1.1. Elabora un fris cronològic amb les dades polítiques des de la Revolució Francesa fins al 1850. 1.2. Per què, formalment, es fa coincidir l’inici de l’Edat Contemporània amb la Revolució Industrial i la Revolució Francesa? 1.3. Quines idees polítiques emergeixen paral·lelament al procés industrialitzador? 1.4. Representa amb un gràfic senzill l’índex de natalitat i l’índex de mortalitat característics de l’Antic Règim demogràfic. 1.5. Quina relació es pot establir entre l’evolució de l’agricultura i la de la demografia?
1.6. Elabora un esquema amb els trets bàsics de l’economia preindustrial.
2. La Revoluci贸 Industrial
2. La Revolució Industrial A partir de mitjan segle XVIII , la societat de l’Antic Règim va experimenar uns canvis impulsats per la Revoució Industrial. I
Nom del procés que va caracteritzar el pas de les societats agr àries de l’Antic Règim a una nova etapa de creixement essencialment en la producció industrial. Els elevats índexs de creixement de la productivitat van permetre superar les crisis periòdiques de subsistència, i tamb é van possibilitar l’expansió de la població. La Revolució Industria va trasbalsar les idees i els comportaments, va transformar la societat i va canviar el règim pol ític dels estats. Aquesta revolució es va iniciar a Anglaterra, i va estar precedida i acompanyada del canvi demogràfic i les renovacions en l’agricultura i els transports. L’ús de l’energia del vapor, la mecanitzaci ó del sector t èxtil i el desenvolupament de la metal·lúrgia i del ferrocarril són les realitats més tangibles de la industrialització.
2.1. Anglaterra la pionera A la Revolució Industrial anglesa va contribuir: – – – – –
L’acumulació del capital comercial. L’expansió de la demanda externa La força del mercat* intern. El perfeccionament de les comunicacions. La innovació tecnològica.
L’acumulació dels benefici comercials, juntament amb l’augment de la demanda exterior (sobretot des dels Estats Units), van estimular els comerciants a invertir. Al mateix temps, Anglaterra va consolidar el seu mer- cat interior. Hi van contribuir el perfeccionament de les carreteres canals interns que permetien abaratir costos . A tots aquests factors positius, cal sumar-hi també les innovacions tècniques, especialment les relacionades amb el sector tèxtil, motivades per la demanda progressiva de fil i de teixits.
2.1. Anglaterra la pionera L’any 1733, John Kay va construir un tipus de teler que teixia en menys temps una tela més gran. Com que la demanda de teixits augmentava, s’incrementà la demanda de fil, cosa que comportà la necessitat d’introduir innovacions en les filoses. El 1789 Edmund Cartwright va aconseguir construir un teler de ferro mogut per vapor: aplicava així l’invent transcendental que havia fet James Watt el 1784. La necessitat de fer telers de ferro, al seu torn, va estimular el sector metal·lúrgic. I la fosa del mineral de ferro va implicar l’explotació de les mines de carbó. Al final del segle, la Revolució Industrial ja era un fet a Anglaterra.
2.2. La revolució demogràfica Des de mitjan segle XVIII la xifra de la població absoluta es va anar incrementant a tot Europa. La taxa de mortalitat va minvar alhora que la taxa de natalitat es mantingué elevada. Com a conseqüència d’aquest fet, les ciutats van experimentar un creixement notable, perquè hi van arribar moltes persones que s’havien vist obligades a abandonar les zones rurals, on no hi havia prou feina per a tothom. D’altra banda va estimular la demanda de productes i va constituir un esperó indiscutible de la Revolució Industrial. Els desequilibris van quedar compensats per la importància que van assolir els corrents migratoris europeus cap al continent americà. Entre les causes se solen esmentar algunes millores en l’alimentació, la introducció d’algunes pràctiques higièniques. Tanmateix les millores reals de la medicina no va aparèixer fins que l’expansió demogràfica ja era un fet. Sabem, doncs, que durant el segle XVIII la població absoluta va augmentar per diversos motius, sense que cap en sigui determinant, pel que sabem avui. A Anglaterra, aquest augment va coincidir amb la Revolució Industrial, però també es va produir a Catalunya, on al segle XVIII encara no havia arribat aquesta revolució.
2.3. La revolució en l’agricultura Els canvis s’iniciaren a Flandes i a Anglaterra. Les primeres innovacions van ser l’eliminació gradual del guaret, substituït per contínues rotacions de conreus; la introducció i l’extensió de noves espècies; les millores en les eines; la selecció de llavors i la cria d’animals en noves condicions; l’ampliació i la millora de les terres de conreu, i la substitució dels bous per cavalls en les feines del camp. També en aquesta fase es van produir alguns canvis en el règim de propietat de la terra, com ara l’increment del nombre d’enclosures* angleses. Més endavant, els canvis van ser conseqüència de l’aplicació de nova maquinària i fertilitzants. La producció agrària va augmentar de manera constant, alhora que disminuïa el nombre d’hores necessàries per aconseguir un mateix resultat. Tot plegat va permetre que la població que es dedicava al treball agrícola minvés i s’alliberara mà d’obra. A més es va superar les fams cíclique
1.12. Explica, amb paraules teves, què és la Revolució Industrial. 1.13. Quines van ser les causes que donaren lloc a la Revolució Industrial? Fes una valoració raonada de les que et semblin més importants. 1.14. Estableix les principals conseqüències d’ordre econòmic i d’ordre polític de la Revolució Industrial. 1.15. Per què es considera Anglaterra la pionera de la Revolució Industrial? 1.16. Quina diferència hi ha entre la mecanització i la Revolució Industrial? 1.17. Quina relació hi ha entre el manteniment de l’índex de natalitat, la davallada de l’índex de mortalitat i l’augment de la demanda? 1.18. Explica les conseqüències que va tenir la revolució agrària per a la producció i la productivitat agrícoles.
3. L’expansió de la Revolució Industrial (1800-1850)
3. L’expansió de la Revolució Industrial (1800-1850) La Revolució Industrial s’estengué pel centre i per l’oest d’Europa, i també als Estats Units, passant per quatre fases: En la primera fase es van generar les condicions (augment demogràfic i de la productivitat agrària, acumulació de capitals, innovacions tecnològiques, expansió del mercat, canvis de mentalitat, etc.). En la segona fase es donà el que s’anomena take -off*. En la tercera fase s’aconseguí la maduresa econòmica, caracteritzada per un ritme de creixement regular En la quarta fase, s’arribà a l’etapa de consum massiu.
3. L’expansió de la Revolució Industrial (1800-1850) La segona fase, d’envol (take -off ), es va caracteritzar perquè a partir de l’augment de la productivitat agrària i de la població que s’havia produït en la fase precedent, es van acumular capitals, es va aprofitar l’energia del vapor i es van desenvolupar simultàniament els sectors tèxtil i siderometal·lúrgic. Aquesta fase també es va caracteritzar per estimular la creació de mercats nacionals. Aquest fenomen d’unificació del mercat interior s’accelerà gràcies al ferrocarril.
3. L’expansió de la Revolució Industrial (1800-1850) Podem afirmar que el procés d’industrialització fora de la Gran Bretanya va tenir lloc a partir d’unes condicions inicials similars i per l’exemple dels canvis anglesos. Cada país, però, va seguir ritmes diferents. França va començar un procés semblant al d’Anglaterra i al mateix temps, però aquest procés es va interrompre com a conseqüència del període revolucionari. Al centre d’Europa, l’àrea germànica tingué uns avantatges inicials en canvi hagué de lluitar per la unificació del mercat. Les zones mediterrànies no s’afegirien al procés industrialitzador fins a final de segle
3. L’expansió de la Revolució Industrial (1800-1850) Les zones mediterrànies no s’afegirien al procés industrialitzador fins a final de segle. Fora d’Europa, la industrialització es va desenvolupar primerament als Estats Units i després al Japó. Malgrat els desequilibris regionals i els diversos ritmes de creixement, a mitjan segle XIX el marc europeu havia canviat
3. L’expansió de la Revolució Industrial (1800-1850) Europa es va abocar a la resta del món i va accentuar notablement la seva hegemonia política, per mitjà de la qual els seus valors civilitzadors, tant positius com negatius, marcarien els objectius i els ritmes històrics fins després de la segona guerra mundial. Així, per exemple, després de la primera guerra de l’opi* (1839-1842), els mercats xinesos s’obriren als britànics i als francesos; el 1840 la Gran Bretanya va ocupar Nova Zelanda; l’any següent França va estendre l’ocupació d’Algèria, i els mercats japonesos es van obrir al comerç d’Occident.
4. Adam Smith i el liberalisme econòmic
4. Adam Smith i el liberalisme econòmic
4. Adam Smith i el liberalisme econòmic El pensament econòmic que caracteritza la Revolució Industrial va ser el d’ Adam Smith, pare del liberalisme econòmic. Segons ell, la riquesa d’una nació depèn estrictament del treball realitzat pel conjunt de les classes socials, i aquesta serà més gran com més s’asseguri la llibertat d’emprendre iniciatives d’intercanviar productes. Tot allò que siguin entrebancs a les possibilitats del lliure comerç i del mercat, tant interior com exterior, ha de desaparèixer. Els gremis, les terres comunals, les duanes interiors i altres aspectes de l’Antic Règim segons Smith constituïen entrebancs al lliure comerç.
4. Adam Smith i el liberalisme econòmic Aquest interès individual, segons Smith, es projectava en l’interès col·lectiu, de manera que entre tots dos s’establia una mena d’harmonia natural. A partir d’aquestes premisses, començà a prendre cos la teoria econòmica coneguda per liberalisme econòmic, que constitueix la base ideològica del capitalisme sorgit de la Revolució Industrial.
El liberalisme econòmic considera que el creixement ve si es donin les condicions següents: – La supressió de les reglamentacions que limiten la llibertat per invertir. – La lliure evolució dels preus segons la llei de l’oferta i la demanda*. – La llibertat d’ocupació que permeti als empresaris fixar les condicions de contractació. – La limitació del paper de l’Estat a una intervenció mínima. L’Estat ha de garantir els principis de llibertat econòmica
1.24. Segons Adam Smith, coincideix l’interès individual amb el col·lectiu? 1.25. Amb les tesis d’Adam Smith, els gremis creats a l’època medieval van patir un atac frontal: per què? 1.26. Explica aquesta frase: «El liberalisme econòmic constitueix la base ideològica del capitalisme sorgit de la Revolució Industrial.
5. L’esfondrament de l’Antic Règim (1776-1814)
5. L’esfondrament de l’Antic Règim (17761814) Si la Revolució Industrial marcà l’inici de la contemporaneïtat pel que fa a l’estructura econòmica i social, el trencament polític va ser marcat per la independència dels Estats Units (1776) i per la Revolució Francesa (1789). Aquest canvi polític es coneix històricament com a Revolució burguesa.
5.1. La Revolució burgesa La independència dels Estats Units (1776) i la Revolució Francesa (1789) són considerades els primers exemples de revolució burgesa. És a dir, el procés que substituir el vell ordre de l’Antic Règim (feudalisme i la monarquia absoluta de dret diví) per un nou ordre polític basat en la sobirania nacional*, la divisió de poders*. Tot això, a més, havia de ser reconegut i expressat per una Constitució i garantit per la llei, la força pública i l’exèrcit.
5.2. La independència dels Estats Units Anglaterra posseïa a la costa est d’Amèrica del Nord tretze colònies. La societat colonial estava formada per grans i petits propietaris de terra, treballadors lliures de les ciutats i una nombrosa població esclava africana a la part del sud. Els habitants lliures no patien els privilegis feudals europeus i tampoc no hi havia noblesa. A partir del 1763 el govern anglès va incrementar els impostos i, en particular, els drets de duana. Els colons se sentien marginats per l’Estat i no tenien cap mena de representació al Parlament anglès. Per tot plegat es va anar generant un corrent d’opinió contrari a Anglaterra.
El 16 de desembre de 1773 es va produir el Motí del Te. Un grup colons van llençar al mar la càrrega de tres vaixells de la Companyia de les Índies Orientals* que tenia el monopoli del te. El govern anglès va reprimir la revolta durament. Aquesta reacció britànica va motivar l’inici de la guerra de la independència.
Els colons van formar un exèrcit de milicians i el van posar sota les ordres de George Washington (17321799). La guerra va acabar sent favorable als rebels. La Gran Bretanya, es va veure obligada a reconèixer la independència de les colònies a la Pau de Versalles, l’any 1783.
El 1787 es van reunir al Congrés de Filadèlfia 55 representants de les antigues colònies amb la finalitat de redactar una constitució. Els estats del sud, dominats per terratinents posseïen molts esclaus. Els estats del nord volien posar l’accent en els drets individuals. Al final es va arribar a un pacte mitjançant el qual tindrien un president i dues cambres legislatives. Alhora, cada Estat tindria moltes competències en política interior.
La Constitució, definitivament aprovada el 1789, es va inspirar en els principis liberals d’igualtat i llibertat.
La independència i la declaració dels drets de l’home que acompanyaven la Constitució van causar un notable impacte en l’opinió pública i en la política europees.
5.3. La Revolució francesa (1789-1799) La Revolució Francesa va ser un procés de deu anys durant el qual la burgesia i els menestrals van aconseguir deposar els privilegis de l’aristocràcia i van iniciar un camí vers la democràcia. França a la vetlla de la revolució El 1789, França era un país en crisi. Una part de la població (influïda per la Il·lustració* i l’exemple nord-americà) desitjava la fi de l’absolutisme.
D’una banda, la noblesa volia compartir el poder amb el rei i, de l’altra, la burgesia volia ser present i representada en les decisions polítiques. Alhora la pagesia, obligada a pagar contribucions, veia com els nobles els apujaven els impostos. A més, la inflació dels aliments bàsics provocava malestar i aixecaments populars locals. L’Estat patia un dèficit important. Per resoldre aquesta situació, els primers ministres de la monarquia pretenien que els estaments privilegiats paguessin impostos. Es van convocar els Estats Generals*.
La revolució privilegiats
i
la
monarquia
(1789-1792).
Durant l’edat mitjana i l’època moderna, els Estats Generals van ser l’assemblea que representava els tres estaments de la societat francesa de l’Antic Règim (noblesa, clergat i Tercer Estat) i de totes les províncies. Era convocada pel rei per obtenir subsidis extraordinaris. Els electors formulaven prèviament unes peticions (cahiers de doléances) que lliuraven als seus representants, però l’assemblea no prenia decisions. El 1788, el rei Lluís XVI va convocar els Estats Generals pel 5 de maig de 1789. En aquesta ocasió, però, els Estats Generals comptarien amb un nombre més gran de membres del Tercer Estat que el dels altres dos estaments junts. Reunits a Versalles, el Tercer Estat refusaria el vot per estaments (com era el costum) i exigiria el vot individual. La negativa reial motivaria que el Tercer Estat es proclamés en Assemblea Nacional i més tard en Constituent.
La
revolta
del
L’Assemblea nacional L’Assemblea nacional L’Assemblea nacional
El Tercer Estat proclama l’Assemblea Nacional (17 de juny) i va decidir que no es dissoldria fins no dotar França d’una constitució. Jurament de la Pilota:(20 de juny).
1789
L’inici de la revolució Per presionar a l’Assemblea, el rei va concentrar tropes al voltant de París. Això va fer reaccionar el poble parisenc, molt alterat d’altra banda per la pujada dels preus. Per obtenir armes i resistir l’amenaça reial, van assaltar la presó de la Bastilla (14 de juliol) Les primeres mesures de l’Assemblea van consistir a abolir els privilegis feudals i a adoptar la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà. El 1790 van elaborar una constitució que el rei va acceptar, es van nacionalitzar els béns de l’Església i es van obligar els sacerdots i bisbes a jurar la Constitució. D’acord amb la nova constitució, l’Assemblea es va dissoldre i es van convocar noves eleccions.
L’Assemblea legislaitiva. Aquestes mesures van coincidir en un clima de revolta agrària (la Gran Por) Els camperols van deixar de pagar els impostos i les prestacions senyorials, van destruir castells i van cremar arxius nobiliaris. Lluís XVI va intentar fugir de París, però va ser detingut i obligat a tornar. França va estar amenaçada d’invasió. Els membres de la Assemblea, convençuts que el rei els havia traït, i sota la pressió dels sans -culottes*, van votar la detenció del rei i van convocar noves eleccions.
1789-1892
La Primera República (1792-1799) La nova Assemblea (Convenció), va proclamar la república i va condemnar a mort el rei Aquest fet va tenir molt ressò entre les monarquies europees. Entre la representació política cal destacar els girondins* –moderats, partidarisde mantenir la situació de 1789– Els montagnards* –radicals que buscaven una república més popular. Entre els diputats més radicals cal esmentar també el grup dels jacobins*. El 1793 els sans-culottes van assaltar la Convenció i en van excloure els moderats.
El terror Com a conseqüència d’aquesta acció es va arribar a la dictadura personal de Maximilien de Robespierre, líder jacobí, i a la pràctica del terror. La Convenció va elaborar una nova constitució que establia una democràcia republicana basada en el sufragi universal masculí. Al mes de juliol de 1794 es va produir una reacció contra els excessos de la dictadura de Robespierre, que va ser detingut i executat. Aleshores van pujar al poder els moderats, que van elaborar una nova constitució basada en el sufragi censatari*. El poder executiu quedava en mans d’un Directori compost per cinc membres elegits pels diputats.
1792-1794
El Directori El Directori (1794-1799) es va enfrontar a molts problemes heretats: la guerra contra les potències estrangeres, l’amenaça de la reacció monàrquica, el desordre al camp i una economia desfeta. En aquestes circumstàncie Napoleó Bonaparte, va fer un cop d’estat el 1799, va posar el punt final al procés revolucionari. Amb tot, els canvis promoguts per la Revolució (els drets de l’home, la representació política mitjançant eleccions i la desaparició del sistema feudal) esdevindrien irreversibles.
1794-1799
5.4. L’Imperi napoleònic (1804-1814) França va haver de defensar-se de l’agressió de les monarquies europees que defensaven l’absolutisme. Les guerres i l’expansió de l’Imperi napoleònic van propagar les idees revolucionàries, que es van posar en pràctica a molts països. L’any 1799 Napoleó Bonaparte va fer un cop d’Estat i es va proclamar cònsol i el 1804 es va proclamar emperador dels francesos. Després va esclatar una nova guerra entre França i la Gran Bretanya, durant la qual França va practi- car l’estratègia del bloqueig tot i prohibir el comerç amb la Gran Bretanya amb la pretensió d’ofegar-la econòmicament. Per aconseguir-ho, els exèrcits de Napoleó es van veure obligats a expandir-se pel continent.
Entre els anys 1810 i 1812, l’Imperi napoleònic va assolir la màxima esplendor. S’hi podien distingir diferents zones: – El territori francès, dividit en cent trenta departaments, que ocupava també els Països Baixos i la ribera de la mar del Nord fins a Hamburg, part de Suïssa i el nord d’Itàlia. El Rin i els Alps en fixaven les fronteres a l’est i al sud-est. – El regne d’Itàlia, les Províncies Il·líries i els Estats Pontificis. – Una altra entitat territorial era formada pels països que estaven governats per membres de la família de Napoleó: el regne de Westfàlia, el gran ducat de Berg, el regne de Nàpols i el regne d’Espanya. – Els territoris de protectorat, com ara la Confederació del Rin (que substituí el Sacre Imperi Romanogermànic), la Confederació Suïssa i el gran ducat de Varsòvia, si bé no havien estat ocupats, acceptaven la sobirania francesa. Tot aquest territori es va veure afectat per les transformacions Napoleó hi imposà, les més importants de les quals van ser l’abolició dels privilegis estamentals, l’alliberament dels pagesos sotmesos al règim feudal, l’abolició dels drets senyorials, el lliure accés de tots els homes als càrrecs públics i l’aplicació del codi civil. Les conseqüències de totes aquestes mesures marcaren el punt de partida en el procés de l’abolició de l’Antic Règim i en la construcció dels estats liberals europeus.
1799-1814
1814-1815
6. Les ideologies
A partir de 1814, dues noves ideologies polĂtiques s’enfrontaran a l’absolutisme: el liberalisme i el nacionalisme
6.1. El liberalisme Es caracteritza per la defensa de la llibertat individual, el règim constitucional (la divisió de poders, la sobirania nacional i la participació dels ciutadans en l’activitat política). Durant la primera meitat del segle XIX, el liberalisme s’escindí en dues branques: el liberalisme moderat, que no qüestionava la monarquia, sempre que fos constitucional, i defensava el sufragi censatari, i el liberalisme radical, que preconitzava la república i el sufragi universal*.
6.2. El nacionalisme 6.2. El nacionalisme Segons aquesta ideologia, la nació és un fet natural produït per la història que no sempre coincideix amb un estat (organisme polític). Podríem definir el nacionalisme com la presa de consciència, compartida per una part de la població d’un àmbit territorial, de pertànyer a la mateixa identitat col·lectiva. La convinció de pertànyer a una mateixa cultura, que es manifesta per mitjà d’uns senyals d’identitat clars, com ara la llengua, el territori, la història comuna, els símbols (una bandera, un himne, etc.
El nacionalisme, que coincidí amb el romanticisme*, donà un gran impuls a l’estudi de la història com una disciplina amb metodologia rigorosa (legimititzar la nació mitjanaçant el passat) El nacionalisme presentà dues modalitats polítiques. Hi havia, d’una banda, pobles que se sentien membres d’una mateixa nació però que no formaven un Estat: va ser el cas d’Alemanya i d’Itàlia. D’altra banda, hi havia pobles que estaven dominats per altres nacions, i que van organitzar moviments de separació: fou el cas, per exemple, de Bèlgica i de les nacions de l’Imperi austríac.
Origen de l'escut del comtat de Barcelona (1843-1844), Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona.
6.3. L’absolutisme. La persistència de la ideologia absolutista va expressar-se a través del conservadorisme (reacció), que defensava els valors tradicionals. Fruit de les teoritzacions elaborades pels intel·lectuals conservadors sobre la Revolució Francesa, aquest conservadorisme defensava l’existència d’uns valors com ara el dret legítim sobre el tron, l’Església com a institució amb privilegis, la família, la propietat, els privilegis d’estament i la jerarquia social i política.
Klemens von Metternich per Lawrenc
7. Europa del 1815 al 1850 Des de la caiguda de l’Imperi napoleònic (1814) fins a l’esclat de les revolucions burgeses del 1848, Europa va viure una època de restauració conservadora, esquitxada per tres onades revolucionàries de caràcter liberal (1820, 1830 i 1848).
7.1. La restauració conservadora Les potències coalitzades contra Napoleó van restaurar les velles monarquies. Però el retorn a l’Antic Règim resultà impossible. Això va permetre que molts avenços revolucionaris es mantinguessin en aquells estats on hi havia prou força social per defensar-los. El 1815, les forces vencedores de Napoleó es reuniren en el congrés de Viena, per reestructurar el mapa d’Europa a la recerca d’un nou equilibri. L’Imperi austríac, Rússia i Prússia i més tard França van signar la Santa Aliança, un pacte segons el qual es reservaven el dret d’intervenir en els estats que patissin revolucions liberals.
El nou mapa d’Europa sorgit dels acords de Viena fou una conseqüència del triomf contrarevolucionari arran de la victòria militar de les potències europees sobre la França de Napoleó. Els principals canvis territorials van ser: – França es va veure reduïda una altra vegada a les fronteres anteriors a la Revolució del 1789. – La Gran Bretanya va obtenir importants punt de control de les grans rutes marítimes i de penetració cap a l’interior del continent africà. Els britànics pretenien tant el manteniment de l’equilibri a Europa com barrar el pas a l’expansió francesa.
– Rússia va obtenir la major part del territori polonès, Finlàndia i la Bessaràbia (l’actual Moldova). – Prússia aconseguí l’ampliació del seu territori. A Viena s’acordà també la creació d’una Confederació Germànica constituïda per trenta-vuit estats sobirans que es reunirien a la Dieta* de Frankfurt. – Àustria va veure definitivament reconeguda la seva hegemonia sobre el nord de la península Itàlica. La resta d’Itàlia va veure com els antics monarques i prínceps eren reinstaurats en els seus trons d’acord amb la doctrina del legitimisme* – Ni Portugal ni Espanya, on es va restaurar l’absolutisme, no van obtenir cap mena de compensació territorial en canvi de la seva intervenció en la guerra antinapoleònica.
REPÀS
7.2. Les revolucions Als països on la restauració absolutista fou més radical, com és el cas d’Espanya, el 1820 ja hi van esclatar insurreccions liberals. Els estats membres de la Santa Aliança van intervenir per esclafar els intents de revolució liberal. Coincidint amb aquesta primera onada revolucionària, es van independitzar els dominis espanyols i portuguesos a l’Amèrica continental (1816-1824). D’altra banda, Grècia aconseguia també la independència del domini turc el 1822. El 1830 es repetí l’onada revolucionària amb la intervenció activa dels sectors populars, per reivindicar més llibertat política, en uns casos, i la independència nacional, en d’altres. El 1848 van tornar a esclatar revolucions a tot Europa, llevat de la Gran Bretanya i Bèlgica, que tenien sistemes polítics més avançats, i de Rússia, encara molt endarrerida i sense un sector liberal prou potent.
A les motivacions nacionals i liberals, s’hi va unir el malestar social que provocaren els primers efectes socialment negatius de la industrialització: sous baixos, inseguretat laboral, pobresa... Com a conseqüència d’aquesta tercera onada revolucionària, a França va caure la monarquia i es va proclamar la Segona República; a Viena, l’emperador va haver d’abdicar en el seu fill, el qual va concedir una Constitució liberal, i a Itàlia i a Alemanya s’iniciaren els primers moviments encaminats a la unitat nacional. Cap al 1850, a tot Europa, llevat de Rússia, s’havia liquidat el feudalisme i s’havien establert règims parlamentaris amb constitucions moderades i sistemes electorals censataris. La revolució liberal havia assolit els primers objectius.