2
LIBERALISME I NACIONALISME
Introducció
Les noves idees il·lustrades i el creixement econòmic del segle XVIII conduïren a la revolució liberal burgesa. El parlamentarisme anglès i la revolució americana havien iniciat el camí. La Revolució Francesa de 1789 va proporcionar els programes dels partits liberals i democràtics de la major part del món i va consolidar el concepte de nació. Un llarg combat va enfrontar, entre 1815 i 1870, liberals i absolutistes, així com moltes nacions contra els imperis que les oprimien. El liberalisme finalment va triomfar, el poder absolut va ser enderrocat i moltes nacions van assolir la seua unitat o independència.
1 Liberalisme i Nacionalisme 1.1 El liberalisme. Un nou sistema polític El liberalisme és un sistema fonamenta la societat en l’individu.
polític
que
L’Estat ha de garantir els drets i les llibertats fonamentals de les persones. L’individu lliure és un ciutadà i el conjunt dels ciutadans constitueixen la nació que té la sobirania (sobirania nacional). El liberalisme propugna un sistema representatiu en el qual les decisions emanen d’una assemblea (Parlament), elegida per sufragi, que elabora les lleis i la llei més important és la Constitució. La constitució liberal defensa la divisió de poders i el dret de propietat és formulat com una llibertat fonamental.
1 Liberalisme i Nacionalisme 1.2 Les revolucions liberals
Amb aquest nom es coneix un conjunt d’accions per part de la burgesia d’acabar amb l’Antic Règim. La burgesia descontenta per la marginació a la que era objecte per l’absolutisme impulsarà una sèrie de reformes basades en les idees il·ustrades. El triomf d’aquestes idees suposarà la implantació de l’anomenat Estat Liberal identificat amb la monarquia i la república parlamentària. Es va significar per la participació política mitjançant el sufragi censatari (primer) i universal (desprès)
1 Liberalisme i Nacionalisme 1.3 El nacionalisme. El nacionalisme és una ideologia política que sosté el dret dels pobles a decidir sobre ells mateixos i a defendre i exercir la seua sobirania.
Una nació es pot definir com un conjunt d’individus que, a partir d'uns lligams col·lectius, tenen la voluntat de reagruparse en l'interior d'unes mateixes fronteres per constituir-se en comunitat i dotar-se d’un Estat propi.
El nacionalisme va manifestar la seua voluntat de fer coincidir Estat i nació i es va expandir al llarg del segle XIX, donant lloc a moviments independentistes (front als imperis) o d'unificació (cas d'italians o d'alemanys) en defensa de nacions lliures front a l’Europa de la Santa Aliança i dels imperis absolutistes.
2 L’esclat de la Revolució Francesa 2.1. Les causes de la Revolució
•Crisi econòmica. Les males collites van provocar l'alça dels preus dels aliments i la població pasava gana •La burgesia estava marginada políticament. •La Monarquia absoluta estava sumida en una profunda crisi financera degut al luxe de la Cort i, sobre tot, pel cost de l'ajuda francesa a la independència dels Estats Units. •Una solució passava per una reforma fiscal que obligués l'aristocràcia a pagar imposts.
2 L’esclat de la Revolució Francesa 2.2 L’ Esclat de la Revolució Els privilegiats es negaren a pagar tot demanant a Lluís XVI la convocatòria dels Estats Generals (organisme marginat pels monarques absoluts des de feia més de 150 anys, però l'únic que podia aprovar una reforma fiscal) Els estats generals estaven formats pels representants de la noblesa, el clergat i el tercer estat (que va exigir el vot per persona ja que es consideraven els representants de la majoria, és a dir, de més del 97% dels francesos). Estava en joc la idea de la sobirania nacional i els diputats del tercer estat es reuniren, per separat, al Jeu de Paume on s'erigiren en Assemblea Nacional comprometent-se a elaborar una Constitució.
2 L’ esclat de la Revolució Francesa 2.2 L’ Esclat de la Revolució
2 L’esclat de la Revolució Francesa 2.3 Les etapes de la Revolució Francesa L’Assemblea Nacional va iniciar el procés de transformar França en un sistema liberal. La Monarquia Constitucional tenia el suport de la burgesia conservadora, que aspirava a arribar a un acord amb el rei i els privilegiats per abolir l’Antic Règim. La república democràtica va ser impulsada per la burgesia radical i els sectors populars, que volien una transformació de la societat en un sentit democràtic. La república burgesa, en canvi, va suposar un retorn al poder de la burgesia conservadora, mitjançant un Directori de 5 membres, que va consagrar el predomini dels propietaris.
2 L’ esclat de la Revolució Francesa 2.4 La Monarquia Constitucional (1789-1792) Inici. El poble de París, davant el temor que les tropes reials detingueren els seus representants, van assaltar la fortalesa de la Bastilla el 14 de juliol de 1789, data emblemàtica considerada com l'inici de la Revolució Francesa.
L'Assemblea Constituent decretà, a continuació, l'abolició dels privilegis feudals i promulgà la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà.
2 L’ esclat de la Revolució Francesa 2.4 La Monarquia Constitucional (1789-1792)
2 L’ esclat de la Revolució Francesa 2.4 La Monarquia Constitucional (1789-1792) Al 1789 l’Assemblea Nacional va iniciar un procés reformista per convertir França en una monarquia constitucional i parlamentària. El 1791 es va promulgar una Constitució que va exemplificar els ideals del liberalisme polític, encara que reservava al rei el dret de veto.
Es va establir el sufragi indirecte i censatari i es va formar una Assemblea Legislativa. Aquestes reformes van satisfer els grups burgesos que estaven a favor de la Monarquia Constitucional, però no la noblesa (sense privilegis), el clero (per la desamortització que va expropiar els béns eclesiàstics) i el monarca que havia perdut protagonisme, ni tampoc als sectors populars que protestaven per la restricció del sufragi.
3 La primera República Francesa 3.1. La República democràtica (1792-1794). La Fugida de Varennes L’oposició de la família reial i dels privilegiats a les reformes impulsades per l’Assemblea Nacional es va manifestar públicament arran de la fugida del monarca. El rei va ser descobert en la seva fugida a Varennes el Juny de 1791. El rei pretenia el recolzament de les tropes d’Àustria, país partidari de l’Antic Rêgim
3 La primera República Francesa 3.1. La República democràtica (1792-1794). L’assalt a les Tulleries
3 La primera República Francesa 3.1. La República democràtica (1792-1794). La Convenció Girondina La República va quedar a mans dels girondins que van convocar eleccions per sufragi universal masculí per formar la nova assemblea que va prendre el nom de Convenció Nacional.
Lluís XVI i Maria Antonieta van ser jutjats i acusats de traïció, condemnats a la guillotina i executats. Van esclatar també algunes revoltes contrarevolucionàries (La Vendée) i les conspiracions reialistes es van multiplicar.
3 La primera República francesa (1792-1799) 3.1 La República democràtica (1792-1794).
La condemna a mort del rei i la reina van obrir, encara més, la fractura entre els revolucionaris moderats o girondins amb els radicals jacobins que aconseguiren el poder el juny de 1793, tot procedint a la detenció dels principals dirigents girondins
L'executiu va quedar a mans de Robespierre mitjançant un Comité de Salvació Pública que va organitzar un exèrcit popular amb la lleva en massa i va iniciar la política del Terror, es van tancar les esglésies, es va implantar el calendari revolucionari i es va propiciar el culte a la deessa Raó.
3 La primera República francesa (1792-1799) 3.1 La República democràtica (1792-1794). La dictadura de Robespierre va provocar l'oposició de gran part de la població i el triomf del colp d'estat de Termidor (1794) que va acabar amb els dirigents jacobins.
3 La primera República francesa (1792-1799) 3.2 La República Burgesa (1794-1799). Després del colp d’Estat, la burgesia conservadora va tornar a agafar el control de la revolució. Es va elaborar una nova Constitució (1795) que atorgava el poder executiu a un govern col·legiat amb cinc directors (Directori), restablia el sufragi censatari i confiava el poder legislatiu a dues cambres.
El nou govern pretenia tornar als principis de la Constitució de 1791. Va perseguir els jacobins, va derogar la Constitució de 1793 i va anul·lar les mesures d’aquell període. El 1799, Napoleó Bonaparte, amb el suport de la burgesia, va protagonitzar un colp d’Estat del 18 de Brumari que va acabar amb el Directori i va inaugurar el Consolat (1799-1804) amb tres membres o cònsols.
4 El període napoleònic (1799-1815) 4.1 Napoleó de cònsol a emperador. La política de govern del Consolat es va encaminar a consolidar els avanços de la revolució burgesa allunyant del poder els sectors més radicals i violents: s'acceptà el retorn dels exiliats, un Concordat amb l'església catòlica, la reforma centralista de l'administració (els prefectes controlaven les províncies), la promulgació del Codi Civil, etc.
4 El període napoleònic (1799-1815) 4.1 Napoleó de cònsol a emperador. Els triomfs militars i els èxits polítics van portar Napoleó a fer-se coronar emperador (1804).
4 El període napoleònic (1799-1815) 4.1 Napoleó de cònsol a emperador.
4 El període napoleònic (1799-1815) 4.2 La conquesta de l’Imperi. Les tropes de Napoleó van aconseguir conquistar una gran part d’Europa, i el 1811 l'Imperi Napoleònic es trobava en el seu apogeu i s’estenia d’Alemanya a Espanya, i excepte Gran Bretanya, bona part de la resta d’Europa era sota el control de França.
A tots els països annexats o sota la influència francesa, on Napoleó va col·locar al tron generals del seu exèrcit, es van imposar les idees revolucionàries.
4 El període napoleònic (1799-1815) 4.3 La caiguda de Napoleó.
Els exèrcits napoleònics van actuar com a conquistadors, van sotmetre les nacions ocupades i van afavorir els interessos materials de França per sobre dels ideals revolucionaris
Tot això va desencadenar als territoris ocupats sentiments nacionals contra la França invasora.
L’alçament protagonitzat pels espanyols el 1808 contra la invasió, amb l'ajut de Portugal i Anglaterra (Wellington), va ser el primer i el que va marcar la decadència de l’Imperi Napoleònic. El 1814, després de ser vençut a Rússia i a Espanya, Napoleó va ser desterrat a l'illa d'Elba, però va escapar a l'any següent per ser derrotat a Waterloo i ser desterrat, definitivament, a l'illa de Santa Helena fins la seua mort (1821).
5 Restauració i revolucions liberals (1815-1848) 5.1 L’Europa de la Restauració. Els vencedors de Napoleó van celebrar el Congrés de Viena (1814-15) amb l'objectiu de restaurar l'absolutisme monàrquic, fer retrocedir França fins les seues fronteres de 1792 i crear la Santa Aliança per a l'ajuda mútua entre els monarques europeus.
Però, tot i l'aparent consolidació de l'Antic Règim, el món havia canviat i tant el liberalisme com el nacionalisme es van convertir en les forces polítiques d'oposició a la Restauració (de les monarquies absolutes).
5 Restauració i revolucions liberals (1815-1848) 5.1 L’Europa de la Restauració.
5 Restauració i revolucions liberals (1815-1848) 5.2 Les Revolucions de 1830 Les revolucions del 1820.- A Grècia va triomfar una insurrecció contra l'Imperi Turc (que va comportar la independència efectiva al 1829. Els criolls (fills d'espanyols) de les colònies de l'Amèrica continental es van enfrontar a la metròpoli (1808-1825), tot aprofitant la invasió napoleònica, per implantar règims liberals a les noves repúbliques sorgides (Mèxic, Veneçuela, Colòmbia...). La segona onada revolucionària es va produir a l’Europa central i occidental, entre 1829 i 1835, i la seua extensió i les repercussions van ser molt més grans. El moviment es va iniciar a França, on el juliol de 1830 es va enderrocar Carles X de Borbó i s’hi va proclamar una monarquia de caire liberal en la persona de Lluís Felip d’Orleans. També a Bèlgica va triomfar la revolució, es va establir un sistema liberal i es va independitzar d’Holanda. Van esclatar revoltes a Polònia, Gran Bretanya i Espanya
5 Restauraci贸 i revolucions liberals (1815-1848) 5.2 Les Revolucions de 1830
5 Restauració i revolucions liberals (1815-1848) 5.2 Les Revolucions de 1848 A l’Europa occidental, la revolució de 1848 va significar l’aparició dels ideals democràtics: sufragi universal, sobirania popular, igualtat social. La revolució es va iniciar a França: un alçament popular va acabar amb la monarquia de Lluís Felip d’Orleans i es va proclamar la república social i el sufragi universal. A l’Europa oriental, la lluita va ser contra els règims absolutistes i la dominació imperial austríaca. Encara que la majoria d’aquestes revolucions van ser sufocades, les reformes liberals i molts processos d’independència nacional es van consolidar a la segona meitat del segle XIX.