1 UNA ECONOMIA AGRÍCOLA I SENYORIAL
La terra era la principal font de riquesa. La major part de la gent treballava al camp. La propietat de la terra estava vinculada a: la noblesa, a l’Església, als municipis o a la Corona. Senyoria territorial: Reserva senyorial Masos
1 UNA ECONOMIA AGRÍCOLA I SENYORIAL
Senyoria jurisdiccional (drets senyorials): ―
territorials: prestacions personals i monopolis senyorials.
―
jurisdiccionals: dret de ban, impartir justícia, dret d’immunitat…regalies.
Era una agricultura de subsistència dedicada al policonreu (cereals) I una producció ramadera també insuficient. Agricultura de subsistència -Policultiu -Autoconsum (mercats locals i fires) -Endarreriment tècnic -2 tipus d’explotació Camps oberts (openfield) Terres comunals
Els grans propietaris rebien importants rendes de caràcter feudal procedents d’una ingent massa de camperols.
1 UNA ECONOMIA AGRÍCOLA I SENYORIAL
1 UNA ECONOMIA AGRÍCOLA I SENYORIAL Crisis de subsistència Es
tractava
de
crisis
econòmiques
periòdiques, de les societats de l’Antic Règim, provocades per les males collites com a conseqüència de: guerra, gelades, sequera, seguides de l’augment de preus dels aliments i productes artesanals, que portaven a la fam i a l’atur, i fins i tot a la mort.
1 UNA ECONOMIA AGRÍCOLA I SENYORIAL 1.4 Una població estancada Escàs creixement vegetatiu Propiciat per elevades taxes de natalitat i fecunditat (35/40%o), contrarestades per alts índex de mortalitat (30/40%o, especialment la infantil).
1 UNA ECONOMIA AGRÍCOLA I SENYORIAL 1.4 Una població estancada
1 UNA ECONOMIA AGRÍCOLA I SENYORIAL 1.4 Una població estancada
1 UNA ECONOMIA AGRÍCOLA I SENYORIAL Dossier Entre els dotze i els divuit mesos després del casament arribava el naixement del primer fill. Els següents naixien, generalment, cada dos anys, fet que assegurava a la família set o vuit fills en el millor dels casos, és a dir, si la unió no es trencava per la mort del marit o de la dona abans que ella arribés a l’edat de la menopausa. El nombre mitjà de fills per família se situava entre quatre i cinc, cosa que equival a una taxa de natalitat de l’ordre del 35 al 40 per mil i fins i tot més, xifra important però lluny dels naixements anuals d’una fecunditat natural. Diversos factors ens expliquen aquesta xifra: l’edat tardana de les noies en el primer matrimoni, la importància dels avortaments espontanis i de les esterilitats després de parts difícils i, sobretot, la pràctica de la lactància. Per molt importants que ens puguin semblar aquestes xifres vistes des de l’actualitat, la xifra de quatre a cinc parts reeixits per família era amb prou feines suficient per a assegurar el relleu generacional a causa de la gran mortalitat infantil existent en el model demogràfic propi de l’Antic Règim. François Lebrun: Demografia: els temps difícils (1980)
1 UNA ECONOMIA AGRÍCOLA I SENYORIAL 1.4 Una població estancada
Idees principals Caracteritzat per un escàs creixement vegetatiu, amb unes taxes de mortalitat i de natalitat elevades, una esperança de vida baixa i l’existència d’unes crisis demogràfiques periòdiques. Hi ha un fràgil equilibri entre població i recursos
Els baixos rendiments agraris i la irregularitat de les collites desencadenaven repetides crisis de subsistència que portàvem fams, malalties i epidèmies. Les conseqüències eren una mortalitat molt elevada amb l’escàs creixement de la població.
1 UNA ECONOMIA AGRÍCOLA I SENYORIAL 1.4 Una població estancada
1 UNA ECONOMIA AGRÍCOLA I SENYORIAL 1.5 La indústria tradicional i les manufactures Una indústria artesanal. La indústria de l’Antic Règim girava fonamentalment al voltant dels petits tallers artesanals, controlats pels gremis d’origen medieval, agrupacions d’artesans que controlaven en règim de monopoli tota la producció artesanal de cada ofici. Els gremis establien la quantitat de primeres matèries que calia comprar, el nombre d’artesans i de tallers, les zones de venda i, fins i tot, el preu final amb el qual arribava el producte al mercat. El monopoli dels gremis en l’economia de l’Antic Règim a la majoria dels països europeus era tal que per poder treballar en un ofici, els artesans (calderers, fusters, tintorers, sastres, etc.) havien d’estar integrats en el gremi corresponent. Però, gràcies a la iniciativa de comerciants emprenedors, van aparèixer noves fórmules de producció, com el putting out system o el domestic system. D’altra banda, en el cas del domestic system, el propi artesà feia d’empresari i treballava al marge del control gremial. Per la seva part, la monarquia va crear les anomenades manufactures reials, grans fàbriques patrocinades per l’Estat. Però aquestes instal·lacions eren grans tallers artesans més que no pas indústries modernes, perquè estaven centrades en la producció d’armes o articles de luxe per al consum de les elits (tapissos, ceràmica i vidre, entre d’altres) i no s’hi utilitzava maquinaria ni formes modernes de producció.
1 UNA ECONOMIA AGRÍCOLA I SENYORIAL 1.5 La indústria tradicional i les manufactures Idees principals La indústria és de caràcter artesanal. Tres tipus: Gremis, a les ciutats (provenen de l’Edat Mitjana) Indústria domèstica (surt amb el desenvolupament del comerç als s. XVI i XVII). Producció a les cases dels camperols. Manufactures (al s. XVIII, concentren treballadors en un lloc. Productes de luxe)
1 UNA ECONOMIA AGRÍCOLA I SENYORIAL 1.5 La indústria tradicional i les manufactures
Idees principals
Indústria tradicional i manufactures Món rural (artesanal)
Món urbà (artesanal i industrial)
Família pagesa
Unitat de producció bàsica Treball domèstic
Gremis
Gremis (treball artesanal)
Altres
Manufactures (industrial)
domestic system
factory system - manufactures
1 UNA ECONOMIA AGRÍCOLA I SENYORIAL 1. El comerç interior i el comerç colonial El comerç. Va créixer considerablement, ja que les monarquies europees van continuar la política mercantilista del segle anterior i van potenciar el desenvolupament de les manufactures per augmentar la producció d’objectes destinats al consum. Comerç interior. Des de 1730, un moviment de pujada dels preus va incrementar els beneficis dels propietaris. Tot i això, el comerç interior s’enfrontava al problema del control dels gremis, a la pervivència de pesos i mesures regionals diferents i a l’existència de duanes interiors que dificultaven la lliure circulació de mercaderies entre les diverses regions d’un mateix Estat. A més, per a la mobilitat d’aquests productes era essencial el transport i, seria al llarg del segle, que les comunicacions van millorar gràcies a la construcció de carreteres i canals Comerç colonial, és a dir, el comerç amb els territoris extraeuropeus, és el que va tenir un creixement més espectacular gràcies al desenvolupament dels intercanvis entre Europa i Amèrica. Per assegurar-se aquests mercats, les companyies comercials (privades o participades per l’Estat) van col·laborar a estendre i a assegurar el domini de les metròpolis. La monarquia concedia el monopoli del comerç amb una zona a una determinada companyia comercial. Així, per exemple, la Companyia de les Índies Orientals britànica tenia el dret d’explotació del comerç entre Anglaterra, l’Índia i l’extrem orient. D’aquesta manera, la corona obtenia beneficis immediats i els propietaris de la companyia feien un gran negoci.
1 UNA ECONOMIA AGRÍCOLA I SENYORIAL 1.6 La insuficiència dels transports
Idees principals Els intercanvis interns són escassos i complicats, degut a les deficiències en les comunicacions i a la inexistència d’un mercat intern unificat. Camins i carreteres. Mitjans lents. Navegació marítima i fluvial. Comerç interior. Comerç colonial.
1 UNA ECONOMIA AGRÍCOLA I SENYORIAL 1. 7 El comerç interior i el comerç colonial Comerç i transports
−Escassos excedents −Baix nivell d’especialització
Comerç interior
local i comarcal
−Insuficiència dels transports, especialment per camins i carreteres −Els intercanvis a les fires
−Noves rutes comercials, colònies ultramarines −Proporcionava matèries primeres a les industries −Permetia vendre objectes manufacturats
Comerç colonial
−Grans beneficis a les companyies comercials −Desenvolupament del capitalisme comercial −Proliferació de mercaders, banquers i prestamistes −La navegació marítima i fluvial era el sistema de transport més fàcil i barat
1 UNA ECONOMIA AGRร COLA I SENYORIAL El comerรง colonial
2 LA SOCIETAT ESTAMENTAL La societat estamental era la forma d’organització social característica de l’Antic Règim. Aquest sistema s’havia originat durant l’edat mitjana i dividia la societat en tres grans ordres o estaments: el clergat, la noblesa i el poble o Tercer Estat, amb escassa mobilitat entre ells.
2.1 Els estaments Aquesta societat estamental tenia dues característiques fonamentals: a. L’immobilisme vertical, pel qual un representant del Tercer Estat no podia ascendir i pertànyer a la noblesa, llevat d’excepcions. b. L’existència del privilegi, que permetia a la noblesa i el clergat (els estaments privilegiats) tenir alguns beneficis enfront de la resta de la societat, com ara no pagar impostos directes, posseir terres de les quals rebien drets (gràcies al règim senyorial), dominar els càrrecs de l’administració i gaudir de lleis i tribunals particulars. En contrast, el Tercer Estat era qui s’ocupava de les activitats productives i només disposava dels seus recursos i força de treball per a sobreviure. Així, cada home i cada dona pertanyien a un estament, que determinava el seu lloc a la societat i que els donava o negava avantatges i privilegis. Era una societat basada en les desigualtats d’origen, perquè el naixement determinava la pertinença a la noblesa i al Tercer Estat i era molt difícil canviar de posició social.
2 LA SOCIETAT ESTAMENTAL 2.1 Els privilegials
La societat europea de l’Antic Règim ha estat definida pels historiadors com aristocratitzant, perquè eren els valors de l’estament nobiliari els que dominaven i perquè la divisió social es basava en el privilegi jurídic. L’asfixiant sistema tributari de l’Antic Règim i la crisi de la hisenda pública van afavorir les crítiques a la societat estamental i al règim senyorial.
2 LA SOCIETAT ESTAMENTAL 2.1 Els no privilegials
El grup social que començava a controlar l’economia, la burgesia, volia tenir, a més dels diners, poder polític i prestigi social. Però els privilegiats es van esforçar per a mantenir els seus privilegis. El resultat del conflicte entre els que volien canviar les estructures jurídiques i polítiques i els privilegiats acabarien donant lloc a les anomenades revolucions liberals.
2 LA SOCIETAT ESTAMENTAL
3 L’ABSOLUTISME MONONÀRQUIC La monarquia era la forma de govern que va dominar a Europa des del segle XVI fins a finals del segle XVIII. Així, al llarg de l’edat moderna els reis van anar guanyant poder i des de mitjans del segle XVII, a partir de l’exemple de Lluís XIV de França, es va anar imposant un tipus de monarquia, la monarquia absoluta, en la qual el rei acaparava tots els poders de l’Estat sense cap limitació.
3.1 La monarquia de dret diví El rei concentrava el poder legislatiu, executiu i judicial. És a dir, era el monarca era qui decidia quines lleis entraven en vigor, qui prenia les decisions de govern i qui nomenava els jutges. És per això que es diu que en l’absolutisme és impossible separar els conceptes monarquia i Estat. L’absolutisme se sustentava en les teories polítiques elaborades per pensadors com ara Bossuet, que defensaven l’origen diví de la monarquia, i per això res, cap llei ni institució, no podia estar per sobre de la figura del rei. En definitiva, els monarques absoluts exercien el seu poder sense cap limitació. La concentració de poder dels monarques francesos, seguint l’exemple de la monarquia de Lluís XIV en el segle XVII, i el triomf del seu model centralitzat que els va permetre subordinar l’aristocràcia era el model a copiar per les monarquies europees. Ara bé, si els privilegiats van acceptar aquest sistema a França va ser perquè el rei, tal com ells volien, els va mantenir els seus privilegis.
3 L’ABSOLUTISME MONONÀRQUIC 3.1 La monarquia de dret diví
Els reis disposaven de governs i institucions centralitzades alienes als poders locals; i tenien un exèrcit permanent i una burocràcia que tenien la força suficient per a imposar les decisions del monarca arreu del regne i sotmetre a aquells que no les complissin; la realitat és que, sense negar el lligam entre monarquia i Estat, el poder dels reis estava limitat en diferents aspectes.
3 L’ABSOLUTISME MONONÀRQUIC 3.1 La monarquia de dret diví D’una banda, els poders locals (senyories, municipis, províncies) no sempre van acatar obedientment els designis reials que procedien des de les capitals. La població de l’Antic Règim obeïa les autoritats locals que eren les que detentaven el poder en la pràctica, més que no pas un rei llunyà al qual no veien mai. D’aquesta manera, en el camp els camperols obeïen els seus senyors, i a les ciutats les corporacions de govern local (ajuntaments) van esdevenir molt poderoses i van començar a prendre decisions que correspondrien al govern central. Una altra limitació al poder absolut dels monarques la trobem en la impossibilitat d’establir un control eficient sobre les tasques de govern, especialment quan parlem de grans Estats. És innegable que els reis absoluts promulgaven moltes lleis, però, a la pràctica, eren incapaços d’imposar-les ja que, tot i el gran desenvolupament de l’administració i el nombre de funcionaris, aquesta no era suficient per donar cobertura a tot el territori. Per moltes prerrogatives que haguessin acumulats els monarques, la promulgació de certes lleis encara requeria de l’aprovació de les diferents assemblees representatives dels regnes (Corts, Parlaments, Estats Generals, etc.) i aquests organismes, integrats pels representants dels estaments, podien ser una important limitació per l’acció de govern.
3 L’ABSOLUTISME MONONÀRQUIC 3.1 La monarquia de dret diví El predicador francès Jacques-Bénigne Bossuet justificava l’absolutisme de Lluís XIV a la seva obra pòstuma La política extreta de les paraules de la Santa Escriptura (1709) basant-se en l’origen diví del seu poder:
Observeu les ordres que surten de la boca del rei i compliu el jurament que li heu fet [...]. La paraula del rei és poderosa i ningú no pot dir-li: “Perquè obreu d’aquesta manera?” (Eclesiastès, 8, 2-5). Sense aquesta autoritat absoluta, el rei no podria ni fer el bé ni reprimir el mal: cal que el seu poder sigui tan gran que ningú no pugui escapar-se’n: l’única defensa dels particulars contra el poder públic ha de ser la seva innocència. Quan el príncep ha jutjat, ja no hi ha cap altre judici. Els judicis sobirans s’atribueixen a Déu mateix. Quan Josafat va establir jutges per jutjar el poble va dir: “No jutgeu en nom dels homes, sinó en nom de Déu” [...]. Cal obeir els prínceps com a la justícia mateixa. Ells són déus i participen d’alguna manera de la independència divina. Només Déu pot jutjar els seus judicis i les seves persones. El príncep pot corregir-se a si mateix si s’adona que ha actuat malament, però contra la seva autoritat només hi pot haver remei en la seva mateixa autoritat. Només al príncep pertany el mandat legítim; per tant, només ell té la força coactiva [...]. El príncep, pel seu càrrec, és el pare del poble; per la seva grandesa està per sobre dels petits interessos; encara més, tota la seva grandesa i el seu interès natural consisteix en què el poble es mantingui, perquè si desapareix, ell ja no seria príncep. Per tant, no hi ha res millor que deixar tot el poder de l’Estat a aquell que té més interès que ningú en la conservació i en la grandesa del propi Estat.
3 L’ABSOLUTISME MONONÀRQUIC 3.1 La monarquia de dret diví Així justificava l’absolutisme monàrquic el rei Jaume VI d’Escòcia (futur Jaume I d’Anglaterra) a la seva obra La veritable llei de les monarquies lliures (1598): “Abans que hi hagués Estat hi havia reis; per tant, són els reis els qui fan les lleis i no les lleis les que han fet els reis. És evident que el rei és propietari de tots els seus béns. El seu dret prové de Déu i només a Ell a de retre comptes. Tots els poders de l’Estat deriven del seu poder i tothom li deu la més completa obediència”
D’altra banda, en el Tractat sobre l’origen i l’autoritat dels reis (1604), I. H. Duboys exposava que: “Els reis han estat nomenats déus perquè ells són, gràcies al seu poder, la imatge de Déu i uns mestres obeint el seu dret. També són senyors i propietaris dels béns i de les vides dels homes. Sobirans sense tenir cap persona per damunt d’ells”
3 L’ABSOLUTISME MONONÀRQUIC 3.2 Els inicis del parlamentarisme
No a tota l’Europa de l’Antic Règim hi havia monarquies absolutes. Al llarg del segle XVII, a les Províncies Unides i Anglaterra, s’havien imposat uns règims de caràcter parlamentari que van permetre a les classes mitjanes participar per primer cop en el poder polític.
3 L’ABSOLUTISME MONONÀRQUIC 3.2 Els inicis del parlamentarisme Anglaterra. Si bé els monarques anglesos de la dinastia Stuart van intentar d’instaurar un règim de caràcter absolutista, el Parlament, que des de l’edat mitjana estava dividit en dues cambres –la dels Lords, integrada per la noblesa i el clergat, i la cambra dels Comuns, integrada pels burgesos representants de les ciutats– que limitaven el poder reial, va imposarse a la pressió reial mitjançant dues revolucions en defensa dels seus drets. La primera revolució (1642) va esdevenir una guerra civil entre els partidaris de l’absolutisme monàrquic i els defensors del Parlament i no va acabar fins l’execució del rei Carles I el 1649 i la proclamació de la República. Aquest sistema, però, tindria una curta vida ja que el 1660 el Parlament restablia la monarquia, tot i que el 1679 es votava l’habeas corpus que impedia al rei realitzar qualsevol detenció arbitrària i garantia el principi de la llibertat individual. La segona revolució anglesa finalitzaria amb la destitució i l’exili del rei Jaume II el 1688 i comportaria l’expulsió definitiva de la dinastia Stuart del tron anglès. Un any després, el 1689, el nou rei, Guillem II d’Orange, va haver de firmar una Declaració de Drets (Bill of Rights) que supeditava els poders del rei a l’acció del Parlament que assumia el poder legislatiu, concedia al monarca el poder executiu, aprovava la independència judicial i garantia un seguit de drets i llibertats individuals als ciutadans. D’aquesta manera s’imposava la separació de poders, base del liberalisme polític (llibertat, igualtat i propietat).
3 L’ABSOLUTISME MONONÀRQUIC 3.2 Els inicis del parlamentarisme Tanmateix, no hem de pensar que el parlamentarisme anglès de l’època moderna i els inicis de l’època contemporània era una democràcia. Només una minoria (grans propietaris, burgesos, rendistes) tenien dret a votar i participar de les decisions polítiques (es calcula que en el millor dels casos arribaven a un 15% de la població), mentre que els habitants de les colònies no tenien cap tipus de representació i l’esclavitud continuava sent acceptada. Les Províncies Unides. Superada la dominació de la Monarquia Hispànica dels Àustries després de la Pau de Westfàlia de 1648, als territoris de les Províncies Unides va instaurar-se una República. El territori, comprés per set províncies, mantenia els diferents parlaments provincials que es reunien en els Estats Generals per tal de debatre i aprovar les decisions comunes que afectaven a tot l’Estat.
4 LA CRISI DE L’ANTIC RÈGIM Al llarg del segle XVIII va desenvolupar-se a Europa un moviment intel·lectual, la Il·lustració, que va realitzar una crítica molt profunda dels fonaments de l’Antic Règim. I és que pocs períodes de la història europea han estat tan fecunds en la recerca de solucions noves a les qüestions polítiques i socials com l’etapa final de l’Antic Règim, l’anomenat Segle de les Llums.
4.1 L’esperit de la Il·lustració La Il·lustració te els seus orígens en l’obra de dos pensadors anglesos que van elaborar les seves teories en el pas del segle XVII al XVIII: John Locke i Isaac Newton. D’una banda, en la seva obra Locke criticava l’absolutisme monàrquic i plantejava, per primer cop, la introducció de la divisió de poders. De l’altra, amb Newton naixia el mètode científic, és a dir, la comprovació i la Raó com a manera d’entendre i d’interpretar el món. Així, els pensadors il·lustrats del XVIII partien, bàsicament, de vuit principis que posaven en qüestió tots els principis sobre els quals es basava la societat de l’Antic Règim: a. Segons els pensadors il·lustrats, era possible realitzar una anàlisi de la societat a través de l’ús de la Raó, és a dir, basada en la intel·ligència humana enfront de la tradició i la revelació. Els sistemes de govern s’havien de regir pel que era més raonable i adequat, i no pel simple manteniment de les tradicions. D’aquesta manera, l’aplicació de la Raó conduiria al progrés continu de la humanitat.
l·lustració de la portada d’Elements de la filosofia d’Isaac Newton, obra que Voltaire i Émilie du Châtelet van publicar a França amb un èxit notable.
4 LA CRISI DE L’ANTIC RÈGIM 4.1 L’esperit de la Il·lustració b. L’ésser humà era el centre de les seves teories. Així, els il·lustrats creien que la natura era una font de justícia i bondat i pensaven que l’ésser humà havia nascut per ser feliç. Defensaven que les persones gaudien d’uns drets naturals que el poder no podia suprimir, com per exemple la llibertat individual, la igualtat i la propietat. c. La crítica esdevenia l’instrument de censura dels trets de la societat, la cultura, la tradició o la religió que s’oposaven a la Raó. d. Es defensava l’autonomia del poder civil, que fins i tot havia de controlar el poder eclesiàstic. e. Afirmaven que la tolerància havia de ser la base de la convivència humana i el progrés com a expressió de la pluralitat de creences i d’idees. f. Pels il·lustrats l’economia i el progrés material de la humanitat eren un focus d’interès perquè eren un mitjà per a aconseguir la felicitat terrenal. g. L’educació era l’instrument per a difondre l’ús de la Raó, i no per l’adoctrinament, fet pel qual calia que aquesta fos dirigida per l’Estat. h. Els il·lustrats mostraven un interès extraordinari per les ciències experimentals o “útils” i el sentit pràctic dels avenços que es produïen en aquest camp.
4 LA CRISI DE L’ANTIC RÈGIM 4.1 L’esperit de la Il·lustració En definitiva, la Il·lustració va ser un corrent intel·lectual reformista amb múltiples facetes que va criticar la societat del seu temps, a la vegada que es proposava transformar-la. Quan el filòsof alemany Immanuel Kant (1724 – 1804) va preguntar-se Què és la Il·lustració? (1784) es responia a si mateix que aquesta era un mitjà d’emancipació de l’ésser humà per tal que sortís de la “minoria d’edat” en la qual es trobava. El seu lema, Sapere Aude (atreveix-te a saber), resumia aquesta idea. Les bases socials d’aquest moviment van ser les anomenades “classes educades” de la societat de l’Antic Règim: aristòcrates, sacerdots i d’altres sectors del clergat, metges, funcionaris, militars, advocats i comerciants. Val a dir que, tot i que de manera minoritària, les dones van participar del corrent de pensament il·lustrat. Els “filòsofs”, segons la denominació francesa, serien els encarregats de difondre les noves idees entre les seves bases. Gairebé tots els il·lustrats van ser deistes. Majoritàriament van mantenir-se fidels a les seves creences religioses tot i expressar dubtes i crítiques a la religiositat popular, la superstició i les tradicions. És a dir, creien en una religió natural que admetia la idea de l’existència de Déu, però no acceptaven la superioritat d’un credo religiós sobre un altre i condemnaven la intolerància religiosa. Alguns il·lustrats, però, van criticar obertament la religió com a instrument que negava la Raó i fomentava el fanatisme i la intolerància.
Immanuel Kant
4 LA CRISI DE L’ANTIC RÈGIM 4.2 La crítica de l’Antic Règim Els il·lustrats van criticar la societat estamental, que segons ells s’edificava sobre una base injusta. Enfront d’això, defensaven un sistema d’equilibri social i d’igualtat jurídica que permetés el progrés social a tots els individus i que aquest progrés no depengués únicament dels privilegis econòmics o familiars. Políticament, la Il·lustració va oposar-se a l’absolutisme i, involuntàriament, va configurar una nova doctrina: el liberalisme. Així, arrel de les idees de Locke, es plantejava la necessitat d’un contracte entre governants i governats que garantís els drets bàsics de l’individu. Dos il·lustrats francesos acabarien de perfilar la doctrina del liberalisme polític: Montesquieu i Rousseau. Pel baró de Montesquieu, la divisió de poders (legislatiu, executiu i judicial) seria bàsica per evitar els abusos del poder. Per la seva banda, Jean-Jacques Rousseau va plantejar el contracte social com a resultat d’un pacte entre els ciutadans, a la vegada que introduïa els principis de la sobirania nacional en la qual el poder hauria d’emanar del lliure consentiment de tots els ciutadans, expressat mitjançant el vot.
Montesquieu
4 LA CRISI DE L’ANTIC RÈGIM 4.2 La crítica de l’Antic Règim Econòmicament, els il·lustrats van introduir les noves idees dels anomenats fisiòcrates i del liberalisme econòmic anglès. S’oposaven al mercantilisme, partidari de l’acumulació de metalls, de la defensa del comerç i de la necessitat d’un Estat fort i intervencionista. Per contra, defensaven la propietat privada, la llibertat de comerç i d’indústria i s’oposaven a qualsevol reglamentació. A més, els fisiòcrates afirmaven que l’agricultura era la font de riquesa principal d’un país, l’activitat econòmica que permetia viure als seus habitants i també acumular i intercanviar productes.
4.3 El despotisme il·lustrat Les idees de la Il·lustració també van influir en els monarques del set-cents donant lloc al despotisme il·lustrat. Frederic II de Prússia, Carles III d’ Espanya i altres… Econòmicament, van intentar experiències reformistes que pretenien justificar la monarquia amb les idees il·lustrades Es promou l’absolutisme centralitzador, el racionalisme econòmic, l’impuls de l’educació… alguns aspectes esdevindran contradictoris a l’esperit il·lustrat.
QUÈ VA APORTAR LA INDEPENDÈNCIA DELS EUA AL LIBERALISME? Independència i revolució liberal de les colònies d’Amèrica del Nord El 4 de juliol de 1776 representants de les tretze colònies reunits a Filadèlfia van redactar la Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica, el preàmbul i el contingut de la qual van ser escrits per Thomas Jefferson. Aquesta declaració expressava els principis que impulsaven la revolta dels colons: el dret de tothom a la llibertat i a la recerca de la felicitat, el deure dels governants a respectar els drets inalienables del poble, el dret a la rebel·lió contra la tirania i la divisió de poders. La guerra contra la metròpoli va ser llarga (1775-1782) i es pot dividir en dues etapes diferenciades: Primera etapa (1775-1777). Inicialment, els rebels, dirigits per George Washington, el que seria el primer president dels EUA, es van enfrontar amb els britànics seguint una tàctica de guerrilles. La victòria de les milícies comandades per Washington a Lexington (1775) i Saratoga (1777) van donar més impuls a la insurrecció i van fer que França, enemiga del Regne Unit en la lluita per l’hegemonia europea, es decidís a donar suport als rebels.
QUÈ VA APORTAR LA INDEPENDÈNCIA DELS EUA AL LIBERALISME? Independència i revolució liberal de les colònies d’Amèrica del Nord Espanya també va ajudar activament a la causa independentista, malgrat que ho va fer més discretament, sobretot mitjançant finançament econòmic, perquè a la vegada que buscava que Anglaterra perdés poder colonial a Amèrica temia que la rebel·lió es contagiés a les seves pròpies colònies.
Segona etapa (1778-1782). Amb la intervenció francesa s’iniciava una nova fase de la guerra en la qual l’exèrcit britànic es va quedar sense proveïments. Després de la derrota infligida als anglesos a Yorktown l’octubre de 1781 per les tropes americanes de George Washington, Anglaterra va caminar cap a la derrota. La intervenció estrangera, la creixent professionalització de l’exèrcit dels colons americans i el ferm suport de la població van provocar la derrota definitiva d’Anglaterra el 1782. La pau es va restablir amb el Tractat de Versalles de 1783, pel qual Anglaterra reconeixia la independència dels Estats Units d’Amèrica.
QUÈ VA APORTAR LA INDEPENDÈNCIA DELS EUA AL LIBERALISME? Independència i revolució liberal de les colònies d’Amèrica del Nord La guerra d’independència d’aquestes tretze colònies contra la Corona britànica també és una revolució liberal ja que desprès de la victòria definitiva els Estats Units establiran un sistema polític basat en la divisió de poders i plasmat en una Constitució redactada pels pares fundadors (cinquanta delegats del Congrés) el 1787. Era la primera Constitució promulgada en el món que duia totalment a la pràctica els principis teòrics de sobirania nacional i separació de poders.
QUÈ VA APORTAR LA INDEPENDÈNCIA DELS EUA AL LIBERALISME? Dlecaració d’independència i Declaració de Drets de l’Home Considerem com a evidents aquestes veritats: que tots els homes són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; que entre aquests drets hi ha el dret a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat; que per garantir aquests drets s’institueixen entre els homes els governs, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats; que quan s’esdevingui que una forma de govern es faci destructora d’aquests principis, el poble té dret a reformar-la o abolir-la i instituir un nou govern que es fonamenti en els esmentats principis, tot organitzant els seus poders de la forma que segons el seu judici ofereixi les més grans possibilitats d’aconseguir la seva seguretat i felicitat [...].
A aquesta Declaració d’Independència s’hi va afegir posteriorment la Declaració dels Drets de l’Home redactada a Virgínia (1776). Tots els homes són per naturalesa igualment lliures i independents i tenen certs drets inherents a la seva persona [...]. Tot poder resideix en el poble i, per consegüent, en deriva [...]. El govern està i cal que estigui instituït per al benefici, la protecció i la seguretat comuns del poble, nació o comunitat [...]. El poder legislatiu i el poder executiu de l’Estat han de separar-se i distingir-se del judicial [...]. Les eleccions dels membres que actuen com a representants del poble a l’assemblea han de ser lliures [...]. La religió [...] ha d’orientar-se exclusivament amb la Raó i la convicció, no per la força o la violència; i, per tant, tots els homes tenen el mateix dret a l’exercici lliure de la seva religió [...].
QUÈ VA APORTAR LA INDEPENDÈNCIA DELS EUA AL LIBERALISME? La Constitució Entraria en vigència el 1789, creant un sistema polític republicà federal. D’aquesta manera, les antigues colònies van esdevenir Estats amb autonomia per legislar en tots els àmbits tret de la política exterior, la defensa i el comerç amb l’exterior o entre els Estats federals. Els representants al Congrés (Cambra de Representants i Senat) i el president de la Unió serien elegits per sufragi. D’altra banda, s’establia la total separació de poders (executiu, legislatiu i judicial): el president, escollit per sufragi universal masculí indirecte, controlava el poder executiu promulgant les lleis i exercint el dret de veto; en el Congrés requeia el poder legislatiu aprovant els impostos i els pressupostos, portant la iniciativa de les lleis i declarant la guerra i la pau; i el poder judicial restava en mans dels tribunals independents del poder polític. A més, es creava el Tribunal Suprem, format per sis membres nomenats pel president, que havia de vetllar perquè les lleis i les actuacions del govern no vulneressin la Constitució.
QUÈ VA APORTAR LA INDEPENDÈNCIA DELS EUA AL LIBERALISME? La Constitució
A més, la Constitució americana recollia els drets bàsics garantits pel nou Estat: la llibertat d’expressió, de reunió, d’associació, de premsa, de religió, i d’ésser jutjat per un jurat. Així com el dret a la propietat i la llibertat. La manca de grans diferències socials donaria lloc a una nova característica: la democràcia. Això sí, uns drets reconeguts només per a la minoria blanca ja que l’esclavitud va mantenir-se. Els Estats Units van ser el primer país on les colònies europees van aconseguir la seva emancipació i, alhora, el primer Estat on s’aplicaven els principis del liberalisme polític. Així, el 1787 els EUA esdevenien una modesta potència de gran superfície amb uns quatre milions d’habitants blancs i una munió d’esclaus d’origen africà.
Una visió de conjunt L’Antic Règim
Es caracteritzava per
Economia
Societat estamental
-Privilegiats (noblesa, clergues) -No privilegiats -Tercer Estat(burgesia, classes populars)
Estat absolutista
-Sobirania reial (llei divina) -Exèrcit,burocràcia,diplomàcia
El segle XVIII va aparèixer la
Il·lustració
-Creixement lent de la població -Agricultura tradicional -Dels tallers artesanals a les manufactures -Comerç colonial -Sistema econòmic mercantilista
Es caracteritza
Per influència de la Il·lustració es desenvolupa el Despotisme Il·lustrat
La raó, el “segle de les llums” Felicitat, progrés, reformisme, tolerància, Natura L’Enciclopèdia (Diderot i d’Alembert)
Dóna lloc al
Pensament polític il·lustrat
4 LA CRISI DE L’ANTIC RÈGIM El pensament polític il·lustrat Cal destacar
J. L. Locke
- L'Estat garantia de les llibertats individuals
Voltaire
-Llibertat de pensament i tolerància religiosa
Montesquieu
-Divisió de poders, L’esperit de les lleis, 1748.
Rousseau
-Contracte social, L’home és lliure en la natura i esclau en la societat (corrompre)
Crea les bases del liberalisme polític
Montesquieu
Rousseau
Voltaire
4 LA CRISI DE L’ANTIC RÈGIM Una visió de conjunt
Per què ara?
4 LA CRISI DE L’ANTIC RÈGIM Una visió de conjunt
4 LA CRISI DE L’ANTIC RÈGIM Una visió de conjunt