Les formes poètiques falleres

Les formes poètiques en la literatura fallera de Borriana

JuliĂĄn Arribas

2

LES FORMES POÈTIQUES EN LA LITER ATUR A FALLER A DE BORRIANA

La fórmula de la falla La combinació del culte ancestral al foc i el caràcter del valencià és una combinació que, tard o d’hora, havia de produir les falles. Aquests dos elements, per tant, son els ingredients que es combinaren per a encendre la primera espurna d’eixe acte de fe que és la festa fallera. I tal com un àgape exquisit, ha millorat durant els segles fins a hores d’ara.

De l’amuntegament de trastos vells, que, més que un monument faller, era una simple foguera, a les primeres pires, la festa evolucionà i es perfeccionà amb uns condiments excepcionals, com són la il·lusió i el sentiment de sentir-se poble, que no és poca cosa. Potser els inicis romanguen amagats en la tradició dels fusters de cremar l’estai amb l’arribada de l’equinocci de primavera, potser provinga del costum d’usar el foc com a element festiu o potser calga buscar l’inici en la combinació de les dues hipòtesis, però el fet és que la festa de les falles és una conseqüència lògica de la mística del foc i del caràcter del nostre poble.

La causa de l’aparició de la literatura fallera No es pot considerar com a falla, tal com l’entenem en el present, la crema d’un estai o una pila de trastos encesa en flama, sinó que la idea de la festa amb les característiques que la defineixen (condemna i purificació) aparegué quan a algú se li ocorregué donar-li un significat concret i intencionat, quan es cremaren els primers perots (ninots quaresmals) al·lusius a institucions o personatges coneguts que, tal com els ninots de la Quaresma, no eren sinó la materialització dels defectes de la condició humana.

En aquestos casos, hi hauria prou amb la contemplació del ninot per a entendre a la perfecció allò que representava, però el perot evolucionà fins a esdevenir una escena teatral en la qual els personatges romanien muts i la interpretació del diàleg no sempre es mostrava de forma clara o, almenys, no donava a entendre tot allò que l’artista volia transmetre en la seua obra. Fou aleshores quan calgué explicar el contingut de la falla amb cartells col·locats en les parets més pròximes al monument o en els cadafals que feien la funció d’escenari. En eixe precís moment, nasqué la literatura fallera.

Classificació dels textos fallers A bon segur, aquells cartells primerencs que explicaven el missatge de la falla constituïren la gènesi de la literatura fallera, però des d’aleshores tot el component literari de les falles ha experimentat una evolució necessària i inevitable innata a tot procés creatiu exportable. Les falles començaren com a festa veïnal i cresqueren fins a esdevenir una Festa d’Art d’Interés Turístic Internacional. De la mateixa manera, la literatura fallera començà amb textos senzills i evolucionà fins a produir vertaderes obres literàries i textos comunicatius de tota classe que han sigut objecte d’estudi en diverses publicacions especialitzades.

Josep Lluís Marín publicà un article titulat El suport literari de les falles dins de l’obra La festa de les falles que redactà l’Associació d’Estudis Fallers i que edità el Consell Valencià de Cultura en 1996. En aquest treball, l’autor classifica els textos fallers en cinc tipus: literaris, propagandístics, administratius, informatius i d’estudi i investigació. D’aquesta classificació, els textos literaris formen l’objecte a estudiar en el present treball, atés que “es tracta del grup més característic, on s’enquadren bàsicament els llibrets de falla i els versos explicatius que acompanyen els cadafals”, diu Marín, i JULIÁN ARRIBAS

3

l’estudi que es pretén realitzar és el tractament de les formes poètiques des del punt de vista faller, per ser aquest el nàufrag de la mètrica tradicional valenciana que els poetes moderns han desestimat1. Junt a tot açò, cal afegir els poemes d’homenatge que han proliferat des que la dona protagonitzà la festa i que han servit per a continuar usant les formes poètiques tradicionals. Si en els cartells i els llibrets de falla ha aconseguit sobreviure la mètrica tradicional valenciana com a suport de l’aspecte satíric, en els poemes d’homenatge ha sobreviscut també per a escriure la poesia més íntima.

Una literatura adreçada al poble Una de les coses fonamentals que ha de tenir clara un escriptor és el tipus de lector a qui s’adreça.

L’acceptació d’una obra no sempre depèn de la qualitat, en termes absoluts, d’aquesta; és més, la qualitat d’una obra s’ha de mesurar amb l’escala graduada de l’edat, del nivell cultural i dels interessos del lector, és a dir, amb l’acceptació del client. Per tant, podríem afirmar que el millor dels poemes d’autors consagrats, posem per cas a Aussiàs March o a Neruda, no és una obra de qualitat per a un lector infant i, per eixe motiu, necessitaria una adaptació al públic. De res serveix un plat de carn ben cuinada a un vegetarià. La qualitat d’una obra, doncs, depén de quant s’emmotle al lector que l’ha de consumir. I per això, una literatura de gran volada no superaria el garbell del consum popular, de la plebs. Tot i això, una altra cosa seria l’evolució del lector fins a poder assaborir una obra literària exquisida que, com el bon vi, necessita d’un paladar entrenat i sensibilitzat per a poder degustar la magnificència d’autors com, posem per cas, Aussiàs March o Neruda.

Tenim a les mans una literatura amb unes connotacions especials que radiquen en la demanda del públic que la consumeix i que, per tant, la defineix. És tracta d’una forma literària de lectura ràpida i senzilla, de manera que es puga entendre a la perfecció una idea en quatre paraules, i es presenta de forma atractiva, graciosa i enginyosa, per la qual cosa no utilitzava la llengua de manera acurada, sinó que aprofitava la parla popular que hom transcrivia, en molts casos, intuïtivament. Era una literatura adreçada al poble en la llengua del poble. Sobre este aspecte, senyala Marín en el seu estudi El suport literari de les falles, que aquests textos es caracteritzen per “ser una literatura de consum popular amb intenció alienadora, sotmetre’s al paper subordinat que els atorga el sistema cultural, explotar els recursos còmics del llenguatge amb el tractament lingüístic dels personatges, no qüestionar el paper auxiliar del valencià respecte del castellà, extremar la dialectalització i la castellanització ortogràfica i no acceptar solucions normalitzadores del valencià”. Al respecte, cal celebrar que la nostra llengua, normalitzada i normativitzada, gaudeix de bona salut gràcies a les institucions i a la conscienciació del poble que està ben orgullós de saber com escriure la seua llengua, per la qual cosa els lletraferits fallers han aconseguit fer de la llengua del poble una llengua literària. Aplicant les premisses dels controls de qualitat que tan de moda estan actualment, la qualitat de la literatura fallera consisteix a acomplir les característiques que demana el lector, el públic, el consumidor, el client, i a hores d’ara és aquest, més que l’autor, qui dirigeix la literatura del poble pels camins de la normativa.

Els cartells Els cartells col·locats en les falles no són sinó la veu dels ninots. Són estrofes curtes (quatre o cinc versos, tot i que de vegades en tenen alguns més) perquè la lectura siga ràpida, no contenen cultismes o paraules poc utilitzades, perquè la lectura siga senzilla i hom puga entendre a la perfecció allò que l’autor o crític vol transmetre, i estan concebuts de forma atractiva fent ús de la gràcia i l’enginy del caràcter valencià. A bon segur, l’epigrama faller és la composició més difícil que trobem en la literatura fallera i no qualsevol poeta té eixe do exclusiu d’uns pocs que arranca la rialla del lector amb quatre paraules.

4

LES FORMES POÈTIQUES EN LA LITER ATUR A FALLER A DE BORRIANA

Els llibrets Els llibrets, però, no han tingut la mateixa sort que els cartells. L’epigrama és un element indispensable per al monument faller, mentre que aquells llibrets que versaven l’explicació de la falla en unes poques fulles s’han convertit en llibres que contenen de tot menys una explicació detallada i acurada del tema del monument. De contenir exclusivament el guió que donava sentit al monument han passat a ser àlbums de fotografies, registres per a la història i compendis d’estudis de tota classe, la qual cosa constitueix una oportunitat excel·lent, i ben aprofitada per les comissions, per a enregistrar la història local que dóna sentit a un poble, però descuida en excés l’explicació de la pira fallera que ha guanyat en monumentalitat i que ha perdut, en molt casos, el sentit genuí.

Els poemes d’homenatge Els poemes d’homenatge, a diferència de les explicacions detallades dels monuments, han augmentat en qualitat i en quantitat. Tota fallera té el seu poema en algun moment de l’any i tota comissió es fa amb un poeta que cante a la dona en una presentació o en un acte d’homenatge. Tot i això, falta en moltes ocasions que aquests poemes s’enregistren per escrit, atés que la gran majoria romanen en els ordinadors dels lletraferits i acaben desapareixent. Hi ha hagut bons intents al respecte, però sempre han sigut iniciatives particulars que no han tingut la repercussió que caldria.

Tan de bo s’encarreguen les institucions de recollir tot el material poètic que embelleix la nostra festa i que és per a la mètrica tradicional com una illa ho és per a un nàufrag.

El repte Aquests textos literaris, doncs, són els que continuen promovent la mètrica tradicional que ja no és dels gusts dels poetes moderns i és una obligació del faller continuar treballant perquè la nostra versificació tradicional romanga activa i siga de qualitat. Tal vegada caldria eliminar la producció en excés de textos fallers forçats per a deixar solament els que paguen la pena, potser així salvaríem la reputació de la mètrica de sempre. És pot fer poesia de qualsevol classe, que arribe al públic i que siga digna d’adjectivar-se com a literatura de qualitat.

La mania dels premis Els premis aparegueren amb el sa objectiu d’afavorir la qualitat de totes les obres realitzades al voltant de la festa fallera. Pel que fa als llibrets, l’associació Lo Rat Penat fou la primera institució que instaurà els premis als millors llibrets en 19042 a València. A Borriana3 s’instauraren en 1929, atés que era la primera vegada que és plantava més d’una falla a la ciutat. Des d’aleshores, incomptables han sigut els autors que n’han escrit, de llibrets. Pere Ferrer n’escrigué el primer en 1928 i des d’aleshores, Borriana ha comptat amb un bon grapat de lletraferits, entre els quals destaquen Juan Bautista Tejedo Beltrán “el Bessó”, Bernat Artola, Juan Sellés, Pepe Aymerich, Vicente Monsonís “el Poeta” o Enric Gómez Fajarnés, entre altres. La seua tasca fou tan meritòria que actualment és difícilment superable, no sols per la qualitat dels seus textos, sinó perquè l’evolució dels elements que envolten la festa de les falles ha suposat una involució de les explicacions dels monuments. De la mateixa manera, a Borriana també s’han repartit premis als poemes d’homenatge i a les obres teatrals, però sembla que hi ha més guardons que gent capacitada, o disposada, per a avaluar els treballs. Com a exemple, cal destacar l’atorgament dels premis del III Concurs de Teatre en Valencià a Borriana, en 2009. L’obra JULIÁN ARRIBAS

5

de qui signa aquestes línies, titulada L’enigma del lacasito, obtingué el premi a la millor direcció i el premi a la millor obra inèdita, però el jurat va actuar malament i no li atorgà el primer premi que mereixia4.

Per tot açò, el lletraferit faller no pot estar sotmés als jurats, habitualment incompetents5 per falta d’especialització, sinó que ha d’actuar sabent que la seua obra, inclosa en la literatura “de segona”, formarà part de la història del seu poble. Potser els llibrets siguen les obres més perdurables de la literatura local i, havent evolucionat el llibret fins a perdre el sentit genuí, les comissions haurien de recollir en ells tot el combustible literari de cada any per a salvar-lo de les flames del temps, molt més definitives que les del foc.

La versificació tradicional i les falles Abans de reflexionar sobre l’ús de la versificació tradicional en les falles, cal conéixer aspectes bàsics i imprescindibles de la mètrica i la rima per a poder gaudir de la poesia. És tracta de definicions i característiques que, tot i que moltes vegades se sobreentenen, paga la pena posar de manifest per a conduir la versificació, sobretot, en els textos actuals, atés que es nota un predomini de la rima sobre la mètrica en lloc d’un equilibri entre ambdues.

Podríem definir el vers com una tira de mots. De fet, això és el que pareix de primeres, però el vers, cadascuna de les línies que formen un poema, depén dels seus companys que formen l’estrofa (conjunt de versos ordenats), per això el vers té un ritme, marcat per la mètrica (còmput sil·làbic i distribució de síl·labes tòniques), i una sonoritat marcada, en principi, per la rima.

Per a realitzar correctament el còmput sil·làbic, és necessari tenir en compte que en mètrica valenciana es compten les síl·labes d’un vers fins a l’última síl·laba tònica. Així, doncs, el vers les places engalanades es mesuraria així: les-pla-ces-en-ga-la-na-des i tindria 7 síl·labes comptades fins a l’última síl·laba tònica “na”. Per tant, la síl·laba final “des” no entraria dins del còmput sil·làbic.

A banda de la separació sil·làbica, cal tenir en compte alguns fenòmens de contacte fonètic entre paraules i dins d’una paraula. Són llicències mètriques de l’autor per a mantenir el còmput sil·làbic aprofitat variacions en la pronunciació.

Entre paraules, el principal recurs és la sinalefa, la unió en una mateixa síl·laba de dues vocals en contacte, la final d’una paraula i la inicial de la paraula següent, sense que tinga res a veure una “h” inicial. Per tant, el vers la sàtira ens purifica se separaria així: la-sà-ti-raens-pu-ri-fi-ca, formant sinalefa entre la vocal final de “sàtira” i “ens”. Aquest vers tindria, per tant, set síl·labes. Quan el poeta decideix evitar la sinalefa i separar la pronunciació de les dues síl·labes que la formarien, el recurs s’anomena hiat. Per a reconéixer-lo en una composició, cal comptar el nombre de síl·labes dels versos que l’acompanyen en l’estrofa. I si el poeta decideix suprimir una de les dues vocals que formarien sinalefa, es tractaria d’una elisió. El vers quedaria així: la-sà-ti-rens-pu-ri-fi-ca, sense pronunciar l’última vocal de la paraula “sàtira”.

Dins d’una paraula, el poeta pot recórrer a la sinèresi o a la dièresi. La sínèresi consisteix a pronunciar en un sola síl·laba dues vocals que pertanyen a síl·labes consecutives. És a dir, pronunciar com si fóra un diftong dues vocals que formen un hiatus. La paraula “història”, per exemple, se separaria així: his-tò-ri-a, però el poeta pot fer sinèresi en les dues últimes síl·labes i ajuntar-les en una si li interessa: his-tò-ria. La llicència contraria s’anomena dièresi i consisteix a pronunciar en dos colps de veu un diftong, que quedaria transformat en un hiatus. Posem per cas la paraula “causa” que de manera natural se separaria en dues síl·labes (cau-sa), però que, havent-li aplicat la dièresi, quedaria ca-u-sa, separant en hiatus les vocals del diftong.

De vegades, el poeta recorre als peus mètrics per a marcar el ritme del vers que junt amb la rima, doten el vers de molta musicalitat. Aquest recurs consisteix a distribuir de manera ordenada les síl·labes tòniques i àtones, seguint un patró repetitiu. Els principals peus mètrics s’anomenen iambe

6

LES FORMES POÈTIQUES EN LA LITER ATUR A FALLER A DE BORRIANA

(àtona-tònica), troqueu (tònica-àtona), dàctil (tònica-àtona-àtona), amfibrac (àtona-tònica-àtona) i anapest (àtona-àtona-tónica).

En mètrica valenciana, el nom dels versos depén del nombre de síl·labes. Un vers de dues síl·labes és un bisíl·lab; un de tres, trisíl·lab... El vers de 12 síl·labes, però, s’anomena alexandrí. Fins a 8 síl·labes, es diu que els versos són d’art menor, a partir de 9 síl·labes direm que els versos són d’art major i necessiten, sovint, una distribució rítmica per a no perdre la musicalitat de l’estrofa, com ara l’ús de la cesura, una pausa mètrica que separa el vers en dos hemistiquis, de manera que cada un d’ells sofreix el còmput sil·làbic con si fóra un vers independent.

Els versos d’una estrofa s’anomenen isosil·làbics si tenen tots el mateix nombre de síl·labes. En cas contrari s’anomenen anisosil·làbics.

Si la quantitat de síl·labes i la seua distribució suposen el ritme del vers, la rima és la principal responsable de la sonoritat i es posa de manifest a partir de l’última vocal tònica del vers. Si coincideixen les vocals i les consonants, la rima s’anomena consonant (puresa-dolcesa). Si sols coincideixen les vocals, la rima és assonant (bleda-ceba). La rima també pot ser masculina, si la paraula final és aguda, o femenina, quan el vers acaba en una paraula plana. Si les paraules que rimen són esdrúixoles, direm que la rima és esdrúixola. La rima també pot ser interna (dins d’un vers, hi ha paraules que rimen, com ara boires, terres incorpòries), fàcil (rima una paraula amb una derivada d’ella, com ara terra i aterra, s’aprofiten les terminacions verbals per a establir la rima o els acabaments en -ment), falsa (quan es confon la representació ortogràfica amb la pronunciació.

Sol ocórrer quan es confonen vocals obertes i tancades: mel- hotel, o quan s’identifica una “e” oberta amb una “a”, com en el cas de cel-mal). En cas que un vers no estiga sotmés a la rima, direm que es tracta d’un vers blanc, sempre que mantinga l’estructura mètrica. El vers lliure, però, és aquell que no segueix cap patró establert.

A banda de la mètrica i la rima, la poesia valenciana utilitza altres recursos estilístics anomenats figures retòriques que poden afectar a la sintaxi, a la dicció, al discurs o al significat. Les més habituals en poesia fallera són la metàfora, el símil, la ironia i la hipèrbole. No obstant això, l’objecte d’aquest estudi és la reflexió de l’aspecte formal, per la qual cosa només es faran referències a les figures retòriques quan apareguen en les estrofes a estudiar.

L‛ART MENOR Redolí El redolí és l’estrofa més senzilla que es pot formar, atés que són dos versos aparellats. Sol definir-se graciosament dient que un redolí son dos versos que rimen entre si. Poden tindre qualsevol nombre de síl·labes i rimar en consonant o en assonant. Solien usar-se, sobretot en heptasíl·labs, en les auques humorístiques.

Una de les primeres vegades que es va fer ús del redolí, en heptasíl·labs i de rima masculina i consonant, en les falles de Borriana fou el rètol que aparegué en la falla que es plantà al carrer Buen Suceso en 1935, on baix del lema Paella valenciana, es llegia: La mare fent el dinar i la filla a festejar.

JULIÁN ARRIBAS

7

El redolí no era una forma habitual de les falles borrianenques o, almenys, no solia emprar-se en els llibrets que explicaven el monument.

Una altra mostra de redolins en les falles de Borriana és la que aparegué en el llibret de La Mota de 1950, any en què aquesta comissió guanyà en segon premi de falla i el tercer de llibret. L’autor, que no signà el treball i que escrigué amb el valencià de l’època6, volgué dedicar uns versos a alguns membres de la comissió: Vullc fer de ésta Comisió, un retrato en quatre ralles; alabantlos lo ques bó i el resto a les borumballes.

Tan bon punt l’autor diu en una quarteta quines són les seues pretensions, usa set redolins heptasíl·labs en rima consonant.

Es FRANCH, nostre President, un chic de lo mes “salient”.

SANCHIS, com a segundón, te fama de bonachón.

El Secretari, BURDEUS? un “valent” de cap a peus.

D. LEONCIO, en molt bon fi, no amolla ni un crehuetí.

Pera festechos da perra, tenim a Pepito SERRA. Vocals. que rifen asoles, PEDRO, MONFORT i MUSOLES I el que la falla refina, es ben conegut: CODINA. Com hem dit, els redolins no eren habituals en la literatura fallera, però sí que ho serien en les falles infantils7 més modernes, com ara el lema del monument infantil de La Vila corresponent a 2009, en el qual predomina la rima sobre la mètrica: Si a cals iaios vas en reiet en convertiràs.

Tercet Tercet és el nom que rep l’estrofa de tres versos. Si el tercet es presenta tot sol, pot ser monorrim, de manera que rimen els tres versos, o bé és vers blanc el del mig. Tot i això, cap la possibilitat d’encadenar tercets seguint el patró ABA CBC, de manera que el vers que seria blanc en la primera estrofa queda rimat en la següent, pràctica originària d’Itàlia (Terza rima). En la nostra llengua aparegueren els tercets amb Andreu Febrer8 al traduir La divina comèdia de Dante i mantenir els tercets encadenats.

D’altra banda, la primera obra que usa el tercet escrita en la nostra llengua és La glòria d’amor (1460) que escrigué Bernat Hug de Rocabertí9.

En la poesia fallera de Borriana no s’han usat massa els tercets, llevat del seu ús en els sonets o per a formar alguna sexteta esporàdica. Tot i això, es pot posar com a exemple l’estrofa amb què Rafael

8

LES FORMES POÈTIQUES EN LA LITER ATUR A FALLER A DE BORRIANA

Solà Traité10 homenatjà en 1934 el Faller Major de la Vila, Antonio Aznar Alfonso: Ingeniero intelichent fill natiu de Crevillent i honorari burrianenc.

Habitualment, els versos dels tercets són decasíl·labs, però el poeta té potestat per a variar la mida segons el seu gust, tal com ocorre amb el Haikú, estrofa japonesa que, traslladada al valencià, està formada per un tetrasíl·lab, un hexasíl·lab i un altre tetrasíl·lab que no tenen rima. Solà escrigué el tercet anterior en heptasíl·labs que rimaven de manera consonant el dos primers i en assonant el tercer.

Quarteta Una quarteta és una agrupació de quatre versos amb una o dues rimes. Els versos són d’art menor, generalment heptasíl·labs, atés que quan son d’art major la combinació s’anomena quartet. Les distintes formes de combinar la rima ofereixen quatre formes bàsiques, de manera que si només n’hi ha una, solen rimar els versos parells o els quatre versos en monorrima (aaaa). Si hi ha dues rimes, es poden alternar de manera encadenada (abab) o creuada (abba). No obstant això, hi ha altres combinacions, com la que es presenta a continuació (abaa).

Quarteta amb una rima consonant (abaa) Tot i la tradició de rimar les quartetes com hem citat anteriorment, troben en la poesia fallera de Borriana alguna quarteta formalment atípica, com és la que usà José Aymerich Tormo11 en el llibret de la Mercé corresponent a 194912. L’estrofa estava formada per quatre heptasíl·labs que rimaven seguint la combinació “abaa”, és a dir, coincidien amb la mateixa rima el primer, el tercer i el quart vers, mentre que el segon quedava blanc: A pos de galgo camina l’estraperliste en lo món, venen calses o tollina: ¡A cuants manté la farina!13 Quarteta amb una rima consonant (-a-a) Aquesta classe de quarteta està constituïda per quatre versos, dels quals rimen en consonant els parells. És una estrofa que sol donar molt de joc per la facilitat a l’hora de trobar paraules relacionades amb la festa que rimen entre sí, com ara “Borriana”, “Plana”, “sultana” i “galana” o “primavera” i “fallera”, per exemple. També accepta gran combinació de terminacions verbals, sufixos i altres morfemes derivatius. Si a açò li afegim que la meitat dels versos queden blancs, es comprén fàcilment que siga una estrofa a la que es recorre en moltes ocasions. No obstant això, durant les primeres dècades de falles a Borriana no era, ni de bon tros, una forma habitual.

Un dels primers exemples borrianencs d’aquesta estrofa el trobem en el llibret que escrigué Rafael Lázaro Rubio14 per a explicar la falla de l’Escorredor corresponent a 1947. Per a escriure l’explicació del monument, Lázaro uní un bon grapat d’estrofes, de les quals es presenten a continuació les dues primeres.

JULIÁN ARRIBAS

9

Admireu el campanar honra y orgull de la Plana, els brasos mos obrirá a tots els fills de Burriana.

El calendari ens recorda feches de gran moviment, allò ya pasá a la historia.

Ya no tenim continchent.

Quarteta amb una rima assonant (-a-a) La quarteta assonant en els versos parells és a bon segur la de composició més senzilla. Durant els primers anys de falles a Borriana s’utilitzà ben poc, però amb el temps es convertiria en un recurs que utilitzarien molts autors de llibrets per a no sotmetre la idea a la norma, ja que aquesta estrofa és la de menor exigència formal. Habitualment, els versos són heptasíl·labs, com els que formen l’estrofa que es presenta a continuació: Lo dels públics llavaors que acaben de derrocar critiquen estos chiquets com uns conscients ciutadans.

L’epigrama anterior correspon a la falla infantil que es plantà al carrer Tremedal en 193315. El xicotet monument criticava l’enderrocament dels antics llavadors, on les dones acudien a netejar la roba.

En l’actualitat, prolifera aquesta forma poètica en els cartells que es col·loquen a peu de falla i cal afirmar que són molt efectius, atés que fan les delícies del lector, però també cal matisar que en ocasions predomina massa la rima sobre la mida del vers, sense parar compte de compondre isosil·làbics.

Quarteta amb dues rimes consonants encadenades (abab) Al llibret de la Vila de 1948 troben una quarteta digna de ser rescatada de l’oblit. L’estrofa fa referència al costum de Pepe Aranda de rifar “un pato que no ix”. El famós viler feia la rifa de l’ànec i avisava als que compraven numerets que no els tocaria la sort. Toi i això, sabent que ningú no tindria el número premiat, la gent participava en la rifa.

Pollastre o pato se rifa!

Este és el vilero tema sense trampa ni enganyifa, que és molt honrat nostre tema.

Quarteta amb dues rimes consonants creuades (abba) Un exemple d’aquest tipus de quarteta el trobem al llibret de la Ravalera que va escriure Bernat Artola en 1949. L’autor, un dels poetes més brillants de l’època, no va dubtar a l’hora d’escriure llibrets fallers i deixà un grapat de textos magnífics per a la glòria de les falles borrianenques.

10

LES FORMES POÈTIQUES EN LA LITER ATUR A FALLER A DE BORRIANA

En estos temps que vivim, difícils i sense humor, la falla és un cremador que fa olor de socarrim.

Quinteta Per la seva sonoritat, la quinteta ha sigut una de les formes estròfiques més utilitzades en la mètrica fallera. Es tracta de cinc versos, normalment heptasíl·labs amb rima consonant i distribuïts segons el gust de l’autor amb l’única prohibició de no rimar els dos últims. Tot i això, considere que els poetes, tal com va fer Beethoven en la novena simfonia en posar veu on no es podia, son els que decideixen si els agrada o no la rima dels dos últims versos.

Com a exemple, ens va bé recordar el llibret anònim que explicà el monument faller de la Vila en 1945. Es tracta d’un text format per 39 quintetes, de les quals n’hi ha 38 amb la fórmula “abaab” i una que segueix el patró “ababa”. Pel que fa a la primera distribució, es mostra a continuació la primera estrofa del llibret, on l’autor afirma que només va tindre una setmana per a escriure el text i, a més, se’n dedueix que era foraster. Diu així: Me manen fer un llibret en poc més d’una semana i me tens prou desinquet puix no sé si’l tindré fet o a temps anirà a Burriana.

Seguint la distribució “ababa”, l’autor va escriure: -¡Qué vé el bou!... digué un gicon armant el gran rebombòri...

I, vetjes tú per ahón, doblaba el carrer Gregori el casat en Asunción.

La quinteta també permet altres formes de distribuir la rima, com ara la variació “abbab” o “aabba”.

Al cap i a la fi, es tracta de cinc versos amb dues rimes consonants que es distribueixen segons el gust de l’autor amb l’única prohibició que els dos últims no tinguen la mateixa rima. Tot i això, ja hem comentat que és l’autor, i les seves llicències, qui decideix si fa cas o no a les directrius mètriques, de manera que fins i tot podria usar la rima assonat si li vinguera de gana.

Falsa quinteta Aquesta estrofa dona molt de joc al poeta, ja que deixa blanc el primer vers i agrupa la resta amb la distribució d’una quarteta creuada (abccb) amb rima consonant. Com a exemple es mostra a continuació una magnífica quinteta corresponent a l’explicació del monument faller de la Vila en 200616.

JULIÁN ARRIBAS

11

A Ca la Vila hi ha una horta en producció, hi ha pebrots i carabasses, cogombres de vàries classes, moniatos i un meló.

Sexteta No hi ha moltes sextetes en les mostres de versificació fallera, però de tant en tant apareixen alguns exemples, per la qual cosa paga la pena fer un breu comentari. Es tracta d’una estrofa d’art menor (normalment heptasil·làbica) constituïda per sis versos amb rima consonant que responen a distribucions diverses. En l’exemple que ací es mostra, la distribució de la rima es “aabbab”, però la quantitat de versos permeten múltiples variacions en l’organització de la rima.

L’exemple correspon al llibret que va editar La Mota en 1944 amb motiu de la revetlla teatral que va celebrar la nit del 25 de setembre, abans de plantar la seva primera falla.

Com perfum del mes d’Abril; com la frescura sutil de la marinera brisa será la seua sonrisa; com fragansies de pensil... incéns que a l’ánima hechiza.

Octaveta italiana Tot i que les octavetes que es troben en els textos fallers de Borriana solen respondre a la suma de dues quartetes, pega la pena fer menció a una estrofa poc utilitzada pels autors fallers i molt utilitzada per mi, l’octaveta italiana. Es tracta d’una composició de huit heptasíl·labs amb rima consonant distribuïda així: “abbcdeec”. Cal que la rima en el quart i octau vers siga aguda, és a dir, que les últimes paraules d’eixos versos siguen agudes, però esta norma me l’he passada pels ous en més d’una ocasió perquè així m’ha abellit. El fet és que una bona lectura evita l’obligatorietat de la rima aguda.

L’exemple que es mostra ací és la primera estrofa d’un poema d’homenatge cursi que vaig escriure per al concurs de “pleitesies” de Borriana en 2004: Amb milers d’estels al sostre, cent mil astres i una lluna no he trobat noia, ni una, que en el cel brille com tu.

He buscat al firmament el somriure d’una flama que en els somnis sent com clama per vestir un ninot nu.

12

LES FORMES POÈTIQUES EN LA LITER ATUR A FALLER A DE BORRIANA

Dècima La dècima, amb la fórmula d’Espinela, és una de les estrofes més utilitzades en les explicacions de falles, però solen aparèixer sols en els llibrets, ja que són massa llargues per a constituir epigrames dels que es col·loquen en el mateix monument.

La dècima espinela està formada per deu versos heptasil·làbics que es distribueixen seguint el patró de rima “abbaaccddc” i cal que hi haja una pausa després del quart vers, però, com ja hem dit en exemples anteriors, sempre és el poeta qui es pot passar per l’engonal eixa pausa obligada després del quart vers, ja que una bona lectura en veu alta arregla el que no està escrit.

L’exemple que he triat correspon al pregó de 2008 que vaig escriure per a encetar les falles d’aquell any: Escolteu tots els veïns, borrianencs i forasters, els vents que hui, pregoners, omplin places i camins.

A Borriana, ben a dins, de nou la flana ha nascut, filla del foc impol·lut, ens du la festa més pura i l’equinocci conjura perquè siga benvingut.

Espinela allargada Quan l’espinela s’allarga fins a dotze versos, troben una dècima allargada. L’estructura dels heptasíl·labs és “abbaaccddeed”.

Un dels poc exemples en la literatura fallera de Borriana ens ha arribat de la mà de Juan Sellés Renú, pintor de la primera falla de Borriana i fundador de la falla La Vila en 1929. En el món de les falles, va ser artista faller, dissenyador d’emblemes, com el de la Junta Local Fallera, President de falla i poeta faller. El cas que es mostra és una estrofa corresponent al llibret de la Vila de 1941 que ell va escriure: En regla d’hurbanitat de compostura i desencia, al fer acte de presencia portarse ben educat.

Per eixó sempre guiat per aquelles lleys o normes que mos donen bónes formes en la bóna edicasió, p’alcomensar la funsió, com a manera d’ensach lo primer que a ferlos vach es fer la presentació.

JULIÁN ARRIBAS

13

El romanç El romanç és un poema no estròfic17 en el qual rimen els versos parells. Normalment, està format per isosil·làbics de set síl·labes.

Els romanços més bells de la literatura fallera els va escriure José Esteve Patuel per a homenatjar falleres, però com que escrivia quasi sempre en castellà, mostrarem ací un dels pocs exemples en valencià a pesar que trenca la mètrica en els dos primers versos. Es tracta del que Esteve va dir per a concloure l’acte d’homenatge del 50é aniversari de Juntes Locals Falleres de Borriana i de les 50 primeres Reines Falleres d’aquesta ciutat. És el repte que el poeta proclamà aquell 12 de març de 1993 a la Llar Fallera: Este acte volguera extractar en curt missatge com naix cada primavera, del temps no sofreix ultratge la falla, y de la fallera sempre està florit el trage.

Esta festa no té espera, serà el millor homenatge al passat, que els nous fallers no es dorguen en els llorers i mos guanyen en coratge.

L‛ART MAJOR Si es pega una ullada a la literatura fallera de Borriana, s’observa de seguida que l’art major18 no ha estat massa conreat i que hi ha moltes estrofes clàssiques que no hi apareixen, per això només parlarem d’algunes d’elles, de les que sí que figuren en els documents que ens han arribat.

Quartet El quartet respon a les fórmules de la quarteta però amb versos normalment decasíl·labs, Tot i no haver estat massa usat en les falles de Borriana, trobem un bon exemple en el llibret de Sant Blai de 194519, on un autor anònim i de qualitat exquisida va aprofitar moltes formes estròfiques fent gala de la seva habilitat poètica. En eixe llibret hi ha un poema titulat “Burriana fallera” constituït per quatre quartets, dels quals es mostra ací el primer, on s’aprecia la fórmula ABAB i una precisa distribució dels accents en la segona, cinquena i octava síl·laba de cada vers, que en aquest cas són d’onze síl·labes.

Vestida de festa i amb flors perfumada Burriana s’aixeca formosa i riallera; estalla en tot ámbit eix’hòra daurada qu’es nunci i proclama de festa fallera.

14

LES FORMES POÈTIQUES EN LA LITER ATUR A FALLER A DE BORRIANA

Quintet El quintet respon a la fórmula de la quinteta, però amb versos, normalment, decasíl·labs.

Tal com la resta d’estrofes d’art major, no ha estat massa usat en les falles de Borriana, però sí que podem trobar algun exemple aïllat, com ara l’estrofa que Juan Bautista Tejedo Beltran va escriure sota el títol de “Pròleg” en el llibret de la Mercé de 1945. El quintet es referia al ninot central de la falla “El rasclador de les males herbes”.

PRÒLEG Eixe que rascle’n ma de rascle tira i que’n l’era no pòt vore una palla, quera contínua que a rasclar aspira pecats que vòlen pendre ací cadira, es el símbol sancer de nòstra falla.

Octava reial L’octava reial és una estrofa d’origen italià, com el sonet, constituïda per deu versos decasíl·labs de rima consonant que segueix el patró ABABABCC. No és una estrofa massa usada en la literatura fallera, però paga la pena rescatar-la del magnífic llibret del barri Sant Blai de 1945. Sens dubte, un dels millors llibrets que s’han publicat a Borriana.

L’exemple que mostrem és la primera estrofa d’un poema format per set octaves reial que responen al títol de “Burriana immortal”. ¡Burrianal... Flòr d’Iberia, simbolisme de la Fé, de la Patria y del Amor?...

De belleça bresòl, cum de civisme, raig d’esperança front l’esvenidor!... ¡Burriana!... Embelesat per lo llirisme que de l’ánima et brota evocador, polse ma lira, que amb anhèl ardit. portém els valenciáns al fons del pit.

Espinela d’art major L’espinela, habitualment en heptasíl·labs, ha estat una de les estrofes més usades pels poetes fallers, però també podem trobar en la literatura fallera de Borriana algunes espineles decasil·làbiques, que segueixen el patró de l’espinela en art menor, explicada anteriorment, però amb versos de deu síl·labes.

Un dels pocs exemples és el pregó de 2009 que em van encomanar. Heus ací la segona estrofa amb accent en la setena síl·laba: Carrers i places, essències i vents, sou els bressols que imponents contindreu l’art valencià que roman en la veu i en el cartró dels subtils monuments.

Siguen les sàtires sons eficients que purifiquen del foc la sentència, JULIÁN ARRIBAS

15

siga el botxí de major competència l’esguard del poble que unit en les flames vol ser, de l’acte de fe, les proclames i dictar crema o lliurar la indulgència.

Sonet El sonet és un poema estròfic de 14 versos agrupats en dos quartets i dos tercets. La distribució de la rima consonant sol ser ABBAABBA en els dos quartets inicials, tot i que de vegades podem trobar ABABABAB, i els tercets finals solen aparèixer amb distintes combinacions: CDECDE, CDCDCD...

Pel que fa a la literatura fallera de Borriana, destaca el llibret que va escriure Juan Bautista Tejedo Beltrán, “el Bessó” per a explicar la falla de la Mercé en 1945. I destaca perquè fou un text innovador, ja que mai no s’havia usat el sonet fins aleshores en el món de les falles borrianenques. El llibret explicava aquella falla que responia al lema de “El rasclador de les males herbes” i en la part central del text aparegueren set sonets per a satiritzar cada pecat capital. Com a exemple es mostra el primer d’ells que responia al títol de “Soberbia”: Mires a tots, com si deutors te foren mires a tots, com si nungú’t pagara; may un gest agradós tens en la cara ni qualitats que atraguen i enamoren.

Prendes traus, com volent que s’eixamoren, que estimes tú de condició tan rara, que hòmens i dones, per lograrles ara, no fan cola tan sòls, ni s’acaloren.

Fofo eixemplar que del humà llinage penses ser excelent sobre’ls demés, que estrenes a sovint calcer i trage, vas pelón i te gastes els dinés, no passaràs de ser un abegòt que, distret, s’ha tragat el culleròt.

EL VERS LLIURE El vers lliure no ha estat una ferramenta apreciada en la literatura fallera de Borriana. Es tracta d’una tira de mots que no usa el ritme isosil·làbic ni la sonoritat de la rima, sinó que aprofita altres recursos de la poesia. El perill d’aquesta tècnica és que, en mans d’un aficionat inexpert, es converteix en un text tallat a trossos. En mans d’un bon poeta, però, és una oportunitat magnífica per a jugar amb el llenguatge de la manera més bella.

El poema que ací es mostra correspon a l’inici del poema d’homenatge a la Reina Fallera de 2008 que va presentar la Vila per al concurs de “pleitesies”.

16

LES FORMES POÈTIQUES EN LA LITER ATUR A FALLER A DE BORRIANA

Tan de bo t’hi trobara, tan de bo, tot i que fóra en un pensament inconquerible.

Com m’agradaria que hi vingueres amb mi any rere any, sang rere sang... tot i que el vent em desmembrara tal com justifica una bruixeta.

L’arpa mística sona, ressona, com sona l’arpa mística de combustible cordat, enmig de tu, delicadament coberta.

Es tracta d’un pensament que ningú no em pot furtar.

Mostra’t al poble rostre del foc perquè tots puguen aprendre el signe de la bondat, del perdó, de l’amiga que sempre ho comprén.

Mostra’t al poble amb tota la força.

Jo em desmembraré com una bruixeta per esdevenir mil missatgers que ho pronuncien.

Seré crits en la més densa de les foscors.

Benvinguda, doncs, a la màquina embriagada de miralls, de mirades, de miratges.

Deixa’m dur-te sobre la cresta del vaivé, ben beguts ambdós de cel i terra, enlairats en les profunditats d’un vi màgic ...durant un instant; potser cinc minuts.

NOTES 1* GRANELL I RODRÍGUEZ Marc, L’illa amb llunes, Tabarca Llibres, 1993.

Indica Marc Granell i Rodrígues en el seu llibre L’illa amb llunes editat per Tabarca Llibres en 1993 que “alguns dels poetes més importants de la segona meitat del segle XIX començaren a rentar la cara a la poesia que es feia aleshores [...] Aquesta transformació es va eixamplar i consolidar en el segle XX”. Tanmateix, opina Granell que “obligat l’escriptor a situar els seus sentiments en un determinat nombre de síl·labes i versos es veia impulsat a resistir la tendència lògica del llenguatge”. Granell reflexiona, al nostre parer, sobre l’empresonament a què la mètrica tradicional sotmet el poeta, de manera que no deixa que aquest expresse el pensament, el sentiment, de manera genuïna, sinó que ha d’adaptar-lo a les formes fixes i establertes. Aquesta limitació, doncs, amputa el tema sota el predomini de la forma. Afegeix Granell que, a més, “la repetició d’estructures condueix a la monotonia, a la fatiga, i, el que és pitjor, a la previsibilitat”. Siga com siga, la versificació hauria d’estar al servici de l’expressió poètica sense caure en la simple retòrica carregada de paraules sobrants. Tot i això, el poeta pot buscar l’equilibri idoni entre la forma i el tema. Per tant, es podria argüir que el menyspreu cap a la mètrica tradicional podria estar fonamentada en la incapacitat del poeta per

JULIÁN ARRIBAS

17

a treballar el poema i aconseguir estrofes clàssiques de qualitat. La poesia moderna, amant del vers lliure, també corre el perill de suposar que una estrofa és una simple tira de versos i que un vers és una simple tira de mots. Tant en l’una com en l’altra, cal cisellar el marbre del llenguatge i evitar la sobtadesa, en la poesia moderna, i la simple adequació a la norma, en la tradicional.

2* PÉREZ CONTEL Rafael, Ninot de falla, Albatros, 1995.

3* La primera falla a Borriana es plantà en 1928, a la plaça de la Mercé.

4* Incomprensiblement, L’enigma del lacasito obtingué el tercer premi i no el primer, que era el que li corresponia.

5* En els jurats sol posar-se de manifest la falta de criteris a l’hora d’avaluar un treball, siga un llibret, un monument faller, una comparsa o qualsevol dels elements fallers. No hi ha normes clares i objectives, sinó que el resultat d’una votació, sobretot si és una votació popular, està impregnada de subjectivitat. Açò, al nostre parer, actua en detriment de la qualitat de les obres, perquè cada vegada hi haurà menys artistes que vagen més enllà de la professionalitat per a posar un toc sublim en les seues obres, ja que no rebran una valoració competent. Si els fallers no som capaços d’afavorir obres de prestigi, la festa no podrà comptar amb el recolzament de lletraferits especialitzats. En la dècada dels anys 40, Bernat Artola escrigué llibrets de falla, cinc obres que constitueixen un vertader tresor de la literatura fallera. Artola, doncs, és un referent que ha d’animar el lletraferit a col·laborar en el món faller, en la gestació de la cultura local.

6* Actualment, els textos fallers s’escriuen en una acurada ortografia, però les primeres manifestacions de literatura fallera mostren la mancança, o desconeixement, de normativa d’aleshores.

7* No es posa suficient interés en les explicacions dels monuments infantils, a pesar de ser falles d’una qualitat extraordinària, tal com es pot apreciar en els monuments dels últims anys que han rebut els millors guardons. Quan hi ha hagut algun monument actual amb una explicació ampla, ben composada i coherent, aquesta ha passat desapercebuda i no s’ha valorat, la qual cosa pot produir una lamentable desmotivació en el lletraferit, atés que les falles dels xiquets també mereixen un component literari ben acurat.

8* Andreu Febrer fou un poeta català i militar que visqué a cavall dels segles XIV i XV. Traduí La divina comèdia mantenint-ne l’estructura poètica.

9* Bernat Hug de Rocabertí visqué durant el segle XV. Fou cavaller de l’orde de l’Hospital i poeta en la cort del rei Joan II d’Aragó.

10* Rafael Solà Traité era el corresponsal del periòdic El Heraldo de Castellón. Debutà com a poeta faller amb el llibret que escrigué per a explicar la falla de la Vila de 1934.

11* José Aymerich Tormo va nàixer el dia 12 de març de 1925. Estudià en l’escola d’“el Baró”, en el col·legi de la Consolació del seu poble, on el pare Alberto l’inicià en el món de les lletres, i en l’institut Francisco Ribalta de Castelló de la Plana. Finalment, completà els seus estudis d’infermer a Barcelona. En 1950 es va casar amb Victoria Martínez Figuerola, amb qui tingué tres fills. Treballà en l’empresa E.R.T., en la Seguretat Social, en consulta privada i a domicili. Gran amant del món faller, escrigué parlaments que, de primeres, no s’atreví a declamar per pànic escènic, però amb el temps aconseguí recitar les seues obres al temps que demostrà grans qualitats oratòries que el situarien entre els millors lletraferits del seu temps a la nostra ciutat. Pepe Aymerich, que així li deien els amics, va morir el dia 4 d’octubre de 2004. El Grup d’Estudis Històrics Fallers de Borriana li va publicar bona part de la seua obra i li va retre homenatge al teatre Payá en 2006.

12* Pepe Aymerich va debutar com a autor de llibrets en 1945, any en què escrigué el llibret de la falla Barri d’Onda per a satiritzar les relacions amoroses de l’època. El text complet apareix en el II volum de la col·lecció Burriana en sus fallas, editat pel Grup d’Estudis Històrics Fallers en 2009 amb el títol Crónica de los hechos falleros acontecidos en Burriana durante la década de los años cuarenta.

18

LES FORMES POÈTIQUES EN LA LITER ATUR A FALLER A DE BORRIANA

13* Amb el valencià de l’època, Aymerich escrigué el llibret de la Mercé corresponent a 1949, tasca que duia anys realitzant-la Juan Bautista Tejedo Beltrán “el Bessó”, un dels poetes costumistes més recordats a Borriana. Aymerich, sabent que agafava el testimoni d’un poeta de l’alçària d’un campanar, dedicà el seu llibret, precisament, al seu predecessor de la manera següent: A En Juan Batiste Tejedo Beltrán / Plecar pòeta de la nostra llengua vernàcula. En el llibret, Aymerich satiritzà i denuncià l’abús que alguns feien amb la farina per a cuinar el pa. A cuants manté la farina / i sempre fina que fina escrigué com a lema de l’obreta. I és que alguns “espavilats” retenien la farina de blat o la mesclaven amb farines de menys qualitat per a vendre el resultat a preus desorbitats. Tant fou així que el problema del pa i el racionament dels aliments en general fou la causa per la qual el cardenal Tarancón escrigué la famosa carta pastoral El pan nuestro de cada día per a denunciar l’abús que sofria el poble.

14* Rafael Lázaro Rubio fou un faller de l’Escorredor que firmava els llibrets que escrivia unint les dues inicials del seu nom i cognoms (RALARU).

15* AYMERICH TORMO, José, Burriana, en sus fallas, Grup d’Estudis Històrics Fallers, 1996.

16* L’explicació d’aquesta falla va rebre el primer premi d’un concurs mundial que jo mateix vaig organitzar amb el lema “Els premis que em passen pels ous”.

17* Els poemes estròfics tenen una quantitat limitada de versos. Així, un sonet té catorze versos. Els poemes no estròfics, però, no tenen límit estipulat en el nombre de versos.

18* Els versos d’art major tenen 9 o més síl·labes comptades des de la primera fins a l’última síl·laba tònica del vers.

19* 1945 va ser un dels millors anys de falles a Borriana. No sols es van plantar deu falles majors i quinze infantils, sinó que, a més, els fallers van gaudir dels millors poetes fallers del moment.

Julián Arribas

JULIÁN ARRIBAS

19

20

LES FORMES POÈTIQUES EN LA LITER ATUR A FALLER A DE BORRIANA