LA IAIA

- Paula, Lucas, què us pareix si juguem a jocs de viatge?.

- Jocs de viatge? Quina favada - digué Lucas.

- Cap favada, xiquet. Quan un viatja pot inventar mil històries.

- A què jugarem iaia? si estem dins del cotxe... - va sentenciar Paula.

- Doncs, començarem pel joc de les matrícules.

- Quèee?- cridaren els dos alhora.

- Cada vegada que passe un cotxe, hem de sumar els números de la seua matrícula. El primer que ho endevine guanya un punt. Qui primer arribe a cinc punts guanya el joc - els va explicar la iaia.

- Vinga, la primera. 2312.

- Vuit – va dir Lucas cridant i emocionat.

- Correcte. Punt per a tu.

- 4111- va dir de nou la iaia.

- Set - aquesta vegada Paula havia sigut més ràpida. I així un cotxe darrere l’altre, mentre el viatge avançava.

- Vinga esta és l’última i aneu empatats, qui encerte, guanya el joc. Ahí va: 5823.

- Divuit - va cridar el iaio.

- Però borinot, que tu no jugues. És un joc per als xiquets. Mira que t’agrada sempre estar al mig. I entre remugons de la iaia i malifetes del iaio, els nens no podien més que riure.

- Vinga, ara el joc dels colors- va proposar la iaia.

- Eixe si el conec. Començaré jo - va dir Paula – Cal contar deu cotxes de color roig que circulen pel costat de la nostra finestra, val Lucas? No val mirar per la finestra de l’altre.

- I per últim jugarem al joc de les paraules. Hem de formar paraules amb les lletres de les matrícules. Per exemple, TLD. Toledo

- Val, ara jo. Mireu eixe cotxe blau que va davant de nosaltres. Les seues lletres són, DLS. Dilluns - digué Lucas – Vinga Paula, et toca.- No m’agrada aquest joc, estic cansada. Pare, encara no hem arribat?

- No, ens queda una estona llarga.

- Doncs vull sentir una altra aventura.

- Aleshores és el meu torn. Escolteu-me i veureu si rieu amb la meua història - digué la mare.

LLUIS BELDA 2023

Carmen

Us contaré un secret, sabeu eixa persona que va de viatge sempre càmera en mà i tot el món acaba fins al monyo d’ella, perquè cada dos passos ha de fer una foto?. Doncs eixa sóc jo!. Però encara que penseu que tanta foto no té cap sentit, aquella vegada va ser la nostra salvació.

Mai oblidaré aquell viatge que vam fer a Pirineus. La mare, tres amigues i una caravana. El pla perfecte! Què podia eixir malament? Doncs ens va passar una bona!

Havíem organitzat una ruta de senderisme per les muntanyes, així que, vam deixar el furgó en el punt d’inici i començàrem a caminar.

A mesura que ens endinsàvem, les vistes i el paisatge eren cada vegada millor. Jo, com sempre, em parava en cada racó per capturar el més mínim detall.

Sense adonar-nos i fascinades per l’encant del paisatge, vam caminar diversos quilòmetres sense tindre en compte ni memoritzar el camí. Arribàrem al fi de la ruta, un mirador preciós, d’on es podia contemplar tota la vall en aquell dia solejat i clar.

Foto per ací, foto per allí. Cada una sola. Ara una totes juntes. I bé, després d’unes quinze o vint fotos, ja era hora de reprendre el camí de tornada. Però, sabeu què? Ninguna de les quatre sabia quina era la direcció correcta!

En aquell moment d’incertesa em vaig posar a repassar les fotografies que havia fet durant tota la ruta i em vaig adonar que tenia un reportatge del trajecte. Aconseguírem desfer el camí i arribar sense cap problema a la nostra furgoneta.

Des d’aquell viatge, ja no sóc la pesada de les fotos, ara sóc: La Fotògrafa Més Volguda, i sempre totes demanant-me que faça reportatges dels viatges. Com ara: somriureeee, 3, 2, 1, foto!

- Ai mamà! Sempre igual! De veritat pare, falta molt?

- Una història més i crec que haurem arribat al destí final. I com no podria ser d’altra manera, ací va la meua.

LLUIS BELDA 2023