua vida.

En primer lloc cal explicar com ens batejaren a tots els xiquets i xiquetes nascuts en temps de guerra. Fou algo especial, singular, particular i fins diria que inèdit. Ens batejaren en l’uniforme de la Falange espanyola, tradicionalista i de les JONS. Portàvem pantaló curt blau, camisa blava amb l’escut d’Espanya i la boina roja damunt del muscle esquerre. L’edat de tots oscil·lava entre 3 i 4 anys i corria l’any 1941.

El dia del bateig, que fou en abril, tots els xiquets estàvem concentrats en l’Ajuntament i des d’allí eixírem cap a l’esglèsia agafats de les mans, els xiquets en els xiquets, i les xiquetes en les xiquetes (el Règim començava a distingir sexes) acompanyats per la banda de música, les autoritats locals i les famílies. Tot i que començà a plovisquejar durant el trajecte caminàvem contents i el públic, en les voreres, ens aplaudia. Intentàrem posar-nos la boina, però, oh desgràcia, estava cosida al muscle. Quan acabà la cerimònia del bateig, afortunadament, isqué el sol i tinguérem un dia esplèndit.

Vaig estar tot el dia agrunsant-me en l’angrunsadora de ma casa i mirant-me el trage molt feliç i content.

Per la vesprada, passeig en tots els neòfits pel poble. Per on anàvem causàvem l’admiració, les rises i el rebombori del veïnat. Fou un dia inoblidable.

Fins fa poc, tenia una fotografia amb la meua parella agafà de les mans quan se n’anàvem a l’esglèsia però que, malauradament, no la trobe. Què pena, hui seria un valuós tresor! Ma mare intentà llevar-me el trage per la vesprada sense poder aconseguir-ho perquè plorava. Sols diré que el vaig portar 3 dies, ja que al quart dia estava brut.

Les festes patronals es celebraven els dies 28, 29 i 30 de setembre en honor de la divina Aurora, sant Miquel i el Crist de la Salut. Lluien sobretot, per l’acendrat fervor religiós especialment el dia dedicat al Santíssim Crist de la Salut. Els veïns que vivien a prop acudien puntualment aquet dia especial. L’aurora corria a càrrec dels “quintos”, sant Miquel, l’Ajuntament i el Crist pels clavaris que ho deien amb antelació.

Aleshores, Palma tenia una banda molt menuda, però uns músics molt valents que s’ocupaven de les festes menys importants. Els 3 dies de festes patronals solia vindre una banda més nombrosa, la de la Pobla Llarga, que acompanyaven processons, despertaes, passacarrers i donaven concerts en la Plaça Major.

La pilota valenciana no faltava mai en els festejos i acudia puntual tots els anys. És el nostre esport autòcton i el que més grandesa acumula i, per tant, el que més il·lusió genera, de tal manera que no resulta descabellat pensar o dir que encara que no puga canviar la societat, si, al menys, pot despertarla i captar més aficonats. Particularment, sóc un bon aficionat i sent fervor de prossélit per ella. Per a mi, veure-la o practicar-la en el menut trinquet que teníem al poble, suposava un alliberament total.

A una edat molt primerenca vaig tindre l’immensa sort de conèixer al millor jugador de pilota valenciana de tots els temps: Antonio Reig Ventura “el Rovellet”. Tenia una enorme qualitat, destacant sobretot, l’elegància del seu estil i la seua col·locació perfecta en el frontó. El Rovell, afortunadament, té 90 anys i encara viu.

L’aficció dels valencians pel foc és tradicional, fent d’ell i de les seues combinacions la base dels festejos. Quasi totes les manifestacions festives dels 31 pobles de la Safor van acompanyades sempre pel foc en les diferents modalitats: cordà, mascletà, traques i el castell de foc. M’agradaven i gaudia més en les nocturnes, com son la cordà i el castell de foc. Malgrat que de tots és sabut que les cremaes de pólvora són molt perilloses, mai hem tingut que lamentar, amb el que jo recorde cap cremà greu.

Cal recordar també que teníem foc en forma de foguera per sant Antoni, el 17 de gener. Recorde que en la Plaça Major estava la foguera més gran, però també hi havia en altres carrers més menudes que botàvem els xiquets, eixint a vegades “escaldaets”.

El riu Vernissa sempre se l’ha conegut com el riu de Palma, encara que es beneficiara molt poc del seu caudal. El naixement del Vernissa està situat en el terme de Pinet, on s’uneixen la Rambla de Pinet i el barranc de la Xeta. Des d’allí, amb els seus 18 kilòmetres de recorregut, passa per terres de Lloc Nou, Almiserat, Ròtova i Alfahuir, fins a arribar al terme de Palma, al que se li uneixen barrancs com el Murtar, Marxuquera, la Murtera i Devesa, que feien el llit més ample i un aforo amb molta més aigua.

Les seues aigües, recollides i elevades per l’assut de Palma, són canalitzades per la Séquia de Vernissa per a ser aprofitada per llauradors del Real de Gandia, Benirredrà, Benipeixcar, Beniopa i Gandia. Per això abans he dit que els palmers no se’n beneficiaren del caudal, però, si, aquests 5 pobles que regaven els seus horts de taronges a preu de saldo i a mansalva.

La gent del poble, especialment xiquets i jovens, gaudien de l’aigua del riu Vernissa, sempre neta i resplandent. Què meravella veure volar les oronetes arran de terra i els peixos (barbs i madrilles) pegant bots i cabussons en l’aigua. Era un autèntic quadre d’ecologia. El tercer peix de la fauna del riu Vernissa era l’anguila, que hi havia en quantitat i que congregava a molts pescadors de canyeta, ja que constituia un plat exquisit i gustós. Sabeu com s’anomenaven els trages de bany que portaven els xiquets? Simplement “Taparrabos”. Què us pareix el nom?: burlesc o atrevit?

He recordat intacte en la memòria el mig en el que he viscut aleshores: l’atmòsfera en la qual s’ha desenvolupat la meua infància, l’aire, la llum, el color del cel, el sabor de la terra, l’aurora, l’alba i les postes de sol, i són totes aquestes sensacions les que em tornen ara a la memòria.

Sempre he honrat el meu passat i així he pogut plasmar els meus records viscuts en Palma durant la meua infància i adolescència. Poder gaudir dels records de la vida, és viure dues voltes, per això estic doblement satisfet.