Locke by Mercè Pardo Pastor

LOCKE HistĂ˛ria de la Filosofia 2n de batxillerat

Biografia i context histĂ˛ric

John Locke 1632- 1704 - Idees molt influents en el terreny de la política i la filosofia. - Pare de l’empirisme clàssic anglès i del liberalisme polític. -

1632 Neix a Somerset (Anglaterra) fill d’una família benestant. ●

Pare: lluitador polític partidari d’un govern parlamentari.

●

Rep una bona educació.

- A partir 1656 s’interessa per les ciències experimentals i la medicina. ● ●

Coneixerà al científic Robert Boyle i al metge Thomas Sydenham

- Al 1666 coneix al futur primer comte de Shaftesbury i ingressa al seu servei com a tutor del seu fill i com a metge de família. ●

El comte de Shaftesbury immers en turbulents avatars polítics com a cap de l’oposició política als reis Estuards Carles II i Jaume II. Fundador del partit liberal (Whig).

- Viatjà a França tres vegades durant la dècada dels 70 on conegué nombrosos filòsofs. - 1683 s’exilia a Holanda després de l’intent d’assassinat de Carles II i Jaume II. - Retorn a Anglaterra després de la destitució de Jaume II, amb la Revolució Gloriosa de 1688 que suposarà el triomf de la monarquia constitucional.

Elements claus del context històric - La primera meitat del segle XVII va ser a Europa una època assolada per terribles esdeveniments: guerres, revoltes polítiques, persecucions religioses, pestes, crisis econòmiques, fam, etc. -

Cap al 1620 l’activitat econòmica europea entra en un període de recessió. En aquest context, l’exercici del poder polític va ser molt qüestionat i apareixen moltes propostes de canvi, tant de signe revolucionari com de caràcter conservador.

L’enfrontament entre catòlics i protestants arriba a extrems impensables entre religions cristianes.

- Persecució de les noves idees científiques i filosòfiques per part de totes les esglésies. Tanmateix hi ha una gran vitalitat cultural. - Ruina absoluta del sistema de pensament medieval i pèrdua d’influència de la influència Aristotèlica - emergeixen les dues tendències Racionalistes i Empiristes. (preocupació epistemològica, l’origen i la justificació del coneixment.)

A Anglaterra Revolució Gloriosa 1688 - Aixecament de les classes altes contra els intents absolutistes del rei Jaume II que a més pretenia adoptar el catolicisme enfront l’anglicanisme protestant. - Canvi de dinastia (final dels Estuard) que propiciés un afavoriment de l’autonomia del Parlament Anglès per governar en interès del país (o de les classes dominants) i no en pro d’un sol rei. Bill of Rights - Declaració dels drets - 1689 document que imposa el Parlamanet anglès per recuperar i enfortir les facultats parlamentàries perdudes durant l’absolutisme dels Estuard (Carles II i Jaume II) Whigs - Shaftesbury fundador - Defensen els drets del Parlament - Volen evitar l’absolutisme

Lâ&#x20AC;&#x2122;Empirisme

Les 10 tesis Es desenvolupa a les Illes Britàniques als segles XVII i XVIII i s’estructura al voltant de deu grans idees bàsiques que apareixen amb més o menys matisos en Locke, Berkeley i Hume. 1. Consideren que l'experiència és alhora la font i el límit del coneixement. 3. En conseqüència neguen l'existència de les idees innates. Tots els continguts mentals s'adquireixen. 5. Es rebutgen les nocions metafísiques de substància, ànima i essència, (i específicament tot el que Descartes considerava provat com a idees innates) perquè no estan fonamentades en l’experiència sensible. Per a LOCKE la substància existeix però és indefinible. 7. L’únic criteri de veritat és la sensibilitat. Només el que és concret, mesurable, sensible... és real. Tot el que sé, ho conec en un temps concret i ningú no em garanteix que demà no pugui canviar. D’aquí que un empirista sigui quasi inevitablement escèptic. 5. No hi ha cap criteri de veritat que pugui oferir-nos validesa universal. Com que la realitat és canviant, també ho són les nostres impressions i idees.

6. La veritat, doncs, no està establerta d’una manera indubtable (excepte en matemàtiques) i d’aquesta manera s’obre la possibilitat de l’escepticisme. 7. La ment recull i elabora les impressions i sensacions per construir idees. Tot coneixement és una construcció que fa la ment a partir de les experiències diverses que ella rep. 8. El coneixement que podem tenir és, doncs, una construcció a partir de l’experiència sensible. Ningú no pot establir com és ‘realment’ el món: l’únic que sabem és ‘com el percebem’. 9. El model de ciència més coherent per a la majoria dels empiristes és l’inductiu. Tota ciència comença per analitzar casos i a partir de comparar-los elabora lleis. 10. A partir d’aquesta epistemologia es defensa una ètica emotivista (la moral és basada en els sentiments) i una política liberal (si no hi ha un coneixement universalment cert fora de les matemàtiques, cal deixar una absoluta llibertat de pensament).

Racionalisme

Empirisme

El racionalisme pensa que l’experiència sensible produeix idees confuses, sensacions desorganitzades, errors, i enganys. Es menyspreen els sentits com a font d’informació.

1. L’empirisme dubte de la capacitat de la raó i reconeix l’experiència sensible com a única font de coneixement (font no absoluta sinó limitada, la qual cosa genera escepticisme).

El criteri màxim de certesa és l’evidència racional: allò que és clar i distint a la ment.

2. Nega l’existència d’idees innates. La ment és una tabula rasa que s’anirà omplint, poc a poc, amb la informació que subministrin els sentits.

Accepta veritats a priori (idees que la ment troba en ella mateixa sense intervenció de l’experiència sensible). Defensa l’existència d’idees innates.

3. Com que no hi ha cap prova concloent de l’existència de Déu, aquest no ens pot garantir l’existència del món extern. Aquesta garantia caldrà cercar-la en alguna propietat de les mateixes sensacions.

Té com a model la matemàtica, la qual a partir d’uns principis axiomàtics dedueix tot un sistema (mètode intuïtiu-deductiu).

4. El model general de treball és el mètode inductiu iniciat per Bacon en el Novum Organum de 1620. (D. Hume també acabarà criticant la inducció)

Dos axiomes de l’Empirisme en Teoria del Coneixement De vegades s’ha definit l’empirisme clàssic (segles XVII i XVIII) com la filosofia que defensa, gairebé de manera absoluta, el valor de la percepció: l’empirisme seria, doncs, la filosofia que considera la percepció sensible com a criteri de validesa del coneixement racional i la pràctica com a criteri de l’acció social i moral. Per a un empirista la raó no és autònoma d’una manera total i absoluta i (òbviament!) no existeixen idees innates, sinó que el coneixement depèn de la percepció, és a dir, de l’experiència sensible. Fora de l’espai i el temps (dades bàsiques de la sensibilitat) o no hi ha res o no podem conèixer res.

Hi ha dos axiomes centrals en l’empirisme: la tabula rasa i el principi de còpia.

LOCKE inicià la teoria empirista proposant el principi de la tabula rasa, que ja havia estat usat per Aristòtil (De Anima, III, 4): la ment és un quadre en blanc, una pissarra buida i, en conseqüència, no hi ha en ella cap coneixement a priori — res no preexisteix a l’experiència.

HUME proposà com a criteri de veritat empirista el principi de còpia: només són veritat les idees que podem dir de quina impressió provenen. Si una idea no prové de cap impressió sensible és falsa.

<< Quan tenim la sospita que es fa servir un terme filosòfic sense cap significat ni idea (tal com passa massa sovint), hem de preguntar-nos tan sols de quina impressió deriva aquesta suposada idea. I si és impossible d’assignar-n’hi cap, això serveix per confirmar la nostra sospita. En analitzar aquestes idees sota una llum tan clara, assenyadament podem esperar expulsar qualsevol discussió que pugui sorgir sobre la seva naturalesa i realitat. >>

Investigació sobre l’enteniment humà, II, David Hume

1. Indica els temes principals que es plantegen en aquest fragment. 2. Compara tot el relacionat amb els criteris de veritat del Racionalisme i l’Empirisme. 3. Valora els aspectes del Racionalisme i l’Empirisme que et semblen més interessants i adequats, argumenta i justifica la teva posició.

Assaig sobre lâ&#x20AC;&#x2122;enteniment humĂ

L’Estructura de l’Assaig sobre l’enteniment humà, 1690 -L’obra està composta per quatre llibres:

1•

crítica de l’innatisme, dirigida contra un cert cartesianisme

•

tracta sobre les idees i la seva classificació i, especialment, diferencia entre idees simples i idees complexes.

•

parla sobre el llenguatge.

•

sobre el coneixement, per mostrar que el nostre coneixement és molt limitat –i en particular no podem conèixer la idea de substància.

2 3 4

Prèviament a la publicació del volum, Locke va escriure i publicar-ne un Compendi (1688), en una revista francesa, que pot servir també com a guia de lectura del text.

Teoria del coneixement

La metafísica cartesiana havia considerat que existeixen tres àmbits diferents de la realitat: la substància pensant (jo), la substància extensa (món) i la substància infinita (Déu). Locke, el més “racionalista” dels empiristes (a diferència de Hume, l’empirista més radical), accepta bàsicament aquests tres nivells i sosté que hi ha una realitat exterior, de la qual són un reflex i un testimoni més que evident les nostres idees. Nosaltres tenim i coneixem idees; fora de nosaltres, però, hi ha un substrat que, en part, les produeix i les alimenta: la realitat exterior és el substrat de les nostres idees. Tanmateix el coneixement que podem tenir no és el de les coses directes del món sinó el de les nostres idees. ● PSICOLOGISME : la teoria del coneixement es redueix a l’explicació dels processos mentals

“Tot allò que la ment percep en si mateixa o és objecte immediat de percepció, de pensament o d’enteniment, això és el que anomeno idea.” “ El coneixement em sembla que no és altra cosa que la percepció de la connexió o concordança, o no concordança i repugnància, d’alguna de les nostres idees”

Idees -Qualsevol contingut o fenomen de la ment és una idea. -Totes les idees són imatges o representacions de la realitat exterior L’enteniment humà actua com un mirall en el qual hi ha unes imatges –les idees- que a la vegada no són sinó el reflex del món exterior - Coses que la ment és capaç de pensar i diferenciar  La nostra manera de concebre el món, i de concebre'ns a nosaltres mateixos, està determinada per les nostres idees. - Contingut intencional - No es pot entendre la totalitat del món en la seva realitat última  Si algú ho sabés tot voldria dir que ha fet totes les experiències possibles, cosa impossible. - Com arriben les idees a la ment? / Com la ment les elabora? - Idea és el terme que millor indica la representació que l’enteniment humà realitza de qualsevol objecte extern, en l’acte de pensar.

Gènesi de les idees Al moment de néixer el nostre enteniment és una tabula rasa, una pàgina en blanc sense cap caràcter imprès. Aquest és el desacord fonamental de Locke amb els racionalistes: la negació de les idees innates, tesi amb la qual comença l’Assaig sobre l’enteniment humà. Per aquesta raó la comprensió del món es construeix a partir de l’experiència i no del jo que pensa. No existeixen idees ni principis innats a l’enteniment humà segons la teoria empirista del coneixement. La font, l’origen de tots els nostres coneixements és l’experiència i aquesta, a més de ser la font de les idees, legitima el coneixement i determina la seva possibilitat i els seus límits; les nostres idees tenen el seu origen en l’experiència, que imposa, a la vegada, carta de legitimitat al nostre coneixement.

Classificació de les idees SIMPLES

SENSACIÓ (observació externa): procedeixen dels 5 sentits (vista, oïda, olfacte, tacte, gust...) i donen lloc a les: -qualitats primàries (figura, grandària, solidesa, extensió, moviment, repòs, nombre, massa...) -qualitats secundàries (colors, olors, sons, gustos...)

REFLEXIÓ (percepció de les operacions internes de la ment): pensar, dubtar (enteniment), és a dir, afirmar, negar... volició (voluntat)... MIXTES: es comuniquen a la ment per la via de la sensació i de la reflexió. IDEES

MODES

COMPLEXES

espirituals SUBSTÀNCIES corporals qualitats primàries (volum, nombre...) sensibles secundàries potències (activa i passiva) RELACIONS recíproques (K és fill de X, X és pare de K) de causa a efecte (generació / transformació, i creació / a partir del no-res) comparacions (A és més gran que B) IDEES GENERALS - (Idees abstractes – humanitat...) són signes de les coses.

Idees  Idees simples: - Les que ens subministra l’experiència -rebudes de forma passiva a l’enteniment, sense que aquest compleixi cap funció que no sigui la merament receptiva. -Són les que la ment no pot descompondre en altres més senzilles, les dades primàries de la nostra experiència.  Idees simples de sensació: Les que provenen dels sentits externs, sense barreja. Les idees que provenen de l’experiència externa (roig, blau, dur, calor, fred...)  Idees simples de reflexió: Les que té la ment quan és conscient de si mateixa, dels seus propis procediments (el pensament, la voluntat...). Les idees que provenen de l’experiència interna de la ment (percebre, pensar, dubtar, creure, voler...)

 Idees complexes

-Són les que elabora la ment prenent com a material i fonament les idees

simples.

-Són producte dels processos d’associació, d’abstracció, de relació i de combinació que realitza la ment quan opera sobre idees simples. -En Locke el coneixement implica relacions i les relacions són obra de la ment que les construeix a partir d’idees simples.

Modes: Idees complexes que es refereixen a coses que no subsisteixen en elles mateixes sinó en altres, és a dir, afeccions o propietats de la substància (duració, dotzena...). ●

Substància: Idees complexes que es prenen per representar coses particulars que subsisteixen en si mateixes (taula, préssec...). Malgrat que a la ment li costa imaginar l’existència d’idees sense un substrat que les faci subsistir com a tals, la substància com a tal és desconeguda per la ment.

Relacions: Idees complexes que neixen de comparar una idea amb una altra (anterioritat, posterioritat, causalitat...).

...a l’experiència hi ha qualitats...

qualitats sensibles (experiència -empeiria-)

...a la ment tot són idees...

sensacions

idees simples (de sensació i de reflexió; de qualitats primàries i secundàries)

idees complexes (resultat de sotmetre les idees simples a processos de relació, comparació, associació, abstracció...) Idees complexes de modes, de SUBSTÀNCIES, de relacions

característiques de les qualitats primàries i secundàries...

qualitats sensibles

sensaci贸

idees simples

idea simple

idees noms complexes

paraula

Les idees –simples i complexes- poden ser: determinades (clares i distintes) o confuses: reals, adequades, vertaderes

quimèriques (ficcions), inadequades, falses

...les idees simples són reals, vertaderes i adequades; les idees de modes i relacions són adequades per si mateixes, perquè no representen res mes que una activitat de la ment; mentre que la idea de substància –si és que pretén expressar l’essència real d ‘una “cosa”, no és clara ni distinta, ni real, ni adequada... la idea de substància és fosca i confusa...

La idea de substància, unknown support of qualities, 1 - La idea de substància és, segons Locke, una idea complexa  un producte del procés d’unió i combinació que l’enteniment duu a terme amb les idees simples.

-L’enteniment agrupa sota una mateixa idea les qualitats o idees simples que acostumem a percebre juntes. per exemple el gust àcid –i determinada olor- que habitualment acompanya la sensació –de caràcter tàctil- carnosa i aquosa de la polpa que es desfà a la boca... fa que l’enteniment uneixi aquestes idees com si es tractés d’una mateixa cosa, a la qual dóna un nom (com si posés una etiqueta): taronja.

gust àcid color groc tacte rugós tacte: objecte més aviat petit tacte: més aviat dur tacte: entre circular i el·líptic olor etèria [...]

qualitats sensibles que l’enteniment agrupa (associa, dirà Hume) sota un nom comú

La idea de substància és una idea complexa que apareix com a conseqüència del fet que “un cert nombre d’idees simples sempre es troben unides i, suposant que pertanyin a una sola cosa, un cop unides se les designa amb un sol nom...” [...]

“Com que no ens imaginem de quina manera aquestes idees simples poden subsistir per si mateixes, ens acostumem a suposar que existeix algun substrat on subsisteixen i d’on deriven; al qual, per tant, anomenem substància...”

el substrat esmentat no és més que el unknown support of qualities

Aquesta idea de substrat, generada per la ment, és el fonament en el qual arrelen les idees de les qualitats primàries i, a través d’aquestes, les idees de les qualitats secundàries. Coneixem, però, directament la substància? Locke dirà que la idea de substància no és res més que una creació o una suposició de la ment a la vista de les sensacions que aquesta rep. - Locke, doncs, no negaria l’existència de les substàncies sinó el nostre coneixement directe i immediat d’elles – el coneixement només serà suposat.

La idea del jo - Què és una substància? Malgrat la primera impressió, una substància no és mai una idea simple (a l’estil de l’ontologia platònica del món de les idees), sinó una idea complexa generada per la combinació de moltes idees simples en l’enteniment - Existeixo jo? - Com em percebo jo a mi mateix? - La substància del meu jo no és, ni de molt, una idea simple, sinó la combinació de múltiples percepcions sensorials externes i d’algunes idees de reflexió: -em percebo amb uns determinats pes i altura, tenint sensació de fred o de calor, sensació de fam, amb la voluntat concreta de fer alguna cosa. -Què sóc jo, doncs, al marge d’aquest conjunt de sensacions i idees simples? Doncs precisament això: un conjunt combinat d’idees simples, és a dir, una substància o idea complexa, la substància del jo. *(David Hume definirà el jo, la idea d’identitat personal, com un feix de percepcions).

-Les substàncies malgrat que ho semblin, no són idees simples, sinó complexes. - si no s’analitzen com a tals poden donar lloc a problemes científics i metafísics sense solució. - L’ús correcte i precís del llenguatge en la tasca d’assignar noms a les substàncies és condició indispensable en el món de la ciència, de la filosofia, de l’ètica, de la política...

 La substància en el pensament d’Aristòtil

Què és el que és? (la pregunta per la REALITAT, la pregunta ontològica) Què defineix lògicament a una substància? Taula de les categories de l’ Òrganon d’ ARISTÒTIL : Categories de l'ésser. Ésser és un concepte analògic, te molt sentits o categories, però totes es refereixen a la substància; el que existeix per si mateix, individualment. La primera categoria és la substància (el subjecte, l’ens-in-se), i les altres nou són els accidents (els predicats, els ens-in-alio). Les 10 categories són: Substància Quantitat Qualitat Relació Lloc Temps Posició Possessió (o hàbit) Acció Passió

“

“Voldria afegir, també, que els noms de les substàncies no solament tindrien, com de fet tenen, diferents significats quan són usats per homes distints, sinó que també se sospitaria que era així, la qual cosa resultaria un inconvenient prou considerable de cara a l’ús del llenguatge. Perquè, si se sabés que cada qualitat distinta que es descobrís en qualsevol matèria formava una part necessària de la idea complexa significada pel nom comú que se li dóna, s’hauria de seguir que la mateixa paraula significa coses diferents en homes distints, ja que no es pot posar en dubte que diferents homes puguin haver descobert diverses qualitats en substància d’una mateixa denominació de les que d’altres homes no en sabessin res.” Locke, Assaig sobre l’enteniment humà, llibre III, cap. VI, 48.

1. Explica els temes principals que es plantegen en aquest fragment. 2. Compara la noció de substància per a Aristòtil i Locke. 3. Comenta la cita: “la mateixa paraula significa coses diferents en homes distints”.

Nominalisme

- Les paraules per a Locke, com és comú en tota la tradició dels

pensadors empiristes són signes representatius de les idees i el pensament de qui enraona.

“Déu ha creat l’home com un animal sociable, amb la inclinació i sota la necessitat de conviure amb els éssers de la seva pròpia espècie, i l’ha dotat, a més, de llenguatge, perquè sigui el gran instrument i el llaç comú de la societat”.

-Totes les coses existents són particulars (concretes, singulars...), però no poden tenir un nom diferent i particular, per això ens servim de termes generals i abstractes. Gràcies a l’abstracció -que prescindeix de les diferències individuals- designem amb un nom aquelles coses que tenen caràcters comuns.

-Julieta: “És el teu nom que m’és un enemic, tu ets tu mateix i Montagú no importa. ¿Què és Montagú? No és ni peu ni mà, ni braç, ni rostre, ni cap altra part del cos d’un home. Cerca un altre nom! ¿Què hi ha en un nom? Allò que en diem rosa, amb altre nom faria tanta olor. I, si Romeo no es digués Romeo, retindria la gràcia que li és pròpia sense títol. Despulla’t del teu nom, i sense el nom, que no és res viu de tu, pren-me tota sencera!” (W. Shakespeare i trad. Josep M. de Sagarra)

El problema del nominalisme Segons el nominalisme només tenen existència real els individus -i les entitatssingulars dotats també de qualitats singulars ¿els universals, les idees, els conceptes, són només noms (no tenen més que realitat lògica) o són també una realitat ontològica?

https://www.youtube.com/watch?v=l2Pbfq

Qualitats primàries i secundàries  Locke distingeix qualitats primàries i secundàries. - però no és una distinció del tot original: Aristòtil  parlava d’unes diferències primeres en els cosses a les quals calia afegir unes diferències secundàries. L’Escolàstica Medieval  continuà defensant aquesta diferència. Descartes  Meditació del tros de cera = quan la cera s’escalfa perd totes les seves qualitats menys les fonamentals. Boyle  Distinció entre qualitats reals i subjectives

 Locke manté en l’Assaig la distinció, diu que les idees simples de sensació poden fer referència a l’un o a l’altre tipus de qualitats. ●

Qualitats primàries: ● -qualitats absolutament inseparables dels ●

●

cossos - Es mantenen sempre amb independència dels canvis i alteracions que un cos pugui experimentar. - Aquestes qualitats primàries són la solidesa, l’extensió, la figura, el repòs / moviment i el nombre...

“Anomeno aquestes qualitats, qualitats originals o primàries d’un cos, i crec que podem advertir que produeixen en nosaltres les idees simples de la solidesa, l’extensió, la forma, el moviment, el repòs i el nombre”

 Qualitats secundàries: - Són totes les altres, aquelles qualitats que depenen no tant dels cossos mateixos

sinó dels nostres sentits i de la nostra manera de percebre els objectes. - Són les qualitats que sovint atribuïm als cossos i que, tanmateix, som nosaltres els que, amb els nostres sentits, les situem (color, so, olor...) com adherides als objectes. - Són subjectives ja que les produeix el subjecte i, per tant, no s’assemblen al cos que representen

“Són qualitats que realment no són res en els objectes mateixos, sinó les capacitats per produir en nosaltres diverses sensacions mitjançant les qualitats primàries [...]. Aquestes qualitats, com els colors, els sons, els gustos, etc., les anomeno qualitats secundàries”

Exemple  Així, doncs, segons Locke, la forma rodona d’una poma es troba realment en aquest fruit, mentre que el color groc i el gust dolç no s’hi troben realment, excepte com a capacitat o potència per causar aquestes sensacions.

Coneixement d’idees -Conèixer és conèixer idees “l’enteniment no té cap altre objecte immediat que no siguin les pròpies idees” (IV, 1, 1),

- la veritat o la falsedat es manifesta en la proposició, que expressa la relació existent entre dues idees (S és P), conèixer és percebre l’acord o el desacord entre les idees de la proposició: “La certesa del coneixement consisteix a percebre l’acord o el desacord de les idees, segons s’expressa en la proposició.” (IV, 6, 3)

L’acord o desacord es fonamenta en quatre conceptes diferents: ● ● ● ●

Identitat o diversitat Relació Coexistència o connexió necessària Existència real

Els graus de certesa (o les diferències que hi ha en la claredat del nostre

coneixement) permeten distingir tres noves classes de coneixement amb tres graus diferents de certesa: 

El coneixement intuïtiu (coneixem intuïtivament , a més de l’existència del propi jo, certes veritats de la matemàtica i de la moral).

.El coneixement demostratiu (coneixem per demostració, a més de l’existència de Déu, veritats de la matemàtica i de la moral segons una sèrie d’argumentacions basades cadascuna d’elles en un coneixement intuïtiu). .El coneixement sensitiu (hem conegut l’existència del jo per intuïció amb el primer grau de certesa, i la de Déu per demostració amb el segon grau de certesa i de les coses particulars pel coneixement sensitiu).

Definició i classes de coneixement

El coneixement no és altra cosa que la percepció de l’acord i la connexió (o el desacord i el refús) entre qualsevol de les nostres idees.

Aquest acord o desacord es redueix a quatre classes: identitat o diversitat, relació, coexistència o connexió necessària i existència real. Intuïtiu quan l’acord o el desacord entre les idees s’estableix d’una manera immediata. Demostratiu per tal d’assolir l’acord són necessàries idees intermèdies, anomenades proves. És un coneixement mediat, tot i que, la certesa de la demostració descansa en la intuïció.

• A causa de la limitació de les facultats humanes no és possible de conèixer-ho tot basant-nos en la intuïció. • Per força ens hem de servir de l’argumentació, de les proves: en definitiva, d’allò que anomenem inferència (òbviament, Locke criticarà les formes del raonament sil·logístic, i en termes de coneixement empíric optarà per la metodologia inductiva...). • Així, Locke, acabarà parlant de la probabilitat (ciències de la naturalesa), demostració (la connexió necessària entre idees de la matemàtiques – aritmètica i geometria- i de la lògica); i de la creença (que pot ser opinió o fe) pròpia de l’ètica i la teologia.

“Del tema d’aquest Assaig, l’enteniment, no sap gairebé res qui ignori que, essent la facultat més elevada de l’ànima, es fa servir més sovint i amb més plaer que qualsevol de les altres. Els seus passos a la recerca de la veritat són una mena de caça en la qual la persecució mateixa de la presa constitueixi gran part del seu plaer. Cada pas que doni la ment en la seva anadura cap al coneixement, descobreix quelcom que no solament és nou, sinó momentàniament, la cosa millor”. Locke, Assaig sobre l’enteniment humà, Epístola al lector

Text 1. Els límits de les nostres capacitats

Les nostres capacitats són les adequades al nostre estat i als nostres interessos. Perquè, tot i que la compressió del nostre enteniment quedi molt curta respecte a la vasta extensió de les coses, tindrem motius suficients per lloar el generós autor del nostre ser per aquella porció i grau de coneixement que ens ha concedit, tan per sobre de tots els altres habitants de la nostra morada. [...] La làmpada que ens dóna llum brilla prou per a tots els nostres menesters.

Assaig sobre l'enteniment humà, Introducció, n. 5.

Text 2. La ment, tabula rasa Suposem, doncs, que la ment sigui, com es diu, un paper en blanc, net de tota instrucció, sense cap idea. Com arriba llavors a tenir-la? D’on es fa la ment amb aquesta prodigiosa quantitat que la imaginació il·limitada i activa de l’home ha enregistrat en ella, amb una varietat gairebé infinita? A aquestes preguntes contesto amb una sola paraula: de l’experiència.

Text 3. Els dos orígens de les idees L’enteniment no coneix cap idea que no sigui de les que rep d’un d’aquests dos orígens: «els objectes externs doten la ment d’idees i qualitats sensibles», que són totes aquestes percepcions diferents que es produeixen en nosaltres; i «la ment dota a l’enteniment amb idees de les seves pròpies operacions».

Text 4. El mecanisme de la sensació De la mateixa manera que es produeixen en nosaltres les idees de les qualitats originàries, podem pensar que es produeixen les de les qualitats secundàries, és a dir, per l’actuació de partícules insensibles sobre els nostres sentits. Perquè resulta clar que existeixen, i en gran quantitat cossos tan petits que no podem descobrir pels nostres sentits ni el seu volum, ni la seva forma, ni el seu moviment, com evidentment ocorre amb les partícules de l’aire i de l’aigua, i amb altres moltíssim més petites que aquestes. Potser tan petites respecte a les partícules de l’aire i de l’aigua com ho són aquestes respecte a un pèsol o a un granit...

...Suposem, perquè, que els diferents moviments i formes, volum i nombre de les dites partícules provoquen en nosaltres, quan afecten els diversos òrgans dels nostres sentits, aquestes sensacions diferents que ens produeixen els colors i olors dels cossos: que una violeta, per exemple, per l’impuls d’aquestes partícules insensibles de matèria, de forma i volum particulars, en els diferents graus i variacions dels seus moviments, faci que les idees de color blau i de l’aroma suau d’aquesta flor es produeixin en la nostra ment, perquè no és gaire més impossible creure que Déu hagi unit semblants idees a moviments amb què no guarden cap similitud, que ho és pensar que hagi unit la idea de dolor al moviment d’un tros d’acer que esquinça la nostra carn, moviment respecte a què aquesta idea de dolor no té cap similitud.

Filosofia polĂtica: Assaig sobre el govern civil

Significat de l’Assaig sobre el govern civil Locke fou un polític molt pragmàtic al qual les circumstàncies històriques situaren a la cresta de la revolució de 1688, de la qual esdevingué l’ideòleg malgrat el seu tarannà assenyat i caut. L’Assaig és la inauguració de la ideologia liberal moderna. Les idees essencials del liberalisme de l’Assaig representen: a)

el manifest fundacional del liberalisme, i alhora el programa protesta de l’antiabsolutisme

la fonamentació de les bases de la democràcia liberal, en forma de monarquia parlamentària

la incorporació de la tradició del dret natural a la Constitució anglesa

b) c)

la justificació teòrica del dret a la propietat.

Tota l’obra és, altrament, l’exposició d’una teoria de l’Estat i una meditació sobre el fet i les causes de l’associació política. La seva influència ha estat en el pensament polític, molt profunda i durable .

Estat de naturalesa - hipòtesi necessària al pensament polític modern - estat de:

Pau Equilibri Bona voluntat

- Existien uns drets naturals inalienables,

Dret a la vida Dret a la llibertat Dret a la propietat Dret més important Té la seva justificació natural en el treball Doble sentit ● Propietat de la persona ● L’acumulació derivada del treball El dret a la vida i a la llibertat, són diferents lectures de la propietat ● Posseïdor de la pròpia vida ● Dret a utilitzar-la en llibertat

●

Treball

Criteri de legitimació de la propietat Conseqüència de l’esforç individual És el que proporciona valor a les coses.

Amb les lògiques limitacions imposades per la raó i la necessitat, l’home té dret a posseir allò que ha elaborat, perquè amb el treball l’individu confereix a la naturalesa el segell de la seva pròpia personalitat i fa seus els objectes.

Teoria del contracte -

Per què els homes posaren fi a l’estat de naturalesa, si aquest era bo? Per què es dóna la societat civil?

Per tal d’estar millor Els homes per consens formaren la societat mitjançant un

Pacte original

Cadascú diposita voluntàriament a les mans de la comunitat la custòdia dels seus drets naturals. La societat es fonamenta en el consentiment tàcit de cada un dels seus membres. Pacte explícit i original, fundacional de la convivència social, es reprodueix implícitament en cada un de nosaltres quan acceptem formar part de la societat que ens envolta i ens fa éssers socials.

“Tots els homes són lliures, iguals i independents per naturalesa, i ningú no pot, doncs, ésser privat d’aquesta condició ni ésser sotmès al poder polític de ningú sense el seu propi consentiment. L’únic cas en què algú es desprèn de la seva llibertat natural és quan, acordant amb altres homes d’unir-se en comunitat, estableix els límits de la societat civil, per conviure amb benestar, pau i seguretat, gaudir tranquil·lament de les seves propietats i protegir-se més fermament d’aquells que no formin part d’aquesta societat. (...) Quan un nombre indeterminat de persones s’avenen a formar una comunitat o govern, passen tot seguit a constituir un sol cos polític, on la majoria és qui té el dret d’actuar i de decidir damunt la resta.” J.LOCKE, Segon tractat sobre el govern civil. Assaig sobre l’origen, els límits i els fins veritables del govern civil, VIII, 95

Comparaci贸

Hobbes Locke

Rousseau

Estat de natura

Pacte

Resultat

Hobbes, Leviatan, 1651

Locke, Assaig sobre el govern civil, 1690

J.J..Rousseau, El contracte social, 1762

•

Abans de la fundació de l’Estat, impera la llei natural del més fort.

•

Abans de la constitució de l’Estat, els éssers humans són lliures, iguals i bons.

•

En aquest estat de natura, no es reconeix i ni es respecta cap dret, perquè tots es consideren amb dret a tot.

•

Són, precisament, societats les que corrompen.

•

Tanmateix, en l’estat de natura existeixen dificultats per a satisfer totes les necessitats.

•

Per a facilitar la satisfacció de les necessitats, els individus s’associen posant la seva voluntat al servei de la voluntat de tothom (voluntat general).

•

És una situació de caos total en la qual: homo homini lupus.

•

Per a garantir un cert ordre i estabilitat, els individus cedeixen de manera incondicional i irrevocable tots els seus drets a una sola persona: el sobirà.

Estat autoritari (monarquia absolutista)

•

Fins i tot abans d’haver-hi Estat, els éssers humans tenen, de manera natural, drets: dret a la vida, a la llibertat, a la propietat. Tanmateix, no hi ha mecanismes per a fer que es respectin ni per a sancionar els que els violen.

•

Per a garantir aquest respecte, els individus cedeixen els seus drets a un grup de persones (els governants).

•

Tanmateix, aquesta cessió és provisional, ja que pot ser revocada si els governants no la respecten.

Democràcia representativa (monarquia constitucional: el

Democràcia directa

les els

L’Espai dels drets - L’individu no perd els seus drets en societat; al contrari, els assegura i garanteix. - La comunitat és la millor manera de protegir els drets naturals. - El poder de la comunitat és el govern, l’expressió de la lliure voluntat dels membres de la societat. - La triple divisió de poders  legislatiu/executiu/ federal ●

Respon a la necessitat que el poder respecti i garanteixi, de la millor manera possible, els drets naturals de tots els individus que formen la comunitat.

La rebel·lió, el quart dret

Venjança

- En l’estat de naturalesa l’individu posseïa un altre dret: el de castigar pel seu compte els enemics. ● Venjar-se personalment d’aquells que no respectessin els drets personals. ●

Al dret natural de venjança sí que hi renuncià l’home al moment de formal la societat.

Rebel·lió

- A canvi guanyà un nou dret que abans no tenia: el dret a la rebel·lió política. ● Justificant sempre i quan el govern no garanteixi la custòdia dels drets naturals. ● Un govern que atempta o no fa respectar els drets dels individus, automàticament és un govern il·legítim. ● És justa la rebel·lió quan el govern esdevé tirànic. ● L’home va ser lliure per consentir –formant així la societat- és lliure per dissentir, i té el dret i, també, el deure de rebel·lar-se contra totes les formes de tirania. ● Màxima expressió, la culminació de tot l’edifici polític construït per John Locke.

“La constitució del legislatiu és l’acte primer i fonamental de la societat, perquè garanteix la continuació de la unitat entre els seus membres sota la direcció de determinades persones i cenyint-se a unes lleis dictades per legisladors autoritzats, nomenats amb el consentiment del poble, sense els quals cap home, ni cap grup d’homes, no tenen cap autoritat per promulgar lleis que obliguin la resta. Sempre que algú –o algun grup- no designat pel poble es posi a legislar pel seu compte, estarà dictant lleis sense autoritat per fer-ho, i per tant el poble no estarà obligat a acatar-les i restarà altre cop lliure de submissió, amb plena llibertat per assignar un nou legislatiu com els sembli millor i per resistir-se a la força d’aquells qui els vulguin imposar qualsevol cosa sense autoritat per fer-ho.” J.LOCKE, Segon tractat sobre el govern civil. Assaig sobre l’origen, els límits i els fins veritables del govern civil, XIX, 212

L’Empirisme i liberalisme: una conjugació difícil? - Locke ha estat considerat el primer pensador empirista de la Modernitat i , alhora, per la seva condició de portantveu ideal de la revolució liberal, pare del liberalisme. - Com a empirista Locke sospita de tota substància , també de la substància del jo, que també resta diluït en un feix de percepcions sensorials. - Com a pensador liberal, proclama l’individu com a subjecte de drets, és a dir, com a subjecte econòmic ● L’home és una unitat de producció amb iniciativa pròpia - L’individualisme liberal sembla que podria desembocar amb molta més facilitat en el Racionalisme cartesià, més proper a construir el món des del jo que pensa, que no pas en l’Empirisme, reductor de tota forma de consciència. - Això és una relativa paradoxa interna del pensament de Locke

“Els homes ingressen en societat motivats per l’impuls de salvaguardar allò que constitueix la seva propietat; i la finalitat que cerquen en elegir i donar autoritat a un poder legislatiu és que existeixin lleis i regles fixes, les quals esdevinguin guardians i com a tanques de les propietats de tota la societat, per tal que limitin el poder i atemperin l’autoritat de cada grup o de cada membre d’aquella. No és possible suposar que sigui la voluntat de la societat atorgar al poder legislatiu el de destruir precisament allò que els homes han pretès salvaguardar mitjançant la constitució d’una societat civil, allò que va motivar el sotmetiment del poble als legisladors als quals elegí. Per això, sempre que els legisladors intenten arrabassar o suprimir la propietat del poble, o reduir els membres d’aquest a l’esclavitud d’un poder arbitrari, es posen en estat de guerra amb el poble, i aquest resta lliure de continuar obeint-los. No li resta aleshores, a aquest poble, sinó el recurs comú que Déu atorgà a tots els homes enfront de la força i de la violència. [...]

“ [Estat de Guerra] D’aquí es desprèn que, aquell qui intenti de sotmetre un altre home al seu poder absolut, s’hi posarà en estat de guerra; cosa que caldrà interpretar com una declaració de propòsits en contra d e la seva vida. Tinc raons per pensar que, aquell qui em sotmetés al seu poder -sense el meu consentiment, quan m’hi tingués faria de mi allò que li semblés, fins i tot em destruiria quan li vingués de gust; perquè ningú no pot pretendre de sotmetre’m al seu poder absolut si no és obligant-m’hi amb la força. I això va contra el meu dret a la llibertat, és a dir, fa de mi un esclau.”

“ Si bé la terra i totes les criatures inferiors són comunes a tots els homes, en canvi cada home és propietari de la seva persona, i ningú fora d’ell mateix, no hi tindrà cap dret. El treball del seu cos i de les seves mans són, per dir-ho així, propietat seva. Aleshores en sostreure, amb el seu treball, qualsevol cosa de l’estat en què la natura l’havia deixada, combina aquella cosa amb quelcom que li pertany i fa que esdevingui, en conseqüència, propietat seva. El fet d’haver-la sostreta de l’estat natural i haver-hi aportat el seu esforç exclou els altres homes del dret a posseir-la. Com que el treball és propietat inqüestionable del treballador, cap altre home sinó ell no podrà tenir cap dret sobre aquelles coses a les quals ha dedicat el seu treball, sempre que en quedin suficients i de la mateixa qualitat per a la resta de la comunitat. “

Reflexi贸 sobre la propietat privada

Por cierto, quien se alimenta de las bellotas que recogió bajo una encina o de las manzanas que cogió de los árboles en el monte, se las ha apropiado para sí mismo. Nadie podrá negar que esos frutos le pertenecen. Pregunto entonces: ¿en qué momento comenzaron a ser suyos? ¿Al digerirlos? ¿Al comerlos? ¿Cuando los cocinó? ¿Cuando los llevó a casa? ¿Cuándo los recogió? Es evidente que si el acto primero de cogerlos no hizo que le perteneciesen, ninguno de los otros pudo haberlo hecho. Ese trabajo introdujo una distinción entre esos frutos y los comunes. Ese trabajo les agregó algo más a lo que había hecho la Naturaleza, madre común de todos, y, por tanto, quedaron bajo el derecho exclusivo de quien los cogió. ¿Dirá alguien que no tenía derecho sobre esas bellotas y manzanas, que de ese modo se había apropiado, por no tener el consentimiento de todo el género humano para hacerlas suyas? ¿Cometió un robo al coger para sí lo que pertenecía a todos en común? De haberse necesitado semejante consentimiento, los hombres se hubiesen muerto de hambre, a pesar de la abundancia que Dios les había concedido. En dehesas o campos comunes, que continúan siéndolo en virtud de un acuerdo, observamos que la propiedad se inicia cuando se toma algo de lo que se tiene en común, sacándolo del estado en que la Naturaleza allí lo había puesto, ya que de no ser así de nada serviría la dehesa común. El acto de tomar esta parte o aquella no depende del consentimiento expreso de todos los coposesores. Por eso, la hierba que mi caballo ha pastado, el forraje que mi sirviente cortó y el mineral que yo he excavado en un terreno sobre el cual tengo un derecho en común con otros pasan a ser mi propiedad sin la asignación o el consentimiento de nadie. Mi trabajo, el de sacarlos de ese estado en común en que se encontraban, determinó mi propiedad sobre ellos.” Selección de escritos políticos de John Locke. Carlos Miranda. Edición digital Libros Tauro, pp13,14)

Explica les idees principals del text.

2. Comenta la següent cita “El acto de tomar esta parte o aquella no depende del consentimiento expreso de todos los coposesores.”

3. Escolta la següent conferència de la pensadora Marina Garcés i explica la idea que t’ha apel·lat d’una manera més directa i explica perquè. http://www.macba.cat/es/audio-m 4. Explica el valor del concepte de propietat en Locke i la crítica que fa del concepte Garcés.

Tema

Karl MARX, 1818-1883

John LOCKE, 1632-1704

Estat de naturalesa

La propietat privada va néixer d’un comunisme primitiu agrari que es manté encara en societats precapitalistes (i a Rússia)

En l’estat de naturalesa ja existia la propietat privada per raons d’eficàcia i de dret natural.

Funció de l’Estat

L’Estat ha de defensar la propietat capitalista. És una eina al servei dels interessos de la classe dominant.

L’Estat ha de defensar la propietat de tothom i ha d’actuar en benefici de tots, segons principis d’imparcialitat.

Què passa amb la tirania?

Tenim dret a rebel·lar-nos. El poble ha de fer la revolució.

Tenim dret a rebel·lar-nos. El poble pot fer la revolució.

La justícia

La justícia no pot existir en una societat de classes. Una societat justa ha de respectar la igualtat moral de tothom i evitar el privilegi.

La justícia ha de basar-se en els drets naturals. La justícia ha de recompensar de forma proporcional les capacitats diferents de persones que són diferents (meritocràcia).

La propietat privada

És injustificable moralment i socialment ineficaç per redistribuir la riquesa. Ha de ser abolida perquè és la base de l’opressió de l’home per l’home.

És un dret natural que permet crear riquesa a través del treball i, per tant, és la forma més eficaç de creació de riquesa. Ha de ser controlada, se li han de posar límits per raons d’equitat.

El Socialisme utòpic i el Socialisme posterior de Marx i Engels van voler respondre al triomf de la Industrialització i el Liberalisme a Europa. Després de mirar aquests dos documents respon: Socialisme utòpic: https://www.youtube.com/watch?v=elg655LKJGo Socialisme Marx i Engels: https://www.youtube.com/watch?v=nEhC19F67ug 1. Posiciona’t respecte aquesta afirmació del fill d’Owen, argumenta la teva opinió. “Todo sistema cooperativo que proporcione igual remuneración para los expertos y laboriosos y los ignorantes y ociosos, provocará su propia caída. “ 2. Quina diferència hi ha entre ser, tenir i fer? Ser té a veure amb tenir? Tenir té a veure amb fer? Fer té a veure amb ser? Tenir té a veure amb ser? Reflexiona sobre què és el que ets, què és el que tens i què és el que fas. Què és el més important per a tu i per a la societat? Desenvolupa i justifica la teva resposta. 3. Prepara dues argumentacions, seguint les teories de Locke i Marx, a favor i en contra de la propietat privada.