Borrianencs i forasters de carrer by Julián Arribas

BORRIANENCS I

FORASTERS DE

CARRER

TONI GIL TRILLES

PRÒLEG El llibret de falla, l’objecte més perdurable, és un dels elements fallers que més ha evolucionat durant la història de la nostra festa, gràcies a l’afany faller de superació. Per a comprovar-ho, només cal comparar els primers exemplars amb els actuals. S’ha normativitzat la llengua emprada i s’han inclòs tants apartats que la funció pròpia del llibret, com és l’explicació de la falla, ha quedat en un lloc pràcticament desapercebut per al lector descuidat. De fet, es tracta de volums que, en molts casos, es miren més que es lligen i, si es lligen, la lectura resulta tan efímera com el monument mateix. No obstant això, l’evolució del llibret ha afavorit l’aparició de vertaders compendis de saviesa popular, fruït d’investigacions il·lusionades, que haurien quedat oblidats en els estrats temporals. S’han recuperat testimonis, tant visuals com orals, i s’han netejat els documents que certifiquen les arrels de la festa i el seu creixement. Però no és necessari sacrificar el protagonisme de l’explicació perquè es puguen incloure altres textos en el sofrit paper, que tot ho accepta. Durant els primers anys fallers, eren els crítics fallers els autors dels llibrets que es limitaven a explicar la sàtira de la falla en uns fullets que normalment es publicaven sense signar. Posteriorment, en la dècada dels anys 40, s’hi inclogueren poemes d’homenatge i fotografies de les falleres, tot combinat amb les publicitats d’empreses patrocinadores, i a poc a poc s’ha diluït la figura del crític faller, eclipsada per altres autors (i fotògrafs) que han signat les diverses seccions, com ara estudis de tota classe d’àmbits culturals que lamentablement queden amagats en llibrets que interessen a un tant per cent massa reduït de la població. La falla, com a associació cultural, a banda de l’àmbit lúdic i festiu, ha de ser un dels promotors culturals dels pobles. Cada comissió publica un llibre a l’any que, en el millor dels casos, se sol llegir com una revista de sala d’espera, però els de l’Associació Cultural Falla Barri La Vila vam pensar en 2010 que el nostre llibret podria ser un objecte perdurable que continguera material de l’interés de tots els borrianencs, fallers o paios, i que una de les coses que a tots ens ve de gust és el fet d’assabentar-nos, no sols a quin individu va associat el nom que figura a la placa d’un carrer, sinó que a més ens interessa saber per quin motiu es mereix tal consideració. Qui fou en tal o en tal altre i què féu perquè se li recorde cada vegada que algú escriu el seu nom com a adreça o el veu en entrar en un carrer era, per a molts, informació privilegiada; el treball, per tant, era necessari. Toni Gil Trilles, President de l’esmentada comissió, se n’encarregà i, amb el resultat dignificà, encara més, el llibret faller que la Vila edità en 2010. Ara el té el lector davant dels ulls i hi pot consultar què hi ha darrere dels noms que hi ha a les plaques dels carrers. A banda de la introducció i altres apartats de menys interés, el volum conté dues seccions ben distintes, però ben indispensables per a completar el rebost cultural de la població. En primer lloc, Toni fa un esbós dels personatges de fora de Borriana que tenen un carrer assignat. I només un esbós perquè l’interessat pot trobar la resta d’informació en internet. La segona part, però, ens descobreix, a banda de la identitat, els mèrits dels “borrianencs de carrer”, els nostres paisans que tant feren pel nostre poble que han merescut la immortalitat, i ens ajuda a dotar de vida les ximples lletres que rotules ELS CARRERS DE BORRIANA. Julián Arribas

INDEX

Introducció .................................................................................................. 4 Els carrers dels forasters ........................................................................... 6 Borrianenques i borrianencs de carrer .................................................... 53 Agraïments i fonts d’informació i documentació ................................. 92 Relació dels carrers de Borriana classiﬁcats en els 6 grups ................. 93

Edita: Associació Cultural Falla Barri la Vila, 2010. Text: Toni Gil Trilles. Maquetació: Julián Arribas Pérez.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

INTRODUCCIÓ Eixint de casa un dia com un altre, em desplace pels nostres carrers i el destí, en forma de gestió fallera, em porta, en un saludable passeig, a un domicili dels afores de la ciutat, en la zona de darrere del col·legi dels Salessians. En arribar al carrer, la casualitat em fa mirar el negre rectangle de la part més baixa de la façana de la primera casa, el metàl·lic cartell que ens informa del lloc on estem:

Carrer Antonio Luque Vicens I igual que ja m’ha passat altres vegades, em pregunte el perquè hi ha alguns carrers del nostre poble que tenen el nom complet d’alguna persona. Tot i que no té els dos cognoms del “propietari” del lloc, també em ve a la memòria en eixe moment el nom del carrer on tenim el casal de la nostra falla, el carrer Juan Bautista Sanmartin. Qui és Antonio Luque Vicens? No ho sé. Qui és Juan Bautista Sanmartin? Tampoc ho sé. Confese la meua ignorància històrica, però la curiositat i el desig de saber quin ha sigut el motiu que ha fet que aquests personatges hagen sigut immortalitzats associant-los a un conjunt de cases, fan que em plantege el fet que m’agradaria que es recordara un carrer pels fets que haja pogut fer en vida aquell que té l’honor de donar-li nom. Hi ha carrers amb nom de personalitats públiques més o menys famoses o importants a nivell valencià, nacional o ﬁns i tot internacional. A tots aquests, més o menys, tots els coneixem. Però quins d’ells o elles són nascuts o han viscut al nostre poble? I què han fet per ell? Quants i quins són els borrianencs i borrianenques amb carrer propi? Endinsat en l’agradable investigació de tots aquells borrianencs de carrer, comence per preguntar en l’Ajuntament quin és el procés per tal que se li done el nom a una determinada via de la ciutat.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

M’expliquen que actualment el procediment per donar nom a un nou carrer o canviar-li’l a un que ja en tinga comença obligatòriament amb un informe del servei de Normalització Lingüística de l’Ajuntament. La petició d’assignació de nom, que pot ser presentada per qualsevol ciutadà, juntament amb l’esmentat informe ha de passar per la Comissió Informativa de participació ciutadana ﬁns que la proposta passa a ser aprovada pel Ple de govern de l’ajuntament i té efecte amb un decret d’alcaldia. Tots els vials dels nostres domicilis estan escrits en valencià. Va ser en 1988 quan Josep Palomero, que era en aquells moments el regidor de cultura de l’Ajuntament, va proposar la valencianització de totes les denominacions vials de la ciutat. Actualment hi ha a Borriana aproximadament 470 carrers, sobre els quals, fent un estudi de tots els noms assignats, incloent-hi el port, el grau, tots els poblats marítims, així com la zona de l’estació ferroviària i els polígons industrials, m’atrevisc a fer una classiﬁcació en sis grans grups: a) Molts dels carrers de la ciutat tenen noms extrets del santoral o relacionats amb el món eclesiàstic. b) Altres, els menys, estan relacionats amb una data o entitat important. c) Alguns recorden llocs o ciutats veïnes o no tan veïnes. d) Hi ha que tenen noms relacionats amb la ubicació o característiques pròpies de l’emplaçament. e) Una gran part dels vials està dedicada a personatges importants coneguts per pràcticament tots els vianants. Borriana tenia, en el segle XIII, una vintena de carrers.

f) I ﬁnalment, el sisé grup, el més important per a la ciutat, està format pels carrers dedicats a la memòria de persones que han destacat per mèrits relacionats amb la nostra benvolguda ciutat. He centrat aquest estudi en aquelles persones que, no sent un sant o una santa, tenen un carrer en la nostra ciutat. El reportatge és sobre els carrers dels dos últims grups de la classiﬁcació anterior. Comencem per tant un primer viatge que discorrerà per personatges no vinculats directament a la nostra ciutat.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

els carrers de forasters C/ Albert Einstein

Albert Einstein

Alfons “el Magnànim”. Retrat de Juan de Juanes

Albert Einstein (Ulm, 14 de març del 1879 – Princeton, 18 d’abril del 1955), va ser un físic d’origen alemany, nacionalitzat posteriorment suís i nord-americà. És el científic més conegut i important del segle XX. L’any 1905, publicà la seua “Teoria Especial de la Relativitat” quan encara era un jove físic desconegut treballador de l’oficina de patents de Berna. Probablement, l’equació de la física més coneguda a nivell popular és l’expressió matemàtica de l’equivalència entre massa i energia, E=mc², deduïda per Einstein com a conseqüència lògica d’aquesta teoria. Aquell mateix any publicà altres treballs que fonamentarien algunes de les bases de la física estadística i la mecànica quàntica. Va obtenir el Premi Nobel de Física del 1921 per la seua explicació de l’efecte fotoelèctric i per les seues nombroses contribucions a la física teòrica, però no per la “Teoria de la Relativitat”, perquè el científic a qui es va encomanar la tasca d’avaluar-la no la va entendre, i van témer el risc que es demostrara errònia posteriorment. En aquella època era encara considerada un poc controvertida per part de molts científics. Albert Einstein va advocar en els seus escrits pel pacifisme, pel socialisme i el sionisme. Va ser proclamat el “personatge del segle XX” i el científic més preeminent.

C/ Alfons “el Magnànim”

Alfons “el Magnànim”, V d’Aragó, III de València, I de Nàpols, Sicília i Mallorca, II de Sardenya, i IV de Barcelona (Medina del Campo, 1396 – Nàpols, 1458), va ser rei d’Aragó, de València, de Mallorca, de Sicília, de Sardenya i de Nàpols. La Corona d’Aragó va recaure en ell quan va succeir a son pare Ferran I. Al seu nomenament, el 1416, va manifestar un estil autoritari en dirigirse a les Corts de Barcelona en castellà. L’arquebisbe de Tarragona, en nom dels estaments presents, li respongué “si vis amaris, ama” (si vols ser estimat, estima), convidant-lo clarament a interessar-se per Catalunya si volia tenir un tracte recíproc. Posteriorment, la noblesa catalana va crear,

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

Alfonsí d’or

el 1418, la Junta de Molins de Rei, una lliga de ciutats, viles i barons encapçalada pel conseller de Barcelona Ramon Desplà i el comte Roger Bernat I de Pallars Sobirà, per a fer front als moviments castellanitzants de la cort iniciats pel seu pare, el rei Ferran I, i denunciats a les Corts de Montblanc (1414). El rei esmenà la seua actitud a les seues primeres corts convocades a Sant Cugat i va reduir sensiblement l’estructura de la casa reial.

C/ Amadeus Mozart

Amadeus Mozart Retrat de Barbara Krafft, 1819

Wolfgang Amadeus Mozart, de nom complet Johannes Chrysostomus Wolfgangus Theophilus Mozart (Salzburg, Àustria, 27 de gener de 1756 – Viena, Àustria, 5 de desembre de 1791) va ser un compositor i pianista austríac, mestre del classicisme, considerat com un dels músics més influents i destacats de la història. Probablement el músic més prodigiós, les seues primerenques gires per Europa el van fer famós i el van familiaritzar amb els estils musicals europeus, que després va sintetitzar a les seues obres. Únic en la història de la música gràcies als seus assoliments en tot tipus de gèneres i formes, així com per la seua sorprenent fluïdesa de composició. En els darrers anys es pot trobar en la seua música la influència de Johan Sebastian Bach, a qui va conèixer en un viatge a Berlín el 1789. Els darrers mesos Mozart visqué amb l’obsessió de la mort, en part pel misteriós encàrrec d’un Rèquiem que li féu en secret un afeccionat que volia fer-lo passar per obra pròpia, i que ell considerà un avís de defunció. Va morir sense haver-lo acabat.

C/ Andrea Doria Andrea Doria (més correctament en italià Andrea D’Oria) (Oneglia, Itàlia, 30 de novembre de 1466 - Gènova, 25 de novembre de 1560) va ser un almirall i home d’estat genovès, que en 1528 va passar del servei de Francesc I de França al de Carles I d’Espanya. El suport de la seua ﬂota va donar a Carles I un lleuger predomini a la Mediterrània occidental davant francesos, turcs i barbarescos. Les seues galeres realitzen l’empresa de Corón (1532) i ajuden la de Tunísia (1535) i Alger (1541). En 1531 és fet príncep de Melﬁ. Un vaixell de passatgers de luxe, el SS Andrea Doria, va portar el seu nom, així com l’asteroide (2175) Andrea Doria.

Andrea Doria Retrat d’Agnolo Bronzino

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

C/ Antoni Gaudí

Antoni Gaudí

Antoni Gaudí i Cornet (Riudoms o Reus, 25 de juny de 1852 – Barcelona, 10 de juny de 1926) és un arquitecte català reconegut internacionalment com un dels genis més rellevants de l’arquitectura. Es va traslladar per realitzar els seus estudis d’arquitectura a la ciutat de Barcelona on les seues primeres obres van estar influïdes per diversos estils com el neogòtic, mudèjar, barroc, fins arribar a l’explosió del modernisme on va aconseguir implantar un estil propi, amb la utilització dels seus estudis sobre la natura i les formes reglades de la geometria, la utilització de totes les arts aplicades per la decoració dels seus edificis i la recuperació per l’ornamentació de l’antic mosaic transformat per Gaudí en trencadís, convertit en una nova tècnica. La seua contribució a l’arquitectura és única i està considerat com un dels màxims exponents del modernisme. Des de la infantesa Gaudí va ser un atent observador de la natura, de la qual es sentia atret per les formes, els colors i la geometria. Encara que té grans edificis realitzats, dels quals cada vegada es fan més monografies, el que més fama li ha donat arreu del món és sens dubte el “Temple de la Sagrada Família”, obra encara en construcció i que a mesura que s’alça, la seua popularitat i admiració continua creixent.

Avda. Ausiàs March

Ausiàs March

Tomba d’Ausiàs March a la catedral de València

Ausiàs March (Gandia, 1400 - València, 3 de març de 1459) va ser un poeta i cavaller valencià medieval originari d’una família de la petita noblesa amb aficions poètiques. Va arribar a ser un dels poetes més importants del Segle d’Or valencià i de la literatura en català. Ausiàs March és un home de lletres molt reconegut dins de la literatura valenciana medieval. Sense fer cap objecció a la seua qualitat literària, aquest criteri està recolzat pel fet que va ser un poeta molt llegit, per la influència que va deixar en poetes castellans com Garcilaso de la Vega, Diego Hurtado de Mendoza, etcètera. A més, tota la poesia en català del segle XVI és un intent d’imitació de la seua obra, que es distancia de tota l’anterior, i esdevé una poesia molt personal i sincera. L’obra ausiasmarquiana està constituïda per cent vint-i-huit poesies. La majoria dels estudiosos s’han decantat per classificar la seua obra per cicles temàtics. De fet, cada cicle forma una unitat de sentit, així com s’observa una evolució formal i conceptual en els diferents cicles, per la qual cosa s’ha arribat a considerar el còmput total de la seua obra com un immens poema.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

C/ del Baró Josep Maria Benet Vicent Andreu Eslava Bellvís i Bonet, abans Cucaló de Montull i Goçalbo, el nom del qual ﬁgura en una de les plaques del carrer del Baró, va nàixer a València i fou batejat el 21 de març de 1789 a la parroquial de Sant Andreu. Tenia els títols de baró de Càrcer i Terrateig i senyor de Ramalet, Palau, Palamarinar i Pontcorrent. Va ser capità de Voluntaris Reialistes de València i cavaller de l’hàbit de Calatrava. Residia a la casa palau ubicada a la demarcació de la parròquia de Sant Llorenç de València. La casa palau, adquirida pel iaio matern, era l’antiga mansió dels Vilarasa i Descals. El 19 de juny de 1816 es va casar a l’església Col·legiata de Xàtiva amb la baronessa d’Almisserat Francesca de Paula Roís d’Alarcó i Ros d’Ursins. El 24 de desembre de 1851 va morir, als 63 anys d’edat, al palauet de Borriana.

C/ Beata Mariana Mariana Navarro Romero, Beata Mariana de Jesús, (Madrid, 17 de gener de 1565), era des de menuda molt piadosa i reflexiva. Obligada per la seua família a casar-se es va rapar el pèl i es va desfigurar la cara tallant-se amb unes tisores les comissures dels llavis, per tal de no contraure matrimoni. Per aquests fets, son pare la va tancar en casa on va passar onze anys tancada. Tenia freqüents visions de Jesús i les creences populars digueren que havia fet molts miracles. Tres anys després de la seua mort, es va exhumar el cos, el qual presentava un estat incorrupte i fins i tot tenia un agradable aroma. Més de cent anys després, el 1731 es va tornar a examinar el cos, que continuava en el mateix estat. El Papa Pius VI li va concedir el títol de beata el 18 de gener de 1783.

Beata Mariana

C/ Benet XIII Benet XIII (Gravina, Itàlia 1649 – Roma 1730) és el nom adoptat per Pietro Francesco Orsini en ser elegit Papa el 1724. Fill d’una família inﬂuent, va entrar a l’ordre dels dominics de ben jove. Els inicis del seu pontiﬁcat estan marcats per l’intent de reformar els costums del clergat italià. En consonància amb els seus decrets morals, va prohibir la loteria i va reforçar el caràcter espectacular de la litúrgia. Va cedir gran part del seu poder al cos de cardenals i va nomenar molts bisbes nous, fent créixer la jerarquia de l’església catòlica. El seu nom és el mateix que el de l’anomenat Papa Luna (Benet XIII d’Avinyó), que regnà entre 1394 i 1423, considerat un antipapa pels catòlics i que va morir a Peníscola en 1422.

Benet XIII

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

C/ Benito Pérez Galdós

Benito Pérez Galdós

Benito Pérez Galdós (Las Palmas de Gran Canària, 10 de maig de 1843 - Madrid, 4 de gener de 1920) és un dels màxims exponents del realisme literari en llengua castellana. Va evolucionar cap al naturalisme en les darreres etapes. Destaca pels seus diàlegs, amb barreja de registres segons els personatges i pel punt de vista, ja que el narrador es ﬁca dins la història narrada per guiar el lector i jutjar-la. És autor sobretot de novel·la, amb una producció molt extensa que pretenia tractar tots els temes candents del segle XIX, però també va escriure obres de teatre amb voluntat de crítica social i política. Va entrar a formar part de la Real Academia Española. Fill menor de deu germans, Galdós va néixer a les Illes Canàries a una família amb diners relacionada amb l’església i l’exèrcit. Va anar a Madrid a estudiar dret, on va començar la seua carrera literària amb prou èxit com per viure dels seus escrits. Allà va entrar en contacte amb els cercles polítics i culturals i va conèixer les principals personalitats de l’època. D’aquests cercles va sorgir el seu interès per la història, sempre present als seus llibres. Va obtenir un escó de diputat que va abandonar al ﬁnal de la seua vida, mentre entrava en una etapa més espiritual.

C/ Bernat Artola

Bernat Artola

Bernat Artola acompanyant en desﬁle la primera Reina Fallera Infantil de Borriana (1950) i el cavaller acompanyant.

Bernat Artola Tomàs (Castelló de la Plana, 20 de desembre de 1904 Madrid, 8 de maig de 1958) va ser un poeta valencià que va nàixer al carrer de Cavallers de Castelló de la Plana, fill de Bernat, delineant de l’Ajuntament de la ciutat i professor de dibuix, i de Carme. Se li van posar els noms de Bernat, Manuel, Francesc i Vicent. Des d’infant va viure envoltat per un ambient d’amor a la cultura; son pare, a banda de les arts plàstiques també conreava la música. De menut, Artola va destacar per la seua destresa en el dibuix que se li afermaria a partir de l’ingrés a l’Instituto General y Técnico de Castelló. A l’Institut va tenir l’oportunitat de gaudir de destacables professors, molt influents en l’ambient cultural del Castelló de les primeries del Segle XX. La passió pel dibuix i la pintura va ser anterior a la seua carrera literària; l’any 1914 va fundar en companyia de Joan Baptista Porcar l’«Agrupació Ribalta», una associació de joves artistes. Aquestes activitats li van permetre establir lligams amb els més destacats representants de la cultura local, molts dels quals esdevindrien amb el pas del temps imprescindibles intel·lectuals de la important generació cultural castellonenca de preguerra. En la seua poesia Artola tracta els temes eterns de l’amor, el paisatge, l’ésser humà, la solitud i el conflicte entre món exterior i món interior. La seua obra destaca pel seu riquíssim coneixement del lèxic de la Plana, que no dubta a incorporar a la seua producció més intimista; per la incorporació d’elements d’altres tradicions literàries, principalment de la castellana, però també de Rabindranath Tagore i Schopenhauer. L’obra d’Artola té una alta qualitat dins el marc de la poesia valenciana.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

C/ Bernat Guillem d’Entença Bernat Guillem d’Entença (?-El Puig de Santa Maria, 1235), era ﬁll de Bernat Guillem de Montpeller i Jussiana d’Entença, oncles de Jaume el Conqueridor, i va ser senyor de Fraga. El juliol de 1215 rep la senyoria de Fraga cedida pel seu germà Guillem d’Entença juntament amb la possessió d’altres castells, però va compartir les rendes de Fraga amb el comtat d’Urgell i el vescomtat de Bearn. El rei va permutar les rendes que havien anat a parar a mans del comtat d’Urgell i retornant-les a Fraga el 1215. Participa a la campanyes de la conquesta de Mallorca i la conquesta de València, en la que va liderar el Setge de Borriana, on fou ferit el 1235 i morí al campament d’El Puig de Santa Maria.

Bernat Guillem d’Entença

C/ Calderon de la Barca

Calderón de la Barca

Pedro Calderón de la Barca y Barreda González de Henao Ruiz de Blasco y Riaño (Madrid, 17 de gener de 1600 – Madrid, 25 de maig de 1681) és un autor de la literatura espanyola enquadrat dins l’anomenat Segle d’Or. Va ser sacerdot i autor d’obres de teatre, de tragèdia, comèdia i actes sacramentals. Es va distingir com a soldat al servei del “Duque del Infantado” a la guerra dels trenta anys durant el setge d’Hondarribia de 1638 i a la Guerra dels Segadors. Ferit durant la Batalla de Lleida 1642, va obtenir la llicència absoluta el 1642 i una pensió vitalícia. Els temes de Calderón són els típics del barroc i estan envoltats de pessimisme existencial. Es pregunta sobre què es la realitat, sobretot tenint en compte els enganys de la societat, ja que tota la vida sembla un somni. L’individu està asﬁxiat pels convencionalismes i les enveges, que no el deixen ser lliure ni mantenir els seus principis, entre els que destaca l’honor. La religió ocupa un paper central: defensa una pietat autèntica i respectuosa amb els dogmes del catolicisme. L’amor apareix com el motor de l’acció per als personatges, caracteritzats per un parell de trets del seu caràcter que els fan propers a l’arquetip. Calderón fa girar tota l’obra al voltant d’un dilema existencial que pateix un personatge. Escriu en vers i amb abundància de monòlegs simbòlics. La seua recerca formal l’emmarca dins el culteranisme, amb una llengua plena de metàfores, referències literàries i musicalitat. S’inspira en Lope de Vega en la concepció de l’acció dramàtica i l’escenograﬁa.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

C/ Canalejas

José Canalejas Méndez

José Canalejas Méndez ( Ferrol, La Corunya, 1854 – Madrid, 1912 ) va ser un advocat i polític espanyol, diverses vegades ministre i ﬁnalment president del govern (1910-1912). Va cursar els seus primers estudis a l’escola Santoja, sent considerat un nen prodigi, als 10 anys ja traduïa el francès. Als onze anys va ser corresponsal polític de premsa amb el pseudònim de “El Cantor de Mugardos”. Va traslladar-se a Madrid amb la seua família, i va estudiar a la Universitat Central Dret i Filosoﬁa i Lletres. Va perdre davant Marcelino Menéndez Pelayo la càtedra de literatura de la Universitat Central. Va ocupar diversos alts càrrecs de diferents institucions: Degà del Col·legi d’Advocats de Madrid, President de la Reial acadèmia de Legislació i Jurisprudència, membre de l’acadèmia de Ciències morals i polítiques i de la Reial Acadèmia de la Llengua. També va ser periodista i escriptor, diputat, sent nomenat subsecretari de la Presidència, Ministre de Foment, Ministre de Gràcia i Justícia, Ministre d’Hisenda i Ministre d’Agricultura, Indústria i Comerç. El 1910 va ser nomenat Cap de govern després de la Setmana Tràgica a Barcelona. Durant el seu mandat va establir el servei militar obligatori i va limitar l’establiment a l’Estat espanyol d’ordres religioses. Va morir el 12 de novembre del 1912 a La Puerta de Sol, a Madrid, tirotejat per un anarquista, Manuel Pardiñas, mentre passejava i mirava un aparador d’una llibreria.

C/ Capità Cortés Santiago Cortés y González (Valdepeñas de Jaén, 7 de juny de 1897 2 de maig de 1937) va ser un militar espanyol que va dirigir la defensa del santuari de “Nostra Senyora de la Cabeza” durant la Guerra Civil espanyola. En agost de 1936, a l’espera del ﬁnal de la guerra, es trasllada al Santuari de Nostra Senyora de la Cabeza, prop d’Andújar, junt amb 165 guàrdies civils, familiars d’aquests, 44 paisans i quatre sacerdots. En total 1.135 persones. El santuari fou asediat per les forces defensores de la República durant huit mesos i va ser bombardejat des de l’aire. Durant l’últim dia de combat, en el lloc de control republicà es trobaven el diputat comunista Pedro Martínez Cartón, al front de la XVI Brigada mixta, el comandant José Pérez Gazzolo y el poeta Miguel Hernández. L’1 de maig de 1937 amb el Santuari reduït a runes, cau ferit de mort per l’impacte d’una granada d’artilleria. La moral decau i ﬁnalment el Santuari va caure en mans dels soldats de la República. Capità Cortés

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

C/ Cardenal Benlloch

Cardenal Benlloch

Juan Bautista Benlloch i Vivó (València, 29 de desembre de 1864 – Madrid, 14 de febrer de 1926) va ser cardenal de l’Església Catòlica. Va servir com a Arquebisbe de Burgos de 1919 ﬁns a la seua mort, i va ser elevat a Cardenal en 1921. Va estudiar en el seu seminari i va obtindre el seu doctorat en teologia i en dret canònic a l’octubre de 1887. Va ser ordenat al sacerdoci el 25 de febrer de 1888, i després va exercir com auxiliar de professor en el Valenica Seminari i coadjutor en Almàssera, l’ensenyament d’humanitats i metafísica. De 1893 a 1898, va ser pastor de parròquia dels Sants Juan Evangelista i Bautista a València. A continuació, va ensenyar en el seminari de Segòvia, on va ser també vicari general (1899 -1900) i vicari capitular (1900-1901). Posteriorment va ser anomenat Bisbe d’Urgell el 6 de desembre de 1906, va ser també Co-príncep d’Andorra i va arribar a ser l’Arquebisbe de Burgos el 7 de gener de 1919. El Papa Benet XV el va ordenar Cardenal Sacerdot de S. María en Araceli en el consistori el 7 de març de 1921. Va ser un dels cardenals electors que van participar en el conclave papal de 1922, que va seleccionar al Papa Pius XI. Va servir com un enviat especial del Govern espanyol a l’Amèrica Llatina des de setembre de 1923 a gener de 1924. Va escriure la música per a “El Gran Carlemany”, l’himne nacional d’Andorra. Va morir a Madrid, a l’edat de 61 i està soterrat als peus de la Mare de Déu dels Sants Innocents Màrtirs i Desemparats, coneguda com “la Geperudeta”, en la Reial Basílica de la Mare de Déu dels Desemparats de València.

C/ Cardenal Cisneros

Cardenal Cisneros

Francisco Jiménez de Cisneros (Torrelaguna, 1436 – Roda, 8 de novembre de 1517), més conegut com el Cardenal Cisneros tenia de nom de pila Gonzalo. Va ser Cardenal, Arquebisbe de Toledo i Primat d’Espanya, pertanyent a l’Orde Franciscana, tercer Inquisidor General de Castella i regent de la mateixa a la mort de Ferran el Catòlic. A la mort de Felip el Bell va presidir també el Consell Real que va assumir funcions de Regència sense consentiment de la reina Joana, fins a l’arribada de Ferran el Catòlic. Durant la seua vida va participar, en major o menor mesura, en tot el que es va fer durant el regnat dels Reis Catòlics i va contribuir de forma decisiva a la configuració del nou estat. Va reformar la vida religiosa que havia caigut en una gran relaxació moral i una varietat intel·lectual. Va saber veure que tota renovació començava per l’educació i, sense ser un erudit, va fundar a Alcalà de Henares una de les institucions que més ha influït en la cultura espanyola: la Universitat Complutense. La universitat va ser fundada l’any 1499 a partir de l’antic Studium General d’Alcalà de Henares, del que Cisneros va ser alumne. En 1501 el cardenal Cisneros va instituir l’obligatorietat de la identificació de les persones amb un cognom fix. Fins llavors les persones s’identificaven amb el seu nom i un cognom o malnom que reflectia el lloc de procedència, l’ofici o alguna característica de la persona, per la qual cosa membres d’una mateixa família, inclosos germans, podien tindre diferent cognom. Aquest sistema produïa un gran caos administratiu per a poder identificar les persones per famílies. A partir de l’ordenança de Cisneros, el cognom del pare quedava fixat i passaria a ser el de tots els seus descendents.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

C/ Carles I

Carles I Detall del llenç de Tiziano Carles V assegut

Carles d’Habsburg i d’Aragó, I de Castella i Aragó, V d’Alemanya (Gant, Bèlgica 1500 - Yuste, Càceres, 1558), príncep d’Astúries (1504-1516), rei de Castella i Lleó, rei de València, Aragó i Sicília i comte de Barcelona (1516-1556); rei de Nàpols (1516-1554); Arxiduc d’Àustria (1519-1522); i emperador del Sacre Imperi Romanogermànic (1519-1556). Segon fill de la reina Joana la Boja i Felip el Bell, va nàixer el 24 de febrer de 1500 a Gant. El 1506 fou designat hereu del seu pare, el qual morí per febres aquell mateix any, mentre que el 1504 ja havia estat nomenat hereu de la seua mare amb el títol de príncep d’Astúries, la qual embogí a la mort del seu espòs. Fins el 1516 tingué la regència del seu avi Ferran el Catòlic. Carles V, defensor de la unitat religiosa catòlica, va veure distorsionada la seua tasca a causa del luteranisme que estava sorgint a Alemanya. Intentà negociar amb els protestants, però no va ser possible i finalment els va combatre. Malgrat que els va derrotar en algunes batalles, el luteranisme s’havia afermat a gran part de l’imperi i finalment Carles ho hagué de reconèixer el 1555 en la dieta d’Augsburg. Cansat de les nombroses guerres, en les abdicacions de Brussel·les de 15551556, Carles I deixa la corona Imperial del Sacre Imperi Romanogermànic al seu germà Ferran I d’Àustria i les de Castella i Lleó i Aragó, juntament amb les Índies Occidentals i les places nord-africanes al seu fill gran Felip II de Castella. Va retornar a Castella i el dia 3 de febrer de 1557 es va recloure al monestir de Yuste, Càceres, on va morir el 21 de setembre de 1558.

C/ El Cid

El Cid Detall de l’escultura del Parc de Balboa a Califòrnia

Rodrigo Díaz de Vivar (Vivar del Cid, Burgos, 1043 - València, 1099) conegut com Cid Campeador, El Cid o Mio Cid (de l’àrab vulgar ‫ ﺩﻱﺱ‬sidi, el meu senyor) va ser un noble castellà, guerrer i figura llegendària de la Reconquesta espanyola. Era fill de Diego Laínez i d’una filla de Rodrigo Álvarez. En quedar orfe de pare, es va criar a la cort del rei Ferran I al costat del fill del rei, el príncep Sanç. Entre els anys 1063 a 1072 va ser el braç dret de l’infant Sanç de Castella i va guerrejar al costat d’ell en diverses batalles. Va ser nomenat alferes reial quan Sanç va accedir al tron de Castella el 1065. Cap al 1066 va obtenir el títol de Campeador (Campidoctor) al vèncer en combat singular a Jimeno Garcés, l’alferes del rei de Navarra, per a dirimir una disputa per uns castells fronterers. Alfons VI de Castella va concedir al Cid la mà de la seua neboda donya Ximena Díaz, filla del comte de Oviedo, amb qui es va casar al juliol de 1074. Encarregat de la defensa de la zona llevantina, va impedir que la ciutat de Balansiya (València), governada pel rei Yahya Al-Qadir, aliat dels castellans, caiguera en mans d’al-Mundir i del comte de Barcelona Berenguer Ramon II.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

El 1090 El Cid va retornar a Balansiya, on es va convertir en protector de Yahya Al-Qadir i va derrotar una vegada més a Berenguer Ramon II a la batalla de Tébar. Després de l’ocupació de la ciutat per part dels almoràvits a l’octubre de 1092, Rodrigo va iniciar un setge a Balansiya fins el maig de 1094, data en la qual el setge s’acabà, i Rodrigo entrà a la ciutat, creant així el seu propi regne. El Pacte de Borriana va ser un pacte d’ajuda mútua enfront dels almoràvits signat el juny 1094 a Borriana entre el Cid, qua acavaba de conquerir Balansiya el maig i Pere I d’Aragó i Navarra. En virtut del pacte, les forces dels dos senyors van vèncer als musulmans en la batalla de Bairén, al Castell de Bairén de Gandia el 1097. El Cid va morir a València el 10 de juliol de 1099. La seua dona, Ximena Díaz, va aconseguir defensar la ciutat amb l’ajuda del seu gendre Ramon Berenguer III de Barcelona, fins a l’any 1102, en el qual el rei Alfons VI de Castella va ordenar l’evacuació de la ciutat i va caure en poder dels almoràvits. València va ser capturada per aquests el 5 de maig de 1109 i no va ser cristiana fins 125 anys després.

C/ Cristòfor Colom

Cristòfor Colom Recreació d’un dibuix d’Aliprioli, 1596

Signatura de Colom

Cristòfor Colom (1436 o 1451 ? -Valladolid, 1506), va ser un navegant, cartògraf, almirall, virrei i governador general de les Índies al servei dels Reis Catòlics, conegut internacionalment amb el cognom llatinitzat de Columbus, o adaptat a les diferents llengües. Va explorar les terres del Carib, establint les rutes marítimes i obrint el camí a la colonització americana. Les terres descobertes per Colom foren anomenades inicialment Índies Occidentals o Nou Món, fins l’aparició, l’any 1507, del mapa de Martin Waldseemüller i Maties Ringmann del taller cartogràfic de Saint-Dié, on es passen a anomenar Amèrica, en honor a un altre navegant, Amerigo Vespucci, del qual Waldseemüller havia llegit unes relacions sobre exploracions fetes en aquell continent. Tot i que possiblement no va ser el primer explorador europeu d’Amèrica, Colom va ser qui va descobrir un nou continent per a Europa i la història, en ser el primer navegant capaç de traçar una ruta d’anada i tornada aprofitant els corrents marins de l’Atlàntic que avui encara s’utilitzen, obrint d’aquesta manera un nou món per a explorar, i explotar, als vells regnes europeus. Cristòfol Colom és, actualment, un personatge històric controvertit. Al voltant de la seua figura existeixen diferents teories vers el seu origen, tant geogràficament (genovès, català, balear, gallec, portuguès, ...), com vers el seu llinatge (humil o noble) i la seua religió (cristià, jueu), com les seues habilitats (mentre algunes teories reforcen la imatge d’una persona hàbil, però poc dotada pel comandament i la navegació, d’altres ens el mostren amb grans dots per aquests). Les contradiccions entre algunes fonts coetànies, incloent el propi Colom, així com posteriors interessos nacionals i religiosos per tal d’assignar-se la “paternitat” de Colom han propiciat que la figura d’aquest tinga tot un cúmul de dubtes sobre els

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

quals no hi ha un consens clar en la comunitat històrica actual. Amb tot hi ha un fet clarament indiscutible: Colom aﬁrmava que podia arribar-se a l’orient llunyà (les Índies) des d’Europa viatjant cap a l’oest, i que era possible realitzar el viatge per mar amb possibilitats d’èxit i dedicà els millors anys de la seua vida a conﬁrmar aquest extrem, assolint un èxit inesperat el 12 d’octubre de 1492: El descobriment del Nou Món a ulls de la vella Europa.

C/ Doctor Ferran Detall del monument de Colom a Barcelona

Doctor Ferran de Lluís Gilabert

Jaume Ferran i Clua (Corbera d’Ebre, 1 de febrer del 1851 - Barcelona, 22 de novembre del 1929) fou un il·lustre metge i bacteriòleg català, que descobrí una vacuna contra el còlera. Posteriorment va continuar investigant i elaborà la vacuna antitífica, la vacuna antiràbica i una contra la tuberculosi. Fill del metge del poble, el 1873, es va llicenciar en Medicina a la Universitat de Barcelona, va exercir de metge a Tortosa i va arribar a director de Sanitat marítima i director de l’Hospital Civil. Es va interessar professionalment per la naixent bacteriologia i les investigacions del Dr. Pasteur. El juny del 1884, davant l’epidèmia de còlera que havia causat 3.500 morts a Marsella, l’Ajuntament de Barcelona el va comissionar per estudiar, a França, els sistemes de prevenció de la malaltia. Amb moltes dificultats va poder elaborar una vacuna contra la malaltia. Els conillets d’Índies de la vacuna foren el mateix doctor Ferran i la seua família. Per sort la medicina va funcionar bé. L’any següent, el 1885, el còlera arribà al País Valencià i el doctor Ferran va ser cridat. A Alzira inoculà 30.000 dosis de la vacuna. Les autoritats alertades per alguns metges contraris a Ferran, van prohibir que continuara vacunant la gent. Per ordre del ministre Romero Robledo es va suspendre la vacunació arribant-se a les 150.000 víctimes mortals a Espanya aquell any 1885. Dels vacunats per Ferran en van morir només 54. Incomprès i discutit a Espanya, va ser apreciat i honorat per la ciència europea i va ser reconegut per l’aplicació de les seues mesures profilàctiques entre els combatents de la Primera Guerra Mundial. Va ser premi de l’Académie de Sciences de París el 1907.

C/ Doctor Fleming

Doctor Fleming

Alexander Fleming ( Lochﬁeld, Escòcia, 1881 - Londres, 1955 ) va ser un biòleg, bacteriòleg i professor universitari escocès guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia l’any 1945, famós per ser el descobridor de la penicil·lina a partir del fong Penicillium chrysogenum. Va estudiar medicina a la Saint Mary’s Medical School de Londres, on es va graduar l’any 1908. En aquest centre va treballar com a metge microbiòleg al Departament d’Inoculacions ﬁns a l’inici de la Primera Guerra Mundial. L’any 1928 fou nomenat professor universitari d’aquest centre d’ensenyament.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

L’any 1945 va ser guardonat amb el Premi Nobel de Medicina i Fisiologia pel descobriment de la penicil·lina i les seues propietats curatives en malalties infeccioses. El seu descobriment de la penicil·lina va signiﬁcar un canvi dràstic per a la medicina moderna, canvi que va iniciar l’anomenada “Era dels antibiòtics”. L’aportació cientíﬁca de Fleming és doble ja que a més de descobrir una molècula química (penicil·lina) també va trobar una molècula proteica (lisozim) amb activitat antibiòtica. Membre de la Royal Society, l’any 1944 fou nomenat Cavaller pel rei Jordi VI del Regne Unit. Fleming va morir l’11 de març de 1955 d’un infart de miocardi a la seua residència de Londres. Va ser enterrat com un heroi nacional a la cripta de la Catedral de Sant Pau d’aquella ciutat. Doctor Fleming

C/ Enric Granados

Enric Granados

Enric Granados Campiña (Lleida, 27 de juliol de 1867 - En mar, prop de Dieppe, 24 de març de 1916) va ser un compositor i pianista que vivia de xiquet a Barcelona, on va formar part de l’escolania de la Mercè, i va estudiar piano amb Francesc Jurnet i amb Joan Baptista Pujol. A partir del 1883 va estudiar amb Felip Pedrell. Del 1887 al 1889 va residir a París, on va conèixer el pianista català Ricard Viñes. Tornà a Barcelona el 1889, on va iniciar la seua activitat com a compositor i l’any següent com a pianista. A partir del 1905 col·labora, entre altres artistes, amb Pau Casals, Jacques Thibaud, Joaquim Malats i Camille Saint-Saëns. El 1911 estrena Goyescas, per a piano (la seua obra mestra), a Barcelona, on obtingué un gran èxit. Va morir tornant d’un viatge a Nova York, on havia anat, juntament amb la seua dona, a l’estrena de la versió escènica de Goyescas (1916), a la Metropolitan Opera de Nova York: el vaixell en el qual viatjava va ser torpedinat per un submarí alemany.

C/ Enrique Tierno Galván

Enrique Tierno Galván

Enrique Tierno Galván (Madrid, 8 de febrer de 1918 - Madrid, 19 de gener de 1986) va ser un polític, sociòleg, jurista i assagista espanyol. Doctor en Dret, Doctor en Filosofia i Lletres, Catedràtic de Dret Polític des de 1948 fins a 1953 en la Universitat de Múrcia, i des de 1953 fins a 1965 en la Universitat de Salamanca. Va ser el primer a traduir el Tractatus de Ludwig Wittgenstein. Home molt culte, va ser processat en 1957 per les seues activitats polítiques. A l’agost de 1965 va ser expulsat de la universitat per recolzar les protestes estudiantils en contra de la dictadura franquista, junt amb altres professors universitaris. En 1966 es trasllada a Estats Units on va ser professor en la universitat de Princeton (1966-1967). Afiliat al PSOE (Partit Socialista Obrer Espanyol) en la clandestinitat, i expulsat després per divergències doctrinals, al tornar a Espanya, en 1968, funda el Partit Socialista de l’Interior (PSI). En 1976, un any després de la mort de Franco, va ser reposat en la seua càtedra. En les primeres eleccions democràtiques, el 15 de juny de 1977, va obtindre l’acta de diputat per

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

Enrique Tierno Galván Estàtua en el parc homònim de Madrid

Madrid, en les llistes del PSP (el PSP va obtindre en les dites eleccions sis diputats), però va acabar per integrar el seu partit en el PSOE, del que va ser triat president honorari (abril de 1978). En les primeres eleccions municipals de la democràcia (abril de 1979) es presenta a l’alcaldia de Madrid. Encara que el seu partit no és el més votat (va ser la UCD), una coalició amb el PCE li dóna l’alcaldia. És reelegit, també amb el suport del PCE en les eleccions de maig de 1983. Va romandre en el càrrec ﬁns a la seua mort al gener de 1986. Durant els seus quasi set anys de mandat, va dur a terme importants reformes, aconseguint una gran popularitat. En tot cas, es va guanyar l’afecte dels madrilenys amb els seus humorístics i ben escrits Bans municipals i amb iniciatives que cuidaven els xicotets detalls, inclús entre els joves, al recolzar l’anomenada “Movida madrileña”. El seu enterrament, el dia 21 de gener, es va convertir en una de les concentracions més nombroses de les ocorregudes en la capital d’Espanya.

C/ Federico Carlo Gravina

Federico Carlo Gravina

Federico Carlo Gravina (Palerm, 12 de setembre de 1756 - Cadis, 9 de març de 1806) va ser un marí sicilià al servei dels Borbó d’Espanya. Va entrar a la marina hispànica (1775) i va participar en els setges de Gibraltar (1779) i de Menorca (1781). A la Guerra Gran (1793-95), després de prendre part en les operacions de Toló (1793), va intentar protegir els ports de Portvendres, Cotlliure (1794) i Roses (1794-95). Després de dirigir l’esquadra de l’Atlàntic durant la guerra contra la Gran Bretanya (17961802), va ser ambaixador a París (1804-05); posteriorment va comandar els vaixells hispànics de l’esquadra conjunta hispanofrancesa de Villeneuve, derrotada pels britànics a Trafalgar (1805). Va morir a conseqüència de la greu ferida en un braç rebuda durant la batalla.

C/ Federico García Lorca Federico García Lorca (Fuente Vaqueros, Granada, 5 de juny de 1898 – Entre Víznar i Alfacar, 19 d’agost de 1936) va ser un poeta, dramaturg i prosista espanyol, també conegut per la seua destresa en moltes altres arts. Adscrit a l’anomenada Generació del 27, és el poeta de major inﬂuència i popularitat de la literatura espanyola del segle XX. Com a dramaturg, se’l considera un dels més importants del teatre espanyol del segle XX, junt amb Valle-Inclán i Buero Vallejo. Va morir executat després de l’alçament militar de la Guerra Civil Espanyola, per la seua aﬁnitat al Front Popular i per ser declaradament homosexual.

Federico García Lorca

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

C/ Felip II Felip II d’Àustria (o Habsburg), cridat El Prudent (Valladolid, 21 de maig de 1527 – L’Escorial, 13 de setembre de 1598), va ser Rei d’Espanya des del 15 de gener de 1556 ﬁns a la seua mort, de Nàpols i Sicília des de 1554 i de Portugal i els Algarves (com Felip I) des de 1580, realitzant una anhelada unió dinàstica amb Portugal, que va durar 60 anys. Va ser també rei d’Anglaterra, pel seu matrimoni amb María I, entre 1554 i 1558. Fill i hereu de Carles I d’Espanya i Isabel de Portugal, germà de María d’Àustria i Juana d’Àustria, nét per via paterna de Juana I de Castella i Felipe I i de Manuel I de Portugal i María de Castella per via materna. Va morir als 71 anys d’edat, després de passar uns anys en unes condicions de vida roïnes a causa de la malaltia que patia. Felip II Retrat d’Antonio Moro

Francesc Ribalta

C/ Francesc Ribalta Francesc Ribalta (Solsona, 2 de juny de 1565 – València, 14 de gener de 1628) va ser un pintor català influït pel tenebrisme i pel naturalisme del moviment de Caravaggio, amb qui probablement va entrar en contacte durant els seus estudis en Itàlia. Va ser mestre de Josep de Ribera. Fill de Joan Ribalta, sastre, i Magdalena. Poc temps després es traslladen a Barcelona on es va iniciar en la pintura. Morts els pares, Ribalta marxa a Madrid. Ací pinta el quadre “Preparatius per a la Crucifixió” de 1586, conservat a l’Ermitage de Sant Petersburg. Contrau matrimoni amb Inés Pelayo, fruit del qual naixeran dues filles i el seu fill Joan, que també seria pintor. En aquesta etapa a Madrid es forma en els tallers que hi treballaven al Monestir de l’Escorial, entre artistes espanyols i italians com Zuccaro, Tibaldi, Cambiaso, Navarrete el Mudo o Carducho. Va ser un dels primers pintors espanyols a destacar-se pel tenebrisme de la seua obra, exercint un poderós influx entre els seus successors.

C/ Francesc Tàrrega

Francesc Tàrrega

Francesc d’Assís Tàrrega i Eixea (Vila-real, 21 de novembre de 1852 – Barcelona, 15 de desembre de 1909), compositor i guitarrista valencià, va nàixer en una casa situada a la plaça de sant Pasqual, molt a prop del santuari del Sant. Son pare, Francisco Tárrega Tirado, i sa mare, Antonia Eixea Broch, treballaven com a casers per a la comunitat de les mares Clarisses del convent de Sant Pasqual. A causa de l’ocupació dels seus pares, el xicotet Francesc era cuidat per una assistenta. En cert moment, Francesc es va escapar de la seua mainadera, caient a un canal de reg pròxim a la casa. Açò li va causar un fort xoc que va danyar els seus ulls per sempre. Son pare va pensar que Francisco podria perdre completament la vista, de manera que es van traslladar a Castelló perquè assistira a classes de música i, en cas de quedar cec, poguera guanyar-se la vida tocant algun instrument.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

Va estudiar a Castelló de la Plana, amb el cèlebre guitarrista popular conegut amb el nom de Cec de la Marina. Després de dos anys d’estada a València, va anar a Madrid, on va estudiar harmonia i piano al conservatori. Dedicat a la guitarra, va debutar amb un gran èxit al Teatro Alhambra de Madrid. El 1881 va anar a París i va col·laborar en les festes del centenari de Calderón de la Barca organitzades sota la direcció de Victor Hugo i va triomfar. Va actuar a Londres, Brussel·les, Berna, Roma i altres ciutats. Finalment es va establir a Barcelona, on, a causa d’una paràlisi, va haver d’abandonar l’activitat concertística i es va dedicar a l’ensenyament i a la composició. Francesc Tàrrega

C/ Francisco Goya

Francisco Goya Autoretrat, 1783

El para-sol, de Goya

Francisco Goya y Lucientes (Fuendetodos, 30 de març de 1746 - Bordeus, 16 d’abril de 1828) va ser un pintor i gravador aragonès. La seua obra abasta la pintura de cavallet i mural, el gravat i el dibuix. En totes aquestes facetes va desenvolupar un estil que inaugura el romanticisme. La seua contribució representa també el començament de la pintura contemporània, i se’l considera un precursor de les avantguardes pictòriques del segle XX. Després de formar-se a la seua terra natal dins l’estil del barroc tardà, l’any 1770 va viatjar a Itàlia, on va entrar en contacte amb un incipient neoclassicisme. El 1793 va patir una greu malaltia que el va fer evolucionar cap a una pintura més creativa i original, que fa servir temàtiques menys amables que les que havia pintat per a la decoració dels palaus reals. Una sèrie de menuts quadres en llauna, als que ell mateix denominava “de capritx i invenció”, iniciaren la fase madura de l’obra de l’artista i la transició cap a l’estètica romàntica. La seua obra reﬂecteix el convuls període històric en què va viure, particularment per les conseqüències de la Guerra de la Independència Espanyola (Guerra del Francès), de la qual han quedat la sèrie d’estampes que són com un reportatge modern de les atrocitats comeses, i composen una visió exempta d’heroisme on les víctimes són sempre individus, sense diferència de classe i condició. Dins la seua obra cal citar la famosa “La maja desnuda”, amb una popularitat en part aconseguida per la polèmica generada al voltant de la identitat de la dona retratada. Un cop acabada la Guerra del Francès pinta dos grans quadres a propòsit dels successos del 2 de maig de 1808, que senten un precedent tant estètic com temàtic pel que fa a la pintura històrica, ja que no només comenta successos propers a la realitat que viu l’artista, sinó que arriba a transmetre un missatge universal.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

Plaça Francisco Tomàs i Valiente

Francisco Tomàs i Valiente

Francisco Tomàs i Valiente (València, 8 de desembre de 1932 - Madrid, 14 de febrer de 1996) va ser un jurista, historiador i escriptor valencià. Llicenciat en Dret per la Universitat de València en 1955 va tenir una clara vocació docent des dels primers anys. Va impartir classes en la pròpia universitat on s’havia llicenciat, i en les de La Laguna, Salamanca, Saragossa i a l’Autònoma de Madrid. En 1980 és triat per les Corts Generals Magistrat del Tribunal Constitucional a proposta del PSOE. En 1983 és novament nomenat per al mateix càrrec, moment en què serà triat com a President del Tribunal Constitucional el 3 de març de 1986 i renovat al càrrec el 1989. Després de la ﬁ del seu mandat es va reincorporar a la Universitat madrilenya en la seua condició de Catedràtic d’Història del Dret. En 1991 és triat membre de la Comissió d’Arbitratge Internacional per a la Conferència de Pau de Iugoslàvia ﬁns que en 1995 és nomenat membre permanent del Consell d’Estat. Va ser membre de la Reial Acadèmia d’Història en 1989 i Doctor Honoris Causa en 1995 per la Universitat de Salamanca. El 14 de febrer de 1996 va ser assassinat per membres de la banda terrorista ETA al seu despatx de la Universitat Autònoma de Madrid mentre preparava unes classes. Existeixen nombrosos carrers, col·legis, instituts de secundària, escoles universitàries que han rebut el nom de Tomàs i Valiente.

C/ Gabriel Miró

Gabriel Miró

Gabriel Miró Ferrer (Alacant, 28 de juliol de 1879 – Madrid, 27 de maig de 1930) va ser un escriptor espanyol, segon entre els ﬁlls d’Encarnación Ferrer i Juan Miró, enginyer d’Obres Públiques. Va estudiar entre 1887 i 1892 junt amb el seu germà Juan com a alumne intern dels jesuïtes del Col·legi de Santo Domingo a Orihuela, on li van concedir el seu primer premi literari amb un treball de redacció escolar titulat “Un día de campo”; allí va emmalaltir de reuma en el genoll esquerre, potser per hipocondria, i va passar llarg temps en la infermeria del col·legi. El seu delicat estat de salut va moure els seus pares a traslladar-ho a l’Institut d’Alacant, i després va anar amb la seua família a Ciudad Real, com reﬂectirà en la seua novel·la “Niño y grande”; allí va acabar el batxillerat. A l’octubre de 1895 va començar a estudiar Dret en la Universitat de València i en la Universitat de Granada, on es va llicenciar en 1900. Fracassat en dos convocatòries d’oposicions a la Judicatura, va ocupar càrrecs modestos en l’Ajuntament d’Alacant i en la seua Diputació provincial, vivint en l’apartat barri de Benalúa. Per la seua prosa poètica, relacionada amb el modernisme, que destaca per la rica elaboració del llenguatge i per les descripcions ambientals i de paisatges, és considerat un dels millors prosistes en castellà del segle XX.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

C/ Galileu

Galileu, per Giusto Sustermans

Galileu Galilei (15 de febrer de 1564 – 8 de gener de 1642) va ser un físic, matemàtic i filòsof italià que va tenir un paper important durant la Revolució Científica. Va millorar el telescopi, i per tant, l’observació astronòmica, i va donar suport a la teoria de Nicolau Copèrnic. De vegades, se l’anomena “el pare de l’observació astronòmica”, el “pare de la física moderna” i el “pare de la ciència moderna”. El 1581, Galileu entra a la universitat de Pisa per estudiar medicina, però acaba interessant-se per les matemàtiques. Va demostrar que Aristòtil estava equivocat al suposar que la rapidesa de caiguda dels cossos és proporcional al seu pes. Per demostrar-ho, va mesurar el temps de caiguda de pesos llençats des de la torre inclinada de Pisa. El 1592, Galileu esdevé professor de matemàtiques a la universitat de Pàdua, on estaria durant 18 anys. Va construir un aparell de mesura, el sextant, va treballar en una explicació de les marees basada en les teories copernicanes, i va escriure un tractat de mecànica mostrant que les màquines no creen energia, però la transformen. Al final de 1609 Galileu tenia un telescopi de 20 augments que li permetia estudiar els cràters de la Lluna i distingir els estels de la Via Làctia. Va descobrir quatre satèl·lits de Júpiter (els satèl·lits galileians). Va publicar els seus descobriments el 1610, cosa que va provocar grans controvèrsies perquè els altres científics no disposaven de telescopis que pogueren confirmar les seues observacions. El gran duc de Toscana el nomena matemàtic de la cort de Florència, la qual cosa li permet dedicar tot el seu temps a la recerca. Galileu continua fent remarcables descobriments científics, observant les fases de Venus, que, amb els satèl·lits de Júpiter, el convencen que Copèrnic no estava equivocat. L’Església s’oposa vigorosament a la posició de Galileu, però aquest demana la llibertat de recerca, a la seua carta a la gran duquessa Cristina el 1615. Contestant els seus arguments el Sant Ofici de Roma publica un edicte contra Copèrnic el 1616. El 1623, el Papa Urbà VIII autoritza Galileu a escriure un llibre comparant els sistemes de Ptolemeu i Copèrnic. No obstant això, Galileu és jutjat a Roma per la Inquisició degut els Diàlegs de 1632, perquè el 1616 li havia estat prohibit defensar o ensenyar les teories de Copèrnic. Aquest judici no fou anul·lat fins l’any 1992!

C/ Generació del 27

Generació del 27

La Generació del 27 va ser un grup d’autors que va sorgir en el panorama cultural espanyol al voltant de l’any 1927, quan es va celebrar el tercer centenari de la mort del poeta barroc Luis de Góngora. Aquests autors van aproﬁtar aquesta data per reivindicar la poesia que aquest autor va compondre a l’última època de la seua vida (Culteranisme), desprestigiada per la crítica decimonònica. Tant escriptors com professors i intel·lectuals van celebrar en homenatge a Góngora una sèrie d’actes a l’Ateneu de Sevilla aquell any que s’ha considerat l’acte fundacional del grup.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

Bé que alguns dels seus integrants foren ﬁgures prominents de la prosa (José Bergamín, José María de Cossío, Ernesto Giménez Caballero, etc), és en el camp de la poesia on destacaren més i on els seus assoliments foren més notables. Els poetes més representatius són Federico García Lorca, Rafael Alberti, Jorge Guillén, Pedro Salinas, Dámaso Alonso, Gerardo Diego, Vicente Aleixandre, Emilio Prados, Manuel Altolaguirre i Luis Cernuda.

C/ General Prim

General Prim

Joan Prim i Prats, marquès de Los Castillejos, comte de Reus, vescomte del Bruc, Gran d’Espanya (Reus, 16 de desembre de 1814 - Madrid, 30 de desembre de 1870) va ser un militar i polític progressista del segle XIX molt inﬂuent en la política espanyola. Va ser president del consell de Ministres entre els anys 1869 i 1870. El 26 de Novembre de 1870 Amadeu (conegut generalment com Amadeu de Savoia) era elegit per 191 vots com rei (Amadeu I). El 27 de desembre va sortir Amadeu cap a Espanya. El mateix dia 27, Prim tenia sessió parlamentària i al sortir al vespre en el seu cotxe de cavalls es va endinsar al carrer del Turc, a prop del Congrés, on el seu pas va ser obstaculitzat. Uns homes armats van obrir foc. Va morir de les ferides el 30 de desembre de 1870, després de conèixer el desembarcament d’Amadeu. L’estudi de l’advocat Antoni Pedrol Rius va aclarir en 1960 el misteri del seu assassinat pel que fa als autors materials, però sobre els instigadors res no es pot demostrar sens dubte raonable, donat que els indicis es basen en que els assassins va ser reclutats pels seus homes de conﬁança.

C/ Gerardo Diego Gerardo Diego

Gerardo Diego (1896-1987) va ser un poeta espanyol de la Generació del 27. Va dedicar-se a l’escriptura i l’ensenyament de la literatura tota la vida, alternant en el seu estil el classicisme i les avantguardes. En vida va rebre un enorme reconeixement, com demostren el fet de ser admès a la Real Academia Española o haver obtingut els premis Cervantes i Nacional.

C/ Guillem de Vinatea

Guillem de Vinatea

Francesc de Vinatea (Morella, ? - València, 1333) va ser un cavaller conegut, a causa d’un error de la crònica de Pere el Cerimoniós, amb el nom de Guillem de Vinatea. Jurat en cap de València, el 1333 va protagonitzar una important acció d’oposició a la política feudalitzant que Alfons III el Benigne aplicava al Regne de València. El rei va accedir a les pretensions de la seua dona, la reina Elionor, de dotar fortament els seus ﬁlls, fonamentalment l’infant Ferran, en detriment de l’hereu, Pere, el futur Pere III el Cerimoniós, fruit del primer matrimoni del Benigne. En aquest

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

sentit les donacions se succeïren: Tortosa, amb el títol de marquès per a Ferran, Alacant, Elda, Novelda, Oriola, Guardamar i, finalment, les viles de Xàtiva, Alzira, Morvedre, Morella, Borriana i Castelló de la Plana. Aquestes darreres provocaren la reacció violenta de la ciutat de València, en nom de la qual Vinatea va exigir davant els reis l’anul·lació de les cessions en un to tan enèrgic, que la reina va arribar a afirmar que unes tals manifestacions no haurien estat permeses pel seu germà Alfons XI de Castella. Amb tot, Alfons III va acceptar fer la retractació demanada. Francesc de Vinatea va morir poc després, però la seua figura es va convertir en el mite de la resistència foral del regne als intents feudalitzants; l’incident ha estat glossat en òpera, el 1974, per Matilde Salvador, amb text de Xavier Casp, i també en teatre i en obres pictòriques.

C/ Isaac Albéniz Guillem de Vinatea. Escultura en bronze de Manolo Rodríguez, instal·lada en la Plaça de l’Ajuntament de València el 6 d’octubre de 1993.

Isaac Albéniz

Isaac Albéniz (Camprodon, Ripollès, 29 de maig de 1860 - Cambo-lesBains, Aquitània (França), 18 de maig de 1909) va ser un gran compositor i intèrpret de piano. No solament es va dedicar a la música per a aquest instrument: també va escriure obres per a teatre, sis òperes (més una d’inacabada i tres d’esbossades) i més de dues dotzenes de cançons, així com diversos temes orquestrals i de cambra. La Península Ibèrica i els seus paisatges foren per a ell font d’inspiració inexhaurible. Més de la meitat de les seues obres porten el nom d’una ciutat, d’un poble o d’una regió. Però la vena d’inspiració més forta i fecunda, la trobà a Andalusia; la ciutat preferida fou Granada, a la qual es va acostar amb l’esperit i l’intent de fer-la reviure a Catalunya. La cultura àrab, va estimular la seua fantasia per damunt de qualsevol impressió convencional, lluny de tot símbol ﬂamenc: La Alhambra, Torre Bermeja, El Albaicín. L’obra cabdal d’Albéniz, cal cercar-la en el piano, ja que la sonoritat de l’orquestra és menys adequada al seu temperament. En aquest sentit, Ibèria (1906-09), recull de dotze peces repartides en quatre quaderns, constitueix una excel·lent mostra de l’internacionalisme del seu autor, que quedà incompleta a causa de la seu mort.

C/ Isaac Peral Isaac Peral (Cartagena, 1 de juny de 1851 - Berlin, 2 de maig de 1895) va ser un científic i marí murcià, inventor del submarí Peral (1885), primer submarí de la història que podia ser utilitzat amb fins militars ja que disposava del mateix sistema de llançament de torpedes que incorporen els submarins moderns. Després d’una breu, però intensa carrera com marí de l’Armada Espanyola, va intervenir en la guerra de Cuba i en la tercera guerra carlina, acreditant perícia i valor, pel que va ser felicitat i condecorat. També va destacar en treballs i missions de caràcter científic. En 1883 es fa càrrec de la càtedra de Física-Matemàtica de l’Escola d’Ampliació d’Estudis de l’Armada. En 1885, després de la denominada crisi de les Carolines, en la qual Alemanya va intentar arrabassar aquest

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

Isaac Peral

arxipèlag a Espanya, Isaac Peral es va considerar en l’obligació de comunicar als seus superiors que havia resolt definitivament el repte de la navegació submarina. Després d’una rigorosa anàlisi del seu projecte, per part dels més qualificats científics de l’esmentada Escola d’Ampliació, aquests van donar la sevua aprovació perquè fos traslladat al ministre de Marina, Almirall Pezuela, qui va rebre el projecte amb calorós entusiasme. Per desgràcia, els ministres que el van succeir van demostrar indiferència o oberta hostilitat (Almiralls Ródriguez d’Arias i Beránger). Malgrat tot i gràcies al suport de la Reina Regenta María Cristina, el submarí va ser finalment botat el 8 de setembre de 1888. La Comissió Tècnica nomenada a aquest efecte, va avalar l’èxit de les proves del primer submarí de la història. No obstant això, obscurs interessos mai aclarits, van motivar que les autoritats del moment rebutjaren l’invent i començaren una campanya de desprestigi contra la persona de l’inventor, a qui no li va quedar més remei que sol·licitar la baixa en la Marina i intentar aclarir a l’opinió pública la veritat del succeït. El 5 de novembre de 1891 es llicencia del servei, però se li impedeix publicar el seu “Manifest” en cap mitjà de comunicació. Finalment, va aconseguir publicar-lo, pagant-se’l de la seua butxaca, en un periòdic satíric cridat “El Matute”. El 4 de maig de 1895, Peral es trasllada a Berlín per a ser operat de càncer, però una negligència en les cures li produeixen una meningiti que acaba amb la seua vida en 22 de maig. El 11 de novembre de 1911 és exhumat per a traslladar les seues restes mortals a Cartagena.

C/ Jacinto Benavente

Jacinto Benavente

Jacinto Benavente Martínez (Galapagar, Madrid, 1866 - 1954 ) va ser un dramaturg, guionista, director de cinema i polític espanyol guardonat amb el Premi Nobel de Literatura. Va nàixer el 12 d’agost de 1866. Fill del conegut metge pediatra Mariano Benavente, va iniciar els estudis de dret a la Universitat Central de Madrid, però, a la mort del seu pare l’any 1885 els va abandonar per dedicar-se a la literatura. Durant algun temps va ser empresari de circ. Membre de la Reial Acadèmia Espanyola des de l’any 1912, va ocupar el febrer de 1918 un escó en el Congrés de Diputats, càrrec que va ocupar ﬁns el maig de 1919, i el 1947 va assumir, a títol honorari, la presidència de la Confederació Internacional de Societats d’Autors i Compositors. L’any 1924 va rebre el títol de ﬁll predilecte de la ciutat de Madrid, concedit pel seu Ajuntament. El 1924 li va ser atorgada la Gran Creu d’Alfons X el Savi i el 1950 la Medalla del Mèrit al Treball. Va abordar gairebé tots els gèneres teatrals: tragèdia, comèdia, drama i sainet. Tots els ambients van trobar cabuda i expressió total en la seua escena: el rural i l’urbà, el plebeu i l’aristocràtic. El seu teatre constitueix una galeria completa de tipus humans. L’any 1922 fou guardonat amb el Premi Nobel de Literatura per haver continuat dignament les tradicions del teatre espanyol.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

C/ James A. Michener James Albert Michener ( 3 de febrer de 1907 - 16 d’octubre de 1997) va ser un escriptor i novel·lista nord-americà. Va combatre amb l’exèrcit durant la segona guerra mundial. D’aquesta experiència va nàixer la seua obra “Va succeir en el Pacíﬁc” publicada en 1947. Entre les seues obres posteriors es destaquen: “Sayonara” (1954), “Caravanes” (1963) i “Ibèria” (1968).

Avinguda Jaume I

James A. Michener

Jaume I

Jaume I “el Conqueridor” (Montpeller, 2 de febrer del 1208 - Alzira, 27 de juliol del 1276), rei d’Aragó, de Mallorca i de València, comte de Barcelona i d’Urgell, i senyor de Montpeller (1213-1276). Fill i successor del rei Pere II d’Aragó “el Catòlic” al tron de la corona d’Aragó i de Maria de Montpeller. Quedą totalment orfe de pare i mare el 1213, quan tan sols comptava 5 anys. Fou pare dels reis Pere III d’Aragó “el Gran” i Jaume II de Mallorca “el Prudent”. El 1229 Balansiya (València) havia caigut en poder de Zayyan ibn Mardanix, cabdill local de l’oposició contra els almohades, i el destronat Sayyid Abu Zayd havia hagut de fugir cap al Regne d’Aragó, on era un simple cortesà. Jaume I pogué plantejar així la conquesta de València com una mera intervenció en la guerra civil dels musulmans. Dos cavallers aragonesos, Hug de Follalquer, mestre dels hospitalers, i Blasco I d’Alagón, que acabava de conquerir Morella després de tornar d’uns anys d’exili a Balansiya feren saber a Jaume el Conqueridor, que pocs anys abans havia conquerit Mallorca en només tres mesos, de les excel·lències del regne musulmà de València i l’animaren a conquerir-lo. Es va decidir que la campanya s’inciaria amb la conquesta de Borriana. La ciutat de Borriana va caure el juliol de 1233 després de dos mesos de setge per tropes de la Corona d’Aragó, la senyoria d’Albarrasí i els ordes del Temple i l’Hospital. Borriana, que va quedar al comandament de Pere Cornel III es va convertir en la base d’operacions de l’exèrcit de Jaume el Conqueridor. Immediatament després de la seua caiguda, i tal com s’havia pactat amb Zayd Abu Zayd, van caure pacíficament tots els castells al nord d’aquesta ciutat, en aquell moment capital de la Plana, entre els quals hi havia Peníscola, Castelló de la Plana, Borriol, les Coves de Vinromà i Vilafamés. Tres anys després de conquerir Borriana i tots els territoris al nord de la nostra ciutat, en la primavera de 1236 es conquesta i fortifica el Puig, que seria comandat per Bernat Guillem de Montpeller. Les tropes de Zayyan ibn Mardanix el van atacar per alleugerir la pressió sobre Balansiya però va ser derrotades. En aquest temps situa la Crònica de Jaume I el popular episodi de l’oreneta. Diu que estant el comte-rei acampat amb la seua host davant Borriana, una oreneta va fer niu en la tenda reial, i havent-se adonat Jaume quan anaven a alçar el campament, no va voler que la tenda fora desfeta fins

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

que l’oreneta i els seus menuts pardalets se n’hagueren anat. Jaume I d’Aragó va morir el 27 de juliol de 1276 quan viatjava des del Regne de València cap al monestir de Poblet per tal d’ingressar com a monjo. En morir el rei en Jaume, les seues despulles foren dipositades a la catedral de València, prop de l’altar de Santa Maria. No va ser ﬁns dos anys després de la seua mort que el seu ﬁll i hereu, el rei Pere el Gran, va poder complir els designis testamentaris del seu pare. Així, el maig del 1278, amb grans honors i ornaments, el cos del rei Jaume I va ser traslladat al monestir de Poblet, on va ser soterrat.

Penó de la Conquesta

Jaume Roig

Escut de Joan Carles I d’Espanya

C/ Jaume Roig Jaume Roig (Començaments del segle XV, València - 1478, Benimàmet) va ser un metge de prestigi social i professional a la València del seu temps. És l’autor d’una de les obres més emblemàtiques de la literatura valenciana medieval, que ell mateix va titular Espill (1460). Els orígens familiars de Jaume Roig el relacionen amb Catalunya, ja que el seu besavi havia nascut a Mataró, i també amb els estaments del poder municipal de la ciutat del Túria. El seu besavi, que es va instal·lar a València a començaments del segle XIV, consta com a jurat de la ciutat. El seu avi Pere Roig, notari de professió, va ser síndic de València i administrador de l’hospital de Sant Llàtzer. El seu pare, el metge Jaume Roig anomenat “lo vell”, fou conseller de la ciutat i examinador de metges. Jaume Roig “lo jove” va nàixer segurament a València a començaments del segle XV. Mestre en medicina, probablement va estudiar a Lleida, fundada cap a l’any 1300 pel rei Jaume II el Just. El seu prestigi social, heretat de la família, i la seua competència professional el van portar a ser metge de la monarquia, del municipi i dels estaments religiosos de la seua ciutat natal. Va ser conseller de València el 1456. Vinculat professionalment amb la corona catalanoaragonesa, era des de 1446, metge de la reina Maria de Castella, esposa d’Alfons el Magnànim, la mort de la qual va certiﬁcar el 1458. El 1443, Jaume Roig es va casar amb Isabel Pellicer, amb qui va tenir sis ﬁlls, tres nois i tres noies, la meitat dels quals es van vestir els hàbits. La valoració professional del metge Jaume Roig i el seu èxit social i econòmic són un exemple més del triomf que va obtenir entre totes les capes socials la nova medicina escolàstica, que es va implantar per tota l’Europa llatina a partir del segle XIII.

C/ Joan Carles I Joan Carles I d’Espanya (batejat com Juan Carlos Alfonso Víctor María de Borbón y Borbón-Dos Sicilias; 5 de Gener de 1938 a Roma, Itàlia) és l’actual rei d’Espanya i comte de Barcelona, entre altres títols històrics. El 22 de novembre de 1975, dos dies després de la mort de Franco, i tal com el dictador havia previst, i després de jurar els principis fonamentals del feixista Movimiento Nacional, Joan Carles fou proclamat rei d’acord

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

amb la Ley de Sucesión en la Jefatura del Estado aprovada per Franco. Després de succeir-lo com a Cap de l’Estat, fou un dels actors de la transició democràtica d’Espanya, des d’una dictadura cap a una monarquia constitucional. Les característiques i funcions que li determina la Constitució són, entre d’altres, el comandament suprem de les forces armades, sancionar i promulgar les lleis, i convocar i dissoldre les Corts Generals i convocar eleccions. La Casa Reial espanyola és l’organisme públic que, sota les seues ordres, té com a missió servir-li de suport.

C/ Joan d’Àustria

Joan Carles I

Joan d’Àustria (Ratisbona, Baviera, 24 de febrer de 1545 o 1547 - Namur, Països Baixos espanyols, 1 d’octubre de 1578), ﬁll natural de l’emperador Carles V i de Bàrbara Blomberg, va ser un militar i diplomàtic durant el regnat del seu germanastre Felip II d’Espanya. Fill natural de l’emperador Carles V i de Bàrbara Blomberg. El 1559 fou reconegut pel seu germà Felip II de Castella. Nomenat capità general de la Mediterrània (1568), va lluitar contra turcs i berbers sota la vigilància del seu conseller Lluís de Requesens. Designat per Pius V per a comandar l’esquadra de la Santa Lliga, va destruir la ﬂota turca a Lepant (1571) i va ocupar després, efímerament, Tunis (1573) i Bizerta (1574). Va ser virrei de Nàpols (1575-76) i, a la mort de Lluís de Requesens, el va succeir com a governador dels Països Baixos (1576-78). Va morir l’1 d’octubre de 1578. Les seues restes van ser transportades a Espanya i reposen al monestir de San Lorenzo de El Escorial.

C/ Joan Miró Joan d’Austria

Joan Miró i Ferrà (Barcelona, 20 d’abril de 1893 - Palma, 25 de desembre de 1983) va ser un pintor, escultor, gravador i ceramista català, considerat un dels màxims representants del surrealisme. A la seua obra va reﬂectir el seu interès pel subconscient i pel seu país. Al principi va mostrar fortes inﬂuencies cubistes i expressionistes, passant a una pintura plana amb cert aire naïf, com ho és el seu conegut quadre “La Masía” de l’any 1920. Un dels seus grans projectes va ser la creació el 1975, de la Fundació Joan Miró, ubicada a Barcelona, centre cultural i artístic per difondre les noves tendències de l’art contemporani, constituint-se amb un gran fons d’obres donades per ell.

C/ Joan Pau II Joan Miró

Joan Pau II (Wadowice, Polònia, 18 de maig de 1920 - Ciutat del Vaticà, 2 d’abril de 2005). Va ser el Papa número 264 de l’Església catòlica. El seu nom de naixement era Karol Józef Wojtyla. Ha sigut, ﬁns hui, l’únic papa polonès en la història i un dels pocs que no nasqueren a Itàlia.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

El seu pontificat de 26 anys ha estat el tercer més llarg de la història de l’Església Catòlica, després de Sant Pere (entre 34 i 37 anys) i el de Pius IX (31 anys). En 1981, mentre saludava als fidels a la Plaça de Sant Pere, Joan Pau II va patir un atemptat contra la seua vida perpetrat per Mehmet Ali Agca, qui li va disparar a escassa distància des de la gent. Mesos després, aquest fou perdonat públicament. La seua salut va empitjorar als primers mesos de 2005, quan va haver de ser ingressat per una síndrome de dificultat respiratòria, a l’Hospital Gemelli (Roma). A finals del mateix mes el seu estat s’agreujà i va morir el dia 2 d’abril a les 21.37 hores (hora del Vaticà). Pocs minuts després, el Cardenal Vicari de Roma, Camilo Ruini, va donar la notícia als pelegrins que omplien la Plaça de Sant Pere i a tot arreu del món, declarant-se la vacant papal. La seua última paraula va ser “Amén!”. Joan Pau II

C/ Joan Reus

Joan Reus

Joan Reus Parra (València, 19 d’octubre de 1912 – 21 de juny de 2003) va ser un cartellista taurí que es va iniciar en el dibuix i la pintura taurina de la mà dels seus mestres Constantino Gómez, Peris Brell, Ruà i Llopis i Roberto Domingo. El propi pintor va confessar al llarg de la seua vida, que els seus pintors preferits havien sigut Joaquím Sorolla, Joan Baptista Porcar, José Segrelles, Antonio Carmona i de manera especial Muñoz Degraín. Després d’uns anys dedicant-se a pintar palmitos per a una ﬁrma valenciana va passar a treballar en el taller artístic de la Litograﬁa Ortega. Els pinzells de Reus van retratar entre altres als toreros Juanito Belmonte, Manolete, Carlos Arruza, Álvaro Domecq, Luis Miguel Domínguín, Julio Aparicio, Litri, Parrita, Antonio Ordóñez, Curro Romero, Jaime Ostos, Diego Puerta, El Soro, Enrique Ponce, Vicente Barrera, etc. És considerat una dels millors cartellistes taurins del món.

C/ Joan XXIII

Joan XXIII

Joan XXIII, nascut Angelo Giuseppe Roncalli (Sotto il Monte, 25 de novembre de 1881 - Ciutat del Vaticà, 3 de juny de 1963) va ser Papa de Roma des del 28 d’octubre de 1958 fins a la seua mort. Va convocar el Concili Vaticà Segon (1963-1965), tot i que va morir abans de la conclusió. Va ser beatificat el 3 de setembre de 2000, juntament amb el Papa Pius IX. Tot i que molts van considerar que seria un Papa de transició que no tindria història, Joan XXIII va demostrar enseguida que no seria així. Ningú esperava que el temperament alegre, la calidesa i la generositat del papa Juan XXIII captivaren els afectes del món d’una forma que el seu predecessor no va poder. Igual que Pius XI, pensava que el diàleg era la millor forma per a donar solució a un conflicte. A diferència dels seus

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

Joan XXIII Cos incorrupte

predecessors, volia estar en contacte amb la gent del carrer i es preocupava pels problemes de la seua vida diària. Va ser el primer Papa que va abandonar el Vaticà per visitar malalts i presos i va ser el primer Papa des del 1870 que com a bisbe de Roma va anar a visitar les seues parròquies. Un dels seus primers actes de pontificat , que el va enfrontar amb la resta de la cúria, va ser reduir els alts sous i la vida de luxe que, ocasionalment, duien els bisbes i cardenal. Així mateix, va dignificar les condicions laborals dels treballadors del Vaticà, que fins aquells moments mancaven de molts dels drets dels treballadors europeus. També va ser el primer que va nomenar cardenals procedents del tercer món. El seu pontificat, però ha quedat lligat a la convocatòria del XXIII Concili Ecumènic, el Vaticà II, fet que va anunciar el gener del 1959. Joan XXIII era conscient que l’Església s’estava distanciant dels problemes reals del món i per ajudar a resoldre’ls primer havia de resoldre els seus problemes interns. Sovint es recordat com el Papa bo.

C/ Joanot Martorell

Joanot Martorell

Il·lustració de Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell

Joanot Martorell va ser un escriptor medieval valencià que va escriure el Tirant lo Blanc, que és la seua obra més coneguda, ja que és considerada la primera novel·la moderna d’Europa. La seua naixença se situa entre el 1413 i el 1415 a la ciutat de València segons l’historiador Jaume Chiner, en la casa del llinatge dels Martorell, una família de la mitjana noblesa originària de Gandia, però establerta a València des de 1400. De Joanot Martorell, que era cunyat d’Ausiàs March, es coneixen força elements biogràfics que ens el mostren com un cavaller vigorós de vida agitada. Darrere d’aquest personatge molt batallador, també hi havia un amant de la literatura. Martorell escrivia sovint lletres de batalla contra gent. Cal destacar que Joanot Martorell va viatjar molt, sobretot a Anglaterra, on va conèixer la vida cortesana i molts cavallers de l’època. També va conèixer molts llibres que més endavant serien la seua font d’inspiració. També va anar a Portugal on va conèixer l’infant Ferran fill del rei de Portugal, a qui li va dedicar la seua novel·la Tirant lo Blanc. El 2 de gener de 1460 va començar a escriure Tirant lo Blanc, però va morir sense acabar la novel·la l’any 1468 a València i sense descendència. Només va escriure aquesta obra, rica i complexa, insòlita i diferent i és per això que el seu nom està entre els millors autors de la literatura catalana i universal. Però en ser escrita en català no va tenir una magnitud tan gran com en Cervantes perquè el català era bastant minoritari. De l’obra s’han publicat moltes edicions, s’ha traduït a moltes llengües i s’han fet adaptacions escolars, per titelles, per teatre... La novel·la reflecteix a l’home de l’edat mitjana. Martorell va fer l’obra basant-se en el que ell volia arribar a ser. Es va publicar per primer cop el dia 20 de novembre de 1490.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

C/ Johan Sebastian Bach

Johan Sebastian Bach

Johann Sebastian Bach (Eisenach, Turíngia, (Alemanya), 21 de març de 1685 – Leipzig, 28 de juliol de 1750) va ser un organista i compositor alemany de música barroca, membre de la família de músics més extraordinària de la història amb uns 120 músics. La seua fecunda obra es considera com el cim de la música barroca i un de les màximes expressions de la música universal, no tan sols per la seua profunditat intel·lectual, la perfecció tècnica i la bellesa artística, sinó també per la síntesi dels diversos estils de la seua època i per la seua incomparable extensió. Bach és la font d’inspiració per als posteriors compositors, des de Mozart i Beethoven, passant per Brahms i Schönberg ﬁns els nostres temps. Les seues obres estan entre les més importants de la música clàssica. En destaquen més de dues-centes cantates d’església i unes vint de profanes, els Concerts de Brandenburg, la Missa en si menor, la Passió segons Sant Mateu, L’art de la fuga, l’Ofrena Musical, les Variacions Goldberg i l’Oratori de Nadal, a més de nombroses obres vocals, orquestrals, per a orgue, clavecí i d’altres instruments.

C/ Jorge Guillén Jorge Guillén Álvarez (Valladolid, 18 de gener de 1893 - Màlaga 6 de febrer de 1984), va ser un poeta espanyol membre de la generació del 27. La seua vida transcorre paral·lela a la del seu amic Pedro Salinas, a qui va succeir com lector d’espanyol a La Sorbona des de 1917 a 1923. Va ser també catedràtic de les universitats de Múrcia (1925-1929) i Sevilla (19321938), amb un intermedi en la d’Oxford (1929-1931). Exiliat, s’estableix als Estats Units i prossegueix allí la seua docència universitària. En jubilar-se, va residir a Itàlia. Després es va traslladar a Màlaga. En 1977 se li concedeix el premi Miguel de Cervantes.

C/ Josep Polo de Bernabé Jorge Guillén

Josep Polo de Bernabé i Borràs (Quartell, 12 de desembre de 1812, Vilareal, 4 d’octubre de 1889) va ser un polític i terratinent valencià. Des de molt jove, estudiant de Dret a la Universitat de València, va sentir-se atret per la política, intervenint en actes públics i actes de tendència lliberal a Vila-real, i el 1843 va formar part de l’Ajuntament de València, com a tinent d’alcalde de la corporació presidida per José Campo. En 1846 va arribar al Congrés dels Diputats, on va ser triat secretari de la taula presidencial, reelegit durant diversos anys, i ocupant la vicepresidència en les últimes Corts d’Isabel II. Des de 1840 a 1850 va militar al Partit Moderat, en l’anomenada “oposició conservadora”, però al 1856 va ingressar al partit “Unión Liberal” que ja

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

Josep Polo de Bernabé

no va abandonar fins a la caiguda de la monarquia. Amb la Restauració d’Alfons XII va formar part del Partit Conservador i va presidir a les Corts la comissió de la llei electoral. Al 1880 va seguir els centralistes passant-se a la “Fusión Liberal” i, més tard, al 1883 es va afegir a l’escissió de l’Esquerra Dinàstica. Al 1881 va ser anomenat senador electiu pel districte de les Balears, passant després (1883) a ocupar el càrrec amb caràcter vitalici per designació del seu amic Posada Herrera. Al costat d’aquesta gran activitat política va atendre les nombroses propietats agrícoles heretades dels seus pares, recuperant-les de l’embargament a que havien estat sotmeses pels carlins als inicis de la primera guerra contra Isabel II, en assaltar Vila-real; a les extenses finques de la Plana va continuar des de 1835 la tasca de conversió de les terres familiars de garroferes, vinyes i oliveres, a tarongers mandariners. Les seues propietats agrícoles superaven les 2.500 fanecades en els termes de Atzeneta del Maestrat, Vistabella del Maestrat, Borriana, Vila-real i Almenara, a les quals cal afegir extenses plantacions d’arròs en distints pobles de Ribera Alta i Ribera Baixa. Va ser un gran impulsor de la mandarina comuna en la Plana, en especial a Vila-real, i l’exportava a diversos països com ara França, Anglaterra, Alemanya i Suïssa. Polo de Bernabé va impulsar la creació del port de Vinaròs i va saber forjar, des del Grau de Borriana, el futur del modern comerç d’exportació a París i a diversos mercats anglesos. Una de les primeres marques de cítrics patentada a Espanya portava el seu nom i a finals de la dècada del 1860 exportava més de cinquanta mil caixes de taronges. Passava ocasionals temporades a Vila-real, on després de vendre la mansió dels Mundina al carrer Major, heretada de la família materna del seu pare i que ell mai no va ocupar, va reformar al seu gust l’alqueria que encara es conserva, hui convertida en Museu de la Ciutat, al carrer que en vida li va dedicar l’Ajuntament i on va morir el dia 4 d’octubre de 1889.

C/ Juan Sebastián Elcano

Juan Sebastián Elcano

Juan Sebastián Elcano (Getaria, Guipúscoa, 1486 o 1487 - Oceà Pacífic, 1526), va ser un explorador basc que va participar en la primera expedició que va donar la volta al món de la qual va ser capità en la seua part final. Aquesta havia començat a Sevilla el 10 d’agost de 1519 capitanejada per Fernão de Magalhães amb la intenció de trobar el pas marítim cap als territoris de les Índies Orientals, i buscar el camí que arribara a les illes de les Espècies, el que era l’anomenada ruta cap a l’oest, que ja havia buscat Colom. Després de la mort de Magalhães a Filipines el 1521 durant un enfrontament amb els indígenes, Elcano es va posar al comandament. Tenia el problema de tornar a Espanya amb el que quedava de l’expedició, sense conèixer el camí de tornada pel Pacífic, i semblava una bogeria intentar-ho, raó per la qual va decidir navegar, gairebé com un pirata, pels mars portuguesos cap a l’oest, vorejant Àfrica per rutes conegudes tenint així la possibilitat de proveir-se d’aigua potable durant el viatge. Va aconseguir dur a terme l’expedició, arribant a Sanlúcar de Barrameda el 6 de setembre de 1522 amb

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

la nau Victoria, juntament amb altres 17 supervivents. Això va constituir l’assoliment d’una imponent ﬁta: la circumnavegació de la Terra. El rei Carles I d’Espanya, li va concedir com a escut una esfera del món amb la llegenda en llatí: “Primus circumdedisti me” (“Vas ser el primer que em vas donar la volta”). Va morir el 4 d’agost de 1526. En el seu honor, el vaixell escola de l’Armada Espanyola duu el seu nom.

Mapamundi amb la ruta de Juan Sebastián Elcano

Jules Verne

C/ Jules Verne Jules Verne (Nantes el 8 de febrer de 1828 - Amiens, 1905) va ser un escriptor francès conegut especialment per llibres on apareixen molts temes de ciència-ficció i un nombre considerable d’invents tècnics. Una de les seues idees era la novel·la de la ciència: escriure aventures basades en els invents científics i tècnics. Va començar escrivint obres teatrals, sense massa èxit, i llibrets d’òpera còmica. Però el gènere que el va consagrar va ser el de la novel·la científica. Hereu en certa manera dels ideals romàntics (el capità Nemo n’és un exemple), en les seues obres va reflectir un concepte moralista de la ciència i el progrés, en tant que duen l’home a la felicitat. Al mateix temps, la seua obra va contribuir a despertar un interès científic en amplis sectors de públic. L’èxit li arribà amb l’aparició de la novel·la “Cinc setmanes en globus” (1863). Després d’aquesta —dins el gènere de la novel·la científica, amb grans dosis d’aventures i de ficció, i amb troballes enginyoses totalment avançades i inimaginables per a la seua època, com ara els vehicles espacials, la televisió, el submarí— va escriure, entre moltes altres de famoses, “Viatge al centre de la Terra”, “De la Terra a la Lluna”, etc. Àvidament llegit pel món juvenil, una bona part de les seues novel·les han estat portades al cinema.

C/ Leonardo da Vinci

Leonerdo da Vinci Autoretrat

Leonardo da Vinci (Vinci, Toscana, 15 d’abril de 1452 - Amboise, 2 de maig de 1519) va ser un artista florentí i un home d’un esperit universal, a la vegada, científic, enginyer, inventor, anatomista, pintor, escultor, arquitecte, urbanista, naturalista, músic, poeta, filòsof i escriptor. Els seus primers treballs importants foren realitzats al servei del duc Lluís Maria Sforza a Milà. Posteriorment va treballar a Roma, Bolonya i Venècia, i va passar els últims anys de la seua vida a França, tot acceptant la invitació del rei Francesc I de França. Leonardo de Vinci sovint ha estat descrit com l’arquetip i el símbol de l’home del Renaixement, un geni universal, un filòsof humanista amb una curiositat il·limitada i una gran força creativa. Ha estat considerat com un dels pintors més destacats de tots els temps i potser la persona més polifacètica i talentosa en un major nombre d’àmbits diferents. Leonardo és més conegut com a pintor; dues de les seues obres, La Gioconda i El Sant Sopar, són pintures molt cèlebres i el seu dibuix de l’Home de Vitruvi ha estat igualment reproduït en nombrosos treballs.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

Com a enginyer i inventor, Leonardo va desenvolupar idees molt avançades per l’època que vivia, des de l’helicòpter, al carro de combat, el submarí o, ﬁns i tot, l’automòbil. En tant que cientíﬁc, les aportacions de Leonardo van contribuir a desenvolupar el coneixement en els àmbits tan diversos com l’anatomia, l’enginyeria civil i l’òptica.

C/ Leonardo Torres Quevedo Leonardo Torres Quevedo (Santa Cruz, Santander, 1852 - Madrid, 18 de desembre de 1936) era un enginyer i matemàtic castellà que va ser president de l’Academia de Ciencias de Madrid. És conegut sobretot per les seues màquines automàtiques de calcular destinades especialment a resoldre equacions algebraiques i diversos dispositius per al control remot, mitjançant ones hertzianes. Pot ser considerat com un precursor del càlcul automàtic; es va fer cèlebre amb el seu jugador d’escacs, veritable autòmat capaç de seguir les diverses jugades possibles. Va construir un transportador aeri a les cascades del Niàgara i un tipus de dirigible d’estructura funicular.

C/ Lluís Vives Leonardo Torres Quevedo

Lluís Vives

Joan Lluís Vives i March (València, 6 de març del 1492 - Bruges, 6 de maig del 1549), generalment conegut com Lluís Vives, va ser un dels més destacats humanistes i filòsofs del Renaixement. La família Vives era important entre el nucli de comerciants religiosos i econòmicament acomodats a València però va tindre molt problemes amb la Inquisició per ser seua condició de jueus. Amb 15 anys va entrar a estudiar a la Universitat de València, que s’havia fundat només cinc anys abans, però els problemes amb la Inquisició varen fer que abandonara els estudis a València. Gran part de la seua família va ser condemnada a la mort en la foguera. Aquesta situació el va fer convertir-se en un vertader reformador de l’educació europea i en un filòsof i moralista de talla universal. Va proposar la reforma de la primera universitat del món: la Sorbona, depurant la seua educació filosòfica i tornant a l’estudi de l’Aristòtil original, dotant-la d’una gran qualitat al seu ensenyament. Encara avui, cinc-cents anys més tard, és una de les més importants universitats del món. Com a gran exponent de l’humanisme o inclòs el renaixement de la seua època ha inspirat que moltes organitzacions o institucions públiques (col·legis, instituts, biblioteques...) porten en senyal d’honor el seu nom.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

C/ Lope de Vega

Lope de Vega

Félix Lope de Vega y Carpio (Madrid, 1562 - 1635) va ser dramaturg i poeta castellà del període barroc, un dels més importants poetes i dramaturgs de l’anomenat Segle d’Or de la literatura en llengua castellana. El volum d’obres teatrals que va escriure arriba als 1.500 o 2.500, dels quals una impressionant quantitat de 425 han sobreviscut ﬁns el dia d’avui. També va signar un gran nombre d’obres dramàtiques i poètiques d’extensió menor. La primera novel·la que va escriure, “La Arcadia” (1598), és una novel·la pastoril com també ho és “Los pastores de Belén” (1612). La seua obra poètica va usar de totes les formes possibles i li va atreure per igual la lírica popular, que va inserir amb freqüència en les seues comèdies, i la culta de Góngora, encara que, en general, va defensar el “vers clar”. Respecte a l’obra dramàtica poden destacar-se: Peribáñez y el Comendador de Ocaña (1610), Fuenteovejuna (1612-1614), La dama boba (1613), Amar sin saber a quién (1620-1622), El mejor alcalde el rey (1620-1623) o El caballero de Olmedo (1620-1625).

C/ Manuel Becerra

Manuel Becerra

Manuel Becerra Fernández (Màlaga, 22 de maig de 1867 - Madrid, 10 de maig de 1940) va ser un enginyer i polític espanyol que va ser Ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts i Ministre de Justícia durant la Segona República Espanyola. Es va iniciar com a enginyer a Filipines i el 1904 va treballar com a enginyer a Melilla, on va contribuir a la millora de les seues infraestructures. Després va ser també Conseller Inspector d’Obres Públiques. Després de la proclamació de la Segona República Espanyola va participar a les eleccions de 1931 i 1933 com a representant del Partit Republicà Radical obtenint un escó per la circumscripció de Lugo. En les eleccions de 1936 tornaria a obtenir aquest escó ja com membre del Partit de Centre. Va ser membre del govern en gabinets presidits per Manuel Portela Valladares en ser designat per a ocupar la cartera de ministre de Instrucció Pública i Belles Arts entre el 14 i el 30 de desembre de 1935, data en què va passar a ocupar la cartera de ministre de Justícia ﬁns al 19 de febrer de 1936.

C/ Manuel de Falla

La imatge més difosa de Manuel de Falla, el seu retrat en un antic bitllet de cent pessetes

Manuel de Falla y Matheu (Cadis, 23 de novembre de 1876 - Alta Gracia, Argentina, 14 de novembre de 1946), va ser un compositor andalús de música clàssica. Amb els catalans Isaac Albéniz i Enric Granados és el tercer dels noms que conformen la gran trilogia del nacionalisme musical espanyol. Va ser també un dels primers compositors d’aquesta tradició que es va donar a conèixer a tota Europa i Amèrica, superant l’aïllament de la música hispana des del segle XVIII.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

Format a Madrid amb Felip Pedrell i posteriorment, a París, amb Paul Dukas, la seua producció té tant la inﬂuència de les arrels musicals hispàniques com la de la música francesa i les avantguardes europees. Va compondre ballet: El amor brujo i El sombrero de tres picos; òpera: La vida breve i El retablo de Maese Pedro; i música instrumental. La seua obra per piano i orquestra Noches en los jardines de España està pròxima a l’estètica impressionista. Va deixar inacabada la seua cantata escènica Atlàntida, basada en el poema de Jacint Verdaguer, conclosa posteriorment pel seu deixeble Ernesto Halffter. Després de la Guerra Civil Espanyola Manuel de Falla es va autoexiliar a Argentina, on va morir l’any 1946.

C/ Magalhaes Manuel de Falla en 1920

Magalhaes

Ferdinand Magellan (Fernão de Magalhães en portugués), (Nord de Portugal, probablement a Ponte da Barca al voltant del 1480 - Illa Mactan, Filipines, 27 d’abril de 1521), va ser un navegant i explorador de l’època portuguesa dels grans descobriments. És conegut per iniciar la primera circumnavegació de la història que va concloure el setembre de 1522 sota el comandament de Juan Sebastián Elcano després de tres anys de viatge, navegant cap a l’oest per arribar a les Moluques, descobrint al seu pas l’estret, que porta el seu nom. Al segle XV, contràriament a la creença popular, la rodonesa de la Terra va ser una idea provinent de l’antiguitat. En el segle III aC, Eratòstenes havia mesurat la circumferència amb notable exactitud. En aquella època, Europa havia desenvolupat un gust per les espècies exòtiques, que va impulsar encara més els interessos de geògrafs, exploradors i comerciants. Estava convençut que les Moluques eren a la meitat del globus. Va pensar que podria arribar a l’oest per les illes de les espècies que havia abordat durant la seua visita a Malacca, el 1511-1512. Fins i tot abans d’endinsar-se en el seu viatge a les Moluques d’on era originari el clau d’espècia. Seria aquest projecte d’unir les illes occidentals de les espècies, finalment amb el suport de la Corona espanyola, el que va portar la seua flota a fer la volta al món, tot i que no era aquest el projecte original. L’esdeveniment va tenir un impacte considerable a Europa. Després de poc més d’un quart de segle, el projecte de Colom finalment es va fer i com s’ha assenyalat Pierre Chaunu “el món mai ha estat tan gran com després del viatge de Magellan”.

Plaça Manuel Sanchis Guarner

Manuel Sanchis Guarner (València, 1911-1981) va ser un ﬁlòleg, historiador i escriptor valencià. Durant la seua època d’estudiant va ser membre d’Acció Cultural Valenciana. Va treballar al “Centro de Estudios Históricos” amb els prestigiosos ﬁlòlegs espanyols Ramón Menéndez Pidal i Tomás Navarro Tomás. Va ser un dels participants en l’elaboració de les Normes de Castelló

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

Manuel Sanchis Guarner

i defensava que el valencià és una modalitat dialectal d’una llengua comuna compartida amb diferents variants a Catalunya i Balears, però mai subordinada o inferior a elles, idees que va exposar al llibre “La llengua dels valencians”, argumentant que ningú en el passat havia discutit la unitat de la llengua al País Valencià. Va participar en la Guerra Civil defensant la legalitat republicana. Per això va ser represaliat durant el franquisme, passant pel camp de concentració de presoners polítics de Salamanca fins a complir la seua condemna en un penal de Madrid (1939-1943). El 1959 va tornar a València com a professor de francès en l’Institut San Vicente Ferrer fins que el 1960 va ser nomenat professor no numerari en la Universitat de València. En els primers anys seixanta va ingressar en l’Institut d’Estudis Catalans i va ser expulsat de la societat cultural Lo Rat Penat per la seua defensa de la unitat de la llengua. Després de la mort de Franco fundà l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. El 1978 pateix un atemptat amb bomba per part de sectors de la ultradreta. L’any següent rebé un paquet bomba camuflat dins de torrons, el qual no obrí gràcies als seus coneixements adquirits com a militar. La seua mort, en desembre de 1981, va causar un profund impacte dins del panorama valencià. És autor d’una vasta obra que conté estudis de lingüística, literatura, història, etnografia i cultura popular, centrats en el País Valencià, però també en la resta de l’antiga Corona d’Aragó i la Península Ibèrica.

C/ Menéndez Pelayo

Marcelino Menéndez y Pelayo

Marcelino Menéndez y Pelayo (Santander, 3 de novembre de 1856 - 2 de maig de 1912) va ser un polígraf i erudit espanyol, consagrat fonamentalment a la Història de les idees, la crítica i història de la literatura hispanoamericana i la Filologia hispànica en general, encara que també va treballar la poesia, la traducció i la Filosoﬁa. Entre les seues obres cal destacar La novela entre los latinos (Santander, 1875), que va ser la seua tesi doctoral, La ciencia española, Estudios poéticos o l’antologia de poetes hispanoamericans.

C/ Mare Teresa de Calcuta

Teresa de Calcuta

La Mare Teresa de Calcuta, nascuda amb el nom d’Agnes Gonxhe Bojaxhiu ( Skopje, Imperi otomà, 1910 - Calcuta, Índia, 1997 ) va ser una religiosa catòlica d’origen albanés guardonada amb el Premi Nobel de la Pau l’any 1979. Va nàixer el 26 d’agost de 1910 a la ciutat de Skopje, en aquella època situada a l’imperi Otomà i que hui en dia és la capital de la República de Macedònia, en una família catòlica d’ètnia albanesa. Als 12 anys va decidir que la seua vocació era ser missionera instal·lant-se a la població de Darjeeling, prop de l’Himalàia. El 24 de maig de 1931 prengué el primers vots com a monja, adoptant

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

el nom de “Mare Teresa”, i es va establir a Calcuta. El 1948 va obtenir permís del Papa per viure com monja independent. El 1979 li va ser concedit el Premi Nobel de la Pau pel seu treball emprès en la lluita per a superar la pobresa. Va refusar participar en el banquet concedit als guardonats de totes les categories dels Premis Nobel i preguntada sobre com es podia promoure la pau arreu del món, la Mare Teresa va contestar: “Aneu a casa i estimeu a la vostra família”. En morir la Mare Teresa la Santa Seu va iniciar el procés de beatiﬁcació, necessari per al procés de canonització que la societat demanava. La necessitat de l’existència d’un miracle va provocar que El Vaticà iniciara la recerca, i que el 2002 s’acceptara la intercessió de la Mare Teresa en la curació d’un tumor maligne en l’abdomen d’una dona índia, Monica Besra. El 19 d’octubre de 2003 va ser beatiﬁcada per Joan Pau II.

Teresa de Calcuta

C/ Mariano Benlliure

Mariano Benlliure

Mariano Benlliure y Gil (València, 8 de setembre de 1862 - Madrid, 9 de novembre de 1947) va ser un escultor valencià que va nàixer al Grau de València, dins d’una família d’àmplia tradició artística. Seria a més, un artista precoç, ja que des de molt petit va deixar mostra del seu do per a l’escultura. Els seus primers concursos i exposicions van tenir lloc abans de complir els deu anys. El que seria un dels més famosos escultors valencians del segle XX va començar a estudiar en la seua joventut una matèria en la qual ocupà un lloc destacat: la tauromàquia, amb representacions en bronze de les diferents sorts i protagonistes del toreig. Al 1879 va anar a Roma on, fascinat per Miquel Àngel, es va dedicar exclusivament a l’escultura. En aquest art va arribar a un nivell artístic prodigiós. Alfons XIII li va encarregar treballs per a la Casa Reial. Obres importants seues són els monuments de Castelar, Gayarre, Maria Cristina de Borbó, Velázquez, Fortuny i Joselito. Ha deixat una producció molt vasta. Posseïa il·lustres condecoracions estrangeres, com la de la Legió d’Honor, de França, i la medalla especial de l’emperador Francisco José.

C/ Matilde Salvador

Matilde Salvador i Segarra (Castelló de la Plana, 1918 - València, 5 d’octubre de 2007) va ser una compositora i pintora valenciana. Va ser una de les ﬁgures més representatives de la música i de la cultura del País Valencià, i, entre més guardons, va rebre la medalla de la Universitat de València l’any 2001 i el doctorat Honoris causa per la Universitat Jaume I de Castelló. Filla del violinista Josep Salvador i Ferrer i germana de la violinista Joseﬁna Salvador, va estudiar amb son pare, la seua tia Joaquima Segarra, pianista d’anomenada reputació, i posteriorment amb el compositor Vicent Asencio (1908-1979), que més tard esdevindria el seu espòs.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

Com a compositora va destacar en l’àmbit de la cançó, havent musicat poemes de Bernat Artola, Xavier Casp, Salvador Espriu, Miquel Costa i Llobera, etc., donant mostres d’una notable inspiració melòdica. Entre la seua producció simfònica destaquen els ballets El segoviano esquivo (1953) i El sortilegio de la luna, de 1954. També és autora de les òperes La ﬁlla del Rei Barbut (1943, estrenada a Castelló de la Plana), basada en Tombatossals de Josep Pascual Tirado, i Vinatea, que recrea un episodi de la Crònica de Pere el Cerimoniós, amb text de Xavier Casp. Aquesta darrera es l’única òpera estrenada, en 1974, per una dona al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Va compondre també música religiosa com Missa de Lledó, en honor a la Mare de Déu del Lledó, patrona de la ciutat de Castelló de La Plana.

Matilde Salvador

Mestre Rodrigo

C/ Mestre Rodrigo Joaquín Rodrigo Vidre (Sagunt, 22 de novembre de 1901 - Madrid, 6 de juliol de 1999), va ser un compositor valencià. Va nàixer a Sagunt el dia de Santa Cecília, patrona de la música. Va perdre la vista als tres anys d’edat, després d’haver patit la diftèria. Va començar a estudiar piano i violí als vuit anys. Malgrat ser molt conegut per la seua obra per a guitarra, mai no va tocar aquest instrument. Va estudiar amb Francesc Antich a València i amb Paul Dukas a París. Aquest últim el considerava com un dels seus alumnes més destacats. Després d’una estada breu a Espanya, va retornat a París, on va estudiar musicologia. El 1925 va rebre el Premi Nacional de Música per “Cinco piezas infantiles” per a orquestra. Des del 1947 va ser professor d’història de la música, ocupant la càtedra Manuel de Falla en la Facultat de Filosoﬁa i Lletres de la Universitat Complutense de Madrid. La seua obra més cèlebre, el Concierto de Aranjuez per a guitarra i orquestra, va ser compost durant la Guerra civil (entre 1938 i 1939) a Paris. Va ser estrenat a Barcelona el 9 de novembre de 1940 pel guitarrista Regino Sainz de la Maza. El Concierto de Aranjuez, és l’obra més popular i difosa de Rodrigo, de la que s’han fet nombroses gravacions. El 1991, Rodrigo va rebre el títol de Marqués de los Jardines de Aranjuez de mans del rei Joan Carles I. També va rebre el prestigiós Premi Príncep d’Astúries el 1996 i l’Orde de les Arts i les Lletres de la República Francesa el 1998. Joaquín Rodrigo i la seua esposa Victoria estan soterrats al cementeri d’Aranjuez.

C/ Mestre Serrano

Mestre Serrano

Josep Serrano i Simeón (Sueca, 14 d’octubre de 1873 - Madrid, 8 de març de 1941) va ser un compositor valencià que va gaudir d’una gran popularitat a principi del Segle XX per les seues sarsueles, de les que va deixar més de 50 títols, alguns dels quals formen part del repertori habitual del gènere. Va compondre “València canta” (per a la coronació de la Mare de Déu

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

dels Desemparats, el 1923) i també l’Himne de l’Exposició Regional Valenciana, declarat el 1925 Himne Regional i actualment Himne Oﬁcial del País Valencià, així com el pasdoble El Faller, considerat l’himne de la festa de les Falles.

C/ Mestre Vicent Asensio

Vicent Garcés, Matilde Salvador y el seu home, Vicent Asencio

Vicent Asencio i Ruano (València, 29 d’octubre de 1908 - València, 4 d’abril de 1979), va ser un compositor valencià. Va iniciar-se en l’estudi de la música amb son pare. Després va estudiar violí a Castelló de la Plana amb Emilio Bou, i es traslladà després a Barcelona on va assistir a l’Acadèmia Marshall. Va continuar el seu perfeccionament mitjançant fructífers contactes amb Joaquín Turina i Ernesto Halffter, i després a París, on va estudiar direcció d’orquestra, i a Milà. És destacable que malgrat haver estat alumne de Turina, siga Manuel de Falla la inﬂuència més decisiva en al principi de la seua carrera. Iniciant la seua tasca creativa en la dècada dels anys vint, època daurada per al ballet després de la irrupció i l’èxit dels Ballets Russos de Serguei Diàguilev, va consagrar a aquest gènere la seua primera obra de gran ambició, el ballet Foc de Festa (1926). L’any 1943 és el del seu casament amb la compositora Matilde Salvador, que havia estat alumna seua, formant així una de les parelles artístiques més inﬂuents del panorama musical valencià. Vicent Asencio, més preparat tècnicament que la seua esposa, va col·laborar amb aquesta en l’orquestració d’alguna de les seues obres, destacant l’orquestració de l’òpera Vinatea, estrenada al Gran Teatre del Liceu l’any 1974. És també remarcable la seua tasca com a pedagog, havent fundat l’any 1932, junt a Abelardo Mus, el Conservatori de Música de Castelló de la Plana. Des de l’any 1953 va ser professor del Conservatori de València.

C/ Miquel Àngel

Miguel Àngel, retrat pintat per Marcelo Venusti cap al 1535

Michelangelo di Lodovico Buonarroti Simoni (Caprese, 6 de març de 1475 - Roma, 18 de febrer de 1564), també conegut simplement com a Michelangelo o Miquel Àngel, va ser un escultor, pintor, poeta i arquitecte renaixentista. Durant més de setanta anys el seu treball es va realitzar a Florència i Roma, que era on vivien els seus grans mecenes, la família Medici de Florència, i els diferents papes romans. Va ser el primer artista occidental al qual van publicar dues biograﬁes en vida. Va ser molt admirat pels seus contemporanis, que l’anomenaven el Diví. Va triomfar en totes les arts en què va treballar. L’escultura, segons havia declarat, era la seua predilecta i la primera a la qual es va dedicar; a continuació es va dedicar a la pintura, quasi com una imposició de Juli II, i que es va concretar en una obra excepcional, la Capella Sixtina. Com que era molt perfeccionista, si trobava el més mínim defecte en una de les seues obres, considerava que era un desastre.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

C/ Miguel Hernández

Miguel Hernández

Miguel Hernández Gilabert (Oriola, 30 d’octubre de 1910 - Alacant, 28 de març de 1942) va ser poeta. Fill de pastors, després de l’ensenyament primari es va dedicar a les tasques familiars alhora que completava d’una manera autodidàctica la seua formació. Va publicar les primeres poesies a diverses publicacions locals, com “El Gallo Crisis” (1934), revista fundada per l’escriptor Ramón Sijé, a la mort del qual li va dedicar una notable Elegía. Després de dues estades a Madrid (1931 i 1934), es relacionà amb Jorge Guillén, Pablo Neruda i Vicente Aleixandre, que li facilitaren l’accés a “Cruz y Raya”, “Caballo verde para la poesía” i “Revista de Occidente”. Durant la guerra civil fou voluntari de les milícies populars, comissari de cultura del batalló d’El Campesino, i col·laborador d’”El Mono Azul”, “Hora de España” i “Nueva Cultura”. Va escriure també obres teatrals, inspirades en el seu catolicisme de joventut —Quién te ha visto y quién te vé (1934)— i en la seua actitud combativa posterior: Los hijos de la piedra (1935), El labrador de más aire (1937), El hombrecito; El refugiado; Los sentados (1937). Va morir a la presó d’Alacant.

Camí Mossén Sol

Mossén Sol

Manuel Domingo i Sol (Tortosa, 1 d’abril de 1836 – 25 de gener de 1909), va fer els seus estudis sacerdotals en el seminari de Tortosa i en la Universitat Eclesiàstica de València. Ordenat sacerdot el 2 de juny de 1860, va exercir el seu treball pastoral en diverses parròquies de la seua diòcesi i en l’ensenyament de la religió en centres juvenils, destacant com un autèntic apòstol de la joventut i promotor de vocacions apostòliques entre els seglars. Buscava amb passió incansable una dedicació d’amplis fruits: així va ser com el coneixement de la vida d’alguns seminaristes de la seua diòcesi li va obrir el camí per al seu treball més peculiar: contribuir a donar molts i bons sacerdots a l’Església. Així va fundar el Col·legi de Vocacions de Sant Josep de Tortosa, seguint-li altres huit col·legis, que marquen un nou rumb en la formació sacerdotal. Per a la renovació espiritual i intel·lectual del clero, la relació dels seus col·legis culmina amb el Pontiﬁci Col·legi Espanyol de Sant Josep de Roma. Tota esta labor va fer que els bisbes li encomanaren la direcció de díhuit Seminaris Diocesans. Des del fons de la seua ànima sacerdotal, un esperit donava vida a tanta activitat: la reparació a Déu per Jesucrist, plasmada externament en els seus Temples de Reparació, dels que va fundar el de Tortosa, on reposen els seus restes, i el de Sant Felip de Jesús, a Mèxic. Per a perpetuar i consolidar estos treballs pastorals, intuïx en l’oració la idea de fundar la Germandat de Sacerdots Operaris Diocesans. Va voler que la seua Germandat treballara en el camp de les vocacions sacerdotals, religioses i apostòliques, i en la pastoral juvenil.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

C/ Núñez de Arce Gaspar Núñez de Arce (Valladolid, 4 de setembre de 1834 - Madrid, 1903) va ser un poeta castellà. Intervingué en la política del seu temps i ocupà càrrecs administratius importants (governador civil de Barcelona el 1868, secretari de la presidència i ministre d’ultramar el 1883). També va escriure algunes obres de teatre i va destacar com a poeta. Juntament amb Campoamor —ambdós representants del prosaisme poètic—, va obtindre èxits assenyalats.

C/ Pablo Iglesias Núñez de Arce

Pablo Iglesias Posse, (Ferrol, 17 d’octubre de 1850 - Madrid, 9 de desembre de 1925) fou un dirigent socialista espanyol, fundador del Partit Socialista Obrer Espanyol i la Unió General de Treballadors. Iglesias és sens dubte el dirigent més carismàtic del sindicalisme socialista estatal. Amb la seua llarga i prolífera trajectòria al capdavant de la UGT (1899-1925) i del PSOE ha esdevingut un símbol del socialisme espanyol. Auster i exigent en la tasca sindical i política, ha esdevingut el model de capdavanter obrer respectat i imbuït d’una particular autoritat. Una greu malaltia el va recloure a casa seua, però encara va dirigir el partit i el sindicat pràcticament ﬁns la seua mort l’any 1925.

C/ Picasso Pablo Iglesias

Picasso

Pablo Ruiz Picasso (Màlaga, 25 d’octubre de 1881 - Mougins, Provença, 8 d’abril de 1973) va ser pintor, dibuixant, gravador, escultor i ceramista. Fill del professor de dibuix i pintor José Ruiz Blasco, els seus primers dibuixos daten del 1891. A París, a la primavera del 1907, pintà “Les senyoretes del carrer d’Avinyó”, que obri les portes del cubisme. Potser el seu quadre més conegut siga “Guernica”, pintat en els mesos de maig i juny de 1937, que fa referència al bombardeig de Guernica del 26 d’abril, en la Guerra Civil. Va pintar “Guernica” per al pavelló espanyol de l’Exposició Universal de París. L’any 1952 va pintar La Guerra i la Pau, síntesi de la seua experiència humana dels darrers anys. La seua figura sintetitza l’aventura plàstica de l’art modern: realisme, fauvisme, expressionisme, cubisme, abstracció, surrealisme, etc. Obra aparentment contradictòria, que respon a les contradiccions de l’home modern, a vegades apareix com una recopilació del passat, d’altres com una projecció cap al futur. La seua personalitat sembla formada per tres estrats principals: el substrat andalús, la formació catalana i l’expandiment parisenc. No sols és l’artista més divers de tota la història de l’art —una quarantena d’èpoques ben definides es poden rastrejar en la seua obra—, sinó tal volta el més prolífic. Poden comptabilitzar-se, provisionalment, unes trenta-cinc mil obres. D’aquesta vasta producció, dispersa pel món, hi ha mostres abundoses al Museu Picasso de Barcelona, al Museu Picasso d’Antíbol, al Museum of Modern Art i al Metropolitan Museum de Nova York, a la National Gallery of Art de Washington i al Musée Picasso de París.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

C/ Pau Casals Pau Casals i Deﬁlló (El Vendrell, 1876 - San Juan, Puerto Rico, 1973) va ser un violoncel·lista, pedagog, director i compositor musical català. La seua gran contribució al món de la música va ser la innovació en la interpretació amb el violoncel que, més tard, va ser adoptada per tots els violoncel·listes del món. La seua interpretació d’El cant dels ocells ha esdevingut un símbol de pau i llibertat arreu del món El 24 d’octubre de 1971 va ser estrenat el seu himne a la pau de l’ONU (Himne a les Nacions Unides), amb text de W.H.Auden, i se li lliurà la Medalla de la Pau. El 1972 es va constituir la Fundació Pau Casals.

C/ Pedro Salinas Pau Casals

Pedro Salinas Serrano (Madrid, 27 de novembre 1891 - Boston, 4 de desembre 1951) va ser un escriptor espanyol, membre de la generació del 27, conegut per la seua poesia i els seus assaigs. De la seua obra poètica destaquen “Presagio”, “Razón de amor” i “Largo lamento”.

C/ Pere Cornel

Pedro Salinas

Pere Cornel III va ser un cavaller del llinatge aragonès dels Cornel. Algunes fonts indiquen que era ﬁll de Gonzalo Ibáñez de Baztan i d’Adolça Cornel, germana de Ximeno Cornel I. Els primers registres de Pere Cornel III daten de 1216. Era cunyat de Pero Ahones i quan aquest va morir al 1226 es va proclamar cap de la Ribagorça i el Sobrarb i es va unir a la noblesa aragonesa en la sublevació contra el rei. Al 1227 va arribar a un tracte que va acabar amb el litigi i des d’aleshores va ser conseller del rei Jaume I d’Aragó conjuntament amb el seu oncle Ximeno Cornel. Va participar en la croada contra Al-Mayûrqa en la Host de la Casa d’Aragó, formada per 150 cavallers, i de la qual va ser el portabandera. Des de 1233 participà en la conquesta de València lluitant al setges de Borriana, València i Almenara, i al 1236 fou nomenat Majordom del Regne d’Aragó. En el setge de Borriana, la nostra ciutat va quedar al comandament de Pere Cornel III i es va convertir en la base d’operacions de l’exèrcit de Jaume el Conqueridor.

Avinguda Pere IV

Pere IV

Pere el Cerimoniós o el del Punyalet (a causa del punyal que tenia per costum portar), IV d’Aragó, II de València i d’Empúries, III de Barcelona, I de Mallorca i de Sardenya (Balaguer, 5 d’octubre de 1319 - Barcelona, 5 de gener de 1387), signava com a Pere Terç, i va ser Rei d’Aragó, de València,

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

de Sardenya (1336-1387) i de Mallorca (1375-1387); Duc d’Atenes i de Neopàtria (1381-1387); Comte de Barcelona i d’Empúries (1386-1387). Cal destacar La Crònica de Pere el Cerimoniós, que és una de “les quatre grans cròniques” que foren escrites a finals del segle XIII i durant el XIV, i es centra en el regnat d’Alfons el Benigne i del seu fill, Pere el Cerimoniós. Les quatre grans Cròniques formen el millor conjunt historiogràfic de l’Europa medieval. Es tracta de les cròniques de Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós. La Crònica de Pere el Cerimoniós, redactada per iniciativa de Pere IV, però no escrita per ell, explica alguns fets importants del seu regnat. Els objectius principals que volia aconseguir eren afermar la monarquia i donar-li prestigi, així com justificar la seua actuació com a rei. Tot i que la Crònica va ser escrita pels secretaris de la Cancelleria, s’hi nota la intervenció del monarca, principalment quan explica els seus records, les seues aspiracions, els seus sentiments i les seues reflexions. Pere IV

C/ Pintor Joaquim Sorolla

Joaquim Sorolla Autoretrat. Museu Sorolla, Madrid

Xiqueta, de Joaquim Sorolla Museu Nacional de Belles Arts, L’Havana

Joaquín Sorolla i Bastida (València, 27 de febrer de 1863 - Cercedilla, 10 d’agost de 1923) va ser un pintor i artista gràfic valencià. En 1874 va començar a estudiar a l’Escola Normal Superior on li van aconsellar que també es matriculara a les classes nocturnes de dibuix a l’Escola d’Artesans. En aquesta última va rebre, en 1879, una caixa de pintures i un diploma com a premi “per la seua constant aplicació en el dibuix de figura”. Aqueix mateix any va ingressar a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles de València al mateix temps que treballava al taller del seu oncle. En acabar la seua formació, va començar a enviar les seues obres a concursos provincials i exposicions nacionals de belles arts, com la de Madrid al maig de 1881, on va presentar tres marines valencianes que, encara que formidables, van passar sense pena ni glòria perquè no encaixaven amb la pintura oficial, de temàtica històrica i dramàtica. L’any següent, va estudiar l’obra de Velázquez i altres autors en el Museu del Prado. Per fi, en 1883, va aconseguir una medalla en l’Exposició Regional de València i, en 1884, va aconseguir la glòria en aconseguir la Medalla de Segona Classe en l’Exposició Nacional gràcies a la seua obra “Dos de Mayo”, obra melodramàtica i fosca feta expressament per a l’exposició. Va recollir un altre gran èxit a València amb la seua obra El crit del palleter sobre la Guerra de la Independència Espanyola. D’aquesta manera, va ser pensionat per la Diputació Provincial de València per a viatjar a Roma on, al mateix temps que treballava, va conèixer l’art clàssic i renaixentista, així com els grans museus, contactant, a més, amb altres artistes. En 1889 es va instal·lar a Madrid i, en cinc anys, Sorolla va aconseguir certa fama i prestigi com a pintor. En 1894 va viatjar a París, on va conèixer el luminisme, que tant marcaria la seua posterior obra. Va començar a pintar a l’aire lliure, dominant amb mestria la llum i combinant-la amb escenes quotidianes i paisatgístiques de la vida mediterrània. En obres com La vuelta

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

Abans del bany, Sorolla

de la pesca, La playa de Valencia o Triste herencia, va descriure el sentiment que produïa la visió de la mar Mediterrània, comunicant l’esplendor d’un matí de platja amb un colorit vibrant i un estil solt i vigorós. València el va anomenar ﬁll predilecte, i li va ser donat el seu nom a un carrer. Després de molts viatges per Europa, principalment Anglaterra i França, va celebrar una exposició a París amb més de mig miler d’obres, que li va donar un reconeixement internacional inusitat, coneixent-se la seua obra pictòrica per tota Europa i Amèrica. Va exposar la seua obra a Nova York en 1909 i va recollir un èxit sense cap precedent. També ho va fer, en 1911, en el City Art Museum de Saint Louis i en l’Art Institute de Chicago. Al novembre d’aqueix mateix any, va signar un encàrrec per a la Hispanic Society of America pel que realitzaria catorze murals que decorarien les sales de la institució. Amb aquesta obra, realitzada entre 1913 i 1919 i de tres metres i mig d’alt per setanta metres de llarg, va alçar un inesborrable monument a Espanya, perquè en ella es representaven escenes característiques de diverses províncies tant espanyoles com portugueses. Va necessitar quasi tot l’any 1912 per a viatjar per tot el territori, realitzant esbossos i treballs de costums i paisatges. D’aquesta obra destaquen els olis pintats en 1916 dedicats a xiquets i dones en platges de València, on predomina la llibertat de pinzellada i la llum de la seua terra. També destaca, fora d’aquesta temàtica, el seu incommensurable llenç “Visión de España”.

C/ Pius XII

Pius XII

Pius XII, de nom Eugenio Maria Giovanni Pacelli (Roma, 2 de març de 1876 - 9 d’octubre de 1958), va ser Papa des del 2 de març del 1939 ﬁns al 1958. Va ser l’únic Papa del segle XX que va utilitzar el dogma de la infal·libilitat el 1950, establint el de l’Assumpció de la Verge en la seua encíclica de 1950 Muniﬁcentissimus Deus. Les accions de Pius XII durant la Segona guerra mundial han estat motiu de disputa. Va ser proclamat venerable, un pas en el camí de la santedat, pel Papa Joan Pau II a la dècada de 1990. Les bones relacions amb Hitler van arribar al punt de condemnar abans de la guerra les polítiques anti-catòliques, però no el règim dictatorial en sí. El seu paper durant la Segona guerra mundial es molt discutit, així com la seua condemna al comunisme que va incloure en més d’una encíclica. Era hipocondríac, detestava les mosques i altres insectes, de manera que els jardiners del Vaticà havien de mantenir els camins lliures de qualsevol bestiola inoportuna.

C/ Pizarro

Mort de Pizarro

Francisco Pizarro González. Marqués dels Atebillos. (Trujillo, 16 de març de 1478 - Lima, Perú, 26 de juny de 1541). Explorador i conqueridor espanyol, ﬁll d’una família empobrida, va ser sempre un illetrat. Va participar en les guerres d’Itàlia i el 1502 va anar a les Índies amb Nicolás

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

de Ovando. Lloctinent d’Alonso de Ojeda i de Vasco Núñez de Balboa, va explorar part de Centreamèrica i va arribar a ser alcalde de Panamà en 1522. Home ja ric, va unir la seua fortuna a la de Diego de Almagro i amb l’ajuda d’Hernando de Luque va organitzar una primera expedició al Perú (152425), que va ser un fracàs. Però posteriorment va completar la conquesta del Perú i va fundar la ciutat de Los Reyes o Lima a la vora del riu Rímac (1535). Va morir assassinat, fet que va desencadenar la segona guerra peruana.

C/ Poeta Teodor Llorente

Pizarro

Teodor Llorente Olivares (València, 7 de gener de 1836 – València, 2 de juliol de 1911) va ser un poeta que va nàixer al si d’una família de juristes, escriptor en llengua valenciana i castellana. És el poeta més important de la Renaixença valenciana. Va estudiar la carrera d’advocat i va exercir la professió durant un temps. A la universitat valenciana va cursar els estudis de dret i filosofia i lletres, però ja des d’un principi, pels anys de 1853 a 1857, va escriure poesies en castellà. Però, havent llegit El Gaiter del Llobregat de Rubio i Ors, va començar a compondre rimes en valencià. Va impulsar i presidir uns Jocs Florals en commemoració del quart centenari d’Ausiàs March, i va guanyar un premi amb Víctor Balaguer. En una altra edició, guanyà un accèssit a la Flor Natural pel seu poema “vint-i-cinc anys”. Llorente va contribuir junt amb Vicente W. Querol a la instauració dels jocs florals en els quals va obtenir el títol de “Mestre en Gai Saber”. L’any 1906 participà en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana. En 1909 la ciutat de València va retre un magne homenatge popular al poeta que havia encertat a cantar en la seua llengua autèntica amb sincer i noble entusiasme les glòries passades i les belleses de la seua terra així com les gràcies senzilles de la seua vida tradicional i familiar. L’any 1891 va ser elegit diputat al Congrés dels Diputats, aconseguint la reelecció el 1893. Va perdre la seua acta de diputat el 1986 però el 1899 la va tornar a recuperar, abandonant aquest càrrec el 1901.

C/ Rafael Alberti Teodor Llorente

Rafael Alberti Merello (El Puerto de Santa María, 16 de desembre de 1902 - 28 d’octubre de 1999) va ser un poeta espanyol. De jove es trasllada amb la seua família a Madrid, per dedicar-se a copiar pintures al Museu del Prado. Després de la mort del seu pare, va deixar la pintura en un segon pla, i es va dedicar a l’escriptura. A partir d’aquest moment, es relacionaria amb els pares de la qual s’anomenaria Generació del 27 (Dámaso Alonso, Lorca, Gerardo Diego i Vicente Aleixandre, entre d’altres), el moviment intel·lectual que havia sorgit amb motiu de l’homenatge celebrat a Sevilla el 1927 a Luis de Góngora, en el centenari de la seua mort. Alberti es va presentar al Premi Nacional de Literatura de 1924-1925 i va guanyar, al costat del poeta càntabre Gerardo Diego, amb el llibre “Marinero en Tierra”.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

Rafael Alberti

Per aquests anys va fer amistat amb poetes com Juan Ramón Jiménez, Pedro Salinas, Jorge Guillén, Emilio Prados i Manuel Altolaguirre, el compositor gadità Manuel de Falla, i els genis de la pintura i el cinema Salvador Dalí i Luis Buñuel i també mantindria forts vincles amb Pablo Neruda. Va intervenir com activista a les protestes estudiantils contra el general Primo de Rivera, i, al 1929 va publicar una de les seues obres mestres, “Sobre los ángeles”, de forts tints surrealistes. Al 1931 va estrenar la seua primera obra de teatre, “El hombre deshabitado”. A partir de 1934 inicia una gira per diversos països americans i el 1936, any de la mort de Lorca, intervé a Espanya en la campanya pel Front Popular. Durant la Guerra Civil es va entrevistar amb Stalin a Moscou i va decidir enrolar-se a l’aviació republicana. En el transcurs del setge a Madrid va participar en l’evacuació de les obres del Museu del Prado, per a evitar la seua destrucció sota el bombardeig de l’artilleria nacional. El 27 d’abril de 1977 va tornar a Espanya: el juny d’aquest mateix any va ser triat diputat al Congrés pel PCE per la província de Cadis, però poc després, a l’octubre d’aquest mateix any, va renunciar a l’escó. La Diputació de Cadis va crear a la seua ciutat natal la fundació que duu el seu nom, a la qual es va traslladar gran part del seu arxiu i biblioteca personals. El 1983 va rebre el Premi Cervantes.

Grup Roger de Flor

Roger de Flor

Rutger von Blum (conegut com Roger de Flor) (Brindisi, Itàlia; 1267 Adrianòpolis, Imperi Bizantí; 30 d’abril del 1305), va ser monjo templer i capità de la nau templera “el Falcó”, vice-almirall de la flota de Sicília, almirall de la flota de Bizanci, i comandant en cap de la Companyia Catalana d’Orient. Havent deixat l’Orde del Temple es va convertir en mercenari de fortuna i va lluitar al mar a les ordres de Frederic II de Sicília. Finalitzada la Guerra de Sicília va crear la Companyia Catalana d’Orient per servir a l’emperador bizantí i de la qual va ser comandant en cap fins que va ser assassinat en un complot ordit per Xor Miquel Paleòleg, fill de l’emperador bizantí Andrònic II Paleòleg, i Girgon, comandant en cap de la Companyia de mercenaris alans.

C/ Rubén Darío

Ruben Darío

Félix Rubén García Sarmiento, més conegut com Rubén Darío (Metapa, actualment Ciudad Darío, Matagalpa, 18 de gener de 1867 - León, 6 de febrer de 1916), va ser poeta, periodista i diplomàtic. Alguns erudits el consideren “Príncipe de las letras castellanas” i el pare del modernisme. Destaca entre els poetes llatinoamericans i sobresurt entre els nicaragüencs. Era un adolescent quan ja llegia poetes francesos, posseïa una memòria superdotada, una creativitat i una retentiva genials, i sovint el convidaven a recitar poesia. Va ser diplomàtic i va viatjar per Europa i Amèrica com a cònsol i ambaixador del seu país. Va passar llargues temporades a Buenos Aires, París i Palma de Mallorca.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

Rubén Darío va estar molt inﬂuenciat per la poesia romàntica francesa, el parnassianisme i el simbolisme. Del primer moviment va treure la sentimentalitat exacerbada i la passió pels escenaris exòtics, del segon la recerca de la musicalitat i el vers perfecte i dels simbolistes les metàfores. Aquestes inﬂuències són sobretot formals, però els referents temàtics solen ser espanyols, ja que pateix una preocupació per la cultura espanyola en la línia de l’anomenada “Generació del 98”.

C/ Salvador Giner

Salvador Giner

Salvador Giner i Vidal (València, 19 de gener de 1832 – València, 3 de novembre de 1911) va ser un compositor i professor de música valencià. Giner es va formar a la Catedral de València amb Pasqual Pérez Gascón. Aquesta formació inicial en l’àmbit religiós unida a la seu esperit el van bolcar cap a la música religiosa, de la que va deixar més de 200 obres, destacant 9 Misses de Rèquiem, una de les quals va ser composta especialment per al funeral de la Reina Maria de la Mercè, el 26 de juliol de 1878. També va ser autor de la Missa de Glòria per a la proclamació de la Mare de Déu dels Desemparats com a patrona de València. Impressionat per les obres programàtiques de Berlioz i, sobretot de Camille Saint-Saëns, va treballar amb especial estima el poema simfònic, fonamentalment basat en temes valencians, i en l’esperit de la Renaixença. L’11 d’agost de 1893 es va fundar la “Societat Coral El Micalet”, que va demanar a Giner la seua direcció artística, component especialment per a la nova societat diverses obres. El 1898 es crea al si de la Societat l’Institut Musical que hui dia porta el nom de “Salvador Giner”. “El Micalet” va contribuir a un festival organitzat l’any 1901 concebut per a l’estrena de totes les òperes de Giner: El Fantasma, Morel, El soñador i Sagunto. Entre altres distincions, Giner va ser nomenat fill predilecte i meritíssim de València (1901) i fill adoptiu de Torrent (1902). El 1903, amb motiu de la creació de la Banda Municipal de València i específicament per al seu primer concert, Giner va compondre una altra de les seues obres més populars; el pasdoble L’entrà de la murta, també encara avui dia tocat amb profusió en les festes valencianes.

C/ Severo Ochoa

Severo Ochoa

Severo Ochoa de Albornoz (Luarca, Astúries, 24 de setembre de 1905 Madrid, 1 de novembre de 1993) va ser un metge i bioquímic de nacionalitat espanyola i a partir del 1956 també nord-americana, guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia l’any 1959 pels seus estudis sobre la síntesi de l’àcid nucleic. Va emigrar als Estats Units amb motiu de la guerra civil espanyola i va treballar en les seues primeres investigacions sobre les fosforilacions oxidatives (1941), que el portaren, juntament amb W. Vishniac, a una nova interpretació de la fotosíntesi (1952), amb la qual va posar en clar el paper de

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

la llum en aquest procés de respiració vegetal, després de les investigacions fonamentals de Hill i d’Arnon. Cap del departament de bioquímica de la universitat de Nova York (1954-75), va portar a terme, juntament amb A. Kornberg, una sèrie d’investigacions sobre els àcids nucleics, que feren possible la síntesi enzimàtica de l’ARN (1959), d’importància cabdal en la transmissió del codi hereditari des del nucli cel·lular ﬁns al citoplasma. Li va ser atorgat el premi Nobel de medicina l’any 1959, compartit amb A. Kornberg. El 1985 va retornar a Espanya. Severo Ochoa

C/ Thomas Alba Edison Thomas Alba Edison (11 de febrer de 1847 – 18 d’octubre de 1931) va ser inventor i home de negocis dels Estats Units que va desenvolupar molts aparells importants. Edison va ser considerat un del més prolíﬁcs inventors del seu temps, va aconseguir 1.093 patents al seu nom. La majoria d’aquests invents no eren completament originals, i eren fets veritablement pels seus nombrosos empleats. Edison va ser criticat per no compartir els mèrits. Va inventar el fonògraf i la bombeta o làmpada d’incandescència, després d’experimentar amb més de 1000 materials diferents, i aconseguir industrialitzar-la amb ﬁlament de bambú carbonitzat. Va descobrir l’anomenat efecte Edison, que permet el funcionament del díode d’incandescència. Thomas Alba Edison, junt al fonògraf en 1878

Tirant Lo Blanch, Il·lustracions de Manuel Boix

C/ Tirant Lo Blanch Tirant lo Blanch no és un personatge real sinó que és un cavaller d’una novel·la escrita pel cavaller valencià Joanot Martorell i acabada pel cavaller també valencià Martí Joan de Galba, que va ser impresa per primera vegada a València l’any 1490, per Nicolau Spindeler, en tiratge de 715 exemplars. El Tirant és la fingida biografia d’un cavaller bretó que, molt jove, es fa conèixer en festes cortesanes i combats a Anglaterra, esdevé cap de forces armades que socorren l’illa de Rodes i l’imperi grec, el qual defensa contra la invasió dels turcs i, després d’una llarga campanya al nord d’Àfrica, torna a Constantinoble i mor. Les aventures cavalleresques i militars són acompanyades de la narració dels amors de Tirant i Carmesina, filla de l’emperador grec, la qual morirà també en saber el traspàs del seu enamorat. Una prosa molt variada, solemne, retòrica i pomposa, familiar, viva i matisada amb un diàleg molt expressiu, reflex d’una realitat que l’autor vivia en la seua exuberant València de mitjans del XV, atorguen al Tirant una real grandesa com a creació literària. Tant pel seu contingut com per la seua forma expressiva el Tirant lo Blanc és una de les grans novel·les europees, tal com ja ho va afirmar Cervantes.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

C/ Velázquez

Velázquez Autoretrat, 1810.

Diego Rodríguez de Silva Velázquez (Sevilla, juny de 1599 – Madrid, 6 d’agost de 1660), és històricament el pintor espanyol més important i un dels artistes més valorats i influents del món. Va pintar retrats de gran realisme i penetració psicològica, entre altres de la família reial, a la qual tenia accés en qualitat de pintor de la Cort. També va crear escenes històriques i mitològiques. Va viure a l’anomenat Segle d’or espanyol. La presència en l’entorn cortesà li va permetre estudiar la col·lecció reial de pintura. Això i els ensenyaments d’un primer viatge a Itàlia, on va conèixer pintura antiga i contemporània, van ser influències determinants per a fer-lo evolucionar cap a un estil més personal, amb una pintura d’una gran lluminositat, de pinzellades ràpides i soltes. A partir del 1631, ja en la maduresa, va pintar grans obres com La rendició de Breda. Durant aquests darrers anys l’estil se li va tornar més esquemàtic i esbossat, i va assolir un domini extraordinari de la llum. Cal destacar Las Meninas i Las hilanderas. El reconeixement universal del seu art va començar a arribar tardanament, a partir de 1850 i especialment entre 1880 i 1920, gràcies a l’atenció dels pintors impressionistes francesos, per als quals Velázquez va ser un referent. Édouard Manet estava meravellat amb la seua pintura i va qualificar Veláquez com el pintor de pintors i el pintor més gran que mai no ha existit.

C/ Vicent Andrés Estellés Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 - València, 1993) era un periodista, escriptor i, potser, el més important poeta valencià del segle XX i dels més reconeguts en la seua llengua. Considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, d’ell s’ha dit que és el millor poeta valencià des de l’època d’Ausiàs March i Roís de Corella. Té una obra diversa i molt extensa. Encara que n’és més coneguda la poesia, també va escriure novel·les, obres de teatre i guions de cinema. Els temes centrals de la seua obra són la mort i el sexe, sempre des d’un prisma popular, quotidià, senzill, directe i, ﬁns i tot, vulgar. Tota la seua obra és difícil de catalogar, ja que algunes obres les reelaborava a partir de llibres o anotacions privades, com els Manuscrits de Burjassot, Cançoner o Mural del País Valencià, dels quals només en publicava fragments o aquells poemes que considerava més adients. Els premis més importants que va rebre són el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1978), el Premi d’Honor de les Lletres Valencianes (1990) i la Medalla d’Or de les Belles Arts del Ministeri de Cultura (a títol pòstum).

Vicent Andrés Estellés

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

C/ Vicente Blasco Ibáñez

Vicente Blasco Ibáñez

Vicente Blasco Ibáñez (València, 29 de gener del 1867- Menton (França), 1928) va ser un escriptor, periodista i polític valencià. Va cursar els estudis de Dret a la Universitat de València i es va llicenciar el 1888, tot i que pràcticament no va exercir aquesta carrera. Va dividir la seua vida entre la política, la literatura i l’amor a les dones, de les que era un admirador profund, tant de la bellesa física com de les seues característiques psicològiques. Es deﬁnia com un home d’acció, abans que com un literat. Escrivia amb inusitada rapidesa. Va voler que la seua vida fóra la seua millor novel·la, i, per descomptat, ho va aconseguir. Militant del partit republicà des de la seua joventut, va fundar el diari El Pueblo a València, va ser en diverses ocasions diputat a les Corts Espanyoles i es va batre en duel reiterades vegades. En un d’aquests desaﬁaments va estar a punt de perdre la vida. La bala li va donar a la sivella del cinturó, gràcies a la qual cosa es va salvar. Va tenir amors tempestuosos, i cap a 1909 va viatjar a la Argentina on, a més de crear dues ciutats, Nova València i Cervantes, va impartir conferències entorn de la història i la literatura castellanes. Tot i que ha estat inclòs per alguns crítics entre els escriptors de la generació del 98, el cert és que els seus coetanis no el van admetre entre ells. L’enveja, sens dubte, va obrar en gran manera en aqueix rebuig. Vicent Blasco Ibáñez va ser un home afortunat en tots els ordres de la vida i a més a més es va enriquir amb la literatura, cosa que cap d’ells no havia aconseguit. A més, la seua personalitat irresistible, impetuosa, vital, li va atraure l’antipatia d’alguns. No obstant això, el mateix Azorín, un dels seus detractors, ha escrit pàgines extraordinàries en les quals manifesta la seua admiració per l’escriptor valencià. Per les seues màgiques descripcions de l’horta de València i del seu esplendorós mar, semblants en lluminositat i vigor als traços dels pinzells del seu gran amic l’il·lustre pintor valencià Joaquim Sorolla.

C/ Villaamil

Villaamil

Jenaro Pérez de Villaamil i Duguet (Ferrol, 3 de febrer de 1807 - Madrid, 5 de juny de 1854), escrit també com Genaro Pérez Villaamil, va ser un pintor romàntic espanyol, especialitzat en paisatges. Nascut en Ferrol, als cinc anys d’edat ingressa com a cadet alumne del Col·legi Militar de Santiago en el que son pare era professor de fortificacions, topografia i dibuix. Només amb setze anys participa en accions militars i consta oficialment que es distingeix pel seu valor i animositat. Fins a 1830, els anys de la vida de Villaamil són foscos, però molt importants ja que en ells es produeïx la transformació d’estudiant, professor precoç i militar heroic en pintor. Com a pintor va ser considerat el millor paisatgista del moment. Va ser anomenat en 1838 cavaller de l’Orde d’Isabel la Catòlica i va rebre una altra condecoració militar com a record del seu comportament en la campanya de 1823. La seua obra pictòrica està en tots els museus del món. Pintor extraordinàriament prolífic, els seus olis, aquarel·les, litografies i dibuixos es compten per milers.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

C/ Zorrilla

Zorrilla

José Zorrilla y Moral (Valladolid, 1817 - Madrid, 1893) va ser un poeta i dramaturg espanyol. Des de molt jove va ser aﬁcionat a la literatura d’autors com Walter Scott, Fenimore Cooper, Chateaubriand, Alexandre Dumas, Victor Hugo, el duc de Rivas o Espronceda. Als 19 anys es va iniciar en la literatura freqüentant els ambients artístics i bohemis de Madrid. A la mort de Larra, José Zorrilla declama en la seua memòria un improvisat poema que li proporcionaria la profunda amistat d’Espronceda, i Hartzenbusch i fet i aquest fet el consagraria com a poeta de renom. Va començar a escriure per als periòdics “El Español” i “El Porvenir”. En el seu primer matrimoni amb Matilde Railly, la infelicitat va marcar la seua vida i el seu caràcter. Quan enviduà es va casar amb Juana Pacheco. Va residir a París on va mantenir amistat amb Victor Hugo, Théophile Gautier i George Sand (1846). La seua obra més coneguda és la peça teatral Don Juan Tenorio.

Però el viatge sense dubte més interessant és el dedicat als vials “propietat” de les persones vinculades amb la nostra ciutat. Com que la meua curiositat inicial es va produir en el carrer Antonio Luque Vicens, és des d’allí d’on comença el viatge pels nostres veïns i veïnes més “visitats”. Acompanyeu-me ara en un passeig virtual per la ciutat fent especial menció als nostres borrianencs i borrianenques amb carrer propi.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

BORRIANENQUES I

BORRIANENCS DE

CARRER

C/ Antonio Luque Vicens

Situat en la zona de darrere del col·legi dels Salessians

Antonio Luque Vicens

Antonio Luque Vicens (Borriana, 8 de febrer de 1819 - Conca, 2 de juliol de 1897), un dels més il·lustres borrianencs del segle XIX, va ser periodista, escriptor, militar i mestre. Després de realitzar els estudis primaris i secundaris en Borriana, va anar a Lorca a iniciar la carrera d’armes. Va arribar a ser subtinent i va participar en algunes campanyes en el Maestrat, sent nomenat secretari particular del general Francisco Serrano. Posteriorment es va dedicar a feines periodístiques publicant en el “Eco del Comercio” y a participar y col·laborar en diverses obres, com el Diccionario Madoz i l’obra Los Borbones ante la revolución. Va ser governador civil interí de Conca, i després Delegat d’Hisenda de València, Burgos i Ciudad Real. De les seues obres cal destacar Las Cortes españolas (1851-57), Plebeyos ilustres, Reseña biográﬁca de los obreros del progreso humano (1869) i La Inquisición. Su pro y su contra (1859). Es va declarar en contra de la pena de mort i va demanar la institució del Jurat i el sufragi universal, motius pels quals podem considerar-lo un soldat de la llibertat.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

Placa dedicada a Manuel Cubedo Giner

Manuel Cubedo Giner

Portada del llibre Cuatro Vicente Marco Miranda gatos, de V. Marco Miranda

A continuació, també en el barri d’Onda, molt prop, estan els carrers de Jeroni Guitard, de Manuel Cubedo i de Mercedes Daudí Sales.

C/ Jeroni Guitard

És perpendicular al carrer Antonio Luque Vicens

Jeroni Guitard (Borriana, segle XV) va ser un pintor del qual es té molt poca informació. Únicament es coneix el seu nom per un document que es conserva en l’arxiu de Vila-real on es fa constar un pagament efectuat al pintor borrianenc Jeroni Guitard. Se li atribueix un llenç instal·lat sobre un bastidor que cobria els tubs de l’antic orgue de Vila-real que tenia dues portes i s’obria presentant decoració interior i exterior de manera que quan estava tancat pareixia un retaule i obert pareixien dos quadres separats. Durant molts anys se li ha atribuït la taula gòtica de Sant Blai, que està en l’ermita del nostre patró, però estudis recents amb motiu de la restauració duta a terme per la Llum de les Imatges, atribueixen l’obra al prestigiós pintor valencià Jaume Mateu (1382-1452).

C/ Manuel Cubedo Giner

Situat darrere dels Salessians, és el carrer de la residència de la Tercera Edat

Manuel Cubedo Giner, (Borriana, 1908 - 1969) va ser, tal com consta en una placa situada en el carrer Sant Pasqual dedicada a ell pels seus alumnes, un brillant artesà de l’ensenyament. Llicenciat en Filosoﬁa i Lletres va dedicar la seua vida a transmetre els seus coneixements.

C/ Mercedes Daudí Sales

Darrere del col·legi Penyagolosa

Mercedes Daudí Sales, borrianenca, casada amb Manuel Ríos Enrique i mare de l’arquitecte Joaquín Ríos Daudí i de l’enginyer Manuel Ríos Daudí, era propietària d’una antiga finca sobre la qual s’han edificat uns adossats que estan darrere de la zona del col·legi Penyagolosa. El projecte de la nova urbanització el va realitzar el seu fill Joaquín, per la qual cosa va proposar posar-li al carrer el nom de sa mare.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

Juan Bautista Soler Martí fou cofundador del Banc de Borriana amb Mané Vila Llopis

Placa antiga que indica el carrer Juan Bautista Soler Martí

Juan Bautista Soler Martí

Seguint el nostre recorregut per la zona del barri d’Onda arribem als carrers de Vicent Marco Miranda, de Juan Bautista Soler Martí i de Vicente Sales Musoles.

C/ Vicent Marco i Miranda

Carrer on està la façana posterior del Teatre Payà

Vicent Marco i Miranda, borrianenc que va morir en València el 23 de desembre de 1946, va ser polític, periodista i escriptor. Va arribar a ser alcalde de València, redactor cap del diari blasquista El Pueblo, governador civil de Còrdoba i diputat en Les Corts. Quan es va produir la victòria franquista, Vicent Marco i Miranda va optar per amagar-se, primer en València i posteriorment en Borriana, on vivien els seus germans i on va acabar d’escriure les seues memòries en 1942 Cuatro gatos (Memorias 1939-1942). Aquestes memòries es varen presentar a la ciutat en un acte de reconeixement en desembre de 2008. Es va traslladar a València en l’estiu de 1946 on va morir el 23 de desembre del mateix any.

C/ Juan Bautista Soler Martí

És perpendicular al carrer Vicent Marco i Miranda

Juan Bautista Soler Martí, va nàixer a Borriana el 28 de novembre de 1879. No tenia estudis perquè des de molt xicotet ajudava en casa perquè son pare que era agricultaor i tenia cavalleries, va morir aplastat per un cavall. No sabia llegir ni escriure ﬁns que va aprendre en el servei militar en València als 19 anys. A principi de segle, quan tenia 21 anys es va posar a treballar de comprador de taronja. En 1922 va ser cofundador del Banc de Borriana, que junt amb el de Vizcaya, eren els dos únics que tenien oﬁcina en la ciutat. En 1924 era president del Circulo Frutero, que era la societat que agrupava a la majoria dels exportadors de Borriana. Gran amic de Jaime Chicharro, va ser també empresari de la plaça de bous i del teatre principal de València. Va ser alcalde de Borriana des del 10 d’abril de 1930 al 19 d’abril de 1931.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

Vicente Sales Musoles

Vicente Moliner Nadal

C/ Vicente Sales Musoles

Un dels carrers que connecta la plaça on està la Panderola amb el camí d’Onda

Vicente Sales Musoles (Borriana, 28 de desembre de 1883 - 31 de gener de 1958) era conegut com “el roget de faroles”. Va estudiar el batxillerat a València, i més tard, Dret i Filosoﬁa i Lletres, passant a Madrid on es va doctorar en ambdues carreres el 1900. El doctorat de Filosoﬁa i Lletres el va obtenir als 17 anys, sent el més jove doctor d’Espanya. Va treballar en el despatx de Niceto Alcalà Zamora, advocat de gran prestigi, que va iniciar la seua carrera política sent molt jove dins del Partit Liberal i que va acabar sent el primer President de la II República. Poc després, el 9 d’abril de 1916 va eixir triat Diputat a Corts per la Seu d’Urgell, pertanyent a la dreta liberal republicana. Va ser President de la Secció Agrícola de la Confederació Espanyola d’Empresaris. En quant es va proclamar la II República, va ser proposat per a dos càrrecs que va declinar, amb la intenció de tornar a ser Diputat. El primer, com a Governador Civil d’Alacant i el segon com a Ambaixador d’Espanya davant del Quirinal (Itàlia). El 28 de juny de 1931 va tornar a ser triat Diputat per la província de Castelló. Finalment, sí que va acceptar un dels càrrecs que li va oferir el seu bon amic Alcalà Zamora, i va anar com ambaixador d’Espanya a Brasil.

Desplaçant-nos un poc des de la zona de la Panderola cap al centre de la ciutat localitzem, molt junts, els carrers de l’alcalde Vicente Moliner, el de Vicente Cantos Figuerola, el de Ramón Campos, i els dels cosins germans Joaquim i Manuel Peris Fuentes.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

C/ Alcalde Vicente Moliner

Baixant des de la Panderola ﬁns al carrer Menéndez Pelayo

Última pàgina d’una de les cartes que Vicente Moliner escrigué en la presó

Vicente Moliner Nadal (Borriana, 27 de març de 1903 - 21 de maig de 1940) va ser l’últim alcalde de Borriana de la II República. Son pare tenia un forn en el carrer Santa Bàrbara. Encara que va aprendre l’oﬁci, prompte va demostrar el seu interés pels estudis. Es va formar en el Seminari del Desert de les Palmes, i va prosseguir els seus estudis en l’Escola de Magisteri. Va ser Mestre Nacional a L’Alcora i després a Borriana. Quan acabava la seua jornada, donava classes nocturnes als treballadors en el Centre Obrer Alba Social situat en la Raval. Va ser un dels fundadors del PSOE i la UGT de Borriana. La seua entrada en la vida pública va tindre lloc en les eleccions de febrer de 1936. Inicialment va ser regidor d’Instrucció Pública, càrrec que ocupava quan es va iniciar la Guerra, i que va abandonar a l’octubre d’eixe any, veient tot el que estava passant, inclòs l’assassinat de diversos exalcaldes com Víctor Marín. Al gener de 1937 el govern de la República, que també estava contra el caos revolucionari, va intentar controlar la situació que se li havia anat de les mans ordenant la dissolució de tots els Comités Executius Locals. Vicente Moliner tornaria a l’Ajuntament el 25 de febrer de 1937, però com a alcalde. A pesar del context bèl·lic, durant el mandat de Moliner es van iniciar les obres del Grup Escolar Historiador Viciana, les escoles de Santa Bárbara i les obres d’acondicionament de la carretera del Port, que van començar el 18 d’octubre de 1937. Quan el 5 de juliol de 1938 les tropes del general Aranda van ocupar Borriana, la família de Moliner es va traslladar a València. Al març de 1939 tenia els permisos per a anar-se’n amb un dels barcos que van salpar de València amb refugiats, no obstant va decidir quedarse perquè la seua dona estava embarassada, i estava convençut que no els ocorreria res a aquells que no tingueren tacades les mans de sang. Va ser detingut el 3 agost de 1939, i conduït a declarar a la Guàrdia Civil de Borriana, on va reconéixer la seua militància política, negant haver participat en els assassinats i excessos comesos pel Comité Executiu Local i la Columna de Hierro, sent ja ell alcalde. El van acusar de “responsable de tots els excessos comesos en esta població per les hordes roges” i el van portar davant d’un Consell de Guerra que es va celebrar el 7 de desembre de 1939. Mentrestant, va estar empresonat en la Mercé, junt amb altres 1.600 republicans, com el seu amic, el mestre Francisco Roca i Alcayde, autor de la Història de Burriana. El mateix dia del juí – que es va celebrar com de costum en el Gran Casino –, el tribunal va fallar la sentència condemnant-li a la pena de mort com “responsable més o menys directe de tots els actes que es van realitzar a Borriana”. Ja amb sentència ferma va ser traslladat a la presó model de Castelló. Va ser afusellat el 21 de maig, a les 5 de la matinada, junt amb l’exalcalde de Vila-real, Pascual Cabrera. En novembre de 2009 s’han institucionalitzat a Borriana els premis de l’Aula Vicente Moliner Nadal, per a distingir a les persones o col·lectius que hagen destacat en la defensa de valors progressistes i democràtics.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

Vicente Cantos Figuerola

Placa dedicada a Vicente Cantos Figuerola

C/ Vicente Cantos Figuerola

En entrar al carrer Menéndez Pelayo, el primer a l’esquerra

Vicente Cantos Figuerola (Borriana, 10 de desembre de 1868 - Madrid, 26 de desembre de 1943) va ser advocat i polític. Llicenciat en Ciències i Dret a la Universitat de València, després d’obtenir el títol de registrador de la propietat, va exercir aquesta professió a Cuba on es va traslladar ﬁns a la seua tornada a la península el 1898. En 1903 va ingressar al Partit Liberal Demòcrata de la mà de José Canalejas i a les eleccions de 1905 va ser escollit diputat a Corts per la circumscripció de Castelló (districte de Llucena del Cid), escó que va continuar guanyant en els successives eleccions celebrades ﬁns a la de 1923. Després de la proclamació de la II República va obtindre novament un escó per Castelló en els eleccions de 1931 a les quals es va presentar com radical independent en la Conjunció republicana-socialista per a després incorporar-se al Partit Republicà Radical. Posteriorment va ser escollit diputat a les eleccions de 1933. Va ser ministre de Justícia entre el 28 d’abril i el 4 d’octubre de 1934 en el govern que va presidir Ricardo Samper i Ibáñez, cartera que tornaria a ocupar entre el 3 d’abril i el 6 de maig de 1935 en el govern format per Alejandro Lerroux.

C/ Ramón Campos

Paral·lel al carrer de l’alcalde Vicente Moliner

Ramón Campos Pérez (Borriana, entre 1755 i 1760 - 1808) va ser escriptor i ﬁlòsof. Seguidor de l’escolasticisme nominalista, la seua personal aportació a través de la seua obra queda sintetitzada en la seua teoria del llenguatge, en la qual sosté que la paraula és un do concedit per Déu. Les seues principals obres són Sistema de lògica (1790), De la desigualtat personal (1799) i El do de la paraula (1804).

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

Joaquim Peris Fuentes

C/ Joaquím Peris Fuentes

Paral·lel al carrer de Ramón Campos

Joaquím Peris Fuentes (Borriana, 18 de març de 1854 - 1 de gener de 1939) va ser un gran intel·lectual i historiador borrianenc. Està soterrat junt amb sa mare, Mercedes Fonts Núñez, on va ser traslladat el 20 de Maig de 1993, encara que cap inscripció dóna fe d’això. Va assistir de xiquet a les escoles oﬁcials de la Mercé. Va estudiar batxillerat a Castelló i Lleis en la Universitat de València, passant després a Madrid, on es va doctorar. Va obtindre la concessió oﬁcial del Port de Borriana i en aquest projecte es va gastar molts diners, encara que va patir amb amargor diverses revoltes populars que el culpaven que no es fera un projecte complet, la qual cosa el va obligar a cedir la concessió a l’Ajuntament en 1917, per un terç del que li havia costat. Va tindre un arxiu-biblioteca d’un valor incalculable. Va exercir els càrrecs de Jutge i Alcalde, entre el 1 de juliol de 1899 i el 19 d’abril de 1901. Va ser ell qui va sol·licitar a la Reina Maria Cristina d’Àustria el títol de Ciutat per a Borriana, que es concediria dos mesos i mig després de deixar el càrrec, el 7 de juliol de 1901. Sent alcalde va prohibir el “bou per la vila” i el poble pla va demanar el seu cap. Per a ser condescendent va comprar un bou a Sevilla; un bou castany que es va exhibir en les festes de la Misericòrdia i que va provocar diversos ferits i tres morts. A partir de llavors el senyor Joaquim va ser “el bou roig”, tot i que Vicente Marco Miranda conta en les seues memòries que se’l coneixia amb aquest malnom pel seu caràcter impetuós, la seua robusta contextura i el color dels seus cabells. També era conegut com “el boig de Fuentes” per les seues excentricitats.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

Portada del poemari Poesies de Manuel Peris Fuentes

Manuel Peris Fuentes

C/ Manuel Peris Fuentes Manuel Peris Fuentes (Borriana, 1857-1932), va ser un altre dels personatges destacats de la saga dels Peris Fuentes. A pesar de la coincidència dels dos cognoms, era cosí germà de Joaquim i també va estudiar lleis. Va ser alcalde de Borriana entre 1895 i 1897 i membre actiu de “Lo Rat Penat”, associació fundada a València en 1878. Historiador i poeta, va reunir 1.500 refranys que va publicar en 1928. En 1931 es va veure embolicat en una gran polèmica, després de formar part d’un jurat que va decidir deixar desert el premi del Llibret de Falla d’eixe any – que ell mateix havia guanyat en 1929 –, degut, segons algunes versions, perquè es ficaven amb el clero i també per intentar no fer públics treballs de joves poetes ja li feien ombra. Aquella decisió va provocar el famós “Manifest Faller” que va encapçalar Pedro Echevarría, en el qual el van posar de volta i mitja, i fins i tot li van recordar el seu passat maçó. Va desheretar el seu únic fill i va deixar tot el seu patrimoni a l’orde Salessiana, gràcies a la qual cosa va ser possible construir el col·legi Salessià de la nostra ciutat, que va obrir les seues portes en 1940, huit anys més tard de la defunció del seu generós mecenes.

El viatge ens porta ara cap a la zona de La Bosca, on podem trobar els carrers de Mossén Elías Milián i del Pare Vilallonga.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

Mossén Elías Milián

Mossén Elías amb Piqueres, en la reconstrucció del campanar

Pare Vilallonga

C/ Mossén Elías Milián

Molt prop de l’Institut Jaume I

Mossén Elías Milián, va ser el fundador de la parroquia del port, que en 2009 ha complit 50 anys. La nova parròquia creada per mitjà de Decret ﬁrmat i segellat a Tortosa el 4 de juliol de 1959 no va ser denominada del Port sinó del Grau de Borriana, i ﬁns a 1963, que va ser inaugurada l’església del Port, va ser la capella de la Malva-rosa la que va gaudir de tots els privilegis de parròquia, amb missa diària tot l’any, pila baptismal, sagrari, etc. I és que la primera església dedicada a la Mare de Déu del Carme va ser la de la Malva-rosa, inaugurada a l’agost de 1914. També mossén Elías va ser regidor de la Casa Abadia i impulsor de la reconstrucció del campanar de la ciutat després de la Guerra Civil.

C/ Pare Vilallonga

En la mateixa zona que el carrer de Mossén Elías Milián

Joaquin Vilallonga Vernia (Borriana, 13 d’agost de 1898 - 1963), va ser un jesuita i misioner. Va estudiar al batxillerat a València i Filosofia i Lletres a Tortosa. En 1892 se’n va anar a Filipines on va treballar de professor. En 1899 va tornar a Espanya i en 1901 va ser la seua ordenació sacerdotal. Doctor en Teologia per la Universitat de Missouri, va treballar en 212 tesis doctorals, la qual cosa li va donar reconeixement internacional. En 1928 va rebre l’homenatge que el nomenava fill predilecte de Borriana. En 1930 es va desplaçar a l’Índia on va fundar diverses missions. En 1947 va començar un viatge arreu del món i en 1948, amb 80 anys, en vegada de buscar un lloc tranquil on retirar-se, després de la seua trajectòria en la Companyia de Jesús, va decidir establir-se a la leproseria de Culion, en Filipines, on hi havia 5000 reclusos que patien aquesta malaltia. És allí on va morir. En 1959 va rebre el considerat Nobel asiàtic, i el Papa Joan XXIII li va concedir una de les més altes distincions pontifícies, la medalla Pro Eclesia et Pontifice. Un dels col·legis públics de la nostra ciutat porta el seu nom.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

Roberto Roselló Gasch

Manuel Roselló, Joaquín Urios, Vicente Monsonís i Manuel Cubedo Giner

I continuant amb el passeig arribem al carrer de Roberto Roselló Gasch, el de Francisco Fuentes i el de Juanito Varea.

C/ Roberto Roselló Gasch

Carrer paral·lel a l’Avinguda del Transport

Manuel i Roberto Roselló amb Blas Monsonís Cherta

Roberto Roselló Gasch, va ser un borrianenc activista de la cultura local, periodista i escriptor. Va ser mestre de francés i anglés en l’Escola Tècnica del Circulo Frutero. Molt aficionat a la pilota valenciana, va ser redactor cap de la revista Buris-Ana de l’Agrupació Borrianenca de Cultura durant 15 anys. En paraules de Josep Palomero: “Era un treballador infatigable. No tenia hores per a si mateix perquè l’absorbien per complet altres treballs. Entre les classes de francés i d’anglés, la lectura de llibres i periòdics, el temps que dedicava a escoltar emisores estrangeres i l’atenció diària al front de l’oficina local de Telègrafs, li quedava poc de marge per a altres ocupacions. No obstant, no desatenia les dos que més el subjugaven: la tertúlia i l’escriptura. Situat entre la generació de preguerra i els joves dels setanta, acumulà una experiencia fonamentalment autodidacta que transmeté amb generositat i modèstia a tots els que s’acostaven a ell per tal de rebre alguna indicació. Roberto Roselló confeccionava pàgina a pàgina el Buris-ana, que, en les seues mans, va adquirir categoria de revista. Una revista que va assolir una qualitat francament notable, que feia que els borrianencs se’n sentiren orgullosos”. La revista Buris-Ana li va dedicar un monografic en l’any de la seua mort, la qual es va produir el 20 de gener de 2002.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

C/ Francisco Fuentes

Molt prop del centre de salut de l’avinguda de Nules

Francisco Fuentes Peris és un dels germans de la saga dels Fuentes, coneguts com els “Pataco”, propietaris de la societat Embarcaciones Fuentes, que competia amb el Círculo Frutero, en el primer quart del segle XX, en l’expedició de vaixells quan encara es carregaven a mar oberta en el grau de la nostra ciutat. La família estava molt vinculada al partit tradicionalista o carlí, també anomenat legitimista o jaimista, per Jaime de Borbó, Jaime III, que va assumir el lloc de pretendent carlí en 1909. El president del partit i del casino Tradicionalista a Borriana era Vicente Fuentes, germà de Francisco i iaio de Jorge Fuentes Monsonís, actual ambaixador d’Espanya a Bulgària. El motiu pel qual el carrer porta el nom de Francisco Fuentes és perquè va ser ell qui va urbanitzar aquesta zona de carrers. Com era molt aﬁcionat a la literatura va ser ell qui va decidir posar noms de poeta als carrers limítrofes, com són el carrer del poeta Teodor Llorente i el de Núñez de Arce.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

Estàtua de Juan Varea en la Plaça de les Monges

Juanito Varea

C/ Juanito Varea

Situat en la zona del barri del Ecce-Homo, en la plaça de les eres

Juan Varea Segura, (Borriana, 1908 - Madrid 1985), conegut artísticament com Juanito Varea va ser un cantaor de flamenc. De ben menut, junt al seu pare, amb els seus carros i cavalls, es dedicava a transportar les taronges fins al moll del Grau, per a carregar les caixes de taronges a les barques. Va iniciar la seua trajectòria artística a Barcelona, en la sala Vila Rosa, on el va escolta Angelillo i el va posar a treballar amb ell en la seua companyia, encapçalada per Manuel Vallejo. Més tard arribaria a tindre companyia de flamenc pròpia. Va gravar el seu primer disc en 1930, en el que junt amb Pepe Marchena i Juan el Pescaero cantaven fandanguillos a tres veus, acompanyats per la guitarra de Ramón Montoya. Va gravar altres discos i és considerat un clàssic en el món del flamenc. En 1945, Juan, fulminantment enamorat dels ulls verds de la que seria la seua dona Carmen, se li va declarar en un plaça de bous. Es van casar el 17 de desembre de 1946, a Granada, la qual cosa va donar motiu a una gran festa en El Camí de la Muntanya, al costat del riu Darro i davall la imponent silueta de l’Alhambra. En 1947 va recórrer Espanya com a primera figura flamenca en la Companyia de Juanita Reina, va gravar la seua magistral versió de “La Xiqueta de Foc” i en el 48 és el cantaor acompanyant de Vicente Escudero. En 1950 funda la seua companyia pròpia, i en 1952 acompanya amb el seu cant a Rosario i Antonio en el seu gira per Europa. Tal vegada un home modest i humil com Varea no podia aspirar a més. Però encara li quedava la més gloriosa etapa de la seua vida: en 1954 va ser cridat per Fernán A. Casares perquè s’integrara en el quadro flamenc, “Antologia” del seu Tablao Flamenc ZAMBRA que es considerava el temple sagrat del flamenc més pur. En 1983, la Càtedra de Flamencologia de Jerez li va concedir el “Premi a la Maestria” com a reconeixement a tota una vida dedicada al cant. Té una escultura en la Plaça de les Monges.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

Continuant el recorregut pels afores de la ciutat, per la ronda de circumval·lació, trobem els carrers de l‘Alcalde Vicent Escobar, d’Assumpta González Cubertorer, de Federico García Moliner, l’avinguda del Cardenal Vicente Enrique i Tarancón, i els carrers de Juan Bautista Rochera Mingarro, d’Abel Mus, de Juan Bautista Sanmartín, i les rondes del poeta Calzada i del músic Ibáñez.

C/ Alcalde Vicente Escobar

On es localitza l’ediﬁci de la Guàrdia Civil

De la plaça de la Generalitat a l’avinguda del cardenal Tarancón

Vicente Escobar López, va ser alcalde de Borriana des de l’11 de gener de 1924 a l’1 d’agost de 1927. Va entrar a governar el municipi quatre mesos després que es proclamara la Dictadura Militar de Primo de Rivera. Al març de 1924 l’alcalde va rebre el Subsecretari del Ministeri de Foment, el General Pedro Vives Vich, perquè vera la platja en què havia de construir-se el Port i la forma en què es carregaven en el Grau les taronges, amb barcasses, amb la marineria mullant-se ﬁns al pit, la qual cosa va portar a dir al General: “Açò és inhumà i quasi salvatge!”, com més tard també relataria l’escriptor nord-americà James Michener. Vicente Escobar va encapçalar la comitiva que va rebre el General Primo de Rivera el 20 d’abril de 1924, per a assistir a la benedicció de la Bandera del Somatén de Borriana. La recepció va ser fastuosa, entre altres coses per a veure si d’una vegada per sempre ens construïen el Port. L’11 de maig de 1927, a causa de les estretes relacions afectives i comercials, l’Ajuntament de València va decidir posar-li el nom de Borriana a un carrer paral·lel a la del Comte d’Altea. La inauguració de la placa retolada del carrer Borriana va tindre lloc el 19 de maig, i ﬁns allí es va traslladar l’alcalde amb tota la Corporació Municipal. El 5 de novembre de 1927 va morir Vicente Escobar sent alcalde, la qual cosa va motivar una gran manifestació de dol en la nostra ciutat.

C/ Assumpta González Cubertorer Assumpta González Cubertorer (Borriana, 1917), és una escriptora d’obres dramàtiques que també ha treballat la comèdia. De les seues obres podem destacar: De més verdes en maduren (1970), Arribaré a les set... mort! (1972), El crit del cel (1973), El passadís de la mort (1978), Tots en tenim una (1983), Nina i els altres (1986), Especialitat en homes, La Pepeta no és morta, Un polític supersticiós, La mare...quina nit, El món a fer punyetes!, El venedor de coca o Enigma d’una mort.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

Federico García Moliner

Dolores Bodí Molés i, a la seua esquerra, el seu marit Salvador Ferrada Montañés explicant als visitants el funcionament del magatzem de taronges que dirigien situat al Camí d’Onda

C/ Federico García Moliner

En el barri de Quarts de Calatrava, perpendicular al carrer d’Assumpta González Cubertorer

Federico García Moliner (Borriana, 4 de març de 1930) és físic i professor universitari valencià. Va estudiar batxillerat a l’Institut Francesc Ribalta de Castelló, per llicenciarse posteriorment en Ciències Físiques per la Universitat Complutense de Madrid i doctorar-se el 1958 per la Universitat de Cambridge i el 1960 per la Complutense. Va iniciar la seua carrera professional al Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), i posteriorment va anar a la universitat nordamericana d’Illinois, on va ser professor durant tres anys. Al seu retorn al CSIC va continuar els seus treballs en física de l’estat sòlid, camp en el qual va ocupar un important paper desenvolupant una escola espanyola d’investigació que prompte va arribar a nivell internacional, estudiant la propietat de la matèria sòlida a partir dels seus àtoms. Convençut de la importància de la tasca docent, va participar com a professor convidat als programes d’escoles de postgrau, especialment a Itàlia i Escandinàvia, en les quals es van formar generacions de joves científics europeus que van constituir la base per al posterior desenvolupament de la ciència a Europa, i per la seua tasca d’ajuda als científics dels països en vies de desenvolupament també a Iberoamèrica. Vinculat a les Conferències Pugwash de Ciència i Afers Mundials, el 1992 va ser guardonat amb el Premi Príncep d’Astúries d’Investigació Científica i Tècnica per les seues contribucions a la física de l’estat sòlid. És catedràtic de ciència contemporània a la Universitat Jaume I.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

El cardenal Tarancón amb membres de la corporació municipal, 1969

El cardenal Tarancón

Avinguda Cardenal Vicent Enrique i Tarancón

Conecta l’avinguda del port amb la del grau

Vicent Enrique i Tarancón (Borriana, 14 de maig de 1907) va nàixer al si d’una família de tradició llauradora. Després de seguir estudis eclesiàstics al Seminari de Tortosa és va doctorar en Teologia i va ser ordenat sacerdot al 1929. Dos anys mes tard es va traslladar a Madrid on es va integrar en els equips propagandístics que durant la Segona República recorrien Espanya fent promoció de Acción Católica. Acabada la guerra civil, després d’haver ocupat els càrrecs d’arxipreste a Vinaròs i Vila-real, amb 38 anys va ser promogut bisbe de Solsona. En aquesta diòcesi romandria fins al 1964, quasi dues dècades, potser perquè algunes dels seues pastorals varen presentar un lleu caire social que no varen agradar al règim de la dictadura franquista. Després d’exercir com a bisbe d’Oviedo durant cinc anys, al 1969 va ser nomenat arquebisbe de la Seu Primada de Toledo, rebent els honors cardenalicis de mans del papa Pau VI, i al 1971 va passar al front de l’arxidiòcesi de Madrid-Alcalà, al temps que era elegit President de la Conferència Episcopal Espanyola. En este càrrec, que va ocupar fins al 1981, el cardenal Enrique i Tarancón és va convertir en una peça clau del canvi de rumb en un cert sentit modernitzador que durant algun temps va adoptar l’Església Catòlica, com a conseqüència dels debats del Concili Vaticà II, del qual va ser un fidel executor. Protagonista en la Transició democràtica, enfrontant l’agressiva irritació dels dirigents franquistes, el cardenal Tarancón va representar un important paper conciliador durant els anys finals de la dictadura i el pas de la societat espanyola cap a un sistema democràtic, defenent per una banda la independència de l’Església front a l’Estat i al mateix temps la consolidació de la legalitat emanada de la Constitució de 1978. Especial impacte varen presentar les seues homilies en el moment de la mort del dictador Franco i sobretot en la missa d’acció de gràcies per la proclamació del rei Joan Carles I en l’església madrilenya dels Jerónimos, considerada com un símbol de l’inici de la Transició

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

Estàtua del cardenal Tarancón instal·lada en la seua avinguda

Placa dedicada al cardenal Tarancón, col·locada en la façana de la casa on va nàixer

Casa natalícia del cardenal Tarancón

El cardenal Tarancón

política, en la qual va ser un destacat protagonista com a hàbil interlocutor entre els nous poders polítics i els estaments eclesiàstics. A l’abril del 1983 el Papa li va acceptar la renúncia, oficialment per motius de la seua edat, tot i que el Cardenal, sempre lleial a la jerarquia catòlica, es presentava ja com una persona discretament desencantada pel fre al progres que l’Església oficial tornava a presentar, abocant-se novament a postures cada vegada mes conservadores. És va retirar a una finca privada al terme d’Almassora, molt a prop del Termet de la Mare de Déu de Gràcia i de totes les seues amistats de Borriana i Vila-real, i va morir a València el 27 de novembre de 1994. Està soterrat a la Col·legiata de sant Isidre de Madrid. Era un escriptor incessant, i entre els seues obres cal esmentar La renovació total en la vida cristiana (1954), Els seglars en l’Església (1958), Successors dels apòstols (1960), La parròquia, hui (1961), L’Església en el món de hui (1965), El sacerdoci a la llum del Concili Vaticà II (1966), La crisi de fe en el món actual (1968), Litúrgia i llengua del poble (1970), Unitat i pluralitat en l’Església (1970) i Cartes a un cristià (1987). Va ser també autor de multitud de ponències, conferències i articles periodístics, protagonista de diversos llibres d’entrevistes i estudis sobre la seua persona, i va iniciar una mena d’autobiografia amb el títol de Confessions. Va ser membre de l’Acadèmia Espanyola de la Llengua, des d’on va defensar i afermar la unitat filològica del valencià amb el català; membre del Consell Valencià de Cultura, on va presidir la Comissió de Promoció Cultural; i Doctor Honoris Causa per la Universitat Politècnica de València. A Vila-real, on tot just va exercir pastoralment com a arxipreste entre el juliol de 1943 i el novembre de 1945, va ser nomenat fill adoptiu el 31 d’octubre de 1969, té dedicats al seu nom una important avinguda i el Centre Associat de la Universitat a Distància, i al setembre del 2006 li ha estat erigit un monument. També té una escultura a Borriana, en l’avinguda del seu nom i una placa en la seua casa natalícia.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

Juan Bautista Rochera Mingarro

Placa dedicada a Juan Bautista Rochera Mingarro

C/ Juan Bautista Rochera Mingarro

Carre de la part posterior del col·legi Pare Vilallonga

Juan Bautista Rochera Mingarro va ser tinent d’artilleria i va morir en Barcelona el 10 de gener de 1874, en la defensa de Vich, on es pensa que està soterrat prop del camp de batalla. Els seus pares eren Bautista Rochera i Mariana Mingarro. Va tindre una germana, Ma. Vicenta i també un germà, Francisco, que va posar al seu ﬁll el nom de Juan Bautista, en honor al seu germà i que va morir als tres anys, sis mesos abans que son oncle morira en el camp de batalla. En 1905 Borriana li va fer un homenatge amb la inauguració d’una placa al carrer del raval.

C/ Abel Mus Quadre a l’oli que mostra el moment de la mort del tinent Rochera

Carrer on està el col·legi Pare Vilallonga, paral·lel al de Juan Bautista Rochera Mingarro

Abelardo (Abel) Mus i Sanahuja (Borriana, 22 d’abril de 1907 – Picanya, 23 de gener de 1983) era ﬁll de pare barber i va començar a aprendre música als vuit anys, juntament amb el seu germà Vicent, a la Banda de la Sociedad Filarmónica de Borriana, amb el seu director José María Ibáñez. Poc després es va iniciar en el món del violí amb Vicent Tàrrega (germà de Francesc Tàrrega) i dos anys més tard es traslladà a València, per a estudiar amb el violinista borrianenc Joaquim Monzonís Ribera. Becat per la Diputació de Castelló, va anar a París el 1920 a ampliar els seus estudis. Admès el 1921 al Conservatori de Paris, els va continuar amb Alfred Brun i Émile Schwartz. L’any 1924 va guanyar els primers diplomes internacionals de solfeig i violí, els quals eren els més importants que oferia el centre. El 1926 va aconseguir la Primera Medalla Internacional de Violí de l’Escola Superior de Música i Declamació de París, de la qual va ser nomenat professor posteriorment.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

Abel Mus

Placa dedicada a Abel Mus situada al carrer Major, en el lloc on estava la seua casa natalícia

Abel Mus

Es va establir a Castelló de la Plana el 1932; on va fundar juntament amb Vicent Asencio, el Conservatori de Música, que va dirigir fins al 1938. Durant la Guerra Civil va fer d’intèrpret dels brigadistes francesos convalescents de l’hospital de Benicàssim, va estar destinat al Comissariat de Propaganda de l’Ejército de Levante i va donar concerts als soldats de gran part del territori republicà. Durant el conflicte bèl·lic va adoptar el nom d’Abel, per comptes de l’Abelardo amb que havia estat batejat. Represaliat en acabar la guerra, va tindre problemes per a poder tornar a donar concerts. El 1943 es van convocar oposicions per fundar l’Orquestra Municipal de València i Abel va guanyar la plaça de primer violí. Al capdavant d’aquesta orquestra va estar fins a la seua jubilació l’any 1972. La feina de l’orquestra la va desenvolupar paral·lelament a la seua carrera com a solista i durant la dècada dels quaranta va oferir una gran quantitat de concerts per tot l’Estat, que li donaren una reputació i prestigi que pocs violinistes espanyols tenien. Cal ressaltar dos importants parèntesis en la seua estança en l’Orquestra de València: el primer quan es va desplaçar a l’Argentina per a oferir una important gira de concerts, que finalitzà amb diversos enregistraments per a la Casa Odeón, i el segon quan va formar part el 1962-1963 de l’Orquestra Nacional d’Egipte, a El Caire. En aquests anys també va ser un temps director de l’Escola Municipal de Música d’Alcoi. De l’orquestra de València passà a ocupar la mateixa plaça a l’Orquestra del Liceu de Barcelona. Entre els anys 1969 i 1976 col·laborava habitualment en la revista Burisana. El compositor Joaquín Rodrigo li dedicà les peces L’enamorada junto al pequeño surtidor i Pequeña ronda, que va estrenar a Paris (1928) el propi Abel juntament amb la pianista i germana seua, Encarnación Mus. Eduard López-Chávarri li dedicà l’obra In modo de sarabanda (1930) i va fer-li el 1948 un arranjament propi per a violí i piano de la seua peça Variaciones para violín i orquesta. Cal destacar de les seues obres: Cançó de bressol, Escenes d’infant, Himno del Batallón Mateotti, amb lletra de José Santacreu, Llegenda mora i Suite per a orquestra.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

Avinguda Juan Bautista Sanmartín

Situada paral·lel al riu, és el carrer del casal de la falla la Vila i de la Societat Filharmònica Borrianenca

Juan Bautista Sanmartín Domingo (Borriana, 1873-1947), va ser un dels més actius líders obrers de la Borriana de principis del segle XX. Va posar la seua cultura i els seus coneixements, rebuts en el si d’una família conservadora al servei dels treballadors, en especial als dels magatzems de taronges, aconseguint que es respectaren uns horaris, la qual cosa li va portar a enfrontar-se al poderós sector d’exportadors tarongers, que pretenien que es treballara de sol a sol. Sanmartín va ser el fundador de la societat sindicalista L’Alba Social, que era el sindicat obrer amb nombre més gran d’afiliats en els albors del passat segle, en oposició a la Unió catolicoobrera, com ho demostra que amb recursos propis foren capaços de construir l’edifici del Centre Obrer Alba Social, en el Raval. Des de les seues responsabilitats com a líder sindical va exigir la construcció del Port de Borriana per a evitar les penoses condicions laborals en què es carregaven les taronges en el Grau, amb la gent ficada en l’aigua, en ple hivern, i els riscos que això implicava per a persones i mercaderia. Es va enfrontar políticament amb molts personatges de l’època, com Joaquín Peris, que tenia la concessió del Port, i amb Jaime Chicharro. També amb el borrianenc Vicente Cantos Figuerola, director general de Comerç al final del període de la crisi tarongera que va haver entre 1914 i 1918, i amb Vicente Sales Musoles que era el representant de la patronal. Va ser un dels què van pronunciar un discurs el dia de la impressionant manifestació en el Pla, la vesprada del 20 de Març de 1917, davall el lema “Barcos, pa i treball!”, conseqüència d’una greu crisi que va tindre els seus orígens en la I Guerra Mundial, que va frenar les exportacions, i en la que la desocupació i la fam van impactar greument entre la classe treballadora. La societat sindicalista L’Alba Social, anys més tard, quedaria integrada dins de la UGT, amb la qual cosa el protagonisme de Sanmartín es va anar diluint en favor d’altres dirigents sindicals ugestistes. Amb 58 anys, després de proclamarse la II República, va formar part, junt amb altres personalitats que més tard serien alcaldes, com a Víctor Marín o Alonso Viana, del Comité de Conjunció republicà-socialista que va anomenar com a primer alcalde republicà al metge Rafael Arnau Catalá.

Ronda Poeta José Calzada Paral·lela al cau del riu, és continuació de l’avinguda de Juan Bautista Sanmartín

José Calzada Carbó (Borriana, 1878 - 1965), va ser l’autor de la lletra de que va ser declarat en 1915 himne de Borriana, la partitura del qual va escriure el director de la Banda Filharmònica, José María Ibáñez. Este destacat poeta, que va rebre el Premi Nacional de Teatre Álvarez Masover en 1954, va ser membre fundador de l’Agrupació cientiﬁcoartisticoliterària “La Grillera” que va donar un notable auge cultural a la ciutat a partir de 1900, i va arribar a fer-se famosa més enllà de les fronteres provincials. A ella pertanyien Joaquín i Pedro Echevarría, Vicente Marco Miranda, Juan Bautista Tejedo “Batistet el Bessó”, Manuel Peris Fuentes i el propi Calzada, entre altres. Este grup d’hòmens va acunyar bona part de les dites i enginys que encara hui es repetixen per a exterioritzar l’orgull borrianenc, com aquell admirable vers de Batistet: “Civis romanus sum… Sóc de Burriana”.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

Antic pavelló de la música

Vicente Forner Tichell

Ronda Músic Ibáñez

Paral·lela al riu, és continuació de la ronda del poeta calzada

José María Ibáñez Talón, va ser director de bandes i compositor. Pot ser considerat el primer director de l’actual Agrupació Filharmònica Borrianenca. Ja en el 1909 la primera associació de músics de Borriana va contractar els seus serveis com a primer “Mestre” de Música. La societat Filharmònica Borrianenca naix el 1910 per a fer-se càrrec de la Banda Municipal i va ser un vertader ateneu cultural durant molts anys. La societat disposava d’una secció teatral i una escola de música on es donaven classes d’instrument. També tenia una classe d’harmonia i instrumentació sota la direcció de José María Ibáñez, que va ser director de la banda municipal durant més de vint anys i compositor, junt al poeta José Calzada, de la “Marxa de la Ciutat“.

Endinsant-nos en la zona centre de la ciutat podem visitar els següents carrers o places:

C/ Vicente Forner Tichell

En la zona de la Vila per darrere de Correus

Vicente Forner Tichell (Borriana, 1850 - 1928), va ser un cult historiador i advocat. En la seua infància va acudir a les escoles oﬁcials de l’exconvent de la Mercé. Va estudiar el batxillerat en l’Institut de Castelló, obtenint tretze premis extraordinaris. Va cursar després la carrera de Dret en la Universitat Literària de València, obtenint la qualiﬁcació d’excel·lent. Juntament amb altres personatges de Borriana va crear un col·legi de segon ensenyament batejat com “Col·legi Viciana”, on va exercir una càtedra. L’Ajuntament, en 1882, el va anomenar el seu advocat assessor. També va ser Jutge municipal i encarregat per a la confecció de les Ordenances Municipals dels Sindicats de Policia Rural i d’Aigües. En la seua joventut va ser col·laborador de diversos periòdics i en les acaballes de la seua vida va escriure dos importants obres: “La Casa Solar dels Viciana” i “La Família dels Viciana”, una gran obra d’investigació l’edició de la qual va costejar l’Ajuntament. Va morir en 1928 quan preparava diversos estudis sobre els poblats ibers de Borriana i els primers habitants de la nostra ciutat.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

C/Encarnació

Continuació de l’escorredor cap al camí d’Onda

Encarnación era una persona vinculada a la construcció del carrer. En 1984, any en que l’Ajuntament va estudiar la redenominació i valencianització de tots els carrers, es va plantejar el donar-li el nom amb què encara es coneix popularment, però es va desestimar perquè era un malnom pejoratiu no acceptat per la família.

C/ Marí Carrer que rep el seu nom per la valencianització del primer cognom del prevere Marín i Mendoza que allí habitava. Ja en 1755 s’anomenava Carrer de Marí. Perpendicular a l’Escorredor, el connecta amb El Pla

Placa col·locada en el carrer Marí

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

Representació escultòrica de la Borriana descrita per l’historiador Rafael Martí de Viciana

Placa que Lo Rat Penat dedicà a Rafael Martí de Viciana. Es troba a l’Ajuntament.

Plaça Rafael Martí de Viciana

Placeta a la dreta del començament del carrer La Tanda, del Pla cap al mercat

Bust de Rafael Martí de Viciana. L’estàtua està col·locada a la seua plaça, coneguda també amb el nom de Placeta de les gallines. L’autor de l’obra és l’artista local Vicente Traver Calzada.

Rafael Martí de Viciana, (Borriana, 1502 – València, 1574), és l’historiador i cronista valencià més conegut del segle XVI. Pertanyia a la noblesa valenciana i era nét del polític i escriptor Martí de Viciana (mort el 1492). Va realitzà alguns estudis en lleis a la Universitat de València, però a causa de l’esclat de la Guerra de les Germanies no va poder finalitzar el doctorat en dret. Després de residir a la ciutat de València (1518-1520) es va desplaçar a Dénia. Va participar en la guerra de les Germanies al costat del bàndol imperial, fent de correu entre el seu oncle, el governador de la demarcació foral de la Plana (governació dellà Uixó) Rampstó de Viciana i el virrei Diego Hurtado de Mendoza. El 1522 va presenciar la mort de son pare a mans dels agermanats. Després d’acabada la guerra va començar a exercir de notari, alhora que d’escrivà de l’administrador de Borriana, on es va establir de nou. Va participar a les Corts de Montsó de 1542 i va ser síndic de diverses poblacions com ara Borriana, Vila-real i Ademús. Va participar en tant que síndic de Borriana en les Corts celebrades a Vila-real el 1557. El 13 de maig de 1559 consta la seua acta en el Llibre dÁveïnaments de la ciutat de València, raó per la qual es pensa que l’etapa final de la seua vida la va passar al Cap i Casal del Regne de València. La seua obra principal va ser la “Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reyno”, on va invertir quaranta-huit anys de la seua vida i en ella articula una història general de la ciutat i el regne amb un esquema innovador, dividida en quatre llibres, on descriu la història de la ciutat de València i els antecedents de la noblesa valenciana, fa una descripció curta de la noblesa espanyola i europea, del patrimoni reial i dels ordes militars i els monestirs del Regne de València i de la Guerra de les Germanies. Tota la seua obra va ser inicialment escrita en valencià, però en el context de castellanització de les classes dirigents del Regne de València del segle XVI, va decidir publicar-la finalment en castellà, seguint l’exemple d’altres cronistes valencians coetanis, que també canviaren el valencià pel castellà. És l’autor del dibuix de la Borriana antiga que ens identifica històricament. Una altra de les seues obres és el “Libro de las alabanzas de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana”, on exposa les dificultats de castellanització de la llengua dels valencians.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

C/ Jardí Carrer que rep el seu nom per la valencianització del primer cognom del prevere Mossén Joaquín Jardín que segurament habitava en les proximitats. Perpendicular al carrer Tarancón

C/ Tarancón

Carrer que connecta la plaça de Rafael Martí de Viciana amb l’Escorredor

Vicente Tarancón va donar a l’Ajuntament, en juliol de 1887 i per dos anys, una casa-magatzem en el número 11 del carrer Colom, per tal que servira d’escorxador municipal a condició que l’ajuntament enderrocara l’antic escorxador amb l’objectiu de posar en comunicació els carrers Marí i la Carrera.

Falla que es va plantar al barri Tarancón el 1932

Setmanari Patria dirigit per Francesc Roca i Alcaide. Curiosament, els cinc borrianencs de la portada tenen un carrer assignat: José Calzada Carbó, Juan Bautista Tejedo Beltrán, Bisbe Juan Bautista Luis Pérez, Vicente Forner Tichell i Manuel Peris Fuentes.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

Francesc Roca i Alcaide

Portada del llibre Historia de Burriana, de Francesc Roca i Alcaide

C/ Francesc Roca i Alcaide

Perpendicular a la Tanda que el connecta amb la Carrera

Francesc Roca i Alcaide (Puçol, 1881 - Puçol, 1973) va ser mestre, activista cultural i historiador. Tot i no ser borrianenc és una de les persones més vinculades a la nostra ciutat per haver escrit la que es considera la crònica més ﬁdel de la nostra història. Es va graduar com a mestre per l’Escola Normal de València. Després d’exercir com a mestre a Requena, l’any 1917 va ser destinat a l’escola unitària Colom de Borriana i el 1924 va ser nomenat director de les Escoles Graduades. A Borriana va impulsar la creació d’una Biblioteca Popular i el Museu Local de les Escoles Graduades, activitats culturals adreçades a aconseguir una renovació pedagògica a l’escola. També hi va crear el Menjador de Pobres, una iniciativa per a ajudar els alumnes més necessitats. L’any 1932 va publicar a Castelló de la Plana la seua “Historia de Burriana”, després de més d’una dècada d’investigació. En acabar la Guerra Civil Espanyola va ser empresonat i desterrat de Borriana. Va tornar a Puçol, on visqué de l’agricultura ﬁns la seua mort l’any 1973. A Borriana té dedicat un col·legi públic i a Puçol un carrer.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

Joan Baptista Tejedo Beltrán

Juan Bautista Tejedo Beltrán, “el Bessó”, va rebre homenatges en el món de les falles,.

C/ Joan Baptista Tejedo Beltrán

Perpendicular al carrer Francesc Roca i Alcaide

Juan Bautista Tejedo Beltrán (Borriana, 12 de novembre de 1877 - 2 de desembre de 1952). El cridaven “el bessó” perquè va tindre un germà bessó que va morir només nàixer. Va assistir durant la seua infància a l’escola del mestre Mariano Selma. Més tard, va cursar el batxillerat a Castelló, on ja va deixar mostres de la seua passió per la literatura. No obstant, va anar a València a estudiar Medicina, encara que no va tardar a tornar a Borriana, sobretot arran de la mort de son pare. Va treballar com a oﬁcial del jutjat de Borriana a les ordres del Secretari Judicial Carlos Sarthou. D’aquest càrrec va passar a ser comptable de l’empresa de Ros Monfort. Als 38 anys, el 4 de gener de 1915, va ser anomenat cronista i arxiver de Borriana i l’1 de juny de 1916 Secretari de l’Ajuntament. Com a poeta costumista no va haver-hi un altre que arribara a descriure amb tanta precisió i ironia la forma de ser i els sentiments d’aquella Borriana que li va tocar viure. En 1989 la Caixa Rural va editar la seua “Obra poética”. Els seus col·legues en l’art d’escriure versos, com Pere Echevarría, el van qualiﬁcar com “as dels poetes”. Entre les seues cèlebres frases cal recordar la de: Civis romanus sum! Sóc de BURRIANA!!.

C/ Beat Ripollés

Connecta la plaça de la Mercè amb el carrer de la Beata Mariana

Gabriel Simón Ripollés Andreu (Cabanes 1575 – Borriana, 1602), va ser un frare que va estudiar a Borriana i es va consagrar en el Convent de la Mercè. El seu procés de beatiﬁcació va començar en el 1926. Aquest mercedari va tindre un sant sepulcre amb el seu cos incorrupte en el convent de la Mercè però va ser destruït en 1936.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

Bisbe Luis Pérez

Casa natalícia del Bisbe: Mare de Déu d’Agust, 29

Placa que hi ha a la façana de la casa natalícia del Bisbe

C/ Bisbe Juan Bautista Luis Pérez

Carrer on està l’antic ediﬁci de Telefònica, connecta amb el Raval

Bisbe Luis Pérez

Juan Bautista Luis Pérez (Borriana, 1 d’abril de 1874 – Madrid, 6 de novembre de 1934) procedia, per sang, d’un modesta llar marinera. Sent molt xiquet, per la seua intel·ligència precoç, el seu parlar fàcil i el seu comportament simpàtic i atractiu, es revelava ja com un predestinat. Als tres anys, en braços d’un familiar, era conduït els divendres quaresmals al calvari, on llegia el viacrucis, amb l’admiració de la devota multitud davant d’un xiquet que a penes podia sostindre el llibret en les seues fràgils mans. Cridat per la vocació al sacerdoci, va ser ordenat a Roma el 25 de juliol de 1896, pel papa Lleó XIII. Va exercir el professorat en el col·legi de Viciana i en el seminari de Tarragona. Va ser bisbe auxiliar de Toledo i més tard bisbe d’Oviedo l’1 de febrer de 1920. Al donar-se una nova organització a l’Acció Catòlica, la Santa Seu el va anomenar consiliari general de la mateixa. Va ser un escriptor amb una llarguíssima llista de publicacions que figura en l’hemeroteca de l’arquebisbat d’Oviedo, entre pastorals, llibres i comunicacions. La seua devoció eucarística va ser una constant en la seua vida fins al punt que desitjava tindre en la seua diòcesi una Congregació religiosa femenina dedicada al culte i devoció al Santíssim Sagrament. La seua trobada providencial amb la mare María de los Ángeles de Sant Agustí i la seua comunitat de jerònimes de Gijón, nouvingudes de Mèxic, va fer que en tal convent cristal·litzara l’Institut eminentment eucarístic que portava en el fons del seu cor. Amb motiu del XXV aniversari de l’Adoració Nocturna d’Oviedo, va eixir de les seues mans la magnífica pastoral sobre l’Eucaristia que és tot un tractat sobre el tema. Al terme dels seus dies quan va veure agreujar-se la seua malaltia, va expressar el desig de ser atés per les seues filles espirituals, les Jerònimes de l’Adoració i va ser traslladat a Madrid on elles tenien el seu convent. Després de dos dies de llit i després de rebre amb tota devoció els sants sagraments, sense perdre el coneixement i quasi sense agonia, va lliurar la seua ànima al Senyor, recolzat en els braços de la mare María del Sagrat Cor. Les seues restes van ser traslladades a la catedral d’Oviedo per a ser inhumats en la capella de santa Eulàlia, patrona del bisbat, on descansen actualment.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

Víctor Marín Puig

Placa dedicada a Juan Varea en el carrer Burgà

C/ Víctor Marín Puig

Paral·lel al carrer del bisbe Luis Pérez

Al·legoria republicana

Víctor Marín Puig, va ser Alcalde de Borriana durant la major part de la II República, abans que s’iniciara la Guerra Civil. El 14 d’abril de 1931, després de les eleccions celebrades dos dies abans, en la que van vèncer de manera rotunda els antimonàrquics, es proclama la II República. A Borriana s’anuncia des del balcó de l’Ajuntament, amb la presència de milers de persones, mentre les bandes de música de la ciutat toquen la Marsellesa. L’endemà es forma un Govern Local provisional ﬁns que el 20 d’abril és triat com a primer alcalde de la República el metge Rafael Arnau Catalá. Dos mesos més tard, el 28 de juny, es celebren a Espanya eleccions a les Corts Constituents, en les que serien triats dos borrianencs: Vicente Cantos Figuerola i Vicente Sales Musoles. El 14 de juliol, quan quasi portava tres mesos en el càrrec, Rafael Arnau va dimitir i va prendre possessió de l’alcaldia Víctor Marín Puig, que era del partit radical de Lerroux de tall centrista. Durant els quatre anys i mig que va durar el seu mandat va impulsar importants projectes, formant un productiu binomi amb un jove arquitecte de 28 anys que havia sigut anomenat per concurs el 12 de maig de 1931: Enrique Pecourt Betes, que seria arquitecte de Borriana durant 42 anys. Ambdós van impulsar infrastructures com el servei d’aigua potable, els Grups Escolars Cervantes – actual Penyagolosa – i sobretot, el Mercat municipal, primera obra que projecte Pecourt a la ciutat. Sis mesos més tard d’haver arribat a l’alcaldia, Marín ja va traure a subhasta el projecte del Mercat. Vicente Sales Musoles va posar la primera pedra el 17 d’abril de 1932, i un any més tard, al març de 1933, les obres ja estaven acabades. Però sobretot, Víctor Marín va destacar per ser una persona que va intentar mantindre l’ordre i el trellat i va posar condicions a elements extremistes, oposant-se a la tala d’arbres i crema d’alqueries en 1934, i també, que una manifestació impedira la celebració de la processó del Divendres Sant. Aquestes circumstàncies van ser les que, iniciada la Guerra Civil, li van costar la vida. Dos activistes de la FAI (Federació Anarquista Ibèrica), integrats en el Comité Executiu Popular, molt coneguts per haver participat

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

José Iturbi

La Reina Fallera de Burriana de 1950, María Teresa Navarro Reig, mostra el pergamí que acredità a Iturbi com a Fill Adoptiu de Borriana

en els “passejos” en els que a l’empara de la nit treien de les seues cases a aquells que consideraven possibles col·laboradors dels militars sublevats, o per simple venjança personal, per a conduir-los en cotxes i camions ﬁns a cunetes, el cementeri o el Collado d’Artana per a matar-los, el van assassinar. Victor se n’havia anat a Barcelona a casa del seu germà, després de veure la quantitat d’assassinats que va haver-hi aquell estiu, i aquests dos activistes, van anar, per decisió pròpia, a buscar-lo a la Ciutat Comtal. En arribar a Borriana, en el cementeri, li van disparar. Era l’11 d’octubre de 1936.

C/ Burgà Paral·el al carrer Francisco Fuentes cap a la zona més al centre de la ciutat

Aquest carrer deu el seu nom a l’adaptació valenciana col·loquial del cognom de la família Burgada, propietària de terrenys en l’esmentat vial.

Plaça Iturbi

Al ﬁnal del carrer la Tanda

José Iturbi Báguena (València , 28 de novembre de 1895 — Los Ángeles, 28 de juny de 1980) va ser pianista, compositor i director d’orquestra. Nascut a València però d’ascendents bascs, Iturbi va estudiar a Barcelona, i va estar becat als conservatoris de València i París, al mateix temps també va realitzar estudis de tècnica i interpretació. Les seues gires al voltant del món començaren en 1912 i van ser un gran èxit. Va fer el seu debut a Amèrica a la ciutat de Nova York al 1929. Va fer la seua primera aparició com a director d’orquestra a la Ciutat de Mèxic al 1933. També va ser director de l’Orquestra Filharmònica de Rochester a Nova York de 1936 a 1944 i va dirigir l’Orquestra Simfònica de València durant molts anys. Sovint apareixia en concerts amb la seua germana, Amparo Iturbi, que va ser també una reconeguda pianista.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

El 24 de juny de 1949 va tornar a València per rebre un homenatge dels músics i de l’Ajuntament de València, entre d’altres guardonats, on per la seua dedicació a l’Orquestra Municipal de València, li atorguen el càrrec de director honorífic perpetu de la formació. Iturbi va adquirir celebritat com a intèrpret de música lleugera, mentre que la seua faceta com a intèrpret clàssic no va deixar tanta impressió. No obstant això, va sovintejar el repertori pianístic clàssic –Beethoven, Mozart, Liszt, Chopin, Brahms, Schumann o Mendelssohn– així com el repertori francès i espanyol –Isaac Albéniz, Enric Granados i Manuel de Falla. Va fer aparicions com actor-intèrpret en diverses pel·lícules musicals dels anys 1940, començant amb el film de 1943 “Thousands Cheer”, per a la MGM. Habitualment feia de si mateix. Posteriorment va aparèixer a “Anchors Aweigh”, també de la MGM, amb Gene Kelly i Frank Sinatra, i en altres pel·lícules de la mateixa companyia. En la pel·lícula biogràfica sobre Chopin, “A Song to Remember”, es van emprar interpretacions d’Iturbi en les escenes en què Cornel Wilde, com a Chopin, tocava el piano. Malauradament, tot i que aquestes pel·lícules el van fer molt popular, aquest exhibicionisme a l’estil de Hollywood va fer que molts melòmans tendiren a subestimar-lo com a intèrpret seriós. És autor de l’arranjament per a piano a dues mans de la Rapsody in Blue, de George Gershwin. La ciutat de València va voler subratllar la seua vinculació amb la ciutat posant-li el seu nom al conservatori de la ciutat. Tot i no ser de Borriana, Iturbi és considerat borrianenc pel fet que no va deixar de estar sempre en contacte amb la ciutat, ja que passava llargues temporades a la finca que tenia a Borriana, en la zona de Santa Bàrbara, a la vora del riu Millars. La nostra ciutat també ha volgut destacar el seus vincles amb el compositor posant-li el seu nom a un dels col·legis de la ciutat.

C/ Artur Perucho i Badía

Continuació del carrer La Tanda

Artur Perucho i Badia (Borriana, 1902 – Mèxic, 1956) va ser periodista, escriptor i polític. Va començar de periodista a El Pueblo el 1919 i més tard va col·laborar amb, entre d’altres, El Imparcial, El Heraldo de Madrid, La Publicitat, Nova Revista, D’Ací d’Allà i Taula de Lletres Valencianes alhora que escrivia poesia i teatre. Va treballar com a professor ajudant d’espanyol i de català a la Universitat de Marburg (1930-32) fins que va ser nomenat secretari de Jaume Carner i Romeu, ministre de finances de la Segona República Espanyola. El 1936 es va integrar al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), i va ser director del diari del partit Treball, des d’on va participar en la campanya contra el POUM. El 1939 s’exilia a Mèxic, i poc després és expulsat del PSUC. A partir del 1942 va ser secretari de redacció de Tiempo. De les seues obres cal destacar Catalunya sota la dictadura (1930), Ícar o la impotència (1930), Tots tres, La vida heroica de Hans Beimler, Espionaje en España (1938) i les obres de teatre Sacrifici, La finestra oberta o L’home dintre la gàbia.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

I per ﬁnalitzar, recorrem els vials situats en la zona ferroviària i en tots els poblats marítims on estan els carrers següents:

Grup Francisco Branchadell Els germans Branchadell, un dels quals és Francisco, són els empresaris que van ser els constructors i urbanitzadors d’aquest grup de vivendes de la zona de l’estació. En l’estació ferroviària

En la zona de la Pedrera

C/ Vicente Enrique Mingarro Vicente Enrique Mingarro va ser alcalde de Borriana entre el 16 de febrer de 1928 i el 25 de febrer de 1930. Durant el seu mandat es va plantar la primera falla de la ciutat (la Mercè, en 1928) i es va executar el Pla general d’obres de Borriana, així com l’obertura de la primera travessia de Mossén Joaquín Jordi, les alineacions i l’empedrat d’uns quants vials, la construcció de voreres i reformes a la caserna de la Guàrdia Civil. A més, es van aprovar els projectes de construcció de la carretera de Nules al Port, així com de l’ampliació del cementeri i la construcció de panteons en l’existent. Vicente Enrique Mingarro va ser afusellat, igual que Manuel Granell Ferrer, el 23 d’agost de 1936.

C/ Manuel Granell Ferrer

En la Pedrera

Manuel Granell Ferrer va ser alcalde entre l’1 d’abril i el 27 de novembre de 1920. Va ser triat amb caràcter interí en no obtenir la majoria absoluta, en una votació amb 10 sufragis a favor i 9 en blanc, i en la qual va estar absent un regidor liberal. El seu nomenament el va recollir en les seues pagines l’Heraldo de Castellón del 3 d’abril del mateix any en un article en què el deﬁnia com un jove conservador i ric comerciant. Sota el seu breu mandat, l’Ajuntament de Borriana va continuar la gestió de la construcció del Port. La Comissió Mixta del Congrés i el Senat va atorgar durant aquest període una subvenció d’un milió de pessetes per a aquest projecte, que va ser defensat per Antonio María Fabie en el Senat i per Jaime Chicharro en el Congrés i les obres del qual començarien anys més tard. Durant l’alcaldia de Manuel Granell, l’Ajuntament va proveir places d’inspectors veterinaris i de practicant municipal. Va morir afusellat a les mans d’anarquistes radicals el 23 d’agost de 1936.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

Jaime Chicharro

Avinguda Jaime Chicharro (carretera de Borriana al port) i C/ Chicharro (un carrer en el port).

Construcció del port de Borriana

Jaime Chicharro Sánchez-Guío (Torralba de Calatrava, 22 d’agost de 1889, Guadarrama - 13 de gener de 1934). Els seus pares eren José Chicharro y Martín del Moral, d’origen basc, general de l’exèrcit carlista i amic personal de Juan Vázquez de Mella Fanjul, polític tradicionalista, escriptor i filòsof catòlic; i Soledad Sánchez-Guío Ruiz Hidalgo. Als 8 anys va ingressar intern en el col·legi dels jesuïtes de la Mare de Déu del Record de Madrid, d’on eixiria per a estudiar Dret a la Universitat de Deusto de Bilbao. També es va llicenciar en Filosofia i Lletres per la Universitat Central de Madrid. En 1909, després d’haver ingressat en la Junta Nacional de Propagandistes d’Acció Catòlica, funda, amb altres companys, el Centre Tradicionalista de Madrid. En 1910 coneix la que serà la seua esposa en una concentració tradicionalista celebrada a Medina del Campo. Dos anys més tard es casaria amb Dolores Lamamié de Clairac a l’església de Sant Pau de Salamanca. En 1914 van fixar la seua residència a la finca La Salmantina, al terme d’Alqueries. La seua esposa va aportar unes 300 fanecades en Castelló, Vila-real i Borriana. El matrimoni va tenir tretze fills: Jaime, José, Dolores, Eloy, Carlos, Luis, Juan, Antonio, Soledad, Gonzalo, Pilar, Ángeles i Alfonso. Pilar va morir quan era una xiqueta. Dolores va ser assassinada als 19 anys per un grup anarquista a Madrid. Carlos va morir d’un atac cardíac quan assetjaven Madrid, durant la Guerra Civil. Luis i Antonio van morir a Rússia, formant part de la División Azul. José, subgovernador de Bata a Guinea Equatorial, i Jaime, general de brigada de l’exèrcit i subinspector general de la Policia Armada, reposen en el cementeri de Borriana junt amb els seus pares. Potser, el més famós va ser el menor, Alfonso, que va tenir durant molts anys el ceptre de campió de món dels pesos pesats de lluita lliure, en la modalitat que avui coneixem com pressing catch, amb el nom artístic d’Hércules Cortés. Va morir a Minnesota (EUA) el 23 de juliol de 1971 en un accident de trànsit. En les eleccions del 24 de febrer de 1918, Jaime Chicharro es presenta per a diputat pel districte de Nules, i perd davant del liberal Manuel Paz Montes i de Joaquín Manglano i Cucalo de Montull, baró de Càrcer.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

Monument a Jaime Chicharro

Construcció del port de Borriana

L’any següent tornen a celebrar-se eleccions l’1 de juny de 1919, i venç de forma rotunda als liberals Andrés Boét Bigas i Joaquín Dualde Gómez. Nou mesos més tard, el dia 28 de febrer de 1920, el port de Borriana, després de les gestions realitzades per Chicharro, acèrrim ciervista, apareix anomenat en els pressupostos, en una partida genèrica, de la qual Chicharro atribueix per al port de Borriana 300.000 pessetes. La notícia, a pesar que es tracta d’un primer pas, provoca a Borriana un entusiasme indescriptible, pel fet que des que Joaquín Peris Fuentes aconseguira la concessió privada del port en 1903, i de manera especial des de la crisi ocasionada per la I Guerra Mundial, era el principal anhel, compartit per tota la població. El 30 d’abril de 1920, sota l’alcaldia del conservador Manuel Granell Ferrer, s’acorda nomenar-lo fill adoptiu. El 19 de desembre de 1920 torna a haver-hi eleccions i guanya en tot el districte per una indiscutible majoria de 5.742 vots, sobre un cens de 11.505 votants. En 1921 el govern conservador, la cartera de Guerra del qual exercia Juan de la Cierva y Peñafiel, aprova definitivament el projecte de construcció del port i el seu ferrocarril auxiliar. Poc després va fundar el Diario de Castelló, que li suposaria una important desfeta econòmica. Al setembre de 1925, forçat per la seua mala situació econòmica, es trasllada a Madrid, on obri un bufet d’advocats. Poc després seria nomenat tinent d’alcalde del districte de Chamberí. Chicharro no és l’únic a qui haja d’atribuir-se la consecució del port, perquè va ser un èxit col·lectiu; començant per Joaquín Peris Fuentes, que va cedir la concessió, tots els integrants de les diferents comissions nomenades en 1917 per a tirar endavant el projecte, el ministre Vicente Cantos Figuerola, que va aconseguir la major aportació en els pressupostos de l’Estat, etc. No obstant això, no hi ha dubte que la inclusió del port en els pressupostos estatals, principal aportació de Chicharro, va ser un fet decisiu. El 2 de setembre de 1961 les seues restes mortals van ser traslladades a un bell panteó en el cementeri de Borriana, que va promoure una comissió promonument a Chicharro, la qual també va encarregar a l’artista Octavio Vicent les escultures que encara hui estan al jardí del Pla.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

Luis Roca en el meu casament

Interior de l’església del Port

Església del Port de Borriana

C/ Mossén Luis Roca

En el port

Luis María Roca Meliá va ser, durant aproximadament 40 anys, el rector de la parròquia de la Verge del Carme en el port. Va ser en aquesta parròquia on, com en moltes altres ocasions, va casar, en juny de 1989, a una jove parella. No tindria major importància aquest fet que sí que en té molt per a mi, perquè aquesta jove parella erem en aquells temps la meua dona i jo mateix. També va ser durant molts anys professor de religió en l’institut Jaume I. Va morir a ﬁnals de 2003 als 77 anys.

C/ Mossén Vicent Mussoles

Perpendicular a la carretera del port

José Vicente Mussoles Tomás (Borriana, 1904 – Borriana, 31 d’octubre de 1936) va ser un sacerdot, ordenat en les témpores de la Trinitat que va cantar la seua primera missa en l’església parroquial de la ciutat. Es distingia pels seus estudis musicals i era bon compositor i organista. En gener de 1928, va ser destinat com a soldat, en el regiment d’infanteria El Rey. Va morir per la repressió religiosa durant la Guerra Civil.

C/ Fra Terencio Huguet

Paral·lel al carrer de Mossén Vicent Mussoles

Terencio María Huguet Montoro (Borriana, 5 de novembre de 1907 Guatemala, 5 de juliol de 1987) va ser un missioner dominic compromés amb els més necessitats de la regió de Santa María de Cahabón (Guatemala), on va passar els darrers 30 anys de la seua vida i on, finalment va morir. El Vaticà ha acceptat recentment la seua causa de beatificació. Terencio era el seté fill dels nou germans que sobrevisqueren, ja que els seus pares, Josep i Macària, van perdre tres filles recent nascudes. Amic de la infància del cardenal Vicent Enrique i Tarancón, qui també va veure la llum el mateix any i qui solia referir-se a ell amb els apel·latius de “santurró” o “santet”, va ingressar quan només contava 11 anys a l’Escola Apostòlica de Solsona per a ser dominic. La seua família, amb uns pares de fortes creences religioses

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

Fra Terencio Huguet

Portada de l’obra biogràﬁca

i al mateix temps modestos llauradors, va donar tres religiosos més, dos dominics i una carmelita. De caràcter seriós, concentrat, impassible i de poques paraules, sempre tractava d’ajudar els altres, una qualitat que mai abandonaria. Huguet va començar el noviciat al 1922 a Solsona. Després, va continuar els seus estudis a València. La professió perpètua la va fer als 21 anys i va cantar la primera missa a la seua ciutat natal el 29 de juny de 1930. El curs següent va estudiar Teologia a València i d’allí va viatjar a Roma, on es va llicenciar i va obtindre el doctorat en Dret Canònic a l’Institut Pontifici Angelicum. Va tornar dos anys abans de la Guerra civil a València, l’any 1934. Allí es va incorporar al Convent de l’Ordre de Predicadors i va ser designat mestre d’estudiants de Teologia pel director, el també borrianenc Vicent Montserrat Melià. Aquest últim, en previsió de les revoltes anticlericals, va llogar un pis per als estudiants al carrer Navarro Reverter de València, on es va traslladar el mestre Huguet just el dia després de l’acció militar, el 19 de juliol de 1936. Allí va ser detingut una vegada, abans que poguera tornar a Borriana amb l’ajuda del seu germà Manuel. Va romandre totalment tancat i aïllat del món a la casa materna al llarg de dos anys, en companyia del seu germà dominic Francesc. Al juliol de 1938 va aconseguir viatjar a Calanda, on va ingressar al convent de l’ordre i on va fer funcions de capellà de brigada militar fins el final de la guerra. La seua vocació missionera li va arribar de ben jove, fins i tot abans que els seus superiors l’enviaren a Roma a estudiar. L’any 1958 va fer realitat el seu somni i va viatjar a Guatemala, on es va ocupar de la parròquia de Santa María Cahabón, a la diòcesi de Cobán. Va aconseguir grans millores socials per a la gent de la regió, en la qual no hi havia metges, el 98 % de la població no sabia ni llegir ni escriure i la majoria només entenia la llengua nadiua kekchí. Huguet va ser precursor de l’anomenada ‘nova evangelització’, que després preconitzaria el Concili Vaticà II, que reivindicava la defensa i promoció dels drets humans de la població indígena, explotada pels terratinents, especialment en matèries com l’educació, la propietat de la terra, la lluita contra l’alcoholisme, la promoció de la dona, el cooperativisme i la dignitat i la igualtat de les persones. A Terencio Huguet, a més del seu esperit lluitador i sacrificat, se li atribueixen determinats fets extraordinaris, com curacions, fer un recorregut de sis hores en només dos o caminar baix la pluja i romandre sec.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

Vicente Cañada Blanch

Vicente Ríos Enrique

Avinguda Vicente Cañada Blanch

Avinguda paral·lela al mar que va des del port al grau

Vicente Cañada Blanch (Borriana, 1900 - 1993). Fill d’un comerciant de taronges, Vicente Ramón Cañada Mingarro, i de Dolores Blanch Simarro, quan comptava amb 20 anys d’edat es va traslladar a Londres per a treballar en el mercat de fruites del Covent Garden. El seu gran coneixement del negoci el va portar a convertir-se en el primer agent espanyol importador de taronges i verdures del Regne Unit. La seua activitat comercial, que ràpidament es va estendre per altres ciutats d’Europa, com Hamburg i Liverpool, va córrer paral·lela a una important activitat filantròpica. En Greenwich va adquirir un edifici destinat a l’ensenyament, que posteriorment va traslladar a Portobello i que en l’actualitat continua funcionant amb el nom d’Institut Espanyol Cañada Blanch. La culminació del seu esperit filantròpic va ser la donació, després de la seua mort, l’any 1993, del seu patrimoni a la Fundació Cañada Blanch de València, constituïda el 23 de novembre de 1970, que anualment atorga beques als estudiants de la nostra ciutat perquè perfeccionen el seu anglés al Regne Unit.

C/ Vicente Ríos Enrique

Connecta al carrer de Fra Terencio Huguet amb l’avinguda Cañada Blanch

Vicente Ríos Enrique (Borriana, 1842 – València, 9 d’agost de 1900) va ser mestre artesà fonedor. Va quedar orfe a molt curta edat i sa mare va contraure noves noces amb el ferrer Antonio Morales, el qual el va instruir en el món de la fosa. Després d’una curta estada a Nules, va arribar a València a l’edat de cinc anys, on romandrà ﬁns al ﬁnal dels seus dies. Amb tan sols deu anys es va incorporar com a aprenent en la indústria metal·lúrgica La Primitiva

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

Estàtua de Lluís Vives, obra de Josep Aixa Íñigo fosa d’una sola peça per Vicente Ríos Enrique

Valenciana. En 1875 va iniciar una important activitat artística a València que el portaria a acreditar-se en l’art de fondre estàtues i bustos en bronze. Uns anys més tard, va crear la seua pròpia empresa i un xicotet museu. Al morir, en 1879 Valero Cases, propietari de la fosa La Primitiva Valenciana, Vicente Ríos la regenta fins a 1885. Va participar en exposicions i fires obtenint premis en l’Exposició de Bordeus (1882), Exposició de Mineria a Madrid (1883) i, principalment, en l’Exposició Regional de la Societat Econòmica d’Amics del País (1883), on va presentar un mostrari de bustos i objectes d’art àmpliament elogiats. Va ser distingit amb la Credencial de Comanador d’Isabel la Catòlica (1882) i la de Cavaller de l’Orde de Carles III (1883). En 1884 li va ser concedit el títol de Fonedor de la Casa Real. En l’aspecte de la fosa artística va contribuir que esta fora coneguda a Espanya i fora de les nostres fronteres. Entre els seus treballs més importants destaca la fosa de l’estàtua de Lluís Vives de l’edifici de la Universitat de València, obra de José Aixa i Íñigo, molt singular per ser fosa d’una sola peça. També va fondre el bust de José Peris i Valero realitzat per Luis Gilabert Ponce, que presideix el mausoleu projectat en 1877, que es troba en el Cementeri General de València. Entre els anys 1875 i 1890 va realitzar bustos de polítics com Cánovas del Castillo, Sagasta o Canalejas entre altres, i de personatges de l’alta esfera valenciana i molt especialment els bustos reials de n’Alfons XII i de Sra. María Cristina d’Habsburg. També va intervindre en l’Arquitectura industrial. Entre els seus treballs cal destacar la capella i claustre de l’Asil del Marqués de Camp i el desaparegut Café d’Espanya.

C/ Ernesto Fenollosa Moros

En la zona de la pedrera

Ernesto Fenollosa Moros va ser un important industrial borrianenc de principis del segle XX, que va dirigir una fàbrica de gel, un taller mecànic de timbratge de paper i seda i un garatge, sucursal de la marca Ford. Entre les seues empreses ﬁgura la instal·lació en 1915 d’una central tèrmica a Borriana per a remeiar els constants talls d’electricitat que patia la població. Va ser també regidor i diputat provincial. En la seua primera faceta, va proposar en 1928 un Pla general d’obres a Borriana, aprovat pel Ple, gràcies al qual es van impulsar millores en el proveïment d’aigua potable, es va construir un ediﬁci per a dues escoles graduades, un mercat públic d’abastaments (l’actual Mercat Municipal), es van pavimentar nombroses vies públiques, es van construir habitatges de baix cost, es va crear una andana-passeig al cementeri, es va aprovar la urbanització de la Malva-rosa, es va construir una andana des de l’estació de ferrocarril al Port, així com una carretera-passeig des del Grau al Port (actual avinguda Mediterrània). El 5 de juny de l’any següent va proposar sol·licitar al Ministeri de Foment la construcció d’un ferrocarril de Borriana al Port, per a donar eixida al comerç fruiter de cítrics. El Ple va autoritzar a qui en aquell moment era alcalde, Vicente Enrique Mingarro, per tal que elevara aquesta proposta. Va morir l’11 de novembre de 1948.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

Juan Granell Pascual

Juan Lugo a Jamaica

Juan Lugo

C/ Ermita de Juan Granell

Connecta el camí fondo amb l’avinguda de la Mediterrània

Juan Granell Pascual (Borriana, 1912 - Madrid, 1962) va ser un polític que va treballar com a enginyer mecànic electricista. Políticament se’l considera un dels principals dirigents del carlisme al País Valencià, com a president del Comité provincial de la Comunió Tradicionalista a Castelló. A les eleccions generals espanyoles de 1933 va ser escollit diputat per la província de Castelló dins la Unió de Dretes. En acabar la guerra civil va ser nomenat governador civil de Bilbao i posteriorment també va ser sotssecretari del Ministeri d’Indústria i Energia. Com a ambaixador perenne de la nostra ciutat es va involucrar en els projectes de reconstrucció del campanar, del port, del camí de l’estació, de la carretera a Nules, etc. També va tindre una gran relació d’amistat i col·laboració amb l’orde salessiana de la ciutat.

C/ Juan Lugo

Bella Vista, el xalet de Lugo

En la zona de la Malva-rosa, és paral·lel al carrer de l’ermita de Juan Granell

Juan Lugo Roig (Londres, 1 d’agost de 1926 – Borriana, 8 de desembre de 2009), va ser diplomàtic i ambaixador d’Espanya. Durant la seua carrera diplomàtica va estar en destins com Nova York, Londres, Boston, el Marroc, Jamaica o Istambul. Es considerava borrianenc d’adopció. El seu gran nivell d’anglés li va permetre treballar inicialment d’intèrpret del ministre d’assumptes exteriors Fernando María Castiella. Va ser durant 4 anys ambaixador d’Espanya en Jamaica i la resta d’illes del Carib, i posteriorment va ser cònsol general en Istambul, on va rebre el tractament vitalici d’excel·lentíssim senyor. Va ser reconegut amb les diverses condecoracions com la Creu de Cavaller, L’Encomienda, etc. Era el propietari de la famosa vil·la Bella Vista situada en l’avinguda Mediterrània, a primera línia de platja davant de l’arenal, just on està el carrer amb el seu nom.

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

Lucrecia Bori

C/ Lucrecia Bori

En el grau

Lucrecia Nativitat Borja González de Riancho (València, 24 de desembre de 1887 – Nova York, 14 de maig de 1960), de nom artístic Lucrezia Bori, era cantant d’òpera considerada com la millor soprano de la primera meitat del segle XX. Va triomfar amb la seua veu elegant i refinada als millors escenaris d’òpera de tot el món i especialment de Nova York. Tot i que va nàixer a València, va passar la infància i l’adolescència a Borriana, d’on eren son pare, Vicent Borja Bonet, i els seus avis, Joan Baptista Borja Fortea i Vicenta Bonet Sales. Vivien tots al Barranquet en la llar familiar, i a Borriana va estudiar i va descobrir la seua passió per la música i pel cant. De menuda li agradava molt cantar, des de ben xicoteta, i va ser el capellà Ciprià Temprado qui va animar la família a donar forma a eixe potencial portant-la a estudiar allò que més li agradava. Per aquests motius va ingressar al Conservatori Professional de València per estudiar cant i amb només sis anys va fer la primera actuació a un concert benèfic a la ciutat del Túria. Música i beneficència anirien lligades sempre com a trets principals de la seua personalitat. Als 16 anys, amb uns dots prometedors i una sòlida formació inicial, va continuar els estudis a Itàlia, on definitivament va adoptar un nom artístic en canviar el cognom Borja per Bori. La seua primera actuació de renom va ser el 31 d’octubre de 1908, amb 21 anys, amb el paper de Micaela a l’òpera Carmen, al Teatre Adriano de Roma. D’allí va començar una gira que es perllongaria set anys. Primer per Itàlia, a Milà i Nàpols. A la primera ciutat, al teatre de La Scala, la va descobrir el compositor Richard Strauss, qui va voler conèixer-la personalment per oferir-li un paper a la seua òpera prima, Den Rosenkavalier (El cavaller de la rosa), que s’estrenaria l’any 1921 amb gran èxit. No només va fer amistat amb Strauss, sinó també amb el gran compositor operístic Giacomo Puccini i també amb els cantants Enrico Caruso i Miguel Fleta, amb qui va compartir escenari i partitures. D’Itàlia va passar a França, als teatres de París i també a Montecarlo, Buenos Aires, l’Havana i, finalment,

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

Nova York, on va meravellar el públic i on es va convertir en la cantant de moda al Metropolitan Opera. En aquells moments era ja, probablement, la cantant més famosa d’òpera de tot el món als seus 28 anys. La seua veu era brillant, fina, excepcional, refinada i de molta qualitat. Havia protagonitzat ja els papers de Julieta a l’òpera Romeo i Julieta; Violeta a La Traviata, Mimi a La Bohème i Norina en Don Pasquale, entre d’altres. Estava al cim de la seua popularitat i fama quan va arribar el trist descobriment l’any 1915 d’uns nòduls a la gola que li van afectar la veu i la van impedir cantar. La gran activitat i la seua agenda sense descans li havien passat factura. En mans de metges, va haver de retirar-se i semblava un adéu definitiu. Assessorada pel gran Enrico Carusso, qui havia patit la mateixa afecció, va visitar el metge italià que va atendre el tenor. Cinc anys després, dos mesos sense parlar gens i després de passar pel quiròfan, va reaparèixer al Metropolitan Opera de Nova York l’any 1921 i els crítics asseguren que la segona etapa va ser més bona i tot que la primera. La seua carrera va continuar plena d’èxits i també lligada a la beneficència. Així, a Nova York també la coneixen com la Joana d’Arc de l’òpera, pel seu compromís amb els més necessitats i amb les fundacions benèfiques. Tota una vida d’èxits en què va fer una gran fortuna. Tenia avió privat, batejat amb el nom d’Ocell blau, un luxós pis a Manhattan i era propietària d’una menuda illa al Canadà, que va rebre el nom de Lucrezia Bori. Malgrat tot, no oblidava la seua Borriana ni la seua València natal. Solia vindre per Sant Blai, sempre i quan les obligacions professionals li ho permetien. L’última visita a terres valencianes va ser l’any 1957, com a mostra de recolzament i ajuda benèfica pels efectes de la funesta riuada a la ciutat del Túria. Es va retirar amb una gala al Metropolitan Opera de Nova York el 29 de maig de 1936 i el públic, dret, va premiar les seues darreres cançons amb vint minuts d’aplaudiments. L’any 1942 va ser designada directora del teatre que l’havia encimbellada com a soprano. Va rebre a títol pòstum la Gran Creu de la Beneficència. Existeix als Estats Units la Fundació Lucrezia Bori, dedicada a la promoció de la cultura.

agraïments

fonts

d’informació

documentació

Conste l’agraïment sincer a tots aquells i aquelles persones que m’han passat informació sobre les persones que s’estudien en aquest reportatge i també a les fonts de documentació que consten a continuació: Julián Arribas Guillem Ríos Vicent Ríos Buris-ana. Revista de l’Agrupació Borrianenca de Cultura www.burriana.es (Ajuntament de Borriana) www.borriana.com (Agrupació Borrianenca de Cultura) Viquipèdia (www.viquipedia.es) Wikipedia (www.wikipedia.es) www.laplanaaldia.com

www.elperiodic.com Burriana en su historia.Volum I. Ajuntament de Borriana Burriana en su historia. Volum II. Ajuntament de Borriana Historia de Burriana. Francesc Roca i Alcaide www.congreso.es (Congrés dels Diputats) Revista El Pla Arxiu de l’Ajuntament de Borriana Regidoria de Turisme de l’Ajuntament de Borriana

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

Relació

dels

classificats

carrers en

els

de 6

Borriana grups:

A. Molts dels carrers de la ciutat, la majoria podríem dir, tenen noms extrets del santoral o relacionats amb el món eclesiàstic. Amistat Sant Andreu Sant Roc, Racó Àngel de la Guarda Sant Blai Sant Serapi Ave María Sant Blai, Carreró Sant Silvestre Bon Succés Sant Bru Sant Teodor Calvari Sant Carles Sant Teodor, travessia de Cor de Jesús Sant Cristòfol Sant Tomàs Cova Santa Sant Domènec Sant Uriel Creu de Sant Joan Sant Domènec Savio Sant Valentí Divina Pastora Sant Enric Sant Vicent Ecce-Homo Sant Ernest Sant Vicent Ferrer Ecce-Homo, Camí Sant Felip Sant Victorià Esperança Sant Fèlix Sant Xavier Lleialtat Sant Gabriel Sant Xuxim Mare de Déu d’Agost Sant Gaetà Santa Anna Mare de Déu de la Cabeza Sant Germà Santa Bàrbara Mare de Déu de la Mercè Sant Gregori Santa Berta Mare de Déu de la Misericòrdia Sant Guillem Santa Cecilia Mare de Déu de la Paloma Sant Isidre Santa Cristina Mare de Déu de la Saleta Sant Jaume Santa Elvira Mare de Déu de les Neus Sant Jaume, Jardins de Santa Filomena Mare de Déu de Loreto Sant Joan Santa Gemma Galgani Mare de Déu de Lourdes Sant Joan Bosco, Passeig Santa Helena Mare de Déu de Montserrat Sant Joan de la Creu Santa Irene Mare de Déu del Rocío Sant Josep Santa María Rosa Molas Mare de Déu de la Soledat Sant Josep, Plaça Santa Matilde Mare de Déu del Carme Sant Leandre Santa Pau Mare de Déu dels Desemparats Sant Llorenç Santa Rosa de Lima Mare de Déu dels Dolors Sant Lluc Santa Teresa Mare de Déu del Pilar Sant Lluís Serves de Jesús Mare de Déu del Roser Sant Marc Trinitat Mare de Déu del xiquet perdut Sant Martí de Porres Mare de Déu dels àngels Sant Miquel Maria Auxiliadora Sant Pancraç Mercè Sant Pasqual Mercè, Plaça Sant Pau Pau Sant Pere Pasqual Peu de la Creu Sant Pere, Placeta Puríssima Sant Rafael Salvador Sant Robert Sant Agustí Sant Roc,

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

B. Altres, els menys, estan relacionats amb una data o entitat important. Constitució, Avda Corts Valencianes, Avda. Diputació, Plaça

Furs Generalitat Valenciana, Plaça Nou d’octubre, Plaça Primer de maig

Setze de juliol, Avinguda Unió Europea, Avinguda Vint-i-cinc d’abril

C. Hi ha que tenen noms relacionats amb la ubicació o característiques pròpies de l’emplaçament. Aigua Almesies Ample Andana Arbrets, dels Argent, Avinguda de l’ Argila, de l’ Barques, de les Basalt, del Bellavista Bitàcola Bosca, la Bronze, del Brúixola Caolí, del Carabona Caravel.les, Plaça Carrera, la Clementard Clemenules Clemenvilla Comerç Comunitat de Regants Consolat del Mar Corall Corindó Cossa, Camí Coure Descobridors, Avinguda Ellendale Barranquet, del Raval Estany Colombrí, Plaça Estany Llarguer Eres, les Eres, les, Plaça Escorredor Escullera de Ponent Estació del Nord, Plaça

Estacioneta, Plaça Esport Farola Ferro Finello Forn de la Vila Frares Gallera, la Garbí Germanies Gregal Hernandina Hidrògen Hortolans Indústria Fira, Plaça Fondo, Camí Grau, Camí Jardí del bes Jardins d’Espanya Mare nostrum Marge, Camí Monges, Camí Monges, Plaça Llaurança Llombai, Avinguda Llombai, Camí Llum Major Major, Plaça Malva-rosa Marina, la Mariners Mariners, Plaça Mediterrània, Avinguda Migjorn Mitja Galta Mota Nou Oliveres, les

Oxígen Panderola, Ronda Palau, Placeta Paperera vella Pedrera, Camí Pescadors, dels Pla Placetes Pla de Sant Blai Ponent Progrés Quars Quarts de Calatrava, Plaça Racó de l’Abadia Rajolí Riu Anna, Avinguda Riu Millars Rosa dels Vents Rovellat, Senda del Sang Satsuma Sénia de Berlús Serratella, Camí Tancades, Camí Tanda Taronger Terrasses Torre del Mar Torre d’Onda Tramuntana Transport Treball Tremedal Tremedal, Placeta Velòdrom Vieta Vinaralls Xamusa, Camí Zinc

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

D. Alguns recorden ciutats veïnes o no tan veïnes. Aín Alacant Albacete Alcudia de Veo Alfondeguilla Alguer Almassora Almenara Alqueries Artana Atenes Atlàntic Begís Bélgica Benicarló Benicàssim Berlín Betxí Borriol Brusel.les Cabrera, l’illa de Cantàbric Castelló de la Ribera Costur Cullera Dublin Eivissa (en la Malva-rosa) Eivissa (en la Pedrera)

Eslida Estocolm Europa Fançara Formentera Gandia Girona Haia, la Hèlsinki Holanda Illa de Tabarca Illes Balears Illes Columbretes Lisboa Lleida Llosa de la Plana Londres, Avda. Luxemburg Madrid Maestrat Mallorca Malta Menorca Moncofa Nicòsia Nules, Avinguda Nules, travesia carretera de Onda, Camí d’

Orpesa Osca Oviedo Paris Peníscola Praga República Argentina Ribesalbes Riga Roma Saragossa Sogorb Suera Tales Tallinn Tortosa València, Avinguda Vall d’Uixó Valletta Viena Vila-real Vila-real, Camí Vilavella, la Vinaròs Viver Xilxes Xipre

E. Una part important està dedicada a personatges importants coneguts per pràcticament tots els vianants. Albert Einstein Alfons el Magnànim Amadeus Mozart Andrea Doria Antoni Gaudí Ausiàs March Baró, el Beata Mariana Benet XIII Benito Pérez Galdós Bernat Artola Bernat Guillem d’Entença Calderón de la Barca Canalejas Capità Cortés

Cardenal Benlloch Cardenal Cisneros Carles I Cid Cristòfol Colom Doctor Ferran Doctor Fleming Enric Granados Enrique Tierno Galván Federico Carlo Gravina Federico García Lorca Felip II Francesc Ribalta Francesc Tàrrega Francisco Goya

Francisco Tomás i Valiente Gabriel Miró Galileu Generació del 27 General Prim Gerardo Diego Guillem de Vinatea Isaac Albéniz Isaac Peral Jacinto Benavente James A. Michener Jaume I, Avinguda Jaume Roig

BORRIANENCS I FOR ASTERS DE CARRER

Joan Carles I Joan d’Àustria Joan Miró Joan Pau II Joan Reus Joan XXIII Joanot Martorell Johan Sebastian Bach Jorge Guillén Josep Polo de Bernabé Juan Seastián Elcano Jules Verne Leonardo da Vinci Leonardo Torres Quevedo Lluís Vives Lope de Vega Manuel de Falla Magalhaes

Manuel Becerra Manuel Sanchis Guarner Marcelino Menéndez Pelayo Mare Teresa de Calcuta Mariano Benlliure Matilde Salvador Mestre Rodrigo Mestre Serrano Mestre Vicent Asensio Miquel Àngel Miguel Hernández Mossén Sol, Camí Núñez de Arce Pablo Iglesias Pablo Ruiz Picasso Pau Casals Pedro Salinas Pere Cornel

Pere IV, Avinguda Pintor Joaquim Sorolla Pius XII Pizarro Poeta Teodor Llorente Rafael Alberti Roger de Flor, Grup Rubén Darío Salvador Giner Severo Ochoa Thomas Alba Edison Tirant Lo Blanch Velázquez Vicent Andrés Estellés Vicente Blasco Ibáñez Villaamil Zorrilla

F. I ﬁnalment, el sisé grup, el més importants per a la ciutat, està format pels carrers dedicats a la memòria de persones que han destacat per mèrits relacionats amb la nostra benvolguda ciutat. Abel Mus Alcalde Vicente Escobar Alcalde Vicente Moliner Antonio Luque Vicens Artur Perucho i Badia Assumpta González Cubertorer Beat Ripollés Bisbe Juan Luis Pérez Burgà Cardenal Vicent Enrique i Tarancón, Avda. Encarnació Ermita de Juan Granell Ernesto Fenollosa Moros Federico García Moliner Fra Terencio Huguet Francesc Roca i Alcaide Francisco Branchadell Francisco Fuentes

Jaime Chicharro Jaime Chicharro, Avinguda Jardí Jeroni Guitard Joaquím Peris Fuentes José Iturbi, Plaça Juan Bautista Rochera Mingarro Juan Bautista Sanmartín Juan Bautista Soler Martí Joan Baptista Tejedo Beltrán Juan Lugo Juanito Varea Lucrecia Bori Manuel Cubedo Giner Manuel Granell Ferrer Manuel Peris Fuentes Marí Mercedes Daudí Sales

Mossén Elías Milián Mossén Luis Roca Mossén Vicent Mussoles Músic Ibáñez Pare Vilallonga Poeta José Calzada Rafael Martí de Viciana, Plaça Ramón Campos Roberto Roselló Gasch Tarancón Vicente Cañada Blanch, Avda. Vicente Cantos Figuerola Vicente Enrique Mingarro Vicente Forner Tichell Vicente Marco Miranda Vicente Ríos Enrique Vicente Sales Musoles Víctor Marín Puig

I així acaba l’estudi sobre els carrers de la nostra ciutat. Molts detalls curiosos potser es troben a faltar, sobretot referents als carrers que tenen una denominació que està relacionada amb les característiques o ubicació del carrer, com per exemple, per què el carrer on jo visc, sense ser el carrer més nou de la contornada, és el carrer nou? O qui treballava fa temps en el menut carrer del treball? O quan hi havia un velòdrom en el carrer que porta aquest nom? I sobretot també detalls interessants de camins del nostre terme que també estan relacionats amb persones, com per exemple, perquè es diu camí dels calbs?, o quina coixa li donà nom a un camí?, o qui són Ballester o Traver que tenen respectivament un camí o una senda? Però tots aquests detalls i molts més queden pendents per a un posterior estudi de la nostra interesant toponímia.