Valenti Cabero

“Temps de...”

Com sempre, la invitació de participar en la falla mitjançant un escrit, em pilla descompassat. La raó? Pot ser per la nostàlgia d´un estiu acabat, o pot ser ,simplement, que em pilla d´improvís.

No sé dir no i acabe jo amb el problema al cap .I ara què? Què dic jo? Com comence a expressar quatre idees? A més a més, passa un cert temps, m´envien un whatsApp i diuen que han canviat el tema; ara resulta ser: És temps de...

Faig un esforç; em concentre; reflexione; intente pensar….i res.

Quin tema era? Ah , sí….És temps de…! Quin tema han triat! Ho tinc clar: l´any que ve diré NO. S´ha acabat! Enguany és l´últim. Claríssim!

És temps de què?...És hora d´anar-me´n al carrer. Ixc de casa i vaig al Passeig, lloc on serveix com a centre de reunió i àgora del barri. És l´indret de tertúlia, de relació entre veïns i ,clar està, en veig uns i unes quantes veïnes.

El sol s´agraeix i als seients repartits pel Passeig observe un grup de persones conegudes i d´altres que no ho són. Em presente i la conversa s´inicia, com no, sobre l´oratge i el bon dia i el què tal estàs. Em fixe en aquells que no conec i els note concentrats, preocupats o amb immenses ganes d´opinar i com si en allò que manifesten se´ls hagués de tindre molt en compte o fer-ne molt de cas.

Pregunte a un veí la raó de la seua manera de comportar-se i em manifesta que estan opinant sobre què s´hauria de canviar, modificar o tenir en compte ara en la societat. Portem uns quants dies intentant reequilibrar la vida, la societat. És a dir, donar idees, evidents per a nosaltres, de canviar, modificar estructures de la vida diària. Ara estàvem a punt d´anar-nos-en a esmorzar. Vols vindre amb nosaltres?

Lluis Belda 2023

Sentint això, se m´encén una llum al meu cap…i em pregunte…i si participara jo en la conversa o debat sense menyspreiar l´esmorzar?

Caminem un ratet i en un bar del Passeig ens introduïm. El cambrer junta vàries taules i allà que ens anem aposentant-ne. Entre somriure i somriure anem demanant segons preferències i poc després apareixen les viandes i les begudes demanades…i entre mos i mos comença un diàleg apassionat i apassionant.

El que està al centre, amb veu profona i segura i buscant la mirada dels comensals, diu que és temps d´implicarse ineludiblement en la solució de la problemàtica social després de constatar les desigualtats evidents en la nostra societat.

Jo em quede amb el mos en la boca sentint això i de sobte una dona de l´altre extrem parla dient que és temps de revisar el nostres valors atenent el canvi evidenciat entre la gent als últims temps.

La mire rosegant l´entrepà sabrossíssim que aguante entre les mans i el que a la meua esquerre està contesta que és temps de donar la mà a l´evolució i adaptar-nos a la vida.

Em quede mirant-lo i una veu femenina afirma que és temps de prendre una postura valenta i responsable per una energia completament renovable.

La seua companya ,mirant a totes i tots, va per la mateixa via i suggereix que és temps d´observar, apostar i viure en aquest món amb ulls clars d´ecologia.

Em costa donar crèdit a allò que estic sentint-ne. I en això estava quan un altre que , aparenta molta tranquil. litat, sentència que és temps d´oblidar rancors, acabar conflictes i apostar enèrgicament per la pau.

Com dirien xicons adolescents, jo comence a “flipar” i no continue perquè des del final de la taula algú es sent que diu és temps de reflexió, d’interiorització, de pensar en tu, de valorar-te, de ser valent i actuar segons et dicte la consciència.

La companya del costat, no sé si és la seua dona, intervé i diu que és temps de solucionar qualsevol discrepància amb l´única i efectiva ferramenta: el diàleg.

Mos a mos vaig fent-me amb l´entrepà i pensant amb ell estava quan diuen que és temps d´oblidar orgulls, serenar-se, admetre els èxits dels altres i reconéixer els teus equívocs.

Jo recorde haver estudiat Filosofia i em cridava l´atenció les diferents màximes que els filòsofs en dien, però ara què estava sentint-ne? Al moment un altre pensament fa vibrar l´aire recordant-nos que és temps d´alçar el cap, deixar de mirar la terra i observar les estrelles.

Havien parlat, crec tots; l´entrepà ja no hi era, la cervesa acabada estava. Vaig mirar el rellotge i sent dir, amb veu tranquil.la i suau , que és temps de potenciar el present, contemplar la bellesa al teu voltant, cantar a l´amor , a l´amistat, a la família i viure sobretot la vida. El cambrer fa entrega dels cafés i els “herberets” i l´aroma que ix de cada tassa fa pujar l´alegria del grup.

Han parlat tots els membres del grup, i em pregunte, jo no aporte res? M´alce i dient que he d’anar-me´n els dic que jo volia aportar una idea. Em miren i m´animen i els dic que és temps d´ajudar els demés a ser feliços i que, al mateix temps tu també ho sigues.

Em quede meravellat per la sabiduria i trellat d´aquestes persones i educadament done una raó, més o menys encertada i convincent i m´acomiade del grup. Torne a casa, no content, sinó desvanit perquè m´han tret de l´embolic del començament del treball .

Sense perdre un instant, passaré a l´ordinador el treball i l´entregaré hui mateix…i l´any que vé diré No…o tal vegada de nou Sí?