El desmemoriat Un esperpent per a sis
Juliรกn Arribas
1
EL DESMEMORIAT (©Julián Arribas) ESPERPENT PER A SIS (En un costat de l’escenari, una butaca i una taula braser amb un llum. Al centre, una porta. La resta es pot decorar com es crega convenient.) VEU EN OFF:
A Pasqualet deixeu-lo ací. Què? (Pausa.) Sí, ací mateix. Espera, Vicent, espera. Que no has d’arreplegar-lo tu! Merda, que no em sent. Vicent! (Pausa.) Ja està fet l’empastre. A fer la mà, musiqueta i que siga el que Déu vullga. Açò serà un esperpent esperpenticament esperpèntic. (Vicent entra en casa arrossegant Pasqualet, que està inconscient. El seu a la butaca.)
VICENT:
(Esbufegant.) Quan torne a sentir a algú dient que alguna cosa pesa més que un mort, li arranque els ous. Ni la creu del Nostre Senyor pesava com aquest tros de carn. Senyor! (Dirigint-se a l’home i pegant-li unes galtades), que si no desperta, hauré de telefonar a la policia, i jo no tinc ganes de romansos. Prou he fet que l’he arreplegat. Mire, o desperta o el deixe on l’he trobat. (Al públic.) Açò em passa per ser bondadós, caritatiu, tendre, altruista i gilipolla. Jo, que estava cridat per a ser el xic de la pel·lícula, el gran semental, el sex
2
símbol de tots els temps... I ací em tenen alçant pes. (A Pasqualet, galtejantlo.) Desperta o què?! (Pasqualet torna en si. Mou les mans, com si buscara quelcom i acaba palpant-se el cos.) PASQUALET:
(Nervios.) Què és açò?
VICENT:
Això és el seu cos, amic. És una mena de vehicle, com l’autobús, la bicicleta o un burro de càrrega. El cos et du ací i allà.
PASQUALET:
I açò? (Tocant-se les mans.)
VICENT:
Això són les seues mans, amic. Amb elles pot fabricar coses, acariciar o arrear carxots. Amb elles, igual agafes un meló que t’agafes els collons. Serveixen per a tantes coses...
PASQUALET:
I açò? (Tocant-se els ulls.)
VICENT:
Això són els ulls. Serveixen per a veure. El problema és que de vegades veuen coses que més caldria no veure. Amb ells pot veure la mar... el cel... el terme florit... Però també pot veure quan de fillet hi ha solt. Fins i tot es pot veure vosté mateix si té a mà un espill, però no sempre és gratificant contemplar-se. Vaja amb compte, doncs, amb allò que tria per a mirar.
PASQUALET:
El meu cos, les meues mans, els meus ulls... Això sóc jo?
VICENT:
Eixe és el problema: Qui sóc? D’on vinc? On vaig? Què vull?
PASQUALET:
Sí, és cert. No sé qui sóc, ni d’on vinc, ni on vaig, ni què vull... (Li tremola el cos.) I aquesta sensació?
VICENT:
Jo diria que es tracta de la por. Està vosté cagat, veritat? Però diga’m: qui és?
PASQUALET:
Sóc... Sóc...
VICENT:
És... És...
PASQUALET:
No puc recordar qui sóc! El cos... se m’amolla. Les mans... em tremolen...
VICENT:
Això és la por, sens dubte. La ignorància provoca la por i es manifesta amb una disfunció orgànica i suprajectivament interconnectiva que et fa sentir-te com una merda. Té por... perquè no recorda qui és. Ni sap d’on ve, ni imagina on va. Eixa és la qüestió.
PASQUALET:
Però la qüestió no era “to be or not to be?”.
VICENT:
Elemental, estimat Watson.
PASQUALET:
Watson? Em diuen Watson?
3
VICENT:
Si a mi em digueren Sherlock, potser fóra vosté Watson, però ni jo tinc pinta d’inspector ni vosté de metge. Jo sóc Vicent, quarantí, agnòstic, borrianenc, apolític, bendotat, solter, gros, setciències i enginyós. I vosté és...
PASQUALET:
Jo sóc...
VICENT:
Vosté és...
PASQUALET:
No sé qui sóc... ni què faig ací.
VICENT:
Doncs estem igual els dos.
PASQUALET:
Tampoc no sap qui és ni què fa ací?
VICENT:
Jo sé molt bé qui sóc i estic ací perquè ací visc. Vosté, en canvi, està ací perquè l’he trobat a la porta de ma casa sense coneixement.
PASQUALET:
És normal que sa casa no tinga coneixement, no?
VICENT:
El que estava sense coneixement era vosté! Estava desmaiat, inconscient, moribund... Tirat com una escopinyada, deixat caure com un excrement caní, abandonat com un joguet trencat, rebutjat com una amant passada d’anys. I jo l’he arreplegat.
PASQUALET:
I què m’ha passat?
VICENT:
Eixa és la qüestió.
PASQUALET:
Però la qüestió no era “to be or not to be”?
VICENT:
Sap què farem, ara que ja ha tornat en si? Demanarem ajuda. (Vicent truca per telèfon.) Hola, sóc Vicent i he trobat un home que presenta una disfunció orgànica disfuncionadament disfuncionada en les disfuncions dinsfuncionals de la disfunció disfuncionada. Deu ser cosa de l’escorça suprahipotalèmica en la secció alfa B2 que li ha somogut el jo conceptual. No és conscient de la seua inconsciència de la consciència conscient, ni cognitivament conscient de la cognició cognitiva, però funcionalment li funcionen les funcions funcionals perquè jo diria, sense cap mena de dubte, que s’ha cagat. (Pausa.) L’última paraula? (Pausa.) Que no l’ha comprés? (Pausa.) Cagat. (Pausa.) No? Vaja home.
PASQUALET:
Què passa?
VICENT:
Que la competència del cas no competeix a la seua competència.
PASQUALET:
A la meua?
VICENT:
A la d’ells.
PASQUALET:
I qui són ells?
VICENT:
He trucat al manicomi, però m’han dit que açò és cosa de jutjat de guàrdia. 4
Sap què farem? A veure si du el DNI (Vicent furga en la butjaca interior de l’americana de Pasqualet.)... Sí, ací està. Hòstia! (Troba una cartera plena de bitllets.) Açò sí que és una cartera... Vegem on viu... No sé de què em sona el seu nom... Pasqualet Prenyat de Gola... I viu... Au, l’acompanyaré a casa. (Vicent deixa la cartera damunt d’una taula.) (Mentre ixen de l’escenari.) La por també apareix quan algú ha fet alguna cosa... com li diria? Un delicte, per exemple, i té por que el detinguen. Però segur que eixe no és el seu cas, veritat? Quan açò ocorre, el motiu també és la ignorància, ja que alguns ignoren el sentit de la vida i es deixen entabanar pels diners, el poder, el sexe... PASQUALET:
I quin és el sentit de la vida?
VICENT:
Li ho explicaré de camí a casa. (S’apaguen les llums i canvia l’escena. En l’escenari, el menjador d’una casa. Cal aprofitar el mobiliari de l’escena anterior, però canviant el color del cobretaula.)
JOSEP:
Per quatre xavos...!
MARUJA:
Amb tants lladres que hi ha al carrer!
JOSEP:
Ell, que ho ha donat tot per la ciutat, pels ciutadans, per tota la ciutadania... I la ciutat ciutadejava gràcies a ell, que és tot un ciutadà.
JOSEP:
Un tros de pa, com és!
MARUJA:
Una piloteta de frare!
JOSEP:
Una mamelleta de monja!
MARUJA:
Un pastís de glòria!
JOSEP:
Una copeta del Carmelitano!
MARUJA:
El meu fill!
JOSEP:
I el meu!
MARUJA:
Ell, que no parlava per no ofendre,
JOSEP:
per no insultar,
MARUJA:
per no molestar.
JOSEP:
I es llevava el menjar de la boca per a donar-lo als altres.
MARUJA:
El meu fill!
5
JOSEP:
I el meu!
MARUJA:
I ja veus! Vés a saber on para! Per culpa d’eixos jutges embogits, que volen la seua pell per a fer-se sabates i bosses de mà.
JOSEP:
Corretges i corbates.
MARUJA:
Jaquetes i jupetins.
JOSEP:
Com si fóra una vaca.
MARUJA:
Una foca.
JOSEP:
Un cocodril.
MARUJA:
Una oca.
JOSEP:
De l’oca també es fan sabates?
MARUJA:
De tot es fa de tot. Si de l’oca es fa foie, segur que es fan sabates.
JOSEP:
Ai!
MARUJA:
Ai! Hora de sopar que és, i no dóna senyals de vida.
JOSEP:
Hora de sopar?
MARUJA:
Sí, Josep, hora de sopar. Què t’abelleix?
JOSEP:
El que tu vulgues.
MARUJA:
Un plateret d’all i pebre a l’estil de Catarroja amb anguiletes de l’Albufera?
JOSEP:
No, all i pebre no. El que vullgues, llevat d’all i pebre.
MARUJA:
Un assortiment d’embotit d’Atzaneta?
JOSEP:
No. Massa llarg. Eixes llonganisses i eixos fuets que pareixen no sé què...
MARUJA:
Pizza napolitana, amb la seua mozzarella di Búfala Campana?
JOSEP:
No. Que no siga redó.
MARUJA:
Vols que faça una truita de gambetes de la Ràpita?
JOSEP:
Una altra vegada marisc?
MARUJA:
Fideuets? Perquè pugues bufar en caldo gelat?
JOSEP:
És que la pasta...
MARUJA:
I que vols? 6
JOSEP:
Qualsevol cosa... El que tu vulgues.
MARUJA:
Carxofetes de Benicarló, ben estofadetes i amb un trosset de panxeta de “cerdo” borrianenc?
JOSEP:
És que les carxofes m’acarxofen.
MARUJA:
Entrepà de Nocilla negra, cremosa i “al dente”, amb pa de les Useres?
JOSEP:
No, això no. Una altra cosa. La que vullgues. (Sona el timbre.)
MARUJA:
Serà cosa del timbre, però em pregunte qui inventaria la famosa frase que diu: que no te n’aniràs a fer la mà? (Sona el timbre de nou.)
JOSEP:
Segur que és la policia, que ve a buscar el meu pobre fill.
MARUJA:
Temps els ha faltat per a vindre a buscar el meu pobre fill.
JOSEP:
I el meu. (Maruja obri la porta i entra Vicent.)
MARUJA:
Un pastisset de moniato que és.
JOSEP:
Una pometa al forn.
MARUJA:
Un arrosset melós.
JOSEP:
Una “milhoja” de La Palma.
VICENT:
Bona nit.
MARUJA:
Du pistola?
JOSEP:
Du la placa?
MARUJA:
Manilles?
JOSEP:
Porra?
MARUJA:
Talonari de multes?
JOSEP:
Walkie Talkie Swissvoice TwinTop 400?
VICENT:
Crec que van errats, bones persones. No duc res de tot això. Només duc una cosa que respon al nom de Pasqualet Prenyat de Gola.
7
MARUJA:
Ai! El meu fill!
JOSEP:
I el meu! (Vicent entra un poc espantat.)
MARUJA:
Que siga l’última vegada que arribes tard a sopar.
JOSEP:
Xica, no li digues això en unes circumstàncies com estes.
VICENT:
Així que és el seu fill.
MARUJA:
El meu!
JOSEP:
I el meu!
PASQUALET:
Si jo sóc el fill de vostés... això vol dir que vostés són els meus pares?
MARUJA:
Ai, fill. Com es nota que, quan estàs famolenc, no coneixes a ningú. (La mare va a un costat amb el fill.)
JOSEP:
I vosté és...
VICENT:
Jo sóc Vicent, quarantí, agnòstic, borrianenc, apolític, bendotat, solter, gros, setciències i enginyós. I he trobat este xic a la porta de ma casa desmaiat, inconscient, moribund... Tirat com una escopinyada, deixat caure com un excrement caní, abandonat com un joguet trencat, rebutjat com una amant passada d’anys. Havia perdut el coneixement i, a hores d’ara, els puc assegurar que encara no l’ha trobat.
JOSEP:
Què vol dir?
VICENT:
Que el seu fill no recorda qui és. Ha perdut la memòria.
JOSEP:
Tota?
VICENT:
Això pareix. No sap qui és, ni d’on ve, ni on va, ni què vol. No sap el seu nom, ni on viu, ni quins són els seus familiars, ni on treballa. He esbrinat el seu nom i on viu mitjançant el DNI, per això l’he acompanyat ací.
JOSEP:
Ha sigut vosté molt amable. Moltes gràcies per tot.
VICENT:
No es mereixen.
JOSEP:
Esta és sa casa, senyor Vicent quarantí, agnòstic, borrianenc, apolític, bendotat...
VICENT:
Solter, gros, setciències i enginyós.
JOSEP:
Vinga vosté quan vullga a visitar-nos que sempre serà ben rebut.
8
(S’apaguen les llums i canvia l’escena.) (En la corbata de l’escenari.) PILI:
Cosina! No vull que et sentes ofesa, però... que no t’enrecordes que encara em deus els mobles del menjador que em vas comprar l’any passat?
MILI:
Tranquil·la cosina, que esta vesprada passaré per la botiga. Mira, ara mateix anava al banc a traure els diners. És que açò de la crisi ha afagat el meu home de ple.
PILI:
Ara que parles de la crisi, no te n’has assabentat?
MILI:
A veure si tu et creus que tinc les orelles per a decorar-me el meu meravellós i perfectament moblat cervell. Clar que m’he assabentat d’això! I tu, que en saps?
PILI:
Que han imputat el nostre cosí, Pasqualet, el conseller. Diuen que l’han pillat amb les mans al plat. Tràfic d’influències, cobrament de comissions, especulació, malversació de fons, estafes... El tenen agarrat pels ous.
MILI:
Pels ous.
PILI:
I diuen que del shock, ha perdut la memòria i ara no sap ni on té la mà dreta, ni l’esquerra.
MILI:
Sí, jo també tinc un poc de shock.
PILI:
Ara, el problema és que, com que no recorda res, és com si fóra una persona nova. Com si acabara de nàixer, però amb els collons peluts. Es podria dir que aquell Pasqualet, el nostre benvolgut cosí, ha mort i que el que hi ha ara és un home nou, per això el jutge no sap si empresonar-lo o si deixar-lo en llibertat.
MILI:
I tu, què faries?
PILI:
Dona, este Pasqualet ja no és aquell Pasqualet. És com si li hagueren canviat el cervell. Ni tan sols sabrà que és cosí nostre.
MILI:
Però és la mateixa persona... jurídica, no?
PILI:
Jo no “juridicaria” res. Jo, en canvi, et posaria un exemple. Imagina que tens una botella de vi cabut.
MILI:
La botella aniria a la merda en un moment.
PILI:
Però, si ho penses bé, no cal tirar la botella. La buides i l’omplis d’un Vega Sicília, per exemple. Més o menys, això ha passat amb Pasqualet, comprens? El seu cos és la botella i la seua ment és el vi, que abans era del Tio la Bota i ara és un gran reserva.
MILI:
Sí, però sempre queda un poc de vi cabut.
9
PILI:
La qüestió és: com empresonar un home que ja no existeix?
MILI:
Però sí que existeix!
PILI:
No exactament. És un home transmutat.
MILI:
Com quan et menges un entrepà de pernil d’Albarracín, que es transmuta màgicament i es converteix en merda?
PILI:
Si et va bé eixe exemple... Com has de menjar-te un pernil que ara és una merda? Si ja no és un pernil! És una merda!
MILI:
Saps què? Que he perdut la memòria i ja no recorde res d’això que m’has dit del deute, cosina. De veritat que no et vaig pagar els mobles? Veus! No m’enrecorde... no hi ha deute. (Canvi de llums i canvi d’escena.)
MARUJA:
Ai, fill! Què t’ha passat?
JOSEP:
Què t’han fet?
MARUJA:
On paraves?
JOSEP:
T’han fet mal?
MARUJA:
T’han violat?
JOSEP:
Ai! Pasqualet, si vas a l’hort, porta figues, porta figues.
MARUJA:
I albercocs, Pasqualet, i albercocs.
PASQUALET:
No sé que m’ha passat. No recorde res. El cos... se m’amolla. Les mans... em tremolen...
JOSEP:
Se li amolla el cos.
MARUJA:
Li tremolen les mans.
JOSEP:
Hòstia! Este ve de pegar un “polvo”.
MARUJA:
Josep, qui té fam, somia amb rotllos. Fa tant de temps que no em dius res, que no me mires amb ullets de borrego degollat, que no em pegues un pessiguet mentre estic cuinant les faves al tombet, que no m’alces la falda i...
JOSEP:
A la dona barbuda, de lluny se la saluda.
MARUJA:
(Pensarosa.) Ui, si m’he afaitat este matí! Serà cosa de les mones.
JOSEP:
Les hormones.
MARUJA:
Les mones també tenen hormones. Em prendré una aspirina. 10
JOSEP:
Aspirina? A la dona i la mula, el bastó les cura.
MARUJA:
Ai! El bastó...
PASQUALET:
(Al públic.) Jo he perdut la memòria, però estos dos han perdut el seny.
MARUJA:
Veges, Josep, que no sé què ha perdut el xic.
JOSEP:
Què has perdut, fill meu? Què has perdut?
PASQUALET:
La memòria, pare, la memòria.
JOSEP:
La buscarem, fill, la buscarem. O en comprarem a Mediamark. (A banda amb Pasqualet.) Molt bé, fill. Estàs fent-ho molt bé.
MARUJA:
I no serà millor deixar la memòria on estiga. Ja sabeu el que li va passar a Garzón amb això de la memòria. I és que la merda, com més es remena, més olor fa.
JOSEP:
Però a qui se li ocorre investigar assassinats i tortures, buscar cadàvers oblidats, reparar el mal fet, tornar la tranquil·litat a les famílies desesperades?! Ai, Déu meu!, a qui se li ocorre això? Cal estar tocat de l’ala per a esclarir coses com eixes.
MARUJA:
Tocat de l’ala.
JOSEP:
Desbaratat.
MARUJA:
Boig com una cabra.
JOSEP:
Con una cabra boja.
MARUJA:
Com la més boja de les cabres.
JOSEP:
Com la més boja de les cabres boges.
PASQUALET:
Qui és eixe Garzón?
MARUJA:
Un monstre.
JOSEP:
Un monstre boig.
MARUJA:
Un jutge, com eixos que et volen fotre.
PASQUALET:
A mi? Per què?
JOSEP:
Perquè vas comprar uns terrenys de no res que després vas revalorar perquè es pogueren construir vivendes.
MARUJA:
Vivendes per a la gent, que tothom té dret a una casa, com diu la Constitució.
11
JOSEP:
Tu mateix vas ser tan bon xic que els vas gestionar els préstec. I ho vas fer com un pare preocupat pels seus fills.
MARUJA:
Als que cobraven mil euros, els vas fer un préstec de tal manera que sols havien de pagar nou-cents cinquanta euros al mes.
JOSEP:
I va i després diuen que no poden pagar.
MARUJA:
I clar, se’ls ha de desllunar i tirar-los al carrer, que el banc ha de cobrar. I vas haver de quedar-te amb la vivenda i amb els diners.
JOSEP:
I mira si eres bon xic que vas crear el Menjador de la Caritat per a ells i vas assignar les obres a una empresa de confiança.
MARUJA:
La del teu cunyat.
JOSEP:
I al jutge no li ha paregut bé.
MARUJA:
Total, perquè el teu cunyat et va regalar uns trages de díhuit mil eurets. Ja veus tu!
PASQUALET:
Ací les notícies volen i jo no m’assabente de res.
JOSEP:
Clar que volen, fill. Des que vas fer l’aeroport, que volen les notícies.
MARUJA:
Sí, perquè els avions, el que es diu volar...
JOSEP: MARUJA:
Ja volaran. Sí, ja volaran. I si no volen, només has de dir: “Lo siento mucho, me he equivocado, no volverá a ocurrir”.
PASQUALET:
I hi ha alguna cosa més que jo haguera de saber?
MARUJA:
No res d’importància fill. Només uns condons de putes.
JOSEP:
Es diu condonacions de multes, en què collons estàs pensant.
MARUJA:
I unes comissions de no res.
JOSEP:
I un parell de tràfics d’influència.
MARUJA:
Només un parell o dos.
JOSEP:
I usar uns diners que no eren teus per a fer uns negociets, tot i que després els vas tornar.
PASQUALET:
Negocis amb els diners dels altres?
JOSEP:
És ben fàcil. Agafes uns dinerets del banc, del compte d’un vell senil que no els necessita, que per a això ets amic íntim del director. Compres tres o quatre pisos, els vens tan bon punt pugen de preu, et quedes els beneficis i tornes els
12
diners que havies agafat. Després li dónes una part al director del banc i assumpte liquidat. És un negoci redó que no fa mal a ningú. MARUJA:
I unes altres comissions de no res.
PASQUALET:
Però, això de les comissions, no són les associacions falleres: la comissió de la Vila, la comissió de la Falla del Mercat, la comissió de...
JOSEP:
No exactament, fill. Es tracta de parar la mà.
PASQUALET:
Això és de ser educat, no?
MARUJA:
Tu sempre has sigut educat, fill. Contractaves una empresa, paraves la mà i l’empresari, agraït, te l’omplia de bitllets. I tu sempre deies, educadament: moltes gràcies. (A banda amb Pasqualet.) Molt bé, fill. Estàs fent-ho molt bé. (Sona el timbre.)
MARUJA:
Amaga’t, fill, amaga’t.
PASQUALET:
Que m’amague? Per què?
JOSEP:
Fes cas a ta mare, collons. (La mare acompanya Pasqualet a l’amagatall.)
JOSEP:
Ja pots obrir la porta. I ja saps, si és la policia, no sabem res de Pasqualet. (El pare obri la porta i entra Vicent.)
JOSEP:
Home, Vicent! Quina alegria, veure’l de nou.
VICENT:
Veurà vosté, ha sigut arribar a casa i adonar-me que m’havia deixat la cartera de Pasqualet damunt de la taula. (Lliura la cartera.) Vaja, perdone. (Vicent entropessa amb els personatges i amb el mobiliari.) És que no sé on posarme, no trobe el meu lloc. Jo diria que “mi reino no es de este mundo”.
JOSEP:
Jo també juraria que vosté no hauria d’eixir en aquesta obra, però tant s’hi val, que és vosté tot un cavaller.
VICENT:
M’havien dit que faria de semental i ja veu, una oportunitat que tinc de menjar-me una rosca i es capgira tot. La vida és un misteri!
JOSEP:
“La vida es sueño”, diria Calderón.
VICENT:
Un somni? Dons a mi em sembla un malson. Si només falta que se m’aparega Freddy Krueger!
JOSEP:
He de demanar-li que es quede a sopar amb nosaltres, o l’espera algú a casa?
VICENT:
La veritat és que no m’espera ningú.
13
MARUJA:
No l’espera cap dona?
VICENT:
No.
MARUJA:
Ni cap home?
VICENT:
No.
JOSEP:
Ni cap cabreta, que sempre és un recurs?
VICENT:
No. Només tinc un canari. (Josep li mira el “paquet” a Vicent, alça els muscles i fa cara de circumstàncies.)
JOSEP:
En eixe cas, no es parle més. Maruja, Vicent es quedarà a sopar.
MARUJA:
Ara prepararé un conillet al forn.
JOSEP:
Deixa estar de conills, que sempre estàs pensant en el mateix.
MARUJA:
I què us abelleix?
JOSEP:
Qualsevol cosa. El que tu vullgues.
MARUJA:
Uns llucets del nord, amb salseta marinera.
JOSEP:
És que el peix...
MARUJA:
Unes xulletetes de borreguet del Maestrat, pasturat a celobert.
JOSEP:
Un poc pesat per a sopar, no?
MARUJA:
I què us abelleix, aleshores?
JOSEP:
Qualsevol cosa. El que tu vullgues. (Sona el timbre.)
VICENT:
Ja sé jo qui va inventar allò de: “Si tens fam, pega’t un mos al cul i menjaràs carn”. (Maruja obri la porta i entren les dues cosines. Vicent aprofita per a desaparéixer.)
MARUJA:
Açò sí que és una visita inesperada. Xiques, com és que veniu a hora de sopar?
PILI:
Veníem a preguntar per Pasqualet.
MILI:
Perquè sàpia que ací estem les dos per a tot el que caga.
14
PILI:
El que calga.
MILI:
Això que tu dius.
PILI:
I per a consultar-li sobre un negociet.
MARUJA:
Doncs ara mateix vaig a buscar-lo. (Maruja obri una porta i apareix Vicent cagant, amb cara de restrenyiment. Tanca la porta i se’n va a buscar Pasqualet. Ix Vicent.)
VICENT:
Bona nit. Jo sóc Vicent, quarantí, agnòstic, borrianenc, apolític, bendotat, solter, gros, setciències i enginyós. I vostés són...
PILI:
Ella és cosina de Pasqualet.
MILI:
Ella també cosina.
VICENT:
Ah! I que “cosina”, perquè Maruja només fa que fer propostes de menjars però no “cosina” res. (S’apaguen les llums. Es representa el pensament de les cosines. Mentre una el subjecta, l’altra comença vinga l’hòstia amb Vicent.)
PILI:
Cosina? Ara et “cosinaré” els collons.
MILI
Pocavergonya.
PILI:
Que tens la gràcia al cul.
MILI:
Fill d’una gossa pollosa. (Canvi de llums i continua l’escena anterior.)
PILI:
No ho ha comprés bé, bon home. La mare de Pasqualet i ma mare, germanes.
MILI:
I el pare de Pasqualet i mon pare, germans.
VICENT:
(Al públic.) Vaja! No han comprés l’acudit. Si estan faves, estan fàcils. (A les cosines.) Ah! No ho havia comprés. Amb tanta bellesa m’he desbaratat. (Canvi d’escena. Vicent imagina que les dues cosines el sedueixen.)
PILI:
Quin quarantí tan ben conservat.
MILI:
Ai! Açò sí que és un agnòstic de veritat.
PILI:
Un borrianenc amb motius per a fanfarronejar.
MILI:
Ai, apolític, bendotat...
PILI:
Solter, gros i setciències... 15
MILI:
Tot un mestre del plaer. (Canvi d’escena.)
PILI:
Quanranta anys? Si pareix que en tinga cent vint!
MILI:
Bendotat? Ben dotat... de poca substància.
PILI:
Solter? No m’estranya.
MILI:
Enginyós? Si un canari té més cervell que ell. (Apareixen Maruja i Pasqualet.)
MARUJA:
Mira, fill, qui ha vingut a veure’t.
PASQUALET:
Hola, Vicent. Ja m’ha dit ma mare que em vaig deixar la cartera a sa casa. (A les cosines.) I vostés, qui són?
PILI:
Veus com és veritat que no recorda res.
MILI:
Pasqualet, que som les teues cosines.
PASQUALET:
En eixe cas, jo sóc el vostre cosí?
PILI:
Què t’ha passat, Pasqualet?
MILI:
Què t’han fet?
PILI:
On paraves?
MILI:
T’han fet mal?
PILI:
T’han violat?
MILI:
Ai! Pasqualet, si vas a l’hort, porta figues, porta figues.
PILI:
I albercocs, Pasqualet, i albercocs.
PASQUALET:
No sé que m’ha passat. No recorde res. El cos... se m’amolla. Les mans... em tremolen...
MILI:
Se li amolla el cos.
PILI:
Li tremoles les mans.
MILI:
Hòstia! Este ve de pegar un “polvo”.
PILI:
Nosaltres volíem consultar-te una coseta.
16
(Palsqualet i les cosines seuen al centre. A cada costat romanen Josep i Vicent llegint el periòdic i llegint els titulars en veu alta.) PASQUALET:
Vosaltres direu.
PILI:
És veritat que van a fer un camp de golf?
JOSEP:
El delegat del govern inaugura l’estadi nou.
VICENT:
Inaugurat l’estadi que es va construir en terrenys del conseller.
PASQUALET:
Un camp de golf. És possible, perquè n’hi ha tants, de “golfos”.
MILI:
I faran falta algunes coses, veritat?
PILI:
Pilotes.
MILI:
Pals.
PILI:
Gespa.
MILI:
Forats.
JOSEP:
Ahir, a les nou en punt del matí, es va obrir el termini per a demanar les beques universitàries.
VICENT:
Ahir, a les nou i un minut del matí, es va tancar el termini per a sol·licitar les beques universitàries.
PASQUALET:
Sí, faran falta forats.
PILI:
Mira que jo ja ho sabia.
JOSEP:
El govern ha aconseguit no superar el cent cinquanta per cent de dèficit en les despeses dels diputats.
VICENT:
El dèficit en les despeses dels diputats ha augmentat d’un dos per cent a un cent quaranta-nou per cent.
MILI:
I pilotes, en faran falta?
PASQUALET:
Dona, és un joc de pilotes. Sí que en faran falta.
MILI:
Tal com havia suposat.
JOSEP:
Per primera vegada, es concedeixen les beques a tots els estudiants que les han demanades.
VICENT:
Per primera vegada, ningú no ha sol·licitat cap beca universitària.
PILI:
És que he pensat en muntar una fàbrica de pilotes de golf.
17
PASQUALET:
Això és tindre visió de futur.
JOSEP:
El govern no usarà més diners dels pressupost de l’any corrent per a celebracions.
VICENT:
El govern ha dilapidat el pressupost amb graellades i mariscades.
MILI:
I jo havia pensat muntar una empresa de fer forats.
PASQUALET:
En faran falta, al camp de golf.
JOSEP:
Preocupat per la gent necessitada, el govern obri un Menjador de la Caritat.
VICENT:
Construït el Menjador de la Caritat, les obres del qual es van assignar a l’empresa constructora del cunyat del conseller. La gent que ha anat a menjar ha hagut de pegar mossos a l’aire, perquè els rebosts estaven buits.
MARUJA:
Ja que esteu ací, us quedareu a sopar, veritat?
PILI:
Ai, tia! Tu sempre tan amable.
MILI:
Tan casolana.
PILI:
Tan hospitalària.
MILI:
Tan generosa.
MARUJA:
I què us abelleix per a sopar.
JOSEP:
Qualsevol cosa, dona. El que tu vulgues.
MARUJA:
Un plateret d’all i pebre a l’estil de Catarroja amb anguiletes de l’Albufera?
JOSEP:
No, all i pebre no. El que vullgues, llevat d’all i pebre.
MARUJA:
Un assortiment d’embotit d’Atzaneta?
JOSEP:
No. Massa llarg. Eixes llonganisses i eixos fuets que pareixen no sé què.
MARUJA:
Pizza napolitana, amb la seua mozzarella di Búfala Campana?
JOSEP:
No. Que no siga redó.
MARUJA:
Vols que faça una truita de gambetes de la Ràpita?
JOSEP:
Una altra vegada marisc?
MARUJA:
Fideuets? Perquè pugues bufar en caldo gelat?
JOSEP:
És que la pasta...
MARUJA:
I què vols? 18
JOSEP:
Qualsevol cosa... El que tu vulgues.
MARUJA:
Carxofetes de Benicarló, ben estofadetes i amb un trosset de panxeta de “cerdo” borrianenc?
JOSEP:
És que les carxofes m’acartxofen.
MARUJA:
Entrepà de Nocilla negra, cremosa i “al dente”, amb pa de les Useres?
JOSEP:
No, això no. Una altra cosa. La que vullgues.
JOSEP:
Els feligresos es van reunir ahir per a resar i demanar al Nostre Senyor que acabe amb la crisi.
VICENT:
L’associació “Aquí se pide pa Dios y no se da ni pa Cristo” es van reunir ahir al restaurant de vint-i-set tenedors que regenta el cunyat del conseller.
PILI:
Sopar, eixa és la qüestió.
PASQUALET:
Però la qüestió no era “to be or not to be”
MILI:
Elemental estimat Watson.
MARUJA:
L’emmental no era un formatge? (Anant-se’n a la cuina.) Crec que en tinc a la cuina.
PASQUALET:
Watson? A mi m’esteu fent un embolic. M’acaben de dir que sóc Pasqualet i ara em diuen Watson.
PILI:
Això ho diu Sherlock.
PASCUALET:
Però si ho ha dit ella!
JOSEP:
L’oposició va rebre les increpacions d’uns descontents.
VICENT:
Li trenquen la cara al líder de l’oposició per demanar que paguen la crisis els que l’han provocada i no els treballadors.
MARUJA:
(Aguaita.) Josep, que s’ha acabat el butà.
JOSEP:
Ja et vaig dir que posarem el calfador de llum. Hauré de dutxar-me amb aigua gelada!
MARUJA:
(Maruja ix a escena.) I jo ja et vaig dir que posàrem la cuina de llum. A veure com faig el sopar.
JOSEP:
Si no pots fer el sopar, fes el dinar.
PILI:
Quan tinga l’empresa de pilotes, açò ja no passarà.
MILI:
Ni quan jo tinga l’empresa de fer forats. 19
VICENT:
Qui em manaria a mi arreplegar Pasqualet. Tan bé que estava allí desmaiat, inconscient, moribund... Tirat com una escopinyada, deixat caure com un excrement caní, abandonat com un joguet trencat, rebutjat com una amant passada d’anys. (A les cosines.) Açò és un esperpent i jo havia de protagonitzar una obra eròtica.
PILI:
Doncs sí que està malament el planter d’actors!
VEU EN OFF:
Atenció! Els de l’escenari. Per què no fan un intermedi i esclareixen les idees? Vinga, una pixarradeta, un cigarret i continuem després. (Els actors abandonen l’escenari marmolant. Vicent es queda endarrerit.) Sofert i pacient públic, ara hi haurà un moment i mig de descans i continuarem després amb la segona part. Poden aprofitar per a fumar, pixar, xarrar o magrejar-se. Cadascú que trie o propose al veí el que li vinga en gana. Però no se’n vagen, que sense vostés, esta vida, somni o malson, no seria possible. Vicent, pot esperar-se un moment?
VICENT:
Jo?
VEU EN OFF:
No és vosté Vicent?
VICENT:
Sí.
VEU EN OFF:
Doncs no pregunte i escolte. Resulta i va que sembla que hi ha hagut un malentés. Vosté no pertany a aquesta obra.
VICENT:
Ja em preguntava jo que què collons feia ací. Si ja deia jo que “mi reino no es de este mundo”.
VEU EN OFF:
Açò són coses del destí, sap? I, ben mirat, tot té una causa i una conseqüència. Tota acció té una reacció i aquesta reacció esdevé una altra acció que tindrà una altra reacció, i així fins a l’infinit.
VICENT:
La tercera llei de Newton.
VEU EN OFF:
Si fa no fa, però oblide’s de sir Isaac. Vosté estava destinat a protagonitzar una obra eròtica.
VICENT:
Això mateix és precisament el que deia jo!
VEU EN OFF:
Però el mamó del director d’escena s’ha equivocat i ha col·locat Pasqualet a la porta de sa casa... No obstant això, com que ja hem posat la pota, aprofitarem per a encomanar-li una missió secreta.
VICENT:
Una missió?
20
VEU EN OFF:
Oblide’s per un moment de l’obra eròtica que havia de protagonitzar. Vosté està sense un xavo, no? Estan a punt de fotre’l fora de casa perquè s’ha quedat sense faena i no pot pagar la hipoteca, veritat? Li han embargat el compte bancari i li reclamen tants euros que el número no cap en la calculadora, no és així? I sap qui és el culpable de la seua desgràcia, bon home? La gent com Pasqualet, que tira la pedra i amaga la mà. Polítics, constructors, economistes, depredadors, rapinyaires, estafadors, banquers, pocavergonyes... Han fotut mig món i ni tan sols recorden a qui li han amargat la vida. És gent sense escrúpols. Els importa un pet el proïsme. I ara diu Pasqualet que ha perdut la memòria. Què li pareix?
VICENT:
I jo què puc fer?
VEU EN OFF:
Donar compliment a la seua missió secreta. Ha de trobar la manera d’acabar amb eixa gentola; és a dir, ha de trobar un final per a aquest esperpent.
VICENT:
Però com puc fer això?
VEU EN OFF:
Esforç, perseverança, sacrifici, imaginació, voluntat, creativitat... Vosté serà el gran redemptor!
VICENT:
El redemptor... M’agrada. Ho intentaré, però... què hi ha de l’obra eròtica?
VEU EN OFF:
Shhh! Calle i no diga res més, si no vol quedar-se sense protagonitzar-la.
VICENT:
Està bé.
VEU EN OFF:
Vosté, el que ha de fer, si no sap com actuar, és parlar de l’oratge, com si estiguera en un ascensor amb un veí, fins que Pasqualet estiga a tir i, aleshores... (Va baixant la veu en off fins a desaparéixer. S’apaguen les llums i es tanca el teló, si n’hi ha. De seguida, s’encén una llum i apareix un dels actors amb una màscara, un paraigües i un llibre.)
UN DELS ACTORS: Tots estem predestinats a ser terra, a ser fang, a ser pols buidat de sang, eixa és, doncs, la nostra sort. Tots estem predestinats, mes vivim com si no res, sens notar a sobre el pes del bes glaçat de la mort. (S’obri el teló i ixen els actors.) VICENT:
No vulgues saber quin oratge. Igual fa fred que fa calor i, clar, no saps com vestir-te. Però el pitjor de tot és la humitat, que se’t clava pels ossos. Este temps està com una cabra. La tele diu que demà canviarà un poc la temperatura i que igual fa un poquet de vent.
MARUJA:
Has de disfressar-te, Pasqualet.
VICENT:
No sé si plourà esta nit. 21
JOSEP:
Ta mare té raó. A més, d’una manera o d’una altra, tothom va pel món disfressat. Però si no et pots refiar de ningú! La gent no mostra els sentiments, sinó allò que li convé. Qui et diu a tu que eixe forner, a qui li compres el pa cada matí, no està pensant, mentre te’l ven, que quina sort que tens de poder anar cada matí a comprar el pa mentre ell està mort de son perquè ha estat treballant tota la nit fent, precisament, el pa i tu, en canvi, et passes el dia rascant-te els ous? Veus! Sembla una cosa, però n’és una altra. No és una disfressa, això?
PILI:
És veritat. Ernest, el forner, m’ho va confessar una vegada.
VICENT:
Igual gela esta nit.
MARUJA:
I el banquer, que et lliura els diners que li demanes... I que són teus! Qui et diu que no estarà pensant: “Este fill de puta, d’on trau tanta pasta?” Veus! Va disfressat de banquer professional, però en realitat és un envejós de merda. No és una disfressa, això?
MILI:
Això mateix em va preguntar una vegada Lluís, el banquer.
VICENT:
Xa! Quina pedregada que va caure l’any passat!
MARUJA:
I eixos mascles que, disfressats de Casanova, li fan creure a la nóvia que es tracta d’amor quan, en realitat, se la volen follar.
VICENT:
La plujassa tot ho arrasa.
JOSEP:
I l’aturat, que es creua amb tu, un dia, pel carrer, i et saluda somrient, qui et diu a tu que no pensarà: “Pasqualet és un cabró. Clar, com que és conseller, sap com fer-se ric sense pegar colp. Segur que ha especulat tot el que ha pogut i més”. Veus! Va disfressat de persona que no perd la correcció malgrat estar en l’atur, però en realitat és un malpensat, i un envejós! I per què no es mostra com és?, doncs perquè necessita ser educat amb tu per si de cas li trobes faena! No és una disfressa, això?
PASQUALET:
És peculiar, no?
JOSEP:
No. Especular, fill, especular.
PASQUALET:
Jo això no ho faria mai, de tan lleig com és. Sí que és peculiar, sí.
PILI:
(A la cosina.) Xica, sembla que l’especulació és peculiar.
MILI:
Sí, sí. Creu-te el que diu Pasqualet, que ell, d’això, és tot un mestre.
JOSEP:
Com el tito, que mostra les plomes per a tirar-se la “tita”.
MARUJA:
Com la merla, que canta, disfressada d’innocència, perquè se la tire el mascle.
PILI:
Per això els pega per cantar com un titot als que agarren una merla?
22
JOSEP:
Com el transvestit, que sembla una cosa, però que en té una altra.
MILI:
Com de difícil és amagar el pom!
VICENT:
Vaja, vaja, quin oratge, eh? No sé si tinc fred o calor.
PASQUALET:
Doncs, no sé. Estic entre dues opcions. Què faig? Em disfresse de tito o de merla? Però... Ara que ho pense, per què he de disfressar-me? Ni sóc forner, ni banquer, ni aturat, ni tito, ni merla, ni transvestit. En realitat, ni tan sols sé qui sóc.
VICENT:
Fes cas als pares i aniràs recte.
MARUJA:
Fill, és que volen la teua pell per a fer-se sabates i bosses de mà.
JOSEP:
Corretges i corbates.
MARUJA:
Jaquetes i jupetins.
JOSEP:
Com si fores una vaca.
MARUJA:
Una foca.
JOSEP:
Un cocodril.
MARUJA:
Una oca.
JOSEP:
De l’oca també es fan sabates?
MARUJA:
De tot es fa de tot. Si de l’oca es fa foie, segur que es fan sabates.
JOSEP:
I han dit en les notícies que han traslladat la teua figura del Museu de la Cera. Ara ja no estàs en l’escena dels consellers.
MARUJA:
Ara t’han col·locat en la secció de l’horta valenciana, no sé si amb les carabasses o amb els moniatos.
PILI:
Sempre t’ha agradat l’agricultura. Pasqualet, si vas a l’hort, porta figues, porta figues. Pasqualet, si vas a l’hort, porta figues.
MILI:
I albercocs, Pasqualet, i albercocs. No has deixat mai de ser un home de terme.
VICENT:
El terme està perdut. Mai no plou quan toca.
PILI:
I tan perdut com està! Tan bon punt Pasqualet el va comprar tot, se’n va anar a la merda. Tots els horts abandonats, les alqueries assetjades, les reixes arrancades, els fils de la llum furtats...
MILI:
Pasqualet, tu no compraves fil de la llum? Ho han dit en les notícies.
PASQUALET:
Jo? No sé, no recorde res. 23
PILI:
Sí, home, sí. La tele ha dit que vas crear una ONG per a potenciar la tecnologia als països del Tercer Món.
MARUJA:
És que el meu Pasqualet és molt bona persona.
JOSEP:
I el meu, i el meu.
MILI:
La teva ONG comprava el fil de la llum a la teua empresa de tecnologia avançada i aquesta empresa comprava el fil de la llum a la teua empresa de coure, que va rebre una subvenció de l’estat perquè es tractava d’un acte de caritat envers el Tercer Món i no guanyava ni per a pipes.
PILI:
I als països del Tercer Món vas crear una constructora que va poder sobreviure gràcies a una altra subvenció, i els diners que guanyaves els destinaves de nou a la ONG, que també rebia una subvenció de l’estat.
MILI:
I el poc de benefici que et quedava l’inverties en xocolate suís, per a endolcir la vida de la gent.
PASQUALET:
Suís? Que no hi ha xocolate a Espanya?
VICENT:
A Suïssa fa un oratge que no hi ha qui l’entenga.
JOSEP:
Doncs diuen que és tot un paradís.
MARUJA:
Sí, un paradís. Per això hi feia tants viatges el meu Pasqualet que, de tant de treballar, necessitava passar uns dies a eixe país.
JOSEP:
És que no et comprenen, fill. És més, tots volen aprofitar-se de tu.
MARUJA:
Sí, com aquella secretària que va dir que l’obligaves a fer coses lletges.
PASQUALET:
Coses lletges? No sé de què parleu.
PILI:
Damunt que li dónes treball, i va ella i diu que la reclamaves per a dictar-li les cartes, tancaves la porta amb clau i... Ai! No vull dir animalades.
MILI:
Diuen que has fotut tanta gent!
VICENT:
Fotre la gent? Jo conec un cas il·lustratiu. Veuran vostes: era un dia que plovia a bots i barrals. Ponent l’havia mogut i llevant l’havia plogut. Asseguts a una taula, en un baret de mala mort, hi havia dos hòmens...
PASQUALET:
Jo faré d’un home. (Es disfressa ràpidament.)
JOSEP:
I jo faré de l’altre. (Es disfressa ràpidament.) (Pasqualet i Josep interpreten l’escena narrada per Vicent.)
24
PASQUALET:
Li vaig donar cent-vint mil euros com a senyal i vam fer un toc de mans. Em va assegurar que en un mes començarien les obres i que en un any ja hi estaria vivint.
JOSEP:
I no van començar.
PASQUALET:
Aleshores, vaig anar al seu despatx i li vaig reclamar els diners que li havia donat a la bestreta, però em digué que no els tenia i que havia venut els terrenys per a pagar deutes.
JOSEP:
I t’has quedat sense diners i sense xalet.
PASQUALET:
No em digues que no és per a... No sé, no vull dir animalades. Ell es passeja pel poble amb un Mercedes, la seua filla és fallera i llueix un espolí, va tots els dies al restaurant eixe de vint-i-set tenedors... (Els dos actors es lleven les disfresses.)
VICENT:
Però, realment, no puc assegurar si l’exemple és cert o és només una llegenda urbana.
PASQUALET:
Segur que és sols una llegenda, home! Jo també en sé una. Era un dia de Nadal. Hi havia dos hòmens...
VICENT:
Val. Jo en faré d’un. (Es disfressa.)
JOSEP:
Està bé. Jo en faré de l’altre. (Es disfressa.)
VICENT:
I dius que et vas descollonar?
JOSEP:
I tan que sí. Vaig arrancar a córrer cames ajudeu-me. Al poc, em topete amb un tancat rematat amb fil d’aram de pues. El bote per damunt...
VICENT:
Lògic, si el botes, serà per damunt, no?
JOSEP:
I en el fil d’aram de pues, tal com dues boletes de Nadal, es van quedar els meus collons. (Vicent i Josep es lleven les disfresses.)
MARUJA:
Jo sempre he dit que, en esta vida, tot té una explicació lògica. Compreneu ara per què es posen boletes en l’arbre de Nadal?
VICENT:
Per Nadal, fred com cal.
PASQUALET:
Ja n’hi ha prou! Jo no sé què passa! Em parleu d’unes coses que em resulten tan estranyes... Dieu que sou els meus pares, les meues cosines, un tal Vicent que encara no comprenc què pinta ací... Açò és una bogeria.
JOSEP:
(A banda, amb Pasqualet.) Molt bé, fill, estàs fent-ho molt bé.
PASQUALET:
(Al pare.) Sí, pare, sí... (A la resta.) Açò és una bogeria.
25
VICENT:
La vida és una bogeria. Naixes, mames, t’escolaritzen, el mestre és un cabró, el cura et pregunta els sagraments, et cases, tens fills, mires la tele i mors. I una vegada te n’has anat a l’altre món, què més dóna que hages viscut vint anys o cent? Què més dóna que hages sigut bona persona o roïna? Sexe, droga i rock and roll. Folleu xiquets, que la vida són quatre dies. En cent anys, tots calbs. No és així, Pasqualet? Si la Candelària plora, hivern fora, i si es riu ja ve l'estiu. La vida, sempre igual, impassible.
JOSEP:
Som titelles a l’empara del destí incontrolable.
MARUJA:
Som actors de teatre amb un guió donat a la bestreta.
PILI:
Ens creiem lliures, però som uns esclaus de les tradicions.
MILI:
De les creences.
PILI:
Del capital.
JOSEP:
Som víctimes d’unes falses necessitats fabricades per les multinacionals.
VICENT:
És peculiar, l’ésser humà. Però si ja en el temps bíblic Moisés va haver de assegurar que Déu li havia dit: “No mataràs, no robaràs, no desitjaràs la dona de l’altre...” Clar. Imagina que ets més fort que el teu veí i que té els milions a patades i una dona que està per a menjar-se-la. Aleshores, li pegues una garrotada i li furtes els diners i la dona. I pel que he deduït, Pasqualet, més o menys és això el que tu has fet, no?
PASQUALET:
Jo no recorde res.
VICENT:
Vaja! Pasqualet ha perdut la memòria. Quin misteri! I com ha sigut això, que has perdut la memòria?
PASQUALET:
Si no recorde res, com vol que recorde com no recorde res?
MARUJA:
(Seriós.) El meu fill no recorda res.
JOSEP:
Ni el meu.
VICENT:
“Honraràs ton pare i ta mare”, digué Moisés. No serà que Pasqualet, per una vegada, ha seguit perfectament el quart manament?
PASQUALET:
Sóc innocent. No recorde res.
VICENT:
Has santificat les festes?
PILI:
I tant! No ha treballat mai en dia de festa. Sempre les ha santificades amb una santa fartada i una santíssima borratxera.
VICENT:
I falsos testimonis i mentides?
MILI:
Sempre ha tingut una bona coartada.
26
VICENT:
I desitjar els béns aliés?
PILI:
No li ha calgut desitjar-los. Abans els ha tingut que els ha desitjat.
VICENT:
I... has menjat carn en divendres sant?
MILI:
Això sí que no. Puc donar fe que en divendres sant el meu cosí només menja marisc. I beu... el vi gran reserva no és carn, veritat?
MARUJA:
Parlant de menjar. Encara no hem sopat. Us abelleix un plateret d’all i pebre a l’estil de Catarroja amb anguiletes de l’Albufera?
JOSEP:
No, all i pebre no. El que vullgues, llevat d’all i pebre.
MARUJA:
Un assortiment d’embotit d’Atzaneta?
JOSEP:
No. Massa llarg. Eixes llonganisses i eixos fuets que pareixen no sé què.
MARUJA:
Pizza napolitana, amb la seua mozzarella di Búfala Campana?
JOSEP:
No. Que no siga redó.
MARUJA:
Vols que faça una truita de gambetes de la Ràpita?
JOSEP:
Una altra vegada marisc?
MARUJA:
Fideuets, perquè pugues bufar en caldo gelat?
JOSEP:
És que la pasta...
MARUJA:
I que vols?
JOSEP:
Qualsevol cosa... El que tu vulgues.
MARUJA:
Carxofetes de Benicarló, ben estofadetes i amb un trosset de panxeta de “cerdo” borrianenc?
JOSEP:
Es que les carxofes m’acatxofen.
MARUJA:
Entrepà de Nocilla negra, cremosa i “al dente”, amb pa de les Useres?
JOSEP:
No, això no. Una altra cosa. La que vullgues.
VICENT:
Mentre es riuen vostés de la gent que es mor de fam, jo xarraré una estoneta amb Pasqualet, que crec que està faltant al huité manament.
JOSEP:
Ell!? Un tros de pa, com és!
MARUJA:
Una piloteta de frare!
JOSEP:
Una mamelleta de monja!
27
MARUJA:
Un pastís de glòria!
JOSEP:
Una copeta del Carmelitano!
MARUJA:
El meu fill!
JOSEP:
I el meu!
MARUJA:
Ell, que no parla per no ofendre,
JOSEP:
per no insultar,
MARUJA:
per no molestar.
JOSEP:
I es lleva el menjar de la boca per a donar-lo als altres.
MARUJA:
El meu fill!
JOSEP:
I el meu!
MARUJA:
I ja veus! Per culpa d’eixos jutges embogits, que volen la seua pell per a ferse sabates i bosses de mà.
JOSEP:
Corretges i corbates.
MARUJA:
Jaquetes i jupetins.
JOSEP:
Com si fóra una vaca.
MARUJA:
Una foca.
JOSEP:
Un cocodril.
MARUJA:
Una oca.
JOSEP:
De l’oca també es fan sabates?
MARUJA:
De tot es fa de tot. Si de l’oca es fa foie, segur que es fan sabates.
JOSEP:
Ai!
VICENT:
Es nota que vostés entenen d’animals.
PILI:
I tant com n’entenen. Però el que més n’entén es Pasqualet, veritat cosina?
MILI:
Veritat cosina, per això el van fer assessor taurí. Al nostre poble n’hi ha molta tradició.
VICENT:
Les tradicions s’usen moltes vegades per a justificar coses injustificables.
28
JOSEP:
Calle, calle! Que no ha sentit parlar del “Bou Roig”? L’amo d’aquella biblioteca única i alcalde de Borriana a finals del segle XIX. Joaquín Peris Fuentes, li deien, i fins i tot té un carrer assignat.
MARUJA:
Era un home amb tant de seny que va prohibir els bous al carrer. Però el poble va protestar, perquè la plebs sempre protesta, i el pobre Joaquín, incomprés, va comprar un bou sevillà, roig i amb les banyes afilades com a agulles que va ferir un grapat de rodadors i en va matar a tres. Va ser fabulós!
JOSEP:
Clar, li deien: “Xe, deixa que fem bous al carrer, a veure si la bèstia mata a algú!” I ell ho va concedir.
PILI:
Està bé, això de passar-ho bé a costa d’un animal, eh?
MILI:
Sembla que sí, perquè es van tornar a fer bous al carrer fins que l’alcalde Joaquín Urios els va prohibir de nou en 1958, per això, en 1960 se li va ocórrer a Ramon Boix que s’instaurara la Batalla de Flors, que ni pateix, ni té banyes ni mata a ningú. Algun ferit sí que pot haver-hi, sí, d’una infecció de confetti en les vies respiratòries, però res més.
VICENT:
I de tot això, diuen vostés que Pasqualet n’entén a muntó?
PILI:
Mire si n’entén que, com ja li he dit, és assessor taurí.
VICENT:
Un altre sou.
MILI:
Total, per un sou més! També és assessor de gastronomia, de viticultura, d’astrologia i mals d’ull... Ah! I membre d’honor de l’Institut per a l’honestedat i actitud exemplar dels polítics.
VICENT:
Crec recordar que un tal Garín també era membre d’eixe institut.
PASQUALET:
Untalgarín? No recorde res.
VICENT:
No parlaven abans de disfresses? Doncs jo més bé diria que, de disfresses, res. Açò és una farsa de tres parells de collons.
PILI:
Està clar. Tres hòmens en escena, tres parells de collons.
VICENT:
Vegem, Pasqualet, com va el tema de Sant Tomàs. La luxúria, comencem per la luxúria. Quantes secretàries tens?
PASQUALET:
No recorde res. He perdut la memòria.
MILI:
Jo t’ajude, Pasqualet. Al despatx en ten tres, dos al banc, cinc a la ONG, set en l’empresa de tecnologia, dos en...
JOSEP:
Ja n’hi ha prou, que no saps ni contar!
VICENT:
I de la gola, que hi ha.
29
PASQUALET:
Ja li he dit que no recorde res. (Pasqualet comença a gemegar.) He perdut la memòria.
PILI:
Jo te’n faré, de memòria, que per a això està la família. Tu sempre dius: Bevem i mengem, amics, manen les lleis naturals que el dia del teu enterro els cucs se t’han de menjar. I no voldreu defraudar-los amb falta de suc i de carn.
MILI:
En assumptes de la gola té a veure el bon menjar, hi ha alguns que sols mengen peix i altres que sols mengen carn, però sempre queda qui no menja per no cagar.
PILI:
Al poble s’ajunta la fam amb les ganes de menjar, sols un pocs s’ho mengen tot i els altres han de mirar. Miren els treballadors com mengen els governants.
JOSEP:
Vosaltres sou unes embolicadores.
MARUJA:
Unes xafarderes.
JOSEP:
Unes...
VICENT:
Callen tots, collons, que ara ve l’avarícia.
PILI:
Jo sé unes cobles il·lustratives que poden anar bé. Diuen així: Hi ha un cofre a l’ajuntament buit com la meua butxaca, l’ompliran amb albercocs, que d’això en tenen a manta. S’han gastat tots els diners en... no sé. Hi ha algú que ho sàpia?
MILI:
Com que cases ja no en venen, el cel no podran pagar i per ser avariciosos a l’infern se n’aniran. Foteu-vos, abusadors, que ja ens heu fet prou de mal.
JOSEP:
Sou unes pocavergonyes.
30
MARUJA:
Unes fulanes.
JOSEP:
Unes...
VICENT:
Silenci, que ara ve l’enveja. Per això em pregunte: Per què quan algú té enveja s’inventa que hi ha enveja sana? És com si tindre caguetes fóra bo per a la panxa. Feu la prova i voreu que l’una amb l’altra no quadra.
PILI:
Estic segura que Pasqualet és innocent d’eixe pecat capital, perquè no li falta res que puga envejar.
VICENT:
Pasqualet... Què en dius?
PASQUALET:
(Plorant.) Ja li he dit que no sé res, que he perdut la memòria.
VICENT:
I la ira, Pasqualet, i la ira?
MILI:
Sempre hi ha qui va fotent i experimenta plaer, com si sols la ira li alçara un vell penjoll decadent. Feu l’amor i no la guerra que és barat i va molt bé.
PILI:
Potser siga fetitxisme per la falta de coits mes siga el que siga la ira fot sense posar-la dins, perquè hi ha qui ja la té instal·lada dins del pit.
MILI:
La tele i altres mitjans saben que la ira té morbo i ens infecten amb imatges per fer-nos titelles sobos. I és que la televisió ens ensenya a ser molt sompos.
JOSEP:
No caurà un llamp, no, i les partirà en dos.
MARUJA:
En quatre, que ja en són dos.
VICENT:
I la supèrbia?
PILI:
Quant curiosa és la supèrbia i mira que fa soroll puix quant més buit està u 31
més parla i crida a muntó. Enmig de cada paraula sempre diu: jo, jo, jo, jo... VICENT:
Prepotent i presumit, si tens neta la consciència és que tens mala memòria o potser esquizofrènia. Que eixe espill que t’has comprat no reflecteix la supèrbia?
JOSEP:
Hi ha alguns que tan pobres són que només tenen diners i hi ha algú que està tan buit perquè està ple d’ell mateix. Un inadaptat social sembla qui vol ser honest.
MARUJA: VICENT:
Només queda la peresa, Pasqualet.
PASQUALET:
Que he perdut la memòria. (Plorant.) L’he perduda tota. No recorde res.
MILI:
Tranquil, Pasqualet, que jo et faré memòria. La peresa és una mare que va parir tots els vicis, i per això, per ser mare cal respectar seu domini. Si ella et mana que descanses, acata eixe suplici.
PILI:
És veritat! Això deies sempre... I afegies: Es poden fer moltes coses si u és emprenedor però la millor de totes, sobretot, és fer el gos. I per si tens algun dubte, fer el gandul és millor.
VICENT:
Això deia Pasqualet, veritat?
MILI:
Sí. I també deia: No hi ha res com no fer res per a no clavar la pata puix donaràs mal exemple si el tir t’ix per la culata. No et meneges si estàs bé i si estàs mal... doncs descansa.
VICENT:
Què n’ha de dir, Pasqualet? 32
PASQUALET:
Doncs que segons el que diu, com s’ha volgut demostrar deu estar molt buit el cel puix que ningú hi haurà anat.
VICENT:
Els set pecats, els set vicis, ens atrauen, com la fam, a saciar la condició que té tot ésser humà.
MARUJA:
Sí que és comprensiu vosté.
JOSEP:
Si al final serà veritat que Vicent és tot un cavaller.
VICENT:
Per favor, callen un moment, que he de dir una cosa important.
PILI: MILI: VICENT:
Just quan estires la pata una biòpsia et faran o potser et purgaran (l’experiència no és molt grata). Eixirà la publicata per saber si vas al cel (cal ser més bo que la mel) a l’infern o al purgatori (hi està tot el consistori) i et sabrà bona la fel.
JOSEP:
(A Pasqualet a banda.) Siga com siga, xiquet més caldrà no dir ni mu que d’una manera o d’una altra segur que et donen pel cul puix, qui vol anar al cel si a eixe lloc no hi ha ningú?
VICENT:
Deia alguna cosa, Josep?
JOSEP:
Només deia...
MARUJA:
Que volen la seua pell per a fer-se sabates i bosses de mà.
JOSEP:
Corretges i corbates.
MARUJA:
Jaquetes i jupetins.
JOSEP:
Com si fóra una vaca.
MARUJA:
Una foca.
JOSEP:
Un cocodril.
MARUJA:
Una oca. 33
JOSEP:
De l’oca també es fan sabates?
MARUJA:
De tot es fa de tot. Si de l’oca es fa foie, segur que es fan sabates.
JOSEP:
Ai!
VICENT:
Ai, ai! Dic jo també. Però que vostés no comprenen quin és l’origen de la fam, de la guerra, del sofriment, de les penúries... Els importa un pet el patiment de la gent!
MARUJA:
No és veritat. A mi sí que m’importa la gent.
JOSEP:
I a mi.
PILI:
Sí? Doncs no dèieu...?
MILI:
Calla, cosina, que els draps bruts es llaven a casa. Que no serà millor que ens n’anem? Al cap i a la fi, sembla que no ens trauran el sopar.
PILI:
Família, nosaltres ens n’anem, que se’ns fa tard.
MARUJA:
D’acord, nebodes. Torneu quan vullgueu.
MILI:
Pizzeria? (Anant-se’n.)
PILI:
No sé, és que pizza...
MILI:
Anem al xinés?
PILI:
I al turc? (Les cosines desapareixen definitivament.)
VICENT:
Tenen vostés algun vestit negre?
JOSEP:
Un vestit negre?
MARUJA:
(Guilopa.) Ui, jo tinc un picardies...
VICENT:
Vagen a buscar alguna cosa negra i veuran quina sorpresa que els he preparat.
MARUJA:
Ui, açò es posa interessant!
JOSEP:
Doncs, bé. Deixem-nos sorprendre. (Josep i Maruja se’n van.)
PASQUALET:
Negre?
VICENT:
Per si volen anar de dol, encara que això no serveix per a res, però si els consola... 34
(S’apaguen les llums i s’encenen al poc. Apareix Vicent a soles, davant d’un panell.) VICENT:
En nom del desllunat, en nom de l’arruïnat, en nom del mort de fam, en nom de les víctimes de la guerra, en nom de qui no té on caure mort, en nom d’aquell a qui li han embargat tot el que té, jo, el redemptor, aplique la redempció. (S’aparta el panell i apareix Pasqualet penjat.)
VICENT:
No és un final feliç. Bona nit a tots. (S’apaguen les llums i s’encenen al poc. Vicent entra en l’escenari arrossegant el cos de Pasqualet. El seu en una butaca.)
VICENT:
(Esbufegant.) Quan torne a sentir a algú dient que alguna cosa pesa més que un mort, li arranque els ous. Ni la creu del Nostre Senyor pesava com aquest tros de carn. Senyor! (Dirigint-se a l’home i pegant-li unes galtades), que si no desperta, hauré de telefonar la policia, i jo no tinc ganes de romansos. Prou he fet que l’he arreplegat. Mire, o desperta o el deixe on l’he trobat. (Al públic.) Açò em passa per ser bondadós, caritatiu, tendre, altruista i gilipolla. Jo, que estava cridat per a ser el xic de la pel·lícula, el gran semental, el sex símbol de tots els temps... I ací em tenen alçant pes. (A pasqualet, galtejantlo.) Desperta o què?! (Pasqualet desperta. Plora embogit.)
PASQUALET:
Per favor, ajude’m. Mire, ací té una llista de noms amb els telèfons corresponents. Faça una cosa per mi, per caritat. (Pasqualet trau un paper de la butxaca.)
VICENT:
Caritat? Quina paraula més bonica.
PASQUALET:
Convoque tota esta gent perquè vagen demà al mig de la plaça del poble. He de demanar-los perdó.
VICENT:
Perdó?
PASQUALET:
I he de tornar-los tots els diners que els he furtat, i totes les vivendes, i tots els terrenys... He de tornar-los tantes coses! Trages, comissions, cotxes... Hi ha tants estafats, tants putejats, tants subornats, tants amenaçats...
VICENT:
Com és això?
PASQUALET:
No hi ha temps que perdre explicant-li els motius.
VICENT:
Vaig corrents a pel teléfon. Vosté espere ací. (Desapareix Vicent.)
35
PASQUALET:
I vostés, estimats espectadors, recorden que són això, els espectadors... o són els actors... Qui són? D’on vénen? On van? Què volen? Siga com siga, vagen amb compte que no tots els Pasqualets pateixen el malson que jo he patit. Déu vullga que una nit se’ls apareguen els esperits de Dickens i... tant s’hi val. I recorden que la vida són quatre dies i que un segon sense amar és un segon perdut. Bona nit.
NADAL 2011 Julián Arribas
36