Angel Canet

“Mestre jubilat de l’IES “Ausias March”

“Es temps de...Pel, bigotis, perilles, barbes...”

Segons la forma i la quantitat, els pèls de la cara s’anomenen barbes, bigotis, celles o patilles. Les barbes, per exemple, s’inventaren en l’Edat de pedra, amb els “Picapiedra”. En aquella època tot el que volia ser algú havia de tindre una barba o dues barbes com a mínim. Les barbes eren signe de virilitat, però, sobretot, un signe de què encara no s’havia inventat la maquineta d’afaitar.

En l’Edat de pedra, les pedres d’afilar eren a tot arreu, encara no hi havia res que afilar amb elles. “Cal inventar alguna cosa que es puga afilar amb aquest estri”, deien molt preocupats. Així es va inventar la primera fulla d’afaitar i, amb ella, la possibilitat de domesticar les barbes. I es va aclarir una de les majors incògnites a què s’enfrontava l’home cada matí. Fins on cal afaitar-se el coll? Existeix una zona de ningú, davall de la mandíbula, en què cal decidir on s’acaba la barba i on comença el coll. Cada matí es traça una frontera. Cal deixar-la clara, les barbes a poc a poc envaeixen les zones del sud i això acaba sent el conflicte del Sàhara.

Deixem clar que les barbes són els pèls que solen començar davall de la boca i que poden arribar als turmells. Barbes com les de Zamarrón, degà del Congrés dels Diputats, o la de Valle Inclán, per exemple, són molt útils en hivern perquè abriguen. Un es pot ficar aqueixes barbes dins de la camisa i el pantaló i poden baixar ports de muntanya com els ciclistes amb bicicleta. També són útils en estiu. Ben sabut és que Valle Inclán es canviava el vestit de bany sense cobrir-se, amb la barba.

Foren famoses les barbes de Barba Blava, Bin Laden i Fidel Castro. Una altra barba digna de menció és la de la dona barbuda. Ací m’assalta un altre dubte: qui es vestia de Papà Noel en casa d’aquesta dona? És molt complicat trobar un vestit femení de Papà Noel.

L’invent de la maquineta d’afaitar va fer que les barbes tingueren variacions molt misterioses: la barba de tres dies, per exemple, o la barba de mentalista com la de Joaquín Cortés o Prince, feta amb tiralínies, que és com un caminet de formigues. Aqueixa barba demostra l’edat.

Ací tenim molt bona cella. Recorde un senyor que tenia les celles molt poblades que se les tirava arrere i espantava les mosques i un altre a qui li preguntaven: quina hora és?, perquè era rellotger i la cueta oscil.lava com un pèndol.

Quan arribem a certa edat passa una cosa molt curiosa: comencen a brotar pèls de les orelles i del nas. Són les males herbes de la cara. Cal un jardiner per tal de dominar aqueixos herbaixos. Amb aqueix pèl dur que ix de l’orella he vist iaios deixant-se unes trenes com les de “Pippi Calzaslargas”.

També és llegendària la cabellera d’Absaló, que quedà enredat i suspés per la seua llarga cabellera en una alzina. Enemic del pèl és l’alopècia, les denúncies de trànsit per velocitat o les drogues. No et descuides ni faces el ximple que et cauen els cabells.