7 minute read
faller(o) feat. Donyets i gnomsLes “falles” al País del Trévol
by najordana
A la lletra del “Faller(o)” li estan fent nova versió, estos gnoms sense saber-ho demostrant gràcia i “salero”, plenant els ulls d´emoció.
“El cor tinc encés en flama donyeta del meu voler”, doncs “del terreny eres l´ama”, i eres l´amor que em reclama, que sempre vull satisfer.
Advertisement
“Despertant els nostres cors” nostra aldea verda viu, s´alegren totes les flors, allunyant inclús les pors… perquè ja aplega l´estiu.
La xicalla dels gnomets creua el “carrer” molt ufana, i se´ls veu molt satisfets -ben contents, no parant quietsdes què fan el toc de diana.
Són gnoms però són xicalla i demanen trastos vells, per a plantar una “falla”, seguint l´antiga contalla, gastant fustes i martells.
La tradició és molt bonica i als donyets ha captivat, vem cadascú com s´aplica -dona igual si és xic o xicacoŀlaborant de bon grat.
Hi ha una estoreta velleta per a esta “Falla dels Gnoms” que és pobreta i gracioseta, doncs per ells ha sigut feta… sense artistes de renom.
Els donyets ací interpreten afinada esta cançó, i alhora també transmeten, tots els valors que completen, el seu afany i iŀlusió.
Al cap i a la fi són tots el fruit d´una ment humana, que ha ideat estos ninots, i els seu nom saber-lo pots… s´indagues a Na Jordana.
Comissions d´Especial
Als cartells pots vore el nom de comissions destacades, que segur coneix tothom… sobretot d´estes contrades.
Totes pugnen pel mateix, més dos o tres favorites, acaben duguent-se el “peix”, -el premi en totes les cites-.
Tot està en els diners amb els quals puja l´aposta, per emportar-se els llorers… molta suor sempre costa.
Nosaltres estem al mig i és complicat ser campions, malgrat que siga el desig… plantem sempre bons “fallons”.
A este fantàstic lloc fet amb gust i filigrana, destaca entre el verd i groc, la falla de Na Jordana.
El sant hui martiritzat
Veus ací el santuari -que abans era d´un gran sant-, d´un artista extraordinari, amb data en el calendari… i un prestigi impressionant.
Hui en dia és a l´inversa el respecte l´ha perdut, i és professió molt adversa, que en la crisi viu immersa, i el futur el té fotut.
Més sants que l´església té i molts d´ells nombrats a dit, els parlaven de vosté, però el suro “crema bé”… la butxaca del susdit.
Ningú vol ser ni aprenent malgrat que li abelliria, sense segur i a més fent, més hores que un regiment… i veient poca “alegria”.
De sant potser a dimoni tot això en uns pocs anys, abans l´artista era idoni, i ara amb tant de “Patrimoni”, vem com pateix danys i panys.
Els fallers apreten massa -la volen bonica i grani agranen cap a sa casa, tornant-lo a ell carabassa, doncs sovint al taller van.
El president i Julià no falten cada setmana doncs la visita és “sagrà”, sols els falta la sotana… al taller de l´artesà. (on la falla creix i es fa)
I ens faltava ací Galiana com rector de Vallfogona, que diu el que li ve en gana, amb un discurs que engalana… i als artistes ben poc dona.
No falta l´escolanet -un tal Prim, potser us sonaque és servicial, menudet, alhora que prou “blavet”, i al rector molt bé alliçona.
Famós per aquell discurs ple de boniques paraules, que oblidaven els perjurs, emparant-se en belles faules, i en contes plens de glamur.
Així està la situació que als artistes desespera, malgrat la seua missió, ni un miracle és solució, per al “sant” que ací es venera.
Làpides per terra
Les làpides representen tot el que la festa ha matat, com allò dels “14 metres”, que és hui una barbaritat.
La Federació de les Falles d´Especial està molt greu, de suportar les baralles, que a la fi han sigut creu.
La bresquilla és un bon mos, que sol sentar-li bé al cos
La gent jove, molt moderna, li diu a això “melocotó”: -la fruita de la passióque a molts cega i enlluerna. De tant vella és eterna, però el seu nom hui perilla, sempre ací li hem dit bresquilla, o poma o de cent maneres, i ara ens canten havaneres… escrites per la patilla.
(i en la llengua de Zorrilla!)
El sexe és com una planta “que vol aigua però a manta”
Esta escena picantona on hi afloren els instints i es perden per laberints, del sexe que addicció dona, al xicon i a la xicona. Que s´entreguen al plaer de gojar sense saber que la luxúria és pecat, i Déu veu per un forat, que eres doncs “mala persona”.
(Perquè t´agrade la xona o el cogombre, igual dona!)
El dimoni i la balança ens foten tota esperança
El dimoni que s´engronsa i en la falla surt del cau, amb pluja o vent no hi ha pau, i alguna falla s´enfonsa. Ell tan tranquil que s´arronsa i a molts sol desesperar, però als fallers està clar, malgrat ser d´una “altra pasta”, Lucifer que se les gasta…. i sol donar-los fredat.
(i al plantar calamitat, amb gran regularitat!)
Caram, doncs, amb la caramba, sembla el nom d´una xaranga!
La “caramba” és una peça que sembla que ve d´antic, fent distincions pobre i ric, substituïnt amb finesa a la banda, més estesa. A les comissions pobretes damunt de les manteletes, porten esta distinció, volent fer d´afirmació… de ser úniques, completes.
( i damunt més modernetes, ho afirmen molt satisfetes!)
Enguany nostre Portal Nou bollirà fort amb renou!
Vem ací el Portal Nou convertit en gran caldera, que ben prompte a molts espera, per bollir-se en el seu brou. A alguns els agrada prou fer maldats en esta vida, doncs no troben altra eixida i van fent com l´escorpí transmetent el seu verí… que és dolent i no té mida.
(i és l´enemic sense fi, que fa esquerp el teu camí! )
Les parelles impossibles
L´elefant s´ha enamorat de minúscula formiga, i vol trobar-li el forat… de l´amor, siga com siga.
Amb paciència i una canya i una poca vaselina, esta parella s´afanya… al sexe, que els atrotina.
Més miracles se n´han vist -és tot probable en la vida-, i en qualsevol imprevist… troben la feina enllestida.
Ser lent potser la virtut que no està prou valorada, però estos dos han sabut… aprofitar la jugada.
La tortuga diu que el vol i no li posa cap trava… perquè sap que el caragol…. cert que no té “mala bava”.
L´amor es cou a foc lent com esta estranya parella, i el caragol ràpidament… se n´ha pujat damunt d´ella.
El Grezzi s´ha fet amic del camaleó sens dubtar, per eixe gran embolic… dels colors per aparcar.
L´animal canvia el color com les zones de la ORA, i així li fa un gran favor… a l´oficina recaptadora.
I ací a Ciutat Vella no val ni el camaleó, l´Ajuntament com mamella, sap xuplar bé del mugró.
Caputxeta “no vermella” i el llop
Esta parella impossible han adquirit molta fama, ella es creu “primera dama”, i ell líder incombustible… d´un “conte” que sembla un drama.
Caputxeta “no-vermella” no té respecte per res, i va sobrada en excés, com si fos l´única estrella, criticant sempre als demés.
El llop sembla estar gafat i quasi tot l´ix al contrari, va de calvari en calvari, i sembla ho té complicat, amb qui té per adversari.
El “conte” ha canviat molt Caputxeta és populista, i malgrat ser també feixista, creu tindre el futur resolt, amb pamflets i molta vista.
Ella li lleva als problemes complicats molta importància, demostrant gran arrogància. La sanitat i altres temes… ella els tracta amb redundància.
Li ha agafat molt bé la mida de “fer-li la col” al llop, i encara que el tinga a prop, Caputxeta està embogida… i es creu “estrella del pop”.
El llop com sap que és guapet no perd ni un gram d´esperança, i té ganes de venjança, malgrat enquestes que han fet, vol guanyar la malaurança.
La paella impossible
El druida vol fer paella feta amb estranys ingredients, i això sempla una epopeia: ho té fotut per moments.
Ha sentit que és meravella este plat tradicional: sense garrofó i tavella, no pot eixir mai com cal.
Creu traure´s sota l´aixella este plat tan principal, perquè ha anat amb la cistella, i li ha pujat la moral.
Este “país” no és Godella, ni inclús Sueca o El Palmar, on allà és el plat estrella… i on els dits et pots xuplar.
L´utensili és la paella -calder(o) diuen algunsi es menja o s´escudella… segons els llocs oportuns.
El druida entre cella i cella vol donar-li eixe gran gust, d´obsequiar-li a la parella, una amb el socarrat just.
En esta terra tan bella no és fàcil ni de bon tros, poder cuinar la paella, i que no siga p´al gos.
Damunt la recepta vella t´aconsella un bon arròs, pollastre, conill, morella… i tindràs plat fabulós.
Al casino de la sort molts aposten, però fort!
Al casino “Oh, Fortuna” molta gent es sol viciar, sobretot als jocs d´atzar, que com si fora la lluna, es creuen que va a canviar.
Però tot això són contes que afecten als imprudents, que s´enganxen innocents, i encara que bé t´ho montes, hi ha hamets per a inconscients.
Juguen ací a la ruleta per elegir els jurats un grup d´indocumentats, per a eixa tasca concreta, on han anat comboiats.
Alguns et fan desgraciat quan la falla teua és bona, i en lloc de l´enhorabona -als que havien apostat, els deixa tristos i afona-.
Alguns la volta no donen ni lligen explicacions, si són dolents o són bons, els versos mai no els valoren, malgrat que siguen pregons.
El gran tafur de la sort és un gran especialista, i és del joc protagonista, de fer trampes el molt bord, com un vulgar carterista.
Al costat vem el “croupier” -de França ve la paraula-, que controla bé la taula, i sobretot el diner… quan l´incaut es creu la faula.
La cerimònia és completa per a calfar a l´audiència, i en un “Aigua de València”, que ofereix la “conilleta”, et provoca amb insolència.
La sort li ha sigut adversa al donyet que veus tristot, doncs ací ho ha perdut tot, eixint-li just a la inversa, per ser fava i tararot.
No falten ací les cartes a este póker tan faller, on guanyes o també et fartes, de fer com matalafer… i finalment doncs t´apartes.
Cal saber que duus de mà per guanyar si vas tot sol, millor no anar de farol, i tindre un bon talismà, per a eixir-te´n d´eixe rol.
Malgrat que no ens entusiasma molts fallers lluïnt faixí, de reüll miren així… amb aires com de fantasma, i amb el seu: qui-qui-ri-qui!
Confiar massa en la sort i no “pencar” en tot l´any sovint porta al desengany, i el dir: m´ha mirat un tort, més que dita és un parany.
