GRAELLA 30: INTERACCIÓ I CONTEXT

Atenció educativa per l’alumnat amb necessitats educatives específiques associades a trastorns de la personalitat i/o la conducta. MARC TEÒRIC

Aprendre emocions / vivint aprenentatges 128 Una nova mirada des de l’assessorament psicopedagògic

podem considerar complementaris en la construcció d’allò real i del subjecte (individualització i socialització):

en el desenvolupament cognitiu evolutiu en el desenvolupament i la interacció social en el desenvolupament i consolidació de la personalitat

Des de la psicologia dinàmica i la psicologia social es parla de construccionisme com la manera en que el subjecte compren el món social en el que viu i actua en ell

i sobre ell. Des de la psicologia dinàmica l’èmfasi està en la construcció del jo, i des de la psicologia social l’èmfasi el posen més que en els processos cognitius en les pràctiques narratives que fa servir el subjecte per a entendre la seva realitat, construir-la i transformar-la.

J. Bruner parla del paper constitutiu d’allò social en la percepció i el record, el paper determinant que les teories implícites que tenim sobre com són les persones condiciona la seva percepció i judici, destaca com la comunicació i els patrons de relació entre pares i fills són responsables de la constitució de les persones en membres d’una cultura.

Es considera que la psicologia ha de partir del significat, d’entendre com les persones interpreten, construeixen i donen sentit a les seves vides i al seu món, seria la tasca de la psicologia. (Aquesta forma d’entendre o atribuir significat, a com els nostres alumnes amb NEEATPC interpreten, construeixen i donen sentit a les seves vides constitueix un dels nuclis bàsics de la nostra proposta què es completa amb la finalitat psicopedagògica d’aquesta comprensió, que fonamentalment és acompanyar-los en les seves fragilitats per donar suport a la construcció interna del propi sentit de vida i de l’itinerari vital per ferho possible).

Anticipant-se a les teories actuals Bruner, atorga un enfoc narratiu a la construcció simbòlica del món argumentant que el principal instrument de que disposem les persones per a negociar socialment és la narració.

Des de les teories dinàmiques podem incloure els concepte de construcció del jo, com l’organització i control de l’energia psíquica en relació dinàmica amb l’allò i el superjó. Aporta el principi de realitat al funcionament mental que compta amb els mecanismes de defensa com elements d’adaptació i regulació del món intern i extern.

Hi ha aportacions des de la Lingüística i la Psicologia Social, que parlen de construcció lingüística des d’una posició socio/construccionista, la qual introdueix la narració com una pràctica i producció personal d’argumentacions organitzades en una xarxa, que estan emmarcades en les dimensions de l’espai i el temps. De manera que els éssers humans existeixen en virtut de la seva construcció lingüística, des d’aquest punt de vista es destaca la dimensió simbòlica d’allò social i la rellevància de la creació de significats i la co-construcció dels mateixos (T.Cabruja i altres)102. És per això que en les nostres relacions i vivències accedim a un món construït, però alhora, contribuïm a la seva construcció. Així s’entén la subjectivitat com produïda i constituïda pel llenguatge.

102 Como construimos el mundo: relativismo, espacios de relación i narratividad. T. Carbuja UG; L.Iñiguez i F. Vázquez UAB

Atenció educativa per l’alumnat amb necessitats educatives específiques associades a trastorns de la personalitat i/o la conducta. MARC TEÒRIC

Tant en la construcció de la identitat com en la de la subjectivitat des d’aquesta perspectiva es consideren que a demés de la co-construcció de la realitat social, hi ha aspectes psicològics íntimament relacionats amb els processos narratius, com la construcció del jo i del altre que s’elaboren a partir de les múltiples narracions d’allò que ens expliquem, ens expliquen o nosaltres expliquem a altres persones, sobre les nostres vides i les vides dels altres. Aquests processos generen contextos de relació i interpretació que al mateix temps potencien un tipus de pensament adaptat i útil al context concret.

S’assenyala la narració com a eina de construcció de sentit i significat en la que també s’ha de tenir present allò inconscient del contingut i del procés. Es desprèn la importància de la interpretació com a mecanisme de relació fonamental que es desenvolupa en el context, conjuntament amb la rellevància de la participació de les persones en espais de relació en la vida quotidiana i la intersubjectivitat.

3.3.2 Funció adaptativa:

El segon nucli d’idees força el recollim al voltant del concepte de funció adaptativa a partir de les aportacions de:

La direcció de la construcció: aportacions des de la Psicologia educativa, la Teoria sociocultural del desenvolupament, la Concepció ecològica del desenvolupament humà, els diversos marcs teòrics que fan referència als aspectes afectius i psicosocials. La Psicologia des de la perspectiva evolucionista ,a Pedagogia del tacte i la sensibilitat i la Psicologia biosocial.

Els Mecanismes d’adaptació: aportacions de la Neurbiologia, la Psicologia dinàmica, la Psicologia biosocial, la Concepció constructivista de l’ensenyament i aprenentatge.

La direcció de la construcció personal té una funció adaptativa de socialització i individualització alhora amb components bio-psico-socials. El desenvolupament de la personalitat, els mecanismes de defensa, els estils de personalitat i l’aprenentatge ubicats en un context concret influeixen i modulen els tres components esmentats i

apareixen els conceptes de vulnerabilitat i protecció.

La necessitat de l’espècie humana d’adaptació al medi va desenvolupar, incorporant i transmetent genèticament o mitjançant l’aprenentatge, un seguit d’estratègies basades en la cooperació, descobrir formes de comunicació i de relació per assegurar la vida. Així és pot afirmar que el desenvolupament emocional va marcar el camí del desenvolupament cognitiu i com l’adquisició de les habilitats de relació social entre les persones va quedar vinculada a les habilitats de planificació i presa de decisions, juntament amb les expressions de sentiments i actituds.

De manera que ens humanitzem perquè ens relacionem, en el sentit que la relació interpersonal possibilita el desenvolupament de les màximes potencialitats de l’expressió humana, fins a la presa de consciència de si mateix amb la raó, la imaginació i la creativitat. En aquest punt recordem el paral·lelisme amb la concepció constructivista socio-cultural de Vygotsky.

Aprendre emocions / vivint aprenentatges 129 Una nova mirada des de l’assessorament psicopedagògic

Atenció educativa per l’alumnat amb necessitats educatives específiques associades a trastorns de la personalitat i/o la conducta. MARC TEÒRIC

Aprendre emocions / vivint aprenentatges 130 Una nova mirada des de l’assessorament psicopedagògic

Les emocions troben el seu valor adaptatiu com reaccions tant a estímuls externs com a estímuls interns. Són considerades fenòmens essencialment conscients i subjectius, de manera que les reaccions dels subjecte als estímuls, interns o externs, estan modulades per processos cognitius intermitjos que els atorguen un significat

subjectiu.

Les emocions són conseqüència de l’avaluació subjectiva dels estímuls de situacions viscudes que el subjecte efectua a partir de varies dimensions afectives rellevants com: • La importància motivacional • La capacitat de control • La manera en que el Jo es veu implicat en la situació

L’activació orgànica funciona com una mena de marcador somàtic d’origen emocional que actua com una font de senyals que inclinen al subjecte a prendre decisions més adaptatives i que afavoreixen la racionalitat dels processos de decisions conscients. De manera que el cos proporciona la matèria bàsica per les representacions cerebrals. El cos, el cervell i la ment conformen un organisme indisociable integrat amb circuits reguladors (bioquímics i neurals) interactius que interactua amb l’ambient com un conjunt estructural i funcional. Així els fenòmens mentals (Damasio, Bronfenbrenner) només poden comprendre’s en el context de la interacció d’un organisme amb el seu ambient . Des dels diferents marcs estudiats es descriuen mecanismes d’adaptació diversos que són mútuament interactius amb l’ambient, dels quals destaquem els següents:

Mecanismes adaptatius biològics: Sistemes neuroimmunològic i hormonal. Mecanismes psicològics: Mecanismes defensius del jo, mecanismes de regulació de l’estrès, homeòstasi. Mecanismes socioculturals: Vinculació emocional afectiva, mecanismes d’influència educativa, valors i normes, llenguatges, comportament, manifestacions artístiques,...

Hem considerat la personalitat com un patró personal de percebre, sentir, pensar, afrontar i comportar-se d’un individu. De manera que es pot prendre el grau d’adaptació del subjecte com a criteri de normalitat. Per tant, el símptoma quan apareix i el subjecte n’és conscient i pot parlar i pensar en relació al que li passa i quin sentit té això a la seva vida ja hem iniciat o hem passat a un segon moment en que ja se li pot ajudar, de manera que el símptoma, és un avís, una alerta que si és reconeix, pot ser en si mateix la via per la millora.

Finalment i independentment de l’orientació teòrica estudiada, es considera que l’objectiu educatiu o terapèutic és sempre, millorar l’adaptació del subjecte al seu entorn. Queda obert com un altre tema d’estudi, com ha de ser la intervenció psicosocial quan algun dels ambients o l’entorn proper de l’alumne és patogènic.

Atenció educativa per l’alumnat amb necessitats educatives específiques associades a trastorns de la personalitat i/o la conducta. MARC TEÒRIC

3.3.3 Ambient i context

El tercer nucli d’idees força el recollim és el concepte d’entorn i context en el qual és concreten i tenen lloc de forma interactiva els dos nuclis anteriors, a partir de les aportacions dels següents marcs teòrics:

Ambients de desenvolupament: Es fan aportacions des de l’Ecologia del desenvolupament humà, la Psicologia educativa, la Psicologia perspectiva evolucionista i les Teories sistèmiques.

Zona de desenvolupament propera que també fa referència al paper mediador dels adults i la comunicació: Es fan aportacions des de la Psicologia sociocultural, la Teoria de la comunicació humana, la Psicologia, la Pedagogia, així com la Concepció constructivista de l’ensenyament/aprenentatge i de l’Aprenentatge significatiu,...

Esdeveniments, experiències i moments vitals: es recullen aportacions des de la Pedagogia del tacte, la Psicologia dinàmica, la Psicologia biosocial, i les Teories socials de la comunicació.

ge i pensament

La construcció personal té una línia de desenvolupament adaptativa i dinàmica que s’expressa en les experiències viscudes i en un feedback continu d’interdependències entre els tres components bio/psico/social. En aquest procés prenen un paper de notable importància les emocions i les relacions entre emocions- llenguat en les vivències quotidianes d’ intersubjectivitat, i intrasubjectivitat.

El desenvolupament social del bebè està influït poderosament per la percepció de relacions ajustades entre accions, estímuls ambientals i aquesta percepció i l’aprenentatge social és més probable que es produeixi i sigui millor quan més socials siguin els estímuls utilitzats.

Per comprendre el desenvolupament psicològic de les persones segons Bronfenbrenner s’han d’observar la seva conducta en els entorns naturals, en els moments de relació amb les persones conegudes i durant un temps suficient. És a dir comprendrem els comportaments en les interaccions entre les persones i els seus ambients passats si presents.

Cole (1991) parla de la naturalesa situacional de l’aprenentatge, el record i la comprensió el defineix a més de procés constructiu com un procés cultural de transformació, semblant al que Vygotsky anomenà zona de desenvolupament propera ZDP. Es planteja dons la concepció del desenvolupament de la persona en la interacció entre les característiques personals i els seus ambients103 .

S’estudien les interconnexions ambientals i el seu impacte directe en el desenvolupament psicològic de les persones. La capacitat de l’entorn per a funcionar com un context de desenvolupament eficaç depèn de la existència i naturalesa de les interconnexions socials.

103 Ambients o àmbits com un conjunt d’estructures seriades de relacions i interaccions entre els diferents sistemes dels que forma part la persona. Aprendre emocions / vivint aprenentatges 131 Una nova mirada des de l’assessorament psicopedagògic