Les falles infantils by Julián Arribas

LES FALLES INFANTILS Origen, evoluci贸 i elements de la xicalla

Juli谩n Arribas

nd ro a k c o r l ida a

Llarga v

bas

rri Juliรกn A

LES FALLES INFANTILS

Les falles infantils a València cció de u r t s n o c a l venir en r e t n i à r d o esional.” f o r p “No p a t s i t r iles cap a t n a f n i s e l l fa ncia, 1952) Faller. Valè II del I (Ponència V

neral

Congrés Ge

M’agrada pensar que les falles són cosa dels xiquets. M’agrada pensar-ho, ja ho crec, que sí, tot i que no ho sé de cert... però posaria la mà al foc. Podria argumentar fàcilment que les falles són el producte de l’evolució d’alguna festa estacional pagana amb què hom li donava la benvinguda a la primavera o que, en canvi, provenen del costum dels fusters que tantes vegades s’ha valorat com a iniciador de la festa fallera, tot relacionant-lo amb Sant Josep (eren les Falles de la Vespra de Sant Josep i es cremaven el dia 18 de març). O podria fer una combinació eclèctica d’ambdues hipòtesis, però en esta ocasió m’agrada pensar que les falles són cosa dels xiquets. Siga com siga, no tenim dades ﬁns la segona meitat del segle XVIII i, pel que fa a les falles infantils, la primera dada que he trobat correspon a 1874, any en què es va plantar una falla al pati de les Escoles Pies de València1 i amb la qual es van iniciar les falles infantils reconegudes com a tal. Tot i això, m’agrada pensar que moltes serien les falletes que van precedir la falla infantil de les Escoles Pies. Si, tal com aﬁrma Pérez Contel, hi ha notícies sobre falles (en plural, que deixa veure la consolidació de la festa) corresponents a 1740, que no són objecte del present estudi2, és sensat suposar que no foren les primeres i que, tal com m’agrada pensar, moltes les precedirien de les mans de xiquets. JULIÁN ARRIBAS

Fall

a infan a les falle til. Font: Extrao rdinari d s, Levante edicat , 1960 .

1* PÉREZ CONTEL R. Ninot de falla, Albatros, 1995. 2* Els inicis de la festa fallera es poden consultar en ARRIBAS J.

Crónica de los Hechos Falleros Acontecidos en Burriana durante la Década de los Años Cuarenta, Grup d’Estudis Històrics Fallers, 2009.

Xiquets dels anys 30 confeccionant una falla infantil. Font: ASSOCIACIÓ D’ESTUDIS FALLERS, La festa de les falles, Consell Valencià de Cultura, 1996. (Arxiu de J. Alcañiz).

3* SOLER I GODES, E., Les primeres falles infantils, Pensat i Fet, 1949. 4* J.P.F., Entrevista a Francesc Almela i Vives, Levante-Extraordinario de Fallas, 1958. Qui signara J. P. F. en l’extraordinari dedicat a falles que edità el periòdic Levante en 1958, preguntà a Francesc Almela i Vives: “Desde qué año se plantan fallas infantiles?”, i l’historiador respongué de la manera següent: “Los niños habían desempeñado un considerable papel en los años primitivos de las ﬁestas. Ya se les había visto andar por las vías públicas pidiendo a voz en grito trastos combustibles para alimentar las hogueras rudimentarias que ellos mismos hacían y disfrutaban. Posteriormente, al aumentar el número e importancia de las fallas que cabría llamar adultas, así como al disminuir el número de trastos por el ascenso de muchos a la categoría de objetos todavía utilizables o nuevamente aprovechados, aquellas hogueras quedaron reducidas a la mínima expresión. Pero no tardaron en surgir iniciativas, en virtud de las cuales los niños actuaron paralelamente a los mayores, constituyendo comisiones, recaudando por diversos procedimientos y elevando simulacros en un todo parecido a los demás, aunque a menor escala”.

Poques notícies hi ha sobre la festa fallera d’aquells anys foscos i les que hi ha fan bots temporals inconnexos. Sens dubte, aquells festeigs no es reflectien, i menys encara s’enregistraven, en documents perdurables, per la qual cosa no existeix cap fil conductor del progrés festiu. La següent dada que he trobat fa referència a 1893, any en què, segons Soler i Godes3, “un xiquet llavors anomenat J. García Estellés, que vivia al núm. 2 del carrer de Nàquera, construí i plantà una falleta en el pati de la casa on vivia. Representava una casa, unes roques i la mar, on els peixos tenien el cap de Sagasta, de Cánovas i altres polítics d’aquell temps. Tant d’èxit va tindre la falleta, que l’any següent, ajudat pels seus amiguets, el cadafal es plantà en el terrat. Representava la casa on estava la falla, la núm. 2 del carrer de Nàquera, amb tots els detalls de finestres i balcons, més el cotxe de Na Rosa Moròder, propietària de la finca, amb el seu cotxer dormint i esperant fer els seus serveis”. L’explicació de Soler i Godes confirma l’evolució de la simple foguera de trastos vells a la falla teatral, carregada de sentit i sàtira, tot i que cal suposar fent ús de la lògica que durant molts anys coincidirien les pires construïdes amb l’amuntegament de trastos vells, amb les que mostraven algun parot i les falles temàtiques amb escenes més completes. Pel que fa a tot aquest embolic de l’inici de les falles infantils, l’historiador valencià Francesc Almela i Vives volgué aportar-hi un poc de llum i afirmà que els xiquets havien estat uns protagonistes essencials en la consolidació de la festa i que anaven pel carrer cridant a tota veu per a demanar qualsevol cosa que poguera servir de combustible per a les seves falletes. També digué el nostre historiador que els xiquets actuaren paral·lelament als majors quan s’adonaren de les diferències entre els monuments absoluts i els infantils4. M’agrada pensar, per tant, que el culte al foc i el paper socialitzant d’aquest, el LES FALLES INFANTILS

foc, en definitiva, fou una vegada més tant la causa com la conseqüència de les relacions entre els xiquets, almenys, durant els dies previs a l’equinocci de primavera. I m’agrada pensar, també, que aquelles activitats primigènies i aquelles fogueres minerals no eren sinó el mateix acte que esdevé quan hi ha una colla de gent al voltant d’un foc de campament amb un parell de guitarres i quatre cançons nocturnes. A banda de les notícies esporàdiques i transmeses oralment fins que alguns les arreplegaren en distintes publicacions, la premsa no enregistrà fets fallers infantils fins al 1904, segons contà Soler i Godes en l’article esmentat abans i comentat per Alcañiz5. Aquell any, doncs, els fallers del carrer Pelayo plantaren una falla política sota el lema “La ley del Embudo”, on hi havia un pallasso que representava Romero Robledo, un polític de l’època. El mateix Alcañiz6 afirma que es tenen notícies de la confecció d’un llibret en 1928, any en què es plantà la primera falla a Borriana. El llibret s’escrigué a màquina “per a una falleta instal·lada al Pla del Remei [...]. El mateix any, a la plaça de Moncada es confeccionà el primer llibret infantil pròpiament dit, en octau i amb només vuit pàgines de text”. Aquest llibret ve a confirmar la intencionalitat d’aquells monuments infantils i l’esperit satíric i alhora purificador del monument faller infantil, tot i que lamentablement, aquesta evolució que arranca en els albors de la festa fallera roman aturada en el present i, és més, s’ha oblidat en moltíssims casos, de manera que les falles infantils actuals solen ser només una mostra de l’habilitat escultòrica dels artistes fallers, on no es veuen mostres del sentit autèntic de la festa, com és la sentència del poble sobre allò que cal purificar. A poc a poc, es consolidà el vessant infantil de les falles. Es publicaren els esbossos d’aquests monuments en El Mercantil Valenciano i en 1935 es va formar la comissió Pilar-Torn, formada JULIÁN ARRIBAS

Falla infantil del carrer Convent de Jerusalem, 1953. Font: ASSOCIACIÓ D’ESTUDIS FALLERS, La festa de les falles, Consell Valencià de Cultura, 1996. (Arxiu de J. Alcañiz).

Il·lustració de A. Ferrer per al conte faller Un asunto de falla de J. L. León Roca, publicat dins de l’Extraordinari dedicat a les falles – Levante, 1958.

5* ALCAÑIZ J., “Les falles infantils”, dins de La festa de les falles, Consell Valencià de Cultura, 1996. 6* ALCAÑIZ, J.; op. cit., p. 178.

Lliurament de premis a les falles infantils de València de 1951. La Fallera Major Infantil fou María de la Encarnación Selva i el primer premi s’atorgà a la falleta de la comissió dels carrers Cádiz-Doctor Serrano. Font: Extraordinari dedicat a les falles, Levante, 1960.

7* ALCAÑIZ, J.; op. cit., p. 176 – 177. 8* Alcañiz parla de 21 falles infantils, mentre que una publicació extraordinària que el periòdic Levante dedicà a les falles en 1960 parla de 37 falles infantils.

exclusivament per xiquets. Iniciada la festa infantil de les falles de la manera més espontània, el costum tingué moments de més o menys esplendor amb el pas dels anys per a deixar el protagonisme a l’activitat dels majors, i així ocorregué fins que el vessant infantil de la festa es consolidà, com dèiem abans, allà pel 1935, quan els xiquets encengueren una foguera a la plaça d’Emilio Castelar amb els trastos que havien arreplegat als barris i, segons afirma Alcañiz7, el fet es repetí en 1936 i 1941, tot i que hagué d’esperar vint-i-cinc anys per a ressuscitar de la mà de la comissió fallera de la Plaça de l’Arbre. Quan la falla s’apoderà de la celebració de l’equinocci de primavera, amb un bon grapat d’elements festius que li donaven consistència, arribà la figura de la dona, hereva de la Donzella de la Flor que protagonitzava la festa dels ancestrals pobles celtes, i tanmateix es decidí que calia una representant infantil. Així, doncs, fou el 1936 quan es nomenà la primera Fallera Major Infantil de València, honor que va rebre la xiqueta Marcela Cloquell. Llàstima que aquella explosió de festa es vera eclipsada per una altra explosió (coses de l’homo sapiens) que res tenia a veure amb el que ací estem comentant. Després de la Guerra Civil, la festa dels xiquets es reorganitzà de nou i en 1940 es tornaren a plantar falletes, tot i que en foren poques8 i elaborades molt artesanalment, però la festa es va refer de manera que es va tornar a consolidar amb la màxima força. Aquell any, el locutor Vicent Ros Belda creà uns premis infantils per a incentivar la festa i organitzà una cavalcada del “Niño Fallero”, precursora de la Cavalcada Infantil del Ninot. Als monuments abundaren ninots, que els xiquets van comprar a les botiguetes, i els dibuixos a llapis. Allò tingué tant d’èxit que la Junta Central Fallera creà la Delegació de Falles Infantils i s’encarregaria de la festa dels menuts a partir de 1943. Les falletes es van premiar, sense ordre, amb uns pergamins i Ros LES FALLES INFANTILS

Bleda, locutor de Radio Valencia i impulsor dels premis, només demanà que l’altura màxima fora de dos metres i mig per a poder participar-hi. En 1941 figurà en el programa d’actes “La festa de l’estoreta”, per a recordar els inicis de les falles infantils, quan els xiquets recorrien els carrers demanant combustibles per a les pires amb aquella cançoneta que deia allò de “una estoreta velleta per a la falla de Sant Josep, del tio Pep...”, i es recuperà la figura de la Fallera Major Infantil, que aquell any fou María Teresa Agramunt Grifo. Curiosament, la premsa de l’època9 considerà que aquesta xiqueta era la primera Fallera Major Infantil de la ciutat, possiblement, perquè Marcela Cloquell, Fallera Major Infantil de València en 1936, va regnar en època de república. En 1941 sí que hi hagué Premi Extraordinari de falles infantils i el guanyà el monument de la plaça del Músic Gomis, confeccionat exclusivament pels alumnes de l’Escola d’Orientació i Aprofitament, que representava un conte titulat “La gallina Crestita”. L’any següent, havent comprovat l’impuls que experimentava el vessant infantil, es decidí fixar les dimensions d’aquests monuments i s’imposà una altura màxima de dos metres i mig, com va demanar el locutor Ros Belda en 1940, però no totes les comissions acataren l’acord, així que algunes van quedar fora de concurs i fins i tot dues falletes foren retirades per l’autoritat de la via pública. Aquest any de 1942 se celebrà per primera vegada la Cavalcada Infantil i guanyà el concurs el carrer de Cadis, sota el lema de “Blanca Nieves y los siete enanitos”. Eren anys en què la festa estava ben instaurada i la premsa enregistrava dades i noms perquè no romangueren en l’oblit. D’aquesta manera, els fallerets es veren recolzats per les institucions i la festa s’escampà; tant fou així que en 1944 es plantaren 225 falletes. La majoria eren falles rudimentàries, confeccionades pels mateixos xiquets; eren falles, doncs, pures que contenien JULIÁN ARRIBAS

Falla infantil. Font: Extraordinari dedicat a les falles, Levante, 1958.

Falla infantil del carrer de Na Jordana, 1962. Font: ASSOCIACIÓ D’ESTUDIS FALLERS, La festa de les falles, Consell Valencià de Cultura, 1996. (Arxiu de J. Alcañiz).

9* Extraordinari dedicat a les falles, Levante, 1960.

Mari Carmen Martínez Bordiu Franco, Fallera Major Infantil de València, amb son pare i els seus germans. Font: Historia viva de Valencia, Las provincias 1615 – 1988, Vol. II, Las provincias, 1958.

10* En els acords aprovats en els plens del I Congrés Faller de València, aprovat pel Govern Civil de la Província de València, segons ofici de data 23 de setembre de 1952, figura de la pàgina 34 a la 37 la Ponència VII que fa referència al reglament, el desenvolupament i la vinculació a altres falles de les falles infantils. Sota la firma del president Manuel Juste i del secretari Gustavo Juan, comença el text amb el títol “Normas por las que han de regirse las fallas infantiles” i que es pot consultar en el llibret que el lector té a les mans. 11* PÉREZ CONTEL R.; op. cit., p. 128.

l’esperit autèntic de la festa. Els xiquets les exposaven als carrers i les retiraven cada nit, zelosos de les seves obres d’art i dels seus ninots, que no eren sinó els regals de Reis, en aquella ocasió. Tres anys després, en 1947, disminuí la quantitat de falles infantils, atés que aquelles comissions no tenien relació amb els fallers majors, però en 1960 es nomenà Fallera Major Infantil de València la néta de Franco, Mari Carmen Martínez Bordiu Franco, i les falles infantils es recuperaren una vegada més, indiquen les cròniques, tot i que durant aquells anys de les dècades dels 40 i dels 50 s’havia mantingut amb èxit el concurs de falles infantils i el protagonisme dels xiquets, representats per la figura de la Fallera Major Infantil. Perquè el vessant infantil de les falles no tornara a patir períodes de poca activitat, s’acordà en el primer Congrés Faller (1952) integrar aquestes comissions en les adultes10. Anys després, altres congressos anul·laren l’acord i posteriorment el tornaren a assumir, de manera que les comissions falleres infantils s’integraren progressivament en les adultes fins al punt que totes les associacions falleres tenen en l’actualitat les respectives comissions infantils, però en massa casos són els adults i, sobretot, els professionals els que confeccionen les falletes i els llibrets respectius, amb la qual cosa s’ha perdut l’ambient autèntic de la festa fallera infantil. A hores d’ara, la festa dels xiquets depén dels majors i caldria, doncs, deixar que foren els menuts els protagonistes en la confecció dels elements fallers, encara que la qualitat no es poguera comparar amb la que obtenen els professionals, però la festa seria vertaderament infantil. Si fóra sempre així, el fet mereixeria, a bon segur, una cançó d’Iron Maiden. Al respecte, Pérez Contel11 senyala que “les comissions falleres dels adults afillen els menuts artistes fallers. Un representant de la mateixa sol ser designat com a mentor encarregat d’orientar els xiquets. En moltes ocasions LES FALLES INFANTILS

aquests s’extralimiten en les seves funcions i fiquen basa en els treballs dels xiquets, perdent empremta d’ingenuïtat el seu treball infantil que queda reduït a la més vulgar de les imitacions del treball dels artistes consagrats”. També indica Pérez Contel12 que “després de la Guerra Civil, la falla infantil va sofrir profundes modificacions, ja que, des d’aleshores, són artesans fallers els que la confeccionen per encàrrec de les comissions de la falla infantil, havent-se perdut, en part, la ingenuïtat i sabor autèntic de les primitives figuracions infantils”.

12* PÉREZ CONTEL R.; op. cit., p. 130.

PONÈNCIA VII DEL I CONGRÉS FALLER DE VALÈNCIA SOBRE LES FALLES INFANTILS S’acorda: 1. No s’admetrà cap sol·licitud que no vinga degudament autoritzada pel President de la falla gran en la demarcació del qual haja d’actuar. Cas de no existir falla gran en la demarcació que haja d’actuar, la Delegació de Falles Infantils autoritzarà el funcionament de la mateixa amb un informe previ que indique que per no tindre prou veïnat és impossible que existisca falla gran. Estes falles infantils quedaran davall la inspecció i responsabilitat de la Delegació de Falles Infantils. 2. En cada falla infantil existirà un representant que serà precisament el President de la falla gran o persona de la seua mateixa Comissió en qui delegue. Queden exceptuades les Comissions Infantils inspeccionades directament per la Delegació de Falles Infantils qui anomenarà un representant. 3. L’administració de la falla infantil anirà a càrrec del Tresorer de la falla gran, qui es farà càrrec de totes les quantitats que es recapten. Totes les entregues del Tresorer a la falla infantil, hauran d’anar justiﬁcades i ﬁrmades pel President de la falla gran. Queden exceptuades les falles inspeccionades per la Delegació de Falles Infantils, qui anomenarà el Tresorer que haja de fer-se càrrec de les mateixes amb un informe previ de la seua solvència i moralitat. JULIÁN ARRIBAS

4. Les falles infantils se cenyiran als apartats següents: a) Queda prohibida totalment la instal·lació de barraques falleres. b) Es prohibix a les Comissions Infantils la contractació de bandes de música, orquestrines o agrupacions musicals i només se’ls autoritzarà la contractació de “Tabalets i dolçaines”. c) LOTERIA. La Comissió de Falla gran els facilitarà la Loteria per als sortejos extraordinaris i només faran pagar a la infantil els gastos que els talonaris els ocasione. El depositari serà necessàriament el de la falla gran. Les falles grans podran facilitar, sense ser obligatori, loteria dels sortejos corrents amb un benefici per als mateixos d’un 10 per 100, i quedant un 15 per 100 líquid per a la Comissió Infantil. d) Les falles infantils podran efectuar una rifa mensual de 0,25 pessetes el número, sent depositari de la mateixa el Tresorer de la falla gran. e) En els casos en què això siga possible, les Comissions Infantils procuraran que les representacions oficials dels seus falleretes s’efectuen conjuntament amb les de les falles grans de les seues mateixes demarcacions, encara que serà potestatiu de la falla gran el fer-ho així si ho creuen convenient. f) Les “apuntaes” i “arreplegaes” s’efectuaran sempre després que la falla gran ho haja efectuat, havent de sol·licitar de les mateixes l’autorització corresponent. g) Totes les altres activitats no previstes en estos punts hauran de ser autoritzades primerament pel President de la Falla gran, qui podrà denegar els actes que considere puguen repercutir en perjuí de la falla gran. Cas que algun acte es verificara sense l’esmentada autorització, la falla gran haurà de comunicar-ho a la Delegació de Falles Infantils, que imposarà la sanció corresponent a la Falla Infantil, d’acord amb el perjuí irrogat a la mateixa. 5. Les falles infantils hauran de desenvolupar les seues activitats únicament en la demarcació que per la falla gran se’ls assigne. 6. L’altura màxima que podran tindre les falles infantils, serà de dos metres cinquanta centímetres, des del sòl fins a la figura o motiu més elevat de la mateixa, descomptant d’esta mesura l’arena que amb motiu de protecció se li col·loca. Igualment els laterals tindran com a màxim un llarg de dos metres cinquanta centímetres. L’incompliment d’esta norma comportarà la sanció, tant a la Comissió com a l’artista que així procedisca. 7. S’acorda que el preu límit de les falles infantils siga de pessetes DOS MIL CINC-CENTES. 8. No podran intervindre en la construcció de falles infantils cap artista professional. L’incompliment d’estes normes comportarà la sanció, tant a la comissió com a l’artista que així procedisca.

LES FALLES INFANTILS

9. Es fixa com a límit l’edat de 15 anys per als components de les Comissions Infantils. 10. No es permetrà l’existència de cap Comissió Infantil, que no tinga l’oportú permís d’esta Delegació. Considerant-se il·legals les Comissions que no complisquen estos requisits, es procedirà a la confiscació dels seus fons, que seran destinats a algun centre benèfic. 11. La Delegació de Falles Infantils podrà inspeccionar i intervindre els comptes de les Comissions que no procedisquen dins del tipus netament infantil, responsabilitzant al President de la Falla gran que els haja autoritzat, de totes les anormalitats que a este respecte concórreguen. 12. Amb esta sol·licitud hauran d’acompanyar-se les dos fotografies mida de carnet per a la confecció de la corresponent autorització al President de la Falla Infantil. 13. Estos fulls hauran de presentar-se en les oficines de la Junta Central Fallera, qualsevol dia laborable fins al dia 31 de maig del corrent any, data en què quedarà tancat inexorablement este termini. A partir d’esta data, no es concedirà autorització a cap comissió. 14. S’autoritzaran les activitats de les falles infantils als huit dies d’autoritzar les de les falles grans. La present sol·licitud s’ajusta a les normes que en ella s’indiquen, comprometent-se per endavant, els sotasignats, al compliment de les mateixes.

JULIÁN ARRIBAS

Les falles infantils a Borriana clean g n i r p s a t “It’s jus een” u Q y a M e h for t

n Led Zeppeli

Falla infantil del carrer San Lorenzo. 1931. Arxiu: Grup d’Estudis Històrics Fallers (GEHF).

Després que les falles s’instauraren a Borriana en 1928, el vessant infantil de la festa sols hagué d’esperar fins a 1931 per a esclafir a la ciutat. Per la mancança de notícies, llevat d’alguna ressenya en la premsa, i pel silenci al respecte en els programes de festes, m’agrada pensar que els xiquets feren la seva festa al marge dels adults. I així continuaren fins que les falles de la xicalla s’integraren plenament en la festa. La primera dada que fa referència a les falles infantils de Borriana s’enregistrà en les pàgines d’El Heraldo de Castellón el dia 17 de març de 1931, on el cronista Rafael Solá assabentà que s’havien plantat dues falles infantils, una a la plaça de Sant Josep que feia referència al cabaret que hi havia a eixe carrer (Carrer de les Putes) i una altra a la Plaça del Forn, davant de la porta de darrere del Círculo Frutero, que al·ludia a les “aigües menors”. Llevat d’aquesta pinzellada superficial, no tenim massa referències a aquestes manifestacions festives, ni tampoc no n’ha aparegut cap fotografia. De fet, d’aquell any només existeix la fotografia de la falla que es plantà a L’Escorredor i algun esbós. Tot i això, cal suposar que serien dues falletes confeccionades per sengles colles d’amics, possiblement supervisades per algun adult, que volgueren imitar allò que veien fer als majors. Però la tasca no passà desapercebuda per als majors, ni de bon tros, ja que la falla infantil del carrer Sant LES FALLES INFANTILS

Josep va rebre un premi extraordinari amb una dotació de 40 pessetes. Per tant, l’esclat de les falles infantils a Borriana atragué l’atenció dels adults, que volgueren incentivar la iniciativa infantil amb un premi. I no cal dir que l’incentiu va fer efecte, ja que en 1932 es plantaren cinc falles infantils a Borriana. Hi ha una mania curiosa en el món faller que consisteix a instaurar premis per a tota aquella manifestació que hom es traga de la mànega. És una mania que incentiva el xafardeig, però també cal reconéixer que, quan s’instaura algun premi, hi ha més participació, no sé per què. Açò dels premis és un misteri per a mi, atés que l’autèntic esperit de la falla no té res a veure amb un ordre de qualitat que algú decideix basant-se en no sé què i justiﬁcant-se com pot. Pel que fa a 1932, sembla que la idea de repartir premis infantils va fer efecte, o potser els premis no tingueren res a veure, no ho sé de cert, però el fet és que es plantaren almenys cinc monuments infantils. D’ells, vull destacar el confeccionat pels xiquets del “Colegio del Niño Jesús de Praga” (els Carmelites), que plantarien més falletes des d’aleshores tot demostrant una gran mestria en la confecció. Aquells anys, la falla dels Carmelites criticà l’activitat de “Les Castigadores”, un espectacle que es va veure a la Fira de Sant Blai i que no va agradar als més puritans. També es plantà una falla infantil al carrer dels Àngels que va criticar el fet que no es materialitzara un projecta nacional d’investigació cientíﬁca a l’Amazones. A banda d’aquestes dues falles, també se’n plantaren tres més que van rebre els guardons estipulats. El primer premi de 40 pts. va anar a parar a la falla del carrer Tremedal; el segon, de 30 pts., la falla del carrer Antonio Gálvez i el tercer, de 20 pts., a la falla de la plaça Viciana. Encetada la festa infantil de manera espontània en 1931 amb aquelles dues falletes de la Plaça Sant Josep i de la Plaça del Forn, i reconeguda JULIÁN ARRIBAS

Falla infantil del carrer San Lorenzo. 1931. Arxiu: GEHF.

Falla Infantil del carrer d’Els Àngels. 1931. Arxiu: (GEHF)

Esbós de la falla del carrer Alfredo Calderón, 1933. Arxiu: GEHF.

oficialment la manifestació fallera infantil en previndre premis per als xiquets en 1932, es pot afirmar la consolidació a Borriana de les falles infantils. Les fotografies demostren una artesania pueril, sense la mà de cap adult, tot i que és probable que algun pare haguera d’ajudar els amics del fill en l’organització de les seves festes. Tot i això, les obres artístiques dels xiquets, tal com recomanaria el I Congrés Faller de València en 1958, eren purament infantils i amb una personalitat genuïna que, lamentablement, es perdria al futur, aleshores, encara llunyà. Les cròniques de l’època parlen de 9 falles infantils a Borriana en 1933, creixement faller infantil que superava l’adult amb escreix. De fet, aquell any només es plantaren 3 falles majors. I és que, tal com deia al principi, les falles són cosa dels xiquets... o haurien de ser-ne. Però deixem aquests romans i parlem-ne, de falles infantils vertaderes. De la falla infantil de 1933 que tenim més notícies és la del carrer Tremedal. Era un monument que satiritzava la problemàtica de l’aigua potable: “Lo dels Públics llavaors que acaben de derrocar, critíquen estos chiquets com uns conscients ciutadans” Aquella falla, doncs, aprofità l’enderroc dels populars llavadors on les dones es reunien per a llavar la roba en unes condicions que actualment ens semblen prehistòriques. De la resta de falletes, poques notícies tenim, a banda d’algunes fotografies i uns pocs esbossos que es publicaren en “El Heraldo de Castellón”. Les altres huit falles es plantaren als carrers, Alfredo Calderón (Sant Serapi), San Lorenzo, Mendizábal, del Cid, de La Libertad, del Pie de la Cruz i a les places Viciana i Miguel Servet (Plaça Sant Blai).

LES FALLES INFANTILS

Malgrat l’auge faller que havia experimentat Borriana, sobretot, en les falles infantils, 1934 no fou un bon any per als xiquets o, almenys, no fou tan bo com 1933, atés que el negoci de la taronja no anà massa bé i no es pogueren recaptar tants diners com l’any anterior. La premsa de l’època manifestà, de la mà de Rafael Solà, estrenat aquell any com a poeta faller amb el llibret de La Vila, que només s’havien presentat els esbossos de quatre falles infantils a Borriana per a concursar, tot i que s’esperava que els xiquets en plantaren més improvisadament. No sabem si se n’improvisaren, però si és cert que es plantaren, almenys, tres falletes i que reberen els premis estipulats. Així, doncs, la falla del carrer Pie de la Cruz va obtenir el primer premi i 30 pts. de dotació. El segon premi i les 20 pts. que l’acompanyaven anà a parar a la falla del carrer de la Misericòrdia i el tercer premi, dotat amb 15 pts., el va rebre la falla del carrer de Lourdes. Pel que fa als premis de llibrets, cal apuntar que no hi havia premis per ala secció infantil, potser per això encara no se’n publicaven. Si són poques les notícies de les falles infantils de 1934, encara en són menys les de l’any 1935. Només sabem que es plantaren cinc monuments infantils i que un d’ells es plantà al carrer Buen Suceso, afirmació que ens atrevim a fer perquè n’hi ha una fotografia al llibre de Pepe Aymerich, Burriana en sus fallas, Tomo I, col·locada al final del capítol que fa referència a aquest any, tot i que no figura cap data al peu de foto. Aquella falleta mostrava un cadafal on es llegia literalment:

Falla del carrer Tremedal, 1933. Arxiu: GEHF.

Esbós de la falla infantil de la Plaça de la República (La Vila),1933. Arxiu: GEHF.

“Paella valensiana. La mare fent el dinar y la ﬁlla a festechar”. Dalt del cadafal hi havia una barraca valenciana, molt més xicoteta que la base, i alguna ﬁgura humana de reduïdes dimensions. El conjunt JULIÁN ARRIBAS

Falla infantil del carrer Buen Suceso, 1935. Arxiu: GEHF.

13* Fou Santiago Izquierdo qui aﬁrmà: “Vaig ingressar en el món faller l’any 1944. La falla del Camí d’Onda no volia acceptar alguns veïns del Barri la Mota. Aleshores, vam decidir conformar una comissió en la Mota. Tot va ocórrer a ca Navarro, el fotògraf, i jo vaig ser secretari d’aquella reunió, però als tres mesos em van reclamar per a ser secretari de la Junta Local Fallera”.

era, doncs, la primera manifestació fallera que tingué lloc al popular barri de la Mota13, tot i que la comissió que respon a aquest nom no es formaria fins a l’exercici faller 1944-45. Pel que fa a 1936, no he trobat cap referència a les falles infantils de Borriana. Potser no se’n plantà cap o potser les notícies es veren eclipsades pel fet que a Borriana hi hagué, per primera vegada, una Fallera Major de la ciutat, Milagros López Juan, elegida democràticament. I podríem dir que fou l’única Fallera Major de la ciutat, perquè, després de la Guerra Civil, la figura de la màxima representant de la festa s’anomenaria Reina, i no Fallera Major... Coses de repúbliques i dictadures. Però a nosaltres, el que ens ocupa ara, és el món de les falles infantils, i no trobem cap motiu per a continuar parlant d’aquell any, ja que res sabem de la xicalla de 1936, a pesar d’aparéixer xiquets en les fotografies dels majors. Així que millor ho deixem estar ací i peguem un salt de gegant fins després de la Guerra Civil. LES FALLES INFANTILS

Acabada la Guerra Civil, les falles borrianenques hagueren d’esperar ﬁns al 1941, l’any que va nàixer Jon Lord, per a manifestar-se de nou, i ho feren amb força, les infantils. De falles majors només es plantaren dues, la de la Vila i la de la Mercé; però d’infantils, se’n plantaren cinc. En el còmput incloc la falla dels Carmelites, que havia considerat anteriorment com a monument major, però hui dia, vés per on, m’abelleix considerar-la infantil. En el llibre Crónica de los hechos falleros

acontecidos en Burriana durante la dècada de los años 40 (quant m’agrada aquest títol!) que vaig

publicar en 2009, vaig considerar que aquella falla dels Carmelites era major perquè així ho va deixar veure el periòdic “Mediterráneo” el dissabte 22 de març de 1941, quan publicà que aquell any s’havien plantat tres falles a la Plaça Espanya (què prompte li van canviar el nom a la placeta), a la plaça de la Mercé i al carrer de Sant Joan de la Creu, aquesta confeccionada pels

Esbós de 1908. Arxiu: Levante-Extraordinario de fallas, 1958.

JULIÁN ARRIBAS

CAVALCADES DEL NINOT

CREUS 1951

1953

FALLETES

1955

1958 LES FALLES INFANTILS

alumnes del col·legi “Niño Jesús de Praga de los PP. Carmelitas”. Hi hagué a més, diu el periòdic, quatre falles infantils, totes elles amenitzades amb tabalet i dolçaina, traques i música. Se’n dedueix, doncs, que la falla dels Carmelites no era infantil, però jo, perquè així m’abelleix, la consideraré com a falla de xiquets. El monument en qüestió, plantat al carrer de Sant Joan de la Creu, duia per lema “La sombra que da el dinero” i estava format per un pedestal clàssic de dos metre d’amplària, cinc escenes al voltant d’una taverna i un campanar que sortia del conjunt ﬁns a abastar els quatre metres. Altres dades d’aquell monument les pot consultar el lector curiós en el llibre esmentat abans, eixe del títol tan llarg, ja que ara no m’abelleix transcriure més text. El que sí que faré, però, és col·locar a continuació el text del llibret, ja que tan sols he de copiar i apegar el document:

Esbós de la Falla dels Carmelites, 1941. Arxiu: GEHF.

Nostra falla representa: “L’ombra que donen els dinés” als rics els agasaja atenta, pero dels pobrets s’ausenta; ¡no els vol coneixer per res! Al ﬁll de D. Batiste el porten prou ben fartet, en raó diu sa mare que a ella no li falta res. ¡Que bonico qu’está el gich! ¡Que grasiós y qué groset! y es que té una bona dida: dinés, dinés, dinés. Pero gireu la medalla mireu a l’atre costat: al pobre giquet de Pere, la mala sort l’acompaña y un taronger... mes gelat; y son pare es un bon home, treballador ben honrat, mes té “la sort negra”, el pobre; ¡no pot anar may avant! JULIÁN ARRIBAS

Falla infantil de la Vila, 1943. Arxiu: GEHF.

Falla infantil de la Vila. S’hi veuen uns soldats que volgueren eixir en la foto. Arxiu: GEHF.

y el pobre giquet de Pere sempre está malhumorat té fam, mochs... ¡Qué desgrasiat! tan bonico y gros qu’estaba mireulo com s’ha quedat. Voreu una paraeta a l’ombra del campanar y, venent, una velleta en póch que vendre y comprar —Si tinguera cincuanta duros... —se l’escolta gemecar.— Mes, Senyór ¿qué li farem? Doneumos conformitat! El obrer que prop d’ella está mirant, tot plantat, no cregau que vol comprarse res que siga mosegar está mirant “Casa Jogim”, la taberna del costat, y se vol traure dinés mes els dinés... (j’han volat): Blayeta vé de la compra y no se sap on carrega mes ella ben proveida que té la seua dispensa. No li falta res del mon y sempre va acompañá... En raó diu la gent que nó es va casar de baes. ¿Qui es el marit de Bayeta?... DON DINÉS y FANECAES. Plens d’entusiasme y fervor, esta falleta, graciosa y romansera, a San Josep, del treball protector, en s’honor li dedica la “Comisió Fallera”. Si acceptem que es tracta d’una falla infantil, la importància del fet radica, sobretot, en el llibret, ja que acabem de llegir el primer llibret de falla infantil de Borriana. Jo, així ho crec.

LES FALLES INFANTILS

Pel que fa a les falles, es diria que 1942 va ser un any maleït, ja que les notícies que ens han arribat són contradictòries. Algunes fonts documentals diuen que aquell any es plantaren les falles de la Vila, de la Mercé i dels Carmelites, una altra font, concretament el núm. 9 de la revista Buris-ana, diu que les falles de la Vila i la Mercé foren les úniques de 1942 i una tercera font, com és l’edició del dimecres 25 de 1942 del periòdic Mediterráneo, assegura que l’única falla que es va plantar a Borriana aquell any fou la del Col·legi del “Niño Jesús de Praga de los PP. Carmelitas” i que al pati del col·legi es va fer molta festa. Potser siga aquesta última la notícia més ﬁable, ja que és la publicació més propera als fets que volem investigar, però, per a parlar de falles infantils, ens és ben igual que es plantaren falles majors o no. Siga com siga, eren anys difícils, per buscar alguna excusa. He sentit dir que hi hagué problemes socials, humans... problemes d’eixos d’homo sapiens, que algú es va enutjar amb algú i tot això, però segur que no és veritat! Li vaig preguntar a John Lennon si en sabia alguna cosa, però em va dir que no. Després d’un any de falles “fantasmes”, la festa tornà a ocupar els carrers al març de 1943. Sembla que el món faller de Borriana reviscolava i es plantaren falles infantils, la dels Carmelites, la falla infantil de la Vila i una altra falla corresponent als carrers Divina Pastora, Salvador i Puríssima, segons es dedueix de les cròniques de l’època, tot i que jo diria que la falla infantil de la Vila i la dels tres carrers esmentats era la mateixa. Quant a la falla infantil de la Vila corresponent a 1943, sabem que els xiquets elegiren tres falleretes, entre les quals es trobava Gloria Huguet i Mari Carmen Aranda, ﬁlla del famós faller Pepe Aranda. El monument obtingué el premi a la millor falla infantil, ja que no hi havia cap altra en competició, i la crítica la va escriure Bautista Tejedo Rubert “el Reinet”, pare JULIÁN ARRIBAS

Falla infantil de la Vila, 1943. Arxiu: GEHF. Damunt d’un cadafal tapat amb paper d’embalar, es representà una escena en la que les dones i els xiquets de la falla es dedicaven a menjar i als jocs de taula sota l’atenta mirada d’un homa. A la part frontal es llegia: “Podrè vore el lector / que la crítica és prou clara / tot és bon factor / parchís, dones y falla”. A un costat es llegia: “Sense pa no es pot passar / i al la vista està el diantre / en un bunyol en la mà / mata la fam el diantre”.

Esbós de la falla infantil plantada en 1943 al pati del col·legi dels Carmelites. Dimensions: 2m x 2m x 5m. Arxiu: GEHF.

de la reina fallera de Borriana de 1963 Juanita Tejedo. Crec, com he dit abans, que aquella falla infantil de la Vila i la dels carrers Divina Pastora, Salvador i Puríssima era la mateixa. De fet, en les fotograﬁes de la falleta de la Vila apareixen les caretes dels xiquets que signaren la petició a l’Ajuntament per a plantar la falla corresponent als tres carrers esmentats, així que, segurament, la premsa va confondre la doble denominació d’aquella falleta, o no, o vés a saber. Ben pensat, la falla infantil de la Vila fou la falla dels carrers Divina Pastora, Salvador i Puríssima. De la falla dels Carmelites, però, sí que hi ha documentació clara. Es va plantar al pati del col·legi sota el lema “Ramoneta i Tafolet” i sobre un pedestal clàssic, on es col·locà una barraca valenciana, un pou i una parella, la del lema, que discutien acaloradament. I, tal com feren els Carmelites dos anys arrere, la falla aparegué acompanyada per un llibret amb l’explicació del monument que deia així:

Clar del tot y ben al viu si escuadriñes y aolateches, segur es presis que veches que es enguañ lunic motiu de la falla que plantem, TAFOLET Y RAMONETA, suchestiva parelleta qu’en les funsions de Belem al públic tot le han donat a tot hora tal delisia, qu’els dos iguals y en chustisia, mol mes roido han armat y han donat mol mes faena, que n’avera hui un bombardeo dels que están en apogeo, y no dona la cangrena, ¡Tan chicotets que t’els mires “enterat” que son mes grans qu’els mes famosos chagans qu’es pasechen per les ﬁres!

LES FALLES INFANTILS

Sols te que desavengut este raro matrimoni, donen motiu al dimoni encabotat y tosut pa que furgue sinse tasa, y en l’estiu com en l’hivern siga la casa un infern ardint tot com una brasa. Y este es el unic motiu de qu’ella a tot hora ensesa a San Antoni le resa y al San en fervor li diu: ¡tinme llestima; no piules, y apiadad del meu dolor; y le suplica: ¡¡Señor, que dichoses son les viudes!! Y ell qu’es tot un taranvana en cuant li sent dir asó vosifera fet un tío y le surre la badana y al veinat cuant s’asosega s’exclama aixina: ¡les dónes? ¡¡siguen males siguen bones, per a qui no les conega!! Explicat tot y aclarat, cumplida ma obligasió, respire en satisfacsió lo mateix qu’un beneit.

Façana del convent dels Carmelites a Borriana. Font: www.elmundo.es.

Pati interior del convent dels Carmelites a Borriana. Font: León Santiago, J., Carmelitas Descalzos en Burriana, Comunidad Carmelitas Descalzos de Burriana, 1996.

AL PATRIARCA DE LA IGLESIA ¡San Chusep Glorios Patró! ¡Patriarca venerat! lo que abarca ta bondat mos alcanse en devosió: y com per obligasió al mateix compás tot balla has de vore a esta chicalla que rendinte vasallache en mereixcut homenache alsa en orgull esta falla.

JULIÁN ARRIBAS

Esbós de la falla infantil del carrer Mariano Benlliure que va obtenir el primer premi en 1944. Arxiu: GEHF

De 1944 he pogut trobar notícies de falletes infantils que respongueren als noms de Mariano Benlliure, Ravalera, Axiamo, San Agustín, San Andrés i Carrer dels Àngels, tot i que no seria descabellat valorar la possibilitat que se’n plantaren més. Fou un any de molta activitat fallera, ja que es creà la Junta Local Fallera14 i es recuperà la ﬁgura de la dona com a màxima representant de les falles. El primer President de la JLF fou Salvador Dosdà i la Reina Fallera, Vicentita Miró, elegida democràticament. Les màximes institucions falleres, doncs, estaven formades, de manera que la festa estava protegida. Les institucions infantils, però, encara haurien d’esperar alguns anys. De la falla infantil del carrer Mariano Benlliure sabem que el dia 18 de febrer de 1944, n’Antonio Llin Calbet es dirigí a la Junta Local Fallera per a sol·licitar permís per a plantar una falla infantil al carrer esmentat. Es tractà d’una base de laterals amb il·lustracions sobre la que es podien veure al·legories sobre els jocs típics de l’època i que guanyà el primer premi de falles infantils, per la qual cosa va rebre aquella comissió 350 pts. A més, es publicà una explicació del monument, fet que lamentablement no ocorre en l’actualitat. La crítica va fer referència a la pèrdua d’esplendor en les festes patronals i satiritzava la mancança d’activitats i el poc interés que demostraven els organitzadors. Tot açò, de la manera següent:

DOS PARAULES

14* Fins aleshores era la Comissió de Festes de l’Ajuntament la institució que controlava la festa.

En les falles infantils no se fa la introduxió. Ni mos importa saber del llibret qui es l’autor. Els xics nos paren en palles i en aixó tenen raó... drets com un ﬁl van al gra, millor dit: ¡al bou, al bou! LES FALLES INFANTILS

EXPLICASIÓ Per a les festes... Burriana. Sobre tot.. l’Ajuntament. En les que fan als patrons ya mos guanya Mascarell. S’ ha perdut el esplendor de l’ancordá i els castells; ya no corren les vaquetes ni cabalgates veem. Misericordia i Sant Blai ¡Com van cambian els temps! ¿I les llargues prossesons qu’ admirara ‘1 foraster i en que lluien els trajes tans atildats burrianencs? ¡Llástïma que tot s’ acabe, vallgam Deu! Nostre Programa de festes t’ explicaré ‘n quatre ralles: per el matí i per la nit bols i mes bols de campanes; en la Cossa corregudes en que prenen part tres aques; una roda de castells i el plat fort... son les cucanyes. ¿Compreneu eixa falleta? Son les festes de Sant Blai. I Burriana tira el resto: ¡Cuantes cucanyes tindran! La rodeta del castell del palo tenim penxá i alguns borratxos per terra. ¡Vallgam Deu que cohetá! Fixemse ‘n el atre palo. Es un palo ensabonat. El xiquet puja que puja. Poc falta per a arribar; pero dalt no hi ha conill ni pollastre com avans. I quan el xiquet arribe ha de tindre un desengany, JULIÁN ARRIBAS

Esbós de la falla infantil del carrer San Agustín, 1944. Arxiu: GEHF

Esbós de la falla infantil de la Ravalera, 1944. Arxiu: GEHF

pues per tota recompenssa tira sarpaeta a un gat. Eixe perol de la corda ¿quin objecte amagará? ¿Aigua, confettis, conﬁts? No se pot adivinar. El xiquet que agarra el palo i porta els ullets tapats vol ferse ‘n el contengut trencantlo de garrota. El atre xiquet que mira, anjelet, ya está plorant. Plora, plora, qu’ els conﬁts me pareix que no els tindrás, perque al home del garrot de segur que li sap mal ’ qu el xiquet qu’ está en el palo el perol puga trencar. Aixina que les cucanyes també mos les han aiguat. De tot assó se despren que no se divertirán ni en cucanyes els xiquets ni en atres coses els grans. ¡Pobres festes de Burriana! Es pot dir que han acabat ¡Adiós la Misericordia! ¡Adiós el pare Sant Blai! LATERALS El concejal du la vara i el alguacil els pollastres. D’ espectaors hi ha un xiquet ï pa correr no hi han aques. La película no es apta. No deixen als xics entrar i totes les agulletes van caen en la pará.

LES FALLES INFANTILS

Eixa xica que va solta a deshora de la nit, —No cantes, sereno,—día posan en la boca el dit. Que mos arreglen les fons a vore si tenim aigues: les dones del barrio de Onda de la secor están fartes. La falla infantil que guanyà el segon premi en 1944 fou la de la Ravalera, un monument l’esbós del qual signà Jarques i que va guanyar 150 pts. per ser la segona millor falla de Borriana de 1944, any en què, precisament, s’estrenà Bernat Artola com a poeta faller per a la Ravalera. Pel que fa a la falla infantil del carrer San Agustín, podem suposar si observem l’esbós que, amb el lema Rascayú, feia referència als successos ocorreguts a una casa del barri de Sant Blai, on una dona, que creia ser víctima de fenòmens paranormals, va ser la causant que la saviesa popular batejara el barri de Sant Blai amb el malnom “Rascayú”, inspirat en la famosa cançoneta que deia: “Rascayú, cuando mueras, ¿que harás tú? Tú serás un cadaver nada más...”, cançoneta que Franco mateix va haver de prohibir per la psicosi col·lectiva que va produir en la població. Una altra curiositat de 1944 fou el “Bateig Faller”. Resulta que la Casa de València a Madrid, a través de l’Ajuntament de Borriana, encetà un concurs per a apadrinar el nounat més pobret de la població i encarregar-se de la seva educació a ﬁ de poder oferir-li un futur de puta mare. El xiquet fou Blas José Donet Taurà, que va rebre els dos noms dels dos sants, perquè Sant Blai és el patró del poble i Sant Josep ho és de les falles, en el moment de rebre les aigües sagrades, però, vés per on, després del bateig tothom oblidà el xiquet, així que tot allò tan fantàstic que li esperava se n’anà a fer la mà15 JULIÁN ARRIBAS

Familia Donet Taurà, agraciada amb el Bateig Faller en 1944. Foto de l’època. Arxiu: GEHF.

Blas José Donet Taurá va rebre el bateig faller en 1944. Foto de 2009. Arxiu: GEHF.

Notícia sobre el bateig faller a Borriana de 1944. Arxiu: GEHF.

15* Veure ARRIBAS, J. Crónica de los

hechos falleros acontecidos en Burriana durante la década de los años 40, Grup d’Estudis Històrics Fallers, 2009, p. 58-60.

Esbós de la falla infantil del carrer Lepanto, 1945. L’argument de la falla criticava les dones modernes. Arxiu: GEHF

Manuscrit amb què els del carrer Lepanto justiﬁcaren l’argument de la falla de 1945. Arxiu: GEHF

Un altre fet que caldria destacar de 1944, encara que corresponga a l’exercici faller 1944-45, és la institucionalització de les creus de maig16 , tot i que aquell any no se’n plantaren d’infantils, però serien les precursores de les creuetes que construirien els xiquets pocs anys després. De 1945 podem afirmar que fou un gran any de falles a Borriana, ja que es plantaren 10 falles major i 15 falles infantils. A més, es convocà per primera vegada el concurs de “cartells anunciadors”, que va guanyar Ruperto Sanchis Mora, es publicà el primer “Fallero”, on no hi havia cap referència als xiquets17 , i la Reina Fallera fou Lupita Andino, la filla del Governador, que va ser elegida a dit, ja que durant la votació democràtica que es va fer el dia 3 de gener de 1945, els fallers van fer algunes trampes i tot acabà malament, així que l’alcalde decidí que allò de la democràcia s’havia acabat. Un gran any, sens dubte. Però parlem de falles infantils, que és el que cal en aquest moment. En primer lloc, tractarem les falles infantils agregades a la Mercé. Els xiquets del popular barri volgueren plantar falla. Sabien que les flames de l’equinocci de primavera pagaven la pena i s’organitzaren en comissions als verals de la veterana Mercé, que va dur endavant tots els tràmits que calgueren, ja que la JLF sols donava permís per a plantar falles infantils a les comissions de xiquets que estaven sota la responsabilitat d’alguna falla d’adults. I si hem parlat abans de comissions, en plural, és perquè foren tres les falles adscrites a la Mercé, tres comissions que estigueren constituïdes pels xiquets següents:

16* Veure ARRIBAS, J. Les creus de maig, Grup d’Estudis Històrics Fallers, 2008. 17* Tot i no ﬁgurar a les pàgines d’“El Fallero”, els xiquets participaven en les activitats festives, com ara la Cavalcada del Ninot, i les xiquetes lluïen el vestit de fallera, tal com indiquen les fotograﬁes de l’època.

LES FALLES INFANTILS

COMISSIÓ INFANTIL DEL CARRER DELS ÀNGELS, 1945. President Vicepresident Secretari President de Festes Vocals

Juanito Fortuño Aguilella Miguelito Pitarch Felis Gustavo Ferrada Chordá José Fortuño Aguilella Vicente Llorens Fuster Juanito Llorens Fuster José Piquer Felis

COMISSIÓ INFANTIL DEL CARRER DE LOURDES, 1945. President Vicepresident Secretari Tresorer Vocals

Vicente Gómez Manuel Mercé Vicente Traver José San Antonio Paquito Figuerola Vicente Montoliu Vicente Tur J. Luis Traver

COMISSIÓ INFANTIL DEL CARRER LEPANTO, 1945. Presidente Vicepresidente Secretario Tesorero Vocales

JULIÁN ARRIBAS

Esbós de la falla infantil del carrer dels Àngels, 1945. Arxiu: GEHF

Esbós de la falla infantil del carrer de Lourdes, 1945. El monument feia referencia a la festa taurina del barri. Arxiu: GEHF

José Marqués Fandos Salvador Ferrer Ramos Juan Vidal Fortea Asunción Ortiz Saez Mercedes Oliver Torres Joseﬁna Torrent Llacer Antonieta Fortea Mingarro Amparito Borillo Ferrer Rosita Candau Navarro Conchita Chordá Aymerich Rosario Fandos

Els xiquets de la Vila també volgueren plantar monument. En ells habitaven els sentiments més bells de la festa i aproﬁtaven l’exemple de fallers emblemàtics, com els vilers Pepe Aranda o el sastre Gracià “el Parit”, així que feren com els majors i plantaren el seu monument amb el lema “Festes a Vilapanera”. Aquells xiquets, foren:

Esbós de la falla infantil de la Vila, 1945. Lema: “Festes a Vilapanera”. Arxiu: GEHF Durant l’alcaldia de Joaquín Urios se suprimirien els bous al carrer (1956), i així demostraria aquell home que no era tan tararot, ni de bon tros, com els que tornaren a instaurar-los anys després. Anteriorment, Joaquín Peris Fuentes, alcalde de Borriana des del dia 1 de juliol de 1895 fins el dia 30 d’octubre de 1897, home de gran cultura i coherència, també va prohibir els bous al carrer, convençut que la tradició, o el que siga, no pot justificar allò que és injustificable; però les enèrgiques protestes de la plebs, que no entrava en raó, provocaren que Peris comprara un bou Sevilla de color roig que va fer una malesa en les Festes de la Misericòrdia. L’animal es va cobrar un grapat de ferits i tres morts... i Peris es guanyà el malnom “el Bou Roig”.

COMISSIÓ INFANTIL DE LA FALLA BARRI LA VILA EN 1945 Presidente Vicepresidente Secretario Contador Tesorero Vocales

Perfecto Romero Monsonís Leopoldo Diago Lavall Juan Blasco Chordá José Blasco Chordá Bautista Gómez Blasco José Peirats Valle María del Carmen Aranda Guillermina Sánchez Font Enriqueta Gómez Sorlí Enriqueta Ortí Sánchez

En l’esbós que presentaren a l’Ajuntament es pot veure una escena taurina, molt típica d’una època on tothom s’enutjava si els bous de les festes no eren tan braus com s’esperava. El barri València, un dels primers a plantar falla a Borriana, es va responsabilitzar de dues comissions infantils, la del carrer Pie de la Cruz, amb el lema “Conseqüències d’una sessió fèmina”, i la del carrer San Sebastián, que presentà un esbós dibuixat per xiquets, tal com caldria fer sempre. Era un esbós molt simpàtic que manifestava a les clares la il·lusió dels més menuts. Les comissions respectives foren les següents:

LES FALLES INFANTILS

FALLA INFANTIL DEL CARRER PIE DE LA CRUZ Presidente Vicepresidente Secretario Subsecretario Festero Mayor Vocales

Salvador Ribes Coria Rogelio Amat Montesinos Francisco Ferrer Simarro Bautista Monfort Borja Manuel Palomero Monfort Juanito Enrique Escrivá Vicente Usó Escrivá Paquito Boix Bomboí Amadeo Carbó Artero José Tomás Enrique Escrivá Ismael Ballester Varella Juanito Pascual Bautista Calvo Cerezo Manolo Calvo Cerezo.

Esbós de la falla infantil del carrer Pie de la Cruz, 1945. El lema de la falla era “Conseqüència d’una sessió fèmina”. Arxiu: GEHF

FALLA INFANTIL DEL CARRER SAN SEBASTIÁN

Presidente Secretario Depositario Vocales

Vicente Girona Fandos José Sales Antonia Lavall Enrique Molina Paquita José Girona Vicentica

Esbós de la falla infantil del carrer San Sebastián, 1945. Arxiu: GEHF

Una altra d’aquelles quinze falles infantils fou la de l’Escorredor. La comissió infantil, aplicada alumna de la major, comptava amb tretze membres ben organitzats, entre els quals ﬁguraven tres xiquetes falleres que, a pesar de no estar reconegudes oﬁcialment, ostentaven els càrrecs de Fallera Major i Dames d’Honor. JULIÁN ARRIBAS

Esbós de la falla infantil l’Escorredor, 1945. Primer premi. Arxiu: GEHF

Falla infantil de l’Escorredor, 1945. Arxiu: GEHF

Els xiquets eren Vicente Guerola Blasco (President), Miguelito Dols Piquer (Vicepresident), Francisco Ramos (Secretari), Rosita Gil Melchor (Depositària) i els vocals Manolito Carbonell Rubert, Francisco Seriza Calatayud, Vicente Tarancón Pallarés, Javier Carbonell Rubert, José Dols Piquer i Vicente Gimeno Daudí. Els tres membres restants eren la Fallera Major Infantil, Rosita Gil Melchor, i les seves Dames d’Honor, Lolita Pitarch Monserrat i Lolita Granell López. Tots aquests xiquets plantaren la falla davant de la casa de cereals Simarro. Fou una obra ben pensada i ben materialitzada que responia al lema “Amb una bona palà, quedà agranat el Pla”. Sobre un pedestal decorat amb sanefes i algunes ﬁgures en relleu, es presentaren escenes al·lusives al lema. En la part de darrere del monument aparegué una escena que emulava les típiques tertúlies del Pla i, junt a ella, un carro del qual tirava un cavall i que als ulls de l’observador recordava l’antiga gossera, però que en aquest cas ben bé podria ser el contenidor on s’amuntonaven les deixalles. L’esbós de la falleta el va signar Vicente Guerola Blasco i el monument guanyà el primer premi. Aquell any de 1945 també es plantà falla al carrer Marí, associada a l’Escorredor. Ja era habitual que els xiquets d’un carrer s’il·lusionaren amb la idea de dur endavant un projecte faller i preparaven un monument i un programa festiu que, de vegades, es completava amb un llibret, tal com feren els Carmelites anys arrere. De fet, algun dels personatges relacionats amb la falla del carrer Marí, va estudiar a eixe col·legi. Pel que fa a l’autoria del llibret, Vicent Cardet valora la possibilitat que se n’encarregara Ricardo Ruﬁno, que va escriure un text que criticava temes relacionats amb els bous de les festes de la Misericòrdia, tal com feren els de la Vila, i satiritzà també aspectes de l’alimentació que

LES FALLES INFANTILS

resumí en la quarteta adjunta a l’esbós presentat a l’Ajuntament que transcric literalment:

“El moniato fulero barato y alatanero. Y el pa está arruinat, per lo preu que l’an ﬁcat”. El llibret es publicà sense signar, seguint així la maleïda costum d’aquells anys, i comença amb una simpàtica introducció formada per tres quartetes que invitaven el públic a contemplar la falla, tot avisant que estava elaborada per xiquets i demanant una almoina per a pal·liar el gasto faller. Falla infantil de l’Escorredor, 1945. Arxiu: GEHF

INTRODUCCIÓ Lector qu’hara te detens a contemplar un monument el infantil complement de les falles i así vens; Frònt a la nòstra falleta frut del desvèl d’una giquets no’t rigues pues está lleig i pòsa una limosneta; Limosna qu’agrairem si mos dones, i si no sense pòr ni compasió en la falla’t posarem. Acabada la introducció, l’autor explica detingudament els temes triats per a ser puriﬁcats pel foc. En primer lloc, l’autor ens recorda la importància del moniato com a producte alimentari enfront de la poca qualitat del pa. Per a pal·liar la fam de la postguerra, era costum cultivar estos tubèrculs ensucrats inclús en tests, aproﬁtant patis, balcons i terrasses.

JULIÁN ARRIBAS

El pa, no obstant, solia elaborar-se amb farina de dacsa o amb segó. Pocs eren els que menjaven pa de blat, que resultava car per a l’economia familiar, per la qual cosa les dones solien evitar-lo. En l’esbós inicial es va dibuixar un moniato conversant amb un home, un forn i una carabassa.

EXPLICACIÓ Esbós de la falla infantil del carrer Marí, 1945. Arxiu: GEHF

Falla del carrer Marí, 1945. Arxiu: GEHF

Divérses cóses critica la falla “Carrer Marí” i una d’elles, la d’así el moniato mos explica: ¡Fixat bé! —diu en sa llengua— erigit gobernaor per la fam, força major, la meua pantja no mengua, en cánvit un desgrasiat que “chusco” mos s’apellida en la caldera molt buida va moritse al meu costat. Yo fume puro enfaixat, i ell colilles de gatet; de segó i panís l’han fet i mos conta qu’es de blat. —Escoltam pues hara a mí— salta el bolso monedero; i te conte sense un pero lo que m’ha portat así. La vanitat femenina ha fet que fora un cacharro que per lo gran en un carro arrastre ha d’anar aixina. Yo qu’en algún temps no llunt era un primor de menut el privilegi he perdut de vorem o la ma junt. A la estraperlista acasa la tita que “pava” es diu pa buscar ahón está el niu LES FALLES INFANTILS

que provix a d’esta raça. Ya pót correr ofegá darrere d’esta persona que com té’l servell de póna póc en clar d’ella traurá; en canvit no aplega el día qu’a fórça bruta o a males al qu’es guarda les espales li vatja la Fiscalía. Igual que va fer la Vila i el barri València, els del Carrer Marí no van deixar passar l’ocasió de criticar la mansuetud dels bous que es van soltar en les festes de la Misericòrdia. En el monument es van col·locar dos caps en un dels quatre laterals.

Placa col·locada al carrer Marí. El carrer Marí rep el seu nom per la valencianització del primer cognom del prevere Marín i Mendoza. Ja en 1755 s’anomenava Carrer de Marí. Font: Falla la Vila.

En festes de la Patrona de Burriana, se van fer uns bous que varen saber deixarmos cara de mona, per aixó la Comisió arrecordantse del fet llama al poblé l’atenció; pues no hi ha pret que mos feren en veç de bou cuatre vaques, dos burros i unes sinq aques, que de valens res tingueren. Per a acabar, l’autor agraïx a la bestreta la compra del llibret, que es va vendre al preu d’un quinzet (25 cèntims de pesseta).

FINAL La explicació s’acabat moltes gracies pel quinset, qu’has donat per el llibret i en bunyóls no t’has gastat.

JULIÁN ARRIBAS

Esbós de la falla infantil de la Ravalera, 1945. Arxiu: GEHF

Amb tota la informació de què disposem de 1945, queda clar que les falles infantils s’havien instaurat a Borriana, a pesar de la mancança d’alguns elements fallers, com ara la ﬁgura de la Reina Fallera Infantil. Els xiquets s’organitzaven en comissions, unes associades a formacions falleres de majors i altres com a sector infantil d’elles. Cas, aquest últim, de la comissió infantil de la Ravalera, formada per Vicente Canós Usó (President), Antonio Fortea Lloscos, Vicente Canós Oliva, Domingo Clofent Moliner, Juan Blasco Chordá, José Martínez i Vicente Mon Trilles. El monument criticava, una vegada més, els bous de la Misericòrdia (pobres bous), tal com indicava la quarteta afegida a l’esbós presentat a l’Ajuntament i signat per José Jarques. La quarteta fou la següent:

Venim a ﬁcar al mich Pa que els vallaga de burles Tochs aquells sense sentich Que en ves de bous dugueren burres. Continuant pel camí de furgar en els vells documents, com si patírem la síndrome de Diògenes, ens trobem amb la falla infantil del barri de Sant Blai. La comissió infantil va comptar amb una organització completa: directiva, vocals, monument, programa de festes i llibret. El dia 14 d’abril de 1944, dins ja de l’exercici faller de 1945, els xiquets de Sant Blai es van dirigir a l’alcalde en Miguel Gil Vinyes perquè aprovara la comissió formada per:

LES FALLES INFANTILS

COMISSIÓ INFANTIL DE SANT BLAI, 1945 Presidente Vicepresidente Secretario Tesorero Vocales

José Estornell Moliner Vicente Fuster Chordá José Montoya Montoliu José Vicente Llácer García Francisco Fuster Chordá Manolito Planelles Calpe Vicente Dosdá González José Buchol Montoro Vicente José Hurtado Vicente Fortea Roig Víctor Marín Aymerich

En la contraportada del llibret que van editar hi havia el programa de festes infantil que van dissenyar per als xiquets del barri i que transcric a continuació tal com hi va aparéixer:

Día de San José, desde la 6 de la madrugada hasta las 8:30, gran disparo de morteretes. A las 8:30, tendrá lugar en la Iglesia de San Blas, una misa en acción de gracias por esta Comisión, a la que asistirán las falleras, niños y niñas, vestidos de labradores. Terminada la misma las falleras harán ofrenda de ﬂores a San José; terminados los actos, saldrán del templo y, acompañados por la banda fallera, desﬁlarán por las calles del barrio. POR LA TARDE A las 4:30, cucañas. A las 5:30, carreras de sacos. A las 6:30, “chocolatá”. A las 7:30, concurso de niñas feas. A las 8:30, sorpresas de cajón. A las 9:30, se sortearán los números que se encuentran en las cubiertas de estos libros1. Esta comisión infantil, tiene el gusto de invitar a todos en general.

Sant Blai, Patró de Borriana. Font: www.terra.es

Francisco Palomero, Presidente de Fiestas. JULIÁN ARRIBAS

Creu de maig dedicada a Sant Blai, 1947. Arxiu: GEHF

El document el va signar el President de Festes Francisco Palomero. El llibret, però, es va publicar sense signar. Era un text estructurat en tres part, la primera de la qual era una petició a Sant Josep perquè beneïra la comissió. La segona part també era una petició al patró perquè inspirara el poeta i, ﬁnalment, la tercera part explicà el monument infantil, que comparava els deu manaments amb l’actitud de les persones. Ai!, l’actitud de les persones. Si en foren deu a tot el planeta, Moisès hauria dut del Sinaí “Els deu malaments”. Però no en som deu i no només deu estan malament, sinó que en som un bon grapat tal que si algun observador celestial ens contemplara, es partiria el cul de riure. També el llibret pot suscitar algun somriure, però de bon rotllo. El text és aquest:

PORTÁ ¡Gloriós Patriarca! fes que vent en popa navegue la barca d’esta alegre tropa, y fes de manera, que per tú guiá artista y fallera triunfe en la chorná. Y si com desiche ven la tropa esta alcanse sa dicha fent ralla en la festa, esta gran chorná radiant y gochosa, segur que será mes gran y gloriosa y del tot cumplida, si es que bondadós ¡per tú es beneida Sant Chusep Gloriós!

LES FALLES INFANTILS

AL PATRÓ DE LA FESTA Yo te demane en deber ¡Oh Sant y Gloriós Patró! una font de inspiració y abocant tot el saler, que siga sobre el paper la esplicasió de la falla qu’a plantat la faramalla del Barrio del Rascayú, mol mes gran qu’el Gurugú y entre totes fasa ralla. EXPLICACIÓ Contemplant en intensió la intensió que té esta falla se vorá que te l’asunt mes paladar y sustancia que sól tindre aquell guisao que ho te tot y res li falta, pues se trata nada menos... ¡mira aón chafes y arromangat! Dels mandaments de la lley que Deu a cumplirmos mana. ¡Ay ma mare, quin apuro! A vorem qu’es lo que pasa per qu’así lò que interesa ya que de guisos se parla es d’escudellar l’asunt pa tirarsel a la pancha. Yo vullguera q’algún Sant compasiu m’allumenara per a no fer el ridicul y estacar no molt la pata, pero com vech que les supliques totes cauen en desgracia, me fach l’animo, me tire com sól dirse al cap la manta. Fixat be en eixe costat: ¡qué preciositat de casa!

JULIÁN ARRIBAS

Ermita de Sant Blai. Font: GUMBAU GONZÁLEZ, J.; CARDA NAVARRO, H., El camí de les ermites de Burriana, Magníﬁc Ajuntament de Burriana, 2003.

Bernardo Mundina Milallave (18391909) arreplegà en la seua obra alguns costums antics relacionats amb Sant Blai de la manera següent: “Tenia (Burriana) un convent de Pares Mercenaris, l’església del qual va ser oberta al servici públic dels fidels en 1843, una ermita dedicada a Sant Blai [...] només hi ha de notable en la de Sant Blai el ric quadro que està col·locat en el seu altar major i que representa a tal sant, el qual va ser trobat entre les runes, després de l’expulsió dels moros, sent el més admirable que hui es troba com acabat d’eixir de l’estudi de l’artista [...] El dia 3 de febrer se celebra una fira que dura 8 dies, anomenada la fira de Sant Blai, patró d’esta vila, i els dimarts de cada setmana es fa un firat prou concorregut [...] En les festes que se celebren a Sant Blai durant la fira, hi ha tres dies de corregudes de cavalls, en les quals es disputen les joies els millors animals de la Plana que acudixen d’altres pobles; sent un espectacle divertit i animat per un crescut nombre d’aficionats i gents de totes edats i sexes”.

es molt rica la familia i dels seus dinés fa gala; pero no sòlta un gallet al pobret que li demana. Hara sòls se reverencia, en sinisme qu’amedranta un egoisme qu’a tots mos enfosquix y emborracha y en honra que mos deshonra fa que ben honrat tot vacha a tot hora tot asó va abundant a preu de tasa y en proba que lo que dic va de veres y no es chansa sols hi ha que considerar lo que susuix y pasa. Pero sempre hi ha excepcions, mira eixa modèsta casa, es molt humill son orige, mes sempre de bona gana socorrix al desvallgut. Ben clar pregona la falla qu’els espavilats abunden; es més listo qu’una rata rixe ratero que veus qu’en facilitat y gracia a l’altre hòme bonachó la cartera li agarra i sen va tan satisfet com si res allí pasara. També mentires ne roden de tal tipo y tal calaña que tombar igual podrien un chalet que una barraca; Quica estaría molt bé si tinguera lo de Juana, i enca ‘staría millor ésta si entrara en sa casa tot lo que Quiqueta té; sempre hi ha a qui lo de l’atra felís a ella faría pero sempre aixina pasa,

LES FALLES INFANTILS

qu’ho rosega tot en furia una codicia poc sana. Y com de contar miseries d’aplegar al cap tinc gana perque vech que m’ha d’ensendre al remat com una traca p’acabar pronte diré per que ya me s’olvidaba, que en el sext dels mandaments hi ha persona que s’asmarra. Tots estem mes perduts qu’una agulla en mig la palla y ademés més abatuts que se veu aquella rata que se descuida y un gat li posa damunt la sarpa, perque per més que’s predique, no hi ha per a res cachasa. Deprengam pues la lliçó que mos dona est, any la falla ¡a cumplir els mandaments, com el monument demana! ¡a fer algo en beneﬁsi de la salvasió de l’ánima! Com s’acabat el romans, vullc demanarlos perdó per donarlos la tabarra.

I parlant de Sant Blai, se m’ha ocorregut afegir un poema que vaig escriure quan el regidor de festes em va demanar l’any 2009 que recitara alguna cosa a la Font del Vi (peculiar “botelló”). S’hi solen recitar poemes del Bessó, però a mi m’abellia més llegir açò. Allà va, en la pàgina següent:

JULIÁN ARRIBAS

LA FONT DEL VI (Festa d’Interés Turístic Provincial des de 2010) Respecte a la Font del Vi, Francisco Roca i Alcayde va assenyalar en la seua Història de Burriana: “Forta epidèmia de febres intermitents (paludisme: terçanes, quartanes, etc.) va patir Burriana l’any 1853, fins a l’extrem que el dia 10 de setembre es reunix l’Ajuntament en sessió per a prendre mesures sanitàries. Oferia llavors la vila un trist aspecte amb tanta gent tapada amb mantes o mantons, transitant encollides pels carrers, amb els rostres demacrats i d’un color cendrós típic, que presagiava una població delmada per l’epidèmia i amenaçada amb una generació d’escarransits, malaltissos o depauperats [...]. El següent any 1854 (5 de gener) va acordar l’Ajuntament (en atenció que la vida ja s’havia normalitzat) fer una font de vi (del molt que ací es collia), el dia 3 de febrer, amb motiu de les festes de Sant Blai, a fi d’obsequiar als forasters i complaure molts veïns.” Però a finals del segle XIX, es va considerar prohibir la Font del VI, a causa de les borratxeres, segons el senyor Manuel Peris Fuentes, “pels abusos als quals dóna lloc ha motivat que se suprimira, d’entre les públiques alegries, l’original font”. Al desaparéixer de la ciutat el cultiu de la vinya, la Font del VI es va oblidar a poc a poc fins que a finals dels anys seixanta n’Evaristo Tormo Felip, dedicat al comerç de begudes, va recuperar la tradició, amb la col·laboració de l’Agrupació Borrianenca de Cultura, aportant beguda i menjar per a tots els que acudiren a la festa. Posteriorment seria l’Ajuntament qui organitzaria l’esdeveniment el dia de Sant Blai a les nou i mitja del matí (antigament començava a les sis i mitja del matí). Fluïx el vi de la font, s’esmorza i es reciten poemes de “el Bessó”. El dia 13 d’octubre de 2010, la festa de la Font del Vi va ser declarada Festa d’Interés Turístic Provincial de la Comunitat Valenciana.

CANT A SANT BLAI

A la vora del riu Ana s’alça el temple del patró, tot el poble en oració sota el seu mant s’encomana. Per ser tradició cristiana, els veïns, en comunió, mostren seua devoció al sant que abraça Borriana.

Un xiquet que menja peix s’ha clavat una espineta, mes Sant Blai alça la dreta i el dolor desapareix. A una dona que sofreix mal de gola, el sant la sana, per ser ﬁlla de Borriana el seu miracle mereix.

El riu gira per respecte i fa reverència al patró fent acte de contrició i mostrant-li el seu afecte. Després s’enﬁla tot recte buscant la Mare de Déu que al Clot l’espera en sa seu per ser un ﬁll predilecte.

Nosaltres, els borrianers, volem brindar pel patró i amb el vi de l’oblació i, del seu temple, al recer, cridem hui, més fort que mai, tots units en un sol crit, puix que parla l’esperit, visca, el pare Sant Blai!

Nostre crit no demana, sinó clama agraït. Cridem hui, més fort que mai, visca, el pare Sant Blai!

J. A.

LES FALLES INFANTILS

Fer falla era una activitat de puta mare per als xiquets que, en aquells temps, no tenien els avantatges de l’actualitat, tot i que això dels avantatges seria discutible. Sens dubte, fer falla responia a les necessitats d’oci infantils, i així pensarien els més menuts del carrer Mariano Benlliure, l’última falla de 1945 de la qual tinc notícies. El dia 12 d’abril de 1944, després d’haver rebut el primer premi de falles infantils, el seu president Antonio Llin Calbet es dirigí a la Junta Local Fallera per a obtindre el vistiplau del nou projecte. L’esbós presentat no mostrava, ni de bon tros, una falla digna de premi, però en construir-la, el jurat comprovà que mereixia el segon premi. I acabades les falles de 1945, tots els fallers es posaren a treballar per a organitzar les falles de l’any següent, però al gener, la neu va cobrir Borriana durant els dies 16, 17, 18 i 19 i les temperatures van baixar als 9,50 sota zero (Mare! Quant de fred!), fent malbé la collita de taronges i algunes cases, els sostres de les quals van caure pel pes de la neu. Per tant, aquell any de 1946 no es plantaren falles... Val, val. Sí que se’n plantà una al barri València; una falla de fallers de veritat, amb un bon parell de collons, però no era una falla infantil i, per tant, no la comentarem ací. Si algú vol assabentar-se’n, pot consultar el llibre Crónica de los hechos falleros

acontecidos en Burriana durante la década de los años 40, escrit per mi i editat pel Grup d’Estudis

Esbós de la falla infantil del carrer Mariano Benlliure, 1945. Arxiu: GEHF

El Pla de Borriana nevat, 1946. Arxiu: GEHF

Històrics Fallers. Ara passem a l’any 1947, però abans m’agradaria comentar, tot i que siga de manera atemporal, inconnexa i aparentment fóra de test, que, pel que fa a tot açò, cal destacar que una vegada, un home que, tot siga dit, dels tres ulls, els més bonics eren els dos que tenia a la cara, eixe home, com dic, va veure una vegada que un altre feia una cosa a un lloc determinat per motius que ara no vénen al cas, atés que no són rellevants. I també cal dir que, quan jo era menut, vaig JULIÁN ARRIBAS

Estendard que duien els de la Mota per a “passar el cabàs”. Arxiu: GEHF

18* En efecte, en 1947 s’instaurà la ﬁgura de la “Dama de la Ciutat”, però no tingué continuïtat l’any següent per motius d’eixos d’homo sapiens: mals rotllos. En 1949 es volgué recuperar aquesta ﬁgura, però es canvià el nom per “Dames d’Honor”. 19* Els pressupostos de 1945 ascendiren a 18.875 pts. , mentre que els de 1947 foren de 12.675 pts. D’ells, la major partida era per a les bandes de música, a les quals se’ls assignaren 7.000 pts.

conéixer un octogenari que recordava la contalla que el seu rebesavi li va transmetre una nit d’estiu, mentre prenien la fresca asseguts a la porta de casa. Ell mateix l’havia sentida dels llavis del seu avi, que li digué que, quan era menut, va haver d’ajudar (Uf! Sort que no he escrit “va tenir que”) un amic a plantar una falla a un lloc de Borriana, contalla que, cas de poder documentar-se, canviaria la història de les falles d’aquesta ciutat. Joan, envide la falta i truque. I ara sí, anem-nos-en al 1947. De 1947, poques coses en sabem. Fou l’any que s’instaurà la figura de la “Dama de la Ciutat”, però només per als majors, clar18. Cal reconéixer que era un any de grans dificultats, una putada, com se sol dir, i que els veïns no estaven com per a tirar diners al cabàs que els fallers passaven pel barri. Per eixe motiu van baixar els pressupostos19 i només se’n plantaren deu falles, de les majors. De les infantils, saben que es van tenir en compte a última hora i que la falleta de l’Escorredor guanyà el primer premi, dotat amb 25 pts. i la falla del carrer de Lourdes va guanyar el segon, per la qual cosa va rebre 15 pts. i 5 pts. més d’accèssit (¿?). Ah! I també sabem que els xiquets i les xiquetes es vestien de fallerets i falleretes; elles, de falleretes i ells, de fallerets, que així ho indiquen les fotos. De fet, ja feia anys que es vestien així per a les festes i fins i tot participaven en actes com la Cavalcada del Ninot. Si 1948 ha de passar a la història per algun motiu, a bon segur és perquè aquell any va nàixer Ian Paice. A més, es va atorgar per primera vegada el premi “Enginy i Gràcia” i es va aprovar el Reglament de la Junta Local Fallera, en el qual no hi havia cap referència específica als xiquets, tot i que cada President de comissió major era el responsable de tot allò que tinguera relació amb la seva falla i, per tant, era el responsable, se’n dedueix, dels menuts. És a dir, que era semblant a la responsabilitat de Steve Morse amb el seu LES FALLES INFANTILS

Membres de la falla de l’Escorredor, 1947. El xiquet, vestit amb saragüells, és mon pare, Julián Arribas Abella, un gran tipus. A la seva esquerra, Mari Fanny Fuentes Campos, que es la mare del nostre amic Amadeo, i darrere, l’home de la boina és Perfecto Fuentes Montes, l’avi d’Amadeo. Arxiu: GEHF

instrument. Aquest any no hi hagué Dames de la Ciutat perquè, segons contà la Reina Berta Baldó, que governà les falles de 1948, les dues xiques que havien d’acompanyar-la com a Dames de la Ciutat es feren arrere dies abans de la setmana fallera per motius que no cal comentar i la Junta Local Fallera decidí que la màxima representant de les falles de Borriana de 1947 aniria acompanyada per un xiquet i una xiqueta: Arturo Petit i María José Herrero. I així sembla que va ser. Dels monuments infantils de 1948, sabem que els seus premis no estaven inclosos en els pressupostos, tot i que sí que hi va haver diners per als guanyadors, els quals foren el Barri d’Onda, que va rebre 50 pts. pel primer premi i la falla infantil del carrer de Lourdes, que va guanyar el segon premi amb les 25 pts. El tercer premi, però, va quedar desert. JULIÁN ARRIBAS

La Vila, 2008. Artista: Francisco Ferrandis.

Falla infantil de la Vila, 1949, plantada a “Les Placetes”. Arxiu: GEHF

De 1949 també hi ha molt poca informació pel que fa a les falles infantils. Així com de 1945 hem pogut trobar moltíssima informació (fotos, esbossos, llibrets, documentació presentada a l’Ajuntament...), dels anys següents quasi que no hi ha res. Sembla que la nevada de 1946 va fer més mal a les falles infantils que a les majors. La revista “El Faller” no incloïa res referent als xiquets, atés que sols eren oficials les comissions majors, i les úniques dades que han sobreviscut al pas del temps són les que apareixen en els documents de falles grans, com ara les decisions dels jurats, que aprofitaven l’acta on es registraven els premis de falla i llibret per a atorgar també els premis de falles infantils. També sabem coses dels menuts perquè es veuen en algunes fotografies dels majors, on solen aparéixer vestits de fallerets i falleretes a peu de falla o a les carrosses de les cavalcades dels ninots. D’aquesta manera, he pogut saber que la Vila plantà falla infantil a “Les Placetes” i que els tres premis es repartiren així: el primer premi el guanyà la falleta del carrer Mariano Benlliure; el segon, la falla del carrer Generalísimo Franco LES FALLES INFANTILS

(actual Raval) i el tercer, la falla del carrer Buen Suceso, al barri de la Mota. Per tant, podem assegurar que es plantaren, almenys, quatre falles infantils a Borriana en 1949. Ningú no dubtarà que 1950 fou un any fonamental en la història de les falles de Borriana, sobretot per a les falles infantils, perquè aquell any s’instituí la figura de la Reina Fallera Infantil. No té fi la trajectòria del caminant faller. Es tracta d’un viatge entre les flames, en el que l’aparent final és el nou inici, per la qual cosa es diria que només hi ha principi i recorregut. El faller no és un ser amb una setmana de vida, sinó que ocupa tot un any de treball i il·lusió combinats en una simbiosi perfecta, és un amant que compartix vigília i son. Si el foc corona el goig anual, el buit de la cendra crida de nou a les portes dels barris i societats. És llavors quan l’esperit del foc renaix per naturalesa, ja que mai no hi ha mort per complet. Així, doncs, la mort i la vida es fusionen com a parts inseparables de l’existència, i d’esta manera, la vida, l’existència, és eterna; efímera en el temps, però perpètua en el record. Amb les aromes de l’última pólvora ben instal·lats en l’ànima, el dia 20 de març de 1949 els fallers van reprendre la seua activitat quotidiana amb la dualitat de l’enyorança i l’esperança acampada al bell mig de l’ésser. El bes del foc els havia seduït. Els ninos, les falleres i els poemes que haurien de protagonitzar el nou exercici eren encara boirines sense rostres que pul·lulaven eteris entre les ments dels portadors de l’esperit del foc. Els pensaments diàfans prenien cos per moments i desapareixien a l’instant, com delicades llavors que, a poc a poc, germinarien en un projecte. Mentrestant, en les cases del poble, els artistes, les jóvens i els poetes esperaven en silenci la mirada de les comissions, eixa energia que, en rebre-la, no necessita paraules. I així va ser com els responsables de cada falla van contactar amb ells. Prompte es van dibuixar JULIÁN ARRIBAS

Creu de maig de la Vila, 1945. Arxiu: GEHF.

Rosita Feliu, Reina Fallera Infantil de 1950, amb les seves Dames d’Honor, María de los Ángeles Llopis i María Consuelo Tormo. Arxiu: GEHF.

els esbossos, es van realitzar les peticions a les famílies perquè les jóvens lluïren el vestit regional i es va proposar als poetes la confecció dels versos que, convertits en la veu dels ninos o en les ﬂoretes que haurien de rebre les falleres, completarien la més artística i sentida de les celebracions, la que conjura l’equinocci. La festa i l’art, siga este música, pira o poesia, caminaven novament pels carrers de Burriana. Els mesos van transcórrer replets d’activitat fallera. Els veïns rebien cada diumenge la visita dels fallers i tiraven una moneda al cabàs, els artistes treballaven en els tallers, els poetes escrivien versos i les falleres preparaven els seus vestits. Se succeïen els paiportes, les reunions per a organitzar els festejos i les idees noves. Així, vivint la festa cada dia, va arribar el moment de preparar la setmana fallera de 1950 i la Junta Local Fallera va organitzar els esdeveniments que haurien de provocar el goig dels borrianencs i de tots aquells visitants atrets

LES FALLES INFANTILS

Presentació de Rosita Feliu Rives com a Primera Reina Fallera Infantil de Borriana, al Teatre Principal, 1950. Arxiu: GEHF.

per l’enigmàtica festa de les falles que, aquell any, estarien representades per la Mercé, la Vila, el barri València, l’Escorredor, el barri d’Ona, la Ravalera, la Mota, la Societat de Caçadors i el barri Sant Blai, pel que fa a les comissions majors; nou falles experimentades que asseguraven una festa inoblidable. La dada més destacable de 1950 va ser l’oficialitat dels xiquets. Els hi havia en totes les comissions i s’observa en les fotografies dels anys anteriors que es vestien de falleres i fallers però, fins ara, no estaven considerats de forma oficial. S’havien cremat innumerables falles infantils, moltes d’elles amb el seu llibret corresponent. Els Carmelites havien impulsat la vessant infantil de la festa i en els carrers es plantaven sovint més falles infantils que majors. Tant era així que, en 1945, junt amb les 10 falles majors, es van cremar 15 infantils. Els xiquets, doncs, vivien la festa de les falles, tant o més que els jóvens i adults, des d’un punt de vista més pur. JULIÁN ARRIBAS

Rosita Feliu Rives i José Pedro Felis Daudí, Raina Major Infantil i Cavaller Acompanyant. Borriana, 1950. Arxiu: GEHF-

Inclús es van designar dos xiquets en 1947, Arturo Petit i María José Herrero, que acompanyarien la Reina Rosita Traver en tots els actes oﬁcials abillats amb el vestit regional. Jo mateix vaig voler aportar el meu granet de sorra en 2007, en l’acte de presentació de la Reina Fallera Infantil, i, perquè així m’abelleix, transcric un trosset del manteniment:

LES FALLES INFANTILS

Quantes vegades, en casa, la xiqueta diu un dia pare, jo vull ser fallera, i es compleix la profecia. Quantes vegades, en casa, es pregunta si voldria la xiqueta ser de falla si el vestit li agradaria. Es diria en este cas que qui ho diu, ja ho sabia. Però tots es queden curts, els majors, es queden curts, en creure que les xiquetes volen ser les donzelletes sols per seguir un costum. Què han de saber el majors de ser part de l’inﬁnit, de parlar amb els ninots i comprovar que els seus dits saben fer uns jocs de màgia fabulosos, de no dir? No saben tampoc, no poden saber res dels vostres jocs quan la nit de la plantà als ninots els poseu nom i deixeu que us conten contes de la festa on el foc és el tren que se’ls endú a un lloc meravellós que vosaltres visiteu quan de nit us venç el son.

Edgar Arribas en la Cavalcada del Ninot Infantil, 2004. Darrere es veu Toni Gil, President de la Vila. Arxiu: J. A.

No saben tampoc que el vol, quan desﬁleu, és un fet, que els peus no vos toquen terra perquè una fada, en secret, posa una estora encantada quan travesseu els carrers i una deessa l’enlaira perquè així totes voleu. Si la festa és la més pura, sou vosaltres qui la feu. J. A. JULIÁN ARRIBAS

Cavalcada Infantil

Fallera a Borriana,

1950. Arxiu: GEHF .

i Artola, qu nc Bernat e n ro A ll . e 0 4 st anys eta ca cada dels eure el po rant la dè u es pot v u li d e F ra ta le a si Rav e Ro Darrere d ts per a la uns llibre lg a é u g ri esc F. xiu: GEH

Era d’acompliment obligat i desitjat per tots els borrianencs que els xiquets de la ciutat tingueren la seua Reina. La idea ja havia aparegut anteriorment en alguns representants de les distintes comissions i, ﬁnalment, en 1950, Burriana va comprendre que no podia esperar més. La Reina Fallera Infantil va ser la xiqueta Rosita Feliu Rives, les seues Dames d’Honor van ser María de los Ángeles Llopis Aliño i María Consuelo Tormo Arnandis i el Cavaller Acompanyant de la Reina va ser el xiquet José Pedro Felis Daudí.

LES FALLES INFANTILS

Presentació de Rosita Feliu Rives al Teatre Principal. Arxiu: GEHF.

Segons recordava Roseta Feliu, va exercir de Reina als nou anys (va nàixer el dia 3 de setembre de 1940) i només es va vestir de fallera en tres ocasions: el dia de la presentació infantil en l’antic Teatre Casares, el dia de la Cavalcada, recorda, sent probable que es tractara de la Cavalcada Infantil Fallera que va tindre lloc el dimarts 14, i el dia de la visita oﬁcial a les falles per part dels representants infantils que es va efectuar el dia 18 de març, tal com indica la publicació El faller de 1950 en el programa de festes. Dels records del breu regnat que encara perduren en la memòria de Rosita destaca la presentació, a la que va assistir la reina Teresa Navarro i en la que un cosí germà encarregat d’oferir-li un ram de ﬂors va ser víctima del pànic escènic, per la qual cosa va ser una altra persona la que va JULIÁN ARRIBAS

Presentació de Rosita Feliu com a Reina Fallera Infantil de Borriana. Moment en què el falleret l’imposa la banda. Arxiu: GEHF.

Cavalcada Infantil Fallera a Borriana, 1950. Arxiu: GEHF.

eixir a l’escenari amb el present. Posteriorment, el regal floral del xiquet es va dur a terme en la intimitat de la llar. També recorda Rosita la seua última jornada de regnat. Va ser el dia 18 de març, vespra del dia gran. Després de realitzar la visita oficial a les falles, la Junta Local Fallera va acompanyar la Reina a casa, donant per acabats els actes infantils, però va ocórrer llavors que el Sr. Monserrat, membre de la Junta Local Fallera i Cap de l’Auxili Social, va traure una cadira de casa Roseta, la va posar a la porta, va col·locar la Reina damunt de la cadira i li va fer repetir: “Per ser la Reina Fallera de Burriana, vos done els gràcies a tots els fallers i falleres. Moltes gràcies”. Les Reines Infantils tindrien Cavaller Acompanyant fins a 1993. A partir de 1994 governarien en solitari. Havent decidit la Junta Local Fallera que cada comissió havia de tindre la seua representació infantil amb caràcter d’oficialitat, ja que els xiquets s’havien inclòs en la festa des dels seus orígens, els de la Mercé van triar Raquel Font Fortea com a Fallera Major Infantil i a José Borja Sánchez com a Cavaller Acompanyant. Sens dubte, l’oficialitat dels xiquets va ser una agradable notícia. No obstant, tal com es comenta en el llibret de la Mercé corresponent al 2004, les presses d’última hora per acabar el monument major (tenien “bou”) van ser les causants que ningú volguera ajudar els més xicotets en la construcció del seu monument. Només José Borja, nomenat Delegat de la Secció Infantil, els va ajudar a acabar la xicoteta pira. Va ser per això que, amb els xiquets enfadats per la deixadesa dels majors, el monument, que va obtindre el segon premi, va representar el president Montoliu penjat. A més, van col·locar una serra en al·lusió al fuster Juan Vidal, una bicicleta per a satiritzar Vicente Timoteu i una pereta que simbolitzava l’apatia, quant a la LES FALLES INFANTILS

JULIÁN ARRIBAS

LES FALLES INFANTILS

Cavalcada del Ninot, 1950. Carrossa de la Mercé, amb la seva Fallera Major Infantil Raquel Font. Arxiu: GEHF.

falla infantil, d’Alfredo Montesinos i del seu nebot Ernesto Orts, encarregats llavors de la companyia elèctrica. Finalment, el foc purificador es va endur el conjunt més enllà dels errors. L’últim any de la dècada havia de passar a la història fallera de la ciutat com el primer de representació oficial infantil i la Vila, que habitualment comptava amb xiquets entre les seues files, va comprendre que era necessari crear un càrrec nou en la comissió per a garantir el bon funcionament de tal aspecte festiu. La responsabilitat va recaure sobre el senyor Roberto Arnal Planelles, que va completar la desena de membres executius com a Delegat de les Falles Infantils, i els xiquets que ocuparien el tron que va nàixer aquell any van ser Mari Seores Nebot, Fallera Major Infantil, i Ernesto Vernia Montoya, Cavaller Acompanyant.

JULIÁN ARRIBAS

Raquel Font, Fallera Major Infantil de la Mercé, 1950. Darrere es veu la falla infantil de la Mercé, amb el ninot que representava el president Montoliu penjat. Arxiu: GEHF.

Membres majors i infantils de la falla la Ravalera, 1950. Arxiu: GEHF.

Membres de la falla Barri d’Onda, 1950. Arxiu: GEHF.

A pesar de l’experiència fallera de la ciutat, no es van registrar els noms dels xiquets en cap document oﬁcial. Els documents que han arribat a la nostra època, com El faller o els llibrets de cada falla, només arrepleguen la informació referent a l’aspecte adult de la festa, per la qual cosa la majoria dels representants infantils han quedat en l’anonimat. En el millor dels casos, únicament ha quedat constància de la Fallera Major Infantil i del Cavaller Acompanyant gràcies a algunes investigacions unilaterals realitzades per les distintes comissions que, motivades per les celebracions dels respectius aniversaris que assenyalen els períodes de 25 anys, han recuperat els noms perduts. LES FALLES INFANTILS

Fallera Major Infantil de la Vila amb la seva Cort d’Honor, 1950. Arxiu: GEHF.

També els del barri València tingueren falla infantil. La primera representació infantil del barri València va ser assumida per María Reme Granell Marco, Fallera Major Infantil i Vicente Va usar Canal, Cavaller Acompanyant. La Cort d’Honor Infantil va ser constituïda per les xiquetes Lolita Pascual Ramos i Herminia Ninot Vicent. I com ells, els del barri d’Onda, representats per la xiqueta Josefa Borja Navarro, Fallera Major Infantil. Tanmateix, la decisió d’incloure als xiquets en la representació oﬁcial de cada falla va ser acceptada de bon grat a l’Escorredor, on existia la tradició de vestir als més xicotets amb el trage regional. En 1950, la comissió infantil va tindre a Rosario Gil Goterris com a Fallera Major Infantil i a Francisco Borillo com a Cavaller Acompanyant. Finalment, només cal afegir que la falla infantil del barri de Sant Blai guanyà el primer premi. I, d’aquesta manera, es consolidaren deﬁnitivament les falles infantils a Borriana.

Membres de la falla del barri Sant Blai, 1950. Arxiu: GEHF.

Julián Arribas JULIÁN ARRIBAS

Falleres infantils del barri València, 1950. Arxiu: GEHF.

Àfrica Arribas Gimeno, Fallera Major Infantil de la Vila, 2007. Arxiu: J.A. Rosario Gil Goterris, Fallera Major Infantil de l’Escorredor, 1950. Arxiu: GEHF.

BIBLIOGRAFIA ARRIBAS, Julián, Crónica de los hechos falleros acontecidos en Burriana durante la década de los años 40, Grup d’Estudis Històrics Falles, Burriana, 2009. Burriana en sus fallas, Tomo II. ARRIBAS, Julián, Les creus de maig, Grup d’Estudis Històrics Falles, Burriana, 2008. AYMERICH, J., Burriana en sus fallas I, Grup d’Estudis Històrics Falles, Burriana, 1996. PÉREZ CONTEL, R., Ninot de falla, Albatros, 1995. ASSOCIACIÓ D’ESTUDIS HISTÒRICS FALLERS, La festa de les falles, Consell Valencia de Cultura, 1996. SOLER I GODES, E., Les primeres falles infantils, Pensat i Fet, 1949. J.P.F., Entrevista a Francesc Almela i Vives, Levante-Extraordinario de Fallas, 1958.

LES FALLES INFANTILS