DESCARTES Història de la Filosofia 2n de batxillerat
Transici贸: Del pensament antic al pensament modern
Ontologia: del pensament antic al pensament modern La pregunta ontològica Què és el que és?
Pensament presocràtic
1
Parmènides - Ontos on = L’ésser que és - roman inalterable, fix, perfecte, homogeni, immutable, pensable, no és sensible
2
Heràclit - Panta rei= Tot flueix, tot canvia - oposició de contraris - ésser és esdevenir
3
Plató - Dualisme ontològic a) Cosmos noetós - nivell immutable i perfecte - eidos - influència: Parmènides b) Topos oratos - nivell dinàmic i mutable - eidoles - influència: Heràclit
Les coses participen de les idees (Mèthexis) La idea té prioritat ontològica
Plató concilia en un sol model (dualista) la permanència de Parmènides (i dels Pitagòrics) amb el canvi d’Heràclit.
4
Aristòtil - El que és és la SUBSTÀNCIA HILEMÒRFICA ● substància (ousia) - sentit primer del ser - l’objecte particular, la presència concreta, separada i separable de la resta, la cosa. La substància és el que existeix individualment, per si mateix. hilemòrica = té matèria (hylé) i forma (morphé) - La matèria és pura i indeterminada. - La forma és el que determina la substància i - Monisme fauna querealitat una cosa sigui el la forma separada i la ● fon en substancial quedeésPlató. matèria ●
●
no creu en un món de formes-idees separades
- Les 10 CATEGORIES (Kategoria) - són el que defineixen lògicament una substància. - categories de l’ÉSSER - l’ésser té molts sentits o categories (és un concepte analògic) però totes es refereixen a la substància - 1a categoria: SUBSTÀNCIA - el que existeix per si mateix, individualment - subjecte - ens-in-se - Les altres 9 categories: - Quantitat - Qualitat - Relació - Lloc - Temps - Posició - Possessió ( o hàbit) - Acció - Passió
ÉSSER
Exemple: Les 10 categories (kategoria) Són les formes últimes de l’atribució, o els components elementals de la realitat (i del llenguatge, i del pensament...). En la frase, Les quatre noies són bellíssimes, hi trobem:
substància (noies... ) quantitat (quatre... i metre setanta?, i vint-i-dos anys?...) qualitat (bellíssimes... i morenes?, i insolents?...) relació (filles de... germanes de... amigues de...) lloc (l’àgora d’Atenes, entrant a mà esquerra... ) temps (ahir, a la tarda, cap a tres quarts de set...) posició (assegudes a la cadireta... dretes?... agenollades?...) possessió (o hàbit) (totes calçades... dues amb toga... tres fumant...) acció (xerraven... filosofaven... comptaven ovelles... cosien...) passió (eren fotografiades... eren admirades... eren detingudes...) *De vegades es diu que la taula de categories respon a la forma de la gramàtica grega (substància, quantitat, qualitat i relació pertanyen als noms i als adjectius / posició, possessió, acció i passió pertanyen als verbs / lloc i temps als adverbis)
Teoria de les 4 causes - Les 4 causes que defineixen una substància - Causa (aita, aition) - En grec “aitios” és un mot tècnic de caire jurídic, que significa “responsable” o, fins i tot, “culpable de”. - Per a Aristòtil –contra Plató- les causes són plurals; n’hi ha quatre - La distinció entre les causes és més intel·lectual que real; totes les causes són iguals en dignitat. Causa material (causa intrínseca) Causa formal (causa intrínseca) Causa eficient (causa extrínseca) Causa final (causa extrínseca)
- Epicuris centren la felicitat en el plaer natural i l’amistat - Estoics consideren que el màxim bé de l’home és l’acceptació del destí - Escèptics defensen la suspensió de tot judici sobre les coses
Ciència - Museu i Biblioteca d’Alexandria Com una universitat en què es van conrear les ciències positives i humanístiques
Les tres escoles defensen la impertorbabilitat d’ànim.
Escoles filosòfiques
2
Món medieval - Marc històric - Del 476 aC (Caiguda de l’Imperi Romà) - 1492 (Colonització d’Amèrica) - Alta Edat Mitjana: rural/cristianitzada/feudalisme - Baixa Edat Mitjana: universitats/ ciutats
Vincle filosofia i religió
- Característiques del pensament Cosmologia
- El món ha estat creat per Déu a partir del no-res (creació voluntària) - Temps lineal (contra el temps cíclic) El món tindrà un final en el temps
Teologia
- Monoteisme trinitari: Déu Pare, Déu Fill, Déu Esperit Sant. - Ni politeisme grec ni monoteisme jueu - Déu omnipotent, omniscient, etern, provident
Antropologia
- Creacionisme: l’Home (fill de Déu) creat a imatge i semblança de Déu. - Pecat original (des del Judaisme)/ concepte de culpa - Resurrecció (a l’Evangeli, resurrecció completa de cos i ànima/ per influències platòniques = dualisme antropològic)
Ètica
- El deure d’estimar-se els uns al altres - Amor fratern - Concepte de perdó
Pensadors ● La Patrística (Els pares de l’Església) - Sant Agustí d’Hipona (354-430) ●
L’Escolàstica - Sant Anselm de Caterbury (1033-1109) - Sant Tomàs d’Aquino (1225-1274) Problemes centrals - Relació entre la fe i la raó - intents de demostrar racionalment l’existència de Déu - Relació entre el món terrenal i el món celestial - Problema de la llibertat humana i el del mal
3
Renaixement i revolució científica - Cronologia - S. XIV esclata a les ciutats italianes i es difon per tot Europa als s. XVXVI. - Pensament - Característiques - Retorn a l’Antiguitat Clàssica - Antropocentrisme - Individualisme - Curiositat i desig de saber - Fites - Pensament humanista retorn als clàssics - Filosofia política D’ El príncep de Maquiavel a les utopies - Reforma religiosa protestant - Renovació científica de la reforma de l’astronomia a la revolució científica - Copèrnic (Heliocentrisme)/ Tycho Brahe/ Giordano Bruno (univers infinit)/ Francis Bacon (Mètode inductiu)/ Kepler (llei de les òrbites i de les àrees dels planetes)
Del s. XIV al s. XVII: una crisi cultural, la construcció de la modernitat
1
L’eix del model cultural Món Clàssic
Món Medieval
Món Modern
PHYSIS
DÉU
SUBJECTE
2
Paradigma científic
- Nova imatge de l’univers i del lloc que hi ocupa l’home (subjecte de coneixement) - Desenvolupament de les ciències (astronomia i física)
Aristotèlic-Ptolemaic - Teleologia: tots els organismes naturals busquen la perfecció formal, el seu propi fi, s’estructuren i evolucionen segons un sentit. [pas de la potència a l’acte]
- Qualitat: la matemàtica pertany al món ideal, en cap cas a la naturalesa. Substància hilemòrfica. - Món tancat: Esferes cristal·lines concèntriques. Geocentrisme.
Vídeo: Galileo Galilei de Losey
Galileà-Newtonià - Mecanicisme: explica la realitat a partir de les lleis mecàniques del moviment. La forma de causalitat és la influència física entre els elements materials que conformen el món real. No existeixen forces no físiques que donen vida. - Quantitat: la matemàtica com a construcció del marc per organitzar científicament les dades físiques del món real. Matemàtica vinculada als fenòmens naturals. (Hipòtesis controlades per l’experimentació) -
Univers infinit: Heliocentrisme (Copèrnic)
3
El problema del mètode Dossier “Descartes i Racionalisme a l’Europa del s. XVII” pàg 11-14
- “Mètode” significa etimològicament “camí” - En filosofia i en ciència es refereix a un procediment més o menys fix i estable, format per diversos passos o regles que permeten d’assolir una finalitat. a) Mètode deductiu -
Aristòtil (384-322 aC) Organon
-
Raonament deductiu sil·logístic Premissa 1: Tots els homes són mortals. Premissa 2: Sòcrates és home. Conclusió: Sòcrates és mortal.
Tres termes del sil·logisme: Major Menor Mitjà
-
A partir de dades, principis o veritats generals extreure una conclusió particular o concreta.
-
Validesa inqüestionable perquè la conclusió ja es troba implícitament en les dades de partida, si aquestes són certes, la conclusió també ho és.
-
Només és factible en les ciències formals (matemàtiques i lògica)
-
Del general al particular
-
Criteri de veritat AUTORITAT
- Mirada de Descartes sobre el mètode deductiu: - Ars
invendi - Ars exponendi “En examinar la filosofia que havia estudiat quan era jove, em vaig adonar que, pel que fa a la lògica, els seus sil·logismes i la major part de les altres instruccions que dóna serveixen més aviat per a explicar els altres les que sabem o fins i tot, com l’art de Llull, per a parlar sense judici d’aquelles que ignorem, que no pas per a aprendre-les.”
b) Mètode inductiu -
Francis Bacon (1561-1626) Novum Organum
- Consisteix a extreure una conclusió general a partir de dades concretes o particulars. Sòcrates és mortal Mahoma és mortal Voltaire és mortal L’Enric és mortal _______________________ Tots els homes són mortals
-
Després d’haver observat el que passa en un gran nombre de casos, considerem que passarà el mateix per a tots els casos del mateix tipus.
-
Generalització, pas del concret al general
-
Proporciona principis aplicables a tots els esdeveniments similars
-
El problema de la impossible inducció completa: per molts casos que hàgim comprovat, res no assegura que tota la resta siguin del mateix tipus.
-
Probabilitat
-
Criteri de veritat EXPERIÈNCIA
c) Mètode hipotètic-deductiu o experimental - Galileu (1564-1642) -
Combinació dels mètodes inductiu i deductiu ● D’una banda s’ocupa de les dades empíriques que es fan amb ● la inducció, i d’una altra cerca la generalitat i consistència de la deducció.
-
Mètode que més bons resultats ha proporcionat a les ciències empíriques. Passos: ● Observació de la realitat i formulació (definició) del problema. • - Descobriment d’una situació problemàtica ●
●
●
Formulació d’una hipòtesis. • -Es proposa una explicació o solució possible que ha de ser coherent i estar d’acord amb l’actitud científica: rigorosa, neutra i contrastable Deducció de conseqüències • Utilitzant el mètode deductiu, s’extreuen les conseqüències que tindria la hipòtesi si fos vertadera. Contrastació de les hipòtesis. • Es comprova si es compleixen o no les conseqüències previstes. • Cal recórrer a l’observació de la realitat i a l'experimentació. • No es pot comprovar tots els casos, per això, a partir d’un nombre suficient de casos acuradament seleccionats, podrem comprovar la validesa de la hipòtesi (recorrem altre cop a la inducció).
●
Refutació o confirmació d’hipòtesis • Quan no es compleixen les conseqüències previstes, aleshores cal refusar la hipòtesi, tornar a començar el procés i formular-ne una de nova. • Quan es compleixen les conseqüències previstes, la hipòtesi quedi confirmada.
●
Obtenció de resultats
1. 2. 3. 4. 5. 6. ●
•
- Es formula una nova llei (o teoria, o es confirma una teoria ja proposada) amb capacitat de predicció.
Observació Plantejament del problema Hipòtesi Experimentació Confirmació de la hipòtesi Llei o teoria
- Criteri de Veritat L’EVIDÈNCIA
<< La matèria és allò que subsisteix a través del canvi; així, l’argila no deixa de ser argila en cessar de ser informe er tal de rebre la forma de l’estàtua. Podria dir-se també que la forma és el futur del mòbil i la privació, el seu passat; la matèria, allò que roman eternament present. >> Aristòtil i el Liceu Pierre Aubenque <<La filosofia està escrita en aquest llibre tan gran que tenim constantment obert davant els ulls; em refereixo a l’Univers, però no pot ser llegit si abans no hem après a entendre’n la llengua, a conèixer els caràcters en què està escrit. És escrit en llenguatge matemàtic, i els seus caràcters són triangles, cercles i altres figures geomètriques sense les quals és impossible entendre ni una sola paraula. Prescindir d’aquests caràcters és com girar vanament en un obscur laberint.>> Il saggiatore Galileu Galilei 1. A partir del primer text, explica el concepte de substància hilemòrfica i les deu categories aristotèliques. 2. Compara la concepció de les matemàtiques en el món antic i en el món modern a través del text de Galileu. 3. Fes un resum de 150 paraules explicant el problema del mètode i el diferents mètodes que coneixes.
El pensament de Descartes
Biografia Vídeo biografia breu Dossier “Descartes i Racionalisme a l’Europa del s. XVII” pàg 15, 16 i 17
El discurs del mètode (1637) -Obra breu que recull una visió global del punt de vista científic i filosòfic de Descartes. - Escrita en francès - llatí, llengua dels perceptors - Adreçada a un públic ampli - Punt d’arribada on conflueixen totes les recerques anteriors: matemàtiques, física, filosofia i metafísica i punt de partida de les obres futures.
- Obra heterogènia ●
Diverses peces d’un projecte intel·lectual
- Vigorosa lògica interna i unitat literària garantida per la narració
autobiogràfica
-Història d’un itinerari intel·lectual que comença amb una decepció acadèmica i acaba amb la reflexió sobre la publicació de l’obra. -No llenguatge dogmàtic sinó llenguatge narratiu (no ensenya sinó que narra). - Constitució de la consciència moderna - Pròleg de tres assaigs científics però el propi Descartes el considera un altre assaig
Estructura i característiques: 1. Consideracions relatives a les ciències -
Història Autobiografia, ensenyament rebut
2. Regles principals del mètode - Lògica - Idea general del mètode 3. Algunes regles de la moral treta del mètode - Moral - Normes de la moral provisional, no mancades de sentit comú fins que es disposés d’una moral definitiva.
4. Proves de l’existència de Déu i de l’ànima humana o fonaments de la tema física - Metafísica - Fonaments de tot l’arbre del coneixment 5. Ordre de ls qüestions de física, explicació del moviment del cor i diferència entre la nostra ànima i la de les bèsties - Exposició científica - Concepcions físiques i fisiològiques de l’autor. - Resum de “El Món” 6. Coses necessàries per a anar més lluny en la investigació de la natura i raons que han dut l’autor a escriure. - apel·lació al públic - justifica la publicació i vol temptejar la recepció del públic a la nova filosofia
Índex :
Primera part. Consideracions relatives a les ciències A. B. C.
La raó i el mètode Crítica de la instrucció rebuda El gran llibre del món
Segona part. Regles principals del mètode D. E. F.
Unitat del projecte Regles del mètode Aplicació del mètode
Tercera part. Algunes regles de la moral treta del mètode G. H.
Màximes de la moral provisional Elecció de vida
Quarta part. Proves de l’existència de Déu i de l’ànima humana o fonaments de la metafísica I. J. K.
El dubte metòdic i la certesa del jo pensant L’existència de Déu Déu, garantia del criteri d’evidència
Cinquena part. Ordre de les qüestions de física, explicació del moviment del cor i diferència entre la nostra ànima i la de les bèsties A. B. C.
Física. Un món creat en els espais imaginaris Biologia. Un exemple de fisiologia mecanicista: la circulació de la sang Els animals màquines i l’home
Sisena part. Coses necessàries per a anar més lluny en la investigació de la natura i raons que han dut l’autor a escriure D. E. F.
Raons per a publicar El món: el progrés de la ciència i la seva utilitat Raons per a no publicar El món, malgrat les consideracions anteriors Via mitjana: raons per a publicar el Discurs del mètode i els Assaigs
Primera part: Consideracions relatives a les ciències
A
La raó i el mètode
• Definició de bon sentit o RAÓ (p. 80-81) -l’afirmació irònica sobre el repartiment del bon sentit. -poder o capacitat de judicar bé i de distingir el ver del fals - per naturalesa igual en tots els homes - llum natural, saviesa, seny, sentit comú... - L’única cosa que ens fa homes -Problema : la seva correcta aplicació.
•
Autobiografia relacionada amb el mètode (p. 82)
•
Conceptes ●
camins, consideracions i màximes , mètode. (p.82) “ Però no tinc pas por de dir que penso haver tingut molta sort de trobar-me des de la meva joventut en determinats camins, que m’han conduït a consideracions i màximes a partir dels quals he creat un mètode que em sembla que em permet d’incrementar gradualment el meu coneixement. “
● fruits: ● Quan la publicació del DM, ja posseeix la seva metafísica, la seva física i la seva geometria. ● Aquí presenta tots aquests fruits com a mostres de la fecunditat del seu mètode. ● Homes simplement homes: ● - Els que no són teòlegs - els que només utilitzen la raó i no recorren a la fe.
•
Propòsit : (p.83 i 84) -Exposar els camins que han portat Descartes fins el mètode. - Exposar el mètode racional. << El meu propòsit aquí no és, doncs, ensenyar el mètode que cadascú ha de seguir per conduir bé la seva raó, sinó fer veure només de quina manera he procurat de conduir la meva. Aquells qui es dediquen a impartir preceptes es deuen creure més hàbils que aquells a qui els imparteixen; i si s’equivoquen en la més petita cosa, en són blasmables. Però proposant aquest escrit tan sols com una història o, si ho preferiu més, com una faula, en què, d’entre alguns exemples que poden imitar-se, se n’hi trobaran possiblement molts d’altres que serà enraonat no seguir-los; espero que per a alguns serà útil, sense ser nociu per a ningú, i que tothom m’estarà agraït per la meva franquesa.>>
B Crítica de la instrucció rebuda (p. 84) • Autobiografia: - la formació de lletres i altres ciències. - comentaris i valoracions. • Crítica a la formació rebuda: ●
●
- El balanç de la instrucció rebuda mostra que el dubte cartesià, abans de ser metòdic, va tenir molt de real, com a resultat d’una gran decepció.
llengües, faules, històries, bons llibres, eloqüència, poesia, matemàtiques, teologia, filosofia, jurisprudència, medicina, altres ciències, alquímia, astrologia i màgia. -Comentaris crítics especials: - opinió sobre les matemàtiques (p. 88-89) - opinió sobre la teologia (p. 89-90) - opinió sobre la filosofia (p. 90).
C
El gran llibre del món (p. 92) El llibre del món és el món dels homes - no només el món físic com ho era en els textos de Galileu • Abandona l’estudi de les lletres (“el saber llibresc”) i comença l’estudi del gran llibre del món. - comentari, crítica i valoracions • Abandona , també, el gran llibre del món ● - Nova opció final ...
<< És veritat que, mentre no feia sinó considerar els costums dels altres homes, no hi trobava gairebé res de segur, i que hi observava quasi tanta diversitat com abans entre les opinions dels filòsofs. De manera que el més gran profit que en treia era que, veient moltes coses que, baldament a nosaltres ens semblin força extravagants i ridícules, no deixen de ser comunament admeses i aprovades per altres grans pobles, aprenia a no creure amb massa fermes res d’allò que només m’havia estat inculcat per l’exemple i pel costum, i així m’alliberava a poc a poc de molts errors que poden ofuscar la nostra llum natural i fer-nos menys capaços d’escoltar la veu de la raó. Però després de dedicar uns quants anys a estudiar així en el llibre del món i a provar d’adquirir una mica d’experiència, un bon dia vaig prendre la resolució d’estudiar també en mi mateix i de consagrar totes les forces del meu esperit a escollir els camins que havia de seguir. Cosa que em va donar molt més bon resultat, em sembla, que si no m’hagués allunyat mai ni del meu país ni dels meus llibres. >>
<< El bon sentit és la cosa més ben repartida del món, ja que tothom pensa estar-ne tan ben proveït que fins aquells qui són més difícils d’acontentar en qualsevol altra cosa no acostumen a desitjar-ne més del que tenen. En la qual cosa no és versemblant que tothom s’enganyi, sinó que més aviat vol dir que el poder de judicar bé i de distingir el ver del fals –que és pròpiament el que anomenem bon sentit o raó- és per naturalesa igual en tots els homes, i que, per tant, la diversitat de les nostres opinions no ve pas del fet que els uns siguin més racionals que els altres, sinó solament del fet que dirigim els nostres pensament per vies diverses i no considerem les mateixes coses.>> Discurs del mètode Descartes 1. Comenta conjuntament les següents expressions del text: el bon sentit/poder de judicar bé /distingir el ver del fals 2. Llegeix les pàgines del dossier que parlen sobre el Racionalisme i fes-ne un resum de 7 línies recollint les idees més importants. 3. Explica tot el relacionat amb la veu narrativa del Discurs del mètode. Descriu-la i valora quin ús en fa Descartes.
Segona part: Regles principals del mètode
A
Unitat del projecte (p. 95) • Autobiografia - estada a Alemanya (episodi de l’estufa, nit del 10 al 11 de novembre de 1619). Un dels meus primers pensaments... Un sol home, de manera natural, pot trobar la veritat (amb la raó) millor que no pas les ciències que han anat creixent a base de moltes opinions al llarg de molt de temps. Unitat sistemàtica de la ciència i del mètode: tasca d’un sol home Mathesis universalis: mètode matemàtic racional útil per a tot Unitat del cos de les ciències -Formulació, exemples, valoració i crítiques: - exemple: la construcció d’edificis, barris i ciutats
•
Necessitat de la reforma
B
Regles del mètode (p. 103) Mètode cartesià intuïtiu-deductiu Part crítica
Part positiva
• Insuficiència del saber tradicional • Insuficiència de la lògica sil·logística • Insuficiència àlgebra i geometria
• Les quatre regles metodològiques cartesianes: 1. Regla de l’evidència (intuïció) 2. Regla de l’anàlisi (deducció) 3. Regla de la síntesi (deducció) 4. Regla de l’enumeració (deducció)
• Queda formulat - El nou mètode cartesià - El nou criteri de veritat de l’evidència racional i de les idees clares i distintes Evidència/Veritat/Precipitació/Prevenció/Claredat/Distinció/Dubte
Primera regla del mètode: Regla de l’EVIDÈNCIA i CRITERI DE VERITAT
<< El primer era no acceptar mai cap cosa com a vertadera sense conèixer evidentment que ho fos; és a dir, evitar acuradament la precipitació i la prevenció, i no incloure en els meus judicis res més que allò que es presentés al meu esperit tan clarament i tan distintament que jo no tingués cap motiu de posar-ho en dubte. >>
Veritat, evidència racional, precipitació i prevenció (errors) claredat i distinció (criteris de l’evidència) Dubte
Intuïció Mètode intuïtiu-deductiu
Evidència = Claredat i distinció
Dubte
= Foscor i confusió
Segona: Regla de l’ANÀLISI <<...dividir cadascuna de les dificultats que examinés en tantes parts com fos possible i com calgués per a resoldre-les millor.>
Tercera: Regla de la SÍNTESI << conduir per ordre els meus pensaments, començant pels objectes més simples i més fàcils de conèixer, per a ascendir a poc a poc, gradualment, fins al coneixement dels més complexos, i suposant un ordre fins i tot entre aquells que no es precedeixen per naturalesa els uns als altres.>>
Quarta: Regla de l’ENUMERACIÓ <<...fer arreu recomptes i revisions tan generals que arribés a estar segur de no ometre res.>>
Deducció Mètode intuïtiu-deductiu
C
Aplicació del mètode (p. 109) • Coneixement : encadenament de raonaments - Mètode a partir del model matemàtic - Regla de l’evidència -intuïció de veritats evidents - ordre de la deduccíó Evitarà l’error • Reapareix el concepte de Mathesis universalis - Ciència general de l’ordre i de la mesura, els resultats de la qual siguin aplicables als diversos camps de les ciències particulars. - Matemàtiques: - com a preparació - acostumen l’esperit a nodrir-se de veritats i a no complaure’s amb idees dubtoses.
<< Però allò que em satisfeia més d’aquest mètode era que així estava segur de fer servir en tot la raó, si no perfectament, almenys el millor que podia; a més que, tot practicant-lo, sentia que el meu esperit s’avesava a poc a poc a concebre més clarament i més distintament els seus objectes, i que, no havent-lo vinculat a cap matèria particular, em prometia d’aplicar-lo a les dificultats de les altres ciències amb tanta utilitat com ho havia fet a les de l’àlgebra... >>(p. 113-114).
Tercera part: Regles o màximes de la moral provisional
A
El temps del dubte • Distinció entre raó teòrica i raó pràctica: el temps del dubte. • Regles: a) Regla de la prudència - Obeir les lleis i els costums - Respectar la religió - Guiar-se per les opinions més moderades - Conservadorisme social - Conformisme b) Regla de la fermesa en acció - ser ferm i decidit en l’acció un cop triada una opinió malgrat sigui dubtosa. c) Regla de l’autodomini de caràcter estoic - Canviar els meus propòsits abans que l’ordre del món i acostumar-me a creure que no hi ha res que estigui en el nostre poder sinó els nostre pensaments - Resignat i conformista.
B
Elecció de vida Finalment, com a conclusió d’aquesta moral, em vaig adonar que calia fer una revisió de les diverses ocupacions que els homes tenen en aquesta vida per tal de procurar escollir la millor; i sense que jo tingui res a dir de les dels altres, creia que no podria fer res millor que continuar en aquesta mateixa on em trobava, és a dir, esmerçar tota la vida a cultivar la meva raó i avançar tant com pogués en el coneixement de la veritat, seguint el mètode que m’havia prescrit.”
Per tant hem de tenir en copte que... La Regla de l’Evidència (I) exigeix acceptar només idees CLARES i DISTINTES i VERITATS EVIDENTS El procés del
DUBTE METÒDIC - Dubte no escèptic - l’exigeix el mètode - Hiperbòlic - En el Discurs del mètode té 3 nivells: Sobre els sentits
matemàtiques
Sobre l’aparent certesa de les Sobre l’existència de la realitat
<<
Així, com que els sentits a vegades ens enganyen, vaig voler suposar que no hi havia res que fos tal com ells ens ho fan imaginar. I, com que hi ha homes que es confonen tot raonant, fins i tot en les matèries més simples de la geometria, i hi cometen paralogismes, pensant que jo estava tan exposat a equivocar-me com qualsevol altre, vaig rebutjar com a falsos tots els raonaments que abans havia tingut per demostracions. I, en fi, considerant que tots els pensaments que tenim estant desperts ens poden venir també quan dormim, sense que llavors n’hi hagi cap que sigui veritat, vaig decidir fingir que totes les coses que fins aleshores havien entrat en el meu esperit no eren pas més veritables que les il·lusions dels meus somnis. Però immediatament...>> Discurs del mètode Descartes
Les meditacions metafísiques (1641) •
Estructura: Meditació I: De les coses que es poden posar en dubte.
cos.
Meditació II: De la naturalesa de la ment humana; i que és més fàcil de conèixer que el Meditació III: De l’existència de Déu. Meditació IV: De la veritat i la falsedat. Meditació V: De l’essència de les coses materials. I novament de l’existència de Déu. Meditació VI: De l’existència de les coses materials i de la distinció real entre ànima i cos.
Meditacions metafísiques I El dubte metòdic • part crítica • com que no es pot revisar cada creença una per una, ens hem de limitar a les fonts d’on provenen SENTITS i RAÓ Fonts de coneixement
Sentits
Raó
Dubte moderat (o raonable)
A vegades enganyen...
A vegades cometem errors...
Dubte hiperbòlic (o radical) Només apareix a les MM
L’argument dels SOMNIS
L’argument del Déu dolent HIPÒTESI DEL GENI MALIGNE
Els sis nivells del dubte • El procediment o mètode consisteix a sotmetre a la prova de foc del dubte metòdic tota opinió, per trobar el camí recte cap a la veritat. De què es pot dubtar?
1) -Dels sentits: alguna vegada ens han enganyat... No són de fiar. 2)-De l’existència dels objectes sensibles: argument de la bogeria 3) -De la diferència entre la vetlla i somni: no sembla que es puguin distingir amb claredat. L’argument dels somnis. El recurs a Calderón de la Barca, 1634. 4) -De la Física, l’Astronomia, la Medicina i altres ciències empíriques que procedeixin per composició de nocions simples, i per això força dubtoses i incertes. Quines ciències no són dubtoses? L’Aritmètica i la Geometria, car tracten de coses simples i generals, i no es refereixen a coses existents en la natura.
5)
-Dubtar de les matemàtiques a partir de Déu (hipòtesi del Déu enganyador –deus deceptor-): com que és omnipotent, pot ser que m’enganyi contínuament o que permeti que m’equivoqui de vegades. “I encara més, ja que considero, de vegades, que els altres s’enganyen en les coses que creuen saber amb més certesa, com puc saber si Déu no fa que m’enganyi cada vegada que faig la suma de 2 més 3... Però, potser, Déu no ha volgut pas que jo fos decebut així, ja que diuen que és la suprema bondat. Tot i això, si repugnés la seva bondat el fet d’haver-me creat de tal manera que jo m’enganyés sempre, també semblaria ser-li contrari permetre que jo m’enganyés alguna vegada; no obstant això, no puc dubtar del fet que no ho permet.” (9)
6)
-La hipòtesi del geni maligne: tot el que percebo, crec, i penso podria no ser res més que les seves il·lusions i enganys. “Així, doncs, suposaré, doncs, que no hi ha un Déu vertader que és la font suprema de la veritat, sinó que un cert geni maligne tan poderós com astut i enganyador que ha posat tot el seu enginy a tenir-me enganyat...” (12, p. 95) [La hipòtesi del Déu enganyador és una raó suficient per a dubtar de les veritats intel·ligibles, però per estar convençuts cal afegir la hipòtesi del geni maligne. Aquesta hipòtesi és un instrument per a mantenir-se en el dubte i no cedir al prejudici de la credulitat...]
En el trajecte que descriu la filosofia de Descartes som en el límit del dubte, en el cor del dubte hiperbòlic, il·limitat o, fins i tot, exagerat...
• Un cop acceptades les dues sospites hiperbòliques, les seves conseqüències són inevitables No hi ha món extern - Estic sol al món - Sense cos - Pensant només falsedats - No puc admetre ni les veritats més senzilles
“...però immediatament em vaig adonar que, mentre volia així pensar que tot era fals, calia necessàriament que jo que ho pensava, fos alguna cosa. I, advertint que aquesta veritat, “penso, ergo existeixo”, era tan ferma i segura que ni totes les més extravagants suposicions dels escèptics eren capaces de fer-la trontollar, vaig jutjar que la podia admetre com el primer principi de la filosofia que cercava.” (DM, IV) cogito ergo sum je pense, donc je suis penso, així sóc ego cogito, ergo sum, sive existo
Conclusió Meditació I
“No sé què contestar a aquestes raons, però finalment em veig obligat a reconèixer que de totes les coses que abans acceptava com vertaderes no n’hi ha cap que no en pugui dubtar ara -i no per poca consideració o lleugeresa, sinó per raons molt fortes i ben meditades-. De manera que a partir d’ara hauria d’abstenir-me de pronunciar-me sobre aquests pensaments, i atorgar-los la mateixa credibilitat que donaria a coses manifestament falses, si és que vull trobar alguna cosa permanent i segura...” (10, p. 94)
• El llibre és un intent de reconstrucció del que podem saber amb certesa
Meditacions metafísiques II La primera veritat i la doctrina de la substància • Problema: Definició d’aquesta cosa que jo sóc Hi ha res més al món a part de mi? • Part constructiva, després del resultat del dubte metòdic Una proposició serà vertadera sempre que sigui clara i distinta ●
●
●
ni tan sols els dubtes més absurds la puguin desvirtuar Si no sortim de l’àmbit de l’evidència racional (claredat i distinció) sempre ens mantindrem dins l’àmbit de la veritat. Primera veritat: COGITO ERGO SUM
Primera veritat: cogito, ergo sum - objecte d’intuïció - del que no puc dubtar és que mentre penso, necessàriament he d’existir. - Aquesta veritat no la pot fer trontollar ni tan sols Déu totpoderós que m’enganya. Tot al contrari, resulta que si m’enganya per força és que sóc alguna cosa. Primera veritat indubtable.
La naturalesa del jo ●
Es pot pensar perfectament un jo sense cap realitat material
●
Per força ha de poder existir sense cap base material
●
La seva única essència és el pensar
●
El pensament racional determina la realitat
●
●
La ment és una substància o cosa que pot existir sense el cos Dualisme ment/cos
● ●
Primera substància: RES COGITANS (Substància pensant)
Sobre la realitat material - sé que sóc perquè penso; sé què sóc: sóc una cosa que pensa (res cogitans) i, què pensa la res cogitans? La res cogitans pensa IDEES
Algunes idees són confuses i fosques i d’altres són clares i distintes. - exemple de la cera: hi ha moltes qualitats de la cera que no són essencials perquè si la fon la cera desapareixen totes, però no pas la cera mateixa. - Què és el que és essencial doncs de la naturalesa material? L’equivalent del pensament racional respecte al jo. .
- Un cop eliminades aquelles qualitats secundàries, sembla que només queda l’extensió en tres dimensions: 1. Forma 2. Lloc on es troba 3. capacitat de canviar de forma i lloc - Realment no puc pensar la cera sense pensar que té extensió en les tres dimensions i que ocupa un lloc que cap altre cos no pot ocupar
EL TROS DE CERA: Meditacions Metafísiques, II “Comencem per la consideració de les coses més comunes, i que creiem comprendre més distintament, a saber, els cossos que toquem i veiem. No vull parlar dels cossos en general, car les nocions generals són normalment més confuses, sinó d’algun en particular. Prenem, per exemple, aquest tros de cera, que acaba d’ésser tret del rusc: encara no ha perdut la dolçor de la mel que contenia, té encara alguna cosa de l’olor de les flors de les quals fou recollit; i el seu color, la seva figura, la seva grandària, són manifestos; és dur, és fred, hom el toca, i, si li doneu un cop, farà algun so. En fi, totes les coses que poden fer conèixer un cos distintament es troben en aquest. Però heus ací que, mentre jo parlo, hom l’apropa al foc: allò que li restava de gust s’exhala, l’olor s’esvaeix, el seu color canvia, la seva figura es perd, la seva grandària augmenta, esdevé líquid, s’escalfa, hom no pot amb prou feines tocar-lo, i per molt que hom el colpegi, no farà cap so. Roman la mateixa cera després d’aquest canvi? Cal reconèixer que roman i ningú no ho pot negar. Què coneixia hom doncs amb tanta distinció d’aquest tros de cera? Certament no pot ésser res de tot això que hi he observat mitjançant els sentits, ja que totes les coses que queien sota el gust, o l’olfacte, o la vista, o el tacte, o l’oïda, es troben canviades, però la mateixa cera roman.” (24 i 25, pp. 105-106)
- Ni les qualitats secundàries ni la meva activitat racional no són essencials per al cos. - Calor, fred, duresa, tovesa, color, olor… tot això són sensacions que només aporten idees fosques i confuses. - És la raó que determina com és la realitat (mai els sentits ni la imaginació que ens fan equivocar) - He de definir una cosa extensa que no té pensament. De la mateixa manera que la ment és una cosa que pensa i no té extensió. - Queden tan sols apuntades les següents consideracions:
- Dualisme COS/ MENT* - RES EXTENSA (Substància amb extenció, la matèria, els cossos.)
Conclusió Meditació II
• És més fàcil conèixer el propi jo que les coses corporals del món. • La raó és que el jo no és una cosa extensa, sinó una cosa que pensa. I així és fàcil separar del jo tot el que no sigui pensament. • S’entén per pensament qualsevol activitat de la consciència. • En canvi, requereix més esforç conèixer què pertany i què no pertany veritablement a les coses corporals, a la matèria, al món.
Meditacions metafísiques III L’existència de Déu com a causa - A aquestes alçades puc estar segur de: 1. EL jo existeix únicament mentre pensi 2. Els cossos que crec que hi ha fora només consisteixen en qualitats primàries com l’extensió, forma o el moviment i no en les qualitats secundàries com el color, duresa, calor, etc 3. La ment i el cos són dues substàncies independents entre si. - Queda per examinar si hi ha cap altra cosa real a part del jo. - Per avançar cal veure si entre les idees que tinc no n’hi ha alguna que em porta acceptar una altra realitat.
• Per demostrar alguna altra realitat més enllà de la res cogitans, Descartes analitza els tipus d’idees que apareixen en el nostre enteniment i en troba tres segons l’origen: “D’altra banda, d’aquestes n’hi ha unes que em semblen innates o que tinc de naixement, d’altres que semblen adquirides o vingudes de fora, i d’altres que semblen fetes o inventades per mi...” (41, p. 115). Per tant idees innates, o adquirides (adventícies), o inventades (factícies o fictícies).
Tipus: 1. Imatges* : idees pròpiament dites, que representen coses 2. Volicions : actes de la voluntat que ens fan buscar el que és bo i fugir del dolent. 3. Judicis: actes de la voluntat que ens fan acceptar el que és vertader i rebutjar el que és fals
*Imatges (idees representacionals) 1. Adventícies - idees sensibles que crec que vénen de fora - causades pels cossos de fora als quals crec que s’assemblen - no les puc produir a voluntat - Facultat: sentits 2. Factícies (de factum) o fictícies - les produeixo jo combinant-ne d’adventícies - vénen de mi mateix - Facultat: Imaginació
3. Innates - ni vénen de fora, ni les he creades jo - vénen de dins meu - Facultat: Raó - doctrina fonamental del Racionalisme -l’existència d’idees innates contra la noció empirista que entén la ment humana com una tabula rasa-)... - exemple: nocions d’objectes matemàtics com nombres i figures, la idea de mi mateix com una cosa que pensa, la idea de Déu...)
Pensar Voler Imaginar Sentir •
Facultats del jo Modes de pensar Formes de pensar
que es troben en el JO
el descobriment de la primera certesa/veritat ofereix el criteri per a saber del cert alguna cosa: una percepció clara i distinta: “Per tant em sembla que ja puc establir com a regla general que les coses que percebem molt clarament i molt distintament són vertaderes”. (33, p.112).
•
El criteri de la claredat i la distinció de l’enteniment es fonamenta en l’existència de Déu. - en tant que és perfecte, bondat infinita i omnipotent - no ens enganya - ens ha creat amb una naturalesa capaç de conèixer la veritat de les coses a través de la claredat i la distinció de les idees del nostre esperit. -Sense el coneixement que Déu existeix i que Déu no és enganyador, no podríem mantenir certesa d’alguna cosa. -Déu és la garantia del coneixement, de la certesa i de la veritat.
Les imatges són REPRESENTATIVES - Ja que són imatges d’alguna cosa (sigui real o fictícia) - totes són vertaderes en el sentit que totes representen alguna cosa. - Hi ha idees que tenen un grau de realitat superior que altres idees - La idea de substància és superior a les idees de qualitats secundàries - La idea de Déu - Representa una realitat infinita i perfecta - Ocupa el cim de la piràmide d’idees - Té més realitat que qualsevol altra.
“Perquè, en efecte, les que em representen substàncies són sens dubte alguna cosa més, i per dir-ho així contenen més realitat representacional (és a dir participen per representació de més graus d’ésser o de perfecció), que les que em representen només modes o accidents.” (46, p. 119)
Arguments per provar l’existència de Déu
1
Argument a partir de la contingència del jo •
Si els homes ens haguéssim creat a nosaltres mateixos, ens hauríem creat amb totes aquelles perfeccions de les que en tenim idea (omnisciència, omnipotència, eternitat, infinitud...)
•
Si això no és així és evident que hem estat creats per una substància realment existent i diferent de nosaltres que sí té realment totes aquestes perfeccions.
• Aquesta substància seria Déu.
• Totes les idees són CAUSADES - principi de causalitat - la causa d’una idea ha de tenir tanta o més realitat que l’efecte. “...Ara bé, per la llum natural és clar que hi ha d’haver almenys tanta realitat en la causa eficient i total com en l’efecte. Perquè ¿d’on podria treure l’efecte la seva realitat sinó de la causa? ¿I com podria aquesta causa transmetre-la si no la tingués en ella mateixa?” (47, p. 119) “ Per tant, només queda per considerar la idea de Déu per veure si hi ha res que no pugui haver vingut de mi. Per Déu entenc una substància infinita, eterna, immutable, independent, omniscient, omnipotent, i per la qual jo mateix i totes les altres coses que hi ha (si és veritat que n’hi ha cap) han estat creades i produïdes.” (53, p. 125). - Argument a posteriori
2
Argument: ontològic ( A la Meditació V) • Argument inventat per Sant Anselm de Canterbury s. XII • Qui té la idea de Déu el concep en la seva ment com un ésser absolutament perfecte. • Si aquest ésser només existís en la nostra ment, però no en la realitat, aleshores estaria mancat d’una perfecció: l’existència. • Dir que Déu és l’ésser absolutament perfecte però que no existeix realment seria caure en una contradicció. Així, és evident que Déu existeix. (“...mentre que tornant a examinar la idea que tenia d’un ésser més perfecte, trobava que l’existència hi és compresa...”) (DM IV – Med. Met. V). • A priori
3
Argument: la presència en mi de la idea d’infinitud • Quan pensem en la idea de Déu l’entenem com a substància infinita en tots els sentits (en el temps –etern-, en el poder –omnipotent, en el saber – omniscient-. • Ara bé l’home és un ésser finit. • En l’home finit no es pot haver engendrat la idea d’una substància infinita. • La presència en la ment humana (finita) de la idea d’una substància infinita (idea innata) només es pot atribuir a una substància infinita realment existent. • Aquesta substància seria Déu.
“...perquè, encara que la idea de substància es trobi en mi pel sol fet de ser jo una substància, jo no podria tenir la idea de substància infinita, jo que sóc un ésser finit, si no hagués estat posada en mi per alguna substància veritablement infinita.” (53, p. 125) •
Argument a posteriori
4
Argument: a partir de la idea de perfecció • La presència en l’home de la idea de perfecció (no essent ell perfecte), que és també una idea innata, només la podem atribuir al fet que una substància perfecta realment existent ens l’hagi transmesa. • Aquesta substància seria Déu. • Argument a posteriori
Conclusió Meditació III
-Déu existeix, i així garanteix la veritat del coneixement humà quan aquest copsa les idees de manera clara i distinta. -Déu no és enganyador, ja que posseeix totes les perfeccions imaginables i enganyar és una mancança o imperfecció. -Així podem fiar-nos del nostre coneixement, ja que hem estat creats, d’alguna manera, a imatge i semblança de Déu. -Del jo (2a meditació) hem passat a Déu (3a meditació), però és Déu qui garanteix la idea del jo: l’ordre del descobriment descansa en l’ordre de la realitat (ordre ontològic).
Meditacions metafísiques IV Teoria de l’error. Eliminació dels dubtes i causa dels errors • Demostrada l’existència de Déu, ja podem eliminar els dubtes extrems que ens impedien avançar en el coneixement. ●
Si Déu existeix, és infinitament perfecte i no pot ser que m’enganyi.
●
Cau la hipòtesi del geni maligne
“A partir de tot això m’adono que ni la facultat de voler que he rebut de Déu no és per ella mateixa la causa dels meus errors, ja que és prou àmplia i perfecta en la seva espècie; ni tampoc no ho és la facultat d’entendre o concebre, ja que només puc entendre les coses per mitjà d’aquesta facultat que Déu m’ha donat, i per tant tot el que entenc sens dubte ho entenc com cal, i no és possible que en això m’equivoqui. ¿Quin és doncs l’origen dels meus errors? Doncs només el fet que no retinc la meva voluntat dins dels límits de l’enteniment (ja que és molt més àmplia i extensa que aquest) i l’aplico a coses que no entenc. Coses respecte a les quals la voluntat és per ella mateixa indiferent, i per aquesta raó es desvia fàcilment i tria el mal pel bé, o el fals per vertader. I això és el que em fa equivocar i pecar.” (83, p. 143)
• Déu m’ha donat dues facultats que participen en el coneixement i no hi pot haver res erroni en elles:
ENTENIMENT
VOLUNTAT
• Facultat d’intuir amb claredat i distinció • Facultat de triar lliurement (sense i de deduir uns coneixements a partir coacció) d’altres • No és la facultat de decidir sobre la • Ni nega ni afirma res veritat o la falsedat del coneixement. • Només entenc les idees de les coses • És totalment lliure de pronunciar-se en que puc afirmar o negar un sentit o d’altres. • Facultat molt limitada
• És la marca de Déu en mi, el que em fa semblant a ell, ja que en essència tant ell com jo podem triar sense coacció. • La voluntat de Déu és infinitament poderosa comparada amb la meva.
•
Què podem, doncs, conèixer amb certesa? Com separar el veritable del fals?
“Aquests dies que m’he acostumat a apartar la meva ment dels sentits, he notat que hi ha molt poques coses que coneguem amb certesa sobre les coses materials; com també m’he adonat perfectament que en coneixem moltes respecte a la ment humana i encara més respecte a Déu.” (74, p. 136) •
Com que en Déu no es pot trobar ni feblesa ni malícia, quan utilitzem el nostre poder de jutjar, que hem rebut de Déu, no ens podem enganyar. Però, malgrat tot, l’experiència quotidiana mostra que cometem molts errors. Per què passa això?
•
Com que som un ésser entre Déu i el no-res, la nostra natura és feble i limitada, i per això està exposada a moltes mancances: “...m’equivoco perquè la facultat que m’ha donat per discernir el vertader del fals no és en mi infinita.” (78, p. 138)
•
Per això no podem comprendre per què Déu fa el que fa. I, com que el poder de Déu és infinit, és lògic pensar que Déu ha produït moltes altres coses a part de mi i de la idea d’Ell que ha deixat en mi.
.
L’ERROR •
Què és? ●
Tendència de la voluntat a jutjar quan ● l’enteniment no coneix amb evidència allò ● que es jutja.
“Així sé que l’error com a tal no és una cosa que depengui de Déu, sinó tan sols un defecte; i per tant, per errar no cal que Déu m’hagi donat cap facultat amb aquest objectiu... [...] Tanmateix això no em satisfà del tot; perquè l’error no és una pura negació, és a dir, no és el simple defecte o manca d’alguna perfecció que no em correspondria tenir, sinó més aviat privació d’algun coneixement que em sembla que hauria de posseir...” (78-79, pp. 138-139)
• Causes de l’error: ●
Es produeix quan la voluntat no es manté dins els límits de l’enteniment, afirma o nega coses que l’enteniment ignora.
●
Jutjar precipitadament condueix a l’error.
●
No hem de culpar a Déu perquè ens ha volgut fer lliures.
“Després d’això, mirant-me de més a prop, i considerant quins són els meus errors (els quals testimonien que hi ha imperfecció en mi), trobo que depenen del concurs de dues causes, a saber, del poder de conèixer que és en mi, i del poder d’elegir, o del meu lliure albir: és a dir, del meu enteniment, i juntament de la meva voluntat.” (82) “Perquè, per exemple, si considero la facultat de concebre que és en mi, trobo que és d’una extensió força petita, i molt limitada... De la mateixa manera, si examino la memòria, o la imaginació o qualsevol altra potència, no en trobo en mi cap que no sigui molt petita i limitada, i que no sigui en Déu immensa i infinita. Només hi ha la voluntat que és tan gran, que no concebo pas la idea de cap altra de més ampla i més extensa...” (82)
Conclusió Meditació IV
• Volíem saber quin era l’origen dels nostres errors, per tal d’evitar-los. Ara sabem que l’origen es troba en la temeritat (la precipitació –error esmentat a la 1ª regla del mètode de 1637) de la voluntat: “...dono temeràriament el meu judici sobre les coses que no concebo sinó amb obscuritat i confusió.” Aquesta és la causa de les falsedats i dels errors.
“I certament no n’hi pot haver cap altra que la que acabo d’explicar, ja que no em puc equivocar si sempre mantinc la meva voluntat dins els marges del meu coneixement, de manera que només es pronunciï sobre coses que l’enteniment li presenta molt clarament i distintament ...” (89, p. 148)
Meditacions metafísiques V De l’essència de les coses materials i novament de l’existència de Déu Què podem saber amb certesa del món? - És més fàcil equivocar-se en el coneixement de les coses materials. Però, existeixen coses fora de mi? - De manera clara i distinta
EXTENSIÓ (RES EXTENSA) De manera més obscura i confusa
QUALITATS SECUNDÀRIES No geomètriques No matemàtiques Provenen dels sentits
QUANTITAT LONGITUD LLARGADA PROFUNDITAT GRANDÀRIA LES FIGURES LES SITUACIONS ELS MOVIMENTS LA DURACIÓ.
Argument ontològic ( Explicat amb la resta d’arguments de la 3a meditació) “...de manera que hi ha tanta contradicció a concebre un Déu (és a dir, un ésser supremament perfecte) sense l’existència (és a dir, sense una perfecció), com a concebre una muntanya sense vall.” (97, pp. 152-153) O sigui: “...del sol fet que no pugui pensar Déu sense existència se segueix que l’existència li és inseparable, i per tant que existeix veritablement” (98, p. 153)
Meditacions metafísiques VI Prova de la realitat del món material a partir de les sensacions. El dualisme cos/ment. -
La darrera meditació vol demostrar que existeixen coses materials fora del jo. “Perquè no hi ha dubte que Déu té el poder de produir totes les coses que jo sóc capaç de pensar distintament; i crec que per ell, llevat del que penso com a contradictori, no hi ha res impossible.” (106, p. 160)
L’ENTENIMENT -ens permet construir a priori l’estructura matemàtica del món físic i això demostra la seva existència. -Això demostra la seva eixtència sense cap necessitat d’apel·lar a l’experiència. LA IMAGINACIÓ -ens fa concebre com a existents coses que l’enteniment no pot demostrar existents.
com a
-No ens en podem refiar. “...no és en absolut necessària per a la meva naturalesa o essència, és a dir, per a l’essència de la ment. Ja que encara que no pogués imaginar, sens dubte jo continuaria essent el mateix que sóc.” (109, p. 162).
“L’esperit, quan concep, es gira en certa manera cap a si mateix, i considera alguna de les idees que conté; però, quan imagina, es gira cap el cos, i hi considera alguna cosa conforme a la idea que ha format per si mateix o que ha rebut pels sentits.”
Sentits
- podem treure una prova clara de l’existència de les coses corporals a partir dels sentits? -De fet, les idees que rebem dels sentits són més vives que les fingides per la imaginació. -Per això creiem que estan causades per les coses i que les coses són semblants a les idees que causen en nosaltres. -Sembla, doncs, que la natura és la causa de totes les idees que tenim de les coses.
Idees adventícies - Tenen una certa realitat representacional - Aquesta realitat representacional ha de tenir una causa com tot, no pot venir del no-res. - Quines són les causes del contingut d’aquestes idees? O les ha posat Déu a la nostra ment O un altre ésser superior a la realitat física O bé els cossos mateixos
- No pot ser Déu perquè ens enganyaria i no pot. - Tampoc no pot ser un altre ésser, perquè Déu no m’ha donat cap indici per saber-ho - Déu, en cavi, m’ha donat una forta inclinació a creure que énen dels cossos = El contingut represetacional de les idees sensibles ve dels cossos mateixos.
Dualisme antropològic - Independència entre la substància pensant i la substància extensa ●
“El meu jo pensant no és el meu cos”
●
El pensament existeix sense necessitat del cos.
- Objectiu: salvar la llibertat de l’home - La connexió mecanicista del món, de la matèria, no deixa lloc per a la llibertat de l’home. - Només alliberant l’ànima, els valors que Descartes volia defensar són possibles.
- Problema de la comunicació de les substàncies ●
Són substàncies independents però estan unides pel jo. ●
●
El mateix jo que pensa és el que pateix, el que creix, el que mor. L’experiència indica que una unitat íntima ho uneix tot - Aquesta unitat ha de ser accidental - donada la independència de les dues realitats - no és una unió substancial
- La glàndula pineal ●
Localitzada al cervell
●
Cervell = seu de l’ànima
●
S’estableix una doble circulació ●
Ànima Cos
●
Cos ànima
ANTROPOLOGIA DUALISTA (unitat accidental d’ànima i cos, dues substàncies diferents) HOME = ÀNIMA (Res cogitans) + COS (Res extensa) (no sotmesa a les lleis del del determinisme físic i, per tant, LLIURE)
(matèria extensa sotmesa a les lleis del determinisme mecanicista de la física)
Punt d’UNIÓ-COORDINACIÓ de les dues substàncies: GLÀNDULA PINEAL (hostatjada al cervell)
“Així mateix hi ha en mi una certa facultat passiva de sentir, és a dir, de rebre i conèixer les idees de les coses sensibles” (124, p. 169). “...i també perquè aquestes idees se’m representen sense que jo faci res, i fins i tot sovint a pesar meu” (124, p. 169). “Ara bé, tenint en compte que Déu no ens enganya, és del tot evident que no m’envia aquestes idees directament per ell mateix; i tampoc per mitjà de cap altra criatura que les contingui... Ja que ell no m’ha donat cap facultat per saber això, sinó tot al contrari una inclinació molt forta a creure que provenen o parteixen de coses materials. Per tant, no veig com se’l podria exculpar per enganyar-nos en això, si les idees realment provinguessin de (o estiguessin produïdes per) causes diferents de les coses materials. En conseqüència s’ha d’admetre que les coses materials existeixen.” (125, p. 170)
-
Per tant, cal cercar una postura moderada, assenyada: ni admetre tot el que els sentits semblen ensenyar-nos, ni posar en dubte tot el que diuen.
Tanmateix, “potser no són ben bé com les percebem amb els sentits, ja que aquesta percepció és bastant obscura i confusa en moltes coses” (126, p. 170). “La naturalesa m’ensenya també per mitjà d’aquestes sensacions de dolor, gana, set, etc., que no simplement em trobo allotjat en el meu cos com un pilot en el seu vaixell, sinó que hi estic unit tan estretament i fins a tal punt confós i mesclat amb ell que formo una mena de tot únic amb ell.” (129, p. 171). “A més d’això, la naturalesa també m’ensenya que hi ha molts altres cossos al meu voltant, d’entre els quals n’he de perseguir uns i he de fugir d’altres... [...] ...puc concloure amb tota certesa que el meu cos (o més aviat jo mateix tot sencer, com a compost de cos i d’ànima) pot obtenir diferents beneficis o perjudicis dels cossos que l’envolten)” (130, p. 172)
Dualisme cos/ment El jo, que és una substància que pensa, està, doncs, unit a un cos, que és una substància material que no pensa.
-L’esperit, doncs, és qui ha de jutjar tot el que percebem, examinant les idees adventícies acuradament i amb maduresa, car sovint els sentits són foscos, obscurs i confusos. La nostra natura corporal, tot i que és com una màquina, sovint ens enganya, car és finita i fal·lible. -L’esperit o raó és el jutge del coneixement, car el jo és indivisible, com una cosa sola i sencera, sense parts, i és completament diferent del cos, que és extens, divisible i no pensa. Per això l’esperit és capaç de jutjar sobre totes les percepcions dels sentits.
Conclusió Meditació VI
Al final de les Meditacions metafísiques, la raó o esperit humà ha trobat la manera de tenir el control sobre totes les idees de la ment. Ara ja sap on i com pot trobar la veritat amb certesa: com que l’enteniment ja ha descobert “totes les causes dels meus errors, ja no cal que temi en endavant que es trobi falsedat en les coses que em són representades habitualment pels meus sentits. I haig de rebutjar tots els dubtes d’aquests dies passats com a hiperbòlics i ridículs”.
-
Descartes ha arribat a la síntesi final del mètode: - em puc refiar dels sentits en estat de vetlla perquè puc lligar les seves idees “amb el seguit de la resta de la meva vida”.
- Sovint ens equivoquem en coses particulars, però del fet que Déu no és enganyador, se’n segueix necessàriament que podem confiar en la nostra raó, en la natura que Déu ens ha donat. Ara ja podem tenir un saber segur, fiable.
Carta del 1641, de R. Descartes al seu amic M. Mersenne fent referència al seu nou llibre, Meditacions de Filosofia Primera.
La Metafísica cartesiana consta de 3 SUBSTÀNCIES RES COGITANS (la substància pensant, el jo, el cogito, el subjecte pensant...)
RES DIVINA (la substància divina, infinita, Déu)
RES EXTENSA (la substància amb extensió, la matèria, els cossos...)
DESCARTES Objectiu: la veritat evident (1ª regla del mètode)
(recerca del coneixement segur basat en un mètode matemàtic)
Cal dubtar de tot: dubte metòdic 1ª substància: la res cogitans que pensa idees -adventícies -factícies -innates
...però si dubto (penso), sóc o existeixo (1ª veritat: cogito ergo sum)
1. Dubte sobre els sentits... 2. Dubte de l’existència d’objectes sensibles... (arg. bogeria) 3. Dubte de l’existència de la realitat (arg. dels somnis...) 4. De les ciències empíriques... (física, astronomia, medicina) 5. Dubte de les matemàtiques (hip. del déu enganyador...) 6. Hipòtesi del geni maligne
Déu existeix (2ª veritat) (2ª substància:res divina... concebut com a absoluta perfecció... ...desactiva la hipòtesi del geni maligne)
...tot allò que penso com a vertader, és vertader (3ª veritat)... -seguint sempre la 1ª regla del mètode(Déu com a garantia de la validesa i veracitat del coneixement humà)
Argument de la infinitud Argument de la perfecció Argument de la causalitat Argument ontològic Teoria de les 3 substàncies: res cogitans res divina
res extensa (3ª subs.)
...per a estar-ne del tot segur emprarà sempre el mètode intuïtiu-deductiu: evidència / anàlisi / síntesi / enumeració
CONCLUSIÓ FINAL
Què són les Meditacions metafísiques? Una filosofia sobre el que pot conèixer l’ésser humà amb certesa i seguretat. Un intent de fonamentar totes les ciències en la metafísica (símil de l’arbre del saber). La proposta d’una metafísica molt diferent de la de l’edat mitjana i de l’antiguitat: el jo, tancat en si mateix, es converteix en la font de la veritat, i la veritat queda així reduïda a certesa, a la certesa que el subjecte troba en la seva consciència. Neix la filosofia moderna, la filosofia del subjecte que es converteix en el criteri de la veritat. Descartes encara manté la hipòtesi de Déu, però aviat es creurà que Déu no és necessari per a explicar el món des de l’home.