Història de les falles de Borriana

LA HISTÒRIA DE LES FALLES DE BORRIANA

JULIÁN ARRIBAS

1

LA HISTÒRIA DE LES FALLES DE LES PRIMERES FALLES

DE CADA COMISSIÓ BORRIANENCA

JULIÁN ARRIBAS

Pues siendo vuestras mercedes tantas y tales, ¿qué empeño es el callar como máquinas sufriendo tan continuos improperios, hasta el nunca visto y representado de quemarlos en estatuas la víspera del día de san José?

Diario de Valencia, 8 de mayo de 1796

2

28 FALLES PER A UNA VILA. HISTÒRIA DEL NAIXEMENT DE CADA COMISSIÓ FALLERA DE BORRIANA. Crònica del naixement de cada falla de Borriana, perquè els inicis de la gesta fallera de cada comissió no se’ls enduga el temps al país de l’oblit.

La Mercé, 1928 L’origen de les falles a Borriana està ben documentat gràcies a la impagable labor de cronista que va realitzar en Roberto Roselló per a relatar els sentiments i els fets dels borrianers. En Roberto era tot un lletraferit de l’alçària d’un campanar que en diverses publicacions deixà constància de fets que s’haurien perdut en el passat. Un d’eixos valuosíssims documents figura en el butlletí núm. 95-96 de l’Agrupació Borrianenca de Cultura, on explica que se li va ocórrer la idea de recobrar la història de la primera falla de Borriana dirigint-se per carta a en Manuel Martí Felis, el primer president de la comissió fallera de la Mercé. En l’article, titulat Falles de Borriana: quilòmetre zero, Roselló explicà que en Manuel Martí, aleshores instal·lat a Barcelona, contestà de seguida la petició amb una carta que Roselló mateix transcrigué fil per randa en el butlletí i de la qual oferim la traducció a continuació. Aquest, doncs, el testimoni dels fets fallers que esdevingueren a Borriana el 1928, a la plaça del Mestre Selma, actualment, la plaça de la Mercé.

Magatzem de grans d’en Manuel Martí felis que en 1928 es convertí en el primer taller faller de Borriana.

Com recordarà la gent d’una certa edat, jo posseïa un magatzem de venda de grans al carrer la Tanda, situat junt a la desapareguda pescateria, en el solar que hi ha hui el comerç de teixits i confeccions denominat l’Esperança. Davant estava l’inoblidable Pati Monraval, on més tard s’erigiria el mercat actual.

En el meu establiment en reuníem sovint alguns amics, tots gent de molt bon humor. En aquelles reunions s’organitzaven, a més, les festes del barri de la Mercé. Sobre aquelles reunions recorde una graciosa anècdota. Un any aconseguírem que la meravellosa banda de música La Lira Burrianense ens donara una serenata-concert gratis per a amenitzar un graciosíssim concurs de sopars individuals (el que comente va ser guanyat brillantment per Vicent “el Llandero”, qui va presentar un “conill de huit-huit” -conill d’índies- farcit).

Jo concursava amb un cap de porc al forn i em vaig proposar fer una broma als amics. Per eixe motiu, vaig posar allò damunt d’una caixa de taronges buida, que vaig tapar amb un impermeable negre; després li vaig passar una granera per les dos mànegues, com si fóra un espantall, de manera que el conjunt semblava un nano monstruós. Estava tot disposat, amb la llum apagada per a sorprendre’ls, quan va entrar una veïna a comprar (no m’atrevisc a donar el seu nom per si viu encara, perquè no em maleïsca novament). El cas és que es va endur un esglai tan formidable que va caure desmaiada i a punt va estar d’aiguar-nos la festa. Així, doncs, va ocórrer en una d’aquelles reunions que algú va proposar (crec que va ser Carlos Romero, el sagristà de l’església de la Mercé) que férem una falla.

La idea va agradar molt a tots. Però l’empresa comportava una terrible dificultat, ja que faltaven dos setmanes per a Sant Josep. No obstant això, i potser per allò del “pensat i fet”, ens decidírem a fer-la, si bé declinant tot gènere d’ambició: seria una falla exclusivament per a diversió nostra. El complement, al cap i a la fi, d’un d’aquells sopars. Calia buscar el tema i tots van brindar el seu. Confesse que la majoria eren prou ingenus. Finalment es va adoptar el que jo havia proposat.

Consistia a ridiculitzar el comerç de taronges amb vistoses oficines i tenidoria de llibres, el qual fracassava en la majoria dels casos, i exalçar el comerciant tingut per ignorant, que feia les seues anotacions en el “llibret de paper de fumar” i que posava els diners ingressats en una “gerra” gran i pagava amb el contingut en una “gerra” xicoteta.

Carlos Romero Vernia, “el Liante”, a qui se li va ocórrer en un sopar la brillant idea de plantar una falla a Borriana.

La falla de les gerres, el primer monument faller de Borriana.

Per a plasmar aquesta idea es va posar en un extrem de la falla un ninot primet i citrí, amb els forros de les butxaques fora, enfront d’una bona taula de despatx o escrivania; junt amb ell, una gran caixa de cabals oberta mostrava el seu interior ple únicament de teranyines. En l’altre extrem es va col·locar un ninot panxut i amb bon color de cara, vestit com un llaurador,

3

amb un enorme puro en la boca, rendit entre la “gerra” gran, que portava la inscripció “haber”, i la xicoteta, amb el “debe” pintat damunt.

Crec que és un tema sense interés en l’actualitat, però llavors el tenia sens dubte. Naturalment, la gent es va dedicar a identificar els ninots; aquest és en tal i aquell és en tal altre, deien, al·ludint a diversos comerciants que aleshores triomfaven o fracassaven.

Per a dur a terme el projecte, el meu magatzem va fer de taller. I durant aquell parell de setmanes s’hi va desenvolupar una activitat tan febril que a penes s’atenien els compradors que entraven.

En Manuel Martí Felis fou el primer president de falla a Borriana.

El senyor Vicente Enrique, Alcalde en aquell moment, va accedir amablement a la nostra petició que ens donaren fustes dels emmagatzemats en el depòsit de trastos vells, el Corralot, que posseïa l’Ajuntament en l’exconvent de la Mercé. (Algunes d’estes fustes procedien dels arcs triomfals que es van erigir per a la recepció al senyor Jaime Sorell). No van parar ací les nostres demandes. Demanàrem roba als veïns de la barriada. Demanàrem més coses. I quasi tot s’aconseguia gratis.

Però necessitàvem alguns diners per a traques, pintures, etc. Llavors, Carlos, el sagristà, a qui afectuosament li dèiem “el Liante”, es va oferir per a anar postulant per la barriada entre els veïns més o menys simpatitzants amb la festa. I va ocórrer llavors un fet molt singular, que expressa de manera especial la idiosincràsia del borrianenc: segons s’acostava el dia de Sant Josep i anava corrent de boca en boca el rumor que “s’estava fent una falla molt bonica”, els veïns d’altres barriades anaven a la recerca de Carlos per a tindre l’honor de col·laborar amb una pesseta.

Les falles havien trobat a Burriana un terreny summament fèrtil! Aquests detalls ens animaven molt i continuàvem treballant frenèticament, cada vegada més il·lusionats.

En Manuel Artana col· laborà com a fuster en la primera falla borrianenca.

Al principi s’havia buscat la col·laboració de Salvador, el pintor, qui per cert era tan gran artista com lent i metòdic en les tasques de les quals s’encarregava. I anaven transcorrent els dies sense que fera acte de presència per l’improvisat taller. Per fi ho va fer, quan faltaven tan sols tres o quatre dies per a la “plantà”. Després de contemplar, examinar i meditar, veient que prepararíem uns escalons, va traure el metre i es disposava a realitzar uns mesuraments quan jo, tot nerviós, li vaig dir, amb la mà oberta: “Això es fa a pams i no a metres!”; i agafant la serra em vaig posar a serrar.

El bon amic Salvador va replicar, en una arrancada de mal geni: “Doncs ja t’ho faràs tu!”. I pegant mitja volta se’n va anar. L’enuig, naturalment, només li va durar una estona. Si m’atrevisc a relatar aquest succés no és, ni de bon tros, amb ànim de censurar la reacció de Salvador, molt disculpable, sinó per a donar una idea de l’atmosfera de tensió que prevalia en el primer taller faller que mai va existir en la nostra ciutat.

Llavors demanàrem la col·laboració de Demetrio Astorza i de José Borja, ambdós excel·lents dibuixants i caricaturistes. Aquest últim, molt agut en les seues observacions, va ser qui es va encarregar de realitzar els laterals de la falla. En un d’ells va pintar un anglés amb indumentària colonial, salacot inclòs, que repartia “caldera”. S’al·ludia amb això a l’assumpte de les sis o set pessetes que en els despatxos de València avançaven als comerciants de taronges. En un altre dels laterals va posar a un comerciant fugint de diversos llauradors que el seguien, garrot en mà, per a cobrar les taronges.

La gent ho va associar immediatament amb un fet d’aquest gènere succeït dies abans: algú que havia desaparegut sense pagar.

La banda de música Lira Infantil Burrianense va amenitzar la festa amb cercaviles i serenates completament gratis.

I què dir de l’expectació que va despertar la primera falla! Tot Borriana va desfilar davant d’ella, fins i tot va haver-hi malalts que es van alçar del llit per a veure-la. I no diguem les poblacions limítrofes... De Nules i Vila-real m’atreviria a dir que es va desplaçar un cinquanta per cent de la població.

Va constituir un èxit tan clamorós, que nosaltres vam ser els primers a

4

quedar sorpresos, fins a tal punt, que els de la comissió ens vam prometre formalment: “L’any que ve la farem millor!”. Havia nascut la que amb el temps seria la més bella i popular de les festes borrianenques, a semblança de les seues germanes valencianes. La festa per antonomàsia.

Açò és, a rajaploma i d’una manera un tant anàrquica, la història de la primera falla borrianenca, de la qual, modèstia a part, em cap l’honor d’haver sigut fundador, promotor... i fins i tot quasi realitzador material. És natural que als meus seixanta-cinc anys d’edat, quasi quaranta anys després de l’esdeveniment al qual em referisc, em falle la memòria. No obstant això, no vull deixar de mencionar els meus companys de comissió, tots amics entranyables, coparticipants del mèrit d’haver alçat “la Veterana”, perquè van posar el seu millor interés en l’obra, per a rendirlos públic tribut d’admiració i afecte. A Carlos Romero; a Manuel Artana, el fuster; a Batistet, el pintor; a Batistet el sabater; a Pedro Ferrer, el mestre nacional, que es dedicava a l’ensenyament privat gratis en la seua escola del carrer Sant Cayetano i que va ser l’autor del llibret faller, imprés en la impremta de José Chordá; als dibuixants Demetrio de Astorza i José Borja, i al pintor Salvador Sellés. I d’una manera general, a aquells que més o menys directament ens van ajudar amb la tasca.

En Demetrio de Astorza Llopis col· laborà en la primera falla com a dibuixant.

En els anys 1929 i 1930 es van plantar la segona i tercera falla, així mateix en el barri de la Mercé, sent encara jo el president i exercint en elles idèntic paper al què havia exercit en la seua predecessora. I només vaig abandonar el càrrec quan les meues obligacions d’exportador de taronges m’exigiren absentar-me de Burriana durant l’hivern.

Una cosa és certa, que en aquella activitat de faller vaig passar potser les millors hores de la meua vida; i si bé em va costar esforços i sacrificis i a vegades vaig rebre amargures, vaig tindre a canvi meravelloses compensacions. De les quals la major és, sens dubte, aquesta, que tant afalaga la meua vanitat de borrianero: el que en les acaballes de la meua vida se’m reconega públicament com el primer pioner de les festes falleres borrianenques.

Aquella primera falla té a més per a mi enormes reminiscències de tipus sentimental. La vespra de Sant Josep, mentre es feien els preparatius de la “plantà”, naixia el meu fill Manolito. La meua esposa, Dolores Fandos, “la pansoteta”, qui en entusiasme faller em guanyava a mi, va voler que el batejàrem el mateix dia de Sant Josep, la qual cosa així es va fer. Com que la falla estava enfront de la mateixa porta de l’església de la Mercé, a l’eixida del bateig tota la comissió fallera i el nodrit acompanyament van pegar una volta a la mateixa; gràcies a l’eufòria fallera d’aquells instants, l’espectacle va resultar extraordinari. Un honor tan gran únicament comparable al que es dispensava als romans triomfadors; o si volem emprar un altre símil, com si el Burriana haguera guanyat un important campionat de futbol.

El mestre Pedro Ferrer Bonet escrigué el primer llibret de les falles de Borriana.

La falla “Veterana” es va veure embolicada en diverses anècdotes, de les quals vull relatar la que més se’m va gravar en la memòria. Arribada la nit de la “cremà”, es va pensar a arruixar-la de gasolina per a encendrela. Vaig agafar una llanda de dos litres i vaig començar a escampar-la, pegant la volta a la falla. Quan ja estava a punt d’acabar, a algú del públic no se li va ocórrer una altra cosa que botar-li foc. La flama es va propagar com una exaltació i de sobte em vaig trobar amb la gasolina encesa en la mà. Instintivament vaig tirar la llanda lluny de mi... Va ser sens dubte la providencial intervenció de Sant Josep, qui es trobaria presenciant la “cremà”, allò que va impedir que la cosa acabara en drama. No cal dir que els anys següents utilitzàrem petroli per a la “cremà”, el qual, per cremar amb més lentitud, allunyava tota ocasió de perill.

Aquest, doncs, és el relat de la gènesi fallera a Borriana que protagonitzaren una colla d’amics envaïts per l’esperit faller que actuaren deixant-se dur pel “pensat i fet” que amb mà de mestre guia els fallers. El relat és un tresor faller que no sols conté la idea primigènia de plantar una falla i la manera de dur a terme el projecte, sinó que a més descriu el monument i explica el tema satiritzat. Un llegat que no és sinó la partida de naixement de les falles borrianenques.

5

Barri València, 1929 Calia una espurna només perquè Borriana anhelara encendre’s en flama, i la guspira primigènia brollà al barri de la Mercé per a il·luminar cada plaça i cada carrer de la ciutat. La Falla de les Gerres havia fet furor, com se sol dir, i molts s’adonaren que eren fallers, tot i no saber-ho fins aleshores.

Falla del barri Valencia, 1929. Tercer premi.

Bautista Nadal Beltrán.

Això, precisament, és el que va ocórrer al barri València. Els veïns havien comprovat el sabor de les flames i el càlid vent els havia abastat irremeiablement. Se sentien valencians, se sentien fallers i havien de plantar una falla al bell mig de la plaça Benavente. Tant era així que, en l’actualitat, els del barri València són els fallers que més falles han plantat a Borriana.

Des de 1929, any en què va nàixer aquesta comissió, la placeta de les Dominiques ha vist una falla cada any, llevat dels exercicis que la Guerra Civil silencià amb crits d’estupidesa. Fins i tot plantaren en exclusiva una falla el 1946, el fatídic any de la gelada que cobrí de blanc les falles, i les hauria silenciat si no haguera sigut perquè a la plaça de les Dominiques es plantà una barraca, l’únic monument d’aquell any.

En 1929, un grup de gent s’il·lusionà amb la idea que havia nascut en la Veterana i programaren un projecte per a l’any següent animats insistentment per Bautista Nadal Beltrán, un comerciant d’ultramarins i amant de la cultura que faria les funcions de president en la nova comissió.

Junt a ell treballaren de fallers altres veïns del barri, dels quals recorda la història fallera a Vicente Tarancón Fandos, un agricultor influent del poble; a Enrique Sebastiá Agrait “el Manyà”, que gaudia de gran popularitat al barri; a Bautista Serra Marqués, tot un enamorat de Borriana, i als germans Vicente i Julio Guerola Peris, els quals s’encarregaren de confeccionar el monument valorat amb el tercer premi. El vessant literari de la falla fou a càrrec del mestre nacional Vicente Nadal Gargallo, del qual només ha perdurat la quarta escena, un romanç que parlava de les peripècies d’un gos a la plaça de les Dominiques i de les deficiències que s’hi patien, així com de la necessitat de construir un mercat.

Un gos que passa a la història si no perdem la memòria, gosset dels molts que van sempre perduts per la plaça s’ha acostat a la cadira i en veure que no està l’ama ha fet el que feia sempre quan li donava la gana. [...]

Si un dia som agraïts vull que un monument es faça al blanc gosset que aquell dia les hortalisses pixara, doncs va fer més pel mercat que tots junts els de la Plana. És possible que el teu fet done un mercat a Borriana.

Enrique Sebastiá Agrait.

Vicente Tarancón Fandos.

Tot i que les cròniques de l’època no mencionaren res pel que feia a la festa de carrer, un llistat de despeses d’aquell any confirma que els fallers no es limitaren a plantar una falla, sinó que volgueren que tot el barri en gaudira, ja que, de les 1.240 pessetes de pressupost, un bon grapat es destinaren a pagar músics per als tres dies de falles, banderetes per a decorar el barri, regals per als músics, traques, coets, llum i roba.

La Vila, 1929 Un dels hòmens més significatius de la història fallera de Borriana és Juan Sellés Renú. La comissió de la Mercé ja l’havia requerit perquè s’encarregara de pintar la primera falla de la ciutat. D’aquesta manera no sols s’inicià com a pintor faller, sinó que entrà en contacte amb el món de la festa del foc, l’esperit de la qual l’inundaria el lloc de l’ànima que hom té reservat per al goig. Tant fou així que posaria

6

Juan Sellés Renú, president de la Vila, 1929.

el seu talent al servici de les falles per a pintar monuments, escriure versos o dissenyar emblemes, tal com faria amb l’escut de la Junta Local Fallera en 1950.

L’experiència fallera que visqué Sellés amb la primera falla de la ciutat que plantà la Mercé l’any anterior el va convéncer fins a tal punt que l’any següent, el 1929, volgué plantar-ne una a la Vila, al bell mig de la Plaça Major, tot just davant de l’ajuntament. I així fou com va nàixer la falla del barri la Vila.

D’aquella iniciativa primerenca només se sap que Sellés fou el president i que Manuel Peris Fuentes escrigué el llibret. Si hi hagué altres noms que haurien d’haver passat als anals fallers, han quedat en els amagatalls del temps.

El monument no tractava un tema d’àmbit exclusivament local, sinó que satiritzava temes d’interés general, com ara la proliferació dels curanderos que s’aprofitaven de la ingenuïtat de la gent o la medicina “de carxot” en la qual no faltava la superstició. Una vegada més, un tema faller serviria perquè les pràctiques sanadores d’aquells anys pogueren ser recordades en el futur, tot i que fóra amb un somriure forçadament comprensiu als llavis. Així, doncs, el monument satiritzà la pràctica de “passar la llista”, “les fregues de cames”, els beuratges suposadament màgics i fins i tot els recursos paranormals. Junt a tot açò, també es criticaren altres temes relacionats amb la llum elèctrica, la modernitat o els governants (“governar un poble no és regir un magatzem”, escrigué el poeta).

L’autor del llibret fou Manuel Peris Fuentes, mestre en Gai Saber que havia sigut alcalde de Borriana entre 1895 i 1897 i prohom afamat que, entre altres coses, donà els terrenys on s’edificà el col·legi Salesià. Un home amb recursos, doncs, que tenia més temps per a pensar i més contactes que qualitat poètica, tot i que els seus versos tenien el nivell mínim exigit per a explicar el contingut d’una falla.

Primera falla del barri la Vila. Primer premi de 1929. Sellés es va esmerar al màxim per a decorar el cadafal.

Manuel Peris Fuentes, autor del llibret de La Vila, 1929.

Primer premi.

Tant el monument com el llibret guanyaren el primer premi. Així, doncs, a la Vila li correspon l’honor d’haver guanyat els primers premis que s’estipularen a Borriana.

El Barri Camí d’Onda, 1930 El barri d’Onda formà comissió fallera per primera vegada el 1930 amb el nom de Falla de la Plaça Sant Josep. Les veus de la Veterana havien abastat els confins de la ciutat i l’eco que retronà ho va fer ben carregat de festa. Els fallers del barri d’Onda formaren la quarta comissió de les falles de Borriana, unint-se així a la Mercé, a la Vila i al barri València. A bon segur que dos anys de falles havien sigut suficients perquè el barri acollira l’esperit faller. Algú proposaria a algun amic la idea de plantar una falla i, producte del “pensat i fet”, la plantaren prop del carrer la Saleta, a l’avinguda Castelar, on hi havia el temple carmelita de Sant Josep.

La primera falla del barri d’Onda (Plaça Sant Josep), satiritzava l’adjudicació d’un port a Borriana.

No es coneixen els noms dels fallers que encetaren la tradició fallera al camí d’Onda, però sí que se sap que l’artista del monument, que guanyà el tercer premi, fou José Vidal i que el tema satiritzat tenia relació amb l’adjudicació del port a Borriana. El llibret, que no ha sobreviscut a l’implacable pas del temps, guanyà també el tercer premi.

Una dada significativa que honra aquella comissió fou un donatiu de 50 pessetes al menjador de Càritas, on hi havia 46 xiquets acollits.

L’altruisme que demostraren el d’Onda inicià altres fets semblants que es durien a terme durant tota la història fallera de Borriana.

L’any següent plantaren de nou falla major i falla infantil, ja sota la denominació d’Avinguda Castelar i obtingueren el segon premi amb la falla major. Quant al llibret, cap falla de Borriana n’obtingué cap, de premi, perquè en Manuel Peris Fuentes decidí desqualificar-los tots emparant-se en motius religiosos, la qual cosa provocà la resposta Falla del barri d’Onda, 1931. El monument satiritzava el món del futbol.

7

immediata de Pere Echevarría, qui escrigué el famós Manifest Faller amb el qual ridiculitzava Peris Fuentes sense opció a la rèplica. El 1932 no hi hagué falla al barri d’Onda, però si que hi hagué el 1933, encara amb el nom d’Avinguda Castelar, i la comissió obtingué el tercer premi de falla i de llibret. No obstant això, aquella falla i aquell llibret de 1933 foren lamentablement les últimes manifestacions falleres del barri durant la dècada dels anys 30.

Falla del barri d’Onda, 1933 Ací s’al· ludeix al cine i si és al mut, el millor és contractar Florencio, l’amic explicador. era vegada En 1931 es plantaren per prim a la plaça de falles infantils a Borriana, una a del Forn.

Sant Josep i una altra a la plaç

Al ple de la dècada dels anys 40, el barri tornà a tenir falla amb el nom de Plaça Cardenal Benlloc. Acabada la Guerra Civil, la Mercé, la Vila, els Carmelites i quatre comissions infantils plantaren falla el 1941. La festa fallera havia tornat a la ciutat i els del barri d’Onda s’hi uniren de nou el 1944 per a continuar amb les tasques festives sense interrupcions fins a l’actualitat, amb l’única excepció de 1946, quan la gelada irrompé a Borriana.

L’Escorredor, 1931 En tres anys havien nascut a Borriana quatre falles. L’ambient festiu s’obria pas per tots els carrers i els veïns no dubtaven a l’hora de gaudir i col·laborar.

Però encara quedaven barris sense comissió pròpia, potser per vacil·lacions o per falta d’algú que impulsara la creació d’una comissió nova allà on encara no existia. Un d’aquells barris que observava la festa a altres llocs de la ciutat era l’Escorredor. Havien passat tres anys, s’havien format quatre comissions, i Pío Valls “el Marqués del Moble” decidí que ja havia arribat el moment de plantar una falla al seu carrer.

Al poc, Pío Valls Falcó formà una comissió amb alguns amics del barri, entre els quals es trobava Rafael Candau “el Conde del Correchot”, qui assumí les funcions de secretari. El grup es completà amb la senyoreta Gil, Nelo “l’Espardenyer” i el fuster “el Roig de Piqueres”. S’havia constituït la primera comissió fallera de l’Escorredor.

Falla de l’Escorredor, 1931. Primer premi.

Esbós de la falla de l’Escorredor, 1931

Reines de la bellesa del barri amb membres de la banda, pastorets i pastoretes.

8

Tal com la resta de comissions, els de l’Escorredor volgueren dur a terme un programa faller que hauria de durar quatre dies. El dia 16 de març encetaren la festa de vesprada amb coets i repartiment de banderetes i la continuaren amb unes danses de pastorets i uns tocs de dolçaina. Després, a les 11 de la nit, començaren a plantar la falla. L’endemà, dia 17, tocaren diana a les 5 del matí amb els acords de la banda de tambors i cornetes de la Creu Roja i alguns coets. A les 12 hi hagué una desfilada amenitzada amb tabal, dolçaina i coets i a les 9 de la nit oferiren un concert musical.

El dia 18 hi hagué de nou diana, coets i concert nocturn. Amb aquest ambient, els fallers feren les delícies dels veïns, però encara havia d’arribar el dia de Sant Josep. Amb tres dies de festa al llom i sense haver dormit a penes, trencà l’alba el dia 19. Prèviament, ja hi havia hagut diana a les 5 del matí i quan tots estigueren ben desperts, començà la festa del dia del patró. A les 9 del matí, els fallers recorregueren el barri amb uns pastorets que oferiren danses a tot el qui volguera participar de la festa, saludaren les autoritats i convidaren tot el poble a assistir a la crema, al temps que oferien el cabàs a tothom perquè col·laborara amb alguna moneda. Improvisaren una festa a les 2 de la vesprada i, a les 4, hi hagué una altra volta dansa de pastorets i subhasta popular. Ja ben prop del final, oferiren un concert de banda a les 10, en el qual intervingueren els dolçainers, i a les 12 de la nit, l’hora bruixa, cremaren la falla.

Ben grossa degué ser la festa, atés que guanyaren el primer premi de falla. No obstant això, aquell any quedà un mal sabor de boca perquè el jurat de llibrets desqualificà tots els treballs amb l’excusa que tenien “forma desconsiderada i poc respectuosa”. Sembla que l’incitador a la desqualificació fou Manuel Peris Fuentes i que la causa radicà en uns versos del llibret de l’Escorredor que escrigué el gran crític faller Pere Echevarría i que no deixaven l’església en bon lloc (Dies ire, dies ira / el retor ja s’espavila. / Puja enterros, puja misses / i ompli el sac de llonganisses), encara que s’afegí a l’argumentació la mancança de qualitat poètica. Cal assenyalar que el jurat també estava format per José María Cantavella, José González Falomir i Juan Bautista Tejedo Beltrán “el Bessó. Siga com siga, i tot i que Pere Echevarría escrigué una vertadera joia de la literatura fallera, el fet és que

es desqualificaren tots els llibrets. Però el jurat, i en concret, Peris Fuentes, no s’esperaven la rèplica d’Echevarría, qui publicà el famós Manifest Faller amb el qual ridiculitzà Peris Fuentes sense deixar lloc a la rèplica.

L’escorredor tornà a plantar falla l’any següent, però després d’aquell bienni es detingué l’activitat fallera al barri fins que, després de la Guerra Civil i veient el ressorgiment de les falles borrianenques, Pío Valls Falcó recuperà la tradició fallera del carrer Sant Rafael i organitzà una nova comissió en la qual no faltaren la fallera major i les dames d’honor.

PORTADA

algo tocat del perol s Ay lector, si tu estiguere que gandul me considere t, e; tossint com un condena i en ser gandul persever i per a postres tingueres castiç espanyól: a m co el pit tot fet a banderes este habit benefactor i el cap desentornillat: l’adquerí siguent mijá... comprendries lo trist qu’es de chic; tinguí la candor ficarse en estos embrolls de ser molt treballaor, de contentar als demés... sobre tot en fer safrá. és pero, en fi, m’he comprom Hui rosegne ‘1 valenciá es, i allá van ripios a dolls. millor qu’un burro garróf u, , ufá Mes ans, demane, per De ic est ssó i com d’a que si algú no li complau deixe ‘l gos una vegá u, el modo d’escriure me í m’aplíque a fer estròfes: seu a, que se quede en el gust vullc convertir en axiom le: nb i me deixe en santa pau; eg inn i cip este prin bronma puix la crítica promóu que igual en serio qu’en .. riu. esc í qu ma gran desconort en plo menee millor la sable. i ja se treballa próu que’l Pare «Locadio» el , ieu rec ap m’ quan el versador es nóu e qu bé tam llc Vu uiu. le ab mir el temps curt i el rim esq com a versiste ad eu: Les quintilles a parelles i que al llegirme exclam s meu, fill nt, van sortint... mes notará tale de t tan ens y dins d’elles —T uin reg de t tan le.— ab ha hi est e un qu que pa tú es poc lles cíó que si no’t faig cosquere stra I com a demo em sembla que no riurás; d’ esta opinió aduladora, ís, rom i hem senc molt pel comp comence l’explicació: t, pos si complira agradan Caballers, s’alça’l teló ». sería un ser tan feliç de la falla «escorredora com Modesto Monsonís vant. quan té un gót de vi da Pere un Soc Qué quí soc yo?

Pere Echevarria Introducció del llibret de

Pere Echevarría Peris, autor del llibre de l’escorredor de 1931 i del Manifest Faller.

El Barri Tarancón, 1932 Just abans que es construïra el mercat de Borriana al Pati Monraval, no sense estar precedit d’una gran polèmica sobre el lloc idoni per a l’emplaçament que ocupà moltes fulles dels llibrets de les falles de l’època, aparegué un grup de gent amb la intenció de plantar una falla, precisament, al mateix lloc on poc després es construiria el mercat, al Pati Monraval. El monument, doncs, seria l’únic que es plantaria a aquell lloc. Era el 1932, un any important per a les falles i per al valencianisme, ja que es plantaren quatre falles majors (Mercé, Vila, Escorredor i Barri Tarancón), van nàixer les falles infantils a Borriana, el “Bessó” s’estrenà com a poeta faller i se signaren les Normes de Castelló.

Dels noms dels protagonistes del fet només queda el de l’autor del llibret, el valencià José María Juan García, qui satiritzà en un romanç les molèsties que causaven als veïns les obres de la xarxa d’aigua potable.

9

Perquè nostra ciutat que se eixampla i que progressa tinguera, com tenen totes les poblacions de primera servici d’aigua potable, començaren en gran febra les obres preliminars en ja molt llunyana fecha.

Falla del barri Tarancón, 1932.

Durant les obres precises, durant l’obligada faena que encara no s’acabà doncs encara un tros en queda, amagats dins de les rases una guapa filla d’Eva ben contornejada, garbosa i en bones calces de seda fent parar la picola i en els ulls fixos en ella, veien un panorama molt contrari a la Siberia.

El monument satiritzà tots els problemes causats per la xarxa d’aigua potable, com ara les habituals fugues d’aigua que obligaven a cavar per a localitzar l’avaria i negaven el sòl que es convertia en un vertader fangar. Quant als premis, la falla del barri Tarancon guanyà el tercer premi de monument i el tercer premi de llibret.

La falla del barri Tarancon ja no es plantaria mai més, atés que l’emplaçament quedaria ocupat per l’edifici del mercat. No obstant això, en 1966 plantarien falla els venedors del mercat.

Alqueries de Santa Bárbara, 1932 Quan el Grup d’Estudis Històrics Fallers començà la investigació per a confeccionar el primer volum de la col·lecció Burriana en sus fallas, trobà casualment una ressenya en l’Heraldo de Castellón on se citava una falla que havia de plantar-se a les Alqueries de Santa Bàrbara. Lamentablement, la premsa de l’època no tractava els temes fallers amb la intensitat que dedicava a altres assumptes, ni tenia la capacitat d’incloure fotografies en les publicacions, per la qual cosa els noms dels protagonistes i els motius pels quals decidiren plantar falla es van quedar en el passat, tot i que es pot suposar que fou cosa de l’esperit del foc, que es propagava pertot arreu.

Tot i això, Pepe Aymerich, qui s’encarregà d’escriure la història de les falles borrianenques fins a la Guerra Civil, explicà que es plantà una falla a les “Alqueries del Millars”, com s’anomenaven aleshores, segons s’entén en el context d’una crònica periodística de l’època. Tanmateix, el dia 11 de març de 1933, la premsa digué que l’Ajuntament de Borriana destinava un centenar de pessetes com a subvenció per a cadascuna de les falles de Borriana i 50 pessetes per a la de les Alqueries. Aquell any, a més, es plantaren tres falles majors (Mercé, Vila i Onda) i 9 falles infantils.

1932, falla del barri de la Mercé.

L’any 1932 destacà perquè se signaren les Normes de Castelló, perquè es plantà falla al Mercat, perquè es plantaren cinc falles infantils i perquè Juan Bautista Tejedo Beltrán “el Bessó” debutà com a poeta faller.

Tejedo encetà el seu vessant de lletraferit faller amb el llibret de la Mercé, amb el qual obtingué el primer premi compartit amb el llibret que escrigué Echevarría per a l’Escorredor. Del llibret de Tejedo cal destacar, almenys, els primers versos, els quals constitueixen el primer pensament faller del “Poeta de Borriana” escrit en el valencià de l’època: Llança son crit el gall èrta la cresta per a anunciar que’l dia vindre vòl; s’espera Burriana en pla de festa, disposta a fér la “Festa del Bunyol”.

Sant Blai, 1933 Després que la Veterana impulsara la festa de les falles a Borriana, foren molts els xiquets que construïren falletes, i a bon segur que més d’una es cremaria al mig del carrer, però fins a 1931 no es planaren falles infantils que pertangueren a cap entitat. Segons les cròniques 1933, falla de la Vila.

10

periodístiques, i tal com demostra Aymerich en el primer volum de Burriana en sus fallas, en 1931 es plantaren per primera vegada a Borriana falles infantils recolzades per entitats reconegudes. Foren almenys 9 falles, entre les quals n’hi havia una a la plaça Miguel Servet, és a dir, a la plaça de Sant Blai. Així, doncs, 1933 fou l’any que va nàixer la falla del patró, tot i que no plantaria monument major fins a 1945.

Acabades les falles de 1944, al barri de Sant Blai va sorgir un bon grapat de gent amb inquietuds falleres. La festa havia tocat a les portes del barri, un dels més emblemàtics de la ciutat, i els veïns la van acollir sabent que el foc els visitaria cada equinocci per a engolir-se tot l’esforç d’un any i digerir-ho alquímicament.

La comissió es va organitzar amb temps suficient per a encetar l’exercici faller organitzant una vetlada teatral amb una obra dirigida per Astorza i un espectacle de varietats que van contractar a una companyia de València. Van aprendre dels barris veterans a reclamar cada diumenge les aportacions econòmiques dels veïns i es van distribuir els càrrecs representatius per a començar a idear tot un any de festa.

El primer president de la comissió de Sant Blai (1945) va ser el metge Serafí Guinot Tejedo. Junt amb ell van compondre la comissió el vicepresident Vicente Calbet Còria, el secretari Antonio Bomboí Chordá, el farmacèutic del Barranquet i tresorer José Canós Martínez, el comptador i comerciant de professió Vicente Dosdá Sales, el president de festeigs José Soro Miró i els vocals José Pérez Rius, Manuel Rius Rius, Ramón Renau Renau i Ramón Planelles de la Vall.

El títol honorífic de faller major va ser acceptat pel senyor Blas Pérez González, Ministre de la Governació. La comissió va viatjar a Madrid per a lliurar-li un pergamí acreditatiu. Com a faller d’honor, la falla de la Plaça de Sant Blai va triar el senyor Salvador Dosdá Vernia, president de la Junta Local Fallera, a qui se li va lliurar el pergamí corresponent.

Una vegada constituïda la comissió oficial, el dia 30 de setembre de 1944 Serafí Guinot es va dirigir al president de la Junta Local per a anunciar-li el nom de la Fallera Major de Sant Blai, la senyoreta Ángeles Requena Candel, domiciliada en el número 31 del carrer Sant Bartomeu. La festa estava preparada.

No se sap qui va escriure el llibret, però després de llegir detingudament el llibret de Sant Blai, el lector es queda amb ganes de saber qui fou l’autor, perquè es tracta d’un magnífic llibret de falla, un dels millors que ha conegut la història fallera de Borriana. El text demostra que el degué escriure algú docte en poesia, si es jutja per la varietat d’estrofes i el ritme de cada vers. Si a açò se li afig una simpatia encertada, que sorprén amb la forma de tractar el missatge, és de suposar que no era, ni de bon tros, la primera vegada que l’autor s’enfrontava a un treball d’aquestes característiques. L’autor mateix explicà el tema tractat: “El motiu de crítica d’esta falla és sobretot allò que motiva el sentiment del barri on està emplaçada esta falla, per no fer-se la fira allí sent com és en honor del nostre Sant Blai, motiu pel qual la gent més visita la fira que l’Església del Sant, tendint per consegüent a deixar abandonada l’Ermita en dies tan assenyalats com els de febrer”. L’autor usà tota classe d’estrofes i de mides poètiques, fins i tot estructures, com ara octaves reials amb cesura en la sexta síl·laba, que mai no s’havien utilitzat en falles i que no s’utilitzarien tampoc en el futur.

Com a curiositat, cal destacar l’ingeni publicitari que hi havia en una de les més de trenta propagandes del llibret. Era la corresponent a la Casa Marieta, que anunciava així el producte: Si voleu lluir el peuet compreuli a Marieta espardeñes de calitat, fortes y bones y especialitat en les del ullet.

Sant Blai, 1945. Tot i que les comissions infantils no serien oficials fins a 1950, els xiquets participaven de la festa i les xiquetes lluïen el vestit regional. De dalt a baix i d’esquerra a dreta: xiquet, Vicente Fortea “Tomata”, Vicente Ribes, Juan Bautista Saborit “Cordell”, José Puchol, Vicente Ribes “Llimonero”, Vicente Corbalán, José Estornell (germà de “Juanitín”), Francisco Fuster, Evaristo González, José Vicente Yacer, Tere González, Consuelo Calpe (fallera major infantil) y Carmen.

Sant Blai, 1945. Els de Sant Blai van organitzar una vetlada amb una obra teatral que va dirigir Astorza i un espectacle de varietats que van contractar a una companyia de València. En la foto s’observa Pepe Aranda que, alié a les instruccions del fotògraf, posa tota la seua picaresca atenció en una de les artistes de la vetlada. A banda d’Aranda, que no pertanyia a esta comissió, sinó que era el president de la Vila, però que sempre estava on hi havia festa, alguns dels rostres que apareixen en la imatge són: Vicente Ribes “el Llimonero”, Juan Bautista Safón “el Cordell”, “Vicente Fortea “Tomata”, Rafa Petit, Mateu, Consuelo Calp, Astorza, Joaquín, Juan Ramos, José Igual, Victor Gil Esteve i altres fallers que van voler posar junt amb les belles artistes.

Primera falla del barri Sant Blai, 1945.

Salvador Dosdá Vernia, president de la primera Junta Local Fallera, fou faller d’honor de Sant Blai.

Primer llibret del barri Sant Blai.

11

La Ravalera, 1934 El barri de la Ravalera plantà la primera falla en 1934. Li correspon, per tant, el sisé lloc en els anals de les filles del foc.

Fou al carrer València del barri del Raval on la nova comissió va nàixer de manera espectacular. Havien esperat sis anys per a plantar una falla, però quan ho feren no deixaren lloc al dubte: plantaren el millor monument d’aquell any i, a més, comptaren amb la ploma de Pere Echevarría, un dels millors poetes fallers que ha conegut Borriana.

La Ravalera, 1934. Primer premi.

La falla recordava la que confeccionà Carlos Cortina a Valencia en 1928 amb el lema De Valencia a Nueva York... en les ales d’un parot, ja que el remat també era un parot gegantí.

El vent trencà les ales de la libèl· lula que transportava la fe en el futur.

A aquell barri vivia Blas Monsonís Cherta, un home emprenedor i amant de la cultura que, en notar la carícia de les flames falleres, volgué crear una comissió i plantar una falla. Monsonís era un home conegut i estimat a Borriana que anys després col·laboraria assíduament en el butlletí Burisana. Basta una lectura ràpida als seus texts per a descobrir un lletraferit d’altes volades, un cronista de la primera meitat de segle XX enamorat del seu poble i un faller místic amb una manera d’entendre la festa que caldria recuperar per a les falles actuals. Ell mateix escriuria anys després que “l’obra conjunta de les falles, vista a través d’una reflexió serena, sembla una quimera irrealitzable, quasi impossible de comprendre. Perquè l’acció laboral d’elles sols seria concebible prenent un exemple de referència: l’activitat i orde quasi absoluts d’un immens abellar en els tranquils i càlids matins de maig, enmig d’immensos camps quallats de flor fresca. Hòmens amb les seues ferramentes que treballen dia i nit sense descans. Jo sé de moltes genialitats concebudes durant llargues vigílies amb el llit revolt, perquè en cada faller encoratja la mística del desig de superar el treball d’una etapa anterior. I es busca aquesta superació per les mansions on habita l’alegria transparent; perquè la gràcia de l’alegria és l’estat en què es troba la facultat mental de l’ésser humà quan abasta l’objecte ideal del desig més bell.

Són eixes lluminàries les falles: prodigis de grandiosa poesia, alçades i sostingudes pels mags de totes les belles arts”. Les planes dels butlletins Burisana estan plenes de poemes i relats de Monsonís que no fan sinó embellir la història de la nostra ciutat i dels nostres avantpassats.

Monsonís aconseguí plantar la falla “del parot”, que estigué guardonada amb el primer premi, i Pere Echevarría, aprofitant el fet que l’Escorredor no plantà falla i que ell pertanyia als dos barris per viure a la “Casa del Bou Roig”, en la cruïlla del Raval i l’Escorredor, escrigué el llibret que guanyà el segon premi. El tema tractava els problemes de la taronja fent la comparança entre el passat, el present d’aleshores i el futur, de manera que comparava l’enriquiment dels antics comerciants de la taronja i la vanitat del borrianenc xovinista amb la recessió econòmica del moment. El futur estava representat per la libèl·lula del remat que transportava la fe en el temps venidor. Llàstima que una ràfega del vent de març li trencara les ales. A continuació, Echevarría satiritzà les autoritats municipals i el món de la caça.

Els capricis del destí volgueren que la Ravalera no tornara a plantar falla fins al 1944, any que tornà a guanyar el primer premi de monument i el segon de llibret amb una obra magnífica de Bernat Artola.

El Pla, 1935 Les notícies del naixement de la falla del Pla es troben en el llibret que escrigué el director del setmanari Adelante, Josep Roig Branchadell, en el qual, tot siga dit, no s’enregistraren els noms dels fallers primigenis.

Segons explicà Roig, ja corria març quan un grup de fallers se li dirigí per a demanar-li que escriguera el llibret. Les protestes del poeta, però, sí que quedaren plasmades en els primers versos, ja que quedaven dies només per a plantar la falla. Tot i això, en les coses de les falles mai no es diu que no i Roig escrigué el llibret, amb el qual satiritzà la situació del comerç de la taronja, que havia dut la prosperitat a Borriana, representada en la falla pel xalet de Lugo, però que en aquell moment passava per un moment

12

ben difícil. El tema citrícola era habitual en les crítiques falleres, és a dir, no era gens original, però si Roig estigué pioner en algun tema faller, aquest fou l’exaltació de la dona en un llibret de falla, de manera que, llevat de la Venus borrianera d’Echevarría, aparegueren per primera vegada en el món faller els poemes que homenatjaven la figura de la dona (pleitesies).

Tant el monument com el llibret foren reconeguts amb el tercer premi.

Els del Pla tornaren a plantar falla l’any següent. El monument fou explicat per Agustín Rodríguez Serra, el Capellà Serra, qui no pogué contenir l’amargor de la situació política d’Espanya que predeia la Guerra Civil.

D’aquesta manera, Serra fou el pioner de la falla política a Borriana. Afegí al treball uns versos en pro de la religió: dels enterros que conec més iguals, són estos dos: l’enterro dit civil i el que vaig fer al meu gos, que li valgueren una bona reprimenda d’un poeta anònim:

Falla del Pla, 1935.

El xalet de Lugo representava la prosperitat de la taronja, contraposada amb la delicada situació citrícola d’aquell present.

pa tu un enterro civil te rebliria d’honor pues te deuen enterrar com tu has enterrat al gos.

Després de la Guerra Civil, la falla del Pla esperà fins a 1945 per a mamprendre de nou la festa del foc, tot i que seria l’últim any que aquella comissió plantaria falla. Per a l’ocasió, els del Pla comptaren amb Manés Vila Llopis com a president .

Manés Vila Llopis va ser una de les figures més destacades de Burriana en l’àmbit de la promoció, economia i indústria de la ciutat. Ell va ser el creador de la Paperera del Millars i del Banc de Borriana, que posteriorment absorbiria el banc de Bilbao. Els seus prestigiosos èxits els va iniciar sense capital, però tenia la gràcia de guanyar la confiança dels seus paisans perquè invertiren en els projectes que proposava. Va nàixer en una família modesta dedicada als quefers agrícoles, però amb la seua intel·ligència es va obrir pas en el món de la comptabilitat, on prompte va ser sol·licitat per la seua professionalitat excepcional. Vila va ser un vertader mag de les finances que es va fer a si mateix, molt volgut per tots i sense cap vinculació política. Gran enamorat de Borriana, va deixar la seua empremta en diversos organismes, com el Club Ortega, el C.D. Borriana, les falles o la Creu Roja, organització, esta última, a la qual dedicà gran part de la seua vida.

Tot i la llarga llista de membres que formaven la comissió, entre els quals cal destacar Blas Monsonís Cherta, iniciador de la Ravalera, o Salvador Dosdá Vernia, primer president de la Junta Local Fallera, entre altres noms rellevants de la societat borrianenca, la falla del Pla tingué seriosos problemes econòmics, per la qual cosa es guanyà el mot de “La Falla de les Faves Comptades”.

Falla del Pla, 1945.

La falla del Pla plantà tres monuments només: 1935, 1936 i 1945.

La falla del Pla de 1945 va ser un monument modest i d’estil tradicional. En ell es mostraven nou casseroles de fang que representaven a les falles de Burriana.

La part principal era un gran llibre de comptes en què figuraven les despeses i els ingressos de la comissió, donant a entendre així que eren majors aquells que estos. El lema de la falla que figurava en l’esbós presentat a l’Ajuntament anunciava: Les ganansies en resum / tenen molt pòc de volum.

Les reunions se celebraven a la seu de la Societat Sport Ciclista, que també plantaria falla anys després, en 1955, i la terna fallera estigué assumida per Rosita Cabedo Musoles, com a fallera major, i per les dames d’honor Encarnación Cabedo i Finita Ribes, les úniques dones que tingueren l’honor de ser falleres de la falla del Pla, ja que les dificultats econòmiques impediren que se’n plantaren més, de falles.

Després de cremar la falla de 1945, els fallers del Pla intentaren donar continuïtat a la falla i començaren a programar el nou exercici, però

13

finalment hagueren de desistir. L’emplaçament del monument quedaria buit durant molts anys, fins que en 1970 es tornà a plantar una falla que respondria al nom de Falla Plaça Chicharro.

Els malnoms de les falles era costum publicà sense signar, tal com En el llibret de 1945, que es populars ms lno ma entre els versos els en l’època, aparegueren , a mig enc rian bor r mo l’hu producte de d’algunes falles de la ciutat, y: camí entre la ironia i l’engin revista que tar Pepe Aranda en una ent LA SOLITÀRIA, segons va rela es referien om ren sob est aqu b Roselló, am va oferir al senyor Roberto tat tants gas ien ri d’Onda perquè hav els fallers a la falla del bar ssupost pre s t-lo dan que nument que, no diners en el seu últim mo ent es num mo el , sica mú i ues llums, traq per a animar la falla amb r-lo. pla tem ningú que s’acostara a con quedava sol de nit, sense sobrenom barri València. El motiu del EL GARBÓ era la falla del poguera ser licacions. D’una banda, compta amb diverses exp re els fallers, ent ia a la unió que hi hav que el malnom es referira de llenya feix un en form branques que tanta com n’hi ha entre les es que uer fog r relacionat l’àlies amb les (garbó). També podria esta canvi, en sa, cau de Sant Joan. La tercera en cremaven a la plaça la nit nió opi ada rtun afo üència d’una des que s’explicaria com a conseq u, pre nys me de a form en assenyalar, una barberia, on algú va un garbó. pte d’una falla, plantarien com en ia, ènc Val ri bar els del junt al riu, per del barri de la Mota, situat LA GRANOTA era el símbol car de les estiuenca el desesperat rau la qual cosa patia cada nit granotes. s malnom es de la Mercé. L’afectuó L’AGÜELA era la falla veterana, la la , ser la Mercé la primera fonamentava en el fet de Burriana. més antiga de les falles de . La comissió MPTADES era la falla del Pla LA FALLA DE LES FAVES CO metre’s cap per ia ost ajustat i no pod havia elaborat un pressup gasto extra. a l’altre barri Sant Blai. Compten que mare EL RASCAYÚ era la falla del La . nat nou fill un b una família am ixa. costat del pont hi havia bru era es deia d’una veïna que Un a. estava preocupada perquè cas la en rts ió que creia veure mo ar Tal era la seua preocupac min il·lu va c, ctri elè nt subministrame un b dia en què es va tallar el am é un cresol i va abrigar el beb l’habitació del xiquet amb va projectar sol cre del a flam sa olo trem abric del marit. Llavors, la ya forma de et, que no era sinó l’estran una ombra sinistra en la par creient que nes veï les a ors demanar soc l’abric, i la pobra dona va acudir a va . La veïna, Josefina Regal, es tractava d’un fantasma ota va ècd l’an ò per ndre l’equivocació, ajudar-la i li va fer compre ó amb aci situ la ar iritz sat s veïns, que van 3 va suscitar els comentaris del 194 en mueras que harás tú” que e atg la cançó “Rascayú, cuando son per un en San Pedro basant-se posar de moda Bonet de s. sion oca s erse la mort en div real europeu que va véncer issió estava a deL Raval perquè la com LA BIEN PAGÁ era la fall gaudien que is ofic b negocis o am constituïda per gent de tadans, ciu de a rest la de la superior a d’una situació econòmica s. majoritàriament agricultor diria que el la falla de l’Escorredor. Es EL VIENTO SE LA LLEVÓ era t de març va té en compte que el ven malnom era obligat si es d’aquest barri. destrossar l’últim monument

14

La Mota, 1945 La primera falla que es plantà al barri de la Mota, tot i que no existia comissió oficial, fou un monument infantil. Amb el lema, Paella Valenciana. La mare fent el dinar i la filla a festejar, un grup de fallers s’uniren a la festa del foc i en 1935 plantaren la falleta al carrer Buen Suceso, però encara haurien de passar uns anys perquè plantaren la primera falla major.

Corria encara l’any 1944 quan el barri de la Mota mamprengué de nou el camí del foc. Tal com ocorregué en els altres barris de la ciutat, el màgic esperit del foc abastà els veïns de la Mota, els quals experimentaren l’anhel incontrolable de tornar a ser fallers.

La manera més fàcil de dur endavant els seus propòsits era formar part d’una altra comissió que ja tinguera experiència en la festa, així que els aprenents de faller transmeteren les seues intencions als fallers del camí d’Onda per a ingressar en eixa comissió, però en aquells temps no estava ben vist el fet que una comissió acceptara membres d’altres barris i finalment els comissionats del barri d’Onda es negaren a què gent de la Mota ingressara en la seua falla, així que els fallers de la Mota es reuniren a ca el fotògraf Navarro i decidiren formar una comissió nova amb gent del seu barri. El secretari de la reunió fou Santiago Izquierdo, però al poc de formar la comissió hagué d’abandonar-la per a ocupar el càrrec de secretari de la Junta Local Fallera.

La nova comissió començà l’exercici faller amb propostes innovadores. De fet, els de la Mota foren els que dugueren a Borriana la brillant idea de plantar creus de maig. El desig de celebrar la festivitat de la Santa Creu tal com se celebrava a altres llocs del món el manifestà en Josep Solà Álvarez, mestre al col·legi Carmelites i oriünd de Caravaca de la Creu, on ja feia anys i panys que es plantaven creus. La proposta fou tan ben acceptada, tant pels fallers de la Mota com per la resta de comissions falleres, que a l’Ajuntament arribaren sol·licituds per a plantar creus a cada barri faller.

Aleshores, l’Ajuntament decidí establir tres premis i instaurar la tradició de plantar creus a Borriana en cada emplaçament faller per a indicar així que al mateix lloc es plantaria una falla l’any següent. D’aquesta manera, la festivitat de la creu es convertí de seguida en una festa fallera. A la Mota, doncs li correspon la paternitat de les creus magenques de Borriana i, a més, l’honor d’haver guanyat el primer premi del primer any que es plantaren creus a Borriana.

Primera comissió de la Mota, 1945 Faller Major: President: Vicepresident: Depositari: Contador: Secretari: Vocals:

José González Meló.

Vicente Monsonís Palmer José Díaz Gardó Manuel Capella Almela Santiago Izquierdo Ballester Manuel Sanchís Aymerich, qui substituí a Ricardo Rufino Usó.

José Serra Claramonte José Martínez garcía Vicente Mesado Hernández Manuel Navarro Fiol Francisco Fandos Fortea Amadeo Nebot Navarro

Falla infantil del carrer Buen Suceso, al barri de la Mota, 1935.

Esbós de la primera falla de la Mota.

Primera falla major del barri la Mota, 1945.

Artista: Manuel Oliver Moros Pintor: Juan Sellés Renú Primer premi.

Terna fallera: Fallera Major: María Ventura Safont Dama d’Honor: Paquita Martínez García Dama d’Honor: Anita Burdeus Granell

15

Els inicis de la Mota foren tan eufòrics que el recipient de la il·lusió s’omplí del combustible necessari per a organitzar una gran quantitat d’actes, dels quals destacà la vetlada teatral que celebraren el dia 25 de setembre i en la qual es recità un text poètic estructurat en quatre cants a mig camí entre la sàtira i l’homenatge. El text s’edità tal com un llibret de falla en el que ja hi havia una granota com a emblema i el lema “a poc a poc anem fent roc-roc”. El primer cant començà amb una espinela allargada fins a dotze versos que descrivia les molestes característiques del barri, com ara les granotes, els mosquits o la pudor que havien de suportar els de la Mota per viure tant prop del riu. Tot seguit, les quartetes encadenades i creuades evocaven llocs emblemàtics del barri, entre els quals destacaven el trinquet, el riu, els canyars, el timbrat i la fàbrica de gel. Amb el segon cant, l’anònim poeta homenatjà la dona del barri. El tercer cant fou dirigit als membres de la comissió i el quart, a la fallera major.

Primer estendard de la Mota.

Prompte arribà març. La Mota ja havia demostrat el potencial faller que tenia, però ningú podia imaginar la falla que havien preparat. El monument, que obtingué el primer premi, fou confeccionat per l’artista Manuel Oliver Moros, qui presentà una pira espectacular i innovadora dedicada a la figura del Quixot. Juan Sellés Renú fou el pintor i Vicente Monsonís Moros, escrigué el llibret explicatiu, que va meréixer el quart premi. Aquest fou el primer llibret de Monsonís, a qui tots li deien “el Poeta” per la gran facilitat que tenia per a escriure versos. Tot i que en aquells temps no es feia constar el nom dels autors en els llibrets, es pot afirmar l’autoria d’aquest perquè un dels exemplars conté una dedicatòria escrita a mà i dirigida a Pere Joan Aymerich amb la firma de Monsonís.

La Societat de Caçadors, 1945 La Societat de Caçadors es va fundar el 22 de novembre de 1914 i el seu primer president va ser el senyor Tomás Clara Piñol. La societat organitzava anualment i durant les festes de Sant Blai grans concursos de tir de colom a braç, alguns dels quals, com els de 1927 i 1929, van ser de gran ressonància pel seu caràcter de regionals.

Primera falla no oficial de la Societat de Caçadors, 1943.

La societat continuava celebrant actes relacionats amb el món de la caça mentre les falles s’obrien pas a Burriana. Van saber dels inicis de la festa i del ressorgiment després de la guerra, però no va ser fins a 1943 quan es van convertir en fallers gràcies a una situació semblant a la qual van viure els veterans de la Mercé durant una nit de camaraderia. Si a Borriana van nàixer les falles perquè Carlos Romero Vernia va proposar la idea en el transcurs d’un simpàtic sopar, no podria ser d’una altra manera que en la Societat de Caçadors sorgira l’esperit faller de la humorada que van tindre alguns dels seus membres al veure la popularitat que anava guanyant la festa a principis de la dècada dels anys quaranta. Només comptaven amb la il·lusió de portar a la pràctica un projecte en comú, a pesar de no disfrutar de l’oficialitat d’una comissió i no tindre falleres, però la idea se’ls va instal·lar dins del pit, allí on resideix l’esperit del foc, i van confeccionar una falla modesta que van passejar sobre rodes per tot el barri abans de plantar-la davant del núm. 28 del carrer Sant Vicent, on van repartir mistela, conyac i bunyols entre tots els assistents a la “plantà”. Tot va ocórrer sota la presidència fallera del senyor Vicente Cantavella Ferrer, qui també ostentava el mateix càrrec en la societat caçadora i formava part, a més, de la Comissió de Festes.

Havia sigut la primera societat a constituir comissió fallera, a pesar de no tindre l’oficialitat. Eren fallers d’eixos als quals els és ben igual l’assignació d’un premi o el reconeixement de la gent, eren d’eixos que només volen disfrutar de la festa.

Primera falla oficial de la Societat de Caçadors, 1945.

16

Després de l’èxit de l’any anterior, la comissió es va animar a repetir l’experiència en 1944 i van preparar el segon monument, que va ser de característiques semblants al de l’any anterior; però sense el reconeixement oficial i sense falleres. La Societat quedava al marge dels festeigs organitzats per la Junta Local Fallera i per la resta de comissions. No obstant això, van celebrar, i això és el que importa, la festa de les falles.

Els Caçadors, doncs, ja portaven dos anys de falles al marge de l’oficialitat.

Immersos en l’ambient festiu que propiciava la societat per les seues activitats relacionades amb la caça, es convertien en fallers quan la primavera avisava de la seua arribada i s’afanyaven a confeccionar un monument. Esta característica tan peculiar els incloïa en el món de les falles, però els deixava al marge dels actes oficials i de l’ajuda dels organismes fallers. Comptaven amb una bona i històrica organització, però amb la institucionalitzada Junta Local Fallera i nou comissions, la festa de les falles s’havia instaurat definitivament en la ciutat i els Caçadors no volien continuar romanent al marge dels avantatges que possibilitava l’oficialitat de la falla, així que van decidir finalment incloure’s en el cens.

El dia 9 de febrer de 1945, el President Vicente Cantavella va notificar a la Junta Local Fallera els noms de les senyoretes que ostentarien els càrrecs de fallera major i dames d’honor. A partir d’eixe moment, la Societat de Caçadors ja era una comissió fallera oficial i seria reconeguda per sempre com a la primera societat que plantava falla, ja que la resta de comissions responien a la designació dels barris respectius.

Societat de Caçadors, 1945. Cavalcada del Ninot. En 1944 se celebrà per primera vegada a Borriana la Cavalcada del Ninot.

En 1946, la gelada els va obligar a desistir en l’interés faller, situació lamentablement obligada pel blanc de la neu que en esta societat es prolongaria fins a 1948, quan la mateixa comissió que començara cinc anys arrere les labors festives reprendria les regnes i plantaria falla tres anys seguits. En 1950, la comissió inicial abandonaria el treball en el món de les falles i els caçadors no tindrien monument fins a 1958, any en què una nova comissió començaria un projecte faller.

Junta Fallera President: Secretari: Dipositar i: Vocals:

rer Vicente Cantavella Fer eve Est tea José For Félix Fonseca Ma rtín Vicente Ripollés Llopis Jesús Ma rco Nácher Higinio Sales Andreu Vicente Fer rer Ramos

Sense gana de camorra la falla tan sols critica, al peixcador que no pica i al casador que fa porra.

La falla del Port, 1946, que no es plantà.

Amb les falles de les Alqueries de Santa Bàrbara de 1932 i 1933, la festa havia aconseguit eixir fora del nucli urbà per primera vegada.

Anys vindrien en què es plantaria falla a l’estació de tren, junt a les Alqueries “del Niño”, i en què altres pobles de la província imitarien el costum que Borriana importà de València, però encara haurien de passar els anys.

Durant aquesta època, la festa s’instaurava a poc a poc a la ciutat amb comissions que es creaven seguint les directrius de la veterana Mercé, fins i tot s’elegí una fallera major en 1936, però la Guerra Civil irrompé aquell any i les falles hagueren de callar fins a 1941, any en què la Mercé i la Vila mamprengueren de nou el camí de les flames.

Aspecte que presentava Borriana durant la nevada de 1946.

Ja encetada la dècada dels anys 40, i amb l’experiència de plantar falles extramurs, almenys a les Alqueries de Santa Bàrbara, es formà una comissió al Port de Borriana, de la qual hi ha notícies documentades corresponents al maig de 1945. De fet, un cronista del periòdic Mediterráneo aprofità la notícia del lliurament dels premis de les creus de maig per a comentar que la comissió de la Falla del Port havia designat faller major al Delegat Provincial de Treball, camarada Evaristo Pareja, i li havia lliurat un pergamí amb el nomenament, motiu pel qual celebraren un acte ostentós. Així, doncs, es pot assegurar que en l’exercici 1945-1946 hi hagué comissió fallera al port.

Aquesta falla del barri València fou la única que es va plantar a Borriana en 1946.

17

Malgrat la notícia, la falla no es plantà aquell any. Potser els comissionats tingueren prevista la plantà durant l’estiu, tal com es faria anys després al Grau, però si fou així, la memòria popular afirma que tot quedà en una idea per problemes econòmics que no vénen al cas. Si, en canvi, la idea consistia a plantar la falla en Sant Josep, la gelada de 1946 ho impedí, atés que aquell fatídic any només plantà falla el barri València. Tot i això, els fallers plantaren creu de maig a la mar en 1945 per a anunciar la falla.

En aquesta fotografia inèdita es veu la creu de maig que plantaren els fallers de la Falla del Port en 1945. El document és d’una importància excepcional per a la història fallera de Borriana, ja que confirma, junt amb una crònica del periòdic Mediterráneo, la creació de la comissió marinera. A més, fou una de les primeres creus de Borriana, que es van plantar per primera vegada en 1944, i una de les millor ornamentades. És més, fou un conjunt avançat per a aquells temps que no tenia res que envejar als que es plantarien durant les dues dècades següents. Tant és així que sembla l’obra en què es podria haver inspirat Ortells per a dissenyar la creu de la Mercé de 1971.La creu es plantà a la platja, davant del Savarín. Al fons s’observa la mar i un vaixell a banda dreta. Davant, dotze jòvens i dues xiquetes posaren per a l’ocasió vestides de marineres, de sevillanes o amb el vestit regional. La primera jove de la dreta és Pilar Domínguez, qui ens ha cedit aquesta foto.

La creu, de més de tres metres d’altura, era de l’estil trinitat, tal com mostraven els tres cercles interseccionats dels extrems i en l’encreuament hi havia un calze i una hòstia (Corpus). Les dues xiquetes tapen parcialment l’altar floral sobre el que es col· locà la creu.

L’element es cobrí amb un templet cobert amb branques de palmera.

de la L’economia de Borriana estava basada en el cultiu s mique econò tats activi les totes que punt al fins a taronj de c tològi clima risc el depenien del cítric, encara amb a en les baixes temperatures hivernals. La ciutat, situad de risc el corria , cítrics de cultiu del tics climà els límits r minva n podie nefastes gelades, els danys de les quals t duran fet, De . poble del omia significativament l’econ en la primera meitat dels anys quaranta havia gelat es 1940, 1942, 1944 i 1945. També hi havia hagut gelad no ningú però neu, amb en anys anteriors, fins i tot na esperava que aquell any de 1945 caiguera a Burria ciutat la cobrir va neu La uda. coneg a nevad major la es durant els dies 16, 17, 18 i 19 de gener i les temperatur van descendir en picat. morir Van caure molts sostres pel pes de la neu, van les totes ncar d’arra haver tots els tarongers i es van r passa va es i fallida en entrar va ciutat La plantacions. ionar reacc ar fam. Els poders governatius van intent n i cuinant calderes amb els ingredients que podie van no però Bes, del Jardí al nt van repartir l’alime terra aconseguir pal·liar la fam. Els qui tenien un tros de uls, tubèrc i isses hortal s, van sembrar tot tipus de llegum r cultiva van els tenien la no que els i sobretot moniatos, ses. terras i ns balco ar ocup van que en tests llevat Amb aquesta situació, no es van plantar falles, ren planta festa la de orats enam uns que ca de la barra a l’emplaçament faller del barri València.

Societat Filharmònica, 1955 La Societat Filharmònica, creada en 1910 per un grup de músics sota la direcció del mestre José Maria Ibáñez Talón, plantà una falla per primera vegada en 1955. Eren 25 fallers capitanejats pel president Vicente Monsonís Chordá que constituí una junta directiva amb Pascual Ramos Boix, vicepresident; Manuel Cherta Serra, secretari; Bautista Sanchis Godos, vicesecretari; Teodoro Monfort Ferrer, depositari; Joaquín Marco García, comptador i els delegats de festeigs Francisco Bono Micó, Juan Borillo Ferrer i Gustavo Traver Rovira. La resta de comissionats responien al càrrec de vocals. Els membres honorífics foren el faller major Guillermo Ríos Guinot i una dotzena de fallers d’honor.

Esbós de la primera falla de la Societat Filharmónica, 1955. El monument satiritzava la prosperitat del comerç de la taronja front a la lamentable situació de l’agricultor per culpa de la llei de l’embut.

18

En aquells anys la festa fallera de Borriana ja estava pràcticament estructurada amb la fórmula que ha arribat als nostres dies. Encara faltaven alguns elements, com ara els tapissos, però altres guanyaven en esplendor, tal com ocorregué amb les cavalcades del ninot o en els monuments mateixos. Un d’eixos elements fonamentals de la festa era la dona, que en la primera comissió de la Societat Filharmònica estigué representada per la fallera major Marimé Pascual Arnandis i per les dames d’honor Finita Tarancón Barres i Amparín Vila Valls. De la mateixa manera, els xiquets, que s’havien incorporat oficialment a la festa en 1950, també tingueren representació en la primera falla de la Filharmònica. Les falleretes foren

María Amparo Martínez Martínez, Reginín Bono Gómez i Teresín Godos Queral. Els cavallerets acompanyants que acompanyaren les xiquetes foren Luis Martínez Martínez, Juanito Tarancón Barres i Ricardo Salas Ferrer.

El tema triat per a purificar-lo amb el foc fou la bona marxa del comerç en detriment del llaurador, que era el qui menys diners guanyava en la citricultura, mentre que els intermediaris es feien rics.

La falla de la Filharmònica havia nascut amb força, amb tots els elements festius de l’època. Els fallers ho havien preparat tot sense deixar-se cap detall. Fins i tot, l’any del naixement, també nasqué l’himne, escrit pel mestre Juan Cerezo, no exempt del xovinisme que apareix quan una falla parla d’ella mateixa: La Filar fa una falla en lo mig del Pla la millor de Borriana està considerà, falleros i falleres són molt bona gent millor tenim el president.

En la dècada dels anys 50 encara s’escrivien els llibrets a la manera de la dècada anterior, que no tindria massa continuació en la posterior i que canviaria per complet més avant, reduint-se a un compendi de publicitats amb una informació fallera mínima, en el pitjor dels casos, o en vertaders àlbums de fotografies i d’estudis històrics en les comissions més solvents. El fet, doncs, és que l’excel·lència dels llibrets que havien acompanyat les primeres falles quedaria lamentablement com a vells objectes de museu, on hom observaria els rius de gràcia i enginy dels poetes festius del passat.

Amparín Vila Valls.

Finita Tarancón Barres.

El llibret de la Filar aparegué signat per Joaquín Sendra. L’autor demostrà una capacitat extraordinària per a escriure versos fallers, foren poemes d’homenatge a les falleres, salutacions en primera persona o estrofes satíriques que explicaven el monument, amb una combinació perfecta del tema i de la forma. En definitiva, un art sublim que és difícil de trobar en els nostres dies. Potser les causa siga que la literatura fallera està considerada de classe segona, tal com escrigué Sendra en l’estrofa final del llibret:

Un llibret, saben lo que és?

L’explicació de la falla, un poeta que badalla...

Falla de la societat Sport Ciclista, 1955.

Primer premi.

després flames... fum, i... res!

Sport Ciclista, 1955 La societat Sport Ciclista, creada en 1933, era una entitat dedicada a l’esport del pedal que col·laborava sovint en el món de les falles. Durant la dècada dels anys 40 havia organitzat una carrera anual de ciclisme per a disputar-la al voltant de la setmana fallera i en la qual participaven els millors corredors d’Espanya, però els membres de la societat no tenien prou amb una col·laboració esporàdica que completara les festes de Sant Josep, per això decidiren encetar una comissió fallera nova.

19

Les primeres activitats que mamprengueres foren la creu de maig, que anuncià a tot el poble la creació d’una nova falla a la ciutat, i un concert musical de gran participació popular que tingué lloc a la seua seu.

La primera junta directiva de la societat Sport Ciclista va nàixer el 1955 i estava formada per Vicente Usó Hueso, qui va assumir la presidència de la primera falla de la societat, i per Vicente Mercé Pascual (vicepresident), Vicente Tarancón Mesado (secretari), Vicente Asensio Aragó (vicesecretari), Joaquín Gil Escuriola (comptador), Hilario Nicolás Blandina (Vicecomptador) i José Fuster Marco (tresorer). La resta la formaven 22 fallers més.

Mari Carmen Aranda Montesinos, Fallera Major.

Merche Collado Devís.

Conchita Yso Roig.

Per a una ocasió com aquesta, la comissió volgué estar representada honoríficament per persones o entitats de màxim prestigi i nomenà 17 fallers d’honor, una presidència d’honor en la figura de l’influent borrianenc Manés Vila Llopis i un primer faller d’honor excepcional, com fou Francisco Franco i Martínez Bordiu, fill dels excel·lentíssims senyors Marquesos de Villaverde. Les falles de Borriana s’obrien al món; de fet, s’exportaren a Caracas en 1958 o a Oviedo en 1966.

Amb la gran quantitat de comissionats i de membres honorífics, era evident que els fallers de la societat Sport Ciclista anaven a per totes, com hom diu, i degueren treballar de valent, perquè aquell any, el primer que plantaren falla, aconseguiren el primer premi de monument major. L’èxit va meréixer el reconeixement de tot el món faller, perquè no era fàcil, i menys en aquells anys de màxima esplendor en les falles de Borriana, que una comissió guanyara el guardó faller més prestigiós precisament el primer any que es constituïa.

Centre Espanya, 1956 El Centre Espanya plantà falla per primera vegada en 1956. Els anys 50 foren de màxima esplendor per a les falles de Borriana. Fins a cinc comissions es crearien en aquella dècada (Filharmònica, Sport Ciclista, Centre Espanya, Nostre Bar i Alqueries-Estació), però la del Centre Espanya seria l’única que aconseguiria mantindre’s fins als nostres dies.

Primera falla del Centre Espanya. En la fotografia s’observen les seus del Centre Espanya i de la Societat de Caçadors al carrer Sant Vicent.

Amparín Burdeus Felis, Fallera Major.

El president del primer exercici fou Francisco Ripollés Vicent, qui constituiria la comissió amb una dotzena de fallers: Ramón Almela Saborit (vicepresident primer), José Esteve Patuel (vicepresident segon), José Maria Sabater Vicent (secretari), Juan Enrique Fenollosa ( tresorer), Vicente Monsonís (comptador), Vicente Palau Bort (vicecomptador) i els vocals Juan José Sanchis, Evaristo Esteve Calbet, Roberto Roselló Gasch, Vicente Tejedo Enrique, Melchor Reig i Blas Pitarch. Com a presidents d’honor, el Centre Espanya designà l’influent borrianenc Manés Vila Llopis i Manuel Granell. Els fallers d’honor foren el Club Ortega, que acceptava aquesta classe de privilegis fallers habitualment, Manuel Monsonís Ninot, Francisco Granell Ferrada, José Maria Abienzo i José Daudí Claramonte.

De tota la retafila de fallers, destaquen com fars potentíssims en la nit marinera alguns noms de lletraferits locals entre els quals, a bon segur, es troba l’autor del llibret. S’hi troben José Esteve Patuel, potser el millor poeta que ha donat Borriana, Vicente Monsonís, conegut meritòriament amb l’àlias “el Poeta” i l’esplèndid cronista, mestre i poeta Roberto Roselló Gasch, tota una terna d’homes de bona lletra i amb sentiment borrianer.

El llibret del Centre Espanya, que es publicà sense signar, era en realitat un sainet titulat La humana comèdia que satiritzava l’enamorament, el casament i la vida matrimonial de Quico i Roseta, als quals s’afegien altres personatges: Batiste, Ramon, Manolo, Nelo, Maria Rosa i Lolita. El cas era que, tot i dubtar dels beneficis del matrimoni, Quico sucumbeix als oferiments de Roseta, amb qui acaba casant-se. Quan tornen de la lluna de mel, Quico ha de treballar de valent per a mantindre Roseta, qui es passa el dia escoltant novel·les radiofòniques. En tornar cada nit

20

Purín de Astorza Chust.

Rosita Clofent Nadal.

a casa, Roseta li fa creure que no es troba bé i li demana que faça el sopar per als dos. El pobre home, si no té prou amb treballar, ha de fer el bullit mentre la dona roman plàcidament al sofà.

El fet que el llibret es presentara en forma de sainet, tal com ensenyà Bernat Artola en escriure alguns llibrets per a la Ravelera en els anys 40, posà de manifest la idea primigènia de les falles, que no eren sinó una escena teatral. El cadafal era l’escenari, els ninots eren els personatges i els llibrets contenien el guió. La falla teatral havia transcendit per a convertir-se en la falla artística, però la dramatúrgia continuà donant sentit a les intencions genuïnes de les pires.

Nostre Bar Club, 1958 En la cruïlla del carrer la Carrera i del carrer la Tanda hi havia un bar i una colla de borrianers. Darrere del taulell hi havia una porta que donava accés a una cambra on alguns es reunien per a fer la partideta i xarrar del poble. Una d’aquelles nits de 1957, producte del sentiment borrianer i del “pensat i fet”, a aquella colla se’ls va ocórrer la mateixa idea que tard o d’hora se li ocorre a qualsevol valencià: “Xe, per què no plantem una falla?”. I la falla fou un fet.

De seguida començaren a pensar en la persona idònia per a ser el president, en els membres de la comissió, en els fallers d’honor i, sobretot, en les joves que haurien de ser les falleres de la societat.

Finalment, Francisco Ferrer Soriano assumí la presidència. La resta de càrrecs es distribuïren de la manera següent: Vicente Tarancón Mesado, vicepresident; Diego Sirvent, comptador; José Martí Pérez, tresorer; Rosa Navarro Campos, dipositària; Hilario Membrado García, secretari i José Granell, vicesecretari. Els vocals foren Vicente Peris Tejedo, José Monsonís Torres, Joaquín Chiva Martínez, Vicente Llopis, Javier Carbonell, Luis Pons, Agustín Sanz i José Sanchis.

Vista aèria de la falla Nostre Bar. El vaixell es podia visitar per dins.

Esbós de la falla Nostre Bar, 1958.

Tan bon punt s’acceptà la idea de plantar falla, es demanaren els permisos reglamentaris a l’ajuntament i, tan bon punt obtingueren el vistiplau de l’autoritat competent, anunciaren que a la ciutat hi hauria una nova falla al Pla, tot just on plantaren la creu de 1957 que anunciava un monument nou per a 1958. El símbol magenc obtingué el segon premi.

El monument fou un dels més curiosos que s’han plantat a Borriana.

Era un vaixell gegantí que es podia visitar per dins i que satiritzava el comerç de la taronja. Ja feia anys i panys que les taronges no havien de ser transportades per barques des de la platja del Grau fins als vaixells anglesos que esperaven la càrrega més a dins, on el toll de la mar evitara l’encallament. A hores d’ara, les taronges s’embarcaven al port i un d’aquells vaixells que rebien la fruita daurada fou el que es construí per a col·locar-lo a la zona est del Pla, davant del bar. Però de vegades els meteors no respectaven el conreu de la taronja i arremetien furiosament contra els tarongers, de manera que els llauradors sofrien pèrdues irreparables. No obstant això, els intermediaris del negoci se les enginyaven per a eixir-ne ben lliurats, per això la falla Nostre Bar va fer servir el lema Mentres les taronges s’han gelat / sempre hi ha qui ompli el sac.

Rosita Beltrán Agut, Fallera Major.

María Luz Monsonís Agustí-Lourdes Nicolás Andreu

L’any que Nostre Bar Club plantà falla també fou especial perquè s’inaugurà la Llar Fallera del carrer dels Àngels, éssent president de la Junta Local Fallera Vicente Fenollosa Guinot i fallera major de la ciutat, Maria Dolores Devís Ribes.

Alqueries – Estació, 1959 El motiu pel qual es plantà la falla Alqueries – Estació fou explicat en les pàgines del butlletí Burisana, on Martínez comentà que aquella falla mereixia un elogi especial, perquè amb gran esforç el president Juan Serrano Sanjuán va voler que junt a l’estació ferroviària, a dos

Esbós de la primera Alqueries - Estació.

falla

21

quilòmetres del centre de Borriana, es plantara una falla que servira com a insígnia pregonera per a tots aquells que viatjaven pels camins de ferro, els quals s’assabentarien així que a la nostra ciutat es plantaven falles. Afegia el cronista que tres premis havien demostrat la valia de la comissió, tal com foren un premi de creus en 1958 i dos premis en 1959 per a la creu i per a la falla. Però els premis que cità Martínez no es referien als primers, ja que en 1959 fou el barri València qui guanyà el primer premi de falla major; de fet, la creu corresponent a Alqueries – Estació guanyà el tercer premi.

Finita Vicent Bort, Fallera Major.

Andrea Villanueva García.

María Victoria Capella Vilar.

En 1959, Juan Sellés, fundador de la Vila, cartellista i pintor de la primera falla de Borriana (Mercé, 1928) dissenyà l’emblema de la Junta Local Fallera.

La junta directiva, que comptava com a president d’honor amb Manuel Usó Capella i amb 14 fallers d’honor, entre els quals figurava el Centre Espanya, estava constituïda per Juan Serrano Sanjuan (president), Francisco Vicent Capella (vicepresident), Antonio Carda Soriano (secretari), Pascual Capella Molés (vicesecretari), Francisco Tarrazón Llop (dipositari), Manuel Soriano León (comptador). Junt als màxims responsables hi havia 10 fallers més que completaven la comissió d’alqueriers: Vicente Giménez Dominguez, Modesto Benedito Pasqual, Manuel Molés Usó, Lorenzo González Sánchez, Salvador Molés Sanz, José Capella Nebot, Victoriano Usó Ripollés i Jaime Usó Ripollés.

A l’efecte, conta María Victoria Capella Vilar, dama d’honor de la falla, que son pare, José Capella, fou un dels iniciadors de la festa fallera a les Alqueries. Nascut a València, casat amb una alqueriera i professional de la taronja amb un magatzem davant de l’estació, hagué d’emigrar a Sueca després de la gelada de 1946, ja que el seu germà vivia a aquell poble i li podia proporcionar treball. Allí va viure la festa fallera, tal com l’havia coneguda a Borriana, i quan tornà a les Alqueries proposà la idea de plantar falla als amics que es reunien al bar Les Delícies, davant del qual es plantà la falla. L’any següent, el 1960, es plantà la segona i última falla de les Alqueries-Estació, de la qual fou la fallera major Pilar Carreguí Martínez, a qui acompanyarien les dames Lolita Gil Miró i Lolita Llorens Franch. El president també fou Juan Serrano.

Sens dubte, l’esperit del foc residia en aquella família, ja que María Victoria Capella seria fallera major de Borriana en 1967 i les seues filles serien falleres del Club Ortega.

El monument de 1959 satiritzava la pujada dels preus que dificultaven la qualitat de vida. El poeta plasmà la idea en els versos següents: Un nivell que no està dret és motiu del comentari que en esta falla s’ha fet; en un quadre molt complet que forma nostre escenari.

Mira bé les quatre cares i així podràs observar un grapat de coses rares, però tan ben ordenades que no et pots equivocar.

I l’artista elegí com a remat un nivell que simbolitzava el “nivell” de vida dels apurats borrianencs i alqueriers.

Cooperativa de Llauradors, 1964 Esbós de la segona i última falla d’Alqueries-Estació, 1960. El monument satiritzava el modernisme exagerat, ja que de la mateixa manera que la música s’havia convertit en estridència, segons els crítics, també es practicava el nudisme, considerat com una extravagància per aquesta comissió.

22

La història de la Cooperativa de Llauradors és semblant a la que viuria la falla la Vila en 1976, quan a Paco “el Carameler” se li va ocórrer crear una comissió fallera amb els clients de la tasca El Canyís que regentava, tot i que en aquest cas l’alcalde li proposà encarregar-se’n de la Vila, que aquell any estava deixada de la mà de Déu. Anys abans, en 1964, una colla d’amics que es reunien al bar Tarrós del carrer Major decidiren formar una comissió fallera i plantar falla al bell mig d’eixe carrer. La idea, una vegada més, fou el resultat d’un sobtat “pensat i fet”, i és que el fet de compartir un projecte anual en comú és una activitat que ompli l’ànima dels membres d’una colla.

Els llauradors es reunien a la seu de la Societat de Llauradors que, per l’activitat hortícola, la saviesa popular la bateja com “el Tarrós”. Fou allí on es va gestar la idea fallera, essent el president de la societat Antonio Llopis de Bregada i el gerent, José María Broch. Inicialment, el pressupost era de 13.000 pessetes, però Antonio Llopis volgué donar 2.000 pessetes més perquè la falla arribara a les 15.000 pessetes.

Aleshores, els fallers buscaren a Salvador Pasqual “Angelillo” a fi que confeccionara la falla, però aquest traslladà la responsabilitat a Paco “Pasteles”, fuster de professió, qui materialitzà el monument amb un pressupost de 13.000 pessetes, ja que les altres 2.000 es quedaren en el camí dels subcontractes.

Les primeres reunions serviren per a elegir el president i per a repartir els càrrecs de màxima responsabilitat en la comissió. Així es decidí que el president seria Francisco García Personat, a qui li ajudarien a dur el projecte endavant els fallers Luis Perarnau Ramón (Vicepresident), Fernando Hidalgo Marín (secretari), Vicente Marín Archelós (vicesecretari), José María Broch López (depositari), Vicente Ballester Varella i Enrique García Amiguet (delegats de festeigs), Juan José Molés Asensio (ajudant del president), Vicente Reguart Cherta i Roberto Martí Subíes (delegats infantils), Vicente Zaragozá Nadal (comptador), José Monsonís Agustí (vicecomptador), Pedro Torrent Castañer i Domingo Doñate Diago (delegats de paiportes) i Juan José Ferrer (delegat de loteria).

Per als càrrecs honorífics la comissió elegí el president de la societat, Antonio Llopis de Brugada, com a president d’honor i als fallers d’honor Cooperativa Agrícola de Llauradors, Fausto Feliu Tarancón, Joaquín Feliu Granell, Vicente Baldó Franch, Antonio Gómez Fortea i Vicente Traver Rodriguez.

Esbós de la falla de la Cooperativa Llauradors.

Eixe olor que avui sentim quan aplega la poca nit no és precisament ou bullit ni de la sèquia el tarquim. És perfum de papelerim.

Francisco García Personat.

President de la comissió Cooperativa Llauradors.

La falla comptà amb tres falleres infantils: María Magdalena Burdeus Guerola, que fou la fallera major, i les dames Teresa Fernanda Marín Torres i María José Ballester Peris, les quals foren acompanyades pels cavallerets Manuel Usó Fandos, Pedro Pascual Almancio Soriano i Álvaro Ribes Claramonte. Junt a la representació infantil, les falleres de la cort major foren María Trinidad Llop Rico, que fou la fallera major, Maruja Orenga Pastor i Angelita Ponce Serrat.

A la falla, doncs, no li faltà de res. Tenien comissió, monument, terna fallera de parelletes infantils i terna de falleres, tal com era el costum d’aleshores.

Arribada la setmana fallera, els del Tarrós plantaren la falla... al revés i sobre un cadafal format per caixons de cartró, dels que s’utilitzen per a embalar electrodomèstics. La col·locaren a la cruïlla dels carrers Major, la Puríssima i Sant Agustí, un emplaçament reduït, per la qual cosa els veïns protestaren pel perill de les flames. De fet, el calor de la crema aconseguí doblar el ferro d’una porta, la de ca Juanito. Els fallers aprofitaren l’enuig dels veïns per a anar alguns diumenges després a l’emplaçament a mesurar i marcar el terreny amb cordes i guix, com si pensaren de plantar-ne una altra l’any següent, encara que només volien distraure’s amb les protestes veïnals.

Trinidad Llop Rico. Fallera Major.

Lamentablement, la falla de la Cooperativa de Llauradors sols es plantà en 1964, però molts d’aquells fallers ingressaren en la falla la Vila, animats pel president dels vilers, Fausto Feliu.

El Club Ortega, 1965

Maruja Orenga Pastor. Angelita Ponce Serrat.

L’any 1965 fou especialment rellevant per a les falles de Borriana per dos motius, ja que nasqué la primera comissió fallera del Club Ortega, que com a entitat havia sigut en moltíssimes ocasions faller d’honor d’altres falles de la població, i la Reina Infantil tingué un cavaller acompanyant d’excepció: Jacobo Martínez de Irujo y Stuart Fitz-James, fill de la duquessa d’Alba.

Merisín Chillida, fallera major infantil de Borriana, era filla del metge José Chillida, que es casà amb una bella sevillana cosina del secretari de la

23

casa d’Alba. L’oncle, doncs, va fer d’intermediari perquè el xiquet Jacobo fóra l’acompanyant de Marisín. La duquessa d’Alba quedà tan contenta de l’experiència fallera que, aprofitant el fet que era la màxima accionista de Telefònica, va fer possible que Borriana fóra la primera ciutat de la província que va tindre línia directa de telèfon, sense haver de passar les trucades per cap centraleta.

Carrossa amb què el Club Ortega guanyà el primer premi en la batalla de flors de 1964.

1965.

Primera falla del Club Ortega.

Cristina Aparisi Mendoza (dalt, esquerra)

Pilarín Gil Goterris

(dalt, dreta) S’observa la Union Jack, la bandera anglesa, brodada en la banda.

Sylvia Amiguet Martínez (dreta)

Els membres del Club Ortega, prohoms de Borriana de gran influència en l’economia i en els esdeveniments socials, volgueren aprofitar la casualitat que el meridià zero passava per Londres, París i Borriana per a fer de la dita “Borriana, París i Londres” el lema de la seua comissió, tot i que a la terna de capitals europees ja havia recorregut el poeta Borrás Jarque per a explicar la falla del barri València corresponent a 1944. No obstant això, el lema de la nova falla contenia l’esperit del club, format per membres que, gràcies al comerç de la taronja, tenien influències més enllà de les nostres terres. Tant era així, que la casa d’Alba estava vinculada al Club Ortega fins al punt que els fallers guiaren la duquessa i el seu fill pel món borrianenc del foc. Com a exemple, direm que ells foren els qui recomanaren a la duquessa la peluqueria de Julián Arribas Abella per a pentinar-se el dia de la presentació.

Els contactes del club facilitaren que la comissió tinguera un llistat envejable de càrrecs honorífics. El governador civil de Castelló, en Carlos Torres Cruz, fou el faller major que presidí un quadre d’honor format per 18 personalitats tant espanyoles com angleses o alemanyes i Mr. Paul Ricard fou el president d’una dotzena de fallers d’honor que responien a noms i càrrecs vertaderament destacats de l’economia i societat de l’estat. Tanmateix, la comissió oficial estava formada per borrianencs que ja formaven un grup fonamental de la festa fallera de Borriana. Mentre el president honorari era Emilio Parras Álvarez, el president de la comissió fou José Gil Calavia. Com a vicepresident, els de l’Ortega comptaren amb l’expert faller Santiago Izquierdo Ballestar, que havia sigut un dels fundadors de la falla la Mota en 1945 i membre destacat de la Junta Local Fallera. El secretari fou José Muñoz Gonzàlez, Manuel Amiguet Boix assumí les funcions de depositari, Enrique Devís Garcia fou el comptador i Vicente Asensio Aragó fou el president de festeigs. Els vocals foren Juan Albert Martínez, Juan Torrent Serra, José Ventura Gil i Juan Canós Safont, a qui el destí li tenia reservada l’alcaldia del primer govern democràtic de la ciutat. A banda d’aquests càrrecs, el Club Ortega comptà amb Tomàs Martínez Canós com a assessor propagandístic i amb dos hòmens extraordinaris, com foren José Aymerich Tormo, un dels millors lletraferits de la ciutat que s’encarregà de l’assessoria artística, i el gran poeta José Esteve Patuel que seria l’assessor literari. Cal destacar els bellíssims poemes que Esteve escrigué aquell any per a les falleres del Club Ortega que titulà A Myrna i Terna fallera, dirigits respectivament a la fallera major infantil Myrna Girón Mañes i al trio de falleres majors format per Cristina Aparisi Mendoza, Sylvia Amiguet Martínez i Pilarín Gil Goterris. La cort d’honor infantil estava constituïda per Maria Gil Mañes, Lupita Ventura Fandos i Rosana Canós Broch.

De l’activitat fallera del Club Ortega corresponent a aquell exercici, destacà la carrossa que presentaren per a la batalla de flors amb la qual guanyaren el primer premi. A bon segur, Esteve celebrà el premi de bon grat, ja que ell fou l’alcalde que consolidà la batalla de flors per que substituïa els bous al carrer amb què es festejava la setmana de festes dedicada a la nostra patrona, la Mare de Déu de la Misericòrdia.

José Gil Calavia, primer president de la falla Club Ortega, 1965.

El Club Ortega no tornà a plantar falla fins a 1983, any en què reiniciaria la festa fallera fins a l’actualitat.

La falla del Mercat – Escorxador, 1966 En 1932 es plantà una falla al Pati Monraval, on hauria d’edificar-se l’edifici del mercat. La comissió responia al nom de la Falla del Mercat i durà només un any, però en 1966, els venedors que desenvolupaven la seua tasca a l’edifici del mercat, atrets per la flaire fallera que es respirava a Borriana i alguns dels quals vinculats a altres associacions falleres de la ciutat, decidiren crear una nova comissió per a plantar una falla.

24

Tan bon punt es comentà la idea, els treballadors de l’escorxador, que en aquells temps estava ubicat al costat del mercat, volgueren unir-se al projecte, de manera que la comissió estigué constituïda per mercaders i ramaders.

La comissió, on militaren personatges com Fèlix Escudero, Antonio Gil, Vicente Traver, Vicente Tur o Vicente Torres durà només un exercici.

El president fou Fèlix Escudero i la fallera major, Maria Mas Sales. Fou una comissió que participà activament en tots els aspectes de la festa i que gaudí del pressupost més alt d’aquell exercici, tot i que no participaren als balls que s’organitzaren a la Llar Fallera, sinó que feren de l’edifici de l’escorxador una sala de ball i diversió durant tot l’any, llevat de la setmana fallera, moment en què l’activitat festiva es desenvolupà dins de l’edifici del mercat, que es transformà en parador, on també s’organitzaren actes relacionats amb l’activitat pròpia del mercat, com ara un concurs de davantals.

La comissió organitzà un acte de presentació, el manteniment del qual estigué protagonitzat pel jove universitari José Félix Escudero, fill del president que estava predestinat a ser un dels millors poetes que ha donat Borriana. El discurs fou tan bell que l’Agrupació Borrianenca de Cultura el transcrigué en una de les planes del butlletí Buris-ana.

Falla del Mercat - Escorxador, 1966. El monument, confeccionat per “Pepet” guanyà el primer premi.

El monument el confeccionà José Luis Pascual “Pepet” amb un pressupost de 125.000 pessetes, de les quals es destinaren 100.000 a la construcció i 25.000 a les despeses de la “plantà”. Bona va ser la falla, sens dubte, ja que guanyà el primer premi de monument major. L’obra incitava satíricament al consum amb una gran quantitat d’elements predestinats a ser combustible de les flames i relacionats amb les activitats pròpies del mercat i de l’escorxador.

El remat, com no podia ser d’altra manera, estava constituït per un gran representació de Mercuri, el déu del comerç, qui sostenia una pancarta amb el lema Practique l’elegància social del regal.

Les falles naixien a Borriana com a iniciatives de barris o d’associacions esportives o culturals i omplien la ciutat de festa.

Curiosament, la falla del Mercat-Escorxador va brollar al bell mig d’una activitat econòmica i demostrà, una vegada més, que la festa del pare foc és innata al caràcter valencià, una manera de ser emprenedora que fa de qualsevol cosa quotidiana un esdeveniment extraordinari. És tracta de l’esperit de superació que habita en la intimitat dels borrianers.

Terna fallera de la falla del Mercat-Escorxador.

Plaça Chicharro, 1970 Els antecedents de l’emplaçament de la falla Chicharro cal buscarlos en l’antiga falla del Pla. Aquella comissió plantà falla per primera vegada en 1935. En plantà de nou en 1936 i, finalment, en 1945. Així, doncs, la falla del Pla només tingué activitat fallera en tres anys i no pogué continuar en l’activitat festiva per motius econòmics.

En 1970, un grup de gent decidí conformar una comissió fallera amb el nom de Falla de la Plaça Jaime Chicharro, en honor al constructor del port de Borriana, i decidí plantar el monument al bell mig del Pla, on es plantaren aquells monuments de la falla del Pla en 1935, 1936 i 1945.

També altres comissions, com ara el Club Esport Ciclista, la Societat Filharmònica, el Club Ortega, Nostre Bar o la Societat de Caçadors, feren del Pla el seu emplaçament faller.

El primer president de la falla Chicharro fou Juan Broch Nebot, qui comptà amb una junta directiva formada per Francisco Ibáñez Llopis (vicepresident), Enrique Safont Martínez (secretari), Joaquín Mingarro Muñoz (vicesecretari), Juan Domingo Devís (depositari) i Ramón Garí (comptador). Junt a ells, altres 11 fallers formaven la comissió major que s’amplià amb una dotzena de fallers d’honor, entre els quals figuraven els presidents de la Societat Esport Ciclista, Filharmònica,

Primera falla de la Plaça Chicharro, 1970. El monument que va meréixer el primer premi fou confeccionat pels germans Ferrer.

25

Club Ortega, Cercle Fruiter, Societat Recreativa Sant Josep i 8 dones que no figuraven en la comissió oficial però que eren, en realitat, familiars dels comissionats.

Rosa Mari Morte Julián, Fallera Major.

Rosa Mª Cabedo Garcia, Fallera Major Infantil.

La fallera major de Chicharro en 1970, i per tant la primera fallera major d’aquesta comissió que ha continuat fins a l’actualitat demostrant incansablement l’esperit fallers dels borrianers, fou Rosa Mari Morte Julián. Junt a ella, completaren la terna fallera Paquita Pilar Masip Segarra i Encarnita Piquer Fandos, les quals constituïren, doncs, la Cort d’Honor de Rosa Mari.

La comissió també tingué representació infantil presidida per Abel. Pepet fou el vicepresident dels xiquets i Roky, el depositari.

La fallera major infantil fou Rosa María Cabedo García, qui formà parelleta amb el cavaller acompanyant Enrique Tejedo Fandos. La Cort d’Honor la formaren Verónica Safont Melchor, acompanyada per Pedro Llorca Martí, i Sara Tejedo Martí, acompanyada per Jorge Tejedo Martí.

El monument major fou confeccionat pels germans Ferrer i obtingué el primer premi.

Esbós de la primera falla infantil de la plaça Chicharro, 1970.

Des d’aleshores, els de la Plaça Chicharro mamprengueren un camí faller vessant d’exits, entre els quals cal destacar els magnífics monuments que han plantat al bell mig del Pla i els excel·lents llibrets fallers que han rebut la valoració positiva dels jurats.

Club 53, 1972

Primera carrossa del Club 53. Batalla de flors, setembre de 1971. Primer premi.

Era l’any 1962 quan un grup de jòvens que militaven al Centre Espanya, ubicat al carrer Sant Vicent, junt a la seu de la Societat de Caçadors, volgueren fer festa grossa durant les falles a la seua seu, però els socis veterans, de caràcter conservador i religiós, es negaren a convertir el local en una sala de ball, així que aquells jòvens lliberals llogaren un local, també al carrer Sant Vicent, per a realitzar les seues activitats festives. Atés que el local de festes de la Junta Central Fallera de València responia al nom de Parador so Nelo, els jòvens borrianers batejaren el seu amb el nom Cova so Blai i hi organitzaren els balls que tant desitjaven. L’èxit fou de l’alçària d’un campanar, però aquella gent volia celebrar els balls a la seu del Centre Espanya que al cap i a la fi era la seua societat, així que un grup d’ells es reuniren al despatx de Pepe Ríos perquè aquest advocat redactara un manifest amb què demanar a la junta directiva del Centre Espanya l’autorització per a celebrar balls. El document fou signat per 53 socis, quantitat de la qual prové el nom Club 53.

La primera seu de la societat Club 53, que aleshores encara era un projecte només però que ja tenia president, Manuel Enrique “l’Obispet”, fou el bar l’Estrella, al carrer Sant Jaume, on precisament també hi anaven jòvens del bar Tarrós que acabaren adherint-se al grup, moment en què es traslladà la seu a un magatzem del Camí d’Onda. En 1966 s’enllestiren les obres d’un nou edifici tot just al costat del magatzem i el grup, que en 1977 ja estava format per 200 socis, s’hi traslladà per a romandre-hi fins a 1998. Llogaren una carpa de cotxes de xoc per a fer-hi balls durant les falles, tot i que encara no plantaven monument, i elegiren María Paz Torrent, qui havia sigut fallera major del poble en 1965, com a reina de la Cova so Blai.

Primera falla del Club 53, 1972. Primer Premi.

26

Cinc anys després, un grup de socis que volien protagonitzar alguna gesta pensaren d’encarregar-se de la directiva del club de futbol C.D. Burriana, que havia fet una temporada pèssima durant l’exercici 1970-1071, per la qual cosa es reuniren amb Luis Serrano, antic jugador de l’Atlètic de Madrid, però, encertadament, l’exfutbolista els llevà la idea del cap. En eixe moment, algú va dir: “Xe, i per què no fem una falla?”

Els del Club 53 no pogueren encetar millor la seua immersió en el món de les comissions falleres oficials. De fet, guanyaren el primer premi de la batalla de flors que se celebrà a Borriana durant les festes de la Misericòrdia de 1971. La carrossa fou una de les primeres que desfilà arrossegada per un tractor i no per un cavall, tal com es feia fins aleshores. La fallera major estava asseguda davant d’una pinta fallera i les dues dames, sobre un tabal decorat amb paper d’estany de color.

José Ferrada Urios, primer president del Club 53.

D’aquesta manera, el Club 53 demostrà el seu potencial faller que tornaria a posar-se de manifest amb la primera falla que plantà, que responia al lema Pardals de vila i que fou guardonada amb el primer premi. El monument, de pressupost molt elevat, fou confeccionat per l’artista Salvador Pascual Ibáñez, qui s’inicià en el món faller el 1961 plantant la seua primera falla al barri d’Onda junt amb el seu germà “Pepet”. Dualde s’encarregà de la pintura i Tomàs Martínez escrigué la crítica. El monument era una obra moderna que responia a les directrius de la falla artística estructurada de manera cònica i que satiritzava els diferents caràcters dels borrianers: els dèbils, els tararots, els curts d’intel·ligència, els afemellats, els qui tenen la cara molt dura... tot metaforitzat amb recursos bucòlics com els cogombres per als tararots, el pa per als dèbils, les faves per als curts de mollera o els dolços per als afemellats.

El primer president d’aquesta comissió fou José Ferrada Urios. La resta de membres foren Vicente Canós Usó (vicepresident), Juan Monserrat Ferrada (relacions públiques), Demetrio de Astorza Marmaneu (secretari), Vicente Moros Feliu (depositari), Juan Vicente Planelles Queral (comptador), Vicente Llopis Muñoz (delegat infantil) i els vocals Enrique Planelles, Juan Torrent, Juan Manuel Monfort, Roberto Sala, Jorge García, Enrique García, José Moros, Manuel Ríos, Francisco Almela, Ramón José Vicent, José Peris, Manuel Villanova i Francisco Usó.

La fallera major fou Maria Teresa Guinot Corell, a qui acompanyaren les dames Maria José Blasco Guinot i Maria Dolores Tarancón Ferrada. El vessant infantil estigué representat per la fallera major infantil Emma Bordils Urios, acompañada per Vicente Monsonís Devis. Les dames infantils foren Maria José Vicent Pellejo i Carmen Almela Sirvent, acompanyades per Antonio Sergio Piquer i José Navarro Sirvent respectivament.

Maria Teresa Guinot Corell, primera Fallera Major del Club 53.

María Dolores Tarancón Ferrada.

Maria José Blasco Guinot.

La Bosca, 1977 El barri de la Bosca, situat als afores de la ciutat, menut i annexat a un dels barris més grans com és el Garbó, sempre s’ha distingit de la resta per un gran esperit faener. De fet, la capacitat de treball és l’única ferramenta amb què pot fer front als gegants fallers que gaudeixen de pressupostos molt més elevats. Tant és així que, en 1977, quan va nàixer la primera comissió fallera de la Bosca, ja demostraren l’empeny festiu amb la creu de maig de 1976, amb la qual obtingueren el quart premi. I és que és en aquesta classe d’elements fallers, els que depenen de l’esforç i no dels pressupostos que permeten contractar els millors professionals, on els de la Bosca han demostrat durant una trentena d’anys que poden estar entre els millors.

Els orígens del barri cal trobar-los al voltant de l’any 1967, quan una de les nombroses famílies d’immigrants andalusos en busca de treball arribaren a un tros de terreny de Borriana a mig camí entre una partida rural i una continuació del nucli urbà. A poc a poc, el barri anà creixent i omplin-se d’espais lúdics i de serveis fins que els veïns tingueren consciència de pertànyer a un grup de borrianers amb les característiques pròpies d’un barri, un dels més nous de la ciutat.

El sentiment de pertinença a un col·lectiu amb característiques pròpies dins d’una ciutat amb tradicions ben arrelades en un

La Cova so Blai.

Esbós de la primera falla major de la Bosca, 1977.

Esbós de la primera falla infantil de la Bosca, 1977.

27

passat llegendari no va fer sinó provocar la immersió en la tradició borrianera, i en 1976 es constituí la primera comissió fallera de la Bosca que plantaria la seua primera falla en 1977.

El primer president de la Bosca fou Avelino Franch Soriano, qui formà la comissió amb els vicepresidents Ismael Martí Fabregat, Enrique Cerezo, Guillermo Ibáñez i José Rubio. La resta de la comissió estigué formada per Julio Cátedra (secretari), Samuel Piquer (vicesecretari), Jesús Rodriguez (tresorer), Ricardo Martín (vicetresorer), Daniel Collado (comptador), Quintín Miralles (vicecomptador) i una llista de membres bastant llarga per a les reduïdes dimensions del barri.

Mª Dolores Martínez, Fallera Major de la Bosca, 1977.

Mª Amparo Franch.

Mª del Carmen Hidalgo.

La fallera major fou Maria Dolores Martínez, qui estigué acompanyada per les dames d’honor Maria Amparo Franch i Maria del Carmen Hidalgo. Maria Celia Ventura fou la fallera major infantil, a qui acompanyà el cavaller Francisco Javier Mateu i sis parelletes de fallers infantils.

El monument, confeccionat per l’artista local Manuel Sebastià, responia al lema El amor brujo i estava estructurat en un tema general i quatre escenes. Tal com resava l’explicació, el cor era la base perquè hi sortira l’embruixament que l’acobla en l’amor.

Un gran joier mostrava els objectes més representatius de l’amor i les escenes plasmaven els múltiples aspectes del joc amorós d’aquella actualitat.

L’Axiamo, 1981

Avelino Franch Soriano, 1977. Primer president de la Bosca.

M” Celia Ventura, primera Fallera Major Infantil de la Bosca.

Esbós de la primera falla de l’Axiamo, 1981.

El nom prové de la imatge del Santíssim que trobaren uns agricultors el 12 d’octubre de 1787, dia de la Hispanitat. Sembla que alguns cristians l’amagaren abans de fugir de les hosts agarenes per a protegir-la.

En 1792 es construí una ermita al mateix lloc de la troballa i prompte s’instauraria el costum popular de fer una xicoteta peregrinació a aquest lloc cada divendres. El fet històric es commemora amb una fira i unes calderes populars, seguint així l’antic costum d’oferir el menjar de forma gratuïta com a compliment de promeses o per a obtenir indulgències.

El barri, doncs, gaudia d’un passat llegendari, però, situat als afores de la ciutat, sofria la falta d’asfalt en alguns carrers i de creixement urbanístic. Tot i això, en 1981 va nàixer una comissió fallera presidida per Antonio Agut Cabedo que coincidí amb la dotació de recursos urbanístics i de serveis que necessitava aquest sector de la ciutat. La comissió es completà amb Luis Perarnau Ramón (vicepresident), José Barea Borillo (secretari), Vicente Ribes Oliver (depositari), Domingo Bellido (delegat de loteries), Nicolás Sotomayor García (comptador), Francisco Sánchez Regidor, Rafael Closas Sánchez, Vicente Ruiz Amiguet, Juan Manuel Borillo Masiá, Francisco González Cano, Juan Manuel Montes García, Domingo Musoles Borillo, Juan Señorat Britz, Alfonso Cabedo i Antonio Heredia. A banda, tingueren una llarga llista de fallers d’honor.

La fallera major fou Eva Llidó Torrent i les dames d’honor, María José Almela Saborit i Mari Carmen Carrillo Faz. Quant a la representació infantil, Yolanda Perarnau Ferrandis fou la fallera major infantil, a qui acompanyà el cavaller Vicente Ribes Gómez i sis parelles infantils integrades per Susana Zaragoza i Francisco Vicente González, Karina Adsuara i Juan José Borillo, Tamara Mingarro i José Ignacio Barea, Maria Dolores Buforn i Manuel Gali, Mónica Borillo i Nicolás Sotomayor i Digna Nebot, a qui acompanyà Salvador Saura.

Antonio Agut Cabedo, primer president de l’Axiamo.

28

Yolanda Perarnau Ferrandis, Fallera Major Infantil.

L’artista, i crític al mateix temps, de la falla major fou Vicente Soler, qui construí un monument amb el lema Guerra sense fletxes

i que ell mateix explicà de la manera següent: “Estem vivint una guerra sense armes ni soldats. És la lluita de la política on tots van a traure la palleta més llarga i els guanys més grossos. L’antic lluitador està dret i plantat damunt de la caixa de les fletxes. És una figura històrica d’un passat heroic i gloriós que mira com per baix estan tots vivint de les rendes de la democràcia. Van eixint les fitxes de la política, aquells que votàrem per a salvar el poble i que se salven la butxaca al llom del poble, i van tirant a l’arca del rei “mag” les peticions i les cartes perquè tot el que tenen ara no s’acabe mai. Que dure i que no siga mal pitjor. I per a tindre el poble enganyat i esperançat, sempre parlant-nos del Comú, d’eixe mercat que ha de ser el paradís i la salvació de tots. Un mercat en el qual uns es faran més rics, si ja ho eren, i els altres més pobres, perquè no podran ser altra cosa. I els lleons de les corts, sense dents per a mossegar, un poc marejats pel vi de la bota, mentre els atracadors, trabuc en mà, entren per les escales de les Corts com Pere per sa casa. I els governants, senadors i congressistes estan tombats al llit, mentre els ballen els nanos les dones del ball. En una vida tranquil·la de roses i flors, sense voler sentir els clams de la gent que cada dia es cansa més de mantindre tants convidats de pedra, cudols de la política i sangoneres del poble”.

Eva Llidó Torrent, Fallera Major.

Frontó Esportiu, 1981 No era la primera comissió fallera que naixia al si d’una societat esportiva, ni de bon tros. De fet, la societat de Caçadors havia sigut la primera i l’Esport Ciclista la segona. Així, doncs, el Frontó Esportiu fou la tercera societat esportiva que decidí plantar una falla a Borriana.

Mª Carmen Castillo Faz. Mª José Almela Saborit.

Les falles naixen a qualsevol lloc sempre que l’esperit del foc toque amb la seua vareta màgica el cor dels valencians. Les falles naixen als barris, a les societats esportives, musicals com la Filharmònica o de qualsevol menester, siga econòmic o d’oci. Les falles naixen perquè són una conseqüència innata al caràcter del valencià.

En qualsevol associació és habitual que els membres es reunisquen per a disfrutar dels típics paiportes valencians i xarrar de l’actualitat.

En eixes circumstàncies impera el caràcter del valencià, del borrianer, i sempre hi ha algú que proposa nous reptes que se li ocorren de manera sobtada, de manera que a una ciutat fallera és la falla un projecte comú que de tant en tant surt dels anhels secrets de l’home. A la societat Frontó Esportiu arribà el toc de l’esperit del foc i els esportistes volgueren plantar una falla per a celebrar l’equinocci.

La comissió estigué presidida per Vicente Llopis Monsonís i amb ell estigueren els vicepresidents José Luis Sabater Chabrera, Joaquín Ventura Serra, Manuel Castellet Casanova i Ernesto Sanahuja Sabahuja. La resta de comissió estigué constituïda per J.J. Silvestre Navarro (secretari), José Luis Agustí Usó (depositari), Juan Manuel Ruiz Amiguet, Eugenio Borillo Ramos, Hilario Varella Seglar, Bautista Monfort Borja, Tomás Porcar Gual, José Gil Vivas, Vicente García Gimeno, Martín Serra Recatalá i Manuel Navarro Soler.

La falla l’elaborà el magnífic artista Juan Vidal que, a banda de ser un bon artesà faller, passaria a la història per ser un extraordinari constructor de creus magenques en les quals introduí el “suro blanc” en la confecció i inicià les tendències avantguardistes de les creus.

La fallera major infantil fou Míriam Llopis Sanchis, que estigué acompanyada pel cavaller Vicente García Torrent. La resta de parelletes infantils estigueren formades per Rosana Sanahuja Sanahuja i Néstor Ventura Dembilio, Eva García Torrent i Nacho

Primera falla que plantà la comissió del Frontó, 1981.

Vicente Llopis Monsonís, president.

Míriam Llopis Sanchis, Fallera Major Infantil.

29

Bernat Codina, Isabel Marco Delanuza i Manuel Ramos Vicent, i finalment, Isabel Ramos Vicent i Enrique García Tablado.

Fallera Major Gloria Monfort Manzano.

L’any següent, el 1982, els del frontó plantaren una altra falla amb el lema “La nit” i una infantil amb el tema “El color del cristall”.

El president també fou Vicente Llopis i a la comissió oficial se li afegí el vessant femení, però lamentablement, la segona també fou la última falla que plantà el Frontó Esportiu. La fallera major fou Rosana Molés Martínez i les dames, Asunción del Mar Castelló Lledó i María Ángeles Gargallo Badía. La fallera major infantil fou Patricia Sabater Belmonte i l’acompanyant, Francisco Chaparro Jover. La cort d’honor infantil estigué formada per Elena Vidal Sebastiá i Raúl García Tablado, Elena Daudí Borillo i Roberto Cardet Borillo, Encarnación del Mar Gascó Ayola i José Antonio Román Moreno, Francisca María Molés Martínez i el seu germà Ángel, Noelia Palomero Piquer i Cristian Vidal Anda i, finalment, Rosana Sanahuja Sanahuja i Néstor Ventura Dembilio.

ortiu de 1981 Falla major del Frontó Esp Vidal. confeccionada per Juan l’explicació escrigué comissió La a per lema del monument que dui “L’esport”. un xiquet amb Sobre un pòdium hi havia una raqueta.

Paqui García Giménez. Piedad Cubells Abril.

cabàs ple de ESCENA PRIMERA: Un la selecció ava ent res carabasses rep nacional d’esport. na prenyada ESCENA SEGONA: Una do allò que l’havia jugava a les birles. Era a duta l’afició a l’esport. visió mostrava ESCENA TERCERA: La tele sense tenir en que calia fer esport havia un vell i hi ò aix compte l’edat, per enorme i ben a ing xer una b un metge am te vigoritzant. carregada d’algun produc antic esportista ESCENA QUARTA: Un mostrava les medalles.

Segona falla que plantà el Frontó Esportiu, 1982. L’artista fou José Vidal Escolano. Sobre un tambor es representà la ciutat i, al voltant, les coses que hi ocorrien sovint de nit.

Don Bosco, 1989 La falla Don Bosco va nàixer en 1989 al si del col·legi Salesià i gràcies a una idea proposada en l’Associació d’Antics Alumnes. En aquells temps, els antics alumnes no tenien cap vincle d’unió que funcionara eficaçment. Per això, en una reunió d’eixa classe de gent que porta el col·legi en l’ànima, isqué la idea de constituir una comissió fallera que hauria de reunir tots aquells amants de l’obra salesiana. I és que una falla soluciona tots els problemes de relacions humanes i d’il·lusions vitals amb què fer de la vida una bella estona.

Falla major de Don Bosco, 1989.

Artista: Juan Dualde.

30

Prompte començaren les reunions en les quals participaren exalumnes, professors i alguns pares que duien els fills al col·legi. Els salesians facilitaren les instal·lacions i designaren un frare, Eladio Chueca, perquè fera de pont entre els religiosos i els fallers. Sant Joan Bosco, a bon segur, també maquinava una falla al cel; de fet, l’esperit faller i l’esperit salesià es combinen a la perfecció.

Els inicis de la falla Don Bosco no foren massa difícils, ja que hi havia fallers que ja havien pertangut a altres comissions i tenien l’experiència necessària perquè el projecte fóra un èxit, tal i com s’ha demostrat durant tots aquests anys. I si tenien experiència, també tenien bon sentit de l’humor; com si no haurien creat la figura de “pastelero mayor”, per exemple? Junt a aquest càrrec de gran responsabilitat que exercí amb la màxima eficàcia Francisco Torres Rosas, s’encarregà de la presidència Francisco Javier Perelló Oliver, qui havia sigut regidor de festes i, per tant, president de la Junta Local fallera. Perelló dugué el projecte endavant amb l’ajuda dels vicepresidents Francisco Ventura Fonfría, Juan Emilio Gumbau González, Ramón José García Fandos, Salvador Doménech Montoliu i d’una llarguíssima llista de fallers vinculats amb l’obra salesiana de la ciutat.

Per a elaborar la primera falla major, els de Don Bosco comptaren amb l’habilitat de Juan Dualde Molés, mentre que de la infantil s’encarregà Vicente Codina Ribes.

Estefanía Tejedo Aymerich, Fallera Major.

Francisco Ventura Fonfría escrigué la crítica que satiritzava el comerç de la taronja mitjançant la personificació d’un exemplar de la fruita daurada que li contava a un tal Pasqual les penes que l’envaïen durant tot el procés que patia, des de la collita fins a la venda en l’estranger, on el comprador no creia que fóra d’Espanya i preferia la taronja del Marroc.

Quan he eixit del magatzem ben llavà i molt agraïda he pujat a un camió i m’ha entrat una gelor com quan u té pulmonia.

Nuria Canuto Montoliu. Miriam Llopis Sanchis.

Llarg viatge he fet després a un lloc que a ningú entenia, i m’ha passat un cas nou, un fet que no coneixia.

M’ha sobat hasta el peçò i damunt de tot això, ningú comprar-me volia.

La crítica infantil, però, satiritzava els problemes de la mar, com ara la brutícia. Paco Ventura demostrà, una vegada més, una habilitat especial per a escriure versos fallers i un esperit fester enginyós que li hauria de valdre el reconeixement del món faller.

Cinta Perelló Escobedo i Adán Castelló Ventura, Fallera Major Infantil i Cavaller acompanyant.

Esbós de la primera falla infantil de Don Bosco, 1989.

Artista: Vicente Codina Ribes.

I d’aquesta manera, els fallers dels salesians encetaren un camí de flames que es projectaria molt més enllà de la intenció inicial. Es feren fallers alumnes, exalumnes, pares, frares i tota classe de treballadors del col·legi, de manera que no sols s’aconseguí la relació social desitjada en principi, sinó que a més s’instituí a Borriana una falla que hauria de fer les delícies de tots els amants de la festa valenciana.

En l’actualitat, Don Bosco és una falla que aporta idees noves a la festa, com ara la volta a peu a les ermites de Borriana que suggerí Manuel Gascón Alfaro i en la qual participa tota una gentada de Borrianers.

Quarts de Calatrava, 1993 El barri Quarts de Calatrava n’és un dels més recents a Borriana. La circumval·lació Ronda Escalante feia les funcions d’una muralla urbanística, després de la qual començaven els horts, però a poc a poc hom traspassà aquest límit de la ciutat i començaren les construccions cap a la mar, de manera que a la partida de les Novenes de Calatrava es desenvolupà un barri que en 1993 constituí una comissió fallera.

Primer president de Don Bosco: Francisco Javier Perelló.

Primera comissió de Quarts de Calatrava, 1993.

31

D’aquesta manera, no quedà cap barri borrianenc sense representació en la festa del pare foc.

Els de Calatrava mostraren les seues intencions festives en maig de 1992, quan plantaren una creu per a anunciar que també plantarien falla en 1993, tot just l’any que a Borriana hauria de celebrar-se el 50é aniversari de la Junta Local Fallera i de les falleres majors de la ciutat que organitzà el Grup d’Estudis Històrics Fallers.

Mónica Urbaneja Simarro, Fallera Major.

María Amparo Pascual Brisach.

Marisa Jiménez González.

María Victoria Gómez Pastor.

Sara Sevilla Vidal.

Fou un bon començament per als de Calatrava, ja que obtingueren el 6é premi amb la creu major i el 5é amb la creu infantil. Ara començava tot un any per a fer barri, és a dir, havien d’involucrar els veïns perquè feren les aportacions necessàries amb què fer front a les despeses falleres.

El primer president de Quarts de Calatrava fou Rafael Guijarro Rubert i la resta de junta directiva estigué constituïda pels vicepresidents Francisco Fenollar Bautista, Laura Rico Mallén i Francisco Vicente Mas Sales, el secretari Francisco Díaz Hernández, el vicesecretari Pascual Meliá Gómez, el tresorer Juan Felip Conde, el comptador Ricardo García Bau i el vicecomptador Joaquín Salas Pérez. La resta de comissió la formaren quasi 60 membres. La fallera major fou Mónica Urbaneja Simarro, qui tingué com a dames a María Giménez González, Sara Sevilla Vidal, María Victoria Gómez Pastor i Amparo Pascual Brisach.

L’artista de la falla fou Paco Borja i Vicent Cardet escrigué una crítica amb el lema Visca l’amor lliure. Explicà Cardet que mentre el món està vivint un amor sense esme, tenint en la falla un remat que recorda aquells vells amors del romanticisme, Romeu i Julieta han passat a la història de la literatura com amants immortals, encara que fóra la mort allò que els duguera a trobar-se en un altre món. Si bé hi ha amors que maten, sempre es mantenen vius en la memòria per la seua puresa. El crític continuava comparant aquells amors literaris amb els de 1993, els quals considerava com a una moda sense transcendència que no reviurien com els del passat.

La comissió infantil estigué presidida per Juan Poré Castellar, a qui ajudà una junta directiva formada per Vanesa Urbaneja Simarro (vicepresidenta), Estela Melià Hidalgo (secretària) i Sergio García Palomar (comptador). La resta de comissió infantil la formaren un total de 26 membres, entre xiquets i xiquetes, a banda de les falleres i fallerets.

Izaskun Díaz Escrivá, Fallera Major Infantil.

Francisco José Díaz Escrivá, Cavaller acompanyant.

Esbós del primer monument faller infantil de Quarts de Calatrava, 1993

La fallera major infantil fou Izaskun Díaz Escrivà, a qui acompanyà el cavaller Francisco Díaz Escrivá i una cort d’honor formada per Raquel Muñoz Simó, Francisco Mata Tormo, Silvia Serrano Burdeus, Alejandro Martínez Sánchez, Raquel Figueroa Rivera, José Poveda Chabrera, Nelia Gómez Martínez, Rubén Poré Castellar, Belinda Arnandis Torrano, David Soler Saborit, Patricia Meliá Hidalgo i Sergio García Palomar.

El monument infantil el construí l’artista Rafael Guijarro Prades i Vicent Cardet escrigué la crítica. El lema de la falla era El circ sempre té alegria per als menuts cada dia, ja que, segons Cardet, era el circ un món de menuts on viuen sempre l’alegria, la fantasia i la il·lusió.

(dreta).

Societat de Sant Josep, 2009

Esbós del primer monument major de Quarts de Calatrava, 1993

32

(esquerra).

Indubtablement, les falles són un motor social, econòmic i cultural de Borriana. I com a fornal d’oci i cultura, han ofert al poble un terreny adobat perquè germine la festa, perquè renasca any rere any. Enguany, les falles de la nostra ciutat estan d’enhorabona, ja

que un grup admirable de faller s’ha encabotat, per a la glòria de Borriana, a crear una nova comissió fallera.

No han sigut poques les dificultats que han trobat pel camí fins que la idea ha sigut una realitat, com ara el fet de no haver pogut plantar la creu de maig per motius burocràtics, però l’ànima fallera que els mou ha trobat solucions a cadascun dels obstacles i, finalment, han aconseguit que l’autoritat competent accepte la falla Societat de Sant Josep. Tanmateix, han participat en la Batalla de Flors, celebrada en setembre de 2008, i aconseguiren el huité premi.

Aquest grup de fallers està presidit per Rubén Gómez Nieto, un home d’important experiència fallera que ha sigut anys arrere president del barri València, i junt a ell militen en la nova falla uns 90 fallers de totes les edats. La fallera major infantil és Ángela Redondo Segura, a qui acompanya una cort d’honor formada per les xiquetes Paula García, Paloma Guinot, María Robles i Inés Madrigal. Ainhoa Oliva García és la fallera major de la falla i la seua cort està formada per Elena Aparici i Cristina Mingarro.

A hores d’ara, la Societat de Sant Josep ja té el seu casal al carrer Assumpta González Cubertoner i ja ha fet la tradicional presentació, un acte vessant d’emoció que tingué lloc al restaurant La Regenta el dia 20 de desembre de 2008. La presentadora de l’acte fou Belén Sierra Monsonís i el mantenidor, Julio Tormos Ases, presentador del programa televisiu Cor de Festa i director de la revista Top festa.

Esbós de la falla Societat de Sant Josep, 2009.

Per determinació de l’alcaldia, la nova falla plantarà els monuments en la zona de la piscina, entre l’avinguda Cardenal Tarancón i el carrer Rafael Alberti, on podrem contemplar les obres de Sergio Edo, qui s’encarrega del monument major, i de Sergio Fandos, artista de la falla infantil.

Des de 1993, any en què plantà falla per primera vegada el barri Quarts de Calatrava, que no es creava una nova comissió. A Borriana, no hi ha cap barri sense representació fallera i són moltes les societats que combinen les seues activitats amb les falles. Hi ha hagut societats que han plantat falla en el passat i n’hi ha que en planten actualment, però cap d’elles ha nascut com a associació únicament fallera. La Societat de Sant Josep, però, s’ha gestat en el món de les falles borrianenques i la seua activitat és exclusivament fallera, per la qual cosa és una associació capdavantera en aquest vessant dels quefers fallers.

Esbós de la falla infantil de la Societat Sant Josep, 2009.

La Societat de Sant Josep ha vingut al món de les falles borrianenques en un any difícil que quedarà marcat pel retall pressupostari de l’ajuntament, ja que l’equip de govern pretén reduir un 33% el pressupost assignat a les falles a causa de la crisi econòmica actual. Les falles estan barallant la possibilitat de suprimir alguns elements i actes tradicionalment fallers, com ara les Creus de Maig o la Batalla de Flors, però la il·lusió i el treball continua als casals, on l’esperit del foc es manifesta amb la màxima intensitat. A bon segur que, malgrat les dificultats, els fallers de Borriana seran, una vegada més, els qui aconseguiran que les nostres tradicions continuen endavant potenciant el contingut sobre la forma fins a arribar al moment en què el pare foc purificarà tot allò objecte de sanció en eixe acte de fe que és la falla encesa en flama.

Julián Arribas, 2009

33