PERE

Encara recorde aquell viatge a la platja, amb tan sols díhuit anys, quan el iaio em va regalar el meu primer cotxe. Un 123 en color groc, amb cuir negre i una oloreta que et despertava les ganes de viure i de descobrir món!

La mare i jo havíem començat a festejar feia poc i era el nostre primer viatge. Estudiàrem la ruta a la perfecció, perquè en aquells temps no hi havia GPS i, per tant, havíem de saber el camí de memòria per a no perdre’ns.

Però com tot principiant, no vaig ser previsor i vaig oblidar omplir el depòsit de gasolina.

A mig camí, una llum roja i brillant en el quadre de comandament em va cridar l’atenció. Si xiquets, el que esteu pensant, el cotxe necessitava gasolina. I on estava la més propera? Doncs no ho sabíem.

Vam decidir parar en el primer poble i preguntar.

- Perdone bon home, una gasolinera a prop?- va preguntar la mare per la finestra.

- Si clar, han de continuar recte i primer carrer a la dreta. Veuran una rotonda. Agafen la primera eixida i a cent metres la veuran.

- Moltes gràcies, molt amable.

Continuàrem el camí amb les indicacions que ens havia donat l’home, però com que anàvem xarrant, ens votarem l’eixida correcta i agafàrem la segona, desviant-nos del camí i entrant a un nou poble. Per tant, repetírem la seqüència.

- Bon dia, senyora. Seria tan amable d’indicar-nos on podem trobar una gasolinera?

- Vaja, al poble no hi ha cap. Han de seguir uns tres quilòmetres, fins a arribar al següent poble i una vegada allí millor tornen a preguntar.

Lluis Belda 2023

En arribar al poble del costat, diumenge, tres de la vesprada, mes d’agost, tot tancat i cap persona pel carrer.

- I ara què fem?- va dir la mare amb un to de preocupació.

- Doncs, no passa res. Continuarem recte i segur arribem a un altre lloc on poder preguntar.

De sobte, la carretera es va convertir en un camí de pedres, estret i amb una séquia a banda i banda. La mare començà a ficar-se nerviosa. Els minuts anaven passant, la reserva de gasolina baixant, aquell camí no arribava mai a la seua fi... i nosaltres sense trobar cap gasolinera!

Quan ja ens donàvem per perduts i pensant en com demanaríem ajuda, al fons d’aquell camí, una gasolinera!!

Ens ficàrem a plorar i cridar de l’alegria.

- Això et va passar per no fer-li cas al teu pare – va dir el iaio.

- Era jove i despreocupat – rigué Pere.

- Xiquets per fi hem arribat. Benvinguts a casa meua. Benvinguts a Gandia en falles!

Fi del viatge. Passeig de les Germanies, 16 de març. Davant l’antic Hospital Francesc de Borja, els xiquets van veure reflectides totes les seues aventures en forma de falla infantil. Un conjunt de fusta, cartó i colors mostraven a tot un poble les aventures de la família, que, convertida en ninots junt amb la seua caravana havien arribat al seu destí: viure unes falles inoblidables a Gandia.