16 4,50 €
EL MÓN MEDIEVAL
EL MONESTIR DE SANT FELIU DE GUÍXOLS
www.monmedieval.cat
L’ESGlÉSIA PARROQUIAL DEl MONESTIr De
SANT FELIU DE GUÍXOLS GUíXOLS 16
Sant Julià de Vilatorta • Francesc d’Assis d’AssÍs • LES ESpÈCIES La Pasqua • L’armament Hospitaler • L’AVORTAMENT
Sumari
Número 14
Seccions 06 08 10 12 13 14 16 18
LA FOTO DEL LECTOR NUMISMÀTICA MÚSICA CUINA MEDIEVAL SAPS ON ÉS? GENEALOGIA CASTELLS ROMÀNICS CATALANS LLIBRES / CD / DVD
Articles
20
Pàgina 48: La seu episcopal d’Ègara
Pàgina 60: El rei Pere III el gran
L’entrevista Colom podria ser català i jueu
30 PIRATES El terror del mar, la pirateria d’Al-Andalus
34
RECUPERANT EL PASSAT L’enigma de Marco Polo
48
MONUMENTS La seu episcopal d’Ègara
60
EL PERSONATGE El rei Pere III el Gran
72
HISTÒRIA MILITAR La batalla de Muret
86
ART El tapís de Bayeux
98
BÀRBARS Genseric saqueja Roma
Pàgina 72: LA BATALLA DE MURET
Pàgina 86: EL TAPÍS DE BAYEUX
L´Editorial
D
Retorn al passat?
es d’aquestes pàgines sempre hem intentat contribuir a trencar el tòpic d’una Edat Mitjana obscura, monolítica i bàrbara, però sense oblidar les terribles injustícies socials que s’hi produïen, si és que es poden valorar amb els paràmetres que fem servir avui en dia. Potser els historiadors del futur hauran de fer reflexions similars quan analitzin una societat com la nostra, en què els banquers semblen haver-se convertit en els nous senyors feudals. Només cal que llegim algunes notícies que han sortit a la premsa els últims dies: “El sou dels directius de banca augmenta el doble que els beneficis. Les remuneracions de les juntes directives de les entitats financeres puja un 45% entre el 2004 i el 2010, per un 27% dels guanys”; “Els cinc principals bancs espanyols atresoren a les seves caixes fortes 576,9 milions d’euros per fer front a indemnitzacions per cessament i, sobretot, a les jubilacions dels seus principals directius”. I tot això quan es debat si la Unió Europea –és a dir, els seus ciutadans- haurà de tornar a injectar diners a la banca. Realment, això queda tan lluny del que havien de patir els tribulats camperols en els temps més durs de l’Edat Mitjana? Almenys, llavors la usura era perseguida, tant al món cristià com al musulmà, i només cal recordar com Dante, ja en el Renaixement, feia cremar els usurers al setè cercle de l’infern, juntament amb els blasfems i els sodomites. Ara es vesteix amb una pàtina de respectabilitat i fa moure el món al ritme que marca, amb els governs com a titelles. Potser hi hauríem de reflexionar. Qui sap si no estem més a prop que no ens pensem d’aquella època que intentem retratar des d’aquestes pàgines. Però deixarem aquestes qüestions per a la seva reflexió. Mentrestant, els proposem un nou recorregut pel nostre passat medieval. En aquesta edició, descobriran l’impressionant conjunt arquitectònic de la seu episcopal d’Ègara; viuran la caiguda de l’Imperi Romà, que va donar pas al període medieval; i també podran valorar els arguments a favor i en contra de la catalanitat de Cristòfor Colom i conèixer la història bèl·lica que hi ha darrere del Tapís de Bayeux.
Esperem que en gaudeixin. Atentament,
Ramon Rovira www.monmedieval.cat
5
L’Entrevista
20
EL MÓN MEDIEVAL
L’Entrevista
Colom
podria ser català i jueu Francesc Albardaner, president del Centre d’Estudis Colombins A finals de 2009 es va publicar a l’Estat espanyol l’obra de dos autors nord-americans sobre Colom que donaven una gran credibilitat a la possibilitat que el descobridor d’Amèrica fos català. De fet, alguns dels darrers estudis apunten a la possibilitat que Colom aprengués català abans que castellà. Qüestions de caràcter filològic al marge, repassem amb el president del Centre d’Estudis Colombins, Francesc Albardaner, quinS són els principals arguments sobre els que s’assenta una teoria que, juntament amb la genovesa, és, segons les seves paraules, la que compta amb més proves i raonaments més sòlids. Text i fotografíes: Ignasi Robleda Periodista Dues novetats editorials recents sobre l’origen català de Colom: d’Estelle Irizarry (Universitat de Georgetown) i Charles J. Merrill (Mount Saint Mary de Washinton). Un bon suport a les tesis que des del Centre defensen des de ja fa un temps. Vam tenir la sort que coincidís la publicació de dos autors nord-americans sobre Cristòfor Colom; concretament, la traducció catalana de l’obra del doctor Merrill amb la versió anglesa i castellana de la de la doctora Estelle Irizarry. El de Merrill s’ha col·locat entre els llibres de no ficció més venuts, darrere d’obres com les memòries de Jordi Pujol. Evidentment, estem encantats que defensin la tesi de la catalanitat de Colom. Sobretot, perquè són dos autors
nord-americans, professors universitaris i amb títol de doctor. Quelcom que nosaltres estàvem buscant des de la creació de l’Institut d’Estudis Colombins: provocar l’interès de la universitat per aquesta temàtica. Cosa en la qual hem d’admetre que hem fracassat. De l’obra de Charles J. Merrill es destaca que és el resultat de vint anys de feina. Té una bibliografia de més de trenta pàgines. I segur que els ha llegit tots! Es tracta d’un llibre que ens ha anat com anell al dit. I especialment la versió en català, perquè últimament havien sortit una sèrie de llibres espantosos de científics que ens tiraven per terra la poca fama que havíem aconseguit.
Tan malament estava la situació? Quan vaig començar a estudiar els orígens de Colom, l’any 1986, si deies a la gent que Colom era català se te’n reien a la cara, parlant clar. No tenia cap tipus de prestigi ni res. Havies d’armar-te de paciència. El que volíem era que la universitat s’impliqués en aquests estudis. També anàvem a simposis internacionals preparats perquè es riguessin de nosaltres... I realment era així? No! El 1992 vaig anar a Sicília, a un simposi seriós organitzat pel Consell d’Investigacions Científiques d’Itàlia i la Universitat de Palermo. Tot molt pro-italià, però estaven tan avorrits de parlar sempre del mateix –perquè ells tenien www.monmedieval.cat
21
Pirates
El terror del mar, la pirateria d’ Al-Andalus David Tella Ruiz
30
EL MÓN MEDIEVAL
Pirates
J
a en èpoques clàssiques, la pirateria era un fet a les costes mediterrànies, com demostra la “Lex Gavinia” de l’any 67 dC, per la qual es donen poders a Pompeu per acabar amb aquesta activitat. Després de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident, el Mare Nostrum va ser freqüentat, cada cop més, per naus islàmiques, com a conseqüència de l’expansió àrab pel nord d’Àfrica i per la península Ibèrica. Aquestes naus podien ser comandades per mercaders, per militars andalusins o per pirates, tot i que en moltes ocasions seria més correcte anomenar-los “corsaris” (la diferència entre corsaris i pirates rau en el fet que els primers tenien cobertura política i els segons, no). Em centraré en tres aspectes dels pirates i dels corsaris: els indicis del corsarisme, l’existència de dues etapes diferents dins del marc cronològic que estic estudiant i, per últim, la possible participació d’aquests mariners en expedicions militars oficials. Corsarisme Per comentar la qüestió del corsarisme em centraré pels volts del 800, quan s’observen diverses expedicions de pirates organitzades per les classes governants andalusines; expedicions com la de Còrsega, Sardenya o Niça, organitzades per Abd Allah Al-Balansi o pel mateix emir de Còrdova, Al-Hakam I (796- 822). Aquestes expedicions interessaven a les classes dirigents perquè, a banda dels interessos religiosos i propagandístics entorn al Gihad, n’obtenien beneficis econòmics, ja que mitjançant les ràtzies o saquejos importaven esclaus i material
robat. Tenien, també, interès polític i militar, perquè mitigaven les defenses dels cristians i facilitaven punts a la costa per a possibles desembarcaments o per esdevenir centres comercials. Quan el corsarisme va deixar d’interessar a les classes dirigents, en canvi, l’emir va signar un seguit de pactes amb els regnes més atacats pels corsaris i l’activitat es va reduir. Períodes Cal diferenciar dos períodes de l’activitat dels pirates al Mediterrani. El primer té lloc entre el 796 i el 825, després que els bizantins aturessin momentàniament els islàmics gràcies a una reorganització de les defenses i de la flota. És un període en què els pirates o corsaris es dediquen a saquejar la part occidental del Mediterrani, refugiant-se principalment al port de Tortosa, que, a més de tenir una gran importància econòmica com a port principal d’Al-Andalus, oferia una bona localització geogràfica, car els atacs es donaven sobretot en la zona del Mediterrani sota domini cristià més propera a aquesta localitat. Després de dur a terme les ràtzies, els pirates o corsaris es refugiaven en aquest port de l’Ebre, on venien els productes robats. La diferència entre un port principal i un de secundari és que el primer té més infraestructura destinada a la càrrega i descàrrega de mercaderies, i aglutina comerç a més gran escala. Hi havia rutes directes entre ports principals de diversos regnes, i també rutes de redistribució entre un port principal i ports secundaris o d’altres enclavaments del mateix regne. El segon període es donà entre el 819 i el 961 (amb una etapa de transició entre www.monmedieval.cat
31
Recuperant el passat
Van ser els seus viatges com creiem?
L’ enigma de
Marco Polo
34
EL MÓN MEDIEVAL
Recuperant el passat Per: Jordi Bilbeny. Cap de Recerca de l’Institut Nova Història
U
n dels fets més importants a l’hora de tenir present la biografia de Marco Polo és que el manuscrit original començat a Gènova no ha sobreviscut; i, dels textos, d’uns 150 manuscrits que queden s’ha dit que no n’hi ha dos que siguin iguals. El fet, que en sí no ha de ser cap alarma per sospitar res d’especial, tindria ara una transcendència capital si es pogués donar el cas que el Marco Polo de què parlen els manuscrits no fos exactament el Marco Polo real i darrere d’aquest nom s’hi amagués un altre personatge de carn i ossos. Així m’ho fan entreveure un seguit de dades, moltes de les quals les dóna John Larner a la seva biografia sobre aquest gran viatger, intitulada Marco Polo y el descubrimiento del mundo, car, segons ell, tota la seva vida és plena de controvèrsies i ja al segle XVIII es va escriure que el llibre és un engany i que el seu autor és un mentider i que ni Marco Polo ni els seus familiars no viatjaren mai a la Xina. Dada que ha estat refermada per l’argument aparegut recentment a favor de la tesi que tota la història sobre l’empresonament de Marco a Gènova i la seva cooperació amb Rustichello (que és qui va redactar el llibre, seguint els dictats d’en Polo) és un mite. A més a més, el llibre d’en Marco Polo ens diu que tant ell com el seu pare i un germà d’aquest són els protagonistes d’un dels viatges a la Xina més importants de l’Edat Mitjana. Nogensmenys, per Larner, a les fonts xineses no s’hi ha MiniATURA QUE REPRESENTA GENGhIS I KUBLAI KHAN concedint ALS POLO UN PASsAPORT PER aLS SEUS VIATGES A MONGòLIA. www.monmedieval.cat
35
Monuments
La seu episcopal
d’Ègara
48
EL MÓN MEDIEVAL
Monuments Carles Sánchez i Márquez Historiador de l’art Projecte d’investigació Magistri Cataloniae. UniversitatAutònomadeBarcelona
L
Interior de SanT Miguel
a designació de l’antic municipi hispanoromà d’Ègara (Terrassa) com a seu episcopal per part del bisbe Nundinari de Barcelona, entre els anys 450 i 460, va propiciar la creació d’un gran conjunt religiós, presidit per la catedral (Santa Maria), amb un baptisteri als seus peus; el martyrium (Sant Miquel); l’edifici parroquial (Sant Pere) i d’altres dependències. Art, arqueologia i història es fonen en aquest conjunt monumental únic a Europa. Des de la revaloració per part de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, el Conjunt Monumental de les Esglésies de Sant Pere de Terrassa (seu d’Ègara), ha estat objecte d’estudi per part d’especialistes de la història de l’art i l’arquitectura (fou declarat Monument Històrico-Artístic d’Interès Nacional el 3 de juny de 1931, i Bé d’Interès Cultural, el 1985). En aquest sentit, el 1991 va tenir lloc el Primer Simposi Internacional sobre les Esglésies, que va finalitzar amb el desig d’iniciar una campanya arqueològica en el conjunt. Aquest desig es va fer realitat el 1995, quan es van iniciar les diverses campanyes arqueològiques, primer en el marc del Projecte d’Integració Urbana del Conjunt Monumental de les Esglésies de Sant Pere de Terrassa i, tres anys més tard, sota el Pla Director. En aquest període, comprès entre els anys 1995 y 2009, s’han dut a terme successives campanyes arqueològiques que han permès la reinterpretació del cran complex episcopal de mitjan segle V, així com www.monmedieval.cat
49
El Personatge
60
EL MÓN MEDIEVAL
El Personatge
El rei
Pere III el Gran
PERE III EL GRAN D’ARAGÓ (PERE I DE VALÈNCIA, PERE II COMTE DE BARCELONA) FOU UN DELS REIS MÉS INFLUENTS DE LA CORONA CATALANOARAGONESA, I PROTAGONITZÀ L’EXPANSIÓ TERRITORIAL PEL MEDITERRANI. VA CONQUERIR SICÍLIA LLUITANT CONTRA ELS FRANCESOS I EL PAPAT, VA FLEXIBILITZAR EL PODER AUTOCRÀTIC REIAL I VA FER EL PRIMER PAS PER ALLUNYAR L’ESGLÉSIA DEL PODER POLÍTIC A EUROPA. Jaume Miras Periodista
P
ere III fou fill de Jaume I el Conqueridor i de la seva segona esposa Violant d’Hongria. Va néixer a València el 1240. En virtut de l’últim testament del seu pare (162), després de la mort de l’infant Alfons va rebre Catalunya, Aragó i València, mentre el seu germà Jaume rebia les Balears, els comtats de Rosselló i Cerdanya i el senyoriu de Montpeller. Aquest testament va desagradar a l’infant Pere, però va haver de cedir, mantenint dissimulada la rancúnia. El 1262 es va casar amb Constança de Sicília. Va participar a la campanya de Múrcia, especialment en la primera etapa (entre 1265 i començaments de 1266). El 1272 es va distanciar del seu pare i fou privat de tot càrrec i renda, fins que es van reconciliar l’any següent. El 1275 va participar en la reducció de la revolta del seu germà Ferran Sanxís de Castre i altres nobles.
Es va coronar rei a Saragossa, el 16 de novembre de 1276, en una treva de la segona campanya contra el segon alçament
d’al-Arzaq, denominada dels Sarraïns Valencians, que va poder dominar definitivament amb la presa de Montesa, el 1277. Aquesta victòria li va permetre enfrontar-se a una lliga de barons rebels, la major part, de les terres de l’Urgell, el Pallars i Foix (les ciutats i viles de les quals estaven, però, amb el rei), lluita que va acabar amb la victòria de Pere en el setge de Balaguer, on s’havien fet forts els nobles, gràcies a una acció dels seus habitants, que van oferir a Pere la rendició de la vila (1280). En el procés que va seguir, el rei va perdonar els nobles i els va tornar els castells capturats, amb l’excepció del comte de Foix. Va intervenir en el conflicte dels Infants de la Cerda, amb èxit, mantenint a presó honrada al castell de Xàtiva els infants, que a la mort del seu pare havien fugit de Castella, conduïts per la seva mare Blanca de França i la seva àvia Violant d’Aragó. www.monmedieval.cat
61
Croats durant la batalla. Quadre de Charles-Philippe Larivière. Museu de Versalles.
La batalla de Muret 13 de setembre de 1213 David Odalric de Caixal i Mata d’ Armagnac Professor d’Història i Protocol Eclesiàstic de l’ESPRI 72
EL MÓN MEDIEVAL
Història Militar
L
a batalla de Muret va consistir en l’escaramussa decisiva de l’anomenada croada albigesa. Va tenir lloc el 13 de setembre de 1213 en una planura de la localitat occitana de Muret, uns 12 quilòmetres al sud de Tolosa de Llenguadoc. La contesa va enfrontar Pere II d’Aragó, els seus vassalls i els seus aliats, entre els quals es trobaven Raimon VI de Tolosa, Bernat V de Comenge i Raimon Roger I de Foix, contra les tropes croades i les de Felip II de França, liderades per Simó IV de Montfort. El triomf va correspondre a aquestes últimes, i Simó de Monfort es va convertir en duc de Narbona, comte de Tolosa, vescomte de Besiers i vescomte de Carcassona. Les tropes aragoneses i occitanes van patir unes pèrdues de 15.000 a 20.000 homes, i Pere II d’Aragó, conegut com el catòlic, va morir a la batalla. El seu fill de cinc anys, el futur rei Jaume I d’Aragó, que era sota la custòdia de Simó de Monfort
–amb la filla del qual s’havia concertat matrimoni, en un intent de resoldre el conflicte-, va haver de restar un any com a hostatge fins que, per ordre del papa Innocenci III, Monfort el va entregar als templers. La batalla va marcar l’inici de la dominació dels reis francesos sobre Occitània. Fou, també, el començament de la fi de l’expansió aragonesa a la zona. Abans de la batalla, Pere II d’Aragó havia aconseguit el vassallatge del comtat de Tolosa, de Foix i de Comenge. Després de la seva derrota i mort, el seu fill i hereu Jaume I tan sols va conservar el senyoriu de Montpeller per herència de la seva mare, Maria de Montpeller. A partir d’aquesta data, l’expansió aragonesa es dirigiria cap a València i les Balears. A principis del segle XIII, l’heretgia càtara s’havia fiançat pel territori d’Occitània, amenaçant la doctrina de l’Església Catòlica. El papa Innocenci III, després de llançar una croada fallida
contra els càtars, va intentar reconciliar-se amb el comte Raimon VI de Tolosa. Malgrat tot, Arnau Amalric, llegat papal, i Simó IV de Monfort sempre van actuar per trencar les negociacions, exigint a Raimon VI unes condicions molt dures. Aquest va cercar aliats amb una ortodòxia catòlica indubtable i, després d’entrevistar-se amb diversos monarques europeus, es va aliar amb el seu cunyat Pere II d’Aragó. Aquest rei va actuar com a intermediari amb l’objectiu d’assolir la reconciliació, però finalment el papa Innocenci III es va posar de part de Simó de Monfort i va proclamar la croada, pensant que així eradicaria l’heretgia de manera definitiva. Aquesta va començar amb la massacre de Besiers i el setge de Carcassona de 1209, i va continuar l’any següent amb l’atac a les fortaleses de Minerva, Termes i Cabaret. El 1213, Simó de Monfort va recomençar la campanya contra el comte Raimon IV de Tolosa. Aquest
EL PAPA INOCENCI III. Imatge del papa del mestre CONXOLUS, s.XIII. www.monmedieval.cat
73
Art
El tapís de 86
EL MÓN MEDIEVAL
Art Josep Torroella Prats Llicenciat en Història
B
Bayeux
ayeux és una petita i bella ciutat de la Baixa Normandia on es conserva i s’exhibeix un tresor únic de l’art medieval del segle XI: el Tapís de Bayeux, també anomenat “Tapís de la reina Matilde”. Es tracta d’una llarguíssima i estreta tela que descriu amb minuciositat la conquesta d’Anglaterra duta a terme per Guillem de Normandia l’any 1066. La peça és molt més que una notable obra artística medieval; és també un document històric d’excepcional valor, una font primària que proporciona molta informació sobre diversos aspectes de la vida d’aquella època: les armes ofensives i defensives, l’arquitectura militar, les tècniques de guerra, la construcció naval, els vestits, els costums, les eines, les tasques del camp, etc. Al llarg d‘uns 70 metres surten, en aquest famós tapís, més de 600 figures humanes: reis, bisbes, soldats, missatgers, camperols, cavallerissos, palafreners, cuiners, astròlegs, fusters, portadors, etc, però també molts animals domèstics, salvatges i, fins i tot, fantàstics (som a l’Edat Mitjana), a més de vaixells, edificis militars i civils, arbres, armes, estris, arreus, mobles, etc. Fins i tot hi surt alguna dona, figura poc freqüent a les representacions bèl·liques. Al final, el tapís descobreix el fet bèl·lic que modificaria el curs de la història d’Anglaterra: la batalla de Hastings, lliurada el 14 d’octubre de 1066 a unes sis milles al nord-est d’aquesta ciutat. En suma, el Tapís de Bayeux ens ofereix una profusió d’imatges que ens aproximen a una època i a uns fets més o menys històrics. A més d’imatges, hi ha succintes explicacions en llatí, escrites sobre les escenes. Amb raó hi ha qui ha definit aquest tapís com la primera “bande dessiwww.monmedieval.cat
87
Bàrbars
Genseric
saqueja Roma
el rei vàndal genseric, federat de l’imperi romà, saqueja la ciutat eterna el 455 dc. aquest esdeveniment respon a la lleialtat de genseric al foedus, tractat subscrit amb l’emperador romà valentinià iii el 435, que li havia permès instal·lar-se al nord d’àfrica. el rei vàndal desitjava venjar la memòria d’aquell emperador i protegir la seva família, sobretot, a la seva vídua i a la seva filla. Gonzalo Fernández Universitat de València
98
EL MÓN MEDIEVAL
BĂ rbars
www.monmedieval.cat
99
4
Oferta, exemplars per només
16€
Subscripció
(en lloc de 18€)
Oferta a Estudiants i Jubilats, 40% de descompte en la subscripció Sí, desitjo rebre els numeros enderrarits de EL MÓN MEDIEVAL per només 4€ cada numero. (gastos d’enviament a part)
16 Sí, desitjo subscriure’m a la revista EL MÓN MEDIEVAL per només 16,00 € (4 exemplars) amb renovació automàtica fins a nou avís.
1
6
11
2
7
12
3
8
13
4
9
14
5
10
15
DADES PERSONALS NOM_____________________________________________________________________________________________________________________ COGNOMS___________________________________________________________DNI____________________________ DOMICILI_____________________________________________________________________________________________ CP__________________ POBLACIÓ_____________________________________________________ _ PROVÍNCIA_________________________________________________ TFN. _______________________DATA NAIXEMENT_______________________ MAIL ____________________________________
DOMICILIACIÓ BANCARIA (NO VÀLID FORA DE LA PENÍNSULA) NOM I COGNOM TITULAR_________________________________________ ______________________________________________________________ BANC/CAIXA____________________________________________________ ENTITAT
OFICINA
D.C.:
NºCOMPTE Firma
PER MAJOR FACILITAT POT SUSCRIURE’S: CORREU ELECTRÒNIC subscripcio@monmedieval.cat Telèfon 93 530 78 36 CORREU ORDINARI: Món MEDIEVAL c/ tamarit 108,2º1ª 08015 Barcelona